Pas a pas, els Castellers de Vilafranca anàvem afegint noves fites al nostre historial casteller; ho hem anat veient des del 1969, quan vam descarregar la primera torre de set i carregàrem el quatre de vuit. El 1974 no seria tampoc l’excepció, ja que ens hi anotaríem, per Sant Fèlix, el primer tres de vuit descarregat, un castell que encara el vam poder repetir al cap de poques setmanes (nogensmenys, també hem de dir que trigaríem gairebé deu anys a tornar-lo a completar). De tota manera, un altre fet important marcaria la temporada que començava: un nou canvi en la direcció de la colla. Lluís Giménez, per motius estrictament personals, deixaria de ser-ne el cap, i seria Gabriel Martínez qui ocuparia de nou la vacant, amb la qual cosa s’invertia la situació d’allò que havia passat el 1970, quan en Lluís —en unes altres circumstàncies, tanmateix— havia rellevat el Gabi.

Diverses actuacions a Vilafranca

La primera notícia castellera de l’any l’ofereix Penedés (5 gener), quan «Don Quinielo», des de la seva tertúlia habitual, a banda de desitjar un feliç any nou, ens parla també, com ja havia fet el Tothom,;del «Justo reconocimiento» que havia tingut lloc el 27 de desembre, dins del nostre Ajuntament: «...con asistencia de castellers y otras personalidades, se hizo un acto de reconocimiento y gratitud, por su benemérito gesto en pro del Concurso Casteller de Vilafranca, 1973, a D. Jaime Quer Perlas, a quien la importancia del acto le cogió por sorpresa...». El mateix setmanari (19 gener) publicava el «Programa de los actos que se celebrarán en Vilafranca del Penedés, el día 21 de enero de 1974, en conmemoración del XXXV Aniversario de su Liberación por el Ejército Nacional». Enmig de tota la faramalla pròpia de la jornada, s’anunciava, per a un quart de dues del migdia, una «Exhibición de los “Castellers de Vilafranca” en la plaza del Ejército Español» (per sort rebatejada, anys a venir, com a plaça del Penedès). El Tothom (19 gener) també es feia ressò de la notícia, amb la petita diferència que l’anunciada actuació castellera a la plaça de l’Exèrcit (sic.) tindria lloc a les 13.30 hores.

Al cap d’una setmana, tots dos setmanaris informaven d’aquella prestació. Per un cantó, els de Penedés deien que «A tan conmemorativa jornada no podía faltar la exhibición de nuestros bravos “Castellers de Vilafranca”, y aún sin “gralles” levantaron sus pilares y uno de ellos fué llevado hasta una ventana de la planta noble del establecimiento hotelero —l’hotel «Pedro III El Grande»—¹ donde el Sr. Pelayo Ros —l’aleshores Governador Civil— tomó en brazos al “anxaneta”...». No ens pot passar per alt la precisió que fa el redactor a l’entorn de l’absència de grallers: encara no havia començat la moguda vilafranquina en aquest terreny musical, la qual es concretaria ben aviat, dins d’aquell mateix any. El comentari del Tothom era un pèl més específic: «...Actuaren els Castellers de Vilafranca, aixecant dos pilars de quatre i un de cinc, recollit l’enxaneta pel Governador Civil des del balcó». En la seva crònica a El Correo Catalán (29 gener), Jaume Casanova feia —a posta, evidentment— una explicació una mica esbiaixada de la jornada, una valoració, diríem, anti-sistema, en la qual assegurava que l’actuació pilanera s’havia fet «con motivo de la inauguración de un hotel...», i res més.

En el número corresponent al mes de febrer la revista Lookout, que s’editava en anglès a la vila malaguenya de Torremolinos, publicava un ampli reportatge, escrit i gràfic, titulat «The human castles», signat pel periodista britànic David Baird; i entre les imatges que oferia tenien una especial significació les que feien referència al concurs vilafranquí d’uns mesos abans. Així mateix, ens crida l’atenció el comentari que veiem reflectit en una de les pàgines esportives de Penedés (23 feb.). El signa, amb pseudònim, un tal «Alero», que parla de «Casos y cosillas del Basquetbol Vilafranca», un club, aquest, que havia estat fundat només un parell d’anys abans; diu així: «¿Que cuantos kms. corrió en el partido contra el Vallirana el jugador Junyent? Imposible saberlo pero fueron muchos. Me preguntaba un componente del equipo contrario si Junyent no se cansaba nunca. Le contesté que en los entrenamientos actúa igual y aún le quedan arrestos para, al finalizar, asistir al entreno dels “Castellers” y subir de “terç” a la “torre de set”». Recordem aquí que l’amic Ganxo —és a dir, Joan Junyent i Soler— ja havia debutat en el quatre de set que vam plantar davant la Caixa del Penedès, pels volts del Sant Jordi del 1971, que també va pujar a la torre de set que vam descarregar a la festa d’aniversari del Casino, l’any 1972, i que, des de llavors, anava guanyant força protagonisme dins la colla, amb diversos quatres de vuit i el tres de set aixecat per sota feia només tres mesos; i encara en guanyaria més al llarg del 1974. Tampoc no deixa de ser curiosa la gasetilla que reportava el Tothom (23 feb.) sobre un presumpte origen dels castells. Segons que assegurava un col·laborador de la revista Grama, de Santa Coloma de Gramenet, «...tenen el seu origen en dos soldats romans, dels exèrcits de Cèsar, veïns de Valls, que utilitzaven la tècnica castellera per assaltar muralles enemigues...». Au va, home, va!

Segons llegim en el mateix setmanari, al cap de pocs dies havia de tenir lloc a la vila un homenatge a la memòria del mestre Pau Casals —qui, com ja hem vist, havia traspassat, el 22 d’octubre anterior, a San Juan de Puerto Rico, on residia—, organitzat per un bon nombre d’entitats culturals de Vilafranca. Així, s’anunciava per al diumenge 3 de març, a les 12 del migdia, simultàniament amb una audició de sardanes, una actuació conjunta de les corals musicals de la vila a la plaça de Jaume i, amb la intervenció dels Castellers de Vilafranca. Segons postillava en Crossa, a El Correo Catalán (28 feb.), «...Se trata del primer homenaje público que le rinde una colla en una actuación en la plaza (aparte del emocionante Pilar de “cinc” plantado en la iglesia de El Vendrell por los “Nens” el día de su funeral), lo cual muestra un espíritu de gratitud y de ciudadanía por parte de los

“Castellers de Vilafranca”...». Finalment, però, aquest festival no es va dur a terme i, amb bon criteri, es va deixar per a una millor ocasió. La causa va ser que la vigília havia estat executat per les autoritats franquistes el dissortat activista polític, de mare vilafranquina, Salvador Puig i Antich.

Al Tothom (16 març), trobem aquest inspirat poema que signa Josep Vendrell i Esteve: «lloa castellera Es diu que uns quants homes, cabdals vilatans, inspirats glosaven els nostres temps vells quan per les contrades s’hi veien gegants i arreu es bastien invictes castells. Enduts per la febre d’aquesta visió es conjuren tots con gent castellera i a la plaça surten a fer llur pregó fent saber a tothom: La “colla” us espera, que ens aixecarem per damunt l’arbreda mentre fem castells, no amb pedra ni amb fang, sinó tots plegats amb força i sang freda, tensat el braç nostre i l’esperit tivant; puix la tradició, ferment de la terra, prou ens esperona nostre intent terreny per agegantar-nos al pla o a la serra sense perdre l’esma, ni l’alè, ni el seny. Lligats uns als altres per pròpia volença ajuntant esforços amb delit i afany un bon “tres de vuit”, no hi tinguem temença, podrem aixecar-lo un any i un altre any. I no ens desdirem ni ens farem enrera per “torres de set” o “pilars de sis” i ni un “cinc de vuit” serà una quimera si anem a la una i ningú indecís. Perquè el “casteller” que aguanta o s’enfila amb l’ànim que copsa de la “pinya”, a baix, el sò de les gralles, el clam de la vila, el coet que escapa de dret o al biaix i el batec dels cors de tot Vilafranca que ja “l’anxaneta” en corona el cim, com un ocellet dalt de tot la branca de l’arbre fet poble i el poble un raïm... Tot això són símbols de la terra nostra arrels i altiveses de segles passats d’herències antigues una digna mostra d’una raça ardida, d’un sol sense posta, d’un poble honorable pels quatre costats».

És clar que no se li poden negar unes certes dots d’endeví al poètic rapsode: el tres de vuit el descarregaríem dos cops al cap d’uns pocs mesos; mentre que el cinc de vuit hauria d’esperar encara uns quants anys, més d’una dècada, però finalment també ens el faríem nostre.

Una altra actuació per l’estil de la que s’havia fet el mes de gener, va tenir lloc el dimarts, 26 de març, amb motiu de la visita a la vila del ministre espanyol d’Agricultura, Tomás Allende. Segons que explica P enedés (30 març), després de la seva investidura com a acadèmic d’honor de l’Acadèmia de Tastavins Sant Humbert, que celebrava el seu IX aniversari, «...Frente al Museo, después del aperitivo, los “Castellers de Vilafranca” realizaron una exhibición que culminó con el “Pilar de cinc” llevado hasta el balcón donde el Ministro de Agriculura tomó en brazos al pequeño “anxaneta”...». El comentari del Tothom del mateix dia era una mica més explícit: «...els Castellers de Vilafranca, aixecaren, a la plaça de Jaume i, custodiada per un nombrós contingent de la Guàrdia Civil, el quatre de sis net, una torre de sis i un pilar de cinc que portaren fins un balcó del museu, essent agafat l’anxaneta pel Ministre. Un reduït nombre de públic presencià l’acte de la plaça on havien estat instal·lats quatre potents reflectors».

Fem un incís per referir-nos a allò que va escriure l’amic Jaume Casanova, Crossa, a la seva Crónica Castellera de El Correo Catalán (19 feb.): «...la vitalitat castellera és incansable i insaciable, i assistim al més important auge social del nostre “món” experimentat al llarg de tota la història. En els nostres temps, quan vivim un retorn vers tot allò que sigui autèntic i viu, quan cerquem les arrels de tota manifestació i expressió humana, representa un reconeixement envers el “fet casteller” que dubtem que pugui sofrir cap adulteració en la seva essència, la qual cosa reflecteix una esperada creença vers l’home i les seves manifestacions i realitzacions. Tot això ha de ser motiu d’orgull per als que formem la gran família castellera, però a la vegada ha d’ésser motiu d’exigència i de fidelitat vers l’home, vers el poble, en la seva pura realitat».²

Gabriel Martínez, Gabi, torna a ser el cap de colla

La notícia la trobem en una gasetilla de Penedés (6 abril): «El viernes día 29 (de març), se celebró asamblea extraordinaria de los miembros de los “castellers” a la que fué nombrado “Cap de Colla” Gabriel Martínez Escofet, conocido y apreciado “casteller”. Ocupará la vacante que deja Luis Giménez Noguera, al que la “Colla” le rinde homenaje de gratitud y que por motivos particulares se ha visto obligado a dejar esta responsabilidad. Nuestro agradecimiento a Luis Giménez, por sus desvelos hechos durante sus campañas “castelleres” y felicitamos a Gabi por su nuevo nombramiento».

El Tothom (6 abril) tampoc no podia passar per alt aquesta circumstància i, a la portada, publicava així el rellevament: «Divendres de la setmana passada, després de l’assaig normal dels divendres, es produí dins la colla dels Castellers de Vilafranca el canvi del seu cap de colla: en Lluís Giménez, per qüestions de salut deixava la batuta en mans de l’anterior cap en Gabi Martínez. El fet que ho ha motivat és que la “càrrega psicològica” que li comportava aquesta responsabilitat s’havia fet darrerament massa forta, i encara que,

segons pròpies paraules, “resisteixo bé les tensions de la vida moderna”, havia arribat un moment en que li era impossible ja de continuar. Tot i això, no deixarà el seu lloc de tècnic dins els castells, a més de pujar algun dia si és necessari». Així, doncs, per un problema de salut, els Castellers de Vilafranca perdíem un lider indiscutible que había sabut donar una bona empenta —i també empremta— a la colla,³ el llegat del qual perduraria en el temps. D’alguna manera cal reconèixer que, a banda de deixar una petja altament positiva, la tasca de l’enyorat Lluís havia de servir de fonament, sobretot, dels èxits que ens acompanyarien durant aquella mateixa temporada del 1974, però també d’una manera de fer en el funcionament de la colla i la seva relació amb l’entorn.

D’aquest relleu, també en feia cinc cèntims en Crossa, a El Correo Catalán (2 abril): «...Reunía óptimas cualidades y suficiente juventud para desempeñar el cargo con ilusión y eficiencia, pero su absoluta dedicación ha quebrado su salud. Pero afortunadamente no tiene que dejar a la colla, a la cual permanecerá fiel con la camisa verde...». I en Rabassó, al Ciero (4 abril), afirmava que sota la direcció d’en Lluís Giménez «... la “colla” alcanzó sus más altas cotas de brillantez, proclamándose vencedora en el concurso tarraconense de 1972 [...] Quedará su nombre inscrito en lugar preferente en el historial de la “colla de Castellers de Vilafranca” ya que bajo su gestión se consolidó el “castell de vuit” y se consiguió “carregar i descarregar” el primer “Pilar de sis” del presente siglo en la “Plaça més castellera”, amén de “carregar” el “Tres de vuit” y la “Torre de vuit amb doble pinya”...»; i afegia encara que «El nuevo “cap de colla”recibió el refrendo popular de sus compañeros y con él al frente la “colla” vilafranquesa puede y debe reafirmar su condición de primera fila».

I pel que fa precisament a Gabriel Martínez, popularment el Gabi —i a qui alguns castellers coneixíem també simpàticament, com ja s’ha dit, com el domador de lleons —, cal dir que uns mesos després, a Penedés (13 juny), «Don Quinielo» li dedicava una altra de les seves habituals tertúlies amb el títol de «Retorno de Gabriel Martínez», i amb quatre apartats concrets. Ve-t’ho aquí: «un cambio.- En mi tertulia se comentó que había vuelto a asumir el cargo de “Cap de Colla” Gabriel Martínez (Gabi...) para la “Colla”, cuya designación fué hecha por la mayoría durante la reunión general, ya que el amigo Giménez tuvo que renunciar a su cargo por razones superiores a su buena voluntad, cosa que lamentamos mucho. Nos parece muy bien que la “Colla” haya recabado y tenga fe a este voluntarioso e inquieto “Gabi”, puesto que ha demostrado a todo momento sus esfuerzos ponderados. recordando meritos.- No debemos olvidar que fué durante su dirección como “Cap de Colla”, por primera vez se cargó la “Torre de Set” (cal aclarir que va ser descarregada) y els “Quatre de Vuit”. A partir de ese momento, bajo las directrices de Giménez, ha tenido la “Colla de Castellers” triunfos relevantes, como son el “Pilar de Sis” y la “Torre de Vuit”, junto con otros intentos y realizaciones, del “Tres de set aixecat per sota” (falta afegir el tres de vuit carregat i el quatre de vuit descarregat). responsabilidad.- Con todo lo antedicho, no ignoramos nosotros la responsabilidad y compromiso que recae a “Gabi”, a su retorno como “Cap de Colla”. Pero también confiamos, y esto es lo que pesa en nuestro criterio, de que ni sus asesores, ni els “Castellers, dejarán de colaborar, con el mismo entusiasmo y nobleza, como han venido haciéndolo hasta el momento. conciencia.- Con esta conciencia de saber el camino largo y duro, no podemos dormirnos en los laureles. Hay que atisbar a largos horizontes y poder cosechar nuevos triunfos, para el buen nombre de Vilafranca y el prestigio “dels nostres castellers”».

Els Castellers es «firen»: a Martorell i a Vilafranca, però no a Sant Sadurní

El mateix dia que es publicava la notícia del canvi de cap de colla, Penedés també divulgava que, per les Fires de Maig, «Los Castellers de Vilafranca» no van a faltar el domingo dia 19. Ya están ensayando a fondo, más aún ante la temporada que se avecina, con una “colla” en Altafulla y dos “colles” en Vendrell».⁴ I ja que parlem d’aquest nostre setmanari vilafranquí, també ens sembla just i ètic deixar constància que, en la seva edició del 27 d’abril, s’acomiadava el qui n’havia estat director, Alfons Chulvi i Revoltós, gran artífex en el procés de gestació i erecció del monument «Als Castellers», el 1963, i un dels principals impulsors de la reorganització, amb camises verdes, dels Castellers de Vilafranca, el 1957. El substituïa l’advocat i periodista —nascut a Tetuan (Marroc), però afincat, de de feia uns quants anys, a la nostra vila— José Ballester Bustos.

