Pròleg

De la Senyora Vila al món (de la mà de l’Eloi Miralles)

Aquest volum que teniu a les mans és el primer d’una obra magna que descriu de manera detallada la història castellera de Vilafranca i el devenir dels seus Castellers, una obra imprescindible, útil, que esdevindrà referent, deguda a qui n’havia de ser l’autor indestriable, l’Eloi Miralles. Però, potser millor que vagi a pams, ni que sigui apressadament.

Si em permeteu, d’entrada, una col·lació personal, ja fa un cert temps que, en totes les xerrades sobre el fet casteller que vaig fent en ciutats allunyades del nucli dur —del seu pinyol històric— començo sempre de la mateixa manera. Recordo que un besavi meu, de Creixell, feia de timbaler quan els Xiquets de Valls actuaven per aquesta zona fronterera entre el Camp i el Penedès on tinc les meves arrels familiars; i que el meu avi matern, ferroviari, em duia a veure castells quan jo era encara un marrec. Sortíem de casa, a Torredembarra, agafàvem el tren i, canviant a Sant Vicenç, fèiem cap a alguns pobles del Penedès, que hi tenia bons amics. I, especialment, per Sant Fèlix, a Vilafranca, on la meva àvia havia fet de dida a casa d’uns senyors de la indústria del vi. I feliços que érem quan podíem veure un castell de vuit.

Començo així perquè em sembla fonamental, ara que els castells viuen la seva època de màxima esplendor, que es fan castells mai no vistos, que cada any hi ha més colles, que arriben a més i més contrades del nostre país i que fins i tot han esdevingut Patrimoni de la Humanitat, recordar que tenen uns orígens concrets en el seguici popular festiu del Camp i el Penedès, que han tingut moments de tota mena, que els seus protagonistes antics pertanyien a una tipologia social molt concreta, que han viscut eclosions i decadències, que durant anys i panys van romandre reclosos en un marc geogràfic ben definit... Crec que és bo recordar-ho, per fer memòria del passat, entendre millor el present i gaudir-lo encara molt més. I per poder plantejar-nos el futur amb totes les claus que cal.

Per això l’obra de l’Eloi Miralles esdevindrà referent, perquè rebla el clau de la fixació del moment en què del vell Ball de Valencians s’evoluciona cap als nous castells, des de finals del segle XVIII, i en perfila ajustadament el marc territorial, al voltant del triangle Valls-Tarragona-Vilafranca, la geografia del fet casteller al segle XIX i bona part del XX, estesa en pobles i viles i ribetejada per les seves capitals. Valls és, sens dubte, el bressol del fet casteller i els seus Xiquets el motor primigeni i, durant molt de temps, gairebé exclusiu —fins al punt que la denominació «Xiquets de Valls» va esdevenir marca genèrica de castells i colla castellera. És el que, darrerament, s’ha explicitat amb la senya «km. 0». Tarragona, pel seu cantó, es va convertir, en la primera època d’or vuitcentista, en la capital que els va acollir i la ciutat que, amb dalts i baixos, va saber generar d’altres colles que actuaven al costat dels vallencs. I, a partir de les darreres dècades del segle XX, la seu consolidada de la trobada més multitudinària, el Concurs que ara ha pres el nom de Biennal de Castells.

Vilafranca va ser aviat el tercer pol del triangle i la seva plaça de la Vila, per Sant Fèlix, cita obligada dels Xiquets de Valls. Però no només això, els vilafranquins de generacions diverses han bastit la festa major castellera per excel·lència de l’estiu, l’única que, ininterrompudament —més enllà d’escasses absències motivades per la decadència castellera i algun fet històric punyent—, ha volgut i pogut aplegar de manera continuada les colles punteres del panorama casteller. Els de Valls sempre i, depenent del moment, d’altres. Sant Fèlix marca la temporada, n’esdevé aparador i ha mantingut el caliu tradicional malgrat tots els canvis i les evidents dificultats: és l’única gran diada que, aplegant colles de fora vila, se celebra el dia que toca, caigui com caigui, sense necessitat d’haver traslladat l’actuació al diumenge més proper.

