(*) Al Joan Domènech, també casteller, l’havien hagut d’ingressar en una clínica barcelonina i en Carles hi passava totes les nits i també no pas poques hores dels dies de festa, mentre que els dies feiners, es veia amb l’obligació de tornar a Vilafranca, de bon matí, per anar a treballar; per tant, és obvi que no li quedaven hores per dedicar-les als castells. (**) El nostre fundador, Oriol Rossell, li féu lliurament d’un artístic quadre ceràmic commemoratiu i el batlle de la Vila, Joan Aguado, també aportà un obsequi en nom propi i dels regidors.

carles domènech — mènec —, UN CAP DE colla amb empenta I DE llarga durada

Ningú no podrà negar-li mai al carismàtic Carles Domènech i Soler —conegut popularment com el Mènec (Vilafranca del Penedès, 1936)— la dedicació que esmerçà en el compliment dels seus deures com a cap de colla dels Castellers de Vilafranca; i no solament una vegada, sinó dues, ja que desenvolupà aquesta funció en els períodes 1961-62 i 1975-95 (fins a la diada de Sant Raimon d’aquest darrer any), és a dir, vint-i-dues temporades portant les regnes dels Verds, tot un rècord en el món casteller vilafranquí; i ho féu amb molta empenta —«au venga!», era el seu crit de guerra—, dotant la colla d’un innegable esperit combatiu, malgrat les dificultats amb les quals hagué de conviure en diverses ocasions, i a recer d’una indiscutible capacitat de lideratge; de manera semblant, va saber guanyar-se el respecte de companys i col·laboradors, amb una trajectòria en la qual, a la fi, els èxits es van acabar imposant, amb molt d’avantatge, sobre unes quantes frustacions que ara, per sort, ja només formen part d’un passat més aviat esborradís.

Amb en Carles en l’edat més tendra, la família es veié immersa en el tràngol de la guerra incivil del 1936 i, en acabar aquesta, en el contratemps que suposà un exili temporal de dos anys a la població occitana d’Auloron e Senta Maria, al departament francès dels Pirineus Atlàntics. Retornat a Vilafranca, el 1945 —després d’un pas interí, de quatre anys, per Barcelona—, el Mènec hi ha viscut des de llavors i ha participat activament en la vida civicosocial de la vila; així, s’integrà en el moviment juvenil de la J.O.C., a l’empara de l’Acció Catòlica local, on destacà com un dels membres més significats; se’l recorda per les seves aficions atlètiques i, encara més, per la seva vinculació als Pastorets de l’esmentada associació, en el marc dels quals encarnà el paper d’en Mataties, un dels seus personatges més còmics; també va fer falcons en alguna ocasió esporàdica i, a finals de la dècada dels 50, esdevingué l’entrenador d’aquell primerenc grup de Falconers de Vilafranca que debutaren pel Cap d’Any del 1960.

Mecànic de professió, com a casteller Domènech s’integrà a la nostra colla en la primera sortida, a Manresa (5-v-1957), amb les camises verdes; a final de maig del 1961, substituí Josep Pedrol com a cap de colla, càrrec en el qual es mantingué fins a la diada de Sant Raimon del 1963, quan va haver de deixar-lo a causa d’una greu malaltia que afectava el seu germà.(*) Destacà, com a pilaner, en una època que no era gens fàcil carregar i descarregar sovint el pilar de cinc; però més exitosa fou la seva participació, al pis de segons, en les primeres torres de set vilafranquines i, encara més, en els primers quatres i tresos de vuit de color verd, entre els anys 1969 i 1974; el 1973, carregà, a terços, la nostra primera torre de vuit amb folre, i, un any més tard, aconseguí també descarregar-la; amb posterioritat, va participar encara en un nombre indeterminat de castells de vuit. El 1975, accedí de nou al càrrec de cap de colla, en el qual persistí per espai de dues dècades; sota el seu mestratge, els Castellers de Vilafranca aconseguiren completar, el 1985, el cinc de vuit, mentre que, dos anys més tard, coronaren els primers castells de nou amb folre, el tres i el quatre, abans que poguessin descarregar-los, també sota el seu comandament: el tres de nou amb folre, per Sant Fèlix del 1989, i el quatre de nou folrat, per Tots Sants del 1990 (precisament en aquesta diada, per primera vegada al segle xx, una colla va poder descarregar ambdós castells en una mateixa actuació).

També el 1990, la colla va distingir Carles Domènech amb la placa de casteller de soca-rel, mentre que, per la diada de Sant Raimon del 1995 —després de la qual, per qüestions de salut, va haver de deixar les tasques de direcció (el rellevà Francesc Moreno, Melilla, un cop fetes les oportunes eleccions al càrrec de cap de colla)— va rebre, des del balcó de la Casa de la Vila, el reconeixement públic de castellers i aficionats.(**) El 1968, el consistori vilafranquí d’aleshores també l’obsequià amb la placa que van rebre tots els nostres caps de colla en ocasió del 20 è aniversari de l’agrupació; i el 2005, l’Ajuntament democràtic nostrat l’honorà amb la Medalla de la Vila, atesos els mèrits contrets en pro de la cultura popular vilafranquina.