Acabat el conflicte, el 1939 casteller no arriba, a Vilafranca, fins per la Festa Major. El primer document conegut, que associa els consabuts «castillos y torres» amb la nostra vila, ens l’ha proporcionat Pere Ferrando; i correspon al contracte que lliga «Los Xiquets de Vendrell» per a actuar durant els tres dies de la festa; el signen: d’una banda, «Antonio Mañé y Tous como representante legal» de la citada colla; i pel que fa a la part vilafranquina —hom signava «P. la Comisión», ja que aquell any no foren nomenats Administradors— creiem no anar errats en contemplar la possibilitat que la rúbrica concerneixi al nostre convilatà Aureli Doroteo —l’Aurelio dels ous — qui aleshores era membre del consistori. El compromís, redactat «de puño y letra», ve encapçalat per dues frases que hauríem de considerar del tot prescindibles, però que, llavors, podien ésser ominosament inevitables: «¡¡Saludo a Franco!!» i «¡¡Arriba España!!»; el mateix passa amb la del «Año de la Victoria», que figura abans de les signatures, amb l’agreujant que el redactor hi fa constar «Villafranca del Panadés à diez y siete de Agosto de mil novecientos treinta y ocho» (es veu que se li deuria haver parat el rellotge al funcionari de torn).
El programa oficial —en castellà, per descomptat, i amb una torre castellera al dibuix de la portada— anuncia, per al dia 29, els «aguerridos Xiquets de Valls y de Vendrell, los cuales en alegre pasacalle se dirigirán a las casas consistoriales donde levantarán sus primeros Castillos y Torres»; del dia 30 diu que ambdues colles «levantarán sus siempre admirados y arriesgados Castillos y Torres», mentre que els del 31 —dels pilars ni parlar-ne, però— diu que seran «atrevidos y audaces». Sobre el programa, postil·la Manel Güell que «...té tots els signes de caire “patriòtic” com corresponia a l’any de la “victoria”. L’aspecte religiós és un punt central del programa, contrastant amb l’esperit secularitzador de la República, Com a fet excepcional, les relíquies de Sant Fèlix presideixen la processó; coincideix també que en aquells dies, Santa Maria tornava a estar oberta al culte...». Sabem que els Xiquets de Valls van carregar el quatre de vuit a l’Arboç, el 27 d’agost, i que el van descarregar, a Torredembarra, el 4 de setembre, però desconeixem si es va intentar o no a Vilafranca, tot i que, segons manifesta el bon amic arbocenc i casteller Joan Vallès i Figueras, el més normal fóra que si els Xiquets es van veure amb pit per arriar-lo a les dues places esmentades, per força ho deurien fer també a la nostra vila, atès que la diada de Sant Fèlix era considerada com la més cabdal dins del calendari casteller. A l’estat de comptes, que es guarda a l’Arxiu Històric Comarcal de Vilafranca, figuren aquestes partides: «Xiquets de Valls, 2500 pts., Xiquets del Vendrell, 3000 pts.» (la diferència de preu ens fa pensar que potser els vallencs no van actuar tots tres dies, però no ho podem confirmar). Pel que sembla, el nom de Nens del Vendrell no havia acabat de calar a fons en l’ànim no solament de l’afició vilafranquina, sinó també a nivell general, atès que al rebut, signat pel ja mencionat Antoni Mañé —de cal Potis —, s’especifica clarament Xiquets del Vendrell. No serà fins que torni a agafar les regnes de la colla en Jan Julivert que la denominació que ens ha pervingut s’imposarà clarament i definitiva.
Un any més tard, ens trobem amb la mateixa manca d’informació, pel fet que, el 1940, encara no havia reaparegut la premsa escrita a casa nostra. El programa de la Festa Major vilafranquina, que també inclou temàtica castellera —amb tres xiquets, un adult i dos vailets—a la portada, anuncia, per al dia 29, que:«Los “Xiquets” de Valls y del Vendrell, recorriendo en pasacalle la población, se dirigirán a la Casa de la Villa ante la que levantarán sus primeros Castillos y Torres», mentre que la informació pertinent als dies 30 i 31 tampoc no aporta res de nou en relació amb la de l’any anterior. Al programa «Fem Pinya!», que s’emetia ja fa uns quants anys des de Ràdio El Vendrell, un casteller vendrellenc va manifestar, referent al 1940, que «la nostra colla torna a anar a Vilafranca (ja ho havia fet l’any anterior, com hem vist) i com a castell més important fem el tres de set per sota».300
A l’Arxiu Històric Comarcal de Vilafranca es guarden també els comptes de les despeses que va comportar la contractació de les dues colles castelleres; i en aquest cas, tant l’una com l’altra van veure generosament incrementades llurs retribucions: «Xiquets de Valls, 4.500 pts., Xiquets del Vendrell, 5.000 pts.». Així mateix, hem pogut consultar el contracte que lligava els castellers vallencs amb l’Administració festamajorenca vilafranquina; i no ens ha d’estranyar gens ni mica el fet que qui va signar el document en representació dels Xiquets de Valls fos un prohom casteller de la Torredembarra; aquest no era altre que l’Esteve Huguet i Viada (pare i avi d’una coneguda nissaga de castellers dels Nois de la Torre). I diem que no ens pot sorprendre, per la bona relació que aquest gran aficionat torrenc mantenia amb el Blanco i altres castellers vallencs; no debades, es pot ben dir que Huguet havia estat l’artífex que va fer possible l’anada de la Colla Nova dels Xiquets de Valls, el 1935, a la Ciutat de Mallorca,301 a l’empara dels bons contactes comercials que hi havia establert (un altre dels que hi col·laboraren activament fou el diligent arbocenc Josep Cruanyes). I, per acabar-ho d’adobar, ens trobem també amb la circumstància que qui va posar la signatura en nom de l’anomenada «Comisión de Fiestas», fou el vilafranquí Domingo Montserrat i Caraltó, un dels Administradors de la Festa Major d’aquell any; no podia ser d’altra manera, si tenim en compte que l’Esteve i ell eren cunyats; així, tot quedava en família! La segona de les clàusules del contracte especifica que «El precio convenido es el de cuatro mil pesetas [...] La colla percibirá además [...] una subvención de quinientas pesetas caso de lograr hacer el castillo cuatro de ocho en cualquiera de las dos actuaciones frente al Ayuntamiento» (aquí sí que veiem confirmat que els de Valls només actuaven dos dies).
Es va fer el quatre de vuit a Vilafranca, el 1940?
Pensem que, a Vilafranca, hi deuria haver moltes ganes de tornar a veure plantar amb èxit el carro gros, després dels que ja s’havien fet en els anys immediatament anteriors a la guerra, a la nostra placeta de la Vila (esdevinguda plaça, després de la demolició del vell casalot del comte de Moy, el 1937); i sobretot, també, perquè els dos quatres de vuit als quals s’havia pogut fer l’aleta l’any anterior no havien estat coronats a casa nostra. Fins al moment d’escriure aquest capítol, no ens constava, però, que s’hagués arribat a fer aquest castell a la nostra vila, el 1940, tot i que sí que albiràvem la possibilitat que pogués haver estat, si més no, intentat (el fet d’haver cobrat els Xiquets les 4.500 pessetes totals, podria indicar que els Administradors haurien afluixat aquell plus de les cinc-centes pactades, com a recompensa a l’esforç per haver-lo provat).
De tota manera, vam voler exposar el tema al susdit arbocenc Joan Vallès, ja que el seu pare i el seu oncle pujaven regularment amb els Xiquets de Valls en aquells anys primerencs de la postguerra i pensàvem que, tal volta, podria haver sentit tocar campanes sobre aquest tema; de bones a primeres, el conegut casteller/actor ens va dir, sense embuts, que el Toribio —o sigui, l’oncle— sempre li havia manifestat que, de quatres de vuit, aleshores: «en féiem un cada any...» (es referia, esclar, només als descarregats, perquè els carregats no li feien ni fred ni calor); i que, així mateix, podia precisar les places on s’havien fet: «el 1939, a la Torredembarra; el 1940, a Vilafranca; el 1941, de nou a la Torre; i el 1942, a l’Arboç»; a desgrat d’aquestes afirmacions, sobre aquesta qüestió, encara matisava en Joan que: «Tot això posa-ho en quarantena, perquè jo no ho he vist escrit enlloc...» (es referia, naturalment, al cas del de Vilafranca, ja que, dels altres tres, àdhuc hi ha constància fotogràfica); i afegia: «...però, també t’he de dir, que el Toribio no acostumava a dir mentida». Entenem, per tant, que si els Xiquets de Valls van cobrar el que van cobrar, tenim tot el dret a poder opinar que Toribi Vallès deuria tenir tota la raó del món i que Vilafranca, segons tots els indicis, va poder contemplar el carro gros pel Sant Fèlix de l’any esmentat. Tot i això, no podem afirmar-ho rotundament, perquè en els rebuts que va signar l’Esteve Huguet, suara al·ludit, en nom dels vallencs, no hi consta explícitament la realització del quatre de vuit: el primer recull «la cantidad de Cuatro Mil pesetas, por la actuación de la “Colla Xiquets de Valls” durante los días 30 y 31 de agosto» (per tant, no va actuar el dia 29), mentre que el segon s’estén per «la cantidad de Quinientas pesetas, en concepto de gratificación a la Colla Xiquets de Valls, por su acertada actuación...»; fins on allarga aquest qualificatiu de «acertada»? Confiem que algun dia es pugui resoldre satisfactòriament i definitiva aquest controvertit enigma, però, de moment, la incògnita es manté. Finalment, en el cas dels vendrellencs, fem avinent allò que ja hem dit abans pel que fa a la denominació «Nens del Vendrell»;
però en aquesta ocasió, curiosament, amb la singularitat que en el rebut corresponent —que porta la mateixa signatura que el de l’any anterior, és a dir, d’en Potis — els castellers són citats com «Atletas del Vendrell» (el mateix apel·latiu, precisament, que figurava al programa de la Festa Major vendrellenca d’aquell mateix any).
El programa de la més típica del 1941 torna a anunciar la presència dels Xiquets de Valls i els del Vendrell per als tres dies de castells; pel que fa al dia 30, l’avís sembla prou clar: «...los Xiquets levantarán sus emocionantes Castillos y Torres en leal y cordial demostración de su valía entre los de Valls y Vendrell»; incloïa també una fotografia de l’intent de pilar de sis del 1934, per la Colla Nova de Valls, en la qual l’enxaneta té un peu a la faixa del quint. És important de destacar que Acción Católica havia nascut a les acaballes del mes d’abril i Panadés ho faria a finals de novembre, amb la qual cosa Vilafranca recuperava la normalitat informativa, si és que es podia dir d’aquesta manera. El primer dels dos setmanaris vilatans esmentats (7 set.) publica, a la portada, una breu crònica de la Festa Major, amb el títol de «Felicitémonos», i amb aquests comentaris: «Otra nota simpática: el entusiasmo con que muchos jóvenes villafranqueses ayudaron a levantar y apoyar los atrevidos castells y torres, fraternizando con los xiquets. Al felicitarles, les auguramos para el próximo año lugares más elevados, subiendo a segundos y terceros en los quatre de vuit, que no dudamos se harán con éxito»;302 no dubtem que entre aquests joves ja s’hi deuria trobar l’Oriol Rossell, tal com ell mateix ens havia manifestat repetidament. Al número següent (14 set.) hi trobem «Unas notas gráficas de la pasada Fiesta Mayor», amb la fotografia d’un quatre de set amb l’agulla —presa al moment de baixar els terços del castell— davant l’Ajuntament, i amb aquest text al peu: «A un lado los “xiquets” van ascendiendo hacia el reloj de las horas —que señala cercana la hora de comer— mientras las banderas desplegadas ondean sobre la villa...»; el rellotge —temps era temps!— marcava dos quarts i cinc de dues de la tarda, una hora força normal per anar a dinar als Sant Fèlix d’aquella època; i pel que fa a les banderes, no cal especificar quines eren, perquè les d’aquells anys de postguerra no podien ser altres que les que imposava l’Autoridad competente.
Segons que escriu Pere Català, aquell dia, «els Xiquets de Valls maldaren pel “quatre de vuit”»,303 mentre que el vendrellenc Salvador Arroyo conserva la fotografia d’una torre de set que els Xiquets del Vendrell van intentar, el 30 d’agost d’aquell any, a Vilafranca. L’assignació per a les dues colles de castellers —segons els comptes que es guarden a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès— continuava pujant: «Xiquets de Valls, 7.750 pts., Xiquets de Vendrell, 6.325 pts»; no hi mancava tampoc la torna, tot aprofitant el desplaçament fora vila per a la contractació dels vallencs: «Viaje a Arbós—Comisión para Xiquets, 55 pts.». I per tancar l’any, afegirem que Acción Católica núm. 6 (16 nov.) —una mena de suplement del Full Parroquial del Vendrell, que duia el mateix nom que el setmanari vilafranquí i del qual ens n’ha facilitat la informació Pere Ferrando— publicava aquest comentari —una mica altisonant, potser, i escombrant decididament cap a casa— sobre la presència dels castellers vendrellencs a Vilafranca: «Levantáis la espectación y el asombro con vuestros pilares plantados con fuerza hercúlea, donde exhibia la gracilidad de vuestras “anxanetas”. Si en las pasadas fiestas de Villafranca os mostrábais insuperables os colocábais ahora una vez más en vuestro rango tradicional, disponiéndose para tener a raya a vuestros insignes émulos de Valls en el pasado concurso de octubre» (un certamen, aquest, que s’havia celebrat feia un mes a la ciutat bressol dels castells i en el qual acabarien empatant pel primer lloc les colles del Vendrell i de Valls).
