Notícies

Imatge del llibre

La temporada va començar ben matinera per als Castellers, ja que vàrem fer la primera actuació, a Vilafranca, el 19 de gener, amb motiu de les Festes de Sant Raimon, coincidint amb una magna trobada de gegants de tot el Penedès, la qual cosa va donar un toc més festiu i de gran vistositat a la celebració; a la plaça de la Vila, vam carregar i descarregar el tres de set, el quatre de set amb l’agulla al mig, el cinc de set i dos pilars de cinc alhora, un dels quals fou aixecat i baixat per sota i que vam repetir, més tard, durant la ballada de comiat de tots els gegants. Cal fer notar que, durant aquells anys, les actuacions a la nostra Festa Major Petita condicionaven força el període de descans casteller durant l’any, ja que pràcticament empalmaven amb les darreres de la temporada precedent; febrer i març, si de cas, eren gairebé els únics mesos amb poca —o nul·la— activitat.

El diumenge següent, dia 26, tornàrem a una plaça força habitual per a nosaltres com era la de Sant Pere de Ribes —o simplement Ribes—, que celebrava la Diada de Sant Pau, Festa Major d’Hivern. No vam pujar fins a l’ermita dedicada al sant per acompanyar tot el variat i vistós folklore que tant caracteritza els ribetans —tot i que els locals Castellers de Ribes ja havien plegat veles, malauradament, i ja no havien actuat durant tot l’any anterior—, però sí que vam plantar castells davant l’Ajuntament, repetint pràcticament l’actuació de la nostra Festa Major Petita: tres de set, quatre de set amb l’agulla al mig (al segon intent; el primer s’hagué de desmuntar per alguna indecisió de la canalla), cinc de set i pilar de cinc aixecat i baixat per sota.

Dues morts sentides108

El 13 de febrer va morir a Vilafranca el carismàtic casteller, rabassó i amic Joan Sol i Rovira, aficionat de pro i vinculat als castells durant molts i molts anys, primer amb els Xiquets de Valls —coneixia el Blanco, cèlebre cap de colla vallenc— i, més tard, amb els Castellers de Vilafranca. Malgrat el seu deslligament final de la nostra colla —només durant els seus últims quatre anys de vida i per pròpia voluntat, que consti—, no podem oblidar la seva pertinença als Verds durant trenta-tres anys, en els quals va tenir un paper protagonista de primera fila, sobretot a l’hora de muntar un incomptable nombre de les pinyes dels nostres castells. Poc abans de la seva mort, mostrà un cert penediment quan encara tingué ocasió de confessar, al seu bon amic Oriol Rossell —quan aquest el visità per darrera vegada—, que una de les coses de les quals més es dolia, castellerament parlant, era el fet d’haver abandonat aquella colla on havia romàs més temps.

I al cap de poc més d’un mes també ens deixava, víctima d’una cruel malaltia, un altre company significat, en Gabriel Martínez i Escofet, Gabi, que havia estat el nostre cap de colla en dues etapes; la primera des de l’any 1964 fins a primers del 1970, i la segona al llarg de tota la temporada del 1974. Sota el seu mandat, havíem descarregat per primera vegada el cinc de set, la torre de set, el tres de vuit i la torre de vuit amb folre, ultra coronar el primer quatre de vuit. En la cerimònia de les seves exèquies, a Santa Maria, tres grups de grallers van interpretar el toc de castell; i a la sortida del funeral vam aixecar un tres de set davant del portal lateral de la basílica, mentre que al cementiri li dedicàrem un pilar de cinc de comiat; totes dues construccions sense l’acompanyament de les gralles i el tabal, com se sol fer en aquests casos. No ens ha d’estranyar gens ni mica que el Ton Massanell li fes també la seva dedicatòria personal en forma de poema, per la raó que el Gabi va treballar, de fuster i fins que va poder, a l’empresa familiar, la Serra dels Massanell, del carrer vilafranquí de la Beneficència. Vet aquí la seva sentida remembrança: «En la mort de Gabriel Martínez i Escofet No me la vull pas creure, amic, la teva mort. No me la vull fer meva la idea que a la plaça ja no hem de sentir més com, potent, s’escarrassa la teva veu per dur la nau fins a bon port. Torres, castells, pilars... I no t’hi fas present? Tocs de tabals i gralles... I no t’hi fas visible? S’ha fet real allò que semblava impossible: que es vagi a muntar el peu i se t’hi vegi absent? Prou bé miro i remiro i busco ací i allà mentre, insistent, la gralla pessigolleja l’aire, mentre —nineta dels teus ulls— s’enfila enlaire el menut enxaneta... En va, tot és en va. On t’has ficat avui? Per què no vens? Qui ho sap? Silenci, sols silenci com a única resposta. Tanco els ulls... i et retrobo! Que poc, amic, em costa! —el mocador, com sempre, te’l veig lligat al cap.»

Els nostres Joves apadrinen els Castellers del Collell

El 20 d’abril vàrem fer la segona sortida fora vila per anar per primer cop a Esplugues de Llobregat i actuar al col·legi Natzaret d’aquesta població, on aixecàrem el tres de set, el quatre de set amb l’agulla al mig, la torre de sis i el pilar de cinc, tots carregats i descarregats. I el dia 1 de maig la Colla de Joves dels Castellers de Vilafranca va dur a terme una de les actuacions de més importància dins de la seva trajectòria, ja que fou cridada per apadrinar o, dit d’una altra manera, donar la benvinguda al món dels castells, a un grup d’escolars que, a finals de l’any 1984, havien format una jove colla castellera al col·legi de Santa Maria del Collell, una institució creada a redós del santuari que duu el mateix nom —al terme municipal del poble garrotxí de Sant Ferriol —, que havia iniciat la seva singladura docent

Imatge del llibre
Imatge del llibre

cap a finals del segle xix i va mantenir-la fins al 1998. La iniciativa partí d’un dels alumnes del centre, que vivia a Lloret de Mar i que, de la mà del seu oncle, casat amb una vilafranquina, havia tingut ocasió, ja de ben jovenet, de viure la nostra Diada de Sant Fèlix any rere any. Aquest mateix noi, anys a venir, esdevindria un dels nostres castellers més coneguts i destacats i també un gran cap de colla. No caldria dir que ens referim, naturalment, a l’Antoni Bach i Lleal, Toni de Lloret. Ell hi posà tot l’entusiasme possible i més, a desgrat que també és cert que aquella insòlita aventura s’acabaria al cap d’un any just que hagués deixat l’escola —per anar a la mili!—, en finalitzar el seu cicle d’estudiant.

