Notícies

Les actuacions a Roma, Pisa, Siena i Florència complementaren les que faríem, el mes de novembre del 1984, a la Ciutat del Vaticà (portada del díptic recordatori de la sortida).
Les actuacions a Roma, Pisa, Siena i Florència complementaren les que faríem, el mes de novembre del 1984, a la Ciutat del Vaticà (portada del díptic recordatori de la sortida).

Una bona Festa Major Petita precedeix l’adquisició de Cal Figarot

La primera actuació de l’any fou ben matinera, ja que tingué lloc el 22 de gener, a la plaça de la Vila de Vilafranca, en el marc de les anomenades Festes de Sant Raimon, que venien a substituir l’antiga Festa Major Petita; i es va saldar amb un balanç força positiu: quatre de set amb l’agulla al mig, torre de set, cinc de set i pilar de cinc portat al balcó, tots carregats i descarregats. El dia abans, un elenc teatral de la Colla Vella dels Xiquets de Valls havia posat en escena, al teatre de cal Bolet, el quadret de costums casteller vallenc Lo tres de nou, de l’autor barceloní, establert a Valls, Raimon Casas Pedrerol,84 en un acte organitzat per la nostra colla. I durant el cap de setmana anterior, un petit tast de l’historial dels Castellers de Vilafranca figurà en un dels plafons de la «Mostra d’entitats al carrer», instal·lada a la plaça de l’antiga caserna vilafranquina. Al Tothom (21 de gener) havia aparegut l’article «Una gran temporada dels Castellers de Vilafranca», que feia referència a l’any anterior, amb el subtítol «D’uns inicis cautes a un final vertiginós» (signat J. L.); i a El 3 de Vuit (20 de gener) hom també s’havia expressat de manera semblant. La setmana següent, ambdós setmanaris anunciaven que el 2 de febrer començaria els seus assaigs, a la capella de Sant Joan, una nova colla castellera vilafranquina, potenciada pels Falcons i que prendria el nom de «Colla Jove de Castellers de Vilafranca», la qual cosa, com veurem més endavant, menaria a la polèmica. Potser com a contrapunt a aquesta darrera notícia, l’Antoni Massanell, a El 3 de Vuit (3 de febrer), adreçava aquesta: «Crida als Castellers de Vilafranca: Ja heu començat, enguany, la temporada. l amb la torre de set, que és Sant Ramon. Això ens fa presumir que aquesta anyada les vostres gestes han d’admirar el món. Aquest món casteller que sempre espera que us supereu perquè no en té mai prou i vol veure trencada la barrera que us priva d’assolir el quatre de nou. Cal proposar-s’ho amb fe, cal ser modèlics en els assaigs. l què us pot ser negat? Au, doncs, amunt i pit!, que per Sant Fèlix ja el puguem veure fet realitat.»

Malgrat la incitació del nostrat poeta, encara havien de passar alguns anys per fer-nos nostres els castells de nou; però arribarien... Resseguint la cronologia, el Tothom (4 de febrer) publicava la carta «Tres colles castelleres a Vilafranca», signada per f. S. i que exposava, entre d’altres coses, el següent: «...A Vilafranca tenim tres colles castelleres. La població que en té més per càpita de Catalunya.85 Ni a Valls, que tenen les millors [...] No és que em sembli malament que a Vilafranca hi hagi més d’una colla, sinó que n’hi hagi tres amb el que sembla un cert gust de ressentiment i esperit de segar l’herba a la del costat. Em sembla que no és un bon camí...». Uns dies després, el 17 de febrer, se celebrà l’assemblea anual de la nostra colla, en la qual, tal com s’havia anunciat prèviament en la primera circular informativa de l’any, el tema principal a debatre girava entorn del condicionament del nou casal social. Per això, en començar la reunió va prendre la paraula el president del Patronat, Josep Just, per informar que al matí d’aquell mateix dia s’havia formalitzat, mitjançant l’escriptura pertinent, la compravenda de Cal Figarot i que, ben aviat, s’hi farien obres. A banda que s’anunciés també les incorporacions d’alguns nous membres a la Junta de la colla, un altre assumpte important que tractà l’assemblea fou el de l’acord al qual s’havia arribat amb tres grups de grallers vilafranquins —la «Colla de Mar», «Els Vernets» i els «Grallers de l’Atzavara»— per tal que s’integressin dins de la nostra agrupació, tot i mantenir, però, una certa autonomia que els pogués permetre d’actuar pel seu compte sempre que es presentés aquesta conjuntura i no interferís en les actuacions castelleres. No caldria dir que tractant-se de tres colles diferents, no es podria donar gaire sovint el cas que totes tres poguessin tenir algun compromís extracasteller el mateix dia. I si així fos, sempre quedaria el recurs de trobar-ne una altra que les substituís, com va passar en alguna ocasió. Escolats ja uns quants anys des d’aquell pacte —que esdevingué una autèntica novetat dins del sistema de funcionament de les colles en aquell moment i que encara perdura— no podem per menys que celebrar aquell «èxit espaterrant» —són paraules del graller Jaume Rafecas, un dels responsables de la beneficiosa concertació—86 que ens ha permès de poder disposar d’un bon estol de grallers i timbalers de casa nostra a l’hora de fer-se càrrec de l’acompanyament musical dels castells. També ens plau afegir que els bons oficis del nostre secretari, Ricard Aranda, van tenir un paper preponderant en tot aquell afer.

El Figarot, el nostre butlletí primigeni

Pocs dies després de la celebració de l’assemblea va veure la llum la segona circular informativa de l’any, ara amb un format de butlletí i amb un títol que podríem considerar ben escaient: El Figarot. Precisament, la portada d’aquell exemplar primerenc no podia ser més idònia, amb un dibuix de la façana del nostre casal i una frase ben eloqüent: «Ja és nostre!!!». Els qui vam ser-ne promotors i responsables justificàvem la seva aparició amb aquestes paraules: «Teniu a les mans l’avantprojecte prehistòric de la mínima expressió d’un butlletí casteller. El voldríem viu i ben nostre,

Imatge del llibre

“verd” en el bon sentit de la paraula. Creiem que no depèn solament de nosaltres que pugui arribar a ésser més endavant una revista castellera amb tots els ets i uts. Per això és necessari que tots hi col·laborem, ja sigui amb algun article o pensament de la pròpia collita o bé exposant el que cadascú bonament vulgui manifestar a l’entorn de la nostra colla o els castells en general...». Aquella aventura mig heroica en la qual l’omnipresent amic Ricard Aranda —al despatx d’una desapareguda empresa de transports ubicada al carrer d’Amàlia Soler, enfront de l’Estació Enològica— posava en solfa, d’una manera cal·ligràfica i manuscrita, tot allò que gairebé en solitari intentàvem bonament de transmetre —amb un punt de rauxa i d’ironia, això sí—, va comptar amb esparses contribucions d’algun casteller o aficionat de bona fe, llevat de les agraïdes cròniques del botiguer/casteller Manel Martín —el de La Facilidad — que va esdevenir un col·laborador habitual. Però l’afer va durar només aquella temporada, malgrat que estem convençuts que va servir de llavor i estímul per tal que, després d’un any i mig en blanc, El Figarot tornés a sortir, com veurem més endavant, el 1986, amb un format adient de revista i amb totes les de la llei. D’aquells butlletins primigenis se’n van fer deu en total —i algun suplement també— i ens plau pensar que potser van contribuir a crear un cert caliu social en el si de la nostra colla. També cal dir que la capçalera l’havia dissenyat un altre Ricard Aranda, fill del secretari, i casteller també en els seus anys d’adolescent.

Un altre assumpte a destacar, del qual es feia esment al nostre butlletí, és el fet que aquell mes de maig havien començat les obres de remodelació de Cal Figarot per tal d’adequar tot l’immoble a les nostres necessitats. El responsable/director del programa era un arquitecte penedesenc, molt aficionat als castells: Pere Rovira i Cusiné, veí de la Ràpita i que des del primer moment es mostrà decididament compromès amb la tasca encomanada i amb unes condicions —incloent les econòmiques— del tot favorables al nostre col·lectiu. Les obres foren adjudicades a una empresa de Lavern, Construccions Munné, la qual s’ha mantingut des de llavors com a fidel col·laboradora dels Castellers de Vilafranca. Es començava per arranjar i enfortir la teulada i es continuaria amb l’adaptació de l’entrada com a punt cobert per als assaigs en aquells mesos de l’any quan la temperatura ambiental recomana de no fer-los a cel obert, per la qual cosa calia retallar el trespol del damunt que ja havia estat danyat —i foradat— amb anterioritat.87 Així mateix, El Figarot presentava un acurat dibuix, en perspectiva, de com quedaria el jardí vuitcentista un cop remodelat —requalificant-lo com a pati d’assaig—, segons projecte de l’arquitecte Manuel Gómez Barea, aleshores professor de l’ifp Alt Penedès88 de la nostra vila, el qual també va oferir la seva col·laboració de forma desinteressada. Els que no devien ser tan desinteressats, segurament, eren molts dels castellers de la nostra pròpia colla, si fem cas de les dades que havia aportat el tresorer Josep Miret, abans de les Fires, publicades al nostre butlletí. En efecte, l’eficient caixer nostrat —a qui anomenàvem de forma carinyosa amb el renom de Cicuta, manllevat d’un personatge televisiu d’aleshores que, com aquell qui diu, «no deixava anar ni un duro»— es planyia pel fet que, fins al 31 de març de l’any en curs, només una quarantena de castellers s’havien «mullat», és a dir, que s’havien rascat la butxaca per col·laborar en l’adquisició del nostre casal (cal tenir en compte també que, entre aquests, n’hi van haver vuit o nou que van aportar cent-mil pessetes cadascun, que Déu-n’hi-do). Les xifres en qüestió eren aquestes: 41 castellers han aportat

1.425.000,- pessetes. 24 afeccionats de la vila

957.000,- pessetes.

650.000.- pessetes. Entitats diverses (d’estalvi i/o d’assegurances) To t a l

3.032.000,- pessetes.

Per sort, a més d’algunes altres aportacions que van anar sumant, disposàvem d’una bona font d’ingressos addicional gràcies a unes rifes que fèiem diàriament en combinació amb l’onCe,89 que van ajudar —i molt— a sufragar el crèdit (ben favorable als nostres interessos) que havíem subscrit amb la Caixa d’Estalvis del Penedès. La intervenció del seu director general, Joan Insensé i Bas, emmotllant-se al pla traçat pel nostre recordat amic Josep Matas i Ràfols, casteller i membre del Patronat, fou decisiva en aquest aspecte.

Retorn a la Catalunya del Nord: castells a Cotlliure

El 18 de març, la colla es desplaçà a la localitat de Sant Martí Sarroca, a la plaça de l’Ajuntament de la qual, amb motiu del 15è aniversari de l’Esbart Castell Sarroca —es tractava de tornar la visita per l’exhibició que havien fet els seus dansaires amb motiu de la darrera diada de la colla—, enlairà els tres de set, quatre de set amb l’agulla al mig, cinc de set i pilar de cinc, tots carregats i descarregats; també es van fer alguns castells nets d’entitat inferior. I el 31 del mateix mes la sortida fou a la formosa vila de Cotlliure, a la Costa Vermella de la comarca del Rosselló, una de les que conformen l’anomenada Catalunya del Nord. Era la quarta vegada90 que actuàvem en aquestes enyorades terres catalanes, sota administració francesa des de fa gairebé quatre segles, per mor d’unes guerres no pas volgudes i a les quals els nostres avantpassats es van veure abocats pels capricis centralistes d’uns funests governants espanyols. L’actuació es feu en el marc dels actes presentats com «Els tres dies de Cotlliure» per la Federació Sardanista del Rosselló i es desenvolupà al llarg d’una maratoniana cercavila per l’arrecerat port de la població, partit en dos (el port d’Amunt i el port d’Avall) per la mola del castell. En aquest indret divisori —que els naturals

Imatge del llibreImatge del llibre
Dibuix de la remodelació del pati de Cal Figarot realitzat per l’arquitecte Manuel Gómez Barea (foto).
Imatge del llibreImatge del llibreImatge del llibre
El quatre de set a Cotlliure, el 31 de març; i dos moments de l'actuació al col·legi Pare Manyanet de Barcelona el dia 8 d'abril (ACAP fons Jaume Giménez i CdV).

anomenen popularment la Ribera — bastírem els primers castells: quatre de sis, pilar de quatre i cinc de cinc, nets, i tres de set; al port d’Avall aixecàrem el tres de sis net, un pilar de quatre per sota i la torre de sis, aquesta al bell mig de la sorra de la platja; i, davant de l’església de Santa Maria, férem uns altres quatre de sis i pilar de quatre, nets; a continuació, de nou a la Ribera, completàrem el quatre de set i el tres de sis aixecat per sota i net i, finalment, al port d’Amunt, el tres de sis net i el pilar de cinc de cloenda. Tretze castells en total, tots carregats i descarregats.

Més actuacions abans de les Fires: a les Gunyoles, Barcelona, Sant Sadurní, Vilafranca...