Només Xiquets de Valls, el 1942
A la portada del programa de la Festa Major del 1942 —que porta l’autoria de Jaume Mercader-Miret— hi veiem dibuixat un pilar (amb camises vermelles) i aquesta vegada hi trobem anunciats només els Xiquets de Valls per als tres dies de castells; «castillos y torres» és la indicació que figura en el text, amb la curiosa omissió —que ja hem vist altres vegades— dels pilars; aquests només els trobem relacionats en el moment de l’entrada de Sant Fèlix a la casa de l’Administrador de torn, quan «las danzas evolucionarán, levantando los “Xiquets” sus últimos pilares». Es tracta, l’opuscle, d’una edició molt millorada en relació als programes dels anys precedents, amb reproduccions de goigs, estampes i portades de programes anteriors; els actes a celebrar els anuncia també Panadés (29 ag.), mentre que Acción Católica (23 ag.) presta la seva atenció a la inauguració del nou orgue de la basílica de Santa Maria (destruït l’anterior, per mor de l’incendi que patí el temple arran de la barbàrie del 6 d’octubre del 1934) i, una setmana després, tampoc no publica res del programa.304 Amb tot, «Els Xiquets de Valls, en aqueix Sant Fèlix del 1942, carregaren una “altíssima” —el qualificatiu ens el proporciona el col·laborador Lluís Solsona— “torre de set”, que caigué just feta l’aleta, i també aixecaren el cinc de set».305 L’al·ludit casteller arbocenc Joan Vallès —que va debutar precisament a Vilafranca, amb els Xiquets de Valls, en un castell de sis aixecat a l’hora del llevant de taula del dia de Sant Fèlix d’aquell any— recorda perfectament com, en aquesta passada que es feia llavors habitualment per la vila, «Els de Valls anàvem per un cantó i els del Vendrell (es refereix als anys següents, esclar) per un altre...»; i afegeix que «un d’aquests castells de cortesia l’aixecàvem sempre davant de la casa de la família Cusiné, al carrer de Sant Bernat».
A la «Relación de salidas por el concepto de gastos», que es guarda a l’Arxiu Històric Comarcal de Vilafranca, hi trobem aquesta anotació: «Xiquets de Valls, 12.000 pts.», mentre que, per la mateixa relació, sabem que la Moixiganga de Sitges només en va rebre tres-centes (tot i que en el rebut n’hi consten tres-centes cinquanta), bastant menys que el ball de bastons de Sant Pere de Ribes, que en cobrà set-centes. També hi hem trobat un escrit on figuren els horaris de les actuacions de cada «baile típico» participant a la festa; i així, pel que fa al dia 30, diu que: «A las 11, 30 frente la Basílica de Sta Maria (P. Jaime I); a continuación actuación frente la Casa Consistorial exhibiendo una danza solamente, excepto los Xiquets de Valls que tienen programa por separado». Pel que hem pogut veure en uns fulls manuscrits trobats a l’Arxiu vilafranquí, els del Vendrell també s’haurien ofert per actuar a casa nostra —com ja havien fet en els tres anys precedents—; en una primera anotació hi diu «10.000 pts.?», i l’interrogant sembla voler expressar que podia tractar-se d’un pressupost o bé que només s’havia fet una consulta prèvia; de tota manera, en un segon full més documentat i, diríem, més oficial, datat el 28 de juliol, s’especifiquen els «Gastos a cargo de la Colla» que caldria tenir en compte a l’hora de tancar el preu: «Jornales de los tres dias de 70 hombres a 20 pts. por dia, 4.200 pts.; comida de los tres dias a 15 pts. por comida, 250 comidas, 3.750 pts.; Grallas de los tres dias, 350 pts.; Cafes de los tres dias, 250 cafés a 1 ´ 50 cada uno, 375 pts.; Viajes de Camion de los tres dias a Villafranca. 1.100 pts.; Varios gastos de la Colla, 225 pts.; Total: 10.000 pts.» (ja es veu ben clar que, la xifra, més arrodonida no podia ser-ho, i també és curiós que a un costat de tota l’explicació, hom fa una resta de les 4.200 pessetes dels jornals, del total de les 10.000 pts. a percebre, per tal que quedi clar que el cost real de la colla —o sigui, els seus «gastos»— era de 5.800 pts.).
A la fi, com ja hem vist, només els Xiquets de Valls es van fer presents, aquell any 1942, a Vilafranca; el cap de colla, Ramon Barrufet, en carta datada el 30 de juliol, demanava: «Para actuar los dias 30 y 31 del próximo agosto pts. 7.750’00 las mismas del año p.pdo. siempre y cuando la fonda cuenta lo mismo que el año anterior. Si quieren 29-30 y 31, entonces pts. 12.000’00 advirtiéndoles, que prefiero mejor 2 dias q no los 3. Si para esclarecer algunos datos que les puedan interesar al dia 5, o sea al Miércoles de la semana q viene D.M. actuaremos en Villanueva y Geltrú, vengan alli y lo arreglaremos a su comodidad [...] es mi intención si puedo dejár mejór recuerdo que el año p.pdo...» i, ja a les envistes de la Festa Major, en carta del dia 26 d’agost, acabava de lligar caps: «No dudo que ya estarán enterados del exito del Arbós, no deseo otra cosa, que salga igual en esa al Domingo proximo. No hay necesidad que vayan á Villanueva ningún dia, al Sábado vendrán con un Camión de Arbos los 18 o 20 juntos con las grallas, y al Domingo vendremos con un Camión grande desde esta de Valls. Diran al Sr. Solsona de la Fonda (la de cal Quel, al carrer del Campanar), que al Sábado vendrán de 22 a 25, ya irán enseguida en su casa. Al Domingo debe de prepararse al medio dia de 110 a 120 Comidas y por la noche y el dia 31, de 55 á 60» (pel que es veu, els grallers i alguns castellers s’haurien quedat uns dies a l’Arboç, tot esperant l’anada a Vilafranca; en canvi, no queda clara la referència al fet de no haver d’anar a Vilanova).
I el 1943, només Xiquets de Vendrell
Del 1943, tenim una mica més d’informació. Ja abans de l’estiu, Acción Católica (20 de juny) informava d’una «Fiesta en la Ermita de San Pablo» (un aplec celebrat el dilluns de la Segona Pasqua) en la qual «...En el intervalo de la primera a la segunda sardana surgió un grupo de “espontáneos” que emprendió un castillo de “xiquets”. Cayó. Volvieron a probarlo y lograron terminarlo. Cuando estaba el castillo humano alzado, parecía una avanzadilla de los J. de A. C. de Vilafranca que querían llegar al cielo. ¿Un saludo a Carlos Mercader? Cuando descendieron parecía que habían crecido.
En todos los intervalos los repitieron, una veces con fortuna y otras sin ella, pero cada vez reforzados con nuevos agregados. Casi al final se les unió un “técnico” bajo cuyas instrucciones se logró un castillo casi perfecto.
Cuando estaba terminando la fiesta se rumoreaba que por la Fiesta Mayor saldrá una “colla de Xiquets” vilafranqueses».
Com es dedueix del text, entre els Joves d’Acció Catòlica (J. de A. C.) era ben viu el record d’en Carles Mercader, un dels seus dirigents més apreciats, traspassat l’any anterior; d’altra banda, la referència a un tècnic casteller que alliçonava aquells nois i el rumor sobre la possibilitat de veure en acció una «colla de Xiquets» local, ens porta a considerar aquesta conjuntura com una mena de premonició del que s’esdevindria, poc més de cinc anys més tard, amb el debut dels Castellers de Vilafranca.
Més endavant, Panadés (7 ag.) assenyalava que «podemos anticipar la venida de los “Xiquets”...», mentre que el programa de Festa Major —reproduït al mateix setmanari (28 ag.)— constata els habituals castells i torres per als tres dies, sense especificar la colla contractada; com a cosa destacable, assenyalarem que hi apareix normalitzat el nom de Vilafranca, enfront del «Villafranca» que s’havia fet present en els quatre anys precedents, tot i que els Administradors, ves per on, havien estat nomenats en representació del «Frente de Juventudes». Sobre els castells d’aquell 30 d’agost del 1943, tenim aquesta informació: «Els “Nens del Vendrell” —o sigui «los intrépidos “Castellers” vendrellencs» (segons el programa de la festa major vendrellenca del 1943)— van aixecar a Vilafranca, per Sant Fèlix, el “cinc de set” i el “quatre de set amb l’agulla” i intentaren el “pilar de sis”...».306 Anys a venir, Lluís Solsona apuntava sobre aquest pilar que «Siendo Joan Julivert “Cap de Colla” de los “Nens del Vendrell” lo intenta por San Félix de 1943. Con Josep Ivern a “segons” y “Xeroviu” al “terç”, el pilar se desmorona cuando “l’anxaneta” tenía una rodilla sobre un hombro del “quint” y un pie sobre el otro».307 Per la nostra part, hem de considerar errònies algunes d’aquestes informacions per la raó que el Jan Julivert no va tornar al Vendrell fins a la Primavera del 1944, després de romandre empresonat uns anys després de la guerra —per qüestions polítiques i com a conseqüència de la repressió franquista— al Castell de Pilats de Tarragona, tal com reporta Pere Ferrando: «El seu retorn a la llibertat és el del seu retrobament amb la colla vendrellenca, que tornarà a dirigir a partir de l’estiu del mateix 1944 i amb la qual es tornarà a recuperar el quatre de vuit, que van carregar el 1945 i descarregar l’any següent per primer cop; totes dues gestes en el mateix escenari de la plaça de la Vila de Vilafranca»;308 aquesta darrera afirmació és una veritat a mitges, ja que el primer quatre de vuit dels Nens a la postguerra fou carregat a Torredembarra, el 1945, i no a Vilafranca (Ferrando es referia al del 1935, que sí que fou coronat a la nostra vila).
Als comptes de la Festa Major, que es poden consultar a l’Arxiu Històric Comarcal de Vilafranca, només hi trobem consignada la partida «Xiquets de Valls, 9.500 pts.», però hem de convenir, amb Ferrando, que es tracta dels «Xiquets de Vendrell» (enlloc no es menciona encara el nom de «Nens»); i ho confirma la correspondència trobada a l’entorn de la seva contractació: en una primera carta, sense signar, que porta data del 30 de juliol, els «Xiquets de Vendrell» accepten l’oferiment de la comissió (es deu referir als Administradors) per actuar a la Festa Major de Vilafranca pel preu de 9.500 pts., mentre que un segon document, amb data d’un dia després —és a dir, el 31 de juliol—, signat per Pablo Figueras (es tracta del capdavanter casteller vendrellenc que era conegut popularment com a Pau Ganso o Pau Gros), i que, per tant, té tots els efectes d’un contracte en ferm, es confirma la quantitat —per l’actuació dels tres dies de Festa Major— i s’especifica, a més, que «Todos los gastos de viajes, ida y vuelta, fondas, grallas y otros van a cargo de la citada colla de Xiquets»; i també que aquesta «deberá hacer su presentación en Vilafranca antes de las doce horas del dia 29 de agosto con todo el personal indispensable para hacer los castillos. Deberán ir acompañados de las “grallas”».
A més de tot això, cal tenir en compte que el rebut per la retribució de les susdites pessetes, el torna a signar —amb data 31 d’agost i en nom dels «Xiquets de Vendrell»— l’Antoni Mañé, Potis. I també pel que fa a l’actuació que reporta Món Casteller, amb intent de pilar de sis inclòs, podem suposar que vol referir-se a la Festa Major vilafranquina del 1944, quan els Nens del Vendrell, com veurem més endavant, sí que van provar de fer aquest preuat espadat. Encara al 1943, Acción Católica (12 set.) presentava una «Visión de la Fiesta Mayor» en diversos apartats; en el primer, amb un deix poètic, hi llegim: «...Como un anhelo de elevación espiritual, los “xiquets” se calaban en la hondura sin fin del azul...»; el segon va més de cara al gra, sense concretar, però, cap castell: «...El entusiasmo se desborda y se eleva en las torres humanas en que intervienen vilafranqueses...»; i el tercer corrobora encara que: «... Nuevos valientes vilafranqueses forman pisos entre los “castellers”...». D’alguna manera, doncs, s’havia fet cert aquell averany que hom havia postil·lat a l’aplec de la muntanya de Sant Pau: tot i que no havia arribat a quallar una colla pròpia de xiquets vilafranquins, sí que s’havia donat la circumstància que un grup de nois de casa nostra fessin castells amb la colla vinguda des de terres del Baix Penedès.
Xiquets de Valls i Nens del Vendrell
«en atlética competencia»
La primera informació castellera que recull la premsa vilafranquina de l’any 1944 és un curiós article sobre «Los “Xiquets de Valls”», aparegut a Panadés (19 ag.) i que havia publicat anteriorment el diari espanyol Arriba; porta la signatura d’Eugeni d’Ors i vol relacionar les torres catalanes dels Xiquets amb les d’altres latituds, concretament de l’antiga Pèrsia; vegem-ne alguns fragments: «Unicamente tengo noticia de dos (pueblos), donde corran las fiestas ágiles formadores de torres humanas sostenidas en su base por sólo dos pies descalzos a veces. Una primera fila de hombres da asiento en seguida a un par, dos, tres, cuatro pares de pies; y así hasta cinco, seis, siete filas, a que da ápice un niño, para batir el brazo, en el momento triunfal, como una ala. Estos dos pueblos son el Irán y Cataluña [...] Esas torres o “castillos” son los que en mi tierra —sin antonomasia casi, puesto que, fuera de Valls, no los dan más que dos o tres lugares— se denominan “Xiquets de Valls”. Su espectàculo es de una calidad soberana y la afición a ellos levanta el corazón de las muchedumbres con brio extraordinario»; a continuació, Xènius fa una primera comparació amb els toros, que no seria l’única sobre aquest tema, abans que la mort se l’endugués al cap de deu anys: «A veces me ocurre el parangonar el papel lúdico de los “Xiquets”, allí con el que en otras partes tiene la fiesta de los toros. En el despertar un frenético entusiasmo se parecen. Y no hay en aquéllos menor emoción patética y es posible que ofrezcan mayor calidad plástica. Cierto que el dinamismo de la fiesta de los toros está aquí ausente; pero ello, desde el punto de vista de la escultura es tanto mejor...»; i, finalment, unes altres paraules no exemptes d’un cert patriotisme: «Ahora, en tierras del Panadés, por donde fluyó una de mis estirpes, he vuelto a ver a los “Xiquets de Valls”. Y de ver en sus manos, en el castillo blanco y bermejo, bajo la rutilación tremenda del sol, agarrarse en el escalo a cuellos, caderas y rodillas o deslizarse reptilmente en la elástica urgencia del bajar, el pecho, que por instantes la angustia oprime, se me ha ensanchado al fin; se me ha ensanchado por la raza y por mi también...». Déu n’hi do!; i pel que fa a l’explicació que fa del castell iranià, ens cal matisar que ens costa d’endevinar com deuria anar la seva construcció.
