La figura de Jaume Valero i Ribas (Sabanell, Font-rubí, 1900-Barcelona, 1987) mereix capítol a banda, per tal com es tracta d’un dels personatges més preclars de la castellística vilafranquina de la primera meitat del segle XX. Estudiant avantatjat, es llicencià i doctorà en medicina per la Universitat de Barcelona i, acabats els estudis, va fer de metge, uns pocs anys, al Pont d’Armentera —on es movia, a cavall, pels llogarets i masies de la rodalia—; després va obrir un consultori a Barcelona, on exercí com a pediatre, fins que, més endavant, ocupà el càrrec de secretari de la Conselleria de Sanitat de la Generalitat republicana. Després de la guerra, esdevingué el director de l’Enciclopedia Salvat de Ciencias Médicas, que va fer forrolla en la seva època, i fou nomenat membre numerari de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Barcelona. Polifacètic com el que més, va destacar com un activista cultural de primer ordre, molt vinculat a les Exposicions d’Art del Penedès de la segona meitat de la dècada dels anys vint. Mossèn Manuel Trens (amb qui l’unien vincles familiars) —signant sota el pseudònim de “Teognis”— li dedicà, amb un bon punt d’ironia no exempta d’admiració, aquesta curta, però oportuna, glossa a L’Abella d’Or a Vilafranca. Any 1926 (en l’apartat: “Gent de Vilafranca): «...fa versos, caricatures, proses, cartes geogràfiques, toca el piano, és estudiant i para castells per la festa major. Una mena d’enciclopèdia. A més, és un conspicu preconitzador de la unitat penedesenca. Àdhuc ha arribat a suggerir l’encreuament de la raça comarcal. És a dir, procurar la unió de la dona de Vilanova, per exemple, amb l’home de Vilafranca, o viceversa». Del 1919, és la primera referència que es coneix d’ell com a casteller, mentre que el 1928 fou un dels impulsors de la colla vilafranquina de Cal Noi-Noi; també participà, el 1948, en la gènesi dels Castellers de Vilafranca i, aquell mateix any, acollí la colla a la seva casa de Sabanell, on els aleshores castellers rosats van dur a terme l’última de les exhibicions de la temporada. Fou també un dels promotors sardanistes dins l’àmbit vilafranquí i mantingué estreta relació amb tots els grallers de la comarca, els quals, ja en els anys de la postguerra immediata, s’aplegaven per tocar en l’anomenat Ball del Most que Valero organitzava, cap a finals d’octubre, a l’era de Sabanell. A Barcelona, a partir del 1927, formà part del Foment de la Sardana i, més tard, del Consell Directiu de la Casa del Penedès; com a membre d’aquest darrer, participà decididament en l’organització de les dues edicions de la Festa Major del Penedès (anys 1935-36), celebrades al Poble Espanyol de Montjuïc. El 1926 fou un dels Administradors de la Festa Major de Vilafranca i el 1929 publicà les seves mítiques «Quatre nocions per a veure els castells» (també hem pogut documentar una altra col·laboració seva que, sota el títol de «Les festes majors penedesenques», conté igualment temàtica castellera i és d’un parell d’anys abans). El 1962 fou escollit com a membre de la comissió tècnica per a la realització del Monument Als Castellers vilafranquí, al qual contribuí amb una important donació. La seva munificència es féu palesa també, durant una colla d’anys, amb les desinteressades aportacions destinades a la nostra colla dels Castellers de Vilafranca —a la qual se sentia molt vinculat— per tal de millorar-ne la seva migrada economia (som testimonis d’haver presenciat, en diverses ocasions, un acte que, al pas dels anys, esdevindria com una mena de ritual: en finalitzar l’actuació castellera del dia 31 d’agost, el doctor Valero, amb un impecable trajo blanc, s’esperava a la plaça de Sant Joan, a redós de la Font del Coro, i allí hi feia cap puntualment en Josep Miret, el nostre tresorer; aleshores, després de la salutació pertinent, aquell li allargava la mà, discretament, amb un sobre que contenia la seva esplèndida contribució; i això va durar fins que va poder venir a Vilafranca a veure els castells, la seva gran passió). Fem nostres, finalment, les boniques i sentides paraules que, en un escrit recent, un dels seus fills, en Jaume Valero i Feliu, dedicava al nostre bon amic: «...home culte, senyor, catalanista, vilafranquí, senzill, generós, respectuós, prudent..., és a dir, un home bo, potser massa i tot».