Notícies

Fragment del mosaic dibuixat per Pau Boada, instal·lat al pati d’entrada de l’antic palau dels Magarola (edifici de la Caixa), a la plaça de Sant Joan de Vilafranca
Fragment del mosaic dibuixat per Pau Boada, instal·lat al pati d’entrada de l’antic palau dels Magarola (edifici de la Caixa), a la plaça de Sant Joan de Vilafranca (foto de l’autor)

D’entrada es pot ben dir que, pel que pertoca a l’activitat castellera vilafranquina, la temporada del 1974 havia estat força moguda. Als èxits indiscutibles del tres de vuit i la torre de vuit amb folre —ambdós castells, descarregats—, sota el guiatge d’en Gabriel Martínez, caldria afegir una mica de desencís pel fet de no haver estat una mica més ambiciosos a l’hora de mirar d’arrodonir encara més la bona feina feta; i també, sobretot, pel desconcert que van produir aquelles intervencions conflictives que es van succeir al moment dels parlaments amb els quals es va cloure el dinar de celebració de la Diada de la Colla (17-xi-1974), generadores d’una situació clarament inèdita, per la raó que van desembocar en la celebració de les primeres eleccions democràtiques en el si dels Castellers de Vilafranca (13-xii-1974), per tal de decidir qui seria el cap de colla encarregat de comandar la nau en el futur més immediat. Per un estret marge de vots, Carles Domènech, Mènec, es va imposar al seu opositor: el citat Gabriel, Gabi, Martínez i, d’aquesta manera, s’encetava una nova època carregada d’il·lusions i d’esperances en la qual, com veurem, hi hauria una mica de tot: des d’una etapa primerenca, amb alts i baixos evidents i en la qual no es va poder avançar tal com hauríem volgut, fins a un segon trajecte, més esplendorós, en el qual, malgrat les dificultats —que també n’hi va haver—, la colla va poder albirar i completar els seus primers castells de nou pisos.

A la nostra crònica del diari barceloní El Noticiero Universal (31 de gener) vàrem oferir una estadística de les màximes construccions castelleres aixecades durant l’any 1974. I pel que fa a la nostra colla el balanç, més que positiu, dels castells de més entitat era aquest: - 2 tresos de vuit5 quatres de vuit (2 de carregats) - 1 torre de vuit amb folre8 torres de set (3 de carregades) - 2 tresos de set aixecats per sota

En el mateix report, explicàvem així una de les anècdotes que s’havien produït en l’actuació que havíem fet a Vilafranca, el 24 de novembre anterior, amb motiu de la «Trobada de Cors de Clavé» que hi tingué lloc i en la qual aixecàrem un quatre de set mentre els cantaires de la coral «La Llàntia», d’Igualada, interpretaven la peça claveriana Els Xiquets de Valls. I parlàvem del «...simpático gesto de la colla vilafranquesa que atavió a su “enxaneta” para el citado castell con la típica “barretina” en la cabeza, sustituyendo al “mocador casteller” y anudándole en su cintura una bandera catalana junto a la “faixa negra” tradicional...».

Una oració castellera i la confirmació d’una unió

Dins d’aquell ambient un xic convuls en què la colla s’havia vist immersa, no ens ha d’estranyar gens ni mica que, amb la millor de les intencions i tota la bona voluntat del món, el veterà vilafranquí Joan Pinyol i Surià, l’incombustible Xato de cal Xerranxa, casteller de la colla des del primer dia —tot i que amb moltes intermitències, també s’ha de dir— volgués encomanar-se a la Moreneta, patrona dels catalans, amb una mena d’«Oració dels Castellers», que publicà a les planes de Penedés (11 de gener) i que, malgrat no ésser gaire ortodoxa ni en la rima ni en la mètrica, ens plau de transcriure-la íntegrament, en recordança d’aquell popular rapsode. Ve-t’ho aquí:

«Com els xiprers vers el cel,
amb sa verdor eterna,
formem nostres Castells
per fer-vos-en ofrena
a Vós, Verge morena.
Sigueu estel dels castellers,
vetllant el petit enxaneta,
que ell guanya els llorers,
escalant i fent l’aleta.
Sota d’ell es formaran
els pisos amb harmonia,
sentint de la gralla el cant,
com gemec de pena i alegria...
Vostra imatge a la senyera
serà un símbol de fervor
d’aquests grans il·lusionats
que us tenen fe verdadera,
Verge de Montserrat.
Dins d’aquest paradís
de la muntanya catalana,
accepteu l’ofrena feliç,
com a Mare i Capitana.
Senyora de la Serra:
el casteller de la terra
sent per Vós devoció
i a vostre amor s’aferra.
Pilars i torres us oferirem
amb amor i germanor,
amb un abraç ens unirem
resant a Vós una oració.»

Un parell de setmanes més tard, el setmanari vilafranquí Tothom (25 de gener) publicava un breu que cal entendre com una crida al seny i a la «Unió de les colles de castellers», tal com especificava el seu titular. Heus ací el comentari: «Segons hem pogut aplegar en diversos rumors, sembla que la unió entre l’actual colla de castellers i el grup de castells que s’estava formant serà aviat un fet. Pel que sembla, falta només la ratificació de diverses sol·licituds de la que se’n deia nova colla, sol·licituds que seran discutides en la propera assemblea que es tornarà a fer de la colla Castellers de Vilafranca». Aquesta nova reunió tingué lloc el dia 6 de febrer, amb bona avinença per part de les dues bandes i bones perspectives de futur; si més no,

Caricatura de Joan Pinyol i Surià, Xato de Cal Xerranxa, obra de l’artista vilafranquí Manel Baró i Batlle
Caricatura de Joan Pinyol i Surià, Xato de Cal Xerranxa, obra de l’artista vilafranquí Manel Baró i Batlle (col·lecció família Galofré-Baró)

aquest era el sentiment general que traspuava en acabar la reunió. I de resultes d’allò que s’hi va tractar, la nova Junta de la colla verda —publicada al Tothom, dos dies més tard— va restar configurada de la següent manera:

Cap de Colla i entrenador: Carles Domènech.

Adjunts al Cap de Colla: Fèlix Hill i Lluís Giménez.

Comissió tècnica: Francesc Moreno, Ramon Giménez, Antolín Giménez, Leopold Garcia, Joan Sol, Jaume Raventós, Miquel Raventós i Santi Guasch.

Secretaria: Josep M. Montserrat, Joan Cuscó, Santi Rius, Ricard Aranda, Joan Ramon Aranda, Josep Ribas, Pere Rosell i Ramon Martínez.

Tresoreria: Josep Miret, Carles Vives i Ramon Xena.

Entrenadors canalla: Francesc Moreno, Ramon Giménez i Antolín Giménez.

Responsables canalla: Josep M. Mateu, Cisco Mallofré i Pere Olivella.

Vestuari: Ramon Ventura.

Infermeria: Joan Ruiz i J. Alayo Via.

Una Junta ben nombrosa, com es pot comprovar, i que aglutinava uns quants elements novells (alguns provinents d’aquell nucli en gestació) al costat de castellers veterans, amb la qual cosa es pretenia diversificar les funcions que li eren pròpies. Tanmateix, tampoc no és menys cert que, amb el pas del temps, uns pocs dels seus components se’n van desvincular de mica en mica, per diverses raons, i el nombre es va anar reduint progressivament. Però com sigui que, per un altre cantó, hi havia la Junta del Patronat, això feia que la nòmina de dirigents castellers a casa nostra esdevingués certament nodrida. D’altra banda, podem adonar-nos també de com s’havien posat en clar les funcions del responsable màxim, és a dir, el cap de colla, el qual, com a tal, a més de coordinar el dia a dia del grup, faria les funcions pròpies d’un entrenador, tant als assaigs com a les actuacions, amb la qual cosa el càrrec no perdia ni un bri del seu esperit tradicional. Així, doncs, Carles Domènech i Soler encetava un segon mandat que —a diferència de l’anterior que, per circumstàncies familiars puntuals, només l’havia tingut ocupat durant dues temporades— s’hauria de perllongar per espai de vint anys.

