Durant tota la primera meitat del segle XIX, el Ball de Valencians —llevat d’algunes excepcions a causa, sobretot, de les guerres— es fa present, a Vilafranca, per la Festa Major, ja sigui inicialment, en forma de grup autòcton, o bé, més endavant, com a colles de castellers vingudes des de Valls. El dilema se’ns presenta ara, precisament, en intentar dilucidar quan es produeix aquest canvi: un cop acabada la Guerra del Francès, potser? O a partir del 1824, després de dos anys sense actes folklòrics festamajorencs? O bé, fins i tot, a la dècada dels 40, quan ens arriben els castells de vuit? Vet aquí un enigma de difícil resolució. Sigui com vulgui, el cas és que Vilafranca manté la seva condició de plaça de referència per als Xiquets. I diem xiquets, perquè aquest és l’apel·latiu més corrent que reben els nois, joves o xicots per tot el Camp de Tarragona. Però, ¿quan apareix la denominació genèrica de Xiquets de Valls aplicada als castellers del Ball de Valencians? La primera referència que s’ha pogut conèixer fins ara, detectada per Pere Ferrando, correspon a la Festa Major de Santa Anna, al Vendrell, i és del 1849. La reporta el Diario de Barcelona (20 jul.) quan esmenta la presència dels «Valencianos (vulgo xiquets de Valls)»; amb posterioritat, també va trobar-la el vilanoví Xavier Güell a El Barcelonés (19 jul.), avançant la notícia, per tant, en un sol dia. A Vilafranca, no apareixerà la locució fins dos anys més tard. Amb tot, ja hem pogut veure com, el 1850, alguna cosa començava a canviar a casa nostra en el que pertoca a aquest tema; ho prova, de manera irrefutable, el fet que es designi com a ball dels Nois de Valls —presumiblement la colla de La Roser — aquell que va plantar castells, a primers de maig, a la festa de la Mare de Déu del Roser, organitzada per la confraria del mateix nom.

El 1851, com dèiem, són anunciats per primera vegada els Xiquets de Valls a Vilafranca. La primera referència, de la mà del vilanoví Xavier Güell, la trobem a El Barcelonés (27 ag.) quan pel que fa al dia 29 esmenta: «...sin olvidar el de los xiquets de Valls que cuenta entre sus firmes columnas á los mas habilitados y nervudos atletas, que acompañados de acordes, gaitas, tamboriles y varios otros instrumentos músicos recorrerán las calles...»; mentre que el dia 30: «Precederán después á la propia Municipalidad hasta las Casas Consistoriales y en su frente estrenarán sus habilidades por largo espacio de tiempo todos los bailes, singularmente el esplicado Valencians que nunca habian asistido, en este año van en competencia á remontarse á tal altura que dejarán atrás á muchas torres».⁴⁵ Al Diario de Villanueva (27 ag.) i a El Áncora de Barcelona (28 ag.), la notícia acabava de manera semblant: «...dos bailes de valencianos en competencia uno con otro hasta remontarse á tal altura que dejarán atrás á muchas Torres»,⁴⁶ mentre que el Diario de Barcelona (28 ag.) publicava el programa de la Festa Major, en el qual s’esmenta que pasaran «...a recorrer las calles el drague, los jigantes y los bailes de pastorets, cercolets, diables, gitanos, mogiganga y otros, entre ellos el tan celebrado de los Xiquets de Valls».⁴⁷ Güell és de l’opinió que si els Valencians o Xiquets de Valls havien de remuntar-se a tal altura que deixarien enrera moltes torres, com sigui que les màximes que s’havien fet fins aleshores eren de vuit pisos, no fóra estrany que a Vilafranca, aquell any, els castells de nou podrien haver estat, si més no, intentats.

Un any després, 1852, torna la denominació de «Valencianos» al mateix periòdic, mentre que el Llibre de l’Administració no ens aporta cap informació. Del 1853, per contra, coneixem notícies més àmplies; ho explica l’Antoni Ribas: «...també va haver-hi crònica prèvia al Diario de Barcelona el dia 21 d’agost [...] introduïda per la fórmula “escriben de Villafranca del Panadés” [...] En parlar dels castellers, la crònica del diari els anomena torres de valencians i ho posa entre cometes; tant pot ser una cita textual del programa rebut de Vilafranca com d’una interpretació del redactor del periòdic»;⁴⁸ al seu torn, El Correo de Barcelona (20 ag.) era força més explícit i anuncia que el migdia del dia 30 «levantarán grandes grupos, torres y castillos los valencians, entre ellos el muy atrevido y difícil de nueve hombres formándolos y deshaciéndolos algunos por debajo». Amb raó postil·la Lluís Solsona que «Tot i haver-se escrit que a Vilafranca probablement no s’hi va fer el primer castell de nou fins al 1860, si valorem la categoria de la plaça i el fet que la predicció d’aquest programa es fa en la plenitud del que hem qualificat de meravellós trienni casteller (1851-1853), no ens podem sostreure a la conclusió que devia ser aquest any o, pel cap alt, mitjan decenni, quan s’hi va assolir per primera vegada l’anhelat castell».⁴⁹

El mateix comunicador considera que «al segle passat hi va haver dues èpoques d’or castelleres separades fonamentalment per la tercera guerra carlina...» i es felicita pel fet que durant la vintena d’anys que comprenen les dècades dels 50 i 60, a Vilafranca, tal com demostren els programes de la seva Festa Major, hi va haver «participació castellera ininterrompuda, mèrit que la distingeix amb exclusivitat»;⁵⁰ sobre aquest punt hem d’argumentar que, de fet, no va ser ben bé així, ja que, com veurem tot seguit, la nostra vila no va poder celebrar-la ni el 1854 ni el 1867 (d’aquest darrer any, si més no, no en tenim notícies). Al llarg de tot aquest període, conviuran inicialment les dues denominacions: Valencians/Xiquets de Valls, fins ben entrat el segon d’aquests dos decennis, en el qual hom es decantarà definitivament pel segon dels apel·latius mencionats. A tall d’exemple, ens cal retenir que als programes de les Festes Majors dels anys 1855 i 1859, hi trobem l’expressió duplicada: «“Valencians” o “Xiquets de Valls”».

Precisament, és al 1855 —l’any anterior no hi havia hagut Festa Major a causa d’una epidèmia de còlera morbo— quan apareix per primera vegada la locució Xiquets de Valls al Llibre de l’Administració, quan s’especifica que es paguen 70 duros «Als valencians, o castells dels Xiquets de Valls»; i el Diario de Barcelona (21 ag.) també parla de «Valencianos ó Xiquets de Valls». El 1856, un cop acabat el Bienni Progresista (1854-56), per les festes de l’Ascensió, és llogada la colla de la Muixerra: «Los festejos públicos se realizaron con exceso a lo anunciado en el programa, toda vez que vimos “els valencians” ejercitar sus fuerzas de equilibrio y elevación»,⁵¹ mentre que al susdit Llibre es parla de «ball de valencians o chiquets»; d’altra banda, El País (14 ag.) parla de les «difíciles y sorprendentes torres de los chiquets o Valencians». I per al 1857, el programa de les festes —ho veiem al Diario de Barcelona (27 ag.)— anuncia que faran els «“valencians” atrevidas torres y castillos de ocho y aún de 9 hombres, levantando y deshaciendo algunos por debajo»,⁵² un text molt similar, doncs, al corresponent de l’any 1853 i que es repetirà, amb algunes variacions, el 1858, segons que es pot llegir al periòdic barceloní La Corona -de Aragón- (21 ag.): «lucirán las comparsas sus habilidades y principalmente la de “Valencians” con sus torres y castillos de ocho y nueve hombres, levantados y deshechos algunos por su base».⁵³

Respecte al 1859, el Diario de Barcelona (22 ag.) amplia la informació i comunica que cadascuna de les comparses, el dia de Sant Fèlix «…se esmerará en lucir sus habilidades, distinguiéndose la de “Valencians” en ejercicio de sus torres y castillos de siete, ocho y nueve levantados y deshechos algunos de ellos por su base, los “espadats” de cinco y seis, levantados también por su base con otros varios que llamarán la atención de los espectadores»;⁵⁴ el programa fou encarregat a la impremta de Magí Bertran, del Vendrell, i a l’estat de comptes d’aquell any, del Llibre de l’Administració, figuren anotats els 1.300 rals que va costar «lo vall dels xiquets». I encara pel que fa al susdit 1859, escau de parlar, així mateix, d’una carta que vam poder rellegir, ja fa anys, a l’hemeroteca/arxiu «Pere Regull i Pagès» del Museu de Vilafranca, datada el 27 d’agost, i en la qual, des de la vila pròpia, un tal Pau Nutó de Posas —membre d’una ancestral família vilafranquina— s’adreça a una tia seva, de nom Paula de Posas, en aquests termes: «El castillo de valencians será sólo de ocho y se cuida de hacerlos venir el Tano Gegant porq. lo ofreció á 10 duros menos que lo q. se daba los demás años. En el programa ya verá V. todo lo demás».⁵⁵ Segons Ribas, aquest Tano Gegant podria ser el mateix individu que figura a l’esmentat llibre de comptes i que cobra 20 rals «per adobà la mà del gagant»;⁵⁶ també cal dir que, atenent a allò que diu el jove de cal Posas, el sostre per als Xiquets contractats aquell any no deuria passar dels vuit pisos.

Castells de nou

I ens plantem així a l’any 1860, en el qual trobem la constatació ja del tot fefaent d’haver-se plantat castells de nou a Vilafranca. La crònica del Llibre de l’Administració és prou eloqüent: «En cuan los Valencians fou lo any que més se distingiren, que per rahó de estar en competència dos collas que habia, ab gran facilitat montaban lo castell de nou, cosa extraordinària y de novetat per Vilafranca».⁵⁷ La retribució que reben és de 72 duros i 10 rals i no queda clar si el castell de nou el van fer totes dues colles o només una; aquesta darrera possibilitat guanya enters si fem cas del que explica Pau Nutó de Posas, el primer dia de setembre, en una nova carta adreçada a la seva tia Paula i en la qual sembla no tenir-ne prou amb tot el que havia pogut veure a l’encara no finida Festa Major: «...Dicha fiesta, apesar de q. no la ponderaban mucho, pero con todo ha sido menos aún de lo que decían [...] De Xiquets de Valls había dos partidas (“collas”) porq. resentida una de las partidas porq. habían escogido á la otra dijeron q. ellos vendrían y harían más q. los otros y en efecto lo cumplieron, pues lo hicieron de nueve y los otros solo de ocho»;⁵⁸ naturalment, tampoc no queda clar quina de les dues colles es va endur el triomf (retenim, però, la novetat que addueix el comunicant vilafranquí, no solament quan parla de «collas», sinó sobretot perquè ja ha canviat decididament el mot de Valencians, de la carta anterior, pel de Xiquets de Valls); també cal precisar que, segons indica en Toio Ribas, «La presència de dues colles a la festa major de Vilafranca feia 18 anys que no es registrava, almenys al llibre de comptes. La darrera vegada va ser el 1842».⁵⁹ Sí que tenim constància d’haver-se fet diverses vegades el castell de nou a la Festa Major del 1861, arran de la informació que aporta el Llibre de l’Administració: «... bailes y comparsas de toda clase llegando al número de catorce; incluso dos juegos de valencianos que han practicado operaciones admirables, hasta hacer varias veces el castillo de nueve»;⁶⁰ el cost total dels Valencians fou de 800 rals.

Del 1862, només sabem que el Diario de Barcelona (25 ag.), quan fa referència a les danses, diu: «...distinguiéndose particularmente la de “Valencians” en sus atrevidos ejercicios que es de esperar que serán sorprendentes, atendida la competencia habida entre los dos grupos».⁶¹ Ens cal aturar-nos en aquest any per posar de relleu que fou el que va triar un dels escriptors vilafranquins més il·lustres de tots els temps, Manuel Milà i Fontanals, per donar a conèixer les seves impressions sobre els castells, torres i pilars en un dels seus treballs, que porta per títol:«De algunas representaciones antiguas y vulgares», una sèrie d’articles que foren publicats a la Revista de Cataluña; reproduïm separadament allò que fa referència al fet casteller, més per la categoria del personatge que no pas pel text en si; fem notar que ni l’adjectiu «vulgares» del titular (tot i que el podríem entendre com a comú o popular) ni l’apreciació de «costumbre... bárbara» que figura al final de l’article no es corresponen massa amb allò de «formidables espadats...» que trobem a l’inici, com tampoc amb el to general de tot el text, que demostra, si més no, que, a Milà, l’exercici dels castells no li era gens desconegut.

En allò que pertoca al 1863 tenim més informació. D’una banda, que al llibre de comptes no hi ha cap anotació que reculli la partida destinada als Xiquets, però sí que hi trobem una nota, al final de la relació de despeses, que és prou aclaridora: «…no va en la carga la pensión de la Casa de la Villa, ni en la data el coste de los valencians por haberse suscitado entre estos y la administración algunas diferencias, a cuyo fin la administración cedió la pensión y algún otro crédito que tenía la obra contra el ayuntamiento y el Sr. alcalde quedó encargado de concertar los valencians». Per altra part. el Diario de Barcelona (25 ag.), en la línia dels anys anteriors, assenyala que entre les danses sobresurten «los Xiquets de Valls que ejecutarán sus difíciles y sorprendentes torres»,⁶² mentre que al programa (reproduït amb exactitud al de cent anys després), pel que fa al dia 30, assenyala que les comparses «lucirán sus habilidades, distinguiéndose entre todas los “Xiquets de Valls”». És l’any de la visita del músic, compositor, polític i escriptor, Josep Anselm Clavé (Barcelona 1824-1874) a Vilafranca, convidat a la nostra Festa Major pel seu amic Eduard Vidal i Valenciano, una experiència que esdevingué cabdal a l’hora d’inspirar-lo en la seva composició músico-vocal «Els Xiquets de Valls».

Reproduïm, a part, l’ampli article que li dedicàrem, el 1991, i que fou publicat a l’opuscle/programa: «6 a. Vila Claveriana. Vilafranca, 1981»; però no ens podem estar de completar-lo amb alguns comentaris més. Per un costat, allò que podem llegir a Món Casteller de la mà de Pere Català: «Fruità, doncs, amb aquesta composició —estimada una de les millors del mestre— l’amistat ferma d’en Clavé i d’en Vidal, contreta quan ambdós formaven part de la redacció del periòdic barceloní “Un tros de paper”. La dedicatòria posada per Clavé al seu coral resulta expressiva. Gras⁶³ comunica que el vilafranquí Eduard Vidal “era un caràcter organitzador com pocs n’hi ha hagut a Barcelona. El seu amic era en Clavé. Se pot dir que no’l deixà ni mort ni viu...”. Resumim que Clavé va assessorar-se, per al coral, amb el seu amfitrió Eduard Vidal i Valenciano; aquest, nascut a la vilafranquina Rambla de Nostra Senyora (cantonada amb el carrer de Sant Joan), procurà que Clavé contemplés bons castells; i a Vidal es deu que “en Josepet” pugués transmetre als seus “nois”, per al gaudi nostre, allò que Lleonart qualificaria de tumult tan musicalment plàstic de la formació del castell humà, combinant-se amb el “so de la gralla”. Consignem, com a simple dada curiosa, que l’il·lustre compositor, que deia “nois” als seus cantaires, divulgà als quatre vents l’expressió “Xiquets de Valls”. Clavé: un geni a qui la reina Isabel II féu honor, tractant-lo, inusitadament d’“usted”, pel temps —any 1867 — que fou plasmada la melodia “Los Xiquets de Valls”. Vidal: al mèrit d’ésser el fundador del teatre català, aduna el d’haver infòs en Clavé el folk casteller».⁶⁴ També mereix el nostre interès allò que afegeix l’Antoni Ribas: «Al programa imprès es diu que Anselm Clavé asistirà a la festa i acudirà al ball corejat on el Cor del Penedès cantarà el rigodon bèl·lic “Los néts dels Almogàvers” de Clavé. El ball corejat va fer-se a l’envelat de la caserna i cal creure que la gent ballava mentre músics i cor interpretaven la peça musical...»;⁶⁵ un espectacle que, sens dubte —afegim nosaltres—, deuria fer força patxoca...

Clavé, Vilafranca i els castells

Al llarg d’una bona colla d’anys, hom s’entestà a creure que la locució xiquets de valls havia estat inventada per josep anselm clavé quan enllestí la seva celebrada composició «Los Xiquets de Valls», datada al mes de juliol del 1867. Res més lluny d’aquesta consideració. Avui és cosa ben sabuda que l’expressió genèrica Xiquets de Valls ja era coneguda arreu de les contrades castelleres molt abans d’aquesta data, fins i tot amb anterioritat a la segona meitat del segle XIX. En canvi, el que sí que es pot assegurar és que el Mestre, amb la lletra d’aquest coral, va contribuir en gran manera a la popularització d’aquella denominació d’origen que vingué a substituir el mot Valencians, antigament aplicat als castellers.

«Los Xiquets de Valls (coro descriptiu català a veus solas)» fou dedicat per Clavé al seu gran amic vilafranquí Eduard Vidal i de Valenciano, considerat el fundador del teatre català. La dedicatòria és ben expressiva: «A Eduart Vidal, li ofereix aquest record d’una gaya festa pasada en sa companyía son afectíssim amich». La folgança en qüestió no fou altra que la Festa Major de Vilafranca del 1863, a la qual assistí Clavé convidat per Vidal, circumstància aquesta, ja recollida a l’avançada en el programa oficial de les festes quan, pel que fa al dia 30, esmenta en el seu darrer paràgraf que: «A las 10 de la noche, después de la serenata que se dará al Sr. Alcalde en la que tomará parte el Coro del Panadés, tendrá comienzo el baile cerrado en el antes citado toldo (que s’havia instal·lat a l’antiga caserna vilafranquina), en el que ejecutará lo más selecto de su repertorio, lo propio que la nutrida orquesta, formando parte del escogido programa el rigodón bélico Los néts dels Almogàvers, el que será ecsornado con todos los accesorios que su argumento ecsige á fin de que la ilusión sea completa, sabiendo concurrirá á esta función el fundador de las sociedades corales Sr. clavé».

No és debades que Pere Català i Roca (a “Món Casteller”, vol I, pàg. 114) sentencia: «...gosem afirmar que Clavé acudí a Vilafranca ja amb el premeditat propòsit d’exalçar “Los Xiquets de Valls”...». I per tal d’avalar aquesta informació aporta el testimoni del reusenc Gras i Elias qui (a “Siluetas d’Escriptors Catalans”, 3 ª. sèrie –Barcelona, 1910 –, pàg. 91) reporta: «Avent dit un dia en Clavé que volia escriure una peça “Els Xiquets de Valls”, l’Eduard Vidal i Valenciano convidà an ell i an el simpàtic poeta Conrat Roure a la festa que per Sant Fèlix té lloc a Vilafranca; se’ls emportà a casa seva; va fer executar les torres davant dels seus balcons; els hi va fer sentir durant tres dies el sò de les gralles, aquell sò que tan ens electrisa en els que som fills del camp de Tarragona, tal volta perquè tenim molta sang mora; i en Clavé va compondre aquell ermós chor, que es una de les peces més inspirades de la seva musa popular».

El nostre convilatà Pere Mas i Perera (a “Vilafranca del Penedès”, 1932, pàg. 199) explica que: «Devés l’any 1860, Eduard Vidal i Valenciano i Francesc Huguet i Mainer, per exigències del teatre, van fundar el cor “La Tertúlia”, esdevingut després “Cor del Penedès”. La vinguda de Clavé, per dirigir-lo, a la festa major de 1863, és la primera efemèride musical ressonant». Més endavant (pàgs. 208-209), aporta una altra notícia relacionada amb Clavé i el “Coro”: «La primera publicació periòdica local és una fulla que devés 1862 publicà el Coro del Panadés, “a imitació d’una que en publicava en Clavé per donar compte del moviment coral”, la qual conté “el germen del periodisme vilafranquí”...». Finalment (pàg. 211), encara rebla més el clau: «El cor de la Tertúlia, dos anys després d’ésser fundat, canvià aquell nom pel de Coro del Panadés. A iniciativa d’aquest cor, per la festa major 1863, Clavé vingué a dirigir un concert matinal i en aquella ocasió li foren inspirats Els Xiquets de Valls».

Una altra notícia de la vinguda de Clavé a Vilafranca ens l’ofereix –amb anècdota inclosa– el vallenc Francesc Blasi i Vallespinosa (a “Els Castells dels Xiquets de Valls”, 1934, pàgs. 7 i 8): «És opinió general que el qualificatiu de Xiquets de Valls donat als castellers prové de la composició musical que amb aquest títol escrigué el benemèrit músic i poeta Josep Anselm Clavé, amb motiu d’haver presenciat a Vilafranca, on anà acompanyat del vilafranquí Eduard Vidal de Valenciano, els exercicis dels castells fets pels xiquets o xics de Valls. Aquest esdeveniment s’esqueia per allà l’any 1865, i Clavé escrigué la composició musical al·ludida el juliol de 1867, segons es llegeix al peu de la poesia inserida en el volum “Flores de estío”, del mateix autor [...] Si bé en el programa de les festes de Sant Bartomeu, celebrades a Igualada l’any 1865, ja es diu que la Moixiganga farà exercicis com els dels Xiquets de Valls, la qual circumstància algú podria aprofitar per a regatejar importància de prioritat al títol escollit per Clavé, és possible que aquest mestre, en presenciar els meravellosos exercicis d’atletisme dels castellers de Valls, fets amb la “força, equilibri, valor i seny” d’una nissaga de xiquets, espontàniament se li acudís el títol de Xiquets de Valls per a la seva obra descriptiva, covada en l’entusiasme de l’hora que els presenciava i assessorat per gent del país [...] Per cert que un d’aquests assessors fou el pare del nostre bon amic i excel·lent poeta Lluís Via, el qual era fill de Vilafranca, molt amic de Vidal de Valenciano i de Clavé, i corista d’una entitat coral d’aquella població, la qual entitat fou visitada pel mestre, posiblement el dia mateix que admirà per primera vegada els castells dels Xiquets de Valls, i corprès es decidí a escriure’n les gestes. D’aquesta visita, l’amic Via ens contà una anècdota escoltada del seu pare, la qual fa referència als castells [...] Entre els cantaires de l’entitat coral al·ludida, n’hi havia molts d’afectats als exercicis dels castells. Un d’ells, de bona planta, parà un castell en presència de Clavé, amb tanta força i habilitat que el mestre el felicità, intimant-lo per al vespre a l’hora de cantar perquè també hi esmercés la força i habilitat demostrada en els castells, –I al qui no ho faci així li inflaré els morros.– [...] El cantaire casteller restà tot cofoi d’haver parlat amb Clavé, i tot era dir als amics, i sobretot als companys coristes, que al vespre calia quedar bé a l’hora del concert. I aquesta hora arribà: Clavé agafà la batuta disposat a dirigir el cor, i, adonant-se tot d’una del casteller, amb la mirada l’invità a fer el castell de cantaires alçant la veu amb l’habilitat i força esmerçades al matí. Però ¡Oh sorpresa!, davant la insistent invitació del mestre la veu no li sortí, perquè l’emoció li ennuegà la gola. Les llàgrimes li vingueren als ulls, i arrencà el plor [...] En Clavé, certament, no inventà el mot Xiquet. En aquells temps i molt abans, els xiquets de Valls ja feien les torres del ball de Valencians i prenien part en tots els balls populars de festes assenyalades. Si bé el músic tingué l’avinentesa d’utilitzar un nom ja conegut, és ben evident que el qualificatiu de xiquets de Valls, en el concepte en que ell l’emprà i donà al públic, és veritablement original i ha estat consagrat a la posterioritat...».

Josep Maria Poblet (a «Josep Anselm Clavé i la seva època» (1824-18749”, Barcelona 1973, pàgs. 217-218) també es fa ressò de la relació Clavé-Vilafranca-Xiquets de Valls: «A Clavé li plaïa escoltar el parlar de la gent, de saber els seus tarannàs i habituds, de fondre’s amb el poble. Per això poc temps abans de la seva deportació, convidat pel seu amic Eduard Vidal i Valenciano, assistirà a unes festes de Vilafranca del Penedès, on per primera vegada, i des d’un balcó de la plaça, veu alçar castells. La proesa de les columnes humanes li fa tanta d’impressió, que composa una de les seves corals més cantades, Els Xiquets de Valls, dedicada, precisament, a aquest seu company vilafranquí que l’ha tingut uns dies per hoste. És innegable que les notes de l’exaltació a la destresa dels homes del Camp de Tarragona, que colrats pel sol ha tingut al seu davant, responen a un fet i una circumstància indigne cent per cent. Per això els seus aires i motius són copsats per entre el poble que ha vist, i per tal que aquest s’emocioni, les deixa plasmades en el pentagrama sense enganys ni artificiositats. El colorit de la festa, la remor dels assistents, apareixen espontanis per virtut d’un autor privilegiat que sap el que té entre mans, que juga net, i que no especula amb l’èxit perquè té el convenciment que l’èxit arribarà sol en aquest cas. Així, els qui escolten la composició veuen la comitiva, talment com si els seus components desfilessin davant seu:

A la plaça!

Prenen part en nostra festa els forçuts Xiquets de Valls i en pilars, castells i torres mostraran sa habilitat.

Pels carrers fan la passada amb les gralles i els timbals,

Nara–nara! Ram, plam, plam!

i a la Casa de la Vila a mig dia faran cap...

Tot és remoreig de cantaires, especialment quan prenen l’arrencada per a entonar, en mig del goig i l’alegria de la festa:

Quina gatzara, quina delícia causen al poble els braus Xiquets, quan fan alarde de llur perícia, força, equilibri, valor i seny!

Com es veu, Clavé aprofita de nou l’oportunitat de la diada que descriu, per expressar allò que vol i allò que desitja per al seu poble, concretat en aquest ideal col·lectiu expressat en el darrer vers: Força, equilibri, valor i seny».

És fàcil d’adonar-se com la divisa sencera, proposada per Clavé en els seus versos, hauria d’incloure el mot perícia precedint els altres quatre –ja clàssics– postulats. Si tan simbòlica llegenda no ha esdevingut d’aquesta faisó ha estat (com dèiem ja fa deu anys a Fem pinya!, pàg. 11) «segurament per raons purament i simple de fonètica i/o d’estètica». I, tanmateix, és cosa sabuda que la perícia és cosa tan consubstancial i necessària als castellers com qualsevol altre dels postulats –força, equilibri, valor i seny– que estintolen encara avui el seu lema ja tradicional.

Arran d’aquestes premisses, Pere Català (ob. cit. pàg. 121) apunta la possibilitat que Clavé, a l’hora de redactar l’original de «Los Xiquets de Valls», s’hagués recolzat bàsicament en un altre text prou conegut entre nosaltres com és la «Narració descriptiva de la Festa Major de Vilafranca del Penedès», de Gaietà Vidal i de Valenciano, el germà gran del seu amic Eduard. Català arriba a aquest supòsit en fer la comparació entre els postulats fixats per Clavé i allò que deixà escrit Gaietà Vidal en un dels fragments de la seva narració: «...aquella prodigiosa mostra de força, destresa, equilibri i agilitat». Hauria estat, certament, bonic que així hagués succeït, però, de fet, la cosa no va anar d’aquesta manera, puix que el treball de Vidal porta la data de 1884, disset anys més tard, doncs, de l’estrena de l’esmentada composició coral claveriana. De tota manera cal tenir en compte que Pere Català, en fer les seves conjectures, només coneixia una part del text d’aquella «Narració...», la que sota el títol de «Apunt al natural» fou publicada al suplement del programa de la Festa Major de Vilafranca del 1970, sense que s’hi especifiqués, però, la data en què havia estat escrita. Res a objectar, doncs; i més si ens fem càrrec que Clavé degué conviure no pas poques estones al costat dels Vidal en aquella ja llunyana Festa Major de l’any 1863, per la qual cosa cal considerar que els adoctrinaments castellers d’aquests envers l’il·lustre convidat barceloní deurien estar a l’ordre del dia.

Sí que l’encerta, en canvi, Català quan també indica: «No afirmem rotundament que Clavé presenciés, llavors, el 1863, castells de nou; però sí que neguem que els castells que contemplà fossin d’escassa entitat» (*). Per la nostra part hem de dir que no tenim constància documental que aquell any s’haguessin bastit castells de nou pisos a Vilafranca, però el més probable és que sí, més si tenim en compte que en anys precedents ja s’havia donat aquesta circumstància. En efecte, «el llibre de l’Administració del gloriós St. Fèlix Màrtir, Patró de Vilafranca del Penedès» reporta entre d’altres coses, pel que fa a a l’any 1860: «En cuan los Valencians fou lo any que més se distingiren, que per raho de estar en competencia dos collas que habia, ab gran facilitat montaban lo castell de nou, cosa extraordinaria y de novetat per Vilafranca». Un any després, la redacció d’aquest llibre es fa en castellà i ens assabenta que vingueren dos grups de Valencians «que han practicado operaciones admirables, hasta hacer varias veces el castillo de nueve». Deuen ser d’aquest any 1861 els testimonis gràfics d’uns castells de nou –tresos i quatres– aixecats davant l’Ajuntament i que se sap que han de set forçosament anteriors al 1862.

En aquella època es vivien uns anys de relativa calma i prosperitat al nostre país, després d’un llarg període de guerres i aldarulls que havien marcat la primera meitat del segle XIX. Antoni Sabaté Mill ho explicava mestrívolament en el vibrant “Predicot” que pronuncià amb motiu de la diada de la colla dels Castellers de Vilafranca de l’any 1972: «Es tracta, per descomptat, del període de més estabilitat política de tot el segle. En l’aspecte econòmic, no direm que la classe treballadora arribés a fermar els gossos amb llonganisses, però sí que el rebost no havia estat mai tan tranquilitzador i reconfortant com aleshores. Es recollien els primers fruits de les suors amb què s’havien rabassat boscos i feixes. Una vegada assentat això, el que sens dubte va tenir més importància fou l’esclat de solidaritat genuïnament popular que es desvetllà. Societats de tota mena sorgiren com bolets: ateneus, elencs escènics, casinos, orfeons, locals d’esbarjo. El caràcter genèric d’aquestes formes societàries s’estengué ràpidament arreu de Catalunya [...] No té res d’estrany que, al Camp de Tarragona i al Penedès, aquell alè de nova vida acabés d’enfortir les antigues agrupacions castelleres, per altra banda profundament arrelades a terrer de les manifestacions populars. El primer de tenir consciència d’aquest fenòmen va ser Anselm Clavé. Com és sabut, seu és el lema “força, equilibri, valor i seny”, tret del cant coral “Els Xiquets de Valls”. Quan, després d’aquestes paraules, En Clavé afegia aquests dos versos: “Formen la colla / joves com cal”, no se’ns escapa que sabia perfectament el que volia dir. Tot el seu cant està amarat d’aquell esperit renaixent. No es tractava d’un somni de poeta; era senzillament l’expressió d’una realitat que havia viscut als nostres carrers per la Festa Major, de la mà d’Eduard Vidal i Valenciano, correligionari inseparable i fundador del “Coro del Penedès”. Era l’himne a la fidelitat a una de les tradicions que millor traspuen el tarannà sofert i arrauxat, ferreny i sentimental, dels homes de la nostra terra».

Pel que fa als castellers, cal dir que aquesta fidelitat s’ha mantingut més o menys viva durant més de dos segles i que es fa palesa encara avui, amb més insistència si cap, a cavall de la recuperació d’aquells llegendaris castells de nou que Clavé va tenir la sort i el gaudi de poder presenciar a casa nostra, l’any 1863. És la mateixa fidelitat que han esmerçat també, des de fa poc més o menys de cent trenta anys, els cantaires del nostre «Coro del Penedès» devers la tasca de dues personalitats preclares de la nostra història col·lectiva: Eduard Vidal i de Valenciano, el seu fundador, i Josep Anselm Clavé, el mestre, creador i impulsor de les societats corals que encara avui, entrats ja en la darrera dècada d’aquest segle, porten el nom emblemàtic de «Cors de Clavé».

E.M.F.

