Notícies

Imatge del llibre

Les primeres notícies del nou any casteller giraven a l’entorn de la possible convocatòria d’un nou concurs a Tarragona, en substitució de les «Manifestacions castelleres» —tres, en total— que havien tingut lloc, de manera biennal, en els darrers sis anys, una idea que, com veurem, reeixiria plenament; i també excel·lia l’anunci de la pròxima aparició d’una obra magna sobre el fet casteller —amb el prolífic estudiós Pere Català i Roca al capdavant— la qual, amb el títol de Món Casteller, es publicaria en fascicles (el primer sortiria el 2 d’agost) i els successius lliuraments s’allargarien uns quants mesos.

I pel que fa a la nostra vila, el Tothom (5 de gener) es mostrava molt matiner a l’hora de parlar de castells. I ho feia en un editorial dedicat als immigrants catalans i del qual manllevem el paràgraf següent: «La immigració a Catalunya, sense ser un fenomen nou, és quantitativament molt important des de fa pocs anys. La gran massa immigrada és una realitat que cal tenir present al pensar en Catalunya. Parlin o no el català, ballin o no sardanes, pugin o no als castells i pilars són aquí i cal tenir-los en compte, com cal que ells tinguin en compte la realitat catalana». Abundant en el tema aniríem a parar, ara i aquí, a allò que s’ha explicat a bastament en relació amb els castells, en el sentit que, per als nouvinguts a casa nostra, han estat un dels factors integradors més importants d’aquest país.

Falcons versus Castellers?

Un mes després, el mateix setmanari publicava un reportatge dedicat als Falcons vilafranquins, en el qual es posava un especial èmfasi en un assumpte que feia referència a les males relacions entre aquest grup i la nostra colla, una mena de litigi que som del parer que mai no s’hauria d’haver produït ni fomentat. I no ens consta pas, per cert, que aquesta problemàtica s’hagués volgut alimentar, en l’ocasió, des de la pròpia junta dels Castellers, si més no, aquesta és la nostra percepció. L’article venia signat amb les inicials a.r. C. i contenia un apartat que —amb el títol de «Falcons, castells: punts de vista diferents» — feia aquestes reflexions: «Són moltes les crítiques que una colla fa a l’altra i algunes tan dures que publicar-les no afavoriria un canvi d’actitud en les relacions. Potser la polèmica sobre el que es fa amb els components més petits de les colles pot servir per entendre aquestes concepcions diferents. Mentre que els falcons parlen que els nens amb ells s’ho passen bé perquè actuen i els pugen sempre perquè visquin el món dels falcons, no els cal regalar bicicletes i mercantilitzar així les pujades del nen [...] Els castellers pel contrari diuen que controlen millor els petits en les sortides i no transformen la llibertat que cal donar als nens en llibertinatge, ja que això desvirtuaria tot tipus d’intent pedagògic que es pot fer amb el nen. La valoració de l’obertura de l’actual colla castellera és un altre punt de discrepància. De

La torre de set – coneguda els dos segons – carregada totes formes —ens diu en Joan Cuyàs— al ser la colla de castellers tan nombrosa pot passar que segons amb qui parlis tinguis unes respostes o unes altres...». Bé, el pas dels anys tot ho esborra i no serem pas ara nosaltres qui posem més llenya al foc. Sí que hem volgut, però, deixar constància d’aquella situació estranya —des de ja fa molts anys, per sort, perfectament superada— perquè també forma part de la nostra història i ens ha semblat que no la podíem obviar.

El 15 de febrer se celebrà —un altre cop al Fòrum Baltà— l’assemblea general de la colla, de la qual el cronista de La Voz del Penedès (23 de febrer), que signava amb el pseudònim de Pau de la Gralla (que corresponia, com ja hem dit, al Jaume Giménez, el germà gran de l’ex-cap de colla, Lluís), donava complida informació. Vegem-ne alguns tasts: «Van assistir-hi 63 castellers —destaquem, aquest any, l’absència de la canalla— i va obrir l’acte el Cap de Colla, Carles Domènech, qui d’entrada va posar el càrrec a disposició de la Colla, circumstància que sense comentaris ningú va acceptar. El Secretari, en Pep Ribas, va fer un resum-memòria de la darrera temporada i acte seguit en Galofrè va llegir l’estat de comptes, amb 361.304,- pessetes com a fons per a començar la propera temporada. En el tema de les assegurances va quedar ben aclarit que en cas d’accident es cobrarien 600 pessetes diàries, i sobre els assatjos es va dir que començaran el dia 11 d’abril. També es va comentar que sembla que a Tarragona, aquest any, es farà concurs i no exhibició com últimament. El Cap de Colla va demanar a tots els assistents més bona voluntat de presència als assatjos i que entre tots es procuri recuperar a alguns castellers que pel motiu que sigui s’hagin distanciat de la colla, tota vegada que per fer castells grossos fan falta. També es va comentar la manca d’estatge social, ja que l’antic Bar del Coro resta tancat ja fa quatre anys [...] es digué que la darrera temporada s’havien fet masses sortides —31 en 365 dies— i cap els últims dies la gent estava un xic cremada. El tema de la quitxalla és bastant conflictiu i difícil de resoldre, i és un tema que s’hi han d’enfrontar totes les colles...». Al Tothom (23 de febrer), un tal «Cartié» també se’n feia ressò en termes molt semblants i acabava la ressenya amb aquesta recomanació sobre la cita tarragonina: «Caldrà que la nostra colla comenci a treballar de valent per assolir tots els objectius, però també que tota l’afecció de la Vila hi col·labori amb tot l’entusiasme. Només així podrem optar a una de les millors places del concurs, una de les que correspongui a una colla capdavantera com la nostra. Som-hi tots: pit i amunt!». L’assemblea havia estat diferent d’aquelles a les quals estaríem avesats anys a venir. Els temps són canviants... En el mateix exemplar del Tothom fèiem una valoració del que havia estat la temporada anterior, amb el balanç de castells corresponent; i ens crida l’atenció —situats a l’època actual, més de quaranta anys després— el fet

La torre de set – coneguda popularment com "la dels recaders", per la feina que feien els dos segons – carregada a les Fires de Maig del 1980 (ACAP fons J. M. Petrus).
La torre de set – coneguda popularment com "la dels recaders", per la feina que feien els dos segons – carregada a les Fires de Maig del 1980 (ACAP fons J. M. Petrus).

que durant aquell any 1979 la nostra colla va arribar a plantar vint-i-quatre pilars de cinc aixecats per sota (un de carregat), un dels quals girà en rodó tota una volta; i també que, a més, en portàrem tretze al balcó, unes fites que avui dia ens poden semblar del tot inaudites. I és que, com dèiem abans, els temps són canviants...

