Primera actuació a la Festa Major petita
La quarta temporada de la colla s’iniciaria ben aviat; i a Vilafranca, precisament. El fet de poder actuar per la Festa Major petita, dedicada a Sant Ramon de Penyafort —a Vilafranca, Sant Raimon— va propiciar que els nostres Castellers fossin els més matiners d’entre totes les colles del món casteller (a Valls, el 1951 era «any candeler», però als seus Xiquets no els tocaria d’actuar fins al cap d’unes setmanes). Així, doncs, a Panadés (5 gen.) veiem com s’anuncia pel dia 7, diumenge, la «Festividad de San Raimundo de Penyafort, Patrono de Vilafranca», en la qual:
«Terminado el Oficio, los “Castellers de Vilafranca” acompañarán a las Autoridades hasta la Casa Consistorial, frente a la cual, se disparará una potente traca.
Acto seguido, los “Castellers” levantarán sus atrevidos Castillos y Torres en la Plaza del Generalísimo» (com és sabut, aquest espai urbà encara trigaria un quart de segle a recuperar el seu nom de plaça —abans placeta— de la Vila).
El mateix setmanari (13 gen.) publicava una fotografia de la balconada de l’Ajuntament —amb les «Autoridades»— i en un extrem de la imatge es veuen, d’esquitllada, un parell de pisos d’un quatre de set. Al costat dels membres del consistori local, hi figuren «el Gobernador Civil y Jefe Provincial del Movimiento», el «Presidente de la Diputación Provincial» i el «Delegado Provincial de Educación Nacional» (l’objectiu de la càmera fotogràfica, com és fàcil de suposar, anava per a ells i no pas per al castell); i el cas és que es va aprofitar l’avinentesa de la festa per inaugurar oficialment un Centro de Enseñanza Media y Profesional de Modalidad Agrícola y Ganadera —en dèiem l’Institut Laboral—. Per això:
«Después de presenciar unos castillos levantados fren-te al Ayuntamiento por los “Castellers de Vilafranca”, las referidas autoridades acompañadas de las locales, se trasladaron al edificio en que reside provisionalmente el nuevo Centro, bendiciendo el Rdo. Tomás Pujadas, Deán del Panadés, las nuevas aulas.»
I atès que abans hem parlat de l’«any candeler» a Valls, ve a tomb d’inserir aquí una curiosa gasetilla que publicava, un parell de setmanes més tard, el susdit Panadés:
«El próximo dia 2, Fiesta de la Candelaria y en la ciudad de Valls, tendrá lugar un concurso entre las “colles” de Xiquets de Tarragona, Valls, Vendrell y los “castellers” de Vilafranca.»
Per descomptat que no hi ha cap crònica que parli d’aquest pretès concurs casteller, per la senzilla raó que no hi va haver competició de cap mena. En canvi, sí que és cert que al llarg de les festes vallenques van actuar les dues colles de Xiquets locals, la Muixerra i la Vella; i pel que fa a una plausible participació vilafranquina a les Festes Decennals vallenques, cal dir que aquesta va restar circumscrita, només, a un parell dels balls típics de la nostra Festa Major, el de «cèrcols» i el de «panderetes».
Cap a l’Arboç
La vila de l’Arboç, plaça de rancior castellera, no podia faltar en l’itinerari d’actuacions dels novells castellers vilafranquins en els seus primers anys de vida. Acción Católica (5 maig) anunciava un «Magno Aplec Folklórico» que tindria lloc, al cap de pocs dies, a la «Vila del bon vi i les puntes al coixí»:
«Organizado por “Fe i Vida”, el esforzado periódico de Arbós, el próximo dia 13, domingo de Pascua de Pentecostés, por la tarde, tendrá lugar en aquella población un Magno Aplec Folklórico, con la participación, entre otros muchos conjuntos que sienten vivo el folklore en nuestra Comarca, dels “Castellers de Vilafranca”.»
Una setmana després, també Panadés explicitava que: «En la vecina villa de Arbós tendrá lugar mañana a las cuatro de la tarde, una gran fiesta folklórica organizada por el periódico “Fe y Vida” y patrocinada por el Ayuntamiento de aquella localidad.
Tomarán parte en la misma, juntamente con la colla de “Castellers” de nuestra villa, los “Ballets de Masllorens”, “Esbart Dançaire de Vendrell”, “Caramelles de l’Arbós”,“Ballets de Bellvey”,“Grallers de Vendrell”,“Ball de Diables de l’Arbós”,“Caramelles de Gornal”. “Gegants i Nans de l’Arbós”, “Caramelles de Masllorens” y “Bastoners de l’Arbós”.»
El programa, profusament il·lustrat amb fotografies i gravats, i publicat al mateix Fe i Vida (22 abr.) incloïa també els «Falcons de Llorens», uns «Ballets Patronat de Vendrell» i la representació d’una escena del recuperat «Ball de Sant Julià d’Arbós» (un ball parlat), a més d’anunciar la possible incorporació d’altres dos grups que encara no havien formalitzat la seva inscripció. Déu n’hi do! Amb raó, postil·lava el títol de l’editorial de la revista: «Exulta’t Penedès», i acompanyava el convit amb aquests comentaris:
«A l’atansar-se novament la jornada de Pasqua de Pentecosta, sentim vibrar un íntim impuls que a comparança de l’esclat primaveral, ens fa ardits a les més atrevides empreses, més encara si aquestes són guiades pel noble ideal d’estimació a l’Arbós. Aquesta jornada és un exponent de germanor penedesenca. Dos anys seguits que amb el símbol de fe i vida les viles i pobles comarcans s’aplegaren en la Plaça arbossenca per presenciar els dos primers Concursos de Caramelles infantils. Avui, fe i vida anuncia quelcom més gran, les campanes de l’esperit bogaran al vent assabentant que en la vila de l’Arbós tindrà lloc a. d. i a les ordres del nostre estimat senyor Rector no un Concurs de Caramelles sinó una magna festa folklorica co- marcal en la que hom hi palesará la flaire ancestral de les tradicions dels nostres avantpassats.