El programa de les Fires de Maig confirmava que el diumenge, dia 19, hi hauria: «A las 13, 30: Actuación en la Plaza del Ejército de los “Castellers de Vilafranca” que levantarán sus “Castells, torres i pilars”», mentre que el Tothom (18 maig) informava que «Demà, dins el recinte de les Fires de Maig, els Castellers de Vilafranca efectuaran una actuació, durant la qual podria ser que s’aixequés un quatre de vuit. Això depèn en part de l’actuació d’ahir a Sant Sadurní, en que actuaren en una empresa vinícola d’aquesta població». Aquella mateixa setmana, els dos setmanaris locals publicaven les bases del II premi periodístic «Força, equilibri, valor i seny», el jurat del qual, com ja havia passat dos anys abans, el presidia Maria Aurèlia Capmany. Diem això, perquè aquesta escriptora, segons comunicava en portada el Tothom (1 juny) havia estat escollida per fer el pregó de la Festa Major; i, a més, afegia que «... serà la segona vegada que una dona s’assegui al silló de pregoner de la nostra Festa».⁵

Tornant a les Fires i segons comunicava Penedès (25 maig) les previsions es van complir plenament. Amb el títol de «Que principio...», la gasetilla continuava amb aquest comentari: «En la presentación de temporada ante su público, nuestros bravos Castellers de Vilafranca, realizaron el pasado domingo una extraordinaria exhibición con:“Quatre de vuit” (descargado);“Torre de set” (cargado); “Tres de set” (descargado); “Pilar de cinc” (descargado)». En el mateix número, també es fa saber que el dimarts, dia 21, l’alcalde Lluís Pallerola havia rebut a l’Ajuntament els membres del Patronat dels Castellers de Vilafranca, acompanyats del cap de colla «...con los que departió acerca del programa de actuaciones previsto para un próximo futuro». Al Tothom (25 maig), la informació sobre l’actuació de les Fires era un pèl diferent: «...van aixecar el 4 de vuit, carregat i descarregat, la torre de set carregada, un 4 de 7 i un pilar de 5. Va ser la primera actuació de la temporada i va satisfer tothom qui la va presenciar, si bé part del públic esperava aleshores el 3 de 7 aixecat per sota, castell que porten bé i que s’havia dit que farien». Segons la informació que aportava la Crònica Castellera d’en Crossa, a El Correo Catalán (21 maig), es van fer tant el tres de set com el quatre de set. A més, el company casteller aprofitava per dir que «El primer Quatre de vuit (el popular “carro gros”) de la temporada ha sido ya “carregat i descarregat”, lo cual es un fuerte incentivo para una tenaz y efectiva superación de todas las collas en especial las llamadas collas punteras. Los vilafranqueses hicieron gala de ser una de las grandes collas hoy día existentes en nuestro “món”, si bien no lograron “descarregar” la Torre de set que plantaron en la plaza sin haberla ensayado...».

I de l’actuació a la vila xampanyera veïna, la nit del divendres 17 de maig, hem de dir que, com és natural, no fou amb motiu de les seves Fires i Festes, que són al setembre, sinó que, tal com informava Rabassó, en la seva columna Món Casteller, del Ciero (23 maig), «A modo de ensayo con vistas a su actuación del pasado domigo realizaron una exhibición en la vecina población de Sant Sadurní d’Anoia donde se celebraba un Congreso de Enología. “Carregaren i descarregaren” los “Quatre de set”,“Tres de set”,“Torre de sis” y “Pilar de cinc”». Fou també per aquelles dates, precisament, quan va aparèixer un disc, editat per Edigsa, amb la música de les gralles en els castells, a càrrec de l’Escola de Grallers de Sitges; «Su afortunado título es “Les gralles, música viva del poble” e incluye:“Toc del castell”,“Matines” (o “Matinades”),“Pasacalle” (o “Vermut”) y el “Tomb de Processó” [...] un atractivo álbum donde por vez primera se escribe sobre el origen y realidad de nuestro típico instrumento...», segons que exposava en Crossa a la seva crònica habitual (29 maig), mentre que a la d’en Rabassó (23 maig), aquest ja havia avançat que «Ilustra la portada la imagen de un “Tres de set” levantado en la “plaça més castellera” por la “colla Joves Xiquets de Valls” y los textos que la acompañan son obra de los vilafranqueses Jaume Casanova y Lluís Mas, con fotografías de Pere Català y Tony Catany...».

Sortides a Piera, a Pallejà, a Lloret de Mar i a Avinyonet del Penedès

Al Tothom (22 juny) llegim que «Demà diumenge, la colla de Castellers de Vilafranca es traslladarà a la població de Piera, on oferiran una actuació, L’estiu ha arribat i amb ell els Castells; comença de moment, amb un “posar-se en forma” i culminarà, tots ho esperem, per la Festa Major de la vila». La setmana següent brindava aquesta nova informació: «Bona actuació la que els Castellers de Vilafranca oferiren diumenge passat a Piera, on aixecaren, com a castell més important, una torre de set (primera descarregada de la temporada), a més d’un quatre de set, una torre de sis, pilar de cinc i altres castells de sis, apart d’un tres de set aixecat per sota, net (com és natural, no era de set, sinó de sis), castell que ja podem encloure dins la llista de realitzacions reeixides de la colla», un comentari aquest darrer ben estrambòtic si tenim en compte que ja havien fet el tres de set per sota (no pas net) al novembre de l’any anterior; i no ho fóra tant, evidentment, si hagués estat aconseguit realment aquell castell de set net que referia la crònica. L’actuació a la vila del Sant Crist, on no hi mancaren tampoc els pilars de quatre de costum, fou amb motiu d’un homenatge del Club d’Esplai de la població envers els seus convilatans, com agraïment per l’ajut rebut durant l’any.

El mateix Tothom (20 jul.) comunicava que «El passat diumenge dia 14 actuaren a Pallejà, amb motiu de les seves festes, els castellers de la Vila que realitzaren: un quatre de set, un tres de set, tres pilars de cinc (el primer fou plantat a la sortida d’Ofici i el darrer va ser portat al balcó), dos pilars de quatre (a l’entrada d’Ofici) (tots carregats i descarregats) i una torre de set carregada (segons les cròniques, la precipitació de la canalla a la baixada va impedir de completar-la)»; i afegia que «Avui, dia 20, actuen també a Castellnou, localitat situada prop de Terrassa». Hem de suposar que aquesta darrera actuació devia referir-se a la població de Castellar del Vallès, ja que no coneixem cap Castellnou prop de Terrassa. De tota manera, no en tenim més notícia perquè sabem que fou suspesa a darrera hora. Cal dir també que tant a la sortida de Pallejà com a la de Piera (així com en els assaigs previs) la colla va comptar amb la direcció d’en Carles Domènech, atès que el Gabi es trobava convalescent d’una intervenció quirúrgica.

Al Ciero (25 jul.) informàvem que a les sis de la tarda d’aquell dia, amb motiu de la seva Festa Major, quatre colles farien una exhibició a la bonica vila marinera de Lloret de Mar i la vam qualificar aleshores

de «Importante aunque insólita actuación por cuanto nunca una población de allende nuestra área castellera propiamente dicha había sido escenario anteriormente de una demostración de tal magnitud...». Una setmana després (1 ag.) comentàvem així l’actuació vilafranquina, que fou la més rellevant i completa de la jornada, en un clima de gran expectació turística: «...los “Castellers de Vilafranca” demostraron su condición de auténtica “colla” puntera, plantando los “Cinc de set”, “Torre de set” y “Quatre de set amb l’agulla al mig”; todos ellos cumplidamente “carregats i descarregats”»; i afegíem que «Como colofón a la magna exhibición, las cuatro “colles” unidas levantaron un “Quatre de set” a manera de justa exaltación de las virtudes exhibidas en la “plaça”, donde rivalizaron en espíritu de cooperación en el momento de montar las sucesivas “pinyes” de los “castells”. A dicho “castell de germanor” pusieron brillante remate los “Pilars de cinc” levantados simultáneamente por cada una de las cuatro “colles” [...] Una vez terminada la cuàdruple exhibición asomó la anécdota en la “plaça” al hacer su aparición, con evidente retraso, un grupo de turistas que al mostrar su desazón por no haber podido presenciar las evoluciones de los “castellers” obligó a la “colla” vilafranquesa, que en dicho momento se disponía a abandonar el recinto, a levantar en su honor los “Tres de sis, nets”, “Pilar de quatre aixecat i baixat per sota” y “Pilar de cinc” complaciendo de esta forma a la improvisada concurrencia...». També al Tothom (3 ag.) trobem una altra gasetilla que informa que «Diumenge passat, quatre colles actuaren a la població de Lloret de Mar, dins una festa organitzada de cara al turisme. Intervingueren les colles: Joves dels Xiquets de Valls, Bordegassos de Vilanova, Castellers de Barcelona i Castellers de Vilafranca».

I pel que fa a l’actuació a Avinyonet del Penedès, concretament al nucli de Les Cabòries (avui Avinyó Nou), cal dir que tingué lloc la nit del dissabte, dia 17 d’agost, enmig d’una revetlla popular, i que els castells realitzats foren aquests: quatre de set, tres de set, torre de sis i pilar de cinc (en el qual la pinya va donar un tomb complet en rodó), tots carregats i descarregats.

Intent de tres de vuit a la Bisbal

El retorn a la Bisbal del Penedès fou satisfactori a miges. La colla s’havia compromès a intentar el quatre de vuit, la torre de set i el tres de vuit; i des de l’espai Món Casteller de El Noticiero Universal (8 ag.) avisàvem que «...no deja de ser peligroso este difícil compromiso a sólo quince días vista de la gran “diada” de Sant Fèlix...». A les «Castelleries» que publicava el Tothom (10 ag.), hom parlava de la presència dels Castellers de Vilafranca a l’anomenada plaça més castellera sense colla pròpia «...en una actuació que promet ser espectacular, degut a la possibilitat quasi segura d’aixecar el tres de vuit». I també al Ciero (22 ag.) nosaltres apuntàvem que l’exhibició “...se inició con el siempre comprometido “Quatre de vuit” que fue magníficamente defendido por los “castellers” vilafranqueses en una clara demostración de fuerza y decisión. Siguió a continuación el anunciado intento de “Tres de vuit” que afrontaron valientemente, aún con importantes e imprevisibles bajas en su formación, por constituir ello una de las cláusulas contractuales exigidas por los aficionados de La Bisbal. El “Pare dels Castells”, así fue bautizado en los carteles anunciantes, se derrumbó cuando iba a concluir la entrada de “dosos” y a pesar de ello creemos que no deja de ser importante y claramente demostrativo de sus ambiciones actuales este intento de la “colla” vilafranquesa llevado a cabo, repetimos, aún con sensibles ausencias en sus filas. Posteriormente levantaron con seguridad la “Torre de set” y el “Tres de set aixecat per sota” (por segunda vez en su historial), ambos “descarregats” y finalizando su exhibición con un “Pilar de cinc” que tiene el detalle anecdótico de que fue completado, de “segons” al “enxaneta”, por cuatro hermanos, contando el mayor de ellos tan sólo 17 años. Previamente en un “cercavila” por las calles de la población la prestigiosa “colla” levantó dos “Quatres de sis nets”, un “Tres de sis net”, la “Torre de sis” y el “Pilar de quatre”...».

La Crónica Castellera d’en Crossa, a El Correo Catalán (21 ag), parla d’«una bella y emotiva jornada de “carro gros” para deleite de la afición, y en consonancia con la población y la colla actuante...» i detalla, a més, els castells realitzats: «...“carregaren i descarregaren” los Quatre de vuit, la Torre de set, los Tres de set aixecats per sota y el Pilar de cinc (por cuatro jóvenes hermanos). Intentaron los Tres de vuit al que casi colocaron “dosos”. Así mismo, en el “cercavila” plantaron completamente la Torre de sis, dos Tres de sis, dos Quatre de sis nets y el Pilar de quatre». Els cas és que la composició del tronc del tres de vuit no va poder ser la que el cap de colla hauria volgut; el motiu era que dos dels castellers titulars als pisos de segons i terços —Carles Domènech i Lluís Hill—, a causa d’un problema extracasteller d’índole municipal, no havien participat en els assaigs previs. Per Sant Fèlix, com veurem, les aigües, per sort, ja havien tornat a mare... I pel que fa al pilar de cinc familiar, els quatre germans eren els de la nissaga Marciànez (popularment, els del Canyet), alguns dels quals, anys a venir, es desvincularien completament dels Verds per passar a formar part d’una altra colla de la vila.

També cal fer esment de la notícia que, a mitjan agost, publicava la premsa de casa nostra en el sentit que el casteller Pantaleó, Panti, Berrozpe, terç del pilar de sis i d’altres castells vilafranquins, s’havia trencat el braç en el decurs d’un partit de futbol al Pla del Penedès, la qual cosa el mantindria allunyat de les places la resta de l’any. Una altra notícia relacionada amb els castellers és aquesta que, amb el títol de «Els castells decoren», oferia

el Tothom (17 ag.): «Els castells, a Vilafranca, són tema de decoració, Així ho han entès algunes de les noves entitats bancàries, que han començat ja a dedicar els seus despatxos a les proeses dels braus castellers, en especial els vilafranquins, havent-hi d’altres que estan també fent gestions per trobar bones fotografies castelleres».

Festa Major amb les tres colles capdavanteres

A la portada del Tothom (13 jul.) veiem publicades unes «Notícies de la Festa Major», una de les quals explicita que «Tot i que a hores d’ara encara no estiguin firmats els contractes, sembla ser segur que pel dia de Sant Fèlix tindrem gran diada castellera, a càrrec de les colles que avui dia marquen la pauta dins el món casteller: Vella de Valls, Nens del Vendrell i Castellers de Vilafranca. És de destacar que fa dos anys que no veiem a la plaça de la Verdura els Nens del Vendrell...». I a Penedés (20 jul.), a la secció «...Tres passos endavant», els Administradors de torn, Francesc Olivella i Ferrari, Lluís Giménez i Noguera i Jordi Biosca i Badia —magníficament caricaturitzats per Joan Esteve—, ja havien avançat que «Está contratada la “Colla Vella dels Xiquets de Valls”; en cuanto a la de Vendrell se han reservado el derecho de decidir hasta el día de Santa Ana. Respecto a los de Vilafranca no existe acuerdo económico, pero creemos que todo se resolverá favorablemente...», mentre que en el mateix mitjà (27 jul.), amb referència als Nens, reblaven: «...hemos de esperar unos días. Suponemos que la próxima semana podremos saber algo en concreto» (el dia abans, diada de Santa Anna, els vendrellencs no se n’havien pogut sortir amb el quatre de vuit). Finalment, sempre a Penedés (3 ag.), el tercet confirmava: «Els Nens han firmat», amb la qual cosa i després de dos anys es tornarien a trobar a plaça les colles de Valls i el Vendrell. Amb raó expressava l’entrevistador: «Nos lo dicen con cierta alegría y orgullo a la vez, y es que juntar las tres “colles” punteras no es tan fácil como pueda parecerle al neófito en cuestiones castelleras [...] La verdad es que teníamos algunas dudas, pero predominaba una gran confianza. Existen buenas relaciones y también interés para venir a Vilafranca. Esperemos una gran jornada castellera como hace muchos años no hemos visto; las tres “colles” —Vilafranca, Vella y Nens— no se han encontrado juntas en Vilafranca desde hace ocho (en realitat eren set) años...». La signatura amb els vendrellencs, després de dos anys d’absència de la plaça de la Vila, s’havia produït només dos dies abans. El Tothom (10 ag.) s’expressava en termes molt semblants i afegia: «Fent una mica d’història de les vegades que s’han trobat aquestes tres colles, una de les darreres vegades fou la Festa Major de l’any 67. Després actuaren l’any 70 al concurs de castells de Tarragona. Però s’ha de tenir en compte que no fou fins l’any 71 quan els “Castellers de Vilafranca” aconseguiren el títol de colla puntera en carregar i descarregar un quatre de vuit, pel que en realitat aquesta serà la primera vegada que les tres colles esmentades actuaran amb la mateixa categoria».

