En un any que esdevindria especialment profitós pel que fa a sortides castelleres de caire internacional —amb presència verda a Ginebra (Suïssa) i a l’Alguer i Sàsser (a l’illa de Sardenya, que pertany a Itàlia)—, encetem la ressenya corresponent a la temporada del 30è aniversari de la colla amb un poema del recordat amic Lluís Giménez, que tant de bo va aportar al fet casteller en general i als Verds en particular, com a cap de colla que en fou, i que ens deixaria massa aviat. Valgui aquesta transcripció com a homenatge íntim per tal de fer prevaler la seva memòria entre tots nosaltres. Malgrat que els versos els va publicar al setmanari Penedés poc abans de la Festa Major, cal dir que porten la data del Cap d’Any del 1978. Per això, els fem recular una mica en el temps. «Paladejant castells... Tots diem: “Món Casteller”; amb tan sols dues paraules talment sembla un món sencer, construint ben ferms retaules! Cal que molt aprofundim; paladegem contingut, copsem tot el que tenim i refermem l’actitud. És un món no gens senzill, trasbalsat, brau i cruent, delicat com gra de mill, però atrevit com el vent. Són gent “curtida” pel sol, sacsejada per forts vents, amb un esperit revolt de lluitadors i valents. Des de quan érem infants, embadalits contemplàvem Castells que vèiem molt grans i roents ens hi acostàvem. I al damunt d’aquests ferms cossos ja s’hi enfilarà el Castell, primer rampuant els grossos, amb suor i mans al clatell! Tot d’una es troben valents, cares ferrenyes es veuen, els seus braços s’entrecreuen i els cruixen fort les dents. I després, quan ja s’enlaira i les gralles ben fort xisclen, primer no trontolla gaire, però després molt tots ells vibren!
Tot un silenci expectant va seguint el joc de cames de l’enxaneta pujant, amb decidides grimpades, fins que tot d’una la plaça esclata joiosament, quan veu que l’infant depassa aquell cim tan valentament. I volíem emparrar-nos, fer conquesta i assolir el cim que pot enlairar-nos braument sense defallir. I és el cor de tot un poble que batega i es commou, perquè és d’una raça noble que lluita per un món nou. Ja no volem combregar mai més “rodes de molí”; que l’home se’ns mostri clar, lluitant pel millor camí. Construïm la nostra “pinya”, “forrem-la” sòlidament, que sigui abundosa vinya, amb fort i fibrós sarment.» Després tots amb lleugeresa anem baixant somrients i encara que sense fressa fem ja un “rappel” ben contents. I quan a baix arribem tot ànim és a bell punt, fortament ens abracem per victòria de conjunt. Això i molts altres tresors són l’essència dels Castells, perquè fan trontollar els cors tant als joves com als vells. Lluís Giménez i Noguera (Cap d’Any 1978)
Homenatjant el president Tarradellas
Llegim al Tothom (21 de gener) que «La primera —i honrosa— sortida de la temporada va tenir lloc diumenge passat en l’homenatge a l’Honorable Josep Tarradellas, President de la Generalitat de Catalunya, que li tributava la seva vila natal, Cervelló». En efecte, el diumenge 15 de gener, Tarradellas, feliçment
retornat de l’exili el 23 d’octubre anterior, rebé el reconeixement dels seus convilatans; i des del Consistori cervelloní —gràcies a la mediació de l’empresari Josep Maria Raventós i Blanch, amic personal de l’Oriol Rossell i vinculat aleshores a les caves Raymat, amb seu al municipi— algú va fer mans i mànigues per tal que fóssim els Castellers de Vilafranca la colla que li donés la benvinguda. I així, en el moment de l’arribada del cotxe presidencial, vàrem aixecar un pilar de cinc; seguidament, mentre el Molt Honorable accedia a l’Ajuntament de Cervelló, vam plantar el tres de sis net i la torre de sis; i quan va sortir al balcó, abans de pronunciar el seu parlament, aixecàrem el tres de set; en acabar la prèdica, un pilar de cinc que fou portat al balcó va cloure l’exhibició, no sense que el president Tarradellas manifestés la seva emoció pel fet que era la primera vegada que rebia en braços un enxaneta, alhora que afegia que els castells el feien patir molt. Tot i el fred i la pluja, els castells es van poder completar amb normalitat.
El 25 de febrer els dos setmanaris de la vila anunciaven les imminents actuacions que faríem els Castellers de Vilafranca a la polida ciutat suïssa de Ginebra i s’entestaven a assenyalar que es tractava de la sisena sortida internacional de la colla, per la qual cosa teni-en en compte no solament la que havíem fet a París, el 1973, sinó també les dues a la Catalunya del Nord —1970 i 1977— i unes altres dues al Principat d’Andorra, el 1971 i el 1976. Per no ficar-nos en viaranys escabrosos, direm simplement que, a dreta llei, aquesta seria la sisena vegada —a l’anada i a la tornada— que la colla hauria de traspassar, mal que ens pesés, la ratlla fronterera de l’Estat.
A Ginebra, aires helvètics de llibertat
La sortida al país cantonal de l’Europa Central resta explicada de manera detallada en un llibret que vam publicar passades unes setmanes d’aquella magnífica experiència. A tall de sinopsi, direm que es tractava de celebrar una «Quinzena Catalana a Ginebra», per iniciativa de les Joves Cambres de Ginebra, Grenoble i Terrassa, les quals, aleshores, es trobaven en una època de franca cooperació. A darrera hora, però, els francesos no es van acabar d’implicar en l’organització i van ser els suïssos els que es van fer càrrec de les despeses que va ocasionar la nostra estada a la ciutat calvinista, mentre que les corresponents al desplaçament va sufragar-les la Caixa d’Estalvis del Penedès, que també va patrocinar l’opuscle recordatori esmentat.32 Josep Manel Llorens, a Diario Español (26 de febrer) anunciava que «La embajada folklórica que participará en esta quincena está formada por el “Esbart Dansaire de Terrassa” y por los “Castellers de Vilafranca” que una vez más se van a convertir en expresión viva y genuina de la forma de ser y hacer de los hombres de Catalunya, de quienes alimentan y sostienen el “fet casteller” y de todos cuantos formamos el “món casteller” [...] Esta actuación ha supuesto, hablando ya en un plano mucho más particular de la propia colla, un importante adelanto en toda su temporada ya que desde principios de año están preparándose a fondo para dejar bien alto el pabellón del “fet casteîler” y el de Catalunya».
Partírem de Vilafranca a les nou del vespre del dijous, dia 2 de març, i després de viatjar tota la nit33 ens vam aturar l’endemà a la Savoia francesa, prop de la frontera amb Suïssa, concretament a la zona dels monumentals Ponts de la Caille, per ermorzar. Arribats ja a Ginebra, fórem allotjats, sota terra, en un dels refugis antiatòmics de la ciutat, la qual cosa esdevenia una autèntica novetat per a tothom i una mostra més que els suïssos ens portaven anys i panys d’avantatge quant a infraestructures i modernització; a la tarda, acompanyats tothora per diversos membres de la comunitat catalana dels residents a terres helvètiques —aixoplugats a l’empara de la institució coneguda amb el nom de «Casa Nostra»— actuàrem a la cèntrica plaça de La Fusterie, on descarregàrem el tres de set, la torre de sis, el pilar de cinc i quatre pilars de quatre simultanis; en acabar, férem cap al centre comercial Balexert, cap als afores de la ciutat, on s’inaugurava oficialment la «Quinzena», amb els parlaments de rigor i una mostra de productes catalans; i allí completàrem el quatre de set, el tres de set i dos pilars de cinc simultanis, els enxanetes dels quals van desplegar, per un cantó, les banderes de Suïssa i del cantó de Ginebra, unides, i, per l’altre, la nostra senyera. A l’acte també hi participà la coral de «Casa Nostra» i com a traca final cantàrem tots Els Segadors, acompanyats de la música de les gralles.
