A la «Crònica de castells» que publicàvem habitualment al rotatiu barceloní La Vanguardia, ens vam fer ressò, a primers d’any, de la publicació —al butlletí The English Club, que s’editava a Vilafranca— de l’article «¿A New Golden Age?», a càrrec del company casteller Josep Galofrè i que feia referència a la darrera Diada de Santa Úrsula, a Valls; destacàvem el fet, gens habitual, de l’aparició d’un text sobre temàtica castellera, escrit íntegrament en llengua anglesa i en una revista d’àmbit local vilafranquí. El 26 de març va tenir lloc, al saló d’actes de l’Ateneu Municipal, l’assemblea anual de la colla, de la qual cal destacar, en primer lloc, que es posà l’accent en el tracte especial que ja es començava a dispensar a la canalla, després de la decisió presa a finals de l’any anterior en el sentit que ja no rebrien cap retribució econòmica i sí, en canvi, algunes compensacions en forma d’excursions i sortides de lleure, a més d’altres atencions; així doncs, els més menuts ja havien pogut patinar sobre gel al Palau Blaugrana, a més de veure en directe un partit de futbol del Barça, i també havien anat als Rasos de Peguera per gaudir de la neu. També s’informà que havien entrat a formar part de la Junta els castellers Ton Feliu i Joan Torné i que la comissió tècnica la integrarien: Carles Domènech (cap de colla), Jaume Raventós (sotscap), Joan Bolet, Josep Miret, Josep Galofrè i Jaume Boquera; aquest darrer també formaria part de l’equip de canalla, juntament amb Quim Mach, Jordi Santacana i Quicu Ruiz.
A Vilafranca, Sant Sadurní i Gavà
La primera actuació de la temporada la vàrem fer el 18 d’abril, a Vilafranca, amb motiu de la inauguració de l’escola Mas i Perera, ubicada al barri de l’Espirall, amb els tres de set, quatre de set, torre de sis, pilar de cinc aixecat per sota, cinc de cinc net i un pilar de quatre de comiat. L’endemà anàrem a Sant Sadurní d’Anoia, on, al barri de l’Estació, davant de l’edifici més representatiu de les caves Freixenet —en una mostra de folklore català adreçada a representants i venedors de la citada empresa, una bona part dels quals eren nord americans— férem el quatre de sis amb l’agulla i net, el tres de sis per sota i net, el tres de set, el cinc de cinc net, el quatre de sis, el pilar de cinc i diversos pilars de quatre. El primer dia de maig, dissabte, els onze membres de la vilafranquina «Colla Rabassons» vam celebrar el nostre 10è aniversari duent a terme un nou viatge, des de Valls fins a Vilafranca, abillats a l’antiga; en aquesta ocasió ho férem dalt d’una mena de carro de gitanos, amb estructura de planxa de zenc, tirat per tres cavalls de muntar, un material que fou proporcionat per l’empresari vilafranquí Joan Milà, el Mosca, qui fou també casteller de la nostra colla. Els expedicionaris havíem viatjat, la vigília (o dejuni, com diuen per Valls), amb tren, fins a la capital de l’Alt Camp, on fórem rebuts, a l’andana de l’estació, per membres de la Colla Vella dels Xiquets de Valls, que aixecaren un pilar de cinc de salutació. I el 2 de maig, a Gavà, els Verds vam plantar el tres de set, un quatre de set (gairebé net, amb només quatre homes de reforç), la torre de sis i el pilar de cinc, a més d’alguns castells de sis i de cinc nets i pilars de quatre.
Dissidència castellera a Vilafranca
El dia 7 de maig, El 3 de Vuit, un setmanari vilafranquí que s’havia estrenat coincidint amb la Diada de Sant Jordi, avançava en portada aquest titular: «“Els Xicots de Vilafranca”, nova colla castellera?». I a les pàgines interiors es confirmava la notícia d’aquella anunciada gestació, que acabava amb aquests curiosos comentaris sobre les intencions dels seus promotors: «Un dels seus components ens ha comentat que és fomentar els castells i no provocar cap mena de divisió a la colla dels “Castellers de Vilafranca”». Davant d’aquestes curioses afirmacions, entenem que només se’ns pot acudir fer-nos aquestes preguntes: Potser nosaltres no els fomentàvem prou els castells? Era per això que es creava la nova colla? I, per acabar de reblar el clau de la qüestió, també podríem interpel·lar sobre allò que encara era més xocant: no provocarien cap mena de divisió quan els seus principals gestors, com veurem tot seguit, havien estat, fins a última hora, tres membres dels més significats dels Castellers de Vilafranca?
La setmana següent, també El 3 de Vuit (14 de maig) posava noms i cares a la dissidència castellera vilatana mitjançant una entrevista —que, malgrat no portar signatura, hem d’atribuir a Fèlix J. Cusiné, qui, aleshores, s’ocupava dels temes castellers en el citat setmanari— als tres promotors de la nova colla: Fèlix i Lluís Hill —dos consumats terços de castells de vuit dels nostres— i Joan Sol, considerat fins llavors com un dels «pares de la colla» dels Castellers de Vilafranca i que havia estat distingit amb la placa de casteller de soca-rel feia poc més de cinc anys.64 De l’interviu cal destacar l’afirmació que feien en el sentit que no sortirien al carrer si no trobaven el recolzament necessari i si no podien comptar amb un mínim de 70 o 80 components, tot afegint que la seva mateixa afecció els havia portat a prendre la decisió «...potser perquè últimament no ens trobàvem massa còmodes dintre la “Colla de Castellers de Vilafranca”». Altres manifestacions que no podem obviar són les que fan referència a que «...no farem cap intent per treure gent de la colla “Castellers de Vilafranca”» i també que «Volem que el nostre tracte amb la colla “Castellers de Vilafranca” sigui el màxim cordial possible perquè tots nosaltres hem passat grans moments dintre la colla i hem viscut dates històriques». Sobre aquesta darrera consideració hem de reconèixer que i tant si n’havien viscut, de grans moments! Sense cap mena de dubte, eren moltes les diades certament rellevants en les quals la colla havia pogut comptar amb el seu concurs; l’esparter del carrer de Montserrat muntant peus de castells importants,
i els mítics germans pujant-hi a terços i/o a quarts; recordem que Fèlix Hill havia anat a quarts del nostre tres de vuit del 30 d’agost anterior, cosa que va ser molt d’agrair i prou que se li va reconèixer, perquè ja tenia una certa edat per pujar tan amunt. En canvi, pel que fa a allò de treure o no gent de la nostra colla, perquè s’integressin en la seva, només cal repassar les alineacions dels seus castells de set més primerencs per adonar-nos que la tasca de captació havia funcionat perfectament i a bon ritme.65 Els Xicots van començar a assajar per allà el mes de juliol i debutarien finalment l’11 de setembre a Vilafranca. Hi afegirem que no van ser l’única colla que ho feu aquell any, ja que també es presentaren, per aquest ordre, els Castellers de Castelldefels, amb camises de color groc; la Colla Jove de Vilanova (desapareguda el 1994), amb el color rosat com a distintiu; i uns primerencs i llastimosos Castellers de Granollers que, lluint el blau marí, van durar quatre dies i plegarien veles aquell mateix any, després que al concurs de Tarragona no sumessin ni un sol punt en no coronar cap castell.
Unes Fires de Maig per a oblidar, des del punt de vista casteller
Les Fires de Maig ens van portar dues novetats tarragonines ben diferenciades. D’una banda, la vistosa col·lecció d’aquarel·les de temàtica monogràficament castellera que presentà, a Vilafranca, el divendres 14, l’artista tarragoní Jordi Martí i Castell —de mare vilafranquina— a la sala d’exposicions de la Caixa, ubicada al nostre passatge de Sant Joan, en la inauguració de la qual els Castellers de Vilafranca vam fer un pilar de cinc aixecat per sota i un cinc de cinc net (l’artista amic va correspondre a la deferència amb el regal d’un dels seus quadres a la colla). I de l’altra, la presència de dues colles a la plaça de la Vila, el diumenge 16, amb els Xiquets de Tarragona acompanyant-nos en l’exhibició.
