Notícies

Caricatura d’en Carles Domènech, realitzada per Andreu Navazo (col·lecció família Domènech-Fort).
Caricatura d’en Carles Domènech, realitzada per Andreu Navazo (col·lecció família Domènech-Fort).

PRESENTACIÓ

El Mènec, el meu primer cap de Colla

Si esteu llegint aquestes línies, senyal que els Castellers de Vilafranca —i els aficionats als castells en general— estem d’enhorabona. I és que teniu a les vostres mans el darrer volum que l’Eloi Miralles i Figueres ha escrit sobre la nostra estimada colla. Podem afirmar, sense cap mena de dubte, que el que havia de ser el llibre sobre la història dels castellers de camisa verda, ha esdevingut una autèntica Enciclopèdia dels Castellers de Vilafranca, amb majúscules. Una obra magna, amb un disseny exquisit, per cert, que molt poques institucions dels Països Catalans poden presentar i lluir davant dels seus socis i seguidors. Tot plegat ha estat possible gràcies al vast coneixement que atresora sobre la colla i al temps que hi ha dedicat voluntàriament i altruista. Moltes gràcies, Eloi, per aquesta fantàstica feina i que per molts anys ens puguis seguir il·lustrant i regalant.

Aquest Castellers de Vilafranca. Volum III recull totes les vicissituds que vam tenir durant dues dècades, de mitjans dels anys setanta a mitjans dels anys noranta del segle XX (1975-1994), amb Carles Domènech i Soler, Mènec, com a cap de colla, coincidint pràcticament amb els vint anys que en Josep Just i Quer, sempre amatent i diligent, va exercir de president. Anys importants i transcendentals per a la colla en molts sentits, sense els quals no es pot entendre la idiosincràsia i el tarannà del que som els Castellers de Vilafranca avui en dia.

El Mènec va ser el meu primer cap de colla, com ho ha estat per a molts altres castellers. No pot ser d’altra manera amb una trajectòria tan llarga i productiva al capdavant dels Verds. De nen, el recordo arriant els castells a la plaça de la Vila, veient-ho, en alguna ocasió, des del balcó de l’Ajuntament, amb el primer consistori elegit democràticament (1979-1983), després de la ignominiosa dictadura de Franco. També dirigint els assaigs a la plaça de Sant Joan, davant de la societat El Coro, que acollia la colla i li feia de seu social. O el dia 1 de gener del 1981, en l’actuació més matinera de la nostra història, amb motiu del bateig del carrer de l’Alguer al barri del Poble Nou. O escoltar-lo manant els castells, quan, amb dotze i tretze anys, ja feia pinya durant les tres diades de Festa Major, abillat amb els pantalons i la camisa blanca del Ball de Pastorets.

A principis del 1985, quan ja en tenia catorze, com a membre actiu de la colla, amb la camisa verda —encara me’n va tocar una amb l’escut brodat a la butxaca i el braç de l’enxaneta a la romana —, el Mènec va esdevenir tot un referent per a mi, com ho podien ser els professors de l’Institut Eugeni d’Ors, els caps de l’Agrupament Escolta o els entrenadors de l’Atlètic Vilafranca. Amb ell aprenia a fer castells els dies d’assaig, a les nombroses actuacions castelleres i a les sortides llargues de la colla, més enllà del Principat, com a Carcaixent o a Banyuls de la Marenda, que van significar els meus primers contactes amb els compatriotes del sud i del nord del nostre estimat i escapçat país. Van ser uns anys d’iniciació, aprenentatge i formació per a mi, com a casteller de pinya, fent d’agulla i de lateral; i en els primers folres de castells de nou i en les primeres manilles. Aleshores, a diferència d’ara, els joves érem ben pocs. La colla la integraven la canalla, els castellers de tronc i un grup de castellers més veterans a la pinya. Encara haurien de passar uns anys perquè els joves, i sobretot les dones —fet cabdal i decisiu de l’actual eclosió castellera — s’incorporessin amb normalitat a la pràctica castellera.

Respeta als castells —i referint-nos només als descarregats—, aquests anys ens van portar el nostre primer 5d8 (1985), el primer 9d7, amb tres enxanetes (1988), el nostre primer 3d9f (1989), el nostre primer 5d7, amb dos pollegons (1989), el nostre primer 4d9f (1990) i el primer 9d7 del segle1 (1991). També cal destacar la recuperació del pilar de 6 (carregat el 1994); el primer intent de Td9fm de la història (1989) —que va obrir una nova etapa als castells—; el 3d9f i el 4d9f descarregats per una colla en una mateixa jornada (1990) —després de més de cent anys—; les tres actuacions més destacades, consecutivament, a la diada de Sant Fèlix (1991, 1992 i 1993); el 4d9f descarregat a Montserrat (1994)... Tot plegat, mostres fefaents del gran nivell assolit per la colla aquells anys, sota el guiatge d’en Carles Domènech, Mènec, el Jaume Raventós, Ràpid, com a sotscap, i el Josep Galofrè, de cap de pinyes.

En l’àmbit institucional, aquesta etapa ve marcada per la compra i la rehabilitació de Cal Figarot (1984), gràcies a la tenacitat del president Just i de la resta de membres de la Junta. Comptar amb una seu social tan única i especial al bell mig de Vilafranca —des de la seva inauguració, el 1985—, va suposar un gran punt d’inflexió per a la nostra entitat, tant socialment com castellera. Des d’aleshores, la colla no ha parat de créixer en massa social, activitat i dinamisme.

