Una nova temporada carregada d’esperances
Com ja hem dit, s’albiraven bones perspectives per a la temporada que s’encetava. La colla havia vist augmentar els seus efectius i disposava d’un bon estol de canalla per afrontar-la amb garanties. Tornem a guiar-nos per la crònica de Fèlix Sellarès qui, a les envistes de la Festa Major d’aquell any, confirmava que «Con esta preparación constante y acertada la “colla” Castellers de Vilafranca llegó a la presente temporada perfectamente dispuesta». Abans, però, que la colla es posés en marxa, al Museu de Vilafranca, el primer dia de maig, fou presentada l’exposició de fotografies: «Visió gràfica dels Xiquets», del conegut publicista i fotògraf vallenc, afincat a Barcelona, Pere Català i Roca, el qual, a més, complementà la circumstància de la mostra, dedicada als Xiquets, amb una xerrada, el dia 8, a la sala de conferències del Casal, sobre «El per què dels Xiquets», acompanyada d’unes projeccions. De la notícia se’n féu ressò Acción Católica (7 maig) amb aquests comentaris:
«La Exposición de fotografías, dibujos y esculturas, que dedicada a tema tan interesante para nosotros como es el de los Xiquets de Valls ha quedado instalada en la sala del Museo, se ha visto extraordinariamente concurrida.
En ella se recogen instantáneas llenas de emotividad y belleza, que el objetivo de D. Pedro Catalá captó en los más varios escenarios, y aparecen como recuerdo vivo de jornadas memorables que tuvieron por escenario nuestra villa, Valls y la misma Barcelona. En extremo curioso es el estudio técnico que a través de diferentes gráficos hace de los “castells” el Sr. Catalá y de una plasticidad admirable las esculturas que se exponen.36
El plafón dedicado a la naciente “colla” de Vilafranca y que recoge las precoces exhibiciones de ésta, cuando finalizaba el verano último, constituye un simpático homenaje a nuestros “castellers” que no podía faltar en la Exposición...»
La primera sortida de l’any es féu al llogaret de Sant Marçal, al terme de Castellet i la Gornal, el dia 6 de juny, amb motiu de l’aplec de la Segona Pasqua. D’aquesta actuació, Josep Sala —que feia d’enxaneta— recorda haver coronat un pilar de cinc, amb l’Alfonso dels Monjos,37 a segons, l’Àngel dels Pitus, a terços, i el Papitu de la faixa verda, a quarts, que venia a ser com una prova de cara a un possible pilar de sis, la qual cosa va comportar que només fos carregat (a més d’una mica més carregat de pes de l’habitual). I també cal dir que, segurament per iniciativa d’en Rossell, en connivència amb l’impressor vilafranquí Santacana, es van poder editar uns fulls que anunciaven l’actuació a «San Marsal de Castellet», pel «dia 6 del mes actual, a las 12», amb «Castells, torres i pilans»,38 cosa que podria haver comportat algun mal de cap amb la censura, situats dins del context d’aquella època de prohibicions
La primera actuació a Vilafranca
La tan esperada presentació a Vilafranca no es va fer esperar. Però, a quin preu? Qui els ho hauria de dir als nostres capdavanters castellers —si més no, a uns quants d’ells— que aquella primera actuació a la nostra vila l’havien de fer pràcticament a contracor! El cas és que dos dies després de l’anada a Sant Marçal, Vilafranca rebia la visita del cap de l’Estat espanyol, el general Francisco Franco... i, correm-hi tots! Tal i com anaven les coses, no es podia pas dir que no i, per tant, calia complimentar l’inefable «Generalísimo» aquella tarda grisa i plujosa del 8 de juny. L’endemà mateix, els periòdics barcelonins es feien ressò de la notícia. El degà Diario de Barcelona informava que «La banda de música interpretó el Himno Nacional y dos grupos de “Xiquets” de Villafranca montaron sendas torres humanas», mentre que La Vanguardia Española no anava pas més lluny: «Frente al Museo del Vino una agrupación villafranquesa levantaba los típicos castillos humanos». El cap de setmana següent, la informació la trobem als dos setmanaris locals de la postguerra primerenca; la que oferia Acción Católica era bastant més concisa:
«Su Excelencia y comitiva oficial se dirigió —entre aplausos del público— al Museo del Vino. En la Plaza, daban guardia de honor, la centuria de San Raimundo de Penyafort y los “castellers” de Vilafranca levantaron sus torres en el momento en que El General Franco y su Sra. Esposa, penetraban en el Museo, acertadamente adornado [...] El itinerario desde la Estación —l’Enològica, no la del tren— hasta la salida de la villa se hallaba atestado de público. Y en la rambla los “castellers de Vilafranca”, en prueba de la festividad, levantaron sus atrevidos castillos y torres que merecieron ovaciones por parte de sus compatriotas.»
