(*) La incorporació del mocador verd, amb puntets blancs, com a tret diferencial, es produí l’any 1980 (després que, cap a la meitat de la dècada dels 70, els falconers comencessin a lluir el mateix mocador vermell dels castellers).

falcons de vilafranca

EL DIA de Cap d’Any de l’any 1960, es produí a la nostra Vila un fet que, des del punt de vista folklòric, presentava —i aniria adquirint gradualment— una rellevància inqüestionable: l’estrena de la colla de Falcons —inicialment, Falconers— de Vilafranca. Dins l’àmbit català, aquesta activitat havia pres peu a principi de la dècada dels anys 30 del segle passat, quan el prevere vilafranquí Mn. Albert Bonet i Marrugat, fundador de la Federació de Joves Cristians de Catalunya, la va importar a casa nostra, després que hagués presenciat in situ les exhibicions atlètiques que practicaven, a l’antiga Txecoslovàquia, diversos grups de gimnastes que eren coneguts amb el nom de sòkols; i, tot emmirallant-se en els exercicis d’aquests, van anar sorgint tot un seguit de colles catalanes de falcons a l’empara del moviment fejocista —i també de l’organització Palestra—, de les quals, un cop acabat l’estrall bèl·lic dels anys 1936-39, només subsistí la de Sant Vicenç dels Horts, la qual contribuí, l’any 1942, a la creació dels Falcons de Llorenç del Penedès, una colla que ha pervingut fins als nostres dies.

Tanmateix, cal aclarir que els Falcons de Vilafranca no van néixer del no res, sinó que es van inspirar en l’activitat falconera que, a finals dels anys 50, havien protagonitzat, a la nostra vila, alguns membres de la J.O.C. (Joventut Obrera Catòlica), els quals feren, a més, dues sortides a fora: a can Bas de Lavern i a la Granada. Als inicis de la tardor del 1959, uns quants joves vilafranquins —sota les directrius d’en Josep Anton Plans, qui els havia inculcat la idea— van començar a plantejar-se la formació de la colla i, amb el casteller Carles Domènech, Mènec, com a entrenador (també ho havia estat del grup de la J.O.C.), van posar mans a l’obra i van anar intensificant els assaigs de cara a fer la seva presentació pública, el dia 1 de gener, a l’escenari del saló teatre del Casino vilafranquí, tot lluint la clàssica indumentària —camisa i pantaló— d’un blanc immaculat i faixa verda a la cintura.(*) Aquest estol inicial, amb Lluís Giménez com a cap de colla, el formaven Antoni Carbonell, Miquel Sendra, Josep Miret, Manel Sivill, Pere Rafecas, Santi Besolí, Jordi Huguet, Jaume Fontanals, Josep Galofrè, Joan Junyent i Josep Palazón, als quals cal afegir el també casteller Esteve Puig, Estevet, tot i que aquest era més gran d’edat que tots els altres; alguns d’aquests novells falconers s’anirien integrant progressivament a la colla dels Castellers de Vilafranca, amb la qual cosa adquiriria tot el seu sentit el fet que la presència dels falcons a la nostra vila pogués esdevenir, en el futur, com una mena d’escola de castellers, com deia en Giménez. Per acabar-ho d’adobar, els exercicis que realitzaven, sense perdre una bona part de l’essència falconera primigènia, incorporaven uns quants números nous, alguns d’ells molt acostats a la pràctica castellera. Cal dir també que les diverses colles que han anat sorgint modernament han seguit, totes, el model vilafranquí, tot desmarcant-se, per tant, d’aquell esperit, més aviat gimnàstic, dels inicis d’aquesta activitat a les nostres terres.

Els dos primers anys d’aquells falcons van ser de força plètora, quan el grup va actuar, fins i tot, per la Festa Major de Vilafranca; però, a partir del 1962, la dedicació dels seus components va minvar, fins al punt que, el 1965, només es va poder fer una única actuació, a l’aplec de les Graus de Vilobí i, encara, gràcies a l’empenta del Mènec, el qual es va entestar a reunir en l’ocasió uns quants membres de la colla, juntament amb antics falconers de la J.O.C.; d’aquesta manera, doncs, els Falcons de Vilafranca van poder gaudir d’una continuïtat que els va permetre de celebrar el seu cinquantenari, el 2009, sense haver patit interrupcions al llarg de les 50 temporades d’activitat. Un dels motius principals de la davallada havia estat, no cal dir-ho, el servei militar al qual s’hagueren d’incorporar uns quants membres del grup; això no obstant, aquest augmentà el nombre d’efectius amb la presència d’una nova fornada de falconers: Josep Ribas, Josep Maria Cuscó, Pantaleó Berrozpe, Josep Sauleda, Jordi Agut, Manel Escudé, Fèlix Freixedas, Joan Raventós, Raimon Domènech, Conillet, etc., la qual cosa va conduir a una revifalla, impulsada pel propi Lluís Giménez, que va permetre la reaparició de la colla per la Festa Major del 1966. L’any següent, en Lluís va cedir la torxa de cap de colla al Pep Ribas, qui mantingué la bona relació amb els castellers, la qual havia tingut els seus caps més visibles en el duet Domènech-Giménez; Ribas —qui, més endavant, formaria part, com a vocal, de la junta del Patronat dels Castellers de Vilafranca i esdevindria, a més, el secretari de la colla— dirigí el grup falconer fins al 1972, quan n’agafà les regnes el tàndem format per Josep Maria Mestres i Joan Cuyàs; i és a partir d’aquest moment quan els falcons van quedar definitivament desvinculats del tot dels castellers, malgrat que, al pas dels anys, alguns dels seus membres han passat a formar en els rengles dels Verds.

De les diverses construccions que aixequen els Falcons de Vilafranca cal destacar, entre d’altres, la pira 6 / 6, l’escala d’11 i la piràmide de sis, drets, sense oblidar el pilar de sis aixecat per sota que han plantat, per Sant Fèlix, en diverses ocasions; com a singularitat anecdòtica, cal fer esment que, el 1999, van aixecar un pilar de cinc dalt del Gorro Frigi de Montserrat Des de mitjan dècada dels 70 incorporaren música de gralles a les seves evolucions i compten, a més, amb una peça composta expressament per a ells: la Marxa dels Falcons. Han actuat per tot el nostre país, en moltes ocasions al País Basc i, així mateix, a d’altres indrets de l’Estat espanyol, fins i tot a Tenerife; també a Portugal i al continent africà: a Marràqueix (Marroc) i a Tunis; i, com a ciutats europees més importants on s’han exhibit, podem citar París, Londres, Amsterdam, Berlín, Marsella, Bordeus, Palerm i, fins i tot, Praga —on actuaren agermanats amb els sòkols —, tot recordant els seus orígens. Des de l’any 1998, compten amb un monument que els fou dedicat a casa nostra, instal·lat a la plaça del Penedès, mentre que el 2008, l’Ajuntament de Vilafranca els atorgà la Medalla de la Vila; també des de ja fa uns quants anys —com a compliment d’un acord municipal del 12-xi-2004 — donen el seu nom a un dels carrers del barri vilafranquí de la Girada.