«Com esperem tots la sessió castellera de la Festa Major per veure els mateixos castells que hem vist mil cops, i com ens trobem representats per l’esforç d’aquells homes, que és també l’esforç de la nostra terra!». Amb aquests mots —que signava un anònim Oriol— el nostrat Tothom (1 de gener) es mostrava el més matiner a l’hora de parlar de castells. També se’n parlaria molt aviat a la masia de Cal Cassanyes del Pla, la nit del 7 de gener, quan s’hi reuní el Jurat qualificador del premi periodístic casteller «Força, Equilibri, Valor i Seny», en la seva tercera edició. L’escrit guardonat en l’ocasió fou el que duia per títol «La “comèdia humana” dels castells», signat per Ramon Buckley a El Eco de Sitges, mentre que l’accèssit fou concedit al nostre treball «Places castelleres de quatre de vuit», que havia estat publicat al mateix Tothom. El Jurat també volgué prendre en consideració l’article «Altafulla i el fet casteller», de Josep Manel Llorens, aparegut al Diario Español de Tarragona. Així mateix, instava els responsables de l’organització del Congrés de Cultura Catalana, pròxim a celebrar-se, a no descuidar la seva atenció envers el món casteller, una consideració que es faria ben palesa molt aviat, tal com podrem comprovar oportunament. També al Tothom (12 de febrer) s’oferia un «Resum de l’any casteller 1976», on es precisava, com un dels esdeveniments més destacats, que «Carregar i descarregar un magnífic Quatre de vuit a Montserrat, muntanya-símbol del nostre país, fou també una altra gesta aconseguida pels nostres Castellers de Vilafranca el 17 d’octubre, primer “carro gros” que una colla planta a Montserrat». Precisament per aquelles dates s’havia posat a la venda un pòster del castell, amb fotografia de Jaume Giménez.
La primera sortida de l’any, a Manresa
El 20 de febrer encetàrem la temporada a Manresa, gairebé vint anys després que hi anéssim a estrenar les camises verdes en aquella primavera del 1957, que significà la represa de la nostra colla. El motiu d’aquesta nova sortida, ara hivernal, era el de participar a les tradicionals Festes de la Llum de la capital del Bages, on carregàrem i descarregàrem tres tresos de set, dues torres de sis, tres pilars de cinc, dos d’ells aixecats i baixats per sota i un altre portat al balcó de l’Ajuntament, a més d’un quatre de sis net i diversos pilars de quatre, alguns caminant i/o amb la senyera.
Durant aquests primers mesos de l’any, a diferents places amb presència castellera, se celebraren reunions preparatòries amb la missió de preparar un manifest que s’havia de llegir a Perpinyà, el 16 d’abril, així com una magna trobada de totes les colles, la qual, després de diverses vicissituds, no tindria lloc fins al mes d’octubre, a Santes Creus; ambdós esdeveniments van ser programats com a actes d’adhesió al Congrés de Cultura Catalana. Al Palau dels Reis de Mallorca de la capital del Rosselló, en la data indicada, Pere Català i Roca, que ostentava la representació castellera, va llegir el «Manifest Casteller» suara esmentat, durant la sessió de cloenda de l’àmbit d’Antropologia i Folklore del citat congrés, a la qual —com a redactor principal de la part majoritària del text presentat, que comptà amb l’aprovació de totes les colles—, qui això subscriu també tingué el goig d’assistir.27
Les nostres primeres cites primaverals van ser castellerament molt prudents. El 23 d’abril, Diada de Sant Jordi, a la vila de Molins de Rei, amb els tres i quatre de sis nets, la torre de sis, dos pilars de cinc per sota i diversos pilars de quatre. Una actuació semblant la vam fer l’endemà a Martorell, com era de costum, pràcticament amb els mateixos castells, però amb un pilar de cinc per sota de més. I el 15 de maig, camí de Badalona, tots els membres de la colla participants de la sortida van tenir entrada lliure al Parc Zoològic de Barcelona —per iniciativa nostra i convidats pel seu director, el granollerí Antoni Jonch i Cuspinera— a canvi d’una senzilla exhibició de record. No caldria dir que la canalla —i també els més madurs, és clar— van poder gaudir d’una estona de lleure amb la contemplació de la fauna que s’hi exhibia; i al peu de la icònica Dama del Paraigua van plantar un tres de sis net, un pilar de cinc i dos pilars de quatre alhora. Més tard, arribats a Badalona, la ciutat veïna i costanera del Barcelonès Nord, van oferir als seus estadants, per tercer any consecutiu —en aquesta ocasió al parc de can Solei, en el marc d’un dels actes de promoció del Congrés de Cultura Catalana— una clàssica de set, una mica ampliada, amb el tres de set, el quatre de set, dues torres de sis, el pilar de cinc aixecat per sota i amb la Senyera i diversos pilars de quatre.