El dissabte al matí, dia 4, vam tornar a Balexert per plantar-hi un tres de set i un pilar de cinc aixecat i baixat per sota que donà tot un tomb en rodó. I des d’aquell complex férem cap a l’emblemàtic Palau de les Nacions, on —sense la música de les gralles, per tal de no entorpir la tasca dels que hi treballaven i també perquè hi tenia lloc una conferència— vam plantar dos pilars de cinc simultanis, un dels quals només fou carregat; com a anècdota, cal retenir que tampoc no vam poder mostrar les banderes que dúiem, ja que ens trobàvem en terreny internacional i ni Suïssa ni Catalunya, per desgràcia, eren membres de les Nacions Unides com a estats propis; en canvi, sí que plantàrem els pilars al costat de l’enorme bola del món que hi ha davant la façana del palau i amb la bandera comunitària al mig; a la foto entre els dos pilars es pot veure com els grallers simulen que tocaven i és que, minuts abans, quan vam entrar al jardí, amb ells fent sonar els instruments, va sortir corrents un home, com posseït pel dimoni, amb l’ordre de fer-los callar, perquè «a dins estaven reunits». Ho recordava encara millor, anys a venir, en Jaume Rafecas, que era un dels músics desplaçats, en la seva monografia «Gralles i Castells», publicada a La Fura (núm. 1152, 1/7 d’octubre 2004): «...Entràvem als jardins
del palau de les Nacions Unides, la colla tota sola, però ens van indicar que toquéssim com si es tractés d’una cercavila normal i corrent. Encara no havíem interpretat vuit o deu compassos que de l’edifici surt esperitat un funcionari amb vestit i corbata, aixecant els braços i escampant una sensació d’alarma que no hauria superat si s’hagués tractat d’un incendi. I tot plegat va ser per dir que paréssim de tocar, que a dins hi havia diversos polítics i diplomàtics reunits. Davant de la façana del palau, els castellers van alçar dos pilars de cinc; entremig hi som nosaltres, els grallers, però... fent veure que toquem!».34 Retornats al centre històric, actuàrem de nou a la plaça de La Fusterie, amb un quatre de sis amb l’agulla i un tres de sis aixecat per sota, ambdós nets, per anar a parar finalment a la riba del llac Léman, molt a prop d’un rellotge floral i amb el fons inconfusible del Jet d’eau, l’espectacular brollador (la projecció de l’aigua pot arribar fins als 130 metres d’altura) que ha esdevingut el símbol ginebrí per excellència; en aquest bonic indret vam fer un altre quatre de set (havia de ser amb l’agulla al mig, però finalment es va desestimar aquesta possibilitat, quan ja anava a entrar el segon del pilar dins del tronc, per problemes en el basament) i un nou pilar de cinc amb la senyera. La matinal castellera finí amb una torre de sis neta davant de l’establiment on vam dinar.
A la tarda, retornàrem a La Fusterie per fer-hi un altre tres de set i un pilar de cinc aixecat per sota i girat, intentant, a més, un quatre de set que vam haver de desmuntar per una circumstància tan hilarant com fou que a un dels dosos se li van esquinçar els pantalons, precisament en un moment que ens filmava una televisió suïssa, la qual cosa va provocar un nerviosisme tal en els components del pom de dalt que va recomanar que, sota les ordres del cap de colla, es fessin enrere. Poc després, en una altra plaça del centre, la de Molard, descarregàrem, ara sí, el quatre de set i, a més, la torre de sis i tres pilars de quatre alhora, amb els enxanetes enarborant les banderes de la Confederació Helvètica, de Catalunya i del cantó de Ginebra. En acabar aquesta exhibició, vam lliurar als membres de «Casa Nostra» un quadre amb el pòster del quatre de vuit aixecat a Montserrat feia un any i mig i, posteriorment, una delegació de la colla fou rebuda al foyer del Gran Teatre de la ciutat pel president del cantó de Ginebra i l’alcalde de la ciutat, als quals obsequiàrem també amb sengles pòsters emmarcats. I encara hi va haver temps per fer un darrer castell, el tres de set, enfront d’aquell edifici de Protecció Civil que alberga, a les seves entranyes, el ben condicionat hospital-refugi antiatòmic que ja hem esmentat —els 120 castellers només n’ocupàrem una part, ja que hi poden cabre fins a unes mil persones— i que esdevingué un insòlit, però eficaç, lloc d’acollida, durant les dues nits que hi vam dormir.
I l’endemà, diumenge, carretera i manta i retorn cap a casa,35 amb la satisfacció d’haver deixat en bon lloc el sentiment català i vilafranquí a tants quilòmetres de distància.36 Una sortida a Suïssa, en definitiva, que ens donà una nova oportunitat de poder copsar els aires de llibertat que, amb més o menys mesura, imperaven a una bona part d’Europa quan aquí tot just despertàvem d’una negra nit que encara teníem ben present. Des d’aquí, un reconeixement fraternal a tots els catalans que ens feren costat a Ginebra, d’entre els que destacarem el recordat i sempre jovial amic Jordi Mates, veritable ànima de «Casa Nostra», sense oblidar la companyia també amical dels vilafranquins Ramon Roig i Joan Font (aquest vingut expressament des de la rodalia de Lausana) per tal de retrobar-se amb uns convilatans castellers arribats des del seu Penedès per donar a conèixer el noble art de fer castells. En aquest sentit, ens fem nostres les paraules del redactor del Tothom (11 de març) quan assegurava, al final de la seva crònica, que «Ells per nosaltres ens han servit de guia i d’intèrpret i nosaltres per a ells de motiu de retrobar allò que senten i no troben cada dia. Tots ells vivament emocionats han agraït la nostra presència i les bones xerrades que hem tingut». I també ens plau deixar constància de la carta que va enviar al Tothom (publicada el 20 de maig) l’Antoni Pérez de Tudela, un altre dels membres destacats de la susdita “Casa Nostra” ginebrina; vet aquí alguns fragments: «Per a nosaltres, ciutadans dels Països Catalans, aquests castellers ens han fet viure moments d’autèntica emoció [...] És impressionant de veure enlairar-se un castell tenint com a teló de fons el famós “Jet d’eau” del llac Léman [...] Un punt a part mereix l’actuació dels castellers de Vilafranca del Penedès dintre del recinte del Palau de les Nacions en presència d’alguns representants d’aquest organisme internacional, actuació que podríem qualificar d’històrica, car és la primera vegada que una representació catalana ha tingut l’ocasió de donar a conèixer ací una prova de l’art casteller. Una prova com aquesta, per a la qual són imprescindibles autèntiques virtuts com l’esperit de col·laboració, germanor, amor per la tasca ben realitzada, no podia trobar millor marc que el Palau de les Nacions. El record que els castellers de Vilafranca han deixat per Ginebra durarà molt de temps. Gràcies a ells els ginebrins han pogut copsar una característica dels nostres benvolguts Països Catalans: fins a quin punt està arrelat entre nosaltres l’esperit d’equip. I nosaltres, catalans de Casa Nostra de Ginebra, sempre tindrem al cor aquests dos inoblidables dies que ens han fet passar els nostres germans castellers de Vilafranca del Penedès».
Per les Fires de Maig, un bon pòquer de castells de set
Amb la vista posada en les ja pròximes Fires dels Enamorats, la nostra colla va poder fer, unes setmanes abans, algunes actuacions. Així, al vespre del dia 22 d’abril, vigília de Sant Jordi, vam actuar a Vilafranca, en un acte de reivindicació de l’Estatut per a Catalunya; en
una cercavila, en la qual participaren alguns dels nostres balls populars, vam aixecar tres pilars de cinc; després, a la plaça de la Vila, un quart pilar de cinc, aquest amb l’enxaneta desplegant la senyera; i, a les Rambles, la torre de sis, el tres de set, un altre pilar de cinc i tres pilars de quatre simultanis, davant del monument a Milà i Fontanals. El dia 29 anàrem a Piera, on, a més de castells de sis nets i pilars de quatre, vam completar el tres de set, dues torres de sis (una d’elles, neta) i quatre pilars de cinc. I el 30 vam tornar a una altra plaça ben coneguda: Martorell, en la celebració de les seves Fires de Primavera, tot descarregant el tres de set, la torre de sis, dos pilars de cinc (un de portat al balcó) i altres castells i pilars inferiors. Unes actuacions que van anar bé de cara al rodatge inicial del grup, si tenim en compte que no n’havíem fet cap des de l’anada a Ginebra i que no en faríem cap altra fins al cap de gairebé un mes.
I així, el 28 de maig va tocar tornar a sortir, aquest cop a la nostra Vilafranca firal. Vam demanar d’actuar a la plaça de la Vila, perquè ens semblava un lloc més adient que no pas la Rambla, com algú, des de la comissió organitzadora de les Fires, havia proposat (recordem que els anys anteriors s’havia actuat a la plaça dita encara de l’Ejército Español, coses de l’època!). I, tot i que no havia arribat encara el moment òptim d’enfrontar-nos, com en anys anteriors, a reptes més exigents, vam solucionar la papereta d’una manera força digna, atès que aconseguírem completar d’una tacada els quatre màxims castells de set pisos que es plantaven en aquells anys. L’actuació, per tant, es va anar desgranant successivament amb un sòlid cinc de set, una treballada torre de set, un ben defensat tres de set aixecat per sota i un quatre de set amb l’agulla al mig que no oferí cap problema; i un parell de pilars de cinc plantats simultàniament van cloure una prestació que deixà satisfet tothom: castellers i parròquia. Amb referència a l’exhibició realitzada, Josep Manel Llorens, al Diario Español (4 de juny), assegurava, sempre en clau positiva, que «...ha tenido amplia resonancia entre todos los aficionados vilafranquinos que han visto, de esta manera, el que la colla parece que va a volver por sus fueros. Sabemos que “una flor no fa estiu” y que no podemos calificar a una colla solamente por una actuación (tanto para bien como para mal) y menos cuando estamos hablando de una de las denominadas “colles punteres”; pero cuando, a estas alturas de la temporada, se produce una actuación de este tipo y los aficionados, que en estas plazas suelen ser exigentes como el que más (y de forma especial con la colla de su predilección) quedan satisfechos de lo que han visto y han vivido en la plaza, es como para poder hacer conjeturas y aventurarnos a pensar-decir que la presente temporada promete...».
