El vilafranquí Francesc de Paula Bové i Trius (Vilafranca del Penedès, 1876-1950), en el seu llibre El Penedès. Folklore dels Balls, Danses i Comparses Populars (El Vendrell, 1926) escriu: «A mitjans d’aquell segle (es refereix al XIX) les dues colles prengueren a Valls els noms de “La Muixerra” i “La Roser”, en relació amb dues festes que se celebraven a Vilafranca del Penedès, a les quals era cridada una o altra colla, formant-se aleshores dos bàndols i agregant-se els aficionats a quiscuna d’elles segons les amistats amb els iniciadors i també segons sos sentiments polítics. L’una colla deia a l’altra:“‘La Muixerra’tot ho esguerra; ‘La Roser’tot ho fa bé”, o en altres ocasions cridaven:“‘La Muixerra’per terra; ‘La Roser’va pel femer”. Quan la segona guerra civil, quedà dissolta la colla de “La Roser”, donant tan sols alguna fe de vida la colla de “La Muixerra”, emperò després de la guerra va reorganitzar-se “La Roser” anomenant-se “Colla Nova”, coneixent-se l’altra per “Colla Vella”, amb tendències liberals la primera i carlistes la segona». Hom ha postulat la certesa que algunes d’aquestes afirmacions del nostre popular mestre i músic —que, per cert, va copiar el text, fil per randa, d’un de molt similar, d’Emili Morera—³⁰ poguessin induir a error pel fet que situa les denominacions «Nova» i «Vella», com a vigents, un cop acabada la Segona Guerra Carlina. Si, com a catalans, hem d’entendre per segona carlinada l’anomenada Guerra dels Matiners (1846-49) —i així hauria de ser, realment, per a tothom— llavors l’errada l’hauríem de estimar com a irrefutable, perquè aquells mots —Vella i Nova — no apareixeran fins una trentena d’anys més tard. Ocorre, però, que hi ha molts historiadors que contemplen aquesta contesa no pas com una guerra estrictament carlina, sinó com una revolta catalana contra un seguit de mesures opresores arbitrades per la dictadura dels moderats que, aleshores, duien les regnes del poder a l’Estat espanyol; són els mateixos cronistes —Morera, entre ells— que, en consonància amb aquest criteri, opinen que cal adjudicar l’epítet de Segona Guerra Carlina, no pas a aquella que tingué lloc abans de cloure’s la primera meitat del segle XIX, sinó a la dels anys 1872-76, la mateixa que els catalans hem de considerar, més pròpiament, com a tercera carlinada, per la raó que el nostre país va patir, en pròpia carn, les hostilitats de totes les tres guerres que caracteritzaren la pugna pel poder entre carlistes i liberals. Hem d’acceptar, doncs, que Bové va beure d’aquelles fonts —més «oficials», diríem— i d’aquí ve que els termes «Colla Vella» i «Colla Nova» els situï amb posterioritat a la que, per a ell i per a molts altres, havia estat la segona carlinada, i que és, per tant, la mateixa que nosaltres, més modernament, hem de considerar, amb tots els ets i uts, com a Tercera Guerra Carlina. El mateix que a Francesc de P. Bové li deuria passar a l’escriptor vallenc Francesc Costas i Jové, perquè es manifesta en termes idèntics, mentre que, en canvi, el també vallenc Francesc Ballester i Castelló precisa que l’extinció dels noms «Muixerra» i «Roser», en favor de «Colla Vella» i «Colla Nova», no es produí fins després de l’última carlinada, o sigui, la tercera. D’una banda, Ballester palesa que «Per aquell temps (cap a mitjans del segle XIX), dues confraries de Vilafranca, La Muxerra i El Roser, celebraven la seva festa, i un any la Muxerra va llogar la colla de Salvador (Pagesos) i la de Pep (Menestrals) va ésser llogada pel Roser, perdent dites colles son primitiu nom, éssent batejades amb els de Muxerra i Roser respectivament, noms que portaren oficialment durant molts anys...»;³¹ mentre que, d’una altra (ara segons una font diferent), amplia la notícia: «Dos germans anomenats Batet (Pep i Salvador), eren l’ànima de la colla dels pagesos, i per raons d’entre ells el Pep se’n passà a la colla dels menestrals i des de llavors són conegudes les colles amb els noms de colla del Pep i colla del Salvador (tots dos eren terços del pilar de cinc...) [...] La colla del Salvador, com dèiem, fou llogada a Vilafranca per la festa de la Muixerra (no podem precisar l’any) i l’any següent fou llogada la del Pep per les festes del Roser, i des de llavors són conegudes amb els noms de Muixerra la dels pagesos, i Roser la dels menestrals, fins pocs anys després de la darrera guerra civil que prenen els noms de colla vella i colla nova que han portat fins avui».³²