a vosaltres forasters, la vila de l’Arbós us invita, prometent acullir-vos agradosament i fent-vos viurer una diada típicament catalana.
a vosaltres arbossencs, vilatans i absents, fe i vida al brindar-vos tant magne programa espera encara que sigui una engruna del vostre patriotisme i no dubta que fareu arribar a aquesta Redacció la vostra aportació material que per petita que sigui mereixerà l’agraïment de fe i vida i secundarà el seu esforç.
alegra’t penedes, la Joventut arbossenca treballa amb el goix de servir a Déu i amb l’anhel d’agermanar la teva fillada.
exulta’ t penedes, que aquesta semença de fraternitat fruitarà aviat amb les teves viles i pobles. Signat font-sana.»
Ens hem permès de publicar sencer aquest editorial, precisament pel sentiment de catalanitat —de patriotisme— que traspua, una predisposició que, fins i tot, situats en el context sociopolític que es vivia al país en aquells anys, podia arribar a comprometre la continuïtat d’aquell butlletí de la Joventut Parroquial de l’Arboç, publicat íntegrament en català —a les vilafranquines Gràfiques Ysart—, cosa molt inusual en aquella època.70 Pel que fa als Castellers de Vilafranca, el programa feia constar que:
«Vilafranca, cap i casal del Penedès, ha ofert gentilment els seus Castellers, dirigits pels senyors Rossell i Cusiné, quina actuació serà interessant a l’Arbós, puix és una de les viles de més tradició castellera, i que enten més en aquest folklore, nascut i fomentat en la ciutat de Valls.»
En l’edició del 6 de maig es donava compte de l’ordre d’actuació, mentre que en la del dia 20 —el periòdic era quinzenal— es limitava a dir que «els castellers de Vilafranca aixecaren amb força domini els seus castells»; el lletraferit i recordat amic arbocenc Esteve Cruañes éra un pèl més explícit quan comentava que:
«Amb motiu de la Festa Folklòrica que va organitzar “Fe i Vida” per la Pasqua de Pentecostès, el dia 13 de maig del 1951, es van aplegar grups de tota la comarca. Hi varen actuar els Castellers de Vilafranca, que aixecaren castells de 6. Aquesta colla s’havia fundat el 1948.»71
Els de Ribes, un any més fidels a la cita
Per tercer any consecutiu, la colla tornà a Sant Pere de Ribes, el 29 de juny, com a única actuació en tot l’estiu abans de la Festa Major vilafranquina, tot palesant així, un cop més, les dificultats que trobaven els castellers a l’hora de cercar sortides. Acción Católica (27 jul.) informava, de manera minsa i tardana, que:
«Con motivo de su Fiesta Mayor actuaron el pasado día 29 en la vecina localidad de San Pedro de Ribas nuestra “colla de castellers”, la cual mereció el aplauso unánime de la población por la audacia y seguridad de sus exhibiciones.»
Els castells aixecats en l’ocasió foren el pilar de quatre, el quatre de sis net, el tres de sis, la torre de sis i el pilar de cinc.72
Ja a les envistes de la nostra Festa Major, la premsa vilafranquina es feia ressò de dues notícies més o menys relacionades amb els castells. D’un costat, informava d’un «Concurso Literario» sobre la «Fiesta Mayor de Vilafranca», patrocinat per «Destilerías Gallemí» i al qual es presentaren setze participants; el veredicte es donà a conèixer el dia 21 d’agost i el primer premi fou per al treball que duia per títol L’Anxaneta; també cal dir que, entre les altres col·laboracions presentades, n’hi havia una titulada Els Xiquets i la Festa Major. D’altra banda, destacava l’exposició que el 26 d’agost obriria al Museu de Vilafranca aquell bon dibuixant barceloní que signava les seves obres precisament com a Bon,73 molt conegut en aquells anys, i que presentava una quarantena de caricatures de diferents personatges vilafranquins coneguts, entre les quals figurava la del cap de colla dels Castellers, Oriol Rossell (vegi’s pàg. 202).