El 10 de juny, els nomenats Administradors de la Festa Major vilafranquina d’aquell any —Josep Galofrè i Mestre, Eloi Miralles i Figueres i Joan Perelló i Rodríguez—, castellers tots tres, informàvem en roda de premsa que el programa (que s’editaria tot ell en català, per primera vegada a la postguerra) seria dedicat quasi monogràficament a la colla dels Castellers de Vilafranca, ja que el 14 de setembre es commemoraria el 30è aniversari de la seva fundació. Manifestàvem també la nostra voluntat de convidar la Muixeranga d’Algemesí a la Festa Gran per tal de fer ben evident el seu caràcter d’antecedent casteller, com a màxim exponent dels antics Balls de Valencians.37 En el Tothom (24 de juny) trobem una curiosa gasetilla que denunciava la pràctica fraudulenta d’alguns brivalls vilafranquins que passaven a pidolar per les cases en nom dels «castells» i s’advertia de la necessitat d’abstenir-se perquè la iniciativa, com és natural, no partia de la colla dels Castellers de Vilafranca. També es recomanava que si algú volgués fer alguna donació per al foment dels castells, s’adrecés directament al nostre Patronat casteller.
Tot escalfant motors...
Cap a mitjan juliol la premsa de casa nostra es va avançar a anunciar que els castellers de la camisa verda intentaríem el quatre de vuit a la festa del barri de Sant Julià de Vilafranca. I així va ser: el dissabte 15, després de descarregar una segura torre de set, ens vam enfrontar al delerat carro gros. No el vam poder completar, però sí carregar-lo; amb tot, hi va haver una certa desil·lusió perquè teníem força confiança que arribés a plec de bé del tot. El cas és que hom hi advertí alguna deficiència tècnica, perquè es va tancar al pis de quints i l’enxaneta es va despenjar, arrossegant amb ell l’aixecador i esfondrant-se després tot el castell. L’actuació va culminar amb un quatre de set amb l’agulla al mig i un pilar de cinc aixecat per sota. Tornant al quatre de vuit, recordarem que era el quart que coronàvem en actuació nocturna; el primer —i primer de tota la història castellera— havia estat el del Camp Nou, l’any 1974, i els altres dos, a la festa de Màrtirs Street dels anys 1976 i 1977, el primer descarregat i l’altre carregat. El diumenge 23 vam fer una sortida que fins a la fi del segle esdevindria del tot habitual, a la Festa Major de Santa Margarida i els Monjos. Plantàrem a la cercavila diversos castells de sis nets, la torre de sis i un pilar de cinc aixecat per sota i, a la carretera, davant l’Ajuntament, vam descarregar un tres de set (després que fes llenya un primer intent), el quatre de set, la torre de set i un parell de pilars de cinc aixecats simultàniament. I el dia 29 tocà d’actuar a un altre barri de Vilafranca, el de les Clotes, on descarregàrem el quatre de set, la torre de set, el quatre de set amb l’agulla al mig, el tres de set, un vano de pilar de cinc amb dos de quatre i, finalment, un altre pilar de cinc que fou aixecat per sota i donà un gir complet. L’endemà, dia 30, tornàrem a Sant Cugat Sesgarrigues, una plaça molt fidel als nostres interessos, com ja sabem, començant pel dia que els nounats castellers vilafranquins del 1948 hi feren el seu camp tarragoní I EL penedès
debut; a la cercavila aixecàrem la torre de sis, castells de sis nets i pilars de quatre, mentre que l’actuació central consistí a descarregar el tres de set, la torre de sis, dos pilars de cinc alhora i un tercer pilar de cinc que, seguint el costum de moltes altres actuacions llavors, fou aixecat per sota.
La festa de Màrtirs Street, al carrer del Vall del Castell de Vilafranca, anava guanyant força de manera gradual fins al punt d’esdevenir una revetlla amb un marcat accent popular; i no solament pel que fa a l’exhibició castellera, sinó per tota la varietat de folklore que s’hi anava incorporant, per la qual cosa hi havia qui no es quedava curt en qualificar-la com la més típica de Vilafranca. Sense anar més lluny, aquell 5 d’agost el Pinzellets hi estrenava uns gegants construïts per ell mateix, que s’afegien al Drac i Diables del carrer; també hi eren els Falcons i, a més. juntament amb els Castellers de Vilafranca hi feren cap de nou els Castellers de Barcelona. Nosaltres hi carregàrem la torre de set i vam completar el tres de set, el quatre de set amb l’agulla al mig, dos pilars de cinc simultanis i un darrer pilar de cinc aixecat per sota. I l’endemà vam tornar al municipi de Santa Margarida i els Monjos; en aquesta ocasió, però, per actuar a la barriada de La Ràpita, amb el tres de set, el tres de sis per sota i net, la torre de sis, el pilar de cinc i diversos castells de sis i pilars de quatre. Finalment, el dia 13 actuàrem als Hostalets de Pierola, amb la mateixa collita castellera que havíem ofert al públic del nucli rapitenc, però amb l’afegit d’un altre pilar de cinc. I per la Mare de Déu d’agost tingué lloc el debut d’una nova colla, la dels Castellers de Montmeló, amb camises de color blau marí, i desapareguts el 1983. Dues llenyes inoportunes Amb la vista posada ja en una Diada de Sant Fèlix imminent, vam anar fent via en el que restava del mes d’agost, intensificant els assaigs i mirant de tenir preparats d’una manera solvent els castells que intentaríem el dia 30. Però vet aquí que les dues actuacions que vam dur a terme abans de la Festa Major van significar, en certa forma, una galleda d’aigua freda per a les nostres aspiracions, tot i que, a la llarga, no havien d’afectar gaire el resultat final de la nostra prestació castellera en aquell esperat final de mes. I va passar que el dia 23 vam voler anar a Barcelona per tornar a fer el quatre de vuit al Camp Nou, aprofitant que el Barça jugava el trofeu Joan Gamper i així tindríem l’entrada gratuïta; però no ens en vam sortir. Sí que vam fer tres pilars de cinc alhora (el del mig aixecat per sota) a la sortida dels jugadors, però el carro gros va fer llenya quan entraven els dosos i ens vam haver de conformar descarregant a correcuita un tres de set. Per postres, el FC Barcelona tampoc no va guanyar els seus partits, ni el de la semifinal, contra el Rapid de Viena, ni el de consolació, per al tercer i quart lloc, contra el Botafogo brasiler. Malastruc total.
El cartell de la Festa Major reproduïa un plafó de rajoles de ceràmica de l’artista Carles Munts i Milà, amb la inevitable presència castellera en un dels mosaics, mentre que la portada del programa la il·lustrava una fotografia en color d’un tres de vuit vilafranquí, captada pel pintor Josep Marimon i Vives. I el seu contingut era netament casteller, amb articles de Vicent Niclòs (el dedicat a la Muixeranga d’Algemesí), Pere Català, Marcel·lí J. Valls, Antoni Sabaté Mill, Oriol Rossell i Eloi Miralles i poemes de Josep Maria Santacana, Tiburon, i Lluís Solsona. Ens ve de gust d’oferir uns tasts d’allò que va escriure en l’ocasió qui aleshores era el cronista oficial de la nostra vila; vet aquí algunes de les consideracions de l’amic Ton a l’entorn del naixement de la nostra colla: «...quina mosca va picar als qui van enarborar la bandera de reclutament? Tothom sap que, trenta anys enrera, qualsevol estornut (sic) era capaç de despertar les suspicàcies més imprevisibles en determinats medis oficials [...] quin recel podia desvetllar en els sicofantes d’aquella hora l’acte fundacional que rememorem? [...] No crec que sigui passar-se de ratlla pensar que la inspiració de fundar una colla, comptant per endavant amb l’acolliment incondicional del sector més estable de la Vila, fos altra cosa que una manifestació del subconscient col·lectiu [...] Eren aquells uns anys de penible crisi d’identitat. El cos social de la Vila se sentia encotillat fins l’ofec. Tot acte genuí i espontani era inevitablement mediatitzat pel paper segellat. Per a alliberar-se’n, s’havia de recórrer a tota mena de martingales. En aquest aspecte, la creació de la colla castellera va ser, al meu entendre, el primer intent col·lectiu reeixit, en tant que de rel popular. Ben aviat, a l’entorn dels castellers es va congriar una peculiaríssima mitologia de la naturalitat totalment refractària a les falòrnies transcendentalistes que ens volien encolomar. La seva filosofia, d’acord amb el seu estil, podrien haver-la formulat així: “A galet, només hi bevem amb porró”...».
