El dia 7 de gener, el Jurat qualificador del premi «Força, equilibri, valor i seny», en la seva sisena edició, es va reunir a la masia de Cal Cassanyes del Pla, és a dir, la casa pairal d’Oriol Rossell, a qui corresponia el seu mecenatge. I l’endemà es va fer públic el veredicte, segons el qual l’article premiat fou el que portava per títol «Festa Major, gent i quatre de vuit», essent el seu autor l’igualadí Marcel·lí J. Valls i Torné, un vell conegut d’una bona part de l’afició castellera; així mateix, es concedí un accèssit —dotat per la vilafranquina colla Rabassons i que, a partir d’aquella convocatòria, passaria a ser conegut com a premi «Crossa», en memòria de Jaume Casanova, antic secretari del Jurat— al treball «Parlem de cultura popular», dels castellers terrassencs Josep Anton Falcato i Joan Brugués, membres dels Minyons de Terrassa. El Jurat també va voler posar en valor els treballs de dos amics vallencs ja desapareguts: Miquel Trenchs i Daniel Ventura. Els del setmanari Tothom (15 de gener), en publicar-ho, afegien aquest plany: «Hem sabut, de fonts apropades al Jurat, que de les obres presentades enguany a aquest premi no n’hi havia cap firmada per vilafranquins. No podem dir si és a causa que els escriptors vilafranquins no es dediquin als castells o que els afeccionats als castells no escriuen, però el fet que de la plaça més castellera no hi hagi cap treball presentat fa pensar una mica».
El protagonisme del nostre fundador en aquells començaments de l’any tingué repicó amb l’entrevista que publicà El 3 de Vuit (25 de febrer), a la secció «Personatges», en la qual Rossell explicava fets i circumstàncies personals, entre les quals no hi mancaven referències a la seva activitat com a casteller, rabassó i promotor cultural. Parlava de l’estat actual de la colla, sense deixar de banda els seus inicis, dels quals fou protagonista destacat; i, en comentar-los, no va obviar aquella anècdota que li agradava d’explicar i que ens recorda que en una sortida a Sant Pere de Riudebitlles, l’any 1949, l’Oriol es va trobar que, a l’hora dels castells, a la plaça hi mancava mitja colla; l’explicació a tantes absències cal cercar-la en el fet que un nombre indeterminat de castellers, a l’hora de l’Ofici, s’havien llogat per encaixar préssecs a la casa d’un pagès del poble que els venia a l’engròs. També assegurava que, fins a aquell moment, les alegries més grans que havia viscut a recer dels castells eren dues: quan vam descarregar per primera vegada el quatre de vuit (amb ell a segons), el 1971, i quan vàrem guanyar el concurs de Tarragona del 1972. Després, afegim nosaltres, en tindria moltes més de delectances...; i de concursos guanyats en vindrien uns quants més, també. L’interviu el signava un tal Toni, una firma que corresponia a aquell qui, anys a venir, seria membre de la nostra colla i arribaria a formar part de la comissió tècnica, com a cap de canalla: l’Antoni Alujas.
I parlant d’entrevistes, encara a El 3 de Vuit (14 de gener) n’hem trobat una altra de molt curiosa, que pertany també a la secció «Personatges». La signaven Joan i Toni i tenia un casteller com a protagonista; es tractava del venedor de pipes, cacauets i altres minúcies i llaminadures —allò que ara la mainada en diu chuches, de manera incorrecta, tot s’ha de dir— que responia al nom de Josep Alfonso, tot i que a l’interviu el rebatejaven com a Jaume Alfons. El personatge en qüestió, conegut popularment com el Cacauero, nascut al País Valencià i establert a Vilafranca des de feia uns quaranta anys, es declarava català a tots els efectes, enamorat de la sardana i apassionat dels castells. Precisament, pel que fa a aquest darrer punt, afirmava: «No soc partidari de que hi hagin dues colles a la vila, això només pot passar a Valls, on de castellers bons en sobren, però aquí tots junts haurien de preocupar-se de fer una colla com Déu mana i no dues de secundàries»; unes impressions que hauríem de considerar ben assenyades, però que curiosament no concorden amb la trajectòria posterior de l’entrevistat, atès que poc més d’un any després que es publiquessin, ell ja formaria part d’una altra colla vilafranquina; és clar que no es tractava de la segona, creada l’any anterior, sinó d’una tercera, com ja explicarem més endavant. I és que, com diu aquell refrany castellà, que traduïm: «On n’hi ha dos, n’hi ha tres».
Tot cercant local
El 4 de març, el mateix setmanari anunciava en portada: «Els castellers tindran un nou local». No és que la notícia fos errònia, perquè al cap d’uns mesos s’oficialitzaria l’adquisició d’una seu social per a nosaltres. Ocorre, però, que el local que s’esmentava (amb fotografia inclosa) corresponia a un parell d’immobles del vilafranquí carrer del Coll, als quals, en el cas que hi hagués hagut entesa, se’ls podria afegir presumptament, en el futur, una casa veïna, que llavors encara era habitada;77 fins i tot, alguns directius anàrem a visitar-la i férem càbales sobre la possibilitat que pogués adaptar-se a les nostres necessitats. En qualsevol cas, però, ho havia de decidir l’assemblea convocada per al divendres següent, 11 de març, i bé prou que en aquesta s’acordà decididament de tirar endavant el projecte. També cal dir que la venda dels terrenys en qüestió era gestionada per l’empresa d’administració de finques propietat del vilafranquí Alfons Chulvi,78 que tanta participació havia tingut en la reorganització de la colla, l’any 1957. Sabedor aquell bon aficionat de les nostres possibles intencions, li faltà temps per informar l’Oriol Rossell que, en cas que es produís la transacció, ell renunciava a qualsevol comissió o compensació en benefici de la colla. És evident que va ser un bon detall per part de l’antic director de Ràdio Vilafranca i activista cultural en diversos àmbits, però no és menys cert que aquella presumible adquisició quedaria en un no res, perquè, al cap d’uns mesos, en una reunió del Patronat casteller, Jaume Palau —qui aleshores n’era el vicepresident— va avisar de
la possibilitat de poder adquirir l’edifici del carrer del General Prim, núm. 11, conegut popularment com Cal Figarot. Segons que sembla, qui havia aixecat la llebre era l’alcalde Fèlix Sogas, antic casteller dels nostres. I cap a aconseguir-ne la compra concentraríem, a partir d’aquell moment, tots els nostres esforços. Abans, però, que aquesta adquisició tingués efecte, El 3 de Vuit (10 de juny) havia informat que en una altra de les reunions del Patronat, celebrada dos dies abans, s’havien presentat dues maquetes amb dos possibles projectes a realitzar en la ubicació del carrer del Coll que s’havia contemplat primerament, amb la qual cosa es feia palès que la possibilitat de tenir un local propi ja feia temps que engrescava —i continuaria engrescant— d’allò més el nostre col·lectiu casteller. Tanmateix, degut a l’altra opció que es va prendre en consideració més tard, aquells prototips van haver de restar desats dins del calaix dels records. Encara referent a El 3 de Vuit, anem més enrere per afegir que, a mitjans de març, s’anunciava l’inici de la secció «L’Anxaneta»,79 una tira còmica a càrrec de l’il·lustrador i humorista barceloní, resident a Pontons, Joan Bernet Toledano, que es mantindria fins a començaments del 1985. I encara dins d’aquest context, podríem parlar de la «Trobada d’enxanetes-83» que va tenir lloc el 9 d’abril, a Vilanova i la Geltrú, organitzada per una «Associació de Cultura i Cinema Casteller» i en la qual va participar molta canalla de 18 de les 23 colles existents; tots els enxanetes, entre els quals n’hi havia de vilafranquins, van ser obsequiats amb diploma, medalla commemorativa i un exemplar del llibre Fem pinya!