Els Castellers del Collell es van presentar amb les camisetes de color blau que utilitzaven habitualment per als seus exercicis gimnàstics; i aquell primer de maig, de bona memòria, els nostres Joves —als qui acompanyàrem alguns castellers més veterans— van alçar dos pilars de quatre dins del santuari, al matí, a l’hora de la missa; i, després de dinar, als patis de l’escola, primer van compartir pilota amb els alumnes i, més tard, castells, quan va ser l’hora de la veritat. En la seva actuació, els nostres van fer un pilar de quatre rodat, la torre de sis, el tres de sis net, el quatre de sis net i un altre pilar de quatre donant un gir en rodó tota la pinya, per acabar amb un quatre de sis net, de germanor, amb aquells novençans castellers escolars.

L’11 de maig vam anar a Barcelona per donar lluïment al final de la campanya que mantingué vigent el ii Congrés Internacional de la Llengua Catalana (el primer s’havia celebrat vuitanta anys abans, mentre que el 1996 se’n faria un tercer). Ens acompanyaren en aquell acte els Castellers de Santa Coloma i els de Barcelona, i nosaltres completàrem el cinc de set i el quatre de set amb l’agulla al mig i carregàrem un pilar de cinc; pel que fa a aquella jornada, un comentari posterior i ocurrent109 advertia que «Es notava la presència d’“espies” japonesos», per una circumstància que explicarem més endavant. I el dia 17, a Vilafranca, tingué lloc l’inici d’una altra edició del torneig «L’Anxaneta», d’hoquei sobre patins, en la qual col·laboràrem una vegada més, aquest cop amb dos pilars de quatre simultanis, el tres de set i un pilar de cinc aixecat i baixat per sota.

A les Fires de Maig, més de fred que no pas de calent

I arribà la primera ocasió de l’any per posar a prova les nostres aptituds, amb la celebració, el 25 de maig, a Vilafranca, de les nostres ancestrals Fires dels Enamorats. Ens acompanyaren, de nou, els Bordegassos de Vilanova i l’aspecte més fred de la trobada ens arribà amb l’intent, no una sinó dues vegades, del quatre de vuit; a la primera l’haguérem de desmuntar, però a la segona el castell feu llenya quan entrava l’aixecador (potser hauríem de dir, per tant, que no va ser tan fred); la part positiva la constituí el fet de poder completar la primera torre de set de la temporada, precedida d’un cinc de set, també descarregat, i a la que seguiren dos pilars de cinc simultanis, un dels quals fou aixecat i baixat per sota.

Encara a Vilafranca i per tal de deslliurar-nos d’aquella decepció firaire, organitzàrem per al 13 de juny, al pati de Cal Figarot, una exhibició a l’hora de l’assaig —amb tots els castellers uniformats, amb la camisa verda—en la qual poguéssim enterrar el fantasma d’un carro gros que se’ns havia resistit. I el cas és que vam endevinar el moment, el lloc i gairebé tota l’actuació, atès que vam poder carregar i descarregar, sense ensurts, el cinc de set i el quatre de vuit, abans que una malastruga torre de set ens arrabassés, per uns moments, la mel dels llavis, ja que només la vam poder carregar; finalment, vam cloure l’actuació —ja amb més sensació de calent que no pas de fred— amb dos pilars de cinc aixecats simultàniament. Es tractava de la primera actuació, amb un castell de vuit, realitzada al nostre estatge social. Però en vindrien moltes més...

I, un cop més, cap a la Catalunya del Nord

Resulta evident que, durant l’època dels anys 70 i 80 del segle xx, la nostra presència a l’enyorada Catalunya transpirinenca esdevenia força freqüent; i més ho seria encara. Així, el diumenge 15 de juny, de bon matí, enfilàrem de nou la ruta cap al Rosselló per anar a actuar a Banyuls de la Marenda —una altra vila de la definida turísticament com a Costa Vermella (recordarem que dos anys abans ja ens havíem arribat fins a Cotlliure)—, amb motiu d’una Festa Catalana en la qual hi havia representació dels vuit municipis que es troben entre la Punta de Sant Vicenç i el Cap de Creus, a banda i banda de la maleïda frontera estatal. Un cop aterrats a la població, vam fer dos pilars de quatre alhora, un nou de cinc net i un pilar de cinc —aquest darrer sense gralles, però sí acompanyat de la música de La Marsellesa (cosa que no ens seduí especialment, és clar, tot i que aportà una nota inusitada i curiosa)— en el decurs d’una cerimònia amb ofrena floral; després, a la plaça Reig, vàrem completar el cinc de set i carregàrem la torre de set, mentre que, a l’avinguda Charles de Gaulle, bastírem dos tresos de set, el primer carregat i el segon descarregat. A la tarda, després d’haver degustat una paella comunitària —no n’hi hagué per a tothom, per cert, tot sigui dit això només a tall d’anècdota, per bé que va obligar més d’un a buscar-se la vida —, de nou a la plaça Reig, vam fer un tres de set (amb figuereta, un complement no gaire habitual en aquest castell), un quatre de set i un darrer pilar de cinc.