El reportatge que Panadés dedicaba al «Caudillo» —en el qual el cronista s’entesta a utilitzar el mot «xiquets» i no el de «castellers»— enfatitzava encara més la circumstància:
«A su llegada al Museo de Vilafranca, les esperaban entre una gran multitud los “Xiquets” de nuestra villa, que tenían levantados dos atrevidos y vistosos pilares [...] Terminada la visita, se despidió de las Autoridades y representaciones, emprendiendo la marcha hacia San Sadurní; a su paso por la Rambla de Nuestra Señora, la ingente multitud que le aguardaba le tributó una apoteósica despedida levantando los “Xiquets de Vilafranca” dos magníficos pilares [...] A pesar del tiempo inseguro y la llovizna, Vilafranca, después de la visita de SS.EE. continuó conmemorando tan fausto acontecimiento. Hubo sesiones de cinematógrafo, baile, concierto en la Rambla por la banda de la Cruz Roja y los “Xiquets de Vilafranca” levantaron atrevidos castillos en la Rambla de Nuestra Señora y frente al Ayuntamiento, en resumen: un dia de gran fiesta.»
S’incloïa, fins i tot, documentació gràfica, amb una foto en la qual es veu un pilar davant del Museu. I, parlant dels pilars, no podem passar per alt l’anècdota que recorda en Josep Sala sobre els dos espadats en qüestió; el cas és que, en veure’ls coronats (i ja feia una estona que ho estaven), a un dels membres del seguici que acompanyava el dictador, portat per la seva ignorància, no se li va acudir altra cosa que preguntar més o menys això: «¿Y no se podrían unir por los extremos formando un arco triunfal para que pudiera pasar Su Excelencia por debajo?». I què més, home!... Un altre succés a retenir d’aquell dia té el nostre mai prou recordat Jaume Palau com a protagonista i, de retruc, també l’Oriol Rossell. Ocorre que quan en aquest país hom ja va poder parlar sense embuts ni pors de cap mena, a les reunions i tertúlies castelleres habituals, el bonàs d’en Jaume no s’estava de comentar que ell tenia una taca negra en el seu historial casteller: la d’haver parat un pilar de quatre davant del Siscu (i no del No Ploris, precisament).39 El bo del cas, però, és que si l’Oriol era present a la conversa, s’afegia sense cap recança a les xanxes de les quals el pare Palau era objecte per part dels companys. I així van passar uns quants anys... fins que va veure la llum el llibre Vilafranca ahir. Imatges d’un segle, en el qual apareix una fotografia d’en Franco abans d’entrar al Museu; i al fons d’aquesta s’hi distingeix un pilar de quatre davant de la Basílica —amb Rossell a segons— el dia de la visita que ens ocupa.40 Havia callat com un mussol, el punyetero!... Bé, la nota més positiva, a la fi, d’aquella sortida, segons el testimoni del mateix Sala, rau en el fet que, un cop va haver marxat el «personatge», a la Rambla, davant de L'Agrícol, es va poder descarregar, per primera vegada, la torre de sis, a més d’un pilar de cinc, amb l’avinentesa que tots els components de l’espadat eren de casa,41 un bon preludi d’allò que s’esdevindria al cap de poc més de dos mesos i mig en el marc de la Festa Major vilafranquina.