Vilafranca, abril del 1991

(*) P.S.: Aquesta opinió desvirtuaria, amb raó, la tesi sostinguda pel vilafranquí Francesc de Paula Bové, quan a Panadés Republicano (30-8-1927), exposava que «...els grans castells daten de l’any 1875 (quelcom impossible, opinem nosaltres, pel fet que aleshores el país es veia immers en la Tercera Carlinada, que no es donaria per acabada fins al cap d’uns mesos), i una prova ben convincent ens la dóna En Clavé en sa obra, puig quan la escrigué (Juliol 1867) si ell hagués vist abans els atrevits castells de vuit i de nou, no diria en sa formosa composició:

Fan castells pujats per sota i turrots de cinch pilars;

Alsan torras de set pisos

Y movibles espadats».

Avui dia, ningú no dubta que Bové va fer una mala interpretació del text i que, certament, Clavé deuria veure castells de molta entitat a Vilafranca, el 1863.

Decididament, Xiquets de Valls

Sabem pel Llibre de l’Administració que, el 1864, els dos balls de valencians presents a la Festa Major comportaren una despesa de 200 duros. El programa assenyalava, per al dia 30, que «...Concluída la función religiosa, regresará el Muy Ilustre Ayuntamiento á la Casa Capitular y enfrente la misma, las danzas obsequiarán á dicha Corporación y al concurso y los dos grupos de los xiquets de valls los difíciles castells y torras de costumbre, y en su atrevido propósito, intentarán ejecutar la torra DE DEU nunca visto» (en aquest punt cal dir que un anunci similar havia estat fet, a Reus, el 1859). Enlloc no s’ha trobat fins ara la notícia que pugui confirmar la realització d’aquest castell de deu pisos (haurien de passar cent trenta-quatre anys i escaig per poder-lo veure coronar a la plaça més castellera), però és indubtable que el seu anunci deuria congregar a Vilafranca, en aquell Sant Fèlix, una bona munió d’aficionats.

El 1865, per l’Ascensió, els de la confraria de La Muixerra lloguen la seva colla de referència⁶⁶ i abans de la Festa Major es registra una nova epidèmia de còlera; el Diario de Barcelona (24 ag.) comunica que: «… al igual que sucedió en Tarragona con las fiestas de San Magín, parece que en Villafranca del Panadés se suprimen también este año las diversiones de la fiesta mayor», mentre que uns dies més tard (5 set.) confirma que «los vecinos de Villafranca del Panadés, por temor sin duda al cólera, han suspendido la fiesta mayor». Amb tot, El Eco del Panadés —el primer periòdic publicat a Vilafranca— «explica que molts penedesencs i forasters van acudir a la vila omplint els cafès i que el Cor el Penedès, previ permís, va cantar el vespre del dia 30 per distreure la concurrència».⁶⁷

I, tanmateix, els vilafranquins no es van quedar sense Festa Major aquell any, ja que fou traslladada als dies 25, 26 i 27 de novembre. Segons Lluís Solsona —informació que extrau de El Telégrafo (23 nov.)— «El programa va ser el tradicional. El dia 25 hi trobem els “tan conocidos Chiquets de Valls” amb les danses de costum; el 26, que “las danzas populares ejecutarán sus festivas evoluciones, distinguiéndose las torres de los Chiquets de Valls”, i el 27,“los mismos festejos por todas las danzas y Chiquets de Valls”».⁶⁸ Al Museu de Vilafranca es guarda l’estat de comptes d’aquella tardana Festa Major, i hi figura, com a partida més grossa, la següent: «Cargo ó Carrech... Dit Oliveres entrega als Valencians... 80 duros»;⁶⁹ també hi hem trobat un rebut amb aquesta curiosa anotació: «Cuenta de lo que suma el gasto hecho por los Xiquets de Valls en la fonda de la Estrella.

Por treinta y seis hombres á razón de veinte y siete reales diarios uno, 972» (signa el rebut un tal José Estebe). Per contra i en bona lògica, no hi ha notícies d’aquest any al Llibre de l’Administració del patró de Vilafranca del Penedès, no solament per causa de l’epidèmia, sinó també pel fet que la festa no es fa per Sant Fèlix; tampoc no hi trobem informació de cap mena en els dos anys següents.

Del 1866, coneixem la del programa de la Festa Major que llegim a El Principado (22 ag.): «los renombrados “chiquets de Valls”, los diablos, pastorelas, gitanas, bastoneros, mogiganga, gigantes, el histórico drach, caballitos, etc.», el migdia del 30, davant l’Ajuntament, faran «sus evoluciones y en particular los “chiquets de Valls”, que ejecutarán sus más difíciles y elevados castillos»;⁷⁰ quan a Vilafranca ja havia passat la festa, l’escriptor barceloní Francesc-Pelai Briz va publicar una narració en vers: La masia dels amors —que fou escrita, però, el 1865 — i pel que fa als castells diu el següent: «Se compone cada torre de siete hileras de hombres sobrepuestos: las ha habido de nueve: el máximo es de diez hileras. El año pasado en Vilafranca se levantó una de estas (se llama la de déu)».⁷¹ I de la Festa Major del 1867 no ens ha pervingut cap notícia (sabem, però, que pel juliol d’aquell any, Clavé enllestí la seva composició «Los Xiquets de Valls», que fou estrenada, el 13 d’agost, als jardins Euterpe de la Ciutat Comtal).

No passa el mateix, però, amb la del 1868. El programa de festes anuncia, per al dia 29, que «los renombrados chiquets de Valls aixecaran «sus atrevidos castillos» i que l’endemà «volverán las danzas á lucir sus evoluciones y en particular los tan celebrados chiquets de Valls que ejecutarán sus más difíciles y elevados castillos, incluso el llamado de nueve»,⁷² informació que també aporta el Diario de Barcelona (22 ag.): «...ejecutándo dichos “xiquets de Valls” el castillo llamado de nueve».⁷³ El mateix Brusi (4 set.) només apunta que «los xiquets de Valls formaron torres de un mérito extraordinario» i, en canvi, és més precisa la crònica del Llibre de l’Administració: «...distingirse sobre manera las dos oposades collas de Chiquets ab los seus admirables castells de nou...», i que concreta, a més, que van cobrar 101 duros;⁷⁴ aquesta mateixa font també informa de la caiguda d’un balcó al carrer dels Ferrers que provocà ensurts, algun ferit i el fet que dues dones, una d’elles amb una criatura a la falda, quedessin mig penjades de la ferramenta del que mateix balcó; hi va haver tot un desplegament d’efectius La per tal de resoldre aquella anguniosa situació, de manera que: «...mentres que altres pujabant a la casa per librar

« a aquellas dos donas y mentre també que los chiquets

Tingué muntabant el castell per traurerlas de aquella falsa y ara y violent posició»; hi hagué cinc persones ferides de Panadés. poca consideració, una d’elles: «...la dona de un dels pubilla chiquets de Valls que estaba baix el balcó donant mamà animadíssima a la sua criatureta, pegà la pedra cop a las dos, mare conservan y filla, però ni tan sols tingueren contusió alguna».⁷⁵ en D’aquest succés també se n’ocupà una entusiasta vilapels franquina de l’època, Antònia Gili, en una poesia que comensa transcrivim només en part, a causa de la seva llargària deV i per tal de donar prioritat a la informació relativa als vespre Xiquets, ja que confirma la presència de dues colles i y tothom la realització del castell de nou:

que de

«¡Visca Sant Fèlix!⁷⁶ s’estiga

Aplechs y festes majors ajustats son flors que van esfullant-se petita

¡planyeuvosen aymadors i carrerons de la terra catalana!

las lo mal vent que les marceix aquella

¡quina brossada’ns escampa!

volen

[…]

sas

La del any sixanta vuyt matalassos pler me dona de contarla en […] De la vigília del Sant ja som a la mitjdiada: quan dotze hores han tocat ventan totes les campanes, la vila fa retrunyir l’espetech de les tronades: ja arriben els xichs de Valls s’ouen refilar les gralles, […] Ran la casa de la vila els castells van axecantse, hi ha dos colles de xiquets y no paren may les gralles, que s’enlayran sense por, un trispol de caps els guarda: a més dels vehins d’aqui hi ha tots els de la encontrada, ¡be se’n veuen rumbejar de barretines morades! Ara repican de mans de l’un cap de carré a l’altre: ja han fet la torre de nou... la gent s’entorna a llurs cases plena d’hermosos recorts que’l mellor plat son de taula…» També és interessant l’article, de caire més literari, va publicar un tal Felip Casals al setmanari satíric Pubilla (6 set.) i que reproduïm tot seguit. La festa de Vilafranca lloch esta festa major lo diumenje passat, acabo de arribar de aquella hermosa vila del

No’m tindria prou ab las quatre planas de la si pas per pas volgués anar ressenyant aquesta festa en honor de Sant Félix, en la qual se diversions del temps de la dominació àrabe Espanya y de la reconquista portada felisment á cap monarcas castellans y aragonesos. / En la vigília la festa en que arriban á la vila los “xiquets alls”, y en que fan la surtida totas las comparsas. Al se dispara un hermós castell de fochs artificials, s’en va á dormir pera esperar descansadament espunte’l dia de Sant Félix. / La surtida del sol aquest dia, en Vilafranca tothom la sap encara que entre llansols y ab los finestrons del cuarto de manera que no’s vege claror per la mes escletxa. De totas las plassas y plassetas, carrers se senten los instruments que acompanyan “dansas” y es impossible aclucar los ulls. Com si fos massa curt, los que forman las “dansas”

que’ls de la vila y‘ls forasters l’aprofiten desde primeras horas; no hi ha més remey que deixar los y surtir pels carrers. Los raigs del sol reflectan las casas de Vilafranca, exteriorment blancas com las colomas xarel·las, entre las quals hi descollan, per son tint sever, los campanars de las iglesias. / La generació bull per la vila. Aquí’ls “xiquets” forman torres y castells, allí la “moxiganga” representa sos “passos”, en la cantonada saltan las “cotoninas”, més enllá representan los “diables”, al girar evoluciona lo “ball de bastons”, més avall roda lo “drach”, entremitj passejan los “gegans”, los “circulets” ballan per un cantó y’ls “figuetaires” per l’altre, las “gitanas” trenan las cintas allí dalt y tot son grupos y crits y gatzara, atronant per tot las grallas y’ls timbals y’l tamborino y’l fluvial y las cornamusas y’ls panderos y las castanyolas y’ls violins y’ls petardos y las palmadas. Surt la gent del ofici y cada comparsa fa’ls séus jochs devant de casa la Vila; se’n va á dinar tothom y continúa tota la tarde aquest mohiment, fins á l’hora de sopar, acabat lo qual es precís anar al ball ahont las graciosas vilafranquinas son la admiració dels forasters. / Lo dia següent, desde sas primera hora es una segona edició del dia anterior fins al vespre, que’s fa una professó per tornar lo Sant Patró á la casa del Administrador desde l’iglesia, ahont s’havia portat lo dia de la vigilia de la festa. Acabada la professó, se dispara un altre castell de fochs y deprés de aixó rematan la festa los balls públichs y particulars. / La festa de Vilafranca, unida al franch carácter dels vilafranquins, deixa imborrables recors als forasters.»

Felip Casals

(Aquest text el va donar a conèixer Xavier Güell a blogballdexiquetsdevalls.wordpress.com, del 4 d’agost del 2011; Pere Ferrando ens va facilitar la informació.)

I pel que fa al 1869, un cop superat el tràngol que ocasionaren els fets revolucionaris del mes de setembre anterior, cal remetre’ns novament al que diu Lluís Solsona: «El Diario de Barcelona (23 d’agost) al·ludeix al to jocós del programa, que ha rebut imprès amb lletres daurades. De la seva peculiar redacció assaborim la inclusió en la miscel·lània folklòrica dels “xiquets”, “mitxans” y “grans” de Valls, célebres por la ligereza como se montan y difícil equilibrio en sostenerse unos encima de otros, aunque meneen con alguna frecuencia sus garbos, se pongan más colorados que un pimiento, dén á sus ojos una apariencia feroz y se destrocen las camisas, dejando huella cardenalicia en sus carnes».⁷⁷ A l’esmentat programa, que anunciava una «grande, estupenda y estraordinaria (sic) fiesta mayor i que coneixem mercès a la transcripció que en féu el recordat prohom vilafranquí Manuel Benach i Torrents,⁷⁸ hi podem trobar encara altres coses interessants, com per exemple quan, per al dia 30, diu que «las danzas repetirán sus evoluciones y especialmente los Xiquets de Valls y otros aficionados de esta villa (és la primera vegada que veiem aquesta col·laboració, però no serà l’última) ejecutando difíciles y elevados castillos que traspasarán los tejados (segueix la brometa inicial) en más de 60 varas y aún nos quedamos cortos»; com bé raona Ribas, es tracta d’una exageració si es té en compte que una vara equivalia a quatre pams.⁷⁹

Aquesta dècada, força pròdiga en castells de nou, es tanca el 1870 amb l’anunci que fa el programa de la Festa Major per al dia de Sant Fèlix: «...concluída la espresada función religiosa, se dirigirá el bullicio á las Casas Consistoriales, en cuyo frente se ejecutarán por la nutrida “colla dels xiquets de Valls”, difíciles castillos “de ocho y nueve pisos”, según costumbre de los demás años»; i per a l’endemà: «a eso de la 1, se repetirán en el propio sitio que el dia anterior los difíciles castillos de hombres por la “colla dels xiquets de Valls”».⁸⁰ Aquest any és la primera vegada que a l’estat de comptes del Llibre de l’Administració, veiem escrita correctament la locució Xiquets de Valls; i la quantitat que cobren aquests és de 161 duros (també hi ha una partida de 8 duros per a l’individu que va anar a Valls a llogar-los). Segons La Crònica de Cataluña (3 set.), va ser una festa major molt plujosa.⁸¹

L’any 1871, quan regnava a Espanya Amadeu de Savoia, el cost del Xiquets per Festa Major baixa fins a 80 duros, però al Llibre hi trobem anotada una altra partida important: «Per la dispesa dels xiquets de Valls... 65 duros 1 ral» i encara una altra: «Per dos refrescos del administrador y altras dos del predicadó y dels xiquets... 15 duros». El programa fa esment, com sempre, de tot el mosaic folklòric de balls i comparses «sin excluir los difíciles juegos de los nunca bastante decantados xiquets de valls», dels quals assenyala, com l'any anterior, que el dia de Sant Fèlix, davant l’Ajuntament, «la nutrida “colla dels xiquets de Valls” ejecutará difíciles castillos de ocho y nueve pisos, según costumbre de los demás años» i que l’endemà «se repetirán en el propio sitio que el dia anterior los difíciles castillos de hombres por la “colla dels Xiquets de Valls”». El Telégrafo (24 ag.), es feia ressò del programa, mentre que La Crónica de Cataluña (3 set.) esmentava, tal com recull Solsona, que «tot i que la festa no va ser tan animada com la dels últims anys, no parava el guirigall que formaven el conjunt de les gralles i timbals dels “Xiquets de Valls” i la “moxiganga”, els clarinets del “Ball d’en Serrallonga” i els seus trets i coets així com els dels “diablillos”».⁸² També La Convicción (3 set.) hi deia la seva: «Únicamente hay que lamentarse la caída de un muchacho de los Xiquets de Valls en la formación del castell. Parece que el daño que recibió fué de alguna consideración».⁸³

El 1872 ja havia esclatat la Tercera Guerra Carlina (1872-76) i tant Valls com Vilafranca en patien les conseqüències. La crisi es veié agreujada a la nostra vila, com diu Solsona, a causa d’una «catastròfica pedregada; per això es volia suspendre la Festa Major, que, finalment, se celebrà, tot i que no resultà gaire reeixida...», mentre que La Crónica de Catalunya (2 set.) destacava que «aunque aquellos vecinos no tienen grandes motivos para estar alegres, les han proporcionado, sin embargo, diversiones; por las calles han circulado las danzas del país y una cuadrilla, poco numerosa, de Xiquets de Valls»;⁸⁴ i el fet de ser tan poc nombrosa, per força ha de ser la causa que aquell any només cobressin 50 duros. El 1873 no hi ha Administradors per a una Festa Major que es veié reduïda a uns pocs actes de caire religiós; als efectes de la guerra cal sumar-hi la situació política convulsa que vivia el país després de l’abdicació del rei Amadeu i de l’adveniment de la Primera República. El mateix passa els anys 1874 i 1875, encara en plena confrontació.

Bones sensacions després de la tercera carlinada

«Durant la guerra carlina dels quatre anys es perd el rastre casteller», escriu Lluís Solsona; i afegeix: «Però el 1876 s’inicia una segona època d’or, acollida per Vilafranca amb una exhuberant festa de Sant Fèlix, preludi d’immediats castells de nou i pilars de set».⁸⁵ Abans, però, de la Festa Major,Vilafranca va celebrar, amb castells, unes Festes de la Pau, és a dir, l’acabament de la guerra civil. Coneixem la notícia mercès al treball infatigable del recordat amic Antoni Massanell i Esclassans, qui la va pouar, a finals dels 80 del segle passat, del «Llibre de sessions de l’Ajuntament de Vilafranca», en les anotacions corresponents a la reunió del dia 29 de febrer del 1876, en les quals es fa esment d’unes festes que van tenir lloc a la nostra vila durant els dies 4, 5 i 6 de març següent; la troballa va merèixer llavors, per part nostra, aquests comentaris: «...concretament, hi consta el programa que es va proposar de dur a terme un d’aquests dies: “El dia 5 que haya toque de diana por la referida música (la de la Banda del Batallón de la Milícia Nacional), que luego salgan los Gigantes, Dragón, diablos, chiquets, figataires y cercolets con sus peculiares chirimías y tamboriles”. Res no se sap de si van arribar a sortir aquests “chiquets” en aquella memorable jornada, ni es pot conèixer, en cas que així hagués succeït, la seva provinença. Eren de Valls? De Vilafranca, potser?

Tal volta ens hauria semblat del tot improbable que, encara a ple hivern, s’hagués pogut aconseguir el concurs d’alguna colla de Valls, si no fos per aquesta notícia que aporta Pere Català i Roca a “Món Casteller” (vol I, pàg. 134): “Llegim a ‘Memorias de un librero catalán, 1867-1935’ (Barcelona, 1935), p. 12, pel montblanquí Antoni Palau i Ducet, que a Barcelona, en celebració de la pau, els dies 4, 5 i 6 de març del 1876 foren festius i que, entre les diverses manifestacions d’alegria, es produiren «por las calles los Xiquets de Valls y la Copla de Figueres»...”.

Fem notar la coincidència de les dates de celebració de la festa a Barcelona, amb les de Vilafranca. Contràriament, no s’ha trobat cap informació sobre una eventual presència castellera en festes semblants que haguessin tingut Valls o Tarragona com a escenari.⁸⁶ Si és cert, doncs, segons que sembla, que els Xiquets anaren a Barcelona en aquelles dates, qui ens pot privar de pensar que, bé a l’anada o bé de retorn, potser fessin parada i fonda per actuar a casa nostra? D’altra banda, si considerem que, tal volta, no es van moure de Valls (més si tenim en compte que les forces d’ambdues colles deurien quedar, en part, delmades a causa de la contesa), o bé que només van anar a Barcelona, també podrem pensar que, si a Vilafranca hi va haver, certament, castells, aquell dia 5 de març del 1876, potser els deurien fer els aficionats castellers locals, amb l’ajut improvisat d’algun brivall de la vila. Perquè cal tenir ben present que a Vilafranca, en aquella època, hi havia un estol de castellers francament notable...»;⁸⁷ només cal tenir present, en aquest sentit, aquells «aficionados de esta villa» que donaven suport als Xiquets, segons el programa de la Festa Major del 1869, així com totes les nissagues de castellers vilafranquins coneguts que hi col·laboraven, com veurem més endavant.

A punt de tancar la redacció del text d’aquest volum, encara ens ha estat possible documentar un pagament relacionat amb aquests Xiquets que, encara a ple hivern, es van fer presents a la nostra vila. Figura en un llibre de comptes —retolat amb les paraules «Depositaria» i «Caja»— que es guarda a l’Arxiu Històric Comarcal de Vilafranca; i a l’anotació corresponent s’hi pot llegir: «Id. á D. Jacinto Parera por gratificación á la peinadora de los gigantes, por coser los cortinajes y propina á los Chiquets de Valls, durante los festejos de la Paz... 18 pesetas». Malauradament no hem pogut trobar el detall de la quantitat total que van cobrar els Xiquets per contracte, però sí que sabem, almenys, que van rebre una gratificació suplementària, la qual cosa demostraria que els membres del consistori vilafranquí van quedar satisfets amb la seva participació a les festes esmentades.

Per la Festa Major d’aquell 1876 —en la qual es commemorava el centenari de la proclamació de Sant Fèlix màrtir com a compatró de la Vila— segons comenta el vilanoví Xavier Güell: «El text del programa d’actes desgrana aquest protagonisme dels castells al llarg de tres dies de festa i en els escenaris de consuetud. El millor, com ja se sap, va preveure’s pel migdia del 30 d’agost. Aquest acte va anunciar-se aleshores de la manera següent, “escrito todo él en estilo gongórico subido”, com va comentar-se sorneguerament a la veïna Vilanova i la Geltrú: “Concluida la función religiosa, regresará la ilustre corporación a la Casa Capitular y enfrente a la misma, y haciendo las danzas prodigios de agilidad y sacudimiento obsequiarán al propio cabildo y al concurso; y al disfrute del helado y vivificador céfiro que la mejor hora del día regala, los Xiquets de Valls formarán los difíciles «castells» y «torras» donde se verá á la naturaleza agarrarse con delirante afán y graciosos visajes y contorsiones á otra naturaleza, para prevenir á todo trance el bamboleo y derrumbamiento de aquellos levantados, con admiración de la ávida multitud en aquel punto congregada”.

A Tarragona va publicar-se una correspondència que relata els moments més vibrants de la celebració. Unes ratlles sobre l’exhibició del migdia de Sant Fèlix no hi fallen. Però tan sols aclareixen l’haver-hi hagut algunes llenyes per la seva vaguetat: “Durante estos dias los atrevidos Xiquets de Valls lucieron su fuerza y agilidad alzando numerosos castillos que aplaudía frenéticamente la muchedumbre apiñada en frente de las Casas Consistoriales; pudiendo asegurar á usted que, descontando dos ó tres de aquellas torres que se vinieron al suelo, sin causar, afortunadamente, desgracia alguna, todas las demás fueron, al decir de los inteligentes, dignas del aplauso con que se celebraban”.

Aquest text també conté una altra postal que no falta a les ressenyes vuitcentistes de la festa: el paper dels pilars en l’aiguabarreig d’imatges i sons durant l’entrada del sant a la basílica de Santa Maria al vespre. Que fossin dos els espadats, un a banda i banda de la porta, suggereix que dues colles van comparèixer: “Difícilmente podré dar á usted una idea del grandioso espectáculo que en la plaza de la iglesia tuvimos ocasión de contemplar cuantos al anochecer del jueves último vimos entrar la procesión en el templo parroquial. El inmenso gentío que poblaba aquella plaza y todas sus avenidas, las músicas que acompañaban la procesión y las danzas de que llevo hecho mérito, las dulzainas de los Xiquets de Valls que á un lado y otro de la iglesia habían formado dos atrevidas columnas, el histórico drach vomitando fuego por todos lados y otras mayores demostraciones del público entusiasmo daban á aquel cuadro un aspecto tan imponente que no es fácil se reproduzca en otras poblaciones, aun de mayor importancia que esta villa”».⁸⁸ La retribució que reben els Xiquets de Valls és de 125 duros, als quals cal sumar-hi encara tres partides més que també figuren al Llibre i que hi tenen relació directa: «Grallas pels Xiquets de Valls... 34 duros i 2 rals», «Viatge per anar a llogar ls’xiquets de Valls... 8 duros» i «manutenció de las grallas dels xiquets de Valls... 20 duros».

El programa de la Festa Major de Vilafranca del 1877 anunciava, per al dia 29, l’arribada de «dos numerosas cuadrillas de Xiquets de Valls», mentre que el setmanari local El Panadés (28 ag.) deia que, el dia 30: «Los Xiquets de Valls, efectuarán sus difíciles castillos, entre otros el de nueve pisos, no visto desde años en esta villa» (aquesta darrera afirmació indueix a pensar que, tal volta, ni l’any anterior, ni, per descomptat, durant els anys que va durar la guerra, ni, potser, en alguns anys immediatament anteriors a aquesta, s’haurien plantat castells de nou a la nostra vila). Una setmana després, el mateix setmanari (2 set.), referint-se als xiquets del dia de Sant Fèlix, confirmava aquelles bones previsions. S’hi referia el nostre admirat Sabaté Mill, quan també va voler posar cullerada, 110 anys més tard, sobre aquesta Festa Major d’alta volada castellera: «D’atendre’ns a aquesta afirmació categòrica del programa, haurem de convenir que la bona ratxa castellera va començar, almenys a Vilafranca, no el 1875 sinó el 1877. Fins aquest punt només s’ha parlat de promeses, certament: però acabades les festes, el lletraferit integral i il·lustre gasetiller de cal Cames i Ulls (es refereix a Pere Alagret) donava compte del que havien fet les dues colles —les “cuadrillas” dels nostres pecats— en aquests termes: “Admiramos mucho los trabajos ejecutados por las cuadrillas dels Xiquets de Valls que, acompañados por los aficionados de esta villa, nos hicieron ver los castillos de nueve pisos, la torre de ocho, el pilar de siete y todo cuanto hasta hoy ha llegado a hacerse en aquel ramo, con una limpieza admirable”».⁸⁹

A més d’aquesta notícia, Xavier Güell disposa d’altra informació: «I la fita va assolir-se. La Colla Vella dels Xiquets de Valls va completar el quatre de nou, a banda de la torre de vuit i el pilar de set el migdia del 30 d’agost de 1877, tal com testimonia una correspondència a la premsa de Tarragona: “Una carta de Villafranca que tenemos á la vista da cuenta de la habilidad y destreza de la ‘colla vieja dels xiquets de Valls’que estuvo en dicha población durante los días de la fiesta mayor. El dia treinta levantaron la torre de nueve de cuatro pilares, la de dos pilares de ocho y de un pilar de siete. El segundo día hicieron también algunas de mérito verificándolas todas con maestría y asombrosa facilidad”».⁹⁰

No és debades de referir, en aquest punt, la notícia que aporta l’Antoni Martorell en l’article que comentarem més endavant i en el qual assegura que «els cuatre germans (vilafranquins) Cartié feren, l’any 77, els cuatre pilans de vuit»;⁹¹ també ens sembla interessant de recollir una altra opinió de Xavier Güell sobre la premsa del moment, en el sentit que: «...va restar al cas, pel servilisme recurrent de les publicacions de l’època, a que Castor Ibáñez de Aldecoa, governador civil de Barcelona, presenciés els castells i que “gratificó generosamente á las ‘collas dels xiquets de Valls’ y demás individuos que han contribuido á amenizar la fiesta”.⁹² Que les autoritats locals el convidessin delata que els castells eren dalt de l’ona aleshores, actuant de reclam com a signe d’identitat de la vila».

Del 1878, el degà Diario de Barcelona (28 ag.) informa, pel que fa a la Festa Major, que «...durante los tres indicados días recorrerán las calles de la población las características danzas, drach, gigantes, bastoneros, xiquets de Valls, mogigangas, etc., etc...»;⁹³ també se sap que un tal Salvador Girona, en nom dels Xiquets de Valls, va cobrar 105 duros de l’Administració, tot i que, com apunta Joan Cuscó, «els contractes amb els administradors els firmaven Isidre Tondo, Isidre de Rabassó (colla vella) i Josep Carido (colla nova) (és el mateix Josep Aubareda que veurem citat el 1884; Carido —o Querido— era el renom) excepte el rebut del 1878, que el va signar Salvador Girona pels Xiquets de Valls (Però com que Salvador Girona no sabia escriure, el rebut el va signar en nom seu el vilafranquí Pau Santacana)».⁹⁴

I un any, vénen els de Montblanc

Del 1879 disposem d’una notícia que podríem qualificar gairebé d’insòlita i que ja vàrem publicar el 1981,⁹⁵ en parlar dels «Torraires de Montblanc», castellers inveterats de la vila ducal —capital de la Conca de Barberà— que també actuaven aquells anys⁹⁶ i una colla dels quals ja s’havia donat a conèixer a Tarragona, el 1878, com es pot comprovar en una crònica del Diario de Tarragona sobre la festa de Santa Tecla d’aquell any; també en parla el distingit montblanquí Josep Maria Poblet, quan indica que, a més de Montblanc, «entre d’altres indrets, van actuar a Tarragona, a Reus, a Barcelona i a Vilafranca».⁹⁷ Vet aquí, doncs, allò que dèiem trenta-dos anys enrera: «... avui estem en condicions de corroborar —com a vilafranquins— aquesta presència a la Senyora Vila penedesenca dels torraires, puix que al periòdic vilafranquí “El Labriego” (14-9-1879) llegim: “Con una esplendidez no acostumbrada, han combinado y llevado a cabo este año nuestra anual Fiesta Mayor las sociedades, Casino de la Unión y la Artesana, Centro Agrícola y Juventud Católica. Numerosas danzas o comparsas, abundantes y magníficos fuegos de artificio, solemnes funciones religiosas que superaron a los de años anteriores, excepción hecha de los ‘xiquets’de Montblanc, a quienes su poco acierto no les permitió levantar atrevidas torres...”. És de suposar que els torraires montblanquins devien d’haver estat contractats com a solució d’emergència, donat que el programa de la festa major del mateix any no especifica, com els d’anys anteriors i següents, si els xiquets anunciats serien els de Valls. Tot fa pensar que, a causa de les excessives pretensions econòmiques —és un supòsit, naturalment— dels vallencs, els administradors de la festa desestimessin el seu concurs i s’aixopluguessin en els de Montblanc per tal de sortir del pas...».

I afegíem encara que «Això degué “escarmentar” aquells» (els de Valls, volíem dir);⁹⁸ corrobora el fet que els montblanquins deurien ser contractats a darrera hora la notícia del Diario de Barcelona (25 ag.) que anunciava que «recorrerán la población las características comparsas del Drach, Gigantes, Pastorets, Diables, Cercolets, Bastoners, la Moixiganga y otras y los xiquets de Valls»;⁹⁹ passada la festa, el Diari Català (5 set), segons diu Lluís Solsona, «...informa de l’actuació dels Xiquets de Montblanch, com a única colla castellera a la festa major acabada de celebrar»,¹⁰⁰ mentre que, de la mateixa font, manllevem la informació que aporta Xavier Güell: «Pero’l nostre alcalde, que estava molt ocupat en anar á las funcions religioses y en seguir la professó y en surtir al balcó de la Casa de la vila, per donar la má á ne’ls xiquets de Montblanc, no prengué cap providencia per donar fi á áquell escándol» (les timbes de joc),¹⁰¹ un problema que, ja en aquella època, deuria donar més d’un maldecap als representants de l’autoritat.

Dèiem abans que el fet de no llogar els Xiquets de Valls per la Festa Major vilafranquina del 1879 deuria escarmentar els Administradors vilafranquins «...puix que a la ressenya de la festa major de l’altre any (“El Labriego” 15-9-1880) hi trobem, amb el títol de “Fiesta Mayor espléndida”, el comentari: “...luciendo en particular sus habilidades las dos collas de Xiquets de Valls que ejecutaron una gran variedad de torres y castillos con un aplomo y limpieza nunca vistos en esta villa”».¹⁰² De fet, el programa, segons La Crónica de Cataluña (26 ag.) ja anunciava la presència d’ambdues colles, Vella i Nova, tots tres dies de festa, amb les seves «más atrevidas torres, haciendo las más arriesgadas que hasta ahora han sido desconocidas».¹⁰³ Aquesta Festa Major del 1880 mereix, tanmateix, capítol a banda, amb tots els honors i amb lletres d’or.

