Notícies

Imatge del llibre

Després de més de trenta-cinc anys de negra nit, el nou any s’albirava a casa nostra carregat d’esperances per tal de donar el tomb definitiu a una situació política i cultural encotillada dins d’uns paràmetres imposats des de les altes esferes del poder. De mica en mica, pas a pas, s’aniria normalitzant l’statu quo dels catalans fins a uns límits que encara no eren els desitjables, ni molt menys, però sí que permetrien gradualment poder millorar el modus operandi de les persones, de les associacions, de les institucions i de la majoria d’elements que componien els diversos estrats socials de la nostra col·lectivitat. Durant el 1976 tindrien lloc dos esdeveniments força cabdals per a poder entendre que, dins d’una transició obligada, els temps anaven canviant. D’una banda, l’anomenada «Marxa de la Llibertat», que recorregué el país de cap a cap i va passar per Vilafranca durant la Festa Major; i de l’altra, la convocatòria d’un Congrés de Cultura Catalana, en el qual el món casteller, com no podia ser d’altra manera, hi tindria quelcom a dir.

Mor el nostre tercer cap de colla i s’estrena un himne casteller

A primers del mes de gener començaria a gestar-se una nova colla castellera, sorgida dellà de l’àmbit tradicional, la de los Brivalls de Cornudella,14 a la comarca del Priorat. El 8 de març la nostra colla va perdre un dels seus referents amb el traspàs de Josep Pedrol i Boix, el Pedrola, que havia estat el cap de colla de la reorganització, l’any 1957, amb les camises de color verd, i havia pujat a segons en castells de set;15 el decés es va produir a causa d’un accident de trànsit —ell era transportista— a la localitat aragonesa de Peñalba. El dia 11 d’abril, diumenge de Rams, tingué lloc a Altafulla l’estrena d’un inèdit Himne del casteller, amb musica de Jaume Vidal, Carboner, i lletra de Josep Maria Calaf, ambdós vendrellencs. S’hi van fer presents la pràctica totalitat de les colles del món casteller, amb molt poques excepcions, una de les quals, malauradament, la de la nostra colla. El fet de no haver començat nosaltres encara la temporada —i també que potser no es donà, en el si del nostre col·lectiu, la importància que l’acte requeria— fou la causa d’aquesta lamentable omissió que, al pas dels anys, encara ens sembla imperdonable, vista la trajectòria global dels Castellers de Vilafranca. Ni el fet que tampoc no hi fossin els Minyons de l’Arboç ni, encara més, els Nens del Vendrell —tenint en compte que els dos autors eren convilatans seus— pot fer empal·lidir la mica de vergonya que ens fa sentir la nostra absència en aquell succés, que no ens va fer cap favor aleshores i a la qual ja no hi podem posar remei. Uns dies després, per Sant Jordi, va veure la llum a Tarragona la segona edició (ampliada) del llibre Història dels Castells. Tarragona i les comarques castelleres, del tarragoní Jordi Morant i Clanxet, en el qual hom podia trobar diverses referències a la nostra colla. També se’n parlaria, en endavant, a la secció sobre castells que oferia el recent estrenat diari Avui, amb l’handicap que suposava el fet d’haver estat encomanada a l’inefable i tothora discutit Jordi Garcia Soler, qui havia deixat el seu espai a Diario de Barcelona en mans del vendrellenc Salvador Mañé i Montserrat.

Mes de maig amb unes Fires poc lluïdes

La primera actuació de la nova temporada els Verds la vam fer, el 2 de maig, a Vilafranca, al barri de l’Espirall, amb motiu d’haver estat dedicada al mestre Pau Casals la plaça que porta el seu nom;16 bastírem en l’ocasió dos pilars de cinc alhora, el tres de set, la torre de sis, un altre pilar de cinc i diversos pilars de quatre. D’aquesta presència castellera fruità una sentimental anècdota que fou recollida per l’Isidre Virgili al Diario Español (23 de maig) de Tarragona i que ens plau transcriure: «En la exhibición que el pasado dia 9 (en realitat l’havíem fet, com hem vist, una setmana abans) realizaron los “Castellers de Vilafranca” en propia plaza, con motivo de la inauguración de la plaza “Pau Casals”, algunos informadores castellers fueron testigos de las lágrimas de un exiliado, recientemente retornado a nuestro país, quien no pudo contener su emoción al contemplar los primeros castells desde hacía casi cuarenta años». I el dijous dia 27, també a Vilafranca, en l’actuació corresponent a les Fires de Maig, la sort no acompanyà massa, atès que després de completar el tres de set, només vam poder carregar la torre de set i el cinc de set, aquest darrer una mica controvertit, ja que l’enxaneta va fer la segona aleta sense que l’aixecador de la torre estigués ben col·locat del tot; dos pilars de cinc alhora i, a la fi, un altre d’aixecat per sota van cloure l’exhibició. El mateix Isidre Virgili al Diario Español (2 de juny) precisava: «La colla de Castellers de Vilafranca —que ha iniciado sus ensayos hace algo más de un mes— se encuentra en una primera fase de preparación. La diada de las Fires fue lo suficientemente explícita para comprobar el grado de forma que han conseguido en los entrenos de primavera. A los “vilafranquins” la salida de la Ascensión les ha supuesto un test para comprobar sus fuerzas y tomar conciencia de que los próximos tres meses debe trabajarse a fondo para potenciar todas las posibilidades que tiene una colla como la de Vilafranca...».

El diumenge 30 anàrem a Badalona, talment com l’any anterior i, a més dels habituals castells i pilars menors a la cercavila, vam fer i desfer els tres i quatre de set, la torre de sis i el pilar de cinc com a construccions més rellevants, per acabar amb quatre pilars de quatre que, d’alguna manera, volien simbolitzar les quatre barres de la nostra bandera, quan ja s’havia fet pública la convocatòria del Congrés de Cultura Catalana, Aquesta actuació la va viure, un cop més, en directe, el bon amic badaloní Joan Argenté, al qual encara no feia tres mesos que se li havia tributat un homenatge a la seva ciutat per haver guanyat el premi Carles Riba, de poesia; i esmentem

El pilar de cinc a la inauguració de la plaça de Pau Casals, al barri vilfranquí de l'Espirall, el 2-V-1976 (foto: J. A. Esteve).
El pilar de cinc a la inauguració de la plaça de Pau Casals, al barri vilfranquí de l'Espirall, el 2-V-1976 (foto: J. A. Esteve).
El tres de set a les Fires de Maig del 1976 (foto: J. A. Esteve).
El tres de set a les Fires de Maig del 1976 (foto: J. A. Esteve).
Imatge del llibreImatge del llibreImatge del llibre
A dalt: Josep Pedrol, el Pedrola, flanquejat pel Xato Pinyol i el Garsa Bolet, en un dinar de celebració de primers dels 60; a baix: el cinc de set i la torre de set a les Fires de Maig del 1976 (fotos: J. A. Esteve i col·lecció Ricard Aranda).
Imatge del llibreImatge del llibre
Tres de set i torre de set a Sant Cugat Sesgarrigues, el 24 de juliol (col·lecció Ricard Aranda).

aquest fet perquè en l’ocasió, l’advocat i poeta llorejat encunyà aquestes paraules plenes de sentiment: «Des que, a Vilafranca del Penedès, vaig rebre la bellesa dramàtica dels pilars, les torres i els castells que fan els castellers, m’acosto sovint a les pinyes que els fonamenten i de vegades hi faig mans».