Els més montserratins de tots

El dia 27 d’abril, festivitat de la Mare de Déu de Montserrat, dins dels actes inicials de la commemoració del centenari de la proclamació de la Moreneta com a Patrona del Principat, vam fer la primera actuació de la temporada a la plaça del Monestir. D’aquesta manera, coincidia l’escenari de la darrera exhibició del 1979 amb la primera del 1980. I el fet d’haver estat escollida la nostra colla per a l’esmentada celebració esdevenia com una mena de reconeixement de la comunitat benedictina envers els castellers de la camisa verda, per la llarga trajectòria de castells plantats a la Santa Muntanya, encapçalats tots ells pel magnífic carro gros aconseguit l’any 1976. I, de retruc, nosaltres podíem brindar, una vegada més, l’homenatge més sentit a tot allò que representa l’entorn montserratí. L’exhibició primera de l’any —a Montserrat, doncs—, consistí a carregar i descarregar el tres de set, el quatre de set, el tres de sis per sota i net, el cinc de sis net i el pilar de cinc.

Torre de set carregada per les Fires i descarregada al barri de Sant Julià

El 18 de maig, l’actuació firaire de cada any a Vilafranca no va representar cap novetat remarcable en relació a passades edicions; una exhibició força completa de castells de set, en la qual va destacar la primera torre de set de la temporada, malgrat que no la vam poder descarregar. Començàrem completant el cinc de set i, després de carregar la torre, vàrem continuar amb el tres de set aixecat per sota i el quatre de set amb l’agulla al mig, ambdós descarregats, per acabar amb dos pilars de cinc alhora i dos pilars de quatre també simultanis. Com a dada anecdòtica, assenyalarem que la torre de set feia el número 101 de les realitzades per la nostra colla en tot l’historial, si sumem les 19 només carregades a les 82 que sí que havíem pogut descarregar.54

El diumenge següent, dia 25, vam tornar a Sant Climent de Llobregat per plantar, a la cercavila, la torre de sis i altres castells de sis, mentre que, a la plaça, vam completar el tres de set, el quatre de set, el tres de sis per sota i net i el pilar de cinc. I hem de saltar gairebé un mes per trobar una nova actuació, la que tingué lloc el dissabte 21 de juny, a Vilafranca, enfront del Mvsev, amb motiu d’un homenatge que uns amics badalonins van dedicar al prolífic escriptor i estudiós del folklore, l’amic Joan Soler i Amigó;55 en aquesta avinentesa vam plantar una torre de sis, el tres de set, el tres de sis per sota i net, el pilar de cinc aixecat per sota i, finalment, un pilar de quatre parat, a segons, pel propi homenatjat.

Hi afegirem que, per aquelles dates, s’havia confirmat el naixement d’una nova colla a Terrassa, precisament quan encara no feia un any de la presentació dels seus Minyons. Hom considerà el nou grup com una escissió d’aquests darrers i el nom escollit per a identificar-lo fou el de Castellers de Terrassa, que escolliren el color blau turquesa com a distintiu.

El 5 de juliol, de nou a Vilafranca, vam dur a terme la sortida habitual a la festa del barri de Sant Julià, on la torre de set ja no se’ns va poder resistir, puix que la vàrem completar després de fer el mateix amb el tres de set; a continuació vam descarregar el quatre de set i plantàrem finalment dos pilars de cinc simultanis, un del quals només fou carregat. Tot i aquell èxit torraire, vam tornar a ensopegar-hi, al cap de dues setmanes, el dissabte 19, de nou a Vilafranca, a la festa d’un altre dels nostres barris, el de les Clotes, on després de completar el tres de set i el quatre de set, vam tornar a carregar la torre de set, per acabar amb un pilar de cinc aixecat per sota.

I als Monjos, el quatre de vuit carregat

Una altra cita anual, gairebé indefugible aleshores, era la que ens portava a Santa Margarida i els Monjos, una altra vegada en companyia de la Colla Vella dels Xiquets de Valls. Així doncs, el diumenge 20 de juliol vam pujar un graó més en carregar el nostre primer quatre de vuit de l’any (era també la primera vegada que l’intentàvem) i completàrem l’exhibició tornant a descarregar la torre de set, a més del tres de set aixecat per sota i el pilar de cinc; a la cercavila prèvia havíem plantat castells de sis nets i pilars de quatre.

I el diumenge 27, cap a una altra destinació habitual com era la de Sant Cugat Sesgarrigues, on plantàrem el tres de set, el quatre de set, dues torres de sis i un pilar de cinc aixecat per sota i portat al balcó; també hi hagué els castells de sis nets i pilars de quatre de costum, dos dels quals els aixecàrem a la masia de cal Sanyes, on, com també era freqüent, castellers i grallers fórem obsequiats amb coca i xampany per diversos membres de la família Trens. El dissabte 2 d’agost, a Vilafranca, tingué lloc la popular revetlla Màrtirs Street, a la qual no ens venia de gust participar a causa de la xiulada de l’any anterior. Per això, vam deixar córrer la invitació i, en canvi, sí que vam tornar a fer fira amb els de la comissió de festes de La Ràpita —de Santa Margarida i els Monjos — per actuar-hi l’endemà, dia 3, amb una clàssica de set, és a dir, el quatre de set, el tres de set, la torre de sis i el pilar de cinc, a més dels castells de sis nets i els pilars de quatre bastits a la cercavila prèvia. El dissabte següent, dia 9, a Vilafranca, al barri del Molí d’en Rovira, vam superar la prestació amb una altra torre de set descarregada, després d’haver completat els quatre i tres de set, per acabar amb el pilar de cinc de ritual.

Imatge del llibreImatge del llibre
El quatre de vuit carregat i la torre de set descarregada als Monjos, el 20-VII-1980 (ACAP fons Cd Vi J. M. Petrus).
La torre de set descarregada a la Bisbal del Penedès, el 15 d’agost (col·lecció Ricard Aranda).
La torre de set descarregada a la Bisbal del Penedès, el 15 d’agost (col·lecció Ricard Aranda).
També a la Bisbal, el quatre de vuit només el vam poder tornar a carregar (col·lecció Ricard Aranda).
També a la Bisbal, el quatre de vuit només el vam poder tornar a carregar (col·lecció Ricard Aranda).

A la Bisbal del Penedès, una altre carro gros només carregat

Per la Mare de Déu d’agost vam tornar a La Bisbal penedesenca, enfortides les relacions per l’èxit de la torre de vuit amb folre, carregada un any abans. Compartírem cartell amb els Minyons de l’Arboç i els Joves Xiquets de Valls i presentàrem les mateixes credencials que als Monjos, però els resultats obtinguts van variar una mica. Després de plantar els quatre i tres de sis nets, un pilar de cinc i dos pilars de quatre a la cercavila, a la plaça del doctor Robert vam començar descarregant amb solvència la torre de set, per continuar amb un quatre de vuit (segon de l’any) que, un cop coronat, tampoc no aconseguírem descarregar; amb diversos canvis a causa de la caiguda, el tres de set aixecat per sota posterior va quedar en intent (no havíem fet llenya amb aquest castell des d’aquell que intentàrem a l’Alguer, el 22 de setembre del 1978, dos dies abans de descarregar-lo) i culminàrem la tercera ronda amb el tres de set per la via normal, per acabar amb un pilar de cinc aixecat per sota.