Dues cites amb Sant Pere: el de Ribes i el de Riudebitlles
La diada de Sant Pere d’aquell 1949 —cal recordar que llavors era festiva— va comportar la possibilitat de poder actuar en una altra població penedesenca, la qual celebrava la Festa Major del sant patró capitost dels apòstols. Així fou, doncs, que el dia 29 de juny, els castellers van anar a Sant Pere de Ribes (a l’altre Sant Pere, el de Riudebitlles, no hi actuarien fins unes setmanes més tard). Dies abans, el 19 de juny, el vilafranquí Joan Surià i Ferrer42 publicava al barceloní El Correo Catalán l’article titulat «Castellers de Vilafranca», que parla dels precedents castellers vilafranquins del segle XIX i acaba amb aquests paràgrafs:
«Esta tradición no ha muerto, ni puede morir, porque Vilafranca sabe muy bien que “Tradición” —del verbo latino “Tradere”— significa transmitir, legar a la posterioridad. Y, en efecto, aquella gran afición de antaño a los “castells” se ha transmitido de padres a hijos. Y si bien aquellos, a pesar de su ferviente entusiasmo, jamás lograron formar y constituir una “colla” propia, nuestros jóvenes de hoy, dignos sucesores de sus antepasados, han convertido en realidad su ideal soñado de formar la “colla de castellers de Vilafranca”. Hoy, esta villa cuenta con su «colla» propia que, poco a poco, va abriéndose camino, gracias al entusiasmo de su “cap de colla”, el joven José Oriol Rossell —auténtico apostol de los “castells”—, secundado por muchos jóvenes, y patrocinado por el Excmo. Ayuntamiento de la Vila. Merecen especial mención por su labor en la organización de este grupo de “castellers”, los jóvenes Cusiné y Sol y otros muchos, que no es posible enumerar, los cuales, por su deportividad y desinterés han logrado que en esta villa, de tanta raigambre “castellera”, cuente con una “colla de castells”.
Como nota simpática, digna de consignarse, merece especial mención el hecho de que las primicias de sus castillos fueron ofrendadas en su santuario, a Nuestra Señora de Montserrat.
Auguramos para la nueva “colla” grandes éxitos, pues su constancia y entusiasmo son garantía de felices exhibiciones.»
Nou dies més tard, el mateix article tornava a veure la llum, reproduït a les pàgines del vilafranquí Acción Católica.
A Sant Pere de Ribes —o, simplement, Ribes, per als ribetans— la Comissió de Festes locals s’havia proposat de millorar substancialment el programa, tal com expliquen els castellers ribetans Pere Coll i Salvador Miret a l’opuscle Mig segle de castells a Ribes per Festa Major:43
«Per Sant Pere de 1949 la Comissió de Festes va voler destacar el fet popular, tal i com posa de manifest el programa de festes; “...del inusitado esfuerzo que ha puesto la Comisión Oficial de la Fiesta Mayor de San Pedro de 1949, en que los festejos populares proyectados para su celebración, constituyeran la base de la misma, su nervio principalísimo, a cuyo efecto ha logrado organizar un programa tan vasto e importante de ello, que no tiene precedentes en los anales de esta población...”. És amb aquest objectiu que la Comissió de Festes contacta amb els Castellers de Vilafranca. De la correspondència mantinguda destaca una carta on els vilafranquins exposen les condicions de l’actuació que “no importan beneficio alguno para nosotros y solo en concepto de gastos de desplazamiento: a) para el desplazamiento de la colla es necesario que nos recojan con un camión. b) en concepto de grallers y gastos accesorios serán de pesetas quinientas. c) en caso que nuestra estancia en esta población sea durante todo el día, la manutención de los ‘castellers’correrá a cargo de este ayuntamiento (40 comensales)”.»44; la carta la va signar algú (en Rauet, tal volta) en nom del cap de colla, i afegia, en el referent a la manduca: «…bien comiendo todos en un local, bien repartiendolos por las casas particulares…». El cas és que la colla fou molt ben rebuda i aquesta bona acceptació es perllongaria encara per espai d’unes temporades més. El programa de festes anunciava que «A las 9, 30 de la mañana, llegada a esta población de los típicos y simpáticos Gigantes, El pagès i la pagesa, de Villanueva y Geltrú y de Els Castellers de Vilafranca, los cuales, junto con los Diables de Villanueva y los demás bailes y danzas populares, recorrerán la población en alegre Matinal» i també que «Terminada la ceremonia religiosa, la Comitiva Oficial regresará con el mismo orden y acompañamiento a la Casa Consistorial y a continuación, frente a la misma, los Bailes y Danzas populares se exhibirán nuevamente y Els Castellers de Vilafranca, formarán sus famosas y regias torres humanas de tanta espectacularidad y emoción». En el mateix programa, la comissió de la Festa Major reblava el clau tot destacant:
