DE TOT l’entrellat que va envoltar la sortida que la nostra colla va dur a terme, a final de juliol del 1970, a les viles nord-catalanes de Perpinyà i Toluges, ja en donem complida informació en el capítol corresponent a aquest any. Però ens interessa destacar, per damunt de tot, el fet que es tractava, aquesta, de la primera vegada que la nostra colla viatjava dellà dels Pirineus, amb la qual cosa era també el primer cop que un bon nombre dels nostres castellers passaven la frontera, una línia divisòria que, ens agradés o no, comportava, si us plau per força, un control duaner. També cal posar l’accent en la circumstància que tot l’afer es va haver de portar amb molta cautela, atès que l’organització que havia contactat amb nosaltres no era altra que el Consell Nacional Català —presidit pel professor Batista i Roca — a l’exili, la qual cosa, en cas d’haver-se conegut, hauria desvetllat totes les alarmes hagudes i per haver per part de l’autoridad competente.

Tot plegat va generar no pas poques anècdotes i situacions hilarants que ens han pervingut en la memòria, com ara que se’ns va colar en el viatge un avi vilafranquí que no tenia res a veure amb la colla i que l’havien apuntat sense que ningú de l’organització ho detectés (en canvi, vam haver de fer baixar de l’autocar un casteller que no figurava a la llista); o la d’aquell casteller, prostàtic declarat, que la nit abans d’entrar a l’Estat francès deambulava mig perdut, amb calçotets i samarreta, pels amplis passadissos d’un llavors gairebé obsolet balneari «Vichy Catalán», força demodé, a la recerca d’uns urinaris on deixar anar una bona part del líquid corporal acumulat durant la nostra estada a Sant Feliu, la vila més ganxona de la Costa Brava; o la d’aquell altre veterà que, dalt de l’autocar i tot just travessat el pas fronterer del Pertús, se’ns acostà per demanar-nos: «Escolta, noi..., això ja és París?»; o la d’uns quants que, com aquell qui diu, no havien sortir mai de casa i s’atansaven a les cabines de canvi de divises que hi havia a peu de carretera, amb la pretensió que els canviessin una moneda de cinc o de deu duros per poder fer una cervesa a Perpinyà, cosa que, finalment, no deurien haver pogut dur a terme perquè els funcionaris gavatxos que treien el nas per aquelles taquilles només acceptaven bitllets; o el fet de desfilar tota la colla pels carrers de la capital del Rosselló, al compàs de la música de les gralles i el timbal... i també de les sirenes de les motos d’un parell de membres de la gendarmerie local que ens precedien.

Però la facècia més castissa la va protagonitzar el nostre recordat i simpàtic company Alejo Fleitas — més conegut com el Canari — a la sobretaula del dinar que ens fou servit, a Toluges, al menjador de les escoles primàries locals, quan el doctor Batista i Roca es dirigí a tota la concurrència. Com és sabut, el veterà polític era baixet d’estatura i, per tal que tothom el pogués veure, s’enfilà a un dels bancs del refectori per fer el seu parlament. En primer lloc, va llegir el veredicte dels Jocs Florals que havia convocat la institució que ell mateix presidia, tot comminant els guardonats a recollir el premi, si és que es trobaven a la sala, cosa que, com és fàcil d’entendre, no succeí (no cal dir que tots ells vivien lluny d’aquell indret que ens acollia). Finalment, féu un abrandat discurs, amarat de catalanitat i de patriotisme, que va fer pujar de to l’expectació i el sentiment de tots els presents: autoritats, acompanyants i castellers... Però allò que no podia esperar aquell dirigent incansable — català fins al moll de l’os, com hi ha món! — era que, just quan va fer la primera parada en la seva al·locució i abans que pogués reprendre-la tot seguit, algú, vestit de verd, volgués aplaudir la seva intervenció tot endinyant-li un sorollós i dissonant: «Mu bien!», que va deixar-lo ben astorat i fins i tot, per uns instants, una mica descol·locat; i no solament a ell, sinó a una bona part de tots els que vam viure l’escena. No cal dir que el bon vinet amb el qual havíem remullat la gorja durant el dinar devia haver fet el seu efecte en l’ànim d’aquell divertit ballador de la Geganta de casa nostra; tanmateix, del fet que havia pronunciat aquelles dues paraules, que li havien sortit de l’ànima, amb tota la bona fe del món, ningú no podia dubtar-ne.