L’any de les proeses

De sobre com va anar, castellerament parlant, la Festa Major vilafranquina del 1880 ens ha pervingut, a banda d’altres informacions, un testimoni magnífic de primera mà, una crònica retrospectiva verament sensacional. Es deu a la ploma del prohom vilatà Antoni Martorell i Panyelles (Vilafranca, 1870-1947), un gran aficionat als castells. I diem retrospectiva, perquè no fou publicada fins al 1910,¹⁰⁴ la qual cosa explicaria que s’hi haguessin escolat dues errades, en certa forma importants, que no afecten, però, el contingut general de l’escrit, encara que sí la datació dels fets que s’hi contemplen, cosa perfectament disculpable si es té en compte l’edat que tenia el personatge (10 anys) quan va viure aquella Festa Major inoblidable. En el primer paràgraf es refereix a l’any 1889 com l’últim en el qual s’havien fet castells de nou a Vilafranca i, com veurem més endavant, sembla que això no és ben bé cert; i, en el pertocant a les actuacions castelleres dels dies 30 i 31 d’agost, situa l’acció al 1881 quan s’ha demostrat modernament que corresponen, amb tota seguretat, al 1880. De tota manera, per damunt d’aquestes dues incidències puntuals, ens hem de quedar, sobretot, amb la part del text que fa referència a les nissagues de castellers vilafranquins que donaven suport i col·laboraven amb els Xiquets de Valls, així com amb els noms d’alguns d’aquests castellers llegendaris, tant vallencs com vilafranquins; i també, per descomptat, amb el capítol que descriu les proeses castelleres que s’esdevingueren en aquella llunyana Festa Major i que conformen la millor actuació que va viure la nostra vila al llarg de tot el segle XIX. Tot plegat emmotlla un text vibrant i emotiu que ha esdevingut, sense discussió, un dels més bonics de tota la història castellera de Vilafranca d’aquella centúria. Vet-lo aquí:

«Plenitud i decadència dels Xiquets de Valls

La decadència que han sofert els Xiquets de Valls des l’any 89 ensà —últim any que Vilafranca ha vist plantar el cèlebre Castell de nou —, els ha conduit a tal extrém de flaquesa, que avui és per ells un esfors irrealisable lo que antany es reservava solament pels poc pràctics aficionats.

El Pilà de cinc, la Torra de sis y el Castell de set són els migrats castells que actualment ens presenten, y oidà que no’ls caiguin a mitj fer.

Y es devant tanta feblesa, que sen’s presenten avui més gegantins, més atlètics que mai, aquells homes de pura rassa castellera, orgull del camp de Tarragona, qui des de l’any 75 al 89 realisaren proeses inaudites ben dignes de consignarse.

Durant els indicats anys, formaren part de la Colla Vella els celebèrrims castellers Feliets, Pau del Manalet, conegut també per l’Hortolà, en Pep de Genillo o Xato, l’Escolà, en Silvestre de la Pobla, l’Esperidión de Tarragona, en Bassó de Creixell, qu’era’l millor pilaner que s’ha conegut, en Joanet de Genillo, qui com a tersos d’espadats no ha tingut parió, y el notabilíssim tersos pera torres y castells l’Isidro Rabassó, que a la vegada actuava y actua avui encara de Director de la Colla.

Y els puntals intorsables que durant aquells anys tenia la Colla Nova, eren en Joan del Carido, en Pau de Borràs, l’Isidro de Xacó, en Navarro, prim com una canya i corvat com un fuet, emprò més segur que una columna, y en Jaume Morro de Creixell.

Com a tersos, no menys notables que’ls citats de la Colla Vella, la Colla Nova portava en Ramon de Nasot pera les torres y castells, y en Ramonet de Borrás, pera’ls pilans. (Es conta d’aquest últim que pujà y baixà el Pilà de cinc, amb els peus sobre’l cap del que parava a sota).

Amb aquets homes de muscles de ferro, secundats pels molts aficionats que en el centre y baix Penadés tenien ambdugues colles, passaren els Xiquets de Valls la tongada més gloriosa de sa existencia.

Per donar una idea del entusiasme y afició dels vilafranquins, no més cal dir que eren fervents castellers, partidaris de la Colla Vella, vilafranquins tan forsuts com l’Hereu Batllet, el Noi Jordi, en Jordi Ribera, els Cartiés, els Basques, els Trabes y altres.

Y de la Colla Nova, els Tiessos, els Mingues, el Tremendo, el Tronja, el Caime y alguns més.

D’aquets, havien pujat y baixat el Castell de nou, el Felis Rabí, l’Heréu Basques, el Noi Jordi, el Felis Guatlle, el Jordi Ribera y el Magi Cartié.

L’Héreu Batllet, en Xaló y en Magi Cartié y en Pirro Basques, havien parat moltes vegades el Pilà de set; els cuatre germans Cartié feren, l’any 77, els cuatre pilans de vuit; y com a curiositat, més que com a valentia, poden citarse aquells cuatre de set amb el Pilà de cinc al mitg, parats pels quatre germans Tiesso y son pare, respectivament.

Mes l’orgull de tot casteller vilafranquí, era carregar el Pilà de cinc a la entrada del carrer de Santa Maria, cuan al mitjdie, sortint d’ofici, s’acompanya l’Ajuntament, portarlo tot caminant fins devant de Câ la Vila, resistir allí la girada y aguantarlo fins que l’Ajuntament hagués entrat. Y aquesta suprema aspiració de tot bon vilafranquí, l’havien conseguida, entre altres, en Jordi Ribera, en Magi Cartié, en Pirro Basques, en Pau y en Felis Tiesso, en Josepet de l’Hort den Salvador, en Peret Trabes y l’Héreu Minga.(*)

Am tots els citats valiosos elements, es toparen en aquesta vila les dugues colles, per la Festa Major del 1881 (sic per 1880). Sigué l’any de les proeses.

Les dugues colles venien ja desafiades de Valls, y fins algunes esposes y algunes mares dels castellers els acompanyaren pera presenciar el torneig.

Y arribat el dia de Sant Fèlix, la Colla Nova, pera mostrar ses forces, no esperà pas la sortida d’Ofici com ha sigut costúm sempre, no, sino que, preparada per endevant y volent guanyar per sorpresa a la Colla Vella, al matí, al acompanyar a la Esglesia a nostre Ajuntament, la Colla Nova enfilà el Castell de nou al peu meteix de les escales de l’Esglesia.

—Què fan aquells?— digué, astorat, l’Isidro Rabassó, al esguardar que la Colla Nova tenía allà tota la gent.

Cuan, de sobte, per demunt dels altres, ixen tres castellers. Són els qu’han de parar a segons. Es trenen de brassos, els crossen y els forren.

—¡Llamp de Deu! Ens van a plantar els Tres de nou — fà, rabiós, l’Esperidión.

—Arriba minyons!— diu amb tò de mando l’Isidro Rabassó— el Castell de nou enlaire!

La gralla toca llamada, y compareixen els esbarriats; no tots.

—Oh, rabia! ens falta el millor, ens falta l’Escolà.

—Ara vé! — diuen a una les mares de l’aixecador i de l’enxaneta, preses del mateix nerviosisme, que formiguejava a tots els xiquets.

Y, braus, nervuts, atlètics, enardits per l’esperit de Colla, sens mirar que’ls faltava gent y que anaven a matarse, a corre-cuita forren els baixos, mitj crossen els segons, les gralles espeteguen, y tothom s’enfila amunt; apareixen néts els tersos, a baix no hi ha boi ningú. ¡Oh, Deu! Si are caiguessen... Amunt! Amunt, fills meus! —les mares criden. —Amunt và! —se sent per dins. Y el castell que tremolava es redressa tot altiu, y les gralles fent l’aleta donen per fet el castell, mentres volen barretines en senyal del gran triomf.

Al mitj die, ambdugues colles feren els Cuatre de nou, la Torre de vuit, el Castell de vuit aixecat per sota, els Cinc pilans de vuit y el Pilà de set. No hi hagué vensuts ni vencedors.

A la meteixa hora de l’endemà, aixecaren també les dugues colles, els Nou pilans de set, y després, mentres la Colla Nova enlairava el Castell de vuit y el Pilà de sis, triomfava la Colla Vella, plantant els Cuatre de vuit am pilà de sis al mitj y el titànic PILÀ DE VUIT, única vegada que s’ha fet a Vilafranca.»

Antoni Martorell i Panyelles

(*) Com a complement al que exposa Martorell, creiem que paga la pena d’inserir aquí els comentaris que, sobre aquesta circumstància, inclou el també vilafranquí Fèlix Cusiné i Martí en el seu article «Vilafranca i els Xiquets de Valls», publicat al setmanari Acción (3-10-1964): «Més endavant, quan ja es feia difícil portar el Pilar de Cinc fins a l’Ajuntament a la sortida d’ofici, un any van oferir-se dos vilafranquins, un a cada colla, per intentar-ho. Foren el “Xamaní” el gran ballador del Drac i el “Josepet de l’Hort del Salvador”. Es carregaren el Pilar al començament del carrer de Santa Maria i seguits d’un entusiasme gran varen arribar enfront de la casa de la Vila. Allí varen fitar-los mentre desfilava les Autoritats i Prohoms enmig d’uns aplaudiments delirants. Cap va superar a l’altre en distingiment, doncs, acte seguit varen caure com segats pel mateix llamp. Havien exhaurit a l’hora llur resistència física».

Durant dècades i més dècades hi havia hagut la creença que el 1881 havia estat, com diu Martorell, l’any de les proeses a casa nostra. Això va durar fins al 1995, quan l’obstinada tasca escorcolladora de Lluís Solsona per diversos arxius va donar uns fruits esplendorosos. És de justícia, doncs, que cedim la paraula al recordat amic: «L’anhel vilafranquí es va fer històrica i meravellosa realitat durant les diades de Sant Fèlix i Sant Ramon. La categòrica notícia l’hem trobada a la “Gaceta de Catalunya” i al “Diari Català”. Tot seguit extraiem de les cròniques corresponents els fragments més adients...»¹⁰⁵

De la Gaceta de Cataluña (5 set.) destaca: «Animada como pocas ha sido la fiesta mayor [...]. Las fiestas populares han sido animadísimas, descollando la competencia de las dos collas de los “Xiquets de Valls” que han sido la admiración de cuantos los han visto levantar sus imponentes torres y castillos algunas tan difíciles y sorprendentes como los “espadats de ocho” que levantó la “colla vella” ante la general sorpresa. Nunca se había visto trabajar a estos atletas con tanta limpieza y suerte, pues ni uno solo de sus castillos se vino al suelo, no obstante haberse empleado en la edificación de alguno más de cien hombres. Los bailes [...]. Firma L.O.».

Al seu torn, el Diari Català (1 set.) era una mica més explícit: «Prench la ploma sols per dirlos quatre paraulas sobre la nostra festa major [...]. Las duas “collas” de xiquets de Valls, en competencia la nova y la vella, han trevallat be y ab sort. Las torras de nou pisos y’ls “espedats” de set eren cosa corrent, fins aquest mitx dia, una de las collas, excedintse á sí mateixa, ha aconseguit presentar l’“espedat de vuit” que no s’habia vist may en Vilafranca. Encara que las “crossas” arribaban fins “á tersos”, un aplauso general ha coronat la aparició del noyet en lo cim d’aquell espedat que arribaba als segons pisos més alts [...]. lo corresponsal».

I continua així Solsona: «Una vegada constatat documentalment que, per la Festa Major de 1880, la Colla Vella va descarregar aquest pilar de vuit amb folre i manilles (segons la primera crònica no va caure cap castell), fem una reflexió sobre el magnífic treball que el distingit convilatà Antoni Martorell i Panyelles va publicar a Lluitem!..., l’any 1910 [...]. És evident que, com es tracta de l’únic pilar o espadat de vuit fet a Vilafranca, ha de ser el mateix castell que tenim documentat el 1880, any al qual també correspondria el conjunt de les actuacions (es refereix a les dels dies 30 i 31 que figuren a la crònica del pròcer vilafranquí) [...] tenint present que, tal com es llegeix en el programa de l’any 1881, la Colla Nova no va actuar a la nostra plaça el dia de Sant Fèlix (solament ho va fer el dia 31)...»¹⁰⁶

Dos tres de nou a l’entrada d’Ofici

Un altre testimoni de primera mà i, per tant, també excepcional sobre aquelles diades ens el brinda el dietari que va escriure un altre vilafranquí de l’època, Pere Bolet i Artigas (Vilafranca, 1870-Mumbai, 1935), datat uns anys després (l 889) i abans que es fes jesuïta i se n’anés a l’Índia com a missioner; tot i que sense confirmar l’any, hi anota: «...y hasta un any varen fe lo pilà de vuit (la colla vella) cosa que no se habia fet may ni se ha fet mes, no puch dir si fa molts anys pero si que men recordo molt be que yo u vareig veurer y habia anys que de castells de nou ne feyan dos o tres un any frente a la Iglesia cuan va entrar lo ajuntament la colla noba va fer lo castell de nou pero forrat com se acostuma, la colla vella se pensaba que anava afe lo castell de vuit, cuan sen va adona que feyan lo de nou li va entrar celos y ella que si per compatir va fer lo castell de nou com l’altre colla pero eix casi net puig fora de las crosas no y habia casi dingu si arriban a caurer se fan malbé puig agueran caygut a terra forta com es la plaza del Oli...».¹⁰⁷ Com es pot comprovar, aquest relat coincideix gairebé al peu de la lletra amb el de l’Antoni Martorell; ambdós infants tenien la mateixa edat quan van poder contemplar aquelles sobergues exhibicions i no costa gaire d’imaginar la possibilitat que, fins i tot, podrien haver estat bons amics, agermanats a redós d’unes aficions comunes. Passem per alt la referència a la plaça de l’Oli, perquè sovint els vilafranquins hem aplicat popularment aquesta denominació a la de Jaume i.

Donem ara la paraula a Pere Ferrando per tal de completar la informació sobre aquell espectacle insòlit i inversemblant que deuria representar el fet de veure enlairar dos tresos de nou, més o menys alhora, a l’entrada d’Ofici d’aquell memorable 1880: «Arribats en aquest punt, ens queda per descobrir un tercer testimoni que també va quedar corprès de l’actuació, i més concretament de la singularitat de l’aixecament de dos castells de nou davant de l’església. Al programa de la festa major de Vilafranca del 1961, Fèlix Cusiné Martí publicava un article titulat “En la castellera plaza” on llegim:

“...viven todavia quienes oyeron contar a sus abuelos que, aquí, en Vilafranca exactamente el día de San Felix de 1881 (sic) dos inverosimiles tres de nou, enhiestos, trepidantes y acabados, enmarcaron l’entrada a Ofici, de la Corporación municipal. —Mireu-se’ls bé, que no els veureu mai més, dijo un entendido de la época a los espectadores que tenia al lado.

La frase, que es histórica, resultó ser, además, casi profética. Lo más que se hizo posteriormente fue bisarlo”.

Entre els testimonis vius que havien escoltat els seus avantpassats s’hi comptava ell mateix, ja que l’avi que recordava la gesta dels dos tres de nou davant de l’església no era altre que el seu propi avi, Fèlix Cusiné Dolcet. Vet aquí el tercer testimoni a què fèiem referència.

Aquesta vivència del seu avi va ser explicada per Cusiné amb més detalls al gran aficionat i publicista casteller Pere Català Roca (1923-2009), el qual va tenir l’encert de reproduïr-la, com a mínim i que sapiguem, en tres ocasions diferents.

“Mundeta, deixa que es cremin els pollastres!”

El primer cop l’hem trobat publicada a la revista barcelonina Destino, del 3 de gener del 1959, i diu: “es-

cenario, la villafranquesa plaza de Santa María (en realitat, era la de Jaume I), a la cual asoma la casa de los Cusiné, año de 1881 (sic): ante la basílica se levantan, de improviso, por una de esas sorpresas que responden a las rivalidades castelleras, dos simultáneos tres de nou (castell que ya no se ha podido ver en el siglo XX); el padre (sic, en realitat vol dir el seu avi) Cusiné, en un arranque de emoción, llama al balcón a su mujer, que está en la cocina preparando la comida de Fiesta Mayor, gritándole que acuda rápida a presenciar las torres humanas ni que es cremi el pollastre!”.

El segon cop apareix novament a Destino, de l’11 de febrer del 1967: “...el mediodía de fiesta mayor y al ver que los castellers iniciaban, delante mismo de su casa —en la Plaza de Santa María— una proeza inaudita gritó a su esposa, en trance de asar el soberbio pollo del ágape: Surt Mundeta, surt de seguida, que això potser no ho veuràs mai més...! lloat sia Déu si es crema el pollastre!”.

I el tercer cop apareix exposada al programa de la festa major de Vilafranca del 1978. Diu així: “Aniríem a parar a l’anècdota que em contà el plorat Fèlix Cusiné, el seu pare (repetim, era l’avi) en veure, des del balcó de casa seva, al segle passat —seria l’any 1881?—, la insòlita manifestació de l’aixecament simultani de dos castells de nou, crida la muller, dient-li: —Mundeta, vine, vine... que potser no ho veurem mai més... I deixa els pollastres que es cremin!”.

L’ambientació de festa major d’aquest darrer testimoni arriba al bell mig dels sentiments. Està clar que va ser Cusiné Dolcet qui, des del balcó de casa seva, al carrer de Sant Bernat, va veure la insòlita i mai més aconseguida gesta de dos tres de nou al davant de l’església; una experiència que va voler compartir amb la seva dona Raimunda “Mundeta”, tot i el perill de quedar-se sense dinar de festa major.»¹⁰⁸ Encara pel que fa a la Festa Major del 1880, cal tenir en compte que els Administradors només van llogar la Colla Nova. mentre que —segons La Gaceta de Cataluña (18 ag.) i La Veu de Catalunya (23 ag.)— «els socis de la Unió costejaven la contractació de la Colla Vella».¹⁰⁹ Sort en van tenir, doncs —afegim nosaltres—, els vilafranquins d’aquella època, dels abnegats associats del veterà Casino de casa nostra, els quals, amb la seva munífica aportació van possibilitar la presència de la Colla Vella a Vilafranca, amb la qual cosa podem presumir ara, tots plegats, d’haver estat la nostra una de les poques places castelleres que, al segle XIX, van tenir el gaudi i el privilegi de poder presenciar el titànic pilar DE VUIT. De fet, tant La Crónica de Cataluña (26 ag.) com el tarragoní La Opinión (25 ag.) demostraven haver estat al cas de la qüestió quan, en informar del programa, afirmaven que «concurrirán a dichas fiestas las famosas collas nova y vella de Xiquets de Valls» (hi van actuar tots tres dies) i també, pel que fa al dia 30, que «...Terminada la función religiosa los Xiquets de Valls lucirán sus más atrevidas torres haciendo las más arriesgadas que hasta ahora han sido desconocidas».¹¹⁰ De la seva banda, El Labriego (29 ag.) explicava que «...si bien en un principio se presentó la fiesta con pocos augurios de animación, tanto se han entusiasmado en estos últimos dias los vilafranqueses que esperamos superará la de muchos años anteriores, siendo muchísimos ya los forasteros que se observan en esta villa...», mentre que també dedicava una altra gasetilla al «Casino de la Unión», tot aclarint que «Publicado ya nuestro último número, en el cual y en un suelto de gacetilla dabamos cuenta de como contribuían á la fiesta mayor varias sociedades de esta villa (hom citava concretament «La Artesana», el «Centro Agrícola» i la «Juventud Católica», a més de la «Junta de Obra de la Iglesia Parroquial» per als afers religiosos); supimos después que el Casino de la Unión animado de los más vivos deseos en pro de la misma, por medio de una suscripción abierta entre sus sócios, costeaba la colla vella dels xiquets de Valls, lo cual, sin duda alguna aumentará el bullicio y animación en las presentes fiestas, y amantes nosotros de dar á Dios lo que es de Dios y al Cesar lo que es del Cesar, nos apresuramos con gusto a consignar...».

A l’Arxiu de la Comunitat de Preveres de Vilafranca hem trobat una carta, signada per l’alcalde Narciso Güell i datada el 28 d’agost, dirigida al «Sr. Cura Ecónomo de la Parroquia de Santa María»; diu així: «El Ayuntamiento tiene el gusto de invitar a V. para presenciar, desde los balcones de la Casa Capitular terminados los divinos oficios en los dia 30 y 31 del actual, la fiesta y grupos ó castillos que enfrente de la misma formarán los Xiquets de Valls...»; i en uns fulls de comptes que es guarden al mateix arxiu, en els apartats de «Cargo y Data», només hi trobem anotacions relatives a les despeses que ocasionaren les diverses activitats de caire religiós que es van dur a terme, a més del que cobraren els grallers que van participar a la capta; en canvi, Sabaté Mill sosté que «el 1880 les dues colles van ser retribuïdes amb 650 pessetes, més una gratificació de 150, per haver aixecat i desmuntat els quatre de nou “con limpieza y aplomo nunca vistos” segons es fa constar en l’estat de comptes corresponent»;¹¹¹ no dubtem que Sabaté deuria treure la informació de El Labriego (15 set.), que publica els «Gastos» que va ocasionar la Festa Major, entre els quals figuren aquestes dues partides: «A los Chiquets de Valls contratados por el castillo de ocho pisos... 650 pts. Gratificación á los mismos por el de 9... 150 pts.» (cal suposar que aquests diners són els que va rebre la Colla Nova, puix que la Vella, com ja hem vist, no havia estat contractada «oficialment»); el mateix periòdic verifica, pel que fa a la Festa Major, que «Tenemos una satisfacción en consignar que la del presente año se ha celebrado con una esplendidez, que en nada ha desmerecido la de años anteriores...» i també que «La asistencia de forasteros á la misma fué mas numerosa que el año anterior». De manera semblant, al final d'un plec de fulls que es conserven a l’esmentat Arxiu Parroquial, hi trobem una petita crònica de com es va desenvolupar la festa, encapçalada per la constatació de les dificultats amb què hom es trobava per trobar Administradors: «En el corriente año de 1880 se tropezó desde el principio con la dificultad de Administradores ya porque la piedad y el fervor religioso languidece, ya porque todos los años á causa de los muchos gastos que ocasiona la fiesta quedaba para cubrir un Déficit bastante considerable [...] la Fiesta Mayor de 1880 superó todas las esperanzas que se tenían y dejó un grato recuerdo á los habitantes de esta villa [...] La función cívica en nada desmereció del renombre que tiene en Cataluña la Fiesta Mayor de esta villa. Las danzas populares, las mogigangas y sobre todo las tan celebradas collas dels xiquets de Valls, que este año obraron prodigios de valor y de equilibrio, nada faltó de cuanto sirve para el entusiasmo y alegría de un pueblo».

Ve a tomb també de copiar en aquest punt, per tal de complementar tot el que ja s’ha dit, alguns dels comentaris que, en el seu article «Èpoques d’Or dels Xiquets de Valls», el destacat i ja esmentat aficionat vilafranquí Fèlix Cusiné i Martí divulgava, anys a venir, a la premsa local: «Era en el transcurs de l’últim terç del segle passat com tots sabeu, que les colles vallenques Vella i Nova portades pels famosos caps Isidre de Rabassó i Joan del Querido, secundats pels no menys famosos i també grans castellers Fèlix Fàbregas i Pau de Borràs, que aconseguien aquelles grans proeses, glòria i orgull del nostre entranyable folklore. De totes aquestes gestes, tres sobresortien per la seva magnitud. Foren els colossos: “Quatre de Nou sense forro”, “Cinc de Nou” i el “Pilar de Vuit”, fruit tots ells d’una aferrissada competència sostinguda per un esforç sublim de superació.»¹¹²

Un altre testimoni excepcional

Ens hem fet ressò fins ara dels testimonis de diversos vilafranquins que van tenir la sort de viure i veure, de ben a prop, aquelles proeses dels Xiquets de Valls a la Festa Major de Vilafranca del 1880. Tanmateix, en coneixem un altre, en aquest cas d’un vallenc, que les va viure en primera persona; es tracta d’en Pep de Janillo, casteller de la Colla Vella, qui l’any 1936, resident a la República Argentina, va concedir una entrevista a un redactor de la revista Catalunya, editada pels catalans de Buenos Aires. L’article, publicat amb el títol de «Pep de Janillo, l’home que aguantà el pilar de vuit», aparegué més tard (16 maig) a La Crònica de Valls. Vegem-ne un tast: «Som lluny de la pàtria, i pensem moltes vegades en el Xiquets de Valls, i en parlem sovint amb la gent de Tarragona o del Penedès o d’altres comarques on són admirats i estimats... i de la manera més impensada, ens topem un dia, en plena capital del Plata, amb un “xiquet” formidable, amb un «casteller» autèntic i meritíssim, amb un veritable heroi d’aquelles inversemblants exhibicions atlètiques, el nom del qual restarà evocat a Valls i a les contrades susdites amb l’emoció de les gestes extraordinàries i humils del poble, però que mereixeria ésser exalçat pels versos ditiràmbics d’un Píndar del segle XX. Aqueix home és el Pep de Janillo. Son veritable nom és Josep Serra i Miret. Té vuitanta anys i en fa tretze que resideix a Buenos Aires. És fort i sa, àgil i bellugadís; quan parla dels “castells”, els ulls li brillen abrivats i coratjosos; si fos a la nostra terra, encara s’hi agafaria alguna vegada a la “colla” veterana, si la veiés en perill de fallida, emportat per l’espinguet de les gralles familiars.

—Crec que pertanyeu a una casa on era tradició el culte als Xiquets i la intervenció activíssima a la “colla”. / —És ben bé veritat. El meu pare havia parat força castells. Li deien el Batista de Janillo. Tots els seus fills, que érem quatre, formàvem a la Colla Vella de Valls: el Joan, el Miquel, el Magí i jo. A l’edat de deu o onze anys vaig començar a enfilar-m’hi, i ja ho vaig fer cada any, cada any, fins a prop dels cinquanta. / Quina és la vostra gesta més important com a casteller? / Fou una que va deixar llarga recordança a totes les contrades tarragonines: l’elevació del “pilar de vuit”. A on vàreu alçar-lo? / A Altafulla, per la festa major. Feia molts anys, trenta o quaranta, que no s’havia aixecat. Aquell mateix dia s’havia intentat dues vegades: la primera, pel Mariano d’Altafulla, i la segona, per l’Anton de Rabassó, de Valls. Ambdues vegades havia caigut. Llavors el vam fer nosaltres i en vam reeixir. A segon, hi anava el meu germà Joan; a tercer jo; i a quart, el meu germà Miquel... Fou un deliri d’entusiasme. Després vàrem repetir-lo moltes vegades a Vilafranca, a Tarragona i a Valls, per la Candelera. A Tarragona el vam alçar tres o quatre vegades sense cap fallida. Jo, de segon, l’he parat sovint. [...] A Vilafranca, un any, per la festa major, la Colla Nova va voler fer el “pilar de vuit”, que parava el Jaume Morros, i va caure; després el va fer la Colla Vella, parat pel Manel de Rabassó, i va sortir bé. [...] / —¿Ens podríeu relatar algunes anècdotes remarcables de la vostra vida de casteller? / —La competència entre les dues “colles”, la Vella i la Nova, de Valls, ocasionava contrarietats i facècies molt sovint. Un any, la Colla Vella va anar al Catllar, i en acabar els castells van agafar-nos a tots els Xiquets per tal que no anéssim a Vilafranca, on aquell any actuava la Colla Nova. A la nit, però, ens van deslliurar, i llavors vàrem anar a Vilafranca...».¹¹³ I ja que ha tornat a sortir el nom d’en Jaume Morros, és escaient de contar l’anècdota que explicava el graller vendrellenc Jaume Vidal, Carboner, referent a quan «en un desplaçament que diversos castellers feien a Vilafranca, algú s’apropià, furtivament, en una parada del carro, d’una senalla; però, en adonar-se que es tractava del senatxo d’en Jaume Morros, ho tornà, dient a l’interessat: —“Perdoneu, Jaume, no us havia conegut...”».¹¹⁴

Encara, anys de plètora

Del maig del 1881 són, com ja hem vist en parlar de La Roser i La Muixerra, les notícies que hem manllevat de El Labriego i que informen de la presència dels Xiquets de Valls a les festes que aquestes confraries vilafranquines van celebrar aquell any. D’altra banda, el programa de la Festa Major ens indica que el primer dia arribarà a la Vila «la numerosa y escogida Colla vella dels Xiquets de Valls», mentre que per a l’endemà —diada de Sant Fèlix— anuncia que «los Xiquets de Valls levantarán sus atrevidas y difíciles torres y especialmente el arriesgado castell DE NOU». La cosa s’anima pel que fa al dia 31: «... las danzas y Xiquets de Valls (“Colla Vella”) repetirán los mismos ejercicios y torres que el dia anterior y otra Colla de Xiquets de Valls (“la Nova”) rivalizará y se esforzará en demostrar su habilidad y aplomo en la ejecución de las más atrevidas y difíciles torres, incluso el castell DE NOU».¹¹⁵

La Colla Nova no va poder ser a Vilafranca més que un sol dia perquè, tal com expressa Solsona, «... segons un extens i minuciós reportatge publicat pel diari tarragoní La Opinión el 2 de setembre de 1881, aquesta colla el dia 29 protagonitzava al Catllar una històrica diada en què pràcticament va carregar el quatre de nou net, va descarregar el tres de nou i el pilar de set, entre altres castells de mèrit; va continuar el dia 30, en què va fer, juntament amb castellers catllarencs, la torre, el tres i el quatre de vuit, a més del pilar de sis».¹¹⁶ Per contra, no tenim constància dels castells aixecats a Vilafranca; només El Labriego (15 set.) deia tan poc com que «la colla Vella de los Xiquets de Valls levantó sus arriesgados castillos».

I pel que fa al 1882, cal remetre’ns també a les notícies, ja esmentades, que aporta El Labriego (abril-maig) en relació a les festes anyals d’aquelles dues ancestrals confraries vilafranquines; ja hem vist que potser només es va celebrar la del Roser. Per la Festa Major, el programa anuncia només la Colla Vella i preveia, segons diversos mitjans barcelonins, «atrevidas y arriesgadas torres por los “Xiquets de Valls”». Amb posterioritat, La Gaceta de Cataluña (3 set) informava que «los “Xiquets de Valls” con sus atrevidas y sorprendentes torres causaron la admiración de los vecinos y extraños», mentre que La Publicidad (5 set) deia que la Festa Major va ser fluixa i els Xiquets de Valls «los únicos dignos de especial mención»;¹¹⁷ a l’estat de comptes d’aquest any, podem veure que es dóna «... a Isidro Tondo (el més que llegendari Isidre de Rabassó) por los xiquets (vella)... 700 pesetas» (és a dir, 140 duros), mentre que també hi trobem aquest curiós pagament: «id. para la paja para dormir los chiquets... 15 pesetas»;¹¹⁸ es pot ben dir, doncs, sense por a equivocar-nos, que els xiquets «dormien a la palla».

Pel mes de març del 1883 és quan entra en funcionament el rellotge instal·lat a la façana de l’Ajuntament vilafranquí i aquest fet ens porta a considerar que una sèrie de tres fotografies molt conegudes —en les quals es mostren un tres de nou, un cinc de vuit i un pilar de set— fetes a la llavors placeta de la Vila han de ser, per força, posteriors; aquestes imatges, per cert, van motivar l’encàrrec que, anys a venir, la família Cusiné féu al pintor vilafranquí Carles Quer per tal que les plasmés en sengles aquarel·les de molt bon traç. En relació amb la foto d’aquell pilar de set, se’ns fa avinent d’incloure aquí els apunts que, en el seu article «Vilafranca i els Xiquets de Valls», en Fèlix Cusiné, suara al·ludit, incloïa: «Va haver-hi un temps que a Valls escassejaven els segons pel Pilar de Set [...] i a Vilafranca es simplificava el problema perquè sabien que podien comptar amb el més gran dels germans “Cartié”, i és molt probable que el Pilar de Set que presentem en fotografia sigui parat per ell, ja que l’hereu “Cartié” era dels poquíssims castellers que pujaven sense faixa...»¹¹⁹

Per la Festa Major tornen a venir les dues colles vallenques —com ja hem vist que n’informava El Labriego (29 jul.) en parlar de La Muixerra i La Roser —; i, tal com recull, entre d’altres, Lluís Solsona, no menys de sis periòdics de l’època especifiquen que «aixecarán sas atrevides torres».¹²⁰ Res no sabem, però, dels castells que s’hi plantaren a no ser que les esmentades fotografies corresponguin a aquest any. Procedent de l’Arxiu de la Comunitat de Preveres vilafranquí, coneixem una altra carta d’invitació al «Sr. Cura Párroco de Santa María» —la signa l’alcalde Hermenegild Clascar— «por si tiene á bien concurrir los días 30 y 31 del actual al mediodía en la Casa Capitular á fin de poder presenciar las torres que formarán los Xiquets de Valls y las demás diversiones que tendrán lugar frente a la misma» i també un altre estat de comptes en el qual no consta l’any i que podria correspondre al 1883 (el preu que costen els Xiquets és el mateix que el de l’any anterior) o, més probablement, potser, al 1884 (si tenim en compte que aquest any, com veurem tot seguit, hi va haver una sola colla, mentre que el 1883 n’hi havia hagut dues); sigui com sigui, a més de l’anotació «id.

a los Chiquets de Valls... 700 Pts.», hi trobem aquesta altra, no menys curiosa que la del 1882: «alquiler pajar para los Chiquets de Valls... 15 Pts.», la qual cosa confirma allò que dèiem de dormir a la palla els Xiquets.