Tres dies més tard, el 18, ens vam fer presents, una vegada més, a Sant Sadurní d’Anoia, per actuar en un lloc tan emblemàtic com són les caves Codorniu; i ho férem descarregant el tres de set, el quatre de set, el cinc de sis net i el pilar de cinc, complementats amb un singular cinc de quatre que els més joves de la colla

Pintura a l'oli de Ricard Aranda i Recasens, realitzada el 1986.
Pintura a l'oli de Ricard Aranda i Recasens, realitzada el 1986.
Imatge del llibre

van plantar a dins d’una de les caves, on, evidentment, no hauria cabut una construcció més alta. I el 24 de juny, per Sant Joan, cap a Navàs, la vila del Bages que ja coneixíem d’abans com a castellers i on vam fer una actuació gairebé calcada a la del pati de can Codorniu, però amb l’afegit de la torre de sis, mentre que el pilar de cinc final fou inclòs en un típic vano, amb dos pilars de quatre; diuen que diuen, aquells qui ho recorden, que alguns castellers aprofitaren l’avinentesa per carregar, no pas un altre castell, sinó unes bones racions de marisc... en una fonda de la vila i així poder completar dignament, a casa, un diumenge de castells, torres i pilars...i closca!.

Quatres de vuit a dojo

I el dia 28, per Sant Pere, per bé que era la vigília, cap a Reus, amb la Colla Vella dels Xiquets de Valls, els Minyons de Terrassa i els Xiquets de Reus compartint plaça. Els Verds, després de fer l’entrada al Mercadal amb el pilar de quatre caminant, no vam poder reeditar la magnífica exhibició de l’any anterior, puix que, tot i descarregar d’inici el quatre de vuit, el posterior tres de vuit ens va caure quan estaven a punt d’entrar els dosos; i el cinc de set l’haguérem de completar al segon intent, després de desmuntar el primer, mentre que amb l’acostumat pilar de cinc vam acabar una jornada que hauríem volgut més profitosa. Tocats per la caiguda, no vam poder donar compliment a allò que anunciava, per a l’endemà, el programa de la Festa Major de Sant Pere de Ribes, on es feia constar que: «...a les 12 del migdia, a la Plaça Marcer exhibició castellera amb els Castellers de Vilafranca (castells de vuit)...».111 I així, després de fer una torre de sis, de prova (sense música de gralles), ens haguérem d’acontentar completant el cinc de set, la torre de set, el tres de set aixecat per sota i dos pilars de cinc simultanis, un d’aixecat per sota.

El 5 de juliol, a Vilafranca, al nostre barri de Sant Julià, vam poder afegir un altre carro gros a la llista de descarregats durant l’any; i a més del quatre de vuit, vam completar també el cinc de set, el quatre de set amb l’agulla al mig i dos pilars de cinc alhora. Dos dies després, també a la nostra vila, la Colla de Joves de camisa verda va actuar a l’inici de l’Estiu Jove, plantant el tres de sis, castells de cinc nets, un pilar de quatre donant un gir en rodó tota la pinya i diversos pilars de tres, nets. I la resta del mes de juliol encara seria més pròdiga en quatres de vuit. A Banyeres del Penedès, el dia 13, al costat novament de la Colla Vella de Valls, el vam tornar a descarregar, a més de completar també la torre de set, el tres de set aixecat per sota i dos pilars de cinc simultanis; a la cercavila prèvia havíem fet un quatre de sis i un pilar de quatre, nets. El divendres 18, de nou a Vilafranca, a la festa del barri de les Clotes, la sort tampoc no se’ns girà d’esquena, atès que vam poder carregar i descarregar sense fallida un altre quatre de vuit, a més de la torre de set, un tres de set net (que era prova del de vuit), el cinc de set i dos pilars de cinc simultanis.

A Santa Margarida i els Monjos, de nou amb la Colla Vella dels Xiquets de Valls a plaça, el diumenge 20 va continuar la bona ratxa de carros grossos, amb una exhibició d’aquelles que hauria pogut ser considerada una de les més completes només vint anys abans: quatre de vuit, torre de set, tres de set aixecat per sota i dos pilars de cinc alhora, tots descarregats; amb raó l’amic Joan Gala, que feia uns mesos havia reprès la tasca de cronista casteller, afirmava a l’Avui (25 de juliol) que «Respecte als Castellers de Vilafranca, hem de dir que també fou molt meritosa la seva actuació, puix que, tot i minvats d’efectius, saberen estar a l’altura...». L’endemà, els nostres Joves van anar a Masquefa, on carregaren un tres de sis net i feren, a més, castells de cinc nets, dos pilars de quatre nets i un intent del pilar de quatre per sota. I el cap de setmana següent, concretament el diumenge 27, tots cap a Mataró, una plaça sempre agraïda, aleshores encara sense colla, on ens sentíem com a casa i amb molta participació ciutadana a les pinyes, a la qual cosa no devia ser aliè l’esperit festiu del seu jovent, a recer d’un ric i variat folklore, dominat llavors, sobretot, pels gegants de la família Robafaves i una bona corrua de capgrossos. A la cercavila vàrem fer diversos castells de cinc i de sis nets i un pilar de quatre, mentre que, davant l’Ajuntament, amb una parròquia fidel i enardida, completàrem el quatre de vuit, la torre de set, el cinc de set i un pilar de cinc portat al balcó.

Torres de vuit amb folre al Vall del Castell i a Reus

El bon ritme casteller que s’havia fet palès durant tot el mes de juliol, per força havia de donar encara alguns fruits més esponerosos. I aquests els poguérem collir, primer a Vilafranca, a la festa de Màrtirs Street, el dissabte 2 d’agost, en la qual actuàrem al costat dels Castellers de Barcelona i els Xicots locals. En efecte, després de completar un nou quatre de vuit en la primera ronda, plantàrem també la «primera torre de vuit (amb folre) descarregada per la colla amb la lluna per testimoni», com es podia llegir a El Figarot, al cap d’unes poques setmanes; la seguí un tres de vuit, —dissortadament només carregat aquest cop—, per acabar amb dos pilars de cinc simultanis. El president de la comissió de festes del carrer, el malaguanyat Joan Ortiz, Maià, no s’estava de manifestar a El 3 de Vuit (8 d’agost) que «és d’agrair l’esforç que han fet els Castellers de Vilafranca per fer castells grossos i descarregar la torre de vuit. Ens sentim molt orgullosos de contribuir a que Vilafranca sigui la plaça més castellera, i que, amb la nostra aportació, el mes d’agost sigui el mes casteller per excel·lència. La manifestació castellera cada any té més força, com ho demostra el fet que vénen aficionats de Valls, Terrassa i molts de tot el Penedès...». Podem afegir que aquella torre nocturna de vuit pisos només tenia el precedent de la que feren els Nens del Vendrell, al Camp Nou, amb motiu del 75è aniversari del F. C. Barcelona (12-xi-1974). El diumenge 3 d’agost, els nostres castellers més joves