Al cap de dos dies de la diada bisbalenca, la febre castellera agostenca ens portà a Capellades, una sortida no gens habitual però que anava bé per rodar-nos de cara a la nostra Festa Major, i en la qual vam completar dos tresos de set, dues torres de sis, el tres de sis per sota i net, altres castells de sis nets, dos pilars de cinc i diversos pilars de quatre. I per Sant Magí faria la seva presentació, diríem oficial, tot i que ja havia dut a terme algunes actuacions prèvies, una nova colla tarragonina que —desmarcant-se de les diferenciacions ancestrals de «nova» i «vella»— havia adoptat el nom de Colla Jove Xiquets de Tarragona i lluiria el color lila com a distintiu.

Prolegòmens de la Festa

A punt ja per a la nostra Festa Gran, en el bonic dibuix de l’enyorat Manel Baró, fet expressament per al programa —amb una gralla i el mocador casteller en primer pla— el Drac, els Gegants, l’Humbert i la Roseta i un Diable banyut s’hi feien omnipresents, mentre que també s’hi podia endevinar un pilanet al fons del fons de la il·lustració. I del bon pregó que feu, el 28 d’agost, el vilafranquí Eduard Sans i Miret podem espigolar alguns detalls castellers com ara aquests: «... És l’hora de la diversificació, concert de gralles o concert per la Banda, teatre o sardanes, dormir o matinades, ofici o esperar al carrer, processó o passeig per la rambla, això o allò, un o altre, sense faltar a la crida dels castells; és l’hora de les matemàtiques, en faran un, dos, tres... els millors han estat els segons, els terços, els dosos... veurem el tres de set, els quatre de vuit, o fins potser els cinc de vuit. Es també l’hora de les decisions: “terços amunt”, “Pis a pis, eh”, “Per Sant Fèlix Màrtir, amunt”, és l’hora de l’esforç: “No afluixeu”, “Finet, nen, finet”, “Estrenyeu”, i també és l’hora de la tenacitat, “au! tornem-hi, que no ha estat res”...». Els quatre Administradors que triaren com a nunci el net de l’Anfòs Sans i Rossell —un dels pròcers vilafranquins de la primeria del segle, que també havia fet algunes incursions en el camp literari, àdhuc per parlar de castells— foren Joan Badell, Jordi Cervera, Montserrat Lluverol i Josep Maria Mateu, casteller dels nostres aquest darrer.

Al nostrat setmanari Tothom (30 d’agost), amb el fervent desig d’«Amunt, Vilafranca!», un redactor que signava «Mingues» deixava anar aquests averanys pel que fa a la nostra colla: «...el que faran o deixaran de fer els nostres Castellers de Vilafranca no ho sap ningú. Malauradament, alguns dels puntals més preciosos per a fer bona feina no es troben encara en condicions del tot òptimes. Així i tot, és lògic esperar del seu esperit de superació una actuació digna i d’acord amb la dia-da. L’escassa sort haguda fins ara en els dos quatres de vuit, carregats als Monjos i a la Bisbal, fora bo que no es repetís, ans cal pensar en la possibilitat que dins d’unes quantes hores puguem veure finalment descarregat el “carro gros”. Fins al moment present la temporada vilafranquina es complementa enguany amb sis torres de set, quatre d’elles descarregades, dos tresos de set aixecats per sota (més un intent fallit), un cinc de set i un quatre de set amb l’agulla al mig. Podrem gaudir altra volta de l’espectacle inoblidable de la torre de vuit amb folre?». La solució, millor dit, la decepció, la tindríem el mateix dia que aquelles ratlles frisoses veien la llum, amb una desafortunada actuació a la plaça de la Vila.

També en relació amb la torre de vuit folrada, se’ns fa avinent d’afegir que, pocs dies abans de la festa, des de l’obra social de Caixa Penedès, s’havia posat en circulació, com a petit obsequi, una petit llibret de mistos amb una fotografia —captada per Josep Maria Petrus— de la que havíem descarregat per Sant Fèlix de l’any anterior, acompanyada d’uns versos de l’artista amic Carles Casanellas, que reproduïm: «A la placa gran es planta l’arbre de nerviüda arrel i per la soca, com saba hi corren suors, sang, fel... Sorgeix del tronc el ramatge fillolant un altre branquell jove i tendre. És la imatge de l’anxaneta i del castell.»

Imatge del llibre
Imatge del llibreImatge del llibreImatge del llibre
Per Sant Fèlix del 1980 ens haguérem d’acontentar amb poca cosa més que un tres de set, mentre que a la Vigilia havíem completat també la torre de set i el quatre de set (col·lecció Ricard Aranda i ACAP fons Mestres-Hero).

Una Diada de Sant Fèlix nefasta per a la nostra colla

Ja ho havíem avançat, però el cas és que, tal com veurem tot seguit, la nostra pobra exhibició del dia 30 superaria totes les possibles previsions d’infortuni, amb l’afegit d’uns imponderables negatius amb els quals no hi comptàvem. A la nostra crònica del Tothom (6 de setembre), comentàvem els castells de la vigília en aquests termes: «Res feia preveure a la vigília l’infortuni dels Castellers de Vilafranca més d’una vintena d’hores després. Enllestits el pilar de quatre caminant en fer l’entrada a la placa, després de la cercavila, i el de cinc, de salutació, carregaren i descarregaren amb seguretat el quatre de set, la torre de set, el tres de set i el pilar de cinc. En la torre s’estrenà un nou segon i tot feia pensar que, a l’endemà, la torre de vuit no oferiria massa problemes. La processó de la tarda veié els típics pilars de quatre, i el de cinc en el moment d’entrar la imatge de Sant Fèlix a la Basílica».

El dia 30, amb les dues colles dels Xiquets de Valls convidades a plaça, a la problemàtica derivada de no tenir nosaltres els castells prou consolidats, s’hi va afegir la inesperada i punyent plantada d’un dels pares de la canalla, quan, a l’hora dels castells, es va endur els seus plançons, titulars tots dos a la part més alta de les torres, a passejar per la rambla —o a pujar als cavallitos, tant se val—, deixant la colla sota mínims i sense gaire capacitat de reacció. Intentàvem explicar així la desfeta a la mateixa crònica de l’esmentat setmanari, amb el títol de «La gosadia i la “desgràcia” vilafranquines» i amb aquest seguit de comentaris afligits: «Els Castellers de Vilafranca, que iniciaren l’envit, sorprengueren l’afecció obrint plaça amb un agosarat —i d’altra banda també esperat per molts— intent de la torre de vuit amb folre. Cal dir que a la segona vegada el muntatge l’endevinaren del tot. El problema no residí aquesta volta en la base, ni en el cordó, ni en la doble pinya. La “desgràcia” es feu palesa de forma inesperada puix que a l’hora de la veritat l’enxaneta que havia de coronar la torre desaparegué de la plaça; el seu substitut, malgrat la seva ardidesa, no assolí la fita per tots desitjada. I fou una llàstima, certament, perquè la torre estava francament bé i no hi ha dret que un marrec tiri per terra en breus instants tot l’esforç agermanat d’una colla de gent de bona fe. Ben segur que a l’èxit més que probable de la torre n’haurien seguit d’altres; però la “desgràcia” no acabà aquí, sinó que en els castells successius tampoc no hi volgué pujar altra canalla; i així quan hom esperava el quatre de vuit s’hagué d’improvisar un tres de set i després un tres de set aixecat per sota que només fou carregat, cloent els nostres castellers la infortunada, que no prevista, exhibició amb un pilar de cinc aixecat per sota i portat al balcó, on recollí l’enxaneta el president de la Generalitat, el molt Honorable Jordi Pujol», que havia estat convidat pels Administradors.

