El fundador i primer cap de colla dels Castellers de Vilafranca fou, ningú no ho discuteix, l’Oriol Rossell i Almirall(Vilafranca del Penedès, 1919-Cal Cassanyes, Castellet i la Gornal, 2011). De ben jovenet, havia acompanyat el seu pare —que, malauradament, moriria de forma prematura— a veure algun assaig dels que feia aquella colla de «cal Noi-Noi» al pati del que seria, anys a venir, el Museu de Vilafranca. Militant d’Estat Català, abans de la guerra fraticida dels anys 1936-1939, i soci del V.A.C. abans i després del conflicte, acabat aquest, als principis de la dècada dels 40, conreà la seva afició pels castells a redós de la seva relació amb els Xiquets de Valls, quan aquests venien a Vilafranca, per la Festa Major. Poc després, féu el mateix amb els Nens del Vendrell (parant alguns castells nets, a baixos, i també pujant, a segons, de no pas pocs pilars de quatre i de cinc, a més d’alguna torre de sis i altres castells) i, fruit d’això, va entaular una bona amistat amb el seu cap de colla, Jan Julivert, una relació que esdevingué cabdal per tal que els nounats Castellers de Vilafranca poguessin dur a terme les seves primeres sortides (no haurien estat possibles sense la contribució vendrellenca, sobretot pel que fa a la canalla), cap a finals del 1948. Fou el líder indiscutible de la nostra —i també seva, esclar— colla, des del primer dia, i tingué la virtut de saber-se rodejar d’alguns col·laboradors que l’assessoraven, des del punt de vista tècnic, a l’hora d’assajar i bastir les distintes construccions. El seu guiatge es perllongà per espai de poc més de quatre anys, fins que, a finals del 1952, va deixar la direcció del grup (llavors va ser nomenat cap de colla honorari) en mans d’en Ramon Sala. Va veure, amb desencís, com l’agrupació plegava veles, el 1956, i va viure, amb goig, la reorganització del 1957. Sovint a primera fila, va formar part de diverses juntes directives i, com a casteller vilafranquí, els seus millors èxits cal trobar-los en el quatre de vuit: entre d’altres, va carregar, sempre a segons, el primer de la colla, el 1969, i també va pujar en el primer descarregat, el 1971 —també s’ha de dir que ja n’havia descarregat un altre, amb els Nens del Vendrell, el 1950 — i encara va fer el tres de set, el 1978, amb gairebé setanta anys a l’esquena. Fou un dels impulsors i abanderat del Patronat dels Castellers de Vilafranca, que tingué força més vigència a partir de l’any 1968. Durant força anys, a les dècades dels anys 60 i 70, es dedicà a filmar un bon nombre d’exhibicions castelleres, sobretot de les colles de Valls i el Vendrell, un testimoniatge que, al pas dels anys, ha adquirit un valor documental inqüestionable. Membre de la vilafranquina colla Rabassons, des del 1972, a la seva dèria castellera es deu també la creació, aquell mateix any, del premi periodístic casteller biennal «Força, equilibri, valor i seny», que mantingué durada fins al 1988 i la dotació del qual fou deguda al seu mecenatge. A la seva masia de cal Cassanyes havia acollit la colla, el 1950 i, a la seva mort, fou instal·lat un aplec de rajoles de ceràmica, a la casa on va néixer (al número 13 del vilafranquí carrer de la Font), que recorden la seva vinculació —gairebé tota una vida, pràcticament— a la colla dels Castellers de Vilafranca. A banda de la camarilla d’amics forjada des de la jovenesa, sempre va voler rodejar-se d’elements castellers força més joves que ell i que gaudien de la seva amistat, no pas des de la perspectiva que comportava la diferència d’edat, sinó com uns companys més, en plena sintonia i amb ganes de compartir vivències per a gaudi de tots. Bon contertulià i murri com el que més, va sentar càtedra a Vilafranca per la seva forma peculiar de viure la vida. El Mascle de Sant Marçal va ser el renom que li donà més fama, però ens consta que a ell li feia peça que el recordessin com «un pagès del Penedès». Sense la seva contribució, tal volta, els Castellers de Vilafranca no haurien tingut raó d’ésser o, si més no, segurament que tot plegat —la gestació de la colla i la seva evolució— podia haver anat, ben mirat, d’una altra manera. Però, al capdavall, el que importa és, precisament, allò que ell mateix va deixar escrit:
«...darrere de tota enyorança, sempre hi ha una renaixença: la colla de Vilafranca fa castells. La colla de Vilafranca seguirà fent-los...».