Tanmateix, cal aclarir que els mots «Muixerra» i «Roser» no es van extingir llavors del tot, sinó que encara van conviure un temps, com veurem més endavant, amb els seus equivalents respectius. També ens cal insistir —amb el doctor Ballester— que aquests noms venien de dues antigues confraries vilafranquines³³ que celebraven llurs festes anyals a la primavera, bastant abans, doncs, de la Festa Major. La Roser la portava a cap per la festa de la Mare de Déu del Roser, que s’esqueia el primer diumenge del mes de maig, mentre que la confraria del Bon Jesús —coneguda popularment com La Muixerra — la festejava per l’Ascensió, o sigui, una mica més tard. Socialment parlant, es veu que hi havia una clara diferenciació entre elles, tal com bé diu l’historiador vilafranquí Ramon Arnabat: «Durant les dècades dels anys cinquanta i seixanta del segle XIX, els únics establiments públics que existien eren els cafès i les tavernes i bona part de l’activitat lúdica i social es canalitzava a través de les confraries religioses, especialment la del Roser, en la qual s’integraven les classes benestants conservadores, i la de la Muixerra, on trobem menestrals i pagesos propers al progressisme».³⁴ També hi havia una gran rivalitat entre els confrares per veure qui feia la festa més lluïda; i les processons esdevenien un dels termòmetres millors per dirimir quina de les dues confraries s’enduia la palma. En aquest sentit, mossèn Josep Planas, prevere de la parròquia de Santa Maria, afirmava que «De les processons del Roser, sens dubte la processó d’homes de la tarda del diumenge primer de maig era la que s’emportava tot l’engrescament i interès dels confrares i aquella en la qual procuraven lluir-se més.

Fos perquè els antics confrares ja la celebraven amb el nom de processó de la Rosa, fos perquè la diada en que s’esqueia era més riallera per les flors de la temporada o fos també per la competència amb els Muixerristes, aquesta processó resultava sempre més lluïda i més concorreguda que les altres processons del Roser que es celebraven durant l’any».³⁵ En unes cites prèvies del mateix capítol. el mossèn assegurava que «En els bons temps aquesta processó era causa de grans rivalitats entre Muixerristes i Roseristes» i també que «...aquesta confraria sempre ha constat de tots els estaments de la vila per bé que predominava la menestralia».³⁶ I pel que fa a la confraria del Bon Jesús —al llibre del prevere la veiem anomenada erròniament La Minerva —³⁷ també destaca que: «...en els seus millors temps havia estat de les que més es distingien per les seves solemnitats i festes» i, a més, que, després d’un període de forta decadència a la primera meitat del segle XIX: «...féu una brillant revifada en posar-se en declarada competència amb la confraria del Roser.

L’11 de març del 1850 els senyors Administradors del Bon Jesús dirigiren a la Comunitat de Preveres un memorial demanant permís per a col·locar la imatge del Bon Jesús a l’Altar de les Ànimes [...] perquè la seva esquifida capella era petita...». Aquesta proposta fou desestimada per la Comunitat i, anys a venir, arran de la restauració de la basílica, el 1872, la imatge del Bon Jesús³⁸ fou traslladada a l’altar de Sant Jacint, fins que, segons confirma el sacerdot vilafranquí: «Als pocs anys, amb la desparició d’aquest altar per manament superior, desaparegué del culte la imatge del Bon Jesús i la confraria deixà de formar part de l’engranatge piadós de Santa Maria», mentre que també ens interessa retenir que «Aquesta confraria la constituïen diverses classes socials de la vila però predominava ordinàriament la classe pagesa bullangosa. Per aquest motiu, per les seves rivalitats amb els Roseristes, era causa algunes vegades de disputes i discòrdies entre aquelles confraries».³⁹ Si analitzem detingudament els testimonis que aporten tant l’amic Arnabat com mossèn Planas, haurem de concloure que no necessàriament hem d’identificar La Roser només amb la menestralia ni La Muixerra només amb la pagesia, per bé que a l’hora de contractar els Xiquets, sí que els confrares d’ambdues associacions decantaven llurs preferències en favor de la colla dels Menestrals o bé de la dels Pagesos, respectivament. I encara hauríem de considerar en aquest apartat allò que deixà escrit mossèn Agustí Coy en relació amb les susdites confraries: d’una banda, en relació a la «Cofradía de Nuestra Señora del Rosario», que «De esta Cofradía dice el señor Fàbregues: “Una de las Confrarías que més importancia han tingut y, sens cap clase de dupte, la que més la ha conservada de cuantas se troban establertas en la iglesia parroquial de Santa Maria, es la de la Verge Santíssima del Roser”»;