Gairebé sense respir, el primer dia del mes d’abril hi hagué una nova actuació, en aquest cas a la veïna població de Les Gunyoles, que estrenava el nou local de la societat «La Torre» d’aquest nucli més antic del terme municipal d’Avinyonet del Penedès. Enfront de la nova seu carregàrem i descarregàrem el tres de set, el quatre de set amb l’agulla, la torre de sis, el tres de sis aixecat per sota i net i el pilar de cinc. Una setmana més tard, el diumenge 8, férem cap a Barcelona per actuar al col·legi Pare Manyanet, de la Travessera de les Corts, regentat pels mateixos pares religiosos que es diuen Fills de la Sagrada Família i que, a Vilafranca, imparteixen docència al col·legi Sant Ramon de Penyafort. Era per complimentar-los arran de l’actuació que, uns mesos abans, havien fet els músics de la banda juvenil d’aquella institució escolar amb motiu de la diada de la nostra colla. Al pati del centre fou bastit un tres de set, al qual seguí un intent de la torre de set que, malauradament, feu llenya amb l’aixecador ja col·locat; a continuació completàrem el quatre de set amb l’agulla al mig i tornàrem a intentar la torre de set, que tornà a caure, aquesta vegada amb els dosos posats; un cinc de sis net i el pilar de cinc de comiat van posar cloenda a l’exhibició, de la qual retenim allò que, amb to irònic, exposava Manel Martín al novell butlletí El Figarot: «...podríem dir que la nostra colla, a més de ser la de molts vilafranquins i penedesencs, sembla que tingui quelcom a veure amb el “clero”, concretament amb el bisbat de Barcelona, doncs cal recordar que l’any passat per aquestes dates vàrem actuar al col·legi dels “frares” de la Salle-Bonanova de Barcelona, enguany els ha tocat el torn als de la Sagrada Família i hom ja pensa que l’any vinent caldrà anar a “can Culapi”...»; només caldria afegir per part nostra que, a hores d’ara, malgrat els bons averanys del cronista, a les Escoles Pies encara ens esperen...

També hem de fer esment que de cara a poder posar a punt els espais de Cal Figarot, la colla va assajar per aquelles dates a l’antiga Peixateria vilafranquina, abans que, més tard, fos condicionada com a Casa de la Festa Major. També a Vilafranca, precisament al pati del nou estatge social (que llavors encara era més aviat un jardí, tot i que descuidat), s’hi va actuar el dissabte 5 de maig, davant les càmeres de tv3 —la Televisió de Catalunya, fundada el setembre anterior—, plantant-hi els tres de set, quatre de set amb l’agulla i pilar de cinc, carregats i descarregats, a més d’un quatre de sis net que va ser filmat des del bell mig del castell. L’endemà férem cap a la vila xampanyera (aleshores allò del «cava» encara era a les beceroles) de Sant Sadurní d’Anoia, que havia estat proclamada «Ciutat Pubilla de la Sardana 1984»; la crònica de la diada, al nostre butlletí, diu que els castells realitzats foren el tres de set, la torre de set —per fi descarregada, segona de la temporada—, el quatre de set amb l’agulla al mig i el pilar de cinc, mentre que «a l’entremig de l’actuació s’exhibiren els nostres “Joves dels Castellers de Vilafranca”, aixecant el tres de cinc i el pilar de quatre»; aquesta jovenívola notícia, entenem que mereix un capítol a banda que tractarem tot seguit. Abans, però, cal anotar que a les envistes de les Fires de Maig hi hagué una altra sortida a Vilafranca, la que ens menà fins a la propera muntanya de Sant Pau per prendre part, el dia 13, en el 2n. aplec organitzat per Ràdio Vilafranca. Allí completàrem, davant l’ermita del sant, dos pilars de quatre simultanis, el tres de set, la tercera torre de set descarregada de la temporada, el quatre de set —gairebé net, ja que només aguantaven agulles i vents; una bona prova, per tant, per al quatre de vuit—, el cinc de sis net i un pilar de cinc aixecat simultàniament amb un de quatre dels nostres castellers més joves, els quals prèviament ja havien fet, a més, la torre de cinc i el tres de cinc.

La Colla de Joves dels Castellers de Vilafranca

Com ja hem vist, el mes de febrer havien començat els assaigs els membres d’una nova colla castellera vilafranquina —amb presència majoritària de gent vinculada als Falcons— que prengué el nom de Colla Jove de Castellers de Vilafranca, amb camises d’un blau fosc amb petites ratlles blanques. Coetàniament, també van néixer, amb el color granat com a distintiu, els Xiquets de la Vila d’Alcover (que durarien fins al 2009 i es refundarien el 2012 com a Xiquets d’Alcover, a seques, amb camises de color verd oliva i acabarien per dissoldre’s el 2019). Al setmanari Tothom (11 de maig) —que havia estat remodelat i reconduït una setmana abans i que tindria un abast més ampli, atès que arribaria fins al Baix Penedès i el Garraf—, havia començat a fer camí una nova crònica castellera, amb el lema «Finet i pel mig» i signada amb el pseudònim Torre de Dos, corresponent a dos castellers vilanovins amics que la rubricaven conjuntament. Ho feien, tanmateix, en substitució, sense previ avís, de la informació castellera que, més o menys habitualment, havia ofert en els darrers anys aquell qui això subscriu, la qual cosa semblava una manca de delicadesa, no pas per part d’ells, sinó d’algun responsable de la redacció. En l’apartat «Quan la proliferació de colles no és tan positiva», el duet, després

La torre de set a Sant Sadurní, el 6 de maig del 1984 (ACAP fons CdV).
La torre de set a Sant Sadurní, el 6 de maig del 1984 (ACAP fons CdV).
La torre de cinc dels nostres castellers més joves a la muntanya de Sant Pau el dia 13-V-1984 (ACAP fons CdV).
La torre de cinc dels nostres castellers més joves a la muntanya de Sant Pau el dia 13-V-1984 (ACAP fons CdV).
Imatge del llibreImatge del llibreImatge del llibreImatge del llibre
A dalt: dues instantànies de la torre de set a la muntanya de Sant Pau; a baix: el tres de cinc dels més joves i el tres de set de tota la colla, el dia 13-V-1984 (fotos: J. M. Aguilar, Jaume Giménez i ACAP fons CdV).

de constatar que aquesta manifesta proliferació sovint podia esdevenir patró de bona salut i que la presència de dues colles castelleres en una mateixa població —era el cas de Valls, Tarragona i Terrassa— s’havia demostrat, a voltes, clarament positiva a recer d’una reconeguda rivalitat entre les corresponents a cadascuna d’aquestes places, diagnosticava que el fet no era extrapolable a dues viles del Penedès —Vilafranca, evidentment, però també Vilanova—92 que es trobaven en una situació encara més sorprenent, perquè no eren dues, sinó tres, les colles a voler ocupar un lloc a la palestra. Vegem tot seguit un tast d’allò que exposaven a l’entorn d’aquesta qüestió: «...al Penedès tenim dos exemples clars del poc sentit que té mantenir més d’una colla en una vila, quan el nivell d’una (normalment i en aquests casos, la més històrica i arrelada) és molt superior a l’altra i amb això l’al·licient de la rivalitat és nul; en aquests casos, el més positiu seria unificar tots els esforços en una sola colla —precisament en aquesta més històrica i arrelada, que per tant és patrimoni de la vila, no de ningú— i deixar-se de punyetes. Quan en aquestes viles —parlem de Vilanova i Vilafranca, com haureu endevinat— sorgeixen terceres colles, per impossibilitat d’avenir-se amb una o amb l’altra, el fet ratlla el ridícul, almenys si les “terceres” no surten amb castells de la mateixa categoria que la colla històrica, i, evidentment, qui més perjudicat en surt és el conjunt del fet i l’afecció castellera de la vila...». El reny no podia ser més contundent, però també és cert, i així es va demostrar, si més no durant una colla de mesos, que aquella raonada declaració d’intencions havia estat com predicar en el desert.

El cas és que en el si de la nostra colla no va caure gens bé que aquella nova agrupació usurpés —ni que fos només en una part, tot i que molt significativa— el nom inveterat de Castellers de Vilafranca. Es va intentar més tard que els seus mandamassos reconsideressin la seva decisió i, fins i tot, se’ls va suggerir que adoptessin la filiació de «Colla Jove de Vilafranca», a semblança de la tercera colla que havia aparegut a Vilanova, o bé alguna altra denominació menys coincident amb la nostra. Però tot fou debades; i això va motivar que des de la Junta, anticipant-nos als esdeveniments, es prengués la decisió de propiciar unes actuacions dels nostres castellers més joves sota la denominació de «Colla de Joves dels Castellers de Vilafranca», per tal de crear una mica de confusió sobre tota la problemàtica que s’havia originat, alhora que es pretenia reivindicar encara més el domini del nostre apel·latiu, amb més de trenta-cinc anys d’història. Fins i tot, els nois d’aquest grup de jovent arribarien a actuar sols en alguna ocasió i, com a tals, els vam poder veure reflectits en diversos cartells d’algunes de les exhibicions del moment, àdhuc compartint anunci amb l’esmentada tercera colla de casa nostra. Com veurem, la primera vegada que van actuar «pel seu compte» va ser el 22 de juny, a Vilafranca, en la celebració del fi de curs del col·legi de Sant Ramon. I diem pel seu compte amb una certa cautela, perquè tot i que comptaven amb el guiatge de dos castellers consagrats —Pere Giménez i Josep Ciércoles— sempre hi havia algun veterà —el Jaume del Ràpid, sobretot— que els feia costat i vetllava per tal que tot anés bé. A les pàgines d’El Figarot de després de les Fires els capdavanters de tot aquell col·lectiu més jove s’adreçaven als seus correligionaris amb una comunicació que no tenia malbaratament; i era aquesta: «Com tots sabeu, ens vàrem estrenar l’any passat, en la nostra diada de la colla, amb aquell pilar de quatre. Aquesta colla s’ha refermat últimament d’una manera més intensiva. Vàrem actuar a Sant Sadurní i a la muntanya de Sant Pau. Continuarem fent exhibicions i també cal dir que hi ha possibilitats que participem en algunes festes i trobades de caire juvenil, com ara la festa major infantil. Per això farem assaigs dirigits pels caps de colla “Chércoles” i “Pedrito” (Zipi i Zape). I si teniu algunes idees o alguna notícia referent a la nostra colla castellera —per exposar-ho al butlletí, és clar— només us heu de dirigir al Ramon Casellas o al Vié Udina». Dels castells aixecats pels nostres Joves a Sant Sadurní també en parlava el Tothom (11 de maig), indicant que s’havien fet «sota les ordres del seu propi cap de colla P. Giménez (a) “Pedrito”, ajudat pel seu adjunt J. Ciércoles (a) “Chércoles”,92 que, com és sabut, no són altres que els flamants “quints” de les torres de vuit de l’any passat [...] Ara cal esperar que continuïn en aquesta tasca i vagin així assolint una certa entitat pròpia que els permeti d’actuar en solitari en alguna altra ocasió determinada, com ara la Festa Major infantil que fem a Vilafranca a les darreries de la nostra Festa Gran».

I va arribar el 20 de maig, a Vilafranca, amb la colla ja força rodada i amb ganes de satisfer la parròquia. El programa era molt ambiciós, però no el vam poder completar amb èxit, malgrat l’enorme satisfacció d’haver pogut descarregar el primer quatre de vuit de l’any. L’exhibició començà amb l’intent de la torre de vuit amb folre, que mereixia millor sort ja que va caure amb la cassoleta col·locada al seu lloc. I sense perdre l’ànim es va anar per la torre de set que, aquesta sí, fou degudament carregada i descarregada. El mateix va passar amb el carro gros, que desfermà l’eufòria atès que feia deu anys que no el descarregàvem per les Fires de Maig. Amb la moral ben alta, s’intentà després un tres de vuit que inicialment va pujar bé, però que va fer llenya quan ja entrava l’aixecador. El cinc de set i el pilar de cinc van tancar una actuació que va deixar un cert regust agredolç, però més dolç que agre, a la fi. Per això palesàvem en l’editorial del butlletí que era important «l’haver pogut palpar de prop que tant la torre de vuit com el tres de vuit són castells que els

Alguna de les actuacions de la nostra Colla de Joves dels Castellers de Vilafranca va arribar a ser anunciada publicament durant la seva vigència.
Alguna de les actuacions de la nostra Colla de Joves dels Castellers de Vilafranca va arribar a ser anunciada publicament durant la seva vigència.

tenim a l’abast i que no és difícil d’endevinar que els aconseguirem abans no s’acabi la temporada i, a poder ser, a curt termini». Com podrem comprovar més endavant, el temps acabaria donant-nos la raó. Hi afegirem que per a la vigília s’havia anunciat una petita exhibició davant d’un dels estands de les Fires i també que, mentre van durar aquestes, romangué oberta a Cal Figarot una exposició amb material divers de la nostra colla: trofeus, fotografies, plànols, escrits, etc., amb la finalitat de crear un cert caliu i donar a conèixer al gran públic el nostre estatge social. Tots aquells que van visitar-la van poder ser obsequiats amb un pòster de la torre de vuit amb folre plantada a Montserrat, durant la romeria anterior, editat per la Caixa d’Estalvis del Penedès. També cal dir que el dimarts 15, el nostre president Josep Just fou entrevistat en directe per tve dins del programa «Comarques», en el qual participà també l’erudit vilafranquí i antic casteller Josep Maria Santacana, Tiburon. En el decurs de la transmissió del programa, un reduït nombre de castellers de la nostra colla van improvisar un pilar de quatre, mentre explicaven com es fa un castell.

A redós de l’actuació de Fires, el benvolgut, enyorat i perseverant poeta nostrat, l’Antoni Massanell i Esclassans, posava cullerada a El 3 de Vuit (25 de maig) amb uns versos escaients i, com sempre, de bona rima: «Quasi Ni tot perdut ni tot guanyat, per ara. Més de guanyat, però, que de perdut: torre de set, quatre de vuit i, encara, cinc de set i el pilar. No s’ha pogut, al dos i al tres de vuit, posar corona. És cert. Però ha vingut, ai! de tan prim que, demà, si la fe no us abandona, prou veurem assolits un i altre cim.»