Unes Fires discretes i intent de carro gros a Moja
No caldria dir que havíem començat la temporada del 1977 amb molta cautela. És precís recordar que en aquella època la consolidació dels castells de vuit —i àdhuc de la torre de set— no era cosa que tinguéssim gaire per la mà, com aquell qui diu. Els alts i baixos eren freqüents i això explicaria que a les Fires de l’any en curs, atès el poc rodatge que dúiem, els nostres tècnics no volguessin arriscar més del compte. Així doncs, la nostra exhibició firal del 22 de maig, a Vilafranca, consistí a descarregar el cinc de set, el quatre de set amb l’agulla al mig —per fi!, després d’una temporada en blanc—, el tres de set, el pilar de cinc i tres pilars de quatre. Tampoc l’actuació al poble del Bruc, el 2 de juny, no s’allunyà de la discreció; però en aquest cas hi contribuí la intensa pluja que caigué aquell dia i que no va permetre anar més enllà d’alguns castells de sis, el pilar de cinc aixecat i baixat per sota i pilars de quatre. El 2 de juliol, a Sant Pere de Ribes, al costat dels Bordegassos de Vilanova, també vam veure reduïdes les nostres ambicions, ja que, tot i descarregar el tres de set, el quatre de set amb l’agulla al mig i un pilar de cinc aixecat per sota, no vam poder coronar la torre de set.
El 16 de juliol (després de l’experiència anterior al Ciero) endegàvem una nova «Crònica de Castells», aquesta vegada a les pàgines de La Vanguardia Española —que no recuperaria el nom primigeni de La Vanguardia, a seques, fins al cap de poc més d’un any—, una iniciativa en la qual el recordat i gran periodista Manuel Ibáñez Escofet, que n’era sotsdirector, esdevingué el nostre gran valedor. Aquest espai el vàrem poder mantenir durant gairebé tres lustres (1977-1991) i no fou fins cap al final d’aquest període que ens fou possible, malgrat haver-ho demanat amb anterioritat en diverses ocasions, d’utilitzar a les nostres cròniques el català com a mitjà d’expressió habitual.28 Per a l’endemà, dia 17, s’havia rumorejat una previsible actuació al barri vilafranquí de Sant Julià, però allò que realment succeí fou que un grup improvisat de castellers —tot i que sense la camisa verda—, amb l’ajut d’alguns falconers i uns quants aficionats del barri, van plantar diversos castells menors.
El dia 23 vam actuar a Masquefa, carregant i descarregant el quatre de set, el tres de set, la torre de sis i un pilar de cinc aixecat per sota, en el qual l’enxaneta desplegà la senyera. I l’endemà anàrem a la veïna Moja (Olèrdola) on, en companyia dels Castellers de Sitges, no vam poder amb un potser massa prematur quatre de vuit que, després de moltes xurriacades, va caure quan només s’havien acabat de col·locar els quints; completàrem la malastruga exhibició amb el tres de set, la torre de sis i el pilar de cinc. El 31 de juliol, a Sant Cugat Sesgarrigues, ja ens va anar una mica millor: a la cercavila, tres de sis net i pilar de cinc aixecat i baixat per sota; a la sortida d’Ofici, quatre de sis net, torre de sis neta i tres pilars de quatre alhora; davant l’Ajuntament, el tres de set, la primera torre de set de la temporada i un altre pilar de cinc aixecat i baixat per sota, amb la pinya donant tot un tomb en rodó; i finalment, a la masia de cal Sanyes, el tres de sis net i el pilar de quatre, tots descarregats.
Quatre de vuit de mitjanit
I a Vilafranca, el 13 d’agost, a la festa popular Màrtirs Street, encara ens vam superar, descarregant primer una altra torre de set, que donà pas a un nou intent de quatre de vuit, que, en aquesta ocasió, va caure quan entraven els dosos. Malgrat el desencís i després d’una llarga espera, prop de la mitjanit vam repetir l’atac al carro gros i, ara sí, el vam poder completar davant l’eufòria general, per acabar amb un pilar de cinc aixecat i baixat per sota. I encara hi va haver un forat per tal que un dels organitzadors de la festa, el casteller Jaume Trius, conegut popularment com el Pinzellets —veí del carrer, aleshores— parés, de segon, un pilar de quatre amb dos fills seus, Jaume i Moisès, al damunt; a més, aquell dia va estrenar un drac construït per ell mateix per a la festa del barri. Ens acompanyaren en l’actuació al Vall del Castell els Castellers de Barcelona i, al cap d’uns dies, al Tothom (20 d’agost), hom podia llegir que «La gesta de repetir el quatre de vuit i aconseguir descarregar-lo va fer que el xampany fes confondre l’alegria serena amb l’eufòria esclatant dels presents, animats amb l’esplèndid ball de gralles que va durar fins la matinada».
