Com en ocasions precedents, només començar el nou any, la nit del 7 de gener, a la masia de Cal Cassanyes del Pla, del municipi de Castellet i la Gornal, la reunió del Jurat qualificador del premi periodístic «Força, Equilibri, Valor i Seny» va generar la primera informació castellera de la temporada. El montblanquí, assentat a Valls, Josep Maria Giné i Rosselló, s’endugué el guardó pel seu article «El pilar de sis», publicat a la revista Cultura de Valls, mentre que l’accèssit fou per al casteller de Torredembarra, Josep Bargalló i Valls (futur diputat al Parlament i Conseller Primer de la Generalitat de Catalunya), pel seu treball «El Fet casteller a l’obra de Josep Aladern (Cosme Vidal)», publicat a la revista del Centre d’Estudis Alcoverencs. El Jurat també volgué destacar uns altres dos escrits: «La torre de set, pòrtic de carro gros», del vilanoví Joan Borbonès i Carlos, i «Del res a l’infinit», del reusenc Josep Risueño i Granda; per contra, blasmà l’aparició d’un llibret titulat Els Castells, signat per un ignot ‘Equipo 32’ i editat per la Fundación Ruiz-Mateos, entre d’altres raons, per la seva absoluta ignorància sobre el tema i, per tant, una nul·la aportació envers un millor coneixement del fet casteller.
Els cineastes vilafranquins aficionats, molts dels quals havien filmat –i filmarien– metres i més metres de pel·lícula a les nostres exhibicions, s’emparaven en els valors castellers per guanyar nous adeptes; i així, en el setmanari Penedès (27 de gener), publicaven, amb el títol «Comencem per la “pinya”», aquesta curiosa gasetilla: «Els nostres castells, poden interpretar-se com un símbol de l’agermanament d’esforços per a conquerir una fita transcendent. La reunió de representants d’agrupacions, que per aquest dissabte el gac ha convocat, pot servir-se plenament de l’esmentada simbologia. Quantes més entitats s’acostin a “fer mans” a la trobada inicial, més sòlidament s’alçarà el castell del nostre petit cinema». A la mateixa pàgina, un interviu fet a un dels seus membres, el vilafranquí, resident a Vilanova, Ramon Saumell i Poch (que ens havia acompanyat l’any anterior en l’expedició a Ginebra), ens assabenta que una de les seves cintes, la que porta per títol «Nens, Castellers i Xiquets», rodada en 16 mm., havia estat presentada a diversos certàmens, no solament del país, sinó àdhuc internacionals.
El 7 de febrer va tenir lloc, al Fòrum Baltà vilafranquí, la nostra assemblea anual, en la qual el cap de colla, com ja venia sent habitual, va posar el càrrec a disposició dels assistents. Amb Carles Domènech a la taula presidencial, acompanyat de Jaume Raventós, Josep Miret, Josep Galofrè i Josep Ribas, es tractà, entre d’altres, del tema de l’assegurança col·lectiva i es designà el company Lluís Becerro com a màxim responsable i encarregat de la seva gestió. També s’anuncià, per al 8 de març, l’inici dels assaigs de la canalla, mentre que la resta de la colla començaria a mitjan mes d’abril. Precisament La Voz del Penedès (7 d’abril) publicava un parell de fotografies de Jaume Giménez, tot indicant que «...De moment sols és la canalla qui s’entrena, sota les ordres del Sisco Mallofrè i la supervisió del Jaume del Ràpid [...] a l’interior de la Capella de Sant Joan...». I tornant al mes de febrer, afegirem que la Caixa d’Estalvis del Penedès va patrocinar l’edició d’un pòster, amb la imatge de la torre de set que havíem plantat a Montserrat l’octubre anterior; la foto, com tantes altres de la nostra història més o menys recent, era del barber Josep Maria Petrus Mata.
La primera actuació, per Sant Jordi
A la revista Canigó (3 de març), el bon amic Jaume Casanova posava en valor la personalitat del nostre fundador amb una lloa ben explícita, de la qual destriem aquests comentaris: «...volem retre homenatge a un dels homes que més ha fet pel món casteller, i no sols en l’aspecte estricte de plantar castells a la plaça o fomentar colles, sinó, sobretot, en la divulgació al país de la realitat castellera, sense l’impuls del qual el fet casteller, avui per avui, no hauria assolit la categoria ciutadana actual. A més, i amb tota justícia, ha estat nomenat casteller de soca-rel per part dels Castellers de Vilafranca, colla que va fundar el 1948 [...] Em refereixo a l’Oriol Rossell i Almirall (a) “el Mascle de Sant Marçal”, pare-fundador dels Castellers de Vilafranca, un dels homes que més coneix la tècnica castellera de tot el nostre món, i qui més ha fet per tal que el fet casteller hagi esdevingut un dels símbols i signes nacionals del país [...] Pensem que la popularitat del fet casteller, com a expressió nacional catalana, és deguda a ell; que si a la premsa diària o setmanal barcelonina (sobretot) hi ha una secció que parla dels castells és gràcies a la seva incitació [...] L’Oriol Rossell, però, no és un home “pavero” sinó tot el contrari, n’és l’antítesi [...] ha sigut l’encarnació de la modèstia, però l’home clau per al redreçament popular i, també culta, de la nostra realitat popular ja que ell és el pare i patrocinador, a més, dels premis “Força, Equilibri, Valor i Seny” [...] El País i els castells estem en deute amb ell». I a l’espai «Pom de dalt» del Diario Español (1 de maig) trobem aquesta curiosa notícia: «el pasado día dos de abril, la “colla Rabasons” de Vilafranca, debidamente reforzada, “plantà castells” en Vilafranca del Penedès, con motivo de la boda de su “cap de colla”, el conocido “Pep dels Panyus”; fueron “carregats i descarregats” un “castell de tres” y una “torre amb forro”. En honor a la verdad, he de decir que no conozco personalmente a los interesados y que he recogido la noticia publicada por mi colega en las tareas informativas castelleras de “La Vanguardia”...». Ens veiem en la necessitat d’abstenir-nos de donar una informació més àmplia sobre aquest esdeveniment i mantindrem, per tant, la incògnita sobre la identitat dels interessats, per un estricte respecte a la veracitat
periodística, a la vegada que preguem ens sigui disculpada la llicència sobre aquesta barrila que ens hem permès d’oferir dins d’uns paràmetres absolutament amicals.
