De nou a Sant Marçal, el terrer del fundador
La nova temporada arrenca de la mateixa manera que ho havia fet l’anterior: amb una actuació al veïnat de Sant Marçal. Cal tenir en compte que llavors Vilafranca no havia recuperat encara les Fires de Maig i que la diada de Sant Jordi passava pràcticament desapercebuda arreu. Això feia que fos difícil de trobar actuacions per abans del mes de juny, si no fos per circumstàncies excepcionals, amb la qual cosa s’atorgava una certa validesa a aquella tradicional màxima vallenca que, amb un xic de xovinisme, assegurava que la temporada de castells no començava fins per Sant Joan. Amb tot, els vilafranquins es van tornar a desmarcar d’aquesta hipòtesi i, així, el programa del «II Aplec de San Marsal de Castellet» —que tindria lloc el dia 29 de maig, dilluns de Pasqua de Pentecosta —, entre altres actes, anunciava per a dos quarts de dotze del migdia, «Atrevidos Castillos a cargo dels “Castellers de Vilafranca”» i, a sota d’aquestes ratlles, a diferència de l’any anterior (també havia canviat la impremta; ara era la de la vda. Ribas) hi figurava la llegenda «Castillos Torres Pilares», ço que fa pensar que tal volta, un any abans, l’encarregat de la censura a Vilafranca hauria picat les crestes als de l’organització. En aquesta ocasió s’aprofità el viatge per plantar castells també al pati/jardí de la masia de cal Cassanyes del Pla, propietat de l’Oriol Rossell. Encara s’anava amb el camió d’en Buisan i d’aquesta visita n’ha quedat constància gràfica documental per mitjà d’una seqüència de diapositives que, probablement, siguin les imatges fotogràfiques en color més primerenques de tota la història dels castells i que reporten la realització d’un quatre de sis, un quatre de sis amb l’agulla i un parell de pilars de quatre.60
A Sant Pere de Ribes, abans del compromís vilafranquí
La premsa vilafranquina gairebé ens hauria deixat orfes d’informació sobre la colla de casa fins a la Festa Major de Vilafranca d’aquell any, si no fos per una col·laboració que es pot llegir a Panadés (15 jul.) que dóna fe d’una nova actuació a Sant Pere de Ribes, el 29 de juny, Festa Major de la vila ribetana. Amb títol i subtítol ben peculiars: «Obrador del alfarero» i «Cantarillos de barro», respectivament, l’article, signat amb el pseudònim de Don Basilio, acaba amb un paràgraf titulat: «Allí, junto al cie-lo...», amb aquests comentaris fastuosos:
«Redobles de tamboril y trinados de grallas. Un pueblo —San Pedro de Ribas— está de fiesta. De fiesta grande. Y unos recios hombres, los “Castellers de Vilafranca”, erigen torres humanas. Cada vez que, arriesgadamente, el “Xaneta” llega y saluda en todo lo alto, una salva de aplausos rubrica el éxito de los nuestros.
Y no podía ser menos. De esa vieja cepa que es Vilafranca surgen los más excelentes mostos... Y ¿por qué habían de faltarnos unos buenos castellers?»
Per la seva banda, el Eco de Sitges (9 jul.) no aclareix gaire cosa més i es limita a dir que els Castellers van ser «ovacionados en sus atrevidas torres ejecutadas antes en la plaza de los Mártires y después de los divinos oficios, ante la Casa Comunal».61 Castells de sis, algun dels quals net, i pilars de quatre constituïren el balanç de les actuacions.
El programa de la Festa Major de Vilafranca anuncia per al dia 29 d’agost l’actuació dels Nens del Vendrell, els quals repetirien —també com a única colla— el dia 30. Més de seixanta anys després, costa d’entendre que els Castellers de Vilafranca no actuessin també el dia 29, a més del 31, a no ser que existís un acord tàcit amb els vendrellencs per tal que, sumant esforços, els castells a plaça es poguessin fer amb millors garanties. De tota manera, creiem que, amb la bona relació que es vivia llavors entre ambdues colles, tampoc no hauria costat massa d’aconseguir que haguessin pogut actuar, per separat però amb ajudes mútues, totes dues a la vigília. El cas és que la diada castellera de Sant Fèlix, amb només una colla contractada, va restar un xic devaluada, tot i els bons castells dels Nens —quatre de vuit i torre de set— i prou que se n’exclamaven des de Panadés (9 set.):
«Es opinión casi general que la afluencia de público fué inferior a la de otros años; ello se notó en algunos actos y singularmente a la hora de los Castillos el dia de San Félix. ¿Faltó la rivalidad de las dos “collas”? Posiblemente. Incluso la actuación de los vendrellenses fué esta vez más lenta, más pesada y más corta.»