Al Tothom (27 d’agost), el cronista casteller barceloní Joan Gala presentà un article amb el títol «Castells i Congrés de Cultura Catalana», en el qual parlava del Manifest Casteller que havia estat presentat a Perpinyà i afegia que «Tot i que les colles s’abocaren des d’un principi en pro del Congrés no es veieren del tot correspostes en quant a la final de l’àmbit d’Antropologia i Folklore que tingué lloc el passat mes d’abril a Perpinyà [...] Una vegada més, els castells i els castellers estan al servei del poble, i donant palesa mostra d’això, les catorze colles s’han autoconvocat, perquè els castells són una realitat viva, genuïna, autòctona i integradora de Catalunya, obra del sentiment i de l’esperit de la terra, essència col·lectiva, patrimoni espiritual ben nostre, i el proper 2 d’octubre tindrà lloc, al Pla del Monestir de Santes Creus, la Trobada Castellera d’aportació al Congrés de Cultura Catalana...». En el mateix número del setmanari vilafranquí s’informava d’una taula rodona que havia estat promoguda per parlar dels últims deu anys de castells i que havia reunit a la seu de la seva redacció diversos personatges del món casteller: el mateix Joan Gala, Pere Català, Emili Miró, Oriol Rossell i qui això subscriu.
El dia 28, el ja tradicional pregó de Festa Major anà a càrrec de l’erudit advocat i poeta badaloní Joan Argenté i Artigal, del qual ja hem parlat en diverses ocasions. Els que van ser Administradors d’aquell any —Manuel Guilamany i Barreras, Lluís Monsarro i Rafecas i Joan Pausas i Mas— li havien encomanat la tasca per suggeriment d’en Jaume Casanova; i malgrat que la prèdica tingué una durada excessiva (perquè no se l’havia informat correctament del format que acostumava a tenir el pregó de Festa Major i ell es pensava que es tractava de plantejar una conferència erudita), la dissertació esdevingué tota una lliçó històrico-filosòfica i ens plau donar-ne un tast com a homenatge íntim a qui fou, fins a la mort, un gran admirador dels castells i de la nostra colla: «No tinc altres lligams amb aquesta vila que l’amistat amb uns quants excel·lents vilafranquins, l’assaboriment de la bellesa tan civilitzada dels seus carrers i places, l’agraïment d’haver après aquí què són els castells i l’experiència d’haver-hi viscut la diada de Sant Fèlix vuit vegades [...] El drac i els castells són els balls catalans que s’oposen entre sí, per això, penso, aquests dos balls es troben als extrems contraris de la festa diürna del 30 d’agost. El drac la inicia i els castells la consumen [...] Camises vermelles, camises verdes, camises roses, molts, moltíssims pantalons blancs, grans faixes negres. Comencen els castells. Comença l’aventura dels castells. Comença aquest
ball. l ben bé es pot anomenar ball: es fa amb música, es basteixen unes figures, dansen dansaires masculins29 com a moltes danses elementals o primàries, i la dansa segueix un procés de plantejament, desenrotllament i desenllaç: es fa i es desfà. I de vegades es desfà fins i tot abans d’hora. Justament aquesta possibilitat de desfer-se abans d’hora dóna a la dansa la dimensió d’aventura humana. Jo no sóc pas dels qui pensen que tot castell es fa per ésser desfet; vull dir que no crec pas que calgui acomplir-se escrupolosament que un castell es carregui i es descarregui. Perquè la dansa dels castells no es pas un joc sinó una veritat [...] Això comporta que el poble constituït a la plaça es trobi en una situació nova: entra en la llibertat. Pot començar a escollir. Fins llavors es trobava en un nivell de vida estètic: era espectador. Quan comença la dansa dels castells pot ascendir, si ho vol, a un altre nivell collectiu: el nivell de vida ètic, el nivell de vida moral. És a dir, el poble que era només espectador esdevé, per la dansa dels castells, enriquit amb la possibilitat de començar a viure la vida no pas com un joc sinó com una cooperació. Pot deixar de viure la vida com a passatemps i començar-la a viure com a existència.