Imatge del llibre
El quatre de vuit i la torre de vuit amb folre a la revetlla de " Màrtirs Street"
El quatre de vuit i la torre de vuit amb folre a la revetlla de " Màrtirs Street" (ACAP fons CdV)
Imatge del llibre
Imatge del llibre
Imatge del llibre
Imatge del llibre

van anar a La Ràpita, on van aixecar un tres de sis i un cinc de cinc, nets, la torre de sis i un vano de quatre. Vam tornar a Reus, el dissabte dia 9, per actuar en aquella festa promoguda per atraure el turisme; i de nou a la seva plaça del Mercadal, acompanyats de les dues colles vallenques i la local, encara ens va sortir tot més rodó, ja que, per segona vegada en la nostra història (l’anterior havia estat al concurs tarragoní del 1984) vàrem poder carregar i descarregar tres castells de vuit pisos d’una tacada. No cal dir que l’entusiasme es desbordà quan completàrem, doncs, i sense ensurts, el quatre de vuit, la torre de vuit amb folre —amb figuereta inclosa, per part d’un dels quints —, el tres de vuit i un parell de pilars de cinc alhora. L’endemà, a Llorenç del Penedès, minvats d’alguns elements, amb el cansament de la vigília i, tal volta, un excés de confiança, el camí es va tornar a tòrcer, ja que no ens en vam poder sortir amb el carro gros. A la cercavila vàrem plantar castells de cinc i de sis nets i pilars de quatre, mentre que enfront de la Casa de la Vila, després de completar la torre de set, va esfondrar-se el quatre de vuit amb l’aixecador al seu lloc; aleshores, per reconduir la situació, descarregàrem el cinc de set, però, a continuació, haguérem de desmuntar dues vegades el quatre de vuit sense poder-lo coronar i vam haver d’acabar l’actuació amb el quatre de set amb l’agulla al mig i un pilar de cinc.

El 15 d’agost la colla girà una nova visita a la Costa Brava per tornar a actuar al turístic poble mariner de L’Estartit —del municipi de Torroella de Montgrí — on ja ho havíem fet nou anys abans; després d’una bona remullada a la seva extensa platja, tothora presidida enfront per les illes Medes, es va poder oferir un ampli ventall de castells de sis a la cercavila: tres, quatre, cinc i quatre amb l’agulla, a més d’alguns pilars de quatre i un de cinc, per cloure’l finalment amb el quatre de set, el tres de set, la torre de sis i un altre pilar de cinc.

Amb un parell de setmanes d’assaigs intensius, el dia 24, quart diumenge d’agost, a L’Arboç, vam poder tornar al bon camí per tal d’oferir a l’entesa parròquia arbocenca una exhibició digna d’una de les millors places castelleres del país. Ens hi acompanyà la Colla Vella dels Xiquets de Valls i nosaltres vàrem poder repetir la mateixa exitosa actuació que havíem dut a terme a Reus quinze dies abans. Així doncs, després del pilar de quatre d’entrada, tornàrem a descarregar el quatre de vuit, la torre de vuit folrada, el tres de vuit i dos pilars de cinc, un d’ells portat al balcó de l’Ajuntament. El dia abans, havia debutat, en pròpia plaça, una nova colla penedesenca, la dels Vailets de Gelida (que va penjar els hàbits el 1999, per refundar-se el 2011 i continuar en actiu), lluint camises de color verd poma; per contra, els veterans Minyons de l’Arboç seguien sense actuar, tot i que tornarien a la palestra, durant uns mesos, el 1993, per consolidar-se definitivament a partir de l’any 2002.

Torna El Figarot

Aquell mes d’agost, a les envistes de la Festa Major, va veure la llum, tal com s'ha insinuat en parlar de la festa de Màrtirs, el primer número, millor dit, el número 0, de la segona època de la nostra revista El Figarot, ara ja no pas manuscrita, sinó editada convenientment amb lletra impresa. Altra cosa no calia esperar, tenint en compte que un impressor de prestigi, el company Xavier Carrasco, de Gràfiques Kerpe, formava als rengles de la colla. Es va respectar la capçalera de l’etapa inicial i el consell de redacció el conformaren aleshores els castellers Àngel Bustos, Josep Gràcia, Toni Miralles, Joan Roig i Biel Senabre. No caldria dir que aquest darrer era qui portava el pes de la nova iniciativa —talment com continuaria fent-ho en el futur—, sense que això vulgui desmerèixer la tasca dels altres. Aquell número inicial comptava amb el pertinent editorial, a càrrec del president Josep Just, i una salutació del cap de colla Carles Domènech. Josep Gràcia donava la seva visió sobre «El fet casteller com a fet antropològic» i Joan Roig (que signava com a Joan Puné) la feia petar amb els que havien estat els principals artífexs del butlletí precedent: Ricard Aranda i Eloi Miralles, una entrevista en la qual aquests darrers explicaven les motivacions i la manera com es van fer càrrec d’aquella primera etapa. Unes altres dues col·laboracions eren «A cau d’orella» i «Au venga!!!», aquesta darrera a càrrec de Toni Miralles (El noi de Tona) i també es donava compte de les actuacions realitzades durant l’any fins aleshores (incloent les dels Joves dels Castellers de Vilafranca), així com de les pròximes sortides ja convingudes. A tall gairebé d’anècdota, citarem també que amb el títol de «L’afer “Japó” no és una utopia» explicàvem els contactes que havíem mantingut amb l’amic japonès Masato Nishii, representant de l’Asssociació d’Amistat Catalunya-Japó, per tal de sospesar la possibilitat de poder actuar en aquell llunyà país, alhora que aportàvem fotocòpia de la carta en la qual es mostrava un cert interès per dur a bon port la idea, unes bones intencions, tanmateix, que, a la fi, no s’arribarien mai a concretar.

