Un cop finida la temporada del 1980, entenem que és precís de fer una mica de reflexió sobre el que havia representat per a la nostra colla la dècada anterior, un decenni, amb alts i baixos evidents i que havia començat amb moltes més esperances de les que finalment es concretarien. Cenyint-nos només als episodis que podríem considerar innovadors, escau d’indicar que als èxits inicials del 1971 —quatre de vuit descarregat i pilar de sis carregat—, s’hi afegí un 1972 encara més esplendorós —pilar de sis descarregat, tres de vuit carregat i victòria al concurs de Tarragona—, que continuà, el 1973 —amb la torre de vuit amb folre carregada— i el 1974, amb tres i torre descarregats. A partir del 1975, però, malgrat alguns moments puntuals de plètora, tot reincidint amb algun dels trumfos precedents, el nostre balanç casteller no l’havíem pogut ampliar amb nous aconseguiments ni tampoc consolidar massa allò que ja teníem al sarró. Una mica tocats per aquest desencís, el 1981, tot i les esperances pròpies de cada inici de temporada i malgrat una certa millora, ens tocaria continuar transitant per aquella mena de «travessa del desert» que havia caracteritzat els darrers anys, i no seria fins cap a la meitat de la dècada vuitantina que podríem redreçar la nau d’una manera solvent, tot preparant-la per a una definitiva i apoteòsica exultació que començaria a fer eclosió abans de l’arribada del nou segle.
Tot honorant l’Alguer
Com ja hem avançat, la primera sortida de la nova temporada fou més matinera que mai, puix que ja ens tocà vestir-nos de verd, a Vilafranca, el primer dia de l’any, amb motiu de donar oficialitat al nom de carrer de l’Alguer, per substituir el que fins aquell moment havia dut el de «Brigadas Navarras»,59 al barri del Poble Nou. Recordarem una vegada més que arran de la sortida que els Castellers de Vilafranca vam fer a l’anomenada Barceloneta de Sardenya, el setembre del 1978, havíem adquirit el compromís —una mena de pacte verbal— d’incidir per tal que el Consistori de la nostra vila volgués donar el nom de l’Alguer a un carrer vilafranquí; i, en justa correspondència, l’autoritat d’aquella «ciutat catalana d’Itàlia» retolaria amb el nom de Castellers de Vilafranca una de les noves vies que s’estaven obrint a l’esmentat municipi de l’illa sarda. Doncs bé, la primera part del pacte era a punt d’acomplir-se i, per això, aprofitant la vinguda a Catalunya d’un petit grup de cantaires algueresos —convidats per l’associació barcelonina «Amics de l’Alguer»— per dur a terme un parell de recitals al Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona, en la que fou presentada com a «i Mostra de Cançons Alguereses a Barcelona», s’acordà la seva vinguda a Vilafranca, el dia de Cap d’Any, per procedir a oficialitzar l’acord que ens agermanava simbòlicament, mitjançant el descobriment de la placa urbana pertinent, al barri esmentat, a càrrec d’aquells «germans de llevant» —nosaltres som per a ells, en bona lògica, els «germans de ponent»—, acompanyats de les nostres primeres autoritats.
La legació algueresa l’encapçalava un capellà: mossèn Josep Sanna, autor del completíssim Diccionari Català de l’Alguer i canonge de la catedral de Santa Maria de la seva ciutat; i, després d’oir missa a la nostra basílica homònima, tots els seus membres, tretze en total, als quals acompanyàvem alguns representants de l’entitat barcelonina esmentada, vam ser rebuts a l’Ajuntament per l’alcalde i altres membres del Consistori. Hi hagué els parlaments de ritual, amb molts castellers a la sala de plens i, acte seguit, després d’una breu visita al claustre de l’església de Sant Francesc (a l’Alguer també tenen temple i claustre del mateix nom), férem cap tots plegats a la confluència del carrer de l’Alguer amb el de Tossa de Mar, on, els de la camisa verda vam plantar un tres de set, un quatre de set, una torre de sis, un quatre de sis net i dos pilars de quatre alhora, aquests darrers en el moment que fou descoberta la placa amb el nou nom del carrer, mentre els cantaires algueresos, en un ambient molt emotiu, entonaven una de les seves cançons més boniques, la que porta el títol evocador d’Alguer mia. Per completar una jornada d’estreta germanor, a mitja tarda i amb el patrocini de la Caixa d’Estalvis del Penedès, aquells oferiren un escollit i magnífic recital al Casal dels Avis del davant del Tívoli.
Dèiem abans, que els vilafranquins ja havíem pogut acomplir aquell pacte de cavallers que mig s’havia acordat en abandonar l’Alguer, el dia de la Mercè del 1978. Ara només faltava que els algueresos s’avinguessin a mantenir el compromís de donar el nom de la nostra colla a un dels seus carrers; i ben segur que aquells que ens visitaren a Vilafranca van recordar la proposta a les autoritats locals, un cop retornats a les seves llars. Ocorre, però, que, tal com també havíem insinuat en el capítol corresponent a l’any 1978, la situació política al consistori alguerès era bastant convulsa en aquells anys (i així continuaria encara força temps), i això explicaria que s’hagués trigat una mica més a donar-li via lliure, atès que l’aprovació per part del Consell Municipal de l’Alguer, segons la deliberació que porta el número 33, no tingué lloc fins al dia 27 de juliol del 1981, pràcticament un parell d’anys després, per tant, del vist i plau vilafranquí a la inversa. I no solament això, sinó que, finalment, com també s’ha dit, els mandataris del moment van acordar de donar a un dels carrers nous del sector de Cala Bona (una zona residencial de l’Alguer) el nom de Vilafranca del Penedès i no pas aquell més específic, el de Castellers de Vilafranca, que nosaltres hauríem volgut, perquè així ho havíem demanat. Malgrat tot, pensem que també ens hem de sentir orgullosos pel fet que, repetim, gràcies a la nostra presència i a les actuacions castelleres del setembre del 1978, el nom de Vilafranca és ben present, tothora, en aquell benvolgut enclavament català de l’illa de Sardenya.
A Ribes, per Sant Pau, i a Valls, per la Candela
Com ja començava a ser tradició, la nit del 7 de gener, festivitat de Sant Ramon de Penyafort, es va reunir a la masia de Cal Cassanyes del Pla, prop de Sant Marçal, el Jurat qualificador del premi periodístic «Força, Equilibri, Valor i Seny» en la seva cinquena edició. Després de les deliberacions oportunes, s’acordà concedir el premi a l’article «Gent del camp, gent del llamp», signat per X. Valls V. (pseudònim de qui això subscriu), que havia estat publicat al setmanari Tothom, el 29 de novembre de l’any anterior (el publiquem en un apartat d’aquest mateix volum). L’accèssit fou atorgat al treball «La glòria dels Xiquets de Valls», de l’estudiós vallenc Daniel Ventura i Solé. El Jurat volgué destacar, així mateix, i entre d’altres consideracions, l’alt nivell qualitatiu i quantitatiu (onze escrits en aquesta convocatòria) dels articles presentats, alhora que feia palesa la seva satisfacció per l’aparició de l’obra Món Casteller, publicada per Rafael Dalmau, editor, i dirigida per Pere Català i Roca, que feia uns quants mesos que s’anava editant en fascicles.
