A voltes, la naturalesa juga males passades. Perquè, qui podia esperar que una persona tan ben dotada físicament —i que es cuidava més que ningú— com en Josep Valletbò i Güell (Vilafranca del Penedès, 1924-Barcelona, 1988) hagués de morir prematurament, amb només 65 anys a l’esquena? De ben jovenet, als 18 anys, ja es va oferir per actuar amb els Nens del Vendrell per la Festa Major vilafranquina. Ell mateix ho explicava així, pocs mesos abans del seu traspàs: «...la participació de vilafranquins a l’hora de fer pinya era més aviat escassa i en els primers castells de 1942 ens hi vàrem afegir el meu amic Josep Maria Saumell —q.e.p.d.— i jo, posant-nos a disposició del cap de colla perquè ens posés en el lloc de la pinya que considerés més necessari, el que, entre altres motius, va fer que ens franquegéssim amb els principals dels components de la colla i acceptessin, aquests, que en la cercavila que es feia a la tarda pels carrers de la Vila fent castells petits, els acompanyéssim i féssim de segons en algun dos de cinc i pilars de quatre. Crec que va ser en algun d’aquests castells fets en la tarda del dia 30 d’agost del 1942 i concretament en el que féiem davant del V.A.C. (Bar Joan de la Rambla de Sant Francesc, al costat del “Casino”) quan el nostre bon amic Rossell —qui alguns anys després havia de ser primer cap de colla dels Castellers de vilafranca i puntal principal de la colla durant tota la seva història, fins als nostres dies— ens va engrescar a pujar en algun d’aquells petits castells, continuant ja tota la tarda amb en Saumell i jo acompanyant la colla... Jo vaig tenir preferència des del primer moment en fer pilars i aquella mateixa tarda els responsables de la colla van fer que pugessin sobre meu el terç i el quart del pilar de cinc per, segons com el veiessin de fort, engegar-hi l’enxaneta i fer el pilar de cinc i... abans d’acabar la tarda d’aquell dia 30 —o potser va ser el dia següent, el 31 — ja havia fet el meu primer pilar important. A aquest en van seguir molts més durant aquells anys —sempre amb la colla del Vendrell— fins i tot els de 1944 i 1945 en què estava fent el “servei” però procurava tenir permís per la Festa Major. El que no puc precisar és si va ser aquell mateix any 1942 quan vaig fer el primer pilar de cinc a la Plaça, el migdia del 31, o si, com més aviat crec, no me’l van deixar fer fins el mateix dia de 1943 en què sí és segur que vaig fer-lo ja que tinc vàries fotografies i ho recordo perfectament, així com el pilar de quatre que per primera vegada vaig portar caminant des de mig carrer de Santa Maria a la Plaça i també, si no aquell any en algun dels pròxims, el de cinc des de la Plaça al balcó de l’Ajuntament —uns pocs metres— per deixar-hi l’enxaneta i també —més d’una vegada— el quart i fins el terç, ajudant-se d’una faixa...» (En aquest text, hi detectem una errada involuntària, atès que per la Festa Major del 1942, a casa nostra només van actuar-hi els Xiquets de Valls; per tant, o bé Valletbò va debutar inicialment amb aquests o bé es referia a l’any següent, 1943, quan sí que van venir els Xiquets del Vendrell). Abans de la fundació dels Castellers de Vilafranca, la premsa local, tant el 1944 com el 1947, ja parlava de la seva afició castellera. El setembre del 1948, va participar activament en el procés de gestació de la nostra colla, de la qual esdevingué un dels segons més habituals. Tot i que quan es va casar, el 1951, se’n va anar a viure a Vilanova i, més tard, a Igualada, no va perdre el contacte amb els amics castellers durant el primer període de la colla, és a dir, el de les camises rosades. El 1973, fou un dels convidats d’honor al dinar del XXV aniversari de la fundació dels Castellers de Vilafranca, compartint la taula presidencial amb els qui foren els seus dos primers caps i, per damunt de tot, amics: Oriol Rossell i Ramon Sala.

A banda de la seva activitat com a casteller, a Vilafranca va tenir participació directa en les activitats del V.A.C. —teatre, Ball de Diables, esport...— com a soci que era d’aquesta penya d’amics. A les instal·lacions del Casal es va significar com un gran gimnasta i, fins i tot, fou el preparador físic d’un grupet de nois que hi practicaven la boxa. Amb motiu del seu trànsit,(*) dèiem, ja fa un quart de segle, que era «un segon amb una “potència” física exuberant. Parava els pilars de cinc sempre abocat cap endavant, però molt rarament li queien (així ho explicava el seu amic Oriol Rossell). Hi tenia un gran domini basat en la seva puixança, encara que, a voltes, havia de treballar de valent tot estampint les cames del terç contra el seu clatell per tal que no perdés la posició; i quan semblava que l’espadat havia d’anar-se’n en orri o començava a perdre el seu centre de gravetat, sorgia la força poderosa dels seus braços per tal d’adreçar-lo. Era, certament, un atleta, amb una “caixa” formidable, tan extraordinària com ho era també la seva bonhomia...». (*) Vegi’s l’article «Josep Valletbò “in memoriam”» que li fou dedicat a les pàgines de El Figarot, núm 7 (agost 1988).