VET AQUÍ una expressió que l’hem de considerar no pas en clau bel·licista, sinó com a formulació d’una problemàtica en la qual es veieren immerses dues colles: els Nens del Vendrell, d’una banda, i els Castellers de Vilafranca, de l’altra, a causa de l’excessiva utilització que els primers feien de la canalla vilafranquina (anys 1953-55, sobretot), després que ambdues agrupacions haguessin arribat a un pacte convingut, que regulava aquesta dependència. Ja ho expliquem detalladament dins de la cronologia d’aquella època; però creiem que paga la pena conèixer, de primera mà, l’opinió que, sobre tot aquest afer, tenia el cap de colla vilafranquí d’aleshores, Ramon Sala. Vegem allò que explica en les seves memòries castelleres:

«...Pertocant al començament de la colla vilafranquina, és sabut que em tocà viure uns esdeveniments certament poc agradables, ja que la meva persona es trobava al bell mig del remolí que engendraven els corrents passionals que en aquells moments es vivien dintre certes colles. L’actitud meva, i de la gran majoria de la colla, era ni més ni menys voler defensar —amb les urpes si s’esqueia i feia falta— la seva integritat. Si en tot aquest enutjós procés anomenat “la guerra dels enxanetes”s’haguessin respectat les regles del joc, prèviament establertes, amb seguretat res no hauria passat,... No teníem pas el més lleu propòsit de ser uns rebentacolles, tot al contrari. A veure si, per voler afavorir certa colla a fi que pogués muntar millors castells, anàvem a consentir l’ensorrada de la nostra colla!...» (*) (*): Publicat a Món Casteller (1981), vol. II (pàg. 1032).