VICENTÓ CUSINÉ, UN GRAN AFICIONAT

NO EXEMPT DE CONTROVÈRSIA EL CAS d’en Vicenç Cusiné i Martí (Vilafranca del Penedès, 1904-1978), a qui tothom coneixia popularment com el Vicentó, té, castellerament parlant, diverses connotacions. Membre d’una coneguda nissaga d’aficionats als castells, amb especial predilecció, inicialment, per la colla Vella de Valls, el seu avi havia viscut l’Època d’Or castellera del segle XIX, mentre que del pare podem dir que havia estat un dels impulsors de la colla vilafranquina de «cal Noi-Noi» de finals dels anys 20 del segle passat; i, a més, que, en representació dels seus amics vallencs, va ser membre del Jurat del Concurs de Castells de Tarragona del 1932. En acabar la guerra incivil del 1936 al 1939, Vicenç Cusiné continuà prodigant l’afició pels castells heretada dels seus ancestres (*) i, el 1946, el veiem formant part, com a vocal, de la junta fundacional del Patronat dels Xiquets de Valls, com a dipositari dels interessos castellers vallencs a Vilafranca. Cal entendre que fou per causa d’aquesta vinculació que, quan, pel setembre del 48, s’estava gestant la colla dels Castellers de Vilafranca i ell fou convidat a participar en el procés, declinés, en principi, l’oferiment. Tanmateix, al cap d’unes poques sortides i veient que la colla arrelava, va acceptar d’incorporar-s’hi, oferint els seus coneixements, tot exercint funcions d’assessorament tècnic del cap de colla, Oriol Rossell, en companyia, sobretot, de Joan Sol, Joan Bolet i Josep Valletbò. Aquesta activitat la va dur a terme, en clau positiva, gairebé ininterrompudament fins al 1953 quan, en data indeterminada i a causa del seu acostament als Nens del Vendrell, arran de l’anomenada «guerra dels enxanetes» —Ramon Sala era ja llavors el cap dels castellers vilafranquins—, es desvinculà del tot de la colla, mantenint, això sí, intacta la seva afició per tot allò relacionat amb els castells. Amb els vendrellencs, el Vicentó mantingué bones relacions fins a la seva mort; no així amb la colla de Vilafranca, de la qual restà al marge completament. Era un personatge extravertit, bon conversador i força entès en l’art de la castellística; una aurèola que, des del punt de vista vilafranquí, només pot restar enterbolida per mor de la seva dependència, en el darrer tram de la seva trajectòria, dels interessos castellers de fora vila, la qual cosa derivaria en un perjudici evident per a la colla dels seus convilatans. (*) dels quals ja n’hem parlat en capítols precedents.