La nit del 28 d’agost, el filòleg i professor Albert Bastardas i Boada, com a pregoner, fou el comissionat per part dels Administradors —Cèlia Agut, Josep-Anton Casas, Mercè Cuadras, Josep Gumà i Joan Vallès— per tal d’anunciar la Festa Major. Les referències als castells es limitaven a exposar que «els castellers s’han posat a to per al gran dia» o que «la gran majoria dina en funció de l’hora que acabin els castells i els balls folklòrics a la plaça de la vila...», sense que això vulgui restar mèrits a la seva acurada dissertació.

Per segon any consecutiu, albiràvem la nostra Festa Major amb l’esperança de poder veure un castell de nou folrat aconseguit per la nostra colla, però tot i que arribàrem més amunt que en l’intent de quatre de nou de l’any

Imatge del llibre
Imatge del llibre

anterior, no vam poder tastar tampoc les mels del triomf. En canvi, sí que van poder coronar el seu tres de nou amb folre, per Sant Fèlix, els de la Colla Vella dels Xiquets de Valls (feia gairebé cent anys que no s’havia vist fer l’aleta a un tres de nou folrat a casa nostra). La vessant positiva per als nostres Verds es traduí en una nova torre de vuit amb folre carregada i descarregada, el dia 30, i també en el fet que, per primera vegada en els gairebé quaranta anys d’història, vam poder descarregar el quatre de vuit tots tres dies de la nostra Festa Gran.

Tot cenyint-nos a les actuacions de les tres diades festamajorenques, direm que el dia 29, vigília de Sant Fèlix, amb els Xicots de Vilafranca compartint plaça, hi hagué els habituals castells de cinc i de sis nets i pilars de quatre a la cercavila, la qual finí amb el pilar de quatre caminant en entrar a la plaça, on, tot seguit, férem un pilar de cinc de salutació, que donà pas a un ferm i força consolidat quatre de vuit (prova inequívoca de cara a l’intent del quatre de nou amb folre de l’endemà), una torre de set, també molt segura, i un cinc de set, tots tres descarregats, abans del pilar de cinc final. I durant la processó de la tarda, més castells de cinc i de sis nets, pilars de quatre i un parell de pilars de cinc, el darrer en fer l’entrada el Sant a la basílica de Santa Maria.

El dia 30, com sempre, bastírem el pilar de cinc, tant a l’entrada d’Ofici com a la sortida, davant del monument Als Castellers, el pilar de quatre d’entrada a la plaça de la Vila i el de cinc de salutació, abans de l’actuació que protagonitzàrem amb les dues colles dels Xiquets de Valls i els Minyons de Terrassa. Nosaltres vam començar molt bé, amb la quarta torre de vuit amb folre de la temporada, també descarregada com les anteriors i amb figuereta inclosa, però l’intent del quatre de nou amb folre que férem a continuació ens va caure quan entraven els sisens —aleshores en dèiem sisos, a instàncies del que proposava l’amic Francesc Piñas, de la Colla Vella dels Xiquets de Valls, artífex principal dels recuperats castells de nou pisos—; en tanda de repetició, vam tornar a la càrrega amb el quatre de nou folrat, que va arribar més enllà que l’anterior, però va fer llenya finalment, amb els dosos ben col·locats al seu lloc i l’aixecador i l’enxaneta ja molt amunt. La malastrugança es féu palesa encara més amb un intent del quatre de vuit que s’hagué de desmuntar perquè, a l’hora de la veritat, mancava un quint damunt del rotlle, ço que va restar esmenat en la repetició quan el carro gros es pogué descarregar sense problemes, abans que un pilar de cinc clogués l’exhibició. Malgrat tot, la crònica d’en Joan Gala a l’Avui (5 de setembre), amb un títol ben eloqüent: «Un Sant Fèlix memorable», ens deixava força bé en precisar que «Els Castellers de Vilafranca, amb els dos i quatre de vuit, demostraren la seva preparació i que amb el seu esperit d’evolució, poden accedir als castells de nou». Cal dir que, per primera vegada a la història, es van descarregar tres torres de vuit folrades en una mateixa diada, dues de vallenques i una de vilafranquina. A la processó de la tarda no mancaren els castells i pilars consuetudinaris de menor entitat, així com un parell de pilars de cinc, un d’ells en el marc impressionant de l’Entrada de Sant Fèlix i l’altre en el comiat a les colles foranes davant de ca la Vila. De l’extens «Anecdotari de Festa», publicat a El 3 de Vuit (5 de setembre) i signat per Ricard Rafecas, destriem aquest passatge: «I un tres de nou el dia de Sant Fèlix. Què més voleu? Llàstima que els verds no aconseguissin carregar el quatre de nou. Però ja se sap que qui fa el que pot no està obligat a més. I els Castellers de Vilafranca, com totes les altres colles, van fer més del que van poder. Al marge del mestratge de la Vella —que tot s’ha de reconèixer— les altres tres colles van fer front a les maltempsades amb uns collons a prova de bomba, fins a l’últim moment, i valgui també l’aforisme per a les moltes noies dels Minyons de Terrassa que també en feren gala... i molta! I una gentada a la plaça que feia esparverar. Vaig calcular que hi devia haver més de deu mil persones. Potser a la vora de les quinze mil. Tots estrets, sense poder fumar ni fer un esternut...».

En la Diada de Sant Ramon, una altra vegada amb els Xicots al costat, repetírem el pilar de cinc a l’entrada d’Ofici, el de quatre d’entrada a la plaça de la Vila i el de cinc de salutació, mentre que l’exhibició principal se saldà amb una torre de set, un altre quatre de vuit, un cinc de set i dos pilars de cinc simultanis, un dels quals fou portat al balcó. A la tarda, encara amb el dinar a mig pair, es van fer castells menors tant a l’hospital com a l’asil Inglada Via i, després, a la cercavila/processó no hi mancaren els pilars de quatre, la torre de sis, castells de cinc nets i cinc pilars de cinc, incloent-hi el d’entrada a casa de l’administrador —en aquest cas el llavors secretari de la nostra colla Joan Vallès i Petit— que feia el número nou dels bastits durant tota la jornada.