En canvi, es notava la vena patriòtica en el comentari que seguia: «A destacar la brillantíssima actuación de los “Castellers” locales, el dia 31. Van consiguiendo nuevas “fichas” y no nos extrañaría que con unos cuantos elementos de peso, llegaran a rivalizar y superar a las “collas” de Valls y Vendrell, que no están precisamente en su mejor forma».
No hi deixa d’haver una certa veracitat en aquesta darrera consideració si fem cas de l’opinió del torrenc, afincat a Vilafranca, Lluís Solsona:62 «...l’any 1950 és d’escàs relleu casteller, puix que els “Nens” i “La Muixerra” s’igualen a un sol “quatre de vuit”, xifrant-se en tres les “torres de set” dels primers i en dues les de la segona...».63
Torna la «clàssica de set»
Per la Festa Major vilafranquina, el 31 d’agost, els Castellers de Vilafranca tornen a lluir-se en repetir l’exhibició de l’any anterior, és a dir, la clàssica actuació de castells de set, atenent el comentari puntual que deixà escrit el mateix Lluís Solsona:
«Al segon dia de la festa (31 d’agost), hi va actuar la colla local. Els Castellers de Vilafranca varen descarregar el “quatre de set”, el “tres de set”, la “torre de sis” i el “pilar de cinc”.»
Per sort, també disposem de diverses fotografies —en color!— corresponents a aquesta exhibició (les que va fer el germà de l’americano Francesc Bou), tot i que ens en falta una, la corresponent al pilar de cinc (només la tenim en blanc i negre); i pel que fa a la torre de sis, ens adonem que, com ja havia passat un any abans, la van tornar a parar, a segons, Julivert i Rossell.
També parla d’aquests «castells, pilars i torres» una crònica anònima —la signa Equis — publicada a Acción Católica (9 set), amb el títol «Castellers de Vilafranca», després de fer una mica de repàs de la trajectòria protagonitzada per la colla fins a aquell moment:
«Fué el 17 (sic per 18) de Septiembre del año 1948 que en la primera página de nuestro semanario y debajo un titular grande que también rezaba “Castellers de Vilafranca”, apareció la misma fotografia (d’un quatre de sis) que ilustra estas líneas.
Saludábamos con ello la nacencia de ese entusiástico y valiente grupo de vilafranqueses “dispuestos a emular los triunfos de los más renombrados ‘castellers’ de otras latitudes”, según escribimos entonces, a raiz de la primera salida dels “Castellers de Vilafranca”, efectuada el 13 (en realitat fou el 14) de Septiembre de 1948 a San Cugat Sesgarrigues.
Desde aquel día de balbuceo hasta hoy, nuestros “castellers” han ido afirmándose a través de una larga serie de actuaciones, entre las que recordamos —escribimos fiándonos de la memoria— La Granada, Sant Marçal, Sant Pere de Ribes, Barcelona, para culminar en los magníficos “castells, pilars i torres” que nos ofrecieron el pasado día 31 en nuestra Villa, y los efectuados ayer en Sant Sadurní de Noya. Carrera de superación y seguridad que confiamos ver continuada en la actuación de mañana en Viladecans y el próximo día 12 de octubre en Barcelona.»
A continuació hi ha un paràgraf que té la seva importància perquè vol deixar constància que l’ajut vilafranquí als castellers vendrellencs era ja un fet del tot plausible:
«Creemos es obligación constatar en letra impresa, la aportación que nuestros “Castellers” prestaron als “Nens del Vendrell” en su actuación del día de San Félix en nuestra Villa, destacando de una manera especial la que como segundo “dels quatre de vuit” efectuó el “cap de colla” dels “Castellers de Vilafranca”, Oriol Rossell. Ello prueba que, dentro de una muy digna, loable y noble rivalidad, cabe también una no menos noble, loable y digna ayuda para lograr “castells” que, como el “quatre de vuit”, merecen consignarse su logro en los anales dels “castellers”.»
