Notícies

El primer cinc de vuit vilafranquí, descarregat el 30 d'agost del 1985
El primer cinc de vuit vilafranquí, descarregat el 30 d'agost del 1985 (ACAP fons CdV)

Tot just encetat l’any, l’espai «Finet i pel mig» del Tothom (18 de gener) —cal recordar que anava signat amb el pseudònim de Torre de Dos — mirava de posar-nos una mica al corrent de la minsa activitat castellera d’aquella primerenca època hivernal i, així, ens assabentava que s’havia hagut d’ajornar la que hauria estat la primera actuació de la temporada, precisament a càrrec de la nostra colla i que havia de tenir lloc el diumenge anterior dia 13, en el marc del castell de Sant Domènec —popularment dit de Sant Domingo —, prop de la Ràpita, al terme municipal de Santa Margarida i els Monjos. La neu i el fred que es van fer presents a les nostres comarques van obligar a suspendre l’Aplec que organitzava la Delegació a l’Alt Penedès d’Òmnium Cultural, en el marc de les vilafranquines Festes de Sant Raimon.

La mateixa crònica ens assabenta que el dia 7 de gener s’havia reunit, a la masia de Cal Cassanyes del Pla, prop de Sant Marçal, el Jurat qualificador del premi «Força, equilibri, Valor i Seny»; aquesta distinció, patrocinada per Oriol Rossell i dotada amb 35.000 pessetes, va recaure en el minyó terrassenc Josep Anton Falcato, pel seu article «Del somni a la realitat i de la realitat al somni», mentre que el premi «Crossa» (és a dir, el que havia estat l’accèssit al premi principal), dotat amb 15.000 pessetes, aportades per la Colla Rabassons, se l’endugué el prolífic comunicador vendrellenc Pere Ferrando, pel seu treball «Quatre de deu o quatre de nou? (la fotografia de Castells més enigmàtica és esbrinada)», un estudi minuciós que aclaria dubtes sobre una imatge captada precisament a Vilafranca, a mitjan segle xix, en la qual es podia veure l’aixecament simultani de dos castells i no pas un de sol, del qual hom havia especulat erròniament que podia tractar-se d’un quatre de deu. El Jurat també feu una menció especial del llibret «L’Arboç casteller», obra del recordat prohom arbocenc Esteve Cruanyes, i de l’article del també minyó de Terrassa i bon amic, Carles Feiner, Negre —malauradament traspassat, al cap d’uns anys, de forma inesperada i prematura—, que duia per títol «El triomf somniat».

A Venècia, encara no

També per aquelles dates, des de la ciutat de Venècia i amb la companyia catalana de teatre «Els Comediants» com a mitjancera, es posà de manifest l’interès per portar una colla castellera al seu famós carnaval. La idea partí del grup teatral venecià «Compagnia della Calza – i Nuovi Cortesi» i l’assessor turístic de l’Ajuntament de la ciutat dels canals Mauricio Cecconi es posà en contacte amb diversos municipis catalans amb colla castellera pròpia, per tal d’enllestir el projecte. Els Castellers de Vilafranca vam ser temptejats com una de les possibles colles a participar-hi i vàrem aportar la documentació necessària,102 però finalment l’organització optà per una altra colla i nosaltres haguérem d’esperar una millor ocasió que, per sort, no trigaria massa anys a arribar. A la secció «Finet i pel mig», del Tothom (1 de febrer), els dos torraires signants pretenien donar un cert toc d’ironia a la qüestió, però també cal dir que el seu comentari podia semblar, més aviat, una mica poca-solta; vegem-ho sinó: «...avui ja podem dir que la colla dels Joves Xiquets de Valls s’ha endut el gat a l’aigua. Ja us podeu imaginar les cares que van fer els de la colla Castellers de Vilafranca, que ja tenien fetes un altre cop les maletes per tornar en aquest país; fins i tot havien fet allò que es diu les rebaixes de gener al seu pressupost econòmic però a la fi es queden a casa. I la dels Bordegassos?, que ja havien renunciat al seu propi carnaval i ja havien canviat les peles per lires...».

El 17 de febrer, amb motiu d’una trobada de ràdioescoltes del programa radiofònic «La Cuca de Nit», els nostres Joves dels Castellers de Vilafranca van plantar els tres i quatre de sis i un altre dels seus vanos (pilar de quatre simultani amb dos de tres) al pati de Cal Figarot, com a homenatge a la conductora del programa, que va recollir l’enxaneta d’un dels pilars des de la terrassa del nostre casal; també se li feu lliurament d’una placa castellera commemorativa. El 22 de març se celebrà l’assemblea anual de la colla, al Fòrum Baltà, on es tractaren diversos assumptes, entre els que cal fer menció del cessament de Ricard Aranda i Arguimbau com a secretari, després de deu anys a la Junta, i de la seva substitució per Joan Vallès i Petit. Aquesta informació esdevingué la darrera notícia castellera que publicà el setmanari Tothom, el qual, lamentablement, tancaria portes definitivament amb un darrer número aparegut el 29 de març.

Pocs dies abans, el 17 de març, havíem participat, a Torredembarra, amb un pilar de quatre, en l’acte d’homenatge pòstum a l’enxaneta David Sánchez, dels Nois de la Torre, a qui fou dedicat un simbòlic monument. I el dia 30, a Vilafranca, en la inauguració de l’Institut de Formació Professional, vam fer un pilar de cinc simultani amb un de quatre, el tres de set, el quatre de set amb l’agulla al mig (carregat) i dos pilars de cinc alhora. El mateix dia, anàrem a Barcelona per tal de celebrar, al Camp Nou, la consecució del títol de lliga per part del Barça, en el partit que l’enfrontà al Sporting de Xixón (així és coneguda la ciutat a Astúries per aquells que parlen bable); i amb tal motiu vam plantar dos pilars de cinc simultanis i dos més de quatre, amb els enxanetes fent voleiar les banderes de Catalunya i del club. I el 14 d’abril anàrem cap al Bages, per actuar a la vila d’Artés, que celebrava la seva Fira; hi completàrem el quatre de set amb l’agulla, dos tresos de set, el pilar de cinc, castells de cinc i de sis nets, el pilar de quatre per sota i un vano de pilar de cinc amb dos de quatre.

Tornem a la Catalunya del Nord

El primer dia del mes de maig, els nostres «Joves» van anar a Sant Cugat Sesgarrigues, amb una actuació meritòria, ja que van aconseguir completar un quatre de sis net, un tres de sis, la torre de sis, el pilar de cinc i diversos pilars de quatre. També ens consta que havien

Un pilar de quatre al Camp Nou del F. C. Barcelona el dia 30 de març del 1985 (col·lecció Josep Galofrè).
Un pilar de quatre al Camp Nou del F. C. Barcelona el dia 30 de març del 1985 (col·lecció Josep Galofrè).

La fotografia de castells més enigmàtica és esbrinada: «Quatre de Deu» o «Quatre de Nou»?

Els que més o menys coneixem la història castellera des dels seus principis, no desconeixem certs enigmes que, al llarg d’aquesta, van apareixent en diversos llocs: textos, dibuixos, fotografies... Alguns d’aquests enigmes condueixen, inevitablement, a especulacions que, més o menys, intenten d’esbrinar-los, però que, a vegades, aquestes mateixes especulacions fan obrir nous dilemes i es forma així una roda tancada que difícilment es pot trencar.

Com més reculada sigui la data, més difícil és esbrinar qualsevol problema. Així arribem en un moment de la història castellera en què —com en tot— apareixen les fotografies com a testimoni d’un fet determinat. Sembla que la fotografia sigui el document més objectiu de tots: allò que es veu és el que hi hauria i no pot ésser cap altra cosa. Però és que ni les fotografies s’escapen de dubtes, interrogants i especulacions; i menys encara les primeres fotografies aparegudes que són les que tenen una qualitat molt inferior a les d’ara. Molt de mèrit ja té l’existència des de temps tan antics!