La segona actuació de la temporada la vam fer en el marc de la Festa Major Petita, dedicada a Sant Pau, de Sant Pere de Ribes —per als autòctons i els més puristes: Ribes, a seques—, una vila amb notable presència folklòrica. Fou el 25 de gener i vam plantar, d’inici, dos pilars de quatre davant l’ermita d’aquell sant que ha passat a la història com un dels més alts de tot el santoral; a la cercavila, férem la torre de cinc neta i dos pilars de quatre, a més del pilar de quatre caminant (que caigué un cop carregat) en entrar a la plaça de la Vila. Allí, l’exhibició principal l’amanírem amb els tres de set, quatre de set, cinc de sis net, tres de sis per sota i net i un pilar de cinc portat al balcó, tots carregats i descarregats. Segons destacaven els amics Pere Coll i Salvador Miret, en el seu opuscle Mig segle de castells a Ribes per Festa Major, «... donat que aquesta els servia d’assaig de cara al dissabte següent, i que la Festa Major s’esqueia en diumenge, Ribes va poder gaudir per primera vegada per Sant Pau d’una actuació castellera a càrrec dels Castellers de Vilafranca...».
De fet, més que d’assaig —perquè ja assajàvem a dins la nostra capella de Sant Joan sempre que podíem— aquella sortida va servir perquè un parell de fotògrafs, contractats per l’editorial Diàfora de Barcelona, poguessin esplaiar-se a captar imatges per a il·lustrar un llibre sobre castells que presentaríem amb motiu de la propera Diada de Sant Jordi (festa del llibre) i del que ja en parlarem quan sigui l’hora. El que sí que és cert és que per al dissabte següent teníem una cita a la ciutat de Valls, on la comissió municipal de les Festes de la Candela —conegudes popularment com les Decennals, perquè se celebren cada deu anys— havia convocat totes les colles del món casteller per fer una trobada conjunta. Ens va semblar, d’entrada, una idea magnífica, però que restava una mica devaluada a causa d’un parell de serrells que grinyolaven: d’una banda, el fet que la convocatòria es feia en dissabte, amb la qual cosa es minvava el potencial de les colles foranes (no caldria dir, sinó que a Vilafranca, a més, hi havia mercat); i, de l’altra, que, pel que fa als castells a executar, aquelles es veien limitades a no poder passar de la torre —o dos— de set en l’actuació que farien, una clàusula, al nostre modest entendre, mancada de tota ètica castellera i que, segurament, no tenia precedents. Al Tothom (31 de gener) podem llegir que la trobada es feia en dissabte «...a causa que per demà, diumenge, hi ha anunciada una concentració de “Caps Grossos” de tot Catalunya. El més normal fóra que tot això hagués estat programat a la inversa, puix que creiem més raonable que Valls, l’anomenat “bressol casteller”, doni prioritat als castells, tot sia dit amb el màxim respecte envers els caps-grossos, que pel que es veu, a Valls n’hi deu haver més d’un. Què hi farem!; al cap i a la fi, però, els nostres castellers hi seran presents, fidels al seu tradicional tarannà de fer acte de presencia arreu on se’ls demani...». De res no van servir les objeccions presentades en una reunió prèvia a casa seva; els vallencs van tirar pel dret i aquell 31 de gener, els Castellers de Vilafranca, amb pocs efectius, ens vam haver d’acontentar a plantar, al carrer vallenc de l’Abat Llort, els tres i quatre de set, a més del pilar de cinc de comiat. Prèviament, havíem fet un pilar de quatre caminant en fer l’entrada a l’atàvica plaça del Blat, abans que el veterà casteller vendrellenc/terrassenc Emili Miró pronunciés un dels seus vibrants predicots durant la recepció que tingué lloc a l’Ajuntament, un acte en el qual fou lliurada a totes les colles una placa de ceràmica commemorativa de l’efemèride. A continuació, vam fer un pilar de cinc de salutació, mentre les altres setze colles (només mancà la de Barcelona, tot i que s’adherí a l’acte) també enlairaven els seus pilars; i, després, un altre pilar de quatre en passar per davant del monument als Xiquets de Valls, abans d’acudir al lloc final d’actuació. Cal dir també que aquesta exhibició a la ciutat bressol dels castells només tenia el precedent, per part nostra, del pilar de cinc que hi férem, el 1969, precisament quan fou inaugurat el citat monument, ubicat al començament del passeig dels Caputxins.
Més actuacions primerenques
L’inici de la temporada del 1981 va resultar força prolífic pel que fa al nombre d’actuacions. Així, després de les tres inicials, ja mencionades, el 15 de febrer ens reclamaren des de Les Cabanyes per donar lluïment a l’acte d’inauguració de les obres d’ampliació del Sindicat Celler Agrícola local, plantant amb tal motiu diversos castells de sis nets i pilars de quatre a la cercavila, mentre que, al davant de la cooperativa, completàrem el tres de set, el quatre de set, la torre de sis, el pilar de cinc i dos pilars de quatre simultanis. El diumenge següent, dia 22, vam anar cap a les terres del Vallès per actuar a la vila de Palau de Plegamans —més tard, s’oficialitzaria el nom de Palau-Solità i Plegamans—, amb motiu d’un homenatge dedicat a honorar la memòria del polifacètic
escriptor Josep Maria Folch i Torres. Per això, se li erigí un monument i es descobrí una placa commemorativa a la casa on havia viscut. Nosaltres, al llarg de la matinal, plantàrem un quatre de set, un tres de set, la torre de sis, un pilar de cinc i diversos pilars de quatre.
I poc més de dos mesos més tard, el 26 d’abril, actuàrem a Vilanova i la Geltrú, acompanyant la colla dels Bordegassos de Vilanova en la celebració del seu novè aniversari i amb la presència també de la novella Colla Jove Xiquets de Tarragona. A la bonica plaça de la Vila de la capital de la Marina del Penedès, després de completar el cinc de set, vam carregar la primera torre de set de la temporada, descarregàrem el tres de set aixecat per sota i vam cloure l’exhibició amb dos pilars de cinc simultanis. El mateix dia, feu la seva presentació, a la vila veïna de Sant Pere de Ribes, una nova colla penedesenca, la dels Castellers de Ribes, amb camises de color marró com a distintiu i que, malauradament, van deixar d’actuar el 1985.
«Fem pinya!»
