EL SISÈ cap de colla en la nòmina dels nostres Castellers fou en Gabriel Martínez i Escofet (Vilafranca del Penedès, 1937-1986), a qui tothom coneixia com el Gabi i que, talment com va passar amb Carles Domènech, també dirigí els Verds en dos períodes: el primer, des de l’any 1964 fins a la festa de Sant Raimon del 1970, i, el segon, durant gairebé tota la temporada del 1974. Ell fou qui, amb l’ajut del Patronat dels Castellers de Vilafranca, conduí la colla fins al primer replà dels castells de vuit. Sota el seu primer mandat, es bastiren els primers cincs de set (1965) i també les primeres torres de set (1969), tot i que el moment més emotiu s’esdevingué el 12 d’octubre del 1969, quan fou carregat per primer cop el quatre de vuit. El 1974, la colla va donar un parell de cops de força en descarregar, per Sant Fèlix, el tres de vuit, i, el 17 de novembre, la torre de vuit amb folre, dos bons asos, per tant, que van ennoblir l’historial casteller d’aquell qui ens va deixar prematurament, a causa d’una punyent malaltia, abans de complir els 50 anys.

Fuster d’ofici, el Gabi era membre d’una nissaga altament castellera, ja que també foren membres de la colla el seu pare, Francesc Martínez i Novella, i els seus germans Josep i Francesc; també ho són el seu cunyat, Fèlix Morgades, i el seu nebot, Josep Miquel, Pepe per als amics. Com a casteller, va pujar, a segons, en un bon nombre de castells de set, amb el cinc de set com a sostre; també maldà inútilment, en dues ocasions, pel carro gros. El 1968, en ocasió de celebrar-se el 20 è aniversari dels Castellers de Vilafranca, rebé, juntament amb els cinc caps de colla que l’havien precedit en el càrrec, una placa d’agraïment de part del nostre Ajuntament; i el 1980 la colla l’homenatjà amb la concessió de la distinció de casteller de soca-rel. Tenia dots de mando i fou tothora un voluntariós capdavanter i un fervent defensor dels interessos castellers vilafranquins A banda de la seva pertinença a la colla, cal destacar que, durant bastants anys, també va formar en els rengles de la Societat Coral «El Penedès»; es pot ben dir, doncs, que al Coro hi tenia la seva segona casa, atès que mentre en Gabriel va ser-ne cantaire, els Castellers, com ja és sabut, també teníem l’estatge social en aquest popular establiment de la vilafranquina plaça de Sant Joan o, més popularment, de la Verdura.