«...Y como espectáculo popular cumbre, jamás visto en nuestra población, tendremos la actuación de los flamantes Castellers de Vilafranca, los cuales levantarán sus famosas torres humanas de tanta espectacularidad y emoción y que en forma también desinteresada, se han ofrecido a contribuir al mayor esplendor de nuestra fiesta.» L’expressió «desinteresada» condueix a pensar que les despeses que van demanar els Castellers no deurien semblar res de l’altre món als ulls de la comissió. També és possible que es comptés amb el mecenatge d’algun particular; en aquest sentit, el que sí que sembla cert és que s’hi va anar amb el camió de l’empresa vilafranquina, del ram de la fusta, Rovira-Jacas.45 Una curta gasetilla publicada a Panadés (2 jul.) només diu que «Los Xiquets de Vilafranca, el pasado miércoles, festividad de San Pedro, levantaron sus vistosos y arriesgados castillos, en el vecino pueblo de San Pedro de Ribas». Nogensmenys, se sap, per les fotografies que es conserven de la festa, que els Castellers —no Xiquets— s’anotaren, pel cap baix, els tres de sis, quatre de sis, quatre de sis amb l’agulla, la torre de sis i diversos pilars de quatre. D’altra banda, Coll i Miret informen que:
«L’estada dels castellers vilafranquins entre nosaltres no s’acabà al matí ja que “este simpático grupo de 50 individuos, evolucionó durante la tarde frente a domicilios de conocidos ribetanes”,46 a la mitja part del partit de futbol i en un interval de l’espectacle “del ya famoso Grupo de Juventudes Femenino de FET y de las JONS de Sitges”.»47
El fet de no poder disposar de cap actuació per dur a terme durant tot el mes de juliol, posa de manifest les dificultats que hi deuria haver per trobar sortides en aquells anys. Per si això fos poc i per acabar-ho d’adobar, sabem que a la veïna població dels Monjos van llogar els Xiquets de Valls per al dia 20, la qual cosa pot fer pensar que els Castellers de Vilafranca eren encara poc menys que uns perfectes desconeguts. No fou fins al 7 d’agost que es va poder anar a Sant Pere de Riudebitlles; i, encara que fos dins dels actes de Festa Major, el motiu principal fou el de la inauguració de la primera sucursal que va obrir la Caixa d’Estalvis del Penedès en tot el territori. Acción Católica (13 ag.) va publicar aquest breu:
«Nuestra “colla” tuvo una actuación felicísima en la Fiesta Mayor de la Villa de San Pedro de Riudevitlles (sic). Entre otros difíciles castillos consiguieron levantar, en más de una ocasión, el siempre aventurado “pilar de cinc”.»
Set dies després, el mateix setmanari ampliava la notícia: «El pasado dia 7, coincidiendo con la Fiesta Mayor de San Pedro de Riudevitlles, la Caja de Ahorros del Penadés abrió al público su primera sucursal...
La Junta de Gobierno asistió, dando frente a las Autoridades, al Oficio Divino, después del cual se trasladó junto con el Alcalde, Jefe local del Movimiento, Cura Párroco y demás Autoridades e invitados, precedidos por el “ball de bastons” de San Pedro, “Castellers de Vilafranca” y banda de música, a las oficinas de la Caja...
La calle de J. Arnán se hallaba totalmente invadida de público, destacándose los dos “pilars” levantados a ambos lados del edificio por los “castellers”...»
I, per fi, la Festa Major de Vilafranca
Després del periple de gairebé un any per diverses localitats de la comarca, arribà, per fi, l’hora de poder fer una presentació, com Déu mana, a Vilafranca. I quin marc millor que el de la seva Festa Major podien escollir els nostres castellers? L’ideal hagués estat que la seva preparació hagués sigut prou òptima com per poder actuar el dia de Sant Fèlix, però ja hem vist que encara eren a anys llum del que era exigible per a aquesta magna diada. Per això, es va triar el 31 d’agost —diada de Sant Ramon o Sant Fèlix xic — per oferir els castells rosats a la nodrida i entesa parròquia vilatana; i el cas és que la cosa quasi es pot ben dir que no podia anar millor, atès que aquella primera exhibició festamajorenca va comportar el fet de poder fer el salt cap als cobejats castells de set. Unes setmanes abans, Acción Católica (13 ag.) ja avançava que «La “colla” de Vilafranca realiza constantes ensayos cara a nuestra próxima Fiesta Mayor y todo permite augurar que en ella tendrá una gran actuación», mentre que set dies després, a l’article «Habla la Administración de la Fiesta Mayor», que publicava el mateix setmanari, aquesta destacava que:
«El dia 31 al mediodía, tendrá lugar, a la salida del Oficio, un Gran Festival Folklórico Popular frente al Ayuntamiento, colocándose un gran entarimado en el centro de la plaza por el que irán desfilando los diferentes bailes. En este Festival se presentará oficialmente ante nuestra villa la“colla” local“Castellers de Vilafranca”...»48
D’altra banda, el Boletín Informativo del T.E.C. d’aquell mes d’agost, dedicava un article a «Nuestra Fiesta Mayor» en el qual es feia constar que:
«Dentro lo nuevo que habrá este año hay que destacar la actuación de la “Colla de Castellers de Vilafranca” o sea el Renacimiento de los “Castells” que hace unos años empezaron unos pocos se ha convertido en una magnífica “Colla” que Vilafranca por tradición necesitaba.»
