¿Qui LI ho havia de dir al bonàs d’en Ramon Sala i Miralles (El Coll de la Barraca, Font-rubí, 1907-Granollers, 1990) que només quatre anys després d’haver ingressat a la colla ja li tocaria dirigir-la, tot substituïnt l’Oriol Rossell en les tasques compromeses de cap de colla? Ell mateix, en unes memòries que féu arribar al seu predecessor en el càrrec, a finals del 1981, explica tal com va anar la seva incorporació, gairebé casual, al grup recent format:

«Un capvespre d’un divendres del mes d’octubre del   , en retornar a casa d’un viatge (la meva feina era de camioner), en veure que, tot i essent ja les deu del vespre, els meus dos fills, Ramon i Josep, no eren a casa, vaig preguntar per ells. Em van fer saber que eren al Cafè del Nen, a un assaig de castells, car l’Oriol Rossell els havia convidat a anar-hi. Sense pensar-m’ho, dono mitja volta i em planto al lloc de l’assaig. Un petit pati al darrere de l’esmentat cafè fou un dels llocs on començaren els assaigs de la colla vilafranquina. Val a dir que el meu primer contacte amb un nucli de gent, petits i grans, disposats a regir amb fe i entusiasme una bonica aventura que llavors començava, em captivava; i, a partir d’aquell moment, vaig integrar-me totalment al modest nucli que, més endavant, esdevindria l’excel·lent Colla de Castellers de Vilafranca...».

El 31 d’agost del 1949 ja va debutar com a segon dels primers tres i quatre de set i, cap a finals del 1952, fou nomenat cap de colla, gairebé per aclamació. Sota el seu guiatge, es va aconseguir per primera vegada el quatre de set amb l’agulla al mig i el seu mandat es perllongà fins a finals del 1955, quan va traslladar la seva residència a Barcelona, on regentà la «Bodega Guillermina», al carrer dels Enamorats, la qual esdevingué punt de trobada de castellers. Fou també el cap de la més primerenca de les colles de la Ciutat Comtal al segle XX, creada el 1959: el Cos de Castellers de Ballets de Catalunya. També formà part de l’actual colla de Castellers de Barcelona, fundada el 1969 pel seu fill Josep, conjuntament amb el també casteller Nicolau Barquet. Paradigma de l’honestedat i de la bona fe, en ocasions, quan calia, també feia gala d’un ferm temperament que el feia respectable als ulls de tothom. Li va tocar de viure uns moments delicats en la història dels Castellers de Vilafranca i ho va donar tot per sortir airós en el seu comès.