Coincidint amb els prolegòmens de la Diada de Sant Jordi i amb motiu de la Festa del Llibre, fou presentada oficialment la nostra opera prima castellera: el llibre, marcadament fotogràfic i essencialment de divulgació, que porta el títol de Fem pinya! i amb un sots-títol afegit: eLS CaSteLLS, SímboL i expreSSió deL noStre pobLe, publicat per l’editorial barcelonina Diàfora. Si ens ha semblat escaient de parlar, en aquest context històric vilafranquí, d’una obra que no era eminentment dedicada als castells i castellers de Vilafranca, sinó genèrica del fet casteller, ha estat pel fet que, a més de ser escrita per un vilafranquí, la seva gestació primera tingué lloc a Vilafranca, concretament a l’oficina principal de la Caixa d’Estalvis del Penedès. Al despatx del seu cap de l’obra social, l’amic Josep Maria Just i Cañellas, principal impulsor de la idea, ens havíem reunit, mesos abans, amb l’editor Lluís Mercadé i Nubiola, per tal d’endegar el projecte. La Caixa penedesenca es va comprometre a repartir uns 10.000 exemplars del llibre (una xifra que, al cap de pocs dies de l’estrena, resultaria insuficient per la demanda que va tenir) i, a més, hom amplià l’oferiment a la Caixa d’Estalvis Provincial de Tarragona, que n’encarregà un nombre molt més elevat: 39.000. També cal dir que, a la fi, també es posaren a la venda uns quants milers d’exemplars en una edició menys rústica i amb tapes de més qualitat. Tot plegat, doncs, el nombre total dels publicats depassà el mig centenar de milers; pràcticament foren uns 55.000 els llibres que sortiren de màquines. A més de les imatges provinents de diversos arxius i dels fons de particulars i de les colles, l’obra s’acompanyava d’un reportatge fotogràfic, a cura dels professionals Miquel Nauget i Raimon Nubiola (que ja s’havien fet presents a Ribes, per Sant Pau, i també a Valls, per la Candela); i el text comptava amb una col·laboració molt meritòria, ja que venia precedit d’un poema introductori de Salvador Espriu —que hem d’entendre inèdit, ja que està datat a Barcelona el 24 de març del 1981, tot i que podria ser que hagués estat enllestit amb anterioritat— i que ens plau de transcriure tot seguit: «“nosaltres tots, castellers” S’aixequen torres en esborrats vestigis de mortes danses. Truquen a portes d’oblit. Desempresonen llum, ales, aire. Nua bellesa, nom sol enllà del nombre, esclat de festa. Volem la força dins l’ordre perfectíssim de la mesura. En equilibri, molt lentament ens alcen castells de somnis. I els cal valor als castellers, per cercar honors de glòria incerta.60 Seny, no podríem acollir-nos per sempre al teu refugi? Dreçats captaires, sense plors ni temença venim a prínceps. Homes, la mida del món, rompem silencis, triomfs, abismes. Agermanem-nos sota l’esplendorosa pau d’un llarg dia. Per servir l’únic senyor que tots triàvem: el nostre poble».
I dins d’un mateix sentit literari, escau d’informar també que coetàniament amb l’aparició del Fem pinya!, veia la llum el primer tom de Món Casteller, una obra de la qual ja s’havien publicat els divuit primers fascicles. I també que al cap d’uns mesos, a la col·lecció Dolça Catalunya, de l’editorial Mateu, col·laboraríem, així mateix, en un apartat dedicat als castells —escrit per Montse Majench—, amb divuit pàgines dedicades a la mateixa temàtica, acompanyades de tretze il·lustracions castelleres.
Unes altres Fires de carro gros, tot i que només carregat
Encetàrem el maig amb l’actuació, el diumenge dia 3, a una vila del Bages, Navàs, on ja n’havíem fet una altra onze anys abans; amb motiu de les seves Fires, férem, a la cercavila, la torre de sis i el tres de sis per sota i net, entre d’altres castells menors, mentre que, davant de l’Ajuntament, vam completar el tres de set, el quatre de set, un pilar de cinc i dos pilars de quatre simultanis. I en el darrer dia del mes la cita era a Vilafranca, en el marc de les nostres Fires de Maig. «Demà, sortida de carro gros», dèiem al Tothom (30 de maig), tot animant l’afició: «És d’esperar que demà la sort es decanti cap als nostres agosarats castellers, que bé s’ho mereixen. El poble vilafranquí, en tot aquest afer, també hi té quelcom a dir: acostant-se al “rotllo” i fent mans a la pinya, que prou que ho necessitem tots plegats. Cal tenir present a la memòria l’èxit memorable d’aquell quatre de vuit al Casal, encara recent; a redós del vell saló-teatre vilafranquí la victòria fou esclatant, es pogué vèncer el “carro gros” després de més de dos anys sense descarregar-lo i la comunió castellers-poble esdevingué perfecta, Tant de bo demà succeeixi el mateix. Vilafranca i la seva colla no poden defraudar el món casteller; cal donar el màxim i exhaurir les forces si convé. Pit i amunt, castellers i l’escalf de l’afecció que no hi manqui...».
Ens afanyarem a dir que la previsió es va complir, però només a mitges. Abans d’anar a la plaça vam fer un quatre de set —de prova— a la plaça de la Constitució, on se celebrava un aplec sardanista, mentre que després, davant de l’Ajuntament, vàrem carregar el quatre de vuit, per intentar, acte seguit, una torre de set que també va fer llenya, amb la cassoleta ja al seu lloc; com a compàs d’espera, vam completar després el cinc de set i, amb els ànims més asserenats, vam tornar-hi amb la torre de set i aquest cop sí, ben defensada, la vam poder descarregar. Un pilar de cinc portat al balcó va posar cloenda a l’exhibició.
Que el quatre de vuit ens feia gruar més del comp-te i que no li teníem ben presa la mida es va tornar a demostrar de manera fefaent al cap d’un mes, el 28 de juny, quan vam tornar a Sant Pere de Ribes, on tingué lloc un autèntic aplec casteller penedesenc, donat que, al costat dels nounats Castellers de Ribes, hi concorregueren les altres tres colles que convivien a recer del massís del Garraf —Castellers de Sitges, Bordegassos de Vilanova i Castellers de Vilanova-Colla de Mar—, juntament amb els Castellers de Vilafranca; hi mancaren, però, les dues del Baix Penedès. Nosaltres vam fer dos intents del carro gros que explicàvem així a la crònica del Tothom (4 de juliol): «...no pogueren (els vilafranquins) veure premiat el seu esforç car no assoliren el quatre de vuit, malgrat que faltà ben poc per a veure’l coronat. Ens referim, és clar, al primer intent, que s’hagué de desmuntar perquè l’aixecador va dir que “nonis” quan ja s’havien col·locat degudament els dosos. Quant a l’altre i segon intent ja són figues d’un altre paner, ja que va ésser, al nostre entendre, massa precipitat i tot plegat un sac de nervis; estem gairebé convençuts que si s’hagués esperat a una altra ronda les coses haurien anat, potser, d’altra manera...»; i després d’aquests dos intents descarregàrem el cinc de set, la torre de set i un pilar de cinc; abans de l’actuació, que tingué lloc a la plaça Marcer, havíem fet un quatre de set, sense gralles, com a prova del de vuit. Porten la data de l’endemà, 29 de juny, aquests versos d’en Massanell: «Instant de castell de vuit Roncs de timbal. Plors de gralla. I el castell va amunt, amunt... Però dintre meu davalla, fins al racó més profund, un calfred, que la canalla, temorosa, veig a punt de fer-nos guanyar batalla si, Déu sap per quina falla, no se’n va tot en un munt».
Als Monjos, un altre quatre de vuit coronat
El juliol se’ns presentà amb un bon ritme casteller; i el rodatge que van comportar les quatre actuacions fetes durant el mes esdevingué cabdal, com veurem, de cara als compromisos d’un agost encara més farcit d’actuacions. Per començar, el dia 4, a Vilafranca, vam actuar al barri de Sant Julià, amb el tres de set, el quatre de set, el tres de sis per sota i net, la torre de sis i el pilar de cinc. I el diumenge 12 anàrem a La Granada, on completàrem també els quatre i tres de set, a més de la torre de sis i un pilar de cinc, sense comptar els castells de cinc i de sis, nets, i els pilars de quatre aixecats prèviament. El dissabte 18 de juliol (que, per sort, ja no era festiu), l’actuació fou un altre cop a Vilafranca, al nostre barri de les Clotes, on vam completar la clàssica de set: quatre de set, tres de set, torre de sis i pilar de cinc.
Més compromís teníem l’endemà, dia 19, a Santa Margarida i els Monjos, davant de la Colla Vella dels Xiquets de Valls, convidada habitual a la seva Festa Major. Vàrem començar amb un altre quatre de vuit
que només carregàrem, atès que hi hagué problemes en un dels pilars quan l’enxaneta ja era fora del rotlle; i, tot seguit, descarregàrem una torre de set, que s’hagué de defensar amb braó, el cinc de set i un pilar de cinc.