El plany el completàvem amb aquesta barreja de retrets i de crida: «És d’esperar que tots aquests “handicaps” serveixin d’explicació al perquè de la fluixa actuació vilafranquina a la plaça. Fora bo també que servís de lliçó per a molts i de revulsiu per als afeccionats de la vila que, d’un temps cap ací, semblen haver girat l’esquena a la colla de casa. Sense caliu, sense gent als assaigs, sense una mica de voluntat per part de tots no es pot esperar que any rere any la nostra colla estigui entre les capdavanteres. Cal un replantejament seriós de la situació, però per això cal l’ajut de tothom, castellers i els qui no ho són, i sobretot de molts que podrien ser-ne. La nostra colla no és morta, però sí que sembla ferida de gravetat si entre tots no hi posem el coll. D’aquí un mes hi ha el concurs a Tarragona i no podem anar-hi a fer castells de set. Necessitem fer els de vuit per deixar ben alt el nom de Vilafranca i és per això que cal la col·laboració de tots. Si no és així, que ningú esperi miracles...». Els altres pilars aixecats durant el dia del Sant Patró van ser els habituals: a l’entrada i sortida d’Ofici (al segon intent el de cinc aixecat davant del monument Als Castellers), els d’entrada i salutació a la plaça, i els de la processó, acompanyats de castells menors; i es donà el cas que, per furgar encara més en la ferida, fins i tot el pilar de cinc aixecat per sota a l’Entrada de la imatge de Sant Fèlix a la basílica, només fou carregat, mentre que, per completar l’infortuni, el pilar de comiat a les colles, davant l’Ajuntament, el vam haver de fer de quatre en no tenir la certesa que el de cinc pogués oferir garanties.

El dia 31, acompanyats dels Castellers de Sitges, hi va haver una millora evident, tot i que presidida tothora pel record malastruc del dia anterior. Vet aquí el comentari que férem en l’ocasió: «Els Castellers de Vilafranca completaren el cinc de set, el tres de set i la torre de set, amb la particularitat que en aquesta última tornaren a pujar els “fugitius”; llavors hom es recordà de la fallida torre de vuit, de l’infortuni de vint-i-quatre hores abans i potser d’alguna que altra coseta més que val més no remenar, però que no és pas gens difícil d’imaginar-la...». L’exhibició la vam arrodonir amb dos pilars de cinc simultanis, un d’ells aixecat per sota, i encara hi va haver temps per cloure-la amb l’habitual pilar de cinc portat al balcó. No cal dir que durant tota la jornada vam anar fent els pilars i algun castell que són de costum en el Sant Fèlix xic. La crònica del Tothom la tancàvem tot esperonant l’afició amb una mena de crida: «Som-hi, tots!», adobada amb aquesta explicació delerosa: «Una vegada més Vilafranca ha fet honor a la seva ben guanyada condició de “la plaça més castellera”. Ara cal esperar que no solament sapiguem mantenir això com hem procurat de fer-ho sempre, sinó que també hem de vetllar tots per la supervivència de la colla. Res no hi ha perdut i a Tarragona hi hem d’anar, hi podem

Imatge del llibreImatge del llibre
El 31 d’agost esdevingué quelcom més positiu, descarregant el cinc de set i la torre de set (ACAP fons J. M. Petrus).

anar, amb el cap ben alt. Tot és qüestió de mentalització. Recordem quan ara farà dos anys i contra tot pronòstic donàrem la campanada. La història es pot repetir si ens ho proposem. Si tots col·laborem podrem tornar a tenir la gran colla que la nostra Vilafranca es mereix. Som-hi, tots! A Tarragona ens traurem l’espina d’aquesta ja oblidada Festa Major». Amb el tarannà que els és propi, els Diables vilafranquins també ens dedicaren un dels seus versos; ve-t’ho aquí: «L’any que ve en comptes de novena / haurem de fer trentena / doncs sant Fèlix s’ha enfadat un bon tros / ja que el dia del seu sant / els Castellers no varen provar el carro gros».

Tot preparant-nos per al concurs

No quedava massa temps per sobreposar-nos a les males sensacions que la Diada de Sant Fèlix ens havia generat ni per esmenar els mals resultats que se’n derivaren. Però encara vam poder fer un parell de sortides, abans d’anar a Tarragona, per mirar de redreçar el rumb. Abans, però, cal fer esment d’un fet que en el seu moment no va passar desapercebut. I és que per tal de celebrar dignament la Diada Nacional de Catalunya, l’11 de setembre, catorze de les disset colles del món casteller van sortir al carrer per plantar els seus castells. Només tres van restar inactives i, entre elles, malauradament, la nostra. És cert que podíem haver actuat pel nostre compte, però també ho és que, tal com ja havia passat l’any anterior, a Vilafranca no s’havien programat actes on encabir la nostra exhibició. Des del Tothom (27 de setembre) i amb la signatura de «Melcior Trabal», ho explicàvem, dolguts, en l’apartat «A Vilafranca, una Diada sense castells», que feia part d’una crònica prèvia al concurs tarragoní, amb aquests comentaris: «El que convé remarcar, però, per damunt de tot és el fet que en l’exaltació de la nostra Diada actuaren a diversos indrets del Principat ni més ni menys que catorze de les disset colles actualment existents (algunes amb tres i quatre exhibicions en diferents llocs). Només faltaren a la crida els Minyons de l’Arboç, els Bordegassos de Vilanova i els nostres Castellers de Vilafranca. De tota manera, però, no és a ells a qui cal demanar responsabilitats. Sembla una contradicció evident, al nostre entendre, que a la vila on tenim la plaça més castellera només se celebri l’Onze de Setembre amb un parell de conferències. Encara més, se’ns fa costerut pensar que el nostre Consistori pugui no sentir cap mena de simpatia envers els nostres balls populars, falcons i castellers (el mateix alcalde havia anat d’agulla en diverses ocasions i algun dels nostres regidors ha posat mans a la pinya més d’una vegada o bé ha pujat als castells), però no entenem com s’ha pogut desaprofitar —essent festiva oficialment per primera vegada la Diada— l’ocasió de fer una veritable festassa a nivell popular, amb tot el poble abocat al carrer. No cal dir que el folklore nostrat no està renyit pas ni amb les dissertacions històriques ni amb la reconstrucció nacional de Catalunya... Sense anar més lluny i dit no pas amb ànim de fer comparacions, només volem recordar que quan encara no teníem Ajuntament democràtic hi hagué castells i sarau en les celebracions de l’Onze de Setembre dels anys 77 i 78. El perquè no s’ha fet en els dos últims anys no ho sabem. Nosaltres només ens atreviríem a suggerir i demanar al Consistori —i creiem fer-nos així ressò de la voluntat popular— que la propera commemoració de la nostra Diada Nacional sigui molt més lluïda que la d’enguany. Així ho esperem».