Com era natural, els Verds no ens poguérem sostraure a la problemàtica que la nova situació castellera a la vila havia generat. Per això, la nostra actuació a les Fires de Maig fou decebedora d’allò més, malgrat les bones intencions de provar el quatre de vuit i la torre de set. Ambdós castells quedaren en intent i el cronista d’El 3 de Vuit (21 de maig) mirava de treure ferro i animar el nostre col·lectiu: «...malgrat l’agosarament dels nostres castellers, la sort no els acompanyà [...] L’actuació, doncs, no va resultar satisfactòria ni pels castellers ni pels afeccionats [...] es tracta d’un capítol isolat ben propi de començament de temporada [...] volem felicitar “Els Castellers de Vilafranca” per la seva valentia i ganes de fer bona feina, alhora que els esperonem a continuar en aquesta línia i a no decebre’s per una infortunada diada que volem i sabem del tot superada. Amunt i crits!». En realitat, la prova del quatre de vuit potser hauria merescut una sort millor, ja que el castell caigué amb l’aixecador al seu lloc i l’enxaneta a punt de traspassar la construcció. Gairebé va passar el mateix amb la torre de set, puix que la xurriacada ens vingué quan el peu de l’enxaneta ja volava per damunt de l’esquena de la cassola. A continuació, completàrem un tres de set i agreujàrem l’infortuni amb un intent del pilar de cinc aixecat per sota que no vam coronar. Finalment, un pilar de cinc aixecat a la manera, diríem, normal, va tancar una pobra exhibició per a l’oblit. I això que, el divendres abans, després de la inauguració de l’esmentada exposició, havíem fet uns castells de prova al recinte firal que no van anar gens malament i que no feien preveure la desfeta del diumenge, ja que vam descarregar el quatre de set net, la torre de sis neta, el tres de sis per sota i net i el pilar de cinc, a més de carregar un quatre de sis net i completar una torre de sis.
El diumenge següent, dia 23, vam actuar per primera vegada a la ciutat de Granollers, amb motiu de la presentació de la primera colla local, uns Castellers de Granollers que, lluint camises de color blau marí, havien estat creats a recer d’una associació de veïns del barri granollerí de la Font Verda i que, com ja s’ha dit, tindrien una existència ben efímera; també hi foren presents els Castellers de Terrassa i els castells que nosaltres completàrem en l’ocasió van ser el tres de set, el quatre de set (després d’un primer intent desmuntat), el cinc de set, una torre de sis gairebé neta i el pilar de cinc de comiat.
El torneig «L’Enxaneta» i un quatre de vuit (carregat) als Monjos
Per als dies 29 i 30 de maig, a Vilafranca, es programava la primera edició del Torneig «L’Anxaneta» (inicialment s’anomenà així) d’hoquei base, organitzat per la comissió esportiva de l’Associació de Pares del col·legi de Sant Ramon de la nostra vila. L’anagrama del torneig el feu el Pare Sebastià Pérez, professor del centre, mentre que el dibuix que il·lustrava el programa era obra del nen Rossend Castells, que guanyà el concurs convocat prèviament entre els alumnes de l’escola. Nosaltres actuàrem durant la inauguració, el dissabte 29, i hi plantàrem el tres de set, el cinc de sis net, el tres de sis per sota i net i diversos pilars de quatre; i ens fou lliurada llavors una placa commemorativa que recollí un dels nostres enxanetes. Cal afegir que aquest torneig —amb una denominació marcadament castellera— s’ha mantingut vigent fins als nostres dies i amb gran èxit de participació. Els Castellers de Vilafranca hi hem anat col·laborant, com anirem veient, en no pas poques ocasions, una relació que, sens dubte, ha esdevingut positiva per a ambdues parts.
El dissabte 12 de juny, a Barcelona, vam participar —juntament amb onze colles més— en una «Fira de Festes» programada des del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya, coincidint amb la cloenda de la Fira de Mostres de Barcelona. La múltiple exhibició tingué lloc al costat
de les monumentals fonts de Montjuïc, amb l’esplèndid teló de fons del Palau Nacional barceloní, i nosaltres hi plantàrem el tres de set aixecat per sota i un pilar de cinc. I el mateix dia, en arribar a Vilafranca, encara ens sobrà temps per actuar a la festa del barri del Poble Nou, on alçàrem i completàrem el cinc de set, el quatre de set (al segon intent; el primer fou desmuntat), el tres de set i un pilar de cinc aixecat per sota. L’endemà dia 13, a Cornellà de Llobregat, vam descarregar el tres de set, un quatre de set gairebé net (només amb quatre agulles de reforç), la torre de sis neta, el tres de sis per sota i net i altres castells de sis i de cinc nets. I el dia 27, també de juny, anàrem a Sant Pere de Ribes, on vam actuar al costat dels Castellers de Vilanova-Colla de Mar i dels locals Castellers de Ribes, com a preludi de la Festa Major ribetana; els Verds hi completàrem el tres de set aixecat per sota, la nostra primera torre de set de la temporada, el cinc de set i un pilar de cinc aixecat i baixat per sota.
Entrats ja al mes de juliol, la nit del divendres dia 2, al barri de Sant Julià, de Vilafranca, plantàrem el tres de set, el quatre de set, el tres de sis aixecat per sota i net i el pilar de cinc també aixecat per sota. I el diumenge 4 actuàrem a Vic, amb castells de sis i de cinc nets a la cercavila matinal i encara a la tarda, al barri del Remei, mentre que a l’exhibició del migdia, a la imponent plaça Major, vam descarregar el tres de set, el quatre de set, el tres de sis per sota i net i un pilar de cinc també aixecat per sota i portat al balcó. El dia 17, de nou a Vilafranca, al barri de les Clotes, férem el tres de set, el quatre de set, el cinc de sis i un pilar de cinc aixecat per sota. L’endemà diumenge, tornàrem a Santa Margarida i els Monjos, una plaça gairebé sempre amb llums i ombres; i amb l’acompanyament de la Colla Vella dels Xiquets de Valls hi descarregàrem el tres de set aixecat per sota i carregàrem només tant la torre de set com el quatre de vuit —el primer de l’any de color verd—, per acabar amb el pilar de cinc aixecat per sota. I a Tarragona, el dia 25, vam tornar a fer un pas enrere en actuar a la plaça de la Font, convidats pels Xiquets de Tarragona i comptant també amb l’acompanyament d’una altra colla, la dels Nois de la Torre; a la vella Tàrraco, després de descarregar per segon cop la torre de set, vam fer un intent infructuós del quatre de vuit, completàrem el cinc de set i carregàrem un pilar de cinc alçat per sota.