Casualitat o no, el cert és que la fotografia més antiga —junt amb dues més fetes el mateix dia— de castells de la que fins ara hom té notícia, ha sigut la que més comentaris ha incitat, ja que podia ocultar de quin castell es tracta. D’aquesta fotografia se sap que és presa a Vilafranca, que ha estat feta abans del 1862, data en la qual col·locaren llums de gas a la Casa de la Vila i en una època que ja es feien castells de nou. Ara bé, la qüestió d’aquesta fotografia ha estat esbrinar de quin castell es tractava. I és aquí per on hem treballat.

Segons podem llegir al llibre «Món Casteller» (1980), dirigit per l’historiador Pere Català, el vilafranquí Fèlix Cusiné adreçà una carta a aquell, l’any 1955, en la qual deia: «...No m’atreveixo a afirmar que no sigui el quatre de nou... Ara bé, si trobéssim en documents que s’arribà a fer el quatre de deu, llavors aquest dubte, en mi, quasi arribaria a desaparèixer». S’han trobat, és cert, documents pels quals s’esmenta l’intent —més ben dit que s’intentaria— d’aquest titànic castell. Això, segurament, féu que el mateix Fèlix Cusiné tornés a insistir quatre anys després: «He arribat quasi a la convicció que aquell castell és el quatre de deu».

Hi ha dues opinions més sobre el tema, del mateix caire, però molt més entenedores; la primera és deguda a Lluís Solsona i la trobem també al segon volum de la susdita obra: «Sempre he cregut que l’estructura dels primers pisos del castell no té res d’estrany si tenim present que es tracta d’un quatre de nou acabat de carregar i que al seu davant té un altre quatre de nou aixecat simultàniament i que precisament es troba en els instants en que els quarts comencen a baixar o pujar». L’altra és treta del butlletí «La Veu de la Colla Vella» (núm. 5, juny 1982), que conté el treball “Tot fent història”, del qual és autor Miquel Trenchs i on es reflecteix que: «És un quatre de nou a la plaça de Vilafranca. Al seu davant hi ha l’altra colla — començant o acabant?— amb un altre quatre, probablement de nou, perquè és amb folre...».

Sobre aquestes dues darreres opinions m’he posat a estudiar la fotografia per tal d’esbrinar-ho. Com? Doncs pintant d’un color un castell i d’un altre color l’altre. Començant pel castell ja fet i contornejant la silueta dels castellers amb bolígraf, vaig arribar fins al punt crític: la base del castell on hi ha la confusió. La qüestió era dibuixar els quatre terços del castell del davant, cosa no gaire fàcil. Però a la fi em varen sortir els detalls: el cap, els braços, les faixes, etc., fins que els quatre terços restaven ben definits. El que quedava per acolorir coincidia perfectament amb els altres terços del castell del darrera: no sobrava ni mancava ningú!

La qüestió es pot dir que ja quedava resolta: són dos quatres de nou davant per davant, un de fet i l’altre —el del davant—amb els terços col·locats. Hi ha alguns detalls més que ho confirmen: al segle passat, quan hi havia dues colles, els castells s’aixecaven simultàniament; en aquella actuació, de la qual hi ha tres fotografies, en una —la que estudiem— fan el quatre de nou les dues colles alhora; en una altra es veu que fan el tres de nou també simultàniament, cosa lògica si pensem que és la mateixa actuació; la tercera, però, fa dubtar: es veu un altre quatre de nou però sol. Hi pot haver alguna explicació, com la que algun castell hagi caigut i ara faci el castell una colla sola. Un altre detall de la foto en qüestió: el quatre de nou del davant s’està fent ja que a la pinya es pot veure almenys un nen. Tots sabem que als castells, quan baixen la canalla, no es queden al folre sinó que ho fan fins al terra.

Hi ha un altre dubte que planeja sobre la fotografia: la perspectiva fa que sembli que els dos castells estiguin junts, o sigui que sembla que tinguin la mateixa grandària tant el que està lluny com el que està a prop. Però també hi ha una explicació [...] El cert és que els dos castells sí que estan molt a prop; tanmateix, no ens equivocaríem gaire si dèiem que la distància que els separa és tan sols d’uns 5 o 6 metres aproximadament, com podem observar en fotografies de castells simultanis en llocs on la distància l’hem pogut mesurar «in situ» i fixant-nos en la diferència de grandària entre el castell que està més lluny i el que està més a prop.

Aquest ha estat l’estudi de la famosa fotografia. Espero que hagi aportat una mica més de llum a la fosca història dels castells.

Pere Ferrando i Romeu

* * * El 28 de gener del 1983, 1985 l’amic Pere Ferrando — vendrellenc de naixement, però resident a la nostra vila des de fa molts anys— va publicar, al setmanari Informes - Baix Penedès, l’article que fou agraciat, el 1985, amb el premi «Crossa, en memòria de Jaume Casanova», en la seva segona edició. Ens ha semblat escaient d’incloure’l en la nostra crònica, atès el seu indubtable interès i per tal com fa referència a uns castells aixecats a Vilafranca en una data indeterminada de mitjan segle xix i dels quals podem trobar la referència fotogràfica al nostre primer volum de Castellers de Vilafranca (pàgs. 46-49-50). Amb posterioritat a l’atorgament del guardó, el treball també fou publicat a El 3 de Vuit, el 18 de gener del 1985. L’oferim pràcticament en la seva totalitat, exceptuant un fragment final que conté algunes consideracions més tècniques que no afecten, però, la comprensió global de l’escrit. Ve-t’ho aquí:

Al setmanari vendrellenc mencionat, Pere Ferrando va publicar dues vegades la foto en qüestió; en la primera —que és la que s’ha divulgat— figurava aquest peu: «La fotografia enigmàtica: en si, no aclareix pràcticament res», mentre que en la segona, amb els retocs convenients, sempre en blanc i negre, ja ens aclaria que «Amb les diferents tonalitats dels dos Castells la incògnita desapareix». De tota manera, afegirem que ell mateix va tenir l’encert d’enviar a Pere Català una foto encara millor, atès que l’havia acolorit i així es desxifrava molt millor l’enigma. I vet aquí que aquesta darrera imatge la va rescatar l’historiador Pablo Giori de l’Arxiu Nacional de Catalunya —on hi ha dipositat el fons documental de la família vallenca dels Català fotògrafs— i és la mateixa que es va publicar a l’Enciclopèdia Castellera (vol. I, pàg. 95) i que també ens ha servit per a il·lustrar aquest apartat diferenciat dins del conjunt d’aquesta publicació.

Imatge del llibre

plantat alguns pilanets més, el 6 d’abril, a Vilafranca.

I el dia 5 va tornar a tocar passar duana, no pas per anar molt i molt lluny, sinó que des de la nostra Vilafranca penedesenca travessàrem el Pirineu per actuar a l’altra homònima catalana: Vilafranca de Conflent, una bonica i pintoresca vila fortificada, que conserva el magnífic traçat emmurallat que dissenyà, com tants altres en la seva època, l’enginyer militar francès Vauban, cap a finals del segle xvii. A les sis del matí partia de Cal Figarot la cinquena expedició castellera vilafranquina a la Catalunya del Nord. A les anteriors visites a Perpinyà (1970, 77 i 82), Toluges (1970) i Cotlliure (1984), s’hi afegia aquesta que ens portava a aquell esplèndid vilatge medieval de la riba dreta de la Tet, el riu que flueix per aquells paratges. Abans, però, vam fer parada a l’històric monestir benedictí de Sant Miquel de Cuixà, al terme de Codalet, gairebé als peus del Canigó i un dels bressols més preuats de la nostra cultura. El recordat poeta amic Francesc Català, que s’havia desplaçat expressament des del poble de Vinçà, on feia de metge, prop de Prada de Conflent, ens feu una acurada explicació sobre la història i les singularitats del cenobi i ens acompanyà per les seves dependències; així vam poder visitar el que resta del seu magnífic claustre —tot i que molt espoliat—103, edificat amb el típic marbre rosa de la zona (com a «pedra de Vilafranca» es coneix popularment); la interessant església preromànica de tres naus, que conserva una bona mostra de les típiques arcuacions visigòtiques i la impressionant pedra romana que conforma l’altar major —localitzada uns pocs anys enrere, precisament a Vinçà, com a balcó d’una de les cases del poble—, on es podia veure inscrit el nom d’Oliba, l’abat que donà impuls al monestir i que fou l’instaurador de les històriques assemblees de Pau i Treva —la festa que les recorda ens havia portat a Toluges, el 1970—104 considerades com les beceroles de les reunions parlamentàries d’arreu del món; i, finalment, la cripta del Pessebre, que inspirà al mestre Pau Casals la composició que porta el mateix nom. En acabar la visita, a recer del claustre, plantàrem el quatre de set amb l’agulla al mig i, encara dins del recinte abacial i amb l’impressionant campanar romànic com a teló de fons, la torre de set, la primera que fèiem a la Catalunya transpirinenca.