A la Festa Major dels Petits, el dia 1 de setembre, la nostra colla de Joves va dur a terme una formidable exhibició que algunes colles del món casteller encara no podien ni somniar i que explicarem tot seguit. Abans, però, cal fer palès que a la cercavila no semblava que la cosa pintés massa bé, ja que un primerenc quatre de sis net només es va poder carregar i, després, un tres de sis que també havia de ser net es va haver d’apuntalar per baix; per acabar-ho d’arreglar, després de fer un pilar de quatre i quatre pilars de tres nets caminant, per tal d’escampar la boira, els capdavanters van haver de fer desmuntar un altre quatre de sis net, perquè l’enxaneta no va voler pujar. En canvi, ja a la plaça de la Vila, l’actuació fou sorprenent, puix que després de fer i desfer un pilar de cinc de salutació, els nostres jovencells van triomfar tot descarregant el seu primer quatre de set; acte seguit, van posar en escena un tres de set que s’hagué de desmuntar per problemes d’encaix entre baixos i segons, però que en una segona temptativa van poder controlar bé i descarregar-lo també —era el segon que completaven, tenint en compte el de l’any anterior—, per acabar amb un parell de pilars de quatre simultanis.

Imatge del llibre
El nostre segon intent del quatre de nou amb folre tampoc no reeixí a la Festa Major del 1986
El nostre segon intent del quatre de nou amb folre tampoc no reeixí a la Festa Major del 1986 (ACAP fons CdV)
Imatge del llibre
Imatge del llibre

Actuacions setembrines, tot preparant el concurs

El 7 de setembre la colla va viatjar cap a la comarca de la Noguera per actuar a Camarasa, on, després d’una breu passejada pel poble i d’ésser rebuts els castellers per les autoritats, vam fer una torre de sis neta, com a prova de la de set, i tres pilars de quatre alhora a la sortida de missa. A la cercavila posterior foren bastits un cinc de cinc net i un parell de pilars de quatre; i a la plaça, el tres de set, la torre de set, el quatre de set amb l’agulla al mig, el cinc de sis net i un vano de cinc. A la tarda, davant del restaurant on es va dinar, s’aixecaren dos pilars de quatre més, amb un cinc de cinc net entre tots dos. I l’endemà va tocar un cop més d’anar cap a Sant Sadurní d’Anoia, on arrodonírem la millor actuació que s’hi havia fet fins a aquell moment, ja que, amb els Xicots també presents a la plaça de la Vila, la nostra prestació consistí a carregar i descarregar la torre de set, el quatre de vuit, el cinc de set i dos pilars de cinc simultanis, un dels quals fou portat al balcó de l’Ajuntament. Com deia el company casteller Josep Maria Llop a la seva crònica de El Figarot (núm. 1, novembre 1986) «La sortida d’enguany passarà a la història, ja que és el primer quatre de vuit, altrament dit “carro gros”, que descarreguem a Sant Sadurní. L’any passat només el carregàrem». El dia 11, una vegada més, vam celebrar la Diada Nacional fora de casa, ja que tampoc no es programaren castells a Vilafranca; i tornàrem a la Noguera, només quatre dies més tard de la visita anterior; aquest cop per anar a Menàrguens, on férem una actuació molt semblant a la de Camarasa, amb el quatre de set amb l’agulla al mig, la torre de set, el cinc de sis net, el tres de set i un pilar de cinc, plantats en l’exhibició a la plaça, mentre que a la cercavila prèvia havíem bastit castells de cinc i de sis, nets, la torre de sis neta i diversos pilars de quatre.

A Vilafranca, la festa d’aniversari del Casal, celebrada el 21 de setembre, no ens fou tan propícia com en ocasions anteriors, ja que no vam poder coronar, per ben poc, un tres de vuit, que caigué amb l’aixecador al seu lloc i haguérem de rebaixar pretensions tot completant el cinc de set, la torre de set i un vano de cinc; això, a una setmana del concurs, venia a demostrar que encara mancava una mica més de preparació per tal de poder sortir-ne airosos. I el 24, a Barcelona, a la festa de la Mercè, no vam voler estirar més el braç que la màniga, que no era pas qüestió de tornar a caure; i així, després dels acostumats pilar de cinc enfront de la basílica de la Mare de Déu de la Mercè i pilar de quatre caminant en fer l’entrada a la plaça de Sant Jaume, vam descarregar, davant de l’Ajuntament i en companyia de la Colla Vella dels Xiquets de Valls i dels Castellers de Barcelona, la torre de set, el quatre de vuit, el cinc de set i dos pilars de cinc.

Tercers al concurs tarragoní

L’actuació a Tarragona —al biennal concurs que, el 28 de setembre, tingué lloc a la plaça de braus, com era d’habitud i que guanyà de nou la Colla Vella dels Xiquets de Valls— no es pot qualificar ni de dolenta ni de decebedora, però també és cert que tampoc no s’assoliren els objectius prefixats. Després d’un infructuós intent de torre de vuit amb folre, que s’ensorrà amb l’aixecador col·locat, aconseguírem carregar-la a la ronda de repetició i descarregar, tot seguit, el tres de vuit en la segona; el posterior intent de quatre de nou amb folre, en la tercera, va arribar una altra vegada fins a dosos (com el segon del dia de Sant Fèlix), però tampoc no hi hagué sort i ens haguérem de conformar amb un quatre de vuit, completat a la ronda final, per poder sumar una mica més i quedar tercers, amb un total de 3.710 punts. El pilar de cinc de comiat, simultani amb els de les altres colles, va posar la rúbrica final. Així doncs, el primer castell de nou de color verd encara hauria d’esperar uns quants mesos més. Joan Gala, a l’Avui (30 de setembre), tornava a mostrar-se condescendent amb la nostra colla: «els Castellers de Vilafranca, tot i que no pogueren assolir el preuat castell de nou, van saber estar a l’altura de les circumstàncies i donaren proves del seu alt nivell...». La crònica de la trobada a El 3 de Vuit (3 d’octubre) la signava en Jaume Grau i en ella recollia aquestes afirmacions de l’amic Josep Galofrè: «Nosaltres aspiràvem a més, però pels castells fets ens hem de conformar. Vam tenir mala sort. Malgrat tot hem fet una temporada bona, encara queden sortides de castells de vuit; però, ens falta potser un castell gros com el cinc de vuit de l’any passat, i enguany havia de ser el quatre de nou...». És amb tota la raó del món que tant ell mateix com el també company casteller Josep Miret asseguraven a El Figarot (núm. 1, novembre 1986) —en una entrevista signada per Biel (Senabre)— que «El quatre de nou ha de ser l’objectiu de l’any que ve». Tot i això, ens avançarem a dir que aquesta visió de futur no s’acompliria amb exactitud, ja que el 1987 faríem primer l’aleta al tres de nou amb folre, abans que al quatre de nou també folrat.