«Pel juny, la falç al puny!» i a veure-les venir...

El 3 de Vuit (8 de juny) publicava un «Comunicat adreçat a tota l’afecció castellera i molt especialment als vilafranquins», en el qual la nostra colla feia constar que «Els “Castellers de Vilafranca” no accepten el nom de la tercera colla vilafranquina», tot donant continuïtat a un episodi no desitjat i que ens vèiem en la necessitat de fer conèixer, atès que enteníem que la denominació triada per aquella tercera colla de la vila trepitjava els nostres interessos i menava a una certa confusió. Ni les converses sostingudes amb els seus capdavanters ni el rebombori generat —a posta— per nosaltres mateixos, amb la promoció de la nostra «Colla de Joves», ni una reunió, al cap d’un mes, amb el batlle de Vilafranca, Fèlix Sogas, va fer-los reconsiderar la seva posició. Finalment, el tema seria sotmès a l’arbitratge d’un funcionari de la Conselleria de Justícia de la Generalitat de Catalunya, el qual, de manera sorprenent, va donar la raó a la part contrària en considerar que, com sigui que havien presentat els seus estatuts amb el nom que pretenien i, en canvi, nosaltres els teníem registrats a nom del Patronat «Castellers de Vilafranca», havia de prevaler el nom de la colla, sense tenir en compte per res —i d’aquí venia la nostra sorpresa— que l’article primer dels nostres estatuts ja indicava clarament que la funció primera del susdit Patronat no era altre que el de vetllar pel bon funcionament de la colla dels Castellers de Vilafranca. Tot i que, inicialment, aquell director general ens va manifestar (en castellà, per cert, ves per on!) que no hi hauria problema, perquè aquest darrer nom, per raons històriques, era el que tenia preferència, després va canviar de criteri i es va posicionar clarament en contra davant de la nostra perplexitat. El perquè d’aquest canvi d’actitud és un d’aquells misteris que no podrem arribar a esbrinar mai. Com a últim recurs, vam demanar audiència amb el Conseller de Justícia d’aleshores, Agustí Bassols, i la resposta d’aquest encara va ser més sorprenent, en el sentit que —paraules textuals— «no podia desautoritzar un director general» (que naturalment estava per sota del conseller en l’ordre jeràrquic de la conselleria, per la qual cosa podíem entendre que, inexplicablement, qualsevol recurs que es presentés, segons el seu criteri, era paper mullat). Una mala experiència, en fi, que ens va costar de digerir aleshores, tot i que va tenir un desenllaç positiu quan aquella colla —malgrat que, segons els seus plantejaments, sembla que havia de fer variar radicalment la dinàmica castellera de la vila— va plegar veles al final de la temporada següent.

L’activitat desplegada durant els mesos anteriors pel que fa a les nostres actuacions tingué continuïtat, encara més refermada, en el mes de juny, amb algunes sortides més. Per començar, el dia 3 férem cap a Llagostera per actuar, a les sis de la tarda, davant del Casino Llagosterenc, amb els tres i quatre de set, la torre de sis, el tres de sis per sota i net (al segon intent) i el pilar de cinc, a més del pilar de quatre que plantaren els més joves. I el dissabte, dia 9, cap a la Zona Esportiva de Vilafranca per tal de brindar la nostra col·laboració desinteressada al 3r torneig d’hoquei base «L’Anxaneta», organitzat per elements de cercles pròxims al col·legi de Sant Ramon. Els castells fets en l’ocasió van ser un pilar de quatre de salutació, el tres de set, el quatre de set i un pilar de cinc en el qual el nostre enxaneta lluïa la camiseta quadribarrada de l’equip del centre escolar. Aprofitàrem l’avinentesa per lliurar uns mocadors castellers als senyors: Josep Lluís Vilaseca i Guasch —d’ascendència vilafranquina, per part de mare—, director general d’Esports de la Generalitat de Catalunya; Pere Torras, president de la Federació Catalana de Patinatge; i Xavier Vallet, president del comitè d’hoquei base.

El diumenge 17 vam tornar a Cornellà de Llobregat, que celebrava la Festa Major, amb una actuació que

Imatge del llibreImatge del llibreImatge del llibre
L'intent de la torre de vuit amb folre i la torre de set i el quatre de vuit descarregats a les Fires de Maig del 1984 (ACAP fons J. M. Petrus).

podríem considerar una mica atípica, ja que la cercavila es dugué a terme un cop acabada l’exhibició principal, una part de la qual tingué lloc en el marc d’una mena de festival infantil. Enfront de l’Ajuntament completàrem primer la cinquena torre de set de la temporada i, més tard, el tres de set i el quatre de set amb l’agulla al mig, mentre que a la cercavila bastírem el quatre de sis net, la torre de sis i el quatre de sis amb l’agulla i net; l’apartat de pilars restà reservat únicament a la nostra colla de Joves, que assoliren per primera vegada el pilar de quatre aixecat per sota. Aquest grupet —anomenat ja decididament com a Colla de Joves dels Castellers de Vilafranca— va actuar el dia 22, com ja havíem avançat, en la festa de fi de curs del nostre col·legi del palau del marquès d’Alfarràs, de la plaça de l’Oli o de Jaume I, segons com es miri; era la primera vegada que els nois actuaven tots sols i ho van fer amb el tres de cinc net, el pilar de quatre aixecat per sota i tres pilars de tres.

I abans no s’acabés el juny, encara van venir dues sortides més. La primera el divendres 29, a Vilafranca, al barri de Sant Julià, amb el tres de set, la torre de set, un quatre de set gairebé net, el quatre de set amb l’agulla al mig i, finalment, el pilar de quatre aixecat per sota pels nostres Joves. I l’endemà, a primera hora de la tarda, un altre cop cap a terres gironines per actuar a L’Escala, la vila anxovera de la Costa Brava. En arribar-hi, els més espavilats encara van poder prendre un bon bany i, ja cap al vespre, en el decurs de la cercavila, plantàrem el quatre de sis net, el quatre de sis amb l’agulla, també net, el pilar de cinc i el tres de sis per sota i net; i, ja de nit, a la zona de la Riba, vora la mar, perfectament il·luminada i plena a vessar de turistes, descarregàrem el tres de set, el quatre de set amb l’agulla, la torre de sis, el pilar de cinc i el ja habitual pilar de quatre per sota dels més joves. I en acabar, tots volant cap a la Vila, que l’endemà teníem un compromís important i la cosa no estava com per quedar-nos a fer barrila.

I un juliol encara més exigent

La segona cita de l’any amb els castells de vuit era a Reus, el primer dia del mes de juliol. Hi actuàvem per primera vegada i a la seva espaiosa plaça del Mercadal ens trobàrem amb tres colles més: els Xiquets de Tarragona, la Colla Vella dels Xiquets de Valls i els Xiquets de Reus. Vam fer l’entrada a la plaça amb un pilar de quatre caminant que es va haver de repetir (el primer caigué un cop carregat) i davant de l’Ajuntament vàrem descarregar una altra torre de set, mentre que el quatre de vuit, segon de l’any, només el vam poder carregar, per acabar completant el cinc de set i un pilar de cinc; una actuació, doncs, que tornava a sembrar dubtes evidents, als qual calia posar remei el més aviat possible.

El 3 de Vuit (13 de juliol) publicava un extens article, signat per l’Oriol Rossell, amb el títol «Petita història del primer Tres de vuit descarregat del segle XX», que naturalment no feia referència a cap castell vilafranquí, sinó al tres de vuit que van plantar els Nens del Vendrell el 15 d’octubre del 1951. La intenció de l’escrit era la de deixar ben clara d’una vegada per totes la contribució vilafranquina —ni més ni menys que sis castellers destacats— a aquell preuat castell, cosa que es posava en dubte des d’alguns sectors vendrellencs;93 d’altra banda, el mateix Oriol havia intervingut directament a l’hora de facilitar la consecució de la gesta. Aquell mateix dia 13, els Verds canviàrem l’habitual assaig per una actuació al barri de les Clotes, de Vilafranca, que celebrava la seva festa. El quatre de set net (els castellers que l’envoltaven fins i tot es van acotar per fer-lo més visible), el tres de set, la torre de set (amb figuereta inclosa) i el quatre de set amb l’agulla al mig constituïren el ventall de castells descarregats, a més d’un pilar de quatre per sota dels Joves. Aquests actuaren l’endemà al mateix barri i cal dir que se’ls notava una bona millora si fem cas dels castells que enlairaren: tres de cinc net, quatre de cinc net amb l’agulla (que fou girada en rodó), pilar de quatre net, torre de cinc neta i quatre pilars de tres. I continuant amb la política de fidelitzar els nostres barris, el dissabte 21 li tocà el torn al de l’Espirall, on acudí també la nostra Colla de Joves, amb una exhibició molt semblant a l’anterior, afegint-hi el cinc de cinc.

Una altra sortida per posar a prova l’estat de la colla, a poques setmanes de la Festa Major de Vilafranca, fou aquella ja tradicional que ens portà, el diumenge 22, a Santa Margarida i els Monjos, un altre cop en companyia de la Colla Vella dels Xiquets de Valls. L’actuació, a la plaça de Pau Casals, esdevingué positiva del tot en carregar i descarregar el quatre de vuit (era el primer que completàvem a la vila veïna, ja que fins aleshores només l’havíem pogut coronar), la torre de set (amb figuereta), el cinc de set i el pilar de cinc, més un altre de quatre dels Joves. El divendres 27, aquests van fer la primera sortida fora vila per actuar a Sant Cugat Sesgarrigues, la mateixa plaça que havia vist néixer la nostra colla aquell ja llunyà 14 de setembre del 1948; i amb una bona dosi d’entusiasme el jovent nostrat va voler fer història en plantar dos pilars de quatre a la terrasseta que hi ha davant de la porta de l’església, tot rememorant la típica imatge de més de trenta-cinc anys enrere, quan va arribar-hi la processó santcugatenca de Festa Major, amb la imatge del Sant Crist, abans de fer l’entrada al temple parroquial; a més, van aixecar pràcticament els mateixos castells que en les dues sortides anteriors, amb l’avantatge de completar l’exhibició amb el seu primer tres de sis.

I, com l’any anterior, tancà el nostre juliol casteller l’actuació del diumenge 29, al Pla del Penedès, ara amb la colla «sencera» i tot fent castells menors, a tort i a dret, a la cercavila pels carrers del poble, per continuar després amb un quatre de set amb l’agulla al mig, enfront de l’Ajuntament; finalment, al pavelló esportiu, descarregàrem la desena torre de set de l’any i vam fer

Imatge del llibre
Imatge del llibreImatge del llibreImatge del llibreImatge del llibre
A dalt: el quatre de vuit a Reus, l'1 de juliol, i un altre carro gros als Monjos el dia 22; a baix: la torre de set al Vall del Castell, el 4 d'agost, i el tres de vuit a l'Arboç, el quart diumenge (ACAP fons J. M. Petrus).

un intent de tres de set net —prova del de vuit— que va fer llenya en despenjar-se el pom de dalt quan ja hi havia la cassola col·locada al seu lloc; en una segona temptativa la cosa va anar millor i el vam descarregar (només hi havia unes agulles de reforç), abans d’acomiadar-nos amb un pilar de cinc, simultani amb un de quatre per part dels Joves. Era la quarta vegada que ens presentàvem a la vila que s’ha donat a conèixer per la seva Festa de les Torrades, que té lloc durant el carnaval; cal recordar que ja hi havíem fet una de les sortides més primerenques, l’octubre del 1948, quan també actuàrem a la Festa del Most, de Sabanell, de la mà del doctor Jaume Valero.

Al cap de deu anys: tresos de vuit descarregats!

Aquella prova del tres de set net al Pla va donar ales als membres de la Tècnica per tal d’intentar el tres de vuit a la primera ocasió que es presentés. I, efectivament, aquesta no es feu esperar. El dissabte 4 d’agost fou el dia escollit en celebrar-se, a Vilafranca, la festa organitzada pels veïns del carrer del Vall del Castell, la revetlla festiva que, com ja hem vist, era coneguda popularment sota la denominació de Màrtirs Street. Hi havia cinc colles a la palestra, ja que els Castellers de Barcelona havien estat novament convidats, així com la Colla Jove Xiquets de Tarragona i les altres dues colles vilafranquines (era la primera vegada que ens trobàvem a la plaça les tres colles de casa nostra; la més novella havia debutat a Esparreguera unes setmanes abans). I els Verds vam tornar a assaborir les mels del triomf en descarregar el delerat tres de vuit. Feia deu anys que no ho aconseguíem i l’eufòria es tornà a desfermar perquè la realització del castell fou verament antològica; i no només això, sinó que amb la seva consecució deixàvem enrere pràcticament una llarga «travessa del desert», deu anys en els quals, principalment els quatres —i alguna torre més escadussera, més uns pocs tresos de vuit només carregats—94 havien constituït tot el nostre bagatge pel que fa als castells de vuit pisos. L’actuació martiriana es completà amb una altra torre de set —prèvia al tres de vuit—, el cinc de set i dos pilars de cinc alhora. A la tarda, en el mateix escenari i coincidint amb la festa dedicada a la quitxalla del carrer, havien actuat els nostres Joves, els quals, entre d’altres castells, van aconseguir completar per primera vegada la torre de sis; per contra, el tres de sis que van coronar els va caure en intentar deixar-lo net. Tot i això, Déu-n’hi-do!