El dissabte 26 vam tornar a actuar a Vilafranca, davant del Museu, amb motiu de la inauguració de l’exposició pictòrica d’homenatge «Als Castellers», del pintor i amic barceloní Josep Bestit.38 Tampoc no van rutllar prou bé les coses, ja que després de descarregar els tres i quatre de set, només vam poder carregar la torre de set i finírem l’exhibició amb un parell de pilars de cinc simultanis. Al cap de dos dies l’Antoni, Toio, Ribas i Beltran no obviava pas el tractament del fet casteller en el seu treballat pregó de Festa Major i detallava records i vivències com aquestes: «Els moments més emocionants que he viscut enmig dels castells han estat la coronació del primer quatre de vuit de la colla de Vilafranca, la visió llampec que vaig tenir del tres de vuit dels vilafranquins en el Concurs de Tarragona que van guanyar, el dia que a Valls he viscut el meu únic cinc de vuit de la colla Vella, la torre de vuit de El Vendrell,.. I he sentit ràbia i assaborit la impotèn-
cia quan un castell ha caigut o no s’ha coronat, com aquell malograt (sic) tres de set aixecat per sota de la colla de Vilafranca, del dia 12 d’octubre de 1973, que va marrar una possible victòria aconseguida amb la torre de vuit. Són moments en que es descobreix el gust de la pols...».
Una Festa Major de revifalla
Les dues caigudes gairebé seguides que havíem patit pocs dies abans, no solament van propiciar una situació d’alerta, sinó que també van obrar com a revulsiu per tal de millorar el moment casteller que es respirava. I així vam poder viure tres dies seguits de la Festa Major de Vilafranca amb la placidesa i la satisfacció que dóna el fet de no haver de patir pràcticament llenya de cap mena (només un dels nombrosos pilars de cinc aixecats caigué un cop coronat). El dia 29, a la plaça de la Vila, tinguérem la companyia de la colla dels Nois de la Torre, com ja havia passat dos anys abans; nosaltres hi vam descarregar el quatre de set, la torre de set, el tres de set i el pilar de cinc; un espadat, aquest, que repetírem fins a vuit cops durant la jornada (un l’aixecàrem per sota), a més dels habituals castells menors i pilars de quatre a la cercavila i la processó.
El dia 30 fou, certament, un dia súmmum, amb les quatre colles capdavanteres a bon nivell. Amb raó, la llibreria Pujol, del carrer de la Cort vilafranquí, s’havia avançat als esdeveniments posant a la venda tot un grapat de mocadors castellers amb una inscripció que, tot i que era de sobres coneguda, adquiriria més vigència que mai pel que es va viure i veure en aquella Diada de Sant Fèlix. Els mocadors en qüestió duien estampat l’eslògan de «Vilafranca del Penedès —la plaça més castellera— Festa Major 1978». I a fe de Déu que ho va ser, de castellera! Se la va perdre el Molt Honorable President Josep Tarradellas, que havia estat convidat però va haver de declinar, a darrera hora, la invitació per causes de força major. I ho va ser, sobretot, perquè s’hi van veure bons castells, amb dos tresos de vuit, a càrrec de les dues colles vallenques, com a màximes realitzacions. Ja ho deia el titular principal del Diario Español tarragoní (1 de setembre): «mucho y bueno en “la plaça més castellera”». Tot i això, el que va donar especial relleu a la trobada fou el fet que, per primera vegada a la història, hom va poder veure descarregar quatre quatres de vuit el mateix dia i en una mateixa plaça. En efecte, les colles Vella i Joves dels Xiquets de Valls, els Nens del Vendrell i els Castellers de Vilafranca bregaren pel carro gros i totes quatre se’n sortiren. La nostra actuació va superar les precedents de l’any en curs i va permetre poder anar a dinar amb la satisfacció pròpia de l’èxit. Primer vam descarregar la torre de set i en la segona ronda posàrem en escena el citat quatre de vuit; en un primer intent, l’aixecador va decidir no pujar més amunt quan ja estava a l’alçada dels dosos i la construcció es va haver de desmuntar, però en la repetició sí que hi hagué més sort i el cobejat castell es pogué completar no sense el braó necessari que aquestes situacions requereixen. No debades, un altre dels titulars del rotatiu suara mencionat expressava que «Los “Castellers de Vilafranca” trabajaron duro». El nostre tercer castell va ser el tres de set aixecat per sota, per acabar l’exhibició amb tres pilars de cinc aixecats alhora. Un dels interviuats en l’ocasió pel confrare Llorens fou qui això subscriu i vet aquí el que ens empescàrem llavors per posar en valor allò que s’havia vist a plaça: «Molt satisfet. Hauria de revisar els arxius però crec que és la primera vegada, en l’època moderna dels castells que hem vist quatre “quatres de vuit” descarregats a la nostra plaça. Això, a part de tres “torres de set” i mitja i dos “tresos de vuit” descarregats, té un mèrit molt important; i per altra banda el “tres de set aixecat per sota” que no podia faltar en aquesta diada. Unes colles, les que partien com a favorites, han estat sensacionals i les que no ho eren també han tingut una actuació molt digna». Hi afegirem que al llarg de tot el dia dedicat al sant patró, a més dels habituals castells i pilars de menor entitat a la processó del capvespre, vam plantar vuit pilars de cinc més (un d’ells per sota), incloent els del matí, el de l’Entrada de Sant Fèlix i el del comiat a les colles foranes.
Amb la Muixeranga, torna el Ball de Valencians
La Diada de Sant Ramon, 31 d’agost, registrà la presència —no solament per primera vegada a Vilafranca, sinó també a tot Catalunya— de la formidable, vistosa i emblemàtica Muixeranga d’Algemesí,39 amb la seva indumentària, de matalàs, característica, un veritable antecedent casteller, tal com ja hem avançat anteriorment, com a plasmació vistent de l’antic Ball de Valencians. Enmig d’una gran expectació, els muixeranguers vinguts del País Valencià van tenir una acollida magnífica i l’entesa afició present a la plaça va saber premiar les seves variades construccions, sobretot la que anomenen l’Alta.40 La nostra actuació d’aquell dia, després dels pilars de sempre, es basà en el cinc de set, el quatre de set, el tres de set aixecat per sota i tres pilars de cinc simultanis (el del centre només carregat), per acabar amb un altre pilar de cinc portat al balcó. Al llarg de la jornada, a més dels acostumats castells de sis nets i pilars de quatre, vam plantar cinc pilars de cinc més, un d’ells davant del Mvsev de Vilafranca, com a reconeixement al pintor Josep Bestit i un altre, a la plaça de Sant Joan, davant de l’antic casal dels Magarola (que albergava la Caixa de Pensions als baixos de l’edifici), a l’arribada de la processó per portar Sant Fèlix a la casa de l’Administrador. I afegirem que abans de la sortida d’aquesta, els de la Muixeranga havien brindat una completíssima actuació davant del palau dels Babau.41
Setembre amb traca final
Un any més, ens van cridar des de Sant Sadurní d’Anoia i no hi podíem faltar. El dia 8 vam oferir a la vila xampanyera una ‘clàssica’de set, una mica arranjada, amb el quatre de set, el tres de set, la torre de sis, el tres de sis per sota i net i tres pilars de cinc. També vàrem celebrar la Diada Nacional, a Vilafranca, tot anticipant l’exhibició al dissabte, dia 9, a la plaça de Jaume I, enmig de cants corals i sardanes, i carregant i descarregant els tres de set, quatre de set, torre de sis, dos pilars de cinc simultanis i un altre espadat de cinc, per sota i amb la senyera. Malauradament, en anys successius i a diferència del que s’esdevindria a d’altres places castelleres de renom, des del consistori vilafranquí no es mostraria cap mena d’interès per incorporar els castells als actes de celebració de l’Onze de Setembre a casa nostra. I això que ja érem «democràtics»!
I el diumenge 17 de setembre, tornàrem a Barcelona per tal de participar, juntament amb els Bordegassos de Vilanova, a l’anomenada «Festa de Treball» que, al Parc de Montjuïc, organitzava el PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya). A tall d’anècdota, val a dir que —trobant-nos encara en plena transició— per a molts castellers aquella sortida va significar una mena de retrobament amb la multitud de banderes comunistes, amb la falç i el martell, amb les quals havien conviscut furtivament, cinc anys abans, als afores de París, quan fórem convidats a participar al festival internacional del periòdic L’Humanité.42 Un lustre després d’aquella insòlita experiència, per tant, la Ciutat Comtal podria contemplar, en un marc similar tot i que diferent, una exhibició quelcom superior a la parisenca, puix que la nostra colla es va superar amb la torre de set, el tres de set aixecat per sota i dos pilars de cinc simultanis, a més d’un tres de sis per sota i net, altres castells de sis nets i pilars de quatre a la cercavila, tots carregats i descarregats. L’amic Jaume Rafecas ens recorda un altre fet anecdòtic, força sucós, corresponent a aquella experiència barcelonina: «Una altra mena de passió és la que vam trobar un any, a la Festa del Treball, del PSUC. Fèiem castells prop d’una de les barraques de fira on un locutor proveït d’una megafonia de considerable quantitat de decibels anava seguint el castell amb una verborrea apassionada i de dubtosa contextualització, per bé que molt simpàtica. Anava cridant, més o menys: ¡Muy bien, camaradas castellers, muy bien! ¡Arriba, compañeros, arriba! ¡Esto es solidaridad! ¡La unión puede con todo, fijaros en los camaradas de Vilafranca! No sé si als castellers els va costar molt d’aguantar, però a nosaltres sí, francament; costa molt bufar quan t’estàs petant de riure...».