El diumenge 6 de juny anàrem a Sant Climent de Llobregat, amb una actuació força discreta: tres de set, castells de sis i tres pilars de cinc; i el 19 del mateix mes potser es va anar a Sant Sadurní d’Anoia, però no hem trobat el detall de l’actuació. El 10 de juliol, a Vilafranca, a la festa del barri de Sant Julià, bastírem els quatre i tres de set, castells de sis i dos pilars de cinc. I el dissabte 24 tornàrem a Sant Cugat Sesgarrigues —la mateixa població que havia vist el debut dels Castellers de Vilafranca, l’any 1948, a la seva plaça de l’Església—, amb unes condicions meteorològiques molt millors que les de l’any anterior i que ens van permetre de poder fer els castells amb normalitat, sense la pluja insistent de llavors; a la cercavila pels carrers del poble es van fer castells de sis i la torre de sis, per acabar davant l’Ajuntament amb el quatre de set, el tres de set, la torre de set –primera descarregada de la temporada– i tres pilars de cinc, un d’ells portat al balcó; potser es va fer també un cinc de set, però no ho hem pogut corroborar.

Un intent frustrat de tornar a la Catalunya del Nord

L’endemà, 25 de juliol, hauríem d’haver tornat a la vila rossellonesa de Toluges, propera a Perpinyà —on ja havíem actuat sis anys abans quan vam passar per primera vegada un control duaner—, que celebrava una nova edició de les antiquíssimes festes de Pau i Treva. Malauradament, aquesta sortida no va ser possible per les causes que exposarem tot seguit. La premsa de l’època apuntava vagament que no hi havíem pogut anar per la raó que no se’ns concedí, per part de l’autoritat governativa, el passaport col·lectiu que aleshores encara era del tot imprescindible perquè un grup nombrós de persones es pogués traslladar a l’altra banda de la frontera estatal, tal com havia succeït el 1970. Així ho explicava el periodista Josep Gifreu a l’Avui (27 de juliol): «Els “Castellers de Vilafranca del Penedès” que hi havien d’intervenir amb piràmides i torres humanes, no varen poder assistir-hi puix que, inexplicablement, no van obtenir del govern civil de Girona el passaport col·lectiu...». El cert és, però, que la convidada ens arribà amb molt poca antelació i també que uns fets aliens a la nostra voluntat van malmetre la sortida. Però cal explicar-ho més detingudament. Resulta que per tal de correspondre als bons desigs dels confrares de la Catalunya del Nord que ens havien contactat, en companyia del nostre president, Josep Just, ens desplaçàrem a Girona amb la intenció de poder obtenir l’autorització pertinent al Govern Civil de la ciutat. I per fer-la més viable, ens semblà adient de poder comptar amb la col·laboració del cap de la policia local vilafranquina, Eustaqui Parrilla, que havia estat molt vinculat a la colla i que ens podia donar un bon cop de mà en cas que sorgís alguna complicació. També volguérem tenir la complicitat del vilafranquí Josep Victor Gay, redactor del periòdic gironí Los Sitios, per si calia precisar d’alguna influència o, si més no, d’algun contacte. Però, malgrat les bones intencions, aquesta darrera circumstància esdevingué negativa del tot perquè, un cop personats a la redacció de l’esmentat diari, aparegué un dels seus mandamassos i, contravenint els nostres desigs, ens inflà el cap en el sentit que podria ser molt contraproduent per a la colla participar en un acte de tanta significació catalanista com eren les festes de Pau i Treva, que organitzava el Consell Nacional Català a l’exili. Com si no ho sabéssim ja nosaltres i no ho haguéssim pogut constatar, el 1970, en la nostra primera anada al Rosselló! El cas és que, dissortadament, aquella inoportuna intervenció botiflera va anorrear la nostra estratègia i, com sigui que la persona que ens acompanyava havia de rendir comptes davant l’alcalde de la nostra vila, vàrem haver de desistir dels nostres propòsits i tornar cap a la vila amb el cap cot. Alguns sectors del periodisme de casa nostra insistiren encara més en allò de la prohibició governativa, tot emparant-se, sens dubte, en el fet que la situació política al nostre país començava a donar un gir i que les coses havien de canviar per a millor.

Quatre de vuit a «Màrtirs Street»

El dissabte, 7 d’agost, ens apuntàrem una nova fita en l’historial en carregar i descarregar el primer carro gros de l’any al carrer vilafranquí del Vall del Castell, que celebrava la seva festa anyal, batejada, com ja hem dit, amb el nom de Màrtirs Street. El setmanari Penedés (14 d’agost) se’n feia ressò tot destacant «...dues coses: en primer lloc que molta gent jove i nova en castells grossos aportaren aquest èxit; i l’altra que era el primer Quatre de vuit carregat i descarregat en una festa de carrer» (per part dels vilafranquins, és clar). Tot i que no acostumem a fer esment dels protagonistes de les gestes castelleres, perquè entenem que els castells són obra de tots, en aquesta ocasió farem una excepció, ja que el periòdic volia «deixar constància dels 15 homes que feren possible el castell: Anxaneta: X. Vinyals. Aixecador: Juanito. Dosos: J. A. Becerro i A. Alonso. Quints: Gonzalo, J. M. Ribera, A. Domínguez i Paco Mesa. Quarts: Vicenç Carol. F. Torrente, F. Moreno i Antolín (fill). Terços: J. R. Aranda, J. Junyent, Polo. i Ll. Giménez. Segons: R. Aranda, J. Raventós, F. Benages i S. Guasch. Baixos: J. Palau, A. Font, P. García i Cisco Mallofré. Cap de Colla: Carles Domènech». També ens ha semblat adient de reproduir aquesta llista pel fet de recordar alguns castellers que ja no són entre nosaltres i, a més, per adonar-nos que hi manquen els noms d’alguns il·lustres habituals en els castells de vuit d’aquella època. Ho clarificava sobradament algun dels comentaris apareguts al Tothom (21 d’agost): «...per la vila havien corregut veus de que la colla de

Monòlit commemoratiu que, des del 1960, recorda les celebracions de la Pau i Treva de Déu, instaurades per l’Abat Oliba, que havien tingut lloc de molt antic a la vila rossellonesa de Toluges, propera a Perpinyà (foto de l’autor).
Monòlit commemoratiu que, des del 1960, recorda les celebracions de la Pau i Treva de Déu, instaurades per l’Abat Oliba, que havien tingut lloc de molt antic a la vila rossellonesa de Toluges, propera a Perpinyà (foto de l’autor).

Vilafranca tenia ganes de provar el carro gros. Els nostres castellers no varen decepcionar a l’afició, i amb molts canvis d’última hora, terços que no havien fet mai el castell de vuit, i un pis de quints totalment nou, es tira el castell amunt, que puja a poc a poc i molt segur, l’enxaneta fa l’aleta i el carrer, ple de gom a gom, és un ressò d’aplaudiments que es doblaren després de ser descarregat» (cal aclarir, però, que de terços només n’hi havia un que debutés: en Joan Ramon Aranda, el Sec, com era conegut popularment). Afegirem que en aquella mateixa exhibició —en la qual ens acompanyaren els Castellers de Barcelona— vam completar també el tres de set i dos pilars de cinc alhora, a més d’un pilar de quatre durant la cercavila prèvia.