«El tres de vuit O arbre centenari, de nou avui t’enlaires, amb extrema elegància, pel regne de la llum. El plor agut de la gralla, més que esgarrinxar els aires, diríeu que els inunda d’un clar i intens perfum. De tan atapeïda de gent, la plaça vessa. Mireu!: vila i comarca s’han fos en un gran munt. Si els cors ara a l’uníson bateguen —i amb més pressa—, els ulls tots convergeixen en un sol i únic punt, Com més el castell puja més viu es fa el silenci. Ja solament fa falta, llest el penúltim pis, que el menut enxaneta, agosarat, es llenci al cim i, clau de volta, hi ocupi el lloc precís. Ja hi és! Ja fa l’aleta!... El poble, foll, com crida!: ni al fort d’una batalla tant de renou li escau. I, mentre, no s’adona, absort per tanta vida, que l’enxaneta baixa tot ell tacat de blau».

Tot i que el poema porta una data anterior —25 d’abril del 1982— ens ha semblat que venia a tomb d’inserir aquí aquell que l’Antoni Massanell havia dedicat a un castell que fins aleshores, per a nosaltres, havia estat tan escadusser (cal no fixar-se massa en el color del darrer vers, si es té en compte que el castell el férem de nit).

I amb l’eufòria pròpia del qui ha triomfat hores abans, els castellers de la camisa verda ens vàrem desplaçar, l’endemà de l’exitosa diada nocturna, a una altra localitat veïna, Les Cabanyes, on l’actuació va ser força més relaxada: dos pilars de quatre i un quatre de sis amb l’agulla davant l’església parroquial; cinc de cinc net, torre de sis i pilar de quatre a la cercavila; i, a la plaça, tres de set, quatre de set amb l’agulla, una altra torre de sis i quatre pilars de quatre, a més d’un altre de comiat per part de la Colla de Joves. El divendres dia 10, es va celebrar la consecució del tres de vuit a Màrtirs d’una manera insòlita i excepcional, rumiada pel propi cap de colla. En efecte, el Mènec va tenir l’original idea de fer omplir davant del Coro una banyera sanitària de grans dimensions amb el contingut líquid de 10 caixes (120 ampolles) de xampany, perquè tothom qui ho volgués, acompanyada de la coca de ritual, pogués omplir la seva copa. La celebració es perllongà fins ben entrada la nit. El diumenge 12 tornàrem a terres més llunyanes, les de l’Empordà, i més concretament a la bonica població de Castelló d’Empúries, on, després de plantar castells de sis i de cinc nets i pilars de quatre a la cercavila, sempre precedits pels Gegants representatius de la vila, vam descarregar davant de l’Ajuntament els tres de set, quatre de set amb l’agulla, tres de sis per sota

L'aleta del tres de vuit al Vall del Castell, el 4-VIII-1984 (col·lecció Ricard Aranda).
L'aleta del tres de vuit al Vall del Castell, el 4-VIII-1984 (col·lecció Ricard Aranda).
El tres de vuit a " Martis Street " el 4-VIII-1984; no l'havíem descarregat més des de feia deu temporades (ACAP fons CdV).
El tres de vuit a " Martis Street " el 4-VIII-1984; no l'havíem descarregat més des de feia deu temporades (ACAP fons CdV).
Imatge del llibre

i net i pilar de cinc, aquest simultàniament amb un de quatre dels Joves. El grup de geganters local va lliurar al nostre cap de colla un artístic plat de porcellana amb la imatge dels seus gegants, Ponç Duc i Adelaida; i després del dinar hi hagué sobretaula amb música de gralles a la mateixa plaça i amb un parell de pilars de quatre com a homenatge a uns veïns. Però la jornada encara no va acabar aquí, sinó a la veïna Roses, on encara es va poder fruir d’un temps de lleure i d’esbarjo. I com sigui que aquell any tampoc no hi va haver ocasió de poder tornar a la Bisbal del Penedès, la nostra Colla de Joves aprofità el 15 d’agost per actuar a la Múnia, més o menys amb els castells de costum, dels quals van sobresortir un tres de sis completament net (ara sí, descarregat) i un pilar de quatre aixecat per sota i net. Tres dies més tard, dissabte, aquells espavilats jovencells, abillats amb la camisa verda, actuaren també al pavelló esportiu de Terrassola i Lavit, amb castells de cinc nets i pilars de tres i de quatre.

El quart diumenge d’agost, dia 26, l’actuació a L’Arboç havia de servir de pedra de toc per calibrar les nostres possibilitats de cara a la Festa Major vilafranquina; i el cert és que la collita castellera no va decebre ningú. En companyia dels Joves Xiquets de Valls i dels Minyons locals, i després del pilar de quatre d’entrada a la plaça, vam començar assegurant l’èxit amb la torre de set i, tot seguit, quan molts esperaven el carro gros, els nostres tècnics es van decidir pel tres de vuit que, en ésser descarregat, va demostrar amb escreix que aquell que havíem completat també a Màrtirs no va ser flor d’un dia ni fruit de la casualitat; no va ser tan perfecte, potser, però es va poder completar sense ensurts. Un cinc de set i dos pilars de cinc alhora van posar punt i final a l’exhibició. D’aquesta manera, ens anotàvem dos tresos de vuit seguits, descarregats, com ja havíem fet el 1974. Però en vindrien més... Per a l’endemà, dia 27, havíem estat cridats al barri d’Horta, de Barcelona, per participar en l’acte de la inauguració del Velòdrom Internacional, que va restar del tot deslluït a causa d’una pluja pertinaç que obligà a suspendre les competicions i els actes folklòrics programats. Tot i això, encara vam poder fer un pilar de cinc en presència del president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, qui, tres mesos més tard, rebria una delegació de la nostra colla al seu despatx de la plaça de Sant Jaume de la Ciutat Comtal; a l’entrada del circuït també poguérem saludar l’alcalde barceloní Pasqual Maragall i el ministre espanyol Javier Solana (veure foto a la pàgina 17).

Una Festa Major de lluïment

La nostra festa gran i, més concretament, la Diada de Sant Fèlix, era esperada amb fruïció per veure si seríem capaços de reeditar els èxits recents o, fins i tot, de millorar-los. Al Tothom (31 d’agost), amb la signatura de Jo Fèlix, publicàvem l’article «Sant Fèlix i els castellers»,95 del qual manllevem l’apartat que dedicàvem a la nostra colla, amb el títol «Els Verds són ben madurs», en el ben entès que havia estat confegit abans de les nostres solemnitats i amb aquest preàmbul: «Estimats devots de la “plaça més castellera”: Com que, pel que sembla, aquest any estic “de moda”, m’he decidit a adreçar-vos també a vosaltres unes lletres patronals, dedicades molt especialment als vilafranquins aimants d’allò que en diuen el “noble art...” i abans que la jornada castellera del dia 30 no ens deixi a tots bocabadats o mig enterbolits». Es parlava de les absències —Joves de Valls— i de les altres dues colles que sí que es farien presents a la nostra plaça el dia 30: Vella de Valls i Minyons de Terrassa; però ens cenyirem solament als comentaris referents a la nostra colla, ve-t’ho aquí: «I què no hauré de dir dels meus benvolguts compatricis, els Castellers de Vilafranca, després dels seus èxits més recents? No em puc explanar massa, no sigui que els pugin els fums al cap o que vagin massa refiats. El que sí els haig de dir és que aquest any, fins ara, m’han fet molt content i que espero que la bona ratxa continuï. Malgrat la competència que els ha sorgit, com aquell qui diu, a la pròpia casa, ells han treballat de valent i així arriben al “gran dia” amb una maduresa ben sòlida, una maduresa “de tres de vuit”. Ja sé que no està ben vist que un sant del cel digui segons què i molt menys si sol etzibar algun “taco” de tant en tant; però aquesta vegada, castellers, no me’n puc estar de dir-vos: quin tres de vuit més ben parit el del dia dels “Màrtirs”! És clar, com que jo també en sóc un! Ep! i el dia que em dediqueu el cinc de vuit prometo regalar-vos la meva martirial palma d’argent i potser, fins i tot, aquell bonet tan casteller96 de quan encara anava amb “perilla” que, per fi i després de no pas pocs anys, sembla que s’ha pogut “retrobar”... Bé, per als que no ho sapigueu us diré que els de la camisa verda mai no havien arribat abans a la meva anyal commemoració amb aquests “trumfos” a la mà: dos tresos de vuit, tres quatres de vuit (un de carregat) i tretze torres de set (una de carregada en assaig). Només els desitjo que puguin superar tot el que han fet fins ara (que no abandonin el tres per sota, senyor!, que aquest és any de concurs), a llaor i més honra si cal del meu nom gloriós. Que vagin per feina, com el dia de les Fires, però que tot els surti bé. Amén!».

Els cinc Administradors d’aquell any 1984 —Jordi Juvé, Maria-Àngels Queraltó, Josefina Ràfols, Josep Ruiz i Fèlix Sàbat, alguns d’ells ben vinculats a la festa— van escollir com a pregoner l’amic Alfons Udina i Castell. Ell mateix, en un moment del seu discurs, deixà clar que «De castells, valga’m Déu!, no en diré res, perquè ja hi ha molts doctors del tema...»; i gairebé ho va complir, per bé que encara hem pogut espigolar un paràgraf en el qual hem trobat una mínima referència: «Sortosament, la piràmide d’edats dels nostres balls folklòrics és avui ben jove, sorprenentment jove, la qual cosa és garantia que hi ha una continuïtat i que la Festa Major segueix ben viva. Aquesta assumpció

La banyera de celebració pel tres de vuit descarregat al Vall del Castell (ACAP fons CdV).
La banyera de celebració pel tres de vuit descarregat al Vall del Castell (ACAP fons CdV).
La torre de vuit amb folre carregada el 30 d'agost del 1984 (col·lecció Ricard Aranda).
La torre de vuit amb folre carregada el 30 d'agost del 1984 (col·lecció Ricard Aranda).
Imatge del llibreImatge del llibre
La torre de set del 29 d'agost i el tres de vuit descarregat el dia de Sant Fèlix del 1984 (ACAP fons CdV)
Imatge del llibreImatge del llibre
El quatre de vuit i el cinc de set, descarregats el 31 d'agost (ACAP fons CdV)

de la Festa Major per part del jovent i del poble, sense diferència de classes, crec que és el millor castell que s’ha fet a Vilafranca en aquest segle. No hi ha quatre de nou que valgui!...». Dissortadament, l’actiu i recordat Sete, un dels forjadors dels «Amics del Drac» i president de l’Associació del Bestiari Festiu de Catalunya, ens deixà massa aviat, el 2016, amb 72 anys d’edat.

El dia 29, vigília de Sant Fèlix, en presència d’una altra de les colles de la vila, la vermella, ja es va fer una actuació que venia a ser com una mena d’aperitiu del que tastaríem l’endemà: torre de set, cinc de set, quatre de set amb l’agulla i pilar de cinc. El 30 —per a molts, el dia súmmum de la castellística—, tal com hem dit, amb unes altres dues colles a la plaça més castellera de la categoria de la Vella dels Xiquets de Valls i els Minyons de Terrassa, els Castellers de Vilafranca ens superàvem en descarregar de nou el tres de vuit i el quatre de vuit, a més de carregar la primera torre de vuit amb folre de l’any, amb la qual ens alliberàvem, en part, de l’espina que dúiem clavada des de les Fires de Maig. Dos pilars de cinc simultanis van posar digna cloenda a una exhibició que va deixar ben satisfet tot el col·lectiu dels Verds i també l’afició en general, puix que la Colla Vella va descarregar el primer cinc de vuit que veia la nostra plaça en tot el que portàvem del segle XX. I encara vam fer un pilar de cinc final, que fou portat al balcó perquè recollís l’enxaneta el president del Parlament de Catalunya, Miquel Coll i Alentorn. El dia 31, amb les altres dues colles vilatanes, Xicots i Jove, a un cantó i a l’altre de la nostra, vàrem fer una altra actuació ben destacada —tot «marcant distàncies», com exposà en l’ocasió algun cronista—, carregant i descarregant un altre quatre de vuit, una altra torre de set, un altre cinc de set i un altre parell de pilars de cinc alhora, un dels quals fou plantat de cara a la plaça, és a dir, d’esquena a l’Ajuntament.

Lògicament, com és sabut, hi va haver molts altres castells durant els tres dies de festa, de cinc i de sis, nets, i pilars de quatre a dojo, com ara els d’entrada a la plaça. Per damunt d’aquests, però, cal destacar els diversos pilars de cinc plantats endemés: a l’entrada de les tres processons; a l’entrada d’ofici dels dies 30 i 31; els de salutació, a la plaça, d’aquests dos mateixos dies; i uns altres dos de la Diada de Sant Fèlix, el del davant del monument Als Castellers i el del comiat a les altres colles, de nit, davant l’Ajuntament. El dia 1, en el marc de la Festa Major dels Petits, es van lluir els de la Colla de Joves dels Castellers de Vilafranca, puix que, a més dels seus habituals castells de cinc i pilars de tres i de quatre, van fer una actuació antològica si ens atenim a la seva curta edat: torre de sis, tres de sis net i pilar de cinc, tots tres descarregats!