En el mateix número del setmanari esmentat també hi trobem com a «instantánea local» un escrit que presenta un cert to de crítica i de denúncia contra aquells que acostumen a abandonar la Vila els dies de Festa Major; l’article, signat amb el pseudònim de «Reporter», duu com a títol, precisament, el de «Fiestas Mayores» i, entre altres coses, recorda que «A éstas horas hay ya quien prepara su salvoconducto para encontrar fuera de Vilafranca un reposo y una calma que le son muy necesarios. Para ello no hay como los días 29, 30 y 31 de agosto y 1 y 2 de septiembre; lo vienen comprobando desde hace varios años y cuando le dicen a usted que hace diez, por ejemplo, que no han visto ni los “xiquets” ni la “entrada de San Félix”, lo hacen con un tono de superioridad y elegancia como si compadeciesen a los que nos quedamos aquí... ¡Pobrecitos!». Per contra, en el paràgraf següent, gira la truita tot dient: «Por el contrario, en los sitios de reposo, muchos paisanos nuestros rehacen ya sus maletas para estar puntuales a la convocatoria; la Fiesta Mayor pone punto final para ellos a su vida de playa o de montaña y es casi tradicional que nunca llegan solos ya que alguna de las buenas amistades hechas, se siente atraída por las notas típicas que le han contado y compartirá con nosotros aquellos días. Es por este sistema que nuestra fiesta bate todos los récords de afluencia de forasteros... a pesar de la emigración».
Al vallenc Juventud (26 ag.) trobem aquesta crida, que posa de manifest les freqüents dificultats amb què s’han trobat habitualment, a Valls, empresaris i castellers, a l’hora de preveure el concurs d’aquests darrers a la diada vilafranquina de Sant Fèlix: «Nos suplican hagamos público el ruego de los “caps de colla” que hacemos nuestro, dirigido a los empresarios en el sentido de que no pongan dificultades para que el miércoles puedan desplazarse a Vilafranca los “castellers” que prestan servicio en sus fábricas o talleres». El programa de la Festa Major vilafranquina del 1944 era d’un format molt més reduït que els d’anys anteriors i no contenia anuncis comercials (com tampoc no n’hi trobem en els dels anys 1942, 1943, 1945 i 1948); i cal destacar encara que l’encarien els magnífics boixos de l’artista vilanoví Enric Cristòfor Ricart que l’il·lustraven. Els Administradors havien estat nomenats en representació de l’Acció Catòlica i, a l’escrit de presentació, feien constar que «La brillante espectacularidad del segundo (dia), está en la ritual asamblea de todo un pueblo congregado, a la salida de los sagrados Oficios, para presenciar ese juego de atletas, casi el único en el mundo, en desafío de altura: “els Xiquets”...»; aquests s’anuncien per als dies 29 i 31, sense especificar cap colla, mentre que, per al 30, veiem «»Xiquets de Valls” y “Nens del Vendrell” en atlética competencia».
A Panadés (26 ag.) hi trobem la ressenya de tot el programa d’actes, mentre que Acción Católica (30 ag.)
presentava un «Guión de Fiesta Mayor», signat per A. M. Milá, que figura una mena de passeig per la festa; i en relació al dia 30, amb el llenguatge propi de l’època, diu: «...Luego desfilan varios siglos vestidos de danzas populares. Apretones. Hay que abrirse paso. Luego, los “xiquets”. Al son de la gralla sube nuestro corazón al mismo tiempo que los intrépidos “castellers”...»; també esmenta que, després del dinar de Festa Major, «...El “viejo” —perdón— habla y discute de los castells...», mentre que a l’Entrada de Sant Fèlix exulta quan descobreix «...los grandes “xiquets”, ¡arriba los corazones!...». Els comptes de la Festa Major recullen aquestes dades: «Xiquets de Valls (actuación dia 30) 4.500 pts., Nens del Vendrell (actuación dias 29, 30 y 31), 9.500 pts.» (el rebut dels vallencs el signa Ramon Fontanillas i, el dels vendrellencs —en el qual ja es notava la influència del reincorporat Jan Julivert, atès que s’estén a nom de «Nens del Vendrell»—, de nou l’Antoni Mañé); consignem també, tot sigui dit de passada, que la Moixiganga de Sitges va veure incrementada la seva quota, en relació a dos anys abans, fins a les 405 pts.
Vilafranquins als castells
Finida la festa, Panadés (2 set.) publica uns «Ecos de nuestra Fiesta Mayor», un dels quals és aquest: «El día de San Félix hubo todavía cierto espíritu de lucha en los Xiquets, por haber venido además de los del Vendrell, los de Valls, éstos últimos empujados al fin por cierto número de admiradores con que cuentan en nuestra villa, donde Valls tiene tanta historia.
En la tradicional “colla” hemos tenido el gusto de volver a saludar al más veterano Lorenzo Fabra Vidal, el popular “Lorençó” (sic), quien a la edad de sesenta años sigue actuando, nada menos que como cuarto, en el cuatro de siete y cinco de siete, junto con sus tres hijos, a quienes deseamos conserven igual fuerza y agilidad.
El buen Lorenzo llegó a hacer castillos con cuatro hijos suyos, de manera que con pocas familias como ésta quedaría la “colla” asegurada durante medio siglo y sin desuniones».
A Valls, Juventud (2 set.) publicava una gasetilla sobre «Los “Xiquets de Valls”», amb una glossa final, molt pròpia de l’època: «...el miércoles en Vilafranca, en competencia con los del Vendrell. Efectuaron el 5 de 7; 3 de 7 “aixecat per baix”; probaron el 2 de 7 y el “pilar” de 5.
En ambas poblaciones (havien actuat també a l’Arboç, només uns dies abans) fueron muy aplaudidos. En Arbós, el Excmo. señor Gobernador Civil y Jefe Provincial del Movimiento, camarada Labadíe Otermín, que por primera vez los contemplaba, quedó gratamente impresionado, felicitándoles personalmente y obsequiándoles».
El mateix dia, a Panadés, el mateix «Reporter» d’abans signa unes «Notas de Fiesta Mayor» en les quals destaca: «Valientes los “xiquets” de Vendrell que superaron a la famosa “colla” de Valls. Con la ayuda de los atléticos “castellers” locales probaron “els quatre de vuit” y el “pilar de sis”. Bien por los amigos Cusiné, Rossell, Valletbò, Saumell, Melé y todos los demás que ponen su brazo para reforzar el asunto». Dels dos primers en parlem a bastament en la segona part d’aquest volum; d’en Valletbò ho fem en un testimoniatge dedicat a ell, també exclusivament; del malaguanyat Josep Maria Saumell i Gili —qui, com veurem, fou un dels que es féu present a Sant Cugat Sesgarrigues en la primera sortida dels Castellers de Vilafranca— cal dir que havia estat tinent d’alcalde del consistori vilafranquí (ho era, precisament, el 1957, quan s’esdevingué la reorganització de la colla) i que traspassà malauradament i prematura quan només comptava quaranta-dos anys d’edat; i pel que fa al darrer dels personatges citats, creiem que podria tractar-se d’en Joan Melé i Ràfols, un dels joves que practicaven la boxa i concorrien assíduament al gimnàs «La Perfección», que l’Oriol Rossell havia fet instal·lar als baixos de la seva casa pairal del vilafranquí carrer de la Font; més tard, se’n va anar a viure al barri de ca n’Oriac de Sabadell fins a la seva mort.
La Festa Major vilafranquina d’aquell 1944 ha passat a la història potser més que no pas pels castells que s’hi van poder veure, per un altre fet circumstancial i anecdòtic. Resulta que els Administradors d’aquell any (un dels quals era el pare del qui això subscriu), en detallar en el programa els elements de la comitiva oficial que, des de l’Ajuntament, anava cap a la Basílica per assistir a l’Ofici Solemne de Sant Fèlix, van ometre —a posta, evidentment— de consignar «las Jerarquías del Movimiento» a continuació del Consistori, substituint aquella expressió per la de «otras autoridades civiles y militares»; la cosa no va agradar gens als capitostos de la Falange local i, la tarda del dia 30, al pas de la processó pel carrer de la Palma, cantonada amb el de Sant Joan —on tenia la seva seu el «Frente de Juventudes»— els qui duien el penó del Sant van rebre, com a salutació, una pluja de tomàquets en senyal de protesta. Segons Manuel Güell, «la premsa no parlà de l’incident, però va provocar una petita crisi municipal».309 Tornant als castells, clourem la temporada amb el judici que fa l’amic Lluís Solsona:«Any, també, de castells de set, encara que una mica millor que el passat».310
Les tres colles del món casteller a Vilafranca
Al programa de la Festa Major del 1945 tornen a aparèixer les «Jerarquías» i també hi trobem un text introductori que parla de «...estos un poco petulantes y, a la vez, necesarios renglones de letra impresa, nos evocan —el simil pirotécnico se impone en una fiesta de luz y de ruído— aquellos míseros cuatro palos y cañas que en la “Entrada” de San Félix, entre las exclamaciones de la multitud, los castillos de los “Xiquets” y las danzas de los “Cercolets” y “Figuetaires”, sirven de sostén —de sostén y, también, de norma, triste y glorioso destino— a la gracia mirabolante de los cohetes voladores y de las ruedas de fuego». Panadés (29 ag.)
inclou aquest mateix text a les seves pàgines i ens aclareix que forma part d’una «Glosa al programa de la Fiesta», deguda a la ploma de Román de Saavedra, a la vegada que, com sempre, publicava íntegre el programa d’actes, en el qual destacava el fet que, per Sant Fèlix, Vilafranca viuria una jornada castellera excepcional, atès que hi hauria a plaça les tres colles existents aleshores: els Xiquets del Vendrell (així els veiem anunciats) tots tres dies, mentre que a les deu del matí del dia 30 estava prevista l’arribada de les colles de Xiquets de Valls i de Tarragona, per tal que, al migdia, «las “collas” de Xiquets de Valls, Vendrell y Tarragona levantarán sus atrevidos Castillos y Torres, disputándose un premio de 1.000 pesetas, cedido por el vac, a la “colla” que levante el “Quatre de vuit” o el “Dos de set”». Com es pot veure, el V.A.C. (Vilafranca Atlètic Club) tenia un protagonisme evident en aquella Festa Major, començant pel fet que els Administradors —un d’ells l’Oriol Rossell— havien estat escollits en representació d’aquesta penya d’amics i també per la raó que alguns d’ells es van animar a formar un grup de diables que va compartir els coets i les carretilles del dia de Sant Fèlix amb la colla, diguem-ne, oficial. A la portada del mateix número del setmanari hi trobem un article sobre «Vilafranca y su Fiesta»; el signa Juan-Antonio de la Cruz i destaca: «Los espectaculares Xiquets de Valls, casi únicos ya en Cataluña, parece que su origen se remonta más allá del 1674311 y era el final de la Danza de Valencianos, del Dance aragonés, Castillo en Salamanca; pero donde cristalizó con más fervor fué en la provincia de Tarragona. Esta torre, originariamente se formaba por dos o tres individuos; fué elevándose por competencia entre las varias cua-drillas, desapareciendo al mismo tiempo la parte de baile que servía de introducción. Los actuales Xiquets són la apoteosis de esa danza, buena prueba de ello es que no se eleva el Castillo sino le acompaña esa música tradicional propia para montarlo, terminarlo y deshacerlo...».
Al número anterior del mateix Panadés (25 ag.), trobem un «Mensaje de Eugenio d’Ors a Vilafranca del Panadés en vísperas de su Fiesta Mayor», un text literari, datat el 14 d’agost, que barreja conceptes filosòfics, mitològics i geogràfics, entre els quals destaquem el bocí que és més propi de la festa major: «...Yo sé porque baila la imagen de San Félix, al regreso de la maravillosa procesión, antes de meterse en la garganta dorada del templo, resplandeciente en la noche. Yo sé lo que quiere decir la Mojiganga de Sitges y lo que aúpa sobre las espaldas de un Hércules el castillo de los Xiquets. Yo sé porque juegan unas gitanas de ficción, dando vueltas al círculo de su propia esclavitud. Yo sé porque embriaga tanto el seco percutir de los chocados bastones, con una embriaguez, que, sin embargo, no tiene el halago turbio de los atabales y los címbalos de la bacanal...»; tot i que ens apartem del tema casteller, hem de precisar que es veu que quan es va rebre aquesta col·laboració d’en Xènius, algú de la redacció del setmanari li va fer veure que havia pixat fora de test en el tema de les gitanes i que, de ficció, res de res; això va motivar que —a corre-cuita i en el número següent— publiqués una nota aclaridora tot dient que «...no lo son de ficción, sinó auténticas, bien que nacidas en aquellos mismos poblados; en número, hoy, suficiente para preservar, inclusive en lo femenino, de la inmixtión de los disfraces, a que hubo de recurrirse algún día. Salvo con esta nota mi insolaridad con alguna información, recibida el año pasado, sobre lugares. Y donde el escepticismo pudo presumir comparsería en lo que es etnografía pura»; aquesta nota anava acompanyada d’un dibuix manllevat de les interessants 10 glosas a la Fiesta Mayor, un suplement de la revista Verde y Azul, amb textos d’Antoni Sabaté Mill i dibuixos de Pau Boada que havia vist la llum uns dies abans. Panadés (8 set.) i Acción Católica (9 set.) informaven de l’aparició d’aquestes glosses; no n’hi ha cap dedicada als Xiquets, però ens plau de reproduir tan sols un fragment de la que parla de «Las Fiestas Religiosas»; vet-ho aquí: «...La procesión también fué enriqueciéndose. Al Drac, Gegants y Xiquets se unió la abigarrada farándula de los bailes populares.
Nadie nos ha transmitido la expectación que reinaría en la plaza de “l’Oli” cuando el Primiclerio, subido a los últimos peldaños de las gradas de la Basílica, iba llamando, según este orden meticulosamente estudiado, al Drac, Diables, Cotonines, Gegants, Aguila, Panderos, Cercolets, Bastoners, Xiquets y Moixiganga. Aquel año, los señores administradores, con el Pendón en brazos por las calles de la villa, no debían caber en su piel. Se comprende que el alborozo se hiciera unánime y durante tres días fuera el dueño y tirano de plazas y calles...». El comentarista de Panadés feia constar que «Cada leyenda y cada dibujo hacen revivir en nuestra alma —alma de vilafranqueses natos— el recuerdo de los mejores días de nuestro calendario local. Días que se fueron y días que se esperan con ilusión infantil, incrustada en el corazón octagenario del que en los albores de su vida, el “Drac” fué su mayor obsesión; o quiso ser “enxaneta” por imitar al pequeño de Valls...»