A la portada de Penedés (24 ag.), al final de l’escrit que dóna compte d’una part del programa de la Festa Major, hi trobem l’expressió «castells, torres i pilars en català —i ja era hora!— per la raó que el susdit llibret aquell any era bilingüe, i, en fer esment de l’actuació del dia 29, aquella tríade castellera apareixia únicament en la nostra llengüa, per no haver de repetir allò de «castillos, torres y pilares» que havia estat imposat durant tants anys. La primera pàgina del Tothom (29 ag.), a tot color, no podia ésser més demostrativa de l’expectació que la trobada castellera del dia de Sant Fèlix desvetllava;«7 anys sense trobar-se a “la plaça”» era el titular, acompanyat de sengles fotografies d’un pilar de set amb folre dels Nens (a Tarragona, 1970), d’un tres de vuit de la Vella (Sant Fèlix, 1973) i de la torre de vuit amb folre dels Verds (concurs de Vilafranca, 1973). El mateix número incloïa un pintoresc i bigarrat dibuix —encapçalat per la crida «tothom a la plaça» — que conté tot un caramull de comentaris folklòrics i/o humorístics de l’afició a peu de plaça, molts d’ells de contingut casteller. A més, en una gasetilla de la mateixa revista figurava un escrit sobre «Els castells i les dones» que posava l’accent en el fet, llavors singular, que un dels membres de la canalla de la colla dels Xiquets de Tarragona, que s’emparrava com el qui més, fos una nena de set anys — la Carme, Cuca, Ferré—, una cosa extraordinària en aquells moments, per bé que només ho seria per poc temps, atès que la colla dels Minyons de Terrassa —amb un bon elenc de minyones castelleres a les seves files— no trigarien ni cinc anys a presentar-se en societat. I encara parlant de gent molt jove, cal afegir que el nen Carles Batet Sánchez era l’autor del dibuix —amb dos pilars verds davant la balconada del nostre Ajuntament— guanyador d’un concurs infantil convocat prèviament i que serví per a il·lustrar el programa de la Festa Major d’aquell any 1974.

Parlen veus autoritzades

També del mateix Tothom (29 ag.) ens hem de fixar en un extens i elaborat article titulat «Castells – Impressions castelleres» que ve a ser com una mena de prèvia de l’exhibició castellera de l’endemà, amb intervius a representants de les tres colles. L’articulista expressa d’entrada que «...Desplaçar-se a Valls i al Vendrell per parlar de castells sempre és una feina agradable, perquè et trobes entre companys i amics. Però també és una feina delicada, per les moltes suspicàcies amb que et pots trobar, i les “cues de palla” que sempre s’encenen [...] les opinions són a voltes divergents i d’altres coincideixen. Potser en el que més estan d’acord és en que a Vilafranca s’hi va a donar-ho tot. Això vol dir que els vilafranquins som testimonis excepcionals i que l’eslògan de la plaça més castellera no és simplement una frase. Això vol dir que hem d’estimar els castells

AC Alt Penedès -

més que ningú, i no deixar que defalleixin...». Vet aquí alguns dels comentaris que feien el cap de colla Eusebi Domingo, Sèbiu de la Gallineta, el tècnic Josep Gasque, Pep de la LLet, i el secretari Francesc Piñas, tot representant la colla Vella dels Xiquets de Valls: «...A nosaltres la colla que ens esperona és precisament la de Vilafranca. Ara... tot pot ser... que els del Vendrell ens donguin una sorpresa [...] si realment estessin units potser si (cal tenir en compte que els Nens estaven patint una escisió aquell mateix any)». Sobre la colla i la plaça de Vilafranca encara eren més precisos: «A nosaltres enguany és la colla que ens esperona més, ja ho hem dit. I a més perquè els castells són a Vilafranca. Això hi fa molt perquè té tot el poble que l’ajuda. Abans quan la colla de Vilafranca no sortia el dia 30, sí que teníem gent a fer cordó i a fer mans, però ara és diferent. Ara ens ho hem de portar tot! I és lògic que el poble ajudi els de casa seva. Nosaltres faríem el mateix. Ells volen que guanyi la colla de Vilafranca i fan ben fet [...] Vilafranca és una colla jove i actualment està en bon moment. El tres de vuit que van probar l’altre dia a la Bisbal els va caure, però un altre dia el poden fer millor. Tenim entès que un segon no els hi va anar i la canalleta no va voler pujar i van haver de fer canvis a última hora. Però és un castell que ja se sap [...] Se’n proven més que no pas es carreguen!». I encara tenien més temes per tractar: «Vilafranca és per nosaltres un objectiu a aconseguir, sempre ho ha estat. I el quedar bé a la plaça ens dóna molta moral i prestigi i això cal mantenir-ho [...] El que ens mata de Vilafranca és la Processó! Cada vegada se’ns fa més pesada [...] Enguany volem fer el mateix de l’any passat! Si ho aconseguim ens donarem per molt satisfets i esperem que la plaça també hi quedi. Perquè amb el quatre, lo dos de set i el tres, tot carregat i descarregat, ja podem anar contents...».

Pels Nens del Vendrell, els interlocutors principals eren el cap de colla Òscar Garcia, el president Josep Roca i el casteller Miquel Rossell. Vet aquí el que deien: «A Vilafranca el dia 30 serà un gran dia casteller, perquè és la Plaça més castellera [...] una colla, anar a Vilafranca, i sobretot per la Festa Major, és el que més espera. Allà tothom t’anima i et dóna moral de poder fer-hi bons castells [...] Aquest any venim una mica en plan de derrotats, però farem el màxim [...] el Vendrell sempre ha anat a Vilafranca a donar-ho tot. I aquest any encara més [...] esperem de tota l’afició que sabrà recordar qui són els Nens del Vendrell. Perquè a aquella plaça és on hem tingut els millors èxits i som la colla que hi ha fet els millors castells [...] Vilafranca és la plaça més castellera. No perquè s’hi hagin fet castells grossos sinó perquè és la que s’ha preocupat més dels castells i de fer-hi anar les millors colles. No d’ara, sinó de sempre...». També fan de bon destacar un parell d’anècdotes de la conversa: una feia referència al fet que «...tenim un xicot a la “mili” i per la Festa Major del Vendrell no el vàrem anar a buscar pas. Però ara farem l’impossible perquè vingui a Vilafranca, perquè el necessitem...»; l’altra, l’explicava l’Òscar: «...recordo quan era petit que un any per la vigília (29 d’agost) vàrem provar el pilar de sis. Jo llavors anava al quint. Fixa’t si en fa d’anys. Aquell dia l’aleta va arribar fins a posar el peu i el genoll damunt meu i el pilar va caure. I el Xeroviu, que anava al terç, en saber-ho va dir: Tan amunt era? Si ho arribo a saber potser encara no hauríem caigut; a segons el parava l’Ivern (a) Patequilla, el terç el Xeroviu, l’Àngel el quart, jo de quint i d’aleta el Jaumet!».

I per part dels vilafranquins, responia en Gabi Martínez: «A nosaltres ens sembla molt bé que hi hagin les tres colles punteres, perquè es pot veure molt bona feina. Totes tenen prou historial i solera i per a nosaltres és un gran honor que vinguin a casa, i a més perquè estem a la mateixa altura [...] tots tres podem fer quasi quasi el mateix [...] em penso que tots farem castells dels que en diem de vuit [...] actuar a Vilafranca i quedar bé és guanyar-se les simpaties de tot el món casteller i això és molt important. És la plaça castellera nº. 1. I ací totes les colles fem els castells més grossos. Sortir a la plaça de Vilafranca és anar a donar-ho tot. Ací hi ha una gran afició que t’espera i no pots defraudar-la [...] estem molt contents dels aficionats de la vila, sempre els tenim al nostre costat i responen molt. No ens podem queixar. I ara els necessitem més que mai...». Respecte al programa previst per al dia 30, precisava: «Més o menys farem el mateix de la Bisbal, però tenim ganes de descarregar el tres de vuit, que em penso el tenim molt bé. Portem dues vegades el quatre de vuit carregat i descarregat i vàries vegades la torre de set també carregada i descarregada [...] podeu posar: el quatre de vuit, el tres de vuit, la torre de set, i poseu també el tres de set aixecat per sota, que és un castell molt bonic i el tenim força bé [...] Potser hi ha qui espera la torre de vuit amb folre, però ja podeu posar que no ho sabem [...] cal posar en clar que normalment fa molta calor i nosaltres sortim tots tres dies i això naturalment fa que la gent estigui cansada. No pots abusar de la gent, sinó l’endemà no vindria ningú...». Finalment, el cap de colla afegia: «Aquest moment és potser el millor de la nostra colla. Tenim força canalla, molta moral i l’afició respon molt. De la colla n’estic molt content, perquè tinc bons costats i tots ajuden a tirar endavant i això és important. Ja veieu la gent que ve als assaigs, que és força, i això dóna caliu i moral. No et trobes sol...». «El encuentro cumbre de las tres “colles”» era el titular escollit per l’amic Joan Gala per encetar la primera de les seves cròniques a Tele/exprés (28 ag.), i en la qual, a banda d’anunciar l’exhibició castellera de Sant Fèlix, postil·lava que «...existe la esperanza que la “Plaça més Castellera”, nombre ganado por su tradición, sea el lugar de una jornada summum, porque se reúne el monstruo de las tres cabezas, que trae el espíritu de las comarcas del Alt Camp, Baix Penedès, y Alt Penedès, dicho de otra manera, actuarán las collas: Vella dels Xiquets de Valls, Nens del Vendrell y Castellers de Vilafranca, en una exhibición que todos saben que será a la vez de competición...». I, amb referència a l’actuació dels Verds a la Bisbal, afirmava que «...si los vilafranqueses hicieron esto fuera de casa, en una plaza de nombre, qué no harán en su propio terreno, dentro de su fiesta mayor y en el día de San Félix; en una actuación con las dos collas de más solvencia en la actualidad, pues si la de Valls es indiscutible, la del Vendrell no es coja...».

Nosaltres publicàvem a Penedés (29 ag.), sota el pseudònim de «Fèlix Drac», l’article «Els Castells de la Festa Major», i fèiem una valoració succinta del que ha representat la nostra Festa Major per al món dels castells: «El 30 d’agost ha sigut de sempre el dia culminant de la temporada castellera. Altres diades importants, Sant Joan i Santa Úrsula a Valls i Santa Anna i Santa Teresa al Vendrell, no tenen el mateix caire que la diada de Sant Fèlix a Vilafranca. A les susdites places hi actuen tan sols les colles locals; a la nostra vila és diferent. De temps immemorial s’hi han trobat les millors colles del moment o, si més no, n’hem tingut una escollida representació [...] Enguany, la gran diada del dia 30 a la “plaça més castellera” es veu enriquida per la presència de les tres millors colles dels darrers anys [...] sembla ser la “colla Vella dels Xiquets de Valls” la que té el pronòstic a favor seu en raó de la brillant trajectòria que dugué a terme la passada temporada en la que aconseguí de nou la supremacia perduda. Mes si ens atenim al que ha donat de si fins ara la d’enguany, s’entrellusca un evident equilibri de forces entre els xiquets vallencs i la colla vilafranquina. La “colla Vella” ha aixecat un Quatre de vuit, cinc Torres de set i tres Tresos de set aixecats per sota, tots carregats i descarregats, mentre que els nostres castellers han assolit dos Quatres de vuit (carregats i descarregats), cinc Torres de set (dues només carregades) i un Tres de set aixecat per sota, havent intentat també el Tres de vuit fa pocs dies a la plaça de la Bisbal del Penedès. Contrariament els “Nens” vendrellencs només poden oferir el curt bagatge d’un parell de Torres de set, ultra dos intents frustats d’aquesta, així com també féu llenya un intent del Quatre de vuit [...] la prestigiosa “colla Vella” sembla tenir la paella pel mànec mentre els “Castellers de Vilafranca” poden lluir així mateix competint dignament i queda lloc encara per a una possible victòria dels “Nens del Vendrell” que no deixaria de ser una autèntica sorpresa. La solució, demà a la plaça. Tabals i gralles ja són a punt».

Tres de vuit descarregat pels vilafranquins!

Doncs bé, el cert és que no es van acabar de complir del tot els pronòstics, perquè vam ser els Castellers de Vilafranca la colla més destacada; la colla Vella dels Xiquets de Valls també va fer un bon paper, i els Nens del Vendrell van donar la sorpresa de mostrar-se a un nivell més que notable. De fet, les tres colles, a banda dels pilars, van plantar els mateixos castells: tres de vuit, quatre de vuit i torre de set, però l’actuació millor va ser la dels vilafranquins, que vam descarregar per primera vegada el tres de vuit i vam carregar el quatre (després d’haver desfet la pinya dues vegades). En el cas dels vallencs, es van invertir els termes: el tres carregat i el quatre descarregat, mentre que els vendrellencs els van carregar tots dos. També cal dir que les tres torres de set van ser carregades i descarregades.⁶ Pel que fa a aquest nostre primer tres de vuit (que era el cinquè descarregat al segle XX, en el còmput global de totes les colles), cal dir que va ser plantat amb una seguretat extraordinària i que va deixar bocabadat més d’un dels presents a la plaça. També cal tenir en compte que el cap de colla, després d’algun estira-i-arronsa, va poder comptar amb l’alineació més idònia⁷ per fer-li front, després de l’intent fallit a la Bisbal. D’aquesta manera, tot un nou estol de castellers vilafranquins s’afegien, com a protagonistes del tres de vuit, a aquells cinc pioners —els Antolín, Polo, Ramonet, Gimenall i Garcelló, a més de l’Alfonsu dels Monjos— que, per Santa Teresa de l’any 1951, ja havien descarregat el tres de vuit amb els Nens del Vendrell.

A la crònica d’urgència de Tele/esprés (31 ag.), Joan Gala assegurava que «Triunfaron las tres “colles”», i afegia que «...se plantaron los castells de “Carro Gros”, y a más de uno se le hizo un nudo en la garganta al contemplar su majestuosidad...», mentre que la Cronica Castellera d’en Crossa, a El Correo Catalán (3 set.), sobre la diada de Sant Fèlix, parlava de «...los miles de aficionados desplazados, atraídos no sólo por ser el “dia summum casteller” —como han reconocido a lo largo de los tiempos todas las collas— sino también por la presencia de las tres grandes collas punteras [...] Vilafranca, una vez más, revalidó su merecido título de “plaça més castellera”, y vivió la más importante exhibición del presente siglo. Además, la “plaça vilafranquina” hace milagros y todos fuimos testigos de ello...» (amb aquest darrer comentari, el cronista volia referir-se, sens dubte, a la colla dels Nens del Vendrell, els quals s’havien refet força d’un inici de temporada més aviat fluix). A El Noticiero Universal (6 set.), explicitàvem la triple exhibició en aquests termes: «Abrió “plaça” la “colla Vella dels Xiquets de Valls”, que levantó como es habitual una espléndida “Torre (o dos) de set” que fue debidamente “carregada i descarregada”. Respondió la “colla Nens del Vendrell”, completando igualmente bien la misma “torre” y fue la “colla de Castellers de Vilafranca” la que dió la sorpresa mayúscula al “carregar i descarregar” por primera vez en su historial un soberbio “Tres de vuit”. La emoción subió de tono y la entendida afición premió calurosamente la fabulosa gesta.