Al Diario de Barcelona (27 ag.) s’anunciava que durant la pròxima Festa Major hi hauria «concursos de castillos, torres y pilares a cargo de los “Xiquets de Valls”, “Nens del Vendrell” y “Castellers de Vilafranca”. Esta última “colla” hará su presentación oficial ante sus conciudadanos, si bien ya es de sobras conocida de todos por los muchos éxitos que vienen precediendo todas sus actuaciones».
La mateixa informació, amb redactat idèntic, la donava la Hoja Oficial del Lunes (Barcelona, 29 ag); i també l’havia donat molt similar, el dia 27, El Noticiero Universal, igualment barceloní, precedit el seu comentari de l’anunci que com cada any i en els dies de costum «... celebrará la capital del Panadés su tradicional Fiesta Mayor, la más típica de Cataluña».
A Vilafranca, Panadés (27 ag.) es limitava a donar compte del programa de la Festa Major i, a més, inseria aquesta gasetilla:
«Se espera con verdadera emoción el dia 31, en el que actuarán los “Castellers de Vilafranca”, primera vez que aparecen en nuestra Fiesta Mayor. Durante los ensayos de estos últimos dias han conseguido ver realizados el “quatre de sis” net y el “pilá de cinc”.»
Al seu torn, Acción Católica, a l’extraordinari de Festa Major (27 ag.), era força més explícit, atès que a la portada publicava la fotografia d’un pilar de quatre (segons Josep Valletbó hauria estat presa a Sabanell, amb ell a segons i en Joan Soler, Pells, a terços), amb aquest peu:
«Hombres de Vilafranca proyectan sobre el cielo la impresionante pira humana de los “xiquets”. Lea en las páginas interiores el interesante artículo dedicado a la “colla” castellers de Vilafranca.»
No cal dir que l’article al·ludit no és altre que el d’en Fèlix Sellarès, el mateix que ens ha servit de fil conductor per explicar les vivències dels castellers vilafranquins durant els seus primers mesos d’existència com a colla pròpia. Ja hem dit que porta per títol «La Colla de Vilafranca», el qual ve precedit pel subtítol de «Vida vertida en Crónica» i comença així:
«Hace poco menos de un año asistíamos con manifiesta indiferencia al nacimiento de la “colla Castellers de Vilafranca”.
Veíamos a un grupo de jóvenes inexpertos intentando forjar precipitadamente lo que tantas veces habíamos soñado para Vilafranca y que siempre habíamos calculado poco menos que fuera de sus posibilidades. El hecho traía a nuestra memoria la fugaz aparición en nuestro escenario folklórico de aquella antigua “colla” de Vilafranca desaparecida sin apenas dejar rastro en el camino de nuestra tradición “castellera” y cuando a la sazón se nos habló de inmediatas salidas a los pueblos vecinos no pudimos evitar que una maliciosa sonrisa se posara en nuestros labios. No nos atrevimos, naturalmente, a frenar y a oponer nuestras opiniones al desbordado entusiasmo de aquellos improvisados “castellers” pero en nuestro fuero interno dejamos que reinara una previsora desconfianza.
Pocos días después, el 14 de Septiembre, la “colla” salía para San Cugat habiendo efectuado unos pocos ensayos en el patio del Centro Artístico y en las mismísimas ramblas de Vilafranca. Una emoción intensa inundaba el corazón de los expedicionarios y no se encontraba mejor paliativo que el de ironizar sobre la propia actuación que iba a tener lugar seguidamente.