En arribar a Vilafranca de Conflent ens fou servit el dinar al clos emmurallat del bastió de la Reina, que consistí en una graellada a l’aire lliure acompanyada d’altres entreteniments i ben regada amb el vi del país. Després, a la plaça de l’Església, s’improvisà un concert de gralles i tabal, mentre els més sibarites feien el cafè, la copa i la fària de ritual. A les tres de la tarda, tothom a peu dret per anar a visitar unes conegudes grutes, a uns pocs centenars de metres del veïnat; la meitat de la colla feu cap a la Cova Bastera, on s’aixecà un pilar de quatre i el cinc de cinc net; i l’altre grup es dirigí a les Grans Canaletes, a l’entrada de les quals foren bastits dos pilars de quatre més, tot donant temps que arribés la resta de la colla; a la fi, tothom va poder visitar aquestes coves més monumentals i un altre pilar de quatre s’enlairà en una de les seves àmplies i ben il·luminades sales. Retornats a la vila murada férem castells petits a la porta de França per acabar de pair el dinar: nou de cinc net, quatre de sis net i pilar de quatre per sota; i ja dins de la població, aixecàrem un tres de sis per sota i net i una torre de sis a la placeta de l’Hospital, davant de la seu de l’Associació Cultural de Vilafranca de Conflent, l’entitat que ens havia convidat a la festa. Finalment, davant de l’església de Sant Jaume, amb presència d’un públic nombrós i entusiasta, vam carregar i descarregar, el quatre de set, el tres de set, un altre tres de sis aixecat per sota i net i el clàssic vano de comiat, amb un pilar de cinc flanquejat per dos pilars de quatre, I encara hi hagué temps per a l’aperitiu d’honor a la sala de festes del Centre de Reunions, precedit d’un altre parell de pilars de quatre simultanis i els discursos de cloenda, a càrrec del president de l’esmentada associació, Guy Durbet105 i del batlle del municipi, Joan Pere Lannelongue, que ho féu en català, amb els quals intercanviaren obsequis els nostres cap de colla i president. A la fi, una sardana, ballada per alguns castellers i gent vilafranquina del Conflent, va tancar una profitosa jornada d’agermanament que tindria repicó, com veurem, els anys 1988 i 1989. La plujosa arribada a la nostra vila vers les onze de la nit no deslluí gens ni mica el record d’aquella diada d’apropament entre les dues Vilafranca catalanes, dissortadament separades d’uns segles ençà per estranyes, arbitràries i mai volgudes fronteres.

Quatre de vuit a Montblanc

El 12 de maig duguérem a terme una d’aquelles sortides que donen categoria i fan honor a la història castellera, ja que vam actuar per primera vegada a la vila ducal de Montblanc. Es té constància que l’any 1155, el comte de Barcelona Ramon Berenguer iv va atorgar la primera carta de poblament de la localitat a un tal Pere Berenguer de Vilafranca, de forma que la relació entre Montblanc i la nostra vila ja venia de lluny. També cal recordar que més d’un segle abans de la nostra visita, com que els Administradors de la nostra Festa de Sant Fèlix de l’any 1879 no s’havien posat d’acord amb cap de les dues colles dels Xiquets de Valls, contractaren una de les dues dels Torraires montblanquins que, en aquella època, havien pres carta de naturalesa a la capital de la Conca de Barberà.106 La nostra primera actuació a la històrica vila murada de la riba del Francolí podia esdevenir, doncs, com una mena de tornavisita en el temps, tot recordant aquells atàvics xiquets vuitcentistes; i cal afegir que aquesta tingué lloc en el marc de les Fires i Festes de Sant Maties, acompanyats a plaça pels de la colla Joves Xiquets de Valls. Els Verds plantàrem d’inici un quatre de set, de prova, a la bonica plaça Major, mentre que més tard, al recinte firal, vam carregar i descarregar el quatre de vuit —primer de l’any—, la torre de set, el tres de set aixecat per sota i un parell de pilars de cinc alhora.

Imatge del llibreImatge del llibreImatge del llibre
A dalt: la torre de set davant del Monestir de Sant Miquel de Cuixà; a baix: els tres i quatre de set a Vilafranca de Conflent, el dia 1 de maig (ACAP fons CdV).
Imatge del llibreImatge del llibre
El quatre de vuit i la torre de set descarregat a Montblanc, el 12 de maig del 1985 (ACAP fons J. M. Petrus).
Imatge del llibreImatge del llibre
El quatre de vuit i el tres de vuit descarregats a les Fires de Maig del 1985 (ACAP fons Jordi Valls).

I tres de vuit a les Fires de Maig!

Els aires de la Conca devien estimular els anhels dels nostres castellers a jutjar per la bona actuació que vam fer al cap d’una setmana, a Vilafranca, en el marc de les nostres Fires. En efecte, aquell 19 de maig, a la cercavila i a tall d’assaig, ja ens anotàrem un quatre de set i un tres de set; i després, a la plaça de la Vila, vam descarregar d’una tacada el quatre de vuit, el primer tres de vuit de la temporada, el cinc de set i dos pilars de cinc simultanis. El dissabte següent, dia 25, de nou a Vilafranca, vam actuar davant del Museu, tot completant el quatre de set amb l’agulla al mig, el tres de set i el quatre de set —amb l’anècdota que a terços hi pujaren els dos germans Galofrè, el Josep i el Lluís—, per acabar amb un pilar de cinc.

Arribat el de juny, encetàvem un mes que esdevindria farcit d’actuacions; la primera, el dia 1, a Sant Climent de Llobregat, amb una exhibició força discreta: tres de set, quatre de sis amb l’agulla i net, torre de sis i pilar de cinc, a més d’altres castells de sis nets, el nou de cinc net i tres pilars de quatre. Cal matisar, però, que el mateix dia, a Vilafranca, pràcticament a la mateixa hora, una altra fracció de la colla participava en els actes inaugurals del torneig d’hoquei «L’Anxaneta», amb un tres de set i un pilar de cinc. L’endemà, dia 2, tornàvem a terres del Pirineu català per actuar a Darnius,107 una vila fronterera de l’Empordà, on completàrem el quatre de set, el tres de set, el nou de cinc net, la torre de sis, el pilar de cinc i un pilar de quatre per sota. I el diumenge següent, dia 9, ens arribaríem fins a un altre indret empordanès, el bonic, pintoresc i ben endreçat poble de Pals, on al llarg de la jornada vam anar bastint tota una tirallonga de castells: els tres de set, quatre de sis amb l’agulla i net, pilar de quatre per sota, quatre de set amb l’agulla al mig, tres de sis per sota i net, torre de sis, quatre de set, cinc de sis net i pilar de cinc aixecat per sota. I el dissabte 15, a Vilafranca, els vailets de la nostra colla de Joves, molt entonats, a la festa del barri del Poble Nou van plantar un tres de sis net, un quatre de sis, un pilar de cinc, un cinc de cinc net i un pilar de quatre per sota.

