EL CAS que va viure l’Esteve Vives i Martí (Vilafranca del Penedès, 26-10-1930) durant el primer dia de la història oficial de la colla dels Castellers de Vilafranca mereix un tractament a banda per quan, des del punt de vista anecdòtic, paga la pena de poder divulgar-lo. De família de carnissers, li tocava setmanalment d’anar amb carro, a les petites de la matinada, fins a Sant Jaume del Domenys, on hi havia un tractant de bestiar que l’acompanyava a diferents masies de pagès (a voltes, també hi anava sol) per tal d’adquirir uns quants cabrits (normalment una vintena o més) que transportava dalt del vehicle, instal·lats en unes gàbies adients. Aleshores calia portar-los a l’escorxador de Vilafranca, per tal de poder comercialitzar després la seva carn al negoci familiar. Tota aquesta trifulga implicava una dedicació d’unes set o vuit hores, pel cap baix. Explica l’Esteve que l’euga que menava ja coneixia, de sobres, el camí i això li permetia poder dormir dalt del carruatge sense problemes. De fet, un cop passat el trencall de la Bleda la bèstia ja anava sola, com si diguéssim. El 14 de setembre del 1948 li va tocar de fer aquesta feina habitual i es va trobar que quan ja havia descarregat la mercaderia —al que aleshores en dèiem el matadero — el camió del Buisan, amb la colla, ja havia sortit cap a Sant Cugat. Ell, però, no es va immutar. Mal dormit i bo i deixant la mare astorada, amb l’esmorzar parat a taula, va agafar la bicicleta i, a cop de pedal, encara va arribar a temps per fer pinya als castells. A causa del seu ofici, no es va voler implicar —ni tampoc no hauria pogut fer-ho— en una pertinença compromesa amb la colla, perquè els horaris d’assaig eren pràcticament incompatibles amb la seva feina. Tanmateix, sempre que podia s’acostava a la pinya i feia mans —unes bones mans, com hi ha món!— com el que més, tot i que, per desgràcia, no va poder prodigar-se massa, car molts diumenges havia de fer de pagès, amb altra gent de la família, atès que la resta de la setmana ja la tenien ocupada amb el bestiar i la carnisseria. Un cop jubilat, ha pogut gaudir molt més dels castells amb la seva afició inqüestionable. No és estrany, doncs, que, amb aquest currículum, la colla decidís d’atorgar-li el primer premi de Fidelitat Castellera, que li fou lliurat en el sopar de la cloenda de temporada de l’any 2004. I per més inri, des de ja fa uns quants anys viu, amb la seva dona, a la plaça de Sant Joan, just a la cantonada del «Coro», on els Castellers de Vilafranca havíem assajat tants i tants anys.