—Amb la dansa dels castells el poble ja no solament “és” a la plaça sinó que hi pot “existir”, pot esdevenir plenament ell mateix.
—En la llibertat que la dansa dels castells aporta, el poble constituït a la plaça pot triar entre continuar essent pacient, receptor, menor d’edat o d’esdevenir agent, constructor, adult. D’això, d’esdevenir agent, constructor, poble en edat adulta, el ball dels castells en diu simplement, amb una imatge poètica intensíssima, “fer mans”.
—“Fer mans” o sia no “ésser poble només”, sinó “existir en tant que poble”, vol dir construir la pròpia i diferenciada vida col·lectiva responsablement. Això comporta una experiència de soca-rel: l’angoixa, el cost de l’exercici de la llibertat. La llibertat és el buit que permet d’elegir i, en elegir, es refusa allò que no s’elegeix. Buit i refús, doncs, generen vertigen i culpabilitat: l’angoixa.
—El nucli de la dansa dels castells és, doncs, l’angoixa. És per tot això que he dit que la dansa dels castells té la dimensió d’una aventura. I que no és pas un joc, sinó que és una veritat.
—Al costat de tots els balls catalans, al costat de la sardana que és “la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan” permeteu-me que afirmi, perquè els castells no són pas un joc sinó una veritat, que els castells són “la dansa més vera —la dansa més veritable— de totes les danses que es fan i es desfan”.
—La dansa més bella ens acosta els balls inicial i final de la festa diürna del 30 d’agost a Vilafranca: la dansa més fera, la del drac, i la dansa més vera, els castells...».
Una Festa Major també discreta per als Verds
I sense possibilitats de fer cap més actuació en aquella segona quinzena del mes d’agost, ens plantàrem a la Festa Major de Vilafranca sota l’evidència d’uns presagis que se’ns presentaven adobats d’una certa incertesa. El dia 29 ja va començar amb no gaire bon peu, ja que vam descarregar a la plaça els tres i quatre de set, però sense que pogués reeixir l’intent de torre de set, per acabar amb dos pilars de cinc simultanis. Com sempre, al llarg de la jornada, vàrem aixecar uns quants pilars de cinc més, castells de sis i alguns pilars de quatre en la nostra participació a la cercavila i a la processó.
A la Diada de Sant Fèlix, igual que l’any anterior, es van donar cita a la plaça més castellera les quatre colles capdavanteres del món casteller: Nens del Vendrell i Joves i Vella dels Xiquets de Valls, al costat de la nostra.30 L’actuació dels Castellers de Vilafranca, sense ser dolenta, encara sembrava dubtes, ja que, tot i començar forts, tornant a carregar i descarregar un treballat quatre de vuit, la torre de set se’ns va tornar a mostrar esquerpa i només la vam poder carregar en un segon intent; ens va faltar una mica de sort en el primer, puix que es va despenjar el pom de dalt, mentre que a la segona temptativa i havent de fer uns quants canvis, assolírem coronar-la; després vam completar un tres de set aixecat per sota (que no aconseguíem des del 1974), per acabar amb dos pilars de cinc alhora. Els habituals pilars de quatre i de cinc i també alguns castells de sis durant la resta del dia, especialment a la tarda, a diverses institucions benèfiques de la vila i a la processó, completaren la nostra prestació castellera del dia del Sant Patró.