La democratització de la colla

La setmana següent a la celebració de l’assemblea, el Tothom (15 de febrer), per mitjà d’un ignot articulista que signava ixS, oferia una ressenya sobre el desenvolupament de la reunió amb aquests titulars: «Els Castellers es democratitzen – Així ho acordà l’Assemblea». Entenem que la importància de l’esdeveniment mereix la transcripció gairebé íntegra de la crònica: «A l’Auditori del Museu quedaven ben pocs sillons buits el dijous de la setmana passada. L’assemblea de castells per acabar d’arrodonir les noves estructures de la Colla de Castellers de Vilafranca estava presidida pel nou “Cap de Colla”, en Carles Domènech i el Secretari Josep M. Montserrat. Després d’unes paraules de presentació aixecà la mà un dels components de la colla per reclamar que no havia rebut l’ordre del dia i que això “era una falla tècnica...”.

Es passaren els comptes. En resumides xifres cal destacar que els castellers de la vila no tenen números vermells: tenen un saldo positiu de més de 100.000 ptes.

Després d’afegir que els “dissidents” —com se’ls ha anomenat popularment — s’havien apuntat els primers dies de gener a la Colla, es va dir que d’aquesta manera la possibilitat d’una nova colla queda exclosa per la senzilla, o complicada, raó de que les coses als Castellers vilatans han canviat i molt.

Efectivament, el Secretari va dir que durant l’any com a mínim hi hauria tres assemblees: després d’una oportuna pregunta quedà aclarit que cada vegada que es cregui necessari es farà una assemblea per tal que els problemes o les alternatives les decideixin en comú. És a dir: la democràcia com a sistema. Acte seguit es repartiren les paperetes per procedir a la votació dels components de les deu comissions en que està estructurada la colla a partir d’ara. A l’hora de votar, com durant tota l’assemblea, en algunes files hi havia un cert “xim-xim” a resultes d’una certa disconformitat que hi ha en el nou sistema democràtic per part d’una minoria de components que opina que aquests membres de la Colla no és que siguin antidemòcrates, però sí personalistes; és a dir, confien i prefereixen que les coses, els assumptes, els hi donin resolts i no s’hagin d’amoïnar ells en buscar la solució. El temps ho aclarirà [...] Una altra discussió va ser a l’entorn de si era oportú mantenir el nom de “Cap de Colla” o s’havia de substituir pel d’entrenador. Finalment es decidí de mantenir el primer nom, si bé l’actual Cap de Colla no té l’autoritat ni el “poder” que abans tenia. Dues són les diferències fonamentals entre l’antic i el nou Cap: que té dos adjunts —en Fèlix Hill i l’ex-Cap Lluís Giménez — que treballaran conjuntament amb una comissió tècnica formada per altres components de la Colla, i que, en definitiva, el poder de decisió queda en mans de l’assemblea.

De tot això es dedueix fàcilment el profund canvi que ha sofert la Colla Castellers de Vilafranca. Per tant no és exagerat el dir que serà una excel·lent escola de democràcia.

Per acabar, cal dir que gestionaran uns Estatuts per tal de legalitzar la Colla, la qual cosa fins avui no s’havia vist necessària. L’assemblea va acabar i l’ambient que es respirava era d’eufòria i ànim: semblava que s’hagués superat un temps difícil i en realitat és així.

Els temps a la Colla de Castellers de Vilafranca, ja han canviat».

Efectivament, els temps començaven a canviar, tot i que a una marxa més aviat lenta, tot sigui dit; perquè, no ho oblidem, la dictadura franquista encara planava

El Mènec en una caricatura de Joan Esteve i Albet, publicada a Panadés 9-XII-1961 i al Tothom 16-VIII-1975.
El Mènec en una caricatura de Joan Esteve i Albet, publicada a Panadés 9-XII-1961 i al Tothom 16-VIII-1975.

damunt del país. I d’assemblees no se’n permetien gaires; se’n faria una a l’any i amb prou feines, mentre que la qüestió dels Estatuts encara trigaria uns anys a regularitzar-se. De tota manera, sí que cal destacar, des del primer moment, la bona predisposició del Mènec a l’hora de fer rutllar les coses d’una manera més consensuada; i d’això en va donar bona mostra durant els vint anys que va durar en el càrrec, en els quals es va saber rodejar sempre de col·laboradors entusiastes que van conformar uns equips amb els quals el cap de colla es va poder sentir còmode a l’hora de prendre decisions. Ho explicàvem a El Noticiero Universal —el popular Ciero — (23 de gener): «...La colla vilafranquesa, frente a lo que se ha venido aireando en diversas publicaciones, no anula la denominación de “cap de colla”, substituyéndola por la de entrenador, sino que ha acordado una delimitación de funciones en tal cargo y corresponderá a unas comisiones bien organizadas la compleja y ardua tarea de regir los destinos de la misma, exceptuando su aspecto técnico, misión que [...] correrá a cargo del “cap de colla”, contando, como siempre, con la ayuda de un equipo técnico colaborador». De manera semblant, també per aquelles dates, un altre dels cronistes castellers del moment, l’amic altafullenc Isidre Virgili, al tarragoní Diario Español (26 de febrer), s’havia referit al que anomenava «minicrisis de Vilafranca», tot fent constar que «El espíritu principal de la “colla” es la democratización, el conseguir el máximo de participación al crear un amplio grupo de comisiones y secciones de trabajo. Con las nuevas incorporaciones, los “castellers vilafranquins” serán más de dos centenares...». Tot i això, hi va haver un sector que semblava no estar massa d’acord amb aquell procés de democratització (àdhuc el cap de colla sortint va estar distanciat dels Verds uns quants mesos), com ho demostra el fet que els seus integrants van distribuir un dibuix barroer que representava una mena de pilar de cinc en el que uns porcs enfaixats substituïen els castellers; i anava acompanyat d’un titular tan insultant i nefast com aquest: «piLar de 5-La nueva eStruCtura». Amb raó, l’Oriol Rossell va comentar, en relació amb el personatge d’aquell grupuscle que portava la veu cantant, que a la colla «li havia sortit un “fluronco” (sic per furóncol), d’allò més carallot». No cal dir noms, però sí que amb aquest malnom fou conegut a posteriori aquell susdit cap de brot. I no calen més paraules...

La primera sortida de l’any en honor del Barça

El dissabte, dia 15 de febrer, tingué lloc a Vilafranca una jornada d’exaltació blaugrana —la «Diada del Barça»—, organitzada per la Penya Barcelonista local, amb motiu de l’anunciada visita del president del fC Barcelona, Agustí Montal i Costa, acompanyat d’alguns membres de la seva junta directiva (finalment, però, malgrat que la premsa no ho va fer constar, aquell màxim mandatari del Barça —que havia heretat de l'anterior president Narcís de Carreras el conegut lema del Barça més que un club — no hi va poder assistir). S’organitzaren diversos actes lúdics, entre els quals l’exhibició dels Castellers de Vilafranca, a dos quarts de nou del vespre, a la llavors anomenada «plaza del Ejército Español» (ara plaça del Penedès), que ens va permetre d’enlairar els primers tres de set, quatre de set, torre de sis i pilar de cinc de l’any; i en el decurs del vi d’honor que fou ofert als dirigents blaugranes en el local de la penya, el vicepresident culer, Raimon Carrasco i Azemar,6 com a resposta a la pregunta de si li agradaven els castells, que li havien formulat els redactors del nostrat Tothom Joan Raventós i Josep Sauleda (la interviu que signaven conjuntament fou publicada el 22 de febrer) va manifestar: «Sí i sempre que he vist els castellers i torno a dir que sembla que sigui poc vilafranquí, els he vist amb el Barça, en diversos llocs»; el prohom barcelonista, per cert, havia fet lliurament durant l’acte d’una medalla de bronze al nostre cap de colla. També per aquelles dates, a les pàgines del prestigiós rotatiu New York Times (23 de febrer) va aparèixer un article sobre castells —firmat per David C. Baird— i una de les fotografies que l’il·lustraven corresponia a la caiguda de la nostra primera torre de vuit amb folre, carregada al camp de futbol de la Creu de Sant Salvador, durant el concurs vilafranquí del 1973.

El setmanari local Penedés (15 de març) oferia una de les habituals «Castelleries» del seu col·laborador Fèlix J. Cusiné, en les quals aquest s’emparava del que ja havia publicat el seu pare, gran aficionat casteller, uns anys abans; els comentaris del fill, aquests de collita pròpia, començaven i acabaven així: «De la mateixa manera que exigim el respecte a l’ús de la nostra llengua encara que no sapiguem escriure-la, volem i estimem les nostres tradicions perquè és l’expressió natural de la nostra vida; perquè és la vibració externa pròpia, i lo que ens identifique (sic) en la nostra forma de pensar i sentir [...] I és per aquest motiu i altres que avui no porten a cap, que em (sic) tot l’orgull i satisfacció gosem dir: viLafranCa La pLaça meS CaSteLLera».

