Al llarg de la història de la colla, d’anècdotes n’hi ha hagut una munió i per a tots els gustos. Ja des del primer dia, algunes situacions hilarants van anar de bracet amb els castells; no podia ser d’altra manera. Ja fa anys que en vam aprendre tres que cal posar en boca de l’Oriol Rosselli que fan referència a la primera sortida a Sant Cugat Sesgarrigues. La primera té com a protagonista principal el xofer del camió que traslladava la colla, Ramon Xato Buisan, burleta com ell sol i de qui ja hem dit que, segons Rossell, no tenia el permís de conduir o, en tot cas, encara no li havia arribat. L’Oriol el va comminar a no fer bestieses i a prendre’s l’asunto seriosament, és a dir, que pensés que portava un munt de persones dalt la caixa i que ell n’era el responsable; doncs bé, a les primeres de canvi, aprofitant la recta dels Cinc Ponts i quan el vehicle ja anava a una certa velocitat, va prémer, tot d’una, el pedal del fre i ja em teniu tot un garbuix de gent i caixes de fruita que feien servir per seure, amuntegats a la part del camió més propera a la cabina, amb ais i uis i la riota pertinent i sorneguera del conductor, el qual, això sí, després va demanar disculpes. La segona es va produir, de manera fins i tot repetida, mentre es feien els castells a la plaça; resulta que un dels expedicionaris, l’Enric Almira —a qui tothom coneixia sarcàsticament com el Paganini, perquè tocava el violí o, si més no, ho intentava— anava de crossa, amb la consegüent «immobilització»que aquesta tasca comportava; com que era molt pelut i anava amb pantalons curts, els més «conyons»aprofitaven l’avinentesa per anar-li arrencant uns quants pèls de braços i cames, amb la cridòria corresponent de l’afectat, el qual, tot s’ha de dir, disciplinat com era, no es va negar mai a continuar fent el seu paper, i així, a cada nou castell que tiraven amunt, es repetia la xanxa; es diu,tanmateix, que el Paganini ja no va tornar més. I la tercera, també té un protagonista estel·lar, en la persona de Josep Raventós —conegut popularment com a Papitu Tranques, per una raó que es pot endevinar, però que no és del cas exposar-la aquí— que llavors feia la mili a la caserna de Vilafranca i s’havia traslladat a Sant Cugat, mig vestit de soldat; s’esdevingué que entre els castellers vendrellencs, ja bregats, que havien vingut a ajudar els vilafranquins, n’hi havia un, en Josep Sabaté Centelles, a qui tothom coneixia com el Papitu —o Pitu — de la faixa verda, precisament perquè duia la faixa d’aquest color; en un moment donat, quan es muntava un dels castells, l’Oriol, des del seu lloc al pis de segons, va cridar: «Papitu!, puja a terços...», i ja em teniu aquell quinto, sense pensar-s’ho gens ni mica, traient-se les polaines i... cap dalt falta gent!; en veure’l, el cap de colla li requerí: «Què hi fas tu aquí?», i l’altre que respon: «Oh, jo sóc el Papitu»; la contrarèplica és fàcil d’endevinar: «Doncs, ja pots baixar de seguida, animal, que això no va amb tu!»; finalment, cal afegir que, des d’aquell dia, el bo d’en Josep Raventós ha estat conegut indefectiblement, entre el seu cercle d’amics i coneguts, com a Papitu puja a terços.