Tot preparant el concurs tarragoní

El setembre tampoc no va ser un mes tranquil per als de la camisa verda, i va servir per no perdre de vista la imminència del concurs que havia estat convocat, de nou, a la ciutat de Tarragona. La primera actuació, vespertina, fou el dia 8 a Sant Sadurní d’Anoia —també hi eren els Xicots—, en la celebració de les seves Fires i Festes i on completàrem el tres de set, el quatre de set amb l’agulla al mig, el cinc de set, un pilar de cinc —que fou una reedició del que havien plantat els nostres Joves una setmana abans— i un altre pilar de cinc de tot el col·lectiu que fou portat fins al balcó de l’Ajuntament. I tres dies més tard cap a Sant Boi de Llobregat per tal de commemorar dignament la Diada de l’11 de Setembre; els castells bastits en l’ocasió van ser el pilar de cinc, la torre de sis, el tres de set, un altre pilar de cinc —mentre sonava la música del nostre himne Els Segadors —, el quatre de set, el tres de sis alçat per sota i net i, finalment, un tercer pilar de cinc. En arribar la colla a Vilafranca i enmig de la ballada de sardanes programada per celebrar la nostra Diada Nacional, fou plantat un vano, amb el pilar de cinc flanquejat per dos de quatre, un dels Joves i l’altre aixecat per sota.

El diumenge 16 anàrem a Igualada en una jornada d’exaltació barcelonista, per la raó que la Penya Blaugrana local commemorava el seu 25è aniversari, amb l’afegit de celebrar-se la 16a trobada de Penyes Barcelonistes. Enfront de l’Ajuntament es feu el clàssic vano de cinc, en el qual els dos pilars de quatre van anar a càrrec dels nostres Joves. A continuació, davant de la seu social de la penya igualadina fou enlairat un altre pilar de cinc; i durant la inauguració d’un monument al fC Barcelona, dos pilars de cinc més alhora. L’exhibició principal, al passeig de Verdaguer, va consistir en una torre de set, amb figuereta inclosa, un quatre de vuit perfecte, un quatre de set amb l’agulla al mig i dos pilars de cinc simultanis, un dels quals dels nostres Joves; en l’altre, l’enxaneta desplegà una bandera del Barça. També cal dir que, en finalitzar l’execució del carro gros, el president Núñez va convidar la colla a presenciar el partit Barça-Espanyol al Camp Nou, que tindria lloc el cap de setmana següent. I el dia 23 tornàrem a actuar a Vilafranca, amb motiu dels actes del 80è aniversari de la Societat La Principal, és a dir, el Casal de tota la vida. L’exhibició es feu al saló d’espectacles i va anar prou bé, amb un altre quatre de vuit, una torre de set amb folre (com a prova de la de vuit) i un pilar de sis també folrat, abans de cloure-la amb el pilar de cinc de comiat. Tots els castells van ser completats i hom celebrava, a més, el fet que amb els sis quatres de vuit descarregats durant l’any (més un altre de carregat) havíem superat, pel que fa als fets i desfets, el registre anterior (5+4), corresponent al 1981. El dissabte anterior, al pati de Cal Figarot, hi havia hagut un berenar de germanor, obert a tota l’afició, per tal de celebrar els èxits castellers festamajorencs. Afegirem finalment que El 3 de Vuit (28 de setembre) brindava als seus lectors un suplement dedicat al concurs de Tarragona, amb historial dels certàmens anteriors, entrevistes als caps de colla, bases i ordre d’actuació.

Imatge del llibreImatge del llibre
Una torre de sis a Sant Boi de Llobregat, l'11 de setembre; el quatre de vuia a Igualada, el dia 16 i un gairabé insòlit pilar de sis amb folre a l'interior del Casal Vilafranquí el dia 23 (ACAP fons CdV)
Una torre de sis a Sant Boi de Llobregat, l'11 de setembre; el quatre de vuia a Igualada, el dia 16 i un gairabé insòlit pilar de sis amb folre a l'interior del Casal Vilafranquí el dia 23 (ACAP fons CdV).
Una torre de sis a Sant Boi de Llobregat, l'11 de setembre; el quatre de vuia a Igualada, el dia 16 i un gairabé insòlit pilar de sis amb folre a l'interior del Casal Vilafranquí el dia 23 (ACAP fons CdV).
Imatge del llibre

Per primera vegada: tres castells de vuit descarregats

I per fi arribà el Concurs de Tarragona. Les perspectives eren bones perquè les darreres actuacions s’havien resolt en clau positiva. Així ho manifestava el cap de colla, Carles Domènech, a l’interviu que publicava l’«Extra Castells», del Diario Español de Tarragona, que s’oferia gratuïtament el dia del certamen, 30 de setembre: «...La gent és optimista i compleix, i la nostra trajectòria és més que acceptable. Ara bé, com ja sabeu, els castells de vuit són com una capsa tancada que quan s’obre es veu el que hi ha [...] Vindrem a intentar castells de vuit. I concretament volem consolidar l’actuació de Sant Fèlix [...] El cinc de vuit no el tenim preparat en aquests moments, i per tant a la plaça de toros anirem amb els castells que vam fer per Sant Fèlix; intentarem descarregar la torre de vuit...». El redactor hi afegia que «En l’última actuació realitzada per la colla el passat diumenge dia 23, es realitzà un “pilar de sis amb folre”, prova evidentment adreçada al pilar de set. Per tant, i malgrat les paraules del cap de colla, no descartem un possible intent d’aquest castell...». El que sí que era evident és que els grans pilars no eren llavors al nostre abast (trigaríem tota una dècada encara a recuperar-los), però, ni que fos a tall de marcar-se un farol, cal dir que el periodista no anava desencaminat del tot, ja que, com veurem tot seguit, el pilar de sis sí que el vam provar. I tot i que no vam poder guanyar perquè els castells de nou encara no eren al nostre abast —i els de la Vella de Valls, en carregar el quatre de nou folrat, tenien tots els números—, vam sortir molt reforçats de l’envit, perquè vam fer dues primeres rondes impecables, en les quals aconseguírem carregar i descarregar successivament i amb total seguretat el tres de vuit i el quatre de vuit, per continuar, a la tercera, amb una torre de vuit amb folre que es va haver de defensar bastant més però que també arribà a bon port. Amb la plena consecució dels tres castells de vuit —la primera vegada que els descarregàvem en una mateixa actuació— vam totalitzar 3.800 punts. I a la ronda de millorament vam optar per intentar un pilar de sis que no va arribar enlloc i que feu palès que encara estava tan verd com el color de la camisa. El pilar de cinc de comiat (després que fes llenya un primer intent) va posar fi a la nostra profitosa matinal castellera tarragonina, amb el segon lloc a la butxaca, per sobre de la Colla Jove tarragonina i dels Joves vallencs. «Sensacionals Castellers de Vilafranca», exultava en Ricard Rafecas (rrr) a El 3 de Vuit (5 d’octubre), tot afegint que «Ja mastegàvem els cinc de vuit o el pilar de set amb folre a la ronda de millorament, però lògicament calia acabar bé aital jornada i amb molt de seny van intentar un pilar de sis que va demostrar estar una mica verd encara...». Bé, massa assenyats no devíem estar, perquè és cosa sabuda que en aquella època els pilars, si eren més alts del normal, com que no s’assajaven prou, gairebé només servien per a esporuguir i escarmentar la canalla.

A la portada de La Voz del Penedès (6 d’octubre) figurava un escrit amb dos títols «Del temps» i «La constància que és gesta» —signat per j. S. i que en bona lògica hem d’atribuir a Joan Solé i Bordes, un dels col·laboradors habituals del setmanari— el qual, pel seu interès, copiem gairebé en la seva totalitat: «Un diumenge, 30 de setembre de 1984, que queda per a constància històrica dels fets castellers a casa nostra. Era sota el sol de migdia que les camises verdes vilafranquines descarregaven amb exemplar polidesa la torre de vuit, com abans ho havien fet amb el tres de vuit i el “carro gros”, i donaven testimoniatge davant el tot de l’afecció castellera que omplia de gom a gom la plaça de braus de Tarragona de l’excel·lent moment de la colla. Per a mi que l’actuació dels nostres Castellers de Vilafranca en aquest desè concurs tingué els millors termes d’un mestratge demostrat amb saviesa i consciència de les seves possibilitats reals; en aquest aspecte les camises verdes marcaren l’exemplaritat del que calia fer, d’aquell seny que qualifica el món casteller i que dona justificació a algunes colles per no participar en un concurs on moltes vegades s’hi va a jugar més enllà del possible, es refia a la fortuna del moment allò que no és realment realitzable [...] Com la major part de coses de la vida, aquest noble i subtil art de l’instant que és l’enlairar castells no s’improvisa i, difícilment, pot ésser el resultat d’un moment d’inspiració, que això és cosa de genis i d’aquests les mares no en pareixen cada dia. Hi ha una labor d’anys, senzilla però que a la llarga dóna els millors resultats efectius, en tota colla castellera, una tasca d’insistència, una i altra vegada, que acaba per donar els seus fruits. És clar que quan aquesta obra ha d’ésser el resultat del treball conjunt d’un nombrós grup d’homes hi poden haver dificultats i moments baixos, per diversitat de punts de vista o tan sols per aquella manca d’empenta, tan natural en les hores baixes que tots tenim de tant en tant. Però a la llarga, si els plantejaments són correctes i coherents, les coses tornen al seu punt i els resultats es comencen a evidenciar, i esdevenen encara més positius perquè participen de la natural voluntat de superació que caracteritza també l’esperit de l’home. El diumenge 30 de setembre de 1984 és ja una data històrica pels Castellers de Vilafranca, i una fita ben significativa per a tot l’àmbit casteller. La intensa constància d’una agrupació humana convertia la dedicació i millor voluntat en una gesta i un exemple. Des d’aquí l’encaixada que felicita. Endavant i per molts anys!». Hi afegirem que l’èxit tarragoní tingué una celebració sonada en acabar l’assaig del divendres, 5 d’octubre, ja que els porrons de xampany de ritual van acompanyar la saborosa degustació de la coca i la crema —tota una especialitat de la casa— que ens oferiren els amics

Imatge del llibreImatge del llibreImatge del llibre
La tripleta de vuit descarregada al concurs de Tarragona del 1984 (ACAP fons J. M. Petrus).

Trens, de l’acreditat Forn de Sant Joan vilafranquí. El mateix dia, El 3 de Vuit havia inserit a les seves pàgines l’esperat poema de l’Antoni Massanell, molt actiu, com veiem, durant tota la temporada: «“Castellers de Vilafranca” En el X Concurs de Tarragona Amb tàctica precisa heu entrat en combat. Quin tres de vuit! Magnífic! i l’heu descarregat. Després, plens de moral, —qui us la podia abatre?— altre castell de vuit fet i desfet: el quatre! Però encara us faltava, per obtenir un bon lloc, el dos de vuit amb folre. I l’heu posat en joc. No us ha mancat el seny, ni el valor, ni la manya per muntar i desmuntar tan esvelta muntanya. Fer tres castells de vuit i de llenya ni un bri és cosa —i cal ben dir-la— difícil d’assolir. Subcampions! Bon premi per fer tan bella feina. És que algú encara dubta que el seny és molt bona eina?»

Carro gros a la muntanya de Sant Jaume

Sis dies més tard de l’exitosa cita tarragonina, la tarda del dissabte 6 d’octubre tornàvem a la vila xampanyera de Sant Sadurní —per tercer cop aquella temporada— per actuar amb motiu de la 3a Setmana del Cava i completar sense fallida tots els castells: primer un quatre de sis net a la cercavila; després dos pilars de quatre a l’arribada de la Reina de les festes, l’atleta olímpica Teresa Rioné; i un pilar de cinc portat al balcó en acabar el pregó, més un altre pilar de cinc aixecat per sota per tal que l’enxaneta pogués oferir a la Reina una copa del most que havia estat premsat minuts abans a la mateixa plaça de l’Ajuntament. Finalment, completàrem la torre de set, el quatre de set amb l’agulla al mig i el tres de set. L’endemà, dia 7, vam protagonitzar una sortida doble, és a dir, a dos indrets diferents. Primer, a mig matí, al Port d’Ordal, terme municipal de Subirats —per tal de solemnitzar la reposició d’una creu de terme al cim del turó per on passava l’antiga carretera abans que es fes la variant actual—,97 hi vam plantar el tres de set, el quatre de set amb l’agulla al mig i el pilar de cinc. I tot seguit cap a la muntanya de Sant Jaume, dins del terme municipal de Vilafranca, on s’havia procedit oficialment a posar la primera pedra del projecte socioesportiu anomenat Casal 2000, de la Societat La Principal i on, moments abans, havien actuat les altres dues colles locals. Nosaltres vam arribar a temps de plantar el pilar de cinc conjuntament amb els dels vermells i els ratllats i, tot seguit, vam descarregar la torre de set i un agosarat —però exitós, a la fi— quatre de vuit, amb molt poca pinya, que esdevenia, així, el primer carro gros camperol de la nostra història i el vuitè descarregat de l’any. Un altre indret vilafranquí, ben diferent dels habituals, es convertia, així, en plaça de castell de vuit. Direm per acabar que aquells castellers qui ho van voler es van poder quedar a degustar la ració corresponent d’una monumental paella, a la valenciana, cuinada en l’ocasió per gent de l’Alcúdia, una vila a la comarca de la Ribera Alta del Xúquer, del País Valencià.