Els primers castells verds —i verament vilafranquins— de l’any els vam fer, a Vilafranca, amb motiu de la diada del Sant Patró de Catalunya, coincidint pràcticament amb la presa de possessió, el 22 d’abril, del nou consistori, sorgit de les primeres eleccions municipals democràtiques d’ençà la Guerra (in)Civil del 36. Segons llegim en una crònica del Tothom (28 d’abril), signada per Sandra, els castellers «...van aixecar els seus castells entre les gralles i les indicacions del conseller Lluís Giménez, que com bon casteller no es va poder estar de donar els seus consells des del balcó de l’Ajuntament [...] Es va aixecar un tres de set i un intent de quatre de set, que va arribar fins als dosos i es va desfer. Per últim es van fer dos pilars de cinc, un de cara a l’Ajuntament i l’altre de cara als assistents, acabant amb el tradicional pilar de cinc al balcó de la Casa de la Vila i la pujada de l’enxaneta, que va rebre una flor de mans del nou Batlle, com a símbol de la festa». Podem afegir que el nou alcalde, Fèlix Sogas i Mascaró, no era casteller aleshores, però ho havia estat.50 En acabar l’exhibició, vam anar a fer una torre de sis i dos pilars de quatre davant del nou taller del casteller Rossend Jané i Miracle, més conegut com Sendu, al carrer del Mestre Recasens. I com sigui que la Diada de Sant Jordi coincideix amb la Festa del Llibre, aprofitàrem l’avinentesa per posar en circulació aquell opuscle que, amb el títol Els Castellers de Vilafranca a Sardenya i el patrocini de Caixa Penedès, feia report de la visita de la nostra colla a l’Alguer, del mes de setembre anterior. Precisament, alguns membres del Patronat dels Castellers de Vilafranca, acompanyats d’algun directiu d’aquesta entitat d’estalvi, presentaríem aquest llibret unes setmanes després, concretament el dijous 7 de juny, als components de l’associació «Amics de l’Alguer», de Barcelona, en un acte que tingué lloc al palau Dalmases, del barceloní carrer de Montcada, que era, aleshores, la seu d’Òmnium Cultural.
El dia 29 vam tornar a Martorell, una de les sortides habituals de l’època, una més, en ocasió de la seva Fira de Primavera, i amb una maratoniana cercavila que, per coneguda, restà afluència de castellers. Això va fer que l’actuació, molt desinflada, quedés reduïda a dues torres de sis i dos pilars de cinc (un d’ells portat al balcó), a més dels acostumats castells de sis nets i pilars de quatre.
Ben endollats a les Fires de Maig
A la primeria del mes de maig, des del Patronat vam dur a terme diverses gestions per mirar que els directius del fC Barcelona acceptessin la nostra proposta de plantar castells a Basilea, el dia 17, amb motiu de la final de l’aleshores anomenada Recopa d’Europa de futbol que enfrontà el Barça a l’equip alemany del Fortuna de Düsseldorf —que acabà amb victòria blaugrana per 4 gols a 3—, però no hi va haver sort; fins i tot una temptativa de darrera hora amb el vicepresident barcelonista Nicolau Casaus, fent valer la nostra relació amb el club en ocasions anteriors (recordem que havíem plantat el primer quatre de vuit al Camp Nou, cinc anys abans), resultà infructuosa, i els culers ens haguérem de conformar a gaudir del triomf per televisió. El dia 13 del mateix mes actuàrem a Guardiola de Font-rubí amb motiu d’una trobada de Cors de Clavé; hi vam plantar un pilar de quatre per sota, un pilar de cinc, el tres de set, la torre de set —primera de la temporada—, el tres de sis per sota i net, un parell de pilars de cinc simultanis i un pilar de quatre final que fou parat a segons per un jove del poble. A destacar que el tres de set —com ja havia succeït en d’altres ocasions semblants— fou enlairat mentre els cantaires de les corals interpretaven Els Xiquets de Valls, obra de Josep Anselm Clavé, que inclou el lema casteller «Força, Equilibri, Valor i Seny». L’actuació del dia 27, a Vilafranca, en el marc de les Fires de Maig, sense ser de les de bandera, va deixar bones sensacions, ja que vam tornar a completar els quatre màxims castells de set pisos que s’estilaven llavors, tal com ja havíem fet just un any abans. Així doncs, la torre de set, el tres de set aixecat per sota, el cinc de set i el quatre de set amb l’agulla al mig, tots carregats i descarregats, van deixar un bon regust a la colla i, per descomptat, a l’afició que ens tornava a fer confiança. Amb dos pilars de cinc alhora, un dels quals només el vam carregar, donàrem per finalitzada l’exhibició.
I el 17 de juny va tocar d’anar a La Múnia, el nucli més gran del municipi de Castellví de la Marca, per actuar dins dels actes del 10è aniversari de la coral «Amics del Cant». A la cercavila prèvia, acompanyats de diversos grups folklòrics, vam fer el quatre de sis net, el tres de sis per sota i net i un pilar de cinc aixecat també per sota; i, a la plaça, la torre de set, el tres de set i dos pilars de cinc simultanis. I a la tarda, a Vilafranca, tots els castellers que ho van voler pogueren veure futbol de franc, mercès a l’actuació que, amb motiu del 75è aniversari del fC Vilafranca, vam fer a l’antic camp de la Creu de Sant Salvador, on plantàrem dos pilars de quatre alhora, el tres de set, la torre de sis i dos pilars de cinc aixecats per sota, un dels quals només carregat.
Un bon ritme per encarar l’estiu, encara sense castells de vuit
Com era de costum, el dissabte, 30 de juny, vam tornar a plantar castells a Vilafranca, al barri de Sant Julià: el quatre de set, la torre de set, el tres de sis per sota i net i el pilar de cinc aixecat per sota, tots descarregats. I l’endemà, 1 de juliol, primer vam fer una cercavila matinal pel Pla del Penedès (talment com a l’octubre del 1948), amb castells de sis nets, la torre de sis i un pilar de cinc portat al balcó; i, al migdia, cap a La Llacuna,
on completàrem el tres de set, el quatre de sis net, el tres de sis per sota i net i un pilar de cinc aixecat per sota.
El 8 de juliol actuàrem a Esparreguera amb una altra torre de set, diversos castells de sis nets, la torre de sis i quatre pilars de cinc, un d’alçat per sota; ja es veu pels castells aixecats que, malgrat aconseguir de nou la torre de set pisos, les pinyes no devien ser gaire nombroses. I el 17, a Sant Martí Sarroca, les coses ja van canviar i vam poder afegir els tres i quatre de set a una nova torre de set, a la qual li havíem pres la mida, per acabar amb dos pilars de cinc simultanis. Per aquelles dates naixia una nova colla que, al pas dels anys, hauria d’adquirir un gran protagonisme dins del món dels castells: la dels Minyons de Terrassa, amb camises de color lila malva.
I a Santa Margarida i els Monjos, el dia 22, va continuar la bona ratxa amb la pubilla, però vam fallar amb el carro gros. Hi havia també la Colla Vella de Valls a la plaça i nosaltres, després de completar la setena torre de set de la temporada, vam fer un infortunat intent del quatre de vuit, amb molts nervis, que va fer llenya a l’entrada dels dosos. Completàrem l’actuació descarregant el tres de set aixecat per sota i plantàrem finalment dos pilars de cinc alhora, un dels quals va quedar en intent.