Del 1884, ja hem registrat la presència castellera a la Festa del Roser¹²¹ del dia 4 de maig, mentre que — tornem a copiar de Solsona— «El còlera que afectava França amenaçava la celebració de la Festa Major», tot i que el periòdic La Dinastía (18 i 28 ag.) es congratulava de la presència dels «“Xiquets de Valls” que con sus arriesgados y difíciles castillos esparcen la animación por todos los ámbitos de la población».¹²² Finalment, la festa se celebrà, i segons El Labriego (14 set.) «a pesar de haberse organizado la misma pocos dias antes de su celebración, nada dejó que desear por su esplendidez... No faltaron tampoco á dar brillo y animación por las calles las acostumbradas comparsas, descollando entre todas los renombrados Xiquets de Valls, que ejecutaron la difícil torre de nueve pisos».¹²³

Per cert que el vilafranquí Jaume Trius, Pinzellets, conserva, entre els seus papers, l’estat de comptes definitiu corresponent a la Festa Major d’aquell any, en el qual figura, com a segona despesa més important —només superada per la que comportà la contractació de l’orquestra— la que, corresponent als castells, es pagà: «A José Aubareda, representante dels Xiquets nous de Valls, según contrata»;¹²⁴ en aquest contrac-te —el primer conegut de la història castellera, com diu Pere Ferrando—, segons pacte convingut entre els Administradors de la Festa Major i els de la Colla Nova, s’especificava la remuneració que els Xiquets cobrarien en cas de fer el castell de nou i una altra, més inferior, si només feien castells de vuit. Van percebre la quantitat de 210 duros, és a dir, 1.050 pessetes «per haver aconseguit fer un castell de nou [...] confirmat l’assoliment per la premsa local. Relacionat (també) amb els castells anotem 50, 50 ptes. “A Juan Ribera per viajes con D. Luis Pujols a Valls i Sitges para contratar los Xiquets y la Orquesta de Sancho”. Els Xiquets de Valls eren a Sitges per Sant Bertomeu i l’ocasió fou aprofitada per lligar-ne la seva presència a Vilafranca».¹²⁵

A més de tota aquesta documentació, Jaume Trius aporta un altre testimoniatge interesantíssim del compromís —signat amb data 26 d’agost— entre el batlle de Vilafranca, D. Hermenegild Clascar, i D. José Aubareda, representant de «la Colla del (sic) Xiquets de Valls» (no precisa quina, però és evident que es tracta de la Colla Nova, atès que el tal Aubareda era germà del cap de colla. Joan del Querido), en el qual s’especifica que «se le entregue así que haya terminado la fiesta la cantidad de mil cincuenta pesetas si hacen la torre ó castillo de nueve rebajando de dicha suma cien pesetas si solo hiciesen el de ocho»; en una segona clàusula llegim que «la manutención del personal y caballerias y toda clase de gastos correrán á cargo del Sr. Aubareda así como los de viaje y que quedarán á beneficio del espresado Señor los donativos de toda especie que recaude»; finalment, en un tercer apartat es fa avinent que «Será asimismo obligación del Sr. Aubareda costear el precio de dos grallas y dos redobles para que acompañan en sus ejercicios a la Colla del Xiquets»; al final del contracte es fa constar que «A ruego de D. Jose Aubareda que no sabe escribir...» —i al costat mateix del segell de l’alcaldia— signa el senyor Lluís Pujols, suara al·ludit, el mateix que, dies després, tornarà a posar la rúbrica, en nom dels vallencs, al peu d’un expressiu i concís «Recibí 210 duros», que donava fe de la realització de l’anhelat castell de nou. D’altra banda, la intervenció de l’alcalde en aquesta contractació i la data tan propera a la Festa Major corroboren de ple que aquesta havia estat organitzada a corre-cuita.

Encara hem pogut disposar d’algunes altres informacions complementàries –que també guarda zelosament l’amic Pinzellets – sobre aquest afer, segons les quals es van pagar a un tal Antonio Güell per «La tartana para ir con una Comisión a Sitges (el dia 25 d’agost), 22 pesetas y 50 centimos», mentre que el detall de les 50,50 pts. que va rebre el mencionat Juan Ribera (amb data 1 de setembre) el veiem desglossat així: «Agosto. 25: Viaje con Pujols de Sitges a Valls y cena, 10’50 pts. – Agosto 26: carruage de Valls á Tarragona, 15’ pts.; viage de Tarragona á esta, 15’ pts.; abonado á uno de los Xiquets de Valls por su viaje á esta para el ajuste, 10’ pts»; no cal ser gaire perspicaç per adonar-se que aquest xiquet de Valls havia de ser, precisament, el ja esmentat Josep Aubareda, Querido.

Un altre testimoni de la presència castellera en aquella Festa Major del 1884 ens l’aporta un escrit —datat el 30 de juliol del 1885, amb el títol: «Sobre la fiesta mayor de Vilafranca del Penedés» — del jove vilafranquí, ja citat, Pere Bolet i Artigas (el text, el signa conjuntament amb els seus germans, Josep i Antònia); ens en férem ressò el 2002 i en ell es passa revista a «los (balls) que en el año pasado icieron...» i, entre aquests, trobem que «Salían los Xiquets de Valls que hacian sus arriesgadas torres yendo por toda la villa y al salir el ayuntamiento hacian delante de la casa consistorial la torre de nueve y el castillo ó (espadats) de 7 que era lo más costoso y el año 1882 (sic per 1880) se atrevieron hacerlo de 8 digna hazaña de la colla vella».¹²⁶ Del 1884 data també la romàntica «Narració descriptiva de la Festa Major de Vilafranca del Penedès»,¹²⁷ de Gaietà Vidal i de Valenciano (Vilafranca del Penedès 1834-1893), que fa referència a les festes majors que ell havia pogut viure en la seva infantesa —del 1834 al 1850 —, tot i que quan parla del castell de nou la seva versió l’hem de considerar, per força, posterior; vegem tot allò que esmenta en allò que pertoca als castells:

«Un munt atapeït d’homes...»

En el capítol preliminar, que ell titula «Preparatius», hi llegim:

«...I començava a parlar-se de quant donarien per a fer venir la colla vella, i que si no dolien los quartos lo pujarien per sota i fins farien lo de vuit si hi ajudava el Joanet Guatlla amb sos companys...», i més endavant: «los empresaris dels Xiquets de Valls gosaven demanar cinc unces, vuitanta durets rodons per a portar la gent que devia fer lo de vuit davant la Casa de la Vila...». Pel que fa a «La vigilia», també hi trobem alguna cosa: «En la creu de Sant Salvador, esperant, los que de diferents indrets vinguts, del Gornal, de Bellvei, etc., s’havien de juntar amb los Xiquets de Valls [...] Més a prop, los aguts espinguets de les gralles que amb sa tradicional tonada marcaven los moviments d’ascensió dels Xiquets de Valls que pujaven lo castell o los tres pilans o la torre o lo torrot o l’espadat». És al capítol «La diada del Sant» on trobem el text més ampli: «Per lo carrer de Santa Maria [...] apareixien los Xiquets fent los espadats de cinc [...] en lo carrer davant la casa del Comú i enfront la placeta de la Vila (aleshores un espai molt més reduït del que és ara) s’havia anat formant un pilot informe, un munt atapeït d’homes que, en cos de camisa, espitregats i arremangats de braços s’empenyien, s’ajustaven, s’apretaven l’un a l’altre talment com si l’un a l’altre s’haguessen volgut ofegar. I damunt d’ells en pujaven uns altres que també s’ajustaven, s’apretaven i s’atapeïen, i los uns se col·locaven de manera que llurs muscles s’encaixassen en los sota-aixella dels que estaven abraçats i los altres s’encabien dintre del cercle, esquena contra esquena i pit contra pit, en tant que los que al voltant d’ells permaneixien a peu pla, amb mans robustes, nervioses, fortes com estenalles, los mantenien los peus subjectes damunt de les espatlles dels de sota, agafant-los pel turmell, per lo prim de la cama, per les corbes de la pantorrilla, i qui altre no podia, amb sa manassa poderosa feia de contrafort al primer braç. I per tot arreu una munió d’homes, de joves, de minyons, de vailets, de tendres criatures sens més vestuari que una camisa blanca, uns calçotets, la faixa de llana i mig full de mocador vermell cenyit al cap a faisó de diadema, anaven d’ací d’allà per sobre d’aquella bellugadissa mar de carn humana, ferms i lleugers com si es trobassen en una sala, esperant que les gralles donassen el senyal, que tant valia dir com que estava construïda amb la fermesa i robustesa indispensables la base imponent de l’estrany edifici que damunt d’ella es devia aixecar.

I es donava el senyal llençant les gralles a l’espai aquella nota aguda, prolongada, característica, penetrant, que jamai oblida qui una sola vegada la ha poguda oir contemplant tan meravellós espectacle, i damunt d’aquell con truncat, revestit d’una munió de braços, els muscles i nervis i teguments dels quals, semblaven inquebrantables barres d’acer, i format per dos pisos d’homes posats de peus los segons sobre les espatlles dels qui en la terra s’afermaven, anaven enfilant-se uns altres, uns altres i uns altres, formant pisos de tres en tres que s’entrellaçaven abraçant-se mútuament. I quan ja eren sis los pisos, encara anaven pujant dos minyons que constituïen lo pis setè i damunt d’ells s’hi enfilava un vailet que es quedava ajupit per a què per sobre d’ell passàs lo tendre nin que, ferm, serè, ardit, sens que en son cor posassen temor les fortes batzegades que amb son moviment d’ascensió imprimia en aquella esvelta piràmide de carn humana, ni la desmesurada elevació a què s’anava enlairant, en arribar al capdamunt, veritable àngel d’aquell singularíssim castell, que retreia a la pensa la torre babilònica aixecada en los temps pretèrits per l’orgull dels homes a fi i efecte d’escalar lo cel, feia l’aleta en senyal de triomf, en tant que gralles i tabals acompanyant lo moviment dels braços amb tremolós refilet i un redoble vertiginós, invitaven el públic a celebrar amb entusiastes picaments de mans aquella prodigiosa mostra de força, destresa, equilibri i agilitat.

Si, havien fet, sens caure i amb assombrosa prestesa lo castell de nou, i, sens caure i amb no menor prestesa, lo desfeien baixant de rellisquentes i amb tanta lleugeresa i suavitat com si aquells cossos de ferro estassen empeguntats de relliscós sabó, i abans de tocar de peus en terra deu mans, vint mans se disputaven l’honra d’emparar-se d’aquells ardits minyons que, en terminar sa fatigosa i arriscada empresa, es quedaven tan frescos i serens com si res haguessen fet. Tan frescos i serens que no s’havia del tot desembolicat aquell indescriptible garbuix de mans, braços, caps, cossos i cames i, ja en disposaven un altre, i així com abans havien pujat lo castell de nou, amb no menos prestesa aixecaven lo torrot, la torre o los cinc pilans que, en desfer-se per llurs angles, quedava convertida l’agulla central en l’espadat de sis, lo qual, amb pas ferm i, sortejant les embranzides era conduït fins a tocar lo balcó de la Casa de la Vila, on los Administradors rebien amb braços oberts els xiquets i, arrapant-se a la barana lo terç i a la cama d’aquest lo forçut segon, pujaven tots a rebre l’enhorabona i ademés algun dineró». Del dia 31, el Sant Fèlix xic, com l’anomena Vidal, també en podem donar un tast: «...de nou cap al carrer de la Cort, on mica més mica menys se repetia l’espectacle dels balls i, fent los xiquets noves i arriscades combinacions, entre les quals era una de les més notables i sorprenents per l’equilibri que exigia i la força que reclamava, lo fer i desfer per sota lo castell de set.

Vol dir això que, així com per a los altres castells, los que formen lo segon pis s’enfilen damunt les espatlles dels qui estan a peu ferm en terra i los que constitueixen lo terç damunt de les del segon i així successivament, per aquell de qui parlam, puja lo nen anomenat aixecador damunt los dos que deuen constituir lo penúltim pis, mantenint-se arrapat com una llagasta en lo cos d’un d’ells l’anxaneta, o sia, la criatura que deu ésser lo remato del castell. Amb aquesta disposició, dotzenes de braços agafen per les cames els dos vailets i enlairen en pes el grup que formen los quatre esmentats i col·loquen los peus d’aquells de manera que descansen damunt les espatlles dels tres homes que deuen formar lo tercer pis. Quan s’és establert l’equilibri, de manera que no ofereixe perill que puga caure i enfonsar-se tota aquella màquina, fan lo mateix i enlairen tota junta i en pes tota aquella munió d’homes i així successivament fins tenir format dit castell, que es desfà després seguint lo mateix procediment: és a dir, que s’ajupen primer i surten del rotllo los primers, després los segons, de seguida els tercers i així fins lo del capdamunt, i tot a pes de braços, servant sempre l’equilibri, la qual cosa constitueix un espectacle meravellós de contemplar». Una narració, en fi, un xic feixuga si voleu, però no exempta de coneixements i que demostra que per a Gaietà Vidal el fet casteller no deuria tenir massa secrets.

El còlera morbo fa traslladar la Festa Major al novembre

El 1885, tot i que hi havia hagut castells uns dies abans, a Tarragona, per Sant Magí, l’epidèmia de còlera va impedir la celebració de la Festa Major en les dates de costum; però, tanmateix, aquesta fou traslladada als dies 21, 22 i 23 de novembre, quan, segons Solsona, tres periòdics barcelonins anunciaven «las atrevidas torres dels Xiquets de Valls»:¹²⁸ també ho feia El Labriego (15 nov.), tot desgranant el programa: «Dia 21.-...después del toque del Ave-Maria, repique general de campanas, en cuya hora harán su entrada en la población los xiquets de Valls [...] Dia 22.- Al amanecer, nuevo repique de campanas, saliendo á recorrer la población los xiquets de Valls, ejecutando sus atrevidas torres (Déu n’hi do, fer castells de bon matí en ple novembre!). A las 10. Oficio solemne [...] y al regreso del Municipio a la Casa Capitular, los Xiquets de Valls ejecutarán frente la misma sus arriesgadas torres y castillos». Un cop passada la festa, el mateix quinzenal (29 nov.) reporta que «...No faltó el baile de diablos, ni el de gitanas, ni el de pastorets y bastones: una de las collas dels Xiquets de Valls lució sus habilidades en el castell de nou: hasta salieron los gigantes de cierto barrio...»;¹²⁹ es van donar «A los Chiquets... 500 pesetas» i «A Jorge Ribera para contratar los chiquets... 10 pesetas»;¹³⁰ no ens ha de passar per alt que aquest Jorge Ribera podria ser el mateix que, com diu l’Antoni Martorell, havia pujat i baixat el castell de nou, a més de portar el pilar de cinc al llarg de tot el carrer de Santa Maria.

Del 1886, coneixem una notícia que gairebé podem qualificar d’insòlita: la presència dels Xiquets de Valls a la festa vilafranquina de Sant Magí;¹³¹ El Vilafranqués (22 ag.) informava que «en el tren de las 5 de la tarde que viene de Tarragona llegaron los Xiquets de Valls, saludando a los administradores y demás vecinos, con sus arriesgados castillos» i, afegeix Joan Cuscó que «Amb motiu d’aquesta festa de barri els castells, a banda d’aquesta primera actuació, van sortir en processó conjuntament amb el Ball de Gitanes de Vilafranca i els Gegants de Sitges»,¹³² circumstància que confirma El Labriego (29 ag.): «Este año como el anterior han celebrado con grande animación los vecinos de la Barceloneta y calle de la Parellada, la tradicional novena y fiestas en honor de S. Magín. Además de las funciones religiosas que terminaron con muy lucida procesión, hubo gigantes, Xiquets de Valls, ball de gitanas, fuegos artificiales y otros regocijos...»¹³³

D’altra banda, són diversos els mitjans que anuncien els Xiquets per la Festa Major; El Labriego, per exemple, informa (29 ag.) que «Hoy domingo a las 12 del mediodía repique general de campanas, salva de morteretes y llegada de los Xiquets de Valls»;¹³⁴ segons La Renaixensa (14 set.) aquests «executaren ab maestría sas difícils evolucions en las sorprendents torres»;¹³⁵ també ho confirma El Eco de Valls (2 set.) quan diu que «...Después de Tarragona, donde siempre han sido muy estimados los xiquets han concurrido á Vilafranca, donde han despertado gran entusiasmo. Mañana deben trasladarse á Torredembarra...»;¹³⁶ la retribució pactada en l’ocasió fou: «Xiquets de Valls... 1.050 pesetas», mentre que també van cobrar les «grallas aumentadas en los Xiquets... 90 pesetas»;¹³⁷ tot fa pensar que, segurament, hi hagué dues colles aquell any, per la raó que la xifra assignada als Xiquets pujava a més del doble de la de l’any anterior (i és força semblant, com veurem, a la que es pagà, el 1889, per les dues colles); i també sembla clar que no deurien portar grallers suficients. Ve a tomb d’incloure aquí, per tancar aquest any, uns fragments del poema que publicà el vilafranquí Francisco de Paula Sivillà a El Vilafranqués (29 ag.):

«A Vilafranca

Ja veig l’ángel de bronze

Que’l campanar corona

Ja sento las campanas

Que á festa van tocant.

Recorts de la infantesa

Mon cor ara ‘us anyora,

Y duas dolsas llágrimas

Ne relliscan á la hora

Dels ulls que m’humitejan,

Cara avall rodolant

[...]

Avuy estás de festa.

Per tot se senten grallas.

Qu’acompanyan las collas

De los Xiquets de Valls;

Y’ls espetechs se senten

Dels cohets que van pels ayres,

Y las gracias, qu’encisan,

Jo veig dels Figuetayres,

Y veig las Catoninas

De fusta amb sos cavalls…»

Del 1887, sabem que Vilafranca tornà a celebrar la Fira de Maig o dels Enamorats, però també és cert que en aquells anys no s’hi feia actuació castellera de cap mena a no ser que coincidís amb la festa d’alguna de les dues confraries que llogaven els Xiquets. Tanmateix, la nostra vila tampoc no es quedà orfe de castells per Sant Fèlix; ho veiem anunciat, en termes molt semblants, en no menys de cinc periòdics i, després de la festa, La Vanguardia (6 set.) indica que es van fer «sorprendentes torres»,¹³⁸ mentre que l’advocat vilafranquí Josep Cañas i Mañé, a El Labriego (15 set), en una crònica també postfesta major, confirma que «Nuestras calles se vieron animadas del bullicio que producen las danzas características, los gigantes, dragón y xiquets de Valls».¹³⁹

S’intueix la crisi

Aquest és el titular que va triar Lluís Solsona per fer palès que les coses començaven a canviar en el món casteller i que no trigaria a arribar una època de vaques magres. Pel que fa al 1888, diu l’estudiós torrenc: «La Festa Major es va reduir als actes religiosos i socials. No hi va haver ni castells ni balls populars»; segons La Publicidad (11 set.), «la inercia de unos, el egoísmo de otros y la apatía de todos han dado lugar a la desaparición de una fiesta que solo beneficios aportaba».¹⁴⁰ El Labriego (16 set.) també es dol de la situació: «Las tradicionales danzas y Chiquets de Valls que tanto animaban nuestras calles no se notaron en la pasada fiesta».

Al mateix número, Gaietà Vidal i de Valenciano se suma al plany i, tal com dèiem el 1981, ho fa «mitjançant un altre article que titula patèticament: S’és mort la festa major?, un document inestimable per a conèixer les dificultats vilafranquines de l’època (dificultats que es devien fer presents arreu) pel que fa a les anyals solemnitats en honor de Sant Fèlix. Malgrat tot, la qüestió no passà de ser un toc d’alerta, car la festa major vilafranquina ha tingut encara d’ençà aquella data un paper molt important en la història viva dels Xiquets de Valls».¹⁴¹ Amb tot, afegim ara, la crisi no havia fet més que començar...

El testimoni d’en Pere Bolet i Artigas

Tot i aquells mals averanys que hem assenyalat per a l’any anterior, el 1889 va gaudir encara d’una certa entitat castellera, com veurem tot seguit. Fins i tot, els vilafranquins es van animar a contractar, una altra vegada, les dues colles vallenques. El Diluvio (22 ag.), El Barcelonés i La Vanguardia (23 ag.) i Diario de Tarragona (24 ag.) anunciaven «atrevidas y sorprendentes torres y castillos».¹⁴² Sobre la Festa Major d’aquest any, disposem d’un altre testimoni de primera magnitud, el que aporta el ja conegut Pere Bolet i Artigas en el seu dietari¹⁴³ i que motivà que tant l’amic Pere Ferrando¹⁴⁴ com qui això subscriu¹⁴⁵ ens afanyéssim a comentar-lo, a les envistes de la Festa Major de Vilafranca del 2002. El text es passeja a bastament per la nostra festa, amb profusió de detalls, però només farem transcripció de la major part d’aquells fragments que fan referència als castells. Comencem pel dia 29 a l’arribada dels castellers:

«...jo a la rambla a esperar que arribessin los chiquets de Valls, al cap de un quart d’espera, que á mi me ha resultat un segle, han tocat les desitjadas 12 horas [...] Los chiquets han entrat l’una colla pel carre de Sn Francesc i l’altre per la carretera de Tarragona». Més tard, «...tiran cap a casa arcalde (batlle) que es lo Sr. Narcís Güell y que esta al capdevall del carre dels Ferrers, han fet totas dugas collas la torre dels tres de set i els pilans de cinq se ha vist que la colla nova tremolava mes que la vella, per ço ja se sap de sempre que mai es pot posar la colla nova al costat de la vella. Després de haver fet els dits castells s’en han anat a dinar com jo...» (es veu ben clar cap a on decantava les seves simpaties el jove Bolet).

I a l’endemà, «De bon demati las grallas de totas dugas collas de chiquets han tocat la diana pasan per tots los carres despres mes tard junt ab tots los balls pasan per casa de tots los administradors y autoritats y luego quedan libres fins a las 10 que han d’ana a compaña lo ajuntament a la esclesia. Lo temps que tenen lliure van perls carres y fan castells a deban de casas ricas acostuman fe lo pilà perque axis toman lo petit y al mateix temps s’introdueixen per la casa donantlos lo que tenen a bé de eix modo arreplegant forsas cuartos per ço si no fos axis ab los dines que cobran dels administradors non tindrian per res aixo los hi paga tots los gastos, [...] / Eran la una y cuart cuan se va sorti d’ofici afora ya esperaba al ajuntament tots los valls qu’el varen precedi fins a la Casa de la Vila, al comensa’l carre de Sn Maria las dugas collas de xiquets de Valls varen puja lo pilá de 5 y lo varen porta fins a la casa de la Vila, es costum d’aguanta’l pilá (si se pot) fins que ha pasat l’ajuntament aquest any no varen pogué portá puig tots dos pilans caigueren un poch antes de pasá lo ajuntament. Anys enrera y habia un gran punt en pogué portá lo pilá no desde lo comensament del carre de Sn Maria sino que ya comensaban a daban de la iglesia sen per conseguent casi lo doble mes llarch, pero avans y habia uns homas qui eran de bronzo y en sabian mes particularment la colla vella. / Cuan lo ajuntament es dintra la Casa de la Vila y per conseguent surt al balco allevores tots los valls comensant per los gegants, drach, panderets, cercolets, bastons, Moixiganga, etc tots fan lo que pertoca a cada cual es a dir que ballen tot lo que sabent. Cuan han ballat tots los balls excepte’ls xiquets, eixos se posan las dugas collas frente tambe de la casa de la vila tenent la preferencia la colla vella de posarse frente’l balco qui y ha lo ajuntament,¹⁴⁶ comensant deseguida los castells torras y pilans segons a lo que se hajan compromes. [...] / Avans no y habia cap any que no fesin lo castell de nou lo pilá o pilans de sis y la torra de set y la majoria dels anys feyan lo castell de nou la torra de vuit y lo pilá de set» (aquí el text entronca amb el que ja hem citat amb referència al 1880).

I continua la narració pel que fa al 1889: «Eix any varen fer en lo dia de avuy lo seguent. La colla noba va fer la torra de set lo castell dels 4 de vuit com tambe los tres de vuit y per ultim lo pila de sis anan al balcó va caure en lo castell de set y en los tres de vuit pero los va fer (nota del mateix autor: pilá es de un homa sobre l’altre y aixi sucesivament es lo que avans sen deya los espadats. La torra se conte de dos y los castells de mes de dos regularment son de tres o cuatre d’amplada y de 7, 8 o 9 d’alsada). La colla vella no va caurer ni una vegada y en cambi va fer dugas cosas mes que son lo castell de set y lo pila de cinq alsats per sota. / Eran las dugas menos cuart cuan varen acaba a las dugas tocadas se posabam a dina mentres dinabam varen veni a cobra tots los balls a cada un li varem dona 10 centims com cada any. Varem acaba de dina qu’eran las tres tocadas».

I pel que fa a la tarda, «sortin del tivoli men vaig anar a la joventud Catolica de ahon ne soch socio fa uns dos o tres anys quan vaig arriba alli la colla Vella feya lo pila de cinq y me varen dir que un poc antes varios jovens de la meba edad habian fet lo castells dels tres de cinq y altres tres mes lo varen tornar a fer, me va sapigué molt greu no ser tan per veurer als meus companys com paraban com també per probá de pararne un que me hauria agradad molt encara que si u aguesin sapigut a casa no’ls y aguera agradad pero cosas de jovens a mi m’agrada se un poch arrojat y didtinjirme dels altres tinc ambicio de gloria desde petit m’a agradat fe cosas perque es parles del meu nom aixo si molt desinteresat».

En comentar l’Entrada de Sant Fèlix, tornen a brotar a flor de pell les seves preferències: «...las dugas collas de xiquets fent lo pilá de cinq y aguantanlo si podan fins que a entrat Sn Felix. La colla Vella va ser la que monta prime lo pilá deseguida va fer lo mateix la colla noba, pero com Sn Felix s’esta tan temps aturat esperant qui s’acabi lo castell de foch son molts anys que nol podan aguanta eix any va sutsui lo mateix puig lo pilá de la colla noba n’obstant se l’ultim de ferlo no va puguerlo aguanta cayen un poch antes que pases Sn Felix, no va ser axis ab lo de la colla Vella puig va aguantarsa fins a la fi es a dir fins que la profaso junt ab Sn Felix hagues entrat a la iglesia baxanlo luego sen que caigues i lo paraba a segons un homa ben plantat ab patillas que deyan qu’era tabarné de Tarragona al de la colla noba lo paraba un fill de Vilafranca jova ben plantat y’s coneig de molta forsa».

El dia 31, Sant Fèlix xic, la rivalitat entre les colles troba el seu punt més roent: «...avui los balls fan absolutament lo mateix que ahir [...] los chiquets y’ls demes balls ya esperaban qu’el ajuntament sortigues, lo varen acompanya fins a la casa de la vila alli varen fer com ahí, los chiquets avuy han fet lo pila de cuatre desde’l carre de Sta Maria fins a la casa de la vila com es de suposa avuy no han caigut [...] Despres que tots los balls han fet lo perteneixen cap colla a caigut. la colla noba va fer lo pilá de sis per ultim y ans que camines gens cap a la casa de la vila ya se va abalansá perque seguramen debien teni po com qu’es posan tan aprop del balco tot lo varen tomá. La colla Vella va fer lo mateix es a di abalansarse cap al balcó antes de camina gens la colla noba al veurer que la vella feya aixo se va posa a burlarsen los de la vella les contestaban que perque cridaban si ells habian fet lo mateix per mi aixó proba que la colla noba reconeig superioritat a la vella (se ha de sabé que may los de la colla noba han volgut di que la vella era millo sinó lo contrari) perque si una vegada fan com ells ya cridan victoria que farian si ells ho fesin mes be.

Despres que la colla vella ya sen anava, la noba va fer lo castells dels 3 de 7 alsat per sota de modo que avuy la colla noba se ha volgut portá molt be.

Cuan varen acaba de fer los castells sem varem anar a dina varem acaba qu’eran las tres...»

Finalment, com si es tractés d’un presentiment, en el sentit que els castellers vilafranquins podríem recollir les seves vivències i que ens afalagaria que parlés de la que, anys a venir, ha esdevingut la nostra seu social, Pere Bolet ens parla dels Via —estadants de cal Figarot, aleshores— i d’uns castells aixecats al davant de la façana del seu —i ara nostre— casal: «A las 4 de la tarde vareig sortir [...] al pasá per la rambla me vareig adoná que a davant de cal Juan Via (areu Figarot) y habia los chiquets men y vareix ana y mi vareig estar fins a las cinq totas dugas collas de chiquets y eran y tambe y varen fer cap tots los balls per aixo es veritat quel dit Juan Via los habia fet avisar que a una hora fixa y anesin tots los balls, vareig fer lo mateix que a la casa de la vila principalment los xiquets, mi vareig estar fins a las cinq». De tota manera, els Via¹⁴⁷ no deurien ser sants de la devoció d’aquell que esdevindria, al pas del temps, un jesuïta convençut, si fem cas d’allò que etzibava en la seva crònica en comentar la processó del dia de Sant Fèlix: «…la profesó de avuy ha resultat molt lluida en lo pendo dels noix del cual eran pendonistas lo fill de Juan Via (negociant de vi y una de las personas que li agrada mes figura) lo fill del metje Torres i un fill del jefe de la Administrasio subalterna de eix partit...». En fi, un text, aquest de Pere Bolet, que bé es mereix que li haguem dedicat la nostra atenció.