i de l’altra, referent a la «Cofradía del Santo Nombre de Jesús», que «Es confraría dels jovents forasters fills naturals d’Espanya...» i també que «A pesar de que hace unos treinta años que se ha extinguido esta Cofradía (el text es va publicar el 1909), son muy vagas las noticias que de ella hemos podido adquirir. Estaba instituída en Santa María y era conocida por la Muxerra. Sus fiestas revestían gran esplendor, pues, como la formaban los jóvenes forasteros residentes en la villa, había entre éstos y los del Rosario verdadero prurito en solemnizar las funciones. Aquellos se distinguían por llevar un clavel y los otros por una rosa...».⁴⁰

I pel que fa les xanxes que els dos bàndols es dedicaven mútuament, a banda de les que esmentava el mestre Bové, podem afegir-n’hi una altra: «Val més un de “La Muixerra”, que tota “La Roser” enter». També mossèn Josep Planas —sobre d’escriure quelcom més correctament una de les que esmentava el músic vilafranquí: «La Muxerra va per terra... Lo Roser va pel femer... — aporta a aquest capítol noves facècies, allò que ell anomena «pulles»: «els cendrers, Roseristes... els del colze (vi) Muixerristes...». I encara el podem completar amb uns misteriosos versos, sobre els quals Pere Català postil·la:

«¿A quina proesa castellera deu referir-se la quarteta que ens recordà haver oït, de petit, l’escriptor vallenc Pere Mialet i Rabadà, i que feia:

“La Muixerra” va per terra;

“La Roser” li va al davant;

van fer un deute a Tarragona que mai més no el pagaran?»⁴¹

Ja hem vist que tant Bové com Ballester atestaven que fou a mitjans del segle XIX, quan les dues colles castelleres vallenques havien pres els noms corresponents a les dues confraries vilafranquines esmentades. Hi ho van fer, segurament, perquè venien d’una època de quinze anys —del 1819 al 1834 — en la qual els era prohibit d’actuar a Valls i havien pogut trobar, a Vilafranca, l’escalf i l’ambient necessaris, no solament per a subsistir, sinó també per a conrear tots els aspectes de la seva rivalitat. Sobre aquesta conjuntura, Pere Ferrando argumenta que «En aquest context hom situa l’inici de la contractació de les dues colles existents a Valls —Pagesos i Menestrals— per part de dues confraries vilafranquines, conegudes popularment com la Muixerra i la Roser, respectivament. Aquestes confraries van veure en els castells una expressió de la seva rivalitat local. Cadascuna d’elles feia venir la colla que guardava unes afinitats socials i de pensament més properes i aprofitaven la seva vinguda per competir amb l’altra confraria, que esdevenia rival. Ens trobem, doncs, amb el primer exemple d’una rivalitat amb connotacions clarament castelleres a la mateixa vila. La relació amb les colles vallenques fou tan estreta i duradora que aquestes van ésser conegudes amb els noms de les esmentades confraries vilafranquines: la colla de la Muixerra i la colla de la Roser».⁴² També és interessant d’incloure aquí uns comentaris de Lluís Solsona sobre aquesta rivalitat: «La crònica de 1863 es felicita per l’èxit obtingut per les confraries i el seny dels seus components dins la rivalitat que mantenien, que no és “obstáculo a seguir la buena amistad y unión que caracteriza a los jóvenes de esta villa”. I les de 1865 qualifiquen de segona Festa Major la del Roser i ponderen la presència de “músicas por las calles” en la del Bon Jesús. Aquesta manca de referències als castells indica, si més no, una minva del seu protagonisme en les celebracions de les confraries a començaments de la segona meitat del segle XIX que ja no es recuperaria».⁴³