En relació amb aquesta sortida cal fer esment que, de bon principi, la nostra colla no hi havia estat convidada. L’amic Jaume Massanell, president del Casal, només s’havia posat en contacte amb les altres dues colles de la vila, sabedor que nosaltres anàvem al Port d’Ordal; i pensava, amb bon criteri, que havent fet una altra actuació a la vigília, potser no calia forçar-nos a col·laborar, que ja prou que hi actuàvem al saló d’espectacles de la societat de la Rambla petita (l’edifici que l’acull fou conegut popularment com la bòbila, atesa la gran quantitat de totxos que s’empraren en la seva construcció). Però nosaltres vam exposar-li que tractant-se d’un acte vilafranquí de tanta significació enteníem que també hi havíem de ser presents i ell ho va entendre perfectament i, a més, es mostrà complagut per la nostra decisió. Això degué molestar més d’un intransigent, fins al punt que en els dies següents va aparèixer una carta a la premsa vilafranquina en la qual un individu —escudant-se en l’anonimat— atacava obertament i barroera el nostre cap de colla i, per extensió, tot el col·lectiu dels Verds. L’energumen en qüestió, que resultà ser un antic casteller dels nostres que s’havia enrolat en la novella colla vilafranquina de camises ratllades, venia a dir que més valdria que a la muntanya de Sant Jaume només hi haguéssim fet un pilar; «hauria estat una cosa bonica», deia, «però fer tota una actuació va ser una cosa ben desafortunada». Es veu que el quatre de vuit i la torre de set devien ser uns castells lletjos, al seu parer. I, adreçant-se directament al cap de colla, afegia: «Què ha volgut demostrar? Que són els millors?; ja ho sabem, no cal que vinguin a fer el viu». I acabava amb un atac encara més desaforat: «Això no és manera d’anar pel món, ja que s’ha de tenir més seny i més modèstia, cosa que vostè no ha demostrat, i seguint per aquí serà difícil que siguin respectats pel conjunt del poble de Vilafranca i de l’afecció castellera». Déu-n’hi-do, oi? Arran de tot això, el bo d’en Mènec no va parar fis a esbrinar la identitat d’aquell intrigant i malèvol fiscal cacauero, el qual —i no cal acabar de dir-ne el nom— encara va tenir la barra, al cap d’uns anys, de tornar a posar-se la camisa verda i transitar impunement, ai!, per Cal Figarot. Coses de la vida...

El diumenge 14 vam dur a terme una altra actuació dins de l’àmbit penedesenc proper, concretament al barri de l’Hospital d’Olesa de Bonesvalls, on compartírem protagonisme amb el Drac i els Gegants petits de Vilanova i els Gegants més grans de Sant Just Desvern. Després de plantar dos pilars de quatre a la sortida d’Ofici, completàrem el quatre de set amb l’agulla, la torre de set, el tres de set, el tres de sis per sota i net i dos pilars

Pilars a la muntanya de Sant Jaume el 7 d'octubre del 1984 (revista Casal).
Pilars a la muntanya de Sant Jaume el 7 d'octubre del 1984 (revista Casal).
El carro gros descarregat a la muntanya de Sant Jaume, el 7 d'octubre, en l'acte de col·locació de la primera pedra del Casal 2000 (ACAP fons CdV).
El carro gros descarregat a la muntanya de Sant Jaume, el 7 d'octubre, en l'acte de col·locació de la primera pedra del Casal 2000 (ACAP fons CdV).

de cinc alhora, un d’ells aixecat i baixat per sota. I el dissabte 20 ens oferí la possibilitat de dur a terme una altra de les sortides, diríem llunyanes, dins del territori català, atès que vam fer cap a Olot, terra volcànica per excel·lència, que celebrava la Fira de Sant Lluc. Era la primera vegada que hi anàvem i ho férem per mitjà del prohom local i amic Domènec Espadalé i Vergés —amb qui havíem contactat uns mesos abans, quan actuàrem a l’Escala—, el qual esdevindria, al pas dels anys, president de la Cambra de Comerç de Girona. Després d’esmorzar al llac de Banyoles —on la canalla es dedicà a donar part de les seves menges a la Ramona i a d’altres carpes captives—, férem una cercavila matinal des del parc Clarà fins a l’Ajuntament olotí, on aixecàrem un quatre de sis net i un pilar de cinc de salutació; tot seguit, a la plaça Major, completàrem un tres de set, un quatre de set i un pilar de cinc aixecat i baixat per sota; davant de l’església de Sant Esteve, el quatre de sis amb l’agulla i, al passeig conegut com el Firal, la torre de sis i un altre pilar de cinc. Ja dins del recinte de la fira, davant de l’estand d’unes conegudes bodegues vilafranquines, hi vam fer un cinc de cinc net en el qual s’hagueren d’acotar baixos i segons a causa de la poca alçària del pavelló cobert; i després, a l’aire lliure, un quatre de sis amb l’agulla i net, un tres de set, un pilar de cinc i un tres de sis net. Finalment, a la tarda, en el nostre comiat a la capital de la Garrotxa, plantàrem, a la plaça Major, un altre quatre de sis amb l’agulla i net i, davant de l’Ajuntament, un parell de pilars de quatre, un per sota i l’altre al balcó, des d’on recollí l’enxaneta el batlle olotí Pere Macias, que lliurà a la colla una reproducció de la magnífica testa del Gegant d’Olot.98

Forts a Montserrat, per la romeria

El tradicional romiatge vilafranquí a Montserrat esdevingué igual d’exitós que els compromisos castellers dels darrers mesos, amb una actuació excel·lent, el diumenge 21, que s’inicià amb un tres de vuit que feia el número cinc dels descarregats en aquella temporada i era el que faltava per a completar la trilogia —quatre, torre i tres— de castells de vuit plantats a la Santa Muntanya. Continuà la festa amb el quatre de vuit —el tercer descarregat a la plaça del monestir, després dels del 1976 i el 1983— i una treballada torre de set que precedí un parell de pilars de cinc simultanis, un dels quals fou aixecat i baixat per sota. A mitja tarda, tingué lloc l’acte d’ofrena, per part dels romeus, dels fruits de la terra a la Moreneta, acompanyada per l’enlairament de dos pilars de quatre alhora, un d’ells per sota i amb la bandera catalana i l’altre amb l’escut de la nostra vila. El casteller Manel Martín en feia una emotiva descripció a les pàgines del nostre primigeni El Figarot en aquests termes: «...en entrar les camises verdes a la basílica montserratina, acompanyades pel toc de gralla, a més d’un se’ns va posar la pell de gallina i en tombar els pilars davant l’altar s’encongiren els cors i brollà dels ulls alguna que altra llàgrima. Va ser bonic de veure com la gent, en un principi, se n’estava de picar de mans per respecte al lloc on es trobava, però quan algú va començar tota l’església esclatà en un fort aplaudiment». L’Antoni Massanell, montserratí com el que més i molt ben dispost durant tota la temporada, ens dedicà aquesta «Cançó castellera De bell nou a Montserrat, “Castellers de Vilafranca”, de bell nou a Montserrat castells de vuit han alçat. Enguany, com aquell qui res, a més de muntar-hi el quatre, enguany, com aquell qui res, han volgut plantar-hi el tres. Del grup de castells de vuit —el pilar ni somniar-lo—, del grup de castells de vuit tres ja els donen molt bon fruit. Dos, tres, quatre i... posa el fre! que el cinc no l’han fet per ara, dos, tres, quatre i... posa el fre! però el faran, que hi ha fe. A esperar, doncs, l’any vinent per si hi té lloc la gran gesta. A esperar, doncs, l’any vinent. La Verge els ajudi. Amén.»

A la vista d’aquesta rima, només se’ns acut d’afegir que l’amic Ton, a més d’uns dots poètics ben contrastats, devia gaudir de la condició d’endeví, amb visió de futur, per tal com havien de passar només uns quants mesos per veure —no a Montserrat, sinó a la nostra plaça de la Vila— el primer cinc de vuit descarregat de color verd.

El 6 de novembre ens visità a Cal Figarot l’amic Pere Baltà i Llopart —cap dels Serveis de Divulgació Cultural de la Generalitat de Catalunya, adscrits a la Conselleria de Cultura—, que fou rebut per una delegació de castellers de la Junta i del Patronat, acompanyats del regidor de cultura vilafranquí, Jaume Rafecas, i de l’arquitecte director de la remodelació del nostre estatge social, el rapienc Pere Rovira. Com a bon penedesenc —nascut a Torrelavit, tot i que resident molts anys al Prat de Llobregat— Pere Baltà, en nom de la institució que representava, va prometre uns substanciosos ajuts per a finançar les obres del casal —com també s’havia fet amb altres colles tan necessitades com la nostra—, unes subvencions que no trigarien gaire a arribar.

Visita del cap dels Serveis de Divulgació Cultural de la Generalitat de Catalunya, Pere Baltà, a Cal Figarot, en presència de l'arquitecte Pere Rovira, el dia 6 de novembre (ACAP fons CdV).
Visita del cap dels Serveis de Divulgació Cultural de la Generalitat de Catalunya, Pere Baltà, a Cal Figarot, en presència de l'arquitecte Pere Rovira, el dia 6 de novembre (ACAP fons CdV).
Imatge del llibreImatge del llibre
Actuació de la colla de Joves dels Castellers de Vilafranca el 10 de novembre, prèvia a la Diada de la Colla (ACAP fons Tothom).
Imatge del llibreImatge del llibre
El tres i el quatre de vuit descarregats a Montserrat el 21 d'octubre del 1984 (ACAP fons J. M. Petrus i Jaume Giménez).

Diada de la Colla per partida doble

Aquell 1984 —gairebé no podia ser d’una altra manera— hi hagué doble celebració de l’anyal diada de la colla, ja que els nostres Joves també van voler dir-hi la seva, després d’haver-se mostrat tan pròdigs en actuacions. I així, el dissabte 10 de novembre, a Vilafranca, en el decurs d’una tarda de gresca jove, van tornar a brindar una actuació apoteòsica dins de les seves possibilitats, carregant i descarregant una altra torre de sis, a més dels tres i quatre de sis nets (aquest darrer era la primera vegada que el feien) i nou pilars de tres alhora. L’endemà, la colla al complet es dirigí des de Cal Figarot fins a la basílica de Santa Maria per tal d’honorar el nostre patró Sant Miquel. En el moment de l’ofrena dels fruits de la terra vam enlairar dos pilars de cinc simultanis al peu del presbiteri, acompanyats de la música del toc de castell que sonava des del majestuós orgue de la basílica —amb l’amic Lluís Mas als teclats—, conformant, tot plegat, una estampa insòlita i digna de ser recordada. Després es repartí la tradicional estampa, obra del recordat artista vilafranquí i bon amic Josep Maria Parera i Romagosa, il·lustrada amb diverses imatges castelleres i que gaudí de gran acceptació. Acabada la missa, es feu la foto ritual del grup davant del monument Als Castellers, amb una gran profusió de camises verdes, la qual cosa denotava el bon moment de la colla. Malgrat això, l’esperada exhibició a la plaça de la Vila es va veure molt deslluïda per la pluja i també pel fet que el tres de vuit només el vàrem poder carregar (tan bé com havien anat els darrers!). L’aiguat persistent va obligar a cloure-la quan ja hi havia els segons de la torre de set damunt la pinya... Malgrat tot, encara vam ser a temps d’enlairar, més tard, un altre parell de pilars de cinc alhora i de retre un més que merescut homenatge als dos castellers de soca-rel de torn: Jaume Raventós, el Ros del Ràpid —un dels millors segons (o terç, damunt dels folres) que hem tingut els Verds i sotscap de colla aleshores—, i Josep Galofrè —com a rabassó, conegut per Pep dels Panyus, casteller de tronc i de folres (i que és el que s’ha mantingut més anys seguits en actiu, sense plegar) i tècnic compromès en diverses etapes—, als quals el cap de colla, Mènec, lliurà les plaques corresponents. El dinar de ritual tingué lloc al pati de butaques del saló del Casino Unió Comercial vilafranquí. La celebració anyal continuaria encara el divendres següent amb una mena de «Nit Verda» que reuní una munió de gent en una discoteca local. I al Tothom (16 de novembre), el Ton Massanell ens dedicava aquests merescuts versos que havia encunyat el dia 9, a les envistes de la diada: «Als “Castellers de Vilafranca” en el dia de la seva festa Enguany la sort se us ha posat de cara que de castells de vuit n’heu fet bon munt. Ja som a l’hora de posar-hi el punt final. Punt d’or. O fareu més, encara?

Si l’oïda en el xiuxiueig s’empara, he de creure que el poble ha d’estar a punt a veure com proveu, al crit d’“amunt!”, un nou castell, que us sobra fe, per ara. Veurem, doncs, aixecar, com un gran temple, allò que l’ull humà pocs cops contempla: un cinc de vuit i, ai las!, vilafranquí? Si un cim tan cobejat poguéssiu vèncer, seria la més alta recompensa al vostre esforç. I el goig fora a desdir.»

Hi afegirem novament que aquest goig es faria esperar encara, però només uns mesos, puix que, com veurem més endavant, l’anomenada catedral dels castells no trigaria a ésser vençuda pels Verds. En efecte, com ja s’ha dit, el 30 d’agost següent, diada de Sant Fèlix, podríem inscriure, per fi, el cinc de vuit en el nostre palmarès.