El 28 a la nit, va tocar visitar un altre barri de Vilafranca, el de les Clotes i, curiosament, hi vam fer dues vegades el quatre de set, segurament per mirar d’anar afinant l’estructura d’aquest castell amb la intenció de posar-hi un pis més; després vam completar una altra torre de set, el tres de set i el pilar de cinc. I al sendemà tornàvem a Sant Cugat Sesgarrigues, una altra plaça que ens fidelitzava sovint, des del mateix dia, cal repetir-ho tant com calgui, que els nostres primigenis castellers vilafranquins, amb ajut vendrellenc, hi van fer la seva presentació en públic; vam plantar el quatre de sis net i la torre de sis neta a la cercavila; el tres de sis per sota i net, a la sortida d’Ofici, i la torre de set, el quatre de set i el pilar de cinc portat al balcó, davant l’Ajuntament; també hi hagué l’acostumada visita a la masia de Cal Sanyes, on férem el tres de sis net i un pilar de quatre per sota, enmig de la sucamulla habitual, gentilesa de la família Trens-Miró, del Forn de Sant Joan vilafranquí.
La cita també acostumada, a Vilafranca, amb els veïns del Vall del Castell, ens aplegà, la nit del dissabte 4 d’agost, a la revetlla popular Màrtirs Street, amb dues colles més: els Castellers de Barcelona (que repetien visita) i la colla Joves Xiquets de Valls (que s’hi estrenava); a la cercavila vam fer un pilar de quatre per sota i, ja a la plaça —més aviat carrer, diríem—, la desena torre de set de l’any, el tres de set aixecat per sota, el quatre de set i el pilar de cinc aixecat per sota, tots carregats i descarregats. Malauradament, un sector del públic, desconeixedor de les interioritats castelleres i del moment delicat en què ens trobàvem, es va dedicar a xiular el nostre quatre de set, amb la pretensió que l’hauríem hagut de provar amb un pis més; com si aquest no hagués estat també el nostre desig, vaja! L’endemà, dia 5, amb baixes sensibles i també curts de son, anàrem a La Ràpita —la més propera, la penedesenca, la del terme municipal de Santa Margarida i els Monjos — on férem els tres de set, tres de sis per sota i net i pilar de cinc, a més dels tres i quatre de sis nets i cinc pilars de quatre (dos alhora). Aquell mateix dia van debutar al seu propi terrer els Falcons de la Ràpita, avui dia extingits.
Torre de vuit carregada a la Bisbal del Penedès
Ja feia uns anys que els organitzadors de la diada castellera del 15 d’agost a La Bisbal penedesenca —a redós de la Societat Cultural i Recreativa Bisbalenca— ens tenien una mica oblidats; i el cas és que els vilafranquins teníem ganes de tornar-hi. D’altra banda, ens interessava recuperar alguna de les places castelleres importants al mes d’agost, sobretot per mirar si ens trèiem de sobre, d’una vegada, el fantasma d’un quatre de vuit que se’ns resistia. Per això, vam convocar els bisbalencs a una reunió per mirar d’entendre’ns, però la veritat és que aquests no les tenien totes perquè sabien que el carro gros, aquell any, era encara per a nosaltres com una assignatura pendent. Però vet aquí que vam trobar l’esquer adient per fer-los entrar en raó, en oferir-nos a intentar la torre de vuit amb folre, atès el domini contrastat que, de la torre de set, havíem anat fent al llarg de la temporada. No cal dir que l’aposta va funcionar. Per a nosaltres, era un reclam per fer venir gent als assaigs i, per a ells, aquella torre podia esdevenir el primer castell folrat vist a la Bisbal en tot el segle XX.
Un cop acordat el pacte, vam intensificar els assaigs i, a més, vam programar, per al matí del mateix dia 15, una botifarrada popular (en una casa de menjars del Bosc de Banyeres), oberta als castellers i també als aficionats simpatitzants que es posessin a la pinya. I a l’hora de la veritat, no es pot dir que anéssim massa sobrats d’efectius, però sí que hi havia moltes ganes de sortir airosos de l’envit, ja que ens jugàvem una bona part del nostre prestigi. El mateix cap de colla, que feia un temps que es mirava els castells només des de baix, accedí a tornar a pujar al terç de la torre per tal d’assegurar el tanto. Amb els Joves Xiquets de Valls també presents a la plaça del doctor Robert de la Bisbal, vam començar l’actuació amb el tro més fort, és a dir, l’intent de la torre promesa. Un cop habilitat el folre, aquesta semblava pujar prou segura fins que, de manera gairebé incomprensible, ens va caure de sobte, un cop l’aixecador ja es trobava ajupit al seu lloc. La decepció semblava que podria afectar les nostres expectatives, però el compromís manava de tornar-hi. I ho vàrem fer. Haguérem de desmuntar pinya i folre una vegada, però a la segona (que, en realitat, ja era la tercera) la torre va tornar a tirar amunt; i aquest cop, no sense una autèntica demostració de coratge, amb el punt d’honor precís i una fe de moure muntanyes, la vam
poder coronar. No la poguérem descarregar, però sí que és ben cert que tant els bisbalencs com nosaltres no vam quedar decebuts, ni molt menys. Altra cosa va ser el quatre de vuit; després de muntar la pinya tres vegades, el castell —un sac de nervis— va anar fent via fins que, quan anaven a entrar els dosos, s’esfondrà. Una de calenta i una de freda, doncs, sense que aquesta situació d’irregularitat la poguéssim deixar de banda d’una vegada per totes. Un bon tres de set aixecat per sota descarregat serví per enllestir la tercera ronda, mentre que el pilar de cinc de comiat posà el punt i final a una actuació que havia vingut precedida de diversos castells de sis nets i un pilar de quatre al balcó de l’Ajuntament, durant la cercavila pels carrers del poble. Afegirem que al cap de dues setmanes, la premsa vilafranquina va publicar una nota d’agraïment de la colla a tots aquells que s’havien acostat a la pinya dels castells verds fets a la Bisbal.