El dia 26 va morir, víctima d’una cruel malaltia, a l’hospital de la Santa Creu i de Sant Pau de Barcelona, on havia estat ingressat dies abans, l’amic vilafranquí i casteller —i també cronista de castells— Jaume Casanova i Cortès, que signava com a Crossa les seves cròniques a El Correo Catalán. Així mateix, havia col·laborat en d’altres publicacions del país, com ara Canigó i Catalunya Cristiana; era membre de la colla Rabassons vilafranquina, secretari del premi periodístic «Força, Equilibri, Valor i Seny» i també havia estat vinculat al nostre Mvsev i a Joventuts Musicals, entre d’altres activitats; fou un dels promotors que les colles de castellers poguessin tenir una assegurança digna sota l’aixopluc de la Generalitat de Catalunya. A les pàgines del nostrat El 3 de Vuit (30 de juliol) li dedicàrem unes paraules de comiat de les quals no podem obviar donar-ne uns petits tasts: «...Ens trobem ja de ple, amic Jaume, en aquella època de l’any que a tu tant t’agradava; temps de festes majors, de diades de castells de vuit, quan el blat deixa la palla i els ceps de les nostres cuidades vinyes van adquirint gradualment el punt màxim d’esplendidesa [...] El Jaume no n’ha tingut prou en fer de “crossa”, una vegada més, dels propis anhels de sobreviure, sinó que ha volgut, s’ha estimat més, ésser l’“enxaneta” que en el cim fes l’“aleta” vigorosa per tal d’esgarrapar un tros de cel...». L’endemà, Joan Solé, a La Voz del Penedès (31 de juliol) li dedicà tot un «pati del gall», una secció habitual que tenia al seu càrrec i que finia amb aquests mots: «...Ara han callat les gralles, multitudinaris pilars de silenci homenatgen la memòria del company traspassat, de l’amic entranyable [...] Cada 30 d’agost, des del cel, ell ens veurà enlairar Castells a la plaça; ben segur que tampoc llavors ens mancarà el seu crit d’ànim». I encara el mateix dia un altre bon amic, Josep Maria Santacana, Tiburon, a les pàgines del Tothom, feia aquest «Plany per un “rabassó” difunt», carregat de nostàlgia i sentiment: «...el record de la seva figura magra i menuda, plena de dèries que el submergien en un món ple de trucades telefòniques, de gestions innombrables que li feien difícil de restar quiet una estona en la mateixa cadira, com si ja pressentís que el temps se li escapava de les mans [...] els qui amb ell vàrem compartir tantes angúnies i també tantes esperances ens quedem en la nostàlgia, amb el plany per un “Rabassó” perdut./ Adéu, Jaume, adéu. Com deia Tàcit, “la tomba dels morts es troba en el cor dels vius”».
Per tancar el juliol, el dissabte 31, a Vilafranca, teníem cita amb els de Màrtirs Street —amb tres colles més a la festa: Nens del Vendrell, Joves Xiquets de Valls i Castellers de Barcelona—, tot acompanyant Drac, Gegants i allò que algun redactor qualificava com a «estris del Pinzellets»; i, amb més nervis del compte, vam tornar a ensopegar amb el quatre de vuit i descarregàrem el tres de set aixecat per sota, el cinc de set i el pilar de cinc alçat per sota. Un cronista que signava amb el pseudònim de Llorenç Inxa assenyalava seriosament a El 3 de Vuit (6 d’agost) que «...la colla Castellers de Vilafranca passa evidentment per uns, espero de tot cor, curts mals moments; feren l’efecte d’una colla que ha de provar els castells per compromís, sense voluntat optimista d’èxit...»; hi afegirem, a més, que aquell dia ens veiérem superats tant pels vallencs com pels barcelonins que sí que descarregaren el carro gros i cal dir també que en el cas d’aquests darrers era la primera vegada que ho aconseguien.
A una banda i l’altra del Pirineu
El diumenge 8 d’agost, per iniciativa de l’amic vilafranquí, resident a Barcelona, Josep Durich i Jané,66 vam anar a fer castells a terres gironines, concretament en un camp del llogaret de Valldevià, al terme de Vilopriu, on hi hagué la trobada anual de la fiCC (Federació Internacional de Càmping Caravaning), amb assistència de gent d’arreu del món. Plantàrem el tres de set, la torre de sis, diversos castells de cinc i de sis nets, alguns pilars de quatre i finalment un pilar de cinc que vàrem aixecar per sota, després que la tramuntana, que bufava de valent, ens hagués fet caure un altre pilar de cinc fet de la manera més usual. A la tarda del mateix dia, actuàrem a Cadaqués amb els quatre de set, tres de set, dues torres de sis, tres de sis per sota i net, dos pilars de cinc aixecats per sota, altres castells de sis i de cinc nets i diversos pilars de quatre. Podem afegir que aquesta actuació a la blanca i preciosa vila del nord de la Costa Brava gironina ha constituït, fins al moment present, la sortida més llunyana, des de Vilafranca, de totes les que hem fet fins avui arreu de les comarques actuals del Principat.
I el 18 d’agost va tocar tornar a passar la frontera estatal per anar a actuar, per tercera vegada (les altres dues, els anys 1970 i 1977) a Perpinyà, la capital del Rosselló, convidats, en aquesta oportunitat, pel club de rugby uSap —Union Sportive Arlequins Perpignanais o, si voleu, Unió Esportiva Arlequins de Perpinyà— per mediació del vilafranquí Frederic Aranda, el germà petit de dos castellers de la colla, en Ricard i en Joan Ramon, i establert des de feia uns anys en aquelles terres nord-catalanes. En una cercavila matinal pels carrers de la ciutat vam plantar el tres de sis net i un pilar de cinc aixecat per sota a la plaça de Francesc Aragó; després, a la plaça de la Llotja, un altre tres de sis net enfront de la Casa de la Vila (la seu de l’uSap era a tocar), i un quatre de sis net a prop del monument a Arístides Mallol. A continuació, davant de l’emblemàtic Castillet, un ja vell conegut per a nosaltres, el tres de set i el pilar de cinc i, finalment, sota el monument a Pau Casals, la torre de sis. A la tarda, en una nova cercavila pel centre de la ciutat aixecàrem, també davant del Castillet, un altre tres de set, la torre de sis, el cinc de cinc net i tres pilars de quatre, dos de simultanis i l’altre per sota. Tot seguit anàrem a l’estadi del club amfitrió —que porta el nom d’Aimé Giral, un llegendari jugador de rugbi perpinyanès— on ens esperava una sorpresa, atès que, només entrar, d’una manera divertida i curiosa ens van rebre amb la cançó Volem pa amb oli. I com que no podíem oferir altra cosa a l’afició allí congregada que no fossin castells (d’oli no en dúiem pas), al mig del camp i abans que comencés l’esperada confrontació entre els equips de l’aS beSierS i l’uSap, vam plantar el tres de set, la torre de sis, el pilar de cinc aixecat per sota i un pilar de quatre en el qual l’enxaneta desplegà una bandera catalana; no debades ens trobàvem, com aquell qui diu, a casa nostra.67 I el diumenge 22 anàrem a la Festa Major d’Igualada, on ens vam tornar a trobar amb els Xiquets de Tarragona. La nostra actuació es basà en el cinc de set, el tres de set aixecat per sota, el quatre de set amb l’agulla al mig i dos pilars de cinc, el darrer dels quals fou portat al balcó; a la sortida d’Ofici havíem plantat un pilar de quatre i la torre de sis davant de la basílica de Santa Maria, a més d’un altre pilar de quatre en fer l’entrada a la plaça de l’Ajuntament; i, finalment, vam fer altres dos pilars de quatre al carrer de l’Argent, més un tercer —de germanor amb els tarragonins— que va parar a segons l’amic igualadí Marcel·lí J. Valls i Torné, davant de la botiga de casa seva.
Poca sinergia a Vilafranca
A punt per la Festa Major, a El 3 de Vuit (27 d’agost), el cap de colla Carles Domènech, a més d’assegurar que «Intentarem fer els Quatre de Vuit», es mostrava molt diplomàtic en la resposta a la pregunta que se li feia sobre què li semblava una altra colla a Vilafranca; deia així: «Tot el que signifiqui fomentar l’afició i fer castells, endavant, perquè és una cosa de la nostra terra». Nosaltres, en un escrit publicat al Tothom (28 d’agost), ens dolíem pel fet que la nostra colla no arribava pas amb un bagatge prou encoratjador a la cita del dia 30: «...no podem dir, malauradament, que es trobi en un moment òptim [...] li manca caliu, l’afecció vilafranquina no respon com fóra de desitjar ni com caldria esperar de la “plaça més castellera” i la sort tampoc no ha acompanyat. S’ha carregat el quatre de vuit als Monjos, a més de fer altres tres intents, dos a Vilafranca —Fires de Maig (aquest quasi coronat) i Vall del Castell— i un a Tarragona. Portem 3 torres de set, dues descarregades (Sant Pere de Ribes i Tarragona) i una carregada (els Monjos), a més d’un altre intent que caigué quan l’enxaneta ja traspassava (Fires). Finalment, cal anotar 5 tresos de set aixecats per sota, tots descarregats. El que ens oferiran per Sant Fèlix no deixa de ser una incògnita. Cal esperar que puguin superar passades actuacions i tornin a gaudir de la condició de colla capdavantera de dret i de fet...». Malauradament, com veurem tot seguit, els bons desigs van restar al tinter. Molt a pesar nostre, no acabàvem d’aixecar ni el cap ni la moral...
