A l’època que correspon aquest segon volum de la història castellera vilafranquina i, més concretament, a començament dels anys 70 del segle passat, va començar a proliferar la figura del cronista casteller, és a dir, la d’aquelles persones que disposaven d’una secció fixa a les pàgines de diversos periòdics barcelonins, on oferien la informació castellera que generaven les colles existents aleshores, tant pel que fa a les seves actuacions com a d’altres notícies que brindava el seu entorn més proper; hom aprofitava també per recordar episodis de la història dels castells hominals i, en el millor dels casos, per fer balanç, a final d’any, del que havia donat de si la temporada recentment finida.

El primer personatge que va escriure d’una manera ben entenedora sobre els nostres castells, torres i pilars, fou el periodista Joan Mañé i Flaquer, fill de Torredembarra i que arribà a ser director del Diario de Barcelona, el 1858; només cinc anys abans ja li havia estat publicada una carta en aquest rotatiu, en la qual oferia als seus lectors les primeres lliçons de nomenclatura castellera conegudes fins aleshores. Anys a venir, en el període 1878-83, Ramon Roca i Vilà, des del Catllar, el poble d’on fou secretari de l’Ajuntament, envià unes quantes cròniques molt interessants d’actuacions castelleres importants al diari La Opinión, de Tarragona, del qual era corresponsal, en les quals detallava diverses exhibicions de les dues colles dels Xiquets de Valls — la Nova (Ramon Roca era un fervent partidari d’aquesta agrupació) i la Vella —, fetes tant al Catllar com a la capital.

A partir d’aquí i al llarg de gairebé tot un segle, les notícies castelleres que es poden trobar a la premsa de Barcelona porten majoritàriament la signatura dels corresponsals que aquestes diverses publicacions tenien a les poblacions que eren conegudes com a places castelleres de més anomenada; i el mateix passa amb Tarragona, per bé que, en aquest cas, cal tenir en compte, a més de les corresponsalies, el treball periodístic d’elements de la mateixa ciutat. I no hem d’oblidar tampoc la tasca de molts redactors i col·laboradors als diferents setmanaris de Valls, el Vendrell, Vilafranca, Vilanova, Igualada, etc., que acollien en les seves pàgines, talment com fan ara i quan era possible, tota mena de cròniques, articles i/o col·laboracions sobre l’activitat castellera que es produïa a diverses comarques de la Catalunya Nova. No podem citar-los a tots, per raons òbvies, però sí que podem centrar el nostre reconeixement a tots ells en la persona de Pere Català i Roca, el qual, sense ser un cronista confessat, sí que forní d’informació castellera, des dels anys 40, un bon nombre de periòdics, revistes i butlletins de casa nostra, a la vegada que recopilava material casteller divers de cara a la publicació de Món Casteller, una magna obra que veuria la llum passats uns quants anys.

I ja que també parlem de llibres, no hem d’oblidar que, en el període que tractem, van aparèixer les primeres edicions de dues noves publicacions — la Història dels castellers. Els Nens del Vendrell 1926-1957, d’Emili Miró i Fons (1961), i la Història dels Castells. Tarragona, Camp tarragoní i el Penedès, de Jordi Morant i Clanxet (1967) —, les quals se sumaven a d’altres anteriors: Els Castells dels Xiquets de Valls, de F. Blasi i Vallespinosa (1934) o Els Xiquets de Valls, de Joan Amades (1934), entre d’altres monografies.

Ens interessa ara i aquí, però, com ja hem avançat, posar de manifest la figura d’aquells diversos cronistes castellers que, en qualitat d’autors d’unes cròniques que comptaven amb una periodicitat pràcticament setmanal a la premsa barcelonina, van començar a sorgir, com ja hem dit, a la primeria dels anys 70. El pioner fou l’advocat vendrellenc Salvador Palau i Rovira, qui les publicà al diari esportiu Dicen (ell era un defensor a ultrança de la vessant esportiva dels castells), però van durar poc, atès que, després d’una primera crònica molt completa sobre el concurs de Tarragona del 1970, les següents, amb el títol d’«Actualidad Castellera aparegueren només durant els mesos d’octubre i novembre d’aquell any, i ja no van tenir continuïtat perquè, segons sembla, la direcció del periòdic considerava que no lligaven massa amb la informació esportiva que aquest presentava. El que sí que la va endevinar fou el company casteller vilafranquí Jaume Casanova i Cortès, qui, sota el pseudònim de Crossa, va iniciar, cap a final del 1971, una «Crònica Castellera a les pàgines de El Correo Catalán, una activitat que perllongà gairebé fins a la seva mort prematura, ocorreguda l’estiu del 1982; en Jaume també va escriure de castells als setmanaris Canigó i Catalunya Cristiana. El tercer a apuntar-se a la tasca de cronista, des de final del 1972, va ser qui això subscriu; i ho féu signant com a Rabassó (en ésser un dels membres d’aquesta colla vilafranquina) la columna «Món Casteller», al diari de tarda El Noticiero Universal, la qual, amb alguna intermitència, tingué una durada d’uns tres anys (el 1976, la continuaria Jordi Fornés); posteriorment, a mitjans del 1977, iniciaríem una nova experiència, des del matutí La Vanguardia, per espai de tres lustres i, a banda d’això, també férem col·laboracions castelleres esporàdiques, entre d’altres, als setmanaris vilafranquins Tothom i Penedès. Una altra crònica va aparèixer, a partir de l’agost del 1974 i fins a la desaparició del diari, el 1980, a Tele/exprés, de la mà del casteller de Barcelona Joan Gala i amb el títol d’«Homes i Castells», una capçalera que es mantindria, més tard, a El Correo Catalán, després del decés d’en Jaume Casanova; Gala també oferiria informació castellera, durant un temps, a la revista gironina Som. I encara dins d’un context barceloní, cal parlar del «Caliu Casteller que publicava, a Solidaridad Nacional, l’altafullenc Isidre Virgili; aquest havia començat a escriure de castells el 1972, a les separates que El Correo Catalán destinava a les comarques d’àmbit tarragoní i, un any més tard, inicià la secció «Pom de dalt al Diario español de Tarragona; a partir del 1974, compaginà la informació que oferia aquest darrer amb la de l’esmentat espai de la Soli (un any després, s’hi afegiria Josep Manuel Llorens, qui, finalment, mantindria la columna fins al tancament d’aquest rotatiu de la inefable Prensa del Movimiento). També al Diario de Barcelona es parlava de castells en aquella època — i també a l’Avui, d’ençà de la primavera del 1976—, però la informació que oferia el Brusi, aleshores degà de la nostra premsa, i la del primer diari en català de la postguerra, era un calc i, a voltes, un plagi d’allò que els cronistes d’altres publicacions procuràvem facilitar amb la millor de les voluntats. A partir del 1974, altres comunicadors, com ara el periodista Xavier Capdevila, a Mundo Diario, o, quatre anys més tard, el filòleg Josep Bargalló, a la revista setmanal Mestral, de les comarques meridionals, encapçalarien una llarga nòmina de cronistes que s’ha anat ampliant a bastament fins als nostres dies; anys a venir, de les cròniques de tots ells podem destacar, per la seva perseverança i el seguiment amb el qual comptà, la del casteller sitgetà/terrassenc Josep Anton Falcato, a les pàgines de El Periódico, així com també la del periodista vilafranquí Joan Beumala a l’Avui.