A Igualada, quatre de vuit també carregat
Pels pèls, però per fi, vam poder coronar el carro gros abans de la nostra Festa Gran. I fou la ciutat d’Igualada, la capital de l’Anoia, una plaça que ha estat una mica talismà per a la nostra colla, la que ens donà l’alternativa; només cal recordar que hi havíem descarregat la nostra primera torre de set, l’any 1969. Al cap de deu anys, el 19 d’agost, hi actuàrem en companyia dels Nois de la Torre i vam començar segurs, precisament amb la torre de set, tota una garantia aquell any; després vingué l’intent del quatre de vuit que —aquesta vegada sí— es va deixar vèncer, encara que no del tot. Un cop més, amb molts nervis al tronc, el vam poder carregar (era el primer de la temporada, com ja s’ha explicat) i la llàstima fou que s’ensorrà quan els dosos ja es trobaven baixant, a l’espatlla dels quarts, i amb l’enxaneta i l’aixecador fora del rotlle. A la tercera ronda no vam passar del tres de set normal —la tropa ja anava cansada i delmada— i vam acabar amb el pilar de cinc portat al balcó. La Voz del Penedès (25 d’agost) publicava la fotografia del quatre de vuit, captada pel casteller Jau-me Giménez, i ell mateix —sota el pseudònim de Pau de la Gralla — intentava fer uns primers passos com a cronista casteller del citat setmanari, tot confirmant i aclarint que «Per fi, i a la tercera va la vençuda, es va carregar a la veïna vila d’Igualada el passat diumenge el 1 er. Quatre de Vuit d’aquest any; no és que estigui gaire bé la cosa, però esperem que pulint-la (sic) una mica, per la Festa Major es pot lograr descarregar-lo». Prèviament a l’exhibició a la plaça, havíem fet un pilar de quatre i la torre de sis a la sortida d’Ofici de la basílica de Santa Maria i el pilar de quatre caminant per anar a parar davant l’Ajuntament; i, encara abans, uns castells de sis nets a tall d’assaig. Quan es va acabar la doble exhibició, vam fer cap al proper carrer de l’Argent, on bastírem una torre de sis de germanor amb els Nois torrencs. En el mateix lloc, es van fer dos pilars de quatre, un amb el veterà Emili Miró a segons (i amb el terç i l’enxaneta vilafranquins) i un altre que fou parat pel fervorós aficionat igualadí Marcel·lí J. Valls (amb dos castellers de la Torre al damunt).
Al Tothom (25 d’agost) anunciàvem la ja propera Diada de Sant Fèlix, a la qual assistiria —si no sorgia cap contratemps (com el de l’any anterior) que a la fi no es produí— el president Josep Tarradellas, amb aquest missatge: «El proper dijous al migdia l’espinguet de la gralla i el ritme compassat del tabal es deixaran sentir amb força una vegada més a la plaça de la Vila, plena de gom a gom. És un cant a la perícia, la força, l’equilibri, el valor i el seny, atàviques virtuts castelleres. I vol representar també una contribució ferma i inviolable a la salvaguarda de les genuïnes arrels que conformen la identitat del nostre poble. És aquesta tossuderia vilafranquina que ens fa servar les més pures i nobles tradicions nostrades el que dóna nom i vida a “la més típica”... I els castells en són el plat fort. Que sigui per molts anys!».
Els Administradors d’aquella Festa Major del 1979 — Àngels Guardiet, Josep Maria Cuscó, Francesc Mallofré i Josep Ribas, amb vinculació castellera tots quatre—51 van encarregar el pregó a un personatge il·lustre, molt més relacionat amb la música i el cant coral que no pas amb la cultura popular: l’Oriol Martorell. Algú va titllar-lo, aleshores, de «bon desconeixedor de la nostra festa»; però, en honor a la veritat, hem de dir que en la seva dissertació no va obviar les referències al folklore vilafranquí ni, per tant, als castells. Vet aquí el que va dir el director de la Coral Sant Jordi en el que pertocava aquest tema: «Només si sou capaços de ser ben vilafranquins, de sentir de veritat l’esgarrifança i la joia esclatant d’un castell ben carregat i ben descarregat i, més encara, de prestar-li el vostre imprescindible suport —amarats de suor— dins de la pinya que a tots us uneix com res del món podria fer-ho [...] només així podreu de veritat respondre a la crida que a tots ens ha de portar —i a nosaltres i a vosaltres en tant que catalans de soca-rel— a collaborar en la construcció d’una Europa autèntica i d’un món de veritat millor».
I per Sant Fèlix, la torre descarregada i el quatre carregat
El 29 d’agost, vigília de la Festa Gran, a Vilafranca, carregàrem i descarregàrem un pilar de cinc a la cercavila, un de quatre i caminant en entrar a la plaça de la Vila i un altre de cinc de salutació; i després, a tall d’assaig per a l’endemà —si més no, en part—, completàrem també el quatre de set, la torre de set, el tres de set i el pilar de cinc; i, a la tarda, a la processó, un altre pilar de cinc. Després dels èxits a la Bisbal —torre de vuit amb folre— i a Igualada —quatre de vuit—, tot i que hem de dir que relatius en no aconseguir descarregar-los, hi havia el convenciment que les coses encara podrien millorar.
La Diada de Sant Fèlix —que fou retransmesa, per primera vegada, en directe, a través de les ones de l’emissora eaj 35, Ràdio Penedès, de Vilanova i la Geltrú— veié minvada la participació a només tres colles, les dues de Valls i la nostra (absents els Nens del Vendrell, per voluntat pròpia, en considerar honestament que, en no trobar-se en un moment òptim, no podrien fer els honors a la plaça més castellera, és a dir, plantar aquells castells que la categoria de l’àgora mereixia). L’actuació dels Castellers de Vilafranca del dia 30 superà totes les que havíem fet durant la temporada; ja ho preveia l’amic Llorens a Diario Español (30 d’agost) en afirmar: «La colla vilafranquina parece que se va reencontrando con su afición y que en el presente año pretende dejar constancia de sus reales posibilidades, ya apuntadas a lo largo de las actuaciones que han precedido a esta “diada”...». En efecte, en la primera ronda aconseguírem carregar i descarregar (després de desmuntar inicialment peu i folre) una colossal torre de vuit folrada que va fer vibrar tota la plaça. Era la tercera que aconseguíem descarregar en el nostre historial, després d’aquella primerenca de la Diada de la Colla del 1974 i de la que també havíem tornat a completar a la del 1975. A la segona ronda carregàrem un quatre de vuit que hauria merescut millor sort, puix que va caure quan gairebé tot el pom de dalt (només restava un dels dosos, baixant pel tronc, a l’altura dels quarts) era fora del rotlle; va ser una llàstima, perquè mig el teníem ja coll avall. I com a tercer castell, el ben consolidat tres de set aixecat per sota fou l’escollit per descarregar-lo, abans de donar pas, finalment, al pilar de cinc portat al balcó, on recollí l’enxaneta el president de la Generalitat.52 Amb un titular tan eloqüent com el de «Castellers de Vilafranca: la colla puntera», els del Tothom (8 de setembre) no s’estaven de comentar que «En descarregar la torre de vuit la colla Castellers de Vilafranca ha tancat brillantment la seva tongada d'exhibicions importants d'aquesta temporada. Vilafranca s'ha proclamat, a la placa més castellera, la gran triomfadora de la diada de Sant Félix de 1979». I el cas és que, sense voler-ho, el redactor l’endevinava en el sentit que no plantaríem cap més castell de vuit en el que restava de l’any. El dia 1 de setembre, a la informació que oferia el periòdic tarragoní que hem citat, a càrrec del cronista suara al·ludit, no hi mancaren comentaris elogiosos com ara aquests: «...era, tal vez, la agrupación de la que menos se esperaba en esta manifestación y al final resultó ser la que había obtenido un mejor resultado a criterio de muchos de los aficionados presentes [...] Una actuación, pues, muy completa, que dejó a la colla local en una dignísima posición dentro del baremo calificador que cada aficionado tiene “in mente”, y que viene a corroborar ese espíritu de superación que año tras año venimos comentando respecto a la colla de la capital del Alt Penedés. Al final todos contentos, caras alegres por doquier, y los “castellers de Vilafranca” satisfechos de haber ofrecido a su afición lo mejor de su repertorio actual y de que ahora, cuantos escribimos o hablamos sobre tema casteller, podamos decir de ellos lo que hemos comentado y que tal vez podría resumirse así: “esperándose poco de ellos, supieron estar en la brecha y realizaron una dignísima actuación aportando una nueva construcción a las realizadas por todas las collas durante la presente temporada”...». Abans de l’exhibició a la plaça de la Vila, havíem fet els pilars habituals: de cinc, a l’entrada d’Ofici i, a la sortida, davant del monument Als Castellers; després, el de quatre, d’entrada a la plaça, i un altre de cinc, de salutació. I a la tarda, a la processó, la collita s’amplià amb tres pilars de cinc aixecats per sota, la torre de sis, el tres de sis net, diversos pilars de quatre i un altre, de cinc, a l’Entrada de Sant Fèlix; i, finalment, només falta afegir-hi el de cinc, de comiat a les colles convidades, davant l’Ajuntament.
