(*) Sembla que per a la direcció del grup hom havia pensat, així mateix, en un altre dels contertulians, el també casteller Joan Domènech i Soler —germà del Carles Mènec —, però, pel que es veu, declinà l’oferiment. (**) En l’any referit, ni tan sols van sortir per les Fires de Maig.
josep pedrol — el pedrola —, primer CAP DE colla dels verds vilafranquins
El record de Josep Pedrol i Boix —més conegut castellerament a casa nostra com el Pedrola (Gandesa, 1928-Peñalba, Aragó, 1976)— anirà lligat sempre al fet que esdevingué el cap casteller visible de la reorganització, l’any 1957, dels Castellers de Vilafranca. Tot i haver nascut a la Terra Alta, arribà de petit a la nostra vila, on va viure els anys d’infantesa, els de joventut i els de la restringida maduresa de la qual va poder gaudir, atès que l’infortuni, en forma de mortal accident de trànsit (era camioner d’una empresa vilafranquina de transports i un altre camió de gran tonatge se li va tirar al damunt camí de Saragossa), va segar d’arrel la seva vida quan només comptava 48 anys d’edat.
El seu adveniment al càrrec de cap de colla es produí arran de la seva pertinença al grup d’amics que es trobaven regularment i feien tertúlia al «Bar Chiquilín», del carrer vilafranquí de Sant Pere (dit, popularment, de Sant Francesc). Hem de suposar que l’Alfons Chulvi, que també havia freqüentat l’establiment, es deuria fixar en ell —com a persona més aviat seriosa, formal, de plena confiança i a qui li agradaven els castells— com l’element més idoni per guiar la nau castellera vilafranquina;(*) el seu germà Joan Baptista, tres anys més gran, també era un bon aficionat, però no arribà a vincular-se mai a la colla.
El Pedrola va portar les regnes de les nounades camises verdes des de la primera sortida a Manresa (5 -v -1957) fins a mitjan primavera de l’any 1961, quan, per motius personals —i, tal volta, també una mica desmoralitzat pel poc ressò mediàtic que els nostres castellers tenien aleshores, amb molt poques sortides—(**) va deixar el càrrec; Carles Domènech ocupà la vacant, però Josep Pedrol va continuar vinculat a la colla encara uns quants anys. Com a casteller, el seu lloc habitual era al pis de segons i en aquesta posició va arribar a carregar i descarregar un nombre indeterminat de castells de set.
Un nebot seu, Josep Pedrol i Montoliu, recorda haver vist en diverses ocasions, a la casa de l’oncle (que vivia al carrer d’Amàlia Soler, tocant al de l’Ateneu), damunt la taula del menjador, algunes piles de camises verdes per a la canalla o per distribuir entre els castellers nouvinguts; així mateix, també fa memòria d’alguns plecs de diners —i també monedes— per tal de gratificar els components de la colla després de les sortides o bé en acabar la Festa Major (cal recordar que en aquella època, llevat d’algunes excepcions, tothom cobrava); d’altra banda, també explica que alguns dels nostres enxanetes, el dia de Sant Fèlix, havien estat convidats pel Pedrola, en diverses ocasions, a dinar a casa seva; i encara recorda haver-lo acompanyat a veure exhibicions castelleres fora vila: a Valls, el Vendrell, la Bisbal o al concurs de Tarragona...Amb motiu del 20 è aniversari de la fundació de la colla, Josep Pedrol i Boix va rebre, el 22 de setembre del 1968, una placa en la qual es reconeixia «la seva meritòria labor i entrega en bé de la colla».