Un any encara de força puixança, però sense castell de nou

El cas és, però, que la descripció que fa de la diada castellera de Sant Fèlix ve a desmuntar la vella teoria que Vilafranca, aquell any de 1889, podria haver estat testimoni del darrer castell de nou del segle XIX. Qui sostenia aquesta apreciació —qui, si no?— era el prohom vilafranquí Antoni Martorell i Panyelles, del qual ja hem parlat a bastament. Ho deixà escrit no una, sinó dues vegades: la primera quan, en el seu celebrat treball «Plenitud i decadència dels Xiquets de Valls», comença dient: «La decadència que han sofert els Xiquets de Valls des de l’any 89 ensà, —últim any que Vilafranca ha vist plantar el cèlebre Castell de nou—...»; i la segona la trobem en un altre dels seus articles, el que porta per títol: «Recuerdos de la Fiesta Mayor de 1889», en el qual assegura primer que: «Las proezas de los atléticos “Xiquets de Valls” que tanto decayeron después del año 1889, seguramente no se verán ya más»; per acabar corroborant que: «Aquel año 1889, de buena memoria para los “xiquets” y sus admiradores, después del Castell de Nou montaron la Torre de Vuit y el Pilá de Set...».¹⁴⁸

Fins a l’aparició del dietari de Pere Bolet, aquestes afirmacions havien estat dogma de fe. I per acabar-ho d’adobar, Pere Ferrando va trobar, cap a finals dels anys vuitanta, un altre testimoni que podia refermar la tesi; veiem allò que ens deia aleshores: «El testimoniatge del vilafranquí Antoni Martorell referent a aquesta actuació queda corroborat amb una altra troballa que acabo de fer en què una crònica escrita a l’època ens confirma la dita consecució. La nota és extreta de la publicació quinzenal de Sant Sadurní anomenada “La Comarca del Noya” i en el número corresponent al 7 de setembre d’aquell 1889 diu: “...No hi faltaren los gegants, drachs y demés balls de carrer, inclosas las dugas collas de Xiquets de Valls, que frente la Casa de la vila alsaren tots dos dias al surtir de las funcions religiosas las atrevidas y perillosas torres de vuyt y de nou...”».¹⁴⁹ Més tard, en conèixer el contingut del dietari, en Pere va canviar, en bona lògica, el seu criteri, tot afirmant que la part final de l’última frase d’aquesta darrera crònica «no és res més que un recurs periodístic».¹⁵⁰ A més, ja hem vist com Martorell s’equivocava d’any en situar l’alçament del pilar de vuit a Vilafranca, el 1881 —i torna a caure en el mateix error en l’article, suara esmentat, publicat a Verde y Azul —, i tot fa pensar que deu passar el mateix pel que fa al que dedica a la Festa Major del 1889, escrit quan ja haurien passat cinquanta-cinc anys des d’aquella segurament impossible i pretesa gesta.

De la Festa Major del 1889 coneixem encara, però, algunes altres coses; segons consta a l’estat de comptes, es fan diversos pagaments relacionats amb els Xiquets: d’una banda, «Viaje a Valls y comisión a Jorge Ribera... 64 Pts. 90 cts.» i, d’una altra, a «Isidro Tondo (colla vella, xiquets de Valls)... 475 Pts.», i a «José Carido (colla noba)... 475 Pts.», mentre que també es paga per les «grallas por la colla vella y por la colecta... 130 Pts.» i per les «grallas por la colla noba... 80 Pts.».¹⁵¹ Donem ara la paraula a Pere Català, qui explica que «A la festa major de Vilafranca “estaban contratadas las dos «Collas de Xiquets»” (“El Eco de Valls”, 1 set, 1889) i trobem indirectament l’execució que hi fou realitzada de bons castells per la ponderació que fa Ballester (Els Xiquets de Valls, pàg. 150): “Com es fan aplaudir per totes les multituds i per tots els personatges! Calia veure i sentir a l’agost del 1889 els eminents actors Antonio Vico i Rafael Calvo mirant-se els castells des de la balconada de la casa del comte Moi a Vilafranca; calia sentir parlar dels xiquets a En Milà i Fontanals i al general Weyler, i a Castelar, i a Balaguer, i a Mella, i al bisbe Belloch (sic. per Benlloch), i a Josep Ixart, i a tants i tants. És impossible veure fer castells i no sentir-se entusiasmat”».¹⁵²

El 1981, nosaltres precisàvem, a més, que a la Festa Major d’aquell any de 1889 «...hi degué haver una gran expectació envers els “xiquets” si tenim present que l’any anterior Vilafranca va romandre orfe de castells. Així,“El Labriego” (15 set.) esmenta que “al mediodía del 29... un gentío numeroso que con ánsia aguardaba la llegada de los intrépidos Xiquets de Valls, elemento indispensable de nuestra anual fiesta, presuroso acudió a presenciar sus primeros castillos que según es costumbre debían levantar frente a la casa de nuestra primera autoridad local”; i prossegueix: “el día 30... las collas vella y nova de los tan celebrados Xiquets de Valls levantando, y en competencia por espacio de más de una hora, sus tan difíciles como atrevidas torres y espadats. En efecto: los miles de espectadores que despreciando los ardorosos rayos de un abrasador sol de Agosto, y en compacta masa, ocupaban no sólo las expresadas vías, si que también balcones, ventanas y azoteas de sus edificios, formando en conjunto el más animadísimo y sorprendente cuadro, quedaron más que satisfechos de la fuerza y equilibrio que en el ejercicio de sus peculiares aficiones desplegaron ambas collas, siendo como siempre, con placer admirados y con entusiasmo aplaudidos”; pel que fa a l’“Entrada de Sant Fèlix” continua el relat: “... y en ambos lados del Templo sus difíciles espadats los Xiquets de Valls y sus cuadros la Mogiganga”; i encara, el dia 31 “idéntica muchedumbre que el día anterior presenció nuevamente las arriesgadas pirámides de cuerpos humanos las dos propias y competidoras collas dels Xiquets de Valls, frente la Casa de la Villa, siendo como siempre con calor aplaudidos”».¹⁵³ Resumint, podríem dir: molta literatura i poc parlar de castells concrets, senyor Pere Alagret!; aquest, com és públic i notori, era llavors el factòtum de El Labriego vilafranquí.

a i c a n c è n a d r a a e r c ll f e a e d l t i s

V a a L c a

És fàcil d’adonar-nos de com durant la dècada dels anys vuitanta de la centúria vuitcentista, si més no en la seva segona meitat, els Xiquets de Valls han anat perdent vigoria. El darrer castell de nou documentat, de manera fefaent, a Vilafranca, correspon al novembre del 1885 i no sabem si se’n va fer cap altre més després d’aquelles dates, a la nostra plaça. L’últim any de la dècada, el 1890, no aporta res de nou que pugui fer suposar una possible revifalla. D’altra banda, la situació econòmica que vivia el país no era per tirar coets, ni molt menys; la fil·loxera havia envaït els vinyars penedesencs —a Vilafranca fou localitzada el 1890, precisament— i acabaria per anorrear les collites de la nostra esforçada pagesia que, fins llavors, s’havia vist beneficiada pels estralls que la plaga de l’insecte malastruc havia produït a les vinyes franceses, amb la consegüent demanda de vi català, a escala internacional, que aquest fet comportà (el 1891, els francesos, un cop recuperats els seus vinyars van deixar de comprar-nos vi i, el 1898, la crisi s’aguditzà encara més en perdre nosaltres els mercats americans).

D’un temps de relativa prosperitat —tot i que no es pot pas dir que poguéssim fermar els gossos amb llonganisses— es va passar a l’ensulsiada més punyent i, de retruc, a l’empobriment de tots aquells que refiaven de la vitivinicultura per a poder subsistir. Un bon estol de camperols va emigrar cap a Barcelona o a la seva rodalia, atrets per la revolució industrial que hi començava a tenir carta d’identitat. I les colles dels Xiquets, que comptaven a les seves files amb un bon contingent de pagesos, també en van patir, inexorablement, les conseqüències, alhora que aquelles places on eren cridats veien empobrides les arques municipals per la situació catastròfica que vivia el país. Amb tot, Vilafranca es va mantenir fidel a contractar-les, fent mans i mànigues per tal de no perdre la tradició; fins al punt que, des del 1890 fins al 1926, que és quan comença, com veurem més endavant, una tímida, però evident, revifalla castellera, només en una ocasió, el 1911 —i encara a causa d’una vaga general—, els nostres avantpassats van deixar de veure castells a la nostra, aleshores un bon punt esquifida, placeta de la Vila.

Comença el declivi

El 1890 —comunica Lluís Solsona— el programa de la Festa Major anuncia «Atrevidas torres y castillos» dels Xiquets de Valls, segons els periòdics El Diluvio i La Renaixensa del 28 d’agost, mentre que El Labriego (14 set.) ens diu que només va actuar una sola colla;¹⁵⁴ en aquesta darrera publicació, Josep Cañas i Mañé documenta la presència de «gegants y drach; una colla de xiquets de Valls; tres balls de bastóns; un de diables y un de panderets; quiscuna d’aquestas comparsas ab la corresponent música de fluviol, tambó, grallas, violí, manxa-borrega y tabals»;¹⁵⁵ aquesta darrera informació es contradiu amb la que aporta Joan Cuscó, quan documenta la presència a la nostra festa, tant de la colla Vella com de la Nova.¹⁵⁶

I pel que fa al 1891, són diversos els periòdics que anuncien la presència dels Xiquets de Valls per la Festa Major, un dels quals, Diario de Barcelona (27 ag.) fa esment a la Colla Vella, mentre que Solsona s’inclina «...per la font municipal que precisa la contractació de la Colla Nova. Es comenta la gran gernació que va contemplar els castells a la plaça i que estava “més apretada que les arengades al barril”...»,¹⁵⁷ segons llegim a El Labriego, (15 set.), el qual també parla dels «atrevits castells, verdaderes pirámides de carn humana, que a l’igual dels demés anys aixecaren enfront la Casa de la Vila los tan esforçats Xiquets de Valls»; Cuscó confirma també la identitat de la colla present a Vilafranca, tot indicant que la Nova va cobrar en l’ocasió 550 pessetes.¹⁵⁸

Un any després, el 1892, s’inverteixen els termes i, segons el programa que publica el Diario de Villanueva (28 ag.), és la Colla Vella la contractada; no podia ser d’altra manera si es té en compte allò que deia La Renaixensa (27 ag.), arran d’una possible sortida a Barcelona per les festes del centenari de Colom (o, més ben dit, del descobriment d’Amèrica): «La colla “vella” que estava mitj desorganitzada (la “nova” ja ho está del tot) tornaría á organitzarse completament»; i el mateix periòdic (7 set.) comenta que «...hem pogut observar que anyalment va disminuhint lo número extraordinari de forasters que en aquellas diadas recorrían nostra població donantli vida. Aquest any, l’aspecte dels carrers poca diferencia era’l dels dias de festa, y si no haguessin sigut los “xiquets”, que’ls animava una mica, ni tan siquiera s’hauría conegut que era la festa»;¹⁵⁹ també precisa que «Per més dol que causi dir-ho, hem de confessar que nostra festa major no s’ha lliurat tampoch de la corrent destructora de tot lo tradicional y noble y gran que d’uns anys á aquesta part ho arrolla tot [...] fins al extrem de que aquest any sols han sortit lo cèlebre drach y’ls gegants, diables y ball de bastons y xiquets de Valls...»;¹⁶⁰ aquesta migrada participació la confirma «Patrici» quan diu: «De mantenir lo bullici y animació per la vila n’estigueren encarregats lo Drach, gegants, diables, bastoners y los sempre admirats xiquets de Valls».¹⁶¹

També pel que fa a aquesta Festa Major del 1892, cal destacar altres informacions, prou eloqüents i alarmistes, que ens brinda l’amic Xavier Güell: d’una banda «la del “Diario Catalán” va incidir en què la colla de Xiquets va exterioritzar desentrenament i desestructuració» i, d’una altra, sobre el dia 29, que «...se echaron todos los vecinos á la calle á esperar la entrada de los tan célebres Xiquets de Valls, los que levantaron en frente de la Casa Consistorial su primer castillo, ó mejor dicho, su pirámide compuesta de cuerpos humanos; cuanto se diga respecto á esas fenomenales arriesgadas y expuestas torres, es poco, pues tan solo viéndolo se puede admirar y apreciar», i referent al 30: «...allí tuvimos el disgusto y sentimiento de ver que por dos ó tres veces consecutivas, al formarse y elevarse las humanas columnas, cayeron aquellas masas con los estrepitosos ayes de los concurrentes, causando vértigo ver aquellos seres expuestos á caer muertos por sus caídas ó cuando menos causarse daños de consideración»; finalment, pel que fa al 31: «...los Xiquets volvieron á emprenderla con sus castillos y caidas».¹⁶²

El darrer castell de nou del segle XIX

El 1893, segons confirmen els resultats, es produeix una sensible revifalla castellera que es fa palesa, sobretot, a redós del castell de «quatre pilans de nou» que, segons tots els indicis, encara es va poder veure al Vendrell, en la diada de Santa Anna d’aquell any,¹⁶³ a càrrec de la Colla Vella dels Xiquets de Valls que, pel que es veu, no estava tan desorganitzada com deia la premsa. Tampoc no ho estava la «Colla Nova de los Xiquets», que veiem anunciada a Vilafranca, segons La Vanguardia (26 ag.), tots tres dies de la Festa Major. Aquesta, com tantes altres vegades, la deurien preparar a última hora si ens atenem al que deia El Labriego (15 ag.): «Nos hallamos ya á mediados de Agosto y todavía nada se sabe respecto a nuestra próxima Fiesta Mayor. Veremos si como en años anteriores nuestra actual Fiesta se improvisará poco antes de su celebración...»; en el mateix número trobem un altre comentari que sembla voler demostrar que el consistori passava de tot: «Habiendo preguntado el Sr. Galtés si el Ayuntamiento había pensado algo sobre la celebración de la Fiesta Mayor, no considerando conveniente encargarse de la misma, se acordó que en el caso de presentarse Administradores se resolveria tratar sobre el particular»; això no obstant, a la fi, l’Ajuntament no és que hi posés el coll, però, com a mínim, se’n va preocupar, tal com recull (30 ag.) el mateix quinzenal: «Como por causa de no haberse presentado este año, según costumbre, los correspondientes administradores [...] el Ayuntamiento [...] ha tenido á bién encargar la misma a una comisión de vecinos [...] no faltando como siempre [...] varias danzas populares, entre éstas los tan indispensables Xiquets de Valls...». Finida la festa, La Renaixensa (2 set.) informa dels «Xiquets de Valls alsant sas atrevidas torres y castells ab gran acert y bona sort feyan brollar arreu la animació y alegria propia d’aquests dias», impressió refermada per El Noticiero Universal (4 set.) amb «los imprescindibles, aquí, “xiquets de Valls” que han levantado frente al Ayuntamiento sus tradicionales torres y castillos, que por cierto este año han resultado bastante superiores á los del año anterior»;¹⁶⁴ també segons El Labriego (15 set.): «A pesar del tiempo lluvioso [...] la Colla Nova dels Xiquets de Valls cumplió admirablemente su cometido»; va cobrar 550 pessetes i, segons opinió de Joan Cuscó, hem de convenir que «d’ençà del 1893 els castellers i els grallers ja van junts i no per separat com fins aleshores i, per tant, hem de suposar que els grallers cobraven directament de les colles [...] els anys 1891 i 1892 fou l’Ajuntament qui va contractar directament els castellers i els administradors només es van fer càrrec de les despeses de la colla de grallers que els van acompanyar» i també, ja que hem parlat del Vendrell, afegim que «el que costava una colla de castellers equivalia al pressupost de Festes Majors com la del Vendrell».¹⁶⁵ Ja hem vist com la Colla Nova tampoc no estava tan desorganitzada com preveia aquell comentari del 1892, perquè dos anys després, el 1894, torna a fer-se present a Vilafranca, tal com anuncia el programa de la Festa Major, reflectit a la premsa barcelonina; però sí que deuria anar escassa d’efectius, si fem cas del que reporta El Labriego (15 set.) a «Nuestra última Fiesta Mayor»: «Los Xiquets de Valls si no salieron tan airosos como los años anteriores en su cometido, no fué por falta de voluntad, sino por carecer del personal necesario que cada día va menguando, como es público y notorio»;¹⁶⁶ tot i això, van cobrar 645 pessetes, un bon pico més que l’any anterior.

El 1895 —quan un mes abans s’havien presentat tres colles de Xiquets de Valls a la Festa Major del Vendrell—,¹⁶⁷ es té constància d’haver-se fet, a la de Vilafranca, almenys un castell de vuit; La Vanguardia (23 ag.) anuncia «...la Colla Vella de los tan admirados Xiquets de Valls que, según costumbre, complacerán agradablemente al público levantando sus castillos» i, passada la festa, llegim a La Renaixensa (7 set.) aquest comentari, un bon punt falaguer: «...dels “Xiquets de Valls” ja podem dir alguna cosa més segura puig aixís com uns quants anys enrera semblava que anavan a grans gambadas a sa desaparició; fa un parell d’anys tornan a reanimar-se en gen i enginy; fent aixó suposar que afortunadament no veurem sa desaparició»;¹⁶⁸ la remuneració baixa una mica, fins a les 600 pessetes,¹⁶⁹ i El Labriego (15 set) informa que «la colla Vella dels Xiquets de Valls se portó bien levantando sus atrevidas pirámides de carne humana, en especial la de ocho pisos, que ejecutó admirablemente»;¹⁷⁰ a més, Pere Català aventura que «a judicar pel cartell de la festa major de Vilafranca del 1932 “des de 1895 Vilafranca deixa d’admirar i aplaudir el cèlebre Pilar de sis”»,¹⁷¹ una notícia, aquesta, que restarà refutada amb el comentari de la festa del 1897, que veurem a continuació.

Del 1896, sabem que torna la Colla Vella, segons que anuncia el programa i la premsa que el recull: per al dia 29, que «l’espinguet de las grallas, comunicant alegría y animació á la vila, li fará saber la entrada de la renomenada colla vella de xiquets de valls que, acte seguit, es dirigirá a la plasa Milá, pera aixecar lo primer castell devant de la casa del Arcalde, D. Manuel Vidal»; per al dia de Sant Fèlix: «Toc de diana per las grallas dels Xiquets» i que, al migdia, aquests «aixecarán llurs sempre admirats y atrevits castells»; a la tarda, «suntuosa professó... precedida dels Xiquets»; i per al dia 31 que: «els atrevits Xiquets de Valls aixecarán per darrera vegada arriscats castells y torres»;¹⁷² també cal dir que els Xiquets van tornar a veure rebaixada la seva nòmina; en aquest cas, fins a les 550 pessetes.¹⁷³

Quant al 1897, Solsona documenta fins a cinc periòdics que anuncien la Festa Major, mentre que, pel que fa als Xiquets, el programa no difereix gairebé gens de la de l’any anterior, amb la petita diferència que, en haver-hi hagut relleu a l’alcaldia, aquests aixecaran «su primer castillo en la plaza de Jaime I.º, frente a la casa del Alcalde D. Alberto Moliner...»;¹⁷⁴ El Labriego (29 ag.) informa que «Hoy al mediodía, salva de morteretes, repique general de campanas, entrada de los Xiquets de Valls [...] A las 3 de la tarde, salida de las siguientes danzas: Drach, Gegants, Diables, Gitanes, Figuetaires, Bastons, Panderos, Moxiganga y Xiquets de Valls [...] Mañana día 30: toque de diana por las grallas dels Xiquets de Valls»; també anuncia els castells i torres per al migdia dels dies de Sant Fèlix i Sant Ramon; i en el mateix número hi trobem reproduït un fragment de la «Narració descriptiva de la Festa Major de Vilafranca», de Gaietà Vidal i de Valenciano, que fa referència a l’Entrada del sant Patró a la basílica; vegem-ne un bocí: «La plaça de l’Oli plena de gom a gom [...] los balls disseminats per la plaça enfront de la iglesia: á mà esquerra la moixiganga ab las atxas encesas formant un grupo per demés vistós: á la dreta los xiquets que havian muntat uns espadats...».

Un cop passada la Festa Major, el nostrat Las Cuatre Barras (5 set.) detallava l’actuació castellera: «...en cuan als “Xiquets de Valls” ens afermem á lo que tenim dit en alguna altre ocasió de que després del decaiment á que habian arribat, tornan á referse notablement. Enguany despres de fer els cuatre de vuit molt fort, que innecessariament repetiren, aixecaren la torre de set y’ls pilá de sis, com feya molts anys no’ls habiam vist tant segurs. Seguint aixís tenim confiansas de tornar á veurer abiat lo castell de nou»;¹⁷⁵ també trobem informació a El Labriego (15 set.): «Gran número de comparsas o danzas entre las cuales descuellan siempre los Xiquets de Valls que llenaron cumplidamente su cometido».¹⁷⁶

A Fem pinya!, féiem aquest comentari en el pertocant a la Festa Major del 1898: «...tot i que les darreres lluites colonials estaven en el seu punt més roent i que no fou organitzada fins a última hora a causa de la precària situació en què es trobava el país, el programa de la festa major de Vilafranca ens informa de l’actuació, tots tres dies, de la Colla Vella dels Xiquets de Valls. Degué ésser, però, una festa major molt desanimada si fem cas del que diu la crònica:“las comparsas o danzas callejeras en regular número” o “si bien en alguna de ellas se observaba menos personal que el de costumbre”. Tot i això,“La ‘torre de set’, a tenor del que indica el cartell de la Festa Major de Vilafranca del 1932, devia fer-se en aquesta vila el 1898, per entrar seguidament en el declivi casteller, puix ‘que fa 34 anys que no la veiem’”».¹⁷⁷

Al programa, hi trobem la variació que «...La Colla Vella dels Xiquets de Valls fent sa entrada á la població, al compás de las grallas se dirigirá á la Casa de la Vila per axecar lo primer de sos atrevits castells...».¹⁷⁸ Sobre els preparatius de la festa, diu Solsona, es parlava a El Labriego (29 ag.) «de quant donarian pera fer venir la “colla vella” y que si no dolían los quartos lo pujarían per sota (un castell de set, s’entén) y fins farán lo de vuyt si hi ajudava’l Joanet Guatlla ab sos companys», una informació que no l’hem de tenir en compte pel fet que no fa referència a l’any esmentat.¹⁷⁹

El mateix comunicador, pel que fa a la del 1899, informa que «El compromís casteller va correspondre a la “renombrada colla Vella dels Xiquets de Valls”», tal com recull de diversos periòdics barcelonins i de casa nostra; també ho detalla el programa (altre cop en castellà), el qual anuncia, a més, «atrevidos Castells y Torras» per al dia 30 i «arriesgadas Torras y Castells» per a l’endemà i també que el primer castell s’havia de tornar a fer, aquell any, davant de la casa de l’alcalde Moliner i no a l’Ajuntament. Solsona també reprodueix dos criteris de després de la Festa Major; d’una banda, el de La Renaixensa (2 set.): «S’han aixecat magnífichs castells per los Xiquets de Valls» i, d’una altra, el de La Veu de Catalunya (5 set.): «Els “Xiquets de Valls” síntesis d’una rassa forta y varonil, se portaren ardits y valents com sempre».¹⁸⁰ Una curiosa notícia sobre la relació castellera Xiquets de Valls/Vilafranca, la trobem al vallenc El Porvenir (2 set.): «Y dale con los dichosos guarda-términos. Según se nos asegura esta semana han sido declarados cesantes dos de ellos que abandonan el servicio para trasladarse á Villafranca con una colla de Xiquets de Valls».¹⁸¹

Final de centúria, amb anunci de quatre de nou

Gairebé un any més tard, el 15 de juliol del 1900, l’Orfeó Català va oferir a Vilafranca un concert extraordinari; així ens el descriu Pere Alagret a El Labriego (31 jul.): «En la segona part despues de la Pregaria á la Verge del Remei, que fou escoltada ab singular devoció, entusiasmá de tal manera al públich en massa lo cant de Los Xiquets de Valls, que ja ans de la sua termenació, no podent contenir lo seu entusiasme, esclatà ab un ruidosíssim repicament de mans. Y en efecte: la rahó no hi mancava; puig lo que en dit cant s’hi sentí no fou tant sols la veu humana, si que també lo só dels tabals y grallas, pero tant gráfich y natural, que no semblava sinó que en lloch del teatre, ens trobessem enfront la Casa de la vila en la mitjdiada del dia de Sant Félix contemplant los castells y torras dels forsuts xiquets. L’éxit fou complert».¹⁸²

Per la Festa Major, el programa anuncia per al dia 29 l’arribada de la Colla Nova dels Xiquets de Valls, que, seguint el costum, faria el seu primer castell davant la casa de l’alcalde Albert Moliner, mentre que, segons que informa El Labriego (28 ag.), es confirma la participació de «las dos collas dels “Xiquets de Valls”; la “nova” contratada por la Administración de la fiesta y la “vella” costeada por medio de una suscripción llevada á cabo entre varios de sus entusiastas partidarios»;¹⁸³ la informació del Diari de Catalunya (26 ag.) és força més extensa: «A la Festa Major de Villafranca del Panadés, ahont, com es sapigut, senten una verdader deliri pels “xiquets de Valls”, sabém qu’enguan hi anirán las duas collas, la vella y la nova, qu’están contrapuntadas, per quin motiu els aficionats á n’aquest sport, símbol d’una rassa forta y valenta, esperan qu’els “xiquets” farán cosas grans desde alguns anys no vistas.

Encara que’ls castells concertats son els de vuyt y demés més petits, se diu que, degut á la competencia d’abduas collas, provarán el quatre de nou.

Ab aquesta noticia, sembla que son moltas las personas que volen anar á aquella vila á presenciar aquell “macht”. Els castells més grossos se farán el día 30, de dotze á duas de la tarde y l’endemá a la mateixa hora, potser se repetirán, segons com vagi la cosa»;¹⁸⁴ també és força il·lustrativa la que trobem a La Veu de Catalunya (26 ag.): «Com aquest any venen las collas Vella i Nova dels “Xiquets de Valls” hi ha gran entusiasme entre’ls partidaris d’un y altre colla, fent-se apostas entre uns y altres per veure qui fará els castells més grossos y mes nets. Encara que’ls “xiquets” fa uns quants anys que no son lo que eran, per haversen retret alguns y mort altres, la circunstancia d’estar aquest any contrapuntats de mala manera, fan suposar que una y altra treuran totas sas forsas y que els respectius partidaris formarán en sos llochs d’honor. Ja’s diu que’ls castellers antichs de més nom pararán y que la colla Vella provara’ls atrevits quatre de nou. Això porta tan enrenou als vilafranquins que aquí no’s parla de res més.

Hi ha verdadera expectació per veure qui guanyará.»¹⁸⁵

De si es va aconseguir o no aquest castell de nou no n’ha transcendit res, per la qual cosa hem de creure que el més segur és que ni tan sols fos intentat; d’altra manera, almenys la tradició oral ens n’hauria fet sabedors; al seu torn, el Diario de Barcelona (28 ag.) confirma que «varios entusiastas han ajustado una “colla” que luchará en competencia con la que han contratado los administradores de la fiesta. Sabido es el entusiamo que éste, que ahora se llama “sport”, produce en este país». I sobre les actuacions d’ambdues colles, poca cosa es pot dir en concret; a La Veu de Catalunya (30 ag.), per al dia 29, hi llegim: «...inmediatament han entrat las duas collas dels xiquets de Valls, que’han saludat al senyor Alcalde, aixecant el castell de set y’l pilar de cinc» i també que «Avui (dia 30) al mitgdia la gran competencia entre las duas collas, en quin acte veurem lo que “poden” fer avui els Xiquets...»;¹⁸⁶ la versió de La Renaixensa (1 set.) confirma els castells del dia 29 davant del batlle, mentre que del dia 30, lamentablement, no especifica cap mena de construcció i només diu que «Terminada la cerimonia relligiosa ‘l M.I. Ajuntament retorná á la Casa Capitular precedit de las típicas dansas y dels Xiquets de Valls. Inmediatament aquestos han aixecat sos atrevits castells. La colla “vella” s’ha lluit de debó, lo qual no ha pogut conseguir la “nova”, ja que sos castells han caygut la major part»; i pel que fa al dia 31:

«Los “Xiquets” aixecaren arriscats castells, haventhi com en lo dia anterior gran competencia entre las duas collas. No obstant, no ocorregué entre abduas parts lo més petit incident, essent tan la colla vella com la nova merescudament aplaudits».¹⁸⁷

Al seu torn, La Vanguardia (2 set.) comença amb l’ordinari: «ante un público numeroso y escogido y frente de la casa de la Villa, los tradicionales “Xiquets de Valls” levantaron sorprendentes torres y castillos», però més endavant arremet contra els castells com a conseqüència de les caigudes: «Sería necesario que fuese desterrándose la costumbre de los “Xiquets de Valls”, pues aparte del gran coste que reportan, dan lugar á escenas poco agradables, pues el hecho de que aquellos inocentes é inconscientes niños se vean obligados á dura fuerza á agarrarse y subir á la cúspide de aquellas columnas humanas, á pesar de hundirse una y otra vez es un hecho que á mi entender, desdice de pueblos que quieren estar á la altura que todos nos creemos haber llegado» i també parla del «gran peligro de que resultase algún contuso, como en efecto así sucedió» i de «los muchos castillos, que al ir a levantar los “Xiquets de Valls” se desplomaban é iban al suelo»;¹⁸⁸ en canvi, la versió del Diario de Barcelona (3 set.), atribueix l’animació de la Festa Major a l’actuació de les dues colles i pondera la seva activitat: «Hala (sic) animado mas el haber tomado parte las dos “collas de xiquets” de Valls. Las atrevidas torres, que levantan frente á la Casa Capitular [...] le da un caracter típico; es general el interés de los espectadores, que quedan susyugados por aquel espectáculo de la destreza combinada con la fuerza, y los aplausos que unánimemente les tributan son demostración de cuan popular es el espectáculo».¹⁸⁹ Finalment, El Labriego (16 set.), gairebé com sempre, es limitava a dir que «las dos “collas de Xiquets de Valls” hicieron de su parte todo lo posible para salir airosos de su cometido».¹⁹⁰

Amb el nou segle, s’agreuja la crisi

El comentari que publicava La Vanguardia el setembre anterior, apostant per la necessitat de desterrar el vell costum dels Xiquets, creiem que esdevé prou entenedor sobre la manera de pensar d’un sector de la societat catalana de l’època —a cavall entre la centúria vuitcentista i la que s’estrenava— en allò que concerneix la cultura popular de casa nostra. Per acabar-ho d’adobar, el més selecte del jovent d’aleshores es veié immers en la voràgine d’un canvi d’habituds que es féu palès, en bona part, a l’hora de triar les opcions de lleure que més podien atreure els qui en formaven part; i així fou com els esports: el futbol, l’atletisme, la gimnàstica, el ciclisme... —i, més endavant, el cinema (també podríem incloure dins d’aquest conjunt el gust per la sarsuela o la creixent estima envers la sardana)— passarien a ocupar moltes estones d’oci de grans i petits en detriment de l’afició pels castells, torres i pilars. D’altra banda, els mandamassos del país es van treure de la màniga unes lleis que, si bé estaven pensades en clau positiva perquè regulaven el treball de l’elenc juvenil a qui encara no li tocava de feinejar, incloïen en aquest mateix sac els nens i nois que feien castells, per la raó que consideraven aquest exercici, no com una activitat de lleure, sinó com un treball remunerat, atès que les colles, com era preceptiu, cobraven de totes les places on actuaven. Amb l’arribada del nou segle, doncs, les dificultats per als castellers s’accentuen i aviat es farà palesa la pèrdua dels castells de vuit; els castellers —ho dèiem ja fa més trenta anys— «...malden per la supervivència, tot trescant per tèrbols viaranys constel·lats d’atzucacs i d’angúnies. La desfeta, sortosament, però, no serà total. Els xiquets, aquí caic, allà m’aixeco, aguantaran gairebé fins al límit...».¹⁹¹

Del 1901, coneixem, pel programa, la contractació dels Xiquets de Valls per la Festa Major; n’informen Panadés Nou (25 ag.) i El Labriego (29 ag.); el primer anuncia, per al dia 29 la «entrada del Xiquets de Valls que farán son primer castell á casa l’Arcalde» i, per al dia 30, que «els Xiquets aixecarán sos piramidals castells», mentre que, per al dia 31, que «tornarán á ferse els balls y’ls Xiquets atrevits castells y espadats»; en el segon, Pere Alagret hi publica un convincent article, en català, sobre «Los Xiquets de Valls» que inclou una partitura del toc de castell i del qual no ens podem estar de donar-ne un tast: «...Y acostuma sucehir molt sovint, que á pesar dels esforsos titánichs que fan los braus xiquets que’l castell constitueixen pera sostenir lo seu indispensable equilibri, aquest oscilant balandreixa com si anés á desplomarse; allavors un unánim y prolongat murmull sortit del fons del carrer y dels balcons y finestras, manifesta lo temor general que domina á tant compacta munió d’espectadors de que’l castell s’en vagi a terra, mes ab un esfors suprem logran los animosos xiquets la major part de las vegadas evitarho, cambiant súbitament la cosa d’aspecte quan las grallas ab aquell indispensable refilet fan la consabuda senyal de que el tendre anchaneta tot fen l’aleta en senyal de triomf passa per sobre el seu company ajupit ab lo qual lo castell de quatre pilans de vuit acaba de tenir l’exit mes complert...».