De les dues sortides prèvies al concurs tarragoní, la primera fou la típica de Sant Sadurní d’Anoia, el 12 de setembre, amb motiu de les seves Fires i Festes; i a la vila xampanyera per excel·lència vam saldar el compromís amb el tres de set, el quatre de set, el tres de sis per sota i net, un pilar de cinc aixecat per sota i un altre pilar de cinc portat al balcó. Una mica més lluïda fou l’actuació que vam fer a Vilafranca, el dia 21, en les festes d’aniversari de la Societat La Principal, l’inveterat Casal, amb el quatre de set, la torre de set, el tres de set i dos pilars de cinc simultanis, tots descarregats. I ja no hi va haver temps per a res més; només els assaigs i una mica més de sort podrien contribuir a una necessària millora que tots anhelàvem.

Tercers a Tarragona

I arribà el 28 de setembre i, amb ell, un nou concurs tarragoní, després de vuit anys del darrer. Cal tenir en compte que, de fet, nosaltres n’érem els campions (guanyadors el 1972), però també s’ha de dir que l’últim certamen —el de Mobles Quer, a Vilafranca, el 1973— l’havia guanyat la Colla Vella dels Xiquets de Valls. En aquesta nova convocatòria hi participaren 16 colles i se n’abstingueren els novells Minyons de Terrassa, contraris als concursos. La victòria fou per a la colla Joves Xiquets de Valls, en competència amb la homònima Colla Vella, mentre que els Castellers de Vilafranca encara vam poder ocupar el tercer lloc en el pòdium amb una actuació que recordava la que havíem fet als Monjos, amb l’afegit d’un cinc de set que no comptabilitzaria a l’hora de sumar punts. La nostra exhibició l’explicàvem així al Tothom (4 d’octubre): «el tercer lloc per als castellers de vilafranca. No pot deixar-nos insatisfets aquesta honrosa tercera plaça assolida pels nostres castellers, guanyadors el 1972 del darrer concurs que s’havia celebrat a Tarragona. Crec que, en honor de la veritat, era el màxim guardó a que podíem aspirar; el que passa, però, és que hauríem pogut millorar sensiblement la nostra puntuació de no haver hagut de patir una vegada més la malastrugança que enguany sembla acompanyar inexorablement les nostres actuacions més importants. Sense anar més lluny convé aclarir que al nostre millor aixecador li fou enguixat el braç

La torre de set al concurs de Tarragona del 1980 (col·lecció Ricard Aranda).
La torre de set al concurs de Tarragona del 1980 (col·lecció Ricard Aranda).
El quatre de vuit carregat al mateix certamen tarragoní (col·lecció Ricard Aranda).
El quatre de vuit carregat al mateix certamen tarragoní (col·lecció Ricard Aranda).

hores abans del concurs i consti que la dislocació havia estat produïda per causes alienes als castells. Això i altres raons impediren d’enlairar la torre de vuit que era el nostre trumfo més preuat. Quan després de carregar el quatre de vuit i descarregar la torre de set, caigué el primer tres de set per sota intentat, l’amenaça vendrellenca planà per damunt les camises verdes vilafranquines, tot i que descarregaren el cinc de set. Després, en la ronda de millorament (—en previsió que els Nens del Vendrell no ens passessin al davant—), en recuperar de nou el tres de set aixecat per sota —que molts quasi donàvem ja momentàniament per perdut— les coses tornaren al seu lloc. En definitiva, una tercera plaça que potser no ens deixa massa contents, però sí plenament satisfets». En total, vam sumar 2.640 punts. A La Voz del Penedès (4 d’octubre) no s’estaven de manifestar que «El “carro gros” vilafranquí ens parla ben clarament d’una nova empenta després de les dificultats de la darrera Festa Major; cal, però, seguir treballant amb l’ajuda i el reconeixement de tota la Vila».

Tanmateix, convé aclarir que de dificultats n’hi va tornar a haver. Sense anar més lluny, com ja hem avançat, el dia abans del concurs al nostre cassoleta «titular» li fou enguixat el canell perquè havia patit una dislocació per causes totalment alienes als castells. Tal volta, si aquest fet no s’hagués produït, hauríem tingut més sort amb el carro gros i, fins i tot, podríem haver intentat la torre de vuit amb folre que dúiem en cartera. En el mateix número del setmanari vilafranquí esmentat, s’informava també de la celebració de la pròxima Diada de la Colla, prevista per al dissabte, 25 d’octubre, amb una sèrie d’actes que tindrien lloc a la plaça de la Vila i amb la pretensió i les ganes de «...fer bons castells. Si l’afició ens ajuda volem descarregar els quatre de vuit i... perquè considerem que estem en deute moral amb el poble de Vilafranca». Una previsió que, com veurem, s’acabaria complint a plena satisfacció. Abans de celebrar la nostra particular diada, però, calia tornar a Montserrat, el dia 19 (recordem que aquell any ja hi havíem actuat abans, el 27 d’abril), per fer-nos presents en el tradicional romiatge vilafranquí i complimentar, una vegada més, la nostra Moreneta; i ho vam fer dedicant-li un tres de set, un quatre de set, un tres de sis per sota i net, una torre de sis neta, només carregada, i un pilar de cinc, també carregat. Tal com havia anat l’any, si venia un hivern fred, la llenya la teníem garantida.

I, per fi, el quatre de vuit descarregat

El dilluns, 13 d’octubre, es va convocar una roda de premsa per parlar de l’actualitat castellera que girava a l’entorn de la nostra colla. Per part dels castellers hi van comparèixer el cap de colla, Carles Domènech i el secretari, Josep Ribas. A La Voz del Penedès (18 d’octubre), hi llegim: «Malauradament es clou una temporada dolenta. Ni la sort ha estat germana de la colla aquest any, tot i que s’han fet alguns castells d’envergadura. Per això, creiem que amb gent a la plaça —a fer mans, a fer caliu— en l’última actuació de la temporada bé podrien intentar la Torre de Vuit i el Quatre de Vuit, i descarregar-lo...». I el mateix dia, al Tothom, la portada ja avançava: «Tornarem a fer castells de 8, però necessitem caliu», mentre que, a les pàgines interiors, Josep Giménez es feia ressò dels múltiples temes que s’havien tractat, tot aprofitant, a més, la conjuntura per donar notícia, en boca d’aquells capdavanters, dels actes programats per a la tarda del dissabte dia 25: «Aquest any hem plantejat una festa diferent dels altres anys. En lloc de fer uns actes al matí (matinades, missa, castells al migdia i dinar), enguany fem la festa a la tarda del dissabte, i ens trobem en un sopar. La idea és de reunir més gent, ja que els darrers anys el diumenge quedàvem quasi sols. El programa seria el següent: a 2 / 4 de 5, concert de gralles pels Grallers de Vilafranca; a 2 / 4 de 6, Festival Infantil, tipus circ (companyia de saltimbanquis del Doctor Solé) amb una pista rodona; mentrestant els Diables de Vilafranca faran una cercavila, per fer venir la gent a la plaça: a les 7 el grup d’Havaneres “Cavall Bernat”: a 2 / 4 de 8 el caep III ens farà el mateix espectacle de la Festa Major. Quan haurem fet un bon nucli de gent, farem els Castells. Comptem que seran pels volts de les 8». Una programació ben completa, doncs, i ben distinta, també, a la que era habitual.