Una altra conjuntura, força més compromesa, tot i que sense majors conseqüències, es produiria l’endemà mateix. Resulta que a Toluges foren repartits un fulls i opuscles propagandístics del Consell Nacional Català, amb uns continguts que, als ulls dels manaires de torn del nostre país, es podien considerar del tot subversius; en un d’ells, fins i tot, es qualificava d’assassin el cap de govern de l’Estat espanyol, i en un altre, que publiquem, hom clamava inútilment per la recuperació de les nostres llibertats; i el cas és que, a les mateixes pàgines, s’incloïa el programa d’actes de les festes de «Pau i Treva», que tindrien lloc a Toluges, amb la constatació que «...Durant l’Aplec actuarà la Colla de Castellers de Vilafranca del Penedès». No caldria dir que tota aquesta documentació, molts dels castellers ens la vam voler emportar i, per tant, va viatjar amb nosaltres, dalt dels autocars, fins a Vilafranca, prèvia una nova aturada, per sopar; uns al balneari esmentat i els altres, en un hostal de carretera. I el cas és que l’endemà, de bon matí, una bona mostra d’aquell paperam — mercès, tot s’ha de dir, als bons oficis del xivato de torn — ja era a la Casa de la Vila, damunt la taula de l’alcalde Lluís Melo. Aleshores, aquest envià el jefe de la policia local, Eustaquio Parrilla, a buscar l’Oriol Rossell, per tal de demanar-li explicacions; el nostre fundador fou localitzat en un dels llocs on feia parada habitual, el «Bar Airolo» de la Rambla petita i, allí mateix, aquell bon capitost municipal, amb el qual tenia bona relació, el previngué amb aquestes paraules: «L’alcalde et vol veure... i tu ja saps per què!». L’Oriol comparegué llavors a l’Ajuntament i, com és natural, li va fer veure al batlle que tot allò havia estat un imprevist, que la colla només havia estat contractada per actuar en unes festes i que, un cop allà, s’havien trobat amb tot aquell tinglado monumental (— i això que ell mateix era un dels que s’havia entrevistat amb en Batista i Roca! —); no sabem si Melo va quedar gaire convençut o bé va fer veure que sí que ho estava, però el que sí que és ben cert és que l’assumpte no va tenir més transcendència.

Més anècdotes: als qui férem nit al balneari de Caldes de Malavella, ens van donar, per sopar, un àpat d’allò més frugal i només apte per a convalescents: tres o quatre espàrrecs com el dit petit, de primer plat, i un peix bullit, de segon (als que van anar l’hostal Ribot els van tractar molt més bé, que consti), davant les mirades incrèdules i atònites de molts castellers de vida, que no devien estar gens avesats a fer dieta; el maître se’n va adonar i, per a l’endemà, quan ja tornàvem, va disposar que ens servissin un bon plat de verdura (patates i mongetes) i una carn amb suc; i tothom content, no cal dir-ho, tant, que fins i tot aplaudírem un veterà pianista que amenitzava la vetllada, el qual sembla que no deuria estar gaire acostumat a aquelles mostres de reconeixement, ja que s’aixecà diverses vegades per saludar, amb repetides reverències, tot aquell animós estol d’enriolats comensals amb camisa verda; també cal fer memòria que molts d’aquests, com que no duien vestit de bany, no van tenir cap recança a l’hora de refrescar-se, ja de capvespre, amb calçotets, a la vella piscina d’aquell arcaic establiment de banys. Semblantment, recordem amb admiració l’audàcia que va mostrar, a Toluges, el company Fèlix J. Cusiné, membre del Patronat de Castellers, quan va gosar explicar, en francès, en què consistia allò de fer castells; i, encara més, la del nostre benvolgut Tiburon, qui es passejà tota la tarda — en pau i sense treva — amb una Senyera lligada a un pal, per dessota de la qual passàrem molts castellers en un simbòlica Jura de bandera, ben distinta, per cert, de la que s’estilava llavors a casa nostra.