Un any després, 1902, La Vanguardia (30 ag.) reporta que «Durante todo el día de hoy alegres comparsas y variedad de danzas recorren la población, no faltando entre ellas la tradicional “colla vella dels Xiquets de Valls”, quien con gran maestría admirable han levantado frente la casa Ayuntamiento, arriesgadas torres y castillos», mentre que La Renaixensa (6 set.) informa que «...las tonadas alegroyas de las grallas, anunciaren la entrada dels ferms Xiquets de Valls que, seguits de una inmensa gentada, anaren devant la Casa de la Vila á aixecar llur primer castell [...] Y’ls Xiquets de Valls aquella tarde, en companyía de las demés dansas populars, com l’antich drach, diables, panderetas, bastoners, moxiganga, gitanas, pastorets, etc. encisaren á tothom ab las sevas capritxosas evolucions, animadas per los sons idílichs del fluviol, la gralla y altres rústechs instruments que’ls servían d’acompanyament [...] mentres serenament los Xiquets de Valls aixecaren lo castell darrer aquell dia que era un espedat altívol y com una roca inmóvil»; finalment, El Labriego (15 set.) tan sols confirmava que «Los “Xiquets de Valls” y demás danzas difundieron como de costumbre su proverbial algazara por la villa durante aquellos días...».¹⁹² El més destacable, sens dubte és que «A Vilafranca, el 1902 els castellers assoliren el quatre de vuit (castell que trigaria trenta anys a tornar a fer-s’hi [...] bé que l’autoritzada opinió del nostre col·laborador Emili Miró manifesta que el darrer quatre de vuit d’aqueixa època fou carregat —però no descarregat— el 1908)».¹⁹³ L’afirmació primera es deu a Pere Català i la dedueix del programa de la Festa Major del 1932, quan diu, referent als castellers: «...ja que aixecaran els Quatre de vuit, que no s’han fet a la nostra Vila des de l’any 1902».¹⁹⁴ De tota manera, en converses posteriors hem après que el darrer carro gros¹⁹⁵ descarregat, abans de la renaixença castellera, fou bastit, també a Vilafranca, el 1905.

Pel que fa al 1903, coneixem la informació que ens ha brindat Xavier Güell: «...van haver castells a la festa major de Vilafranca del Penedès. No podia ser d’altra manera atesa la continuïtat d’aquesta tradició a la població.

Una correspondència a La Vanguardia (29 ag.) de Barcelona va anunciar-los de la mà de la Colla Vella dels Xiquets de Valls [...] els tres dies habituals...

Unes primeres línies situen els primers castells el 29 d’agost [...] tot just arribada la colla [...] L’autor, a més, també va estar al cas d’un gran contratemps. La no constitució de l’equip organitzatiu d’habitud de la festa [...] “A pesar de no haber salido administradores para la próxima fiesta mayor [...] serán muchos y variados los festejos [...] pues tanto la Corporación municipal como la Junta de Obra de la parroquia de Santa María, no descansan un momento para ultimar todos los detalles. / El dia 29, á las doce, un repique general de campanas, junto con una ensordecedora traca, anunciarán el comienzo de las fiestas. / A la misma hora la «colla vella dels xiquets de Valls» hará su triunfal entrada, levantando frente a la casa del señor Moliner y Sabater (l’alcalde) su primer castillo. / Por la tarde, las danzas ‘Drach’, ‘Diables’, ‘Gegants’, ‘Bastoners’, ‘Xitanas’(sic), ‘Cercolets’, ‘Panderets’, ‘Pastorets’y algunas otras irán á saludar á las autoridades, y los ‘xiquets’con sus chillonas grallas recorrerán la población, produciendo bullicio por todas partes”.

La lletra, és clar, també va ressaltar les exhibicions davant la Casa de la Vila el migdia del 30 i 31 d’agost, el clou (sic) dels castells a la festa: “A la una de la tarde [...] los ‘xiquets’levantarán sus arriesgadas y atrevidas torres y castillos [...] El lunes dia 31 [...] los ‘Xiquets de Valls’ejecutarán sus sugestivos ejercicios”.

Una altra correspondència, a La Renaixensa (11 set.), publicació catalanista de Barcelona, palesa la materialització de la presència castellera els tres dies previstos: “desde aleshoras los melodiosos sons de las tenoras, dels flaviols y dels sachs de gemechs y’ls monótons y acompasats acompanyaments dels redobles y timbals vibraren sonorament per l’espay, curullant-ho tot de joya [...] Y eran espectacles encisadors, los fornits xiquets de Valls aixecant llurs fermas y altívolas torras y espadats, dessota un cel espléndit, serenament blau y rebent los raigs abrusadors d’un sol estival, devant d’una infinita munió de personas que quan l’intrépid enxaneta assolia ‘l cimall de la torra ó del espedat, mentres la tenora feya vibrar la seva nota monótona y sostinguda, somoguda per la grandiositat del espectacle, esclatava en frenétichs aplaudiments; las tradicionals professons recorrent los principals carrers, precedidas per las típicas comparsas que durant lo trajecte mouhen gran gatzara, sense mancarhi ‘ls intrépits xiquets que de tant en tant enlayran llurs espadats; y las entradas de las professons á la iglesia y á la casa d’un dels administradors, ahont hi deixan la imatge del patró de la vila per ser guardada durant l’anyada, en quins moments al ensemps que totas las dansas ejecutan hermosas evolucions y’l drach volta y revolta engegant foch per tots indrets, y’ls diables no paran ni un instant de disparar, y ‘ls braus xiquets aguantan ferms lo darrer espadat, solcan l’espay infinitat de voladors, y atronadoras morteradas tot ho conmouen. Després d’aquest grandiós espectacle, tothom s’escampa, acaba ‘l brugit, y tant sols se sent la tenora dels xiquets com va allunyantse, entonant un cant de despedida”.

Aquest text, doncs, no destapa cap informació inèdita. Ni tan sols l’envergadura dels principals castells executats. Esmenta l’ús de determinats instruments musicals de la terra. Flabiols, manxes borregues, gralles (“las tenoras”) i tabals. L’acompanyament dels castells amb les gralles. Es concreta el toc de retreta de l’últim dia i el refilar durant l’aleta, d’altra banda, també acompassat amb els aplaudiments dels espectadors. L’acomboiament dels seguicis per part de les comparses. L’espectacle de les entrades a la Basílica de Santa Maria i a casa de l’Administrador. O el súmmum de l’exhibició castellera el migdia davant la Casa de la Vila.

El relat, com tants a la premsa catalanista, sí esdevé una reivindicació amable dels usos ancestrals i el territori de casa nostra. En aquesta línia, s’exalten les comparses del Penedès i, en extensió, del Camp de Tarragona per creure’s que alenaven la noció de comunitat. Per animar les festes majors, quadres de vida i color on els individus fidelitzen els seus vincles. Per adonar-se que tot plegat atresorava uns valors incommovibles que insuflaven la roda de la vida, malgrat la seva senzillesa o a voltes ingenuïtat aparent. De les construccions castelleres, a més, va destacar-ne que expressessin la força i el valor de la gent del país».

Encara que no parli de castells, ens sembla avinent d’incloure aquí, a tall d’anècdota, el comentari que es pot llegir al “Libro de Actas de sesiones del Ayuntamiento de Vilafranca” corresponent al dia 20 d’agost: «...se acordó que el Sr. Alcalde interese á D. Eduardo Maristany, gerente de la Compañía de ferrocarriles de M. Z. y A. (Madrid, Zaragoza y Alicante) red-catalana, para que tenga á bien disponer se rebajen los precios de billete en los trenes durante los día veintinueve, treinta y treinta y uno del actual y uno y dos del próximo septiembre para la mayor concurrencia de forasteros a la fiesta mayor». Segons que sembla, aquesta petició era d’habitud en aquella època.

I del 1904, el programa detalla que, el dia 29, farà «...sa entrada á la vila la renomenada colla vella dels valents Xiquets de Valls, que se dirigiran a la Plaça de Jaume i, pera aixecar lo castell saludo devant de la casa del Sr. Alcalde, D. Albert Moliner»; pel que fa al dia 30, diu que els Xiquets faran «...los sempre admirats y atrevits castells», mentre que els del 31 seran «arriscats castells y torres». D’altra banda, tenim la nova que ens proporciona Lluís Solsona, publicada a Panadés (29-8-1968), en la qual «retreu que en una entrevista que sostingué, el 1962, amb el vell casteller vallenc Pau de l’Angeló (aleshores de 76 anys d’edat), qui havia format quasi tota la seva vida en la “Colla Nova”, aprengué que els dos darrers “pilars de sis” de l’època foren aixecats vers l’àny 1904, per la vallenca “Colla Nova”; l’un, a Vilafranca, i l’altre a Barcelona. Ambdós foren duts al balcó dels Ajuntaments respectius...».¹⁹⁶ I encara que no faci referència directa a Vilafranca, cal prendre en consideració allò que veiem publicat a Diario de Tarragona (16 set.) perquè ens dóna idea de la problemàtica que, sobre la canalla, envoltava el món dels castells: «La Junta local de reformas sociales se propone pedir á la provincial prohiba en toda la provincia que formen parte de las collas de xiquets de Valls los chanetas...».

Per la Festa Major vilafranquina del 1905, el programa es publicà en dues edicions; a la segona, s’anuncia per al dia 29: la «entrada de las duas collas (dels Xiquets de Valls) que se dirigirán a casa l’alcalde Joan Ayxelà» per aixecar els seus primers castells. Aquell any, «l’ajuntament va disposar que s’avancessin tots els actes del dia de Sant Fèlix en una hora per tal que hom pogués contemplar, a l’hora normal dels castells, un eclipsi de sol anunciat per a la dita jornada»;¹⁹⁷ i El Labriego diu que les dues colles dels Xiquets de Valls «estuvieron más afortunadas en el segundo día que en el anterior».¹⁹⁸ A més del quatre de vuit, també es va fer (no se sap del cert si es va carregar o descarregar) la torre de set, tal volta la darrera de la decadència; la datació d’aquesta torre —que, fins i tot, fou editada com a postal— ha estat possible gràcies a un minuciós estudi del vilafranquí Jaume Grau.¹⁹⁹ És precisament a cavall entre els anys 1904 i 1905 que el vilafranquí Antoni Insenser i Bertran publica, a la Revista Musical Catalana, butlletí de l’Orfeó Català el seu documentat treball, en diversos capítols: «El Penedès. Balls, Danses i Comparses»; transcrivim el que fa referència als Xiquets de Valls:

«Els Xiquets de Valls

Més que una comparsa és una institució. Un poble representat per nombroses colles engelosides dels llorers que infinitat de generacions conqueriren amb llurs proeses, la tradició els ho conta i els recorda aquell braó i fortalesa que volen ells sostenir perquè els fills siguin dignes dels pares, perquè els néts no s’avergonyeixin dels avis.

Per això segueixen encara les festes del Camp, de la Conca de Barberà i del Penedès. Allà on van ells va la gatzara, el goig i l’entusiasme que arreu escampen. Tarragona, Reus,Valls, Montblanc, El Vendrell, L’Arboç i Vilafranca són els centres on s’hi guarda el caliu de tan atrevit espectacle, una festa en aquestes contrades sense Xiquets vindria a ser com el pa sense sal i s’hi trobarien a mancar més que cap de les altres diversions, de tal manera que fins i tot aquestes semblarien encongides i com emmantellades d’espessa boira.

Ja quan entren al poble immensa gernació surt a rebre’ls als portals, d’un tros lluny s’ou l’espinguet de la gralla que refila de gust, i el redoble dels timbals que transmeten el frenesí a onades. Els braços dels amics ja s’estenen per a donar-los la benvinguda, amb els Xiquets s’aparellen i no els deixen més mentre són al poble, ells són els que els ajuden, els que els recorden les hassanyes i ardideses de tal any i tal altre, i amb aquestes converses i amb agradosa animació es dirigeixen a casa l’Alcalde o a la Casa de la Vila a fer el primer castell. Surt net, i és clar que surt net amb tan brillant esperit! Cada cos és un tronc de roure, cada braç un semaler i cada mà una grapa de ferro que s’enfonsa per l’espatlla del company formant una massa compacta que s’aixeca com monument al mig de la plaça.

Jo he vist els Xiquets de Valls fora d’aquestes comarques i m’han fet llàstima, no troben companys ni qui els ajudi i comparteixi amb ells els braus exercicis i els recordi llurs victorioses gestes, pareixen com una planta exòtica fora de l’ambient indispensable pel seu sosteniment, les gralles s’enrogallen i perden l’espinguet, als timbals se’ls afluixa el tremp, i aquells cossos que eren troncs tambalegen, i els braços que se’ls veien nerviüts s’encongeixen, i aquelles grapes s’arronsen. Resulta ridícul trasplantar els Xiquets.

Més val veure’ls en aquest sòl que els enardeix, testimoni de llurs atreviments i valenties. Aquí troben els amics que, atapeïts, els enrotllen. Balcons i finestres plens a vessar, la plaça i els carrers que hi donen rublerts de caps que, amatents, els contemplen i admiren embadalits. Aquí s’hi arraparan els amics per a pujar els castells i torres, aquí s’esforçaran per a folrar fins a terços els pilars de set, i no mancarà gent fornida que aixecarà a pes el castell alçat per sota.

En ser migdia i en sortir dels oficis divins, com les demés danses i comparses acompanyen l’Ajuntament de retorn a la Casa de la Vila i, tot esperant que els altres facin llurs respectius exercicis, van discutint la forma d’assegurar el castell, admetent els aficionats que millors condicions reconegudes tinguin i puguin amb ells aparellar-se, disposant a la fi el cap de colla els llocs que cadascú ocuparà.

Les gralles i timbals, amb pausat ritme, han assenyalat el començament. Alhora pugen descalços tres o quatre homes, alts, fornits, encaixant els seus peus sobre les espatlles dels cepats que serveixen de basament, són els segons. Per damunt d’aquests, nerviüts i escardalencs, els terços i al seu darrera els quarts, ja més lleugers, i així successivament anant pujant els de menys edat que van més amunt. No cal dir que a l’animació de les gralles s’hi uneix el murmuri del poble, que sembla que els vulgui ajudar, i l’espectació creix per moments en veure la serenitat amb què els més jovenets s’enfilen per aquella columna humana. Ja està a punt de coronar-se l’estranya pilastra i són dos noiets els que s’atreveixen a tanta alçària, i el castell si flaqueja, si no flaqueja, les espatlles semblen abaixar-se. Si les cames no s’aclofen, aguantarà. Els cossos ja tremolen, els nervis dels braços s’ensoguen, les suors baixen regalimades de pis en pis. Els ulls, esverats, com si volguessin sortir de lloc. Ànim, que poc falta! L’aixecador, un nen de vuit anys, ja s’hi ajup, i l’enxaneta (una criatura) el segueix, s’hi eixancarra, ja és al cim i, alçant ses manetes, assenyala el cel, ple de fervor, cantant victòria. En aquest punt les gralles indiquen el compromís amb una nota estrident, llarga, fins que veuen escorre’s lleuger, castell avall, el que ha servit de cimal, i vénen llavors els hurres del poble, els crits entusiastes dels aficionats, els estrepitosos aplaudiments de tot un poble.

Després d’aquest castell, que l’hem arribat a veure de nou pisos no fa gaires anys, encara s’entretenen a fer torres i pilars, fins que el darrer el porten al balcó principal de la Casa de la Vila, on s’hi enfilen quasi tots ells.

En ser l’endemà, de matinada, són els Xiquets els que trenquen el son però, com que la gent va fatigada i tipa, quin bo hi ha de tombar-se pel llit tot escoltant les frescals i encisadores notes de les albades! Talment ajuden a descansar.

Acompanyen també la processó en tot el tomb, lluint son mèrit amb els pilars de quatre o cinc pisos, que aguanten per temps inusitat. La tonada especial que hi sonen les gralles és tranquil·la i falaguera, i en ser enfront de l’església, entre l’indescriptible brogit d’orquestres, borregues, flabiols, panderets i bastoners, i els espetecs d’innombrables focs i coets que eixorden creuant l’espai, ja refan castells i torres a banda i banda del portal com guarda d’honor del sant Patró que, passant entremig d’ells, se n’entra al temple essent aclamat i victorejat per la gran gernació que hi acut.»

Antoni Insenser i Bertran

Del 1906, sabem pel programa que, el dia 29, «farà la seva entrada a la vila la Colla Vella dels atrevits Xiquets de Valls, aixecant el primer castell enfront del domicili del Sr. Alcalde D. Pacià Amiguet» i també que, el dia 30, «els xiquets de valls aixecarán amb l’esforç y lleugeresa que’ls caracterisa sos piramidals castells y torras», mentre que, el dia 31, «els sempre aplaudits Xiquets de Valls improvisaran novament sos admirables Castells y Torras». És probablement a l’època corresponent al primer decenni del segle XX, on hem de situar el moment que —des de Nova York, on havia anat a viure— descriu el vilafranquí Joan Regull i Pagès, en el seu reeixit poema —evocador i nostàlgic a la vegada— «La Festa Major de Vilafranca de fa més de quaranta anys», publicat a Panadés (23 d’agost del 1952), del qual retenim allò que fa referència als Xiquets de Valls:

«...I corrents cap a la creu que arriben els castellers.

Els carros tots en filera, els matxos plens de suó...

I ja es veu la barretina de l’Isidro Rabassó.

Vénen de Valls, de la Torre, quatre o cinc de Vimbodí, i al poc refila la gralla de l’insigne Caterí...»

Hem pogut adonar-nos, a través dels programes de festes majors precedents, de com l’arribada dels Xiquets a la Vila era un dels actes destacats que protagonitzaven aquells homes de casta, bregats en mil i una epopeies castelleres. A la Creu de Sant Salvador, s’hi aplegava tota una munió de gent que els acompanyava fidelment i entusiasta fins al domicili del batlle de torn —o bé fins a l’Ajuntament— on aixecaven el primer castell, diríem «oficial»; la tradició oral ha perpetuat, a més, la memòria secular d’un altre castell, encara més primerenc —d’aquest, podríem dir que el feien d’estranquis — que oferien els castellers als estadants de ca l’Esteve de les Mares, cap al final de la carretera de Tarragona, a canvi d’un barralet d’aiguardent i abans de fer cap al centre de la Vila.

Una colla de Gràcia a Vilafranca

«Amb referència a Vilafranca [...] Fèlix Cusiné (al periòdic «Acción», Vilaf., 3 oct. 1964) consigna: «No recordem cap Festa Major sense Castells. Dues vegades, però, anava a produirse la dissort. L’any 1907 la colla Nova estava desorganitzada i l’Isidre Rabassó, cap de la colla Vella, valent-se d’aquesta circumstància, a l’hora de la contracta es va posar intransigent en les seves pretensions. Un dels administradors d’aquell any, el senyor Pepe Ros, que portava la veu cantant, no va cedir, desestimant el seu concurs. A Vilafranca va haver-hi aquells dies gran estupor en saber-se que no hi hauria Castells. Una «colla» improvisada de Gràcia va resoldre la situació i, malgrat tot, es feren castells de set i pilar de cinc. L’altra vegada va ésser el 1921...»;²⁰⁰ de fet, com veurem més endavant, fou el 1911 quan no hi hagué castells, mentre que el 1921 es feren solament alguns pilars i/o castells molt menors; tampoc no es pot dir que fos la improvisació una de les característiques d’aquesta colla gracienca, car ja feia uns quants anys —hi ha referències corresponents a l’últim quart del segle XIX — que els seus castellers duien a terme alguna activitat puntual (la formaven gent diversa, molts d’ells provinents del Camp de Tarragona i el Penedès, desplaçats a causa de l’estrall produït per la fil·loxera); i tampoc no podem descartar que, a Vilafranca, gaudís d’una col·laboració ben plausible a càrrec dels nombrosos aficionats que, habitualment, prestaven el seu suport als Xiquets de Valls. Segons com sembla, deurien ser aquests Xiquets de Gràcia (un nom que no ens consta que fos emprat llavors) els figurants d’una pel·lícula sobre la «Festa Major de Vilafranca de 1907», que fou anunciada amb aquest títol —i amb l’afegitó de «ab los Xiquets de Valls»— al Cinematògraf de Valls, un any després.²⁰¹ I encara ve a tomb de dir que fou precisament aquest any 1907 quan es va posar el nom de Xiquets de Valls a un carrer de la barriada barcelonina de Gràcia que, encara avui dia, s’anomena així.

Segons Emili Miró, aquest any 1908 fou carregat a Vilafranca el darrer quatre de vuit de la decadència. Ho explica Pere Ferrando: «...mentre el vendrellenc Emili Miró i Fons (1900-1993) l’havia datat (per testimoni del seu pare) el 1908, el casteller de la colla Vella vallenca Albert Parés Batalla “Asbert de Parés” (1917-2006) que també recollia el testimoni del seu pare, el datava el 1905. Al final, tots dos van acordar que el del 1905 era el darrer descarregat i el del 1908, el darrer carregat».²⁰² Sobre aquest darrer carro gros, el mateix Miró postil·lava: «...Era l’any 1908 i després ja no es va provar més. Així es donava l’adéu-siau als castells de vuit i no podien escollir cap lloc més adient que la Plaça més castellera...»; a continuació, afegia aquesta sucosa anècdota: «El desenllaç d’aquell dissortat 30 d’agost de 1908, l’avi Xaconet me’l va contar d’aquesta manera: “—Com sabeu —va dir— a Vilafranca s’hi anava tres dies, però a la vigília solament hi anaven els castellers indispensables per anar a fer la salutació a les autoritats, i a l’endemà hi anava tot el gros de la colla. Jo, que pujava al quart, hi havia d’anar l’endemà; però quan vaig arribar a l’estació, el tren ja havia marxat. Al veure el Rabassó que jo no havia arribat, va fer pujar un casteller que es deia Just i, com ja sabeu, el castell va caure”.

El que és anecdòtic d’aquest 4 de 8 és perquè va caure, precisament, pel casteller que es deia Just i que va ocupar el lloc que havia de pujar el Xaconet, i l’avi Rabassó, que sempre en tenia una de bona, va dir:“El Just ha sigut ‘just’de nom i de fets”».

D’altra banda, també caldria datar per a aquest 1908 el darrer quatre de set amb l’agulla al mig, si féssim cas d’allò que esmenta el vallenc Pere Mialet en el seu article: «Els “castells” al Camp i al Penedès», quan, en parlar d’aquesta construcció —que fou descarregada el 1930, per Sant Fèlix, a Vilafranca— assegura «que feia vint-i-dos anys que no s’havia aixecat»;²⁰³ ocorre, però, que si volia referir-se al global de les places castelleres, hem d’objectar que encara s’havia pogut veure a Valls, el 1916, amb motiu de la col·locació de la primera pedra de la que esdevindria la Biblioteca Popular de la capital de l’Alt Camp, mentre que també hauríem de considerar incert el raonament si fos vàlida la informació que, com veurem, aporta el periòdic vilafranquí Acció (6-9-1930) i en la qual s’assegura que feia trenta anys que no s’havia vist a Vilafranca.

Pel que fa a l’any 1909, el programa —a l’aleshores quinzenal Acció (29 ag.)— assenyala, per al dia 29, que «...els Xiquets de Valls, d’arrivada a la Vila, anirán al meteix domicili (el de l’alcalde Santiago Güell) a muntarhi’ls primers castells», i també que «A les tres de la tarda, la Banda, els Xiquets y les Danses, farán la passada pels carrers de la Vila...»; res de nou pel que fa als dies 30 i 31: castells a migdia davant l’Ajuntament i al llevant de taula a la tarda, per les cases, mentre que a l’entrada de Sant Fèlix a casa l’Administrador de torn, destaca «’ls espedats dels Xiquets de Valls».

Del 1910, també trobem el programa a Acció (28 ag.) i és calcat al de l’any anterior, amb la diferència que l’alcalde era llavors Antoni Vinyals, «en lo qual domicili els Xiquets de Valls, després de la tradicional arribada a la Vila muntarán els primers castells»; en el mateix periòdic (4 set.), un comentari sobre «La Nostra Festa Major» denuncia que les coses no anaven per bon camí: «No hi ha dubte que cada any s’ensopeix mes y mes. Cada any mes y mes s’acentua cert esfors pera apuntalar un arcaisme que de velluria va cayent. Els balls y danses populars son ya per nosaltres coses exòtiques que ya no s’avenen al caracter y al refinament que’l sarcasme dels temps presents ens han imposat [...] Y exigeix un esfors el ressucitar ab medis gens naturals el cadavre (sic per cadàver) de les velles costums y ferli congestionar danses macàbriques, que per llur exotisme ya ens han plagut prou...».

D’aquest any data, com ja hem vist, la publicació, al periòdic vilafranquí Lluitem! (29 ag.), del magnífic treball d’Antoni Martorell que hem transcrit oportunament en parlar de l’Època d’Or castellera del segle XIX; en el mateix número, el també vilafranquí Anfòs Sans i Rossell escriu, amb un vocabulari un xic peculiar, sobre «Els Xiquets de Valls» amb aquests mots lírics: «M’agrada veure’ls. L’inefable cor meu batega cuan, ardits, braus, s’enfilen els uns damunt els altres y formen en conjunt talment com un gai castell inexpugnable.

Tot jo tremolo...

Una emoció profonda, boi santa, fa ivarsosament (sic) la sanc adollarme al contemplarlos.

Y ben suau penso...

Penso qu’ells, en llur mutisme tràgic duen la representació precisa dels elements constitutius d’una rassa.

Allà, en les formes plàstiques qu’executen, pels alegres raigs del sol màgicament daurades, sotjarhi m’apar el dalit qu’empeny, la unció que relliga y la fortesa que aguanta. Qu’és a lo que nosaltres, catalans, hauríem de retre culte fervosissim, les tontes rutines y els prejudicis menyspreuantse».

I encara hi trobem, a més, un article sobre les «Festes Majors», a càrrec del vendrellenc Andreu Nin, en el qual arremet contra les modes imperants i mostra la seva profusa admiració per la Festa Major vilafranquina; vegem-ne un tast: «Les festes majors han sigut llastimosament desnaturalisades. Nosaltres considerèm llògica, naturalísima aquesta evolució; mes, entretant les festes majors actuals no siguin sustituides per altres que, més en consonancia amb els nostres temps, siguin dignes successores de les primitives, anyorarèm aquells temps passats en qu’els Xiquets de Valls, els balls populars y les gralles matisaven d’una innegable i originalíssima bellesa les nostres festes majors. Per això la vostra, amics vilafranquins, ens es altament simpàtica, ja que les costums i les tradicions de la nostra terra sembla s’hagin aixoplugat, empeses per la forsa del temps, en aquesta xamosa vila penedesenca y que, al arribar la data de vostra festa capdal, vulguin, ufanoses, exteriorisarse manifestant llur antiga grandesa y explendor. Abandonar vostra vila després de la festa major, deixa en el cor certa recansa...».

No podem tancar aquest any sense incloure aquí alguns dels comentaris que Josep Masachs i Jover va escriure sobre els seus records d’infantesa de la nostra Festa Major: «Les coses han canviat molt, en el anys que ja tinc jo. Recordo que venien els Xiquets de Valls, ja en època de decadència, i arribaven amb el tren de quarts de dotze i menjaven a la Fonda del Campanar, a Cal Quel: i dormien a la pallissa de l’avi Solsona, al carrer de Sant Pau. Allà hi tenia botes, totes les eines. Si feia massa calor, els més calorosos, sortien al carrer. Jo, que vivia on encara m’estic (al carrer de Ponent), els trobava dormint a la voravia. Els pressupostos han canviat molt, ja ho veieu. Guardo una “Esquella de la Torratxa”, on hi ha un escrit de l’any 1910, que es titula “La decadència dels Castellers”. Aquesta davallada va durar fins als anys trenta, quan es van revifar. I ja van tornar a fer castells de vuit...».²⁰⁴

Una Festa Major sense castells

El 1911, com ja s’ha exposat, és l’únic any en tota la decadència castellera que Vilafranca resta orfe de castells. Ho explica així el vilafranquí Manuel Güell i Barceló: «...una vaga entre serradors i amos, a la qual van afegir-se els boters i posteriorment altres importants sectors de la Vila, va estar a punt de fer trontollar la Festa. Van venir pocs forasters a la Vila i es van fer els actes religiosos, encara que l’Ajuntament no anés a Ofici. Va ser, per tant, una festa enrarida pel problema laboral abans mencionat».²⁰⁵ No hi hagué, doncs, castells i des de les pàgines d’Acció (27 ag.) —signa l’article L. Cadena— prou que se’n dolien:

«Veus aquí lo que hauria fruit la nostra població y’ls forasters que l’haguessin visitada, si el conflicte, avuy encara sense solució, entre obrers y patrons, hagués permés la celebració de la típica festa major d’aquesta vila.

Enguany hem d’acontentar-nos ab aquesta remembrança. Deu vulga que un altre any puguem assaborir la festa en tota sa plenitud», i continua: «...els Xiquets de Valls, recort de la fàbula mitològica dels Titans que, posats els uns demunt dels altres volían escalar l’Olimp sens poquer arrivar-hi, ans al revés cayent y desfentse, demostran que ni la forsa ni’l brahó son prous per arrivar a la gloria...»; finalment, amb referència a l’Entrada de Sant Fèlix trobem aquesta sentència: «A banda y banda del Temple’ls Xiquets hi aixecan dos pilans; no poden entrar a la gloria per mes que pujen...».

També la inesgotable vena literària de Pere Alagret —que sovint signava amb el pseudònim de Patrici, com ja hem vist— el menà a escriure a El Labriego (29 ag.) un vibrant article: «Els Xiquets de Valls y’ls quatre pilans de nou» del qual retenim el text final: «...la tan celebrada torre de nou ha passat ja á la historia per a no tornar mes; puig habent mimvat de una manera notable la afició á semblant espectacle per falta del corresponent personal, degut á tal causa avuy ab prou treballs logra fer-se el castell de set, be pot dir-se que la torre de nou ja no’s veurá mes. Mes no obstant, á tan antiga com popular diversió no li mancan no els séus contraris quins la tractan injustament de barbre. I, qui sab si la major part dels tals, ab tot y voler fer gala d’un gran humanitarisme combatent aytal espectacle que á no esser per una raresa es causa de desgraciats accidents, en cambi disfrutan y s’entusiasman asistint al Espectáculo nacional, contemplant impasibles les victimes que á diari ocasiona tan combatuda diversió! ¿Es tal vegada perqué les corrides de toros significan la civilisació y’l progrés, y’ls Xiquets de Valls l’oscurantisme i la barbarie?»;²⁰⁶ com es pot comprovar, el debat toros vs. castells ja arrelava llavors amb força i encara trobarem algun altre text que avalarà la seva vigència; d’altra banda, no és cap secret que els castells de nou (Alagret els engloba dins la denominació genèrica de torre de nou) haurien de tornar, per la porta gran, al cap de setanta anys, al bressol casteller.