Ya en la segunda ronda, la “colla Vella”, que traía la lección bien aprendida del año anterior (recordem que havien bastit el quatre de vuit i el primer tres de vuit descarregat a la nostra plaça en tot el que portàvem de segle), consiguió “carregar i descarregar” un sólido “Quatre de vuit”, segundo de la temporada en su cuenta particular. Poco después los vendrellenses levantaban el mismo “castell”, defendido con fuerza y valentía, y que tras ser justamente “carregat” hizo “llenya” en el descenso. Alegría desbordante entre los “nens”, ya que era éste su primer “carro gros” de la temporada. La misma suerte corrió el “Quatre de vuit” de la “colla” local que fue muy trabajosamente construido, siendo el tercero que consiguen “carregar” (després de desmuntar dos cops la pinya) los vilafranqueses en el presente año...»; i va ser una llàstima, perquè «...los otros dos fueron debidamente “descarregats”. Por último entramos ya en la tercera y definitiva tanda ante la tensa expectación de una multitud con el ànimo en vilo. Los vallenses levantaron, cómo no, el “Tres de vuit”, que se irguió con increible soltura hasta los definitivos compases de la ascensión del “pom de dalt”. Tras colocarse “els dosos”, la maestría de los “xiquets” permitió aguantar las “xurriacades” y el “castell” fue magníficamente “carregat” para después desplomarse cuando el “enxaneta” se aprestaba a iniciar el descenso. Poco después, otra de las grandes sorpresas hacía su irrupción en la “plaça” cuando los “Nens del Vendrell” conseguían “carregar” también un colosal “Tres de vuit” (també van desmuntar la pinya dues vegades) defendido con una garra extraordinaria. El postrero esfuerzo de los vendrellenses había dado el fruto esperado y la afición vibró una vez más. Sólo quedaba ya esperar el último intento de los “castellers” vilafranqueses, y éstos, en medio de un incesante diluvio, lograron ·carregar i descarregar» limpiamente una magnífica “Torre de set”, culminando así su feliz actuación...». La crònica de la diada la completàvem amb uns comentaris paral·lels, d’entre els quals remarquem aquest paràgraf: «Queremos destacar por encima de todo que, a pesar del espíritu de competición y emulación que reinó en todo momento, la actuación transcurrió dentro de los cauces de una exquisita corrección, aunándose la “germanor” demostrada con los seculares principios de “Força, equilibri, valor i seny”, patrimonio indiscutible de cuantos formamos la gran familia castellera. Asimismo es de remarcar el excelente nivel evidenciado por las tres “colles” actuantes, siempre bajo un acusadísimo tono de igualdad que conduciría al coronamiento por primera vez en la historia castellera en una misma “diada” de tres “Tres de vuit”, otros tres “Quatre de vuit” y otras tantas “Torres de set”. La mejor exhibición, aún entrando de lleno en el aspecto competitivo, que en realidad existió, correspondió a la “colla” local que con su magistral “Tres de vuit”, nos atreveríamos a decir técnicamente perfecto, sorprendió no sólo a la propia afición, sino también a sus dos más directos rivales. El “pare dels castells”, como fuera bautizado recientemente en La Bisbal del Penedès, ha sido por quinta vez “carregat i descarregat” en el presente siglo, en esta ocasión por los “Castellers de Vilafranca”...». Vet aquí els castellers que formaven part de l’estructura del tronc: baixos: Fèlix Estadella (Feis), Francesc Mallofré (Siscu no ploris) i Fèlix Freixedas (Xedes); segons: Carles Domènech (Mènec), Jaume Raventós (Ràpid) i Santi Guasch (Lleganya); terços: Fèlix i Lluís Hill i Joan Junyent (Ganxo); quarts: Josep Maria Mateu, Francesc Moreno (Melilla) i Fèlix Torrente; quints: Vicenç Carol, Manel Giménez (Manolillo) i Josep Maria Ribera (Panotxa); dosos: Josep Antoni Becerro i Francisco Mesa (Paquito); aixecador: Juan Marciánez (Juanillo); i enxaneta: Pere Giménez (Pedrito).

La portada de Penedés (7 set.) —juntament amb la fotografia del tres de vuit vilafranquí a l’entrada dels dosos— oferia aquests titulars: «Festa Major 1974 – Els Castellers de Vilafranca descarreguen, per primera vegada en el seu historial, el TRES DE VUIT – 3 Tres de vuit, 3 Torres de set, 3 Quatres de vuit i 3 Pilars de cinc, per 3 colles punteres i a la plaça més castellera», i, a l’interior, hom parlava d’una «Inolvidable exhibición Castellera», en la qual, pel que fa a la primera ronda, constatava que «...“Els Castellers de Vilafranca” que practicamente sentencian la exhibición al descargar, por primera vez en su historia y por tercera vez en este siglo (recordem que era la cinquena), el “TRES DE vuit”...». La crònica acabava amb aquests comentaris: «Para los que pongan en duda lo de “la plaça més castellera”, ahí queda esta gran exhibición del día de Sant Félix [...] El día 29, nuestros castellers, no pasó de un ensayo para el día siguiente y el día 31, volvieron a ofrecernos una excelente demostración con un “Cinc de set” perfecto, el difícil “tres de set aixecat per sota y “Torre de set”, entre otros [...] los mejores elogios de nuestros “Castellers” que han demostrado una conjunción y una forma perfecta».

El Tothom del mateix dia, en la seva «Crònica de la Festa Major», postil·lava: «grans castells. És el gran èxit d’aquesta Festa Major. L’encert de cridar a la colla de El Vendrell —que l’any passat ni va ser avisada— feu possible que es trobessin a la plaça les colles punteres: Valls, El Vendrell i Vilafranca, i que tan sols conegut el fet de la firma de contractes presagiés una jornada d’antologia [...] La colla de Vilafranca demostrà estar en plena forma, i el poder descarregar el Tres de vuit, és una brillant fita, una gesta gloriosa, que s’arrenglera al costat dels grans castells aconseguits: la torre de vuit, el pilar de sis, el quatre de vuit i la torre de set [...] I es demostra un cop més que la plaça de Vilafranca no és una plaça qualsevol, sinó que obra el miracle de posar tenses les colles i probar els millors castells...». Un requadre

AC Alt

desglossava els «Castells realitzats a “la plaça” els dies de Festa Major», amb la qual cosa incloïa aquells que els Castellers de Vilafranca havien plantat, el dia 31, tot especificant que la torre de set havia estat només carregada i que, a més dels que apuntava l’altre setmanari, havien plantat tres pilars de cinc; d’aquests darrers, dos van ser simultanis i un altre portat al balcó i, segons les nostres anotacions, caldria afegir-hi encara el de l’entrada d’Ofici i el de salutació abans de l’exhibició, a més del de quatre caminant en entrar a la plaça de la Vila. A més, a la tarda, en les visites a l’hospital i a l’asil, els nostres castellers van fer la torre de sis, dos pilars de cinc i dos pilars de quatre aixecats i baixats per sota, i, a la processó, un pilar de quatre caminant i un altre pilar de cinc a l’arribada de Sant Fèlix a casa de l’administrador Francesc Olivella. Paradoxalment, però, el Tothom tampoc no parlava dels castells del dia 29, tot i que per la nostra crònica d’aleshores —a Món Casteller — sabem que, a la plaça, van bastir un pilar de cinc de salutació, un quatre de set, un tres de set, una altra torre de set (aquesta descarregada) i un pilar de cinc portat al balcó; i que a la processó de la tarda van fer un pilar de quatre aixecat i baixat per sota i un pilar de cinc a l’Entradeta de Sant Fèlix a la basílica de Santa Maria. Direm també que al llarg del dia 30, van plantar un total de set pilars de cinc, començant pel ja tradicional davant del monument «Als Castellers»; després, el de salutació abans de l’actuació i el del final d’aquesta, que fou portat al balcó. A la tarda, en van plantar un davant del local de la Penya Barcelonista (a la plaça de Sant Joan), un altre a la processó, el de l’Entrada de Sant Fèlix i el de comiat de la diada davant l’Ajuntament, a més d’un nombre indeterminat de pilars de quatre, entre els quals el del migdia, en entrar a la plaça.

I per tancar aquest capítol festamajorenc, se’ns fa avinent d’incloure una part del text de la carta que l’inveterat aficionat Joan Piñol adreçava al director de Penedés —publicada el 14 de setembre, precisament el mateix dia que commemoràvem el 26è aniversari de la fundació de la colla—, en la qual feia palesa una circumstància que ja era pública i notòria en els cercles socials més afins, és a dir, la seva admiració per l’amic Alfons Chulvi i per la tasca que aquest diligent comunicador havia fet pels castells i per la colla de Vilafranca: monument, reorganització dels castellers..., a la vegada que aprofitava per enaltir la diada de Sant Fèlix encara recent, perquè: «...este magnífico Coso, de la que se le llama con justicia “La Plaça més Castellera”, fue escenario de una gesta de las tres “Colles” actuantes difícil de superar [...] Si la gesta de “Les Colles” era grandiosa, imponente fué el comportamiento de esa gran masa de público allí congregado. No hubo vencidos, todos triunfaron y los aplausos y admiraciones lo mismo fueron para “Els Castellers de Vilafranca” como para “La Colla Vella de Valls” y “Els Nens del Vendrell”. Ese público asistente demostró una vez más el sentido de ética y sensatez dejando al olvido, pequeñeces pasadas que, en el fondo és el sentir de la mayoría y lo que inspiró al promotor del “Monument als Castellers” como símbolo de unidad...».

Tornem a Sant Sadurní, abans de la magna trobada de Tarragona

Una gasetilla del mateix Tothom (7 set.) informa que «Pel proper dia 8, dia fort de les Fires de Sant Sadurní, està prevista l’actuació dels castellers de Vilafranca a la Plaça vella d’aquella població». A la riba xampanyera de l’Anoia, els Verds hi feren l’anomenada clàssica de set i a la crònica del Ciero (12 set.) ho vam detallar així: «...abrieron plaza con un “Pilar de cinc”, levantando seguidamente los “Quatre de set”, “Tres de set”, “Torre de sis” (casi “neta”),“Pilar de cinc” y “Pilar de quatre al balcó”. En su “cercavila” previo plantaron diversos “castells de sis” y varios “Pilars de quatre”, alguno de ellos “aixecat per sota”». Dos dies després, Penedés (14 set.), destacava la celebració d’una trobada de les quatre colles de Falcons que hi havia al Penedès (Llorenç, Vilanova, Sitges i Vilafranca) a la nostra vila, que havia tingut lloc el dia 1 de setembre. El mateix dia, el Tothom confirmava la creació d’una nova colla al Vendrell que, segons la informació, lluiria camises de color taronja —finalment, però, serien de color blau turquesa— i «ha estat formada al redòs dels germans Benet, i està integrada, en la seva major part, per gent nova dins el món dels castells. El nom de la nova agrupació és “Joves del Vendrell”» (sic. per «colla Jove del Vendrell»).

A El Noticiero Universal (19 set.) avançàvem que els Castellers de Vilafranca actuarien en la celebració de les noces de diamant del fc Barcelona, una sortida que es preveia per a mitjans del mes de novembre i que restaria concertada mitjançant una reunió amb representants de les tres colles capdavanteres, que tindria lloc a La Masia del club. També informàvem que el diumenge 29 de setembre, se celebraria a Tarragona una gran Exhibició Castellera, la qual substituïa els concursos anteriors, amb la intenció que hi prenguessin part totes les colles del moment, cosa que s’aconseguí. Dos dies més tard, Penedés (21 set.) també anunciava la presència de «Nuestros Castellers en las Bodas de Diamante del barça», i precisava, a més, que «La pasada semana, representantes de las tres “colles” anunciadas se reunieron [...] En dicha reunión —en la que por parte de Vilafranca asistieron los señores Martínez, Sol, Giménez y Miret— ambas (hauria de dir las tres) se obligaron a intentar “castells de vuit”». El mateix dia, el Tothom confirmava que l’actuació a la vella Tàrraco tindria lloc l’esmentat 29 de setembre, a les 11 del matí. La informació acabava amb aquesta estranya imposició: «Les colles, d’acord amb les normes del Patronat, aixecaran tres castells, un dels quals serà imposat pels organitzadors». En canvi, els de Penedés deien que «Existe ya gran expectación para este

Concurso, más aún ante el anuncio de que no habrá ninguna construcción obligatoria [...] contrariamente a lo que hasta el momento venía comentándose». En el número següent, des de Penedés (28 set.) hom procurava animar l’afició vilafranquina amb l’arenga de «Con los Castellers a Tarragona». El mateix dia, a la portada del Tothom, veiem reflectida, per ordre d’actuació, la llista de les colles participants: Bordegassos de Vilanova, Joves Xiquets de Valls, Castellers de Barcelona, Nens del Vendrell, Minyons de l’Arboç, Castellers de Vilafranca, Castellers de Vilanova-colla de Mar, Colla Vella dels Xiquets de Valls, Xiquets de Tarragona, Castellers de Sitges i Castellers d’Altafulla. També s’especificava que la colla Jove del Vendrell aixecaria dos castells i que la resta en farien tres, alhora que detectem la rectificació: «sense cap d’obligat», en relació a l’anterior informació, i també que no hi hauria cap repetició en cas de caiguda. El preu d’entrada a la plaça era llavors de 50 pessetes.

Al mal anomenat “Extra” III Exhibición Castellera (recordem que les dues convocatòries anteriors havien estat concursos) del tarragoní Diario Español (29 set.) j. Ribas —es tracta de l’enòleg i company Josep Ribas, membre llavors de la Junta dels Verds — feia una escaient presentació de la nostra colla, de la qual destaquem aquests fragments: «...La colla de Vilafranca no pot oblidar la plaça de Tarragona perquè és on aconseguí el seu primer tres de vuit i com a conseqüència la seva primera victòria en un Concurs [...] és una colla gran, que ja ha arribat a la majoria d’edat i que pot donar molt de si. Tots l’han considerada com un germà més a la família castellera, i a mi particularment em sembla que és com el germà més jove, que a voltes és el més alt de la família [...] els castells assolits en els últims anys no són fruit d’una empenta o d’un foc d’encenalls, sinó d’una maduració i d’una creixença —un xic lenta— però cabdal [...] No és fàcil d’obtenir un nombre tan elevat de seguidors com hi ha a Vilafranca. Però no us penseu ara que siguin tots fanàtics de les camises verdes, sinó que hi ha molts i bons aficionats als castells que sempre volen el millor per a la colla. I que saben jutjar l’art dels castells, siguin de la colla que siguin. Es per aquest motiu que Vilafranca és la plaça més castellera, perquè s’entén i es valora el noble art de fer castells...». El Pep aprofitava l’envit per posar cullerada sobre la disquisició de si era millor convocar un concurs o bé, tal com succeïa aquell any, si era més convenient que les colles fessin una exhibició sense competir, és a dir, sense bases ni puntuacions. Amb tot, deixava la porta oberta perquè cadascú fes la seva propia tria: «...No cal dir ara el si i el no dels concursos, ja que és molt difícil de valorar un castell amb xifres o amb diners. Però als homes de vegades ens agrada de jugar i sobretot de discutir. I volem que les xifres (com en les computadores) ens facilitin la solució i un guanyador.

El que cal és fomentar aquest art —noble art— i enfortir l’esperit de cada colla, perquè l’ull humà encara té la propietat de distingir i saber quin és el millor castell i la millor colla del moment...». En el recull fotogràfic que oferia aquell extra casteller —coordinat pel també cronista i amic Isidre Virgili i Pons, d’Altafulla— s’incloïa la imatge del quatre de vuit vilafranquí al concurs del 1970.

Un altre tres de vuit descarregat, però la torre gran se’ns resisteix

L’actuació dels Castellers de Vilafranca, a Tarragona, fou de les més reeixides d’entre les que es van veure a la multitudinària exhibició a la plaça de braus: un altre tres de vuit perfecte, carregat i descarregat; un quatre de vuit carregat i un molt lloable intent de la torre de vuit amb folre que, malgrat el punt d’honor demostrat, no vam poder coronar. Mai abans, a l’era moderna dels castells, cap colla havia pogut completar dos tresos de vuit en el curt espai de trenta dies. Ja ho deia l’Isidre Virgili a Diario español (1 oct.), en el peu de foto que acompanyava la seva crònica: «El “Tres de vuit” de Vilafranca pasarà a la historia. Por primera vez una “colla” consigue “descarregar” dos en una misma temporada...», mentre que dels altres comentaris destriem que la nostra colla «...forma un “rotllo” de “tres de vuit” entre los aplausos del público. Los hermanos Hill están en los “terços” al igual que el día de Sant Fèlix (l’altre terç era el Ganxo). Gran tensión en la plaza y ligero nerviosismo de los “vilafranquins”. El ascenso es rápido y con una gran conjunción, todo el “pom de dalt” ha subido con una gran agilidad y finura convirtiendo la construcción del “tres” en una gran demostración...». Els titulars del Tothom (5 oct.) també eren ben eloqüents: «A l’exhibició de Tarragona: Els millors castells del moment – Impressionant 3 de 8 dels Castellers de Vilafranca – Xiulada per la Vella de Valls». El comentari destacat de Penedés (5 oct.) encara era més punyent: «Espectáculo denigrante para una “Colla” y abucheo incorrecto pero merecido». Tot va venir pel fet que la colla Vella dels Xiquets de Valls —que va ser l’única que va poder descarregar tots els castells—, després de completar el quatre de vuit i el tres de vuit, es va conformar a tirar el dos de set com a tercer castell, i el redactor u. del nostre periòdic s’hi abonava en excés: «...con su historial jamás debieron actuar de una forma tan despectiva. Creemos hubiese sido mucho mejor intentar algo más a la altura de la “colla”, y con más digno respeto a su población, a Tarragona, al Patronato Municipal de Castells, al público asistente y a todas las “colles” participantes»; Déu n’hi do! A continuació, semblava que volgués arreglar-ho, però no: «Y no se interprete que al censurar este proceder supone estemos de acuerdo con los gritos y pitidos del público, no y no;

ello fué una nota incorrecta, casi tanto como el proceder de la “Colla Vella”». La radiografia de la jornada també incloïa aquests comentaris: «Nos sorprendieron bastante “Els Nens del Vendrell”, quienes a pesar de la reciente creación de otra “colla” —ello siempre merma facultades y moral— realizaron una magnífica actuación coronando una “Torre de vuit” y casi casi el “Tres de vuit” en el cual la suerte no les favoreció. Las demàs collas hicieron todo lo imposible para superarse a si mismas, y nos resta dedicar un párrafo especial a nuestros “Castellers de Vilafranca”. Superadas las pequeñas desavenencias y vueltas las aguas a su cauce, vimos la “colla” completa en la plaza.⁸ Muy bien por el “bon seny”. Su actuación magistral en la primera tanda, cargando y descargando el “Tres de vuit”, no lo fué tanto en la segunda, el “Quatre de vuit” sólo pudo ser coronado, al igual que el día 30 de agosto. Quizás falten ensayos para este “Quatre”. La “Torre de vuit” era un intento difícil, casi tanto como imposible, pero debía demostrarse que por algo estamos entre los primates y además que el público también se merecía lo máximo. No pasó de ser un intento y bastante alto se llegó, el camino està trazado, esperemos que todo siga por la buena senda».