Actuacions discretes
El cap de colla, Carles Domènech, havia dit a l’assemblea: «aquest any s’ha d’anar per feina»; i no li mancà raó, perquè tot i que la primera actuació fou un xic tardana, després en vindrien moltes més, primerament amb una certa discreció pel que fa als resultats, però exitoses a la fi en el darrer tram de la temporada. La primera de totes ens portà el dia 1 de maig a Vilobí del Penedès, on vam completar el tres de set, el quatre de set, la torre de sis, uns altres castells de sis, alguns pilars de quatre i dos pilars de cinc aixecats per sota, un només carregat. El dissabte 7 anàrem a Barcelona per actuar al pati del col·legi La Salle Bonanova, on repetírem els quatre i tres de set, castells de sis normals i nets i pilars de quatre, a més d’un pilar de cinc portat al balcó. I l’endemà, a Puigdàlber, férem també els tres i quatre de set, a més del tres de sis per sota, la torre de sis, pilars de quatre i el pilar de cinc aixecat per sota. Tres actuacions per anar-nos rodant de cara a les Fires de Maig, però sense res d’important a destacar, cosa normal si ens atenim a la «modèstia» que ens havia acompanyat tot l’any anterior.
En l’actuació a Vilafranca, el 15 de maig, en el marc de les tradicionals Fires dels Enamorats, vam comptar amb l’acompanyament dels Bordegassos de Vilanova. Hi hagué una certa millora, tot i que insuficient, pel que fa als castells aconseguits, però també una necessària cautela per part nostra per tal de no estirar més el braç que la màniga. Completàrem el cinc de set i el tres de set aixecat per sota (al segon intent); després intentàrem també un quatre de set amb l’agulla que s’hagué de desmuntar un cop carregat el quatre, perquè l’enxaneta que pujava pel pilar no va arribar a coronar-lo; i finalment, enlairàrem un pilar de cinc aixecat per sota.
El 4 de juny, de nou a Vilafranca, vam tornar a collaborar en el torneig «L’Anxaneta» que s’organitzava des del col·legi de Sant Ramon; i en l’acte inaugural, a la pista de la zona esportiva, aixecàrem un pilar de quatre, el quatre de set, el tres de set i el pilar de cinc. I al cap de quatre dies, com ja hem avançat, se celebrà aquella assemblea, en aquest cas extraordinària, convocada per a informar de les gestions dutes a terme de cara a l’adquisició d’un local i, a la vegada, aprovar els estatuts que havia promogut el Patronat, amb la qual cosa aquest quedaria legalment constituït un cop validats. A La Voz del Penedès (18 de juny), al peu d’una foto de Jaume Giménez, captada davant del bar del Coro, es feia constar que «la colla aquest any s’entrena fort a principis de temporada com es pot veure muntant en els assatjos un quatre de set net fins a dosos. Cal esperar, doncs, que la colla aconsegueixi aquesta temporada molts i bons Castells». Pel que sembla, el baix rendiment global tingut l’any anterior encara cuejava; i no deixa de cridar-nos l’atenció, escolats ja uns quants anys des d’aquella data, que la nova temporada, tal com ja hem exposat, hagués començat tan tard. El 19 del mateix mes vam anar a la Masia Egara, de Terrassa, on hi havia una convenció empresarial; hi férem castells de sis nets, pilars de quatre, el quatre de set, el tres de set, la torre de sis i el pilar de cinc aixecat per sota.
El 2 de juliol, al barri de Sant Julià, de Vilafranca, completàrem els quatre i tres de set, el tres de sis per sota i net, una torre de sis neta i el pilar de cinc. L’endemà, diumenge dia 3, actuàrem a La Gornal, cap del municipi de Castellet i la Gornal, al costat dels Joves Xiquets de Valls; nosaltres hi completàrem el cinc de set i el tres de set aixecat per sota, intentant, a més, una torre de set, que no aconseguírem, i un quatre de set amb l’agulla en el qual l’enxaneta no va arribar a traspassar el quatre; vam acabar l’actuació amb un pilar de cinc. I el dia 9, al barri Vilarnau, de Sant Sadurní d’Anoia, férem el quatre de set, el tres de sis per sota i net, el cinc de sis, la torre de sis, el pilar de cinc i pilars de quatre; aprofitem per dir que d’aquesta barriada sadurninenca n’anava sortint un florit pomell de canalla que faria escola. Les actuacions, tanmateix, seguien recomanant prudència.
Als Monjos, el 17 de juliol, al costat de la Colla Vella dels Xiquets de Valls i dels Xicots de Vilafranca, tampoc no van millorar les nostres prestacions, ja que,
després de completar el cinc de set, vam desmuntar un intent del quatre de vuit; després descarregàrem el quatre de set amb l’agulla al mig, el tres de set aixecat per sota (al segon intent) i un pilar de cinc. El 30 de juliol, a Vilafranca, al carrer del Vall del Castell —en la seva popular revetlla Màrtirs Street — acompanyats dels Joves Xiquets de Valls i dels Castellers de Barcelona, vam prendre part en una cercavila nocturna en la qual també participaren el Drac, els Gegants i els Diables del carrer, així com nous elements del bestiari popular: el Mussolot del Campanar, 1’Abominot (una mena de dimoni gegant) i la Guita, acompanyats pels Grallers de Gràcia (Barcelona), de Valls i de Vilafranca i la Fanfarre Kilikariak, del País Basc; els vilafranquins hi vam descarregar un cinc de set (al segon intent; el primer fou desmuntat), el quatre de set amb l’agulla al mig, la primera torre de set de la temporada i el pilar de cinc. L’endemà dia 31, al Pla del Penedès, vam completar el quatre de set (després de dos intents previs que es van haver de desmuntar), el tres de set, dues torres de sis, el pilar de cinc, castells de sis nets i pilars de quatre.