Oriol Rossell, casteller «de vuit»
Sobre la darrera circumstància que hem exposat, Lluís Solsona, també hi va voler dir la seva:
«Tot essent, la de “Sant Fèlix”, l’actuació de més mèrit de l’any, ja que “els Nens del Vendrell” van descarregar a Vilafranca la “torre de set” i “el quatre de vuit”, és evident que, a la plaça més castellera, va faltar-hi una altra colla que competís fent castells “de vuit” amb més o menys fortuna. Aquesta deficiència, en part, va ésser compensada pel fet que la colla vendrellenca va cedir un lloc de “segon” en el “quatre de vuit” a l’admirable casteller Oriol Rossell, detall que l’afició vilafranquina va saber apreciar en tot el seu significat. L’esmentat casteller va dominar el lloc, amb tècnica i dignitat.»64
El vendrellenc Pere Ferrando encara és més explícit en els seus comentaris:
«La bona relació entre Julivert i Rossell torna a plasmar-se a plaça l’any següent, 1950, quan en el si de la colla vendrellenca s’havia parlat que Rossell parés a segons el quatre de vuit. El dia escollit, lògicament, va ser per Sant Fèlix. Abans d’anar a plaça, es va fer una prova amb el quatre de set net amb l’Oriol a baixos. Com que la prova va resultar satisfactòria, Julivert va dissenyar un quatre de vuit que oferís totes les garanties d’èxit, fent baixar l’Agustí Giménez Martínez “Maravillo” —quart habitual en aquest castell— a terços a la rengla de l’Oriol i fent pujar el veterà Josep Solé Quatrecases “Pepito Pastor” (1916-1988) a segons, per donar major seguretat en aquest pis. D’aquesta manera, Rossell completava a segons el castell fita d’aquells anys: el quatre de vuit i en pròpia plaça.»65
A primera pàgina de Panadés (9 set.), el polifacètic Manel Baró (signat B.) ens ofereix també un comentari/diàleg —amb imatge caricaturesca de la seva autoria, inclosa— sobre el personatge al·ludit. El seu títol: «José Oriol Rossell o 50 años después»; i la ressenya, aquesta:
«He aquí al “papá” de los “Castellers de Vilafranca”, vistiendo, orgulloso, el traje de faena. Cuando hace tres años se habló de la formación de una “colla” de “castellers”, la idea pareció tan descabellada y calva como la cabeza del autor de la misma. Rossell, con Cusiné y Sol, nos ha demostrado que no era él precisamente quien estaba equivocado y así lo comprendieron todos los vilafranqueses en la Fiesta Mayor de 1949, confirmándolo la brillante actuación de la “colla” de casa, el pasado dia 31. No se conforma nuestro “papá” con sólo dar consejos, sinó que es de los que predica con el ejemplo. Le gusta subir. Le entusiasma subir. Ya lo hacía antiguamente en las “collas” de Valls y Vendrell y casi aseguraríamos que formó la de Vilafranca para poder subir a torres y castillos a su antojo.
Si traemos hoy aquí la efigie castellera de Oriol Rossell, aparte de su condición de “cap de colla”, es por haber realizado una hazaña no vista en nuestra villa desde hace más de medio siglo: Que un vilafranqués subiese a un “quatre de vuit” (Y aquí está la explicación del titular con aire de novela por entregas). Veamos lo que nos dice el autor de la proeza.
—“Creo que el ‘quatre de vuit’es una aspiración que tiene todo buen ‘casteller’. Debido a mi gran afición, son muchos los años que subo a castillos y torres, pero con franqueza, nunca me había atrevido con un castillo de los grandes. Sin embargo este año osé, pero te confieso que, desde mi puesto de ‘segons’, en mi interior el temor de quedar mal no me abandonaba. Cuando acabó, felizmente, el ‘quatre de vuit’, me quité un gran peso de encima”. —¡Toma! ¡Esto le sucede a cualquier“segón”!»
