(*) Per acabar-ho d’adobar, el cap de la policia local, Eustaqui Parrilla, es va desplaçar fins a la duana de la Jonquera, amb la missió de vetllar per tal que no hi hagués cap pega i mirar de resoldre qualsevol problema que pogués sorgir amb els passaports, ja fos amb la canalla o bé amb algun casteller en edat militar, com fou el cas d’en Josep Julià i Torrents. (**) Per conèixer quelcom més sobre el personatge, es pot consultar l’article que publicàrem a El Figarot, núm 4, octubre 1987. (***) És per la raó d’aquest parentiu, que els amics castellers sempre vam conèixer popularment Salvador Martorell com l’onclu. (****) En realitat, qui això subscriu també n’estava al corrent; però també cal dir que coneguérem la notícia, per atzar, al restaurant Rally, de Perpinyà; fou a final del mes de maig, de tornada del viatge de noces, quan un cambrer de l’establiment, molt amic de l’Oriol Rossell, ens informà que feia un parell de dies que aquest hi havia anat també a dinar i li havia comentat la intenció de portar els Castellers a París.

a parís, per «l’ humanité»

Durant una colla d’anys, l’excursió a París —el setembre de l’any 1973 — va esdevenir punta de llança en les actuacions dels Castellers de Vilafranca fora del país. Tots aquells que van tenir l’oportunitat de conviure-la recorden de bon grat aquella experiència; es pot ben dir que fou una sortida d’aquelles que fan colla. Nogensmenys, però, cal preguntar-nos: com va ser possible poder dur a terme un succés com aquell en els temps que corrien? Fins aleshores, només la Colla Vella dels Xiquets de Valls havia tingut ocasió de fer una cosa semblant, quan va desplaçar un bon contingent de castellers fins a Brussel·les, per actuar a la capital belga amb motiu de l’Exposició Internacional del 1958; però ens afanyarem a dir que aquella operació va poder comptar amb el beneplàcit dels organismes oficials, atès que es tractava d’una invitació a escala estatal. En canvi, l’anada dels vilafranquins a la capital de França tenia, com veurem tot seguit, un rerefons ben diferent i es va haver de preparar amb molta prudència per tal de no desvetllar suspicàcies...

Cal recordar que, només tres anys abans, els Castellers ja ens havíem arribat fins a la Catalunya del Nord per prendre part a les festes de Pau i Treva —organitzades pel Consell Nacional Català a l’exili— que van tenir lloc a la vila de Toluges; i que, per tal de no aixecar la llebre, vam actuar unes hores abans a Perpinyà —una exhibició a la capital del Rosselló sempre podia passar com a més desapercebuda i sense connotacions polítiques—, davant del seu emblemàtic Castillet. A Vilafranca, com ja hem explicat oportunament, hi va haver un bon enrenou, sobretot dins del consistori, quan es va fer pública la veritable naturalesa d’aquelles festes tan amarades de catalanitat. A l’alcalde Melo, li devia fer tot l’efecte que li havien colat un gol per sota les cames; i així va ser, certament, per bé que també és veritat que hauria decidit de passar pàgina per tal de no esverar més altes esferes. Doncs bé, en el cas parisenc que ens ocupa, gairebé podríem dir que la història es repetí, fins i tot amb escreix.(*) Tot l’afer va venir de la mà d’aquell qui fou un destacat sindicalista vilafranquí en la seva joventut i que, després de no poques vicissituds, es va poder afincar a Vilanova en el darrer tram de la seva vida; el seu nom: Salvador Martorell i Vives.(**) Aquest prohom de casa nostra havia estat ferroviari, membre molt actiu del psuc i lluitador al front d’Extremadura durant la contesa civil (1936-39); en acabar el conflicte es va exiliar, primer a Londres i després a París, on milità en el Partit Comunista; ell fou qui va tenir la bona pensada de portar els Castellers de Vilafranca a la Fête de l’Humanité, que se celebra anualment a la capital francesa. Com és públic i notori, L’Humanité és el nom d’un periòdic d’esquerres, amb seu a París, molt afí als comunistes del país veí i que, des de temps immemorial, ha estat el promotor d’una mena de fira/ festa de caire polític en la qual participen també artistes i grups folklòrics de caire internacional. L’amic Martorell, que treballava d’administratiu a l’esmentat rotatiu, va expressar el seu desig —ja feia un parell d’anys que barrinava sobre la possibilitat de poder acollir els Castellers a la riba del Sena— a un dels seus nebots, el casteller Joan Solé i Martorell,(***) i aquest ho posà en coneixement del cap de colla, Lluís Giménez, i també dels membres del Patronat, Oriol Rossell i Josep Miret.

De bon començament hi hagué un secretisme total a l’entorn de les gestions que calia fer, de manera que només els cinc personatges esmentats sabien allò que es coïa;(****) i això va durar fins que es va poder informar tota la colla de quines eren les intencions dels esmentats dirigents i també de les possibilitats reals de dur a terme l’empresa. Per tal de garantir-ne la viabilitat, a la resta de companys castellers —i també a nivell vilafranquí en general— se’ls va vendre la idea que la colla se n’anava d’excursió per tal de participar en un indeterminat «Festival Internacional de París» (que tal volta no deu haver existit mai com a tal), mentre que es va tenir cura de no desvetllar la naturalesa real de les festes a les quals la colla vilafranquina havia estat convidada; ni abans d’emprendre l’aventura ni quan aquesta ja havia conclòs. De tota manera, a misses dites, els del Tothom (22 set., 1973) no es van poder estar de donar-ne alguna pista quan, en un dels «Cul de Cafè» que publicaven habitualment, parlaven del viatge a París dels castellers, tot postil·lant que «...Hom podia preveure que la tornada estaria impregnada d’una certa sensibilització sexy, incrementada per les exagerades expressions de qui pot presumir d’una aventura a l’estranger [...] Però els comentaris anaven per altres camins. I hom parlava de banderes, de pancartes, de pamflets, de vermuts invitats, d’intercanvi de mocadors vermells-castellers. L’experiència ha sigut cívica; l’amour i el Pigalle han donat pas a experiències sensibilitzadores. Oh la festa de l’Humanité! S’ha vençut aquesta vegada el tòpic del turisme a França amb taula contractada al Lido...».

El cas és, doncs, que s’havia pogut dur a terme una altra actuació, de les considerades com a subversives, d’amagat de les autoritats vilafranquines del moment; però també és cert que es començava a albirar, ni que fos tímidament, algun canvi en el futur; a més, a la Vila havíem canviat d’alcalde. D’altra banda, el record principal —una mica agredolç, malgrat tot— d’aquell viatge resta lligat, sobretot, a la torre de set que els Verds van plantar, el 8 de setembre del 1973, damunt del Trocadéro, amb la torre Eiffel com a ineludible teló de fons; diem dolç, perquè ningú no l’havia plantat mai encara dellà dels Pirineus, però també agre, perquè només la van poder carregar. Tanmateix, al cap de vint anys, gaudiríem de l’oportunitat de posar remei, amb tots els ets i uts, a aquell malastruc, quan tornàrem a París, de pas cap a la Picardia.