Però aquesta sortida al Montjuïc barceloní, de gran significació sociopolítica, no era la traca final setembrina que anunciàvem en el titular, sinó que el més bo encara estava per arribar.
A l’Alguer (Sardenya), una experiència inoblidable
En efecte, la segona excursió «internacional» de la colla a la temporada del 1978 va esdevenir extraordinària en tots els aspectes, fins al punt que, a parer de molts que la vam viure, es pot ben dir que va ser considerada durant molts anys com la «sortida» entre les sortides; tal va ser la sensació que vàrem experimentar els que tinguérem la sort d’esdevenir-ne protagonistes. Caldrà explicar abans, però, els seus prolegòmens, perquè la gestació del viatge va tenir la seva petita història particular.
Els preparatius
Per començar, hem de dir que —atesa la grata impressió que va deixar en tots els expedicionaris que vam gaudir-la, l’anada a Ginebra del mes de març anterior— al cap d’un temps vam barrinar la possibilitat de poder repetir una experiència semblant i, si de cas, intentar de millorar-la. A nosaltres ens va semblar, de bell antuvi, que l’Alguer podria ser una destinació ideal, per tot allò que representava. Es tractava d’anar a un terrer ben proper i entranyable —hom l’anomena popularment «la Barceloneta de Sardenya» o, si voleu, «un país català d’Itàlia»— i això volia dir que ens podríem entendre en la nostra llengua comuna. A més, el viatge, en cas que tot sortís rodó, el faríem amb avió, la qual cosa constituïa ja de per si tot un al·licient més, donat que els viatges de llarg recorregut que la colla havia dut a terme fins aquell moment havien estat fets sempre amb autocars (i, molt abans, dalt d’un camió), com a mitjans de locomoció. D’altra banda, la possibilitat d’anar a l’Alguer, nosaltres ja l’havíem rumiat feia temps arran de la visita, d’incògnit, que feren a Barcelona, pel maig del 1975, unes reconegudes personalitats sardes, encapçalades pel doctor Felicino Contu, president de la Regió Autònoma de Sardenya, a qui acompanyaven l’ex-president de la mateixa institució, doctor Giagu, i el cardiòleg Antonio Oliva, que havia estat vice-síndic de l’Alguer. Tots tres, acomboiats tothora per Pere Català i Roca, van presenciar una actuació castellera,43 a les Rambles de la Ciutat Comtal, de la qual vam parlar llavors els cronistes d’aquella època. I uns mesos després —a la secció «Món casteller», d’El Noticiero Universal (27 de novembre del 1975)— tornàvem a incidir en el mateix tema en comentar aquesta notícia: «En la diada de la colla barcelonesa del pasado dia 16 el conocido aficionado Pere Català i Roca habló de la posibilidad de creación de un Museo de Catalunya en el enclave sardo de habla catalana, L’Alguer, donde estarían representados los castellers, así como de la posible actuación allí de una colla puntera caso de confirmarse lo antedicho, tal y como le dejó entrever su conversación con el doctor Felicino Contu, presidente de la “Regió Autónoma de Sardenya”, gratamente impresionado tras su viaje a Barcelona del pasado mes de mayo con nuestro “noble art de fer castells”...».
De l’esmentat museu, sembla que mai més no se’n sabé res. Ni tampoc de la possible actuació a l’Alguer d’una colla puntera, fins que nosaltres vam començar a posar fil a l’agulla. Calia, tanmateix, trobar el desllorigador que permetés dur a bon terme l’aventura. I així les coses, ens va semblar que el més adient, en aquest cas, era buscar la complicitat del mateix Pere Català —considerat pels adeptes com una mena de «cònsol alguerès» a casa nostra— a l’hora de fer front a l’envit. I de seguida se’ns va obrir una bona escletxa de llum quan ell ens va informar que un grup d’algueresos tenia previst de llogar un avió amb la intenció de viatjar a Barcelona per gaudir de les Festes de la Mercè. No cal dir que la conjuntura fóra també favorable per a ells si nosaltres aprofitàvem, pagant la part corresponent, el mateix xàrter. I així va ser. Després d’una reunió conjunta que, en companyia del secretari Pep Ribas i l’Oriol Rossell, entre d’altres, sostinguérem amb alguns algueresos que es trobaven a Barcelona —recordem el bon amic mossèn Antoni Nughes entre ells—, i que tingué lloc a l’hotel l’Alguer, de Barcelona, regentat per un altre gran alguerista, l’estimat amic balaguerí Joan Sabaté i Solanes, tot es va anar clarificant: a l’Alguer cercarien la manera d’oferir-nos acolliment i sufragar les despeses de la nostra estada, mentre que correria a càrrec nostre el desplaçament. Bé, com és fàcil de suposar, l’expressió «a càrrec nostre» no és del tot correcta, ja que, aleshores, a les arques de la colla, si bé no es pot dir que no hi havia ni un duro, sí que és cert que feina rai! I, a més, també cal tenir en compte que, en aquells anys, els castellers encara no havíem adquirit l’hàbit de rascar-nos la butxaca per poder viatjar; i no oblidem tampoc que tot just feia encara no dos anys s’havia decidit que, excepte la canalla, tots deixessin de cobrar individualment per fer castells; per tant, era lògic considerar que havia de ser la pròpia colla la que assumís el cost del viatge. La solució només podia ser una: anar a veure el senyor Insensé! I així ho vam fer. No es pot pas dir que aconseguir l’objectiu fos cosa fàcil, perquè al llavors director general de la Caixa d’Estalvis del Penedès li va semblar que la despesa que comportava l’operació i les nostres pretensions —no la iniciativa, que consti— eren un bon punt desorbitades. Però en el decurs d’una reunió molt cordial va anar cedint terreny, de mica en mica, fins a arribar a prometre la necessària subvenció, tot advertint, això sí, que no ho esbombéssim davant de la premsa i... del poble!, no fos cas que truquessin masses entitats a la seva porta cercant altres ajuts milionaris.44
Tot fent front a uns petits problemes...
En els dies anteriors a la sortida vam haver de fer front a un episodi de no gaire bon record, però que cal explicar, malgrat el temps transcorregut, per evitar malentesos i aclarir possibles divergències d’opinió. Resulta que, unes setmanes abans, el síndic (batlle) de l’Alguer, Andrea Frulio, havia estat a Barcelona per preparar la visita, que ja hem comentat, d’uns quants algueresos, entre els quals els membres d’una coral, per les festes de la Mercè. En aquell viatge, el mandatari sard va presenciar una exhibició dels Castellers de Barcelona i li va faltar temps per dir-los que potser fora bo que es plantegessin d’anar, ells també, a l’Alguer. Al nostre entendre, allò era com fer volar coloms, només per quedar bé, perquè no els va prometre res en concret ni tampoc es trobava en una situació adient per a poder fer-ho, puix que el seu càrrec penjava d’un fil, a causa de la precarietat de la situació política que aleshores es vivia a l’Alguer. Als barcelonins, en bona lògica, a bodes em convides amb la proposta; res a dir, si no fos que potser caldria objectar —ho diem amb totes les reserves— que sabedors que nosaltres estàvem en disposició d’anar a Sardenya, perquè ja ho havíem anunciat oportunament a la premsa, els va mancar, tal volta, la delicadesa de posar-nos al corrent de les seves possibles intencions, atès que, en certa forma, el fet d’assumir la idea podia perjudicar els nostres interessos a l’hora de beneficiar-nos d’una eventual subvenció per part del consistori alguerès, cosa que, a l’hora de la veritat, tot sigui dit, no va arribar a succeir. Fins i tot, aquesta situació va derivar en un petit incident dialèctic/ telefònic entre els fundadors de les dues colles que, per fortuna, el pas del temps va acabar esvaint, a l’empara de l’excel·lent relació que l’Oriol Rossell havia mantingut sempre amb Josep Sala i els seus familiars més propers. A més, Pere Català, que estava vinculat a la colla del cap i casal, es va trobar entre dos fronts i, en exposar que a nosaltres ens assistia la raó per totes les gestions que ja havíem fet, encara va sortir malparat i dolgut. Per sort, el temps tot ho esborra, però aquella trifulga va condicionar, malauradament, les nostres relacions amb una colla que nosaltres havíem ajudat a créixer, l’any 1969, com ja havíem fet amb la seva predecessora de l’any 1958. Què hi farem!