Per fi, dos quatres de vuit seguits descarregats
La primera cita del mes d’agost ens retornà a Vilafranca, al carrer del Vall del Castell, que celebrava, el dia 1, una festa cada any més esperada. Vet aquí la ressenya que vam publicar al Tothom (22 d’agost): «La popular festa de carrer «Mártires Street» tingué enguany un relleu casteller extraordinari puix que hi participaren tres colles (també hi actuaren els Joves Xiquets de Valls i els Castellers de Barcelona), comptant de nou amb els Castellers de Vilafranca, absents l’any passat i que en la seva, diguem-ne “reaparició”, assoliren un èxit esclatant en descarregar —igual com els anys 76 i 77— el quatre de vuit a l’esmentat carrer; i no solament això, sinó que carregaren la torre de set i completaren el tres de set aixecat per sota, el cinc de set i el pilar de cinc aixecat i baixat per sota». Així doncs, tot i la satisfacció d’haver pogut completar el quatre de vuit, la festa encara no podia ser rodona del tot, en fallar una torre de set que havíem descarregat ja a les sortides precedents.
L’endemà, 2 d’agost, reforçada la moral, la dèria castellera ens portà fins a La Llacuna on férem una exhibició més tranquil·la, descarregant el tres de set, el quatre de set, el cinc de sis net, la torre de sis, un pilar de cinc i diversos pilars de quatre. I el dissabte dia 8, de nou a Vilafranca, tot resseguint la corrua de barris de casa nostra, actuàrem al del Molí d’en Rovira, també amb uns castells més aviat discrets: tres de set, quatre de set, torre de sis i pilar de cinc aixecat per sota.
Més reforçats sortiríem, a la fi, el diumenge 9, de Llorenç del Penedès —també hi fou present la colla dels Xiquets de Tarragona—, una plaça on, cal recordar-ho agradosament, el 1975 ja hi havíem descarregat el primer quatre de vuit de l’era Mènec. Dèiem també al Tothom (22 d’agost) que «...Ara es repetí la història i no solament això, sinó que l’exhibició esdevingué una de les més completes dels vilafranquins i la millor, sens dubte, d’ençà la nostra Festa Major del 1979. Vegem-ho, si no: quatre de vuit, torre de set, tres de set alçat per sota, cinc de set, pilar de cinc aixecat i baixat per sota i pilar de cinc portat al balcó, tots carregats i descarregats. Cal tenir present que completar —a la primera— els clàssics castells de diada grossa: quatre de vuit, torre de set i tres de set aixecat per sota, no ho havia fet mai encara la nostra colla (al primer intent, repeteixo). L’única vegada que es van descarregar tots tres en una mateixa exhibició fou pel Sant Fèlix del 1978, però, tanmateix, aleshores el quatre de vuit va ser realitzat al segon intent, després que el primer fos desmuntat perquè la canalleta no va arriar amb prou decisió...». De fet, però, cal aclarir que n’hi va haver una altra de vegada que vam assolir els tres castells esmentats; fou a la Bisbal del Penedès, el 15 d’agost del 1974; ocorre, tanmateix, que aquell dia la joia no fou completa en fer llenya l’intent d’un tres de vuit que ni tan sols fou carregat.
La darrera actuació abans de la Festa Major la vam fer a Gelida, el dia 23, amb una cercavila pels costeruts carrers de la vila, durant la qual aixecàrem el nou de cinc net, el tres de sis per sota i net, el pilar de quatre i el quatre de sis net. A la plaça, carregàrem i descarregàrem sense ensurts el tres de set, la torre de set, el quatre de set, un altre nou de cinc net i el pilar de cinc portat al balcó. Fem especial atenció als dos nous de cinc nets perquè ens servien per foguejar més canalla de l’habitual, amb la qual cosa els més menuts gaudien de més oportunitats i alguns dels més grans també. El Tothom (29 d’agost) publicava precisament una entrevista —que signaven conjuntament M. A. Mota i César— a alguns dels més joves castellers de Vilafranca; i aquests eren: Òscar Navarro, Xavi Ruiz, Santi Navarro, Carles Domènech i Quico Ruiz. Dels comentaris i de les respostes, algunes molt sucoses, n’hem destriat dues per la seva especial significació; en primer lloc, a la pregunta «Per fer castells es cobra?», responien: «Et donen perquè volen, però si no ens donessin res, em sembla que en aquests moments de la colla, tothom hi aniria igual. És més, em sembla que si haguéssim de pagar una quota per pujar, tothom la pagaria». «Nosaltres estem assegurats, ens paguen els viatges, no podem demanar més. Si fem una cosa que ens agrada i a més a més ens paguen, què vols més»; i a continuació venia aquesta altra: «Què en penseu, però, vosaltres d’això de cobrar?», a la qual, amb molta intuïció, per cert, contestaven: «Si abans no s’hagués pagat a la gent, possiblement a Vilafranca ara no hi hauria castells. Hem d’agrair a aquestes persones que han cobrat el fet que ara n’hi hagin. Això no es pot treure de cop, sinó de mica en mica, i així es va fent». Ves si n’eren de clarividents aquells brivalls que, com ja comentarem més endavant, al final de la temporada la Junta de la colla i la del Patronat acordarien, conjuntament, que la canalla deixés de cobrar l’any següent i que, en comptes de rebre cap retribució monetària, ja tindrien altres compensacions i al·licients perquè poguessin continuar sentint-se bé dins de la colla.
Del pregó de Festa Major, encarregat per un quintet d’Administradors —format per Armand Beneyto, Ramon Fuster, Salvador Nebot, Rosa Solé i Pilar Vinyals, en representació de les associacions veïnals de la vila— al dilecte graller Jaume Rafecas i Ruiz, i llegit la nit del dia 28, podem destriar aquests breus paràgrafs que contenen algunes al·lusions castelleres en parlar de la identificació del jovent vilafranquí amb la festa: «Aquesta identificació es produeix en la nostra Festa Major. Es manifesta amb una gran exactitud en els Castells. Jo crec que els Castells són el símbol de la
unitat cronològica, de la necessitat d’equilibri generacional. Els Castells són impossibles sense l’experiència d’aquell home gran que fa de baix o de crossa i sense el coratge d’aquell nen que s’enfila i aixeca la mà, aquella mà que representa l’èxit assolit amb l’esforç de totes les edats. Doncs bé, veiem que en els Castells la joventut i la gent gran s’identifiquen plenament. Però resulta que aquesta joventut viu i pensa segons unes altres formes, unes formes que semblen irreconciliables amb les dels adults, en una època on ningú no compren ningú i on els enfrontaments generacionals han esdevingut una guerra oberta...». I cap al final de la seva amena i pulcra prèdica, l’amic bessó de ca l’Arenas, de la Parellada vilafranquina, encara afegia: «Deixeu-me reivindicar el dret al somni i a la imaginació, i que us inviti demà a viure una nova vida, una Vilafranca diferent. Una Vilafranca símbol de llibertat i de progrés, on l’única repressió és la por que el Drac i els Diables fan als infants, on l’única violència és la de la pólvora d’en Serrallonga i els seus amics, on l’única injustícia és el sol que els Castellers aguanten a la plaça, on, en definitiva, l’única característica constant és l’alegria...».