El 5 d’octubre, primer diumenge post-concurs, actuàrem a Barcelona, davant de l’Ajuntament del districte de Sarrià-Sant Gervasi, compartint plaça amb els Xiquets de Tarragona i els Castellers de Barcelona, amb motiu de la commemoració del Mil·lenari del que havia estat la vila sarrianenca;111 dos pilars de quatre, un d’ells caminant en fer l’entrada a la plaça, foren el preludi de la torre de set, el quatre de vuit, el cinc de set i dos pilars de cinc simultanis, tots descarregats. I el diumenge següent, dia 12, a Vilobí del Penedès, en una exhibició que potser podríem considerar gairebé com d’assaig, aixecàrem primer, a la pista poliesportiva, un parell de pilars de quatre —que van parar a segons els castellers locals Lluís Raventós i Josep López, més coneguts com Lluís de Vilobí i Alcalde de Vilobí, respectivament— i el tres de set; poc després, a la part alta del poble, vam completar el cinc de set i un inèdit quatre de vuit amb folre (un folre molt reduït, ja que només hi anaven quatre castellers que lligaven els segons, vuit crosses, quatre primeres mans i quatre vents), per acabar amb un vano de cinc.

Imatge del llibre
El tres de vuit descarregat a la plaça de Graus Tarragonina
El tres de vuit descarregat a la plaça de Graus Tarragonina (col·lecció Josep Galofrè)
Imatge del llibre
Imatge del llibre

A Montserrat amb els Minyons

El tradicional romiatge vilafranquí a Montserrat comptà, el 19 d’octubre d’aquell any, amb la presència d’uns Minyons, però no pas els de l’Arboç, que continuaven inactius, sinó els de Terrassa. La nostra actuació fou força convincent, ja que repetírem, per l’ordre que indiquem, la trilogia de castells de vuit que començàvem a dominar —el quatre, la torre folrada i el tres—, malgrat que, aquest cop, amb la torre no vam poder repetir l’èxit del 1983, ja que només la vam coronar; en canvi, el carro gros era el quart que completàvem a la plaça del Monestir —després dels de 1976, 1983 i 1984—, mentre que el tres de vuit esdevenia el segon que hi descarregàvem després del que hi havíem fet el 1984; dos pilars de cinc simultanis van posar punt i final a l’exhibició del migdia; i a la tarda, dos pilars de quatre, també alhora, a l’interior de la basílica montserratina, van donar lluïment a la tradicional ofrena dels productes de la terra per part dels romeus vilafranquins. Una setmana després d’aquella romeria es va viure a Valls una extraordinària diada de Santa Úrsula, en la qual excel·lí la Colla Joves Xiquets de Valls, que va descarregar el tres de nou amb folre per primera vegada al segle xx, a més de completar també el cinc de vuit i de carregar el quatre de nou folrat.

Una Diada de la Colla amb carro gros basilical

I ja no vam tornar a fer castells fins al cap d’un mes llarg. Fou el dissabte 22 de novembre, a Vilafranca, quan vam plantar un pilar de cinc en el comiat de mossèn Frederic Ràfols, que deixava molt bon record a la vila, com a rector de la parròquia de Santa Maria durant més de vint anys. Se n’anava destinat a Capellades i va rebre l’homenatge de reconeixement d’un bon nombre d’entitats vilafranquines, entre les quals no hi podíem faltar els castellers. El diumenge anterior dia 16, el iii ral·li Corre-Verdura s’havia celebrat amb èxit, comptant amb una nodrida participació, ja que hi van prendre part cinquanta-tres vehicles amb rodes; el mateix dia van tenir lloc també un parell de competicions esportives amb participació de castellers, culminades amb un vermut.

I encara a Vilafranca, el diumenge dia 23, la celebració de la nostra Diada de la Colla anyal va quedar deslluïda per un temps d’allò més rúfol, amb un fred intens i un vent huracanat, per la qual cosa es va decidir de fer els castells a dins de la nostra basílica de Santa Maria, després de la missa, una actuació que havia de ser una repetició de la tríade ja habitual de castells de vuit —amb la possibilitat de poder afegir-hi el cinc, si les coses anaven bé—, però que va quedar limitada perquè el quatre de vuit que vam enlairar de bon començament tan sols el vam carregar —oh, ràbia! i això després d’haver-ne descarregat ja divuit en tot l’any—, per la qual cosa, enmig del desencís, la resta va consistir, només, a plantar un pilar de cinc final; prèviament, a l’hora de l’ofrena, un altre pilar de cinc havia posat el contrapunt folklòric a la celebració diumengina. Després de la curta exhibició, ens férem la fotografia tradicional davant del monument Als Castellers; i, allí mateix, el cap de colla, Carles Domènech, féu lliurament a mossèn Ràfols d’una placa de ceràmica amb una torre de vuit montserratina, alhora que el guarnia amb el clàssic mocador casteller. Les plaques que distingeixen els castellers de soca-rel van ser en l’ocasió per a dos dels castellers més significats del moment: Ricard Aranda i Arguimbau i Joan Torné i Cols; o, si se’ns permet dir-ho d’una manera més xiroia, pel Rissos i el Guapo. La ja tradicional estampa commemorativa fou obra d’un altre Ricard Aranda, fill de l’anterior, que porta el de Recasens com a segon cognom i que, com ja s’ha dit, també havia estat l’autor de la primerenca capçalera de la nostra revista El Figarot (1984). Per rematar la jornada, més de quatre-centes persones ens aplegàrem en el tradicional àpat de germanor en un restaurant de la urbanització Can Maristany, de Sant Pere Sacarrera, prop de la Font del Bosc.

