(*) Al setmanari El 3 de Vuit (24 set., 1999). (**) Fou, fins i tot, el promotor d’una tuna local, amb l’estil propi d’aquestes corrandes musicals universitàries, la qual, paradoxalment, va sortir a cantar caramelles, però no va tenir gaire durada. (***) Tots tres acostumaven a acompanyar, per la Festa Major, les actuacions del Ball de Bastons de la Penya Karburo vilafranquina —primer amb el flabiol, abans que la gralla, i també, naturalment, amb el timbal—, així com, des del 1958, les del barceloní Cos de Castellers de Ballets de Catalunya, l’embrió de la que fou, anys a venir, la colla dels Castellers de Barcelona; també participaren, esporàdicament, en alguna sortida dels Castellers de Vilafranca. (****) De fet, la va rebre dues vegades, ja que per una clamorosa errada tècnica de qui això subscriu, també li fou lliurada l’any 1988 (hi hagué un lapsus memorístic, evidentment) davant l’estupor del propi homenatjat que no entenia el per què de la nova distinció (això no obstant, aquest afer no ha passat de ser una anècdota més en l’historial de la colla).

lluís giménez, UN GRAN CAP DE colla que liderà els verds EN UNA època molt exitosa

«a passionat, amable, somniador, responsable, ferm, líder, company...». Amb aquestes endevinades paraules, l’amic Antoni Ribas(*) qualificava Lluís Giménez i Noguera (Beuda, 1942-Bellvitge, l’Hospitalet de Llobregat, 1999) en ocasió del seu decés, el qual es produí després que hagués suportat amb molta enteresa una llarga malaltia que, tot i que va tenir alts i baixos, el va colpir durant força anys, puix que ja li havia estat detectada l’any 1982. Amb ell al capdavant, els Castellers de Vilafranca vam viure quatre temporades de progressió constant i que van tenir el punt més àlgid, el 1972 amb la primera victòria al concurs casteller de Tarragona.

En Lluís va arribar a la nostra vila, des de la Garrotxa, quan només tenia un any d’edat; i amb nosaltres va viure la infantesa i la joventut, sempre compromès amb el seu entorn, a recer d’una capacitat de comunicació francament encomiable; participà decididament en les activitats que sorgiren en el si de l’Acció Catòlica o bé se n’empescà d’altres;(**) i treballà, primer, a la botiga de teixits familiar, abans d’esdevenir, després de dedicar-se a d’altres ocupacions, el gerent d’una societat de serveis. Col·laborà assíduament en els setmanaris locals Acción i Tothom, així com en la revista parlada Tribuna i, abans d’entrar a formar part dels Verds, tot i no haver pogut gaudir d’una formació musical específica, es convertí en flabiolaire (fins i tot va arribar a tocar, per la Festa Major, amb un flabiol... de plàstic!), mentre que, poc després, juntament amb els companys Ton Rubires i Pere Bayer, constituí, el 1958, el primer grup de grallers vilafranquí del segle XX;(***) també tocava la guitarra i àdhuc el clarinet, amb un conegut conjunt musical vilafranquí. Cap a final del 1959, fou un dels impulsors de la colla dels Falconers de Vilafranca, dels quals esdevingué el primer cap de colla en els seus anys més primerencs.

El 1960, poc després de la fundació dels Falcons, s’integrà a la colla dels Castellers de Vilafranca, amb els qual ja va parar, a segons, una torre de sis per les Fires de Maig d’aquell any; els pilars de cinc els feia amb molta solvència, tot fent gala d’una posició certament elegant, i aviat es convertí, també, en un acreditat segon d’un bon nombre de castells de set, la qual cosa el va catapultar fins a l’èxit de carregar, també a segons, el primer quatre de vuit vilafranquí (12-x-1969); també participà, ara al pis de terços i quan ja era el cap de colla, en el primer carro gros descarregat (30-viii1971), així com en aquell primer tres de vuit carregat (1-x-1972), que contribuí a guanyar el concurs tarragoní. En Lluís s’havia estrenat en el càrrec capdavanter a començament del 1970 i, encara sota el seu guiatge, la colla també es va anotar altres trumfos primerencs i notables, com ara els de poder coronar (19-xii-1971) i descarregar (30-viii-1972) el pilar de sis, a més de carregar la torre de vuit amb folre (12-x-1973) i descarregar el tres de set aixecat per sota (25-xi-1973); un bagatge, per tant, altament positiu i certament reeixit. A l’inici de la primavera del 1974, va haver de deixar la direcció de la colla, tot i que continuà encara un temps a la junta com a assessor tècnic. El 1985, la colla li atorgà la distinció de casteller de soca-rel, més que merescuda.(****) Dels seus fills, en Lluís ha heretat —amb molta més projecció, tot s’ha de dir— les afeccions musicòfiles que amb tant d’entusiasme havia conreat, mentre que en Jordi, tot i no coincidir en la pertinença a la mateixa colla, s’ha fet seva la vessant castellera d’un pare inoblidable.

L’any 1974, Lluís Giménez fou un dels Administradors de la nostra Festa Major, mentre que, pocs anys més tard, a cavall de la seva inviolable voluntat de servei, esdevingué un dels regidors del primer Ajuntament vilafranquí elegit democràticament després del franquisme, una carrera política que es veié truncada, prematurament, ja abans que li fos detectat —el 1982, com ja hem dit— un tumor cerebral que, tot i la seva fortalesa i les ganes de viure, acabaria passant-li factura. Disset anys va resistir, encara com a casteller, els embats traïdors de la malaltia, però, finalment, va dir prou... Ens va deixar físicament, però, tanmateix, encara perdura entre nosaltres, com deia el Toio, el record d’«...un Lluís per a molts ara desconegut, però també ben real, perquè hi ha fets que la pols del camí no esborra».