Una gran Festa Major vilafranquina
Les bones sensacions que la nostra colla havia desvetllat, per fi, en les darreres actuacions es concretarien encara més amb les que duríem a terme durant la nostra Festa Gran. Per això, avançàvem al Tothom (29 d’agost): «els castellers de vilafranca a superar-se», un desig que completàvem amb aquests comentaris: «És cosa sabuda que amb l’arribada de l’agost la colla vilafranquina s’ha centrat i ha millorat a ulls clucs. Els dos quatres de vuit descarregats recentment han estat un eficaç revulsiu. Torna gent a la colla i s’hi ha afegit de bell nou un bon grapat de canalla. Fins ara, els castells més importants de la temporada han estat, per als vilafranquins: 4 quatres de vuit (2 carregats), 7 torres de set (2 carregades) i 3 tresos de set aixecats per sota; no reeixiren altres dos intents del quatre de vuit (un fou desmuntat) i un de la torre de set. Són aconseguiments, és clar, per dessota dels que han assolit les dues colles de Valls (però per damunt dels de les altres quinze colles del món casteller) i, tanmateix, gens desdenyables; cal tenir en compte que és el primer any que arribem al 29 d’agost havent coronat quatre vegades el quatre de vuit (i en dues d’elles descarregat). Demà estem segurs que tornarem a veure’l i, si tot va bé, seguiran els intents de la torre de vuit i el tres de vuit...».
Per començar, el 29 d’agost, després d’un pilar de cinc aixecat i baixat per sota i un altre nou de cinc net, durant la cercavila, entràrem a la plaça amb el pilar de quatre caminant, al qual seguí l’acostumat pilar de cinc de salutació. L’actuació principal, preparatòria per a l’endemà, consistí a completar el quatre de set, el tres de set, una gairebé insòlita torre de set folrada i el pilar de cinc. A la tarda, plantàrem els habituals castells de sis nets i pilars de quatre, a la processó, i el pilar de cinc a l’entrada del Sant a la basílica.
La Diada de Sant Fèlix aplegà només les dues colles de Valls com a forasteres, al costat de la nostra, absent un altre cop la del Vendrell per decisió pròpia, en no trobar-se en les condicions idònies per fer front a la convocatòria. L’actuació vilafranquina fou força positiva si ens atenim a les circumstàncies i vicissituds de la temporada. En efecte, després de descarregar sense problemes el quatre de vuit, vam posar en escena la torre de vuit amb folre, la qual, després de desmuntar prèviament l’estructura folrada, aconseguírem coronar amb força serenitat, fins que va cedir quan la canalleta començava a davallar. La sorpresa, però, vingué en la tercera ronda, en coronar, al segon intent, el tres de vuit; ho explicàvem així al Tothom (5 de setembre): «...els Castellers de Vilafranca, sorprenent bo i tothom, tornaren a intentar, en un cop de geni i amb una demostració de braó sense límit, el tres de vuit; i aquesta vegada sí, assoliren carregar el preuat castell. Fou el deliri i la confirmació de les possibilitats actuals de la nostra colla després dels èxits de les últimes setmanes. Podríem dir, certament, que els vilafranquins enguany “han fet l’agost!”...».61 I arrodonírem l’actuació amb dos pilars de cinc alhora, un d’ells portat al balcó; també cal dir que en el decurs de tot el dia 30 es van anar succeint el pilars habituals del matí: els de cinc a l’entrada i sortida d’Ofici, el de quatre caminant en entrar a la plaça i un altre de cinc de salutació, mentre que a la processó de la tarda vam fer castells de sis nets, pilars de quatre, dos pilars de cinc pujats i baixats per sota i un altre pilar de cinc a l’Entrada de Sant Fèlix, per cloure la festa, davant de l’Ajuntament, amb un altre pilar de cinc de comiat a les colles.
El dilluns 31 vam repetir el pilar de l’anada a Ofici, el d’entrada a la plaça i el de salutació, mentre que a l’exhibició principal sorgí un nou contratemps ja que el quatre de vuit només fou carregat; després completàrem la torre de set, el cinc de set, el nou de sis net, tres pilars de cinc simultanis i el tradicional pilar de cinc portat al balcó. No cal dir que aquest primer nou de sis net enlairat a la nostra plaça en tot el segle XX, deixava entreveure la possibilitat de poder aconseguir a curt termini el nou de set —absent de les nostres places des de feia poc més de cent anys—62 però aquesta circumstància, tanmateix, no es produiria fins passats més de set anys. A la tarda, en les habituals visites als centres benèfics i sanitaris de la vila i a la processó, vam fer els castells de cinc i de sis nets i els pilars de quatre de costum, mentre que a l’entrada de sant Fèlix a casa de l’administrador de torn, vam carregar un darrer
. pilar de cinc
Per tancar aquest capítol referent a la Festa Major, farem esment que el dia de Sant Fèlix havia estat
convidat al balcó de la Casa de la Vila un regidor de l’Ajuntament d’A Coruña, de nom Enrique Carreira, el qual manifestà que la nostra colla actuaria a la ciutat gallega el mes d’octubre, formant part d’un intercanvi cultural entre les Diputacions d’A Coruña i Barcelona. En aquesta mena de conveni s’hi va incloure un grup gallec de danses populars que sí que va venir a actuar a la Ciutat Comtal al cap d’unes setmanes. I fou aleshores quan, juntament amb el secretari de la colla, Ricard Aranda, vam ser convidats a una recepció al palau de la Generalitat pel llavors president de la Diputació barcelonina, Francesc Martí i Jusmet, en la qual hi eren presents també els membres de la companyia de l’esmentat ballet. A l’hora de la veritat, però, en cap moment no es va abordar el tema del nostre possible viatge per a actuar a terres gallegues i ens va semblar que les autoritats presents en l’acte estaven més interessades en el refrigeri que se serví que no pas a arribar a un anunciat acord de col·laboració que finalment no es produí. Tot plegat, doncs, un foc d’encenalls...
Setembre a la baixa i octubre plàcid
Passada la Festa Major, l’ambient casteller va decréixer a casa nostra en relació a l’agost i tampoc els resultats no van ajudar a mantenir-lo. Així i tot, vam poder dur a terme algunes actuacions fora vila, començant per la gairebé tradicional a Sant Sadurní d’Anoia, el dia 8, amb motiu de les Fires i Festes de la vila xampanyera. Hi vàrem completar el tres de set, la torre de set, el quatre de set amb l’agulla al mig i dos pilars de cinc alhora, un d’aixecat i baixat per sota i l’altre portat al balcó. El dia 11, amb motiu de la Diada Nacional, vam anar a Mollet del Vallès, on vam descarregar un tres de set, un quatre de set i dos pilars de cinc aixecats per sota —el segon portat al balcó i acompanyat del cant d’Els Segadors—, mentre que un cop arribats a Vilafranca, a la plaça de la Vila, davant de l’Ajuntament (la nostra actuació no estava prevista en el programa de la diada) i aprofitant que s’hi celebrava una ballada de sardanes, vam fer un quatre de set amb l’agulla al mig i un pilar de cinc, sense l’habitual acompanyament de gralles i tabal.
