la imatge val més que mil paraules
L’any 1976 va tenir lloc la 50a Romeria de Vilafranca a Montserrat i vet aquí que algú devia suggerir que fora bo d’aprofitar la nostra habitual presència a la plaça del monestir per fer-ne una de grossa. No és que la temporada hagués estat especialment profitosa per a nosaltres fins aquell 17 d’octubre del romiatge, però calia cercar un bon incentiu per tal de millorar la situació d’una colla que no acabava de trobar el seu lloc ni havia pogut passar del quatre de vuit en el que portàvem d’any; i, a sobre, aquest només l’havíem descarregat un parell de cops, a Vilafranca (Màrtirs Street) i a Tarragona (Concurs), a més de carregar-ne un altre, per Sant Fèlix; per contra, els dos intents de la torre de vuit amb folre i un del tres de vuit havien fet figa. El moment, doncs, era delicat i calia redreçar la nau. Per això, pensàvem que un carro gros a la Santa Muntanya podria esdevenir un bon trumfo; i a fe de món que ho va ser! Tal com havia succeït, a primers d’agost, al Vall del Castell vilafranquí, malgrat les absències d’alguns castellers que es podien considerar imprescindibles, l’operació va sortir bé i un formidable quatre de vuit de color verd va poder dibuixar, esvelta, la seva silueta escultural, amb el fons inconfusible de la Gorra Frígia, que destaca entre els penyals que emergeixen per damunt del complex monumental montserratí. Per tant, el primer castell de vuit de la història, en el marc d’un dels símbols més preuats de Catalunya, era ja un fet.
La imatge —treta d’una diapositiva, en color, captada per Jaume Giménez—, la vam donar a conèixer tant com vam poder; fins i tot, el nostre Patronat va editar-la en un pòster. Una altra fotografia, de Rossend Poch, va servir per a il·lustrar, al cap d’uns anys i a tota pàgina, un dels primers fulls del llibre Fem pinya!. No caldria dir que per als castellers de la camisa verda, aquell castell va ser una fita molt celebrada i que ens conferí una certa notorietat. I en aquest cas no podem pas aplicar aquella dita tan coneguda de «una flor no fa estiu», perquè el nostre quatre de vuit esdevingué l’avantsala de noves proeses castelleres al terrer de la Moreneta, moltes de les quals han estat encara de més alta volada. Sí que és cert que no el vam tornar a descarregar fins al cap de set anys, el 1983, però no ho és menys que en aquella ocasió l’acompanyàrem de la torre de vuit amb folre, i que el tres de vuit tan sols trigaríem un any més a completar-lo també a la plaça del cenobi benedictí, tot donant pas a un primerenc cinc de vuit, només carregat, el 1985, i descarregat deu anys més tard, precisament en el mateix any, 1995, que completàrem igualment, per primer cop a Montserrat, el quatre de vuit amb l’agulla al mig i el pilar de set amb folre. Des del primer de tots i fins que la covid-19 no ho va destarotar tot, el nombre total de quatres de vuit bastits en el marc del romiatge arribava ja a la vintena*, mentre que també són vint exactament les torres de vuit folrades que hem descarregat davant de l’abadia (més una de carregada), fins a la dècada present post-pandèmia. A més, de tresos de vuit en sumem ja setze; de cincs de vuit, tres (més el carregat que ja hem citat); de quatres de vuit amb l’agulla, set; de pilars de set amb folre, cinc; i de pilars de sis, tres.
I per si això fos poc, ens hem guardat al sarró la traca final, una tronada en forma de quatre coets voladors de gran categoria, si se’ns permet la metàfora; el primer va de bracet amb el primer quatre de nou amb folre descarregat en el mateix escenari, l’any 1994, que esdevingué el darrer èxit sorollós en la segona etapa com a cap de colla d’en Carles Domènech; i els altres tres catapultaren el mateix nombre de tresos de nou amb folre que també vam ser capaços de completar a les romeries dels anys 2009, 2010 i 2016. Per tot això, cal considerar Montserrat com una plaça de primeríssima línia per als Verds, a l’ensems que tots aquests èxits són la prova més fefaent que els Castellers de Vilafranca som la més montserratina de totes les colles que fan i desfan...castells!

