CAP A mitjans de la tardor del 1948, els Castellers de Vilafranca ja havien acomplert la seva primera temporada, amb mitja dotzena d’actuacions i una dependència gairebé total, en el pertocant a la canalla, dels Nens del Vendrell. Abans, però, que l’hivern se’ls tirés al damunt, van aparèixer, com per art d’encanteri, una parell de brivalls que farien història. Els seus noms: Enrique Giménez (Vilafranca del Penedès, 8-2-1942) i Emiliano García(Vilafranca del Penedès, 9-2-1944). Alguns dels seus germans ja havien debutat amb la colla a la sortida de Sabanell i el Pla, a finals d’octubre, juntament amb altres companys, una bona part dels quals eren membres de famílies que vivien a la Vila, provinents de la immigració, per la qual cosa els llinatges d’ascendència forastera havien proliferat d’allò més. Aleshores, l’Oriol Rossell, a tall anecdòtic —mig en serio, mig en broma, com deia ell—, se les va empescar per catalanitzar els cognoms dels dos més menuts, tot i que cal dir que aquests ja eren catalans del tot, en haver nascut a Vilafranca. A la fi, Gimenall i Garcelló van ser els àlies que es va inventar el cap de colla; i el cas és que van fer fortuna, tanta, que fins encara avui dia, als dos vailets se’ls coneix per aquests motius. Ambdós recorden prou bé les seves anades —i vingudes— al —i del—V endrell, les estades que havien fet a casa d’en Julivert —i també d’en Salvador Gual, un altre dels dirigents vendrellencs de l’època— i els bons tractes que rebien sempre —també les gratificacions pecuniàries destinades a subvenir la migrada economia de les respectives families— quan es feia necessari el seu concurs. De manera semblant, serven un gran record de les seves estades a cal Cassanyes, la masia de l’Oriol («fins i tot, les dues minyones de la casa ens preguntaven què volíem per menjar», explica l’Enric), quan hom els havia d’amagar per tal que no se’ls poguessin endur al Vendrell, en plena «guerra dels enxanetes». Ells van ser els encarregats de coronar el primer tres de vuit descarregat del segle XX, aixecat pels Nens del Vendrell a la vila pròpia, el 15 d’octubre del 1951 (malgrat que es portaven dos anys i un dia, eren semblants de mida i complexió), amb la qual cosa es féu possible aquell somni del Jan de completar el castell senyera de la primera meitat de la centúria; i després van continuar fent castells, tant amb els vendrellencs com amb els vilafranquins —encara van pujar als primers castells de vuit dels «verds»—, fins que ho van deixar (Gimenall per motius de salut i Garcelló perquè vivia fora de Vilafranca, concretament a Sant Boi de Llobregat). L’Enric recorda encara altres anècdotes com, per exemple, quan, ja més grandets, havien anat algun cop al Vendrell, amb bicicleta: «A l’Emiliano li agradava molt jugar als escacs i al Gual, també; jugaven al Centre, aquell bar cèntric del Vendrell on sempre hi havia algun casteller, i jo m’ho mirava. Només arribar, el senyor Gual li feia un senyal al cambrer per tal que ens atengués el millor possible. Naturalment, sempre ens convidava ell; ens tractava a cos de rei i encara, quan marxàvem, ens donava calés». Anys a venir, el Garcelló fou un dels impulsors de la colla de Castellers de Sant Boi, avui desapareguda.