I encara caldria dir, dins de l’activitat literària que es generava a redós dels castells, que el dia 7 de gener, a la masia de Cal Cassanyes del Pla, propietat de l’Oriol Rossell, havia estat fallat, en la que era la seva segona convocatòria, el premi periodístic que ell patrocinava i que duia el nom del lema casteller: «Força, Equilibri, Valor i Seny»; el guardó correspongué al folklorista vilanoví Bienve Moya pel seu treball: «Els castells, una tradició renovada», publicat a la revista barcelonina Oriflama del mes de setembre anterior, mentre que l’accèssit fou atorgat al vilafranquí Quim Jubert pel seu «Punt de vista casteller», que veié la llum al Tothom (9-xi-1974); el Jurat també feu una menció especial de l’article «La dimensió humana i mítica de l’anxaneta», signat per «Castelltort», pseudònim del també vilafranquí Joan Planas i publicat a Penedés (30-xi-1974). Les dues distincions principals foren lliurades pels respectius mecenes, el dia 31 de gener, a la masia Segarrulls (Olèrdola), en el decurs d’un sopar organitzat per la vilafranquina «Colla Rabassons», patrocinadora de l’accèssit.

Badalona, Vilanova i Martorell, les primeres sortides fora vila

El dia 23 de març la nostra colla va traslladar-se a la ciutat de Badalona, convidada pels membres del gremi de comerciants del carrer del Mar, que celebraven unes anomenades «Festes de la Cordialitat». Després d’un pilar de quatre a la cercavila inicial per la zona, vam plantar una torre de sis i un pilar de cinc portat al balcó davant l’Ajuntament, on fou lliurada una placa amb medalla commemorativa al president gremial. A continuació, durant la cercavila per l’esmentat carrer comercial, aixecàrem un quatre de sis net, castells de cinc nets i pilars de quatre; i, finalment, al passeig marítim, vàrem cloure l’actuació amb un quatre de set i un altre pilar de cinc i, a més, després de la benedicció de palmes i palmons —no caldria dir que era Diumenge de Rams, naturalment—, un tres de sis aixecat per sota i net i un pilar de quatre per sota i tombant tota la pinya. Durant la matinal castellera ens va acompanyar un dels amics fidelíssims de la nostra colla, l’advocat, escriptor i poeta Joan Argenté i Artigal.7 Uns dies més tard, el nostre Penedés (12 d’abril) es feia ressò de la publicació del Diccionario turístico de Cataluña, Baleares y Andorra, de Juan Munsó Cabús, en el qual un dels seus redactors, el recordat Lluís Maria Udina i Castell (que també ho era del setmanari de casa nostra citat), dedicava tot un capítol a Vilafranca, incloent un paràgraf pedagògic dedicat a «Los “Castellers”», del qual transcrivim el tast final: «...A fin de alcanzar un punto óptimo en cuanto a espectacularidad, los castells precisan de un dia soleado, así como del acompañamiento musical de las gralles —chirimías y tamboriles—, que empiezan a sonar al ser colocado el tercer piso y no cesan hasta que el castillo es totalmente descargado o, en el peor de los casos, cuando se derrumba./ En el sector urbano de mayor densidad histórica, Vilafranca levantó un monumento a los castellers; un Pilar de cinc labrado en piedra, en cuyo pedestal, en homenaje a todas las colles, figura esta simple y lacónica dedicatoria, Als castellers». També per aquelles dates va tenir lloc al Castell de l’Areny una trobada de caps d’escoltes, amb el nom de «Sinera 80», en la qual participaren membres de la nostra colla, encapçalats per Lluís Giménez, que feu una dissertació sobre el món dels castells. Hi afegirem que s’havien reprès —al Francàs, terme municipal del Vendrell— les obres de construcció del petri i monumental quatre de vuit, obra de l’escultor penedesenc Josep Cañas, que seria inaugurat el 12 d’octubre de l’any següent, amb participació vilafranquina.

El 20 d’abril arribà el primer compromís una mica seriós de la temporada, amb la visita a Vilanova i la Geltrú, la capital de la Marina penedesenca, per commemorar el tercer aniversari de la colla local, els Bordegassos de Vilanova; també hi foren presents els Castellers d’Altafulla. I el cas és que la cosa no va acabar d’anar bé del tot, malgrat la confiança que hi havia per tal de sortir airosos de l’envit. Vam fer un pilar de quatre davant del local de la colla amfitriona i un altre al capdamunt de la Rambla vilanovina. Després, a la plaça de les Cols, carregàrem la torre de set —amb algunes novetats a l’alineació que havia estat més habitual— per intentar després sense èxit el tres de set aixecat per sota; a continuació vam descarregar el quatre de set amb l’agulla al mig i vam tornar a intentar infructuosament el tres de set per sota, per acabar amb dos pilars de cinc simultanis. Per aquelles dates, el nostre Patronat, en nom de la colla, es va adherir al projecte d’un «Congrés en defensa de la llengua i la cultura catalanes» —promogut des del Col·legi d’Advocats de Barcelona— que ja començava a donar senyals de vida.

El dijous 24, ja de nit, vam fer una senzilla actuació al carrer de Montserrat, de Vilafranca, amb motiu de la inauguració d’una botiga de calçats que duia el nom de «L’Anxaneta», propietat del terç de la nostra colla Lluís Hill; plantàrem en l’ocasió el quatre de sis net, la torre de sis, un pilar de quatre aixecat i baixat per sota, el pilar de cinc i dos pilars de quatre simultanis. I el diumenge 27, cap a Martorell, una plaça força habitual en aquella època per a les camises verdes i que celebrava la seva anual Fira de Primavera. Els castells més importants realitzats van ser el tres de set, dues torres de sis, el tres de sis aixecat per sota i net i tres pilars de cinc (un de només carregat); a més, es van bastir diversos castells i pilars inferiors. En aquesta sortida, per absència del cap de colla, Carles Domènech, el sotscap, Fèlix Hill, va ser qui va tenir la responsabilitat de dirigir els castells.

Fires de Maig: una nova decepció... compensada més tard a Pallejà

La primera actuació amb cara i ulls a Vilafranca, el dia 8 de maig, en el marc de les tradicionals Fires dels Enamorats —a l’encara «plaza del Ejército Español», com ja s’ha dit—, no va contribuir a millorar l’estatus d’una colla que volia però encara no podia. Hom no acabava d’explicar-se el perquè d’aquella situació; per quina causa, amb un bon planter de castellers, les coses no acabaven de rutllar. La torre de set només la vam poder tornar a carregar, mentre que l’anunciat i tan desitjat quatre de vuit, amb el qual vam obrir les operacions, va quedar en intent, ja que va caure quan anaven a entrar els dosos, tot evidenciant nervis i una possible manca de preparació. Només el tres de set i dos pilars de cinc simultanis van donar positiu. Dies abans, amb motiu del 75è aniversari del fC Barcelona, s’havia posat a la venda el llibre Més que un club —d’Alexandre Cirici i Andreu Mercè Varela—, en el qual no podia faltar la referència fotogràfica al quatre de vuit que havíem

Imatge del llibre
Imatge del llibre

plantat l’any anterior al Camp Nou, acompanyada d’aquest text: «L’homenatge dels castellers ha estat l’homenatge als castellers. A aquesta gent que de pares a fills s’han transmès la idea que la força de cadascú, unida a l’esperit de solidaritat, permet d’elevar-se i arrencar l’entusiasme del poble».