Gairebé es pot dir que, com a preludi de la Festa Major, els Castellers de Vilafranca —a banda dels assaigs rutinaris de preparació— només havíem fet una senzilla actuació, el divendres 20 d’agost, a Vilafranca, en un acte organitzat per la Penya Barcelonista local, com a homenatge als jugadors del primer equip del fC Barcelona Sadurní, Torres i Rifé, que havien penjat les botes, és a dir, s’havien retirat de la pràctica activa del futbol.17 Els castells bastits amb tal motiu van ser el tres de set, la torre de sis i dos pilars de cinc. L’acte en si venia revestit d’un cert valor addicional per la condició de penedesenc d’aquell que fou un excel·lent porter blaugrana —l’amic Salvador Sadurní i Urpí, el noi de l’Arboç — i que, més tard, treballaria a l’oficina central vilafranquina de Caixa Penedès.

A Penedés (28 d’agost), trobem un requadre que, amb el títol de «Els que no es veuen», incidia en allò que ja hem dit sobre el fet d’anotar en els articles de la premsa local les alineacions dels castells. Pel que es veu, des de la pròpia colla s’havia suggerit que era millor no donar més protagonisme a aquell que ja el té per la senzilla raó de poder excel·lir per damunt de la pinya del castell, tot formant part del seu tronc. Per això, gairebé a tall de rectificació, el redactor apuntava que: «Després de l’èxit assolit pels nostres Castellers de Vilafranca el dia 7 d’aquest mes d’agost, que amb gent nova i jove carregaren i descarregaren els Quatre de vuit a la plaça dels Màrtirs (cal remarcar que aleshores encara no li havien retornat el nom antic de Vall del Castell) i del que ja publicàrem els noms dels que formaven els diferents pisos, ens diuen de la Colla que tots els demés, encara que constin en l’anonimat, són imprescindibles [...] un castell no fóra possible sense el conjunt de tots els elements que el componen. Les crosses, les agulles, el cordó, els que fan mans i tota la pinya en general. Voldríem [...] ressaltar més que mai la tasca quieta, emmudida i imprescindible d’aquests homes que, com a “cor del castell”, bateguen, suporten l’esforç, li donen vida, però no poden veure’l. Sense ells no hi haurien castells ni podríem gaudir de la plàstica bellesa, ni vibrar —mans enlaire i llàgrimes d’emoció als ulls— ni fruir el plaer comunitari de tot un poble. Sense “ells” no hi haurien castells —hem dit—, i mai veiem el seu nom als diaris. Per això, penedes vol retre, avui, el seu públic reconeixement a aquests homes, esperant que en la Festa Major que demà comença —altra volta i més que mai— seran els fonaments del gegantí edifici: castell, torre o pilar. De vosaltres s’espera molt. “Terços amunt!”».

«El pòrtic de la Festa Major de la Llibertat»

També com a novetats castelleres prèvies a la Festa Major, cal destacar que el cartell anunciador de la del 1976 reproduïa la foto d’un quatre de vuit dels Verds, aixecat davant del nostre Ajuntament; i també que, com a regal que acompanyava el programa, s’ofrenava un disc (que havia estat editat per Edigsa) amb les músiques —interpretades per l’Escola de Grallers de Sitges— de «Matinades», «Pasacalle» (Toc de vermut), «Toc del castell» i «Tomb de processó». Una bona pensada dels Administradors d’aquell any que eren Josep Castells i Roig, Antoni Comas i Estalella i el nostre president Josep Just i Quer. Van encomanar el pregó de la festa al bon amic vilafranquí Joan-Anton Benach i Olivella,18 periodista i crític teatral, qui va trencar motlles en relació a prèdiques anteriors, a recer dels temps canviants —en plena transició predemocràtica— que es vivien al país i també de les seves pròpies conviccions, forjades arran de la pertinença a diversos estaments progressistes. A més, formava part del jurat del premi periodístic «Força, Equilibri, Valor i Seny», la qual cosa garantia que en el seu text, ultra les demandes oportunes, els castells també tindrien el seu moment de glòria; i ens l’explicà així el benvolgut nunci d’aquell any, nascut al nostre carrer dels Ferrers: «...És clar, els castellers, el plat fort de la diada gran, són tota una altra història. La mateixa operativitat del lema força, equilibri, valor i seny dóna ja una expectativa cada cop renovada a una actuació castellera, el desenllaç de la qual sempre comporta una incògnita. Un castell sempre és un espectacle nou amb incidents i matisos que desconeixem abans que els terços no es posin en moviment. No cal doncs pensar que la rutina envaeixi el domini casteller, avui en etapa d’expansió i on els projectes i les conjures es couen arran de terra, arran de poble. Si de cas, com en el temps en què el negoci del vi tenia per a la nostra pagesia un aspecte més amable, i un al·lusiu porró circulava de mà en mà fins a dalt del pilar de cinc, hom pensa que l’anxaneta fent onejar una bandera catalana, com ha succeït en algun acte casteller recent, pot tenir un sentit de viva actualitat. Altrament, el món casteller gaudeix d’una independència i d’una dinàmica pròpies i precisament per això serà sempre un suport valuosíssim de la tradició...». I atès el caràcter plenament reivindicatiu de la seva crida —immersos com estàvem en l’expectativa de l’arribada dels participants de la «Marxa de la Llibertat»— no ens podem estar de cloure aquesta transcripció tot fent-nos ressò del somni que traspuaven les darreres paraules d’en Benach: «Amics: que la Festa Major de 1976 sigui el pòrtic vilafranquí de la magna Festa Major de la Llibertat».

El pregoner de la Festa Major del 1976 (foto barcelona.cat).
El pregoner de la Festa Major del 1976 (foto barcelona.cat).
Imatge del llibre
El carro gros del dia de Sant Fèlix al moment d’ésser carregat (foto: J. A. Esteve).
El carro gros del dia de Sant Fèlix al moment d’ésser carregat (foto: J. A. Esteve).

Malastruc festamajorenc

Malgrat les bones sensacions que havia generat aquell carro gros descarregat a primers d’agost al Vall del Castell, els resultats obtinguts pels castellers de la camisa verda en el còmput global dels tres dies de Festa Major no van ser tan bons com calia esperar. Ja a la vigília de la festa gran —acompanyats dels Nois de la Torre, en la seva presentació a Vilafranca— es va començar a tòrcer el camí previst en no poder carregar nosaltres el quatre de vuit, castell que es va haver de defensar molt i que va caure quan l’enxaneta estava a punt de coronar-lo; després vam completar el tres de set i un pilar de cinc. No cal dir que durant la resta de la jornada es van aixecar els habituals castells d’entitat menor, a la cercavila i la processó, així com els pilars de cinc i de quatre de costum.

