MAI NO es podrà agrair prou la contribució que Joan Bolet i Mateu, més conegut com el Garsa, (Vilafranca del Penedès, 1921-1997) va brindar als Castellers de Vilafranca durant anys i panys. Hem de suposar que deuria ser per causes laborals que no va ser present a la sortida inaugural de Sant Cugat i prou que se’n dolia. Però sí que va ser a la Granada i ja no va deixar mai la seva preada colla, pràcticament fins a la mort. Explicava que ja abans de la gestació d’aquesta, poc abans que esclatés la guerra incivil del 36, havia anat, de nano, a assajar, al pati de cal Claudio (davant del Tívoli), amb el pare i altres aficionats locals, la qual cosa li conferia una certa experiència que va ser determinant per tal que el cap de colla el fes un dels seus homes de confiança (una bona imatge seva a recordar fóra la que l’emplaçava al bell mig de la pinya per tal de quadrar els baixos, una tasca que va dur a terme durant força temps). De fet, a ell i al Joan Sol, una gran majoria dels castellers els consideraven, en certa forma, com una mena de «pares de la colla», juntament amb l’Oriol Rossell; i als assaigs era sempre un dels més significats a l’hora de donar consells i/o corregir defectes. Pel gener del 1956, quan ni en Ramon Sala —cap de colla els anys anteriors i que feia unes setmanes se n’havia anat a viure a Barcelona— ni l’Oriol —absent de la Vila en aquelles dates— es podien fer càrrec de les regnes del grup, fou requerit, des de l’Ajuntament vilafranquí, com a cap visible de la colla, per mirar d’organitzar els castellers de cara a l’actuació prevista per a la diada de Sant Raimon, festa major petita a la Vila, la qual cosa aconseguí amb una gran dosi de voluntat i ganes de quedar bé. El 1963, l’any de la inauguració del monument als Castellers, ocupà el càrrec de cap de colla, tal volta perquè no hi havia ningú més que ho volgués ser en aquells moments i també amb la condició que fos rellevat l’any següent. Va mantenir una estreta relació d’amistat amb companys de la Colla Vella dels Xiquets de Valls, amb la qual, fins i tot, va participar en una sortida per terres de Galícia, concretament a Santiago de Compostel·la i a Pontevedra, el 1965. Precisament, i de comú acord amb la direcció dels «verds», havia portat en diverses ocasions en Francesc Moreno, Melilla, amb la seva moto, a Valls i a altres places castelleres, per actuar amb els rosats vallencs, quan aquests anaven curts de canalla. Va formar part en diverses ocasions de la junta, tant de la directiva com de la tècnica, sempre estimat i respectat per tothom. L’any 1976, en el decurs del dinar de cloenda de la temporada, li fou lliurada la distinció de «casteller de soca-rel», en reconeixement a la seva tasca. Es pot ben dir que fou tothora un dels primeres espases de la colla que tant va estimar.