A començament dels anys 60 del segle passat, el món casteller es trobava un bon punt endormiscat i sense progressió. La rivalitat entre les colles de Valls i el Vendrell no acabava de trobar el punt roent que pogués segellar la necessària embranzida. I fou llavors quan, el 1964, als gestors de la coneguda empresa dels magatzems «Jorba-Preciados», radicada llavors a Barcelona —influenciats, sens dubte, per gent acostada al fet casteller— els va semblar que la convocatòria d’un concurs de castells podria ésser beneficiosa per a les colles (que així podrien guanyar unes quantes virolles, cosa sempre d’agrair) i, alhora, esclar, per als seus interessos propagandístics i comercials. I així, van convocar per al dia 27 de setembre, tot coincidint amb les Festes de la Mercè barcelonines, el primer dels concursos de l’era moderna a la Ciutat Comtal, després d’aquell primerenc que s’hi havia celebrat l’any 1902.

I la convocatòria esdevingué un èxit absolut, amb la presència de totes les colles existents aleshores; set en total. La victòria fou per a la Colla Vella dels Xiquets de Valls —que també resultaria guanyadora de les altres dues edicions següents—, amb la torre de set com a trumfo màxim, mentre que els Castellers de Vilafranca, quarts, no passaren del quatre de set amb l’agulla al mig, el qual no va arribar del tot a plec de bé, ja que caigué el pilar quan ja s’havia desmuntat el castell. Es donà la circumstància, a més, que, al llarg de l’any 1964, tot i que es feren alguns intents, no es va poder veure coronar cap quatre de vuit a les nostres places; per tant, caldria considerar la crida a competir com una incitació per tal que aquesta situació tan decebedora no es tornés a repetir mai més.

L’any següent, 1965 (amb una colla menys, atès que la Muixerra vallenca havia plegat veles), el panorama milloraria amb escreix; i tant la Colla Vella dels Xiquets de Valls com els Nens del Vendrell bastiren, a Barcelona, el 26 de setembre, sengles quatres de vuit descarregats, mentre que els vilafranquins, tercers, pogueren completar, per primera vegada, un cinc de set, que ja havien coronat per Sant Fèlix. I el 1966, amb les mateixes sis colles de l’any anterior, encara suposà un pas endavant quan, el 25 de setembre, els vallencs de la Colla Vella van carregar el tres de vuit; en aquest tercer concurs, els Castellers de Vilafranca, de nou quarts, repetiren l’èxit del cinc de set, però no van poder acabar d’alçar un tres de set aixecat per sota que els hauria donat, altre cop, el tercer lloc; tanmateix, allò que va desplaure més els organitzadors va ser la picabaralla final entre vallencs i vendrellencs, ja que aquests havien posat en dubte la validesa del tres de set aixecat per baix que havien alçat els xiquets; aquest fet i el ressò mediàtic que va tenir, van ser deteminants per tal que els qui tallaven el bacallà a can Jorba decidissin transmutar en simple exhibició la convocatòria del 1967, amb la qual cosa, en no haver-hi concurs, l’interès i l’expectació van decaure d’allò més —també pel fet que l’actuació es féu de nit—; i tant a la baixa els deuria semblar que havia anat la cosa que, a partir de l’any següent, la invitació ja no va tenir més continuïtat.

Malgrat tot, els concursos no es van acabar, atès que Vilafranca, primer, i Tarragona, després, recollirien la torxa d’aquells certàmens barcelonins que, en el seu moment, van jugar un paper força interessant en temps de crisi i que, sens dubte, van tenir conseqüències positives per a la secular història dels castells. Sense anar més lluny, és evident que van desvetllar les colles que lideraven el món casteller, les de Valls i del Vendrell, i van catapultar-les cap a noves fites —pilar de sis, cinc de vuit, pilar de set amb folre i torre de vuit amb folre—, les quals, a redós d’un indomable esperit d’emulació, no trigarien gaire a arribar.