Després dels últims resultats, un bon punt decebedors, el 13 de juliol, a la Festa Major de Pallejà, on ja havíem actuat un any abans, vam poder reconduir una mica la situació i completar per fi la torre de set. A l’entrada i la sortida d’Ofici vam plantar sengles pilars de cinc, el darrer dels quals flanquejat per dos de quatre; amb posterioritat, durant la cercavila, vam fer dues torres de sis —com a prova de la de set— i, a la plaça, el quatre de set, l’esmentada torre de set, el tres de sis per sota i net i dos pilars de cinc simultanis, per acabar amb un altre pilar de cinc que fou portat al balcó de l’Ajuntament. I abans de marxar de la vila, al pati d’un cafè, es va fer un quatre de cinc net i una torre de sis neta (sense aixecador) en la qual tots els integrants del tronc (menys l’enxaneta) eren distints dels que havien pujat a la de set, amb la qual cosa s’entreveia la possibilitat de poder disposar d’una altra alineació amb garanties. Uns dies abans, segons informava Penedès (19 de juliol), l’alcalde de Vilafranca, Pere Martí i Domingo, havia rebut en audiència els membres de la Junta del Patronat dels Castellers de Vilafranca, encapçalats pel seu president Josep Just i Quer. I no deixa de ser curiosa la nota que publicava el mateix setmanari, una setmana més tard, sobre unes despeses que havia aprovat el nostre Consistori: «Conceder sendas subvenciones de 125.000 y 10.000 ptas., a la Jefatura Local del Movimiento y al Patronato de Castellers de Vilafranca, respectivamente»; com es pot comprovar, la cosa no podia anar «més ben repartida» que diguem... D’una sortida a Sant Martí Sarroca que hem vist anunciada per al dia 20 del mateix mes no n’hem trobat el rastre, mentre que el diumenge 27, a Sant Cugat Sesgarrigues, l’actuació es va veure deslluïda per la pluja; a la sortida d’Ofici vam fer dos pilars de cinc simultanis i la torre de sis, mentre que no vam poder actuar davant l’Ajuntament pel fort aiguat que queia; sí que ho vàrem fer a la sala de ball del poble, amb els quatre de sis net, tres de sis per sota i net, torre de sis, un pilar de cinc (en el qual l’enxaneta es va haver d’ajupir perquè el sostre no permetia que es pogués posar dret) i quatre pilars de quatre alhora, un dels quals girant en rodó tota la pinya; finalment, quan ja havia deixat de ploure, a la masia de cal Sanyes —on la família Trens, del Forn de Sant Joan vilafranquí, oferí coca i xampany— hi plantàrem un altre pilar de cinc.

A Cal Cassanyes del Pla, el casal familiar del nostre fundador

Ens ha semblat interessant de recollir, ara i aquí, allò que va deixar escrit Pere Català referent a l’època que ens ocupa: «...al diari barceloní “El Correo Catalán” el periodista Andreu Calaf, en el col·leccionable “Cases pairals” hi evoca (27 jul.) «“Cal Cassanyes, vinyes i castells”, casa pairal de l’Oriol Rossell conegut en cercles castellers com “el Mascle de Sant Marçal” [...] Després d’haver fundat els “Castellers de Vilafranca”, a la seva masia de “Cal Cassanyes del Pla” mai no manca el caliu casteller. Una de les ancestrals cambres té decorades les parets amb profusió de fotografies i altres motius castellers, havent-hi també una pantalla per poder-hi projectar les pel·lícules que va filmant de les actuacions de la seva i altres colles. En un altre estatge de la casa, una mena de “sinagoga castellera”, cada dos anys s’hi reuneix el jurat que qualifica el premi periodístic “Força, equilibri, valor i seny”...». L’articulista, bo i subratllant que Cal Cassanyes és “una masia castellera de debò”, assegura que “els castells humans, tan propis d’aquelles comarques, tenen més significat que una exhibició o un esport, amb forta repercussió social”...».8 Qui això subscriu va tenir ocasió de compartir la pairal taula de l’amfitrió amb l’esmentat redactor, a qui acompanyava el també periodista Julià Peiró, ben conegut en cercles socials i que acomplí aquell dia la tasca de fotògraf per a il·lustrar l’article. En aquest, l’Oriol s’esplaiava, a més, amb altres consideracions, com ara aquestes: «La nostra colla va adoptar la camisa de color verd, com a distintiu a to amb el dels pàmpols de les vinyes penedesenques. Ens havíem de distingir com a primerencs que érem. A Vilafranca hi havia gran afició ja des del segle xviii, que se sàpiga. Les preferències es dividien per les colles de Valls o del Vendrell. Era una vergonya que nosaltres no en tinguéssim cap quan a Valls n’hi havia dues: la Muixerra i la Roser.9 Per fer la nostra es presentaren molts espontanis, reclutant-se’n inclús al voltant d’un castell. Aviat va tenir increment». El senyor Calaf, de qui l’Oriol servava un gran record, atès que es va mostrar afable i considerat en tot moment, afegia en el seu escrit que «...També demostra l’ambient de la casa el que la majoria dels “caps de colla” contemporanis hi hagin desfilat, entre ells els llegendaris Jan Julivert del Vendrell i Ramon Barrufet (a) “El Blanco” de Valls, i el també vallenc, encara en actiu, Josep Gasque (a) “Pep de la Llet”. També s’hi han celebrat altres trobades interessants, com la que donà peu a la constitució del vigent “Patronat dels Castellers” vilafranquí. Una masia castellera de debò...».

Dins d’un mateix context periodístic afegirem que, per aquelles dates, el vilafranquí Jaume Casanova —que signava amb el pseudònim «Crossa» les seves cròniques castelleres al mateix El Correo Catalán — va iniciar una col·laboració sobre la mateixa temàtica a les pàgines del setmanari Canigó, que s’editava íntegrament en català. El primer dels articles es va publicar el 12 de juliol i la crònica es va mantenir, amb algunes intermitències, fins al 22 de maig del 1982, poc més de dos mesos abans que la infausta mort —a causa d’un càncer al coll, fumador

Imatge del llibre
Reportatge publicat a El Correo Catalán, el 27-VII-1975.
Reportatge publicat a El Correo Catalán, el 27-VII-1975.
Imatge del llibre
Imatge del llibre

empedreït com era— se l’endugués irremeiablement. També coetàniament, a partir del 15 de juliol del 1975, l’Isidre Virgili duria a terme una sèrie d’entrevistes a representants de les colles castelleres, les quals, amb el títol de «Chequeo aL “món CaSteLLer”», foren publicades al Diario Español de Tarragona. En nom dels Castellers de Vilafranca va respondre, el dia 25 del mateix mes, en Lluís Giménez, com a cap de relacions públiques, un càrrec que, en honor a la veritat, cal dir que encara no havia estat instituït; vet aquí les seves manifestacions: «El moment actual del món casteller és ferm, dens i esperançador, Malgrat que en diverses ocasions s’ha pretès definir-lo en decadència i fins i tot hi ha hagut qui l’ha sentenciat tètricament, el “fet casteller”, una vegada més ha demostrat que la seva vivència pròpia és notabilíssima i profundament arrelada al cor de la gent del poble.

Precisament jo crec que el món casteller està actualment en un punt de maduresa molt interessant. Les actuals colles punteres, realitzadores d’autèntiques gestes, encara saben veure que no poden adormir-se en els llorers que han sabut conquerir i les demés, sense perdre el seny, saben encoratjar-se per l’auto-superació.

¿Objectius comuns?... Lo primer crec que hauria de ser el propòsit de cuidar amb tot detall la preparació i realització de la tasca castellera, a fi i efecte de que tothom qui descobreixi per primera vegada el món casteller sigui conquerit en la seva vivència i, després, mitjançant el diàleg i l’acció en comú, pensar que apart de les jornades de competició la resta de l’any el treball del poble casteller ha d’estar al servei de l’enaltiment i divulgació dels castells. El que definiu com objectius comuns hauria d’ésser que del nostre treball conjunt, féssim arribar a l’interioritat de tothom qui poguéssim l’essència vibrant d’això que tant ens commou.

Hi ha qui deu creure que al parlar de projectes per aquesta temporada tot s’acabarà citant uns castells determinats a aconseguir, quan en realitat el que la colla de Vilafranca s’ha establert com a projecte és el treballar laboriosament per crear una autèntica col·lectivitat humana, un grup de coincidents on hi hagi un sincer i profund bategar a un sol so; allò que tantes vegades hem dit; “Som-hi tots, a l’una” o bé “Amunt i crits”...».