Efectivament, com ja havia succeït altres vegades, al cap d’unes poques setmanes, hi podríem posar esmena i descarregaríem la preuada torre de vuit folrada. De la informació del Tothom (5 oct.) destaquem a més que, llevat dels pilars de cinc de comiat —els vilafranquins, per descomptat, vam fer-ne un—, la torre de set fou el castell que més vegades s’intentà, sis concretament, mentre que el pilar de sis (juntament amb el tres de set aixecat per sota) va esdevenir el gran absent de la jornada, sobretot tenint en compte els dos concursos anteriors en els quals havia estat una de les apostes de més nivell. La crònica acabava amb una pregunta i també amb la corresponent resposta, tot i que penjada: «¿Què hauria passat si Vilafranca arriba a carregar la Torre de vuit?... Potser s’hauria estalviat (la colla Vella) la xiulada». I ara, arribats en aquest punt, quaranta anys després, també podem demanar: per què en els darrers concursos ens xiula una bona part de la plaça tarragonina quan intentem —o fem!, en el millor dels cassos— castells d’una envergadura encara molt superior? Llargs i inecrutables són els camins de la Providència, diu la Bíblia... O no?

A la crònica del Ciero (3 oct.), pel que fa a la nostra colla, destacàvem que «...los “Castellers de Vilafranca” se apuntan la proeza de ser por el momento la única “colla” en este siglo que ha conseguido completar por dos veces el “Tres de vuit” en una misma temporada. Deberán pulir su “Quatre de vuit” cara a sucesivas actuaciones (en això també hi posaríem remei al Camp Nou) y a poco que se lo propongan la “Torre de vuit amb folre” no debe ser un obstáculo serio en sus aspiraciones (i el cas és que no ho seria, efectivament)». I encara al Tothom (12 oct.), trobem una mena de reflexió final —ben encertada, com hi ha món!— al voltant del que havia representat la magna exhibició a Tarragona; un dels habituals redactors del seu «cul de cafè» —signava amb la inicial k., que ens sembla que podem atribuir a l’Antoni Ribas— parlava d’«Un concurs clandestí» i qualificava la demostració de «concurs velat, quasi amagat», en el qual la gent es preguntava quants punts valia un castell determinat (una praxi que, més aviat per desgràcia que per sort, al nostre entendre, es repeteix massa sovint des de ja fa molts anys a les nostres places) o en quin lloc havia quedat la seva colla, i l’articulista afegia: «Àdhuc vaig poder llegir en algun comentari de premsa, l’endemà, que donava la victòria a la colla de Valls, fent, però, la petita indicació que es tractava d’una “victòria moral” [...] per sota, per entremig dels esperits de les colles hi corria l’alè del concurs. Totes havien acceptat el pacte de fer una exhibició i aquest va ser l’encert que féu possible la presència de totes les colles sense cap bri de discussió per tal o qual base com era costum en els prolegomens dels concursos [...] I en tot això devia haver-hi també la correcció que imposava el pas de concurs a exhibició. I no parlar de segons ni de tercers llocs sinó de colles que havien alçat castells amb èxit o no. Si no es fa així, les properes exhibicions castelleres tindran el dring d’un concurs clandestí...».

Sortides a Sant Feliu de Llobregat, a Montserrat —per la romeria— i a Girona

Penedés (21 set.) ja havia avançat que «Se efectúan gestiones conducentes a concertar la actuación de la Colla de Castellers de Vilafranca en la ciudad de San Feliu de Llobregat para el día 12 de octubre próximo, Fiesta de la Hispanidad». En realitat, es tractava de celebrar la seva Festa de Tardor o festa major petita;⁹ l’afegitó de «la Hispanidad», de collita pròpia, no era més que producte de l’època que encara vivíem. El Tothom (12 oct.) confirmava que «Els Castellers de Vilafranca es traslladen demà (sic. per avui) dissabte a Sant Feliu de Llobregat, on actuaran amb motiu de les festes d’aquesta població. La seva següent actuació serà la ja acostumada del dia de la Romeria a Montserrat, concretament el diumenge dia 20». A la vila del Baix Llobregat, segons explicàvem a El Noticiero Universal (31 oct.): «Su actuación prevista para el dia 12 [...] quedó reducida, por error de organización, a un “Pilar de cinc”. Al día siguiente, aún con sensibles ausencias “carregaren” el “Tres de set” y completaron los “Quatre de sis, nets”, “Torre de sis”, “Pilar de cinc” y “Pilar de quatre al balcó”». Pel que es veu, sembla que, de l’escassa entitat dels castells realitzats no en va tenir culpa només la nostra colla, ja que hi havia el convençiment que el dia de l’actuació era el dia del Pilar i no pas l’endemà. I la mateixa crònica ens assabenta que, a la plaça del monestir de Montserrat, una setmana més tard, enmig de tot l’estol de vilafranquins que participaven en el tradicional romiatge, els nostres Verds van fer, al punt del migdia, la clàssica de 7, és a dir: quatre de set, tres de set, torre de sis i pilar de cinc; l’explicació que donava Penedés (26 oct.) era més rebuscada: «En la plaza del Monasterio actuación de nuestra “Colla” local, levantando “un quatre, un tres, una torre i un pilar”, de siete, de siete, de seis y de cinco, respectivamente, para mayor información».

De l’actuació a la Immortal Ciutat gironina, el dia de Tots Sants, amb motiu de la tradicional Fira de Sant Narcís, n’informàvem, com era habitual, al Ciero (7 nov.): «...“Carregaren i descarregaren” los “Tres de set”, “Quatre de sis, nets”, dos “Torres de sis”, dos “Pilars de cinc” y cuatro “Pilars de quatre”, dos de ellos simultáneos y uno “aixecat i baixat per sota”». A Los Sitios (2 nov.) ponderaven la «Fuerza y destreza a cargo de los “Castellers” de Vilafranca del Panadés, que elevaron sus torres humanas ante la admiración de todos». També al Tothom (9 nov.) es parlava d’aquesta sortida i es confirmava una part de l’exhibició: «Els Castellers de Vilafranca visitaren divendres passat Girona, on aixecaren un tres de set, un quatre de sis i varis pilars de cinc i de quatre». Mal que ens pesi, cal fixar-nos en l’escàs bagatge casteller d’aquesta exhibició, precisament en un any força exitós, amb la qual cosa es fan força més evidents els problemes que tenien els dirigents de la colla a l’hora d’engrescar el personal per a formar en segons quines sortides, i això que a la de Girona s’acostumava a dinar prou bé i amb bona quantitat de teca (prou que ens ho podria explicar el recordat Sendo Jané si encara fos entre nosaltres): uns entremesos per començar, macarrons o canelons al darrere i un parell d’ous ferrats amb patates fregides, amb les postres finals, era un menú força habitual al desaparegut hostal Ribot, molt proper a l’actual aeroport gironí, i que sovintejava la nostra colla d’ençà la sortida que férem, el 1970, a terres de la Catalunya del Nord.

Grallers vilafranquins

El Tothom (2 nov.) havia fet pública la informació sobre un afer que hauria d’esdevenir cabdal no solament per als nostres castells, sinó també, en el futur, per a tota la resta del folklore vilafranquí; «Vilafranca tindrà grallers», deia la notícia, la qual precisava, a més, que «Han començat ja a efectuar assaigs uns quants xicots vilafranquins, que tenen com a objectiu la formació d’un grup de grallers. Esperen poder començar la temporada que ve, si bé podria ser que algun dia els veiessim tocar juntament amb altres grallers que vinguin a Vilafranca amb motiu d’alguna demostració castellera. Dependran del Patronat de Castells de Vilafranca, i acompanyaran la nostra colla allà on vagi a actuar». Ja hi havia hagut grallers a la vila amb anterioritat. Els darrers havien estat el tercet format per Lluís Giménez i Noguera, Ton Rubires i Vinyals (amb una ocasional i única presència, el 1958, de Josep Ferret i Julià), tocant la gralla, i Pere Bayer i Milà, aquest darrer com a timbaler (també van fer sonar la caixa en alguna ocasió Fèlix Josep Cusiné i Via, Josep Miret i Pujol i el veterà Alfred Català i Freixes). L’impulsor i capdavanter d’aquella nova i lloable iniciativa fou el mestre i amic Jaume Rafecas i Ruiz, que aplegà al seu voltant un bon estol de futurs grallaires i a qui mai no li agrairem prou la bona pensada que va tenir; perquè allò que compta, per damunt de tot, és el fet que, de llavors ençà, no s’ha estroncat mai més el degotall de grallers i timbalers vilafranquins que han anat amenitzant les nostres festes. I que sigui per molts anys!

Tant en el mateix número del setmanari esmentat com a Penedés (2 nov.), es passava revista a la gran diada castellera que, per Santa Úrsula, s’havia viscut a Valls, on la Colla Vella havia descarregat d’una tacada, per primera vegada al segle XX, tres castells de vuit: quatre de vuit, torre o dos de vuit amb folre (la primera que completava) i tres de vuit, a més d’un pilar de cinc, en el qual donà un tomb sencer tota la pinya i que fou portat al balcó. Al cap d’una setmana, també des del Tothom, s’informava que, amb motiu de la diada de la colla de Castellers de Sitges, seria inaugurat a la Blanca Subur un altre petri monument dedicat als castells, obra del casteller sitgetà Joan Gallego, conegut dins l’ambient local com el Picapedrer; es tracta d’un relleu sobre pedra tova que representa un pilar de cinc, de dimensions més aviat reduïdes i col·locat damunt d’un pedestal, també de pedra, amb la qual cosa tot el conjunt arriba fins a uns tres metres d’alçada. En un altre ordre de coses i ja que hem parlat d’una colla encara novella, també cal fer esment que, per aquelles dates, ja havien començat a actuar en solitari els Castellers de la Roca; això sí, després d’uns mesos d’aprenentatge a recer dels Castellers de Barcelona. Tanmateix, aquesta colla de la Roca del Vallès no la veuríem consolidada fins l’any següent.

«Punt de vista casteller»

Aquest és el títol d’una col·laboració que publicava també el Tothom (9 nov.), signada per Quim —filiació abreviada que correspon a l’amic vilafranquí Joaquim Jubert i López—, un assenyat article que va merèixer l’accèssit al premi «Força, equilibri, valor i seny» —segons el veredicte que es faria públic dos mesos més tard— i que, quaranta anys després, no ha perdut encara ni un pessic d’actualitat. Vegem-ho: «Es limita el coneixement del fet casteller, com a una demostració de força i equilibri? No se’n pot treure un altre significat? Sí! Observant el fet casteller podem apreciar que no és sols això, sinó que representa la manera de ser del poble català i la seva forma de reaccionar davant les dificultats i obstacles que s’aglomeren envers un fi determinat però no últim.

En traspassar el món casteller a la vida real i quotidiana, és quan es pot avaluar amb més intensitat l’experiència que d’ells podem extreure. El castell el podem comparar amb el treball i l’activitat diària dels homes, i del seu esforç i lluita conjunta, la viva imatge del que hauria de ser la nostra vida diària i la nostra manera d’actuar, com es pot veure en les observacions següents. el castell un ideal DE VIDA.- Ell representa, si ens parem a analitzar-lo, les ànsies d’unió d’un grup d’homes en el desitg d’aconseguir la realització d’uns ideals conjunts. En aquests moments en que tots estem agermanats en la pinya, formem un grup compacte en que no hi tenen lloc les individualitats, o millor dit, és la fusió d’individualitats en la conclusió d’un objectiu. Observant deturadament aquesta pinya, descobrirem que és una conglomeració de persones de diferents ideologies, llengües i classes lluitant entorn a l’ideal comú, destroçant així la teoria dels que defensen que no existeixen les ànsies d’unió i de col·laboració dels homes, perquè se n’adonin que una cosa tan minoritària com és el coneixement del fet casteller és seguit per milers de persones molt diferenciades entre elles, per la qual cosa recalco que no dubtarien en fusionar-se aquells ideals comuns com són: la pau, la llibertat, l’amor i tants i tants altres en els que no dubtarien en unir-se si s’hi trobessin identificats per, amb aquesta força que els daria la unió, poder aconseguir-los. L’exemple ens el donen els castells i més concretament la pinya, que és on pren consciència el poble en l’ambició de seguir mantenint la seva història i el seu folklore. Quan s’aixeca el castell a la plaça, és fet amb l’esforç de tots, però format pels més capacitats de la colla, el que no és obstacle perquè en el món casteller regni un gran sentit d’igualtat i companyerisme, en el que és tan important l’anxaneta, com els terços o la pinya, i no solament és important la participació directa sinó que també s’ha de tenir en compte el caliu casteller, ja que és una pessa fonamental i necessària perquè s’aconsegueixi realitzar amb més ímpetu i serenitat els castells. En ells, que són l’objecte del fet casteller, es poden apreciar, quan el castell va malament, les exclamacions i gestos com volguent ajudar als que desde sota sembla que pateixin o s’aprecia la tranquilitat en els seus crits d’encant i els aplaudiments quan s’ha descarregat el castell, o per altra banda la seva aflicció i decepció quan el castell ha fet llenya. Totes aquestes expressions i demostracions, són les que donen vida al fet casteller. Sense elles no hi hauria caliu, sense elles els castells no tindrien vida pròpia i per consegüent no es podria oferir al món aquest exemple tan excepcional. De totes maneres i valgui l’expressió catalana-popular “amb el temps i una canya...” és probable, considerant el nou impuls —amb 4 anys i 8 colles noves— que s’arribi a aconseguir. Com hem dit anteriorment, tots els esforços són necessaris i de la mateixa estimació, però cal l’acció del cap de colla per ordenar-los i classificar-los a fi que el castell sigui una veritable realitat. El cap és igual que ells, és necessari que els castellers s’identifiquin amb ell, i que en ell quedin representades les ànsies de la colla, dons en cas contrari podrien aparèixer diferències i partidismes que no beneficiarien en res el bon engranatge del món casteller, desdentat en ocasions per algun interès particular. divulgació universal.- La bellesa i unificació, que és tanta, s’hauria de donar a conèixer a tot el món, per la important i beneficiosa que resultaria la seva divulgació universal, ja que assimilant tots els seus exemples i experiències seria de gran ajut per la nostra formació i activitat, perquè el món heretés aquest exemple que els ofereix desinteressadament el món casteller, de germanor, col·laboració i estímul en el treball, encaminat cap a la consequció de qualsevol empresa, per entrebancada i arriscada que fos; per tant repeteixo l’important que seria la divulgació i proclamació als quatre vents, perquè tots els homes, per llunyans i amagats que estiguin, coneguessin el significat dels castells i veure’s probablement —encara que no directament— representada una part del seu fur intern. Per tant, expresso aquest desig —que suposo serà compartit per molts— que aquest reflexe de virtuts i experiències, així com d’exemples que ens dóna el món casteller, sigui almenys un exemple a seguir per un millor servei a nosaltres i als altres, i que amb l’ajut de qui sigui, procurar que el seu significat sigui tan conegut, almenys, com ho són certes festes populars. amunt i braços!».