Un altre carro gros al castell dels Penyafort

El diumenge 16 de juny, ens vam fer presents a l’aplec al Castell de Sant Domingo —prop de La Ràpita, del terme de Santa Margarida i els Monjos —, on visqué Ramon de Penyafort, el sant penedesenc per excel·lència i compatró vilafranquí; per això també és conegut com a Castell de Penyafort. La festa l’organitzava llavors la delegació a l’Alt Penedès d’Òmnium Cultural i l’actuació suplia la que havíem d’haver protagonitzat el 13 de gener anterior i que havia estat suspesa a causa de les inclemències meteorològiques. A l’aplec en qüestió, que comptà també amb la participació de diversos grups folklòrics dels Monjos i de Vilafranca i dels Falcons de la Ràpita, aconseguírem una altra exhibició rellevant en descarregar un nou quatre de vuit, en un marc tan insòlit, però de tanta significació històrica; tot i això, la joia no fou completa en caure una torre de set que només vam carregar; el cinc de set i dos pilars de cinc simultanis, un dels quals fou portat fins a un dels balcons del castell, van arrodonir la nostra prestació. A Moja, el 22 de juny, van actuar de nou els nostres Joves amb els seus habituals castells de sis i de cinc nets i pilars de quatre i de tres.

I un altre a les Escaldes d’Andorra

Animats per la solvència que havíem demostrat amb el carro gros —tres de consecutius descarregats en poc més d’un mes— volguérem dur-lo també al Principat d’Andorra, on aquest castell emblemàtic encara no s’havia intentat mai, mentre que la nostra torre de set del 1983 era la màxima construcció castellera que els andorrans havien pogut tastar fins aleshores. L’actuació fou el dia 23 de juny a la zona més cèntrica i concorreguda de Les Escaldes —parròquia de les Escaldes-Engordany—; i a la cercavila prèvia oferírem un ampli repertori de castells: quatre de sis net, tres de set, pilar de quatre per sota i rodat, torre de sis neta, pilar de cinc aixecat i baixat per sota, nou de cinc net i quatre de sis amb l’agulla i net. La passejada s’acabà a la plaça dels Coprínceps, on el quatre de vuit ens va fer gruar d’allò més, ja que un primer intent va fer llenya amb els dosos posats; llavors, per asserenar els ànims i mirar de reconduir l’exhibició, vam continuar-la completant un quatre de set amb l’agulla al mig, que va donar pas a un nou intent de carro gros que tampoc no va arribar a plec de bé, atès que s’hagué de desmuntar amb els quints col·locats (havent desfet també abans una vegada la pinya). Finalment, tirant de ràbia i de coratge, vam poder carregar i descarregar el somniat castell enmig de l’entusiasme general, començant per nosaltres mateixos; i amb un tres de set i un parell de pilars de cinc alhora, un d’ells per sota, vam enllestir aquesta nova sortida, la quarta, a les valls pirinenques més internacionals.

El dissabte 29 anàrem a Premià de Dalt, on vam completar els quatre de set, tres de set, torre de sis i pilar de cinc portat al balcó, a més de diversos castells de sis i de cinc nets i pilars de quatre. I sense defallir ni un bri, la nova experiència andorrana, amb els quatre pilans de vuit, devia fer que volguéssim afegir una nova plaça en el nostre historial, prop de Vilafranca, on poder repetir la gesta. Però, ai las!, hauria de ser precisament en un indret no gaire llunyà de casa nostra, al poble de La Gornal —del terme municipal de Castellet i la Gornal—, on tastaríem la creu malastruga de la moneda el 30 de juny, ja que, malauradament, un primer intent de carro gros ens va caure quan el peu de l’enxaneta ja volava per damunt l’esquena de la cassoleta; i aquest cop, ves per on, el cinc de set que completàrem tot seguit no ens va donar tal volta ni l’assossec ni la sort que necessitàvem, puix que un segon intent del quatre de vuit va tornar a fer llenya, una mica abans de com havia anat l’anterior, però també amb l’aixecador ja col·locat; i finalment, amb un quatre de set i un pilar de cinc aixecat i baixat per sota vam haver de tornar a la vila decebuts i amb la cua entre les cames.

– del llinatge dels Penyafort –

El Jaume del Ràpid comandant la canalla per fer cap a la plaça de la Vila (ACAP fons CdV).
El Jaume del Ràpid comandant la canalla per fer cap a la plaça de la Vila (ACAP fons CdV).
Mural amb mosaic, de tessel·les vidriades, realitzat pel casteller Joan Bosch, l'any 1985, que va decorar durant uns quants anys una de les parets del menjador de Cal Figarot (foto de l'artista).
Mural amb mosaic, de tessel·les vidriades, realitzat pel casteller Joan Bosch, l'any 1985, que va decorar durant uns quants anys una de les parets del menjador de Cal Figarot (foto de l'artista).
El quatre de set davant del Mvsev de Vilafranca, el 25 de maig del 1985 (col·lecció Josep Galofrè).
El quatre de set davant del Mvsev de Vilafranca, el 25 de maig del 1985 (col·lecció Josep Galofrè).
El quatre de vuit descarregat al castell de Sant Domingo – del llinatge dels Penyafort – el 16 de juny del 1985 (ACAP fons Jaume Giménez i Jordi Valls).
El quatre de vuit descarregat al castell de Sant Domingo – del llinatge dels Penyafort – el 16 de juny del 1985 (ACAP fons Jaume Giménez i Jordi Valls).
El quatre de vuit descarregat al castell de Sant Domingo – del llinatge dels Penyafort – el 16 de juny del 1985 (ACAP fons Jaume Giménez i Jordi Valls).
El quatre de vuit descarregat al castell de Sant Domingo – del llinatge dels Penyafort – el 16 de juny del 1985 (ACAP fons Jaume Giménez i Jordi Valls).
Imatge del llibreImatge del llibreImatge del llibreImatge del llibre
A dalt: el cinc de set i dos pilars de cinc al castell de Penyafort, el 16-VI-1985 (ACAP fons Jordi Valls); a baix: el quatre de set amb l'agulla i el tres de set a les Escaldes d'Andorra, el 23 de juny (ol·lecció Ricard Aranda).
El quatre de vuit a les Escaldes-Engordany, el 23 de juny (ol·lecció Ricard Aranda).
El quatre de vuit a les Escaldes-Engordany, el 23 de juny (ol·lecció Ricard Aranda).

Sumant més que no pas restant

Per fortuna, el malastruc no va tenir repicó al cap d’uns pocs dies, concretament el 6 de juliol, a Vilafranca, a la festa del barri de Sant Julià, on, tot i no reeixir del tot amb la torre de set –només carregada–, sí que vam poder completar el quatre de set amb l’agulla al mig, un altre quatre de vuit —descarregat sense problemes— i dos pilars de cinc simultanis, un d’aixecat per sota, a més d’un pilar de quatre dels nostres castellers més joves. Aquests havien protagonitzar tots sols una altra actuació el 30 de juny, a Piera, amb els tres i quatre de sis, castells de cinc nets i pilars de quatre, mentre que tornarien a treballar el 13 de juliol, al també vilafranquí barri del Molí d’en Rovira, completant el tres de sis net, castells de cinc nets i diversos pilars de quatre. El dia 19 la colla, de nou al complet, va actuar en un altre dels barris de Vilafranca, el de les Clotes, on fou bastit —i descarregat— un altre quatre de vuit, seguit d’un quatre de set amb l’agulla al mig, també completat, mentre que la torre de set —només carregada— va tornar a fer-se esquiva, abans que cloguéssim la demostració amb un parell de pilars de cinc alhora, un d’ells aixecat i baixat per sota. L’endemà dia 14, actuà al mateix barri la nostra colla de Joves amb els seus castells de costum.

I el 21 tornàrem, tots plegats, a Santa Margarida i els Monjos, aquest cop compartint plaça amb la Colla Vella dels Xiquets de Valls, com era d’habitud, i amb la Colla Jove Xiquets de Tarragona, com a novetat. En una ben assolellada plaça de Pau Casals les coses van rutllar millor per a nosaltres que en les sortides anteriors, si fem cas del resultat global de l’exhibició: un altre quatre de vuit descarregat i, com a novetat, un tres de vuit carregat, a més de la torre de set —ara sí, descarregada— i dos pilars de cinc simultanis, un dels quals fou aixecat i baixat per sota; llàstima del tres de vuit, que pintava bé per a poder descarregar, però va acabar cedint. Abans, a la cercavila, havíem aixecat els tres i quatre de sis, nets.