Roca
Sant Sadurní, Viladecans, Barcelona
Pels comentaris que hem vist anteriorment, sabem que el Católica 8 de setembre els Castellers de Vilafranca van tornar a Sant deia: Sadurní d’Anoia i que, segons tots els indicis, els castells Santacana, aixecats a la capital del xampany (aleshores el «cava» només porta figurava a les ampolles) deurien ser d’entitat menor; i també Rossell, que al cap de dos dies van actuar a Viladecans, sense que hagi que transcendit el resultat d’aquesta primera exhibició66 a terres del Baix Llobregat, la qual va ser gestionada pel doctor Valero, ja que el seu sogre, Josep Feliu, hi tenia una casa d’estiueig, d’estil modernista, coneguda com a cal Mayolas; si que se sap que en aquesta sortida hi era present en Julivert, la qual cosa fa pensar que potser altres castellers vendrellencs podrien haver acompanyat els vilafranquins aquell dia. El 12 d’octubre, la colla tornà a Barcelona, convidada de nou per la comissió de les festes de la Parròquia de Nostra Senyora del Pilar. El programa de format cartell era similar al de l’any anterior, amb algun canvi pel que fa a la participació: «A las 9, mañana, Pasacalle por la Banda de Cornetas y tambores de la Policía Armada, Gigantes y Cabezudos, “La Colla dels Castellers” y “Cercolets” de Villafranca. Después del Oficio ejecutarán diversas evoluciones frente al nuevo Templo...», mentre que el programa de mà anunciava el «gran pasacalle», amb la participació, a més dels Gegants i Capgrossos, d’un tal «Drach Colis»,67 acompanyats dels «Castellers y Cercolets de Villafranca, que recorrerán las principales calles de la parroquia», mentre que la Banda faria el seu concert... «Alternando con diversas evoluciones de la colla castellers y cercolets de Villafranca y el “dracH colis”». Pel que es veu, en aquesta ocasió la representació vilafranquina ja no va obrir la marxa a la processó de la tarda, com sí que ho havia fet l’any anterior; i resulta curiosa, a més, la pretensió del redactor del programa de posar en el mateix sac castellers i cercolets, com si es tractés d’un mateix grup. El més positiu d’aquesta sortida, des del punt de vista casteller, rau en el fet que, per primera vegada fora vila, els Castellers de Vilafranca van poder carregar i descarregar el quatre de set.
Així tancava la seva tercera temporada de castells la colla vilafranquina. Lluís Solsona —que al cap d’un parell d’anys n’esdevindria el secretari— va fer una recapitulació del quinqueni 1946-50, de la qual oferim allò que fa referència a Vilafranca i a la seva colla:
«...—Vilafranca, per tradició la plaça més castellera, dignifica i potencia aquesta categoria, donant-li dimensions olímpiques. Junt amb ella, formen una popular constel·lació Valls, el Vendrell, la Torredembarra i l’Arboç. Això sense fer de menys a Igualada, Tarragona i altres places, on també es feien castells “de vuit”; —el naixement d’una colla a Vilafranca —en seguiran a d’altres localitats— i la participació, que es comença a iniciar, de la joventut simplement afeccionada a la vida castellera donarà una dimensió nova i moderna al fenomen casteller.»68
Abans d’acabar l’any, el casteller vilafranquí Josep Maria Santacana i Serdà (Tiburon) va publicar, a Quaderns de Poesia (Vilafranca, desembre 1950) aquest poema —«de traça inusitada», com el qualifica Pere Català i a Món Casteller —, del qual el setmanari Acción
(17 des., 1950), en fer la crítica de tot el quadern,
«Recordamos “Castellers de Vilafranca” de J.M.
de una fuerza descriptiva insuperable»;
la dedicatòria següent: «Als caps de colla, Oriol navegant per la Mediterrània, i Vicenç Cusiné, pontifica en esotèriques gastronomies»: «castellers de vilafranca Plaça de Festa Major sento els ressons tibants dels muscles. Dintre d’un baf humit de suor i carn masegada pugen homes enardits per estranyes cerimònies d’una dèria ancestral. (Hi ha una gralla i un timbal). Les cares es van rostint a la Casa de la Vila, mentre el sol va degotant gemecs i crits d’ultratomba, (Concejals dalt dels balcons estenen les mans i braços). Si ningú fa l’animal i la sort no es fa esquiva, s’arriba a fer el “pom de dalt” amb tres ressecs bordegassos, mentre les dones fan crits per mor de passar l’estona. Els peus són com escorpins damunt esquenes de nafres; s’eternitzen discussions amb mots que “La bona parla” no aconsellaria mai. Amb les camises de sang amb incrustacions de femta,69 caps de colla mig asmats emprenen la retirada obrint pas a esparracats somnis de llarga fartera. La plaça ha quedat deserta: donzelles acomodades somriuen lànguidament. Setembre 1950»