El dia de Sant Fèlix —amb totes les vaques sagrades presents a la plaça; ens referim a les dues colles de Valls i la del Vendrell, a més de la nostra—, les coses no van anar gaire a millor per a nosaltres; més aviat poc, diríem, ja que tot i que vam poder carregar d’entrada el quatre de vuit (va fer llenya quan ja baixaven els quints), en la segona ronda no ens acompanyà l’èxit en l’intent de la torre de vuit amb folre (que va caure quan entraven els dosos); i no solament això, sinó que el tres de vuit que aixecàrem en la tercera, amb la gent força masegada a causa de les caigudes anteriors, no va anar gaire més amunt (s’esfondrà amb els dosos col·locats); i amb un parell de pilars de cinc alhora vam tancar aquella malastruga exhibició. La resta de castells i pilars aixecats durant la diada van ser els de ritual. La crònica del tarragoní Diario Español (1 de setembre) era força explícita en relació amb el moment casteller que es vivia en el si de la colla: «Los “vilafranquins” no tuvieron suerte en su programa de “castells” ya que solamente pudieron “carregar” el “quatre de vuit”, fallando en sus respectivos intentos de “torre de vuit amb folre” y el de “tres de vuit” que se derrumbó poco antes de colocarse los “dosos”. La primera “llenya” en el “quatre de vuit”, intentado el día anterior sin que pudiera “carregarse” supuso un duro golpe para su moral que este año evidentemente no es la da otras temporadas. La ausencia de los hermanos Hill y de algún otro elemento fue una pérdida de potencial para una colla que necesitaba para esta diada disponer de sus mejores efectivos. La colla de Vilafranca tiene una indudable solera castellera con una amplia plantilla de castellers que puede realizar grandes cosas; desde hace unos dos años la colla ha descendido en su nivel de fuerza y creatividad castellera y da la sensación de una pérdida de ilusión, muy propia de toda agrupación que ha escalado la cabeza del mon casteller. Se impone ahora una labor de replanteamiento que sitúe a la colla con todas sus posibilidades para la gran diada de Tarragona en donde puede recuperar su posición de privilegio que ha venido ostentando estos años en el mon casteller». A continuació d’aquesta crònica, el rotatiu publicava unes quantes intervius, una de les quals de nou amb el nostre Lluís Giménez com a protagonista; aquest, sense entrar en el detall de les referides absències, manifestava que «Somos conscientes de que hemos intentado unos castells dignos de una colla de castells de vuit, y la moral de la colla està, no en un momento de plena euforia, pero está bien. Por otro lado hemos de tener en cuenta que la temporada no ha tocado a su fin y queda mucho por hacer, todavía».

El dia 31, el Sant Fèlix xic dels nostres ancestres, es va saldar amb una actuació sense tantes ambicions, però positiva si més no, atès que, força més tranquils, vam poder carregar i descarregar amb seguretat el tres de set, la torre de set, el cinc de set i el pilar de cinc portat fins al balcó. I, talment com en els altres dos dies, hi hagué castells i pilars inferiors, mentre que de pilars de cinc en totalitzàrem set al llarg de la jornada. Una de les anècdotes que paga la pena destacar d’aquella Festa Major —i més tenint en compte els temps que corrien— és el fet que l’enxaneta del nostre monument Als Castellers va poder aguantar una senyera unes quantes hores, cosa mai vista abans. També vam poder observar la presència a les pinyes dels castells de molts dels participants en la «Marxa de la Llibertat», els quals havien penjat al campanar de l’església de Sant Joan, enmig d’una eixordadora ovació, sengles pancartes reivindicatives, una amb el nom de la pròpia marxa i l’altra amb la inscripció «Poble Català posa’t a caminar». Per tenir una idea del context sociopolític en el qual es va poder desenvolupar aquella Festa Major, cal tenir en compte que la Guardia Civil espanyola s’hi va fer present durant els tres dies principals, sense oblidar que el pregó, decididament rupturista, de Joan Anton Benach havia aportat unes bones dosis de calor ambiental, fins al punt que l’alcalde Pere Martí, en una decisió que va aixecar molta polseguera, li va prohibir l’accés al balcó de l’Ajuntament, com era tradició;19 i també que hi va haver una «Mostra de Cançó Popular», molt reivindicativa, que comptà amb la presència d’intèrprets del País Basc, de Galícia, del País Valencià i del Principat català.

Exhibició a Tarragona amb llums i ombres

Per al 26 de setembre, a Tarragona, s’havia convocat una nova «Manifestació castellera», en substitució —tal com havia succeït dos anys abans— del concurs que s’hi havia celebrat els anys 1970 i 1972. Abans, però, ens va tocar tornar a Sant Sadurní d’Anoia que celebrava les seves anyals Fires i Festes; i amb tal motiu, el 8 de setembre, hi plantàrem el tres de set, el quatre de set, la torre de sis i dos pilars de cinc, tots carregats i descarregats.

La matinal del darrer diumenge del mes, a la plaça de braus de Tarragona, esdevingué bastant més propícia per als nostres interessos que la viscuda el dia del nostre Sant Patró. Al Diario Español (25 de setembre),

Imatge del llibreImatge del llibre
Els pilars de salutació del 30 d'agost a la plaça més castellera (foto: Lluís Montané).
La pinya del tres de vuit del dia de Sant Fèlix del 1976 (ACAP fons CdV).
La pinya del tres de vuit del dia de Sant Fèlix del 1976 (ACAP fons CdV).
El cinc de set del 31 d'agost del 1976 (foto: J. A. Esteve).
El cinc de set del 31 d'agost del 1976 (foto: J. A. Esteve).
Imatge del llibreImatge del llibreImatge del llibreImatge del llibre
La malastrugança del Sant Fèlix del 1976 es fa palesa en aquestes imatges, amb intents del tres de vuit i la torre de vuit amb folre; només se salvà, en part, el quatre de vuit carregat (foto superior esquerra), que patí una despenyada de la canalla després de coronar-lo (ACAP fons CdV).
Imatge del llibreImatge del llibreImatge del llibre
A dalt: els pilars davant del monument Als Castellers, el dia 30 d'agost; a baix: el quatre de vuit del mateix dia de Sant Fèlix i la torre de set del dia 31 (fotos: J. A. Esteve i Lluís Montané).

la crònica de Josep Manuel Llorens, que substituïa en l’ocasió l’Isidre Virgili, avançava que entre els Castellers de Vilafranca «reina el optimismo», tot raonant que «se hallan en un año de transición ya que han perdido varios puntales, pero en los últimos entrenamientos parece que están superando este hecho y se hallan en un buen momento sicológico en el que esperan mejorar en mucho la actuación de S. Félix». L’endemà, en el mateix periòdic de Tarragona, hom feia una breu sinopsi històrica de la nostra colla i s’emparava d’aquests comentaris que, referents a la nostra vila, havia publicat l’estudiós Jordi Morant i Clanxet en la seva Història dels Castells: «Aquesta vila, capital senyera del Penedès, sempre ha estat considerada plaça castellera per excel·lència. La ciutat, no amb menys devoció, serva tot un estol de belles tradicions i festes populars que la situa entre les capdavanteres de Catalunya. Entre elles, els castells han tingut una estima molt gran per part dels vilafranquins que viviren en anys pretèrits els grans duels de les colles de Valls». I el cambrilenc Enric Olivé i Martínez —que era el president del Patronat dels Castells tarragoní— s’adreçava als castellers participants en el certamen en aquests termes: «Els homes que estimen de cor tot el fet casteller, i que us admiren des de baix o sota la pinya, us donen la benvinguda i aplaudeixen, ja des d’ara, el vostre esforç i el vostre joiós sacrifici».

A l’hora de la veritat, les llums de la nostra exhibició les aportaren un nou quatre de vuit —que, per fi, vam poder tornar a carregar i descarregar— i una torre de set, també descarregada amb seguretat; però a l’entremig d’ambdós castells aparegué l’ombra en forma d’un nou intent de torre de vuit amb folre que no reeixí. I com sigui que l’exhibició no era de concurs, les colles només tenien dret a actuar en tres rondes, amb la qual cosa no hi hagué la de repetició; per tant, un pilar de cinc de comiat va posar el punt i final a la nostra actuació. A la crònica del Diario Español (28 de setembre), signada per l’amic Enric Pujol, trobem un titular adobat de signes admiratius: «¡quin “quatre de vuit”, de vilafranca...!», al que seguien uns comentaris igualment elogiosos: «Se clavó el “quatre de vuit” y la esbeltez propia “dels castells vilafranquins”, de nuevo se hizo patente. Fue en definitiva un perfecto “castell” de una estampa impresionante...». I el Tothom (2 d’octubre) no es quedà enrere, puix que algú potser va pecar d’un excés de xovinisme en afirmar que els nostres castellers, malgrat que no van poder amb la torre de vuit folrada, «...carregaren i descarregaren amb molta seguretat els castells més bonics de la trobada, el quatre de vuit i la torre de set».