Més discreció encara
Ja entrats al mes d’agost, el diumenge 7 vam anar a Sant Esteve Sesrovires, amb els quatre i tres de set, dues torres de sis netes, el pilar de cinc, el tres de sis per sota i net, altres castells de sis (i de cinc) nets i pilars de quatre. Dos dies abans, la vena poètica de l’enyorat Antoni Massanell s’havia fet present, una vegada més, a les pàgines de El 3 de Vuit (5 d’agost), amb aquests versos dedicats: «“Somni Casteller 1983” —Als Castellers de Vilafranca perquè n’escriguin el final— Què hi fa que ara el sol esberli les pedres, que rius de suor ens solquin el cos: la Festa és la Festa! i, a honor de Sant Fèlix, hem de celebrar-la fent-li el Carro Gros. No em pregunteu pas qui és que així em parlava: si una veu d’avui o bé del passat, però pregunteu-vos: aquestes paraules les veurem mudades en realitat? Tanco els ulls i em trobo al cor de la plaça: quina coloraina de camises veig!, les verdes s’apleguen: plantegen batalla. Ara o mai!, murmura un que jo conec. S’enfila, s’enfila el so de les gralles, s’inflamen els ànims, s’encelen els ulls, que el castell s’enlaira, s’enlaira, s’enlaira, tothora subjecte a un sol crit: Amunt!
Per ara tot marxa sense cap problema: els quints ja es col·loquen en el seu just lloc. Si el castell tremola tot seguit s’assenta: són coses aquestes que entren en el joc. Ja els dosos posats, un dels nens s’hi emparra: com va prenent forma el quatre de vuit! L’enxaneta dubta... Són moments... Malhaja!: no puc ja saber-los: tinc oberts els ulls.»
No cal dir que l’amic Ton estava ben al corrent del fet que, castellerament parlant, les coses no acabaven de rutllar bé per als Verds vilafranquins en aquella primera meitat de la temporada. D’aquí la incitació que ens feia per tal que escrivíssim un final feliç per al seu inspirat poema. I no anava desencaminat; encara va costar Déu i ajuda, però a la fi el carro gros ens el faríem ben nostre, abans d’acabar l’any. Però abans que això succeís n’hauríem de passar moltes més de verdes que no pas de madures. Sense anar més lluny, i sota l’empara d’un tal «Fèlix Drac», ens cal remetre’ns a allò que publicàvem a El 3 de Vuit (26 d’agost) en el sentit que, fins arribar a la Festa Major, els Castellers de Vilafranca, com a màxims i més significats castells de l’any, només havíem fet una torre de set, tres tresos de set aixecats per sota, quatre cincs de set i dos quatres de set amb l’agulla al mig. Però, com veurem, vindrien temps millors..., tot i que encara trigarien una mica. En el mateix exemplar hi trobem aquests versos d’actualitat, de «La diablessa d’El 3 de Vuit», adreçats a la nostra colla i també a d’altres castellers veïns, en els quals també notem algunes espurnes d’ironia i d’incitació: «Castellers de Vilafranca, exemple intel·lectual de la vila immortal. A veure si sou de raça com pollastres de la plaça i digueu als del Firal: “Quan projectareu casal?”»
El dimarts 16 d’agost, tot i ser dia feiner, havíem fet una sortida de les més llunyanes —d’aquelles que t’hi has de quedar a dinar— per actuar, migdia i tarda, a la pintoresca població de Ribes de Freser; el fet de no haver estat contractats, en el que restava del mes d’agost, per actuar a d’altres places de més rancior castellera i que ens havien estat més o menys habituals —Llorenç, la Bisbal, Igualada o l’Arboç— va propiciar que aprofitéssim aquesta anada al Ripollès —l’única actuació que faríem en el que restava del mes d’agost, abans de la nostra Festa Major— per no perdre ritme, mantenir el caliu i, a més. ingressar uns quants calerons. Tot i que l’expedició va ser anunciada oportunament a la premsa local amb la deguda antelació, cal dir que cap dels tres setmanaris que hi havia llavors a la vila es féu ressò després dels castells que aixecàrem a
Ribes; però, per sort, els vam poder trobar a la crònica «Homes i castells» que, a El Correo Catalán (26 d’agost), signava l’amic barceloní Joan Gala, la qual ens recorda que vam fer els tres i quatre de set, tres torres de sis (una de neta), el tres de sis per sota i net, dos pilars de cinc, un d’ells portat al balcó, i altres castells i pilars de menor entitat, amb la petita anècdota que, després del dinar, van parar una torre de cinc neta, a baixos, el nostre president Josep Just i el seu gran amic, també casteller, Josep Matas; ambdós tindrien, al cap d’uns pocs mesos, com veurem més endavant, un gran protagonisme en l’adquisició i finançament de Cal Figarot per part de la colla.
A les envistes de la Festa Gran
A La Voz del Penedès (27 d’agost), l’amic Joan Solé i Bordes es feia ressò del fet que el dia de Sant Fèlix s’acomplirien vint anys de la inauguració del monument Als Castellers. El seu article anava acompanyat d’unes quantes fotografies —dues d’elles fetes per Pere Català i Roca el 1963— al taller de l’escultor Josep Cañas, en una de les quals destacava la maqueta d’un projecte inicial que mostrava clarament que la primera intenció hauria estat la de plasmar un pilar de sis i no pas el de cinc, tal com va acabar representant la monumental escultura; copiem, pel seu interès, alguns dels seus comentaris: «...el projecte nasqué, com tantes coses, de la reflexió en la conversa [...] Imprescindible és esmentar aquí els noms de n’Oriol Rossell, Ramon Sala, Josep Pedrol o Carles Domènech, pel que fa a aquelles primeres etapes dels Castellers de Vilafranca. Però parlar del monument ha volgut dir sempre fer referència a Alfons Chulvi, des del primer moment ell en fou el més directe promotor [...] La reacció popular no es féu esperar [...] Josep Miret i Pujol era llavors un noiet de setze o disset anys tot i que ja feia temps que el tema casteller centrava el seu interès personal [...] entusiasmat, sense pensar-s’ho dues vegades, contestà afirmativament oferint 30 ptes —de les de fa vint anys, és clar— que tenia estalviades [...] el seu nom era el primer que obria la subscripció, hi segui n’Oriol Rossell...». I en relació al tema de si el pilar havia de ser de cinc o de sis, és evident —cal repetir-ho tant com calgui— que el darrer és el que s’havia previst inicialment, tal com demostra un «comunicat als vallencs» que Pere Català i Pic, Alfons Chulvi, Oriol Rossell i Pere Català i Roca adreçaven, a primers del 1962, als del bressol casteller en aquests termes: «No voldríem que per manca de cooperació vallenca, Vilafranca hagués de deixar de tenir el pilar de sis. Monument als castells [...] Demanem, sobretot, l’ajut moral als vallencs. També, és clar, l’econòmic. No hi ha d’haver malentesos./ I considerem, per altra banda, que a Valls li és reservada l’erecció, quan sia, del monument que rememori el tres de nou...»; diplomàcia al més alt nivell, sí senyor!80 En el mateix periòdic, una gasetilla amb el títol «Castellers amunt!», acompanyada d’una imatge captada per Jaume Giménez a l’assaig davant del Coro, servia per encoratjar i avisar que «Els Castellers de Vilafranca han assajat de valent vers la propera Festa Major. Esperem que les proves serviran per a que podem aplaudir els “Quatre de Vuit”, fita ben desitjada per tothom “Au vinga”!»; nogensmenys, com veurem seguidament, el carro gros encara es faria pregar una mica més, El mateix dia 27, al Tothom, precisàvem pràcticament el mateix que ja havia vist la llum un dia abans a El 3 de Vuit (es veu que la nostra pluriocupació castellera llavors no tenia límits): «els Castellers de Vilafranca arriben a la nostra Festa Gran sense haver coronat almenys el “carro gros” (desmuntaren l’únic intent que han fet als Monjos). Els seus màxims castells han estat una torre de set, tres tresos de set aixecats per sota, quatre cincs de set i dos quatres de set amb l’agulla al mig. A veure si donen el do de pit com l’any passat a Tarragona i assoleixen el quatre i la torre de vuit que han assajat». Com també podrem comprovar més endavant, els castellers aniríem posant remei, de mica en mica, a tan ingrata situació.