Carro gros al Camp Nou del F. C. Barcelona

A Penedés (2 nov.), Fèlix Drac informava que «Resten tan sols com a grans diades més importants l’esperada actuació conjunta de castells de vuit [...] el proper dia 12 al Nou Camp del “Barça” i la diada de la nostra colla...», i una gasetilla del mateix periòdic, una setmana més tard, assenyalava que el dimecres anterior, dia 6, havien començat els actes commemoratius de les «Bodas de Diamante del “Barça”», i també que «El próximo martes, dia 12, a las 20 horas, en el “Nou Camp” tendrá lugar la exhibición castellera a cargo de las tres “colles” punteras: “Colla Vella dels Xiquets de Valls”, “Nens del Vendrell” y “Castellers de Vilafranca”, como preámbulo del encuentro de fútbol Manchester City, Barcelona».¹⁰ El Barça, en l’ocasió, va guanyar per 3 a 2, i aquell dia, a Barcelona, ja abans del partit, a l’hora dels castells i amb l’estadi gairebé ple de gom a gom, les tres colles van rebre sengles ovacions dels aficionats per la seva prestació. Els Nens del Vendrell, que van donar inici a l’exhibició, es van mostrar força espavilats, tot apostant, amb bon criteri, per la vistositat, en plantar un quatre de set amb l’agulla al mig (que acostuma a ésser molt més valorat del normal per part de l’espectador profà). Acte seguit, els Castellers de Vilafranca vam carregar

i descarregar un quatre de vuit que va anar prou bé i que era el primer que es plantava, de nit, en la història moderna dels castells i, a continuació, la Colla Vella dels Xiquets de Valls va fer el mateix. Així, doncs, s’havien pogut veure dos carros grossos nocturns en el curt espai d’uns pocs minuts. En un segon torn, els vendrellencs donaven la campanada tot descarregant la torre de vuit amb folre,¹¹ amb la qual cosa pràcticament decantaven al seu favor aquella mena de duel particular que s’havia suscitat, gairebé sense voler-ho, entre les tres colles. Vilafranca va fer un tres de set i la Vella es va decidir, encertadament, per un altre castell espectacular: el tres de set aixecat per baix, el qual, curiosament, esdevindria el castell més aplaudit de la nit. Dèiem al Ciero (14 nov.), que tot plegat havia estat «...una brillante demostración conjunta, màxime teniendo en cuenta lo avanzado de la temporada y en la que debe resaltarse el hecho de que todos los castells de la jornada pudieran ser debidamente completados...».

Com és natural, a molts Castellers vilafranquins aquella exhibició ens va deixar un regust agredolç. D’una banda, teníem la satisfacció d’haver pogut descarregar un quatre de vuit ben ferm en un escenari insòlit i enlluernador i, a més, de nit; de l’altra, la decepció per no haver pogut anar més enllà d’un tres de set com a segon castell era més que evident. Fins i tot, alguns castellers de Valls ens havien confessat que quan van veure aparèixer els tres segons, amb camisa de color verd, damunt la pinya, donaven per fet que intentàvem el tres de vuit, castell que, recordem-ho, havíem descarregat dos cops només uns mesos abans, mentre que, paradoxalment, en el mateix termini, els dos darrers quatres de vuit només els havíem pogut carregar. Aleshores, la pregunta s’imposa: per què el cap de colla no va intentar donar el do de pit un cop assolit el quatre i, en bona lògica, preparar un tres de vuit que s’havia demostrat que teníem a l’abast? I si és que hi havia alguna baixa que ho impedís¹² o no volia arriscar tant, per què no va apuntar al tres de set per sota o al quatre de set amb l’agulla que, a més de ser assequibles, haurien engrescat bastant més el personal? I encara una altra cosa: si es feien assaigs seriosos de cara a bastir la torre de vuit amb folre en la diada de la colla, per què no va tirar la torre de set que ens hauria donat força més categoria que no pas el tres de set?

La veritat és que hi havia un sector prou nodrit de la colla que començava a ser força crític amb la manera d’actuar del seu cap. Per postres, alguns dels castellers que en formàvem part, després de l’actuació a Tarragona, li havíem insinuat la necessitat d’anar de dret pel cinc de vuit, atès que amb el tres ens en sortíem prou bé, a la qual cosa es va negar en rodó, tot argumentant que li faltava un quint (vam mirar de fer-li veure que hi havia temps per fer-lo); en canvi, per sort, es va mostrar molt més valent i va decidir jugar ben fort, amb la torre de vuit amb folre de cara a la diada de la colla, prevista per al dia 17 de novembre. Expliquem tot això sense perjudici de reconèixer que difícilment es podria trobar una persona amb tanta dedicació a la colla com en Gabriel Martínez, sempre al peu del canó; però també és cert que, en uns pocs anys, les coses havien canviat força i pensàvem que calia dirigir la colla d’una manera més oberta i més conciliadora, escoltant el personal i, alhora, saber rodejar-se de col·laboradors eficients, tot repartint joc i diversificant les funcions dels membres de la junta. Al cap de ben poc, com veurem, aquesta necessitat es va fer encara més ineludible.

Una diada de la colla potent

Amb el desig de rescabalar-nos del malastruc patit a Tarragona, el 29 de setembre, amb la torre de vuit folrada, la diada de la colla es va enfocar sobretot amb l’objectiu de poder-la descarregar. Penedés (19 oct.) ja anunciava —en català!, ves per on, i ja era hora— que «Els Castellers de Vilafranca fan públic el seu propòsit d’aixecar el proper 17 de novembre, Festa de la Colla, i a la Plaça més Castellera, els castells següents: Quatre de vuit i Torre de Vuit amb folre. Es prega a l’afició vilafranquina que participi en els assatjos que es faran els dies: 25 d’octubre, divendres; 30 d’octubre, dimecres; 8 de novembre, divendres; 15 de novembre, divendres. Es important també l’anada del 12 de novembre al Nou Camp del Barça, on tindrem necessitat d’acompanyants.– donarem tiquets gratuïts a tots aquells que hagin vingut als assajos. Esperem la vostra assistència!». La mateixa informació, com a «Nota suplicada», la publicava, el mateix dia, el Tothom. Des de Penedés (2 nov.), Fèlix Drac també hi deia la seva en parlar de «...la diada de la nostra colla de castellers prevista pel dia 17 d’aquest mes i on es d’esperar intentin els Quatre de vuit i Torre de vuit amb folre si els assatjos van bé. Fóra bo de veure a tota l’afició vilatana aplegar-se al redós de les verdes camises per tal de deixar ben alt el pavelló vilafranquí. Els castells, no cal dir-ho, precisen cada dia més l’escalf popular per a subsistir».

Per la seva banda, el Tothom (9 nov.) també parlava de la «...festa anyal, que començarà dijous amb una vetllada castellera al Casino, el predicot de la qual estarà aquest any a càrrec de n’Armand Beneyto, president de la Societat Coral “El Penedès”.¹³ Es projectaran també diverses pel·lícules [...] Els actes de diumenge dia 17 començaran amb les matinades en les quals podria ser que veiessim tocar els futurs components del grup de grallers de Vilafranca. A les 12 hi haurà una missa, a la sortida de la qual, i després d’encendre una traca, la colla protagonista de la festa aixecarà els seus castells, tenint en projecte, entre d’altres, la torre de vuit, la qual, si es confirmen els assaigs que hem presenciat, no seria estrany veure descarregar.

En finalitzar l’actuació es reuniran tots plegats en un hotel de Vilafranca on celebraran el dinar de germanor» (no cal dir que aquest hotel no podia ser altre que el de l’actual plaça del Penedès). Una setmana més tard, en tornar a parlar de l’actuació, concloïa: «... plat fort de la qual és l’anunciada torre de vuit, que és quasi segur aconseguiran...».

El predicot de l’Armand Beneyto fou publicat a Penedés (23 nov.); d’entre les moltes coses que va dir l’amic de Banyeres de Mariola hem triat aquestes: «... Aquest any que ja quasi està acabant, podríem dir-ne que és el del miracle de la popularització dels castells, hi ha onze colles a les províncies de Barcelona i Tarragona, cimal mai no aconseguit en la història castellera [...] tothom vol veure castells; ací a la nostra Vila, la tan anomenada, i en raó, “plaça més castellera”, es viu, dia a dia, al ressò dels èxits de la Colla; al cafè del “Coro” es parla més de Castells que de futbol [...] l’engrescament que viuen la Colla i la munió de fidels seguidors és tal, que bé podríem dir que aquest triomf és el de tota una comunitat, després de vint-i-sis anys en els quals es passaren per moments una mica revoltosos i endormiscats [...] La Colla de Vilafranca és ara, sens dubte, la més organitzada, i les proves són tan evidents, que des de que va formar-se aquesta comissió organitzadora dins de la Colla, amb un cap davanter tan eficient com llavors era en Lluís Giménez, els èxits començaren a aflorar [...] està, doncs, ara, en el moment de la veritat, té un prestigi guanyat a pols, ja no pot defraudar, porta a cavall seu una gran responsabilitat, el nom d’un poble casteller per excel·lència [...] s’està, doncs, recollint el fruit d’aquella sembra que, any darrera any, s’ha anat adobant; en Rossell, en Sol, en “Garsa” i un bon plançó de col·laboradors, poden estar satisfets, ja que com podríem dir en termes de pagesia, en aquesta vinya no hi ha entrat quasi mai el “Mildiu” [...] en Gabriel Martínez, el “Gabi” com se’l coneix popularment, ha seguit el camí exitós dels seus antecessors...».

L’Armand s’esplaiava, a més, en recordar la vinguda d’en Clavé a Vilafranca, el 1863, quan va poder inspirar-se per poder dur a terme una de les seves composicions més celebrades: «Els Xiquets de Valls», i aprofitava per informar de la trobada de Cors de Clavé que tindria lloc el pròxim dia 24; però encara aportava algunes altres qüestions a destacar, com ara que: «Els que no servim per res més que per fer mans, quan ens posem al rotllo per fer pinya, volem que algun casteller passi pel nostre damunt, encara que deixi alguna petjada marcada a la nostra camisa, i això serveixi de reganyina de la dona quan s’arriba a casa [...] Els Castells vistos des d’un balcó o viure’ls allà al rotllo no tenen comparació possible [...] Allà baix s’hi troba tot el caliu de la manifestació Castellera [...] jo recordo que a Tarragona, en el pròleg de la gran diada triunfalista per la Colla de Vilafranca, un capellà, al meu costat, comentava: “Aquests Castells avui, no s’aguantaran amb oracions, s’aguantaran amb mecàgons” [...] Els Castellers, per a mí, tenen una semblança en la gent que formen en els cors d’en Clavé, tots ells són homes de la terra, homes de poble nobles i conscients del que van a fer, que treballen, que senten el neguit de la tradició i es desvetllen perquè aquesta pugui continuar, són homes de cor obert [...] quina sort les viles o els pobles que poden comptar amb homes així, no moriran mai les seves tradicions, viuran un bon present i tindran un gran futur [...] Aquell setembre del 1948 a Sant Cugat de Sesgarrigues, primera actuació dels Castellers de Vilafranca, queda ja lluny, l’Oriol Rossell, Ramon Sala, Josep Pedrol, Joan Bolet “El Garsa”, Carles Domènech, Gabriel Martínez, Lluís Giménez, tots ells han escrit història, perquè ara puguem tenir actualitat, una actualitat que viu i s’arrela en tots els cors dels vilafranquins; no deixem que aquesta tasca s’adormi una altra vegada, posem-hi tot el nostre voler, ha costat molts esforços arribar en aquest lloc privilegiat; Vilafranca tota, sent l’orgull d’aquesta Colla Castellera i viu el neguit del seu fer; no manqueu, doncs, Castellers que m’escolteu, ni aquest voler, ni aquest esforç, i deixeu-me acabar aquest “Predicot”, en el que hi he posat més voluntat que saber, amb unes paraules tan castelleres que immortalitzà Josep Anselm Clavé: força, equilibri, valor I SENY».

Torre de vuit amb folre descarregada!

La fotografia d’aquest senyor castell —el malaguanyat fotògraf i amic vilafranquí Antoni Grau n’era l’autor— il·lustrava la portada de Penedés (23 nov.), i una altra feia el mateix a Diario español (20 nov.), de Tarragona, en aquest cas acompanyada del comentari següent: «Era la una y media de la tarde: los “Castellers de Vilafranca” culminaron una brillante temporada con el “dos de vuit amb folre”, cargado y descargado por primera vez en la historia castellera de la colla. Una gesta importante que culmina una temporada de grandes valores “castellers”». Tornant al setmanari degà de la vila, cal dir que, en la data esmentada, Fèlix J. Cusiné hi publicava la primera d’una nova sèrie de «Castelleries» (fem notar que havia canviat de trona), en la qual, amb un llenguatge entre reivindicatiu i conciliador destacava que «El passat diumenge dia 17 la nostra colla va celebrar el seu XXVI Aniversari i per tal motiu acabà oficialment la temporada de castells, que per cert no crec pogués ser millor [...] ens encaminem puntualment a la nostra plaça (la més castellera) i enmig d’un dia una mica desangelat i trist, es munta un bon peu, un petit folre, i per sobre d’ell s’aixeca una majestuosa i colosal torre de vuit, l’explosió de la gent quan es carrega la torre ja fou delirant, però quan s’aconsegueix descarregar, l’alegria va ser indescriptible. Els castellers de vilafranca acaben la seva actuació amb altres petits castells per saboreixar al màxim aquesta titànica torre i el dinar de germanor que els esperava [...] són aquestes i altres petites coses que ens fan sentir, i el sentir es viure, i quan vivim una cosa intensament la volem saboreixar al màxim. Estem a casa nostra, i combreguem tots en una mateixa manera de pensar i sentir, quan obrim els braços els obrim per a tots, i si algú té un problema d’altra fons o forma, que no entri a formar part de aquesta gran família, que la única cosa que pretén és fer castells i disfrutar-los sens límit...».

A El Noticiero Universal (22 nov.), destacàvem: «Cayó un mito... La “Torre de vuit amb folre” fue también “carregada i descarregada” por los “Castellers de Vilafranca del Penedès”». El titular obeïa al fet que la torre de vuit folrada havia estat completada també, en la diada de Santa Úrsula, per la colla Vella dels Xiquets de Valls i, després, pels Nens del Vendrell a l’estadi del fc Barcelona, amb la qual cosa, abans de la consecució vilafranquina, algú qüestionava la condició de capdavantera de la nostra colla en no haver pogut encara assolir-la del tot; per això, després de l’èxit, postil·làvem: «...los vilafranqueses consolidan más aún si cabe su condición de colla puntera por excelencia, aunque la importancia de esta consecución estriba a nuestro juicio, más que en la evaluación de su innegable valía, en el hecho de que con ella la colla vilafranquesa ha logrado una desmitificación total del citado castell [...] La triple consecución del “Dos de vuit” a cargo de las tres colles punteras en este apretado final de temporada viene a dar la razón a los que discrepàbamos de la excesiva importancia con que se tasó en los últimos concursos celebrados...». Del tercer pis per amunt, vet aquí els castellers que formaren en el tronc de la torre: terços: Carles Domènech (Mènec) i Lluís Hill; quarts: Josep Maria Mateu i Leopold Garcia (Polo); quints: Fèlix Torrente i Vicente Marciánez; dosos: Joan Antoni Becerro i Francesc Mesa (Paquito); aixecador: Juan Marciánez (Juanillo); i enxaneta: Pere Giménez (Pedrito); també sabem que un dels segons era Francesc Mallofré (Siscu no ploris) i que, segons aquest, l’altre podria ser Miquel Raventós (Picas), però no ho podem assegurar; i els baixos és més que probable que fossin Fèlix Estadella (Feis) i Fèlix Freixedas (Xedes). A tall d’anècdota, podem fer constar que dos dels crosses del pis del folre eren dos coneguts germans bessons vilafranquins: els nostres benvolguts col·laboradors Jau-me i Ricard Rafecas. Anaven amb el Siscu Mallofré i aquest comentava sorneguerament: «No són els més bons, però són iguals».