Tres quatres de vuit més, dos d’ells en mitja hora

El diumenge 30 de novembre, vam tornar a Puigdàlber, aquest cop per actuar-hi juntament amb els Xicots vilafranquins. A la sortida d’Ofici plantàrem simultàniament un pilar de cinc i un altre de quatre i, a continuació, un cinc de set i un nou quatre de vuit davant de l’església parroquial; i després, a la cercavila per altres punts de la població, completàrem un quatre de set amb l’agulla al mig i un nou pilar de cinc. I el 8 de desembre, a Vilafranca, teníem la sortida, ja tradicional, corresponent a la festa d’aniversari del Casino, però com que hi havia la volença de superar la vintena de quatres de vuit descarregats en una temporada (els Joves Xiquets de Valls ho havien fet aquell any) i atès que el del dia de la colla, en un marc tan incomparable com insòlit de la nau basilical de Santa Maria, havia quedat en només carregat, ens les vam empescar per plantar el carro gros dues vegades, amb uns trenta minuts de diferència, aproximadament, i tan sols a poc més d’un centenar de metres de distància. I cal dir que tant l’un com l’altre van ser degudament descarregats i amb total seguretat. El primer el vàrem plantar davant de la façana més moderna de la Caixa d’Estalvis del Penedès; i el motiu, ras i curt, no era altre que el de correspondre a les múltiples atencions rebudes de part dels dirigents de l’entitat, avui tristament desapareguda; les estadístiques ens diuen que es tractava del quatre de vuit número 100 dels coronats per la colla al llarg del seu historial, tenint en compte tant els descarregats com els només carregats. I el segon el vam fer a la plaça del Penedès, ja que una bona part de la Rambla Gran propera al Casino estava en obres i hauria estat dificultós per als castellers, aficionats i públic en general poder realitzar-lo —i visualitzar-lo degudament— davant

Imatge del llibre
Imatge del llibre

de la façana d’una de les societats vilatanes més ancestrals, tot i que sí que hi vam fer després el vano de cinc de comiat; abans d’aquest, pràcticament a tocar de la carretera general, a l’altra banda del monument a l’insigne Manuel Milà i Fontanals, havíem completat també el cinc de set i el quatre de set amb l’agulla al mig. Així doncs, amb aquest darrer carro gros dedicat als casinistes establíem un rècord de 21 quatres de vuit descarregats en una mateixa temporada (als quals calia sumar-ne un de carregat i un altre amb folre). El nostre no menys insigne casteller de la Rovira Roja, Josep Maria Llop, que feia la crònica de les actuacions a El Figarot, completava la informació castellera tot afegint que «El pilar de cinc que vam plantar davant del Casino presentava una novetat al pis de quarts, ja que per primera vegada hi pujava una valenta nena, la Marta Just, filla del nostre president i, cal dir-ho tot, ho va fer molt bé».

La temporada castellera del 1986 encara donaria per fer una darrera actuació, la que ens portà a Barcelona, e1 dia 7 de desembre, en la inauguració d’una botiga de la gamma Massís, de la firma Mobles Quer (patrocinadora del concurs casteller que havia tingut lloc a Vilafranca tretze anys abans), a la Rambla de Catalunya de la Ciutat Comtal; ja de nit, vàrem completar, a la part més baixa del carrer, molt a prop de la plaça de Catalunya, el tres de set, la torre de sis, el cinc de sis net i quatre pilars de quatre simultanis.

Un cop fet el recompte final, el nostre balanç casteller corresponent a la temporada del 1986 calia considerar-lo més que satisfactori si ens atenim a aquestes xifres: - 6 torres de vuit amb folre (2 de carregades) - 5 tresos de vuit (1 de carregat) - 22 quatres de vuit (1 de carregat) - 17 torres de set (2 de carregades) - 3 tresos de set aixecats per sota21 cincs de set10 quatres de set amb l’agulla al mig Com a complement purament anecdòtic podem afegir-hi que durant l’any havíem plantat també tres torres de set senceres en diversos assaigs (també ho faríem en anys successius, tot i que no les tindrem en compte). I acabarem la crònica d’aquell 1986, força venturós, deixant constància que, com a regal de final de temporada per a castellers i aficionats, vam editar una cartolina que recollia informació fotogràfica —amb l’explicació pertinent, quant a la seva localització— de tots els quatres de vuit aixecats durant l’any; per això duia el títol escaient de «1986: Suite de quatre de vuit» (també fou publicada al núm. 2 de la nostra revista El Figarot).

Imatge del llibre
Imatge del llibre
Imatge del llibre
Imatge del llibre
Foto de grup a la Diada de la Colla del 1986 (ACAP fons CdV).
Foto de grup a la Diada de la Colla del 1986 (ACAP fons CdV).
Notes (4)
  1. Tant Joan Sol com Gabriel Martínez tenen dedicada una de les faixes acolorides que destaquen llurs trajectòries en els toms anteriors d’aquesta història castellera; el primer al vol. i i el segon al vol. ii de Castellers de Vilafranca. També El 3 de Vuit (21 febrer i 20 març, respectivament) dedicà àmplia i sentida referència als seus recorreguts, tant des del punt de vista vilatà com del casteller. ↩
  2. A El Figarot, núm. 0, segona època, agost 1986; la nostra revista tornaria a la palestra, com veurem, al cap de tres mesos. ↩
  3. A Mig segle de castells a Ribes per Festa Major, de Pere Coll i Salvador Miret. 2001. ↩
  4. Sarrià havia estat municipi independent de Barcelona fins al 1921, quan fou annexionat a la capital. ↩
Go to Top