Els Administradors d’aquell any 1983 —Josep Anton Baqués, Imma Casanellas, Manel Güell, Joan Iniesta i Montserrat Senabre— havien encomanat el pregó de la Festa Major al sadurninenc Joan Anton Ventura i Sala; i aquest, la nit del 28 d’agost, entre d’altres, feia aquestes reflexions amb accent integrador: «...mirem l’hora de la plaça. Com s’apilen a l’aire dens els records dels altres anys i dels castells de carro gros. Els entesos comenten la temporada i les recents actuacions de cada colla i si pugen bé; i opinem, judiquem —tots en sabem de castells— fins que la gralla atura els records i sobre la pinya d’aquesta memòria s’alzinen música i castellers. I qui aplaudeix a la plaça? Tothom, gent nascuda aquí o a Andalusia, gent del Vendrell o de Valdemorales, tant se val, perquè la Vila és oberta i la Festa és de tots i la fem tots, els qui hi viviu, els qui hi venim i els qui vulguin afegir-s’hi. I, en això rau un aspecte important de la Festa: que és creadora de comunitat. Parlant amb el llenguatge propi del país entusiasma els d’aquí i els forans. La gestualitat del folklore vilafranquí, any rere any, ha fet arrelar en el tou de la terra els nats aquí i els vinguts de fora, i no seria bo que altres menes de gestos ho malmetessin...».
Torna un castell de nou a Vilafranca
Des del punt de vista casteller, la Festa Major d’aquell any 1983, a Vilafranca, vingué marcada, sobretot, pel fet que, després de pràcticament cent anys, la plaça més castellera va gaudir del privilegi de poder tornar a contemplar un castell de nou pisos, gràcies a la Colla Vella dels Xiquets de Valls, que carregà el quatre de nou amb folre en la Diada de Sant Fèlix, en la qual, un any més, també actuaren els Joves Xiquets de Valls. Per la nostra banda, cal dir que els Castellers de Vilafranca aconseguírem carregar una magnífica torre de vuit amb folre, però, dissortadament, feu llenya l’intent del quatre de vuit (ja s’havia hagut de desmuntar prèviament amb els terços col·locats) i ens haguérem de conformar després completant el cinc de set, el tres de set aixecat per sota i un pilar de cinc portat
al balcó. El carro gros se’ns havia resistit novament i encara bo que la torre de vuit folrada havia compensat en part el fracàs. La resta de construccions aixecades a la festa del sant Patró van ser els habituals pilars de cinc en els diversos escenaris de sempre: Entrada d’Ofici, monument Als Castellers i de salutació a la plaça, més el pilar de quatre en fer-hi l’entrada, i castells menors i més pilars durant la processó; tot plegat fins a quatre, dels de cinc (dos d’aixecats per sota, un baixat per sota i l’altre només carregat); i caldria afegir-hi encara el de l’Entrada de Sant Fèlix i el del comiat de les altres colles a la plaça de la Vila. Bona part d’aquesta parafernàlia es repetí, més o menys, els dies 29 i 31, amb l’afegit d’una torre de sis a la processó de la vigília. I a migdia, a la plaça de la Vila —amb l’altra colla de casa al costat— vam descarregar, el dia 29, el cinc de set, la torre de set, el quatre de set amb l’agulla i el pilar de cinc al balcó; i el dia de Sant Ramon, després de carregar un altre cinc de set, vam plantar simultàniament la torre de set, amb figuereta, i el tres de set, només carregat (perquè a l’hora de la veritat només havia pujat un dels dosos i aquest es va haver d’esperar que arribés l’altre, amb la qual cosa el castell va durar més del compte); a la tercera ronda completàrem un altre quatre de set amb l’agulla al mig i vam acabar amb el pilar de cinc portat al balcó de l’Ajuntament. Cal indicar també que el dia 30 els Falcons vilafranquins havien carregat per primera vegada el pilar de sis aixecat per sota.
Més torres de set: a Andorra la Vella i a Sant Sadurní d’Anoia
Les dues colles castelleres de la vila ens retrobàrem el dia 7 a la veïna localitat xampanyera amb motiu de les seves Fires i Festes; a Sant Sadurní, doncs, nosaltres aconseguírem plenament el tres de set, la torre de set, el quatre de set amb l’agulla al mig i el pilar de cinc portat al balcó; cal destacar aquesta nova torre de set que ens feia recuperar la confiança i la moral. Precisament, a l’actuació que havíem fet el diumenge abans, dia 4, a Andorra, ja l’havíem completada també. Cenyint-nos més a aquesta sortida andorrana, recordarem que era la tercera vegada que els castellers vilafranquins visitàvem el petit Principat pirinenc; les anteriors havien estat la del 1971, amb actuació a Encamp, i la del 1976, quan ens presentàrem a Andorra la Vella i Sant Julià de Lòria, en un dels actes del Congrés de Cultura Catalana. En la present ocasió, amb motiu de l’inici de les festes de la Mare de Déu de Meritxell i formant part de tot el seguici d’una típica Festa Major catalana (amb gegants, nans, bastoners, drac, diables, etc.), començà l’actuació en una cercavila matinal pel carrer gran (Avinguda de Carlemany) de Les Escaldes, amb tres quatres de sis nets, dos tresos de sis per sota i nets, un pilar de cinc i un pilar de quatre per sota i tombant la pinya en rodó. I ja entrats a Andorra la Vella, després de passar el pont per damunt de la Valira, férem un cinc de cinc net i un pilar de quatre caminant, per acabar, a migdia, a la plaça del Poble de la capital andorrana, on enllestírem l’exhibició més important, carregant i descarregant el pilar de cinc, el tres de set, la torre de set, el quatre de set i dos pilars de cinc. Cal afegir que el Síndic andorrà feu lliurament d’una medalla commemorativa al cap de colla i també que, després del dinar, encara hi hagué una altra actuació a les Escaldes, on foren bastits el quatre de sis amb l’agulla i net, la torre de sis i el pilar de cinc alçat per sota. Ens és avinent de recordar, així mateix, que la torre de set encara no havia estat mai plantada a Andorra; d’una manera ortodoxa, volem dir, ja que el 1976 ja n’hi havíem fet una altra —amb «forro» i a tall d’assaig— precisament a uns pocs metres de distància d’on plantàrem la que ens ocupa. Al cap i a la fi, doncs, es pot ben dir que aquesta tercera sortida andorrana esdevingué profitosa del tot i que segurament també l’agraïren les mestresses de casa d’alguns dels castellers, per allò de la mantega, els formatges, el sucre... Temps era temps!