El 31 d’agost, presència obligada a la Vila
I així arribà, un any més, la nostra festa gran. Una ullada al programa ens fa adonar que, com era ja d’una certa habitud, els Nens del Vendrell actuaren el dia 29 d’agost, mentre que els Castellers de Vilafranca tenien reservat el dia 31. Tanmateix, pel que fa al dia de Sant Fèlix, trobem que per a l’anada a Ofici «...La Banda, danzas y los «Nens del Vendrell», acompañarán a las Autoridades y Jerarquías, desde la Casa Consistorial a la Basílica de Santa María...», mentre que, per a la sortida, es fa constar que tots els elements del seguici «se dirigirán a las Casas Consistoria-les, ante las que evolucionarán las Danzas populares y desfilará la Banda de música» i, sorprenentment, afegeix que «A continuación las “colles”“Nens del Vendrell” y “Castellers de Vilafranca” levantarán Castillos, Torres y Pilares». Crida l’atenció aquesta pretensió de voler fer actuar els vilafranquins el dia central de les festes quan, com ja hem dit, tenien previst de fer-ho el dia de Sant Ramon. El més probable és que es tracti d’una errada atribuïble a l’impressor o, tal volta, que als Administradors, en haver contractat només una colla per al dia 30, els deuria semblar que la diada quedava coixa en el pertocant als castells. No cal dir com ens hauria plagut molt més poder endevinar un deix de reivindicació en aquesta suposada presència dels Castellers de Vilafranca a la diada de Sant Fèlix. D’altra banda, també se sap que llavors els vendrellencs ja comptaven amb un bon estol de vilafranquins —joves i, sobretot, canalla— que utilitzaven assíduament, la qual cosa hauria pogut comportar problemes si ambdues colles haguessin coincidit a plaça el dia de Sant Fèlix. Sabem que el castell més destacat de l’exhibició del dia 31 fou el tres de set, mentre que, si fem cas d’altres informacions, caldria tenir en compte també que es va fer un intent de la torre de set, la qual fou desmuntada expressament per evitar la caiguda i per justificar, com veurem més endavant, la presència, al pis de segons, d’un element provinent d’una altra colla.74
Uns efluvis literaris a l’entorn dels castells
Hem parlat del concurs literari sobre la Festa Major convocat aquell any 1951, però també cal destacar que Acción Católica (26 ag.) va publicar un dels treballs que deuen la seva autoria a l’apotecari vallenc Francesc Ballester i Castelló, doctor en farmàcia i un autèntic diletant dels castells; porta la data de gener del 1949 i el seu títol: Els Xiquets de Valls és el mateix que encapçala una monografia del mateix autor, la qual ha esdevingut un clàssic entre les que han tractat la castellística de tots els temps; com es pot llegir a l’inici de la publicació que no veié la llum fins a l’agost del 51, aquesta fou confegida atenent l’encàrrec que li formulà la direcció del setmanari vilafranquí. El cas és, però, que l’il·lustre patrici vallenc no va poder veure publicat el seu article a la nostra vila, per mor que havia traspassat només uns dies abans que aquest fos publicat. En el que concerneix Vilafranca, creiem que paga la pena destacar-ne el paràgraf següent:
«Els nostres xiquets sempre han tingut una acollida entusiasta, però en pocs pobles, com a Vilafranca, on no celebraven festa ni festeta, sense els Xiquets de Valls i no eren sols entusiastes platònics, sinó que els ajudaven i si mancava algun home a la colla, ja sabien que podien comptar amb els de la Vila. Era tant l’entusiasme que en més d’una ocasió, hereuets de cases bones, allargaven una dobla de quatre al cap de colla, per tal de poguer pujar a un castell, donant-los-hi ferms companys, perquè el castell reeixís.»75
Amb el mateix extraordinari de Festa Major d’Acción Católica, veié la llum un suplement que porta per títol: «Un Diario de la Fiesta Mayor de Vilafranca»; el text, en clau de ficció, però amb trets evidents de versemblança, és d’Antoni Sabaté Mill i afigura un espectador que no ha vist mai la nostra festa i que en fa un diari, tot interpel·lant algun coneixedor sobre els seus diversos aspectes i comentant amb altri llurs vivències; ens plau de donar-ne un tast, tot retenint, només, aquells paràgrafs que tenen relació amb els castells; vegem-los:
«...De todas las bocacalles va confluyendo más gente a la plaza.
Luis me hace observar un grupo de hombres en mangas de camisa. Son, dice los aficionados als castells.
—Entonces serán éstos los que montan los castillos. —digo.
—Tanto como montarlos, no; no son de la colla. Pero les gusta arrimar el hombro, y para alguno de ellos no habría Fiesta Mayor si algún casteller no le pusiera los quesos en la cara.
—Habrá mucha afición, claro.
—Sí, la hay. Vilafranca es una de las mejores plazas de castells.
—¿Presenta colla la villa?
—Este año la verá usted debutar.
Por una calle vemos venir el cortejo de los “bailes” presidido por el drac y los gigantes. Cada uno ejecuta su danza ante las autoridades y se retira. Los últimos en actuar son els castellers, que constituyen el plato fuerte de la emoción».
A la sortida d’Ofici, «Els castellers levantan un castillo; me sorprende que vayan andando y digo a mi acompañante:
—Esto debe ser muy difícil.
—Técnicamente no es difícil; sólo es cuestión de resistencia».
I, un cop a la plaça de la Vila, «—Bueno, señores, van a empezar los castillos —dice alguien del grupo.
Nos acercamos a los corros de castellers. Vemos como cada una de las colles se reagrupa.
Luis nos trae un connaisseur de los castillos para que nos explique los pormenores: un hombre de mediana edad, alto, de aire socarrón y hablar calmoso.
—Vean este entretejido de brazos —dice—. Esto se llama la cassola. Estos cuatro hombres tan robustos de la cassola son els baixos. Fijense que debajo de cada una de sus axilas hay un hombre que pone su espalda: son les crosses.
—¿Y qué es lo que van a levantar ahora? —le pregunta Luis.
—Els quatre de vuit.
Sobre los hombros dels baixos se colocan cuatro hombretones.
—Ahora van els segons —dice el técnico—. Y cuando a su vez sobre éstos suban els terços, las gralles iniciarán la tocada.
En efecto, aparecen els terços y las gralles atacan. Sobre éstos se colocan cuatro castellers más. La emoción va ostensiblemente en aumento. Todavía suben cuatro más, muy jóvenes. El castillo se cimbrea. La muchedumbre está al rojo vivo.
—Estos dos que han subido, que casi juntan sus cabezas, son el pom de dalt.
Las gralles tocan ahora un aire repetido, monótono, angustioso. Cada instante parece una eternidad. El castillo vuelve a cimbrear. Se oyen algunos gritos de espanto.
—Este que se pone agachado sobre el pom es l’aixecador. Y el pequeñuelo que intenta colocarse a horcajadas sobre su espalda es l’enxaneta.
La multitud tiene el aliento cortado. La tensión es insostenible. ¡Por fin l’enxaneta levanta el brazo!. Las gralles reemprenden un aire marchoso, satisfecho y jovial. La gente de la plaza, de los balcones y de las azoteas aplaude frenéticamente. Ya está ¡gracias a Dios!.