El dia 31, després del pilar de cinc a l’entrada d’Ofici i d’un altre de salutació a la plaça, precedit d’un de quatre caminant, aconseguírem completar la torre de set, el cinc de set, el tres de set aixecat per sota, dos pilars de cinc simultanis —parats a segons per dos dels administradors— i un altre portat al balcó, on rebé l’enxaneta el batlle de la vila, Fèlix Sogas, a l’ensems amb el seu col·lega de la ciutat d’Algemesí, Joan Girbés.53 A la tarda, entre la cercavila que ens portà a diverses institucions benèfiques de la vila i la processó del capvespre, plantàrem diversos castells de sis i de cinc nets, tres pilars de cinc i molts altres de quatre.
Quatre sortides post-Festa Major
El dissabte 8 de setembre, vam fer l’habitual sortida —de Fires i Festes— a Sant Sadurní d’Anoia, amb el tres de set, la catorzena torre de set de l’any, el quatre de set i un pilar de cinc aixecat per sota i portat al balcó. I el diumenge 16, cap a Barcelona, per tornar a fer castells a Montjuïc, a la Festa de Treball organitzada pel pSuC, amb una actuació que denotava, un cop més, la manca d’una pinya més consistent: tres, quatre i cinc de sis (nets), torre de set, tres de sis per sota i net, tres pilars de cinc (un aixecat per sota) i diversos pilars de quatre. Set dies més tard, el 23, una sortida més llunyana, als límits del Principat, ens portà fins a Almacelles, on completàrem el tres de set, dues torres de sis, el tres de sis per sota i net i quatre pilars de cinc, un dels quals aixecat per sota, a més d’altres diversos castells de sis nets i pilars de quatre; segons el testimoni del cap de colla, Carles Domènech, un dels pilars de cinc fou plantat davant del domicili dels seus cunyats: Lluís Guasch i Raimunda Fort, veïns d’aquella localitat de la Terra Ferma, fronterera amb l’arrabassada Franja de Ponent.
I per acabar de completar aquell mes d’actuacions setembrines, la nostra colla va fer cap, el diumenge 30, com ja havia fet dos anys abans, a Molins de Rei, on es va descarregar una altra torre de set; però es donà el cas infreqüent que, després d’enllestir tot seguit el tres de set, una segona torre de set, que s’intentà després (cal suposar que fou en un indret del poble diferent), va caure en el moment just que anava a traspassar l’enxaneta; l’actuació es completà amb un tres de sis per sota i net i dos pilars de cinc. Cal dir també que aquell mateix dia havíem estat convidats a la celebració del 10è aniversari dels Castellers de Barcelona, que aplegà diverses colles a la plaça de Sant Jaume del Cap i Casal, però diversos imponderables i l’hora tardana en què va finalitzar l’actuació a Molins van impossibilitar de fer-hi el pilar de cinc que havíem programat. Un dia abans, qui això subscriu es trobava de viatge a l’Alguer, amb la família, i aprofitàrem l’ocasió per saludar l’aleshores síndic de la ciutat, Salvatore Scognamillo, alhora que li lliuràrem una carta del nostre batlle, Fèlix Sogas, en la qual li notificava l’aprovació, per part del consistori vilafranquí, de donar el nom de l’Alguer a un carrer de la nostra vila (circumstància que, com ja hem avançat, es faria efectiva el dia de Cap d’Any del 1981); també demanava, ara d’una manera oficial, el nom de Castellers de Vilafranca per a una via algueresa. De fet, tal com s’havia anunciat per megafonia durant la diada castellera del dia de Sant Fèlix, una entitat de l’Alguer, l’Agrupació Cultural Folklòrica «Alguer 80», ja s’havia anticipat a fer la sol·licitud al seu propi Ajuntament. Tanmateix, com també s’ha dit, l’acord no s’acomplí al cent per cent, ja que el nom que es donaria finalment a un carrer de l’Alguer fou el de Vilafranca del Penedès i no pas el de la nostra colla.