A Barcelona, una altra torre de vuit amb folre carregada
Els èxits recents amb la torre de set eren una bona premonició d’allò que passaria, el dissabte 24, a la plaça de Sant Jaume barcelonina. Al Tothom, publicat aquell mateix dia, demanàvem, si encara s’hi era a temps, «...d’acudir el més ràpidament possible a la plaça barcelonina, ja que els castellers de la camisa verda necessiten col·laboració — torre de vuit?— de tothom qui pugui». També advertíem que «A primera hora de la tarda actuaran a Sant Cebrià de Vallalta i el dinar hi és inclòs per a tothom. Gent a la pinya!». A la Diada de la Mercè, de Barcelona, s’hi van reunir tres colles, puix que, amb nosaltres, actuaven també els Minyons de Terrassa i els amfitrions, els Castellers de Barcelona. Al balcó principal de l’Ajuntament de la Ciutat Comtal hi eren presents el president de la Generalitat, Jordi Pujol i els alcaldes de Barcelona i Madrid, Pasqual Maragall i Enrique Tierno Galván, respectivament. Després d’haver plantat un pilar de cinc a la sortida de l’Ofici celebrat a la basílica de la Mare de Déu de la Mercè i d’entrar a la plaça amb el pilar de quatre caminant, l’actuació més valuosa fou la nostra en tornar a coronar la torre de vuit amb folre, malgrat que, tot s’ha de dir, ensopegàrem de nou en l’intent del quatre de vuit, que caigué amb els dosos posats; amb el tres de set aixecat per sota i un pilar de cinc vam tancar l’exhibició. Al Tothom (1 d’octubre), potser amb un excés de presumpció, exposàvem el següent: «No cal dir que els nostres camises verdes han assolit un altre èxit sorollós, només enterbolit per la mancança, encara a hores d’ara, del quatre de vuit. Així i tot, hem de dir que aquest castell el veiérem molt millorat en relació a anteriors temptatives i creiem, honradament, que se’l podrà vèncer abans d’acabar l’any, com tampoc no fóra d’estranyar que s’arribés a descarregar la torre de vuit. També cal donar les gràcies, en nom de la colla, als pocs vilafranquins que s’acostaren a fer mans a la pinya (sort tinguérem de la col·laboració d’altres castellers —dels Minyons, sobretot— i també d’alguns aficionats ignots,
de bona fe, presents a la plaça); però cal preguntar-nos on era la resta de l’afecció d’una vila que es preua de tenir la “plaça més castellera”. I on eren, així mateix, els vilafranquins que es diuen aimants dels castells, a l’assaig del divendres? [...] Malgrat tot, es pogué coronar el primer dos de vuit que ha vist la plaça de Sant Jaume en tota la història castellera i això sol ja reconforta de qualsevol desencís...». A La Voz del Penedès (1 d’octubre), hom exultava tot dient: «Un nou i assenyalat èxit que cal carregar en l’haver dels nostres castellers, decidits a no “perdre el tren” en el context actual casteller». Però també hi trobem un bon plany: «Un cop més, hem de lamentar —salvant honroses excepcions— la manca de col·laboració a la pinya dels castellers vilafranquins dels afeccionats de la Vila, així com la poca assistència que hi hagué a l’assaig previ del divendres, malgrat haver-se anunciat amb megàfons. També s’ha de dir que bona part dels vilafranquins presents a la plaça de Sant Jaume no foren altra cosa que uns simples espectadors més (a l’hora dels Castells, és clar)». En el mateix rotatiu, Joan Solé —en la seva secció «Pati del Gall»— demostrava haver entès molt bé allò que la colla anhelava: «...Per a mi que és joiós poder-se dir convilatà amb una colla de castellers de debò, vilafranquins entre els millors d’aquest noble art des dels temps antics. Potser no éreu dissabte passat a Barcelona? La noblesa de la torre de vuit, altra volta carregada, ens parla de la seva autèntica vàlua, si no s’assoleix el quatre de vuit és ben just per una mínima malastrugança moral, que de ganes i homes no en manquen. És clar que la labor de la colla de Castellers de Vilafranca s’ha de fer algunes vegades a contracor entre l’ensopiment de tots nosaltres, els mateixos que creiem que la colla és part identificativa de la nostra manera d’ésser i ben just anem dos o tres cops l’any a la plaça a deixar sentir la nostra estàtica admiració i a fer-ne crítica si les coses no van prou bé. No és pas així com s’han de fer les coses, hi han recolzaments que no poden quedar exclusivament per a les diades assenyalades, hi ha una admiració que és crítica i és positiva, que veu sempre la manera de fer les coses millor, però amb la participació de tots i la constància de tots els dies. Potser la Fira de la Vinya i el Vi, tan propera ja a obrir les seves portes, ens hauria de servir de data motivadora per “fer dissabte” que diuen les mestresses i enllestir definitivament molts aspectes i conceptes que empetiteixen la nostra manera de veure les coses. Heus ací l’ideari que enforteix, el d’una vila oberta, noble, sincera i culta, ben lluny de posicions mesquines i insolidàries». De l’actuació a Sant Cebrià de Vallalta, després del dinar d’aquell dia de la Mercè, no n’ha quedat ni rastre informatiu —potser no es va fer?, no podem pas assegurar-ho, més aviat diríem que no—; sí que recordem, però, que més cap al tard els més joves encara van tenir temps de banyar-se a la platja de Sant Pol de Mar.