La otra colla levanta su castillo. Se suceden varios de diferente modalidad. Finalmente se levanta el pilà, que se acerca muy despacio al balcón del Ayuntamiento. Desde allí, un señor vestido de blanco, de testa serena y ojos avizores, sombreados por unas pobladas y largas cejas, recibe a l’enxaneta. Detrás de mí oigo a Andrés que dice:
—Mire: l’enxaneta recibido en los brazos de la Real Academia.
El pueblo marcha satisfecho a sus casas, a la gran comida de fiesta mayor. Uno se entristece un poco al pensar que, al fin y al cabo, sólo es un forastero.»
No costa gaire d’endevinar que aquell senyor vestit de blanc —de la Real Academia— deuria tractar-se de l’Eugeni d’Ors; també es passa revista a d’altres personatges —inventats o no—, presents al Museu a l’hora de l’Entrada de Sant Fèlix, quan «Dos castells se han erguido a ambos lados del Santo, inmóviles»; un d’aquests il·lustres visitants fa tot l’efecte que podria encarnar la imatge de l’escultor Josep Cañas, quan l’autor del dietari pregunta:
«—¿Y aquel solitario de tipo achaparrado y vulgar, con una pipa en la boca?
—Es un escultor cuyo sueño dorado seria hacer una estatua monumental dels quatre de vuit, en piedra y de tamaño natural, en la cima de un monte.
—Y aparte de esta modesta ambición, entre tanto ¿qué hace?
—Pues, muy buenas esculturas.
—Y...
—Es el “maestro”; el único que ha escrito sobre la Fiesta Mayor sin recurrir a manidos pintoresquismos y desde un plano trascendente».
Cap al final del text, algú pregunta si el diari no menciona alguns dels actes més importants dels darrers dies de les festes; i vet aquí la resposta, més que interessant, pel que ens afecta:
«Si acaso, para decir muy poca cosa; todo lo más para dedicar unas líneas de simpatía als castellers de Vilafranca,“gente todavía bisoña —dice—, pero que suplen con ventaja la falta de veteranía con mucho nervio y pundonor”...»
Tres dies després, a Panadés (29 ag.) aparegué un vibrant article, sense signatura, amb el títol de «Els Xiquets» i il·lustrat amb una fotografia antiga d’un quatre de vuit aixecat davant de la nostra Casa de la Vila. Del seu contingut, en destaquem aquests tres paràgrafs:
«El ejercicio de los “castells” es tan raro que puede considerarse como único en el mundo, máxime observando su sentido popular, y son de tal belleza y producen emoción tal, que han de ser vistos para ser comprendidos. Desde el momento en que las “gralles” inician con nota aguda su peculiar tocata queda prendido el ánimo del expectador en aquel dramático a la vez que festivo atrevimiento que lo mismo puede provocar una unánime mueca de sobresalto, un escalofrío de pena que un suspiro de alegria de triunfo.
Los “castellers” y sus castillos constituyen uno de los festejos populares más sobresalientes de nuestra Fiesta Mayor que consideraríamos incompleta sin su cooperación. Es igual que sean de Vendrell y se llamen “nens” o que por ser de Valls se designen “xiquets”; lo que importa es que no falten castillos frente a la casa Ayuntamiento después de la “sortida de l’Ofici” y que en la procesión de San Félix y “entrada” del santo en la Basílica se levanten “els pilans”.
Y no queremos cerrar estas líneas sin exteriorizar nuestra apasionada admiración por los “castellers de Vilafranca” que además de continuar una vieja tradición vilafranquesa y contribuir al esplendor de nuestra Fiesta, nos aseguran que San Félix recorrerá las calles precedido de pilares y a la gran fiesta del Panadés no le faltarán “els castells”.»
Encara uns dies més tard, Acción Católica (15 set.) també destil·lava sentors literàries, tot inserint a les seves pàgines l’article «Romanitat de la Festa Major», de l’escriptor i artista vilafranquí, afincat a Barcelona, Jaume Mercader-Miret, que havia guanyat el primer accèssit del concurs literari suara esmentat i en el qual, entre moltes altres coses, hom destacava «els xiquets amb tot el seu sentit que m’atreviria a dir que tal vegada no hem penetrat prou...» i també que:
«Els xiquets, aquesta mena de columna trajana vivent amb l’anxaneta parodiant la situació que en el monument ostenta l’emperador podrien ésser, haurien d’ésser, el monument ideal d’allò més genuí del nostre ésser històric, i del nostre ésser de cada día, per la força, per la unió humana, per la base tan fortament arrelada, pel seu equilibri, pel color, per la llum que insubstituiblement exigeix, per la seva bellesa airosa.
Tot el que els xiquets tenen d’essencialment mediterrani en quan al seu classicisme, ho té de medieval el Drac. Dos pols, dos compassos, l’un agut, l’altre greu, entre els que vibra i dóna el seu més intens rendiment tota l’escala de valors de la Festa Major de Vilafranca. Per això és la més típica de Catalunya.»76
Disquisicions castelleres entre la geografia i el nom
Sense apartar-nos de la lletra impresa, cal fer-nos ressò de l’escrit que publicà, per aquelles mateixes dates el setmanari barceloní Destino (22 set.), al qual, al nostre entendre, n’hi ha per sucar-hi pa. Porta per títol, «Un mano a mano folklórico» i, com tants altres, tampoc no duia signatura:
«En ocasión de la Fiesta Mayor de la villa de Arbós del Panadés, dimos cuenta del espontáneo ofrecimiento de los componente de la “colla” vallense “La Muxerra” de actuar en Barcelona durante las Fiestas de la Merced. Los “castellers” querían sentar cátedra y demostrar que no en vano los “Xiquets de Valls” siguen detentando el título de maestros en esta atlética especialidad folklórica. Y bien; la Comisión de Fiestas de la Merced no ha tenido inconveniente en aceptar y agradecer tan excelente disposición y ahora es el público barcelonés quien deberá peritar a propósito del arte y pericia de esta gente excepcional, que hace y deshace arriesgados castillos con la seguridad de una “troupe” circense.