A diferència de Valls, primer, i Tarragona, després, la capital del Penedès va tardar prou en tenir una colla pròpia estable, fins el 1948. Als Castellers de Vilafranca —el lector ho comprovarà en aquest mateix volum— els va costar de consolidar-se i van patir, en els seus primers anys, la difícil comparació amb les colles convidades per Sant Fèlix, però no cal ni dir que, especialment en les immediates darreres dècades, els de la camisa verda han esdevingut un puntal cabdal del fet casteller. Grans castells, diades memorables, lideratge en moltes de les noves construccions... I un impuls capdavanter encara més significatiu: en la projecció mediàtica del fet casteller, en la seva internacionalització, en la reconversió del model de gestió d’una colla... De la Senyora Vila al món. Tot això —que segurament coneixeu millor que els orígens— ho trobareu en els propers volums, i de manera pormenoritzada. La narració d’aquest camí cap a l’èxit dels Castellers de Vilafranca —i la seva consolidació, molt més difícil encara—, la seva anàlisi, ens serà molt útil i defineix l’altre vessant referencial d’aquesta magna obra. Constància, treball, afany de superació, voluntat col·lectiva...

Deia, en iniciar aquestes ratlles, que l’Eloi Miralles havia de ser-ne, indefugiblement, l’autor. I permeteu-me que retorni a una col·lació personal: si, quan vaig decidir fer-me casteller i afegir-me als nounats Nois de la Torre el 1975, ho vaig fer per la voluntat de lligar-me a la pròpia tradició —la de la família i la del territori—, quan, poc després, vaig començar a fer, modestament, de cronista i, una mica més tard, em vaig atrevir a escriure alguna cosa sobre la història del fet casteller, va ser fonamentalment per dos mestratges. Vilafranquins ambdós: el Jaume Casanova Crossa —traspassat molt prematurament, massa— i l’Eloi Miralles Rabassó.

Continuador de la tradició nostrada de farmacèutics cultes i humanistes, boticari amb rebotiga, l’Eloi Miralles —que ha viscut l’esclatant devenir dels Castellers de Vilafranca de dins estant i de primera mà— és un amant pertinaç de la cultura popular —percaçador fotogràfic de gegants d’arreu d’Europa— i fidel al país i la seva identitat —d’Algemesí a l’Alguer—, amb total plenitud. Com a cronista —tants anys en una dolorosament breu gasetilla a La Vanguardia — i com a divulgador —amb aquell Fem pinya de capçalera i lectura obligada tant de temps— l’Eloi Miralles ha exercit un indiscutible mestratge, ha obert camins i ha estat sempre al costat de les noves iniciatives. Tot això arrodonit amb tertúlies amicals de bon menjar i bon beure, com correspon a un homenot penedesenc. Ara, amb aquesta obra, l’Eloi Miralles historiador i investigador rebla el clau de la seva trajectòria i ens forneix un immens material de gran magnitud i interès. La història detallista, raonada i apassionada de l’empremta vilafranquina d’un vell costum que, en els dos segles llargs de la seva existència, ha omplert la festa dels pobles, les viles i les ciutats del Camp i el Penedès —i encara de la Conca i l’Anoia— i que avui, en la seva tercera centúria, salta fronteres i travessa continents, és patrimoni viu i suma d’integracions i esforços col·lectius. I que ha sabut tenyir-se, també, del verd dels pàmpols d’aquesta terra. I que ha donat uns fruits que, amb els anys, són cada cop millors i de més bon assaborir.

Insisteixo: imprescindible, útil, referent.

Josep Bargalló i Valls

Torredembarra, l’endemà del «Quadre de Santa Rosalia» del 2013