Un octubre més carregat, amb retorn al Principat d’Andorra

El mes de setembre se’ns havia mostrat parc en sortides —només dues—, però a l’octubre la cosa va canviar. Per començar, el dissabte, dia 2, vam anar a L’Hospitalet de Llobregat per participar en els actes d’inauguració de la 4a Setmana de la Infància que celebrava aquesta ciutat riberenca. Hi aixecàrem, a més de diversos castells de sis, un quatre de set, un tres de set, una torre de set —amb molt poca pinya, a tall d’assaig de la de vuit— i tres pilars de cinc, tots carregats i descarregats.

El diumenge 10 vàrem fer la nostra segona sortida al Principat andorrà (l’anterior havia estat el 1971, a la parròquia d’Encamp), dins dels actes de presentació del Congrés de Cultura Catalana al petit país del Pirineu. Al matí vam actuar a la seva capital, Andorra la Vella, descarregant el tres de set, una inusual torre de set amb folre (nova prova de la de vuit) i pilars de cinc; a tall d’anècdota, anotem que també hi vam fer un pilar de quatre en el qual va pujar d’enxaneta un nen andorrà que no havia fet mai cap castell.20 I a la tarda, a Sant Julià de Lòria, completàrem el quatre de set, el tres de sis aixecat per sota i net (al segon intent) i el pilar de cinc; encara dins de l’anecdotari, tot i que no va fer gens de gràcia als companys en el seu moment, anotem que vam haver de demorar més de mitja hora la partença, esperant dos coneguts veterans de la colla —el Canari i el Pegaso — que no acabaven d’arribar; i no precisament perquè haguessin comprat massa, especialment el segon, sinó que sembla ser que s’havien vist involucrats en un assumpte de faldilles. I parlant de compres, no caldria dir que el pas dels autocars per la duana espanyola va anar ben amanit de l’habitual picaresca que aquestes situacions frontereres —amb transistors, tabac, licors, productes alimentaris, etc.— solien generar.21

Retornats d’Andorra, el dimarts 12 d’octubre —un dia festiu que tan poc ens agrada, perquè commemora el Día de la Raza o de la Hispanidad, més enllà de la festa de la Marededéu del Pilar— la colla feu cap al barri de Cal Rubió, de Santa Margarida i els Monjos, que celebrava la Festa Major, per completar els quatre i tres de set, la torre de sis i dos pilars de cinc (un d’ells alçat per sota), però vam tornar a ensopegar amb la torre de set, que no vam poder coronar (amb l’enxaneta ja a punt de traspassar-la) en trobar-se la colla escassa de personal i amb baixes sensibles.

El mateix dia 12 tingué lloc la inauguració d’un nou monument als Castells —representant un Quatre de Vuit—, obra de l’escultor Josep Cañas i Cañas, el mateix autor del Pilar de Cinc que tenim a Vilafranca. Actualment, aquest petri carro gros es troba instal·lat a l’entrada del Vendrell, venint de Tarragona, però inicialment fou ubicat en un altre indret del mateix terme municipal vendrellenc, en un lloc de la zona coneguda com el Francàs, prop de la confluència de la via del tren que uneix les estacions de Sant Vicenç de Calders i Roda de Berà, amb la carretera N-340,22 amb la lloable intenció que el poguessin veure tant els que viatjaven per via fèrria com els que ho feien damunt l’asfalt (cosa que va perdre el

Imatge del llibreImatge del llibre
El pilar de cinc portat al balcó del 31 d'agost del 1976 (fotos: J. A. Esteve).
Imatge del llibreImatge del llibre
A la Manifestació Castellera de Tarragona del 26 de setembre torna el quatre de vuit descarregat, a més de la torre de set (fotos: Lluís Montané).
Una altra imatge, en color, del mateix quatre de vuit tarragoní
Una altra imatge, en color, del mateix quatre de vuit tarragoní (col·lecció Ricard Aranda)
El carro gros plantat a Montserrat, sense el color verd, però ben vilafranquí (foto: Lluís Montané i Cloquell).
El carro gros plantat a Montserrat, sense el color verd, però ben vilafranquí (foto: Lluís Montané i Cloquell).
Imatge del llibreImatge del llibre
Dues imatges més del quatre de vuit montserratí des d’uns angles diferents (col·lecció Ricard Aranda i ACAP fons CdV).

seu sentit quan, al cap d’una anys van soterrar la carretera per evitar el pas a nivell del tren). L’acte s’emmarcà dins d’una setmana castellera programada amb motiu del 50è aniversari dels Nens del Vendrell i la pràctica totalitat de les colles s’hi feren presents amb sengles pilars de quatre,23 deu en total, a més de plantar-hi, entre totes, un acolorit quatre de set de germanor.

Com a culminació d’aquells set dies castellers commemoratius del cinquantenari dels Nens del Vendrell, tingué lloc el diumenge següent, dia 17, una magna trobada de castellers, a l’emblemàtic Portal del Pardo vendrellenc, en la qual participaren totes les colles, excepció feta de la Colla Vella dels Xiquets de Valls —«per raons que ja venen d’antic», tal com apuntava la premsa del moment— i dels Castellers de Vilafranca. La raó que avalava la nostra absència —ben entesa pels amfitrions, tot s’ha de dir— fou, tal com veurem tot seguit, la nostra habitual presència a la tradicional romeria vilafranquina a la muntanya de Montserrat.

El primer carro gros montserratí

Així, doncs, el diumenge 17 d’octubre pujàrem a Montserrat amb l’esperança i la il·lusió d’acomplir el somni de poder ofrenar un castell gros a la Moreneta i anotar-nos un bon trumfo en l’historial. L’ambient a la plaça del Monestir, plena de gom a gom, tenia un cert aire de la nostra Vilafranca en festes, amb falcons, panderetes, grallers i castellers, per tal de celebrar dignament el 50è romiatge vilatà a la Santa Muntanya. I arribà el moment de la veritat quan quatre segons amb camisa de color verd i faixa a la cintura van muntar damunt la pinya. Un cop els terços al seu lloc, el Mènec va donar l’ordre d’atacar el carro gros; i aquest —sense alguns dels habituals, com el dia de Màrtirs — va pujar lleuger, solvent i amb plenes garanties, fins que l’enxaneta el coronà, enmig del deliri de la munió de vilafranquins i d’altra gent vinguda d’arreu del país que tingueren la sort i la joia de poder contemplar l’aleta victoriosa. Els aplaudiments foren a desdir, amb una repicada que es perllongà sorollosament en la davallada dels castellers, fins a descarregar totalment la majestàtica estructura. El primer quatre de vuit montserratí de la història ja era al sarró i totes les camises verdes exultàrem a cor què vols.