Diada de la Colla, sense tres de vuit
El diumenge 7 d’octubre, a Vilafranca, combinàrem la celebració del nostre 31è aniversari fundacional amb la de la Diada de la Colla i amb un programa que s’ajustava al model habitual, és a dir: matinades, a trenc d’alba; assistència a la missa de dotze, amb l’oferiment dels fruits de la terra i repartiment de l’estampa (que ja començava a esdevenir tradicional), obra de Josep Sogas Kühni; fotografia davant del monument casteller; exhibició a la plaça de la Vila; i, per acabar, dinar de germanor. Potser com a novetat més significativa caldria ressaltar el fet que l’alcalde, Fèlix Sogas, va descobrir, a la primera columna dels porxos de la part alta del carrer de la Cort, un aplec de quinze rajoles de ceràmica —amb el dibuix d’un quatre de vuit fet pel mateix il·lustrador de l’estampa de l’any i amb la inscripció «la plaça més castellera» —, una placa que va ser cuita al forn del taller Mayolas, de Lavern, i la gestació de la qual tenia el seu entrellat. Vegem com ho explicava el bon amic Jordi Valls, al Tothom (13 d’octubre): «La diada dels Castellers de Vilafranca que se celebrà diumenge passat es recordarà perquè fou de forma oficial quan la plaça de Vilafranca s’ha reconegut com “La plaça més castellera”, amb la col·locació en una de les pilastres de la plaça de la Vila d’una ceràmica amb un quatre de vuit i el lema casteller. La realització i col·locació d’aquesta placa té la seva petita història, que hem de començar abans de la festa major d’enguany, quan els administradors oferiren a l’Ajuntament la possibilitat d’incloure dins els actes de la festa i amb càrrec al seu pressupost la col·locació i descobriment d’una làpida d’aquest estil, havent pensat ells en situar-la a la façana de la casa de la vila. Aquesta petició, feta de forma informal, no fou ben vista pel regidor de cultura Huguet, davant la qual cosa els administradors senzillament ho van deixar córrer. Fa unes setmanes fou el Patronat de Castells i la Junta de la Colla que en una visita conjunta sol·licitaren oficialment a l’alcalde la realització de la placa, demanant també que es posés a la façana principal, ja que se sabia que l’Ajuntament la volia posar en un altre indret (a la paret del bar del Coro o en qualsevol altra). Finalment la placa ha estat feta, si bé s’ha clavat a la part de la plaça d’una de les columnes del carrer de la Cort. L’explicació que oficiosament ha donat l’Ajuntament era que no volien “hipotecar” (com es diu ara) la façana principal de la casa de la vila començant a clavar-hi plaques. Aquesta postura hem de dir que no ha estat massa ben vista per molta gent i diumenge mateix motivà comentaris per tots els gustos, com el d’un casteller que, mig en broma mig enfadat ens digué que en endavant farien els castells de cara a la plaça». En el moment de la descoberta de la placa, els Castellers vam enlairar un pilar de cinc.
L’actuació posterior no va resultar com hauríem volgut, ja que tot i que vam descarregar amb solvència la torre de set i el tres de set aixecat per sota, a l’entremig d’aquests dos castells vàrem fer un intent gens positiu del tres de vuit, puix que va fer llenya abans que es poguessin col·locar els dosos. Vam acabar amb un pilar de cinc portat al balcó, que va donar pas al lliurament, per part del cap de colla, de les plaques de casteller de soca-rel a Jaume Palau —el sofert i coratjós pare Palau, a baixos d’un incomptable nombre de castells— i a Isidor Rubio —que havia estat casteller de tronc—, castellers veterans ambdós, de la primera època de la colla. I, tot seguit, cap a fer el vermut davant del Coro, mentre que el dinar de germanor va tenir lloc a les instal·lacions del Club de Tennis Vilafranca, al pla de Cavalls, de Pacs, on, en arribar, vam fer un altre pilar de cinc. En els parlaments de comiat, al final de l’àpat, Carles Domènech es referí al viatge que emprendríem al cap de pocs dies vers el País Valencià, mentre que l’alcalde, Fèlix Sogas, va parlar en nom del consistori per dir que estava previst donar el nom de Castellers de Vilafranca a un dels nous carrers de la vila, notícia que fou rebuda amb vives mostres de satisfacció per part de tots els presents.
Quatre dies per terres valencianes
Després dels dos profitosos viatges que havíem fet l’any anterior, a la colla n’hi havia molts que tenien ganes de repetir experiències similars. Però és ben sabut que no sempre es pot tenir accés —i menys es podia en aquell final dels anys 70— a un viatge de caire internacional. Tanmateix, vet aquí que la vinguda de la Muixeranga d’Algemesí a Vilafranca, per la Festa Major del 1978, ens va obrir la porta a poder fer una excursió pel País Valencià. En parlàrem llavors amb l’advocat i amic Joan Girbés i només va faltar que a les primeres eleccions municipals democràtiques de la postguerra l’escollissin com a alcalde d’aquella vila de la Ribera del Xúquer. En vam tornar a parlar i, a primers d’estiu, en companyia d’Oriol Rossell, ens desplaçàrem cap a aquelles terres per mirar de lligar unes actuacions de cara a la tardor. El batlle es va portar com un autèntic cavaller, millor que un amic, puix que ens acompanyà a visitar el seu homònim de Sueca i un regidor de Cullera; tots dos ens reberen amb tota cordialitat i van prometre d’estudiar la possibilitat que poguessin organitzar alguna actuació a casa seva, alhora que el batlle algemesinenc ens assegurà que ell mateix parlaria amb l’alcalde de Carcaixent per tal que també s’apuntés al carro. Després aniríem perfilant tots els ets i uts del viatge fins que arribà el moment d’anunciar-lo i dur-lo a terme. Amb raó ponderava el fet l’amic Joan Solé, a La Voz del Penedès (22 de setembre), amb uns mots que ens podien arribar a semblar no solament premonitoris, sinó també poètics: «Fins i tot els Castellers, que són els qui més tomben, segueixen com sempre essent una bona colla d’amics amb ganes de fer feina i enlairar-se a la recerca dels camins del vent...». D’aquells quatre dies pel País Valencià en va sortir aquesta crònica que publicàrem a les pàgines del Tothom (27 d’octubre):
«Com és sabut, els nostres castellers dugueren a terme, no fa gaires dies, una gira per les comarques de la Ribera del Xúquer, al País Valencià. La impressió que allí deixaren fou magnífica, l’acollida que reberen immillorable i tot plegat ha fet possible que la sortida esdevingués un nou èxit en l’aspecte casteller (quarantaset castells aixecats, amb tres torres de set com a fita més remarcable) i també des d’una perspectiva de divulgació d’aquest bocí entranyable de la nostra cultura popular, tan arrelat en l’essència de tants i tants vilafranquins. No podem oblidar que l’organització d’aquesta nova singladura hauria estat molt més feixuga sense la collaboració —estimable i cordial en tot moment— rebuda del bon amic Joan Girbés i Masià, batlle d’Algemesí, profund coneixedor del folklore i costums d’aquelles terres germanes, que ens visità a Vilafranca en el decurs de les dues darreres festes majors (ell fou qui engrescà l’ambient muixeranguer del seu poble, que feu possible l’“eixida” de la Muixeranga a casa nostra, el 31 d’agost de l’any passat i també l’artífex de la que feren enguany els Tornejants, en la mateixa data).