I, per fi, el quatre de vuit descarregat
Tot i que encara ens havia fet gruar més del compte, el carro gros no vam trigar massa a fer-nos-el nostre del tot; i va ser a Vilafranca, tot aprofitant la festa del 79è aniversari del Casal —Societat La Principal— de casa nostra. L’actuació castellera, el 2 d’octubre, tingué lloc al pati de butaques del saló de l’entitat i consistí a carregar i descarregar la torre de set, el quatre de vuit —«aferrissadament defensat amb ungles, dents i... allò altre», comentàvem al Tothom (8 d’octubre)—, el cinc de set i el pilar de cinc. Era el quart quatre de vuit que es plantava en el mateix indret cobert, després d’aquell primerenc del 1980 i dels dos del 1981 (un de només carregat). Així doncs, d’una vegada per totes, ens desclavàvem l’espina —no havíem descarregat el carro gros des de la Diada de la Colla del 1981— amb tots els honors i amb tots els casalistes ben contents, una vegada més. També cal fer esment que la col·laboració dels aficionats a fer mans a la pinya fou força més notable que en anteriors ocasions, gràcies, potser i en part, al «míting» que havia endegat prèviament des de l’escenari de la sala el president de la societat Jaume Massanell i Esclassans, Amb motiu de l’efemèride, el nostre recordat versaire/ casteller Cinto Tomàs confegiria aquesta rima: «“Dia de goig” «Alegria castellers!, no féu més cara d’angoixa, que avui hem aconseguit una cosa ben formosa: un quatre de vuit molt bonic, i ben plantat, castellers; feia temps que somniàvem que, per fi, es coronés. Ara sí, l’hem carregat i descarregat també. I al Casal quedarà escrit aquest èxit casteller, en un lloc que és per a tots espai d’esbarjo i cultura i on també hi caben castells de tots els homes valents que per Vilafranca lluiten. I és cert que a la nostra colla n’hi ha molts que saben patir i també poden plorar quan el millor s’ha assolit.»
I abans d’anar a Montserrat, al barri de l’Hospital d’Olesa de Bonesvalls —el mateix lloc on havia sojornat el rei Pere el Gran, poc abans de morir a Vilafranca, el 10 de novembre del 1285—, carregàrem i descarregàrem, el 9 d’octubre, la torre de sis neta, el tres de set, el quatre de set, la torre de set i un pilar de cinc.
La «Moreneta» ens dona sort: descarreguem el quatre i la torre de vuit
Com si no n’hi hagués hagut prou amb els èxits recents assolits a Barcelona (tot i que a mitges) i a Vilafranca, pujàrem a Montserrat, el diumenge 16 d’octubre, amb la moral ben alta i disposats a vèncer, d’una vegada per totes, els fantasmes que ens havien acompanyat durant una bona colla de mesos. I la veritat és que aquell 57è romiatge vilafranquí a la Santa Muntanya esdevingué apoteòsic. Acompanyats a la plaça del monestir d’una altra colla egarenca —ara la dels Castellers de Terrassa— amb la qual col·laboràrem estretament, vam carregar i descarregar la torre de vuit amb folre, el quatre de vuit, el cinc de set i el pilar de cinc. No cal dir que la torre era la primera vegada que es feia a Montserrat al llarg de la història; no així el carro gros, atès que, com ja hem vist, l’havíem completat també set anys abans, en una diada de record inesborrable. Així doncs, si aquell 17 d’octubre del 1976 ja havíem donat una bona campanada, en la present ocasió no solament reeditàvem la gesta, sinó que l’ampliàvem notablement amb una torre de vuit folrada, inèdita enmig dels penyals de les Muntanyes Blaves. Cal constatar que hi hagué llavors —ara sí— una bona disposició per part de molta gent de la vila a donar-nos un cop de mà; fins i tot, i era cosa d’agrair, hom va poder copsar la presència d’alguns elements que, darrerament, no s’acostaven a fer pinya. El mateix dia de la gesta, el Ton Massanell, que era montserratí de cap a peus, ja es va cuidar de posar en solfa la proesa amb uns versos, com sempre, del tot escaients: «“Hi ha novetat!” Tothom ho diu i no és mentida: hi ha novetat!, hi ha novetat! De boca en boca la notícia s’ha estès per tot el Principat. Tothom ho diu i amb alegria: hi ha novetat, hi ha novetat! I no a la plaça de la Vila; tampoc a Valls, a la del Blat; ni al Vendrell ara que està en Fires; sinó al bell mig de Montserrat. Tothom ho diu i no és mentida: hi ha novetat!, hi ha novetat! Enfront mateix de l’Abadia el gran miracle ha estat obrat; si Montserrat cent cims tenia, avui cent dos n’hi havem comptat. Tothom ho diu i amb alegria: hi ha novetat!, hi ha novetat!
Dos nous castells de pedra viva —castells de vuit!— s’hi han enlairat: un fet així, al llarg de la vida, mai no s’hi havia pas donat. Tothom ho diu i no és mentida. Voleu més alta novetat?»
A la crònica d’El 3 de Vuit (21 d’octubre) precisàvem que «Sobresortí la torre de vuit amb folre carregada i descarregada d’una manera senzillament magnífica, molt ben agafada, els del folre ben col·locats, ben pujada, la canalla lleugereta i apoteòsicament descarregada sense rebregar res...». I per si calia reblar-ho encara més —i així ho expressàrem al Tothom (22 d’octubre)— podem afegir que «així com en el quatre encara s’evidenciaren alguns petits problemes, pel que fa a la torre s’ha de dir que fou magnífica, gairebé perfecta, i també que, a la fi, s’havia pogut trencar el malefici que semblava capolar les il·lusions vilafranquines, en el sentit que, fins a aquella jornada montserratina, no ens havia estat possible descarregar mai dos castells de vuit en una mateixa diada». I per complementar la informació direm que la torre de vuit amb folre era la quarta que descarregàvem i també que en dúiem, a més, vuit de només carregades en el nostre palmarès. En un requadre del mateix setmanari, altri comentava aquestes «Dues anècdotes castelleres» que feien força patxoca. Vegem-les: «De la primera en fou protagonista un dels castellers més significats de la colla quan, en desmuntar-se la pinya del quatre de vuit —segon descarregat aquesta temporada— es posà a cridar “cara al Sol”; i no és que volgués cantar aquell himne tan suat i de trista memòria, sinó que feia referència a un dissident de la colla (no cal dir noms; a bon entenedor...) que segons sembla havia manifestat que enguany els castells de vuit dels verds els podria comptar amb el nas. Diuen que a hores d’ara el tal personatge ha estat llogat ja per fer d’“home dels nassos”... uns quants dies abans del Cap d’Any. L’altra anècdota és de la collita d’un simpàtic apotecari vilafranquí, membre del Cos de Portants per més senyes, que en felicitar l’endemà de la proesa un grup de castellers que sortien d’una reunió, mostrà la seva satisfacció, perseverant com és en el Romiatge, engaltant-los pel broc gros: “Ja només m’hi faltava veure la Moreneta, allà dalt de la torre de vuit!”». I és que el col·lega Josep Recasens sempre en tenia una per dir... Una setmana després, el mateix Tothom oferia als seus lectors una fotografia en color de l’exitosa torre. També ens plau dir que, després de l’exhibició montserratina, el nostre bagatge de màxims castells pel que fa al 1983 ja havia millorat sensiblement, amb tres torres de vuit amb folre (dues de només carregades), dos quatres de vuit, vuit torres de set i cinc tresos de set aixecats per sota.