Además de la actuación de los “castellers” de Valls, parece también asegurada la participación de otra “colla” que viene a Barcelona dispuesta a dejar sentada su experiencia en tan rudos menesteres. Los “Nens del Vendrell” (¿por qué no “Els Xiquets del Vendrell”?) han sido contratados por la mentada Comisión al objeto de que se establezca un tirante clima de noble competencia entre los dos conjuntos que serán nuestros huéspedes.
De Vendrell nos llegan múltiples cartas informativas, firmadas por verdaderos amantes de los “tres de vuit”, de los “tres de set aixecats per sota” y de otros números de los que parecen atentar contra nuestra respiración, tanto es el equilibrio, la temeridad y la fortaleza puestos en juego. En tales misivas se defiende ardorosamente el pabellón de la respectiva localidad: “A esta entusiasta y magnífica ‘colla’de ‘Els nens del Vendrell’la hemos visto últimamente suplantada no pocas veces en revistas, sueltos periodísticos y fotografías.” Torna a precisar otro comunicante: “Porque una cosa son los atrevidos castillos torres y pilares que se levantan, y muy otra la ‘colla’que los ejecuta”...»
I ara ve el millor de tota la dissertació:
«Como puede fácilmente aducirse, entre la “V” de Valls y la “V” de Vendrell (las “V” de Villafranca del Panadés y Villanueva y Geltrú sólo cuentan como fuerzas espectadoras) se establece una invisible pero real muralla. Ella separa a estas dos fuerzas compactas, dispuestas siempre a batirse por la Victoria en aras de una rivalidad que desde hace años se mantiene latente. Precisamente al lado de esta rivalidad de los “castellers” de Valls y de Vendrell, el siempre reñido encuentro de fútbol entre el Barcelona y el Español va a parecernos un juego de niños.»
Poques setmanes més tard, aquest pamflet va merèixer una resposta contundent per part del cap de colla dels Castellers de Vilafranca, la qual fou publicada a la mateixa revista —acompanyada d’una fotografia del quatre de set vilafranquí del 31-8-1949 — amb el títol de «Castellers de Vilafranca», i amb aquest contingut:
«En el número 737 del dia 22 del pasado mes del semanario que usted dirige, apareció un artículo en el que se afirmaba que en cuanto a actividad “castellera” Villafranca del Panadés sólo contaba como “fuerza espectadora”. Es patente la inexactitud de tal afirmación, cuando el público villafranqués no sólo colabora activamente con las “collas” de Valls y de Vendrell en sus actuaciones en Villafranca, sino que desde hace tres años cuenta con “colla” propia y entusiasta que levanta sus castillos y “torres” en esta villa y ha recorrido muchos pueblos de la comarca e incluso ha actuado repetidamente en Barcelona por las fiestas del Pilar.
Demostración gráfica de cuanto decimos son las fotografías que adjuntamos, entre las que destaca un soberbio “tres de set” levantado en Villafranca el día 31 de agosto último. Signat: “Castellers de Villafranca” — “Cap de colla” — J.O. rosell almirall.» (Com es pot comprovar, a l’Oriol se li van deixar una S, —amb la mania que ell tenia que això no li fessin!— mentre que la fotografia publicada no va ser la d’un tres de set, sinó la d’un quatre de set).
La carta fou reproduïda al cap d’uns dies a Panadés (13 oct.), precedida d’un titular tan adient com «No puede uno distraerse», i amb un preàmbul força sucós; deia així:
«Un día fué Eugenio d’Ors en “La Vanguardia” quien dijo que el baile de las gitanas de nuestra villa no eran gitanos los que lo bailaban.
Y claro, tuvo que rectificar.
Ahora son los de “Destino” quienes dicen que en cuanto a actividad castillera, Vilafranca sólo contaba como fuerza espectadora...»
D’aquella rectificació d’en Xènius ja n’hem donat compte en parlar de la Festa Major de Vilafranca del 1945 i, d’altra banda, encara cal dir que la importància de la resposta d’en Rossell roman també en el fet que, d’alguna manera, reivindicava el nom de «Castellers» en contraposició al de «Xiquets», quan hom tornava a demanar, una vegada més, l’aplicació generalitzada d’aquest darrer mot com a genèric.