Tot preparant la Festa Major: «Màrtirs», Llorenç del Penedès i Igualada

S’encetà el mes d’agost amb una actuació a Vilafranca, el dia 2, a la revetlla popular que fou batejada amb el nom enginyós de Màrtirs Street i organitzada pels animosos veïns del carrer del Vall del Castell —llavors encara duia el «de los Mártires de Vilafranca», coses de l’època...— una trobada que, en anys successius, aniria guanyant pes de manera gradual dins del calendari de la temporada castellera. En aquesta ocasió, ens acompanyaren els Bordegassos de Vilanova. Els Verds vam descarregar el quatre de set, una altra torre de set, el tres de sis aixecat per sota i net, dos pilars de cinc i quatre pilars de quatre simultanis. El dia abans havia aparegut la revista Font-Tallada, Butlletí de Sant Pere Molanta i l’Arboçar, fundat el 1974, que coordinava el recordat i bon amic Pere Sadurní i Vallès, tot un senyor pagès penedesenc i un notable futbolista durant molts anys; hi trobem publicada aquesta nota: «el comentari d’abans de la Festa Major es unànime: “Quina pena que no hagin pogut venir els Castellers de Vilafranca!” – Podem assegurar que no ha sigut el costós preu que imposaren, per venir el segon dia, ja que hi havien persones molt interessades perquè fos una realitat, com també la Junta de la Societat. – La culpa la tingut que a les dotze del mitjdía, del dia 15, els vilafranquins volen estar a La Bisbal del Penedès a veure els de Valls i Vendrell...»; bé, el comentari ho explica tot: hi havia molts castellers dels nostres que tenien ganes de veure en directe, a la Bisbal, els que serien els nostres rivals —vendrellencs i vallencs— en la ja pròxima Diada de Sant Fèlix (de fet, però, només ho van ser en l’ocasió els Nens del Vendrell, perquè els altres castellers que van anar a la Bisbal no van ser els de la Colla Vella dels Xiquets de Valls, contractats per al 30 d’agost a casa nostra, sinó els Joves homònims, els quals, en canvi, no vindrien a Vilafranca) i els molantencs es van haver de conformar aquell any a no tenir a plaça les camises verdes, però sí que ho aconseguirien finalment passades unes quantes temporades...

I de cara a la Festa Major de Vilafranca era evident que calia buscar alguna altra sortida si es volia arribar al dia de Sant Fèlix amb bones sensacions. Per això s’havia tirat l’ham cap a la Bisbal del Penedès, on ja havíem actuat en anys precedents; en aquesta ocasió, però, els directius de la Societat Recreativa i Cultural Bisbalenca van preferir llogar els Nens del Vendrell. No hi havia gaire cosa més per triar i remenar en aquella època i, aleshores, carregats d’entusiasme i de bones intencions, ens vam adreçar a la comissió de festes de Llorenç del Penedès, tot manifestant el nostre compromís de plantar-hi el quatre de vuit per la seva Festa Major si ens contractaven.10 Com és sabut, aquesta plaça era un feu habitual dels vendrellencs, que acostumaven a actuar-hi any rere any, una condició adobada pel fet que un bon nombre de castellers locals —fossin membres del grup de Falcons o no— formaven part de la colla vermella. Les negociacions van ser àrdues, perquè entre els «comissionats» de la vila de la Cumprativa i del Centre hi havia divisió d’opinions i els partidaris dels Nens pressionaven en favor d’aquests. Però, vet aquí que vam saber jugar les nostres cartes i, amb la intervenció decisiva de l’alcalde i d’algun regidor, vam aconseguir finalment el nostre propòsit. No cal dir que el repte era engrescador, però també compromès, perquè ens hi jugàvem molt. Però a la fi tot va sortir rodó, ja que aquell 30 d’agost,

Quatre torres de set a quatre escenaris diferents, el 1975 (de dalt a baix i d’esquerra a dreta): Vilafranca (Fires), Pallejà, Vilafranca (Vall del Castell) i Llorenç del Penedès (ACAP fons CdV i col·lecció Ricard Aranda).
Quatre torres de set a quatre escenaris diferents, el 1975 (de dalt a baix i d’esquerra a dreta): Vilafranca (Fires), Pallejà, Vilafranca (Vall del Castell) i Llorenç del Penedès (ACAP fons CdV i col·lecció Ricard Aranda).
El quatre de vuit descarregat a Llorenç del Penedès, el 10 d’agost, el primer de l’era Mènec (col·lecció Ricard Aranda).
El quatre de vuit descarregat a Llorenç del Penedès, el 10 d’agost, el primer de l’era Mènec (col·lecció Ricard Aranda).

aconseguírem descarregar el nostre primer quatre de vuit de la temporada i, a més, la torre de set, el quatre de set i tres pilars de cinc alhora. Ens va acompanyar a plaça la colla Joves Xiquets de Valls i es donà el cas que, amb ells, va parar un pilar de cinc, a segons, un antic component de la Muixerra moderna, el llorencenc Joan Rossell, conegut popularment com el Pelegrí. A la fi, doncs, tothom va quedar content; tot i això, nosaltres no repetiríem a Llorenç fins al cap de sis anys...

El dia 24 d’agost vam tenir ocasió de tornar a Igualada, per la Festa Major de Sant Bartomeu, al costat de la Colla Vella dels Xiquets de Valls; i ho vam fer, però, sense arriscar massa, tot i que amb els castells que vam realitzar —tres de set, quatre de set amb l’agulla al mig, torre de set i tres pilars de cinc simultanis— superàvem una mica l’exhibició que havíem fet el 1969, quan hi descarregàrem per primera vegada l’anomenada pubilla dels castells, és a dir, la torre de set; a la cercavila prèvia havíem fet castells de sis, pilars de quatre i dos pilars de cinc (un només carregat). I a la tarda, a Capellades, ja de retorn i després del dinar en un conegut hostal de la vila, vam plantar, davant d’aquest, diversos pilars de quatre, un dels quals net i un altre aixecat per sota, girat i portat al balcó.

Una Festa Major satisfactòria, però...

I assajant a bon ritme va arribar la Festa Major de Vilafranca. El cartell casteller per a la Diada de Sant Fèlix era prou potent —amb les tres colles capdavanteres: Vella dels Xiquets de Valls, Nens del Vendrell i Castellers de Vilafranca— com per augurar una massiva assistència d’aficionats a la plaça més castellera. Els vilafranquins, com ja era habitual, actuaríem també els dies 29 i 31 i, en aquest darrer, acompanyats, per primer cop a la més típica, per l’animosa colla dels Castellers de Sitges, una aposta personal d’un dels administradors d’aquell any: Domingo Montserrat i Ribalta, amb el suport dels altres dos companys d’Administració: Joan Josep Forés i Garcia i Pere Martí i Domingo; aquest darrer, com ja s’ha dit, era llavors el batlle de la vila. A El Correo Catalán (28 d’agost), qui signava una «Guia secreta de la Festa Major de Vilafranca», amb les inicials r.b., posava l’accent en el fet que «...El moment de l’exhibició castellera és el més fort, perquè aquí es troben cada any les millors colles de castellers i, pel sol fet de trobar-s’hi, hi ha una autèntica pugna i rivalitat per demostrar qui pot fer millors castells...». I al número de Festa Major del Tothom (29 d’agost) hom dedicava tota una pàgina a glossar la figura del pintor Pau Boada i Mercader, un dels més insignes artistes vilafranquins del segle xx, que ens havia deixat sobtadament uns dies abans. Destriem allò que feia referència als castells en la seva interessant obra pictòrica: «L’enxaneta és l’element mític que Pau utilitza per lligar la festa major amb l’obra general de diversos motius. És present en la portada que dibuixa pel número 1 del tothom i en el mosaic de la Caixa de Pensions, i lliga la vida quotidiana amb l’empremta dels castells que surten sempre que es toca la gralla».

Precisament un bon amic de Pau Boada, l’humanista i professor vilafranquí Pere Grases i González, establert a Caracas (Veneçuela), des de feia molts anys, havia estat el convidat a fer el pregó de la festa el dia abans i, en bona lògica, en la seva acurada argumentació no hi podien faltar algunes referències als castells: «...L’hora del clímax de la Festa és davant de l’Ajuntament, on els castellers enlluernen la visió apassionada de la gent de tota la rodalia aixecant enlaire l’enxaneta angelical de cada torre o pilar per donar satisfacció a tot un poble orgullós dels homes senzills i entusiastes que són capaços de proeses extraordinàries, portades a cap per unes lleis de nissaga que no podem trobar enlloc més del món...».