El tarragoní Diario Español (1 de setembre) es mostrava força condescendent amb els de la camisa verda quan comentava: «A pesar de que en un principio les pintaran bien las cosas a los de Vilafranca cuando consiguieron “descarregar” el “carro gros”, lo más destacable de esta colla es, sin duda, el espíritu de lucha que vienen demostrando continuamente, reflejado, en esta ocasión, en ese segundo intento del “dos de set” que realizaron teniendo que cambiar a más de la mitad de los hombres que lo realizaron. No obstante, creemos que no se puede juzgar a una colla por una sola actuación, y que no tardaremos en ver como los Castellers de Vilafranca se desquitan de esta actuación y quitan a sus aficionados este mal sabor de boca que de alguna forma, les dejaron ayer; la colla vilafranquina es una agrupación con solera y todos somos conscientes de que es capaz de hacerlo y de que en el momento menos esperado lo hará». D’un altre apartat de la crònica —signada conjuntament pels amics Josep Manel Llorens i Manel Sanromà—, que recollia impressions i anècdotes de la diada, hem triat aquella que ens ha semblat més xiroia; ve-t’ho aquí: «Jordi Pujol estava en un balcó de la Plaça. I vam veure com amb el dit comptava
els pisos que tenien els castells. Home, senyor Pujol, tenint com té uns companys diputats com en Pep Jai o en Reventós, podria diferenciar un tres de set d’un quatre de vuit! Estem segurs que en les tertúlies de la Cambra de Diputats li podrien ensenyar. Parlant de diputats, en Pep Jai no va fallar tampoc a aquesta diada. Nosaltres, que les seguim totes, podem afirmar que està tant a Madrid com a les places castelleres». Afegirem que aquell que esdevindria, al cap de gairebé tres anys, president de la Generalitat de Catalunya, no s’estava de manifestar: «Hem presenciat una festa força interessant en la que ha quedat plenament demostrat quin és l’esperit de la terra. I també et puc dir que he quedat molt gratament impressionat en veure amb quina facilitat es fa un quatre de vuit, quan recordo el dificultosos que eren quan jo els vaig veure fer l’última vegada (fa, ja, molts anys). Puc dir-te que estic molt content i que tant de bo totes les festes majors fossin com aquesta». Un altre dels interviuats, el pregoner de la festa, Joan Argenté, molt més avesat a veure castells, destacava «la importància de la plaça com a plaça castellera. És fruit d’aquesta plaça el que, com a fi de festa, dues colles importants hagin carregat dos castells importants (es referia als tresos de vuit que havien carregat la Vella i els Nens); això només es pot entendre com a fruit d’un lloc on tota la gent visqui els castells i ajudi a plantar-los».
El dia 31, ens vam poder treure un altre cop l’espina d’una torre de set que, després de les dues caigudes anteriors, descarregàrem de nou; i també vam completar el cinc de set, el quatre de set amb l’agulla al mig i tres pilars de cinc, dos d’ells simultanis i l’altre portat al balcó de l’Ajuntament. A més dels habituals pilars de cinc i de quatre propis de la dinàmica de la jornada, afegirem que a la processó del capvespre, a més dels castells menors de costum, vam plantar quatre pilars de cinc més.
Setembre reivindicatiu
Passada la Festa Gran, el 8 setembre tornàrem a Sant Sadurní d’Anoia, amb motiu de les seves Fires i Festes de cada any, per descarregar-hi el tres de set, el tres de sis aixecat per sota i net, la torre de sis i dos pilars de cinc, un dels quals fou portat al balcó de la casa de la Vila. I dins del context d’un corrent reivindicatiu que es vivia llavors a casa nostra, ens plau d’informar que, amb motiu de la Diada de l’11 de setembre, es van celebrar una sèrie d’actes, a Vilafranca, promoguts per una comissió d’entitats en la qual figurava el nostre Patronat dels Castellers de Vilafranca. A dos quarts d’onze de la nit de la vigília, a la plaça de Jaume I, la colla va participar en una «Festa popular per l’Autonomia», en la qual vam completar el tres de set, el quatre de set, dos pilars de cinc alhora i un pilar de quatre aixecat per sota en el qual l’enxaneta va desplegar la senyera. Aquell mateix dia, des del Tothom, tot fent proselitisme casteller, ens havien tirat un cable en «...recordar que els Castellers de Vilafranca assagen els dimecres i divendres de cada setmana, a la plaça de Sant Joan, davant el bar del Cor, assaigs sempre interessants tant de contemplar com de participar, de cara a una major compenetració de tots plegats amb la important tasca, per a nosaltres, de fer castells». El 25 de setembre, a Tarragona, amb motiu de la celebració (tot i que amb un any de retard) del Cinquantenari dels Xiquets de Tarragona, hi hagué una nova trobada de les quatre colles capdavanteres –les dues de Valls, la del Vendrell i la nostra– al costat dels amfitrions de les camises a ratlles vermelles i blanques. L’actuació per part vilafranquina no podia ser més atziaga, ja que quedaren en un no res (amb la llenya pertinent) els dos intents del tres de vuit (ambdós van caure amb els dosos ja al seu lloc), així com un altre de la torre de set. Amb el pilar de cinc de comiat vam haver de marxar cap a la vila amb la cua entre cames i amb el desànim propi d’aquest tipus de situacions.