Triomfadors a l’Arboç
Dues setmanes més tard, el diumenge 30, anàrem a la vila de L’Arboç, on es commemorava el 25è aniversari de la seva colla castellera, els Minyons de l’Arboç. Aquests van presentar, el divendres anterior, l’exposició Fets castellers. Aproximació històrica a una antologia fotogràfica castellera, una acurada selecció de fotografies en gran format de molts dels principals castells aixecats al llarg de la història fins aquells moments, en la qual no podia mancar representació vilafranquina, tant pel que fa a castells realitzats per la nostra colla com per les múltiples imatges d’altres grups captades a la nostra plaça de la Vila.81
Al carrer Major de la vila del bon vi i les puntes al coixí ens trobàrem amb les dues colles dels Xiquets de Valls, la Vella i els Joves, i els Minyons de Terrassa, a més dels homònims, locals i més antics, Minyons de l’Arboç. Els Castellers de Vilafranca hi férem la millor actuació de les cinc colles, repetint els dos castells de vuit descarregats a Montserrat —torre de vuit amb folre i quatre de vuit—, carregant el tres de vuit, primer de l’any, i tancant l’exhibició amb el pilar de cinc. Al Tothom (6 de novembre), parlàvem, cofois —no podia ser d’una altra manera— de la «Sensacional actuació dels Castellers de Vilafranca» en aquests termes: «...una de les més importants, per no dir la millor, en l’historial dels nostres castellers. Talment com succeí a Montserrat, s’inicià amb la torre de vuit amb “forro” que si bé no fou tan magnífica com la de la plaça del Monestir, també és veritat que poc se n’hi va faltar i que no ens va fer patir gens ni mica. L’entusiasme que despertà aquesta torre a l’entesa plaça arbocenca fou indescriptible, no debades era la primera que s’hi feia en tot el que va de segle. El “carro gros” ja fou una altra història, ja que s’hagué de defensar aferrissadament amb una demostració ben palesa de coratge i punt d’honor; ens sembla, però, que això és positiu puix que pujant-hi com hi pugen no pas pocs castellers pràcticament novells, aquests han pogut aprendre la lliçó des de les arrels. Volem dir amb això que no han trobat precisament un camí de roses, sinó que el que han aconseguit s’ho han guanyat ben bé a pols. Caldrà ara que s’acabin de foguejar per tal que puguin consolidar-se aquests grans castells que els de Vilafranca han assolit darrerament, i qui sap si ben aviat no hauran de pensar ja en altres fites que pocs mesos enrere ens semblaven inabastables. La veritable campanada, però, la donaren amb el tres de vuit que, malgrat no haver-lo pogut descarregar, sorprengué tothom. Ja al moment que es col·locaven els tres segons dalt del “rotllo” la plaça esclatà en una ovació unànime, tot volent premiar així el notable esforç vilafranquí, aplaudiments que es reproduïren en ser coronat el castell. Llàstima de la mica de precipitació de la canalleta i que els més grans no haguessin pogut aguantar encara —tot i que comprenem, nogensmenys, la dificultat que aquest castell comporta— uns quants segons més; potser l’haurien arribat a descarregar i a hores d’ara ens mancarien adjectius per a qualificar i celebrar l’actuació dels nostres braus castellers [...] és la segona vegada que els castellers vilafranquins han aconseguit descarregar dos castells de la gamma de vuit en una mateixa exhibició. Quant a la torre de vuit, mai no l’havien descarregada dues vegades a la mateixa temporada i enguany n’han carregat encara dues més [...] També s’ha de destacar la rapidesa amb que es va desenvolupar aquesta quàdruple exhibició i que no hi hagué llenya només que en el tres de vuit vilafranquí, però ja se sap que aquest és un castell que no perdona i ben segur que tots els nostres ja es donaven per satisfets amb carregar-lo, després d’haver completat els altres dos castells. Finalment, cal constatar la col·laboració que reberen de part dels minyons terrassencs i dels xiquets de la Vella, colles que actuaven frec a frec amb la nostra...».
Paga la pena de subratllar, a més, que les quatre colles capdavanteres presents a la plaça van descarregar el carro gros i que era la segona vegada que això succeïa, ja que completar quatre quatres de vuit en una mateixa diada no s’havia pogut veure mai, recordem, fins a la Festa Major de Vilafranca del 1978. Volem indicar també que el tres de vuit no l’havíem tornat a carregar des del 30 d’agost del 1981. Per últim, hem d’assenyalar que prèviament a l’exhibició hi hagué un homenatge a alguns castellers veterans de les quatre colles. Pel que fa a la nostra, les distincions foren per al fundador Oriol Rossell, Mascle de Sant Marçal, i per a Joan Bolet, Garsa. I com que la jornada havia estat apoteòsica no hi podien faltar els versos de l’Antoni Massanell per a rubricar-la: «“Castells a l’Arboç” (30 d’octubre de 1983) A Gabriel Martínez i Escofet De bell nou són notícia els nostres “Castellers”!: han repetit la gesta de Montserrat i, a més, han aixecat un altre dels grans castells per torna. Em cal de confessar-vos que jo no hi era pas, però, tot i no ser-hi, prou heu de fer-me cas: qui m’ho ha comptat té molta paraula i no ensiborna. Dies abans ja em deia: “Tot quan hem fet és poc, cal que un tercer castell de vuit posem en joc”. (Jo prou me l’escoltava, però prenent-m’ho amb sorna). I els seus mots s’han complert! No han caigut pas al buit! I si, doncs, per Sant Fèlix, ai! verdejava el fruit, avui ja ha madurat!: dos, quatre i... tres de vuit! Sortosament l’eufòria de temps passats retorna.»
A Terrassa, èxit i sort a mitges
I el 6 de novembre vam tornar a Terrassa per tal de participar, al raval de Montserrat, en la Diada dels seus Minyons i mirar de reviure les bones sensacions acumulades en les jornades precedents. Però aquesta vegada les coses no van rutllar tan bé. Enmig de camises liles —dels Minyons— i morades —també hi havia els Castellers d’Altafulla—, els Verds vam tornar a descarregar el quatre de vuit, però la torre de vuit amb folre ens caigué amb l’aixecador col·locat i l’enxaneta a punt de traspassar. Fou una llàstima, perquè aquella llenya malbaratava la bona dinàmica de les últimes actuacions. Malgrat això, la torre de set, el tres de set aixecat per sota i dos pilars de cinc simultanis arrodoniren la nostra exhibició.
Abans d’anar a Terrassa i amb motiu de la firaví-83, el dijous dia 3, a l’encara anomenada llavors «plaza del Ejército Español», de Vilafranca, per mor que era on hi havia hagut la caserna —el cuartel, que dèiem de petits—, havíem fet una notable exhibició que constituí un bon assaig previ a la diada terrassenca, tot i l’hora avançada en què es va realitzar, les nou del vespre; el tres de set, la torre de set. el quatre de set amb l’agulla al mig, el cinc de set i el pilar de cinc, tots descarregats, foren els castells enlairats en l’ocasió. Només a tall informatiu, afegirem que l’endemà dia 4 començarien els seus assaigs, al col·legi de Sant Ramon, un grup de castellers vilafranquins amb la intenció de crear una nova colla, la tercera, a casa nostra.