El mejor remedio era tomarlo a broma y dar anticipadamente por seguro un fracaso en toda la línea. Muy al contrario sucedieron las cosas en el recogido escenario de la plaza de San Cugat. Enardecidos por un público indulgente, nuestros bravos muchachos trenzaron una primera actuación dignísima y pusieron muy alto el nombre de Vilafranca...»
Els últims paràgrafs d’aquesta magnífica crònica posen l’accent en el bon moment que es respirava a l’ambient casteller vilafranquí:
«...Así lo confirman los éxitos conseguidos durante los últimos meses en Sant Marçal, Sant Pere de Ribes i Sant Pere de Riudevitlles. Aquellos castillos pequeños y vacilantes de San Cugat habían sido superados, y la colla vilafranquesa, guiada por un sano criterio y consciente de sus posibilidades, se dispone a conseguir objetivos tan ambiciosos com el “pilar de cinc” y los “quatre de set”. El primero ha sido ya conseguido como lo será D. m. en nuestra inmediata Fiesta Mayor, levantado íntegramente por hombres de Vilafranca, ya que el pequeño equipo para este castillo ha sido formado últimamente alternando en los diferentes puestos los “baixos” Via y Mallas;“segons” Rossell y Valletbó; “tercer” Soler; “quarts” Sala y Ramón y “enxanetes” Giménez, conocido dentro de la colla por “Jimenall”, y García que lo es con el nombre de “Garcelló”. Registramos con orgullo el nombre de estos muchachos y en ellos rendimos homenaje de admiración y simpatía a todos los castellers vilafranqueses.
El hoy de nuestra “colla” mira fijamente a su presentación oficial ante la Villa que tendrá lugar el próximo dia 31. En esta fecha memorable para la historia de nuestro folklore, se presentará ante nosotros dispuesta a ofrecernos una exhibición que la haga digna de nuestros mayores encomios...»
Castells de set!
I així arribà el gran dia. Si fem cas del programa de festes per a aquell 31 d’agost, cal suposar que els castellers deurien ser força matiners:
«Por la mañana, las “gralles” recorrerán las calles de la villa, interpretando alegres dianas, y las danzas, bailes y “Castellers de Vilafranca” saldrán a saludar al vecindario.»
A migdia, a plaça, la colla feia goig de debò, puix que, tal com explicava en Joan Sol, sempre que venia a tomb: «mai cap colla ha anat tan ben uniformada; tots els castellers amb calcilles i mocador al cap».49
L’exhibició esdevingué un èxit total, ja que s’assoliren tots els objectius prefixats: el quatre de set, el tres de set, la torre de sis i el pilar de cinc, tots carregats i descarregats. Pel que fa a les cròniques, no deixa de sobtar la poca dedicació que van esmerçar-hi els de Panadés (3 set.), amb un parell de comentaris molt exigus; el primer, als «Ecos de las Fiestas» de la portada: «Triunfal debut de los “Castellers de Vilafranca” en los “quatre y tres de set” y “pilá de cinc”», i, l’altre, en forma de gasetilla:
AC Alt Penedès - Acció
«Los “Castellers de Vilafranca” se han lucido en sus exhibiciones. Nos alegramos de su éxito y ojalá que su labor sirviera de ejemplo. Por esta senda se llegaría a la fiesta de los vilafranqueses sin ayuda de extraños.»
Ens crida l’atenció aquest darrer comentari perquè, que sapiguem, aleshores no hi havia problemes de cap mena entre les colles del Vendrell i de Vilafranca; els Nens havien ajudat els nostres —i continuaven fent-ho encara— i aquests, aviat podrien tornar-los els favors rebuts. Com a prova de la bona sintonia que presidia aquestes relacions, ens quedem amb l’anècdota que suposava el fet que el dos caps de colla: el vendrellenc, Jan Julivert, i el vilafranquí, Oriol Rossell, paressin, a segons, la torre de sis; tot un detall, al nostre entendre, que plasmava, sense cap mena de dubte, l’agraïment envers tots aquells castellers forans que havien donat un bon cop de mà en les actuacions precedents. Ramon Sala, en les seves memòries, explicava, així, l’efemèride:
«Per la Festa Major de l’any 1949, em va tocar debutar com a segon. El meu fill Josep anava d’enxaneta. En aquesta diada vàrem aconseguir els primers castells de set. Valdrà remarcar que fórem ajudats (ja estava convingut) per algun casteller del Vendrell, sobretot pels germans Pitu, i comandats pel malaguanyat Jan Julivert [...]