I a la portada del Tothom (23 nov.) hi veiem la colla fotografiada davant del monument «Als Castellers» (per bé que la foto era la de l’any 1968), però destacant que «Es carrega i descarrega la Torre de vuit». A l’interior, la crònica d’aquell XXVI aniversari casteller desgrana els diferents actes realitzats: en primer lloc, la semblança entre els castellers i els Cors de Clavé que l’Armand Beneyto havia retratat en el seu predicot del dijous 14;

també que l’acte havia estat presentat per Lluís Giménez i que «...s’entregaren les dues primeres medalles de la colla, guardons que anualment, i en nombre de dos, es donaran als castellers o persones relacionades amb els castells que més hagin fet per la Colla. Les dues primeres es donaren a n’Antolí Giménez i en Pere Ciuró, fent l’entrega l’Oriol Rossell i en “Gabi” Martínez el qual amb emocionades paraules expressà el seu agraïment a tots dos per la seva labor esmerçada en pro de la Colla. Tal com diu la placa, se’ls premia pel fet de ser “casteller de soca-rel”...». També es projectaren diverses pel·lícules de les darreres actuacions de la colla i de la Festa Major i el record de la diada, a les pàgines del setmanari esmentat, continuava així: «Diumenge però, fou el dia gran de la celebració. En una plaça plena com poques vegades havíem vist en un dia semblant, la Colla aconseguí de carregar i descarregar per primera vegada la torre de vuit, castell que intentaven per tercera vegada (la primera al camp de futbol l’any 1973 només carregada, i la segona a Tarragona en la darrera exhibició, que ni carregaren). Una torre que, malgrat l’haver de desmuntar el folre una vegada, pujà després ràpida i segura, quedant perfectament plasmat el sentit en una aficionada del nostre costat que digué que “no havia fet patir gens”. Després d’una bona estona, que preludiava un tres o quatre de vuit, s’aixecà el cinc de set, fent immediatament dos pilars de cinc alhora i portant-ne un (altre) al balcó. Com a record de la festa, a la sortida de la missa celebrada per a ells s’entregà una reproducció de la medalla de la Colla¹⁴ entregada dijous als dos castellers, i en la qual figura el pom de dalt d’un castell, sobre el fons de l’escut de Vilafranca (sense els lleons). A les tres, en un hotel de la vila es reuniren els castellers en un àpat de germanor, a la fi del qual es pronunciaren diversos parlaments d’exaltació castellera».

I tant que n’hi va haver, d’exaltació!, i no solament castellera, que consti; però cal explicar-ho. El dinar de germanor va transcórrer en un clima de gran eufòria per la gesta aconseguida, però, quan ja s’havien dut a terme la majoria dels parlaments previstos, es produí un incident inesperat quan un casteller —que treballava a la Telefònica i no duia gaire temps a la colla, però sí que devia portar una bona dosi de xarel·lo al cos— es va plantar davant la taula presidencial i, escortat per algú més, va manifestar el seu rebuig pel fet que, dins la colla, els dirigents i els castellers en general ens expresséssim majoritàriament en català. Gairebé tots els presents vam quedar bocabadats... i, aleshores, es va produir com una mena d’impasse que no resolia l’enutjosa situació. Hi havia prou gent de pes a la sala per fer-li veure a l’individu en qüestió que anava errat en els seus plantejaments, que potser tampoc no era el moment de fer-los, i que allò no era un fòrum per poder fer reclamacions de caire lingüístic. Induït per l’Oriol Rossell, que era al

seu costat, en Lluís Giménez —qui, com tots sabíem, tenia taules i molt bona labia —, tot aixecant-se, va fer la intenció de voler agafar el micròfon a la cerca d’una resposta convincent... però el cap de colla li ho va impedir, el va fer seure i va voler ser ell qui fes front a la conjuntura. El seu parlament, tot i que va intentar que fos conciliador, va acabar amb una frase desafortunada que va deixar astorat tothom. El cas és que, tot mirant de justificar l’actuació d’aquell casteller pel fet que potser hauria empinat el colze més del compte, li va sortir de l’ànima una inesperada sentència, com si volgués donar la culpa d’aquella molesta circumstància a «... este vino que hemos bebido; este vino que es la sangre de Cristo...», després de la qual el murmuri ja no el va deixar continuar. Sort en vam tenir, tots plegats, de la intervenció d’un dels convidats, l’advocat José Ballester, qui, com a castellanoparlant habitual, li va fer veure a aquell xicot que buscava brega com n’estava d’equivocat, perquè ell —vingut també de fora de Catalunya i director llavors del setmanari Penedés — havia estat ben acceptat i acollit a casa nostra i trobava la cosa més natural del món que la gent volgués expressar-se en la seva llengua pròpia. Finalment, es va acabar la festa en pau, però a aquell infaust casteller de curta trajectòria (pocs anys després va morir de forma prematura) ja no el vam veure més amb la camisa verda.

Un cop realitzada l’última actuació d’una certa entitat corresponent a la temporada del 1974, podem resumir-la, segons les nostres anotacions i pel que fa als Castellers de Vilafranca, en aquesta concisa estadística dels castells més importants: 2 tresos de vuit (carregats i descarregats), 5 quatres de vuit (3 carregats i descarregats), 1 torre de vuit amb folre (carregada i descarregada), 8 torres de set (5 carregades i descarregades) i 2 tresos de set aixecats per sota (carregats i descarregats). Una molt bona temporada, doncs, en la qual destacaven, per damunt de tot, les completes consecucions del tres de vuit i de la torre de vuit folrada, en ésser, tant un com l’altra, els primers que descarregàvem.

«Hi havia l’embrió d’una colla nova a la vila»

Són paraules d’en Josep Mestres i Mercadé, casteller i expresident de la nostra colla i un dels integrants d’aquell grup incipient de castellers que, com ja hem vist, a la segona meitat de l’any anterior —aleshores davant del palau Baltà— havien fet alguns assaigs. Segons que explica el professor amic, la història va començar arran d’una mena de concursets castellers que s’organitzaven, de manera espontània, entre membres de colles diverses del jovent vilafranquí, que van tenir una durada de poc més o menys d’un parell d’anys i que no tenien gaire més transcendència que la simple anècdota. A les pàgines del Tothom (5 oct.), a la secció «Tercer grau», hom s’havia fet la pregunta: «Dues colles de castells a Vilafranca?», arran d’un interviu que tenia el jove Joan Cuscó —cap de colla de la Benzina— com a interlocutor. A primer cop d’ull, el titular podia semblar que no tenia res a veure amb les declaracions de l’entrevistat, ja que aquest, inicialment, només explicava que, com l’any anterior, es tornaria a fer un concurs casteller intercolles; que aquell any n’hi havia sis d’inscrites en lloc de tres, i que, amb representants de cadascuna d’elles, s’havia creat un Patronat que fins i tot havia dictat unes bases a tenir en compte per al normal desenvolupament del concurs. Preguntat també sobre quins castells intentaria la seva colla, Cuscó responia: «...portem pocs assaigs però pel que es va veient intentarem el tres de sis, la torre de sis i el pilar de cinc, això si tot va bé...». Tanmateix, la resposta a la pregunta següent, sobre la possible continuïtat de l’exhibició, ja deixava entreveure una declaració d’intencions: «Això depen de les ganes de cada colla i de les possibilitats d’actuar conjuntament i sobre tot ho veurem el dia de l’exhibició en els castells que farem totes les colles juntes»; és a dir, que es podrien plantejar, tots junts, la possibilitat de crear una altra colla a Vilafranca, com a alternativa a la ja existent. Finalment anunciava que l’exhibició es faria «Diumenge que ve dia 13 a dos quarts de vuit a la plaça Jaume i davant del Palau dels Babaus».

En Jaume Casanova, Crossa, es feia ressò del concurs a El Correo Catalán (16 oct.): «A lo largo de la exhibición del pasado domingo, día 13, en Vilafranca, por la noche, los cinco grupos de jóvenes aficionados a los “castells” lograron “carregar i descarregar” los Tres de sis, los Quatre de sis nets, la Torre de sis y el Pilar de quatre; “carregaren” dos Pilars de quatre. Intentaron tres Tres de sis, dos Torres de sis, una Torre de cinc neta y el Cinc de sis»; i al cap d’uns dies, des del mateix diari (29 oct.), aclaria: «A fin de evitar posibles interpretaciones debemos decir que la exhibición que el domingo, día 13, nos ofrecieron cinco collas o grupos de jóvenes vilafranqueses, era a título personal sin vinculación alguna con ninguna colla, sino únicamente por afición y amor a nuestro “noble art”, lo cual le da aún mayor relieve no sólo a la jornada, sino también a los resultados conseguidos».

Al Tothom (19 oct.), també trobem un comentari relatiu a aquella «Exhibició castellera» del jovent vilafranquí: «...el passat diumenge va tenir lloc a la plaça Jaume I, l’exhibició de castells organitzada per unes colles de joves de la vila. Les diferents colles participants van aixecar alguns castells, mentre que d’altres no arribaren a coronar-se més per indecissió dels enxanetes que per fer llenya. Els protagonistes, tot gent jove que rondava els 20 anys, van fer esforços considerables per donar, a la reduïda afició que s’havia congregat, una mostra del que sabien fer i que amb seguretat significaria una valuosa aportació si es decidissin a formar part de la colla de Castellers de Vilafranca». Nogensmenys, com ja hem avançat que podria succeir, fruit de tota aquella experiència, un nombre indeterminat d’aquells castellers novençans van entreveure la possibilitat i/o la necessitat

de prendre-s’ho més seriosament i constituir-se en grup propi.¹⁵ Per això van intensificar els assaigs, aixoplugant-se a la capella de Sant Joan quan les circumstàncies climatològiques aconsellaven de no fer-los a l’aire lliure. No caldria dir que entre aquest nucli hi havia qui tenia la certesa que una colla de castellers podia funcionar d’una manera diferent a com s’intuïa que ho devien fer llavors els Castellers de Vilafranca.

I el cas és que també els del Tothom (16 nov.) van poder copsar-ho, i, en un dels seus habituals «culs de cafè», k. posava el títol de «20.000 i una nova colla» a aquests sucosos comentaris: «A la vila ja som molts. Uns 20.000 diuen les xifres. L’esdeveniment es va celebrar, però, amb poca solemnitat, n’hi havia per treure els gegants i el drac. L’únic que va celebrar-ho va ser la parella que van tenir el nen 20.000, el vilafranquí 20.000, que van rebre quatre mil duros de premi [...] Ara sí que som grans. Ja no som un poblet. Som un poblàs [...] Potser fruit de l’explosió demogràfica és el fet de que ja les nostres coses comencen a fer-se petites, i com a símbol pels planificadors, és el preneixament d’una nova colla de castellers. El dissabte a la nit vaig poder sentir —sentir perquè cridaven no pas perquè escoltés com vulgar i fúnebre tafaner— en un bar —snack bar amb tots els ets i uts— una conversa sobre el tema. —Serà una colla atrevida. —Poden sortir ja amb un quatre de set. —Però tot això és dividir. —Però aquí pujaran tots —I no cobrarà ningú. Etcètera, poseu-hi el que vulgueu, de si naps de si cols, de si la colla única o de si colles amb igualtat d’oportunitats, de si convé l’apertura castellística o de si es millor seguir amb úniques camises verdes. Indubtablement és un fet de l’explosió demogràfica. I serà el fet que omplirà més converses d’ara endavant. I que dividirà opinions d’ara endavant. A la vila era lògic, parlant anb seriositat històrica, que sorgissin dues colles, si temps ha va parir, o col·laborar en la gestació o l’apadrinament de les dues colles de Valls, la Muixerra i el Roser. Llavors la vila era més pairal i menestral, més pagesa i burgesa, sense explosió demogràfica però amb tanta o més xafarderia. I va “tenir” dues colles, això sí, a distància, com la universitat. Doncs ara, en plena explosió demogràficocastellística: dues colles. No era esperable? A tall de xafarderia us explicaré que m’han dit que els nous volien com a colors distintius: la camisa blanca i el pantaló verd. Suposo que era broma. Però m’imagino que el color i el nom els serà difícil de triar. En matèria de colors caldrà jugar amb la simbologia. Uns tenen el verd, que és color de les vinyes per unanimitat pairal. Aquests caldrà que triin també colors vitivinícoles: el daurat del raïm, el groc del vi blanc, el vermell del vi negre, el blau d’ensulfatar, el blanc de la pedregada o del sucre, o buscar l’escala cromàtica del míldiu, el oidium i la filoxera, o el color rabassaire. També poden triar color amb altres símbols, però llavors el panegíric —si el volen fer— patriòtic comarcal l’hauran de rebuscar més. El nom també haurà de passar per aquest procés semiològic. Les nomenclatures actuals van o pels símbols de “nens i xiquets” com els bordegassos de Vilanova, els ganxets de no sé on, les moixigangues d’un altre o tiren pel cantó de “nous i vells” o “joves”. També s’estila el “castellers” però d’aquests té la marca registrada —registrada al registre?— l’altra colla, la “vella”, la fins ara única. Poden fer, els nous, una votació popular. Tot plegat detalls. El fet important es que ja s’ha sentit parlar de l’altra colla, de fer una nova colla. Fruit inqüestionable de l’explosió demogràfica dels 20.000 habitants i de l’explosió demo-castellística d’uns anys ençà. A partir d’ara, caldrà lligar-nos les espardenyes!».

Malgrat totes aquestes possibilitats que apuntava el periodista, cal dir que no es va poder acabar de concretar ni el color, ni el nom, ni la nova colla, atès que, com veurem, al cap d’unes poques setmanes, uns quants dels seus membres optarien, democràticament, per integrar-se als Verds, en comprovar que nous aires castellers es podrien respirar a casa nostra en l’avenir (també bufarien aires nous encara més importants: els polítics). Així, doncs, de la possibilitat d’una altra colla a la vila, no se’n tornaria a parlar fins al cap de més de set anys.

Trobada de Cors de Clavé a Vilafranca

El Tothom (23 nov.) ja l’anunciava per a l’endemà. L’organització de la festa anava a càrrec de la nostra Societat Coral «El Penedès» i en el decurs de la celebració, segons que figurava al programa oficial d’actes (força nodrit, per cert), era previst, per a un quart de dues, que tots els cantaires —a casa nostra s’hi van concentrar un total de cinquanta-nou corals— saludessin les autoritats davant la Casa de la Vila, amb el cant «Salut als cantors»; a la mateixa hora hi hauria l’«Actuació dels Castellers de Vilafranca», mentre que «En un dels castells, la Societat Coral “La Llàntia” d’Igualada, suplint els típics tabal i gralles, interpretarà “Els Xiquets de Valls”...». El setmanari esmentat destacava com a nota especialment simpàtica «...que estarà present en la trobada una néta del mestre (i aquí ens cal tornar a recordar que aquest ja havia visitat Vilafranca, per la Festa Major, 111 anys abans) vinguda especialment de Sud-Amèrica per a aquesta ocasió».

A la Crónica Castellera de El Correo Catalán (26 nov.) en Crossa explicava que «...El acto fue realmente emocionante cuando en la misma “plaça de la Vila” —tal como se inicia la canción— los Castellers de Vilafranca plantaron un Quatre de set en medio de un silencio casi religioso —propio del acto y del gesto— teniendo como fondo por vez primera en la historia las notas de la antes citada canción (“Los Xiquets de Valls”) en boca de los componentes de la “Societat Coral La Llàntia” de Igualada, el cual fue “carregat i descarregat” en perfecta sincronización con el texto y melodía...». D’altra banda, la crònica d’en Rabassó, a El Noticiero Universal (28 nov.) aclaria que «El pasado domingo, en Vilafranca tuvo lugar una magna concentración de “Cors de Clavé” conmemorando el centenario de la muerte del insigne maestro...» i, a més, reblava el clau en confirmar que «... los “Castellers de Vilafranca” en medio de un silencio impresionante —perfectamente sincronizados “cantaires” y “castellers”— “carregaban i descarregaban” un “Quatre de set”. Finalmente levantaron un “Pilar de cinc” que tras ser “girat” completamente en su raíz fue “portat al balcó”, siendo recogido el “enxaneta” por la propia nieta de Clavé que recibió así en su nombre el emocionado homenaje de las entidades corales, de los “castellers”, del “poble” y en suma, del país, en una jornada de exaltación inenarrable...».