A Santes Creus, amb les altres tretze colles del món casteller
El mes d’octubre ens arribà amb la notícia de la represa de les cròniques castelleres al rotatiu barceloní El Noticiero Universal, tot recuperant per a l’espai en qüestió el nom identificador de «Món casteller», que havia estat encunyat per qui això subscriu, però canviant de redactor. El vilafranquí Jordi Fornés, que afegia el sobrenom Agulla als seus nom i cognom, seria l’encarregat de tirar endavant, doncs, la secció que nosaltres havíem iniciat, gairebé cinc anys abans, a l’aleshores popular Ciero, un diari, però, que ja no havia de durar gaire, donat que desapareixeria al cap de vuit anys. El que no sabrem mai, tanmateix, és si en aquesta represa va influir el fet que, uns mesos abans, fins i tot una icona força conservadora com La Vanguardia s’hagués decidit a publicar una crònica de castells.
El diumenge dia 2 del mateix mes d’octubre, tal com ja havíem avançat, tingué lloc a Santes Creus la magna «Trobada d’Aportació al Congrés de Cultura Catalana», que reuní a la plaça del Monestir cistercenc, del municipi d’Aiguamúrcia, totes les colles castelleres —catorze— existents aleshores. Per manca de pressupost, no havia quallat la idea de portar-les, el 16 d’abril, a Perpinyà (o a Banyuls de la Marenda, el 17, segons algunes fonts), quan s’hi va llegir el «Manifest Casteller». Més tard, es barrinà sobre la possibilitat que la múltiple exhibició es fes el 12 de juny a Barcelona, en un altre dels actes de l’àmbit d’Antropologia i Folklore, però també fou debades (per proximitat, només hi actuà la colla barcelonina, en representació de totes les altres); el cas és que no hi havia diners ni per cobrir les despeses del desplaçament. I fou llavors quan les colles van decidir tirar pel dret, pel seu compte, i autoconvocar-se per celebrar l’aplec casteller en el marc del cenobi per excel·lència
de l’Alt Camp. L’amic Jaume Casanova argumentava, a la revista Canigó, que «El fet és important no sols des d’un punt de vista casteller, sinó també cívic [...] si tenim en compte que aquesta vegada són les mateixes colles que s’autoconvoquen [...] és com una mena de miracle —casteller, és clar—, el qual passarà als annals de la nostra història castellera; i el que totes estiguin d’acord amb tot ho fa més destacable». L’artista barceloní Josep Buyreu —amb molta vinculació amb els Castellers d’Altafulla, com a padrí que en fou— va ser l’encarregat de dibuixar el cartell anunciador de la diada, en la qual, prèviament a l’exhibició castellera, hi hagué un emotiu predicot a càrrec del veterà casteller i amic vendrellenc, establert a Terrassa, Emili Miró, a qui s’anomenava popularment patriarca de les lletres castelleres i que presidí simbòlicament la trobada;31 feia molts pocs dies que havia perdut la seva esposa, però, així i tot, mantingué fidel el seu compromís amb la cita castellera i va incloure en el seu parlament aquests mots ben significatius: «En un dia de castells no veureu cap cara trista; veureu a tothom amb el somriure a flor de llavis; les penes es guarden per una altra ocasió...». En el decurs de la multitudinària manifestació, els Castellers de Vilafranca descarregàrem la torre de set, i intentàrem un tres de set aixecat per sota que va caure quan ja s’havia aixecat tot el castell; finalment, juntament amb totes les altres colles, vam enlairar un pilar de cinc. Afegirem que, amb posterioritat a la data de celebració de la trobada, les colles van fer ofrena d’un mosaic —realitzat per l’artista vilafranquina Fina Via, al seu taller de can Fontanals, d’Avinyonet del Penedès, amb rajoles de ceràmica rústica— que fou instal·lat a la façana del Palau de l’Abat, tot reproduint el dibuix del cartell original de l’amic Buyreu i amb aquest text: «El 2-X-1977 plantaren castells en aquesta plaça les catorze colles del món casteller, com aportació al Congrés de Cultura Catalana».
La resta d’aquell mes d’octubre encara fou més pròdig en actuacions. El dia 4, a Vilafranca, davant del Museu, amb motiu d’una convenció de directius de caixes d’estalvi de l’Estat espanyol, promoguda per la companyia n. C.r., vam completar el quatre de set, la torre de set, el tres de set i un pilar de cinc. I el dia 12, a la Festa Major del barri de Cal Rubió, de Santa Margarida i els Monjos, dos pilars de quatre simultanis, el tres de set, la torre de set, el quatre de set, el tres de sis aixecat per sota i net, el pilar de cinc (amb la senyera), la torre de sis, un pilar de quatre girant en rodó tota la pinya, el quatre de sis net i un parell més de pilars de quatre simultanis. Menys prolífica fou l’exhibició del dia 16, a Montserrat, sobretot comparada amb la de l’any anterior, la que va veure el primer quatre de vuit montserratí: en efecte, no va anar més enllà del tres de set, dues torres de sis simultànies, el quatre de set, dos pilars de cinc alhora i quatre pilars de quatre també simultanis (un dels quals no es va arribar a coronar);
calgué lamentar que en aquesta tradicional sortida s’haguessin registrat moltes absències de castellers, la qual cosa va impedir uns millors aconseguiments.