Una bandera sense el “blauet” L’expedició castellera vilafranquina deixà la vila el matí del dijous, dia 11, i arribà pels voltants del migdia a terres de la Ribera valenciana, on ens instal·làrem en un confortable hostal, adaptació del vell casal de l’antiga Baronia dels Casanovas, molt a prop del Con- vent d’Aigües Vives; per això porta el nom d’hotel “Monasterio”, i és situat en un indret molt tranquil i acollidor, a poca distància també del veïnat de la Barraca d’Aigües Vives, que es reparteix equitativa- ment —la carretera en fixa la línia divisòria— entre els municipis d’Alzira i Carcaixent. Precisament en aquesta darrera vila férem la primera actuació, la tarda del mateix dia 11, amb exhibicions als diferents barris, l’hospital, l’Ajuntament, el “Casino” i el Parc Municipal; en aquest darrer paratge es feu el màxim castell de la jornada: un tres de set (ens faltava encara gent de la colla que arribarien aquella mateixa nit). A ca la Vila va recollir l’enxaneta l’alcalde Vicent Pla i al barri Muntanyeta se’ns oferí una bandera qua- dribarrada —sense el “blauet”, naturalment— que fou desplegada per l’enxaneta des del cim d’un pilar.
“Vilafranca: poble de castellers” L’endemà, dia 12, als jardinets públics de la ciutat d’Algemesí fórem rebuts pel batlle i membres del seu consistori. Diversos castells bastírem en la cercavila que ens dugué a la plaça Major, acompanyats per un grup de dolçainers que ens donà la benvinguda interpretant “Els Segadors”, al qual correspongueren els grallers amb la música de la Muixeranga. Des del balcó de l’Ajuntament, Joan Girbés ens dedicà, entre d’altres, les següents paraules: “Hui la ciutat d’Algemesí té l’honor de rebre els Castellers de Vila- franca del Penedès, que és coneguda i mereix el títol de la plaça més castellera de Catalunya... La seua actuació, acompanyada dels grallers, molt semblants als dolçainers valencians, és d’una perfecció tècnica en les torres que dóna enveja. Això ha fet que tinguen una gran imatge fora i, endemés de ser coneguts en les festes al llarg de Catalunya, han estat cridats al Rosselló, a París, a la Seu Europea de Ginebra i també a l’Alguer. En aquest moment, l’Algemesí de la Muixeranga va a vore que la realitat millora allò que he dit”. Després, al bell mig de la plaça, foren carregats i descarregats la torre de set (primera que es planta al País Valencià), el tres de set, el quatre de set i el tres de sis alçat per sota i net; finalment, un pilar de cinc aixecat per sota fou portat al balcó, on recollí la canalla l’Alcalde, al qual li fou ofrenat un medalló de la colla, així com un quadre casteller —un quatre de vuit aixecat a la nostra plaça de la Vila— dedicat a la ciutat d’Algemesí. Acte seguit, dolçainers i grallers interpretaren, ara cadascú la seva pròpia, les melodies de la Muixeranga i els Segadors. Més tard, un dinar, consistent en tot un reguitzell de
típiques i monumentals paelles valencianes, tingué lloc als locals de la Cooperativa, àpat que finalitzà amb els parlaments dels amics Josep A. Domingo i Vicent Castell, mentre que el popular rapsoda de la colla, en Cinto Tomàs, dedicava una de les seves creacions, “Poble Germà”, als nostres acompanyants. A mitja tarda hi hagué una altra actuació al barri del Carrascalet, ací en companyia de la Muixeranga. El tres de set i un pilar de cinc aixecat per sota i donant un tomb la pinya fou el més destacat, mentre els muixeranguers ens oferien un Vano, tres Torretes simultànies, l’Alta (de cinc pisos) i dues Maries (una doble i l’altra senzilla, amb un muixerangueret de pocs mesos al capdamunt). Un altre menut de la Muixeranga actuà d’enxaneta d’un pilar de quatre aixecat per sota pels castellers i al “Mestre” Tomàs Pla li fou lliurat un altre quadre casteller —amb el pòster del quatre de vuit de Montserrat—, ofrenat a la Muixeranga en homenatge al seu caràcter d’antecedent casteller, com un dels pocs (i el més important, sens dubte) balls de Valencians que subsisteixen encara avui dia.
Al carrer Blanc El dissabte, dia 13, férem una excursió a Xàtiva on, només arribar —cinc castellers prengueren la in- dumentària precisa— aixecàrem un pilar de cinc al carrer Blanc, davant la casa on va néixer en Raimon (el conegut cantant i autor Raimon Pelegero, de la Nova Cançó); una mena d’homenatge simbòlic, po- dríem dir, a la seva tasca en pro de la cultura catalana. A la tarda, l’actuació fou a Cullera, enfront de la casa consistorial, amb una nova torre de set, entre d’altres castells, a la plaça del Mercat. Tampoc obli- dem ací els amics regidors Joan Bolufer i Joan Bertran (d’ascendència vilafranquina, aquest darrer) que feren mans i mànigues perquè la visita dels castellers fos realitat. Dins l’Ajuntament ens va rebre l’alcalde, Enric Chulio, que pronuncià un vibrant predicot; el cap de colla, Carles Domènech, agraí en nom de tots la bona acollida que ens dispensaren i el senador Alfons Cucó —que fou el qui va treure més vots al País Valencià en les darreres eleccions— també ens va dedicar unes paraules, curullades amb la interpretació pels grallers de la Muixeranga i els Segadors.
A Sueca, la 20a torre de set El diumenge al matí vàrem fer una exhibició als jardins de l’hotel en honor del seu personal, que tan bé ens havia atès en tot moment; i després férem cap a Sueca, última escala en el nostre itinerari. L’actuació tingué lloc a la plaça de l’Ajuntament i seguí la tònica de les precedents: fou bastida la torre de set vilafranquina número 20 de la temporada, a més dels tres de set, tres de sis per sota i net, quatre de sis amb l’agulla i net i pilar de cinc aixecat per sota i portat al balcó, on l’enxaneta i l’aixecador foren rebuts pel batlle
Jaume Lloret. Una curta cercavila ens dugué després al carrer de Sant Josep, on aixecàrem una torre de sis i un altre pilar de cinc per sota en honor de Joan Fuster —un dels patriarques de la literatura catalana contemporània i tal volta el seu màxim exponent al País Valencià— que presencià dempeus l’exhibició a les portes del seu domicili. L’àgape que seguí després, de nou a base de paelles, i acompanyats per Joan Fuster i els batlles de Sueca i Algemesí, entre d’altres personalitats, s’acomplí en una “Escuela Taurina”, on deixaren anar unes vaquetes i, fins i tot, un burret per tal de poder muntar tota una senyora cursa de braus. No cal dir que els castellers que baixaren al redol païren ràpidament l’arròs; de rebolcades i cabrioles n’hi hagué per a tots els gustos i a càrrec dels improvisats lidiadors. Ben segur que si l’Eugeni d’Ors ho hagués presenciat hauria pogut donar més validesa a la seva coneguda i poc afortunada frase: “Estos son nuestros toros”, pronunciada des del balcó de la nostra casa de la Vila, un dia de Sant Fèlix, amb la qual, tot i la bona intenció amb que, no ho dubtem, va ésser anunciada, “Xènius” s’ha guanyat, de llavors ençà, no pas poques crítiques arreu del món casteller. Així es va cloure, d’una manera diríem insòlita i pintoresca, aquesta primera sortida dels Castellers de Vilafranca a les terres valencianes que, donat l’interès que ha despertat i l’excel·lent tracte rebut, estem segurs que no serà l’última.
