LLORENÇ BARREIRA:

.

EL PRIMER ENXANETA VILAFRANQUÍ DEL

Com diuen les cròniques, els «nanos»a coronar els primers castells vilafranquins d’aquell setembre del 1948 venien del Vendrell, de la mà d’en Jan Julivert. Això va passar a Sant Cugat i en les sortides posteriors d’aquell mateix any. Això no obstant, hi va haver una excepció en la persona de Llorenç Barreira i Badia (Barcelona, 9-8-1940), un noiet que, tot i haver nascut al barri barceloní del Poble Nou, vivia a Vilafranca des dels cinc anys. El seu pare era llavors un dels factors de circulació de l’estació del ferrocarril. Anys a venir, el Llorenç se’n va anar a Tarragona a estudiar magisteri a l’Escola Normal i compaginava els estudis amb la pràctica del futbol al juvenil del C.F. Vilafranca; i a la vella Tàrraco s’hi va quedar a viure un cop casat. A casa nostra, el vailet habitava una casa del carrer del Sol, a tocar del de Santa Digna i, amb altres xicots d’aquell veïnat, anaven a jugar sovint a la pista de patinatge del Casal. Conta que un bon dia els va veure en Joan Sol i els va proposar d’aixecar algun castellet en aquell indret; tot, no cal dir-ho, amb vistes a una possible incorporació a la colla. Li van fer cas, però, a la llarga, només en Llorenç s’hi va voler enrolar; això sí, amb una certa complicitat per part del pare, però sense que la mare en sabés res de res. Així les coses, només va poder participar en dues sortides: la de la Granada i la de Moja, pujant a alguns castells i pilars, tant d’enxaneta com de cassola. L’actuació en el darrer d’aquests dos pobles va començar tardíssim i això va fer que arribés a casa (en Sol era qui l’acompanyava) quan ja gairebé acabaven de dinar i amb el reny conseqüent per part de la mare, que el va comminar a deixar-se d’aquelles històries. I aquí es va acabar, a desgrat seu, la seva carrera com a casteller (*), que no com a espectador, atès que encara va poder assistir a alguns dels assaigs que, setmanes després, es feien al corraló de la part del darrere del «Coro», mentre que, actualment, se’l pot veure sovint per moltes places castelleres en les diades de més compromís, especialment a la del Catllar, on hi té casa. També cal dir que, com a director d’un acreditat càmping de la Platja Llarga de Tarragona, abans de jubilar-se, havia acollit manta vegades, fidel a les seves arrels, la canalla de la colla amb els responsables que l’acompanyaven. (*) Explica en Josep Sala, company seu a l’Institut d’ensenyament de la Vila, que, al poc temps, es va fracturar un braç en caure des de dalt d’un arbre on s’havia enfilat. Aleshores, el pare Sala va comentar estoicament: «Ho veus, potser amb els castells això no li hauria passat mai i s’ha anat a trencar el braç caient d’una figuera...».