El dissabte 27 de juliol, vam tornar a terres gironines per actuar a Salt, amb uns castells més discrets: dos tresos de set, el nou de cinc net, el pilar de cinc per sota, dues torres de sis, el quatre de sis amb l’agulla i net, el tres de sis per sota i net, el quatre de set amb l’agulla al mig, un pilar de quatre per sota i un pilar de cinc. I l’endemà, en direcció contrària, però també ben lluny, cap a Camarles, amb tota una nova rècula de construccions: pilar de cinc, nou de cinc net, pilar de quatre per sota, tres de set, quatre de set amb l’agulla al mig, tres de sis per sota i net, torre de sis i vano de cinc, amb el pilar central aixecat per sota.

Un agost profitós

A Vilafranca, la tradicional trobada al Vall del Castell —o sigui, la coneguda revetlla Màrtirs Street — va comptar el 3 d’agost amb la participació de cinc colles: ni més ni menys que les dues de Valls, la de Barcelona i dues de Vilafranca: Castellers i Xicots. Nosaltres vàrem superar l’actuació dels Monjos, tot invertint la sort, però, en el que pertoca als dos castells de vuit, és a dir: tres de vuit descarregat (com l’any anterior), quatre de vuit carregat, torre de set —un altre cop només carregada i que encara continuava donant problemes— i dos pilars de cinc alhora, un d’ells aixecat i baixat per sota. En relació amb els Castellers de Barcelona, cal dir que en aquell 1985 van patir una escissió que derivà en la fundació dels Castellers de Santa Coloma (de Gramenet), amb camises de color blau cel; i hi afegirem que el dia 25 del mateix mes d’agost van fer l’única actuació de la seva història, a casa seva, uns Marrecs del Catllar, amb un color blau més pujat de to, com a distintiu.

I el dia 10, a Reus, en una diada dedicada als turistes —novament amb les dues colles dels Xiquets de Valls, Vella i Joves, a més dels Xiquets de Tarragona i els Xiquets locals—, després de fer un quatre de sis, de prova, per fi vam poder tornar a descarregar els dos castells de vuit pisos, primer el tres i després el quatre, a més de completar també el cinc de set i un parell de pilars de cinc (un de carregat i l’altre aixecat i baixat per sota). Cal dir que amb aquesta exhibició, superàvem la de l’any anterior, quan el quatre de vuit només el carregàrem.

L’11 d’agost vam tornar a Llorenç del Penedès, una plaça força propícia, on arrodonírem una completa exhibició en la qual vam descarregar de nou el quatre de vuit, a més de la torre de set, ara sí, el cinc de set, el quatre de set amb l’agulla al mig i un pilar de cinc; a la cercavila prèvia havíem fet dos quatres de sis nets a tall d’assaig. El 15 d’agost la colla de Joves actuà a la Festa Major de La Múnia —el poble més gran del terme municipal de Castellví de la Marca —, amb la torre de sis, el quatre de sis amb l’agulla, el tres de sis i un pilar de quatre per sota. I el 17, ells mateixos van tornar a Terrassola i Lavit (ja hi havien actuat un any abans) on plantaren el cinc de sis, el quatre de sis amb l’agulla, castells de cinc nets i pilars de quatre.

Un altre quatre de vuit el vam poder fer també tota la colla a la Festa Major d’Igualada, el dia 25, amb la particularitat que, a causa d’una pluja que no va parar, l’haguérem de bastir sota cobert, al local de l’Ateneu Igualadí, una institució més que centenària, dedicada a fomentar la cultura entre la classe obrera (talment com havia fet el nostre Ateneu Vilafranquí, que fou requisat pels franquistes, el 1939, en acabar aquella fatídica Guerra (in)Civil del 1936). Ens acompanyà en l’envit la Colla Jove Xiquets de Tarragona i, a banda del carro gros, nosaltres descarregàrem també el cinc de set i el quatre de set amb l’agulla al mig, tot i que, a l’entremig d’aquests dos darrers castells, no reeixí altra volta el nostre intent d’una torre de set que ens tornà a mostrar la seva cara menys amable; amb dos pilars de cinc alhora (un d’aixecat i baixat per sota), plantats simultàniament amb un de quatre dels nostres Joves, vam finir aquella actuació que el mal temps havia deslluït.

Un "document" de l'època.
Un "document" de l'època.
Imatge del llibre
Imatge del llibreImatge del llibreImatge del llibre
Tripleta de castells als Monjos el 21 de juliol del 1985: el quatre de vuit descarregat, el tres de vuit carregat i la torre de set descarregada (ACAP fons Jaume Giménez).
Imatge del llibreImatge del llibre
El tres de vuit i el quatre de vuit descarregats a Reus, a la Diada del turista, el 10 d'agost (ACAP fons J. M. Petrus).
Imatge del llibreImatge del llibre
El quatre de vuit i la torre de set completats a Llorenç del Penedès, l'11 d'agost (ACAP fons J. M. Petrus).

En el marc d’una Festa Major ben rodona: cinc de vuit vilafranquí!!!

El quintet administratiu del 1985 —Jesusa Bergés, Pere Mongay, Montserrat Montal, Jordi Solà i Josep Soler— va encarregar el pregó al periodista i botiguer Enric Tomàs i Guix, que coneixia els castells, sobretot, a través de l’ull de la seva càmera fotogràfica; per això, en el seu predicot no hi mancaven referències castelleres com ara aquestes: «Ja fa anys que tenim grallers vilafranquins; també en fa que els castellers varen assolir la torre de set, el quatre de vuit, el pilar de sis, el tres de vuit... i els components dels balls cobren un preu simbòlic... i a la plaça del Blat de Valls hem pogut veure el quatre de nou, el cinc de vuit [...] El dia trenta, i de dia, el protagonisme és dels castellers. Per veure’ls hem d’estar quiets. El seu és un monument vertical, trencant l’aire./ Però, de nit, els protagonistes ho són tots els balls, els que porten foc i els que no. Ells conformen l’essència de la processó, necessiten el carrer per moure’s. La contraposició, els castellers, no hi tenen res a fer. De fet són una taca verda (i jo sóc dels verds) que, cansada, es passeja, i, de tant en tant, aixeca algun castellet o un pilaret ben bé per justificar-se...».

El dia 29 vam descarregar un quatre de vuit força treballat i, a més, la torre de set, el cinc de set i dos pilars de cinc simultanis. Abans s’havia fet algun castell petit a la cercavila, el pilar de quatre caminant en fer l’entrada a la plaça i el de cinc de salutació. També hi hagué castells de poca entitat a la processó de la tarda i un pilar de cinc (carregat) en fer l’entrada a la basílica de Santa Maria la imatge de Sant Fèlix. Una de les ‘novetats’, per cert, d’aquella Festa Major la constituí la recuperació de la Moixiganga vilafranquina després de molts anys.