A mitjan novembre, des de Terrassa, el vendrellenc Emili Miró ens feia arribar la seva particular felicitació amb una missiva que reproduïm en part: «...us felicito pel vostre gran triomf a Tarragona i per l’embranzida que heu fet aquest any, i que, sens dubte, repercutirà en les altes esferes del món casteller. Dic això perquè fins ara hi havia dues colles que rivalitzaven en quina podia ésser la capdavantera. Els Castellers de Vilafranca, però, heu demostrat —amb castells fets a la plaça— que també us pertoca prendre-hi part per haver escurçat la distància en que es trobaven els castellers vallencs de les altres colles. D’ara endavant, doncs, competiran l’Alt Camp (bressol dels castells) i l’Alt Penedès, fills de la “Plaça més castellera”. Algú ha dit que per ésser de bona nissaga castellera, cal que, de petit, hagi sigut despertat al llit per les gralles amb el toc de les matinades...». Aquests endevinats comentaris de l’enyorat Míliu els reproduírem llavors en el nostre butlletí, al mateix temps que deixàvem constància del canvi que s’havia produït en el nostre escut inicial, amb una reinterpretació de la salutació de l’enxaneta. Ho explicàvem així: «Quan es va formar la colla l’any 48, els seus màxims dirigents van encarregar a l’amic vilafranquí Manel Baró l’anagrama representatiu de la mateixa (A). Amb el pas dels anys ens hem tornat puristes i sembla que no ens agradi que l’enxaneta faci l’antiga salutació romana d’una manera tan “descarada” (que algú hi ha volgut veure connotacions feixistes, vaja!). Per això li hem demanat al nostre admirat dibuixant —autor de l’esbós que donà vida als cap-grossos Humbert i Roseta— que rectifiqués una mica la silueta i aquest ha estat el resultat (B). Esperem ara tenir emblema per uns quants anys més... fins que surtin uns altres “capgrossos” de camisa verda que el vulguin tornar a canviar argumentant que ara “fa la botifarra”...». Bé, doncs, no va ser per aquesta raó, evidentment, però, com és sabut, al cap de trenta-dos anys, els Castellers de Vilafranca

Imatge del llibre
Imatge del llibre
L'estampa de Parera-Romagosa que es repartí a la Diada de la Colla del 1984.
L'estampa de Parera-Romagosa que es repartí a la Diada de la Colla del 1984.
Imatge del llibreImatge del llibre
Els dos pilars de cinc que van cloure l'actuació de l'11 de novembre del 1984 i els dos soca-rels de l'any: Jaume Raventòs i Josep Galofré (ACAP fons Tothom).

A

B

Imatge del llibreImatge del llibreImatge del llibre
A dalt: els dos pilars a la basílica de Santa Maria l'11 de novembre; i a baix: els dos escuts dissenyats per Manel Baró (ACAP fons CdV).
Foto de grup al peu del monument Als Castellers, l'11-XI-1984 (ACAP fons CdV).
Foto de grup al peu del monument Als Castellers, l'11-XI-1984 (ACAP fons CdV).
El tres de vuit carregat a la Diada de la Colla del 1984 (ACAP fons Tothom).
El tres de vuit carregat a la Diada de la Colla del 1984 (ACAP fons Tothom).
Imatge del llibreImatge del llibre
Recepció del M. H. Pujol al palau de la Generalitat de Barcelona el 21-XI-1984 (ACAP fons CdV).

tornaríem a canviar el nostre escut identificador. Ens plau remarcar també que en un interviu del nostrat El 3 de Vuit (16 de novembre), el secretari Ricard Aranda afirmava rotundament: «Estem en condicions de pensar en els Cinc de vuit, Tres de nou i Quatre de nou». Vet aquí un altre bon endeví, a fe de Déu!

El 17 de novembre hi va haver una actuació nocturna, a Vilafranca, a l’encara mal anomenada plaza del Ejército Español, per tal de col·laborar en els actes d’aniversari de la Penya Blanc i Blava de Vilafranca i correspondre, així, als desigs del col·lectiu perico de la nostra colla, atès que els culers ja s’havien pogut significar un caramull de vegades. Els castells bastits en honor dels espanyolistes foren el tres de set, el quatre de set, el tres de sis per sota i net i tres pilars de quatre simultanis, en dos dels quals els enxanetes van desplegar la senyera i en l’altre la bandera del r. C.e. Espanyol. L’endemà tingué lloc la primera edició del ral·li Corre-Verdura en el qual podien prendre part tots els castellers i aficionats que ho desitgessin, proveïts de vehicles sense motor, per estrambòtics que fossin, sempre i quan el color verd fos la nota dominant. La cursa va finir amb una sardinada popular i una traca a la Zona Esportiva de la vila. També cal dir que davant l’imminent viatge que tindria lloc al cap de pocs dies, el lema d’aquell primer ral·li, del qual es feu ressò la premsa local, fou el de: «Au venga, a Roma!». I hi afegirem que dos dies abans de marxar cap a Itàlia, el 21 de novembre, una delegació verda, encapçalada pel president i el cap de colla, fou rebuda, com ja s’ha dit, al palau de la Generalitat pel president Jordi Pujol, a qui obsequiàrem amb una reproducció en ceràmica de la torre de vuit folrada. una fotografia emmarcada del tres de vuit plantat a Montserrat i una camisa de la colla,99 així com el típic mocador casteller.

I cap a Roma s’ha dit

Com és públic i notori, les relacions entre els rectors del col·legi de Sant Ramon de la nostra vila i els Castellers de Vilafranca sempre han estat immillorables i des de la colla s’ha procurat sempre col·laborar amb aquesta comunitat educativa de la vila. Aquest fet va propiciar que des de les altes instàncies dels Fills de la Sagrada Família, que són els titulars de l’esmentada escola, es procurés de portar els castellers a Roma amb motiu d’una circumstància tan falaguera per a ells com era la de la beatificació del pare Josep Manyanet i Vives, nascut a Tremp i fundador de la congregació. L’efemèride tindria lloc el 25 de novembre d’aquell any 1984. Una bona part de les despeses que ocasionaria el desplaçament les sufragaria la pròpia institució religiosa i no cal dir que l’interès per part nostra va ser tangible des del primer moment. En l’empresa s’hi va implicar gent diversa, tot i que cal destacar, per damunt de tot, la tasca que van dur a terme tant el malaguanyat Joan Ortiz, Maià, president aleshores de l’ampa del col·legi, com el secretari de la nostra colla, Ricard Aranda. Es va confegir el calendari d’actuacions més escaient, accedint als nostres suggeriments, amb la intenció d’aprofitar l’avinentesa per visitar, a més de Roma, altres ciutats italianes tan interessants i atractives com Pisa, Siena i Florència. Per tractar de com va anar el viatge per terres del centre d’Itàlia publicàrem una extensa crònica a El 3 de Vuit (7 de desembre) i una altra, encara més ampliada, a la revista Som (març del 1985),100 però ens ha semblat més oportú de reproduir la seva versió més reduïda, que va aparèixer als altres dos setmanaris de la vila, el Tothom i La Voz del Penedès (també del 7 de desembre). Ve-t’ho aquí:

«Del 23 al 28 del proppassat mes de novembre, els Castellers de Vilafranca acompliren la seva anunciada gira italiana amb uns resultats francament satisfactoris, tant des del punt de vista estrictament casteller —trenta castells en total, tots carregats i descarregats—, com des de la seva vessant de relació humana. Fem especial menció en aquest apartat de la simpàtica acollida dispensada pel Sant Pare a una bona part de la colla, que gaudí del privilegi de poder salvar les barreres de protecció quan anava a finalitzar l’audiència papal concedida a milers de pelegrins, el migdia del dilluns, dia 26.

La Toscana, primera etapa del viatge La sortida tingué lloc a les quatre de la matinada del divendres dia 23, i després de viatjar un bon gra- pat d’hores s’arribà a Pisa a la vesprada del mateix dia. L’endemà, la llarga cercavila ens portà fins a la impressionant plaça dels Miracles, o del Duomo, que conté les conegudes tres peces arquitectòniques d’un interès excepcional: la catedral, el baptisteri i la famosa torre inclinada. En aquest escenari inèdit foren descarregats el quatre de set amb l’agulla al mig, el tres de set i el pilar de cinc, sempre amb el teló de fons de la singular torre pendente romànica. Abans, però, en el decurs de l’esmentada cercavila els castellers bastiren tres torres de sis (dues d’elles netes), dos quatres de sis amb l’agulla nets i un tres de sis per sota també net; fem especial menció, però, als tres de set i pilar de cinc aixecats en passar davant de l’Ajuntament pisà. A la tarda, una breu exhibició es dugué a terme en la no menys interessant piazza del Campo de Siena, una altra de les ciutats captivadores de la Toscana, històrica regió de la franja central de la península italiana. El quatre de set, la torre de sis i el pilar de cinc aixecats enfront del palau Pubblico i la torre del Mangia posaren la nota pintoresca en aquest bonic indret, cèlebre per la no menys acreditada festa del palio —amb cursa de cavalls inclosa— que hi té lloc un parell de cops l’any.

La Diada de la Colla del 1984 va restar deslluïda per la pluja, però l'Edduaddu no hi va faltar (ACAP fons Tothom).
La Diada de la Colla del 1984 va restar deslluïda per la pluja, però l'Edduaddu no hi va faltar (ACAP fons Tothom).
I la diada va tenir repicó.
I la diada va tenir repicó.
Imatge del llibre
Imatge del llibreImatge del llibre
El tres de set i el pilar de cinc a Pisa el 24 de novembre (ACAP fons CdV)
Imatge del llibreImatge del llibre
La torre de sis a Siena, el 24-XI-1984, i el tres de set a Roma, l'endemà (ACAP fons CdV)

Tots els camins van a Roma I aquesta vegada no fou l’excepció. Roma era la fita que havia propiciat aquest viatge dels castellers i calia fer-li els honors. Després de la primera nit a la capital italiana, l’endemà, diumenge, foren plantats successivament el tres de set, davant les ruïnes del Colosseo, un parell de pilars de cinc a la plaça Venezia, al peu del monument al rei italià Vittorio Emmanue- lle, altrament dit Altare della Pàtria, i una torre de sis damunt d’un dels ponts sobre el riu Tíber, amb el castell de Sant’Angelo al fons, per arribar finalment a la plaça de Sant Pere del Vaticà on, després de la salutació de Joan Pau II, tota la munió de gent allí congregada pogué aplaudir els quatre de set amb l’agulla, tres de set i dos pilars de cinc simultanis que despertaren l’admiració de tothom. L’endemà, abans de tornar a la Ciutat Vaticana fou enlairat un pilar de cinc a l’escalinata de Trinità dei Monti i, després, a l’interior de la sala d’audiències on rep el cap visible de l’Església catòlica, el quatre de sis amb l’agulla i net i el pilar de cinc (el passadís, de poc més d’un metre d’amplada, impedia fer altre castell de més entitat) que foren saludats amb una extraordinària ovació, mentre el Papa semblava mostrar una certa preocupació perquè “allò” pogués caure. A la tarda, un altre pilar de cinc fou aixecat (sense la música de gralles) al bell mig de l’església romana de la Sagrada Família en un dels actes centrals de les festes de beatificació del Pare Manyanet, fundador de la Congregació dels Fills de la Sagrada Família i, poc més tard, encara es bastiren un tres de set i un pilar de cinc aixecat per sota a la sortida de la cerimònia religiosa suara esmentada.

A Florència el comiat italià El dimarts, després de dinar, abandonàrem Roma i emprenguérem la ruta de Florència. La capital de la Toscana fou el darrer escenari dels nostres castells, aixecats el migdia del dimecres 28: quatre de set a la plaça de la Signoria, amb el bellíssim palau Vecchio com a edifici dominant del seu esplèndid entorn medieval; tres de set enfront de l’absis de la no menys esplèndida catedral, i pilar de cinc a la façana del mateix Duomo, que significà l’últim castell de la gira. Després de dinar, una nova pallissa de quilòmetres i arribada a Vilafranca l’endemà a les set de la matinada. El cansament i la son eren denominadors comuns entre els expedicionaris, però la satisfacció pel deure acomplert, els bons mo- ments viscuts malgrat tot i les excel·lències de les ciutats visitades compensaven amb escreix l’aclaparament de l’arribada, amb una vila silenciosa que començava a despertar. Aquesta és la curta història d’una sortida castellera excepcional, una més en el caminar inter-

nacional dels Castellers de Vilafranca».

Aquesta ja prou extensa crònica sobre la nostra particular i primera «marxa verda» vers la Bota italiana mereix, tal volta i amb la perspectiva que dóna el pas del temps, alguna consideració més. Per començar, direm que, des del punt de vista més polític, en realitat no van ser quatre les ciutats visitades, sinó cinc, ja que, com és sabut, la Ciutat del Vaticà manté la seva singularitat dins de la gran urbs romana, així com també la seva independència com a Estat lliure dins de la península itàlica. I pel que fa als castells del diumenge al matí, cal dir que poguérem acomplir tot l’itinerari perquè els trasllats d’un indret a un altre els fèiem amb els autocars que ens havien portat fins a la «Ciutat Eterna». També cal esmentar que, a Pisa —on vam ser molt ben atesos per diversos membres del Consell de Cultura local i de l’Opera Primaziale Pisana — hi havia la intenció de plantar la torre de set al costat de la cèlebre torre inclinada i per això es van fer proves —amb la torre de sis neta— a la cercavila prèvia; però finalment es va haver de desistir perquè els tècnics no la van veure prou segura (amb diversos canvis en relació a l’alineació més o menys habitual) i llavors es va decidir fer el tres de set, com a castell superior a la torre de sis, que també ens fou útil per poder calibrar visualment i fotogràfica la inclinació de la torre. Així i tot, també cal dir que al cap de quatre anys hi posaríem remei, tot descarregant la torre de set en el mateix escenari. Per cert que l’edició del 27 de novembre del periòdic pisà La Nazione incloïa una fotografia del quatre de set amb l’agulla que hi havíem plantat tres dies abans —el primer que fèiem a l’estranger— i, tot fent referència a aquella «torre umana», comentava que hi havíem actuat els castellers «portando un messaggio di colore squisitamente mediterraneo». A Siena, també ens hauria fet gràcia haver plantat un castell davant del seu encimbellat Duomo, però era massa tard i, a més, hi havia una enorme bastida que cobria la façana i hauria desmillorat la imatge. Un altre fet a assenyalar, malgrat que l’acte va esdevenir simpàtic en si, fou l’actitud potser massa distant (amb l’afegit del seu presumpte desconeixement del català) que va mostrar el Papa Vojtyla —avui Sant Joan Pau II— en la recepció a la quarantena de castellers que tinguérem la possibilitat d’apropar-nos-hi (no en van deixar passar més), salvant la barrera humana i material que ho impedia; un posat tan seriós i reservat —sobretot en el moment que li fou imposat el mocador casteller pel cap de colla Carles Domènech— que va contrastar molt amb el del cardenal de Barcelona Narcís Jubany, així com els dels bisbes catalans —de Girona, Vic i la Seu d’Urgell— també presents en l’audiència; hi afegirem que el Sant Pare també fou obsequiat amb una reproducció en mosaic de la torre de vuit plantada a Montserrat un any abans. Finalment, volem constatar que uns quants exalumnes de Sant Ramon vam tenir l’ocasió de poder saludar, a Roma, alguns antics professors —com ara el mediàtic i televisiu Pare Vicenç Mundina, bon coneixedor del món vegetal, el Pare Figueras (a qui anomenàvem simpàticament Carioco) o el Pare Ettore (Hèctor) di Risio, que era aleshores l’ecònom de la congregació—,101 dels quals els anys transcorreguts ens havien allunyat en el temps.