A l’hora de la veritat, els castells, en comptes de fer-los a l’aire lliure, els vam plantar, tal com s’havia previst en cas de mal temps, al pati de butaques del Casal —era la primera vegada que ho fèiem en aquest marc insòlit, però no seria l’ultima— i l’actuació esdevingué la millor de la temporada, amb el quatre de vuit, per fi descarregat, com a primer envit. No l’havíem pogut completar des del 30 d’agost del 1978 (tot i que en aquest interval el vam carregar en sis ocasions) i l’eufòria es desfermà... Potser massa, perquè la torre de set que intentàrem després no es va arribar ni a coronar. Malgrat la caiguda, vam saber reconduir la situació descarregant el tres de set aixecat per sota, la torre de set, ara sí, i un pilar de cinc que en lloc de portar-lo al balcó el vam dur a una de les llotges del teatre, on recollí la canalla el batlle de la vila i antic casteller Fèlix Sogas (i hem dit canalla, perquè va haver d’entomar l’aixecador i l’enxaneta, donat que aquest darrer arribava fins al segon pis). A la nostra crònica del Tothom (1 de novembre) ens esplaiàvem a desdir amb aquests apuntaments: «Aquest quatre de vuit, formidable —“com una bitlla” que diria més d’un, o un dels millors que hem fet que dirien d’altres—, serví per a treure’ns l’espina de la passada Festa Major i, per què no, de les altres caigudes d’enguany. Aquesta vegada no hi va haver problemes, ni en els baixos, ni en els terços, ni quarts, ni cinquens (barretada pel

Tres de set a Montserrat per la romeria, el 19 d’octubre (col·lecció Ricard Aranda).
Tres de set a Montserrat per la romeria, el 19 d’octubre (col·lecció Ricard Aranda).
Fotografia de grup a la Diada de la Colla del 1980 (ACAP fons CdV).
Fotografia de grup a la Diada de la Colla del 1980 (ACAP fons CdV).
El quatre de vuit descarregat al pati de butaques del Casal vilafranquí, el 25 d’octubre (ACAP fons CdV).
El quatre de vuit descarregat al pati de butaques del Casal vilafranquí, el 25 d’octubre (ACAP fons CdV).

Ramonet que “lliga” la canalla com només ell sap fer-ho) i la pinya o cordó era també “de reglament” (el poble col·laborà fermament i no féu cas de preteses manques d’obertura). A l’èxit esclatant del quatre de vuit seguí un intent de la torre de set que va fer llenya inexplicablement. Després fou descarregat un coratjós tres de set aixecat per sota que va servir per asserenar els ànims i, amb renovades moral i puixança, intentar de nou el dos de set; una torre més carregada de pes però que a la fi pogué descarregar-se, tot i que alguna que altra forta sotragada posà en perill la seva correcta execució. Finalment, un pilar de cinc portat fins a la llotja de les autoritats —que recolliren aixecador i enxaneta— posà cloenda a la brillant exhibició que trobà en el Casal (i això cal agrair-ho a la seva Junta Directiva) un marc oportú i arrecerat enfront les inclemències del temps.

— Després de l’actuació, el cap de colla, Carles Domènech, lliurà als castellers Gabriel Martínez i Josep Miret sengles plaques que els acrediten com a castellers de soca-rel, i el sopar de germanor al restaurant “Sol i Vi” aplegà més de dues-centes cinquanta persones, tenint en compte que enguany hi eren convidades les “costelles” dels castellers; així s’acabà la diada, adés amb una magnífica paròdia castellera que feren els del caep III, un nou recital d’havaneres pel grup “Cavall Bernat” i sarau a dojo. I fins l’any vinent en que esperem superar les fites d’enguany, amb l’ajut de tots.

— Per acabar direm que l’aixecament de castells dins del Casal ja tenia un precedent. I sembla ser que fou la colla unificada de Xiquets de Valls la que hi actuà per la Mercè, el 1945, potser amb els quatre de set, pilar de cinc i algun altre castell. De tota manera, el quatre de vuit és el primer que es fa, almenys que nosaltres sapiguem, en un recinte cobert. L’enhorabona als castellers la fem extensiva, en aquesta ocasió, a tots els casalistes per la part que els toca...».

Bé, el quatre de vuit sí que el vam fer; però, malauradament, la torre de vuit, aquell any, la quedaríem a deure, malgrat els bons desigs que expressava el nostre casteller, poeta i rapsode, Cinto Tomàs, en els versos que trobem a La Voz del Penedès (25 d’octubre, tot i que ja havien estat publicats un any abans). Heu-los ací: «“La nostra festa” Festa castellera, benvinguda siguis, que alegria i goig regales amb abundor, quan els castellers en arribar a l’església, van a fer l’ofrena al seu Patró. I en presentar-la, li demanen que els doni salut, fortalesa i braó, perquè quan hagin d’actuar a les places, ho facin amb coratge i decisió.

I si així es mostren en anar a la plaça i tots estan units amb germanor, segur que tots aquells castells que facin seran del grat de tota l’afecció. D’un conjunt de gent senzilla i noble que volen per al seu poble el millor i lluiten, perquè tota Vilafranca porti el mocador penjat al coll. I si tots el portem, farem grans coses, si veniu a la placa, per ajudar; i farem un peu fort, com un roure, per la Torre de Vuit, descarregar.»

I com que el quatre de vuit sí que l’havíem fet, al cap d’una setmana i en el mateix setmanari l’amic Joan Solé i Bordes exultava de valent en un article que duia el títol de «Castellers i vida social» —tot relligant la collaboració entre castellers i casalistes — i del qual manllevem aquests paràgrafs: «...la comparança esdevé altament suggeridora quan trenta-i-dos anys de vida i goig casteller s’aplegaven en la Societat La Principal; ambdós han estat, quasi des del mateix dia de la seva fundació, centres vius d’intensitat col·lectiva, de germanor i de catalanitat, i ara, com abans, ho han fet tantes altres vegades, es retroben en la perspectiva conjunta del servei a la vilafranquina població. Una base de vida social dóna sentit i realitat a tantes superacions en temes ben diversos; potser des de l’ànima castellera es podrà fer una valoració més acurada, però fou una evidència simptomàtica quan els vilafranquins s’abocaren altra vegada a fer mans unitàries, donant suport físic i escalf moral a la colla, que el necessitava més que mai per a superar una petita davallada; ara —com sempre— el camí no serà fàcil però Vilafranca segueix oferint la capitalitat d’un Penedès engrescat en aquest difícil art. La majestuosa visió del quatre de vuit descarregat al Casal parla per si sola, em portà també al record aquelles vigílies del concurs de la Setmana de la Vinya i el Vi, el 1.973, en un divendres històric a Sant Joan, assajant en un ambient eufòric i multitudinari diverses combinacions que després cristal·litzarien en una meravellosa torre de vuit [...] Des de sempre l’esperit de lluita i superació ens identifica, ben arrelats a les motivacions de la terra, i continuem engrescats en tasques senzilles i momentànies però tan plenes de condició comuna i vitalitat social com el prodigi d’enlairar castells».