El 29 d’agost, vigília de Sant Fèlix, els Castellers de Vilafranca, després d’un primerenc pilar de cinc a la Rambla, en acabar la tronada, i altres construccions a la cercavila, vam fer una exhibició, gairebé a tall d’assaig, amb un pis menys en les quatre estructures que intentaríem l’endemà; així, doncs, després del pilar de cinc de salutació, els castells realitzats a la plaça de la Vila van ser el tres de set, la torre de set, el quatre de set i tres pilars de cinc simultanis. A la tarda, aixecàrem pilars a dojo a la processó, tres dels quals van ser de cinc.

La millor exhibició del dia 30 la van protagonitzar els Nens del Vendrell, amb els tres i quatre de vuit descarregats i la torre de vuit amb folre carregada. Precisament, la plena consecució d’aquesta darrera —el dos de vuit folrat, com diuen pel Camp de Tarragona— esdevingué la màxima fita de la Colla Vella dels Xiquets de Valls,11 que també va descarregar el quatre de vuit, mentre que no va reeixir en els seus intents del tres de vuit i del tres de set aixecat per baix (es va despenjar el pom de dalt). Els Castellers de Vilafranca vam posar tota la carn a la graella, però la sort fou dispar, ja que després de descarregar una segura torre de set, el tres de vuit només el vam carregar (va fer llenya inesperadament a la sortida dels dosos); tampoc no vam poder amb el pilar de sis, que va caure quan l’enxaneta ja era a la frontera; en canvi, vam poder descarregar un treballat quatre de vuit. L’amic Isidre Virgili, en la seva crònica al Diario Español de Tarragona (2 de setembre) es mostrava generós en el seu escrit quan un dels seus paràgrafs duia aquest titular: «castellers de vilafranca, la gama mas amplia»; i, a continuació destil·lava aquests comentaris: «Dentro de la gama de “castells de vuit” los “vilafranquins” intentaron lo anunciado: “Castells, Torres i Pilars”. Sin fructificar el “Pilar de sis”, pero favorable en el “Quatre de vuit”, el “Tres de vuit” y la “Torre de set”. Posiblemente el único error táctico de su exhibición fue el no programar la “torre de vuit” en vez de la de “set”, circunstancia que nos extraña cuando nadie ignoraba que “Els Nens” la intentarían. Posiblemente la circunstancia de abrir plaza y no querer arriesgarse

Imatge del llibre
Imatge del llibre
El tres de vuit carregat el mateix 30 d’agost
El tres de vuit carregat el mateix 30 d’agost (ACAP fons CdV)
Imatge del llibre
Imatge del llibre

con intentos de mayor dificultad les hizo adoptar esta solución, pensando en la cuarta ronda para recuperar el primer cartucho. La actuación es buena, pero nos queda la sensación de que con otra estrategia podía haber sido mejor...». En el mateix periòdic, tornava a ser entrevistat el benvolgut Lluís Giménez, qui assegurava que «La colla de Vilafranca está preparada como siempre, pero además está dispuesta a levantar, si es preciso, una “torre de vuit”... y su espíritu está abierto para realizar las proezas que convengan hasta final de temporada» (pel que fa a la torre folrada, com veurem, el temps acabaria donant-li la raó). I en el que pertoca els pilars del dia de Sant Fèlix —a banda dels habituals a l’entrada d’Ofici i a la sortida, davant del monument Als Castellers, el d’entrada a la plaça i el de salutació—, cal afegir que al final de l’exhibició els vendrellencs van aixecar quatre pilars de cinc, tres de descarregats i un de carregat; els de Valls en van plantar un de sol i el van girar un parell de cops, abans de portar-lo al balcó; aleshores els vermells es van voler refer de la caiguda d’un dels pilars i en van plantar un altre que el van girar quatre vegades, però els va tornar a caure en dur-lo al balcó.12 En aquest capítol als vilafranquins tampoc no ens acompanyà del tot la sort, ja que també vam plantar quatre pilars de cinc, dels quals en descarregàrem tres i vam carregar l’altre. Durant la processó de la tarda aixecàrem cinc pilars de cinc, dos més alhora a l’Entrada de Sant Fèlix a la basílica i un altre, a la plaça de la Vila, en el comiat a les colles foranes.

I el 31, Diada de Sant Ramon, hi va haver presència doble a la plaça, com ja hem dit, amb els Castellers de Sitges fent-nos d’escorta; els de Vilafranca vam completar successivament el quatre de set amb l’agulla al mig, el cinc de set, la torre de set, el quatre de set, dos pilars de cinc simultanis (un del quals va ser aguantat força estona sense mans del segon al terç), un altre pilar de cinc i, finalment, un darrer pilar de cinc portat al balcó. No cal dir que també es van fer altres pilars, de cinc (tres) i de quatre (uns quants més), en els moments habituals de la jornada.

El tarragoní Diario Español (5 de setembre) informava que l’escultor banyerenc Josep Cañas havia presenciat l’exhibició del dia de Sant Fèlix des de la balconada de l’Ajuntament vilafranquí, quan ja li faltava poc per enllestir el monument d’un quatre de vuit que ja anava prenent forma en un paratge del Francàs, al terme municipal del Vendrell; l’artista comentava que «Me he situado en el balcón porque es el lugar más idóneo para observar el “pom de dalt”, ya que es la parte que me falta para terminar el monumento [...] Mi intención es que antes de terminar este año quede listo porque no quisiera morir sin acabar todos los bloques; al menos que haya las piedras esculpidas, después ya habrá alguien que las coloque...». Malgrat les prevencions que ell mateix apuntava, cal avançar que Cañas, que aleshores tenia 64 anys, va poder finalitzar el seu monumental quatre de vuit i veure’l inaugurat l’any següent; i no solament això, sinó que encara va perllongar la seva existència entre nosaltres durant un quart de segle més. De l’estima que l’artista sentia per la nostra vila i la que havia estat la seva opera prima castellera en dóna fe aquest pensament: «Tinc uns fills que prenen el sol i la serena a Vilafranca, i ja sabeu doncs que hi tinc un bocí de cor».

Al Penedés (27 de setembre) el vilafranquí Fèlix J. Cusiné ens oferia una altra de les seves acostumades «Castelleries», en la qual, entre d’altres temes, comentava la diada del darrer 30 d’agost, alhora que, a l’entorn del pregó d’en Pere Grases, es feia seves algunes de les reflexions que el pròcer vilatà havia fet en el seu discurs: «...el missatge que se’ns confia als vilafranquins té un llenguatge especial, que no és ni la meravella de la paraula ni la solidesa de l’argumentació. Els castells són sens dubte un d’aquests misteris inefables que ens reté l’alè, que ens comprimeix el cor i que ens dóna la nostra peculiar manera d’ésser en aquest racó de Catalunya...».

Compàs d’espera, amb actuacions diverses de castells de set

El 7 de setembre vam tornar a Sant Sadurní d’Anoia, amb motiu de les seves Fires i Festes; i a la vila veïna es va fer ben palès que els nostres problemes encara no s’havien acabat, ja que després de completar els quatre i tres de set, a la tercera ronda la torre de set només la vàrem carregar (es va despenjar el pom de dalt), la qual cosa va tornar a posar en evidència la desconfiança que generava. L’actuació va acabar amb el pilar de cinc portat al balcó, mentre que a la cercavila prèvia havíem plantat quatre pilars de cinc més (un de carregat) i diversos pilars de quatre. A la publicació mensual local, Joventut Cristiana, hom blasmava la poca afició pels castells dels sadurninencs: «Que la nostra vila no és una plaça castellera, ho hem dit moltes vegades. No hi ha caliu. Ni ambient. I per acabar-ho d’adobar, els Castellers de Vilafranca no van descarregar —creiem que era un dos de set— la caiguda fou espectacular, feu esglaiar el públic i potser va refredar més la poca afició. Sortosament no va tenir conseqüències...». I en una carta al director, signada per M. (inicial que correspon a Montserrat) Rosell Mata, també s’insistia en el fet de l’escassa atenció que despertaven els castells: «...l’Ajuntament entrava i sortia del balco, com si allò que passava a sota fos una “lata”. Molt més els interessaven els comentaris que es feien dins el despatx del Sr. Alcalde, on, és clar, no hi feia pas sol. Hi hagué una estona que el balco va quedar sense ningú...». El dia 4 del mateix setembre, per la Festa Major de Torredembarra, dedicada a Santa Rosalia, havia fet la seva presentació «oficial» —tot i que ja hi havia hagut un debut previ, el 18 de juliol— una colla local, la dels Nois de la Torre, amb camises de color blau cel.