Tot i que les notícies a la premsa de l’època són més aviat escasses, hem de convenir, però, que l’activitat de les dues colles dels Xiquets de Valls a recer de les confraries vilatanes que els donaven suport es deuria perllongar —amb intermiències— almenys per espai d’una trentena llarga d’anys, atès que disposem de documentació relativa als primers anys de la dècada dels 80 del segle XIX. Precisament, quan publicàrem el llibre Fem pinya! Els castells, símbol i expressió del nostre poble (1981), ja vam poder desempolsegar una gasetilla de cent anys abans, que vàrem trobar al periòdic vilafranquí El Labriego (15-5-1881), un apartat titulat «Rosé y Muxerra» que informava que la Confraria de «La Roser» havia celebrat la seva festa el dia primer de maig (amb la presència dels Xiquets de Valls) i que, a més, «... Dicha fiesta, atendida la coincidencia de recaer en el dia de la anual féria llamada dels enamorats no le faltó animación. Hubo sus indispensables enramadas por la noche, torres y castillos por parte de los xiquets de Valls, diablos con sus fuegos de artificio, bailes muy animados en el Gran Salon y tanto el Rosario de la Aurora como la procesión de la tarde viéronse favorecidos de numerosa asistencia.

de público se asegura que sus contrincantes de costumbre, los Muixerristas, tratan de celebrar también su próxima fiesta de la Ascensión del Señor, el 26 del corriente con mucha esplendidez, a cuyo fin, hay quien asegura que hay ya contratadas las dos collas de xiquets de Valls, que se dará sopa á los pobres, que no le faltará su correspondiente castillo de fuegos artificiales, comparsas callejeras en abundancia, funciones religiosas mas pomposas y lucidas que las últimas y tantas otras cosas se dicen que esperamos verlas que no aventuramos á incurrir en exageraciones o á quedarnos cortos»; de fet, la «Fiesta del Rosario» havia estat anunciada ja quinze dies abans a la susdita publicació (30-4-1881): «A juzgar por los programas que anticipadamente se han repartido, vemos con satisfacción que se trata de celebrar la fiesta de la Virgen del Rosario con gran pompa y esplendidez á imitación de la que tenia lugar en años anteriores, á cuyo fin no faltarán á más de otros regocijos públicos, los celebrados Xiquets de Valls».

El mateix bimensual confirmarà després (31-5-1881) que en la «Fiesta del Buen Jesús» (dies 25 i 26), a més de «los anunciados festejos con que la cofradia de este nombre celebró su anual fiesta», també hi va haver «funciones religiosas espléndidas, estando el templo de Santa Maria profusamente iluminado, la procesión concurrida como pocas veces se haya visto en esta villa. Los Xiquets de Valls lucieron sus habilidades con agilidad y acierto», tot i que ens quedem sense saber si van ser una o dues les colles presents a plaça; la petita crònica acaba dient: «...En fin, la fiesta en conjunto lucida y espléndida, en vista de lo cual se nos ocurre esta pregunta ¿La fiesta mayor del presente año que interesa á nuestra villa en general, tendrá igual resultado?»; i és que, a voltes, les comparacions podem esdevenir odioses...

A Fem Pinya! també ens féiem ressò d’una altra notícia de El Labriego (18-4-1882), en la qual es participa que «Se trata de celebrar en el presente año de un modo extraordinario, la fiesta de la Virgen del Rosario, añadiéndose que no faltarán á este objeto, solemnes funciones religiosas, grandes fuegos de artificio, xiquets de Valls y demás indispensables comparsas.

También, si nuestros informes no mienten, los Muxerristas están ya preparándose para competir, según costumbre, á los roseristas, combinando para su anual fiesta extraordinarios festejos». Uns dies més tard, des del mateix mitjà, hom insistia: «...estando ya contratados los Xiquets de Valls», mentre que, contradictòriament, al número següent consta que «A la hora en que escribimos las presentes líneas, ha circulado la noticia de hallarse suspendidos los preparativos para la ruidosa y solemne celebracion de la fiesta de la Ascension del Señor que venia combinando la Cofradia llamada vulgarmente de la Muxerra; la que se trataba de llevar á cabo con mas ruido, pompa y solemnidad que la últimamente celebrada por la cofradia dels Roseristas que con bastante esplendor por cierto tuvo lugar.

Tal vez á la hora que nuestros abonados reciban el presente número habrán ya cambiado las circunstancias que lo han motivado y se determine emprender de nuevo su celebracion»; o sigui que no sempre deuria anar tot sobre rodes.