Bona sintonia amb els Nens del Vendrell
Com ja hem anat exposant repetidament, en aquells anys —a cavall dels darrers quaranta i primers dels cinquanta— la col·laboració mútua entre els Nens del Vendrell i els Castellers de Vilafranca no va oferir fisures de cap mena. Pensem que, a banda de la bona relació personal Julivert-Rossell, també hi va influir el fet que hi havia poques sortides (sobretot per part dels de casa, encara força desconeguts al llarg i ample del país) i això feia que difícilment poguessin «solapar-se» les actuacions de les dues agrupacions. L’ajut vendrellenc als vilafranquins es féu palès, com a mínim, durant les dues primeres temporades de vida d’aquests darrers. I pel que fa a la contribució vilafranquina envers els Nens, aquesta es va començar a materialitzar ja a partir del 1949; i es va veure afavorida, sobretot, pel fet que els de la camisa rosada, després del rosari d’actuacions que van dur a terme pels mesos de setembre-octubre del 1948, no van parar d’assajar, àdhuc a l’hivern, i això va propiciar que els més avantatjats ja comencessin a despuntar l’any següent i poguessin començar a bregar-se en castells superiors amb els Nens, els quals, a més, no anaven sobrats de canalla. Deixem, però, que ens ho expliqui un vendrellenc, en aquest cas Pere Ferrando:
«S’ha atribuït a la llenya patida al concurs de l’1 de novembre del 1948 a Reus per part dels Nens —amb caigudes al tres de vuit, quatre de vuit i tres de set per sota— com una de les causes per les quals la colla vendrellenca va iniciar la temporada del 1949 justa de canalla...»77
Oriol Rossell encara és una mica més explícit quan diu que la canalleta del Vendrell «havia quedat “escarmentada” degut a les caigudes del concurs de Reus de finals del 48 i d’altres anteriors, i quan el Jan s’havia de refiar de l’ajut dels de Tarragona, amb els quals mantenia igualment molt bones relacions».78 En aquell temps, aquesta mena de «transfuguisme casteller» no es pot pas dir que fos només ocasional o flor d’un sol dia, sinó que, a voltes, era considerat, fins i tot, com a normal. El pròcer vallenc Francesc Ballester ja va deixar escrit que, al concurs de Reus del 1948, «...les colles de Valls, actuaven, independentment i la de Tarragona, acoplada a la de Vendrell...».79 Ja hem vist (pàg. 182) com, en parlar dels castells del Sant Fèlix del 1945, per manca d’enxanetes, el xiquet tarragoní Esteve Sesplugues (Pardalete o Ros de Pardal), tal com ell mateix assegurava, va pujar als castells de les tres colles que aquell dia competien a «la Plaça més Castellera»: Xiquets de Valls, Nens del Vendrell i Xiquets de Tarragona, amb els consegüents canvis de camisa que comportà aquesta situació.80 De nou amb Pere Ferrando, acabem de reblar el clau:
«...abans de la festa major de Vilafranca d’aquell any 1949, alguns nens de Vilafranca ja van anar a algunes sortides de la colla vendrellenca [...] L’intercanvi d’elements d’una colla i altra, doncs, era habitual en aquests primers anys de l’agrupació vilafranquina [...] Unes permutes que afavorien les dues colles i que no van originar cap conflicte en aquestes primeres temporades.»81
La cursa cap al tres de vuit
Així les coses, i amb una bona part de la canalla de Vilafranca ben foguejada per encarar amb èxit els castells de vuit pisos —només el quatre i el tres, aleshores—, els Nens del Vendrell es van llançar decididament a l’encalç d’un tres de vuit —«somni daurat del Julivert», com deia en Rossell— que se’ls havia mostrat esquerp fins a tres vegades abans d’aquell any 1951; en el mateix període, els de La Muixerra de Valls n’havien fet cinc, d’intents del susdit castell i, per Sant Joan del mateix any l’havien tornat a provar, també sense èxit. Llavors, el Jan, amb els efectius dels quals disposava, va començar a barrinar la possibilitat de portar-lo a plaça, el més aviat possible, amb prou garanties com per sortir airós en el seu comès. L’avalava, a més, el fet d’haver descarregat en dues ocasions —a Vilafranca i a Tarragona— el carro gros. A partir d’aquí, a l’hora d’analitzar com es va desenvolupar tot aquell afer, topem amb dues versions, en part coincidents i en part oposades, sobre els preparatius que van caldre per tal d’assolir l’èxit cobejat: les que aporten Rossell i Ferrando, independentment, i que es poden consultar a les fonts respectives.82 Bàsicament, la divergència estriba en el fet de si Vicenç Cusiné va intervenir o no a l’hora de suggerir el nom de l’Alfonso dels Monjos per a ocupar un dels llocs de segon del tres de vuit vendrellenc. Nosaltres ens decantem per la interpretació, diríem vilafranquina, que és la que hem conegut sempre i la que havia transcendit fins ara, la mateixa que, a més, ens havia corroborat el propi Vicentó83 i, segons la qual, la «jugada» la va plantejar el tàndem Rossell-Julivert (el Jan va suggerir la idea i l’Oriol va fer d’intermediari), amb el beneplàcit, això sí, dels altres dirigents de les colles respectives. Sigui com sigui, el cas és que, a més de la contribució dels Castellers de Vilafranca als pisos alts del castell, es va fer imprescindible el concurs d’un segon per portar la rengla del tres de vuit amb plena solvència. I aquest casteller no era altre que l’Alfons Sendra, qui, com ja hem vist, tot i que vivia als Monjos, és a dir, al costat de Vilafranca, feia castells amb els de Valls i era un dels puntals més ferms de La Muixerra. Ell hi va donar el vist-i-plau; i allò que també sembla provat és que l’«empassada» des de la colla vallenca cap als Nens es faria passant per Vilafranca, és a dir, que l’Alfonso es posaria la camisa rosada (ho va fer per la Festa Major vilafranquina) abans de pujar amb els vendrellencs; a més, també cal tenir en compte que el casteller de la vila veïna ja havia actuat amb els vilafranquins, dos anys i mig abans, a Sant Marçal. Per cloure aquest episodi, només ens cal afegir que, segons manifesta Pere Ferrando, el tres de vuit, que ja s’havia provat dos cops sense èxit al Vendrell, el 9 de setembre, diada de Sant Zacaries, «...per Santa Tecla, a Tarragona, es torna a provar amb l’Alfonso dels Monjos debutant amb la colla vendrellenca a segons, [...] Al pom de dalt hi puja l’Enrique Giménez Gimenall d’enxaneta i l’Emiliano García Garcelló de cassola. Es despenja el pom de dalt quan el castell era gairebé carregat».84
Tres de vuit descarregat!
Sense apartar-nos dels comentaris de l’estudiós vendrellenc, continuem el relat per concloure que:
«Finalment, el 15 d’octubre del 1951, tot coincidint amb el 25 è aniversari de la fundació dels Nens del Vendrell, es torna a intentar, aquest cop a casa, el temut tres de vuit [...] Ara sí, la plaça Vella era testimoni d’una de les pàgines més destacades de la història castellera contemporània: la recuperació del tres de vuit descarregat, el primer castell recuperat del segle xx...»85
Només cinc dies després, el setmanari vilafranquí Panadés ja es feia ressò de l’esperada notícia i encapçalava la gasetilla pertinent amb aquest títol: «Los “tres de vuit” con la cooperación de vilafranqueses» i continuava amb un cert to reivindicatiu:
«El lunes, en Vendrell, con motivo de las fiestas y ferias de Santa Teresa, se levantó el castillo los “tres de vuit” por la “colla” “Nens del Vendrell” tomando parte en ello seis elementos de los “Castellers de Vilafranca”. El entusiasmo fué enorme cuando el castillo estuvo hecho. Abrazos, gritos, pañuelos al aire, en medio de una ovación ensordecedora.