I arribàvem així a Sant Fèlix amb la moral força crescuda. El darrer assaig abans de la Festa Major havia anat de perles i les possibilitats de poder veure un cinc de vuit de color verd havien crescut fins a un convenciment gairebé absolut, ja que en aquella prova preliminar s’havien arribat a col·locar els dosos. Aquell any, ens acompanyaren a plaça els Xiquets de la Colla Vella de Valls i els Minyons de Terrassa. Després dels pilars habituals propis del tram preliminar de la Diada —tres de cinc i un de quatre—, la nostra exhibició començà amb un tres de vuit ben descarregat a la primera ronda. I a la segona, arribà el moment previst d’encarar el primer gran repte, el cinc de vuit, la catedral dels castells, que fou dominada a la perfecció i sense gaire dificultat aparent, la qual cosa corroborava les bones sensacions que havia desvetllat el darrer assaig. Era el primer cinc de vuit de la nostra colla, amb el qual, d’alguna manera, obríem bretxa en l’hegemonia que els Xiquets de Valls havien fet palesa en els darrers anys. Semblantment, era la primera vegada en el segle xx que una colla en carregar-lo per primer cop aconseguia també descarregar-lo. «Un nou “miracle” de Sant Fèlix a la plaça més castellera...», exultàvem, sota l’empara d’en «Fèlix Drac», a les pàgines d’El 3 de Vuit (20 de setembre). I és que aquell nostre cinc de vuit menava a l’èxtasi col·lectiu i, a més, l’aconseguírem després que també el completés la Colla Vella dels Xiquets de Valls; així ho vam explicar llavors: «Els castellers de vila s’entestaren també en una comesa prou esperada i llargament somniada quan es disposaren a enlairar igualment el cinc de vuit. Després de desmuntar una volta la pinya començà l’ascensió, pis per pis, dels camises verdes enmig l’alenada d’emoció d’una plaça enfervorida. El castell pujà molt bé i decidit; tots érem conscients que vivíem uns moments històrics; l’expectació era gran, els cors en un puny, la tensió deixava el muscle garratibat, i quan l’enxaneta féu les dues aletes —tal com mana l’ortodòxia en castells d’aquestes característiques— la plaça fou un clam; allò s’ensorrava, vaja...; ovació de gala, braços enlaire, crits de joia, abraçades, plors... en fi, un deliri col·lectiu. Els que no s’ensorraren, però, foren els castellers locals, que deixaren bocabadat més d’un quan, després de carregar la mítica “catedral dels castells”, aconseguien també descarregar-la amb una mestria i una serenitat extraordinàries. La proesa ja era feta i es reproduïren a cor què vols els senyals de contentesa en la majoria dels presents a la plaça; a d’altres, la processó els anava per dintre... Per primera vegada a la història, un cinc de vuit vilafranquí era ben lligat al sac de la nostra colla degana i per primera vegada en aquest segle també es donava la circumstància que una colla, després d’haver coronat el cinc de vuit, assolia també completar-lo en la mateixa actuació...». En Carles Mènec, el cap de colla, fou alçat a pes de braços, com si volguéssim personalitzar en ell l’èxit assolit. Portats per l’eufòria, a la tercera ronda vam ser encara més agosarats, posant en escena el nostre primer intent del quatre de nou amb folre, del qual s’ha de dir que, tot i que s’havien fet alguns assaigs, encara no estava prou madur i hauria d’esperar; amb els sisens collocats, la impressionant estructura humana s’esfondrà. Tanmateix, l’èxit esclatant del cinc de vuit no ens el treia ningú i va merèixer palesament els versos escaients de qui millor podia posar-lo en solfa: «Cinc de vuit (30 d’agost de 1985) Hem vist el somni fet realitat. L’explosió d’un crit. Hem vist la vida encimbellar-se: mai cap flama ardida no s’ha vestit de tanta majestat. Hem vist el mai no vist: que els Castellers de Vilafranca, amb seny, valor i manya muntin i, a més, desmuntin la muntanya del cinc de vuit. Qui pot demanar més?» Antoni Massanell i Esclassans 10 de setembre de 1985

Imatge del llibreImatge del llibre
El quatre de vuit i la torre de set a la vigília de Sant Fèlix del 1985 (col·lecció Ricard Aranda i ACAP fons Mestres-Hero).
El primer cinc de vuit vilafranquí al moment que l'enxaneta feu la segona aleta victoriosa (ACAP fons CdV).
El primer cinc de vuit vilafranquí al moment que l'enxaneta feu la segona aleta victoriosa (ACAP fons CdV).
Els baixos i les crosses del nostre primer cinc de vuit (col·lecció Josep Galofrè).
Els baixos i les crosses del nostre primer cinc de vuit (col·lecció Josep Galofrè).
Imatge del llibre
El tres de vuit descarregat i el primer cinc de vuit, també completat, el 30 d'agost (ACAP fons CdV).
El tres de vuit descarregat i el primer cinc de vuit, també completat, el 30 d'agost (ACAP fons CdV).
El tres de vuit descarregat i el primer cinc de vuit, també completat, el 30 d'agost (ACAP fons CdV).
El tres de vuit descarregat i el primer cinc de vuit, també completat, el 30 d'agost (ACAP fons CdV).
Imatge del llibreImatge del llibre
de vuit vilafranquí i el primer intent d'un castell de nou amb folre -el quatreper part dels Castellers de Vilafranca, a la Diada de Sant Fèlix (ACAP fons J. M. Petrus).

L’exhibició del migdia o, més ben dit, de les primeres hores de la tarda, finí per a nosaltres amb la plantada de dos pilars de cinc alhora, un dels quals fou aixecat i baixat per sota; i també comptabilitzàrem una torre de sis a la Rambla de Sant Francesc, durant la processó, a més de castells menors, així com el pilar de cinc a la monumental Entrada de Sant Fèlix i el de comiat a les colles davant l’Ajuntament.

El dia 31 hi hagué només dues colles locals a la plaça de la Vila; i diem només, perquè un any abans n’hi havia hagut tres. Nosaltres vam fer una actuació semblant a la del dia 29, repetint el quatre de vuit i la torre de set, però amb el quatre de set amb l’agulla al mig en comptes del cinc de set; la torre l’aconseguírem, per cert, després de desmuntar un primer intent en el qual no comparegué l’enxaneta, absent de la plaça a causa d’unes sobtades «necessitats fisiològiques», vet aquí l’anècdota; i abans de cloure l’exhibició amb un darrer pilar de cinc portat al balcó, havíem plantat simultàniament tres pilars de cinc més, el del mig aixecat i baixat per sota i un dels altres dos només carregat. Tampoc no hi mancaren els acostumats pilars previs a l’exhibició, així com castells petits a dojo durant la processó, amb l’anècdota curiosa d’un quatre de sis net, de germanor, entre Falcons i Castellers, plantat a la Parellada, que duia un pilar de quatre com agulla al mig, amb la particularitat que, quan es desmuntà el castell, aquell fou aixecat per sota per tal d’esdevenir de cinc, i que fou descarregat també per sota (aquesta bona sintonia entre els dos grups ja s’havia fet palesa hores abans, durant el toc de vermut, quan enlairaren un pilar de quatre conjunt davant del monument a Milà i Fontanals); finalment, tampoc no hi mancà el nostre darrer pilar de cinc a l’arribada del seguici a casa d’un dels Administradors.

El mateix dia 31, un altre versador penedesenc, arran de la consecució del cinc de vuit, ens dedicava aquesta «Glossa als Castellers de Vilafranca del Penedès Un estol d’ulls us miraven, tothom tenia el cor oprimit, amb l’ànima angoixosa, ansiosa de veure el castell assolit. Al cim arriba l’anxaneta i tot fent amb la mà l’aleta saluda alegre i somrient, de la plaça, tota la gent. Tot és joia i alegria, l’angoixa ja ha passat, i els castellers es preparen per tornar-se a enlairar.

La pinya s’aferra a terra amb els braços agermanats per aguantar les rotllanes que es tornen a enfilar. Torre humana que t’enlaires portant un missatge cap al Cel, com l’alosa que sense parar vola per atansar-se a Déu. La fe us inspira la tasca per tal meta abastar, i el cor us acompanya sense mai desmaiar. castellers de vilafranca, vilafranca del penedès, que Sant Fèlix us acompanyi com un casteller més. I aquest cinc de vuit que enguany heu assolit, sigui la torxa que il·lumini vilafranca i el seu destí.» Ramon Puig i Mulet 31 d’agost del 1985 La Granada del Penedès.

El 2 de setembre, els intrèpids membres de la Colla de Joves dels Castellers de Vilafranca, a la Festa Major dels Petits, van fer la que fou la millor actuació del seu historial fins aleshores, en la qual, després de castells més petits a la cercavila i del pilar de quatre caminant en entrar a la plaça, van reeixir a descarregar el seu primer tres de set, el cinc de sis i la torre de sis, per acabar carregant un pilar de cinc. Cal considerar aquesta actuació de gran mèrit, si tenim en compte que tots els que hi participaren no depassaven els 18 anys.