Dissortadament, la continuació de l’exhibició no va anar pels mateixos viaranys. La torre de set que intentàrem va fer llenya quan anava a col·locar-se l’aixecador i el motiu de la caiguda tal volta caldria cercar-lo, no pas en la manca de perícia dels que hi pujaven, sinó més aviat en el fet que un d’aquests potser no es trobava en les condicions més òptimes per fer uns castells que —com l’esmentada torre— requereixen unes dosis d’equilibri i de seny que no cal explicar; la ressaca de la nit anterior havia passat factura. Vam completar l’exhibició amb un tres de set i tres pilars de cinc, un dels quals aixecat per sota. Com és natural, el fet de no poder acabar d’arrodonir una actuació de més entitat no va fer empal·lidir l’èxit que representava, com a culminació d’una temporada amb alts i baixos, l’haver plantat el primer castell de vuit de la història en un lloc tan estimat i de tanta significació per a tots els catalans. Els penyals de la nostra icònica serralada —que a molts indrets del Penedès era coneguda popularment pels nostres avantpassats com les Muntanyes Blaves — en foren testimonis privilegiats. I així ho corroborava Lluís Maria Udina i Castell en la seva obra Vilafranca a Montserrat. Notes per a una història:24 «Els Castellers de Vilafranca reten homenatge a la Moreneta, al Cos de Portants, als fundadors de la Romeria, al món casteller i a tot Catalunya, plantant el primer “carro gros” a la muntanya de Montserrat; un quatre de vuit, descarregat, enmig d’una plaça plena de gom a gom i d’una emoció indescriptible...».

I després de l’èxit montserratí, amb la Diada de la Colla torna la grisor

El 2 de novembre duguérem a terme una altra de les sortides que podríem considerar com a clàssica en aquell temps, la que ens portà de nou a Girona, en una nova edició de les Fires i Festes de Sant Narcís. A banda d’un cinc de sis net i els diversos pilars de quatre que hi plantàrem, cal destacar la realització d’un tres de set, dues torres de sis i dos pilars de cinc aixecats per sota.

I acostant-se ja la Diada de la Colla, un redactor del Tothom (6 de novembre) tirava d’hemeroteca tot precisant que «28 són ja els anys que els Castellers de Vilafranca porten aixecant castells, torres i pilars per arreu del nostre país, inclús i en més d’una ocasió més enllà d’ell. Els nostres castellers han passat, durant aquest període de temps igual que totes les altres colles moments molt brillants i altres que no tant. Tot i així la nostra colla és i per mèrits propis des de fa ja bastants anys, una colla puntera, una colla de castells de vuit. Era pel setembre de 1948 quan començaren aquest llarg camí dintre del món casteller; des d’aleshores, entre molts castells de sis i de set, i a partir d’agost de 1969, la nostra colla ha assolit els següents castells de vuit. Quatre de vuit: 17 carregats i descarregats i 7 de carregats. Tres de vuit: 2 carregats i descarregats i 2 de carregats. Torres de vuit amb folre: 2 carregades i descarregades i 1 de carregada. Torres de set: 43 carregades i descarregades i 15 de carregades. Tres de set aixecat per sota: 3 carregats i descarregats. Pilars de sis: 1 fet i desfet i 4 de carregats. Tot aquest historial demostra ja per si sol la categoria de la nostra colla...».25

Malgrat haver descarregat el carro gros, la torre de set no la vam poder ni carregar (col·lecció Ricard Aranda).
Malgrat haver descarregat el carro gros, la torre de set no la vam poder ni carregar (col·lecció Ricard Aranda).
Imatge del llibreImatge del llibre
L'intent del quatre de vuit i el tres de set descarregat a la Diada de la Colla del 1976 (ACAP fons Jordi Valls)..

I per commemorar aquest 28è aniversari fundacional, organitzàrem una sèrie d’actes que van començar el dijous, dia 6, al Casino, amb un concert a càrrec de dues colles de grallers de Sitges, una amb els músics més veterans i l’altra amb elements més joves. A continuació, el periodista Joan Castells, professor de l’Escola del Teatre barcelonina, pronuncià un predicot que guarní amb diversos acudits i jocs de paraules, entre els quals citarem, com a exemple, aquell que ens engaltà pel broc gros: «a casa meva sempre n’he vist de castells», per mor del cognom familiar, és clar. Ja en pla més seriós, es referí al vessant cultural del fet casteller, nascut del poble, que trenca l’aïllament de la vida actual i fa que la gent se senti unida per damunt de tot. Es referí també a la dimensió de popularitat que comporten els castells, tot afegint que és gràcies a aquests tipus d’activitats que el poble no perd la seva identitat; i, glossant el fet casteller com a element fortament aglutinador, digué finalment que esperava que «el gran castell que actualment estem construint tots plegats no faci llenya». La vetllada continuà amb un ball amb gralles, amenitzat pels dos grups musicals, mentre a les taules col·locades a la pista del saló se servia el cafè, copa i puro als castellers que ho desitjaven.

El diumenge continuà la festa amb les típiques Matinades, que foren força concorregudes, repartint-se coca i xampany. A les dotze, els castellers assistírem a la missa, a la basílica de Santa Maria, en la qual no mancà l’obsequi de l’estampa recordatori, un bon linòleum obrat expressament per l’artista aragonès Julián Antonio Santos Lloro, resident llavors a casa nostra; i a la sortida posàrem davant del monument Als Castellers per a la fotografia commemorativa de rigor. Després, precedits pels Diables de Vilafranca, vam fer una cercavila per les Rambles i fins a la plaça de la Vila, on els diabòlics van fer les seves evolucions coeteres. A continuació, l’exhibició castellera començà amb un intent frustrat del quatre de vuit, que tingué una caiguda força sorprenent —se’n va anar en orris amb els dosos posats— si tenim en compte que els dos anteriors els havíem descarregat. I potser perquè ja no hi havia massa ganes de tornar a rebre, s’optà per acabar la festa en pau, fent i desfent un tres de set i un parell de pilars de cinc, un d’aixecat i baixat per sota i l’altre portat al balcó. Un cop finida l’actuació, ens aplegàrem davant l’Ajuntament i allí el cap de colla, Carles Domènech, lliurà les plaques distintives de castellers de soca-rel a dos dels nostres veterans més il·lustres —considerats també com a pares de la colla —: Joan Sol i Joan Bolet, Garsa; amb l’advertiment, però, per part del Mènec, que no es tractava pas de donar-los el retiro, i sí d’encoratjar-los de cara a futures activitats en el si del nostre col·lectiu.

Finalment, entrada ja la tarda, tingué lloc el tradicional dinar d’acabament de la temporada en un restaurant de Guardiola de Font-rubí, al final del qual hi hagué diversos parlaments, a càrrec del cap de colla Domènech, del president Josep Just, del secretari Josep Ribas —que havia rellevat uns mesos abans Josep Maria Montserrat en el càrrec—, i d’alguns convidats institucionals. Parlaren també els cronistes castellers Isidre Virgili i Joan Gala. El primer agraí la tasca de la nostra colla ajudant-ne d’altres en la seva gestació, així com a l’hora de donar un bon cop de mà, una vegada haguessin fet el seu debut a plaça, tot afegint que allà on hi ha hagut un casteller vilafranquí s’ha pogut comptar sempre amb un home més a la pinya (ho havia pogut comprovar a la seva Altafulla nadiua, sobretot en la persona d’en Lluís Giménez, que hi passava alguns caps de setmana amb la família). El segon va definir Vilafranca com a cap i casal dels castells, assegurant que és la plaça que els ha fet reeixir, i va acabar incitant els presents a preguntar-se com, quan i on havien crescut les colles, amb clara al·lusió a la nostra plaça més castellera. Particularment emotives van ser les paraules que ens adreçaren els dos castellers homenatjats a la plaça —Joan Bolet i Mateu i Joan Sol i Rovira—, tot agraint la distinció rebuda. En aquest sentit, no ens pot passar per alt recordar aquella frase lapidària que va pronunciar el carismàtic esparter del carrer de Montserrat vilafranquí al final del seu discurs: «això que m’heu fet avui, no ho oblidaré mentre visqui», digué. Malauradament, però, només haurien de passar poc més de cinc anys perquè aquelles paraules se les endugués el vent... I s’acabà la festa amb la interpretació, per les gralles, de diverses peces musicals, a les quals el cant d’Els Segadors va posar digna cloenda.