Per altra banda, Acción Católica (30 ag.) presentava un treball de Fèlix Sellarès Pros sobre la «Presencia de la Comarca en nuestra Fiesta Mayor», del qual retenim el següent: «La comarca participa y vive con Vilafranca la Fiesta del Mártir San Félix, y sus gentes no ya en plan de espectadores sino colaborando activamente en la Fiesta: con la cara enrojecida y congestionada tras una imponente “gralla” o golpeando la piel amarillenta de un tamboril; blandiendo los duros garrotes entre los “bastoners” de Llorens o Gelida, o chamuscando trajes entre los “diables” de Arbós; levantando castillos con los “xiquets” del Vendrell, desde la “crossa” hasta la punta oscilante de la humana construcción; en la filigrana de la “Moixiganga” de Sitges, o en cualquier otra ocupación...».
Els vendrellencs superen els de Valls
I pel que fa als castells dels tres dies de festa, cal donar de nou la paraula a Lluís Solsona: «A Vilafranca es presentava la festa major enmig d’un gran ambient casteller. Havien estat contractades les tres colles existents, donant així un caire de concurs (en el fons ho era, encara que no formalment) a l’actuació del 30 d’agost. El dia abans, ja els “Nens del Vendrell” hi descarregaren el “cinc de set” i la “torre de sis neta”. La confrontació de la diada de Sant Fèlix va realitzar-se com segueix:
— NENS DEL vendrell. “Torre de set”, molt segura, descarregada entre el deliri dels seguidors de la colla, entre els quals molts vilafranquins. La van parar: a “segons”, Jan Julivert i “Patequilla”; i a “terços”, Marcel·lí Vidal i Pep Benet.
— xiquets de valls. “Cinc de set”, descarregat.
— castellers de tarragona. “Quatre de set amb l’agulla”, descarregat.
— NENS DEL vendrell. “Tres de set aixecat per sota”, descarregat.
— xiquets de valls. Intent, frustrat, del “dos de set”.
— castellers de tarragona. Intent, frustrat, del “Tres de set aixecat per sota”.
— NENS DEL vendrell. “Quatre de set amb l’agulla”, descarregat.
— xiquets de valls. Dos intents del “Tres de set aixecat per sota”; el segon, descarregat.
— castellers de tarragona. “Tres de set aixecat per sota”, descarregat. Seguidament, fallen en l’intent de carregar el “dos de set”».312
Sobre aquest darrer intent dels Xiquets de Tarragona —no deixa de sorprendre’ns el fet que Lluís Solsona, tan curós com era, substitueixi el mot «Xiquets» pel de «Castellers»—, cal remetre’ns al testimoni del tarragoní Salvador Arbona, Valent, quan, en parlar del dos de set, diu: «Al puesto on el teníem més, més segur, era a Vilafranca del Penedès, i ensajat aquí, eh! [...] Anàvem en camions, eh! Amb el camion de l’Alasà. Vam provar el dos de sis net, sense agafar cames. Això ho vam fer a l’Arc de Berà. I el vam carregar i descarregar. Sense tocar els segons, que eren els tercers...»; en el seu relat, el casteller continua explicant que, a Vilafranca, l’enxaneta ja era dalt i es va fer enrera dues vegades, fins que la torre va caure; aleshores, «...la gent del Vendrell i de Valls van dir: “Quina llàstima amb aquest castell, però si el teníeu fet. Què ha passat amb l’enxaneta?” No en teníem cap més llavòrens».313 Cal afegir que el dia 31 els Nens del Vendrell, segons recull Món Casteller, van fer castells de set, pujant-hi alguns vilafranquins (la informació podria ser deguda també al mateix Lluís Solsona). El vallenc Juventud (1 set.) parlava «De los “Xiquets de Valls”», tot intentant de treure ferro a la derrota, amb algunes excuses i tirant de patriotisme: «El jueves pasado, la “colla” nuestra de los “Xiquets de Valls” se trasladó a Vilafranca —que celebrava su Fiesta Mayor y en donde cuentan los “Xiquets de Valls” con tantos y tan buenos amigos y entusiastas— para actuar en competición con las “colles” de Vendrell y Tarragona.
No tuvo suerte la nuestra en los “castells” de competición. Por falta de “anxaneta”, el “dos de set” no pudo ser a tiempo coronado, cayendo. No obstante levantó “els cinc pilars de set”. imponente y fuerte que le valió aplausos y muchas felicitaciones. Efectuó además el “tres de set aixecat per baix” y otros, que resultaron vigorosos y bellos.
Por la tarde, a la entrada de la Procesión, levantó y sostuvo el “pilar de cinc” durante largo tiempo, no pudiendo las demás “colles” imitarla...
Hemos de destacar, a propósito, el calor con que, por ejemplo, la “colla” de Vendrell cuenta en su pueblo. Nos dicen que fueron incontables los que de allí se trasladaron a Vilafranca para acompañarles y hacer “piña” bajo los “castells”, hasta el extremo de que muchos establecimientos, nos dicen, cerraron para permitir tal desplazamiento.
No desconocemos la circunstancia de que la vecindad de ambas poblaciones, facilitó el repetido traslado. Pero ello hace destacar más la mezquindad de algunos empresarios locales que negaron su permiso a “castellers”, mermando así las posibilidades de un triunfo, que pertoca a Valls y debemos siempre querer para Valls.
También todo ello destaca la apatía nuestra y la resistencia de formar “piña” bajo los “castells”. Sin este calor, poco, por mucha buena voluntad que tengan, y tienen, los bravos “castellers” podrán hacer. Es preciso volver a los tiempos aquellos en que era todo el pueblo que los sostenía y animaba.
Los “Xiquets de Valls son una cosa nuestra y merecen todo el apoyo y el entusiasmo. Y ha de ser así...».
Cal fixar-nos en una de les primeres afirmacions que feia el cronista, quan diu allò de «por falta de “anxaneta”»; no li mancava raó, atès que coneixem el cas paradoxal del casteller tarragoní Esteve Sesplugues (més conegut com l’Estevet i també com a Pardalete o Ros de Pardal) qui, de nano, a Vilafranca —precisament pel Sant Fèlix del 1945 —, tal com ell mateix assegurava, va pujar als castells de les tres colles que eren a plaça: Xiquets de Valls, Nens del Vendrell i Xiquets de Tarragona; i es va haver de canviar de camisa tantes vegades com va convenir.314
El nostrat Panadés (8 set.) no es mostrava tan comunicatiu i només feia una «Breve crónica de la Fiesta Mayor» amb aquest comentari: «...breve desfile de las danzas ante el balcón del Ayuntamiento, para dejar espacio al concurso de “castells”, nota culminante del momento, y “les colles” de Valls, Vendrell y Tarragona en atlética competencia, los aficionados en pleno regocijo y el premio para los vendrellenses». En una crònica posterior en el temps, a El Correo Catalán de Barcelona, S. Mañé T. (Salvador Mañé Turdiu), un aficionat vendrellenc, explicava que «En el último cuarto de siglo se ha experimentado un verdadero renacimiento “castellístico” y, sin lugar a dudas, Vendrell debe considerarse como el paladín de este renacimiento. Como en toda competición, la rivalidad hace superar a los hombres, así también en los “castells” el peligro de ver decaer su prestigio hizo trabajar con ahinco a los vallenses para conservar su supremacía y consiguiéronlo indiscutiblemente hasta el año 1945. Es entonces cuando los abnegados vendrellenses recogen el fruto de sus esfuerzos, y hacen vibrar de entusiasmo a las comarcas de los “castells” [...] Trasladémonos a la Fiesta Mayor de Vilafranca, en 30 de agosto de 1945. Es ya tradicional esta pugna de los “castellers” en la bella ciudad panadesense. Los de Valls venían como favoritos, pero los “Nens”, contra todo pronóstico, levantan magníficamente una “torre de set”, que no consiguieron los vallenses. Esta “torre” les vale por un neto triunfo a los vendrellenses, y, además les convence que los “Nens” les pueden a los Xiquets».315 A la relació de despeses que es pot consultar a l’Arxiu Històric Comarcal de Vilafranca consten els pagaments fets a les tres colles: «Xiquets de Valls, 4.750 pts., Xiquets de Tarragona, 4.200 pts. i Nens del Vendrell, 10.000 pts.» (cal recordar que aquests darrers actuaren els tres dies de la festa).
Els vendrellencs van rebre, a més, la gratificació promesa de mil pessetes per haver aixecat la torre de set. A més de la fotografia que reporta aquesta circumstància, ens plau afegir aquí el comentari retrospectiu que figura al programa de la Festa Major del 1983 i que deu la seva autoria a diversos col·laboradors: «Mireu si són materialistes els humans. Hi ha una foto del 1945, del balcó de l’Ajuntament (en realitat fou presa dins del despatx de l’alcaldia), on es veuen l’Alcalde, els Administradors, i també el Jan Julivert i l’Òscar, dels Nens del Vendrell, aixecant victoriosament... saben què? No aixecaven l’anxaneta, no; ni la copa o medalla del guanyador. Aixecaven un bitllet de mil peles, que era el premi per haver carregat la Torre de Set (en realitat, com ja hem vist, la van descarregar). Ah, i si haguessin fet el Carro Gros, n’haurien pogut aixecar dos (de bitllets, s’entén)...»
Tot i que ens apartem una mica de l’escenari casteller vilafranquí, hem de consignar que el programa de la Festa Major de Piera d’aquell 1945, per al dissabte 8 de setembre, anuncia «—A las 2: En la Plaza, sensacionales ejercicios y emocionantes evoluciones a cargo de los “Xiquets del Vendrell”, que han obtenido el primer premio en el gran Concurso de “colles” celebrado en la Fiesta Mayor de Villafranca del Panadés este año»; com podem veure, el coneixement dels castells anava traspassant fronteres... I pel que fa als Xiquets de Valls, cal dir que van respondre de manera contundent al desafiament vendrellenc, ja que, unes setmanes més tard, aconseguiren descarregar el quatre de vuit —«una pica en Flandes», tal com algú va comentar llavors—, al Vendrell, en el marc del concurs que hi fou convocat, el 14 d’octubre, amb motiu de les Fires de Santa Teresa (els Nens maldaren dos cops pel mateix castell, sense aconseguir-lo, tot i que hi ha qui opina que, en les circumstàncies actuals, si no es podria donar com a carregat el carro gros en el primer d’aquests dos intents, ben poc li faltaria;316 tanmateix, l’enxaneta, això sí, no va fer l’aleta). Anem a parar ara a l’anècdota per dir que, uns dies abans, el dia 7 del mateix mes, s’enfrontaren a la Senyora Vila del Penedès els primers equips de futbol de Valls i de Vilafranca; i, a la vigília, des de Panadés —d’una manera ben xiroia, per cert— hom postil·lava que: «Mañana nos visitarán los “xiquets” y creo que traen un tren especial cargado de “gralles”, flautas, flautines y demás instrumentos soplables. ¡El ruído que se va a armar! Ahora que, no asustarse... Si Raventós está tan acertado como en el entrenamiento del jueves y los demás se toman la cosa en serio “serà molt que facin el quatre de vuit”...!»; aleshores, la rivalitat amb els vallencs, atès que, per part vilafranquina, no es podia concretar a la plaça de la Vila amb castells, en no disposar de colla pròpia, trobava terreny adobat al desaparegut camp de futbol de la Creu de Sant Salvador.
Els Nens del Vendrell descarreguen el quatre de vuit
Sobre el 1946 començarem dient que a l’Arxiu vilafranquí també es guarden els contractes que van signar els caps de colla de les agrupacions que actuarien per la Festa Major; així, la comissió de festes pagarà a la «colla Xiquets de Valls» —signen el compromís Ramon Fontanillas i José Nolla —, per la seva actuació el dia 30, la quantitat de «cinco mil quinientas pesetas (5.500,-)», mentre que «la Colla Nens del Vendrell»» —signa el contracte Juan Julivert — rebrà «once mil pesetas (11.000,-)» per actuar tres dies; totes les despeses: viatges, gralles, fondes... van a càrrec de les respectives colles i, en el cas dels vendrellencs, el tracte estipula, a més, que «La Comisión procurará obtener una rebaja sobre la cantidad de pesetas 25’- que ha fijado la casa Domingo (antiga fonda Vicenç, coneguda popularment com a cal Panxeta) como precio del cubierto, según manifiesta la representación dels Nens del Vendrell...» i també que «...asistirán a las procesiones con la totalidad de sus componentes, efectuándose durante el curso de las mismas, las evoluciones de costumbre, comprometiéndose la “Colla Nens del Vendrell” a que no falte ninguno de sus componentes en las dichas procesiones» (si no vols caldo..., dues tasses!).
Aquell any, Vilafranca celebrà el centenari del naixement del bisbe Torras i Bages i la premsa se’n féu ressò tal com pertocava a la categoria del personatge. El programa oficial de la Festa Major —reproduïts els actes que anunciava, a Panadés (29 ag.) —presenta la petita espifiada que no hi figura l’any a la portada (tampoc no hi era, però, en els dels dos anys anteriors) i, en canvi, sí que hi ha una gralla i un timbal; per als dies 29 i 31 anuncia Xiquets, mentre que, per al 30, ja parla dels Xiquets de Valls i de Vendrell que acompanyaran les autoritats a Ofici; les mateixes colles que, al migdia, a la plaça de la Vila, aixecaran els seus «atrevidos Castillos y Torres, disputándose un premio de 1.000 pesetas, cedido por el vac,317 a los que levanten el “Quatre de vuit”»; aquesta clàusula també figurava en els contractes de les colles, afegint-hi que «en caso de empate se ejecutará (en el cas dels vendrellencs) —o (si dels vallencs es tractava) se decidirá con— el “dos de set”»; o sigui que els Vacons (com s’anomenaven ells mateixos) no n’havien tingut prou amb la torre de set de l’any anterior i aspiraven de nou a poder veure el carro gros; i aquí cal afegir que els tres Administradors d’aquell any, com els de l’anterior, també eren socis del V.A.C.