El dia 17 tingué lloc, al saló de sessions del nostre Ajuntament, una trobada de representants de totes les colles del món casteller —18 aleshores—, convocada pel Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya i organitzada per la Regidoria de Cultura del Consistori vilafranquí, amb la col·laboració del Patronat dels Castellers de Vilafranca. En representació del citat Departament institucional, hi foren presents els senyors Pere Baltà, Antoni Moles i Antoni Anguela, els quals informaren de la celebració, el mes de desembre següent, d’un Congrés de Cultura Tradicional i Popular de Catalunya. A més, foren debatuts diversos temes, entre els quals de quina manera podia la Generalitat ajudar les colles i impulsar l’activitat castellera. Atesa la manca de temps per a establir conclusions, les colles foren convocades a una nova reunió, també a la nostra vila, per al dia 9 d’octubre. Encara a Vilafranca, el 27 de setembre, la celebració del 77è aniversari de la Societat La Principal, comptà de nou, amb la presència dels Castellers de Vilafranca, amb una actuació que es va haver de fer al saló d’espectacles del mateix Casal, a causa d’una intensa pluja que va deslluir la festa. Vam tornar a ensopegar amb el quatre de vuit, només carregat, i vam descarregar la torre de set, el tres de set aixecat per sota i dos pilars de cinc simultanis. No haurien de passar ni dos mesos perquè tornéssim a actuar en el mateix pati de butaques, per bé que gaudiríem d’una millor sort amb el carro gros.
Durant l’octubre vam protagonitzar quatre actuacions. La primera tingué lloc, el dia 11, a La Plana Rodona, altrament coneguda com Sant Miquel d’Olèrdola, plantant-hi castells de cinc i de sis nets, el tres de set, el quatre de set i el pilar de cinc. La segona fou el 18, a Montserrat, per la 55a romeria vilafranquina, completant a la plaça del Monestir el tres de set, la torre de set, el quatre de set amb l’agulla al mig, el nou de cinc net (al segon intent) i un pilar de cinc. I les altres dues al País Valencià, concretament a Alcoi i Benidorm, el dia 31 (en parlarem tot seguit). Abans de tancar el mes, però, cal que ens aturem a comentar un xic, ni que sigui amb una breu pinzellada, l’extraordinària Diada de Santa Úrsula que es va viure a Valls, el diumenge 25, perquè marca un abans i un després en la història recent dels castells, ja que la Colla Vella dels Xiquets de Valls va carregar i descarregar el mític quatre de nou amb folre, un castell que feia gairebé un segle que no s’havia vist a les places del país. S’encetava així una nova Època d’Or castellera que es veuria plenament consolidada i ampliada en les dècades següents. Destacarem també, entre els altres castells que es van poder veure en aquella ja llunyana Fira vallenca, que la Colla Joves Xiquets de Valls hi va plantar el primer cinc de vuit descarregat de la centúria.
Fidels a la nostra voluntat de donar a conèixer el fet casteller en el marc dels Països Catalans, ens va semblar adient programar una nova sortida a terres del País Valencià, per a la qual vam poder comptar amb els bons oficis i la intervenció de l’amic vilafranquí Ernest Giralt i Raventós, establert aleshores a la zona alacantina per mor de la seva activitat professional. Aquesta excursió compensava, en certa forma, la decepció per no haver pogut viatjar a terres gallegues, com ens havien promès; i de tot allò que constituí una experiència enriquidora i novament amb ganes de fer país en vam poder donar àmplia informació al setmanari Tothom (7 de novembre), de la qual manllevem allò que ens ha semblat el més destacable des del punt de vista casteller i social:
«El passat cap de setmana els Castellers de Vilafranca duguérem a terme la segona sortida al País Valencià,
aquesta vegada un xic més llunyana que la que tingué lloc el 1979, quan actuàrem en diversos indrets de la Ribera del Xúquer. Cenyint-nos a la present diré que les exhibicions tingueren per marc les ciutats més importants de tres comarques alacantines: l’Alcoià, la Marina Baixa i l’Alacantí, és a dir, allò que hom volgué batejar com «la millor terreta del món».
— L’excursió s’inicià el divendres, dia 30, a les set del matí, sortint amb dos autocars del bell mig de la rambla gran vilafranquina, per arribar abans de dinar a Benidorm, on es donà la tarda lliure als castellers adults, mentre que la mainada “alternà” entre el cinema i el magnífic parc d’atraccions de la ciutat més cosmopolita de la Costa Blanca.
Vers la capital dels «moros i cristians» El dissabte, després d’esmorzar, emprenguérem viatge cap a Alcoi, tot passant per Xixona —les al·lusions als excel·lents torrons del nostre David Mira foren freqüents— i l’empinat port de la Carrasqueta, que sobrepassa els mil metres d’alçària i des d’on es di- visen panoràmiques prou interessants. A la ciutat on les festes de “Moros i Cristians” han assolit més anomenada férem una cercavila, plantant un quatre de sis net i després un pilar de quatre caminant en arribar a la plaça de l’Ajuntament, i aixecàrem també un pilar de cinc enfront la seu del Banc d’Alacant —el director general del qual és el bon amic vilafranquí
Ernest Giralt— [...] Acte seguit, una delegació de la colla fou rebuda a l’Ajuntament per l’alcalde, senyor José Sanús i, poc després, al mig de la plaça, la colla correspongué a l’expectació dels presents carregant i descarregant els quatre de set, tres de set, tres de sis aixecat per sota i net (al segon intent, el primer fou carregat) i pilar de cinc, La visita a Alcoi trobà cloenda al Casal de Sant Jordi, seu del museu d’indumentària i atuells dels “Moros i Cristians”. Hi hagué intercanvi d’obsequis; els castellers oferírem l’acostumat quadre del quatre de vuit a Montserrat i el cap de colla rebé del president de l’Associació Sant Jordi, senyor Lluís Sanús, una magnífica estatueta del sant,63 patró de la ciutat, un Sant Jordi, per cert, ben curiós, ja que, en comptes de matar el drac, “mata moros”, d’acord amb la tradició local. Un pilar de quatre portat al balcó fou el darrer homenatge nostre als alcoians.
Castells enmig les altes torres La tarda del dissabte la dedicàrem a la ciutat de la Marina Baixa que ens allotjava: Benidorm, de la qual les imponents torres d’habitatge en són la ca- racterística més dominant. Els castells bo i restaren esquifits al costat de tanta edificació, però així i tot ens enduguérem darrera nostre una bona quantitat de nadius i turistes —al davant marxaven en comitiva i abillades les noies amb la clàssica banda distintiva, tot l’elenc femení que haurà participat durant la pre-
sent setmana a les festes locals— en la cercavila que [...] finí a la miranda de l’antic castell. Una extensa gamma de castells: tres quatres de sis, un tres de sis, dos cincs de cinc i dos pilars de quatre, tots ells nets, més un altre pilar de quatre per sota, culminaren amb un quatre de set aixecat davant l’Ajuntament, on els grallers interpretaren la música de la Muixeranga d’Algemesí —proposada per molts com a himne del País Valencià— i fou lliurat un altre quadre dedicat a la ciutat. Per acabar, foren plantats al mirador, com hem dit, els últims castells: torre de sis i cinc de sis net. Cal fer palès el nostre agraïment al bon amic algemesinenc Ricard Llàcer, resident a Benidorm, qui ens aplanà el camí per a poder actuar a la dita ciutat, facilitant-nos els contactes oportuns; i també als regidors Bàrbara Pérez i Toni Mayor que feren possible de dur a terme la cercavila mixta esmentada.
