DELS NOU germans de la nissaga dels Giménez-Ojeda en sobresurten, castellerament parlant, tres: l’Antolín, el Ramonet i el Gimenall. D’aquest darrer ja n’hem parlat, com a integrant d’un cèlebre duet, en companyia del Garcelló. L’Antolín ha estat igualment un gran casteller, molt afinat i amb molts castells de vuit a la seva esquena. Però creiem que el cas d’en Ramon o, més popularment, Ramonet (Vilafranca del Penedès, 30-7-1937) mereix capítol a banda perquè, com a quart i quint de castells de vuit, gairebé es pot dir que no tenia parió en la seva millor època; i encara més, tal volta, com a pilaner. Li hem sentit a dir manta vegades al Josep Miret que l’accident laboral que va patir en Ramon (paleta d’ofici, va caure des de 6 o 7 metres d’alçada en una obra que s’estava construint al carrer de Pines vilafranquí) va significar un daltabaix per a la colla, perquè, per la seva mida i les seves condicions, era el quart (o quint) ideal per als pilars de sis (o de set). Així i tot, encara va pujar al carro gros que els Castellers de Vilafranca vam completar al Camp Nou del F. C.Barcelona, la nit del 12 de novembre del 1974, cinc mesos després d’haver-se trencat el fèmur en aquell succés malastruc. Molt abans, havia anat a dosos del primer tres de vuit descarrregat del segle xx —pels Nens del Vendrell, el 1951 — i, l’any anterior, de «cassola» en un primerintent; amb els vendrellencs, primer, i amb els vilafranquins, més tard, va pujar en un bon nombre de quatres de vuit (a quints, sobretot, però també a quarts); també recorda haver pujat, a dosos, en un quatre de vuit de la Colla Vella dels Xiquets de Tarragona, la de les camises blaves (si no fallen els comptes, això deuria succeir el 1955) i va intentar quatre vegades, a quarts, el pilar de sis, una amb els de la Vella de Valls (amb Batet al terç i el Rosset a quints) i tres amb els del Vendrell (dues amb el Pere Benet i l’altra amb el Xeroviu, al terç), amb la particularitat que tots aquests intents, aleshores, es feien pràcticament sense assaig previ; també havia fet castells amb els Xiquets de Tarragona, com ja hem dit, i amb la primera colla de Castellers de Barcelona. A Vilafranca, en una ocasió, per Sant Fèlix, va fer la figuereta en un pilar de cinc, damunt del Pere Benet, que era el terç, essent aquesta l’única vegada, que sapiguem, que s’ha realitzat aquesta filigrana, enmig d’un deliri d’entusiasme; van voler repetir-ho a Barcelona, per la Mercè, i aquesta vegada ja no va anar tan bé, ja que, segons conta ell mateix, va anar a parar, de rebot, a les llambordes de la plaça de Sant Jaume. A Torredembarra, va fer el pilar de cinc, al terç, amb el Gimenall i el Garcelló al damunt. El primer d’aquests dos, en una interviu que li va fer Josep Martí Cunot, l’agost del 1988, (a «La Comarca» del Garraf, Alt i Baix Penedès, núm. 13, 25-8-1998) confessava:
«Com el meu germà, el Ramonet, no crec que n’hi hagi hagut cap més. I no és cosa de molt d’assaig. És un do. Com un futbolista. Has vist pujar el Ramonet? Ni toca el que agafa. És una “ploma”...».
De més gran, com és sabut, el nostre Ramonet, amb el seu bagatge tècnic indiscutible, ha estat un referent i un assessor de molta vàlua per als capdavanters que s’han anat succeint al front de la colla dels Castellers de Vilafranca.