Els quatre Administradors de la Festa Major d’aquell any —Josep Clemente, Maria Rosa Mestres, Assumpta Miret i Joan Pareta, casteller dels nostres aquest darrer—, amb bon criteri, van triar com a pregoner l’enyorat amic Josep Maria Santacana i Serdà, conegut popularment, com ja s’ha dit, amb el renom de Tiburon; no caldria dir que era jugar sobre segur. Del seu magnífic pregó no podem espigolar massa detalls castellers, però sí que hem pogut trobar un parell de paràgrafs en els quals, fidel al seu tarannà —sovint li agradava de dir que «un home sense ironia no val res»—, destil·lava un sarcasme d’allò més fi. Vegem-los: «...Us heu fixat bé
com anaven vestits els nostres avantpassats aquests dies de la Festa Major? Hi ha unes velles fotografies del 3 de 9 i del 4 de 9 als anys mil vuit-cents i escaig en que es veu el carrer de la Cort ple de gom a gom, amb tots els homes amb capell o gorra posada al cap i amb americana o jaqueta de roba fosca que s’endevina gruixuda. Si penseu en la calor que tradicionalment fa en aquelles hores, la cosa fa posar la pell de gallina. I si penseu també que les dutxes no eren pas cosa corrent a les cases d’aquella època, haureu de pensar també en la quantitat de suor que allí s’evaporava./ I posats a pensar, ¿per que no pensar també —deixeu-m’ho pensar— que alguna d’aquestes pluges anomenades providencials, que més d’una vegada han salvat les nostres collites, no provenen de l’evaporació d’algunes d’aquestes suors col·lectives que, en un perfecte cicle còsmic, ens tornen amb aigua fecundant els neguits i les angúnies de les nostres passades gestes castelleres?...». Genial! Amb raó el Tiburon es guanyava la vida llavors com a director creatiu d’una agència de publicitat tarragonina.
Una Festa Major d’infortuni
La portada del número de Festa Major de La Voz del Penedès (28 d’agost) oferia, en color, la reproducció de la pintura a l’oli de Josep Bestit que, aleshores, decorava el vestíbul de la Caixa del Penedès i que actualment conservem els Castellers de Vilafranca a Cal Figarot. Acompanyava la il·lustració un eloqüent comentari del músic Lluís Millet, fundador de l’Orfeó Català, escrit feia una pila d’anys. La Diada de Sant Fèlix comptà amb l’habitual presència de les dues colles de Valls al costat de la vilafranquina. I sobre les nostres actuacions els tres dies de Festa Major fèiem al Tothom (4 de setembre) aquestes valoracions: «...l’actuació dels castellers vilafranquins, tot i els atenuants que pugui haver-hi i que de fet hi ha, va decebre la concurrència i ens els mostra molt distants actualment de les altres dues colles presents a “la plaça més castellera”. La colla vilafranquina palesa una baixa forma i, ço que és més greu, una manca de moral gairebé alarmants. Caldrà una bona reestructuració en els grans castells per poder anar al concurs de Tarragona amb certes garanties i també que tothom hi aporti el bo i millor de les seves disponibilitats. D’altra manera no caldrà esperar grans coses dels nostres castellers. Hi ha gent per fer el quatre de vuit, això és evident, però no hi ha dubte que quelcom falla... i ja van quatre vegades enguany. Esperem que no n’hi hagi d’altres. De tota manera el que no es pot discutir és la bona voluntat i les ganes de quedar bé, però dissortadament no n’hi ha prou amb això...». Els castells verds del dia de Sant Fèlix, començant pels pilars de cinc a l’Entrada d’Ofici i a la sortida, davant del monument Als Castellers, i continuant amb el de quatre caminant en entrar a la plaça i el de cinc de salutació, van ser els següents: primer un intent de quatre de vuit (després de desfer el rotllo una vegada, amb els terços al seu lloc) que va caure, amb els dosos posats, quan anava a rampuar la cassoleta; descarregàrem després un tres de set aixecat per sota i, a continuació, com que la caiguda del carro gros va malbaratar el possible intent de torre de vuit folrada, vam haver d’optar per un cinc de set que, tot i que fou completat, va acabar de mostrar la impotència d’una colla que no tenia el seu dia; el pilar de cinc aixecat per sota i portat al balcó va cloure la discreta exhibició vilafranquina. A la tarda, durant la processó, férem pilars de quatre a dojo i dos espadats de cinc aixecats per sota; i seguiren després el pilar de cinc a l’Entrada de Sant Fèlix i el de comiat davant l’Ajuntament, ambdós també aixecats per baix. Alguns dels comentaris que feia el redactor de La Voz del Penedès (4 de setembre) deixaven entreveure que, a més dels problemes que es podien evidenciar en el si de la colla, aquesta havia de fer front a un entorn vilafranquí que tampoc no estava com per tirar coets. Vet aquí un fragment del que deia: «Ambient a dojo i expectació perquè els Castellers de Vilafranca van de “carro gros”. Això farà callar les veus dels “entesos” que diuen que els dirigents de la colla ja haurien d’haver plegat. Si Vilafranca descarrega els Quatre de Vuit i la Torre de Vuit, tothom a callar... i serà un any més en que la colla s’aguantarà... amb penes i padassos (sic)...».
En els altres dos dies de la Festa Major estiguérem força més entonats. Els castells del dia 29 —ultra els acostumats pilars de cercavila, d’entrada a la plaça i de salutació (aquest, de cinc), castells petits i pilars (un d’ells, també de cinc) a la processó—, a l’exhibició pròpiament dita, foren aquests: cinc de set, torre de set, quatre de set amb l’agulla al mig i pilar de cinc. I el dia 31, a la plaça, després dels balls, els castells d’abans d’anar a dinar van ser el cinc de set, el tres de set aixecat per sota, el quatre de set amb l’agulla al mig i el pilar de cinc portat al balcó, tots descarregats; a més, hi hagué els pilars matinals i actuacions menors a la tarda, a l’hospital i a l’asil Inglada Via (amb quatre pilars de cinc més, durant la jornada). No cal dir que el fet de no haver pogut plantar amb èxit castells de vuit a la Diada del Patró va significar una autèntica gerra d’aigua freda per a tota la colla i també per a l’afició. D’alguna manera, la pèrdua de potencial casteller, adobada amb la dissidència d’alguns elements que s’integraven a l’altra colla de la vila, pròxima a fer el seu debut, passava factura irremeiablement. Però també és cert que això no havia de durar pas massa i que aquell dissortat 1982 hauria de deixar pas, més aviat que tard, a altres temps de molta més bonança castellera per a les camises de color verd.
La mateixa bonança —que no hi va ser— és la que haurien volgut, segur, tots els vilafranquins, encapçalats pel mateix Sant Fèlix, per als nostres castellers, a qui el cantautor Josep Maria Picas, a La Voz del Penedès (10 de setembre), dedicava aquests versos: «Força Castells!
Pugeu castells ben enlaire. Que la sang inflami el cor, sentint com “peta” la gralla, diu... la veu que trenca l’aire, ...deu Félix vostre favor.»