Imatge del llibre
A dalt: torre de set a Castelledefels, el 14 de setembre (col·lecció Ricard Aranda) i dos pilars de cinc a la romeria de Montserrat, el 19 d’octubre; i a baix, pilars a Sitges, el 3 d’octubre (col·lecció Josep Galofrè)
A dalt: torre de set a Castelledefels, el 14 de setembre (col·lecció Ricard Aranda) i dos pilars de cinc a la romeria de Montserrat, el 19 d’octubre; i a baix, pilars a Sitges, el 3 d’octubre (col·lecció Josep Galofrè)

El 14 de setembre vam anar a Castelldefels, que celebrava l’anomenat «Dia del Turista»; amb l’acompanyament dels Castellers de Barcelona, vam completar un pilar de cinc, el quatre de set i la torre de set que feia la número 11 de la temporada. Una forta pluja va impedir de realitzar més castells, així com de fer front a la sardinada que els organitzadors havien preparat. La nit del 27 de setembre vàrem tenir actuació a Vilafranca, amb motiu d’una altra festa blaugrana —«homenatge al Barça» se’n va dir aleshores— en la qual bastírem la torre de sis i un pilar de cinc simultani amb dos de quatre; en aquesta ocasió no hi mancà la presència del president barcelonista Agustí Montal.

A Sitges, el dia 3 d’octubre van voler celebrar el «Dia del Casteller», amb la presència, a més de la nostra, d’altres set colles, al seu endreçat Passeig de la Ribera; eren les representatives de Valls (Colla Vella), Altafulla, Barcelona, la Roca del Vallès, Torredembarra, Vilanova i la Geltrú (Colla de Mar) i Sitges. Nosaltres vam carregar un inicial pilar de cinc i després descarregàrem la torre de set, el quatre de set amb l’agulla al mig, el tres de set i dos pilars de cinc simultanis. El comentari de l’Isidre Virgili al Diario Español (8 d’octubre) era ben precís: «Vilafranca, muy reducida de efectivos, cumplió en su condición de colla puntera al levantar una bella “torre de set”...»; l’exhibició no donava per a gaire més. El 19 d’octubre, a Montserrat, amb motiu del romiatge tradicional dels vilafranquins a la Santa Muntanya, vam carregar i descarregar un pilar de cinc aixecat per sota, el quatre de set, el tres de set, quatre pilars de quatre alhora i dos pilars de cinc també simultanis. Castells molt millors per homenatjar la Moreneta, a la plaça del Monestir, no trigarien a arribar...

Per Tots Sants, a Girona —una altra de les sortides habituals d’aquells anys—, en ocasió de les Fires de Sant Narcís, vam superar passades actuacions a la Ciutat Immortal. Davant l’Ajuntament hi vam fer la torre de sis, un pilar de cinc aixecat per sota (carregat) i dos pilars de cinc més alhora; a la cercavila, diversos pilars de quatre; al pavelló esportiu de la Devesa, el cinc de set i la torre de set (només carregada), en la qual pujaren a segons els germans Fèlix i Lluís Hill, més aviat terços habituals; i, al recinte firal, el quatre de set, la torre de sis i dos pilars de cinc simultanis. Havent dinat, davant del desaparegut hostal Ribot —on tan bé i amb tanta professionalitat ens van acollir sempre que hi anàrem durant aquells anys—, situat al terme municipal de Riudellots de la Selva i molt a prop de l’aeroport gironí, plantàrem el darrer pilar de cinc de la jornada.

Diada de la Colla: torre de vuit descarregada i primer intent de cinc de vuit

Al Tothom (31 d’octubre), sobre el moment que vivien les colles capdavanteres en aquell final de temporada, hom es feia aquesta reflexió: «...i la colla de Vilafranca? Què ens prepara per al dia 9 de novembre, diada de la colla?

Han corregut molts rumors sobre intents de castells grossos, i d’altres que diuen que només faran castells de set i un bon dinar. Què hi ha de tot això? Sembla que actualment les colles punteres estan en forma. I Valls i el Vendrell han provat el cinc de vuit. Perquè no Vilafranca? Ara seria l’hora, en cas de carregar-lo, de demostrar que són els millors. A la colla local li falta una actuació com les ressenyades de les altres colles. Per la Festa Major ja ens vàrem quedar sense torres de vuit. Ens quedarem ara sense intent de cinc de vuit? El que cal és anar als assaigs, no només els castellers, sinó també els aficionats, per tal d’ajudar-los en tot el que calgui. Si la colla se sent acompanyada hi haurà moral de castells grossos. Si no és així, la culpa no serà de la colla, sinó de tots. No demanem, si no col·laborem. El moment és prou psicològic i oportú per encoratjar els Castellers de Vilafranca perquè amb seny sàpiguen oferir-nos, una gran actuació. Així serem castellers; si no, serem castellers folklòrics de dinar i mocador. I prou!». És evident que els comentaris havien estat fets amb un esperit molt constructiu, però el cert és també que la preparació de la colla potser encara no havia assolit el nivell més òptim per enfrontar-nos amb la catedral. I, tanmateix, les ganes hi eren. En la mateixa publicació, la setmana següent s’incidia amb la pregunta: «Demà, el cinc de vuit a la plaça?»; i, a més, es detallava el programa d’actes de la diada: «A les vuit del matí s’iniciaran les matinades, a càrrec dels Grallers de Sitges. A 3 / 4 de 12 la Colla es dirigirà a missa, precedida pel Drac de Vilafranca, i a la una en cercavila recorrerà les Rambles, entrant pel carrer de Sant Joan a la plaça de la Verdura, on, després de fer petar el Drac i d’encendre una tronada, la colla aixecarà els seus castells. Segons sembla, l’actuació de la colla girarà sobre castells de nou (com podem veure, la pífia periodística aquí era monumental), intentant el cinc de vuit, el tres de vuit i la torre de vuit, castells sobre els quals han estat fetes les darreres actuacions i assaigs».

De fet, cal aclarir que els actes d’aquell aniversari de la colla s’iniciaren ja el divendres, dia 7, amb una sessió al saló d’actes del Casino, on, el periodista terrassenc Josep Morera i Falcó —al qual el nostre Patronat obsequià amb una gralla— feu el predicot casteller que llavors era d’habitud.13 Acte seguit, el cap de colla, Carles Domènech, procedí al lliurament de les plaques de casteller de soca-rel, que van recaure en el sofert i coratjós baix Fèlix Estadella i Ribera, Feis, i en el primeres mans Joan Solé i Martorell; malauradament, es va haver d’ajornar el lliurament de la distinció a aquest darrer, perquè estava malalt, i es deixà per una altra ocasió. El moment àlgid de la reunió el constituí el magnífic concert amb gralles que ens oferí l’Escola de Grallers de Sitges, amb l’acompanyament de dos grallers i un timbaler dels nostres (a Vilafranca hi havia hagut una florida recent de grallaires). Finalment, els germans Ricard i Ramon Saumell van fer una projecció

A dalt, dues instantànies de la torre de vuit amb folre descarregada el 9 de novembre i, a baix, dues més de la caiguda del cinc de vuit en la mateixa Diada de la Colla (fotos: Josep Anton Esteve i ACAP fons Mestres-Hero i col·lecció Ricard Aranda).
A dalt, dues instantànies de la torre de vuit amb folre descarregada el 9 de novembre i, a baix, dues més de la caiguda del cinc de vuit en la mateixa Diada de la Colla (fotos: Josep Anton Esteve i ACAP fons Mestres-Hero i col·lecció Ricard Aranda).
Imatge del llibre
Els pilars de comiat del 9-XI-1975 i una part del mateix grup al peu del monument Als Castellers
Els pilars de comiat del 9-XI-1975 i una part del mateix grup al peu del monument Als Castellers (ACAP fons Mestres-Hero i CdV)

de pel·lícules de castells de la seva collita i el casteller Cinto Tomàs oferí algunes de les seves creacions.