Al mateix Panadés (7 set.), en unes notes «De la Fiesta Mayor», llegim: «...Los “xiquets” también alcanzaron señalado éxito, en especial la “colla” de Vendrell que levantó sus castillos con gran seguridad, culminando en aquel “quatre de vuit” y la “torre de set” del dia 30 ante la Casa Ayuntamiento. Los de Valls también levantaron los mismos castillos, pero a costa de algunas caídas»; en el mateix número, hi ha l’apartat «Adivina, adivinanza», en el qual es fa crítica, sense citar noms, d’uns quants benestants de la vila que no havien volgut col·laborar econòmicament amb la festa: «...Menos mal que sólo han sido unos pocos que no llegan a la media docena, por ello la adivinanza será más fácil; ah!, han regateado su óbolo a San Félix, pero han tenido a bien disfrutar de todas las alegrías y bellezas de nuestra Fiesta, incluso opinar que de “xiquets” podrían haberse contratado tres “colles”...»; vet aquí el que van cobrar les dues que van venir, segons la «Relación de pagos correspondientes a la Fiesta Mayor 1946 que es guarda a l’Arxiu Històric Comarcal de Vilafranca: «Xiquets de Vendrell (van actuar tres dies), 11.000 pts., Xiquets de Valls (només el dia 30), 5.500 pts.».
El recordat Emili Miró també ens informa de com va anar la diada de Sant Fèlix per als seus Nens del Vendrell: «Al cap de pocs dies d’Igualada, anaren a Vilafranca, on també s’han compromès a provar el “quatre de vuit” i el “dos de set”. Competeixen aquell dia, Valls i el Vendrell.
Tanmateix, aquest dia serà memorable per a la història dels “Nens del Vendrell” [...] Aquest dia a Vilafranca fou una victòria completa i sense precedents. A més de descarregar l’enyorat “quatre de vuit” i el “dos de set”, cal afegir-hi el goig que els seus contrincants de Valls no descarregaren ni l’un ni l’altre. Fou un mal dia per als de Valls, que no pogueren fer cap castell (es refereix, naturalment, a descarregar-los). Recordo que a la tarda vaig trobar l’amic Barrufet (q. e. p. r.), el qual, a més d’ésser un bon cap de colla, era un excel·lent jugador de cartes, i vaig dir-li en to amical: “Avui us havem fet capot!” Ell, també mig rient, em contestà: “Sí, sí, és veritat” (“Capot”, en el joc de la manilla, és fer totes les bases un dels dos bàndols.)».318 Segons que exposa Pere Català, «Una variant de la mateixa anècdota, tenint com a protagonista el Jan Julivert, ens l’ha explicat el graller Vidal (el vendrellenc Jaume Vidal, Carboner). “El Blanco” havia proclamat, abans de la competició, que els Castells eren un “patrimoni vallenc” i, acabada la confrontació, el Jan, amb ironia, preguntà al cap de colla de Valls si s’havia barrotat el patrimoni. La resposta d’en Barrufet fou força més aspre que la que donà a l’Emili Miró.
Enregistrem que, en aqueix “Sant Fèlix”, “Els Nens” també descarregaren el “tres de set aixecat per sota” i el “quatre de set amb l’agullla”. Els Xiquets carregaren just el “quatre de vuit”, no arribaren a coronar el “dos de set”, i completaren el “tres de set aixecat per sota” (amb dificultat) i el “quatre de set amb l’agulla”. L’endemà, els vendrellencs tornaren a fer aquest darrer castell i el “dos de set”, a Vilafranca».319
Amb raó remarca Lluís Solsona que «Aquest és el primer any de la història castellera que els vallencs no dominen plenament»;320 els vendrellencs els havien avantatjat finalment i van poder abandonar la plaça amb un cert aire de superioritat, tal com explicava el veterà casteller Josep Vidal i Riambau, Pep Jai, en un dels programes de «Fem Pinya!» de Ràdio El Vendrell: «la colla vendrellenca va acabar la feina amb el pilar de cinc al balcó i va marxar de la plaça amb el toc de gralla..., deixant els Xiquets de Valls provant el tres de set aixecat per sota».321
I encara sobre el Sant Fèlix del 1946, no ens desplau de consignar l’anècdota simpàtica que va viure el sempitern aficionat vilafranquí Vicenç Cusiné, un dels protagonistes d’aquella aventura castellera de cal Noi-Noi de finals dels anys vint; vet-ho aquí: «Aquell dia [...] se m’acosta el “Pigallo” pare (casteller vendrellenc molt conegut) que, a la vegada que era molt murri també era molt simpàtic, i em demana si el vull acompanyar al Museu, doncs ell no l’havia vist mai.
Vaig accedir de bona gana i l’anècdota neix aquí. Quan vam arribar a la sala on va morir en Pere III d’Aragó, hi ha unes cadires d’aquella època, de cul i esquena de cuiro separades del públic per unes cordes enfundades amb vellut vermell. En “Pigallo”, i per allò de que també jo he segut a les cadires d’aquell rei, va traspassar la corda i va quedar assentat en una d’elles. Quan de sobte es presenta el conserge que el veu a venir, tot dirigint-se a en “Pigallo”, molt seriós, i li diu: “Que no sabeu que en aquestes cadires no s’hi pot seure?” “Que no sabeu que són del rei Pere III d’Aragó?”.
Després de tornar-se-li el nas molt vermell i expressant que quasi no s’entenia: “Escolteu bon home, no us faré quedar malament, perquè tan prompte el vegi entrar, ja m’aixecaré”. Jo vaig demanar excuses i la cosa no va passar d’aquí. I donada la visita per acabada, vàrem tornar a la plaça quan el “Pigallo” em diu: “Aquest paio ho ha fet molt fort, però com que no és per tornar a vendre, tant me fa, perquè el que és jo no penso tornar-hi més”...».322
Aquesta és la cèlebre frase que Eugeni d’Ors va pronunciar a la balconada de l’Ajuntament vilafranquí, per la Festa Major del 1946, en presenciar l’exhibició castellera. Ja hem vist com un parell d’anys abans, ja havia començat a barrinar sobre la comparació entre ambdues manifestacions ludicofestives. A primer cop d’ull, l’afirmació ens pot semblar desafortunada i, fins i tot, potser, pejorativa; però el cas és que Xènius no la va pronunciar pas amb un sentit d’equiparament entre ambdós divertiments (en el cas dels toros, podríem objectar que la diversió segons per a qui), sinó volent fer veure que la mateixa passió que senten els aficionats a les curses de braus en contemplar l’Espectáculo Nacional folklòric de les corridas, és la que hauria pogut copsar entre els diletants de la més brava i ardida de les representacions al carrer de la cultura popular de casa nostra. La circumstància de l’esdeveniment —un fet real i no pas anecdòtic— l’explica el vilafranquí Jaume Mercader-Miret en un article que publicà a Panadés (27 ag., 1955) i que duia el títol de la frase orsiana que ens ocupa; vegem-ne uns fragments: «...Era el día de San Félix del año 1946, entre la una y las dos de la tarde, y en uno de los balcones de nuestro Ayuntamiento. El espectáculo del que todos éramos, como todos los años, en cierta manera actores, no voy a describirlo...
Dejemos pues el espectáculo, su luz y su color, sus gracias infinitas, y no por sabidas precisamente, y vamos a lo que decíamos. Aquel día estuve mucho rato al lado de Eugenio d’Ors en el balcón. El iba, como casi siempre, rodeado de una escogida corte de admiradores y de seguidores de sus doctrinas y de su estética, entre los cuales aquel día había una bella dama, fresca de juventud y elegantemente expresiva. Por su fonética al hablar adivinábase a la legua su nacionalidad sudamericana.
Don Eugenio ponderaba a la trasatlántica señora todo lo ponderable del acto y su profundo sentido. En un momento dado, y en el punto culminante de la erección de un castillo coronado brillantemente, imperialmente por los “xiquets”, nuestro Xénius dijo a la dama en cuestión: —“Estos son nuestros toros”.
Diciendo esto, tan lapidariamente, ni quiso hacer un chiste, ni comparar a los “xiquets” como espectáculo con los toros como espectáculo. Anecdóticamente hubiera sido así, ciertamente, pero interpretando la frase a la luz de la comprensión que teníamos de su pensamiento, sabíamos que la cosa calaba más profundamente.
Los “castellers” como fenómeno de latinidad y de romanidad son perfectamente comparables con los toros como fenómeno de iberismo. El ritual de los unos y de los otros, su expresión estética, obedece a la fuerza vital de una raíz, de un estado de alma racial auténtico e inconmovible, y por tanto necesariamente bello en si. No se trata, en el caso concreto de los “xiquets”, de un tipismo regional solamente y de un pasatiempo más de fiesta mayor comarcal.
No es un juego ni un deporte. No es tampoco, un simple exponente del folklore catalán. Es más: Son nuestros toros. No en el sentido de la bravura ni por la riqueza de su color, sino por lo que tiene de nervio y de entraña...».
El text de Mercader-Miret s’estén encara en d’altres consideracions, però entenem que amb el tros que hem transcrit ja queda sobradament justificada l’expressió, o, si més no, el sentit que d’Ors volia donar a la frase lapidària per tal que la dama que l’acompanyava pogués entendre allò que per als vilafranquins i penedesencs representa el noble art de fer castells. D’en Xènius també ha transcendit una coneguda fotografia en la qual se’l veu recollint l’enxaneta d’un pilar de cinc portat al balcó de l’Ajuntament vilafranquí.
Unes setmanes després de la Festa Major, també a Panadés (21 set.), veia la llum l’escrit «Contemplando a los “Xiquets”», que signa Josep Giménez Estebanell —pare del qui, anys a venir, esdevindria el cap de colla dels Castellers de Vilafranca— i en el qual ens demostra una clara visió de futur, ja que un dels personatges que intervé en un col·loqui a peu de plaça advoca per la col·locació d’una malla (xarxa) per a protegir els més menuts de les caigudes; no el transcrivim en la seva totalitat per tal de no allargar-nos, però sí que ens plau d’oferir-ne els primers paràgrafs que no tenen res a veure amb aquell suggeriment: «Nuevamente nos ha sido dado el magnífico espectáculo de los “Xiquets” en la Fiesta Mayor más típica de Cataluña. Es en verdad emocionante la manera como se levantan, sostienen y deshacen esos pilares, torres y castillos humanos, en alarde de fuerza y equilibrio, serenidad y destreza.
No hay duda que, a excepción de la impresionante e indescriptible entrada de San Félix, que es una feliz conjunción de todo lo típico de la Fiesta y como resumen y símbolo de la misma, el espectàculo de los atrevidos “Xiquets” constituye el mejor número del programa, por lo que a fiestas cívico populares se refiere.
Desde que se trenza, conjuga, aprieta y amasa, la pesada base que ha de servir de fundamento al alto edificio humano, hasta que el diminuto “enxaneta” lo corona, saludando triunfante o miedoso, o con algo de ambas cosas, adentrando su simpática figura en el cielo de cobalto chorreante de luz, el entusiasmo de los espectadores va creciendo por momentos hasta llegar a la emoción profunda y al escalofrío. Por eso se desborda la multitud en frenéticos aplausos cuando se termina un “dos de set” o bien un “quatre de vuit”, y los mismos “castellers” se abrazan mutuamente con los ojos brillantes y húmedos de júbilo, tras la ejecución difícil...».
També al setembre, la revista barcelonina Destino es feia ressò de la festa mitjançant l’article «Entre petardos y “castells”, Vilafranca recuerda a un obispo», escrit per Miguel del Puerto, on, després de donar unes pinzellades sobre la figura de l’eximi bisbe penedesenc —del qual, com ja hem avançat, es complien cent anys del naixement— i sobre la bigarrada diversitat dels balls de la Festa Major, para atenció als castells dins del capítol «Otra vez Valls y Vendrell», quan explica: «Otra vez Vendrell y Valls frente a frente, en una jornada de la máxima emoción. Los castells hay que verlos en Vilafranca, donde el público tiene solera, ruge de entusiasmo y estalla en ovaciones frenéticas...
Vendrell, esta vez, ha vencido a Valls en toda la línea: Los “castellers” panadesenses han levantado con rapidez y sin esfuerzo un “cuatro de ocho”, para luego descargarlo limpiamente. Sus rivales, los del Campo tarraconense, si lo han subido también, se les ha hundido en el momento de coronarlo. Luego han intentado inútilmente levantarlo de nuevo. Mientras que los vendrellenses, con la moral del triunfo y cual si se libraran a un juego de niños han hecho uno tras otro, una “torre de siete”, un “tres de siete” subido por debajo, un “pilar de cinco” y, en este “espadat” han rematado la gesta con el adorno del porron que, piso por piso, va de boca en boca, hasta el “enxaneta” que tragonea entre las ovaciones del público.
Los de Valls, dispuestos a demostrar algo de su maestría, han realizado también un “tres de siete”, levantado por debajo con una presteza y una elegancia ejemplares. Y a este castillo ha contribuído el viejo “Llorençó”, que a los setenta años y pico (en relació amb la crònica de la Festa Major del 1946, detectem que al bon casteller vallenc hom l’havia fet envellir, pel cap baix i de cop i volta, uns deu anys; pobre Llorençó!), lleno de pundonor local, en funciones de “cuarto”, se ha encaramado a las espaldas de su propio hijo que actuaba de “tercero”, brindando a los presentes el emotivo espectáculo de la más castiza tradición soberbiamente encarnada...
¿Les estará reservado a los concurrentes a la Fiesta Mayor del año 1947, el deleite de ver un “pilar de seis”...? ¿O quien sabe si la misma “torre de ocho”, cuyo recuerdo sólo perdura en la memoria de los viejos aficionados?».
No ens podem estar tampoc de copiar un parell de paràgrafs més, perquè demostren que l’articulista esmentat, a banda de suspirar per la ja gairebé oblidada torre de vuit, coneixia bé la realitat gastronòmica vilafranquina: «Con grandes platos de arroz, en la “Posada del Campanario”, debían celebrar los “castellers” del Vendrell su victoria. Las primeras horas de la tarde del día de San Félix, caen sobre las calles desiertas de Vilafranca. El bullicio ha empuñado el tenedor. En “ca l’Agustí”, “cal Domingo” y demás fondas, el personal extraordinario se azacana para dar el abasto. Todo el mundo reclama a la vez su ternera.
La digestión y el café y copa tienen lugar en las terrazas de la Rambla. En el “Casino”, los puntales de la población y sus convilatanos, encienden los robustos vegueros...».
