FINS A arribar a la temporada del 1972, la presència dels Castellers de Vilafranca en els concursos de castells en els quals havia tingut l’oportunitat de participar —Tarragona (1954 i 1970), Barcelona (1964-65-66) i Vilafranca (1968-69-70-71)— no havien anat gaire més enllà de la discreció, excepció feta dels darrers; el primer de Tarragona va veure un animós intent nostre de la torre de set, i en el segon i el tercer de Barcelona (els de can Jorba) el cinc de set esdevingué el sostre verd, tot i que en l’últim va faltar molt poc per acabar d’alçar una rengla del tres de set aixecat per sota, quan les altres ja eren dalt; i, en els de Vilafranca (els «Enxanetes d’Argent») no hi mancà una certa progressió, a l’empara de la torre de set i el quatre de vuit, fins al punt que, en el del 1971, la pugna amb els Nens del Vendrell va tenir un bon punt d’emoció. El 1970, a Tarragona, la nostra colla ja havia fet un paper més que digne i, dos anys més tard, en el mateix escenari de la plaça de toros de la Ciutat Imperial, presentava unes credencials força favorables...

Nogensmenys, cal dir que a l’hora de la veritat els Nens del Vendrell, disconformes amb les bases, no s’apuntaren al certamen d’aquell 1972, com tampoc no havien estat presents a Vilafranca el 30 d’agost, per Sant Fèlix, ja que els Administradors havien llogat les dues colles de Valls, a banda de la nostra. Tanmateix, també és cert que, fins a aquell moment, la temporada dels vendrellencs havia estat força fluixa. Així, doncs, el concurs es caracteritzà per un frec a frec entre la Colla Vella dels Xiquets de Valls i els Castellers de Vilafranca; i, a la fi, els Verds, comandats per Lluís Giménez, ens vam endur una merescuda victòria, amb el pilar de sis carregat, el quatre de vuit descarregat, la torre de set descarregada (que no va tenir incidència en la puntuació) i el tres de vuit (el primer que coronàvem) carregat; tot plegat, 3.010 punts. La Colla Vella vallenca ens ho va posar difícil i féu un desesperat intent de cinc de vuit (en cas de coronar-lo haurien guanyat els seus xiquets) que, tot i que va arribar molt amunt, no reeixí. Com és de suposar, la victòria fou molt celebrada, tant en arribar la colla a la nostra vila com, uns dies després, quan una bona part dels seus castellers foren rebuts a l’Ajuntament, on se’ls féu ofrena d’una artística placa commemorativa.

Haurien de passar vint-i-quatre llargs anys per poder tornar a veure els nostres Castellers de Vilafranca guanyadors en un concurs de castells. I fou de nou a Tarragona, el 1996; havia estat una massa llarga travessia del desert la que haguérem de peonar, però també és cert que, des d’aquell any 1972, de grata memòria, hem fet la pau amb escreix, ja que d’ençà d’aquella segona victòria —escrivim això el 2015 —, llevat del de l’any 2000, hem guanyat tots els altres concursos tarragonins que s’han celebrat; per tant, ja en portem deu com a campions en el nostre palmarès, la qual cosa ens situa clarament en el primer lloc del podi casteller. I que sigui per molts anys!