Un setembre força tranquil
El 5 de setembre, a Barcelona, al barri enlairat i dominant de Vallvidrera, amb els Castellers de Barcelona i els Castellers de Terrassa com a acompanyants, la pluja fou la gran protagonista. A la cercavila, vam fer un pilar de cinc i el quatre de sis net, però més tard només es va poder fer una ronda de l’exhibició prevista, en la qual nosaltres descarregàrem el cinc de set. I el dia 7, com era costum, tornàrem a Sant Sadurní d’Anoia, en la celebració de les seves Fires i Festes; a la plaça vam fer els tres de set, quatre de set amb l’agulla, torre de sis i pilar de cinc; i al pavelló esportiu, un altre tres de set i el pilar de cinc aixecat per sota. El 14 de setembre, a casa nostra, celebràrem al Casino, amb coca i xampany, el nostre 34è aniversari fundacional, mentre que la nit del 23, a Barcelona, vam fer dos pilars de cinc alhora en la inauguració del miniestadi del fC Barcelona (avui dia ja desaparegut, després de la seva demolició, el febrer del 2020). Sobre aquesta senzilla actuació hem d’explicar una circumstància anecdòtica en la qual es va veure involucrat qui això subscriu. Ocorre que el contacte amb l’organització de l’acte ens vingué a través de la Junta de la Penya Barcelonista de Vilafranca i, seguint el fil, ens entrevistàrem, a la seu de l’inefC de Barcelona, amb un dels seus professors, el polonès Pawel Rouba,68 que era, alhora, el màxim responsable d’aquell esdeveniment. Volia comptar amb tres colles castelleres i li vam suggerir que fossin les de Valls les altres dues escollides. La idea inicial era que plantéssim els pilars al mig del terreny de joc, però com sigui que en aquella zona, a més de sardanistes, hi hauria altres grups folklòrics (de Vilafranca també hi acudirien els Cercolets i els Panderos), vam proposar de poder aixecar-los als espais pròxims als córners; a ell li va semblar bé, però ja se sap que en qualsevol camp de futbol aquests són quatre i només hi havia tres colles. Llavors, per facilitar l’assumpte i sortir del pas, se’ns va ocórrer de plantejar a aquell reconegut gestor cultural—bonhomiós i educadíssim, per cert— que els Castellers de Vilafranca podríem fer-ne dos, de pilars, i també ho va acceptar; i no solament això, sinó que ens concedí igualment de fer-los als dos cantons de la tribuna. Vet aquí, doncs, una petita «victòria tàctica» sobre uns xiquets vallencs que ja havien tingut ocasió de repassar-nos sobradament per Sant Fèlix; com diu la dita: «qui no es conforma és perquè no vol»... I a Vilafranca, el dia 26, vam fer una actuació dins del pati de butaques del Casal, amb motiu de les festes d’aniversari de l’entitat, no tan reeixida com algunes de les anteriors, però Déu n’hi do, i que serví d’assaig per a l’imminent concurs de Tarragona; hi completàrem el quatre de set net, el tres de set aixecat per sota, una torre de set amb folre, el cinc de set, dos pilars de cinc alhora i un pilar de quatre portat a la llotja (en absència d’un balcó, és clar); i a la cercavila prèvia havíem fet un cinc de sis.
Una altra colla a Vilafranca
Dèiem que el setembre havia estat un mes força tranquil per a la nostra colla, però, en realitat no ho va ser gaire dins d’un context casteller global vilafranquí, donat que, tal com havia avançat El 3 de Vuit (3 de setembre), el dia 11 es presentaria una segona colla a la vila, amb el nom de Xicots de Vilafranca, impulsada i fundada, com ja s’ha dit, per tres excastellers dels nostres —molt significats, per cert—, cosa que també era prou sabuda; aquests eren, com ja hem vist, Joan Sol i els germans Fèlix i Lluís Hill. El 31 d’agost, a l’empostissat de la plaça de la Vila, el nostre Ball de Diables ja havia dedicat un dels seus versots a la dissidència castellera pròxima a manifestar-se: «Uns castellers s’han separat, / nova colla volen fer, / no veieu quin disbarat? / això sí que no pot ser! / En lloc de fer una colla millor / n’hi haurà dues, i ja veurem quina serà pitjor. / Si voleu fer cas de Llucifer, / balleu les Gitanes l’any que ve». A la fi, segons informava el Tothom (18 de setembre), la nova agrupació s’havia presentat en la data assenyalada; i a l’interviu que un parell de redactors del setmanari —que signaven amb les inicials C.r. i x. S.— feren als tres responsables, algunes de les respostes que aquests argumentaren ens sembla que no s’ajustaven ni poc ni gaire a la realitat o bé menaven a la polèmica. Per exemple, quan afirmaven que «...vam tenir una diferència de parers amb els de l’altra colla i vam decidir deixar-ho. Millor que no toquem el tema per evitar problemes, perquè ja és aigua passada...»; de fet, un cop consultades diverses fonts, podem assegurar que els tres implicats mai no van exposar públicament, ni a l’assemblea ni per cap mitjà de comunicació, quina era aquesta diferència. I a la pregunta de si gent que havia estat de la nostra colla formava part de la seva, declaraven: «No, no... Som tres o quatre que vam plegar no fa un any encara, no per discrepàncies interiors, sinó que no ens agradava com funcionava l’altra colla i vam marxar. Però nosaltres no volem ficar-nos amb els altres. Hem començat una nova colla i volem mantenir una línia de respecte pels altres castellers, com és molt natural. El que pensem és que cadascú a casa seva. La prova que volem formar una nova colla sense intervenir o perjudicar en res la que hi ha és que ens ha vingut gent de l’altra colla i ens ha demanat per entrar i els hem dit que no... Volem ser una colla totalment nova, respectant l’actual colla i intentant millorar el nivell casteller vilafranquí». En realitat, cal dir que no eren tres o quatre només els que havien plegat, sinó bastants més, la qual cosa es podia comprovar fàcilment, com també hem dit anteriorment,
fent una llambregada als seus castells inicials, sobretot als troncs de les seves primeres construccions de set pisos; i pel que fa als que havien demanat d’entrar-hi, creiem que caldria posar-ho en quarantena perquè, que sapiguem i pel que sembla, no és que alguns dels nostres truquessin a la seva porta, sinó que van ser els propis entrevistats els que van anar a buscar-los directament; fins i tot, ens consta que van arribar a temptejar el nostre excap de colla Gabriel Martínez per si volia canviar d’aires i dirigir els Xicots..., a la qual cosa la resposta del Gabi —com ho havien estat també les de l’Antolín i el Ramonet — fou negativa del tot, malgrat que el seu germà, Cisco Martínez, sí que s’hi havia apuntat.69 I parlant de la canalla, se’ls va preguntar si els seus enxanetes cobrarien o no per pujar als castells; la resposta que s’empescaren aleshores no podia ser més sibil·lina: «No cobren per pujar, sinó per una feina que han realitzat, per un esforç que han fet. No és un suborn. El que passa és que la canalla que puja són castellans molts d’ells i necessiten incentius per pujar. D’anxanetes que siguin catalans i que siguin bons n’hi ha ben pocs». El cert, però, és que durant els seus primers anys, a la seva colla no solament cobraria la canalla, sinó també tots els que ja havien superat aquesta edat, fins i tot els més madurs. Qui no recorda el repartiment de sobres que feien a la mateixa porta de l’Ajuntament, en acabar l’exhibició castellera a la plaça de la Vila el 31 d’agost? Algú ho pot desmentir? Oi que no? I el bo del cas és que ho feien davant dels nostres nassos, com si volguessin fer-nos babarotes!... En realitat, aquesta devia ser l’autèntica clau de volta de la dissidència, si ens atenim al que havia manifestat Fèlix Hill a finals de la temporada anterior —primer en una reunió de Junta i, poc després, durant un sopar que reuní els dirigents de la nostra colla i del Patronat al restaurant Ca l’Agustí, de Sant Martí Sarroca— en el sentit que no li semblava gens bé que la canalla deixés de cobrar (tal com ja s’havia decidit), com tampoc no li havia agradat que haguessin hagut de deixar d’«agafar el sobre» els més grans, des de feia alguns anys, perquè, segons ell —en som testimonis i són paraules textuals—, «aquelles pessetones els venien bé» (caldria tenir en compte també el fet que, aleshores, els components de la pràctica totalitat dels balls de la Festa Major —i aquí hauríem d’excloure les Gitanes— ja havien optat clarament per deixar de rebre cap mena de gratificació dinerària). Vet aquí, doncs, una de les raons de més pes que conduïren ineludiblement a la fundació dels Xicots, ultra l’afany de protagonisme, que també hi devia ser, és clar. I encara una última cosa a comentar de l’entrevista al Tothom: quan als tres implicats se’ls demanava que fessin un pronòstic per a un possible pòdium a l’imminent concurs tarragoní, no dubtaven a certificar: «...la Vella de Valls primera i destacada; i una pugna (per al segon lloc) entre la de Barcelona i la Jove de Valls...». Sense comentaris.
