Un cop “penjada” la faixa, ja acabada la temporada 2004, per dedicar-me a la informació castellera, em vaig començar a fixar en aspectes del món casteller que m’havien passat força desapercebuts quan anava amb camisa. Per exemple, en la manera de funcionar que tenen les colles. Sí que m’imaginava que les colles més potents disposen d’una bona organització interna que les ajuda a créixer i, el que és més important, les ajuda a mantenir un ritme casteller alt. Però també em pensava que el nombre notable d’efectius que arrosseguen és fruit, en bona part, de la sort que havien tingut de ser en un territori que els és favorable. A la inversa, també suposava que les colles que no creixen és perquè la societat que les envolta té altres motivacions, i que l’organització interna que tinguin poc hi pot arribar a fer. Doncs bé, ara veig que les coses no són sempre així, especialment en el segon cas. Colles implantades en un territori sense tradició castellera, ben organitzades, aconsegueixen situar-se entre el grup capdavanter, o mantenir-se amb dignitat en un nivell casteller saludable.
I en el cas de les colles originàries d’un territori amb tradició, també he pogut observar que, si no estan ben organitzades i ben dirigides, la sort de l’origen més aviat les ajuda només a tapar mancances. Per tant, d’aquests dos factors, l’organitzatiu i el territorial, el més determinant crec que és el primer. M’estalviaré de posar, a tall d’exemple, noms a la casuística, llevat del dels Castellers de Vilafranca, que percebo que són una colla molt ben organitzada i que, a més a més, té la sort de ser en un territori on la gent viu intensament els castells i amb un destacat sentiment d’identitat. Aquest domini absolut aconseguit pels Verds l’última dècada és, fonamentalment, fruit de tot això.
Els Verds exerceixen una direcció integral de la colla, és a dir, no deixen cap aspecte a la babalà; tots els detalls són importants quan vols ser el millor i, encara més, si estàs determinant a treballar per a ser-ho. El mèrit és saber determinar quins són els detalls que cal tenir en compte per triomfar, i aconseguir les persones precises per a gestionar-los. Està clar que els Castellers de Vilafranca no han aconseguit aquesta ratxa castellera perquè tinguin moltes camises i prou. Dominen el panorama casteller perquè han sabut oferir quelcom a totes les persones que vesteixen la camisa verda, i fins i tot a moltes que no la vesteixen. I aquí és on els detalls són importants. Des de fora, el model de gestió de colla que els últims anys han anat consolidant els vilafranquins, si l’observes amb atenció i et deixes estar de condicionants i prejudicis, veus que està basat en l’eficàcia i l’eficiència, i que l’objectiu és aconseguir un potencial casteller determinant. Com ha de ser. Totes les colles castelleres tenen aquest objectiu, està clar, però no totes treballen els detalls previs que cal observar. És aquí quan penso que als factors de territori i d’organització, també hi hem d’afegir el del treball entès com a compromís. L’exemple més palmari en aquest passat 2010 que el compromís dels castellers, en un marc territorial favorable i una bona organització interna, dóna resultats és l’èxit absolut aconseguit en descarregar la Torre de vuit neta. Només les 14 persones del tronc d’aquesta torre, més tot l’equip tècnic que les va ajudar, saben les hores de feina que hi han esmerçat. És clar que, el cinquè Concurs consecutiu, pel fet d’implicar absolutament a totes les camises i, també, bona part de la societat vilafranquina i penedesenca, potser encara n’és un exemple més clar, potser no tan contundent, però més global.
Aquests dies de festes nadalenques, en els quals he hagut de manllevar unes quantes hores al lleure a pensar i escriure aquest article que em va encarregar el President dels Verds, el Miquel Ferret –una persona que també predica el compromís amb l’exemple-, he consultat per internet la composició de les juntes tècnica i administrativa dels Castellers de Vilafranca. Gairebé hi ha gent per muntar una colla de set! Això demostra que hi ha hagut la visió prèvia de determinar tots els detalls que cal tenir en compte quan es vol ser una colla gran amb aspiracions a ser la millor, i que s’ha pogut trobar persones prou compromeses per ocupar tots aquests llocs. Només hi he trobat una mancança, i m’imagino que és més fruit de dinàmiques antigues encara no revisades, que no pas de concepcions ja obsoletes: hi ha molt poques dones i això, ja en ple S.XXI, és una anomalia.
Bona temporada 2011. Salut!
Deixeu un comentari