El pilar de cinc a la piazza del Campo de Siena el 24-X-1984. (Foto J. M. Aguilar).
El pilar de cinc a la piazza del Campo de Siena el 24-X-1984. (Foto J. M. Aguilar).
Imatge del llibreImatge del llibre
Carregant i descarregant el quatre de set amb l'agulla a la plaça de Sant Pere del Vaticà el 25-XI-1984 (ACAP fons CdV).
Imatge del llibre
Imatge del llibreImatge del llibre
Dos pilars de cinc i foto de grup amb el rerefons de la basílica de Sant Pere del Vaticà (ACAP fons CdV)
Imatge del llibreImatge del llibre
El Sant Pare fou investit amb el mocador casteller (ACAP fons CdV)
Imatge del llibreImatge del llibre
El Sant Pare fou investit amb el mocador casteller (ACAP fons CdV).
Foto de grup a l'audiència papal amb un parell de bisbes catalans (ACAP fons CdV).
Foto de grup a l'audiència papal amb un parell de bisbes catalans (ACAP fons CdV).
Imatge del llibreImatge del llibre
Un pilar de cinc a la sala Nervi i un altre a l'església de la Sagrada Família de Roma (ACAP fons CdV).

Una temporada molt llarga

Retornats d’Itàlia, amb les piles carregades, la temporada encara no havia acabat per a nosaltres. El 8 de desembre actuàrem a Vilafranca, davant del Casino, com a compensació pel fet d’haver-nos cedit el seu saló per fer el dinar de la diada de la colla. Fou plantat l’onzè quatre de vuit de la temporada (amb la qual cosa se superava encara més llargament el rècord anterior, malgrat que un només l’haguéssim carregat), així com la vintena torre de set, i, a més, el quatre de set amb l’agulla al mig i dos pilars de cinc simultanis. Com a detall anecdòtic cal dir que el carro gros era la primera vegada que es feia a la rambla de Sant Francesc.

I l’endemà, diumenge, carretera i manta una altra vegada per anar a parar al Segrià, és a dir, a la Terra Ferma, concretament a la població de Torres de Segre, on carregàrem i descarregàrem el tres de set, el quatre de set, el tres de sis per sota i net, la torre de sis i un vano de cinc. L’anècdota de la jornada l’havia protagonitzada, ja abans de l’exhibició, el rector del poble, quan a l’hora del sermó de la missa dominical va instar els feligresos perquè anessin a fer pinya a l’hora dels castells, sense que ningú de la nostra colla li ho hagués demanat prèviament. Un bon rector, com hi ha món! Aquesta sortida, com d’altres en aquella època, ens vingué de la mà d’un conveni vigent amb els gestors de l’Obra Social de la Caixa de Pensions, un acord que no podíem fer massa públic perquè no afectés les bones relacions que també manteníem amb la Caixa d’Estalvis del Penedès.

La darrera actuació de l’any amb tota la colla al complet tingué lloc el 16 de desembre a Barcelona, al barri de Sant Andreu de Palomar, fruit, una vegada més, de la bona entesa amb els pp de la Sagrada Família. Atès que ja havíem actuat per l’abril al col·legi Pare Manyanet, del barri de les Corts, i que el mes de juny la nostra Colla de Joves ho havia fet al col·legi de Sant Ramon vilafranquí, era lògic que l’altra institució docent que la congregació té a la Ciutat Comtal, el col·legi Jesús, Maria i Josep, també volgués sumar-se a la festa, comptant amb la presència dels castellers i encara dins dels actes de celebració de la beatificació del seu fundador. Altra cosa no podien esperar dels castellers després de l’exitosa expedició a Roma. En presència del president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, bastírem a l’esmentada escola el tres de set, el quatre de set amb l’agulla, el tres de sis per sota i net, la torre de sis i dos pilars de cinc simultanis.

Les últimes exhibicions de la temporada les protagonitzà la Colla de Joves dels Castellers de Vilafranca, amb tot un seguit de castells dels que acostumaven a fer habitualment. La primera, el 23 de desembre, al Firal vilafranquí, amb motiu de la inauguració del local social de l’Atlètic Club Vilafranca (popularment, Chiquilín); la segona, el dia 24, també a casa nostra, a l’indret conegut com els Quatre Cantons, a la confluència del carrer de la Parellada amb el de la Font, sota l’enllumenat nadalenc i amb els tres i quatre de sis nets, com a més destacats; i la tercera el dia 30, a Badalona, contractats per una botiga de mobles de la localitat, i també amb aquests dos darrers castells com a més importants; només com a anècdota, citarem que àdhuc van voler afegir-hi un vano, amb un pilar de quatre per sota i un de tres a cada banda. Així finia la seva particular temporada aquell nostre valuós estol de joventut, amb una dotzena d’actuacions protagonitzades pels seus membres sense l’ajut directe dels més grans, la qual cosa havia contribuït indefectiblement a positivar el seu rodatge i a posar-los a punt pels grans esdeveniments castellers que s’havien anat succeint al llarg de l’any.

Després de tota una temporada al peu del canó, els qui teníem cura d’aquell per a nosaltres emotiu i entranyable butlletí El Figarot, deixàvem pas a possibles noves iniciatives amb un «Comiat amb esperança» en el qual fèiem aquestes consideracions: «Avui tanquem una etapa. Durant tot un any hem anat fent “El Figarot” amb la confiança que esdevingués ben viu en el si de la colla. No ha estat una tasca massa difícil, però no és menys cert que hi hem esmerçat una colla d’hores de dedicació i, llevat d’honroses excepcions, no es pot pas afirmar, malauradament, que haguem comptat amb la col·laboració suficient [...] proposem de crear un cos de redacció que permeti fer una publicació més àmplia, d’impressió mecànica, ben presentada [...] seguirem aportant el nostre gra de sorra, però no ens volem “cremar” més agafant una altra vegada tota la responsabilitat. Hem dut a terme una etapa de prova de cara a la consolidació de “El Figarot”. El temps dirà si hem anat errats o hem estat encertats en el nostre comès [...] no es tracta, ara i ací, d’enterrar definitivament el nostre butlletí, sinó de donar-li la majoria d’edat [...] No és, doncs, un adéu, sinó un a reveure. Per això diem també que és un comiat amb esperança». Tot i que el relleu no va ser imminent, l’esperança no la vam perdre mai, malgrat que la colla va passar més d’un any en blanc sense El Figarot. Tanmateix, com veurem, engegada ja la temporada del 1986, uns quants «cirineus» de bona voluntat agafarien, per sort, les regnes d’una nova revista amb el mateix nom i una capçalera semblant.

I així acabava aquell venturós any de 1984. La millor temporada fins llavors de la nostra colla, amb un reguitzell d’èxits i més castells de vuit que mai, deixava la porta oberta a noves fites que no trigarien a concretar-se. El bo i millor encara restava pendent d’arribar... Vet aquí el palmarès corresponent: - 2 torres de vuit amb folre (1 de carregada) - 6 tresos de vuit (1 de carregat) - 11 quatres de vuit (1 de carregat) - 21 torres de set (1 de carregada) - 10 cincs de set23 quatres de set amb l’agulla

El quatre de set amb l'agulla plantat al col·legi Jesús Maria i Josep del barri barceloní de Sant Andreu, el 16 de desembre (ACAP fons CdV).
El quatre de set amb l'agulla plantat al col·legi Jesús Maria i Josep del barri barceloní de Sant Andreu, el 16 de desembre (ACAP fons CdV).
El quatre de vuit davant del Casino de Vilafranca el dia 8 de desembre del 1984 (ACAP fons CdV).
El quatre de vuit davant del Casino de Vilafranca el dia 8 de desembre del 1984 (ACAP fons CdV).
Notes (18)
  1. Anys a venir, el 2014, l’editorial Cossetània va publicar-ne una reedició, revisada pel filòleg i amic vilanoví Xavier Brotons i Navarro, autor també de l’estudi que acompanya el text. Cal tenir en compte que ↩
  2. Cal tenir en compte que llavors, a Tarragona, només hi havia dues colles; i, a Barcelona, una. Sí que n’hi havia tres a Vilanova i la Geltrú, però amb un nombre d’habitants superior al de Vilafranca. Per part dels Castellers ↩
  3. Per part dels Castellers se’ls oferí la també agraïda possibilitat de poder disposar de tres dependències distintes de Cal Figarot on poguessin realitzar lliurement els seus assaigs i reunions, sense cap intromissió entre ells. ↩
  4. Es veu que un dels intermediaris que havia intervingut en una compra-venda anterior s’havia encapritxat d’una banyera de marbre massís que presidia la sala de bany annexa a l’alcova que hi havia hagut sobre el vestíbul de l’entrada; i se la va fer seva d’una manera tan barroera —i molt més fàcil, és clar— com va ser la de rebentar el trespol, per baixar-la directament per l’esvoranc, amb l’ajut d’unes cordes, sense haver de passar per l’escala noble de l’edifici. Això comportà que s’abaixessin alguns nivells de les dues sales contigües al dormitori principal, precisament aquelles que es poden considerar més nobles i amb una decoració més elegant; per sort, tot i el seu deteriorament, les pintures es van poder salvar, en bona part, apuntalant els sostres, abans no es perdessin sense remei. ↩
  5. Va ser a través de l’amic casteller Josep Mestres, futur president de la colla i professor també de l’esmentat Institut, que fou possible la intervenció, altament satisfactòria, de l’esmentat urbanista, la qual manté encara, amb plena vigència, tot el seu esplendor. ↩
  6. Mai no agrairem prou als sacrificats castellers que, durant una colla de mesos, tots els dissabtes a la tarda, a Cal Figarot, preparaven uns sobres que després repartien a tots els col·laboradors que venien les cartolines amb els números que optaven als premis. En aquest sentit, recordem molt especialment els companys Josep Miret, Jaume Raventós, Joan Fradera, Joan Miró i Jacint Taulats. ↩
  7. Les anteriors havien estat les del 1970 —a Perpinyà i Toluges— i les dels anys 1977 i 1982, també a Perpinyà. ↩
  8. Com ja hem vist, a la capital de la Marina del Penedès s’havia gestat igualment, un parell d’anys abans, una novella Colla Jove de Vilanova, que s’afegia a les dues ja existents: Bordegassos de Vilanova i Castellers de Vilanova-Colla de Mar. ↩
  9. Aquest renom s’explica perquè en aquella època hi havia un conegut jugador d’hoquei sobre patins amb aquest cognom. ↩
  10. Per a més informació sobre aquest episodi, recomanem la consulta del volum I de Castellers de Vilafranca (pàgines 279-283). ↩
  11. Fins llavors, en els trenta-sis anys d’història de la colla, a banda dels dos tresos de vuit descarregats el 1974, en portàvem cinc de carregats, els anys 1972, 1975, 1978, 1981 i 1983. I de torres de vuit folrades en dúiem cinc de descarregades i vuit de carregades. ↩
  12. Ho fèiem simbòlicament, per boca del sant, tot intentant de parodiar (amb la diferència abismal a la que ens podíem veure abocats) l’amic Josep Maria Santacana, Tiburon, autor de «Les nou epístoles de Sant Fèlix als vilafranquins» que figuraven en l’endevinat llibret «Jo Fèlix», que acompanyava el programa que havien preparat els Administradors de la Festa Major d’aquell any 1984. ↩
  13. Es refereix al capell de puntes que duia el Sant Fèlix antic, el de la sotana negra, el roquet blanc i barbeta de perilla. ↩
  14. L’antiga creu havia quedat molt malmesa per causa d’haver-hi estat penjada, l’any anterior, la pancarta d’una cursa ciclista. ↩
  15. La imatge del gegant olotí —cap i mans, essencialment— es deu a Miquel Blay, un dels millors escultors del Modernisme català. ↩
  16. Ve a tomb d’explicar l’anècdota que, segons com sembla, passats uns anys, aquella camisa la duia un dels fills Pujol quan ajudava la seva mare, Marta Ferrusola, a la floristeria que ella regentava al passeig barceloní de la Bonanova. ↩
  17. També en vam parlar a l’article «Los “castellers” en Italia», publicat a La Vanguardia (9 de juny del 1985). ↩
  18. Cal agrair a ell i a tots els membres de l’orde religiós que hi intervingueren, l’esforç econòmic que els suposà poder-nos allotjar en un cèntric hotel de la zona del Castro Pretorio de la capital italiana i subvenir també una bona part de les despeses del viatge. ↩
Go to Top