Castells «de pel·lícula»

De l’any 1912, el programa explica que a la Casa de la Vila, «...aniran tambe’ls Xiquets de Valls (colla nova) a fer-hi’ls primers castells» i que a la tarda del mateix dia 29: «Danses y’ls Xiquets visitarán les cases de les Autoritats...» (pels dies 30 i 31 diu el de costum). A l’Arxiu Històric Comarcal de Vilafranca es conserva una filmació que reporta l’acte d’inauguració del monument a Milà i Fontanals, en el marc de la Festa Major, i en la qual també s’inclouen imatges de castells; la protagonista és, com hem vist, la Colla Nova —de l’Escolà— dels Xiquets de Valls²⁰⁷ i, d’entre el repertori que va oferir aquell dia, s’hi distingeix un pilar de quatre a la Rambla de Sant Francesc, un tres de sis al carrer de la Cort i els quatre i tres de set al davant de l’Ajuntament; hom ha fet notar que «un dels detalls curiosos a tenir en compte és el fet que la gent aplaudeix en el moment del seu coronament, malgrat que llavors les construccions no es consideraven completades fins que es descarregaven».²⁰⁸ Aquest document cinematogràfic, amb les imatges corresponents, desmuntaria la hipòtesi que aquell any encara es va poder veure, a Vilafranca, el quatre de vuit, tal com assegura el periòdic El Poble Català (31 ag.): «Després tingué lloc a la plassa un festival popular, en el que les danses o balls populars han evolucionat o executat llurs arguments a semblanza dels mitgevals autes sacramentals, el drac engegant alenades de foc, els gegants ballant, els diables evolucionant y les colles dels atrevits Xiquets de Valls aixecant, en competencia, les arriscades torres, castells, espadats y pilans, mentre les gralles, tabals y músiques coronaven l’arribada de l’enxaneta al cim del castell de vuit»;²⁰⁹ l’expressió «en competència» indueix a pensar que hi podria haver dues colles a plaça, supòsit que desvirtuaria la constatació en el programa que només va participar a la festa la colla Nova —que, en aquells moments es trobaria clarament per sota de la Vella quant a possibilitats de reeixir en l’intent—; el setmanari Acció (25 ag.), en referència al dia 29, en confirma la presència: «...cap a la Casa de la Vila (l’alcalde ja era llavors Silvestre Mata, el qual esdevindria ben polèmic un any després) ahon aniran també’ls Xiquets de Valls (colla Nova) a ferhi’ls primers castells», mentre que El Labriego (15 set.) també parla dels «primeros castillos frente a la Casa Capitular, cuya nueva fachada (l’actual) se inauguró aquel dia...».

En qualsevol cas, com manifesta Xavier Güell, «... tot plegat, ratifica el rol de Vilafranca en els castells. Un paper, d’altra banda, no assumit per tots els veïns a l’època. El 1912 a Vilafranca també va defensar-se la substitució de les manifestacions dels seguicis festius per activitats més llustroses i de moda: “solo faltaba que con los centenares de pesetas que cuestan los Xiquets de Valls y las otras danzas, se hubiese contratado otra música para hacerla tocar en otras plazas y calles, es decir, repartirla por todos los distritos del pueblo porque todos contribuyen con su alegría y sus cuartos; entonces se hubiese notado un desbordamiento de satisfacción y encauzado la fiesta por el sendero práctico de su triunfo total”»²¹⁰ —és a dir, radicalisme en estat pur, sí senyor!—. Els Xiquets, segons un estat de comptes de la Festa Major dipositat a l’Arxiu Històric Comarcal de Vilafranca, van cobrar dels Administradors 825 pessetes, de les quals 675 eren pel concepte «Xiquets. Preu de contracta», 125 pel de «grailles», i 25 per un ambigu «Local acompanyar y grailles».

Un programa controvertit

El 1913, essent alcalde de Vilafranca el senyor Silvestre Mata, el programa de la Festa Major, a diferència dels anys anteriors, fou editat en castellಹ¹ —anunciant, sense especificar cap colla, «castillos» i «torres»— amb el natural rebombori que aquest fet ocasionà, atès que molta gent no s’explicava el perquè d’aquell canvi. El vilafranquí Acció (17 ag.) manifestava obertament que «ho deplorem com a catalans i com a vilafranquins», tot demanant que «s’esborri del programa que nostra festa és la més típica de Catalunya», perquè «hi ha coses que en aquest temps ja resulten ridícoles»; dies després, el mateix setmanari (24 ag.) acaba de picar les crestes als responsables del capgirell i avisa que en el proper número «hi haurà un comentari dels actes i que allò serà... el més típic de la més ex-típica Festa Major de Catalunya».

Manuel Güell explica així tot l’enrenou que es va generar al voltant d’aquest afer: «...En el número de Festa Major del diari “Acció” es publica, a la portada, tot el programa d’actes en català, fent mofa de la mala traducció que s’ha fet dels noms dels balls i del redactat en general. (Com a curiositat, van traduir els capgrossos com a enanos i el diari hi explica, amb fina i punyent ironia, que en castellà són cabezudos)...²¹² Fetes així ja les coses, uns companys d’“Acció” van fer imprimir 2000 programes de la Festa Major, en català, al Vendrell, pagant-los de les seves butxaques. Diuen que ja des de l’estació del tren van començar a repartir i després van fer-se córrer des de cal Pujol. L’alcalde, en saber-ho i fet una fura, va anar a cal Pujol i va agafar els 300 exemplars que quedaven per repartir. Després va imposar una multa al procurador Joan Olivella, un del grup que en va repartir, per valor de 25 pessetes, al·legant una Llei d’Impremta. El mateix diari que explica els fets obre una subscripció popular per pagar la multa. Però la cosa no va acabar aquí, sinó que va arribar a les altes esferes. Es presenta recurs al Governador Civil de Barcelona i s’ha de reconèixer que l’alcalde ha actuat de manera improcedent i que el programa no anava en contra de cap llei d’impremta. La premsa barcelonina en parla. Va ser aixecada la multa. No se sap ben bé què en va fer, l’alcalde, dels 300 programes presos de cal Pujol...»;²¹³ en aquests programes editats en català hi figurava, a peu de pàgina de la portada, aquesta dita —el cèlebre Dant n’és l’autor— ben alliçonadora, per cert: «Vergonya eterna als qui, renegant de sa propia llengua, alaben la dels altres».

Hem tingut accés al text en el qual, des de l’esmentat setmanari, es denunciaven els disbarats que contenia el programa en castellà; hi llegim: «sortiran “drac, gigantes, diablos, bastones, gitanas, figuetaires, enanos (en castellá se’n diuen cabezudos) y los típicos xiquets de Valls”. El pobre drac, els figuetaires, lo mateix que’ls xiquets, no han hagut traducció possible; prou traduien dragón, chicos de Valls, empro al trobar-se amb els figuetaires, aquí fou la bona! Etimològicament figuetaire prové de figues quina traducció castellana son higos i al compondre-ho els sortia el ball dels higateros, d’aqui que al veure la desigualtat de la cosa s’han confessat impotents, deixantho tal com era».

De nou cedim el protagonisme a Xavier Güell perquè ens informi d’allò que oferia altra premsa del moment; la primera notícia és de La Veu de Catalunya (28 ag.): «Allí son en gran número els balls i comparses com el Drac, Gegants, Nanos, Figuetaires, Gitanes, Bastons, Panderos, Cercolets, Pastorets, Moixiganga, Xiquets de Valls, etc., etc., que encara surten pels carrers animant-los, sent la delicia de la quitxalla i dels grans. / Allí es conserven encara aquelles lluïdes professons i és fa encara amb tota sublim esplendor aquella superba entrada del Sant a l’iglesia, que és l’admiració de tots els que tenen la sort de poderla veure... / Enguany, a més, sembla que allí els catalaníssims Xiquets de Valls volen fer-hi un va-hi-to, i tornaràn a aixecar-hi el grandiós “castell de vuit”, la dificilíssima “torre de set” i altres castells que anys hà no podíen fer-se» (cal posar l’accent en aquesta darrera afirmació, perquè entenem que desfà qualsevol sospita de si l’any anterior s’hauria coronat un castell de vuit); la segona aportació és de la publicació vilafranquina Acció (7 set.) i, com passava sovint, no aclaria res de si els Xiquets havien reeixit en les seves pretensions i es limitava a postil·lar, sota el títol de «Visca S. Fèlix màrtir»: «¿De qui pot esborrar-se la febrosa impresió que causa aquell tremolar incessant dels Xiquets de Valls en el moment de fer l’aleta devant l’apinyada i palpitant multitud que ho contempla devant la Casa de la Vila?

El qui l’ha vista una vegada la nostra Festa Major, no pot oblidar-la mai mes. I la d’aquest any, menos, perque tot ha anat al engrós: [...] de Xiquets, també dugues colles»;²¹⁴ curiosament, en el mateix número —fina i sàvia ironia— es dóna «un aplauso també al Alcalde, D. Silvestre Mata, per haver fet costat en tot i per tot als Srs. Administradors...».

A banda de tot l’afer de la castellanització del programa, l’altra anècdota curiosa d’aquella Festa Major del 1913 la trobem a Fructidor (6 set.), quan un tal «Pepe el Tranquilo» signa la gasetilla «Ustedes gustan?», en la qual, amb un cert sarcasme, parla de «lo más típico de la Fiesta Mayor» i diu: «Una nota verdaderamente típica fué el que el pasado sábado, las simpatiquísimas artistas señoritas Pura Montoro y Angelita Villar, a falta de fondas tuvieron que cenar en medio de la calle y en la misma mesa de los Xiquets de Valls.

Y eso que Villafranca está llena de solterones riquísimos, que seguramente no tendrían otra compañía durante los días de fiestas, que el gorjeo de algún canario o mirlo. ¡Egoístas, más que egoístas, si vuelve a suceder que me las traigan a casa!».

Continua la davallada

El programa festamajorenc del 1914, assenyala, per al dia 29, que «els atrevits xiquets de valls de la Colla Vella, d’arribada a la Vila aniran al meteix domicili (el de l’alcalde Joan Parés, a la Rambla de Nostra Senyora, núm. 39) a muntar-hi sos primers castells», mentre que dels dies 30 i 31 no aporta cap novetat. A Vilafranca, segons comunica Manuel Güell, «...la festa va estar en un tris de no fer-se... La guerra de Melilla continuava i hi havia ferits de guerra vilafranquins. El dia 30, una bandera catalana, pagada en recapta popular, fou lliurada a l’Ajuntament i immediatament posada al balcó...»;²¹⁵ cal no oblidar, en aquest sentit, que uns pocs mesos abans —el 6 d’abril, concretament— havia estat creada la Mancomunitat de Catalunya, amb el reconeixement envers el nostre país que aquest fet comportava. Acció (29 ag.) també es feia ressò d’aquella iniciativa, alhora que publicava una gasetilla sobre «La Festa Major», signada per Lluís Mª Bonell, amb aquestes consideracions: «Es la festa vilafranquina, plena de tradició, de sava propia; es la festa de la tronada preludiadora, dels xiquets, dels gegants i del drac i dels diables i gitanes i bastons i cercolets i panderos [...] dels atrevits castells i frestecs espadats de quarts d’una de la tarda...» (això últim, cent anys més tard, no s’ho hauria cregut ningú).

D’altra banda, El Labriego (29 ag.) continuava postulant-se contra els toros, amb comentaris com aquest: «Ah! quants ni ha que son contraris als Xiquets de Valls per considerar-los antihumanitaris (?) y en cambi s’entusiasmen ab el espectáculo nacional asistint á ell y contemplar impasibles com el toro en defensa propia mata o inutilisa á algun torero, cosa que com es sabut se repeteix sovint y com se martiritsan als indefensos caballs en premi a haber prestat durant tota la seva vida los seus bons serveis al home!». Aquest any els Xiquets de Valls, segons un «Estado de cuentas de la Fiesta Mayor 1914, formalizado por la Sociedad “La Principal”», que hem pogut consultar a l’Arxiu Històric Comarcal de Vilafranca, van cobrar 895 pessetes, desglossades així: «Precio contrato, 725 pts.; Gralles, 150 pts.; Obsequio al Sr. Miret (Trabas), 20 pts.». De Fructidor (5 set.), copiem que «Después de las Fiestas» es lamenta del «Fracaso de las “dances” (pastorets, panderos y gracias; y cuatro diablos molestando a todo el mundo con sus peligrosos juegos); decadencia de los Xiquets...»; i afegeix aquest comentari xiroi, tot apostant pels concursos hípics: «Por ellos se habla de nosotros en toda España; por los cercolets y figuetaires hablan de nosotros sólo en Las Caborias».

Del 1915, el programa de la Festa Major no parla de la tradicional arribada dels Xiquets i diu que el primer castell del dia 29 es farà davant la casa de la Vila, mentre que «a les tres i mitja de la tarda, les Dances populars i els Xiquets de Valls faran la passada pels carrers de la vila...», mentre que els dies 30 i 31 hi haurà els habituals «Castells i Torres» enfront l’Ajuntament; podem constatar també la presència castellera a Acció (5 set.), on s’esmenta que Miguel Villanueva, ex-president del Congrés «presencià des de la Casa de la Vila els Castells dels Xiquets de Valls»; també ens en parla Fructidor (4 set.). No era aquesta la primera vegada que el tal Villanueva visitava Vilafranca; ja ho havia fet el 1902, quan era ministre d’Agricultura del Govern de l’Estat; i a fe de Déu que fou tractat a cos de rei —el batlle, llavors, era Pacià Amiguet—, amb la qual cosa s’aconseguí per a la vila el tractament de Molt Il·lustre, ultra l’acceleració de les obres de construcció de l’Estació Enològica, inaugurada el 1903.

El 1916, ens sorpren amb aquesta curiosa notícia que manllevem de Fructidor (19 ag.): «En vista del éxito grandioso de los Persas... de la Barceloneta, se les ha contratado nuevamente para que trabajen junto con los “Xiquets de Valls” los dias de la Fiesta Mayor»; a qui es referia el columnista en parlar d’aquests «Persas»?; als que organitzaven la Festa de Sant Magí, tal volta?; o bé a alguns forçuts que vivien al barri? No serem pas nosaltres qui ho podrem dilucidar.

Segons el programa de la festa gran, els Xiquets arriben pel carrer Sant Pere i «faran el primer castell davant la casa de l’alcalde D. Joan Ayxelà»; són contractades la Colla Nova i la Colla Vella; la primera per 800 pessetes i la segona per 700; es va presentar una factura de 20 pessetes per l’allotjament de la Colla Vella a la pensió de Pere Miret; i els encarregats d’anar a Valls a contractar les colles eren Antoni Puig i Josep Mestres. Acció (27 ag.) publica el poema «A Vilafranca», que porta la signatura de Ferran de Castellet; en presentem un fragment:

«...També sé tota de cor, la festa típica i magna, que com altra no n’hi ha en tota la nostra pàtria.

Sento els espetecs del drac i’l típic so de les gralles;

veig els braus xiquets de Valls aixecant castells en massa...»

Segons el mateix periòdic (3 set.), la d’aquell any fou una «Festa Major solemníssima» i Fructidor (9 set.) dedica, en un altre «Después de las Fiestas», «Un aplauso a la “colla vella” de los “Xiquets de Valls” que este año se han llevado la palma por su intrepidez. La “colla nova” necesita una mejor organización y refuerzo».

El 1917, el programa que publica Acció (25 ag.) fa saber que els Xiquets faran el seu primer castell «al domicili de nostra primera autoritat» (no es fa referència al nom de l’alcalde ni a l’arribada dels castellers); torna la Colla Vella vallenca: per 762’50 pessetes, més 25 de suplement per la «vigilia fiesta», com diu el detall dels «Gastos» i també un capítol que ve encapçalat pel mot «Satisfecho»; en tots dos també hi veiem reflectides les 25 pessetes que es donen a Antoni Puig per «viaje contrato», mentre que, només en el primer, unes altres 9’50 a Josep Mestres pel mateix concepte; també se’n paguen 170 més per la «Música para Xiquets de Valls», i encara hi ha una altra despesa curiosa: 1’60 pessetes per un telegrama que s’envia a Molins de Rei; l’explicació de per què es fa aquest enviament, la trobem en una carta²¹⁶ que, des del carrer de Barcelona, núm. 2, de la citada població, fa arribar Ramon Tondo — fill de l’Isidro de Rabassó i conegut popularment com el Gravat de Rabassó — a l’alcalde de Vilafranca, en la qual fa constar que «el motivo de contestarle es para poner la conformitad (sic) a la suya con el precio de 800 pts pero con este precio no les puedo rebajar mis gastos que son 25 pts» (aquestes últimes deuen ser les corresponents a la vigília, tal com figura al detall de les despeses, però el que no queda clar és on són les 12, 50 pts. que falten per arribar a les 800) i afegeix el Gravat, tot seguit, que «si no hay contraorden de Vds el dia 29 a las -12-en el portal»; la carta porta una signatura, amb rúbrica, de l’Isidro Tondo (amb un parèntesi on consta: Valls20-8-1917), però es veu ben clar que qui signa és el seu fill (el pare no sabia de lletra), des de Molins de Rei i en nom de «la Colla Xiquets de Valls», sense especificar; ocorre que en aquella època Ramon Tondo acostumava a passar temporades fora de casa, perquè es llogava com a jornaler al camp (segons testimoni de l’Esbert de Parés fill, que ho havia sentit explicar a son pare i ho va transmetre als seus companys de la Colla Vella) i això ho va fer uns quants anys, vivint a la vila esmentada del Baix Llobregat, on encara hi era el 1923, quan un reduït grup de xiquets van ser contractats per actuar durant dos mesos a Barcelona, en la representació de la coneguda sarsuela La Gaviota.

Al vilafranquí Lluitem!... (29 ag.), l’esmentat Ferrán de Castellet posava el títol de «Els Xiquets» a aquests bonics versos:

«Tornarán a aixecar castells en massa fent florir bojament nostra il·lusió;

omplint-los de la joia que no passa...

recreiant-nos amb oreig de devoció.

I en élls, el nostre amor que va fent via, desgranarà l’oració i la poesía, sostenint-hi nostra patria i tradició.»

En el mateix número, Joan Pedret Aragonés escriu sobre «La Festa Major. De les Costums tradicionals»; el text final és aquest: «S’ha de recomenar més, molta més voluntat i sentiments vers nostres volgudes costums, quines rés tenen qu’envejar a les d’altres territoris, i aixís quant tornem a ésser ben catalans, a les hores tothom de dins i de fora estant, veurém amb joia la personalitat de cad’hú.

Més suara, cal parlar també d’un número típic de les festes majors i demés esdeveniments; com son els Xiquets de Valls, d’aquets homes sapats i forts, orgull de nostra raça, quins ells formant castells humans demostren a propis i estranys la vitalitat de nostra niçaga catalana. Per ço, allá ont hi ha festa, no deuen de mancar-hi jamai les colles dels Xiquets de Valls.

Vilafranca, l’hospitalaria, xamosa i rica vila caplloc de l’Alt Penadés, avui es troba de festa; veig que en llur programa hi han moltes coses catalanesques i ço hem plau força, i per aital motiu vulga el Destí, que sia ben plena i que frueixi força, malgrat les presents circonstancies que tant dintre com fora de l’Iberia es remouen pel soroll del canó fraticida». Finalment, només cal afegir que Acció (8 set.) qualificava de «Festa Major esplèndida» la que acabava de passar.

Els castells toquen fons

I el 1918, segons figura en un pressupost de la Festa Major d’aquest any, el preu, per «Xiquets y gralles» es dispara fins a les 1.370 pessetes; sabem que va venir la Colla Vella, però Joan Cuscó²¹⁷ manifesta haver trobat, a l’Arxiu Històric Comarcal de Vilafranca, un rebut que, en l’any mencionat, va signar, pels Xiquets i les seves gralles, l’Antoni Fàbregas, filiació que correspon a «l’Escolà», la qual cosa fa pensar —a banda de l’augment del preu (que s’acosta al doble del de l’any anterior)— que potser hi havia contractades les dues colles vallenques; Acció (28 ag.) no ho recull; però sí que en el programa que publica (sense cap referència tampoc ni a l’alcalde ni a l’arribada dels Xiquets), en comptes dels habituals «Castells i Torres» que s’acostumaven a anunciar els altres anys —sense els «Pilars»—, en aquest s’amplia la nòmina a «Castells, Torres i Espedats» (un mot, aquest darrer, que aleshores ja estava força en desús).

És al 1919, quan el vilafranquí Lluís Via publica a Penedès (revista mensual il·lustrada de col·laboració comarcal), del mes d’octubre— el seu reeixit treball «Una Gesta. De la meva vila», un text que fou premiat als Jocs Florals celebrats a Vilafranca aquell mateix any; una versió literària força més llarga (i amb el títol, més simplificat, de «Una Gesta») veié la llum a Catalana (revista setmanal) (12 oct.) i en ella es parla de la llei nova que regulava la participació dels més petits als castells, ja que «estableix que’ls janetes no puguin tenir menys de dotze anys».

«Una Gesta

De la meva vila

Era pel bon temps dels Xiquets, i els vells més vells de la vila encara se’n recorden.

Una gesta d’aquelles... sabeu?, que només les capeix qui les ha presenciades. Jo que, pobre de mi, encara no era al món, no vaig tenir aquesta sort; però en mos anys de noi n’he pogut veure d’altres, que abonen aquella.

A on més que a Tarragona s’era vist l’atreviment de que els castells pugessin i baixessin les escales de la Seu? I què direm de Vila-seca, a on, per no ésser menys que els tarragonins, muntaren el castell de nou sense crosses. I de Vilafranca, on tingueren la pocavergonya de fer-lo net i a més l’espadat de vuit?... La inspiració del moment, ja ho he dit.

Doncs, sí: a la meva vila els castellers hi sortien espontanis com els bolets, i cada any quan s’acostava la festa major i venia el cap de colla a fer tracte, no s’entenia de feina escoltant a uns i altres aficionats, que l’emparaulaven d’admetre algun amic de nirvi o de bons lloms per a tal o qual castell.

S’havia acabat l’ofici. La plaça bullia de sol i de gentada. El senyoriu anava omplint els balcons, i els vestits de les noies i llurs ombrel·les brillaven amb notes multicolors. Coets i gralles, i sacs de gemecs i cascavells, acompanyant els balls diversos, produïen eixordadors estrèpits, i harmonies estranyes per a tots els gustos. Dos espadats de cinc, un per la Colla Vella, l’altre per la Colla Nova, havien ja sigut portats des de l’església fins a Casa la Vila sense flaquejar ni caure. I seguí la tanda dels castells.

Una i altra colla feren la torre de set, després els quatre pilans de vuit, després un seguit de combinacions cada cop més sorprenents i arriscades, com la de sis pilars de set ben lligats en roda, per la cima dels quals l’enxaneta dava el tomb a aquella torre imponent de carn humana, com un sentinella dalt d’un fort; fins que, en un darrer desvergonyiment de braó i d’entusiasme, intentaren els tres pilars de nou, que als de la Vella els va sortir com Déu mana, i als de la Nova se’ls enrunà amb esfondrament formidable.

Amics meus, qui no ha vist allò no ha vist res que valgui la pena de mirar-se, i planyo en bona fe a aquells que no saben dels Xiquets sinó ço que els han pogut ensenyar les migrades comparses que de vegades s’han vist per aquí Barcelona, on el poble no ajuda als castellers, on hi manca ambient, i els espinguets de la gralla es perden com en un desert. Bé és veritat que la bona tradició es perd també, i ben de pressa, en la pròpia comarca dels Xiquets; i no perquè els d’ara sien menys homes que els d’abans, sinó perquè el medi va canviant, i cada dia surten lleis noves, com la que prohibeix que els enxanetes tinguin menys de dotze anys. La llei és humana i encertada. Feia condol, en temps no llunyans, veure criaturetes de sis anys enfilar-se com escarbatons, i caure masegades entre els homes a cada dos per tres. Al present no és possible, amb nois ben espigats, muntar castells de nou ni de vuit, ni espadats de sis, car si l’enxaneta té almenys dotze anys, quasi tots els altres han d’ésser homes fets, i els castells pugen massa, i no hi ha estabilitat ni equilibri possibles. Lo que s’ha guanyat en humanitat, s’ha perdut en estètica; i el poble s’ha anat refredant, i ja quasi enlloc estem per castells.

Val a dir que a Barcelona no s’hi ha estat ni ara, ni mai. Cada terra fa sa guerra; mes en la meva... En la meva, en diades de festa grossa, a cada refilet de la gralla hauríeu sentit encongir-se-us l’ànima i aturar-se-us el respir, i l’hauríeu volgut aturar encara més, porucs de què l’alè vostre tingué el poder de fer anar enrenou el castell que pujava, pujava oscil·lant sota un sol enlluernador, en una atmosfera on tota ratxa d’aire s’emperesia i on, si no hagués sigut l’espinguet de la gralla, hauria pogut escoltar-se el bategar dels cors.»

A més de les dues versions de «Una Gesta», Lluís Via també va publicar altres textos on els castells hi són ben representats:«Festa Major»,«Nota Tarragonina» i «L’idil·li del Vilarda». Tots van ser aplegats en el volum Quatre relats de nou (Vilafranca 2002), a cura de Joan Cuscó i Clarasó.

Pel programa de la Festa Major, publicat a Acció i a Les Quatre Barres (29 ag.), sabem que els primers castells de cortesia es farien davant la Casa de la Vila; i aquest últim periòdic (6 set.) informa dels molts vilafranquins i forasters que s’aplegaren «a presenciar l’arrivada dels Xiquets de Valls»; i, encara més, que: «Al mig dia del 30 i 31 els castells de Casa de la Vila, sigueren presenciats per grandiós públic, presentant, enguany, la novetat dels nous castellistes, Ramon Roig, Valero i Graells (no serà aquesta l’única vegada que haurem de parlar d’aquests tres joves vilafranquins) que s’arriesgaren en el difícil exercici dels Xiquets de Valls»;²¹⁸ i, pel que fa al dia 31, anota la concurrència al seguici de «drac, diables, Xiquets de Valls i demés dances que’s movien al compàs dels seus ballables instruments».

D’altra banda, el setmanari Lluitem! (13 set.), en un apassionat escrit titulat «Optimisme», signat Xiksius, també hi diu la seva: «...entrecreuant ses braços amb els forsuts xiquets [...] fent de segons a sobre les esquenes de ferro d’aquelles admirables bases, i servint de columnes a la gent àvida de pujar enlaire, vegerem a dos joves vilafranquins cenyits amb amples faixes i en cós de camisa, treta l’americana i el berret de palla i descalçats els peus de les seves sabates llustroses. Anava muntant-se’l castell, i ells impertérrits, sens afluixar, com si fossin els pilans d’una catedral; era tothom que hi intervenia! Els d’allí mateix aguantaven les cames dels segons; els immediats s’aferraven als braços dels que aguantaven; els que seguien als braços dels de devant; i aixís, d’onda en onda, tot el poble participava moral i materialment del castell que agermanava a totes les classes. ¿No és bonic i democràtic el que l’estudiant creui els braços amb el dependent, el propietari sostingui al pagès, i tots, rics i pobres, es donguin l’atlètica abraçada que fa feliços als uns i als altres?

Al endemà ja tenien feina els castellers a acontentar una munió àvida de parar castells. I a sota només s’hi veien que barrets de palla que alternáven formosament amb les gorres i els caps lligats pels mocadors vermells.

Han passat les festes, i no han passat els comentaris que tal fet ha produït a tots els aimants de nostres belles costums. Tinguem fé, tinguem constancia, i sobre tot bona voluntat, que’ls Xiquets de Valls no han mort [...] l’afició nostra, era una pólvora somorta que només hi faltava la poca flama de un misto per a que esplotés de joia i d’entusiasme. Dos joves el primer dia i quatre a parar i una munió a aguantar el segón, ha despertat i avivat la fibra sensitiva de la nostra afició. I els Xiquets al veure que élls i nosaltres erem tots uns, i el nostre entusiasme es convertia en ferms puntals, pujaven amb més dalit i aguantaven amb més braó.

I l’any que vé, o potser avans, tornaran els de Valls; i no seran uns quants que’ls ajudarán en la seva tasca, sino que será tothom que’s disputará un lloc, encar que només sigui que a fer número»;²¹⁹ bàsicament, l’article esdevé una clara defensa dels Xiquets, tot fent vots per a la seva pervivència, com demostren aquests altres comentaris que conté: «...llegint i remirant totes les cròniques de nostra passada festa major he mirat la d’un periòdic escrit en castellà, que fa uns quants dies no sé per quins motius s’ha proposat reventar amb totes ses forces la agradosa llenga de Cervantes [...] al passar a comentar lleugeríssimament les festes del carrer, els espectacles que, de tots, són els que arriven més al cor del poble, ha deixat anar un comentari com el de que “de los Xiquets de Valls vale más no hablar” [...] contestarem que dels Xiquets de Valls se n’ha de parlar, més aquest any, que no s’hagués pogut parlar quan vestien unes tremendes torres de nou pisos, i quan pujaven un pavorós espedat de vuit...».

De la seva banda, Acció (6 set.) ens ofereix un comentari un xic desconcertant: «Avui sembla que tothom ja estigui conformat a no veure mai més els xiquets, ni cap altre dels nombres que omplien la nostra Festa Major, i lo més interessant és que d’aquesta conformitat s’en planyin els mateixos que la senten els quals s’entusiasmen al carrer de la Cort cada any, com si cada vegada els vingués de nou veure els castells i sempre tenen a flor de llavi que a Vilafranca ja no semblarà festa major el dia que les gralles no’s deixin sentir pels carrers». A l’Arxiu Històric Comarcal de Vilafranca hem trobat una anotació de 895 pts. que correspon als Xiquets; i aquesta quantitat, sensiblement inferior a la que havien rebut l’any anterior, reforça encara més la nostra percepció que llavors (1918), com ja hem apuntat, hi deuria haver dues colles a plaça.

Referent al moment decadent que es vivia, castellerament parlant —el tres de sis és, probablement, el castell màxim que s’assoleix per la Festa Major— hem comentat a bastament que «Alguns testimonis que ens han pervingut avalen, a més, el fet que segons sembla, fou l’any 1919 o el 1920 —no ho podem precisar del cert—, quan els únics castells de tota la temporada foren bastits a Vilafranca;²²⁰ i prou que la premsa de Valls es lamentava aleshores de la diferència de tracte que els xiquets rebien de part dels ajuntaments de les viles respectives. En aquest sentit, és del tot significatiu aquest plany que trobem registrat en un periòdic vallenc, precisament del 1919: “En la festa que està celebrant aquests dies el poble de Vilafranca del Penedès, s’hi troba la Colla Nova dels nostres xiquets. Vertaderament, Vilafranca amb son amor a les nostres coses ens avergonyeix...”».²²¹

I abans d’acabar l’any, la revista Penedès (nov. 1919) publica l’interessant article: «El pervenir dels Xiquets de Valls», signat amb el pseudònim «Jaume d’Urgell», que esdevé clarament premonitori sobre la intencionalitat de crear una colla castellera a la Vila, la qual cosa no es produiria, tanmateix, fins al cap de gairebé deu anys; vet aquí alguna de les frases que conté: «És un proverbi de nostra llengua, dels més corrents i més veritat que “Cada terra fa sa guerra”. I això vol dir que cada terra té el seu parlar, les seves idees, el seu abillament i, sobretot, els seus costums [...] així són patrimoni del Camp de Tarragona i del Penedès els costums d’alçar castells [...] I és un assumpte tan penedesenc i àdhuc cultural, que [...] solament ens cenyirem, ja que no podem donar detalls narratius del fet, bastant conegut per tothom, a comentar un xic els desitjos d’uns quants bons penedesencs i, sobretot, vilafranquins. Ja sabem positivament, com aquests bons patricis volen fundar en nostra vila una colla bregada de castellers per ajudar als de Valls i, en el seu dia, anar pel seu compte. Aquesta idea o projecte, que tant de bo pugui qualificar de fet, mereix totes les nostres simpaties i les nostres felicitacions. És veritat que dels Xiquets de Valls s’era perduda la raça; però ara s’ha vist que no; ara es veu palpablement que la raça es servava, i amb ella l’afició i l’entusiasme, però romania endormiscada, abatuda i passiva.

És veritat; cal! refer-la altra vegada, fer-la sortir del seu estat de postració [...] Penedès i Vilafranca sense Xiquets de Valls és com el violí sense cordes, la propietat sense collita i l’ésser sense existència.

És per això que ens alegrem, com a penedesencs de cor, de tota cosa encaminada al bon pervenir dels Xiquets de Valls.

Per la nostra part podem afegir als començants de tal patriòtica reacció, nostre més incondicional ajut...».²²²

Del 1920, tenim el testimoni d’una carta que ens adreçà, per allà els anys 70, el recordat Emili Miró: «Sobre allò que et vaig dir dels castells de l’any 1920 —fa referència al 30 d’agost vilafranquí— he parlat de nou amb ma germà i va anar així: es feren els tres i quatre de sis, torre de sis i pilar de quatre. En tota la festa major es va fer un pilar de cinc al balcó perquè ja veien que no el podrien descarregar al mig de la plaça. En aquesta torre de sis pujaren a segons l’Anton de l’Escolà i ma germà Magí»;²²³ el mateix comunicador, en un predicot casteller que va fer a Vilafranca, el dia 13 de novembre del 1977, situava aquesta mateixa actuació com a realitzada per la Festa Major de l’any 1922; de manera errònia, afegim, per la senzilla raó que, com veurem, en el darrer dels anys esmentats, els Xiquets hi feren castells de set; l’Emili afegia que «...el fill de l’Anton de l’Escolà va anar al Vendrell a buscar ma germà, dient-li que s’havia compromès de venir a Vilafranca i que volien provar la torre de sis i que pujarien ells dos a segons...».