Según se dice, este castillo no se había levantado desde finales del siglo pasado, o sea hará unos 60 años. Hace unos tres o cuatro lo intentó la “colla Nens del Vendrell” el dia 30 de agosto, festividad de San Félix, en nuestra villa, y se desplomó con mala fortuna. Existen algunas fotos y en ellas aparece el castillo hecho, pero si se examina detalladamente, se observa que está derrumbándose. Ultimamente se había intentado algunas veces en Vendrell y Tarragona.
El pasado mes, en Vendrell, con motivo de la fiesta del patrón de los “Castellers” se levantó, pero cuando ya casi lo estaba, el “esqueneta” y el “enxaneta” tuvieron miedo y ya casi en la cumbre, descendieron. Dicho castillo fue desmontado normalmente. Persuadidos los dos niños “castellers”, volvieron a intentarlo, cayendo el mismo, cuando ya estaba todo levantado. Pero la codicia y la agilidad ha podido más que nada y se ha hecho lo que la afición “castellera” tenía ganas de ver.
Nuestra felicitación más sincera a todos y que el próximo año podamos volverlo ver a levantar delante de nuestro Ayuntamiento el dia de San Félix. Signat: K.»
Podem avançar que el tal K no anava desencaminat del tot, perquè com veurem, el 30 d’agost de l’any següent, els vendrellencs tornarien a enlairar el tres de vuit, si bé, en aquella ocasió, només fou carregat. Tampoc no ens pot passar per alt la curiosa denominació d’«esqueneta» aplicada a la «cassoleta», pel fet que no ens consta que hagi estat mai d’habitud en el tractament de tot allò que pertoca al fet casteller.
A banda de la presència de l’Alfons Sendra (Alfonso dels Monjos) al pis de segons, la contribució vilafranquina al tres de vuit vendrellenc es féu palesa en les persones de Leopold Garcia (Polo) i Antolí Giménez (Antolín), al pis de quints; Ramon Giménez (Ramonet), a dosos; Enric Giménez (Gimenall), d’aixecador (o cassola, com diuen majoritàriament al Vendrell); i Emilià Garcia (Garcelló), com a enxaneta. De seguida ens adonem que hi va haver intercanvi de posició dels dos darrers en relació amb l’intent que havien fet, setmanes abans, a Tarragona. Per cert que pel que fa a la provinença i/o la filiació d’aquests marrecs —i dels no tan marrecs també— hem escoltat, a voltes, controvèrsies i, àdhuc, hem pogut llegir alguna diatriba per part d’algun vendrellenc abrandat en el sentit que els Nens «sí que portaven un grup d’homes de Vilafranca, però eren castellers de la colla del Vendrell».86 Home!... Sí que també anaven amb els Nens, però la colla mare havia estat per a tots ells i per a molts altres —exceptuant l’Alfonso, és clar— la dels Castellers de Vilafranca (amb la qual continuarien pujant anys i panys); d’això no hi pot haver cap mena de dubte. En aquest sentit, àdhuc caldria dir que el també vendrellenc Emili Miró, quan nou anys després recordava la proesa i repassava l’alineació d’aquell castell senyera,87 va poder posar nom i cognoms a una bona part dels seus artífexs, però, en el pertocant als sis forasters, és obvi que només coneixia, com els passava a la majoria de vendrellencs, els noms o els motius amb els quals el cap de colla els cridava, a plaça, a l’hora de muntar els castells; però del llinatge complet —els «apellidos», com si diguéssim— dels sis que venien de fora, res de res. A més a més, el Ramonet confessa que, en aquells anys, la canalla no es desplaçava al Vendrell per assajar i que, per tant, les úniques proves que podien fer de cara a nous reptes eren els castells de les actuacions en les quals participaven ell i els altres menuts companys vilafranquins.
És en aquest punt que, en evocar la figura d’aquell recordat prohom —a qui algú, anys a venir, va qualificar com el «patriarca de les lletres castelleres»— ve a tomb d’inserir també aquí alguns dels apunts que, amb un regust literari i un to èpic d’allò més, va dedicar a la gesta castellera més preada fins llavors del segle XX:
«Sí: fou pel nervi i el tremp “que no es doblega ni arronsa” dels “Nens” que aquell dia, tot d’una, es desvetllà dintre seu l’ànim coratjós dels seus avantpassats, i, fent un vaitot, enderrocaren la muralla del “tres de vuit”. Ningú no podia predir que els “Nens del Vendrell” havien d’assaltar aquella fortalesa de la qual feia més de seixanta anys que guerrers forts i assedegats no havien pogut ni fer somoure el mur. Tot seguit, els “Nens” enardits per la victòria, entren per l’esvoranc amb pas ferm i segur i planten la bandera a la torrassa més alta de la fortalesa.
Han passat nou anys i encara, majestuosa i altiva, oneja a “tots quatre vents”. Prou hi ha hagut forces agosarades i ben aguerrides que han provat d’assetjar-la i assaltar-la, però mai no han pogut arribar al cim de la torrassa.
» 15 d’octubre de l’any 1951. Data memorable escrita amb lletres d’or i avantguarda de la nostra època...»88
Aquesta lloa venia precedida d’uns versos del també vendrellenc Llorenç Arbós, amb el títol de «Honor als “tres de vuit”», i dels quals manllevem aquells que són dedicats als jovenets dels pisos més alts —cinc vilafranquins entre set, recordem-ho— que van fer possible l’acció:
«Pilars amunt pugen els “quints”, joventut i alegria.