Aquesta ajuda concertada amb els Nens, lògicament, ens era bona, perquè en trèiem recursos tècnics que, de moment, ens mancaven. La contrapartida, per part nostra, era deixar-los tots els punts que més destacaven dins nostre. En Julivert passava uns moments, un bon xic apretats. Li mancava gent, sobretot per bastir el pom de dalt. Com ja veurem, aquesta ajuda que treia de nosaltres, degut al tracte tingut, més endavant es va rompre i esdevingué un bon tros conflictiva. Ja en parlarem...»
Segurament per manca de temps, Acción Católica no va sortir amb la notícia fins una setmana després. En portada, publicava una primera crònica amb el títol «Un acontecimiento folklórico» i ajornava per a una pròxima ocasió la possibilitat de dedicar un article més ampli a l’efemèride. A la fi, el d’aquell dia 10 de setembre anava guarnit amb l’emblema dibuixat per Manel Baró l’any anterior (era la primera vegada que apareixia a la premsa) i els comentaris que destil·lava eren força més complets que els del seu col·lega vilafranquí:
«Se anunció, asistimos, nos entusiasmamos y estuvimos varios días comentando el hecho sin salir de nuestro asombro. Los muchachos de la “colla” Castellers de Vilafranca habían levantado frente al Ayuntamiento los “quatre de set”,“tres de set”,“torre de sis” y “pilar de cinc”. La historia del folklore vilafranqués registraba la más brillante de sus páginas y nuestra juventud realizaba el más trascendental de los actos colectivos espontáneos desde 1939. La afirmación no es original, fué recogida a plena calle y la trasladamos a nuestras páginas suscribiéndola.
Sabíamos de grandes realizaciones y de castillos levantados con el mayor aplomo por la colla vilafranquesa en distintos pueblos de la comarca, pero mirábamos con recelo y temor a esta primera exhibición que tenía por escenario el palenque tradicional de Vilafranca. Lo cierto és que entre los componentes se pudo observar una emoción manifiesta, que pronto se contagió a todos los que acudimos el mediodía del 31 frente al Ayuntamiento para aplaudirles y alentarles. El éxito fué innegable y nuestros castellers nos ofrecieron con singular maestría una exhibición que no olvidaremos fácilmente. El hecho merece un más amplio comentario y debe quedar registrado en la hemeroteca local con un digno reportaje gráfico en las páginas de acción católica. Para cuando él aparezca en estas páginas, que será en uno de los números inmediatos, guardaremos nuestras más íntimas impresiones y nuestro mejor comentario.
Por el momento limitémonos a avanzar nuestra felicitación a los Castellers de Vilafranca y deseémosles éxito en las gestiones que están llevando a cabo para desplazarse a la vecina República, con el objeto de tomar parte en un magnífico festival que tendrá lugar próximamente en Perpignan. El camino está erizado de dificultades pero confiamos que serán vencidas y que el proyecto se convertirá en realidad. Deseamos a nuestros entusiastas Castellers una carrera ininterrumpida de éxitos, como el conseguido últimamente en las Ferias de San Sadurní de Noya el pasado jueves, y hacemos un llamamiento a los vilafranqueses amantes de nuestras tradiciones para que no les regateen su apoyo.
Para dejar un testimonio perenne de su brillante actuación en el mediodía de la Fiesta Mayor de 1949 y rendirles el homenaje de pública admiración que merecen, registramos los nombres de los vilafranqueses que levantaron los castillos del dia 31 al mediodía, haciendo extensivo este homenaje al esforzado grupo anónimo de castellers que abrazados y sudando en el interior de la “soca” hicieron posible su realización.
Cuatre (sic) de set: Sala I, Morgades, Bolet, Valletbó; Soler, Angel, Pallarés i, Rubio; Jaques,50 Sala II, Pallarés II, Miró; Cobaleda, Antolín i; Sala III; Ramón. Tres de set: Sala I, Rossell, Valletbó; Angel, Soler, Rubio; Sala II, Oscar, Nicolás; Antolín, Angel; Ramón; Sala III. Torre de sis: Rossell, Julivert; Angel, Soler; Antolín, Jaques; Ramón; Sala III. Pilar de cinc: Via, Valletbó, Soler, Sala III, Gimenall.»