Continua el domini vendrellenc a Vilafranca
El 1947, amb data 31 de juliol, Joan Julivert, en nom de la Colla Nens del Vendrell, signa el contracte per actuar a la Festa Major vilafranquina; entre les diverses clàusules, n’hi ha algunes que mereixen la nostra atenció: en primer lloc, que la quantitat a percebre (per les exhibicions dels dies 29 i 30) serà de vuit mil pessetes; també que a les processons es faran «cuatro castillos en su recorrido el dia 30 y tres el dia 29» i que «En la entrada del dia 30 deberán efectuar como minimo dos pilares de cinco [...] en la plaza de la Iglesia; además el dia 30 probarán el 4 de 8 y el 2 de 7»; i encara una darrera qüestió, força curiosa: que «La representación dels Nens del Vendrell comunicará a la Comisión de Fiestas, el número de cubiertos que ha pagado el dia 29 y el dia 30 en la casa donde efectúe sus comidas...».323 Les actuacions castelleres de la Festa Major d’aquell any se les van repartir equitativament les dues colles contractades: els dies 29 i 30, els Nens del Vendrell; i el 30 i el 31, els Xiquets de Valls, tal com consta en el programa de mà, publicat també a Panadés (29 ag.).
Cap a finals de l’any anterior, havia estat reorganitzada a Valls la Colla Vella —de Rabassó— i aleshores els xiquets que es van quedar a la colla que havia estat unificada el 1939 —que eren majoria— van prendre el nom de Colla de la Muixerra, una denominació que, paradoxalment, havia estat tostemps patrimoni de la Vella; llavors, únicament la Muixerra va romandre sota els auspicis del Patronat dels Xiquets de Valls —que havia estat creat el maig del 1946 — mentre que la Colla Vella en restà al marge. Com és fàcil de suposar, aquesta última no deuria estar prou preparada encara per actuar a Vilafranca (sí que ho faria, però, l’any següent); per tant, els Xiquets que arribaren a la nostra vila, el matí del dia de Sant Fèlix del 1947, no podien ser altres que els de La Muixerra.
A les envistes de la festa, Acción Católica (28 ag.) publicava un interessant article del sacerdot vallenc Joan Vives i Surià —que signava com a Joan Vives de la Cirera i tenia lligams familiars amb Vilafranca— que duia per títol: «Nuestra Fiesta Mayor, símbolo de un pueblo que no muere», i del qual destriem allò que fa referència als castells: «...Nuestra Fiesta Mayor es la de siempre. Por esto no muere nuestra antigua Villa. Y no muere porque toda nuestra Fiesta es espíritu de vida. Lo único que pasa, muere, son los hombres; nunca, empero, las instituciones. Antes contemplábamos a “Isidre de Rabassó”, a “l’Escolà”... haciendo y deshaciendo sus admirables “castells”. Este año, Dios mediante, veremos a los herederos de aquellos prohombres levantando un esbelto “dos de set”, un primoroso “quatre de vuit” y quizás el histórico “tres de vuit”...
Durante la Edad de Oro de los “castells”, Vilafranca tenía los grandes aficionados. Recordemos a los hermanos Cartié que, en 1877, aguantaron “a segons” el “quatre de vuit”. Consultemos nuestras viejas crónicas y leeremos que Félix Rabí, “l’hereu
Basques”, Guatlle, Jorge Ribera y otros, subieron a los grandes “castells de nou”.
Nuestra villa, en este período de glorioso Renacimiento de los “castells”, también cuenta con un buen número de aficionados. ¿Quién no conoce a Rossell, Saumell, Valletbò,“El Pastoret” y otros muchos cuyos nombres no es preciso anotar por ser harto conocidos? A ellos nuestra más efusiva felicitación...»; aquest escrit, un testimoni més de la immemorial afecció dels vilafranquins als castells, anava acompanyat, entre d’altres il·lustracions, de la molt coneguda fotografia —presa pel nostre convilatà Jaume Torres i Gili— de la xurriacada d’una torre de set que havien intentat els Nens del Vendrell, a la platja de Sant Salvador, el 15 d’agost del 1933.
El mateix dia de Sant Fèlix, Diario de Barcelona publicava a la portada la fotografia (de Niepce) d’un quatre de vuit, acompanyada d’aquest text: «Una de las más simpáticas atracciones de nuestras Fiestas Mayores es sin duda ésta de las torres humanas, en lo que han alcanzado singular fama los “Nens” del Vendrell que aquí les vemos en Villafranca del Panadés, donde este año, como el pasado y recientemente en Igualada lucirán sus habilidades». També el dia 30 (a Valls, naturalment, no era festiu), Juventud repassava —lloant-los— les darreres actuacions dels Xiquets, alhora que posava l’accent en la creixent rivalitat entre aquests i els Nens del Vendrell: «Hoy y mañana, la “colla” La Muxerra actuará en Villafranca, que celebra su fiesta Mayor. Esta actuación, tanto aquí como allà, ha despertado un inusitado interés y una expectación extraordinaria.
Indiscutible es el grado de perfección que “La Muxerra” ha alcanzado. Pero hoy frente a ella, otra “colla”, la de Vendrell, también participará en la mencionada fiesta Mayor. De eso viene el interés y la expectación.
Hará un año ahora, que Valls, cuna de los “Xiquets” fue vencida por Vendrell. En el transcurso de este año, muchas cosas han sucedido. “La Muxerra” ha tenido brillantísimas actuaciones y grandes éxitos, que se los han dado sus hermosos y admirables como esbeltos y magníficos torres y castillos, y sus “quatre de vuit” y sus “dos de set”. Hoy, pues, como de unos años para acá lo ha sido, en Villafranca, tierra de afición castellera, muy entendida e inteligente, Valls ha de recuperar su peeminencia, que nunca debió perder y que jamás debe dejarla en manos ajenas y advenedizas...» (renoi!, patriotisme sí; però, no tant..., no?).
Intent del tres de vuit
Tanmateix, el més bo del cas és que en una altra pàgina del mateix número de Juventud —tot fent gala d’una celeritat informativa fora del normal, com ja havia passat el 1933 — hom ja donava compte puntualment d’una bona part de la presència dels «“Xiquets de Valls” en Villafranca», en forma de «Breve anticipo de su actuación»; el columnista, qui, presumptament, hauria rebut la informació per telèfon, comentava: «Ante una expectación enorme, ha tenido lugar en Villafranca, este mediodía, la primera actuación de los “Xiquets”, que tomaban parte en los festejos de la fiesta mayor de allí, junto con la “colla” de Vendrell.
Por noticias incompletas, oficiosas, obtenidas a la hora de cerrar nuestra edición, podemos informar que La Muxerra levantó y deshizo una esbelta torre, “dos de set”, el castillo “quatre de set amb el pilar al mig” y dos “pilars de cinc”; el “quatre de vuit” que lo había montado fuerte y admirablemente se le desplomó después de bajar “l’anxaneta”.
Los de Vendrell probaron el “tres de vuit” que no pudieron colocar “l’anxaneta”, lograron un “quatre de vuit” y el “dos de set” después de haberlo levantado por primera vez, sin que pudieran poner “l’anxaneta”, lo probaron por segunda vez, cayéndoles al bajar “els dosos”.
Esta tarde y mañana seguirá la exhibición de La Muxerra, y esperamos se intentará la proeza, que Valls desea» (és de suposar que es deuria referir al tres de vuit; els vallencs, però, no l’intentarien fins pel Sant Joan de l’any 1948).
Al número següent (6 set.), «De la actuación de La Muxerra, en Vilafranca...» llegim; «Como ampliación a la información que facilitamos en nuestra edición anterior, respecto a la actuación de La Muxerra, en Villafranca, hemos de añadir escuetamente que los tres “pilars de cinc” que dimos como hechos por los de Vendrell, no fué así, sinó que sólo fué un intento por cuanto los tres no pudieron coronar (de fet, però, d’aquesta informació no s’ha trobat el detall ni en aquest número del periòdic ni en l’anterior), no así los dos de Valls, realizados completamente..
Valls levantó además de los señalados ya, el “cinc de set”, el “tres de set aixecat per sota”,“el quatre de set amb el pilar al mig”, entre otros.
Al dia siguiente repitió el “quatre de vuit” y el “dos de set”, coronándolos, pero no deshaciéndolos por caer al bajar “l’aixecador”...». A Vilafranca, Acción Católica (6 set.) feia al·lusió a la contribució vilafranquina als castells i es dolia pel fet que, segons que sembla, aquell any, aquest ajut hauria brillat per la seva absència: «Una cosa encontramos a faltar en los “Xiquets” de este año. Aquellos intentos y logros casi siempre de castillos en los que intervenían no pocos vilafranqueses. Era cosa de buen ver como nuestros jóvenes se sentían valientes para subir —bajo la dirección y tutela de los maestros “castellers” de fuera— los primeros peldaños del honor de ser “xiquet”».
Semblantment, ens hem de refiar de dos vells coneguts —Emili Miró i Pere Català— per conèixer també amb detall els castells que es van poder veure en aquella Festa Major del 1947. D’una banda, el vendrellenc de Terrassa ens fa saber que «D’ençà d’aquest any 1946 fins al 1957, cada any a Vilafranca “Els Nens” han fet el quatre de vuit i el dos de set, sense fallar ni una sola vegada...»,324 mentre que el vallenc, afincat a Barcelona, concreta que «...“La Muixerra”... hi coronà un “quatre de vuit” —bonic, però que caigué en ésser descarregat—, un “dos de set”, un “tres de set aixecat per sota” i un “quatre de set amb l’agulla”, tots ells (llevat del primer castell, com hem consignat), descarregats. Això, el dia 30 d’agost. L’endemà, hi carregà el “dos de set” i el “quatre de vuit”. Quant a la colla del Vendrell —la qual va completar, la vigília, a Vilafranca, el “quatre de set net”—, en la diada cabdal de “Sant Fèlix” estigué a punt de coronar el “tres de vuit”, descarregà el “quatre de vuit” i carregà per dues vegades el “dos de set” (en la repetició, quasi descarregat)»;325 fem avinent que aquesta darrera afirmació no casa amb la de l’Emili, que dóna la torre com a descarregada. Llegim, a més, a Món Casteller que «Al diari barceloní “El Correo Catalán”, S. Mañé T., després d’apuntar que el 1946 a Vilafranca “conquistaron los ‘Nens del Vendrell’el título de la mejor ‘colla de castellers’de la actualidad”, acaba excedint-se:“En 1947, nuevamente en Vilafranca, revalidaron su título al conseguir un ‘quatre de vuit’y ‘torre de set’y realizar la mayor hazaña de esta última época de ‘castells’al coronar el casi legendario ‘tres de vuit’”». Pere Català argumenta que això últim no és cert, basant-se en el fet que els vendrellencs no aconseguiren el tres de vuit fins a la Santa Teresa del 1951 (quan, no solament el coronaren, sinó que el descarregaren per primer cop al segle XX); però el cas és que —com ens ha fet notar Pere Ferrando— el tal Salvador Mañé vol referir-se a l’intent d’aquest castell que feren els Nens, precisament pel Sant Fèlix del 1947, que caigué quan l’enxaneta ja era al cim i sobre el qual es pot considerar que, avui dia, podria portar més d’un maldecap als membres del jurat d’un concurs si es donessin les mateixes circumstàncies. Lluís Solsona acaba de posar la cirereta als comentaris d’aquesta temporada tot fent constar que «L’atractiu casteller de l’any 1947, és que qualsevol lloc on acudeixen els Xiquets o els Nens es converteix en una potencial plaça de castell “de vuit”».326
Als comptes de la més típica, pel que fa al 1947, consten aquestes partides: «Nens del Vendrell, 8.000 pts., Id. Id. plus 1.500 pts., Xiquets de Valls, 16.650 pts.»; unes quantitats que ens semblen força descompensades —malgrat el plus que reberen els vendrellencs— si tenim en compte que tant una colla com l’altra van actuar-hi dos dies. Pere Ferrando ens ha fet a mà un rebut, que no porta data, signat pel Jan Julivert, per import de «mil quinientas pesetas, en concepto de gratificación extraordinaria por la actuación brillantisima al levantar los castillos 4 de 8; 2 de 7 y 3 de 8» i que podria correspondre a aquest any, tot i que caldria fer la salvetat que el tres de vuit, per ben poc, no es va arribar a coronar; també va trobar al Museu de Valls una carta, que signa el mateix Julivert, amb data 30 de setembre del 1947, i que diu textualment: «Después de casi terminada la temporada de actuaciones de nuestra colla y aligerado ya de la actividad que como responsable de la misma tengo durante este periodo de tiempo y haciendo resumen de nuestras actuaciones, me determino aunque con retraso (por lo que le pido perdón) escribirle estas lineas para darle las más sinceras gracias por la compensación que por parte de la comisión [...] atorgó a nuestra colla por la actuación en la ya famosa plaza de Villafranca que tan esencial es para la vida de nuestros “castells”; y al mismo tiempo suplicarle perdone los incidentes que hijos siempre de la mucha pasión que sentimos por nuestro trabajo, pudieran haber ocurrido...»; com es pot veure, de diplomàcia no n’hi faltava a aquell mític cap de colla vendrellenc.
També un mes després de la Festa Major, Acción Católica (29 set) informa d’una excursió que havien fet «Los Aspirantes» (els Aspirants d’Acció Catòlica) a la Font de Sant Llorenç, agafant el tren fins als Monjos i, després, a peu; a la gasetilla, entre d’altres, hi trobem aquests comentaris: «sitio pintoresco, buenos “xiquets” y excelentes juegos organizados en la fuente...»; com es desprèn d’aquest escrit, han estat molts els vilafranquins que, això d’enfilar-se els uns damunt dels altres, ho han dut secularment a la sang.