Un bon final a Alacant La darrera exhibició de la sortida gaudí de l’incomparable marc de l’Esplanada d’Alacant en plena efervescència, tant pel temps eminentment estival, propi del seu clima immillorable, com pel fet d’ésser diumenge, dia ben adient per fer la passejada en aquell bonic indret, poblat de palmeres i amb la platja contigua plena de banyistes. A la cercavila prèvia, davant d’aqueixa, s’aixecaren dos quatres de sis, un cinc de cinc, un tres
de sis per sota i un pilar de quatre, tots ells nets [...] a l’amic Giralt es deu en bona part l’èxit d’aquesta sortida —gràcies Ernest, en nom de tota la colla— que haurà deixat, així volem creure-ho, inesborrable record, Per cert que s’acostaren també a la pinya d’altres vilafranquins: Antoni Huix i Joan Martí, el popular John’s Marty dels nostres anys d’infantesa, que ens féu reviure vells records de quan es passejava per la vila muntant damunt d’una bicicleta d’una sola roda. Al bell mig de l’Esplanada foren carregats i descarregats els quatre de set, tres de set, tres de sis per sota i net i pilar de cinc, fou lliurat a l’alcalde, senyor Josep-Lluís Lassaleta, el quadre de ritual i saludàrem també el regidor de Cultura, senyor Manolo Alcaraz, restant tots ells entusiasmats de poder presenciar per primera vegada a Alacant una petita mostra d’aquest tan preuat costum nostre com és el noble art de fer castells.
Després de dinar novament a Benidorm, on ja havien actuat anteriorment en dues ocasions els Castellers de Sitges, la colla emprengué el viatge de retorn a casa, on s’arribà abans de les onze de la nit, contents d’haver deixat en lloc ben alt, una vegada més, el nom de Vilafranca i novament dins del marc entranyable dels nostres Països Catalans...».
I un parell més de quatres de vuit, ara descarregats
Feliçment retornats de terres alacantines, la temporada castellera ja s’apropava al seu punt final. I encara hi hauria
temps, per part nostra, de redreçar una trajectòria que s’havia desviat una mica de l’èxit festamajorenc en les dues darreres sortides de carro gros. Però si el quatre de vuit del tercer dia de Festa Major i el de l’aniversari casalista només els havíem pogut carregar, el mes de novembre hi posaríem remei, tot descarregant-lo dues vegades més, amb la qual cosa decantaríem la balança de l’any en positiu, pel que fa a aquest castell en concret, amb cinc de completats enfront dels quatre que no ho van ser.
El primer, a Terrassa
El diumenge, 15 de novembre, férem cap a Terrassa, la concapital del Vallès Occidental, convidats per uns encara novells Minyons de Terrassa —que ja començaven a despuntar— a participar en la seva Diada de la Colla. També hi foren presents els encara més novençans Castellers de Ribes. La nostra actuació va sortir rodona ja que vam aconseguir carregar i descarregar, d’una tacada, el quatre de vuit, la torre de set i el tres de set aixecat per sota. Altra cosa van ser els pilars finals, ja que els dos de cinc que plantàrem simultàniament (un d’ells per sota) només els vam carregar, mentre que ens acomiadàrem amb un altre pilar de cinc aixecat per sota, aquest cop sí, descarregat. Podem afegir que el nostre carro gros era el primer que es feia en aquesta ciutat vallesana, als peus de l’emblemàtica muntanya de Sant Llorenç del Munt.
I el segon, de nou al casal vilafranquí
El dissabte 21 vam celebrar, a Vilafranca, una Diada de la Colla que podríem titllar d’atípica, ja que, talment com l’any anterior, ni se celebrava en diumenge ni incloïa alguns actes ja tradicionals, com les matinades o la missa. A més, es tornaria a cloure amb un sopar i no pas amb un dinar com es feia habitualment. Al Tothom (14 de novembre), l’amic Jordi Valls informava de la roda de premsa que havia estat convocada per una comissió organitzadora, amb un ampli ventall de castellers: Josep Baltà, Jaume Boquera, Guillem Brugal, Antoni Feliu, Josep Julià, Josep Just, Jordi Mir, Eloi Miralles, Josep Miret, Ricard Saumell, Joan Torné i Joan Vives, a més de Joan Anton Becerro i Quicu Ruiz, en representació dels més jovenets de la colla, és a dir, la canalla. Després d’informar dels actes que es durien a terme, Valls destacava que «Com sempre passa en aquesta mena de trobades, una vegada exposada la qüestió principal es continuà parlant, en to de tertúlia, de tot el món casteller, amb anècdotes, fets i acudits, alguns dels quals potser no es poden publicar.
—El que sí es pot dir és que l’organització de la diada d’enguany està molt satisfeta d’haver lligat aquesta vegada la colla amb dues de les entitats més antigues de la vila, el Casal i el Casino, ressaltant que en totes dues han trobat tota mena de facilitats per portar a terme els actes de la forma indicada.
—Tot parlant sortí també el tema de l’afició (i algunes vegades la falta d’afició), queixant-se els castellers presents que molts vilafranquins es diuen aficionats als castells, però la seva afició es concreta només al dia de Sant Fèlix. Que també cal anar als assaigs i sobretot a fer mans a la plaça, a qualsevol plaça on actuï la colla, referint-se al cas de la passada romeria a Montserrat, que feren el 4 de 7 amb l’agulla quasi sense pinya, mentre la plaça era plena de gent mirant. Aquesta crisi d’afició la carreguen ells al fet, en primer lloc, que falten castellers vells a la vila, castellers jubilats en digueren, i castellers que ja no pugin però que continuïn vivint la colla. També donaren la culpa a la manca d’un local fix per a assaigs, que al mateix temps servís com a secretaria i en el que pogués haver-hi un petit bar, que faria les vegades de centre de reunió dels castellers i dels aficionats, i que podria reunir també un museu de la colla i els castells. En aquest sentit ens avançaren que des de primers d’any estan fent gestions per trobar un local així...». Unes gestions, afegim nosaltres, que encara trigarien uns tres anys a madurar i a donar fruit.
El mateix dia 14, La Voz del Penedès també havia informat de la reunió, tot ressaltant que «els Castellers de Vilafranca, des de l’any 1969 no han perdut el Quatre de Vuit, castell que defineix no sols el bon moment d’una colla sinó el que estigui entre les “punteres”...». A la fi, doncs, el dissabte 21 vam arrodonir una bona jornada casalista i castellera, acompanyada d’un èxit evident, ja que, tot commemorant, a més, el nostre 33è aniversari fundacional, vam carregar i descarregar, un altre cop al saló d’espectacles del Casal, la torre de set, el quatre de vuit, el quatre de set amb l’agulla al mig, el cinc de set i un parell de pilars de cinc, el primer dels quals fou aixecat per sota. Just una setmana més tard, el dia 28, el cronista del mateix periòdic citat darrerament —signava amb una «L.», que deu correspondre al recordat Lluís Maria Udina— exultava amb aquests comentaris: «Tot festa, tot diada de la Colla... tot descarregat. Així van celebrar els Castellers de Vilafranca la seva cloenda a la temporada. Una temporada joiosa, plena d’èxits i mostra d’una realitat esperançadora [...] afegir-hi, la participació gegantina del poble. La gent va respondre a la crida de la Colla i van haver-hi “mans” a dojo. I les que no eren a la pinya van esclatar en aplaudiments...». Així doncs, es pot ben dir que el pati de butaques de La Principal havia tornat a ser talismà per a nosaltres i també que s’havia pogut redimir d’aquella mitja patacada amb el carro gros que hi havíem tingut feia només un parell de mesos mal comptats. En acabar la brillant exhibició, el Mènec va lliurar les plaques de casteller de soca-rel als veterans Aleix Fleitas Moreno —conegut per tothom com l’Alejo i també amb el renom de Canari, per raó de la seva procedència— i Josep Ricarte i Grau —el Gardet pare—, tots dos castellers de pinya, ben avesats a fer mans.