Setembre sense treva, amb més castells de vuit

El dia 8 vam tornar a Sant Sadurní, per les Fires i Festes, amb els Xicots vilafranquins i una sort dispar, si ens atenim als resultats: quatre de vuit només carregat, i torre de set, cinc de set i dos pilars de cinc alhora, un d’aixecat i baixat per sota i l’altre portat al balcó, descarregats. L’endemà, els nostres Joves van anar al barri de la Bleda, de Sant Martí Sarroca, on feren castells de sis, pilars de quatre i castells de cinc i pilars de tres, nets. I com sigui que l’11 de setembre continuava sense celebrar-se amb castells a Vilafranca, anàrem a actuar allà on ens ho demanaren; en aquest cas a Tremp, la capital del Pallars Jussà, on nasqué Josep Manyanet i Vives, fundador, com ja hem vist en el capítol dedicat al viatge a Itàlia de l’any anterior, dels Fills de la Sagrada Família, els del col·legi vilafranquí de Sant Ramon. Precisament, a la plaça que porta el nom d’aquell re-

Il·lustració de Montse Capellades del 1986.
Il·lustració de Montse Capellades del 1986.
Imatge del llibreImatge del llibreImatge del llibre
El quatre de vuit del 31 d'agost, una visió del pom de dalt i el pilar de quatre d'entrada a la plaça dels més joves el dia 2 de setembre (col·lecció Josep Galofrè i ACAP fons CdV).

ligiós vam plantar un tres de sis net i un pilar de cinc aixecat i baixat per sota, mentre que a d’altres indrets de la vila bastírem tres quatres de sis amb l’agulla i nets, el nou de cinc net, el quatre de set amb l’agulla al mig, el cinc de set, el tres de set i el pilar de cinc, a més de dos pilars de quatre, per acabar amb un altre tres de set, la torre de sis i un pilar de cinc en el qual tota la pinya va donar mig tomb en rodó; aquests tres últims foren alçats en el marc d’una trobada d’acordionistes. El dia 14, uns quants castellers de diverses colles van donar la benvinguda, a l’aeroport barceloní del Prat de Llobregat, als exitosos membres de l’expedició catalana a l’Everest, el sostre del món; el grup dels nostres Verds va plantar en l’ocasió un pilar de cinc, acompanyat d’un de quatre dels més joves i amb l’enxaneta desplegant una estelada.

A Vilafranca, el 22 de setembre, els del nostre Casal celebraren l’aniversari fundacional i, un any més, brindàrem la nostra col·laboració plantant, al pati de butaques de l’entitat, el tres de vuit, el quatre de vuit —al segon intent; el primer s’hagué de desmuntar amb els quints posats—, el cinc de set i un pilar de cinc aixecat i baixat per sota. No caldria dir sinó que aquell tres de vuit nostre, que se sàpiga, era el primer de la història castellera que es feia en un local cobert. El dia abans, els més joves de la colla també havien fet els seus habituals castells de sis i de cinc i pilars de tres i de quatre amb motiu de les mateixes festes casalistes. I a Barcelona, el dia 24, a les festes de la Mercè, en companyia dels Joves Xiquets de Valls i de la colla local, la nostra actuació no fou tan meritòria, perquè després de completar el cinc de set, el tres de vuit que el seguí ens caigué un cop carregat; així i tot, vam poder tornar a descarregar el quatre de vuit i el pilar de cinc, a més d’un quatre de sis amb l’agulla i net, abans d’anar a la plaça. El dissabte, dia 28, amb pocs efectius, vam fer una exhibició molt més discreta a Sant Cebrià de Vallalta, tot completant el tres de set i el pilar de cinc, a més de diversos castells de cinc i de sis, nets, i pilars de quatre.

Un altre cinc de vuit a la Diada de la Colla

La celebració, a Vilafranca, de la Diada de la Colla la vàrem fer coincidir, aquell any 1985, amb la festa patronal en honor de Sant Miquel, el 29 de setembre. Hi hagué les clàssiques Matinades i la missa a la basílica on, a l’hora de l’ofrena, vam enlairar dos pilars de cinc alhora, acompanyats amb la música de l’orgue de Santa Maria, que feia sonar, com en tantes altres ocasions, l’amic Lluís Mas; es repartí l’estampa, obra del curós i pulcre aquarel·lista vilafranquí Josep Ruiz Oliva; i en sortir de l’església, davant de la capella de sant Pelegrí, on hi tornava a exposar el pintor Josep Bestit (recordem que ja ho havia fet l’any 1978), plantàrem un cinc de sis net. Poc després, a la plaça, vam tornar a completar no solament el tres de vuit, sinó també un altre cinc de vuit, la segona catedral castellera en poc més d’un mes;

malauradament, el posterior intent del quatre de vuit l’haguérem de desmuntar, amb els dosos ja col·locats; i com que no hi havia més ganes de temptar la sort, per evitar una possible caiguda vam optar per plegar veles i acabar la festa en pau; això sí, amb un parell de pilars de cinc simultanis, un dels quals fou aixecat per sota. L’actuació fou presenciada des del balcó de l’Ajuntament pel Cònsol General de Nicaragua a Barcelona, Moisés Arana. Les plaques de casteller de soca-rel les va lliurar el Mènec, a peu de plaça, al company i excap de colla Lluís Giménez i a Jordi Pallarès, qui, a més de casteller, havia estat cafeter del bar del Coro. D’aquell nou èxit catedralici, tampoc no podia mancar aquesta rima: «Segon cinc de vuit vilafranquí Gran expectació. La gent espera veure avui, de bell nou, fet i desfet, el cinc de vuit, que ja no us té secret i us plau, per Sant Miquel, fer-ne senyera. I així ha estat: com si re, com si tal cosa, el castell, ferm i segur, sense un rebrec, s’ha ben muntat i desmuntat. Jo crec que amb la perfecció que té la rosa.» Antoni Massanell i Esclassans 29 de setembre del 1985.

I el 6 d’octubre, també a Vilafranca, tornàrem a actuar davant del Museu, amb motiu d’una trobada de botiguers de tot Catalunya, enllestint una altra exhibició de categoria, amb el quatre de vuit, el quatre de set amb l’agulla al mig, la torre de set, el cinc de set i tres pilars de cinc alhora, el del mig aixecat per sota. Una setmana més tard, el dia 13, ens desplaçàrem al País Valencià per a actuar a Carcaixent, on ja ho havíem fet l’any 1979, quan vam fer una gira per la Ribera Alta del Xúquer, de la qual ja hem parlat en el capítol corresponent; al llarg del matí i part de la tarda vam fer dos tresos de set, dues torres de sis, un quatre de set, un cinc de set, un quatre de set amb l’agulla al mig, dos pilars de cinc aixecats i baixats per sota i diversos castells de cinc i de sis, nets, i pilars de quatre. Durant una bona estona lliure de castells, alguns castellers tinguérem ocasió de presenciar una partida d’un esport autòcton que aleshores ens era pràcticament desconegut: la pilota valenciana, que es jugava en un trinquet ple de gom a gom.

Imatge del llibre
El tres de vuit descarregat al Casal vilafranquí, el 22-IX-1985 (ACAP fons CdV).
El tres de vuit descarregat al Casal vilafranquí, el 22-IX-1985 (ACAP fons CdV).
L'estamapa de la Diada de la Colla, obra de l'artísta vilafranquí Pitu Ruiz.
L'estamapa de la Diada de la Colla, obra de l'artísta vilafranquí Pitu Ruiz.
Un pastís ben casteller per celebrar la Diada de la Colla (ACAP fons CdV).
Un pastís ben casteller per celebrar la Diada de la Colla (ACAP fons CdV).
Imatge del llibreImatge del llibre
El tres de vuit carregat i el quatre de vuit descarregat a la festa de la Mercè de Barcelona el 24 de setembre (ACAP fons J. M. Petrus).
Imatge del llibre
El quatre de vuit descarregat, el 6 d'octubre, davant la façana de la basílica de Santa Maria (col·lecció Josep Galofrè).
El quatre de vuit descarregat, el 6 d'octubre, davant la façana de la basílica de Santa Maria (col·lecció Josep Galofrè).