En un altre ordre de coses, hem d’afegir que un dels temes que van aflorar a la roda de premsa que convocàrem per tal d’explicar els detalls de la sortida, fou el que feia referència a un altre dels objectius que, d’una manera indirecta, perseguíem amb la nostra presència a la Barceloneta sarda: el d’intentar netejar la imatge que la Junta Directiva del Barça, amb l’inefable president Núñez al capdavant, havia deixat en aquelles terres, quan l’equip barcelonista va jugar un partit «de costellada», el 13 d’agost anterior (el resultat final va ser d’empat a zero) contra un equip de Còrsega, l’illa veïna a la de Sardenya, concretament l’Sporting Etoile Club de Bastia, que aquell any havia arribat a jugar la final de la copa de la uefa (la va perdre, però, contra el pSv Eindhoven holandès). Sembla que a l’Alguer hi va haver una mica de maror a l’entorn d’aquest succés, propiciada des d’un dels partits de l’oposició al Consistori local, pel cost excessiu que això podia
representar per a les arques municipals; i això va fer que ni l’afluència de públic ni la recaptació obtinguda fossin les que s’esperaven. Segons que sembla, als de la corda nunyista, en vista de l’èxit, no se’ls va ocórrer res millor, llavors, que intervenir el recapte, amb la qual cosa tot allò de la confraternització entre els «germans de llevant i els de ponent» se’n va anar una mica en orris, tal com va denunciar la premsa del moment. Nosaltres intentaríem, per tant, recuperar la credibilitat de les relacions entre els germans algueresos i els catalans del Principat que uns directius —no el club, que consti— havien enterbolit inexorablement.
Tots els ets i uts de l’expedició —una autèntica «almogaveria de pau» — a la segona illa més gran de la nostra Mediterrània resten escrits en el documentat llibret Els Castellers de Vilafranca a Sardenya, editat pel nostre Patronat i subvencionat íntegrament per la Caixa d’Estalvis del Penedès, en el qual s’exposen actuacions, fets, vivències i anècdotes del viatge d’una manera detallada i amb diverses col·laboracions, tant de castellers com d’algueresos. Intentarem resumir-ho tot, ara i aquí, amb la voluntat de no ésser massa reiteratius:45
Els primers castells a la Barceloneta de Sardenya
El viatge començà a primera hora de la tarda del dijous, 21 de setembre, des del nostre aeroport del Prat; i, en arribar al de L’Alguer —a la zona de Fertília, un nucli agregat de la ciutat— ens va saludar el síndic Frulio, que partia cap a Barcelona amb tot el seguici d’acompanyants que també hi viatjaven. L’allotjament el tinguérem en un dels millors hotels de la metròpoli, el Carlo v —que, llavors, duia el nom de Solemar —, davant del mar, precisament, i des del qual es divisava a la perfecció la inconfusible silueta del Cap de la Caça, que tanca la badia del Port del Compte (aquesta, el 1353, fou l’escenari d’una batalla naval que va acabar amb la victòria de la flota catalana enfront de l’armada dels genovesos, amb els quals es disputaven el domini de l’illa). Les actuacions castelleres van començar l’endemà amb una cercavila que iniciàrem davant l’hotel, amb el tres de sis per sota i net i un pilar de cinc; poc després, davant de la mansió Catardi, on residí el general d’aquest cognom —que fou un dels artífexs, en anys anteriors, de les bones relacions catalanoalguereses— i que albergava llavors el Centre d’Estudis Algueresos, vam fer una torre de cinc neta, seguida, a continuació, d’un tres de set davant la torre de l’Esperó (o de Sulis). Retornats davant de l’esmentat centre, férem el quatre de sis net i un pilar de cinc amb la senyera, seguit d’un toc d’Els Segadors, per les gralles, i un intercanvi de plaques amb dos dels seus representants: Antonel·la Salvietti i Salvador, Uccio, Oppes, que foren «investits» amb el tradicional mocador casteller. També li vam posar al professor Pasqual Scanu —el principal «culpable», ben segur, que els dies passats a Sardenya fossin del grat de tothom, ja que posà de la part seva tota la cura i l’afecte necessaris— davant del seu domicili, on plantàrem dos pilars de quatre en honor seu.46 Després férem cap a la plaça de la Mercè on, davant l’església del mateix nom, completàrem la torre de sis neta i un pilar de cinc, per acabar el tomb al pati de l’escola Maria Immacolata, a la mateixa plaça, on intentàrem un tres de set aixecat per sota que no reeixí, essent aquesta l’única caiguda que patírem en els tres dies d’actuacions; finalment, com sigui que els infants van restar una mica astorats per la caiguda, els brindàrem un altre pilar de cinc i el tres de sis per sota i net, enmig de sonors aplaudiments i cares de satisfacció. A la nit, a la terrassa de l’hotel, per tal d’acontentar els seus gestors i el personal que hi treballava, vam descarregar el quatre de set, la torre de sis i un pilar de cinc.
A tot el que ens deparà aquella intensa primera matinal algueresa, cal afegir el fet que, per suggeriment de Pere Català, vam repartir entre la població algueresa —també en els dies següents— un díptic, amb la fotografia del quatre de vuit bastit a Montserrat, el 1976, acompanyat d’aquest text que havia redactat el propi estudiós i fotògraf vallenc, establert a Barcelona: «Els castellers de vilafranca, de la comarca catalana del Penedès, amb motiu de la seva primera visita a l’Alguer es complauen a expressar l’afecte de comunitat catalana que senten envers la població algueresa.
—Saluden també les poblacions sarda i italiana, en general.
—I formulen el desig que la confraternitat sentimental i cultural que s’estableix entre l’Alguer i Catalunya trobi, en les nostres actuacions a “la Barceloneta de Sardenya” un nou vincle.
—Setembre del 1978 —».
Matí turístic i tarda a Sàsser
El dissabte 23 vam fer una excursió amb barca per l’àmplia badia algueresa, fins a doblegar el Cap de la Caça, per anar a visitar la Gruta de Neptú —una de les millors de la Mediterrània, situada sota d’un alterós penya segat— en el moment precís que s’hi rodava una pel·lícula de ciència ficció, la qual cosa va fer les delícies de la nostra canalla. I, a la tarda, ens desplaçàrem amb autocars fins a l’Escala Picada, un paratge rocallós de les immediacions de l’Alguer, des d’on es divisa una magnífica panoràmica de bona part de la Riviera del Corallo; i d’aquí cap a Sàsser —Sassari, en italià—, la segona ciutat de l’illa en nombre d’habitants (l’Alguer és actualment la cinquena i era la tercera quan nosaltres hi anàrem). A la plaça d’Itàlia sasseresa, al costat del monument amb l’estàtua del rei Vittorio Emmanuelle, vam plantar el tres de sis per sota i net i el pilar de cinc; i, davant la Prefectura —seu territorial del Govern de la Regió Autònoma de Sardenya—, el tres de set, la torre de sis neta, el cinc de sis net, el pilar de cinc aixecat per sota i tombant en rodó tota la pinya, un intent de quatre de set (desmuntat per problemes a l’alçada dels dosos) i un altre pilar de cinc. Abans d’abandonar la
ciutat, tingué lloc una recepció oficial en el cèntric hotel Grazia Deledda —amb un altre intercanvi d’obsequis i el preceptiu cant d’Els Segadors— on se’ns oferí un refrigeri per gentilesa de l’Oficina de Turisme local.
La primera torre de set a l’«estranger»
El diumenge 24, Diada de la Mercè, vam assistir a una missa a l’església de la Misericòrdia, oficiada en català pel capellà alguerès dom Francesc Manunta, al qui dedicàrem un pilar de cinc en sortir del temple. La cercavila posterior ens portà fins al moll de l’atractiu port de l’Alguer, on, al peu de la torre Garibaldi, vam fer els millors castells en terra sarda: la torre de set, el tres de set aixecat per sota i el pilar de cinc, també aixecat per sota, tots tres descarregats. Tant la torre com el tres per sota eren els primers que una colla plantava dellà del nostre país (unes fites que, més tard, superaríem amb escreix, però que llavors atorgaven una certa notorietat). No cal dir que aquesta exhibició va ser presenciada per tota una munió d’algueresos —més d’un miler— i que molts d’ells van brindar la seva col·laboració a les pinyes; en acabar, davant la muralla que dona a la banquina (el moll) es va fer la fotografia de record de tota la colla. A continuació, vam anar fins a la catedral de Santa Maria, on férem una ofrena floral a la Mare de Déu de Montserrat, la imatge de la qual, que compta amb capella pròpia, va ser donada per un penedesenc de L’Arboç, l’abat montserratí dom Aureli M. Escarré, el 1960; i allí mateix, amb un sentiment d’evident emoció, vam homenatjar-la amb un pilar de cinc, al qual seguí el cant del Virolai, la qual cosa —com expressava el cronista del Tothom (30 de setembre)— va fer que a molts castellers i algueresos se’ns posés la pell de gallina. El periple matinal finí a la plaça Cívica, davant de l’activa seu de l’Associació Nacional de Mariners d’Itàlia, amb la torre de sis i dos pilars de quatre alhora. A l’interior, hi hagué gresca de la bona, amb xeflis i cançons (moltes de les més antigues tonades alguereses són coincidents amb les nostres, per raó de la dominació catalana durant molts anys) i no hi faltà el bon vi de les contrades veïnes ni les birres per als qui ho preferien; la confraternització i la bona sintonia es van fer més que evidents.