I a Mallorca tanquem temporada

La nostra dèria de portar la colla pels més diversos racons dels Països Catalans ens dugué a cloure la temporada a l’illa de Mallorca, tot aprofitant la duplicitat festiva del dia de Tots Sants, dissabte, i de l’endemà, diumenge, dia 2 de novembre, en altre temps dedicat a recordar

La torre de set també la vam descarregar, però al segon intent.
La torre de set també la vam descarregar, però al segon intent.
Gabriel Martínez i Josep Miret soca-rels el 1980.
Gabriel Martínez i Josep Miret soca-rels el 1980.
Imatge del llibreImatge del llibre
El tres de set i un Vano de cinc a bord del Canguro que ens duia a Mallorca, el 31 d’octubre (fotos Pere Català i Roca i col·lecció Ricard Aranda).

els nostres difunts. Així doncs, de mica en mica anàvem afegint a les sortides a molts diversos indrets de les comarques catalanes, les anades a la Catalunya del Nord, al Principat d’Andorra, a l’Alguer, al País Valencià i, ara, a una de les illes mediterrànies de parla catalana. De tots els ets i uts de l’excursió en donàrem extensa informació a les pàgines del Tothom (8 de novembre), que és la mateixa que ens plau d’oferir a continuació:

«En el darrer cap de setmana la colla de castellers de la Vila acomplí la seva anunciada sortida a la més gran de les Balears, tot continuant la seva tasca de donar a conèixer els castells al llarg i ample dels Països Catalans.

Castells al canguro El viatge d’anada es féu per mar, partint del port de Barcelona a la una del migdia del divendres, dia 31, a bord del «Canguro San Sebastián». Abans que el vaixell es posés en marxa s’aixecà un tres de set al bell mig d’una de les cobertes superiors i en el precís moment que començava a abandonar el moll fou plantat un «vano», és a dir, un pilar de cinc flanquejat a banda i banda per dos pilars de quatre. La travessa es dugué a terme sense novetat, amb una mar del tot plana i bonancenca, arribant a les envistes de la badia de Palma abans de les vuit del vespre i ancorant minuts després al moll de Ponent de Ciutat de Mallorca. D’allí fórem traslladats a l’hotel Saratoga, confortable i cèntric, situat a la zona del Puig de Sant Pere, a pocs metres del centre neuràlgic de la capital mallorquina i que fou, naturalment, el nostre punt d’allotjament.

Coves i panellets El dissabte, dia de Tots Sants, la mainada i alguns acompanyants visitaren les cèlebres coves del Drac; d’altres passejaren per la ciutat, tot fent turisme —ca- tedral, llotja, castell de Bellver, ajuntament, passeig del Born, etc.— o bé les compres de ritual per a la família (un caramull d’ensaïmades es podia veure l’endemà al vestíbul de l’hotel, moments abans de desocupar-lo), mentre que una delegació de la colla fou rebuda al Palau de la Diputació pel Sr. Jaume Canudas, vicepresident del Consell General Interinsular de les Balears, a qui fou lliurada una reproducció del nostre quatre de vuit a Montserrat (cal dir que el president, Sr. Jeroni Albertí, no pogué atendre’ns per mor que s’havia desplaçat a Toledo per tal d’assistir a una reunió de representants de les comunitats preautonòmiques de l’Estat espanyol). Al capvespre, rebérem la visita, en el mateix hotel, de tres membres de la Casa Ca- talana de Mallorca que s’interessaren vivament pels detalls de la nostra actuació de l’endemà. Finalment, deixem constància que un grupet de “privilegiats” (venien ben preparats) celebrà dignament la festa, en la sobretaula del dinar, amb panellets i xampany.

Castells a Ciutat El diumenge va ser dia de cercavila matinal castellera, la qual s’inicià al passeig Mallorca, enfront l’hotel, plantant el tres de set, la torre de sis i dos pilars de quatre simultanis, davallant després fins l’esplanada de Santa Catalina i aixecant, davant del bastió de Sant Pere, un tres de sis net. Seguírem pel passeig marítim vers sa Llotja, aturant-nos a la plaça del mateix nom per completar un quatre de set i intentar una torre de sis que fou desmuntada per indecisió de l’enxaneta. La passejada continuà cap a Baix Murada (Camp de Mar) on foren carregats i descarregats el tres de set i un pilar de cinc amb el teló de fons impressionant i meravellós de sa Catedral, s’Almudaina i sa Murada, iniciant tot seguit per s’Hort del Rei la pujada a la Seu, no sense que es fes una breu parada a les escales que hi menen, per tal de fer una foto comunitària de tota la colla. Davant la porta lateral catedralícia fou bastida una torre de sis i, seguidament, a la plaça de la Cort, amb l’Ajuntament i el Consell al darrera, un pilar de cinc aixecat per sota i tombant tota la pinya. Més tard, a la plaça d’Espanya, saludàrem Francesc de Borja Moll, ciutadellenc establert a Ciutat de Mallorca, editor i un dels patriarques contemporanis de les lletres catalanes, en honor del qual foren plan- tats —al peu d’un magnífic monument al rei Jaume el Conqueridor— el quatre de sis net i un parell de pilars de quatre simultanis. La cercavila finí a la plaça Major amb el quatre de set i un altre “vano”, entre els que tingué lloc el lliurament d’un altre quadre, aquest dedicat a la ciutat, en la persona del senyor Jaume Mulet, cap de cerimonial de l’ajuntament de Palma, el qual correspongué de part del batlle i el seu consistori amb una reproducció de l’escut de la mateixa. Cal afegir que tots els castells foren carre- gats i descarregats, llevat d’aquell intent de dos de sis suara esmentat. A darrera hora de la tarda —tothom content— el viatge de tornada es féu amb avió des de l’aeròdrom de Son Sant Joan, arribant en vint minuts al del Prat de Llobregat sense contratemps; i més tard a la nostra Vila, carregats de son... i d’ensaïmades!

D’anècdotes n’hi hagué per a tots els gustos, des del famós “pallasso” —en Jordi del Cafè del Nen— que es destapà com a tal (la indumentària, almenys, en donava testimoni), fins a la llarga espera que ens tocà suportar un cop arribats a l’aeroport barceloní (no comparegueren els autocars sinó després que el nostre “gerente” els reclamés), precedint als “psuqueros” (un grup de parlamentaris del psuc) que venien de Madrid, tot passant per la d’aquell casteller que afirmava haver ballat durant la nit amb una monja (potser efectes del xarel·lo?). Anecdòtic fou també el fet que una mica més ens duem a Mallorca un polissó; resulta que l’amic Pere Català tingué la gentilesa de

Imatge del llibreImatge del llibre
El tres de set i el pilar de cinc al Camp de Mar de la Ciutat de Mallorca (fotos: Pep Manresa a Fem pinya! i ACAP fons CdV).
Imatge del llibreImatge del llibreImatge del llibre
El tres de set davant l’hotel Saratoga, el quatre de set al passeig de Sagrera i el pilar de cinc a la plaça de Cort de la capital balear, el 2 de novembre (col·lecció Ricard Aranda).
Foto de grup davant sa Catedral de Palma de Mallorca (col·lecció Ricard Aranda).
Foto de grup davant sa Catedral de Palma de Mallorca (col·lecció Ricard Aranda).

venir a fer-nos una foto a dalt del «Canguro» i es trobà, en el moment de voler abandonar-lo, que ja havien retirat la passarel·la; tanmateix, pogué fer-ho minuts després, juntament amb el pràctic del port, des de l’escotilla, arran de mar, que ja serveix per a aquest afer, i amb la barca corresponent fou conduït al moll. Cal agrair al director i principal artífex de l’obra que s’està editant a Barcelona —“Món Casteller” duu per títol i ja n’han sortit mitja dotzena de fascicles— la bona disposició que ha mostrat sempre envers la nostra colla. També volem fer esment de l’amabilitat palesada per Gabriel Sureda, guàrdia motoritzat que posà l’Ajuntament a la nostra disposició durant tota la cercavila del diumenge.