Diada de la Colla i dues sortides més
El darrer dissabte del mes de novembre, dia 26, vam celebrar, a Vilafranca, l’anyal Diada de la Colla amb una sèrie d’actes que van començar amb una visita a la que esdevindria al cap d’uns pocs mesos la nova seu dels Castellers de Vilafranca, l’edifici premodernista conegut com Cal Figarot —o també Ca la Maria Via — i continuà amb un cafè-tertúlia al bar del Coro, seguit d’una cercavila pels carrers del centre, amb la colla de Diables de Vilafranca, l’esbart Castell Sarroca, de la vila penedesenca de Sant Martí Sarroca, i la banda de música del col·legi Pare Manyanet, de Barcelona, juntament amb els membres de la nostra colla, els Grallers de Vilafranca-Colla de Mar i el grup de grallers Els Vernets; en el decurs de la passejada es feu l’acostumada foto de grup davant del monument Als Castellers. I al pas del seguici pel davant del número 11 del carrer del General Prim, aixecàrem un pilar de quatre per tal de fer palès que el nou estatge social de la colla ja estava més que emparaulat —un dia abans, al vespre, s’havia signat la compra i al cap de dos mesos en tindríem l’escriptura— i també per tal de destapar una escultural i artística reproducció, en color blanc, de la insígnia de la colla, instal·lada provisionalment a la balconada principal i realitzada per l’artesà local Martí Torné, pare de més d’un conegut casteller de la colla. Davant del portal romànic de la capella de Sant Joan fou plantat un altre pilar de quatre en l’acte d’inauguració de la ja esmentada exposició Fets castellers. Aproximació històrica a una antologia fotogràfica castellera. I, finalment, al saló del Casal foren bastits uns castells que van deixar un regust una mica agredolç, ja que el quatre de vuit i la torre de set només es van carregar i, en canvi, sí que vam descarregar el cinc de set i el pilar de cinc. Previ a l’execució d’aquest darrer, els més joves de la colla (dels 12 o 13 anys en avall) aixecaren un pilar de quatre que fou llargament ovacionat, tot premiant l’esforç de fer-lo sense la col·laboració dels més ganàpies. En acabar l’actuació, el cap de colla Carles Domènech lliurà les plaques que acrediten la condició de «casteller de soca-rel» als veterans Josep Solé i Freixa i Francesc Martínez i Novella, per la seva contribució a les pinyes durant molts anys (el primer era, a més, un eficient col·laborador en tasques administratives). El sopar de germanor tingué lloc al saló d’actes de la societat vilafranquina Casino Unió Comercial i s’aprofità la vetllada per retre un homenatge de reconeixement al cap de la policia local, Eustaquio Parrilla —durant uns anys, una persona imprescindible en les directrius de la colla—, perquè era a prop la seva jubilació; el cap de colla li lliurà una placa commemorativa i una camisa de casteller. Els tres setmanaris de la vila: El 3 de Vuit, Tothom i La Voz del Penedès (2/3 de desembre), van donar àmplia informació del actes de la diada, posant especial èmfasi en l’adquisició del «Nou “Casal dels Castellers”», amb el report de la visita que hi havíem fet; ens crida l’atenció el fet que en el primer dels citats, que era el més novell de tots tres, hom encara no es decidia per una denominació concreta del local, mentre que els del Tothom s’inclinaven per Cal Figuerot i els de La Voz per Ca la Maria Via. Aquest darrer nom tant podia correspondre a una germanastra com a una filla d’en Joan Via i Raventós,82 de la nissaga que va ser coneguda a Vilafranca amb el renom familiar que ha arribat fins als nostres dies: els Figarot.83
El 8 de desembre, altre cop a Vilafranca, vam actuar a la Rambla de Sant Francesc, per tal de col·laborar a les festes d’aniversari del Casino. Després de la tronada que hi fou disparada, carregàrem i descarregàrem el tres de set, el quatre de set amb l’agulla al mig, el cinc de set i un pilar de cinc (primer n’havíem carregat un altre). També es van portar dos pilars de quatre al balcó de la Societat, un dels quals es va haver de repetir fins a un tercer intent a causa de la inexperiència de la gent jove que hi pujava i mirava de sortir amb èxit de l’envit. Al final, amb l’anècdota d’un nen penjat de la barana, però recuperat pel balcó, es va donar per closa l’actuació. Encara a Vilafranca, la tarda del dia 17, la Penya Barcelonista local celebrà la festa d’aniversari i, com en d’altres ocasions, no hi mancà la presència dels de les camises verdes, que plantàrem a la plaça de la Vila els tres i quatre de set, el tres de sis per sota i un pilar de cinc; fou presentada en l’ocasió una exposició
amb temàtica cent per cent Barça. I l’endemà encara hi va haver temps per plantar un parell de pilars a Vilanova i la Geltrú, en l’acte d’inauguració del monument dedicat al president Francesc Macià, realitzat pel celebrat escultor barceloní Josep Maria Subirachs; primer vam fer-ne un de quatre simultani amb els pilars de les altres dotze colles presents i, finalment, un de cinc, atès que alguna altra d’aquelles també l’havia fet d’aquesta alçària.
Segons publicàvem a El 3 de Vuit (20 de gener del 1984), al llarg de la temporada del 1983, «...abans de la nostra presència testimonial a la capital del Garraf, els castellers ja s’havien vestit de verd 29 dies al llarg de l’any...», mentre que el palmarès corresponent a totes les sortides, com a castells més rellevants i excloent els de menor entitat, donava aquest balanç: - 4 torres de vuit amb folre (2 de carregades) - 1 tres de vuit (carregat) - 5 quatres de vuit (1 de carregat) - 11 torres de set (1 de carregada) - 6 tresos de set aixecats per sota12 cincs de set (1 de carregat) - 7 quatres de set amb l’agulla al mig Aquests resultats venien adobats amb uns comentaris addicionals: «La trajectòria castellera de la colla ha estat, doncs, ben reeixida i amb un final curull de bons castells. Ha calgut l’esforç de molts per a dur-la a terme, però ha valgut la pena. El premi ha estat de sobres merescut i ha tingut el colofó adient i apoteòsic amb l’adquisició del nou Casal dels Castellers de Vilafranca. Ara cal esperar que la nostra colla vagi a més. Pit i amunt!».
I encara més a punt d’acabar l’any definitivament, el Patronat dels Castellers de Vilafranca va convocar els seus membres a l’assemblea general ordinària que se celebrà al Fòrum Baltà vilafranquí, el dia 28 de desembre, i en la qual, no caldria dir-ho, el tema de l’adquisició de Cal Figarot era el més candent de tots. D’altra banda, la premsa informava que s’havia obert un compte corrent a la Caixa d’Estalvis del Penedès per a tots aquells que volguessin col·laborar fent-hi una aportació econòmica.








