Retorn a la Catalunya del Nord
Abans de la celebració de la Diada de la Colla, la Junta i el Patronat van voler brindar als castellers una excursió de tres dies, de final de temporada, amb allotjament inclòs en un bon hotel; i s’escollí la població marinera de l’Estartit com a centre d’operacions. Des d’aquell bonic enclavament de la Costa Brava, el diumenge 30 d’octubre, els protagonistes d’aquella insòlita sortida feren cap al pla de l’Estació de la vila de Figueres, on se celebrava el centenari de l’arribada del ferrocarril a la capital empordanesa. Allí van plantar un pilar de cinc al moment que hi feia entrada el tren commemoratiu i, després, un tres de set i dos pilars de quatre alhora. Prèviament visitaren el Museu Dalí, on van fer un tres de sis net i, a la cercavila fins a l’estació, la torre de sis, el pilar de cinc i dos pilars de quatre per sota. A la tarda, davant de l’hotel que els acollí, el Bell Aire de L’Estartit —localitat que pertany al municipi de Torroella de Montgrí —, plantaren els quatre i tres de sis nets, la torre de sis, el pilar de cinc i dos pilars de quatre per sota, amb dos nens que eren a l’hostal, fent d’enxanetes.
El dilluns 31, es va passar novament aquella fatídica línia fronterera que separa els catalans per tornar a la Catalunya del Nord, amb una breu visita a la zona costanera d’Argelers de la Marenda, Sant Cebrià de Rosselló, Elna i Canet de Rosselló, per recalar finalment a Perpinyà. Davant del seu emblemàtic Castillet, seu de la institució anomenada «Casa Pairal», que aixopluga el Museu d’Arts i Tradicions Populars del Rosselló i la Cerdanya, dirigida encara aleshores per l’apotecari amic Josep Deloncle (un dels artífexs de la nostra recordada primera presència a Perpinyà, l’any 1970), es va fer una actuació exclusivament pel nostre compte, ja que no ens havia contractat ningú, amb el tres de set, la torre de sis i el pilar de cinc; posteriorment es van plantar dos pilars de quatre alhora davant del monument a Pau Casals, posant així, encara més, el contrapunt de patriòtica catalanitat a la jornada.
I el dimarts 1 de novembre, festa de Tots Sants (que trigaria encara uns anys a instituir-se com a diada de la nostra colla), es va dur a terme l’acostumada actuació a Girona, amb motiu de la seva Fira de Sant Narcís. Davant l’Ajuntament, es completà el tres de set; a la cercavila, la torre de sis i el quatre de sis net; al pavelló esportiu, el quatre de set, el tres de set i el pilar de cinc, amb la senyera; i al parc de la Devesa, el tres de sis aixecat per sota i net, la torre de sis i dos pilars de quatre simultanis. Així finien els tres dies d’aquella sortida de franca companyonia, ben aprofitats i a plena satisfacció de tots els castellers que tingueren l’oportunitat de gaudir-la.
Al Penedès (5 de novembre) trobem informació sobre el «Primer concurs del rotllo» que havia convocat el
g.a. C. (Grup Amateur Cinematogràfic) vilafranquí a les envistes de l’última Festa Major. En el report corresponent, ens adonem que en l’apartat referent al tema «Castells», resultà guardonat amb el premi extraordinari, dotat pel Patronat de Castellers de Vilafranca, el company Ricard Saumell i Poch, qui, aleshores, formava part, precisament com a vocal, de la Junta de la nostra institució.