Serà que tinguin ales...?
Serà que el cel els estira...?
Dos jovenets decidits s’enfilen amb lleugeresa, a poc a poc, els han dit, mentre el castell brandeja.
Arrapat com una aranya, eixencarrat l’aixecador, l’anxaneta amunt s’afanya, el castell s’enlaira fort.
I arriba a dalt amb manya, aixeca el braç amb neguit, i del gentiu de la plaça s’arrenca victoriós crit.»
Més ressò mediàtic al voltant del tres de vuit
El tres de vuit carregat i descarregat pels vendrellencs va merèixer també l’atenció d’alguns mitjans de comunicació barcelonins. El Diario de Barcelona (19 oct.) inseria una gasetilla que també recull la participació vilafranquina a l’hora d’aconseguir aquell somni:
«La plaza del Ayuntamiento, apiñada de visitantes, rompió con un merecido aplauso a los actuantes, siendo felicitados por el señor alcalde y demás autoridades civiles y eclesiásticas que lo presenciaron desde el balcón de la Casa Consistorial. El tres de vuit hacía sesenta y un años que no se había visto, prometiendo en actuaciones venideras realizarlo otra vez. Los señores Gual, Julivert, Cusiné y Rossell, estos dos últimos de Villafranca, fueron efusivamente felicitados por su celo en la organización.»
Del paper que hi va jugar l’Oriol Rossell ja n’hem parlat a bastament i ell mateix va deixar escrita la seva versió,89 en la qual explica, a més, el fet que va haver de resoldre pecuniàriament, a darrera hora, el problema que havia generat la «plantada» de la canalla, quan alguns d’ells es negaven a pujar al castell si no hi havia una gratificació extra per entremig; però el bo del cas i allò que realment esdevé sorprenent encara ara és el fet que, tal com recull Pere Ferrando, aquell dia «Vicenç Cusiné, per decisió pròpia, va preferir no anar al Vendrell». Els motius que deuria tenir —tot i que sobre aquest afer l’amic vendrellenc aporta una detallada anàlisi de probabilitats—90 el Vicentó no els va voler fer mai públics; i no dubtem que aquesta circumstància afegeix una mica d’escepticisme o, si més no, genera una certa incògnita sobre el paper que realment li va tocar de jugar en tot aquell assumpte.
Per acabar-ho d’adobar, al cap d’uns pocs anys, el polígraf Pere Català va publicar a Destino (11-2-1956) una conversa amb en Jan Julivert, en la qual aquest darrer remembrava aquella diada històrica del 15 d’octubre del 1951 en uns termes molt semblants als que el Brusi havia publicat en l’ocasió (i pensant que Cusiné havia estat present a la plaça Vella a l’hora de la proesa). Deia així el cap de colla vendrellenc:
«I puc dir-vos que en la meva vida, i ja compto quaranta-nou anys, mai no he vist tanta alegria al Vendrell com quan, llavors de la “Fira” del 51, férem el tres de vuit, carregat i descarregat, l’únic que modernament s’ha pogut descarregar. Els que vam intervenir en aquell castell, i us anomeno també en Gual, en Cusiné i el Rossell, ens sentíem premiats per la tasca de molts anys...»
Aquestes manifestacions adquireixen una dimensió especial si tenim en compte que quan foren formulades, les relacions entre vendrellencs i vilafranquins ja estaven enverinades del tot. Aquesta fou una de les causes, com veurem més endavant, per les quals els Castellers de la camisa rosada van haver de plegar el ram, tot coincidint, precisament —gairebé es pot dir així— amb la publicació de l’entrevista precitada.
Encara sota els efectes del tres de vuit del Vendrell i també del que va carregar La Muixerra, just una setmana després, per la Fira vallenca de Santa Úrsula, va aparèixer a El Correo Catalán (25 oct.), a la secció «Vida de la Región», l’article «Los “Xiquets de Valls” y “els Nens del Vendrell” frente a frente», signat per Arnald de Bellesguart, amb un llenguatge molt propi d’aquells anys abrandats de “regionalismo”; vegem-ne un tast:
«...¡Bravo! A proseguir la tradición. A mantener esta viril manifestación catalana. Yo quisiera ver diversos “castells” en una gran plaza, uno de Valls, otro del Vendrell y hasta de Villafranca y de Barcelona. ¿Por qué no? Y antes de empezar a “fer esqueneta” que los “caps de colla” se unieran en fuerte y fraternal abrazo [...] Abrazo de biznietos de los almogávares. ¿Que una colla tiene más tradición que otra? Que la moderna no lo niegue, pero que procure –y lo procurará– superarse de día en día para cosechar nuevos éxitos y memorables triunfos de los cuales este periódico, tan amante de estas expresiones típicamente regionales –flores preciosas del ramo de España– presto estará a espolearlas y aplaudirlas...».
Enmig d’una eufòria contrastada i d’una satisfacció compartida, tant els Nens del Vendrell com els Castellers de Vilafranca donaven per finalitzada la temporada castellera —la millor del segle XX, fins a aquell moment— tot albirant un futur esperançador. El 1952, tal com exposarem tot seguit, esdevindria un any encara de plena sintonia entre les dues colles penedesenques, abans de l’inici de les hostilitats i el trencament definitiu que es produiria durant l’anyada següent. A Destino, el darrer dia de l’any, Pere Català postil·lava: «1951: ¿el año más casteller de la historia?» i consignava que «el deixeble —el Vendrell— havia arribat a avantatjar el mestre —Valls— en desmuntar el seu tres de vuit...», mentre que també recordava que «la colla “Castellers de Vilafranca” havia plantat diversos “pilars de cinc”, “torres de sis” i “castells de set”...».91 Dies abans, els nostres Castellers havien felicitat les festes amb una bonica nadala de l’eximi pintor local Pau Boada.92