De manera semblant, l’any següent, a un mes vista de la nostra Festa Major, de nou El Labriego (29-7-1883) informava que «están ya contratadas las collas Nova y Vella de Xiquets de Valls», la qual cosa demostra que, a Vilafranca, els noms que primaven i eren emprats habitualment eren els de Colla Vella i Colla Nova, mentre que els de La Muixerra i La Roser, com a colles castelleres, eren coneguts més aviat de portes enfora, a Valls, sobretot, i també a d’altres zones d’influència dels seus Xiquets. També es pot donar el cas d’una denominació mixta; sense anar més lluny, a la Festa Major del Vendrell del 1895 encara s’anuncia una de les agrupacions com a «Colla Nova del Roser».

Encara un any més tard, el Llibre de la Confraria de Nostra Senyora del Roser fet en lo any 1735 —en el qual es donen a conèixer, cronològicament, diverses vicissituds de la confraria— registra la presència castellera a la seva festa anyal. El Labriego (30-4-1884) fa esment que el pirotècnic Elies Colomer es farà càrrec dels focs d’artifici a la Rambla de Sant Francesc i, en canvi, al programa que publica no s’anuncia l’actuació dels Xiquets per al 4 de maig; amb tot, al número següent (15-4-1884) hi trobem aquesta informació: «Fiesta del Rosario.- Animadísima estuvo la que el dia 4 del corriente mes celebró la Cofradía de la Virgen del Rosario [...] a última hora pudo contratar-se una de las collas de Xiquets de Valls». Al mencionat Llibre de la Confraria consta que «se hizo venir la Colla Vella dels Xiquets de Valls, que levantó sus atrevidas torres», una notícia del tot sorprenent per quan era de sobres coneguda l’afinitat dels roseristes no per la Colla Vella, sinó per la Colla Nova; fou tal volta per aquest motiu que —tal com recull el mateix quinzenal (15-7-1884)— es produí la dimissió dels joves que formaven part de l’administració de la confraria del Roser? No ho sabem, però, malgrat tot, també cal tenir en compte que, com ja hem vist, només tres anys abans, els seus contrincants de La Muixerra, que acostumaven a llogar la Vella, no es deurien acontentar amb una sola colla i van llogar també la Nova.

Sigui com sigui, el cas és que el 1885 ja no trobem cap notícia d’haver-se celebrat la Festa del Roser; la del Corpus també anava a la baixa pel que fa a les diversions que la caracteritzaven, no així en el que pertoca a les processons, que foren tan lluïdes com sempre. De tota manera, sabem també que l’any següent la «Fiesta del Rosario» es tornà a celebrar, tot i que no hi ha constància de la presència dels Xiquets de Valls.

Uns quants anys més tard, el 1904, Patrici, o sigui en Pere Alagret, en exposar-nos l’avui i l’ahir de «La Festa del Roser en nostra Vila», diu: «…no se ha extingit del tot encara en nostra vila aquella antiga nisaga de ferms confrares del Roser... que coratjosos treballaban en lo seu temps, en competencia ab los de la confraria del Bon Jesús (Muxerra) com encara poden molts recordar, en deixar ben sentat lo bon nom de la confraria del Roser, á qual fi quiscun any organisaban ab tota pompositat grans festeijos pera obsequiar degudament á la Verge sa predilecta patrona. Y quiscun any en tal diada, a més de ser solemnisada la nit avans ab la inveterada flairosa enramada que amenisava un coro y una orquesta de la vila, no hi mancavan los indispensables Drach, Gegans, gran nombre de balls ó comparsas, entre ellas las catoninas, diables, gitanas, moxiganga, etc. etc. fins el de Valencians, —avuy xiquets de Valls».⁴⁴ El record de les ancestrals confraries vilafranquines perdurà viu encara força anys en la memòria dels nostres convilatans; bona prova la tenim en el text publicat per Francesc Huguet i Mainer a La Gaseta de Vilafranca (6 feb., 1931), que forma part de l’article «Del nostre segle XIX i que porta per títol: «Costums que es perden i costums que es queden (IV)»; el reproduïm només en part: «...Altre nirvi de competència jugava entre les confraries del “Bon Jesús” (Muixerra),“Sant Roser”,“Bona Mort”, “Sant Isidre”, “Sant Antoni” i “Sant Pelegrí”, sobre qui millor podia engarlandar el respectiu tabernacle amb flairoses flors de clavells, lliris, roses i xeringuilla. La majoria dels confrares concorrien a la processó amb atxa, o portant les banderes gremials...»; més endavant, precisa: «Anys passats durant la quaresma, i en la setmana de les “Quaranta hores” tenien costum les confraries del Bon Jesús i del Roser de concórrer en gran nombre a la vetlla del Santíssim Sagrament [...] Ambdues confraries, després de la Santa visita, solien recórrer les principals vies seguits d’una de les dues músiques de la vila, Vella i Nova, i feien cap a la Fonda de la Mieta o de l’Agustí, on celebraven un esplèndit dinar [...] Tant en les respectives festes patronals, “Ascensió del Senyor” i “Nostra Senyora del Roser” al mes de maig [...] competien extremament pel seu major esplendor i més nombrós concurs, pujant la competència a tan elevat grau, principalment en les festes patronals esmentades, que alguns anys, tenien semblança de festa major [...] Les confraries de la Muixerra i la del Roser obsequiaven amb melosos cants i música a les noies fadrines, deixant davant llurs cases catifes de fulles d’eura, de roses i altres flairoses flors, en penyora d’amoroses ofrenes, principalment a les més addictes a les tals confraries; puix que entre les dones regnava el mateix entusiasme pel triomf de la diada o festa patronal.