Una altra Festa Major amb tres colles
La temporada castellera de l’any 1948, s’inicia —si es pot dir aixì— amb una altra anècdota futbolera, pel fet que, arran d’un altre partit entre el C.F. Vilafranca i la U.E. Valls, Panadés (28 feb.) fa saber que «...Mañana nos visitarán los “xiquets”, equipo que siempre resultó durillo y que esta vez nos lleva unos puntos de ventaja...»; consignem que l’avantatge que duien els vallencs era de tres punts, i que es van veure reduïts a un, després que els vilafranquins guanyessin per 3 gols a 2 (el de la victòria fou marcat en el darrer minut). A El Correo Catalán (21 abr.) el periodista tarragoní Roca García publica un text sobre «Los “Xiquets de Valls”» — a la secció «Folklore Regional»— en el qual assegura que «Los moradores de la simpática y riente ciudad de Valls han sido los forjadores y creadores de los inimitables “Xiquets”, pues si bien posteriormente se fundaron colles en Tarragona, Vendrell y Villafranca, fueron imitando —bien dignamente por cierto— a los “Xiquets” vallenses...»; davant d’aquests comentaris, haurem de convenir que aquell conegut informador o bé deuria estar al corrent de l’episodi protagonitzat per la colla de cal Noi-Noi o bé tenia el do de profecia, tot anticipant en cinc mesos la notícia de la creació d’uns Castellers de Vilafranca a la nostra vila. A mitjans de juliol, des de Valls, Ramon Barrufet ofereix els serveis de la seva colla i fa saber que «el martes próximo venidero, dia 20, actuaremos en Monjos, por si alguno de la Comisión de fiestas le interesa cambiar impresiones sobre el asunto “Xiquets” para la fiesta Mayor...»; al cap de pocs dies, és la Colla Vella —signa la carta Juan Mallorquí— la que es dirigeix al president de la Comissió de Festes i es complau «en sugerirle la idea de que la “Colla Vella dels Xiquets de Valls” podría ser uno de los números más amenos é interesantes del programa de fiestas [...] para alegrar los festejos de este pueblo, seguro de que, tanto por la variedad de castillos, como por el importe total de los gastos, quedará sumamente complacido»; i afegeix que per a informar-se millor cal dirigir-se a la «Sociedad Agrícola de Labradores» o bé —s’inclouen les adreces respectives—a Josep Nolla o Pau Parés (dos dels que havien refundat la colla encara no dos anys abans).
A dues setmanes i escaig de la Festa Major, Acción Católica (14 ag.) avança que «Sabemos de fuente fidedigna, que en la próxima Fiesta Mayor podremos gozar de un interesante pugilato entre tres “colles de xiquets”», una informació que confirma Panadés (21 ag.): «El día 30 de nuestra Fiesta Mayor podremos admirar tres “colles de xiquets”, la “Nova” y la “Vella” de Valls y “Els Nens del Vendrell”». Encara Acción Católica (24 ag.) torna a incidir sobre el tema en una gasetilla que titula «Xiquets» i que diu el següent: «La “colla” del Vendrell levantó en Igualada els “quatre de vuit” y la “torre de set” y las dos de Valls también vienen preparadas, por lo que nos permitimos esperar un interesante pugilato entre nuestros “castellers” el dia 30 frente a la Casa de la Villa»; en el mateix número, de nou Joan Vives i Surià —el mossèn de la Cirera — publicava «un artículo breve, muy breve», com diu a l’inici, sobre el «Origen de los Castells dels Xiquets de Valls», del qual, per la seva singularitat, en transcrivim, més o menys, la meitat; vet-ho aquí: «Siempre se han levantado castillos de carne y hueso. Se puede afirmar que son tan antiguos como el danzar, lo cual quiere decir que son tan antiguos como el hombre... Pero, esta vez, no hablamos de castillos humanos genéricamente, sino de los castillos que levantan los “Xiquets de Valls” y demás “castellers”.
El origen de nuestra institución popular y deportiva, no debe buscarse en los romanos, ni en los griegos, ni en los árabes, ni en otros señores de tan gloriosa estirpe... pues los castillos que ellos pudieron levantar, tienen una relación con nuestros “castells”, como la que pueda mediar entre un arquitecto del siglo XX y otro del periodo románico...
“Els Xiquets de Valls” nacieron de una danza popular que, tal vez, los romanos establecieron en Tarragona y su Campo, durante su imperio en las costas del Mediterráneo. Esta danza, aunque de probable origen romano, no es romana, sino catalana, como nuestro carácter no es romano, ni árabe, a pesar de la influencia que de ambos pueblos hemos recibido. Esta danza se llamaba “Ball de Valencians”, en cuyo final se levantaba un pequeño castillo, más pequeño que cualquiera de los que hacen nuestros aficionados... Este castillo que se levantaba como apoteosis de la danza, agradó tanto a la gente de Valls y del Campo de Tarragona que, a fines del siglo XVIII, lo independizaron del “Ball de Valencians”, para especializarse únicamente en el arte de levantar castillos humanos
A ello contribuyó eficazmente la lucha política entre conservadores y constitucionales, ocasionando un cisma en la “colla” y el consiguiente espíritu de rivalidad que se ha perpetuado hasta nuestros días... Gracias a ello, aquel pequeño castillo del “Ball de Valencians”, en 1879, se convirtió en un magnífico “quatre de nou, net” que levantó la “Colla Vella de Rabassó”, en Tarragona...».
Amb data 27 d’agost, Joan Julivert signa el contracte per actuar tots tres dies de la Festa Major del 1948, pel preu de catorze mil pessetes, amb el compromís de provar el quatre de vuit i la torre de set. La portada del programa d’aquest any ha esdevingut, al pas del temps, clarament premonitòria d’allò que hauria de succeir abans que es complís un mes des del dia de la capta festamajorenca; es tracta d’una mena de collage, amb la fotografia d’una torre de sis sobre un fons de banderoles i la silueta de la basílica de Santa Maria. Un dels segons que para la torre —que fou alçada pels Nens del Vendrell davant l’Ajuntament vilafranquí— és l’Oriol Rossell, qui, un parell de setmanes després de la festa, liderarà una colla autòctona que, unes dècades més tard, esdevindrà tot un referent per al fet casteller; segons Pere Ferrando, la imatge és, probablement, de l’any anterior i precisa, encara més, que segurament correspon al dia 29 d’agost; nosaltres opinem que també podria ser del 1946. L’Oriol recordava que el seu company de pis era, en l’ocasió Pep Rossell, Benet, i a la pinya es poden identificar, al costat del cap de colla vendrellenc Jan Julivert, uns quants vilafranquins: Josep Valletbò, Salvador Ràfols i els germans Fèlix i Antoni Solsona (aquest darrer, un dels components de l’efímera colla de cal Noi-Noi, d’una vintena d’anys abans).
S’anuncien els Nens del Vendrell per als tres dies de Festa Major, mentre que, pel que fa al dia 30: «A las diez: las Bandas y danzas y las “colles” de “Xiquets de Valls” (“nova” y “vella”) y Nens del Vendrell acompañarán...» les autoritats fins al portal major de la Basílica (Entrada d’Ofici) i, més tard, a la plaça de la Vila, «las tres “colles” de “castellers” de Valls y Vendrell levantarán, en deportiva competencia, sus emocionantes y atrevidos Castillos y Torres». Com a anècdota, podem ressenyar que, el dia 31, Sant Fèlix va tornar a entrar a Santa Maria; gairebé no podia ser d’altra manera, tenint en compte que els Administradors d’aquell any havien estat nomenats en representació del Museu de Vilafranca.
Des de Valls, Juventud (29 ag.) titulava una crònica prèvia a la Festa Major vilafranquina com a «Magnífica campaña de los “Xiquets de Valls”», tot incidint sobre la «Espléndida actuación en Arbós del Panadés (Colla Nova) donde fueron ovacionados», mentre que els de la Colla Vella «...participaron en una simpática fiesta en el Sanatorio de San Juan de Dios (a la platja del Vendrell, prop de Calafell)»; després d’una llarga explicació sobre aquestes dues sortides, cap al final de l’esmentat article, hom anuncia que «El lunes las dos “colles” vallenses actuarán separadamente en Villafranca» i, a continuació, reparteix benediccions amb aquests comentaris: «A las dos por un igual les deseamos, dentro de sus posibilidades, un éxito absoluto, con el pensamiento fijo que ambas son “Xiquets” y que ambas representarán allí a la ciudad, que les da nombre y apellido.
Que ellas, y no lo dudamos, tengan también fijo este sentimiento en su actuación, por el buen nombre y el prestigio de la ciudad y de lo que es su orgullo, por ser su cuna: los “Xiquets”».
Finalment, l’escrit inclou «Una nota interesante», que no deixa de sorprendre’ns; diu així: «La colla de “Xiquets de Valls” conocida por La Muxerra (els vallencs, com ja hem vist i veurem encara en múltiples ocasions, s’entestaven a ometre la i del característic mot Muixerra vilafranquí), ante la próxima exhibición a celebrar en Villafranca del Panadés [...] en cuya actuación toma parte también la otra colla de “Xiquets de Valls” y además la de los “Nens del Vendrell”, ha hecho público que sólo ha sido contratada para levantar el “tres de set per sota”, el “quatre de set amb el pilar al mig” y el “cinc de set” y uno o dos “pilars de cinc” a la entrada de la procesión al templo, es decir, que únicamente se la ha contratado para castillos de siete y no para el “quatre de vuit” ni el “dos de set”, cuyos ejercicios no intentará de no modificarse las bases del contrato.
Dicha nota se ha hecho pública a fin de evitar que luego, con informaciones tendenciosas, como ha sucedido ya, se quiera dar carácter de concurso a lo que a tenor de los contratos y de los hechos así como de la organización y preparación, no ha de tener ni puede tener.
Aún en el supuesto que a última hora se modificasen las bases para hacer posible el intento del “quatre de vuit” y la “torre de set”, no sería en el sentido de dar caràcter de concurso a la coincidencia de diferentes “colles” en Villafranca, para lo cual se precisan otras muchas cosas además de la de orden económico»; fem notar que aquesta és una de les poques vegades que trobem escrita l’expressió «torre de set» en un periòdic vallenc (una francesilla cap als vilafranquins i penedesencs, potser?).
Cal entendre que es van cercar —i es degueren trobar— vies de solució a la problemàtica que menciona el setmanari vallenc; si no, la crònica castellera d’aquella Festa Major —que ens ofereix el mateix Juventud (4 set.)— hauria estat, sens dubte, sensiblement diferent; vegem com justifica el gir que van prendre els esdeveniments i que van donar la volta a tot aquell espès i menut que s’havia generat al voltant de la contractació de les colles —amb totes les clàusules ben especificades— i, també, com va anar el desenvolupament de la triple exhibició del dia de Sant Fèlix: «...El lunes, las dos “colles vallenses”, separadamente, con la de Vendrell participaron en la popular fiesta mayor de Villafranca del Panadés.
Aparte de los respectivos contratos por los cuales cada “colla” se comprometía a sus castillos, y percibía la natural subvención por gastos, se establecieron unos premios: Unos para el “4 de 8” y “2 de 7”, y otro para el “3 de 8” y, en su defecto, para el mejor castillo que las tres “colles” levantaran, estableciéndose el siguiente porcentaje pra el caso de que ninguna de las tres pudiese con el “3 de 8”, caso de intentarlo: 50% para el mejor castillo; 35% para el siguiente y el 15% para el último.
A tal efecto se establecieron dos vueltas. La primera, para dar lugar a probar el “quatre de vuit” y “el dos de set”, los que quisieran intentarlo, pues por no obligarles el contrato quedaban libres, sólo debían intentarlos si deseaban optar al premio establecido, a parte de lo convenido en contrato. Y la segunda vuelta, para probar el “tres de vuit” los que quisieran probarlo, o levantar, en su defecto, otros castillos conceptuados, importantes después de los de ocho. Para aquéllos y para el caso que nadie probase o saliese airoso del “tres de vuit”, se estableció aquel porcentaje».
Els Nens i La Muixerra descarreguen el quatre de vuit
I pel que fa als castells aixecats en l’ocasió, el mateix periòdic fa una llarga ressenya, amb pèls i senyals, tot escombrant una mica cap a casa i també posant l’accent, de passada, en la col·laboració que els Nens del Vendrell reberen dels Xiquets de Tarragona (cal no oblidar que aquests, per la Santa Tecla de l’any anterior, amb molta presència de castellers vendrellencs al tronc, havien descarregat el quatre de vuit); vet aquí, doncs, el que deia Juventud: «La expectación que en la plaza Mayor de Villafranca reinaba, al mediodía del lunes, era extraordinaria. Una multitud que se calculaba en seis mil personas, esperaba ansiosa la actuación de las respectivas “colles”. Villafranca y el Panadés es tierra de afición “castellera”. De Valls fueron también numerosísimos los que se habían trasladado a Villafranca.
Y empieza la exhibición (cada “colla” en esta primera vuelta, si quiere optar al premio, debe hacer el “4 de 8”) y se establece un turno: Si a una “colla” le cae un castillo deberá esperar el final del turno para repetirlo.
La “colla” de Vendrell hace y deshace el “quatre de vuit”. Le toca ahora a la “colla” vallense de Nolla; cuando tenía “els quints” colocados lo deshace. El caso éste no estaba previsto para dejar o no pasar el turno, pero alguien, no vallense, y por falta de decisión de la Comisión, se ordena a La Muxerra que actúe, y entonces resulta que las dos “colles” de Valls levantan simultáneamente el “quatre de vuit”, creando algo de confusionismo. La Muxerra lo hace y deshace (resulta un castillo altísimo, mucho más que el del Vendrell con los de Tarragona) pero el de la otra vallense (fem notar l’omissió que es fa de la paraula «Vella», en tot moment), al colocar “els dosos”, cae.
Vuelve a empezarse el turno, y entra de nuevo Vendrell con el “dos de set” que también hace y deshace. La “colla” vallense de Nolla, lo intenta pero al colocar el “aixecador” cae. La que dirige Barrufet lo sube pero al bajar “l’enxaneta” cae. Pero como era el último del turno, no debe aguardar a que se termine y lo repite seguidamente, haciéndolo y deshaciéndolo muy bien.
Los del Vendrell y La Muxerra levantan a continuación “el pilar de cinc”.
»2ª vuelta para optar al premio del “tres de vuit” o, en su defecto, al mejor y más importante castillo de los que se hagan.
Los del Vendrell y Tarragona van por el “tres de vuit” pero al colocar el “aixecador” se desprende el “pom de dalt” cayendo lanzados (d’aquest castell, així com de la torre de set, també vendrellenca, Diario de Barcelona n’oferí informació gràfica). No intenta hacer otro castillo.
Le sigue la repetida “colla” vallense que hace el “tres de set” y luego La Muxerra que levanta el “tres de set per sota”. Le corresponde a ésta el 50% y a la otra de Valls el 35%, de conformidad con los castillos hechos y su importancia. Se termina esta vuelta y la exhibición, con un “pilar de cinc”, que hacen los de Vendrell y La Muxerra, y con el de “quatre” la otra “colla” de Valls, cuyos “enxanetas” son tomadas desde el balcón del Ayuntamiento».