Una Diada de la Colla també de poca volada, però emotiva
El 13 de novembre, a Vilafranca, vam cloure una temporada, molt discreta pel que fa a resultats, amb la celebració de l’anyal Diada de la Colla, en la qual commemoràvem també el 29è aniversari fundacional i s’honorava el patró Sant Miquel amb força retard. No hi van faltar les Matinades, amb la particularitat que els músics eren tots de casa nostra. A la missa de dotze, a Santa Maria, es repartí l’estampa, dibuixada en l’ocasió pel ja esmentat artista barceloní, amb casa a Altafulla, Josep Buyreu (un dels protagonistes castellers d’aquella temporada, arran de la seva col·laboració gràfica al Congrés de Cultura Catalana), una il·lustració que agermanava un castell davant l’Ajuntament, amb la basílica i el campanar, que treien el nas per damunt de la façana consistorial. En acabar, davant del monument Als Castellers es va fer la fotografia conjunta de ritual, a la que seguí l’enlairament d’un tres de set i un pilar de cinc. Després, al so de gralles i tabals férem cap a la plaça de la Vila, on el vendrellenc Emili Miró (un altre dels protagonistes recents) va pronunciar un generós i abrandat predicot des del balcó principal de l’Ajuntament, tot desgranant, tal com comunicava el redactor del Tothom (19 de novembre), «...gran quantitat d’anècdotes i dades sobre el fet casteller. Justificà el per què Vilafranca és la plaça més castellera, dient que sempre, en tots moments, fins en els més greus de la decadència castellera, a Vilafranca s’havien fet castells per la diada de Sant Fèlix, fins i tot l’any 1921, en que la guerra de l’Àfrica portava l’angoixa a tothom. Cità diverses proeses —de sis— que es feien en aquells moments de decadència, dient que si aquí es feien castells de sis era perquè enlloc se’n feien de set. Parlà dels bateigs i comiats castellers de Vilafranca, relatant l’anècdota de la seva primera i última vegada que pujà a un castell en aquesta plaça. Definí els castells com —una comunitat de cossos i sentiments units per una atracció miraculosa—, tot queixant-se de que faltés un estudi sociològic del fet, acabant amb uns consells als castellers vilafranquins, dient que a la colla hi ha molta il·lusió i entusiasme i que si bé fins ara han patit —un mal de creixença— ara havia arribat la colla en la zona d’estabilització...».
Acabat el predicot, arribà l’hora de la veritat amb l’esperat intent de la torre de vuit amb folre que, malauradament, no reeixí, en caure amb els dosos ja al seu lloc. Sí que descarregàrem després el tres de set aixecat per sota, defensat amb braó, la torre de set i un quatre de set en el qual pujaren a segons dos veterans il·lustres i excaps de colla, per més senyes: Joan Bolet, Garsa, i Gabriel Martínez, Gabi. El cronista i amic Xavier Capdevila a Mundo Diario (19 de novembre) argüia: «Els Castellers de Vilafranca volien tancar la temporada donant una nota sonada a un any en que no s’han vist gaires castells grossos ni arriscats intents...». A l’hora de la veritat, però, com ja s’ha vist, no tot va sortir rodó... L’exhibició va finir amb el pilar de cinc portat al balcó —l’Emili Miró va recollir l’enxaneta—, com a preludi del lliurament, per part del Mènec, de les plaques de casteller de soca-rel, les quals van ser per a una altra parella de castellers veterans: Isidre Giménez Pérez i Dimas Jiménez Garcia, crosses habituals, sovint amb el mateix baix, durant molts anys (l’Isidro també havia anat a baixos en ocasions). Després d’un vermut sota els porxos de la vuitcentista plaça de Sant Joan, la festa s’acabà amb el tradicional dinar de germanor (en aquesta ocasió a la sala d’actes de la Plana Rodona, és a dir, Sant Miquel d’Olèrdola), en el decurs del qual li fou lliurada una medalla de la colla a l’Emili Miró. La nota hilarant de la festa la van posar els components de l’elenc teatral del Caep III vilafranquí, que van parodiar diverses facècies castelleres.
Millorem una mica les estadístiques
En comparació amb la temporada precedent, el nostre bagatge casteller del 1977 havia estat, sens dubte, més positiu, tot i que, per desgràcia, algunes caigudes no havien deixat de malmetre la trajectòria d’una colla que encara trigaria uns quants anys a fer sentir la seva veu per damunt de les seves competidores més directes. Ens manteníem com a colla de castells de vuit, això sí, però els fèiem amb comptagotes i costava Déu i ajut de refermar-nos com a tal. Tanmateix, la nòmina s’havia incrementat, tot ampliant el ventall dels millors castells, ve-t’ho aquí: - 2 quatres de vuit8 torres de set (1 de carregada) - 2 tresos de set aixecats per sota2 cincs de set3 quatres de set amb l’agulla al mig
No era res de l’altre món, però ja podem avançar que la temporada següent ens aniria força millor.



