I a Montserrat també la catedral, tot i que només carregada

L’anada a Montserrat, el 20 d’octubre, per la romeria, esdevingué una altra ocasió propícia per acabar de domar el colossal cinc de vuit; però aquesta vegada se’ns resistí irremeiablement i no vam poder acabar de vèncer-lo, ja que ens caigué un cop coronat. Llavors, a causa d’algunes baixes, vam haver d’abaixar el llistó i acabar la tanda de castells a la plaça del Monestir amb un quatre de set, un tres de set i un pilar de cinc. I com que després del dos ve el tres, ací teniu els versos que glossen la nova efemèride: «Tercer cinc de vuit vilafranquí Un altre cinc de vuit! I aquest, a Montserrat. Més ai!, en desmuntar-lo, aquest cop, s’ha esfondrat. Malgrat tot, quina enveja la del Cavall Bernat!» Antoni Massanell i Esclassans 21 d’octubre del 1985

A la tarda, en el moment de la tradicional ofrena de fruits de la terra, per part dels romeus a la Verge bruna i, de retruc, a la comunitat benedictina, es van alçar dos pilars de quatre alhora a l’interior de la basílica.

L’actuació a Manlleu, el dissabte 26, va restar minimitzada a causa de la pluja i vam haver de reduir les expectatives plantant, sota cobert, castells de cinc nets i diversos pilars de quatre. I a Vidreres, el 17 de novembre, sense cap handicap meteorològic, la cosa va millorar, puix que vam poder completar el tres de set, el quatre de set, el nou de cinc net, el quatre de set amb l’agulla al mig i el pilar de cinc aixecat i baixat per sota, a més dels acostumats castells de sis i de cinc, nets, i pilars de quatre. El primer dia de desembre la nostra Colla de Joves va anar a la propera localitat de Puigdàlber, on una altra colla vilafranquina, la gairebé homònima Jove de Castellers de Vilafranca, faria la seva darrera i decebedora actuació; els nostres cadells van poder completar dos cincs de cinc nets, un tres de sis net, un quatre de sis amb l’agulla i diversos pilars de quatre, a més d’intentar dos cops el tres de set i arribant a col·locar, en ambdues ocasions, la cassoleta.

Torre de vuit amb folre (carregada) per tancar una temporada força reeixida

Abans d’acabar l’any encara calia afrontar l’habitual compromís que ens entroncava, a Vilafranca, amb les festes del nostre Casino, el dia 8 de desembre. I el cap de colla, Carles Domènech —i amb ell l’equip tècnic— van voler cloure la temporada incloent en un palmarès ja força brillant una construcció que no havíem pogut ni tan sols intentar: la torre de vuit folrada, perquè ja prou que havíem hagut de batallar amb la de set. Amb aquesta intenció, doncs, es va programar l’exhibició per dur-la a terme davant del Casino Unió Comercial, però al bell mig de la rambla de Sant Francesc, és a dir, una mica més allunyats que en anys precedents de la seva façana; i després de fer prèviament un tres de sis i de completar el quatre de set amb l’agulla al mig, gairebé al davant del col·legi de Sant Josep, la torre de vuit amb folre va anar amunt, ben amunt, fins que la vam carregar; i quan semblava que la descarregaríem, perquè ja baixaven els quints i gairebé només quedaven terços i quarts damunt del folre, l’estructura es va enfonsar; fou una llàstima, ja que havíem tingut a tocar la descarregada. Així i tot, marxàrem satisfets de la nostra Rambla gran, no sense haver completat abans el cinc de set i dos pilars de cinc simultanis, un dels quals fou aixecat i baixat per sota.

El 22 desembre encara vam tornar a actuar a Vilafranca, corresponent a les atencions rebudes dels directius de la Caixa d’Estalvis del Penedès, tot carregant i descarregant el tres de set i el quatre de set amb l’agulla al mig, carregant només el cinc de set i tancant temporada amb un darrer pilar de cinc aixecat i baixat per sota. Però es veu que els nostres Joves potser encara no en tenien prou i els van tornar a contractar, el diumenge 29, per anar a Badalona, amb la finalitat d’actuar en una matinal infantil patrocinada per la mateixa casa de mobles de l’any anterior; hi plantaren castells de cinc nets, pilars de tres caminant, cinc pilars de quatre simultanis i un pilar de quatre per sota, a més d’un intent desmuntat del tres de sis.

Per acabar, direm que un cop fet recompte d’allò que havia donat de si, castellerament parlant, la temporada del 1985, no es pot pas negar que el palmarès d’aquell any, pel que fa a castells de color verd, feia força patxoca, molt superior al de les temporades precedents. Vegem-ho sinó: - 3 cincs de vuit (1 de carregat) - 1 torre de vuit amb folre (carregada) - 8 tresos de vuit (2 de carregats) - 17 quatres de vuit (2 de carregats) - 12 torres de set (3 de carregades) - 1 tres de set aixecat per sota15 cincs de set (1 de carregat) - 18 quatres de set amb l’agulla al mig (1 de carregat)

Hi afegirem que tots aquests aconseguiments van restar degudament reflectits en un desplegable que es va distribuir a finals d’any, amb el títol: 1985. Una temporada històrica. S’hi incloïa un text que precisava que havia estat L’any del cinc de vuit i també unes fotografies corresponents als nostres tres de vuit (Reus, 10 d’agost), cinc de vuit (Sant Fèlix), torre de vuit amb folre (Vilafranca, 8 de desembre) i a d’altres castells.

La torre de sis a Carcaixent, el dia 13 d'octubre (ACAP fons J. M. Petrus).
La torre de sis a Carcaixent, el dia 13 d'octubre (ACAP fons J. M. Petrus).
Imatge del llibreImatge del llibre
Els baixos del cinc de vuit montserratí i el quatre de set del 20 d'octubre del 1985 (col·lecció Ricard Aranda i (ACAP fons CdV).
Nadala del 1985.
Nadala del 1985.
El nostre tercer cinc de vuit, a Montserrat, només el vam poder carregar (ACAP fons CdV).
El nostre tercer cinc de vuit, a Montserrat, només el vam poder carregar (ACAP fons CdV).
La torre de vuit amb folre a la Rambla de Sant Francesc, el 8 de desembre del 1985 (ACAP fons CdV).
La torre de vuit amb folre a la Rambla de Sant Francesc, el 8 de desembre del 1985 (ACAP fons CdV).
Imatge del llibre
Notes (6)
  1. Segons que es comentà aleshores, la invitació va arribar certament, al nostre Ajuntament, de la mà dels «Comediants» i, des de la Regidoria de Cultura —en Telm Huguet era el seu titular aleshores— hom va respondre que a Vilafranca n’hi havia tres, de colles castelleres, sense especificar en cap moment, però, ni el nivell, ni la trajectòria, ni l’experiència internacional de cadascuna d’elles, ben diferent, per cert. En canvi, des de Valls s’argumentà que qualsevol de les dues colles locals era prou solvent per sortir airosa de l’envit; i llavors l’alcalde reuní els seus representants i els proposà de fer un sorteig en cas que fos triada la seva opció; així va ser, finalment, i la colla Joves Xiquets de Valls esdevingué l’afortunada. ↩
  2. Amb la destrucció d’una bona part del conjunt (1796), molts dels seus capitells van ser dispersats; i el 1954 es va dur a terme una reconstrucció amb els elements que es van poder recuperar. La resta de capitells es troben al museu The Cloisters de Nova York. ↩
  3. Per a més informació, vegeu el vol, ii de Castellers de Vilafranca (pàgs. 310-317). El recordat amic Guy ↩
  4. El recordat amic Guy Durbet, un francès de la Savoia, que s’havia establert a Vilafranca de Conflent des de feia uns anys, ens va deixar malauradament, el 2018, als 72 anys; era professor d’Història de l’Art quan el coneguérem els castellers; i el 1990 construiria la primera parella de gegants —que representen els comtes Guillem-Ramon de Cerdanya i Sança de Barcelona— que ha tingut la vila. Per a les tasques d’organització de la sortida, comptà amb la valuosa col·laboració de Rosa Maria Soria, una simpàtica lleonesa, secretària de l’Associació Cultural de Vilafranca de Conflent, que esdevindria, anys a venir, la batllessa del municipi. ↩
  5. Per a més informació es pot consultar el nostre primer volum de Castellers de Vilafranca (pàg. 61). ↩
  6. Aquesta sortida també, s’enquadrava (com d’altres que vindrien seguidament) en el marc d’aquell beneficiós conveni que havíem establert amb “La Caixa”, que patrocinava les nostres actuacions castelleres dins d’una campanya de la seva Obra Social. ↩
Go to Top