També cal destacar la projecció internacional que van viure els Verds, en aquestes dues dècades, amb els viatges organitzats, en la seva majoria, per l’Eloi Miralles, Rabassó, i el Ricard Aranda, Rissos, a Suïssa, Sardenya, Portugal, Itàlia, la Ciutat del Vaticà, Occitània, el País Basc, Alemanya, Espanya, Galícia, Eslovènia, Àustria, el Principat de Mònaco, França, els Països Baixos, Bèlgica i Luxemburg; alguns d’aquests països visitats en més d’una ocasió. Una manera excel·lent de promocionar els castells i la cultura catalana, alhora que una oportunitat única, per a molts membres de la colla, de visitar algunes de les ciutats més boniques d’Europa.

Els Castellers acabem de celebrar el 75è aniversari de la nostra fundació. Setanta-cinc anys des que l’Oriol Rossell i una colla de vilafranquins aficionats als castells van iniciar aquesta aventura, actuant per primera vegada a Sant Cugat Sesgarrigues, el 14 de setembre del 1948, amb camises rosades. Poc es podien imaginar aquell reduït grup de castellers, la dimensió que amb els anys assoliria la colla, tant en relació als castells com des del punt de vista institucional i de reconeixement públic.

Som hereus d’una llarga tradició castellera; de quan la nostra vila, al segle XVIII, ja comptava amb un Ball de Valencians i de quan, a mitjans del XIX, les colles vallenques de Pagesos i Menestrals venien a casa nostra, on reberen els noms de La Muixerra i La Roser, corresponents a les dues confraries vilafranquines que les llogaven. Som hereus, així mateix, dels nombrosos convilatans que feien castells amb els Xiquets de Valls —Colla Vella o Colla Nova, segons les seves preferències — quan venien per la Festa Major, els quals esdevingueren coprotagonistes de la primera Època d’Or castellera.

També som hereus d’aquells que van viure la decadència castellera que es feu palesa durant el primer quart del segle XX, un llarg període durant el qual els castells van tocar fons; i fou la plaça de Vilafranca la que, llevat de comptades excepcions, va mantenir el compromís de contractar any rere any els Xiquets, quan aquests, fins i tot, no actuaven ni a la seva pròpia ciutat ni en altres poblacions. En definitiva, som hereus de la plaça més castellera.

I som hereus, igualment, d’aquells aficionats que han passat a la història com a Colla de Cal Noi-Noi, perquè durant un parell d’anys van fer castells al pati de la taverna que duia aquest nom, ubicada als baixos del Palau Reial, i que es van presentar amb el nom de Castellers de Vilafranca en la seva única actuació, el 24 de setembre del 1929, a la festa del Casal.

Durant la segona meitat del segle XX i en el que portem del XXI la importància de la nostra plaça de la Vila, en el que pertoca als castells, no ha fet més que augmentar. En cap altre lloc hi han actuat més colles castelleres —més de seixanta agrupacions diferents d’arreu de la nostra geografia— i en cap altre indret s’hi han aixecat més castells de tots els nivells: de sis, de set, de vuit, de nou, de gamma extra, de deu i superiors. La rellevància de la plaça més castellera, tant qualitativament com quantitativa, en l’època moderna dels castells és indiscutible i coincideix, en bona part, amb els anys d’existència de la nostra colla.

Sense infravalorar els mèrits de les altres colles del país, en els Castellers de Vilafranca trobem l’autèntic esperit casteller dels Xiquets de Valls del segle XIX. En cap altra colla conflueixen la voluntat d’autosuperació, d’innovació, de competitivitat, d’espectacle, d’assolir reptes cada cop més difícils, com en els Verds, o, almenys, no en la mateixa mesura. És en aquest esperit tenaç, perseverant i abnegat on rau la fortalesa i l’èxit de la colla, alhora que n’és el seu principal tret d’identitat. Tradició, innovació i superació, aquesta podria ser la nostra divisa.

Els Castellers tenim un passat brillant i digne de ser recordat; en dona bona fe aquest tercer volum de la nostra història, el volum del Mènec, escrit per l’Eloi. Llegim-lo i gaudim-ne, perquè en aquestes pàgines trobarem moltes de les claus del que som actualment. Confiem poder seguir aprenent i entenent l’evolució i la gran transformació que ha experimentat la colla en moltes de les seves diverses etapes, en propers volums, els de la nostra història més recent. No tinc cap dubte que els Castellers de Vilafranca tenim un futur molt prometedor i que encara ens queden un munt de reptes per assolir, tant pel que fa als castells com institucionalment. Amb la implicació i la complicitat de la gent de Vilafranca, del Penedès, de Catalunya i de més enllà, podrem aconseguir tot allò que ens proposem.

Que per molts anys més continuem omplint i pintant les àgores castelleres amb el color verd de les nostres camises; amb el verd de l’esperança, l’optimisme, la creativitat, la sort, la sostenibilitat, la vida, la salut, la força, l’energia, la innovació, la festa, l’equilibri, l’harmonia, la seguretat, la pau, la naturalesa, el Penedès... En definitiva, amb el verd dels Castellers de Vilafranca. Visca els Castellers de Vilafranca i visca Catalunya lliure!

Miquel Ferret i Miralles President dels Castellers de Vilafranca (2008-2011) Vilafranca del Penedès, Diada de Tots Sants del 2023

Imatge del llibreImatge del llibreImatge del llibreImatge del llibre
Postals dels quatre grans castells aconseguits pels Castellers de Vilafranca durant el mandat d’en Carles Domènech com a cap de colla. (L'ESCUT D'OR-Barcelona)
Notes (1)
  1. Fet com es fan (o s’haurien de fer) tots els castells, és a dir, amb un sol enxaneta. ↩
Go to Top