Literatura diversa i una assemblea positivista

Al Tothom (20 de novembre), aprofitant el fet d’haver plantat el quatre de vuit a Montserrat un mes abans, va veure la llum l’article «Places castelleres de quatre de vuit. Segle XX: de L’Arboç a Montserrat», en el qual passàvem revista a totes les colles que havien plantat el carro gros des de després de la decadència del primer terç del segle XX fins a aquella temporada. I una setmana més tard, el mateix setmanari publicava un inspirat article del nostre ex-secretari, Josep Maria Montserrat, amb el títol escaient de «Remembrança castellera», que ens plau de reproduir íntegrament com a homenatge pòstum a l’amic que ens va deixar uns pocs mesos abans que nosaltres escrivíssim aquestes ratlles. Ve-t’ho aquí:

«Mogut per la nostàlgia, vull fer reviure un record que al meu judici, no mereix la mala sort de ser oblidat. Això és tan sols una opinió. Una opinió no té massa importància, però espero que altres afeccionats puguin compartir-la.

—Enguany, Tarragona va ser punt de trobada de totes les colles castelleres. Tots els ulls d’aquells que estimen

L’estampa que es repartí a la Diada de la Colla, obra de J. A. Santos Lloro.
L’estampa que es repartí a la Diada de la Colla, obra de J. A. Santos Lloro.
Intent de quatre de vuit a la mateixa Diada de la Colla del 1976 (ACAP fons Jordi Valls).
Intent de quatre de vuit a la mateixa Diada de la Colla del 1976 (ACAP fons Jordi Valls).
Joan Sol i Joan Bolet, amb les plaques de soca-rels de l’any (ACAP fons CDV).
Joan Sol i Joan Bolet, amb les plaques de soca-rels de l’any (ACAP fons CDV).
Fotografia de grup a la Diada de la Colla del 1976 (ACAP fons Jordi Valls).
Fotografia de grup a la Diada de la Colla del 1976 (ACAP fons Jordi Valls).
Abans de deixar el seu càrrec, el nostre secretari Josep Maria Montserrat s’havia destapat amb unes sucoses manifestacions que si bé no tenien cap mena de versemblança, sí que aportaven una inusitada visió de futur: els castells de nou no trigarien gaires anys a arribar...
Abans de deixar el seu càrrec, el nostre secretari Josep Maria Montserrat s’havia destapat amb unes sucoses manifestacions que si bé no tenien cap mena de versemblança, sí que aportaven una inusitada visió de futur: els castells de nou no trigarien gaires anys a arribar...

i viuen els castells s’adreçaven allà cercant l’emoció de la jornada. Tarragona va viure intensament un fet ben popular: Els castells. Una manifestació totalment nostra.

—Recordeu aquells que hi vau ser? La plaça estava plena de vives coloraines. Les camises dels castellers donaven una nota de color impressionant. El sol presidia majestàticament la festa. Tothom esperava amb delit el primer toc de gralla.

—Les colles ocupaven llurs llocs damunt l’arena. Un neguiteig accelerava els cors.

—Per fi el moment esperat. Un cinc de set enceta la festa, després, un quatre de set amb l’agulla al mig. Tots dos han anat bé i sense llenya.

—Més tard una nova pinya va prenent forma. Quin castell serà, es pregunta la gent? Cadascú hi diu la seva, els uns hi entenen una mica, d’altres molt i fins i tot d’altres no gens. Però, la pregunta aviat troba resposta quan pugen els segons. Serà un quatre de vuit —diuen els entesos—. Evidentment, no s’equivoquen i sense presses però seguit, va pujant sòlid i potent. Toquen les gralles. El castell pren una perfecció escultòrica envejable. Els castellers esguarden el seu oposat company amb mirada absent, el nervi tens, atent el muscle, aquest és el secret de l’equilibri, aquest és el secret de fer castells.

—Malgrat la immensa gosadia, ni un tremolor sacseja aquella massa humana feta filigrana; resta cada cop més ferma, més punyent, i quan l’enxaneta després d’un gran esforç arriba al cim d’aquella colossal piràmide i saluda tot aixecant la mà, esdevé quelcom molt comprensible, una munió de mans es mou i es remou en un aplaudiment frenètic i constant, I el castell, com si estés desafiant una tempesta, es manté estàtic i segur.

—Després la davallada es fa suau i lenta, que res no pugui malmetre aquella obra feta de sofriment i voluntat. I quan ja tots són baix, esclata un crit unànime d’emoció i satisfacció alhora i de nou surt del poble un ferm aplaudiment.

—No hi ha dubte, els castellers són poble, les senyeres onegen al vent, i segueix un devessall de bons castells; també hi ha llenya —quina pena— no la voldríem pas. I així entre aplaudiments i crits d’“amunt!” es va esgotant la festa, poc a poc resta buida la plaça, però malgrat tot, dins d’aquell silenci, se sent encara el retruny del tabal, el clam i l’aplaudiment fervorós del poble i l’estrident so de les gralles».

Tot i que la temporada castellera del 1976 havia acabat pel que fa a les actuacions, encara va restar temps, abans d’acabar l’any, per celebrar l’assemblea general ordinària de la colla, on es van debatre diversos temes, el més important dels quals era el de tractar sobre les retribucions que rebien els castellers després de les actuacions. Vegem com ho explicaven els del Tothom (25 de desembre): «La segona proposta va ser la que va portar més discussió, i es proposava que tots els castellers, exceptuant la quitxalla, no cobressin, és a dir que després de cada actuació no rebessin l’acostumat sobre (de 100 o 200 ptes). Es van exposar una sèrie d’avantatges que això podria reportar, i al final, pel sistema de votació, majoritàriament es va aprovar, acordant-se que solament cobrarien la quitxalla fins als 15 anys, i que tots els altres diners quedaven a disposició del bé comú i de la colla. Dintre d’aquest punt un dels components del grup de gralles d’aquí Vilafranca,26 en nom de tots, es va comprometre a “tocar” amb els nostres castellers sempre que fes falta i sense cap retribució econòmica, parlament que va ésser segellat per grans aplaudiments». No cal dir que amb aquesta decisió —tot i les reticències d’alguns castellers veterans, disconformes amb el seu plantejament— es donaria un pas ferm i endavant en la intenció de sanejar i millorar l’economia de la colla. Els resultats d’aquesta nova política es veurien sobradament contrastats en anys successius, sobretot pel que fa al capítol de viatges o sortides més llunyanes, sense oblidar, però, que en un futur més o menys immediat, aniria guanyant força la necessitat de poder comptar amb un local propi que servís no solament per guardar les pertinences de la colla, sinó també per fer-hi vida social, compaginada amb els assaigs i les reunions de la Junta i del Patronat. Així, doncs, es pot ben dir que, en alguns aspectes formals, els Castellers de Vilafranca podríem començar a flairar de nou un aire fresc d’evident renovació...