Prèviament a l’actuació i fent cas als organitzadors, els castellers ens reunírem a 2/4 de 5 de la tarda, al bar del Coro, per fer tertúlia amb cafè, copa i fària. Tot seguit, s’encengué una traca a les places de Sant Joan i de la Vila; i a les 6 de la tarda, al Casal hi hagué una projecció de pel·lícules castelleres, mentre que, a la vegada, al vestíbul de la Societat, un equip de video oferia també imatges d’actuacions castelleres, en especial de la darrera Festa Major i de la històrica Diada de Santa Úrsula viscuda a Valls. Després dels castells, a les 10 de la nit, es feu el sopar de germanor al saló d’actes del Casino, amb la pràctica totalitat dels membres de la colla i acompanyants, i amb regals per a l’elenc femení. I, en acabar, el Cinto Tomàs, Capsot, va recitar els seus versos, es rifaren regals i hi hagué un reconeixement envers el cap de colla, Carles Domènech, i la seva esposa, Carme Fort, en forma d’obsequi per part de la canalla. Finalment, amb el ball, amenitzat per l’orquestra Bahía, dirigida pel vilafranquí Àngel Ferrari, es va cloure la festa, mentre que en una altra sala de l’immoble es projectava una pel·lícula per als més petits de la colla, que havien triat ells mateixos. Afegirem que, tres dies abans de la celebració de la nostra diada, havia nascut la colla dels Xiquets de Reus, els quals, com gairebé no podia ser d’una altra manera, triaren el color marró avellana com a distintiu.
I a la festa del Casino tornem a tancar temporada
El 8 de desembre clouríem el nostre particular any casteller amb l’actuació, ja força habitual, davant de l’atàvic i cèntric Casino vilafranquí, en correspondència al fet d’haver-nos cedit el seu saló d’espectacles per al sopar de la Diada de la Colla. Abans de parlar-ne, però, ens plau d’inserir la col·laboració que ens brindava l’amic Joan Solé i Bordes, a les pàgines de La Voz del Penedès (28 de novembre), en la seva habitual secció «pati del gall» i sota el títol de «L’art d’enlairar-se», adornada amb aquella vinyeta de l’auca de la Festa Major, del vilanoví Enric Cristòfor Ricart, que il·lustra aquest rodolí: «Per a enlairar l’enxaneta / els xiquets fan esqueneta». Vet aquí, doncs, la creació literària d’aquell que signava amb les inicials J. S.:
«Jo també he tornat al Casal. Tot just en fa dues vegades i ja sembla tota una tradició, amb el quatre de vuit, gegantí i majestuós, simbolitzant tot l’esperit casteller de la diada de la nostra colla.
—Poc havien de pensar aquells patriarques, els vilatans que van tirar endavant la construcció del gran local de la rambla, que la més sincera creació d’un poble empraria les seves grans dimensions per a aplegar-s’hi. De sempre podíem haver pensat que el casteller era home d’espais lliures, que el seu enlairar-se era també cercar la llibertat espiritual d’un instant, desafiant les lleis gravitatòries de la natura. Però la síntesi de l’art del nostre poble necessita també del caliu d’aquell que toca de peus a terra, sempre en aglomeracions i empentes a la plaça o en la més íntima i premuda germanor de la pinya.
—El casteller és home de feina de mans —amb algunes bones excepcions fent displicències intellectuals i cròniques a la premsa sobre el tema—, la seva no pot ser mai la psicologia del buròcrata o del botxí de despatxet oficial. Per a enlairar el grup humà cal conèixer les formes de vida material, treballar en oficis senzills o servar la dura lluita de la terra, valorar la possibilitat de totes les coses, la tasca ben feta. Les mateixes característiques de càlcul de possibilitats que constitueixen l’essència d’un bon casteller.
—Però l’ànima castellera és també d’aquells que saben gaudir dels senzills plaers de la vida. Que no manqui mai prop de la colla una taula grassa, completa de tan ben parada. Cal gaudir sempre dels goigs primaris de l’existència, saber fer-ho potser sense gaire mesura, en aquells instants en els quals el valor i la voluntat de fruir s’encavalquen per sobre del seny. Així tantes vegades a la plaça el dubte no arriba a sortir, l’esforç de tants homes no té espera i és absurd aturar-se, l’esperit casteller és fet també de decisions, potser difícils, però sempre il·lusionades.
—Hi ha encara moltes petites imatges de reflexió possible. Em direu potser que sols estic fent apunts del mite casteller, que ara hi ha de tot i arreu, que aquells homes titànics dels grans castells del segle passat ja son sols un fragment de la nostra millor història. Aneu equivocats, o és que no heu vist el quatre de nou a la plaça del Blat? No heu sentit la tonalitat especial de les gralles ressonant en l’espai tancat del nostre Casal? Un Quatre de Vuit ferm i ben plantat, presentant una momentània alternativa als saraus de societat i a la música d’orquestra. Tots els vilafranquins ens hi trobem com a casa i els Castellers tornen a gaudir —i així serà cada any i en cada diada de la colla— d’aquella dimensió mítica i espiritual de qui tot just descarregat el Quatre de Vuit et parla ja d’un cinc de set amb sonora veu de gralla».
Dins d’un mateix caire literari, també hem de fer menció de l’escrit que —sota el pseudònim de Castell Tort, corresponent al vilafranquí Joan Planas— havia vist la llum en el mateix setmanari tres setmanes abans, amb el títol d’«Efemèride castellera», i que lloava la recent consecució del quatre de nou folrat. No el reproduirem perquè no es tracta d’un tema netament vilafranquí, però sí que volem donar un tast de com comença: «25 del 10 del 81. Una data a recordar. Glòria, glòria a les altures. Un salm diví, que aplicat al fet terrenal mai tan adient com dit davant la culminació del més agosarat castell de tots els temps. El gegant dels Castells, el Quatre de Nou, el castell que semblava en la actualitat una fita inassolible, s’ha acomplert...». No es tractava, evidentment, d’un quatre de nou folrat de color verd, però no és menys cert que tot el món casteller va celebrar-lo amb eufòria i que nosaltres, els Castellers de Vilafranca, dins del mateix decenni,
El més positiu d’aquest balanç és que per primera també ens acomodaríem en el mateix carro triomfal vegada havíem arribat a poder fer l’aleta nou vegades dels castells de nou pisos.
al quatre de vuit, amb la qual cosa superàvem l’anterior
Tornem a l’actuació del 8 de desembre, a Vilafranregistre —del 1972— quan en descarregàrem cinc i en ca, per dir que davant la balconada del Casino Unió carregàrem un altre; s’igualaven així ambdós barems pel Comercial vam plantar els darrers castells de la temque fa als completats, però superàvem en tres el nombre porada: tres de set, quatre de set, torre de sis, cinc de dels només coronats. El millor, però, encara trigaria a sis net, pilar de cinc i pilar de quatre aixecat per sota i arribar... Hi afegirem que vam actuar trenta-un dies portat al balcó. El nostre palmarès al llarg de l’any havia al llarg de l’any i que ja portàvem tretze temporades millorat força en relació al de l’anterior, però sempre plantant i coronant castells de vuit. amb el deute de no poder acabar de consolidar, d’una vegada, els nostres màxims castells, els de vuit pisos. Ve-t’ho aquí: - 1 torre de vuit (carregada) - 1 tres de vuit (carregat) - 9 quatres de vuit (4 de carregats) - 13 torres de set (2 de carregades) - 5 tresos de set aixecats per sota8 cincs de set4 quatres de set amb l’agulla al mig










