A la tarda, vam tornar al davant de la torre Sulis, però pel cantó oposat al del matí; i novament davant d’un públic fervorós —es pot ben dir que ens trobàvem com a casa— completàrem el quatre de set (al segon intent; el primer es va haver de desmuntar), el tres de sis per sota i net, el cinc de sis net i dos pilars de cinc simultanis. I tota la corrua de castells va tenir encara l’epíleg escaient d’una nova presència davant la seu dels mariners, amb l’ofrena del tres de set, la torre de sis, el pilar de cinc i un altre pilar de cinc portat al balcó; de nou les cantades i l’obsequi de mocadors, amb les degustacions líquides pertinents, van estar a l’ordre del dia (o del vespre, que pel cas és el mateix). Ja de nit, a l’hotel, i mentre esperàvem l’hora del trasllat cap a l’aeroport, vam rebre una placa commemorativa com a ofrena de la ciutat als castellers i, en nom nostre, el cap de colla, Carles Domènech, va correspondre també amb el lliurament d’una altra placa, així com un quadre del quatre de vuit montserratí. El professor Scanu, veritable ànima i motor d’aquells dies de franca convivència, rebé un medalló representatiu de la nostra colla, mentre el cantautor i amic alguerès Pasqual Gallo amenitzava l’espera fins que arribà l’hora del comiat. No podem obviar tampoc la bona disposició que mostrà el joier i bon amic Peppe Collu, tristament desaparegut fa uns anys quan encara no tocava, a l’hora d’obsequiar el nostre fundador, Oriol Rossell, amb un artístic escut de plata, de l’Alguer, en la confecció del qual havia treballat bona part de la tarda d’aquell profitós i recordat diumenge setembrí. La tornada cap a casa es feu sense cap altra novetat que no fos l’hora avançada de la matinada que ens retornava sans i estalvis a la Vila, tot pensant ja en la trobada castellera que, abans no acabés la nova setmana, faria que ens retrobéssim tots a Tarragona.
Intercanvi de noms de carrers
Abans de deixar l’Alguer, l’amic Pere Català va tenir la bona pensada de comentar que fora bo que Vilafranca pogués donar el nom de l’Alguer a un dels nostres carrers i que, al seu torn, el nom de Castellers de Vilafranca figurés en el nomenclàtor de la Barceloneta de Sardenya, donant nom a una via d’un nou barri en construcció. Així ho vam sol·licitar formalment des de la colla a una i altra part; i el nou consistori vilafranquí sorgit de les eleccions del 1979 es mostrà de seguida receptiu en aquest afer. Tanmateix, ens vam haver d’esperar una mica per veure la placa amb el nom de l’Alguer en el carrer del Poble Nou vilafranquí que havia estat mal batejat anys enrere amb el nom de Brigadas Navarras; el canvi tindria lloc pel Cap d’Any del 1981, com veurem oportunament. Una mica més encara, tanmateix, trigarien a l’Alguer a donar llum verda a la proposta, ja que no va ser fins al 27 de juliol d’aquell mateix any 1981 que es va acordar de donar el nom de Vilafranca del Penedès a un carrer del barri residencial pròxim a Cala Bona, una petita rada d’aigües nítides i transparents.47 Com ja comentarem també, ens hauria agradat més, per descomptat, veure-hi el nom de Castellers de Vilafranca, però entenem que això no fou possible a causa dels canvis continus en el consistori que hi hagué al municipi en aquells anys. I tampoc no ens ha de desplaure veure-hi el de la nostra vila i pensar que això fou possible gràcies a la presència de la nostra colla a l’indret de parla catalana més llunyà de casa nostra.
I per tal de resumir aquesta confluència de sentiments entre algueresos i catalans, tanquem aquest capítol dedicat a aquell referent entranyable dins dels països de llengua catalana amb la transcripció d’uns versos
d’aquell capellà sard que, en honor dels castellers, va dir una missa en català: «“Als Castellers de Vilafranca” Castellers de Vilafranca —Vilafranca del Penedès—, heu portat a la meva terra l’ànima de Catalunya, la pairal tradició. Castellers de Vilafranca, vosaltres ens heu donat l’abraçada catalana amb gran cordialitat. Castells humans als carrers! i ens retrobàrem units en un món de germanor —pura catalanitat—, parlant la mateixa llengua; germans encara més amb una dupla amistat, dins la catedral de l’Alguer, dant el nostre homenatge a la Verge de Montserrat.» Francesc Manunta, pvre. Feliçment arribats de Sardenya, els castellers van poder llegir, al setmanari Tothom (30 de setembre), un escrit amb el títol «Castells: més cor que cap», signat per “una mare CaSteLLera”; es tractava, no costa gens d’endevinar, de l’amiga vilafranquina Rosa Maria Torres i Romeu, esposa i mare de castellers de la nostra colla, els Ricard (pare i fill), Josep i Xavier Vinyals. Ens sembla oportú de fer-nos-en ressò perquè ens situa en un moment que va significar un punt d’inflexió, amb la incorporació als castells de canalla que no pertanyia a famílies procedents de la immigració; i, encara més, per tot el seguit de reflexions que hi aporta; ve-t’ho aquí: «...Sóc la mare de tres nens castellers, un és l’enxaneta, l’altre puja a dosos i el tercer, que és el més gran, està aprenent de pujar.
Des del meu record dels castells, que és si fa no fa dels trenta anys que té la colla de Vilafranca, he vist el petit “enxaneta” com un nen que aconseguia una gran cosa sense que ell se n’adonés, i em feia il·lusió conèixer el petit casteller per explicar-li el bonic gest de travessar el castell, però mai no ho he fet perquè veia els castells de lluny.
Un dia de fa quatre anys, un dels meus fills va dir-me: “Mare, jo vull ser casteller”. Vaig dir-li que es necessitaven moltes qualitats, en primer lloc valentia, lleugeresa, força, també sentit de comunitat, ja que no era un de sol el qui fa el castell, sinó un conjunt de diversos esglaons. També vaig dir-li que suposava un risc, ja que som humans i per tant podem fallar i en aquest cas et pots fer mal o fer que se’n facin els altres; i amb tot i això, va dir-me que sí que li agradaria. Al cap de sis mesos ja tenim el nen animant els seus germans perquè també s’arrisquessin a fer el mateix que ell i aconseguir que l’acompanyessin al primer assaig que aquella setmana tenia la colla.
Després de molts assaigs, resulta que en la festa del barri dels Màrtirs, un vespre d’agost de 1976, el meu fill Xavier va pujar per primera vegada al “carro gros” (quina emoció). Al peu del mateix castell vaig extremir-me i emocionar-me.
Aquella nit, tornant cap a casa, vaig dir al meu propi fill allò que tants anys enrere volia dir al petit casteller desconegut per mi: Quina cosa més important has aconseguit! Ha estat amb l’ajuda de molts començant per l’esforç moral del Patronat que us recolza, també el poble mirant i escalfant els ànims, la pinya, els baixos, el cap de colla, el pis primer, el segon, etc., tots en comú acord esforçant-se una vegada més per fer ben fetes les coses, que els humans de vegades no fem; s’ha aconseguit el gran castell i tu has tingut la sort de traspassar-lo. Tots, aquella nit, a casa estàvem contents i mútuament en ho comunicàvem.
L’endemà una amiga meva va venir a parlar-me del fet de deixar pujar als castells els meus fills. Va dir-me que era una inconscient i irresponsable, que els castells —per a ella—havien d’acabar-se on acaba l’adolescent, que els grans érem els responsables que els petits pugin dalt i va fer-me pensar en la qüestió. Donant voltes i més voltes al fet, i essent conscient que comporta un risc, hi veig coses més positives que negatives i és per això que continuo emocionant-me sota els castells arriscats quan sé que hi participen els meus fills...». Una gran lliçó de comprensió i de ciutadania, a fe de Déu...