Un parell de dies més tard, Penedés (30 nov.) ens oferia aquesta visió emotiva i nostàlgica de la vila —la signava un ignot «Luard» — relacionada amb l’antic “Cafè del Coro” i amb l’atàvica societat coral claveriana de Vilafranca. Ens plau de transcriure-la íntegrament com a homenatge a l’entitat que va acollir durant tants i tants anys la nostra colla: «Diumenge de tardor. Agrupacions corals per carrers i places de la vila. Lleials estendarts al vent, i cançons. I castellers de casa, un altre cop amunt. I llibres a dojo: la vida d’En Clavé, escrita per l’amic Josep Mª Poblet. I coques de Vilafranca. És la trobada. El cor vilafranquí “El Penedès” avui fa els honors d’amfitrió. Tot sona com un aire llunyà i, al mateix temps, vigent i immediat. Qui no recorda el “Cafè del Coro”, on feia cap l’estament treballador: paletes, manobres, fusters, manyans, boters, basters, carreters, alguns pagesos. Era una sala ampla i llarga, enrajolada de blanc i negre, amb taules de marbre allargassades, fetes al dring dels duros de plata del rei Amadeu i d’Alfons XII, i de la Primera República. L’establiment tenia un alè intens, inconfusible, de cafè abocat i d’anís, i de culets de rom i d’aiguardent. I fum de tabac de pataques ventrudes; fum entre aromàtic i acre de cigars i “caliquenyos” —escanyapits— dominicals. Allí es reunien fadrins i mossos, gent madura i vells treballats pels anys i les fatigues. I un cor d’homes que cantaven. Era un dels cafès de la rambla de Nostra Senyora; una rambla amb passeigs fistonejats per unes troanes empolsades i sedegades sempre, les quals, tot i així, a la primavera encara treien flors vermelles. Parlem d’un somni o d’un record? Han passat quaranta-cinc, cinquanta anys. Ara a la Rambla ja no hi ha la pols rural d’antany, ni d’altres flors vermelles que les dels semàfors. Cotxes. Riades de cotxes, d’autobusos, de camions. I un fumerol a penes perceptible però incessant que de mica en mica tot ho empesta, i esquifeix els plàtans. Asfalt. I establiments bancaris. Som a vint-i-quatre de novembre de 1974. I encara hi ha vilafranquins que canten presidits per la mateixa senyera entorn de la qual es va aplegar la primera colla ara fa cent dotze anys. Encara hi ha societats corals que vénen a Vilafranca un diumenge de tardor, des dels més llunyans indrets de Catalunya, per retre homenatge a Clavé, al mestre que va contribuir a redreçar tot un estament a cops de cançó. Sempre hi haurà qui pregunti: —“Som així?”. I mai no faltarà qui respongui: —“Va com va”».

El mateix dia que es publicava aquesta interessant estampa lírica, el degà vilafranquí també incloïa a les seves pàgines l’article «La dimensió humana i mítica de l’anxaneta», signat per Castell Tort. El text (pensat novament per poder concursar al premi periodístic «Força, equilibri, valor i seny») començava d’aquesta manera: «El sol nom d’anxaneta¹⁶ ens transporta automàticament als castells, a les colles castelleres, als castellers; es que si alguna cosa o persona pot associar el nostre pensament amb aquest món casteller, es l’anxaneta, ell pot dir-se que n’és el símbol. L’anxaneta es rosset o es morenet però es un nen com els demés, es a dir, una mica més valent que els demés; sol ser decidit, joganer, atrevit i també llaminer...». Uns altres dels comentaris que aportava eren aquests: «Si la tècnica castellera fruit de la veterania es important per assolir les fites més elevades, no ho es menys la del novell anxaneta que en un període limitat d’assatjos assimila ràpidament la seva comesa gràcies a la gran dosi intuitiva que emana de la seva condició d’infant [...] quan s’aixeca un castell l’anxaneta escapa a tota condició humana per a convertir-se en un ser dirigit per una força sobrenatural, l’anxaneta acapara en aquell moment totes les simpaties, a ell està fixada la mirada de tots els espectadors perque en ell el poble hi associa tota la realitat mística dels castells [...] l’anxaneta disfruta d’una popularitat que el converteix en heroi; a ell l’hi han cantat poetes i músics, ell ha sigut presa de fotògrafs i cineastes, ha inspirat a pintors i al cel posiblement hi tenen un lloc de privilegi...». I acabava al·ludint als clàssics postulats castellers d’en Clavé: «... el que el món casteller deu agrair a l’anxaneta es que demés de ser la mascota de la colla i el símbol del casteller, representa la continuitat del neguit d’un poble, d’una raça que te per lema, la força, l’equilibri, el valor i el seny». La setmana següent, el mateix Penedès oferia el segon lliurament de les noves «Castelleries» d’en Cusiné, aquesta vegada amb un contingut històricoliterari. Vet aquí un dels seus paràgrafs: «Qui no hagi vist Castells no ho pot comprendre, i menys pot sentir-ho, el que representa per a nosaltres, i si no la mantenim i escalfem correm el risc de perdre aquesta preciosa herència que els nostres avantpassats en tant

d’orgull van legar-nos...»; i, set dies després, hi hauria la tercera remesa, en aquesta ocasió dedicada a glossar la figura del cèlebre cap de colla vallenc, Isidro de Rabassó.

Cap a un nou canvi de cap de colla

Un cop païda la impensada moguda que havia presidit els darrers compassos del dinar de la diada de la colla i a la vista de com pintava el panorama casteller a casa nostra, alguns castellers vam decidir de prendre cartes en l’assumpte, per mirar de reconduir la situació i acostar el tarannà del grup a aquella imatge amb la qual Lluís Giménez s’havia esforçat a dotar-lo. I així, pocs dies després d’aquell episodi controvertit, l’Oriol Rossell, el Josep Miret i qui això subscriu —membres, tots tres, del Patronat casteller, cal tenir-ho en compte, per evitar suspicàcies— ens vam personar en el domicili del Carles Domènech per intentar de convèncer-lo que agafés les regnes de la colla. Va costar una mica de tombar-lo, però finalment el Mènec va accedir, amb la condició, però, que quedés ben clar que la iniciativa no havia partit d’ell i també, sobretot, que no recaigués tot el pes organitzatiu en la seva persona, sinó que fos creat un equip de treball amb capacitat de fer la feina conjunta i tirar endavant l’empresa. Per descomptat, li vam assegurar que així s’intentaria fer.

A partir d’aquell moment es van establir converses amb gent molt diversa de la colla, a més d’algunes reunions en diverses cases particulars;¹⁷ i també hi va haver contactes amb aquell jovent que estava gestant un nou grup. No va ésser fàcil, perquè de seguida es va veure que, a la colla, hi hauria dues fraccions ben diferenciades: una que apostava per la continuïtat i l’altra que demanava el canvi; per tant, s’havia d’actuar amb peus de plom per tal de no desmembrar-la. A la fi, tot va anar molt de pressa i es va convocar, per al dia 13 de desembre, una assemblea plenària, que tindria lloc al saló teatre de Cal Bolet i en la qual, si fos necessari, hi hauria eleccions democràtiques. I així va ser i, finalment, el canvi es va produir, tal com avançava Penedés (14 des.): «Ayer noche, en Asamblea de los “Castellers de Vilafranca”, por votación fue elegido Carlos Doménech con 49 votos. Se reestructura la dirección y organización de la “Colla”». Una setmana després, confirmava: «...se decidió, por mayoría, una reestructuración de la “Colla” para imprimirle una mayor apertura y participación de los castellers; concretándose como “Entrenador” —el cargo de “Cap de Colla” no existirá— al dinámico Carles Domènech, que ya había dirigido la “colla” hace unos años. Para una próxima asamblea se dejaron los nombramientos de los diferentes cargos, que en su mayoría corresponderán a las distintas comisiones». De la temàtica que va generar aquella reunió general i de com es va desenvolupar la trobada, n’informava a bastament el Tothom (21 des.), que oferia dos titulars ben explícits: «Els Castellers de Vilafranca en Assemblea» i «Discuteixen si és necessària una reestructuració». Ens sembla ben oportú d’oferir el text en la seva totalitat:

«—Des de que la colla de Castellers de Vilafranca havia acabat d’una manera brillant la temporada, els rumors giraven entorn d’uns temes que semblaven nous dintre l’afició castellera. Comentaris sobre la “possible” formació d’una nova colla, reestructuració de la vella, canvi de “cap de colla”, etc., venien a ser normals a les tertúlies vilatanes. El passat divendres —13-12-74 — l’assemblea plenària de la colla “Castellers de Vilafranca” ens va aclarir tots (o quasi tots) aquests punts. L’assemblea convocada a dos quarts d’onze del vespre al cine Bolet, va començar (després del tradicional retard) amb l’exposició pública, per part del fins llavors cap de colla, de l’ordre del dia. Es composava de tres apartats. Tocats d’una manera “lacònica” els dos primers, es va passar a la part més interessant. Els “Precs i preguntes” van començar amb la intervenció d’un dels castellers assistents (aquest era l’amic Josep Galofrè, decididament compromès amb els nous plantejaments), presentant un projecte de reestructuració de la colla realitzat per 22 castellers en el curs d’una reunió celebrada uns dies abans. Aquest es pot resumir com segueix: i)– La temporada ha sigut molt bona, però s’han vist alguns problemes, fruit de la centralització. A la pràctica, tot recau sobre les espatlles d’un sol home: el cap de colla és el qui té que anar al davant de tot, i a vegades, malgrat la seva bona fe, la cosa falla. II)– La sol·lució a aquest problema, sols és possible donant vida a les comissions ja existents i d’altres que hi manquen. III)– Donar vida a les comissions, solament és factible mitjançant una estructura que responsabilitzi els caps de cada secció en la solució dels problemes que li pertoquen. Aquestes comisions es conectaran entre elles a través d’un coordinador. La proposta va ser contestada per un casteller (sembla ser que portantveu d’un estat d’opinió) que no creia necessari l’apartat III, i pensava que la figura del cap de colla permetria l’esmentada descentralització, ja que les comissions (ampliades) podien fer costat al cap de colla. —Després d’un “bat-i-bull” de discussions, es va passar a la votació en els següents termes: els que creguin que no és necessari eliminar, de l’estructura orgànica dels Castellers de Vilafranca, la figura del cap de colla per a descentralitzar la feina, que posin en una papereta el nom del fins ara cap de colla, Gabi Martínez. Els que creguin que és necessari dotar a l’organització interna de la colla d’una nova estructura, poseu el nom de Carles Domènech que seria, en el cas de sortir majoritària la seva candidatura, el nou responsable dels entrenaments. Fet el recompte, la votació va donar el següent resultat: Gabi Martínez, 41 vots; Carles Domènech, 49 vots i “nuls”, 3 vots. —Com a nou responsable dels entrenaments, l’entrenador c. Domènech, va encomanar al Secretari Sr. Montserrat¹⁸ l’el·laboració d’un projecte que en cas de ser aprovat per una assemblea a realitzar dintre d’uns mesos, donaria cos i noms a la nova estructura de la colla “Castellers de Vilafranca”. És d’esperar que aquest nou sistema de funcionament donarà a la colla castellera de Vilafranca la possibilitat d’assolir altes metes.¹⁹ Si a aquesta “apertura” no li passa com a una altra que tots coneixem.²⁰ —Al començar l’anomenada assemblea, un representant d’un grup de persones que des de fa unes setmanes ve assajant amb la intenció de formar una nova colla, va informar de que segons el resultat de l’assemblea, ells decidirien si tiraven endavant la idea de formar una nova colla, o s’integrarien a la “vella”. El dimarts —17-XII- 74 — a l’acabar l’assaig van decidir considerar seriosament la possibilitat d’integrar-se a la colla “Castellers de Vilafranca” i analitzar el tema en unes reunions que farien, així com en contactes amb representants de la vella». No cal dir que el darrer paràgraf abordava un tema de singular importància, ja que, com es demostraria més endavant, amb la incorporació d’aquests castellers novells la colla guanyaria potencial, a la vegada que milloraria, amb escreix, la seva mitjana d’edat. La seva aportació, per tant, l’hem de considerar cabdal, atès que va fer possible el canvi desitjat només amb la sola presència d’un grup força nodrit a l’assemblea de Cal Bolet, on, tot i no haver pogut participar a l’esmentada votació, van propiciar que un bon grapat de castellers Verds, tal volta indecisos, apostessin per una nova orientació de la colla.²¹

Entrenador o cap de colla?

També hem de reconèixer, amb l’experiència que dóna el pas del temps, que el fet d’anomenar entrenador/ entrenaments al binomi cap de colla-assaigs, potser no va ser una decisió endevinada o, tal volta, no vam saber vendre prou bé la idea de portes enfora, ja que, al cap d’uns pocs dies, un sector de la premsa barcelonina se’ns va tirar al damunt, tot i que, a dreta llei, aquesta terminologia només es tractava d’una mena de recurs per foragitar la idea de cap de colla autoritari/centralitzador que preocupava més d’un. Citarem alguns exemples que faran palès que mentre algun periòdic es limitava a comentar la notícia en termes semblants a com l’havia tractada la premsa vilafranquina, algun altre hi sucava pa en un sentit pejoratiu. Així, a Diario de Barcelona (15 des.), Pau Vilar parlava d’un «...intento en firme de crearse una nueva colla, fruto del mal entendimiento habido hasta ahora. Un grupo de veintidós castellers presentó a la asamblea una nueva forma organizativa diferente de la tradicional. Desde el año de fundación de la colla, la dirección recaía en un solo hombre: el “cap de colla”. A partir de la asamblea, el hasta ahora “cap de colla”, elegido democràticamente también, renunció a tal cargo y pasa a ser, simplemente, entrenador. Pero el hecho del cambio reside en la formación de un secretariado que de ahora en adelante regirá el futuro de la colla, cosa que la asamblea aprobó. En otro orden de cosas, al comienzo de la reunión, un representante de la colla joven de castells, que de hecho está formada pero no aún legalizada, comunicó que, según el resultado de su asamblea, entrarían otra vez a integrarse en la única colla actual».²² Uns dies més tard, a Destino, el periodista/cronista Sempronio —Andreu-Avel·lí Artís— etzibava: «Leo que los “castellers” de Vilafranca del Penedès han acordado anular la denominación de “cap de colla” substituyéndola por la de entrenador. ¡Qué barbaridad! Es como si escuchara ya doblar las campanas por el viejo, por el entrañable juego de las torres humanas. Por el camino de las innovaciones, van a despojarlo de toda su grandeza, a convertirlo en un deporte pobre y federado». Millor ho va entendre Pere Català Roca, qui, sobre aquests darrers comentaris, al cap d’uns anys raonava: «Tampoc no n’hi havia per tant: seria nou cap de colla Carles Domènech, però —a l’igual que ja ocorria (p. e., en la Vella de Valls)— el cap de colla tindria les funcions delimitades als assaigs i la materialització de les actuacions, mentre que altri endegaria els aspectes restants i tan varis del complex “món casteller”».²³ També ho posava en clar l’amic Crossa a El Correo Catalán (31 des.): «Queremos aclarar que Carles Domènech será “Cap de colla”, pero con las funciones delimitadas [...] ¿Por qué, pues, rasgarse las vestiduras? ¿Por qué lamentos sin fundamento, desconocedores de la realidad castellera actual?...». El cas és, però, que quinze dies abans el mateix cronista havia enfocat el tema des d’una vessant un xic diferent en afirmar que «...una noticia a destacar es la llamada “democratización” de la colla Castellers de Vilafranca, después de su última asamblea anual. De una estructura llamémosle autoritaria, parece que se pasa a otra más democràtica y con mayor participación. “Gabi” Martínez, el hasta ahora “cap de colla”, ha dejado paso —después de una votación— a Carles Domènech (que ya había desempeñado años atrás este cargo), lugar que a partir de ahora se llamará “director técnico”, corriendo a cargo de otras personas los diferentes y complejos restantes aspectos de la colla».

Al cap i a la fi, podem assegurar que als Castellers de Vilafranca en cap moment no ens va passar pel cap de substituir l’antiga i tradicional denominació de cap de colla; ho demostra el fet que mai no vam emprar la d’entrenador. Nogensmenys, però, la lectura positiva d’aquella assemblea cal cercar-la, sens dubte, en el fet que, de resultes de tot allò que s’hi va tractar, el seu desenllaç esdevingué altament satisfactori: la nostra estimada colla continuava dempeus, pràcticament al cent per cent i, a més, sortia molt reforçada de l’envit. Una nova era verda, carregada de renovades esperances, estava a punt de començar...