Per acabar aquest capítol, ens hauria agradat no haver de fer esment que el nombre de castells vilafranquins més importants, corresponent a la temporada del 1976, no era per tirar coets, ni molt menys; malauradament, el barem havia baixat substancialment. Vegem-ho, sinó: - 4 quatres de vuit (1 de carregat) - 5 torres de set (1 de carregada) - 2 o 3? cincs de set (1 de carregat)

El dubte referent al cinc de set rau en el fet de si es va fer o no a Sant Cugat Sesgarrigues. Vet aquí, doncs, un balanç —ens dol repetir-ho— sensiblement inferior al de temporades anteriors; ni tan sols algun quatre de set amb l’agulla al mig podem afegir al còmput global; eren altres temps...

Josep Maria Montserrat en primer pla, a la dreta de la imatge, mentre el braç del Gabi Martínez vola per damunt dels caps dels que formen la pinya (ACAP fons CdV).
Josep Maria Montserrat en primer pla, a la dreta de la imatge, mentre el braç del Gabi Martínez vola per damunt dels caps dels que formen la pinya (ACAP fons CdV).
El Mènec amb cara de satisfacció després d’una actuació castellera de l’any 1976 (ACAP fons Jordi Valls).
El Mènec amb cara de satisfacció després d’una actuació castellera de l’any 1976 (ACAP fons Jordi Valls).
De l'emblemàtica imatge montserratina del carro gros se'n van editar calendaris de butxaca.
De l'emblemàtica imatge montserratina del carro gros se'n van editar calendaris de butxaca.
Notes (13)
  1. Amb seu a la vila de Cornudella de Montsant, aquest grup l’impulsà el cantautor barceloní Jaume Arnella, amb la col·laboració tècnica del casteller vilafranquí Pep Miralles. Los Brivalls lluirien camises de color blau marí, que duien estampat a l’esquena el nom de la colla amb lletres blanques; plegarien veles l’any 1985, però van reaparèixer el 2013. Li vàrem dedicar una de ↩
  2. Li vàrem dedicar una de les faixes destacades, de color verd, en el nostre segon volum de Castellers de Vilafranca. ↩
  3. Al costat de la placa de ceràmica amb el nom del mestre, en fou instal·lada una altra amb aquesta escaient llegenda de la seva autoria i que també fora aplicable als castellers: «Ah, si cada home estimava de tot cor la seva terra, les seves tradicions, la seva llengua! Cadascú al seu lloc, com en una orquestra... Quin acord que s’obtindria!». Ambdós aplecs d’artístiques rajoles van ser obrats pel polifacètic vilafranquí Carles Munts i Milà, el nostre recordat «pintor del Drac». ↩
  4. El dia 1 de setembre van rebre tots tres el reconeixement de l’afició del Barça al Camp Nou —en un partit que els blaugrana van guanyar a l’Stade Reims francès, per 2 gols a 0— per la qual cosa caldria considerar com una mena d’aperitiu d’aquest darrer encontre aquell homenatge que se’ls tributà a la nostra vila. ↩
  5. Cal lamentar la seva mort (9ii-2024), només un parell de mesos abans que aquest volum fos presentat. Per a conèixer millor la seva trajectòria es pot consultar El 3 de Vuit (15-II-2024). ↩
  6. Aquesta alcaldada va motivar un acte d'homenatge i desgreuge al pregoner, que va reunir tota una colla d'amics, al cap d'unes setmanes, en un sopar al menjador de l'Escola Montagut de la nostra vila, en el qual fins i tot va poder fer-la petar com a diable (foto Tothom). ↩
  7. L’infant, de mare francesa, es deia Michel Pérez. I més enllà de l’anècdota, explicarem que, com que aquell dia el dinar era lliure per a tots els castellers, amb el confrare Josep Galofrè, li vam demanar a la mama (amiga d’uns vilafranquins que residien a Andorra) si ens podia recomanar algun lloc per menjar. Ella, molt amable, ens va indicar un restaurant molt a prop de l’església parroquial de Sant Esteve. Allí anàrem i, un cop satisfets, la sorpresa la vam tenir a l’hora de pagar, quan l’amo de la fonda ens va dir que no havíem d’abonar res, ja que ens convidava madame Pérez, contenta segurament d’haver pogut veure el seu fill a dalt d’un pilar. No cal dir que li vam dir al maître que transmetés el nostre agraïment a aquella simpàtica senyora que, a més de guapa, que ho era!, va resultar ser, com s’ha pogut comprovar, molt esplèndida. ↩
  8. De fet, l’Alejo Fleitas sí que es va firar, ja que va adquirir un d’aquells aparells de radiocasset de dimensions notables. I quan un dels duaners espanyols va pujar dalt de l’autocar a inspeccionar, el primer que va veure va ser aquell artefacte que el Canari duia en braços com si fos un nadó. Llavors el van fer baixar, però es veu que, un cop dins la comissaria, ell va treure el carnet d’ex-combatent de la División Azul (que havia lluitat a Rússia, a favor dels nazis, durant la Segona Guerra Mundial) i els policies, ‘solidàriament’, el van deixar passar; només faltaria!. De fet, una primera fase del ↩
  9. De fet, una primera fase del monument —que incloïa la base de suport, la pinya i els segons, només fins a mig cos— ja havia estat inaugurada el 1969; i, a partir del 1976, en aquell espai isolat, tot el conjunt s’hi va estar fins al 1995, quan fou traslladat al seu lloc d’ubicació actual, a l’entrada del Vendrell, venint de les platges, molt més a l’abast, doncs, de visitants i voyeurs... ↩
  10. El nostre espadat va parar-lo a baixos qui això subscriu; i no pas perquè així estigués previst, sinó que, atès que la colla actuava a cal Rubió, només es va enviar al Vendrell un vehicle amb tres o quatre castellers i en la confiança que ja els donarien un cop de mà. Jo tenia un compromís en un poble de la Conca de Barberà, però no volia perdre’m aquell acte inaugural i, amb la família, ens vam aturar al Francàs. I arribat el moment precís de l’aixecament simultani de pilars, com que a causa de les presses no quedava massa clar qui faria de baix del nostre (l’un per l’altre, semblava com si s’ho treiessin del damunt), vaig acabar oferint-me, sense faixa ni camisa verda, per a l’èxit comú. Hi afegiré que, si no vaig errat, duia el Santi Lleganya, de segon, i el Panti Berrozpe, al terç, sense que pugui recordar qui era l’enxaneta que, pel que es veu a la fotografia, sembla més aviat un quart ja una mica crescudet. I també diré que, a banda de la satisfacció d’haver parat aquell pilar, em va quedar el valor afegit de la corresponent olor de peus que, de manera inevitable, tot i que era previsible, em va acompanyar durant la resta de la jornada. ↩
  11. Publicat per Penedès Edicions S. L. fa un repàs força exhaustiu a la història dels 75 anys del Cos de Portants del Sant Crist, així com als 75 anys de Romeries a Montserrat. ↩
  12. Tot i no estar d’acord amb la catalogació de les tres darreres estructures com a castells de vuit, hem volgut respectar, a posta, el text original (també cal precisar que de torres de set se n’incloïen algunes que havien estat fetes als assaigs). ↩
  13. Aquest portaveu no podia ser altre que en Jaume Rafecas i Ruiz, un dels pioners a tocar la gralla a casa nostra a l’inici d’aquella esplendorosa florida de grallers que es feu palesa a tota Catalunya en aquells anys. ↩
Go to Top