Tripleta carregada a Tarragona
L’experiència algueresa, ja ho hem dit, esdevingué profitosa a tots els efectes. La cita tarragonina del primer dia d’octubre —aquell any tornava a ser «Manifestació Castellera», no concurs— era imminent. I a l’«extra castells» que s’incloïa en l’edició del Diario Español del dia del certamen, es passava revista a les colles que hi participaven i, pel que fa als castellers de vilafranca, se’ns instava «A seguir plantando “castells de vuit”», mentre que al text que seguia hom precisava que «paralelamente a esta preocupación por seguir trabajando los “castells de vuit” está realizando una importante labor de divulgación del “fet casteller” más allá de nuestras fronteras ya que durante esta temporada ha actuado en Ginebra con motivo de las semanas catalanas y ahora viene a Tarragona de regreso de una actuación en L’Alguer donde “el fet
casteller” ha tenido un notable éxito y donde todo el pueblo se volcó con nuestros representantes hasta tal extremo que en la segunda actuación se acercaban ya a “fer mans al rotllo”...». A l’hora de la veritat, amb quinze colles a l’arena de la plaça de braus (una més que en la també multitudinària trobada a Santes Creus de l’any anterior) i el president Tarradellas, ara sí, a la llotja, l’aplec a Tarragona no va aportar gaires novetats, en general, en relació amb el que s’havia vist fins llavors durant la temporada, però sí que esdevingué particularment positiu per a la nostra colla, en carregar els tres castells de vuit que intentàrem en les tres rondes convingudes. Cert que el no poder descarregar-ne cap, feia trontollar una mica el nivell de satisfacció global, però el cas és que aquesta venia donada pel fet que si l’exhibició hagués estat concurs —i aplicant qualsevol de les puntuacions dels certàmens precedents— la victòria hauria estat nostra, ja que el quatre de vuit, la torre de vuit amb folre i el tres de vuit —tots tres carregats, com ja hem dit— haurien valgut més que qualsevol de les actuacions de les altres colles presents al redol tarragoní. La premsa del moment va destacar que la nostra torre de vuit folrada mereixia millor sort i que l’havíem fet sense crosses (cosa que no era certa) i amb molt poca gent dalt del folre. El Penedés i el Tothom (7 d’octubre) no s’estaven d’utilitzar expressions com «Vilafranca guanyadora» i/o «victòria moral» de la nostra colla; però ja se sap que sempre és bo escombrar cap a casa i no hi ha res a dir.
Octubre encara força prolífic
La resta del mes tardoral per excel·lència encara ens va deixar unes quantes actuacions més. Per començar, la del 12 d’octubre al barri de Cal Rubió, de Santa Margarida i els Monjos, amb el tres de set, la torre de set, el quatre de set, el cinc de sis net i dos pilars de cinc, el segon aixecat per sota; a la cercavila prèvia havíem fet un quatre de sis net i un pilar de quatre. I el diumenge 15, cap a Montserrat, on enmig de la nodrida representació dels vilafranquins presents a la romeria, vam descarregar el tres de set, la torre de set, el tres de set aixecat per sota, el quatre de set, dos pilars de cinc simultanis i tres pilars de quatre també alhora. Tot i que en el moment d’escriure aquestes ratlles la importància d’aquestes consecucions podríem titllar-la de relativa, el cert és que la torre de set no l’havíem pogut completar a la plaça del Monestir des de l’any 1972 (quan en vam fer dues, en actuacions distintes); i destacarem també que el tres de set aixecat per sota era el primer de la història aixecat entre els penyals montserratins. Dues setmanes més tard, el dia 29, vam anar —aquesta vegada no hi va haver impediment de cap mena— a Sant Just Desvern, on no havíem pogut actuar tres anys abans a causa de la mort d’un dictador malauradament prou conegut; els castells que hi completàrem van ser el tres de set, la torre de sis, el tres de sis per sota i net, dos pilars de cinc (un aixecat per sota), el quatre de sis net i dos pilars de quatre.
Una altra torre de vuit carregada a la Diada de la Colla
El 3 de novembre vam fer castells a Vilafranca, previs a la Diada de la Colla, una actuació que podríem considerar d’assaig, amb el tres de set, el quatre de set, la torre de sis i dos pilars de cinc (el primer aixecat per sota). I el dia 5 fou l’escollit per a l’anyal celebració de cloenda de la temporada. Les pretensions eren poder tancar-la a plena satisfacció, després que en els darrers mesos havíem pogut capgirar, en part, una situació no gaire avantatjosa. Commemoràvem el 30è aniversari fundacional i es pot ben dir que ja l’havíem pogut celebrar, en certa forma i a l’avançada, amb les dues sortides importants dellà del nostre país, que havien donat un to de categoria a la nostra trajectòria durant l’any. La festa començà ja el dissabte 4, amb un predicot a càrrec de Pere Català i Roca i una projecció de pel·lícules de la temporada castellera, destacant per damunt de totes l’esplèndid documental La Barceloneta de Sardenya, obra de l’excel·lent cineasta i amic Joan Capdevila i Nogués, que, tot i que no contenia imatges de castells, ens va fer reviure documentalment, d’una manera sentimental i acurada, molts dels plaents records de la nostra gratíssima estada recent a l’Alguer.
El diumenge continuà la festa, també a Vilafranca, amb les típiques matinades i la missa de ritual, en la qual l’orgue de Santa Maria, mercès al virtuosisme del recordat Lluís Mas,48 va fer sonar diverses músiques pròpies de les gralles. L’estampa commemorativa que es repartí durant la celebració fou encarregada a l’artista Josep Bestit, que durant aquell any havia gaudit de molta notorietat arran de les seves exposicions pictòriques d’homenatge «Als Castellers», una de les quals, com ja hem vist, havia tingut lloc al Mvsev de Vilafranca. Abans de l’exhibició formal a la plaça de la Vila, la colla es fotografià davant del monumental pilar de cinc de la plaça de Jaume I; i, ja davant de l'Ajuntament, hi hagué una mena d’aperitiu casteller, en forma de tres de set, que fou parat a segons per tres pesos pesants de la colla: el nostre fundador i primer cap de colla, Oriol Rossell —el Mascle de Sant Marçal — i altres dos excaps de colla: Joan Bolet, el Papi Garsa, i Gabriel, Gabi, Martínez. Després, davant l’Ajuntament, bastírem de nou la torre de vuit amb folre, però, igual que la de Tarragona, només la vam poder carregar (va oferir més problemes que la precedent), tot i que també cal dir que durant l’any només una altra de les colles capdavanteres va aconseguir carregar-la també, per bé que una única vegada; l’actuació es completà amb un tres de set aixecat per sota, un quatre de set i tres pilars de cinc simultanis. A peu de plaça, el Mènec va fer lliurament de les plaques de casteller de soca-rel als companys Francesc Mallofrè, Siscu no ploris, i Ramon
Giménez, Ramonet, acreditats puntals de la colla —l’un a baixos, sobretot, i ocasionalment a segons; i l’altre als pisos alts i a la comissió tècnica—. I al final del dinar de germanor, que tingué lloc en un restaurant de la Garrofa, al terme d’Avinyonet del Penedès, també va rebre una placa l’Oriol Rossell, amb motiu del nostre 30è aniversari, alhora que fou distingit, així mateix, en Pere Català per la seva contribució a l’èxit esclatant que representà la nostra anada a l’Alguer.
Acabarem la ressenya corresponent a l’any 1978 tot emparant-nos en els resums de la temporada castellera que figuraven llavors a les nostres cròniques de La Vanguardia; i destacàvem que les quinze colles existents havien dut a terme un total de 225 sortides —una xifra referida a la suma dels dies d’actuació de cadascuna d’elles—49 fins al dia 8 de desembre (i encara se n’hi sumarien algunes més abans d’acabar l’any). Hi afegirem que de totes aquestes, 31 les havíem protagonitzat els Castellers de Vilafranca, un nombre inusual en aquells anys, mentre que el balanç de castells vilafranquins més importants, molt superior al del 1977, era aquest: - 2 torres de vuit amb folre (carregades) - 1 tres de vuit (carregat) - 3 quatres de vuit (2 de carregats) - 13 torres de set (2 de carregades) - 7 tresos de set aixecats per sota2 cincs de set4 quatres de set amb l’agulla al mig L’anàlisi de final de temporada que feia Josep Manel Llorens a Diario Español (31 de desembre) destacava que els Castellers de Vilafranca havien experimentat una «franca mejoría»; i afegia que «volviendo, ahora, la vista atrás, nos daremos cuenta que la colla ha conseguido superarse en relación a lo conseguido en los dos años anteriores, y pienso que esto es un síntoma positivo que nos debe de hacer pensar en un próximo año importante para los hombres de la verde camisa». I ni que sigui només a tall d’anècdota, afegirem que, al llarg de l’any, vam plantar amb èxit cent-deu pilars de cinc, disset dels quals van ser aixecats per sota, a més d’un parell que només els vam poder carregar.




















































