Segons el programa de la Festa Major del 1920, publicat a Les Quatre Barres (21 ag.) l’entrada dels Xiquets de Valls es féu pel carrer de Sant Pere, per fer cap a la placeta de la Vila; els castells foren, com sempre, atrevits i admirats; la colla Nova actuà tots tres dies i no mancà tampoc l’ajut vilafranquí als Xiquets: ho veiem reflectit a la revista Penedès (juliol-agost): «...El gest encara memorable d’uns quants joves nostres que es mesclaren entre els Xiquets de Valls per a sostenir les torres ha d’ésser tot un símbol. Si cal, per a conservar aquest caràcter popular de la nostra Festa fem servir les nostres mateixes espatlles; la qüestió és que la torre no s’esfondri...».²²⁴ Amb raó comenta Fèlix Cusiné, amb referència a aquella època: «En el transcurs dels anys vint, els Xiquets varen conèixer la més espantosa crisi. No podien fer els castells de set, i el més alarmant era que a Valls es perdia l’afició. A la nostra plaça, però, no varen faltar-hi mai (només el 1911, recordem-ho) i era a l’únic lloc que se’ls aplaudia. Recordo que el meu pare preguntava al Peret Poblet:²²⁵ Que provareu els de set aquest any?».²²⁶

A la vila, Fructidor i Acció continuaven a la grenya; aquest darrer (28 ag.), enfront de les teories de l’altre, que s’erigia en ferm defensor de la laïcització a tots nivells, responia amb un «Visca Sant Fèlix Màrtir» en el seu editorial de Festa Major, del qual destaquem alguns dels paràgrafs que conté: «...La tradició no és un enemic, sinó un aliat del progrés. Els pobles sense tradició són pobles improvisats.

La tradició en el cas de la nostra Festa Major es la festa religiosa; es l’element típic dels Xiquets, del drac, dels gegants i de les dances...

L’interès del bon vilafranquí ha d’ésser conservar aquest element tradicional i enrobusti’l, vigoritza’l amb noves aportacions de modernitat, de segle XX. Els Xiquets de Valls i el Fút-bol, els solemnials oficis i la festa d’aviació. I com a síntesi de tot la colossal, la tan típica, la inimitable entrada de Sant Fèlix. Això és la Festa Major. I això serà sempre o no serà.

Mentres pels carrers de la Vila sona el fluviol i criden les gralles i toquen les bandes i aixequen els Xiquets les altes torres i branden amb èpica majestat les campanes, sols hi cap la joia en nostres pits i del fons del cor i dels nostres llavis brolla la típica exclamació que corona tots els discursos de les dances: —Visca Sant Fèlix Màrtir i la Verge del Roser». Els Xiquets van cobrar en l’ocasió la suma de 1.500 pessetes, segons l’estat de comptes de la festa d’aquell any. Un altre testimoni de les mancances castelleres en aquell temps —Pere Ferrando el situa en el període 1920-1925 — el trobem en boca del vilafranquí Josep Cusiné i Esclasans, quan va preguntar al Gravat de Rabassó —fill de l’Isidre— cap de la Colla Vella: «El dia que ja no puguis pujar de terços al pilar de cinc, qui pujarà?»; el Gravat, veient que la cosa anava a menys, va respondre convençut que el pilar de cinc es perdria.²²⁷

Festa Major amb castellers locals

Pel 1921, a causa de la guerra al Marroc, que sotraguejava el país i commocionava el dia a dia de les famílies —el desastre d’Annual n’esdevindria l’episodi més punyent i sagnant—, la Festa Major només comptà gairebé amb la celebració dels actes religiosos. Acció (27 ag.) manifestava que «Aquest any Vilafranca no està tan joiosa com en les festes d’anys passats». I dèiem que gairebé perquè en el programa que incloïen tant aquesta darrera publicació com Les Quatre Barres (27 ag.), s’anuncia la presència de Gegants, Drac i Banda, confirmada la dels dos primers elements amb un comentari —signat amb el pseudònim de Mosquit — que, en un evident to de denúncia i de disconformitat, publicava el segon dels esmentats setmanaris (10 set.): «Es calà una gran traca per a que amb la cooperació del Drac i Gegants provoqués l’alegria del veïnat. ¡Això sí que és fer els Gegants!»

També el vilafranquí Antoni Guasch, al periòdic Avant -Publicació del Bloc Catalanista- (11 set.) es mostrava força crític en un text que, curiosament, porta tres títols: «Suggestions», «Sobre la vida vilafranquina» (el més destacat) i «Al marge de la Festa Major»; comença així: «Avui que ja contemplem els dies de la nostra Festa a través de la boira tardoral que comença a entelar la serenitat dels dies, posarem un comentari lleuger a aquells jorns de joia. Lleuger serà el comentari, puix així sera també benèvol...»; a continuació parla dels soldats que són a l’Àfrica i comenta que «Potser no serà gaire humà conçolar als que pateixen, divertint-se...»; i, ja amb un to més crític, continua: «El que si que lamentàrem és que, per una causa o altra, organitzant-se festetjos i actes que no es feien altres anys, es suprimís ço més típic, ço principal de la Festa Major: els Xiquets de Valls i les dances populars. Encara que el poble ha respost ben dignament als que tal cosa han fet i uns quants braus i abnegats vilafranquins han aixecat alguns castells —i aquí si que tenim d’agrair la bona intenció— per a demostrar la nostra fe i el nostre respecte a la tradició»;²²⁸ finalment, conclou que «La Festa, però ha sigut un xic trista; d’una banda el buit que han deixat els nostres germans absents i d’altra i principalment la falta de l’ambient de Festa Major que ens donaven les gralles...».

La premsa barcelonina també es va fer ressò de la circumstància; i així, La Veu de Catalunya (7 set.) informava que «Per causa de la guerra, l’Ajuntament va suprimir, del pressupost de la festa major, la despesa per fer venir una colla de Xiquets de Valls. / Però els vilafranquins no volgueren passar-se la festa major sense veure «castells i torres i torrots de cinc pilans», una colla de joves forçuts i animosos van suplir als Xiquets, fent-ho, sinó amb tanta perfecció, amb la més bona voluntat, de manera que es feren aplaudir pel nombrós públic que contemplava amb goig la persistència de tan típic com arriscat i forçut costum. / Avui, que tan de moda estan els esports, aquest és un dels tradicionals que els Clubs esportistes haurien de practicar, perquè segons la cançó d’En Clavé, cal “força, equilibri, valor i seny” per a practicar-lo».²²⁹ Amb la comparació castells/esport veiem introduït aquí un nou tema de debat que s’afegia a uns altres dos vells coneguts: castells vs. sardanes i castells vs. toros.

Sobre el primer, tot i que sense entrar en controvèrsia, la mateixa publicació barcelonina incloïa uns comentaris manllevats del setmanari vilafranquí Acció (3 set.):«Un altre element volem ressenyar amb la més viva satisfacció: un cert desvetllament del sentit de tradició vilafranquina. Espontàniament han sorgit a Vilafranca uns xiquets... de Vilafranca. Saludem-los amb respecte i efusió, malgrat la seva tasca no fos tan perfecta com la dels de Valls [...] I a això cal afegir-hi l’èxit de les sardanes, les nobles danses catalanes, ballades amb fervor admirable per la selecció de la nostra joventut»; i al mateix periòdic vilafranquí hi trobem aquest afegitó que incideix en l’aspecte humanitari de la festa d’aquell any: «El primer que cal ressenyar és una mutilació que ha variat no poc el caràcter de típica que la nostra Festa tenia i que s’ha notat fins en l’absència de forasters. Ens referim a la manca de castell de foc i dels xiquets i les altres dances populars. La mutilació era forçada, car donat el caràcter benéfic de la festa, les grans empreses que totes aquestes coses impliquen engrossiran el fons de la captació [...] Però el síntoma es prou eloqüent. El renovament de lo tradicional es sempre un signe de vitalitat. Els constants aplaudiments que coronaven els seus castells diuen prou clarament l’entusiasme amb que els ha acullit el nostre poble»;²³⁰ l’amic Manuel Güell rebla el clau tot dient que «aquest any és veritablement un any de dol per als vilafranquins, a causa de la gran quantitat de vilatans que són a Melilla... No es lloguen els balls, ni els Xiquets, per tal d’estalviar... Els balls de les entitats d’esbarjo van ser a benefici dels ferits i soldats. Recordem que gran part del Regiment Treviño, que estava a la Caserna, era a l’Àfrica».²³¹

Quant a la contesa Xiquets/toros, que ja s’arrossegava des de feia uns anys, també la trobem reflectida a la premsa vilafranquina d’aquell any; així, Les Quatre Barres (10 set.), en la mateixa gasetilla signada per Mosquit, denunciava: «Els actuals administradors, ens digueren —en manifest que repartiren— que prenien el càrrec per no interrompre la tradició immemorial... i efectivament, suprimeixen els Xiquets, els balls populars... / Enguany, en senyal de dol, no tinguérem Xiquets ni Comparses... però podem alegrar-nos, perquè tinguérem toros!... ¿S’ha vist vilipendi més gran? ¿És que són, les curses de braus, tradicionals?»; i, en el mateix número, hi ha un article d’Antoni Gallemí que titula: «Braus!... Braus!...» i es lamenta dient: «El Programa oficial de la Festa Major, amb molt poc acert, insertava com a nombre de la Festa la Cursa de braus... /els braus no dongueren el resultat que s’esperava: el poble va tenir civisme i no assistí a la cursa... / No feu més braus, que la fetor de sang, bé prou de lluny que la sentim i sembla que l’una tingui de cridar l’altra. No feu més braus».²³² Sembla prou clar que la majoria de vilafranquins deurien ser contraris a aquest espectacle; fins i tot, hi havia qui se’n fotia, com podem comprovar en aquest «Regalim» que publicava, uns anys més tard, Penedès Republicà (30 ag., 1934): «Del programa de la Festa Major: “A la plaça de Toros: Cursa de Braus...”. Fan bé de dir-ho, no fos cas que el públic aficionat als toros se n’anés a veure els braus a la plaça de la Verdura».

També és escaient d’incloure en aquest report, allò que, anys a venir, va deixar escrit Fèlix Cusiné en el seu article «Vilafranca i els Xiquets de Valls»:²³³ «...L’any 1921, amb motiu de la guerra a l’Àfrica, on hi havia alguns vilafranquins, l’Ajuntament de Vilafranca, fent-se ressò de l’angoixa, va acordar que la Festa Major es limités als actes religiosos, sense el bullici folklòric. Els vilatans acceptaren l’absència de tots els balls populars amb resignació, però, tocant als Castells, no varen poder prescindir de l’acte del migdia del dia 30, i uns espontanis vilafranquins hi varen aixecar castells amb el consentiment i satisfacció de tothom. Recordo que en el “Pilar de Quatre” hi anava d’enxaneta l’actual degà del nostre Ball de Panderos» (que no era altre que l’Enric Cortès i Riera, conegut popularment com el Francès, nascut el 28 d’agost del 1914; tenia, per tant, set anys acabats de fer quan va pujar al pilar); també és interessant, a tall anecdòtic, de recollir el testimoni d’un vilafranquí que va viure els fets, Antoni Mascaró i Fabré, explicant que «ell mateix, junt amb un grup de joves, alguns dels quals eren companys de feina de Cal Mory [...] en veure que la gent no marxava de la plaça malgrat saber que no hi hauria actuació castellera, es van decidir a fer aquests petits castells que, donades les circumstàncies, l’afició va rebre com si fossin els millors i va donar als seus executans alguns cèntims de recompensa per haver sabut apaivagar el delit d’un públic que no capia un Sant Fèlix sense castells».²³⁴

Finalment, hem d’afegir que, amb el pas del temps i després de repassar tants testimonis de l’època, se’ns fa costerut d’acceptar plenament allò que deia Pere Català, el 1981, referent al Sant Fèlix esmentat: «En converses particulars, hem après que els castells que aleshores contemplà aquell també improvisat públic vilafranquí foren únicament el pilar de quatre... aixecat i desmuntat quatre o cinc vegades i aplaudit repetidament»;²³⁵ voldríem pensar que tot l’estol de castellers i aficionats que hi havia llavors a la Vila haurien pogut plantar, per petits que fossin, alguns castells d’estructura diversa (sembla que ho corrobori el testimoni d’Antoni Mascaró, quan parla de «petits castells» i també el darrer dels comentaris de Cusiné quan fa esment d’un únic pilar de quatre —en singular—; si n’haguessin fet uns quants més, potser hauria escrit: «en un dels pilars de quatre...»; segur que es deurien fer castells o, si més no, a nosaltres ens agrada de veure-ho així).

Una certa millora

Pel que fa al 1922, amb data 12 d’agost, el doctor Lluís Urpí, degà de la parròquia de Santa Maria, envia una carta dirigida a l’alcalde constitucional de Vilafranca, Joan Fuster, per informar-lo que la Comissió (una delegació mixta anomenada per l’Ajuntament per organitzar la Festa Major, ja que no es deurien presentar uns Administradors que poguessin tenir-ne cura) «facilitarà els gegants, drag, balls típics, xiquets, focs artificials de les processons etc. per a tots els actes religiosos acostumats...»;²³⁶ el programa que publica Acció (26 ag.) no aporta res de nou pel que fa als

Xiquets: els primers castells del dia 29 i les exhibicions del 30 i el 31, davant l’Ajuntament; al mateix setmanari (2 set.), hi trobem dues referències castelleres: la primera, una gasetilla sobre la «Festa Major d’enguany» on es comenta que «Els Xiquets s’han allunyat, les gralles han apagat les seves notes agudes, la tenora ha callat, la banda ha retornat a ciutat, en el vell campanar reposen magestàtiques les campanes. És l’hora de les mirades retrospectives...

Les dances populars han sigut també ben nombroses. A més dels Xiquets, que han aixecat admirablement els seus pilans i torres...»; a la segona —un article que porta per títol «Els Xiquets de Valls» i la signatura X. —, hi trobem la informació dels castells realitzats en el marc de la Festa Major, després d’un any d’absència dels Xiquets: «Induptablement constitueixen un element indispensable. Són com una entranya de la festa. Ja els anyoràvem. L’any passat per etzars marroquins els Xiquets no arribaren a Vilafranca, però aquest any l’èxit ha sigut complert. Els quatre y tres de set, els de sis alçats per sota, pilans sostinguts amb un aplom admirable...

Recordem que anys enrera l’entusiasme vilafranquí pels Xiquets es traduia en l’acompanyament i col·laboració espontànea de nombrosos vilafranquins que es convertien momentàneament així com membres de la colla. Aquests últims temps això havia gairebé desaparescut, i ens dolia, car era un signe de descastament vilafranquí, un signe de que la tradició popular vilafranquina agonitzaba, que s’havia estroncat la corrent encestral dels entusiasmes dels nostres avantpassats»; i celebrava, a més, la constatació que la passió pels Xiquets continuava ben viva a Vilafranca (com ja s’havia demostrat l’any anterior), atès que «Enguany, però, una reacció s’ha mostrat en prou força perquè la recullim en les nostres planes. Un nucli de joves vilafranquins ha volgut reanudar l’antiga costum. Són vilafranquins autèntics, estudiants, de comerç, industrials, etc. de tota categoria i estament.

Davant la Casa de la Vila varen ajudar els castells en les migdiades solemnes. També davant d’alguna casa particular han sigut espatlles vilafranquines les que han portat el pes... A la processó del dia de Sant Fèlix anava fent colla amb els Xiquets un estol força nombrós de la joventut nostrada.

Celebrem aquesta revinguda de sang vilafranquina. Que s’accentui encara més en anys successius. Aquest caràcter de típica que té la nostra Festa Major és un tresor que hem de conservar amb tot amor...»; no cal dir que entre aquest nucli casteller s’hi deuria trobar en Jaume Valero, qui, en anys successius, tindria un paper rellevant entre els aficionats vilafranquins. Entenem també que deu correspondre a aquest any l’afirmació que féu l’Emili Miró en el seu predicot casteller del 1977: «Un any, dintre aquest espai de decadència, hi va haver una revifalla. El cap de colla Rabassó, sortint de la plaça, va anar a telefonar a Valls, dient-los que venien de fer 3 i 4 de set, torre de sis i pilar de cinc, que en aquell temps era una gran gesta...».

El 1923, ens trobem amb un cas similar al de l’any anterior, puix que al llibre d’actes de l’Ajuntament, pel que fa a la sessió del dia 15 d’agost, hi trobem aquesta anotació: «El propio señor Parera preguntó á la Presidencia que habia referente á la Fiesta Mayor, contestándole ésta que como en la actualidad las fiestas religiosas se celebran separadamente de las cívicas, se había entrevistado con el encargado del señor Deán, quien manifestó que si bien hasta la fecha no se habían presentado administradores para celebrar las fiestas de la iglesia, no obstante creía que dentro breves días podria dar los nombres de los administradores; y que en cuanto á las fiestas cívicas ó profanas se estaba ocupando de ello, que llevaba varias gestiones practicadas, incluso habia escrito ya al encargado de los Xiquets de Valls y además habia contratado algun baile, pudiendo asegurar que habrá Fiesta Mayor...». Així, doncs, els Xiquets de Valls actuaren a Vilafranca, juntament amb el drac, els gegants, els diables, els capgrossos, els figuetaires, les gitanes, els panderos i els bastoners; «no és un any amb molts balls», comenta Manuel Güell (al programa de la Festa major del 1980). El vallenc Joventut (1 set.) informava que «Els nostres típics «Castells» han actuat aquests dies a la important població de Vilafranca del Penadés amb motiu de la festa major»; de castells, però, res de res. Particularment interessant és un «Elogi de la Festa Major» que publica el periòdic vilafranquí Avant (3 set.); l’escriu, des del Marroc, un enyorat convilatà, el soldat Antoni Guasch (suara al·ludit, quan hem parlat del 1921), i porta una dedicatòria: «Al meu amic En Jaume Valero i Ribes», i també el sobretítol de «Les suggestions d’Hèlia» (que s’anava repetint de manera periòdica en les seves col·laboracions habituals); vet aquí una part del text: «Avui em semblava que oïa a vora meu el xiscle estrident de la gralla i el redoblar dels tabals, que els coets dels diables i del Drac petaven al meu costat i que veia aixecar pels Xiquets un admirable espadat coronat per l’enxaneta que es mantenia al cim ferm i valent. Mes ai!, tot fou un instant de deliri: no eren les joies de la festa les coses que m’envoltaven, sinó d’altres ben diferents [...] Una lloança al poble [...] al poble que ha sapigut crear una festa plena de bellesa i de vigor i no ha recorregut a espectacles bàrbars, cruents (braus, futbol, etc.) sinó que amb els Xiquets ens ha donat un exemple i una ensenyança, que les idees morals que es desprenen d’una torre o d’un castell humans són innumerables [...] Avui que l’absència ens roba novament, en aquest jorn, la joia de Vilafranca, només podem unir-nos a l’entusiasme dels vilafranquins amb aquestes ratlles, imprecises i mal girbades, certament, però que tenim la convicció que els nostres germans que les llegiran, amb el cor més que amb els ulls hi trobaran a cada pas una nota de les gralles i un ressò dels Xiquets...»; sota la signatura hi diu: «Hèlia, agost 1923», mentre que una col·laboració posterior fou enviada des del campament de Mexerah, a la regió marroquina de Tànger-Tetuan i a mig camí entre Chefchaouen (Xauen) i Ksar-el-Kebir (l’Alcazarquivir dels temps de la dominació espanyola); cal matisar, com a desgreuge, en relació a un dels comentaris de l’escrit, que sembla que deuria ser per un evident desconeixement de la realitat que Guasch posava en un mateix sac d’espectacles «bàrbars» i «cruents» els braus i el futbol; és obvi que en feia un gra massa, ja que els futbolistes, que sapiguem, no mataven ningú.

Del 1924, al programa de Festa Major que inclou Acció (28 ag) tornem a trobar els consabuts, admirats i atrevits castells pels Xiquets; sabem que va actuar la Colla Nova, la qual, segons una crònica de Panadés Republicano de dos anys després (16 set., 1926) «va fer els tres i quatre de set». Després de les festes, Acció (6 set.) es complau a destacar «...Aquella entrada de Sant Fèlix, entre els pilans dels Xiquets...», mentre que tampoc no s’està de dir que hi ha alguna cosa «que no ens ha plagut», com, per exemple, que «Abans, els dies de Festa Major, a la una del migdia, més o menys, el bon vilafranquí se’n podia anar tranquil·lament cap a dinar. Els balls feien un dels seus jocs, la banda tocava una curta peça i desseguida es deixava als Xiquets l’honor màxim de la Festa.

Enguany, alguns balls han executat tot el seu repertori, la banda ha tocat dues llargues composicions i era un quart de dues quan començaven els Xiquets» (no volem pensar el que li hauria succeït a l’articulista si li hagués tocat de viure les festes majors actuals).

I el 1925, Acció (22 ag.) comunica que «Tenim la festa major al damunt. Tot és apariat per tal que sigui lluïda com cal...»; però també que «...veurem els castells dels “Xiquets” que cada any van a menys...»; set dies més tard, el mateix mitjà, parlant de la Festa Major, assegura: «Ens emocionem, si voleu, quan les torres i els espadats dels Xiquets prendran una tremolor esfereidora o bé quan la imatge del gloriós Patró de la vila serà entrada solemnialment a l’església...». Al programa s’anuncia, per al dia 29, l’entrada dels Xiquets de Valls i que faran castells i torres a la placeta de la Vila, igual que els dies 30 i 31, mentre que, per a l’Entrada de Sant Fèlix, indica que «els braus Xiquets alçaran ardits pilans». Al setmanal Regeneración (Defensor de los intereses de esta villa y su comarca) (6 set.) en parlar de la Festa Major només trobem una minsa referència a la processó, a la qual «...la precedieron el drach, los gigantes, numerosas danzas y los Xiquets de Valls...». De fet, vénen les dues colles, tal com anuncia La Crónica de Valls (29 ag.): «Para las fiestas que han de celebrarse estos días en Vilafranca del Penadés, han sido conjuntadas las colles de xiquets de esta ciudad»; i segons la mateixa crònica (del 1926) que hem esmentat per a l’any anterior, «la Vella tan sols va fer els tres de sis i la Nova els quatre de set i van caure els de tres», cosa que desmenteix Acció (5 set.), quan comenta que «El punt d’honor de les dues colles de Xiquets féu que enguany veiéssim els castells una mica menys migrats que en els anys anteriors. El pilá de cinc aixecat per sota i el tres de set de la sortida d’Ofici del dia de Sant Fèlix, fou per als aficionats l’espectacle màxim de la festa». Encara des de Valls, Acció Comarcal (5 set.) feia el consabut lament (amb alguna errada tipogràfica inclosa): «...les dues “colles” de Xiquets de Valls, (la nova i la vella) [...] rivalitzant cadescuna d’elles en aixecar els Castells més alts. Sembla imposible que poblacions tant llunyanes a la nostra, hagint de donar-nos una lliçó de vallenquisme, organitzant festes, en les quals hi col·laboren els nostres Xiquets, i en canvi, nosaltres no podem presenciar, malgrat tenir los a casa, les torres dels aixerits castellers, ni a la diada de la festa major».

Cap a la revifalla

El 1926, la cosa canvia radicalment; com si es preveiés la revifalla imminent, és farcit d’informacions, tot i que durant tot l’any, cap de les dues colles vallenques no va actuar a la seva pròpia ciutat i la premsa local, talment com ja havia passat el 1919, prou que se’n dolia; ho veiem reflectit a La Crónica de Valls (26 juny): «Valls no celebra fiesta mayor. No puede darse este nombre a la que se dedica todos los años a su patrón San Juan [...] Luego debe procurarse que no haya fiesta mayor sin castells. Si estos no han desaparecido del todo, puede agradecerse al Ayuntamiento de Vilafranca, el cual todos los años los ajusta. Si Valls siguiera su ejemplo (que más que seguirlo debiera darlo) se evitaría su desaparición...»;²³⁷ també des de Valls, Acció Comarcal (21 ag.) s’afegia a la crítica en anunciar que a la Festa Major vilafranquina: «Han estat contractats per a prendre-hi part els nostres Xiquets de Valls. Els altres, sempre tenen de donar-nos l’exemple». Sabem que van actuar-hi les dues colles; i sobre aquesta circumstància postil·lava el vallenc Joan Ventura i Solé; «A Valls es topava sempre amb grans dificultats en tractar-se de fer sortir les colles de Castellers durant la festa major. Ben al contrari de Vilafranca, on cada any es destinava bona part del pressupost a la manifestació folklòrica en sortir de l’ofici. A la festa de final d’agost hi van participar la Colla Vella de Rabassó i la Colla Nova de l’Escolà. Ambdues aixecaren el quatre de set, el tres de sis per sota, el tres de set i el pilar de cinc...».²³⁸

De fet, però, la cosa no va anar ben bé així, ja que La Crónica de Valls (4 set.) ens dóna una versió un pèl diferent, a més d’estendre’s també en elogis cap als vilafranquins: «Vilafranca del Penadés es una población que nos inspira una honda simpatía, entre otros motivos, porque sabe celebrar espléndidamente su fiesta mayor, conservando costumbres típicas y solemnidades tradicionales,

No faltan nunca en dicha fiesta los Xiquets de Valls. Este año han sido dos las colles de castells... La colla vella, o sea la de Rabassó, levantó el quatre de set, el tres de sis aixecat per baix, el dos de sis y el pilá de cinc, descargado en el balcón. Le cayó el tres de set», mentre que «La colla nova, o sea la de l’Escolá, levantó el tres i quatre de set, el tres de sis aixecat per baix, deixant-lo net, y el pilá de cinc, también descargado en el balcón. Le cayó el dos de sis... Como se ve, no les falta a nuestros castellers más que ambiente favorable de la opinión vallense, para el renacimiento de sus pasadas proezas».

Al seu torn, el vilafranquí Panadés Republicano (16 set.) pregonava: «Lluida com tots els anys ha sigut la Festa Major, però aquest any ha tingut un èxit més esclatant per haver sapigut fer els quatre de set totes dugues colles de “Xiquets”, la colla Vella amb la direcció del fill del qui fou mestre d’aquesta feina, i la colla Nova, dirigida per lo gran bastaller (sic) Anton de l’Escolà.

Deixant apart tota mena de passions, volem fer un análisis sense minvar ni aumentar la situació de les dugues colles i darlos a cada una lo que’s ben seu.

A la vigília hi havia tan sols la colla Vella, o sigui la de Rabassó, i varen fer els quatre de set, que hom deia demà son capassos de provar els quatre de vuit, de lo molt bé que’l van treure»; i pel que fa al dia 30, confirmava els castells realitzats per ambdues colles, amb la precisió que a la Nova la torre de sis li havia caigut dos cops perquè «es veu ben bé que estan cansats» i que en el pilar de cinc al balcó «com que no tenen una anxaneta fina per pujar lo aixequen per baix»; els de la Vella van dir que allò era «...brut, i llavors el dia 31 la Nova el va fer més bonic i més lluny del balcó que la Vella»; referent a aquesta, el cronista no s’està de dir que «Es veu ben clar que falta la direcció del qui fou mestre en Gai Saber...»;²³⁹ també assegurava que «Del resultat dels dos dies es veu ben clar el triomf de la colla Nova, o sigui l’Escolà» i que «la colla vella eren uns seixanta homes i la nova uns quaranta» (i, a més, aquests darrers venien d’actuar la vigília a Móra la Nova; per tant, sí que deurien anar més cansats); i encara rebla més el clau en afirmar: «...crec queda demostrat que des de que falta el cap de colla “Isidre de Rabassó” no han pogut vencer la colla Nova ni una sola vegada i quan no ho han fet aquesta vegada es molt difícil vencin mai més; eren molts i més bons, això ho confessen els mateixos de la colla Nova». És amb raó que postil·la Xavier Güell, «no ens hauria de sorprendre que ambdues plantilles castelleres haguessin estat engruixides llavors amb el concurs d’elements vilafranquins; cosa la qual podem ratificar en parlar-se en el mateix text acabat de presentar que “els homes bregats en aquesta feina del Vendrell, Arbós i Vilafranca” actuaren al costat de la Colla Vella»;²⁴⁰ la crònica vilafranquina afegeix encara que «això és molt semblant a les eleccions, que molts es fan partidaris dels que sembla que tenen de guanyar...».

No fóra descabellat pensar que, com en d’altres ocasions precedents, els Aministradors només haguessin llogat la Colla Vella, atès que al programa que publica Acció (28 ag.) i també al de l’opuscle L’Abella d’Or a Vilafranca, any 1926 (que s’editava a Barcelona) només es fa esment d’aquesta per al dia 29, mentre que per al 30 i el 31, especifica Xiquets de Valls, sense distinció; per cert que és en aquest darrer exemplar on trobem una petita glossa —deguda al seu cosí, mossèn Manuel Trens— sobre el casteller Jaume Valero i Ribas, un dels Administradors aquell any, tal com constata el programa per al dia 31, quan parla de la «Processó per acompanyar la imatge de St. Feliu (sic) a la casa de l’Administrador don Jaume Valero. Davant de la mateixa, focs artificials, danses i Xiquets de Valls»; també hi trobem el conegut poema «Festa Major» dedicat «A les nostres típiques danses», de Maria Dolors Calvet, del qual n’oferim un tast:

«...Surt el drac tirant coets, surt també el ball de bastons, les gitanes, cercolets, diables, nanos, pastorets, els gegants donant retombs, els panderos i els xiquets fent castells fins als balcons...»

Al següent número del mateix periòdic Acció (4 set.), hi trobem aquesta gasetilla «De la Festa Major» que té un punt de nostàlgia: «La migdiada del dia 29, ja no emocionava com en el temps que l’Elies conjuminava la tronada i els Xiquets de Valls arribaven a peu (al menys des de la Creu de Sant Salvador) [...] Fins els Xiquets de Valls han volgut fer més bon paper que alguns anys enrera: pilans de cinc, el tres de set, el quatre de set, pilans alçats per sota... Però no és això encara el que cantava Clavé: Veurem altre cop els quatre de nou?...».

Aquest any 1926, el vilafranquí Francesc de Paula Bové i Trius va publicar, al Vendrell, el seu llibre El Penedès. Folklore dels balls, danses i comparses populars, enllestit un any abans; en el capítol dedicat als Xiquets de Valls hi figuren alguns paràgrafs que són de la seva autoria —altres són copiats— i dels quals destaquem: «En el dia d’avui venen encar per nostres festes majors els Xiquets de Valls i se sent, per la major part de la gent d’ara, fer comentaris gens afalagadors per als castellers. Sentiu, per la generalitat: «Ara sí que no val la pena al migdia de nostra festa major anar a la placeta a veure els castells! Abans sí que donava bo de veure-ho! Tots els castells són migrats, ja no hi ha homes!». No!, no són ells qui han perdut sa ardidesa! som nosaltres; és nostra manca d’estímul per les costums i tradicions nostres; quan es feien aquelles grans proeses, no eren sols, precisament a fer-les també hi érem nosaltres, tot el poble qui no es donava vergonya d’acoblar-se amb ells, donant-los coratge ajuntant nostres braços amb els seus, amb tota l’ardidesa de nostra raça...»; en el mateix escrit —publicat parcialment a Panadés Republicano (30 ag., 1927), formant part d’uns «fragments» dels «Balls i Dances del Penadès» — trobem aquesta curiosa i un xic estranya sentència: «Els Xiquets de Valls no són coneguts en el dia d’avui a Valls i sa comarca, baix aquest nom; ho són per “colles de castellers” i també p’“Els Atletes”».