—Assenyalarem, abans de cloure aquesta ressenya, que sembla ser que els vilafranquins som la tercera colla que ha plantat castells a Mallorca. El 1935 va ser la colla Nova dels Xiquets de Valls la que va actuar a Ciutat, arribant a carregar un dos de set. El 1976, hi feren cap els Nens del Vendrell, actuant a Manacor i Porto Cristo en el marc de diversos actes organitzats amb motiu del Congrés de Cultura Catalana.

—Després d’aquesta profitosa sortida a “l’Illa de la calma” cal recordar que els Castellers de Vilafranca ja hem dut a terme un bon itinerari pels Països Catalans: Principat, Catalunya del Nord (Rosselló), Andorra, l’Alguer, País Valencià (Ribera del Xúquer) i ara a Mallorca; un itinerari que caldrà encara anar completant, no solament amb la Franja de Ponent, sinó també, si és possible, amb la visita a alguna altra de les Balears».56

Ens cal afegir que durant aquell viatge a Mallorca tingué lloc la conversa definitiva que dugué a la dissolució dels Grallers de Vilafranca, un grup primigeni que comptava amb onze membres, tot i que n’havia arribat a tenir dotze.57 A partir d’aquest moment —i fins que l’any 1984 la colla adquirí l’edifici de Cal Figarot—, qui acompanyà totes les nostres actuacions foren els acabats de néixer Grallers de Vilafranca —Colla de Mar —, integrada per quatre dels antics membres de la desapareguda formació

Una carta al Tothom

El 15 de novembre va veure la llum un escrit publicat en aquest setmanari vilafranquí que feia referència a un episodi punyent, ocorregut feia uns mesos, i en el qual s’havia vist involucrat un casteller de la colla, en Lluís Hill, el qual, arran d’una disputa per un terreny de la seva propietat, compartida amb en Carles Domènech, havia rebut, amb traïdoria, un parell de cops de destral a l’esquena per part del propietari d’una finca veïna. No ens estendrem a comentar tots els fets, perquè estan ben explicats a la carta en qüestió, però el cas és que, en el controvertit judici que seguí als fets, l’agressor i l’agredit van rebre, paradoxalment i injusta, la mateixa condemna. Els van empresonar tots dos a la Model de Barcelona i aquesta circumstància va fer que des de la Junta de la colla i, sobretot, des del Patronat, ens belluguéssim ben prest per tal que el company pogués sortir-ne com més aviat millor. Vam adreçar una carta a la superioritat competent i la pràctica totalitat d’entitats socioculturals de la vila, a instàncies dels nostres precs, van signar documents de suport. I a la fi, es va aconseguir que fos posat en llibertat molt abans del que havia dictaminat la sentència.58 Van ser uns moments molt tràgics, viscuts amb intensitat, i que van fer que molta gent de la colla sentís com a propi tot aquell afer.

Dèiem que la temporada restaria closa amb la sortida a Mallorca i, de fet, així va ser si la referim als castells realitzats amb un mínim de set pisos, que d’això es tracta en circumstàncies normals pel que fa a la nostra colla; però, en realitat, encara hi va haver temps per fer una darrera actuació, tot i que sense castells de set, repetim, la qual cosa era gairebé del tot inusual en aquella època; cal tenir en compte, però, que molts castellers ja havien desat la faixa. La darrera sortida, doncs, ens dugué, el 30 de novembre, a la comarca del Maresme, concretament a Cabrera de Mar —dins dels actes commemoratius del V Centenari de l’abolició del feudalisme en aquelles contrades—, on plantàrem els tres i quatre de sis nets, la torre de sis i un parell de pilars de cinc, el segon dels quals aixecat per sota i després d’un primer intent que no reeixí. I ara sí que, tot adherint-nos a una causa tan noble, podíem posar el punt i final, no sense que se’ns comencés a girar feina aviat de cara a la pròxima temporada, atès que seríem la colla encarregada d’encetar-la oficialment amb l’actuació que protagonitzaríem, precisament el dia de Cap d’Any, a la nostra Vila, amb motiu de donar el nom de l’Alguer, com ja s’havia anunciat, a un dels carrers del Poble Nou vilafranquí. En un any força irregular, la collita castellera vilafranquina d’aquell 1980, pel que fa als castells de més entitat, havia estat la següent: - 4 quatres de vuit (3 de carregats) - 11 torres de set (2 de carregades) - 5 tresos de set aixecats per sota (1 de carregat) - 2 cincs de set1 quatre de set amb l’agulla

Tot i tornar a descarregar un quatre de vuit, havíem perdut la torre de vuit folrada, mentre que el tres de vuit ni tan sols l’havíem pogut intentar. La llarga travessa del desert continuava fent el seu curs...

Notes (5)
  1. En honor a la veritat, però, hem de precisar que en aquells anys havíem comptabilitzat tres o quatre torres que havíem completat en alguns assaigs, des del 1970, per la qual cosa es fa difícil de precisar-ne ara el nombre exacte. ↩
  2. Joan Soler i Amigó (Badalona, 1941-2022) fou autor d’un caramull de textos sobre cultura popular i altres disciplines literàries i musicals; excel·lí, sobretot, com a director de l’obra Tradicionari, enciclopèdia de la cultura popular de Catalunya (10 volums). Entre d’altres distincions, el 2006 fou guardonat amb el Premi Nacional de Cultura Popular i el 2018 rebé la Creu de Sant Jordi. ↩
  3. Anys a venir, una actuació a Fraga, la capital del Baix Cinca (una de les comarques de la Franja de Ponent, de la qual és la ciutat més poblada), així com a diversos indrets de l’illa de Menorca donarien complida satisfacció a aquells bons desigs. ↩
  4. El 19 de desembre tots aquests grallaires van retre un homenatge al veterà i carismàtic timbaler Pere Galofrè —conegut popularment com a Pere de Cal Fèlix o Peret del Pla, ja que vivia al Pla del Penedès— qui, amb el seu tabal, havia tocat manta vegades amb tots ells i, en particular, en moltes de les actuacions de la nostra colla. ↩
  5. El mateix Lluís Hill va publicar, passats uns anys, un opuscle explicant les experiències viscudes en l’ocasió. I qui tingui interès a saber més sobre aquest tema, pot consultar el Tothom (15-XI-1980), per llegir la mencionada carta en la seva totalitat. ↩
Go to Top