Estendrem els castells També cal dir que ha servit per anar completant la ruta itinerant d’actuacions per les terres de parla catalana —Principat, Andorra, Catalunya del Nord, l’Alguer i ara el País Valencià— i que caldrà pensar seriosament, ja des d’ara endavant, a girar visita a les Illes per tal d’anar tancant aquest cercle de trajec- tòria netament catalanista que la nostra colla ha anat assolint progressivament. L’arribada a Vilafranca es feu sense novetat, el vespre del mateix diumenge i la satisfacció d’haver dut a terme aquest petit viatge ha estat el denominador comú en el record de tots els que
hem tingut la sort de poder gaudir-ne. Fins un altre!».
Efectivament, fins un altre; perquè l’any següent, com podrem comprovar, faríem possible el desig expressat de girar visita a Ses Illes, millor dit, a una illa, en singular, que, en aquest cas, seria la de Mallorca. A la nostra crònica del Tothom, per raons d’espai, vam haver d’ometre el detall d’alguns castells realitzats i que hem pogut recuperar tot donant una ullada a la que publicàrem a La Vanguardia per aquelles mateixes dates. A la vila de Carcaixent, per exemple —acompanyats tothora pel regidor Enric Albert—, vam fer, en total, a més del tres de set i el pilar de cinc al balcó de l’Ajuntament, dues torres de sis, tres pilars de cinc més (dos aixecats per sota i l’altre només carregat), castells de sis i de cinc nets, a dojo, i pilars de quatre. I pel que fa a Algemesí,
cal consignar que no vam ser els Verds la primera colla a actuar-hi, sinó que se’ns havien avançat, per poc, els Castellers de Sitges, ja que van fer-hi castells a finals d’abril del mateix any 1979, de retorn del seu viatge a Benidorm. A la vila que travessa el riu Magre, a més dels castells fets a la seva plaça Major, que ja hem ressenyat, vam plantar, a la cercavila, un pilar de cinc, el tres de sis per sota i net, un altre pilar de cinc que fou aixecat per sota i el pilar de quatre caminant d’entrada a la plaça Major. I a la tarda, al barri del Carrascalet, que celebrava les festes del Pilar, a més del tres de set i el pilar de cinc per sota i girat, bastírem un quatre de sis amb l’agulla i net i el tres de sis per sota i net. I a Cullera, a més de la torre de set, plantàrem, davant l’Ajuntament, un pilar de cinc, el tres de set, el tres de sis alçat per sota i net, el quatre de sis amb l’agulla i net i el pilar de cinc aixecat per sota i portat al balcó, on recollí l’enxaneta l’alcalde Enric Chulio; després, a la plaça del Mercat, completàrem la torre de sis, el tres de sis net i un altre pilar de cinc aixecat per sota. A Xàtiva només hi plantàrem el pilar ja consignat, mentre que els castells aixecats als jardins de l’hotel Monasterio, on ens hostatjàrem i que es troba dins del terme municipal de Carcaixent, van ser el tres de sis per sota i net, la torre de sis i un pilar de cinc aixecat per sota; dels castells fets a Sueca no en falta cap, I, per acabar, afegirem que la nostra temporada castellera no s’acabà amb aquest productiu viatge al País Valencià, sinó que restava encara —la tradició mana!— l’anada a la Santa Muntanya.
Una romeria modesta en castells
Així doncs, el 21 d’octubre, a Montserrat, en el marc del romiatge vilafranquí, vam fer la «competència» als penyals rocosos de conglomerat mineral completant allò que en diem la clàssica de set, és a dir, el quatre de set, el tres de set, la torre de sis i el pilar de cinc. I deixem per al final aquesta perla que hem manllevat de la crònica que publicàrem, al cap d’unes setmanes, al Tothom (10 de novembre): «L’absència d’alguns puntals, entre ells un dels dosos, que enfilà muntanya amunt, incomprensiblement, el camí de Sant Jeroni, poca estona abans de començar l’exhibició, impedí d’enlairar la que hauria estat la número 21 de les torres de set d’enguany i el vuitè tres de set aixecat per sota, castells que, cal recordar-ho, la nostra colla ja els va aixecar l’any passat a Montserrat».
Finia així una altra temporada en la qual la collita castellera no havia estat massa productiva. Malgrat tot, en les valoracions finals podíem presumir d’haver estat l’única colla capaç de plantar amb èxit la torre de vuit folrada; i, en canvi, el carro gros només l’havíem pogut carregar un parell de cops i havíem perdut el tres de vuit. Vet aquí els nostres màxims castells realitzats al llarg del 1979: - 2 torres de vuit amb folre (1 de carregada) - 2 quatres de vuit (carregats) - 20 torres de set7 tresos de set aixecats per sota2 cincs de set1 quatre de set amb l’agulla
Al resum de la temporada que publicàrem al Tothom (29 de desembre), incloíem un apartat amb el títol «castellers de vilafranca: castellers o torraires?» en el qual ens dolíem de les mancances de la temporada, en especial pel fet de no haver pogut descarregar el quatre de vuit —com veníem fent des del 1971— mentre que, en canvi, de torres anàvem sobrats. Alhora, fèiem un toc d’atenció sobre allò que no voldríem pas que es pogués produir en anys successius, per la manca de compromís per part d’alguns castellers: «...A primer cop d’ull es poden apreciar diverses qüestions a resoldre; però la més preocupant de totes, al meu entendre, és la manca de continuïtat en molts dels nostres castellers [...] Quantes decepcions no ens estalviaríem (i no vull citar noms) si disposéssim de tot el bon planter que hem anat creant —amb força dedicació, per cert, dels caps de colla que hem tingut— i foguejant en el decurs dels deu o dotze darrers anys. Tornarem a fer el quatre de vuit o bé l’haurem perdut ja definitivament? Conservarem o millorarem el tercer lloc casteller d’aquest any o farem riure a les places encara que no siguem els primers en fer el ridícul? Déu no ho vulgui, però heus ací la incògnita que plana damunt la nostra colla…». Bé, per sort no vam arribar a fer riure, però poc milloraríem l’any següent, exceptuant el fet que vam poder, tot i que només una sola vegada, tornar a completar el delerat carro gros.









