El diumenge 9 de novembre, el programa s’anà desenvolupant tal com s’havia anunciat: matinades i, més tard, una curta cercavila des del Coro, precedits del Drac, fins a Santa Maria. A la missa, hi hagué la tradicional ofrena dels fruits de la terra, s’aixecà un pilar de cinc i es repartí l’estampa de Sant Miquel, a cura, en aquesta avinentesa, del conegut dibuixant i caricaturista vilafranquí Joan Esteve i Albet. Després vingué la foto davant del monument i una altra cercavila amb el Drac, per arribar a la plaça de la Verdura, on es disparà una traca i s’enlairaren uns voladors abans de l’actuació. Aquesta començà amb una torre de vuit amb folre que vam carregar i descarregar de forma brillant, com ja havíem fet l’any anterior, també en la Diada de la Colla. I arribà tot seguit l’hora de la veritat, la d’intentar l’anunciat cinc de vuit; i el cas és que hi havia qui no ho veia prou clar o en tenia poques ganes i, per acabar-ho d’adobar, hi hagué algun problema a l’hora de confegir l’alineació més adient; algun casteller es feu enrere i es van haver de fer canvis. Així i tot, el castell, després de desmuntar el peu amb els terços col·locats, tirà amunt davant l’expectació general. Era el nostre primer intent de la majestuosa catedral castellera. Però la sort no acompanyà i ens caigué quan anaven a entrar els dosos, davant el desconhort dels qui esperàvem, si més no, haver arribat més amunt. Haurien de passar gairebé deu anys per poder veure un cinc de vuit de color verd, carregat i descarregat, al bell mig de la nostra plaça de la Vila. Per acabar i veient pròxima ja l’hora del dinar, els tècnics van optar per plantar dos pilars de cinc alhora i donar per finida l’actuació. D’aquesta se’n féu ressò l’Isidre Virgili al Diario Español (15 de novembre): «La exhibición castellera era esperada con gran expectación, ya que los rumores de los últimos días señalaban del intento de grandes construcciones. La incógnita se despejó en la propia plaza al levantar los “vilafranquins” una bella “Torre de vuit” (primera que la colla consigue en la presente temporada) e intentar el titánico “cinc de vuit”, que hizo “llenya” después de colocar los “Quints”. Los “Castellers de Vilafranca” han dejado firme constancia de su condición de “colla” puntera al conseguir la “Torre de vuit” e intentar el “Cinc de vuit”, auténtica “catedral dels castells” dadas sus grandes dificultades...».

L’actuació davant del Casino va tancar una temporada irregular

Per al 24 de novembre, a diverses cròniques castelleres i també al Tothom vilafranquí, s’havia anunciat una sortida a Sant Just Desvern; però no n’hem trobat cap rastre en informacions posteriors. L’explicació més plausible de la més que segura cancel·lació cal cercar-la, segurament, en la situació política que es vivia a casa nostra, només quatre dies després de la mort d’aquell nefast dictador que havia sotmès el país, amb el seu autoritarisme, fins a extrems insospitables. Amb la seva esperada desaparició bufarien aires nous, als quals el món casteller no seria aliè. Però això ja ho anirem veient en el que pertoca la informació dels anys successius, que anirem desglossant oportunament.

La darrera actuació de la temporada ens portà de nou, el 8 de desembre, al davant del Casino Unió Comercial, de Vilafranca, que celebrava les anyals festes d’aniversari. Amb una exhibició que bé podríem titllar de convencional, vam resoldre el compromís carregant i descarregant el quatre de set, el tres de set, la torre de sis i dos pilars de cinc alhora. I al mateix Casino, a la tarda, el Mènec va anunciar que durant l’hivern es farien assaigs de pilar de sis, els dimecres i els divendres a la capella de Sant Joan, però sembla que aquelles bones intencions no van tenir l’èxit que mereixien.

En els darrers compassos de la temporada, el Patronat dels Castellers de Vilafranca, sempre amatent a l’hora de vetllar pels interessos de la colla, va haver de posicionar-se en contra d’aquell controvertit cronista (?) que, amb una predilecció descarada envers la colla dels Nens del Vendrell, es dedicava sistemàticament a menystenir altres colles —entre les quals la nostra, sobretot—, negant a qui més corresponia allò que ell mateix va qualificar com a «supremacia absoluta» en termes castellers. Cal aclarir que l’individu en qüestió —Jordi Garcia Soler— mai no va mantenir cap contacte directe ni amb els Castellers de Vilafranca ni amb moltes altres colles del món casteller; i que per confegir les seves cròniques (?) al Diario de Barcelona, es dedicava barroerament a copiar tot allò que els que sí que érem considerats com a cronistes castellers reconeguts, procuràvem oferir en diferents mitjans de comunicació del nostre país, barcelonins sobretot, a recer de la nostra sovintejada presència a moltes de les places castelleres i de les informacions que intercanviàvem regularment.

En el número corresponent al mes de gener del 1976 de la revista Oriflama, Jaume Casanova, Crossa, publicà l’article «El fet casteller», tot assenyalant que «La temporada del 1975 ha estat molt interessant i important en la trajectòria temporal del món casteller». Pel que fa a la nostra colla, el balanç dels castells més importants era aquest: - 1 torre de vuit amb folre1 tres de vuit (carregat) - 2 quatres de vuit13 torres de set (4 de carregades) - 2 cincs de set4 quatres de set amb l’agulla

Com es pot comprovar, tot i no ser gens negligible, l’estimació era inferior a la de l’any anterior, que hem anotat al començament d’aquest capítol; trigaríem encara uns anys a assolir nivells més òptims.

Imatge del llibre
Notes (8)
  1. Era fill de Manuel Carrasco i Formiguera, advocat i polític català, independentista, que fou conseller de la Generalitat Republicana i morí executat pels feixistes espanyols, l’abril del 1938, al penal de Burgos, on romangué reclòs tot un any. ↩
  2. Nascut a Badalona, el 21 de juny del 1931, fou un dels principals impulsors i membre del jurat del premi periodístic «Força, Equilibri, Valor i Seny». Al cap de tretze anys pronunciaria un brillant discurs, al saló de sessions de l’Ajuntament de Vilafranca, quan ens fou concedida la Medalla de la Vila per part del Consistori (1988). No va perdre mai el contacte amb els amics vilafranquins i va mantenir encesa la flama de l’afició castellera fis a la seva mort, el 6 d’agost del 2015. ↩
  3. Món Casteller, vol. ii (pàg. 88). ↩
  4. Aquí hi va haver una involuntària confusió en el temps, ja que eren les que hi havia a Valls al segle xix, mentre que, a mitjans segle xx, les coetànies amb la nostra eren la Colla Vella i la Muixerra (aquesta havia usurpat el nom antic de la primera). ↩
  5. Cal tenir en compte que a Llorenç no havien vist descarregar el carro gros des de l’any 1947; i fou en aquella ocasió de la mà dels acostumats Nens del Vendrell, que, més tard, en carregaren un altre, el 1969. ↩
  6. En aquesta torre encara va pujar al terç el casteller vallenc Joan Pena i Gavaldà, l’inoblidable Ros de Xamalí, un dels màxims valors de la Colla Vella dels Xiquets de Valls, que moriria sobtadament al cap de poques setmanes, el 21 de setembre. Casteller compromès —no acostumava a faltar mai ni als assaigs ni a les sortides— a les seves exèquies hi assistí una delegació dels Castellers de Vilafranca, juntament amb una nodrida representació de tot el món casteller. ↩
  7. Hem volgut fer referència, excepcionalment, a les actuacions de les colles foranes en el marc d’aquesta Diada de Sant Fèlix de la Festa Major vilafranquina del 1975, per donar idea de quina era la situació en què ens trobàvem en aquells moments en relació amb les altres colles capdavanteres. D’ara endavant, però, ens limitarem a comentar únicament les actuacions dels nostres Castellers de Vilafranca —de fet, tractem de prioritzar la nostra història— i, si de cas, a assenyalar, puntualment, alguna fita d’altres colles que, per la seva importància cabdal, pugui merèixer eventualment la nostra atenció. ↩
  8. Josep Morera i Falcó — Terrassa, 1919-Barcelona, 1994— fou un destacat atleta i periodista esportiu que s’interessà pel fet casteller arran de la coneixença i amistat que mantingué amb els membres de la vilafranquina Colla Rabassons. Amb motiu del concurs casteller de Vilafranca, patrocinat per Mobles Quer, l’any 1973, va signar un important reportatge, amb fotografies seves, a les pàgines del diari El Correo Catalán, on col·laborava regularment. També s’erigí en un ferm defensor dels nostres interessos castellers enfront d’un controvertit «cronista» que tenia secció fixa al Diario de Barcelona. ↩
Go to Top