Segons a Tarragona
A La Voz del Penedès (2 d’octubre), Joan Solé aprofitava una «Lletra de tardor» per deixar constància que «Ha finit ja la publicació en fascicles d’aquesta gegantina obra en dos volums que és “Món Casteller” (Rafael Dalmau Editor, Barcelona). Tasca magnífica i completíssima la que s’ha portat a terme segons la direcció i labor directa d’en Pere Català Roca...». No caldria dir que la nostra colla es trobava àmpliament reflectida en els dos toms. Solé Bordes finia el seu text assegurant que «...va molt més enllà d’una edició preciosa i acuradíssima, constitueix un treball únic, una visió total i irrepetible d’aquest noble art d’enlairar castells que tant ens identifica».
L’endemà, 3 d’octubre, va tenir lloc l’anunciat concurs de castells a Tarragona, amb la participació de vint colles. El certamen esdevingué ja polèmic en la seva convocatòria, atès que una de les bases donava els castells de quatre amb l’agulla com a carregats en el moment que es deixaven anar de mans els dosos i restava l’enxaneta coronant el pilar. Una innovació del tot aberrant al nostre entendre, però que s’havia introduït amb l’esperança de veure intentar el quatre de vuit amb l’agulla al mig. El van provar els Joves Xiquets de Valls i el carregaren, segons el seu parer, cenyint-se a les bases, però l’intent fou invalidat pel Jurat a instàncies de l’altra colla vallenca, al·legant alguna irregularitat puntual a l’hora de desfer-lo. Això va motivar la retirada de la colla Joves i, darrera d’ells, també s’hi apuntaren els Nens del Vendrell, tot i que, finalment, aquests van reconsiderar la seva postura per no quedar-se sense la retribució econòmica que els corresponia. El cas és que l’absència dels primers que, en retirar-se, van ser desqualificats, va beneficiar els Castellers de Vilafranca, ja que ens va permetre quedar en segon lloc —per darrera la Colla Vella dels Xiquets de Valls— i refer-nos així del fracàs de la Festa Major; i, a més, aquell mal averany que havien pronosticat els capdavanters dels Xicots restava en entredit.
L’actuació dels nostres l’explicàrem així al Tothom (9 d’octubre): «El que sí va sorprendre gratament fou l’actuació que brindaren els camisa-verda vilafranquins. Sense arribar a les cotes brillants d’antany, demostraren una evident recuperació i si abans del concurs hom els considerava pràcticament desnonats —a més de les colles vallenques, els Castellers de Barcelona i els Xiquets de Tarragona podien exhibir enguany un palmarès lleugerament superior—, no es pot pas dir ara el mateix puix que palesaren amb evidència que poden mantenir-se encara amb força dignitat, conservant un lloc d’honor entre les colles capdavanteres. El tres de set per sota que aixecaren a Tarragona fou perfecte. El quatre de vuit (carregat) encara una mica verd, però prometedor; s’han d’intensificar els assaigs per tal de poder-lo descarregar el dia de la colla. La torre de vuit va ésser molt emocionant; llàstima del
primer intent que pujava més fort que el segon, el qual, paradoxalment, va ser el que es va carregar. S’acompliren, doncs, els objectius previstos, que no eren altres que poder puntuar amb aquests tres castells; no es van poder descarregar els dos més grossos però creiem que el segon lloc assolit ho compensa amb escreix...». A la ronda de millorament, vam fer un simulacre d’intent de pilar de sis (desmuntat), per si calia augmentar la puntuació —que va ser de 3.235 punts— en una possible repetició (tal volta amb l’intent del tres de vuit), per tal de no perdre el segon lloc. Ho explicàrem així en l’ocasió: «L’intent de pilar de sis dels castellers vilafranquins no fou sinó una estratègia, tot esperant el que feien tarragonins i barcelonins, per si s’hagués hagut de replicar en la repetició». A El 3 de Vuit (8 d’octubre), Oriol Rossell, com a membre del Jurat, donava la seva opinió sobre el perquè de la invalidació del quatre de vuit amb el pilar, intentat pels Joves Xiquets de Valls, que va desembocar en la seva retirada de la plaça; i manifestava que s’havien aplicat les bases segons els darrers acords presos en els dies previs al concurs. Avui dia, però, aquest és un tema que entenem sobradament superat pel fet que el castell en qüestió s’ha pogut descarregar manta vegades de la manera que marca l’ortodòxia castellera, tot i que, tanmateix, hem d’acceptar que si no hi hagués hagut la desqualificació esmentada, potser el resultat del certamen hauria estat diferent pel que fa al segon lloc.
I encara pel que pertoca a aquell estrany concurs del 1982 caldria explicar una anècdota de la qual fórem protagonistes en Josep Miret, en Josep Galofrè i el signant d’aquest text. Resulta que, dies abans del concurs, tots tres vam anar a Tarragona, comissionats per la colla, per tal d’assistir a una reunió, al saló de plens de l’Ajuntament, en la qual s’aclaririen els darrers serrells que giraven a l’entorn del certamen, com ara l’ordre d’actuació de les colles i quin seria el representant de cadascuna d’elles al Jurat. En relació amb aquest darrer apunt, hem de dir que nosaltres ho teníem prou clar; però el cas és que vam pecar d’ingenus o, tal volta, d’anar massa refiats, atès que comptàvem amb la contribució —talment com en el concurs anterior, el del 1980— del bon aficionat i estudiós casteller Lluís Solsona i Llorens, qui, a més, havia estat el secretari de la nostra colla a començaments dels anys 50. Però la veritat és que, per excés de confiança, no havíem pactat ni concretat res encara amb ell mateix. I així fou que, quan en aquell conclave tarragoní les colles van anar descobrint els noms dels seus auditors, abans que ho féssim nosaltres li tocà el torn de dir el seu delegat als representants dels Xicots. I en desvelar aquests que ho seria Lluís Solsona, vam quedar literalment garratibats, tot i que val a dir que reaccionàrem ràpidament, aportant el nom d’Oriol Rossell com a jurat dels Castellers.70 A descàrrec de la situació que s’havia generat, s’ha de dir que Solsona era un gran amic de Joan Sol, aleshores president de l’altra colla vilafranquina (ambdós havien coincidit en l’Administració de la nostra Festa Major del 1968); però potser caldria tenir en compte també que era, així mateix, cunyat del nostre president, Josep Just, i que, encara que tal vegada sigui filar molt prim, hauria estat molt elegant per part seva si ens ho hagués comunicat prèviament. A partir d’aquell moment, tot i que es mantingueren els estatus amicals entre ell i alguns membres del nostre col·lectiu —el mateix Oriol Rossell i qui això subscriu, per exemple— no és menys cert que la seva desvinculació dels Verds fou total i també que, malgrat la nostra insistència, no vam poder aconseguir mai que volgués col·laborar, ni que fos una sola vegada, amb algun dels seus documentats articles, a la nostra revista El Figarot. En canvi, sí que fou d’agrair que hagués inclòs algunes de les seves rimes dedicades a la nostra colla en els tres aplecs de poemes que conformen uns Romanços Castellers de molta grapa, publicats d’ençà de l’any 2000, senyal inequívoc que els seus antics confrares no l’havíem perdut del tot.
