L’aleshores estudiant de Dret, Artur de Sangenís i Alsina (Vilafranca del Penedès, 16-9-1928), conegut com el Llivi («aquest era el meu nom de guerra», diu ell), per mor del llinatge del seu avi de Pacs, va ser un dels vilafranquins que van participar de les primeres sortides de la colla. Després ho va haver de deixar per motius de salut i també pels estudis, però va conservar sempre l’afició, transmesa al seu fill Ignasi (Nacho) i a les nétes, Mònica i Marta. A El Figarot núm. 41, març 2011 (pàgs. 68-71), s’hi pot trobar una entrevista en la qual explica les seves vivències castelleres. De les respostes que conté en manllevem algunes que ens fan profit a l’hora d’il·lustrar aquells primers compassos de la colla:

«...La meva trobada amb el Tiburon va ser els primers dies de setembre del 48, just després de la Festa Major. Vaig anar a uns assajos i seguidament ja vam actuar a Sant Cugat, el 14 del mateix mes. La meva amistat amb el Tiburon venia, com sempre he dit, del fet que a Vilafranca els hereus hereten, entre altres coses, les amistats dels pares [...] Doncs, aquella mateixa nit de la trobada ens vam reunir una colla al Trèvol, un bar que hi havia al costat del passatge d’Alcover. A la primeria també s’assajava al pati de butaques del teatre de l’Agrícol i, ja de cara a l’hivern, al Coro [...] Un primer nucli el formaven alguns membres del VAC i contertulians del Trèvol, però la fundació de la colla no va anar lligada només a aquest grup. Estem parlant de dotze o quinze persones, la primera vegada que ens vam reunir. Tal i com he dit abans, alguns ja es trobaven en aquestes tertúlies, però no eren una colla d’amics, sinó que hi havia gent de diferents entorns. Jo tenia més amistat amb el Josep Maria Santacana, el Cintet, l’Oriol Rossell o l’encarregat del Martí dels autos, que va venir un parell de dies i quan va veure de què anava la cosa ja no va tornar [...] Hi havia gent de tot. En un principi es va donar l’aire que era un grupet una mica selecte, però això va durar vint-iquatre hores, com a màxim, si és que algú s’ho va creure. Havíem de fer mans i mànigues per reunir-nos. El boca-orella va anar formant el grup, tot i que de vegades es presentava algú que no tenia les aptituds físiques ni psíquiques per fer castells [...] Abans d’aquesta reunió-assaig a què vaig anar, jo no recordo ni havia sentit mai que n’haguessin fet cap altra, de trobada [...] En l’inici de la colla hi havia una figura indiscutible que era l’Oriol Rossell. Vist des de la persona que està involucrada i a qui s’atorga una autoritat, jo no he reconegut ningú més que l’Oriol. Darrere d’aquesta figura, hi havia una gent, també molt implicada, que va aparèixer en el cercle inicial de la colla. Era gent molt pròxima que es necessitava com a suport i per donar l’opinió [...] Podríem dir que hi havia dos grups diferenciats. D’una banda el Garsa i el Sol, que assessoraven. Eren castellers de primera línia involucrats en aspectes tècnics de la colla, ja que, per exemple, et corregien si no tenies una bona posició. Recordo que el Garsa em feia cada crit:“Llivi, els peus!”, em deia perquè els posés més endavant. Eren persones que tenien un bon nivell d’entrenament. Per una altra banda, hi havia altres persones que també venien, observaven i donaven la seva opinió. Eren aficionats que participaven en les tertúlies, però no eren dins l’entorn més immediat. Veient-ho des de fora, exposaven el seu parer i donaven consells. Avui en dia podríem anomenar-los afeccionats que van a fer pinya, tot i que alguns no en feien. Com que els agradaven els castells, discutien la jugada. Era una aportació que feien a la col·lectivitat i assessoraven la colla. D’aquests, recordo els noms del Valero i el Cusiné. El primer era un propietari de Sabanell que tenia una gran afició als castells. Per això una de les primeres actuacions va ser a Sabanell. Ell era més gran que nosaltres. El Cusiné tenia un bagatge casteller familiar i una relació d’amistat amb l’Oriol Rossell. Per això feia comentaris o aportava el seu punt de vista. En definitiva era una relació pròxima d’assessorament [...] En aquell nucli inicial de la colla hi havia gent de tota mena: aquesta és la gràcia dels castells. Aquí no hi ha distincions de res, de cap classe...»