En la del Roser: era de veure la nombrosa concurrència de noies solteres pertanyents a diverses classes socials, lluint la típica i encisadora mantellina blanca, que tant posava de relleu la privilegiada bellesa de les formoses menestrales i pageses del nostre floreixent i renombrat Penedès...». A banda de l’evident romanticisme que destil·la una bona part del text, ens crida l’atenció la referència a «les dues músiques de la vila, Vella i Nova», talment com si es tractés de les colles dels Xiquets de Valls (l’amic i musicòleg Joan Cuscó ens ha aclarit que eren les dues formacions musicals que hi havia llavors a Vilafranca; la Nova s’hauria format arran de la separació d’alguns músics de l’orquestra inicial i, a tall d’anècdota, ens informa que «Els Nous», dirigits per Joan Camps i Gili, van tocar a la Festa del Roser del 1866). Francesc Huguet presentà aquest treball —que havia escrit el 1901 — amb el lema «Gloriós passat, honrós present», al Concurs d’Història contemporània organitzat pel Centre Catalanista sota el lema «El Penadès en el segle XIX i aconseguí una menció honorífica.

Els noms de Muixerra i Roser es van anar diluint amb el pas dels anys, per bé que no s’extingiren del tot, atès que al primer, com és públic i notori, li va tocar de viure una revifalla sorprenent cap a mitjans del segle passat. Com tothom sap, acabada la guerra incivil dels anys 1936-39, a les tres ciutats —Tarragona, Valls i el Vendrell— on hi havia hagut colles castelleres immediatament abans del conflicte, hom tendí, com era preceptiu llavors, a la uniformització; és a dir, a englobar tots els castellers en una sola agrupació a les viles respectives.

A Valls, les inveterades Colla Vella i Colla Nova —antigues Muixerra i Roser — van ser unificades en una sola colla sota la denominació genèrica de Xiquets de Valls (hi ha qui la coneix popularment, encara avui dia, com la barreja). Això va durar fins al 1946, quan es produeix la separació d’un grup dissident que, juntament amb altres castellers que s’hi afegiren, entre els quals alguns que ja n’havien estat membres abans de la guerra, van refundar la Colla Vella —amb l’afegit de Rabassó — dels Xiquets de Valls. Aquest fet va comportar que el «Patronat dels Xiquets de Valls» (que havia estat creat aquell mateix any) hagués de cercar un altre nom per diferenciar el grup majoritari que restava sota la seva tutela; i, aleshores —tot defugint la denominació de Colla Nova, amb la intenció d’evitar passades confrontacions—, el nom escollit fou, paradoxalment, el de Muixerra, el qual, com hem anat veient, havia estat patrimoni secular dels antics Pagesos i, en correspondència, de la Colla Vella. Aquesta nova colla de La Muixerra dels Xiquets de Valls, tot i que patí algun període d’inactivitat, es mantingué a primera línia fins a l’acabament de la temporada castellera del 1964.

A tall anecdòtic, també podem fer constar que, encara avui dia, hom fa servir, sobretot a Valls, el nom de muixerrillos quan vol referir-se als membres de la Colla Joves Xiquets de Valls, continuadora, en certa forma, de l'antiga Colla Nova.