I cap a Portugal s’ha dit
El dia abans del concurs tarragoní, amb el secretari Ricard Aranda i el vocal Antoni Feliu, vam reunir els representants de la premsa local per a informar-los del viatge que duríem a terme el cap de setmana següent cap a terres portugueses. Al Tothom (9 d’octubre), Jordi Valls apuntava, entre d’altres coses, que aquesta era «...la sortida de fi de temporada, que es cobreix amb els diners recaptats en les actuacions de tot l’any, ja que com que ningú no cobra queden a disposició per oferir aquest premi final. / Portugal no era el destí originari del viatge d’enguany, que en un principi s’havia de fer a Tunísia, participant en un festival folklòric, però la guerra palestino-israeliana ha desbaratat el pla.71 Per a substituir-lo, s’ha trobat Portugal, havent-se lligat gràcies també a l’oficina de turisme d’aquest país a Barcelona...». També cal dir que érem la primera colla que plantaria castells al país de l’antiga Lusitània, amb actuacions, entre d’altres, a tres de les principals ciutats portugueses i de més significació històrica —Lisboa, Coimbra i Porto— i albiràvem la possibilitat de plantar el cinc de set i la torre de set, cosa que al final no va poder ser a causa d’algunes sensibles absències de darrera hora.
Els primers castells, a Lisboa
Vàrem sortir de Vilafranca la matinada del divendres, dia 8, esmorzant dues vegades pel camí i dinant a Talavera de la Reina, per arribar al vespre a Badajoz, on vam sopar i dormir a l’hotel Lisboa (així, amb aquest nom, començàvem a ambientar-nos). L’endemà, els tràmits burocràtics a la duana portuguesa van fer retardar força el viatge,72 per arribar a Lisboa més tard del que havíem previst. Així i tot, hi vam poder actuar, a la tarda, en la seva cèntrica praça do Rossio, veritable cor de la ciutat,
on carregàrem i descarregàrem el tres de set, el quatre de set, el tres de sis per sota i net, la torre de sis, el pilar de cinc i dos pilars de quatre simultanis; testimonis d’aquella primera exhibició foren l’estàtua dedicada al rei portuguès Pere IV i un públic força nombrós. Tot seguit, ens dirigírem cap al barri de Betlem, on, davant de l’esplèndid i emblemàtic Monestir dels Jerònims, d’estil manuelí, vam fer un altre tres de set; i després ens desplaçàrem uns pocs centenars de metres per plantar un altre quatre de set i un cinc de sis, quan el sol ja es ponia, davant del majestuós Monument als Descobriments,73 prop de la bonica Torre de Belém. Direm com a anècdota —i no pas com a novetat— que a tots els llocs on actuàvem hi havia tanques de protecció, la qual cosa impedia la possible participació de gent a la pinya. El poc que quedava de la tarda/vespre i part de la nit l’aprofitàrem per conèixer altres racons diversos de la ciutat.
A Sintra i Estoril
El matí del diumenge dia 10, anàrem de visita a la senyorívola ciutat de Sintra, on, amb el teló de fons de les blanques xemeneies bessones i còniques del seu majestuós Palau Nacional, on havia estiuejat temps ha la reialesa portuguesa, repetírem els tres i quatre de set, el tres de sis per sota i net i la torre de sis, a més d’un pilar de cinc, aquest aixecat i baixat per sota. Fórem rebuts per un representant de la Cambra de Turisme local que obsequià cada casteller amb un artístic pergamí que certificava que havíem estat al Cabo da Roca, el punt més occidental de l’Europa continental; cal aclarir, però, que en realitat, per manca de temps, no ens vam moure de Sintra, on hi havia més coses per veure; no debades, el seu conjunt monumental seria declarat Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la uneSCo, l’any 1995.
I tot seguit cap a la marítima i turística vila d’Estoril —una freguesia (es pot interpretar com a parròquia civil o bé com a pedania) del municipi de Cascais— que és una de les més visitades de Portugal, on, a les Arcadas do Parque, és a dir, als jardins del davant del seu famós Casino, vam aixecar un tres de set i un pilar de cinc, a més de fer-nos la fotografia de record, amb tot el gruix de la colla. La resta de la jornada, lliure de castells, fou aprofitada, per aquell qui ho va voler, per acabar de veure allò que li faltava per descobrir de Lisboa, la bella i suggestiva ciutat de l’estuari del Tajo, capital dels portuguesos.
I a Coimbra i Porto
El dilluns dia 11, carretera i manta en direcció a Porto, la capital septentrional del país, tot aturant-nos, però, a Coimbra.74 En aquesta ciutat, universitària per excel·lència, vam actuar a la cèntrica praça da República —lloc de trobada de l’estament estudiantil i d’ambient nocturn— amb els tres de set, quatre de sis net, cinc de cinc net, pilar de cinc i dos pilars de quatre alhora i donant un tomb en rodó tota la pinya. El representant de la Cambra de Turisme ens va regalar una sèrie d’obsequis per la nostra actuació i recomanà la visita al Portugal dos Pequenitos, una mena de Catalunya en Miniatura, però a la portuguesa.
Ja gairebé fosc i negre arribàrem a Porto, on, gràcies a un guia facilitat pel consistori, poguérem arribar molt més fàcilment davant la Câmara Municipal (Ajuntament), on enlairàrem un tres de set, un tres de sis aixecat per sota i net, una torre de sis, un pilar de cinc i dos pilars de quatre simultanis. Pujàrem després al primer pis del palau, a l’interior del saló de sessions del qual, hi hagué intercanvi d’obsequis i es feu un pilar de quatre, l’últim castell de la gira, amb els grallers tocant la música de la Muixeranga d’Algemesí; també se’ns convidà a degustar un vi d’honor —una copeta de l’arxifamós vi de Porto, és clar— cosa que tothom agraí. I sense temps per a més, anàrem a dormir a Póvoa de Varzim, una ciutat de més al nord, però bastant propera, des d’on, l’endemà, emprenguérem el viatge de retorn cap a la vila nostra.75 Hi vam arribar a quarts de tres de la matinada del dia 13 —després d’haver dinat a Aranda de Duero i sopat a l’àrea d’Alfajarin, de l’autopista de Saragossa— cansats de tantes hores de viatge, però satisfets a la fi.
Dins del capítol anecdòtic, cal destacar un aspecte, diríem negatiu, d’aquells dies: la crònica (?) que va fer un periodista portuguès d’un diari de Lisboa, CM, menystenint la presència dels castellers i aprofitant, de passada, per fer una dura crítica política als responsables de la Cambra local de Turisme, pel que, segons ell, era una trista manera de llençar els calés contractant un grup que no feia res de particular —segons aquell «graciós» de torn, els bombers ho feien millor—, quan, realment, ni les cambres pagaven el nostre viatge ni els bombers lisboetes feien les torres que fem els castellers. Els titulars del periòdic no podien ser més sensacionalistes: «Castelo hunano enganou Lisboa» i «Castelo humano desilude lisboetas»; i anaven acompanyats de comentaris tan galdosos com que «Os lisboetas esperaram uma hora pela chegada dos “alpinistes” catalães» o que aquests venien «...de um almoço aparentemente abastado, tal era a disposição manifestada pelos “acròbates”. Muitos deles trazian pendurados na boca grandes e suculentos charutos...»; és a dir, que ens havíem atipat d’allò més i que la majoria fumàvem puros dels més bons. Poca credibilitat devien atorgar-li els seus lectors quan, a més, gosava qualificar el nostre tres de set com «um castelo humano com a altura de quatro homens...». Segons tots els indicis, es tractava d’un periodista de l’oposició al grup municipal que governava llavors al Consistori de la ciutat. La colla va transmetre la seva queixa al director de l’oficina portuguesa de turisme a Barcelona, senyor Fernandes, qui, amablement, s’oferí a aclarir la situació davant dels responsables del periòdic en qüestió. Però ja no ho vam remenar més, no pagava la pena...76 També cal dir que fórem portadors de diversos missatges de
salutació de part del Conseller del Departament de Comerç i Turisme de la Generalitat de Catalunya, així com dels responsables de la Diputació de Barcelona, per als seus homònims portuguesos, amb els quals intercanviàrem regals i impressions. En aquest aspecte, la recepció que ens brindaren a la Cambra Municipal de Turisme de Lisboa contribuí a dissipar el malestar pel fet d’haver-nos hagut d’allotjar en dos hotels diferents a la capital, la qual cosa entorpia la nostra logística. Per acabar, fem constar igualment que el viatge dels 103 castellers fou possible, sobretot, pels guanys de la colla amb les seves actuacions durant la temporada (incrementats arran del concurs de Tarragona), però també mercès a sengles subvencions que rebérem de la Generalitat i la Diputació.