Informacions coincidents, en part, amb les anteriors, les oferia a posteriori el xiquet de la Colla Vella —autor d’una bona part de la seva història— Agustí Pena, el qual, pel que fa a l’actuació dels seus, concreta que «Es va sortir de la plaça amb el tres de set aixecat per sota (que no veiem consignat en les altres cròniques) i el tres de set, però amb la sensació d’haver plantat cara a les dues colles que en aquell moment dominaven...».327
A l’Arxiu Històric Comarcal de Vilafranca hem trobat una sèrie de rebuts corresponents a les distintes quantitats que van percebre les tres colles segons els pactes convinguts. Així, els Nens del Vendrell —signa Joan Julivert— reben, d’una banda, 14.000 pts. (corresponents als tres dies d’actuació) i 2.250 pts. més, en concepte de premi; al seu torn, els de La Muxerra — signa Ramon Barrufet— van cobrar 8.000 pts. (com a preu fix, per l’actuació del dia 30) més 1.250 pts., com a premi; i els de «la otra» o sigui, els Xiquets Rabassó, com consta en els rebuts —els signa Josep Nolla—, en recapten 7.000,- i 300,-, respectivament.
La mateixa crònica de Juventud encara tenia repicó; vegem-lo: «A requerimiento de la Comisión, antes de la Procesión, las tres “colles” levantan, frente al Ayuntamiento, un “tres de set”. La Muxerra corona igualmente un “pilar de cinc” cuya “enxaneta” es recogida por el Excmo. Sr. Alcalde de Barcelona, barón de Terrades, con suma complacencia. También los del Vendrell, levantan un “pilar de cinc”.
A la entrada de la Procesión hay un momento de emoción, Vendrell y La Muxerra levantan cada uno el “pilar de cinc” y la otra “colla” vallense el de “quatre”. Hay competición para ver quien resiste más, pero triunfa La Muxerra. A los de Vendrell, a los siete u ocho minutos se les cae y La Muxerra no lo deshace hasta transcurridos más de doce minutos. La ovación és estruendosa...
Sigue pues la campaña magnífica de los “Xiquets de Valls”, acreditándose y elevando el prestigio y la fama de sus bravos ejercicios» (i qui no es conforma és perquè no vol, afegim nosaltres).
Per la seva banda, Pere Català, testimoni de la diada, recordava també que «En repassar els apunts que prenguérem llavors, rememorem que, en aqueixa ocasió vilafranquina, després que “la colla d’en Molla (sic per Nolla) i en Gasqué (sic per Gasque)” desmuntà el “quatre de vuit”, per a tornar-ne a fer l’intent, es produí la impaciència de l’altra colla vallenca, la qual es disposà igualment a aixecar el castell. I, així, vàrem tenir l’oportunitat de veure una escena que no tenia precedent en tota la primera meitat del segle: l’erecció simultània de dos “quatre de vuit”. Val a dir que les dues colles vallenques, rivalitzant així l’una amb l’altra, no feien sinó propiciar una eventual victòria vendrellenca, a causa del nerviosisme. De fet, la “Colla Vella” no pogué resistir l’encontre amb “La Muixerra”, més afermada i segura, la qual descarregà el seu “quatre de vuit”. Tanmateix, els herois de la jornada apareixien ésser-ho els castellers d’en Gual i Julivert...».328
Llegim també a Món Casteller (pàg. 524) que «“Els Nens del Vendrell” actuaren, a Vilafranca, també, els dies anterior i posterior de la festivitat de Sant Fèlix; el dia 29 hi bastiren els consuetudinaris castells “de set” i el 31 hi carregaren el “dos de set”». El vendrellenc S(alvador) M(añé) Turdiu va publicar crònica, al tarragoní Diario Español (4 set.), amb el títol de «“Castells” en Vilafranca. El “tres de vuit” al alcance de los “Nens del Vendrell”»; i tirava de xovinisme abrandat tot afirmant: «No lo hicieron, es verdad, pero los que tuvimos la suerte de presenciar las actuaciones de los “Nens del Vendrell” este año y el pasado en la Fiesta Mayor de Vilafranca, tenemos que aceptar que el “tres de vuit” es un castell que está al alcance de los bravos “castellers” del Panadés. Por una verdadera fatalidad, un resbalón del “aleta” cuando iba a coronar el “castell”, no pudimos gozar este año del soberbio espectáculo de ver montar y desmontar un “tres de vuit”, hazaña alejada ya de nuestras plazas desde hace bastante tiempo...
Y después de estos últimos años, se va admitiendo un cambio de capitalidad en este singular deporte de construir torres humanas. Vendrell sin lugar a dudas debe considerarse la capital dels “castells” [...] El pasado dia 30 la población en masa volcóse a Vilafranca tras los “castells”. Mil quinientos vendrellenses hicieron acto de presencia en Vilafranca...
Puede que un día no lejano, esta denominación genérica de “Xiquets de Valls” que reciben los “castellers”, tenga que cambiarse por la de “Nens del Vendrell”, y entonces la historia de los “castells” se escribiría de esta manera: “Las torres humanas, estas construcciones que levantan actualmente los ‘Nens del Vendrell’, tuvieron su origen en Alcover, y fueron popularizadas por los denominados ‘Xiquets de Valls’, pero a los vendrellenses se debe que en la actualidad aún se levanten”...».329 Com es pot comprovar, les floretes contra els rivals, tant des d’un bàndol com de l’altre, no les estalviava pas ningú; ni els uns ni els altres.
La darrera Festa Major abans de la naixença dels Castellers de Vilafranca
No dubtem que el bon fer dels Nens del Vendrell i de La Muixerra vallenca —a la Colla Vella encara li mancava rodatge— degué calar a fons en l’ambient casteller vilafranquí i abrivà poderosament l’ànim de tots aquells qui, al cap d’uns pocs dies, s’entestarien a dur a terme l’aventura de fundar, a Vilafranca, una colla pròpia; però d’això ja en parlarem en el proper capítol, atès que, en aquells dies de Festa Major, el més calent encara era a l’aigüera.
El que sí que cal dir ara és que la informació vilafranquina postfesta major era quasi tan minsa com de costum. Panadés (4 set.) parlava del «...Desfile de las danzas ante el Ayuntamiento para dejar espacio a las “colles de castellers” “nova” y “vella” de Valls y “els Nens del Vendrell” en atlética competencia: los aficionados en pleno regocijo, algunas caídas impresionantes». Acción Católica (11 set.) publicava una fotografia d’una torre de set, i emfatitzava sobre la festa amb aquest comentari: «Vilafranca, el Penadés, Cataluña toda, vibra cada año más y más, al son de la “gralla” y se enardece y se encarama —como los “Xiquets” en la fotografia— hacia lo alto, hacia lo infinito y perenne...»; el mateix número incloïa unes «Reflexiones sobre los “Xiquets” después de haber enmudecido la “gralla”» que tampoc no duen signatura i que comencen així: «Hace algún tiempo que Vilafranca no había presenciado una exhibición de “castells” como la que nos deparó la pasada Fiesta Mayor. Dos “quatres de vuit”, tres “torres de set” y un intento de “tres de vuit”, casi logrado, es algo excepcional...
La meta i la obsesión cara al año próximo, se orienta ya abiertamente hacia este gigantesco “tres de vuit”, que tenazmente han intentado levantar durante estos últimos años “els nens del Vendrell”. Está probado que “els quatre de vuit” pese a las dificultades, al esfuerzo y al mérito que encierra, es algo asequible a toda “colla” disciplinada y fuerte que se lo proponga. Ello hace que la Fiesta Mayor de Vilafranca, termine este año con una consigna que es casi un reto a los castellers de Valls y de Vendrell: “¡A pels tres de vuit!”...»; a continuació reprodueix, en català, tota una sèrie de consideracions didàctiques, manllevades del llibre de l’escriptor vallenc Francesc Blasi i Vallespinosa: Els Castells dels Xiquets de Valls; i, a la mateix plana, hi trobem reflectit també l’emblemàtic poema «L’Enxaneta», de l’insigne Àngel Guimerà; com és sabut, els castellers continuarien maldant (a excepció del 1950) pel cobejat tres de vuit, fins que els vendrellencs aconseguiren descarregar-lo per la Santa Teresa del 1951. Al mateix número d’Acción Católica (11 set) hi trobem encara una informació més: la notícia «Nuestra Fiesta Mayor por los aires» —la signa BBS — ens diu que aquesta va ser retransmesa per ràdio, davant «el entusiasmo del pueblo ante las proezas de los “Xiquets”...»; es va editar un targetó —reproduït a Panadés (4 set.)— en el qual «Ayuntamiento de Villafranca y Radio Barcelona» presentaven «Fiesta Mayor (Visión radiofónica de la Fiesta Mayor de Villafranca del Panadés, la más típica y popular de Cataluña)», sota la direcció artística de Jaime Torrents; el Diario Español de Tarragona (4 set.) apuntava que la retransmissió es faria l’endemà, tarda i nit, amb «ilustraciones históricas y descriptivas del distinguido oriundo vallense, el joven Juan Vives Surià», enregistrades en cinta magnetofònica (una «emisión de carácter folklórico, inspirada en los cuadros vivos de la Fiesta Mayor de Vilafranca, e impresionada en su mismo marco por los equipos de grabación de E.A.J.- 1», com deia el referit targetó).
Per les mateixes dates, el ja esmentat columnista vendrellenc Salvador Mañé, a El Correo Catalán (9 set.), assegurava que «“Els nens del Vendrell” conservan la iniciativa» i ho justificava així: «Después de las actuaciones de esta temporada [...] la incertidumbre reinaba ante este ya tradicional encuentro de Villafranca, que muy propiamente puede calificarse de el “Derby dels castells” [...] y... tenemos la completa seguridad que si hubiera tan sólo dos poblaciones más que hicieran por los castells lo que está haciendo anualmente Villafranca, en este mismo año veríamos coronar y desmontar el “tres de vuit”...»; i acabava preguntant-se: «¿no sería un acierto celebrar un gran concurso en Tarragona por Santa Tecla?».330 Des de Tarragona, «Petrófilo» —pseudònim de Lluís M. Mezquida—, a Diario Español (10 set.), també advocava per la celebració d’un concurs a la plaça de braus, escenari d’altres certamens anteriors, tot coincidint amb les festes de Santa Tecla; el periodista tarragoní feia, així mateix, aquestes consideracions:«Desde un tiempo a esta parte somos testigos presenciales de una rivalidad, sorda algunas veces y abierta las más, entre las “colles de castellers” que forman los “Xiquets de Valls” y “Nens del Vendrell”. Mucho nos place, sin embargo, esta rivalidad que, en definitiva constituye el acicate para que ambas agrupaciones se superen en sus arriesgados y típicos ejercicios. Con la venida de las fiestas mayores en los pueblos y ciudades del Panadés y Campo de Tarragona, esta honrilla local se pone al rojo vivo separando diametralmente unos de otros, pero unidos también por este afán exhibicionista que constituye la razón de ser de los “castells”.
Nuestro diario no ha mucho publicó una nota de la colla “La Muxerra” en la cual se decía que en las fiestas de Vilafranca, els “Xiquets de Valls” se limitarían a levantar las torres consignadas en el contrato [...] Por su parte los “Nens” han contestado con una crónica en la qual consignan su pleno triunfo...»;331 i no continuem perquè el desenllaç de tot plegat ja el coneixem de sobres.
D’altra banda —i ja que hem parlat de rivalitat— sí que cal consignar que, finalment, no hi va haver concurs aquell any a Tarragona... i que, en canvi, sí que n’hi hagué... a Reus!. Des de Barcelona, també Destino (18 set), s’apuntava, amb un «más difícil todavía», a la cursa «En pos del Tres de vuit», a la vegada que comentava: «Ignoramos por qué razón el gran público, que sigue apasionadamente las competiciones de deportes originariamente extranjeros, no presta atención a las hazañas y rivalidades de los “castellers” del país. La última contienda desarrollada en la plaza de Vilafranca, por ejemplo, entre “Els nens del Vendrell” y “La Muxerra” de Valls, pudo en emoción e interés parangonarse a un futbolístico “Barcelona” “Español”. Y si hubiera justicia, los nombres de un Gual y un Julivert “cap de colla” de los vendrellenses, serían tan conocidos en Cataluña como puedan serlo los de César y Gonzalvo III...
Arrancados por ese afán de superación, vendrellenses y vallenses acudieron al tradicional palenque de Vilafranca con el propósito más bien tácito que explícito de levantar el “tres de vuit”, en el que de un tiempo a esta parte, se cifran las ambiciones de los “castellers”...».
L’article, sense signar i amb un llenguatge semblant al que ja hem vist, va desgranant les diverses fases que va tenir el desenllaç de la jornada castellera de Sant Fèlix (d’una manera exagerada, creiem, Món Casteller opina que «destil·lava un partidisme exacerbat...»; el cas és que fou contestat des de Valls, àdhuc pel seu propi alcalde); i acaba, traient pit i en clau esportiva, d’aquesta manera: «En cierta ocasión, desde estas columnas, bautizamos tales competiciones autumnales de “Derby de los Xiquets”. La frase ha hecho fortuna y la hemos visto ya estampada en otros papeles. Acaso presagie la internacionalización de un ejercicio bello cual pocos, de un deporte genuinamente catalán».332 Nogensmenys, la internacionalització del fet casteller, si més no des d’un punt de vista divulgatiu —arran de la presència física, més o menys sovintejada, de les colles dellà el nostre país— encara trigaria uns quants anys a concretar-se, cada vegada amb més força, fins a arribar a l’esclat, considerable i, en certa forma, sorprenent, que hem pogut viure en les darreres dècades.
I una altra cosa que no deixa de sorprendre’ns, així mateix, és l’absolut silenci amb què la premsa vilafranquina —la immediatament posterior a la Festa Major, volem dir— va rebre el succés sobre allò que, des de primers de setembre, s’estava coent dins l’ambient casteller vilafranquí. Ni Acción Católica ni Panadés no van dedicar un sol borrall a comentar la gestació de la colla que, al cap de pocs dies, faria el seu debut a Sant Cugat Sesgarrigues. De tota manera, també és de justícia aclarir que van saber rectificar a temps; i així, ja la mateixa setmana d’aquella memorable estrena, gràcies als dos setmanaris locals, a la nostra vila, tots aquells que encara no n’estaven al corrent, van poder estar al cas de la fundació de la colla dels Castellers de Vilafranca. Però això ja ho tractem a la segona part d’aquest volum...