A la romeria de Montserrat i altres actuacions
La sortida a Montserrat per la romeria, el 17 d’octubre, se saldà amb una exhibició discreta que començà amb el quatre de set amb l’agulla al mig i continuà amb un cinc de set, només carregat, el tres de set, el pilar de cinc i quatre pilars de quatre simultanis. Una setmana després, per Santa Úrsula, la Colla Vella carregava, a Valls, el primer tres de nou amb folre del segle XX. I el dia 26, a Vilafranca, dins dels actes d’inauguració del nou camp de futbol a la zona esportiva, vam completar la típica ‘clàssica’de set, és a dir, tres i quatre de set, torre de sis i pilar de cinc.
El dissabte 6 de novembre, es van filmar en una vinya propera a La Granada unes imatges per a la sèrie televisiva «Protagonista el Vino», amb l’actor Valeriano Andrés com a cap de cartell, sota la direcció del també actor Ángel del Pozo, i en les quals hom precisava de participació castellera. Amb un grup més aviat reduït de castellers i per necessitats del rodatge, vam haver de fer tres vegades seguides el quatre de sis net i, a més, la torre de sis i un pilar de cinc aixecat i baixat per sota, que aconseguírem al segon intent (cal suposar que la caiguda no devia formar part de l’enregistrament). L’endemà dia 7, a Vilanova i la Geltrú, juntament amb els Nens del Vendrell, els Castellers de Sitges, els Minyons de Terrassa i els Castellers de Ribes, vam prendre part en la multitudinària celebració de la Diada de la Colla dels Castellers de Vilanova-Colla de Mar, encara activa aleshores, però que es dissoldria l’any següent; els castells que completàrem a la vila marinera van ser el cinc de set (al segon intent, el primer fou desmuntat), el quatre de set amb l’agulla al mig i dos pilars de quatre simultanis; una forta pluja durant una bona part de la matinal castellera impedí que les colles poguessin desenvolupar tot el seu programa.
La Diada de la Colla
A La Voz del Penedès (13 de novembre) l’incombustible casteller Jacint Tomàs, Capsot, s’anticipava a la celebració de la diada de cloenda de la temporada amb uns versos de pròpia collita que ens plau d’oferir a continuació (tot i les incorreccions ortogràfiques, els transcrivim tal com van ser publicats i com un petit homenatge a aquell recordat company, carregat de bona fe, que va parar, a baixos, pilars, torres i castells i amenitzava algunes de les nostres sobretaules): «Roser Casteller Jo als castellers els comparo com si fossin un roser que si ni es poda ni es cuida l’any següent no queda res. El que te que fer una colla és aquest roser podà i si una rosa surt fullada altre bona en sortirà. I avui una, demà una altra un bon pomell es farà i abans que una es pensegui altres de noves i hauran. D’aquesta manera mai vostre roser morirà i aquells ponsells que avui surten seran les flors del demà».
I fou el diumenge dia 14, quan, a Vilafranca, festejàrem la nostra Diada de la Colla. A la missa de dotze, es feu la tradicional ofrena dels fruits de la terra i es repartí una estampa dibuixada pel polifacètic artista, escriptor i periodista Avel·lí Artís i Gener, conegut popularment amb el renom de Tísner, que havia viscut exiliat a Mèxic, a la postguerra, durant vint-i-cinc anys (no va tornar fins al 1965), i que, anys a venir, rebria la Creu de Sant Jordi i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes; la seva ben treballada i bonica làmina representava un pom de dalt casteller de bona traça. A la plaça, completàrem el cinc de set, el tres de set aixecat per sota i el quatre de set amb l’agulla al mig, a més de carregar la torre de set, després d’haver desmuntat un primer intent; també vam fer dos pilars de cinc alhora, diversos pilars de quatre i un pilar de cinc aixecat per sota i portat al balcó. Les plaques de casteller de soca-rel van ser per a Cosme Milà i Atset, el petit dels dos germans castellers coneguts com els Parents i agulla solvent de molts castells grossos, i Francesc Miró i Martín, casteller del peu, sovint a crosses (aquest darrer, però, no es trobava a la plaça, per indisposició, i hagué de rebre-la posteriorment). En el
dinar, al saló d’espectacles del Casino, ens acompanyà en Tísner, amb part de la seva família, i quan fou convidat a adreçar-nos unes paraules va començar dient: «No en soc fill, de Vilafranca, però en soc nét», al·ludint al succés «que hi tinc enfonsades les meves arrels», atès que el seu pare, que havia treballat d’impressor, sí que ho era; i amb el goig que li produïa el fet de trobar-se a casa nostra va cloure així el seu vibrant parlament: «amb l’emoció que no puc ni vull dissimular, llenço el meu clam apassionat: Visca Catalunya!», coronat amb forts aplaudiments. I abans de finalitzar l’àpat, l'esmentat Cinto Tomàs, va dedicar un emotiu poema a l’enyorat company i excap de colla Lluís Giménez, que es trobava delicat de salut; era aquest: «Amic casteller Tu ets, amic Lluís Giménez, un home de gran homenia, de cor noble i bondadós i fent castells dels millors, home dels bons que hi havia. Però aquesta vida és dura i a tu no t’ha respectat, patint sobre ta persona i tu tot ho has suportat, lluitant amb gran alegria, per poder recuperar aquelles ganes de viure que sempre vas demostrar. Quan tu feies grans castells, el teu nom tothom cridava, Lluís... el Lluís Giménez, que de terços en parava. Però Lluís, tu, amb paciència, igual que abans seràs: tindràs humor i alegria que en tu s’havia acabat. I quan això hagis guanyat amb gran il·lusió de viure, veuràs que maca que és la vida fent-ne rotllo amb la família i amb els que t’hem apreciat.»
A més dels versos de l’incombustible i recordat Capsot, Lluís Giménez rebé un públic homenatge de reconeixement, amb el lliurament d’un quadre que reproduïa una torre de vuit amb folre aixecada a la plaça de la Vila.
El 3 de Vuit (3 de desembre) i també La Voz del Penedès, l’endemà, recollien una notícia segons la qual els Falcons de Vilafranca proposaven fundar una nova colla castellera a casa nostra, amb la particularitat que, si la creació es duia a terme, només farien una única actuació en tota la temporada, per la Festa Major; la intenció hi era, però no es concretaria, com veurem, tot i que amb perspectives diferents, fins passat més d’un any. El nostre particular any casteller el tancaríem el 8 de desembre, de nou a Vilafranca, davant del Casino, com ja venia essent habitual; i ho vam fer amb els tres i quatre de set, el nou de cinc net, el tres de sis per sota i net, el pilar de cinc portat al balcó i alguns pilars de quatre.
El nostre balanç casteller de la temporada no havia estat pas massa falaguer, malgrat el segon lloc aconseguit al concurs de Tarragona, però n’hem de deixar constància per tal de donar continuïtat al recull que ja hem fet dels anys precedents. Ve-t’ho aquí: - 1 torre de vuit amb folre (carregada) - 2 quatres de vuit (carregats) - 5 torres de set (2 de carregades) - 10 tresos de set aixecats per sota14 cincs de set (1 de carregat) - 7 quatres de set amb l’agulla al mig
Com es pot comprovar, el nombre de castells de vuit era molt magre i, a sobre, només els havíem pogut carregar, Havia estat un any difícil a causa de totes les vicissituds a les quals la nostra colla s’havia vist abocada en l’àmbit vilafranquí. Però també cal dir que les esperances no les vam perdre mai del tot davant d’un nou any a punt de començar i en el qual començaríem a remuntar.


















