No cal dir que en aquestes alineacions no hi figuren els baixos, llevat de la del pilar de cinc. També hi detectem, a banda d’en Julivert, la presència d’altres castellers vendrellencs: Òscar Garcia, Àngel Sabaté (Pitu) —l’altre Àngel, que pujava a dosos, deuria ser el de Sant Vicenç, l’Àngel Oriol— i Nicolás Giménez (Maravillo), amb la voluntat de reforçar convenientment els castells, sobretot el tres de set, que era el castell a priori més difícil dels que es van portar a plaça. I pel que fa a la pretesa i sorprenent actuació a Perpinyà... res de res! Haurien de passar encara vint-i-un anys abans que els castellers vilafranquins es poguessin fer presents per primera vegada —i no pas amb camises rosades, sinó verdes— a la capital de l’enyorat Rosselló, davant del seu Castillet.51 L’anunciat article —en reproduïm íntegrament la pàgina de referència— fou publicat la setmana següent (15 set.), amb tres fotografies de l’actuació i a manca tan sols de la del quatre de set (amb tot, d'aquest darrer castell, com dels altres tres, també hem pogut disposar de la imatge corresponent). Encara pel que fa a aquell faust dia 31 d’agost del 1949, cal afegir que els Castellers de Vilafranca, com és de ritual, van participar a la processó i van fer els darrers pilars, a la Rambla de Sant Francesc, al moment que la imatge de Sant Fèlix feia l’entrada a la seu de l’Assemblea local de la Creu Roja.52
A les Fires de Sant Sadurní i a Barcelona, per tancar la temporada
Amb l’eufòria pertinent, després de l’èxit festamajorenc, la colla vilafranquina es traslladà dijous, 8 de setembre, a la veïna població de Sant Sadurní d’Anoia (de Noya, llavors) per tal d’oferir els seus castells en el marc de les Fires i Festes. El programa anuncia per dos quarts d’onze del matí la «salida de los Gigantes y Cabezudos, Bastoners de Gelida y de Bonastre y Xiquets de Vilafranca» i també que, a la sortida d’Ofici, «los intrépidos Xiquets levantarán delante de la Casa Consistorial sus atrevidos castillos, torres y pilares en honor de las Autoridades y Jerarquías». Com ja hem vist, a la capital del xampany l’èxit va tornar a somriure als castellers i així ho reflectien, en un altre apartat, les mateixes pàgines de Acción Católica (10 set.), on es destacava que:
«Tuvieron una actuación brillantísima y entre otros levantaron un excelente “Tres de set”.»
Creiem no anar errats si pensem que aquesta sortida a la vila veïna deu ser la mateixa que descriu53 el notable casteller vendrellenc Marcel·lí Güixens —tot i que ell la situa al 1947 o 1948 — quan afirma:
«Vam anar a Sant Sadurní d’Anoia un dia entre setmana [...] devia ser Festa Major perquè també hi havia els gegants i els nans. El que puc assegurar és que no érem els Nens del Vendrell, perquè no dúiem la camisa vermella, sinó que anàvem amb camisa de carrer. Això sí, amb un pantalon blanc i gairebé tothom amb la faixa. Érem una trentena de colla, uns deu del Vendrell i la resta de Vilafranca. Aquella colla mixta devia representar que era de Vilafranca. Al matí vam fer alguns castells pel carrer, i al migdia actuàvem al jardí de cal Miró, on avui hi ha unes caves tocant a l’estació. Hi férem un tres o quatre de sis i després vam dinar pa i botifarró, allí mateix, en un carrer que feia baixada. Ens van regalar cava (llavors en dèiem xampany), que bevíem a galet d’un porró. A la tarda vam tornar a fer castells.»54
Per la nostra part hem de dir que ningú dels castellers vilafranquins que hem consultat no recorda haver anat a fer castells a Sant Sadurní amb anterioritat al 1949. El mateix testimoni citat, en fer aquelles declaracions, també apuntava que:
«Actuacions com aquesta n’hi va haver més, ja que recordo que en una ocasió vam anar al Pla del Penedès.»55
No va ser a Sant Sadurní, però, on els Castellers de Vilafranca van tancar la temporada. Encara hi hauria ocasió per fer una darrera actuació, el 12 d’octubre, a Barcelona. Era la primera vegada que la colla viatjava al Cap i Casal i Acción Católica (8 oct.) ho anuciava així:
«La “colla” vilafranquesa que tan brillantes actuaciones viene desarrollando, se desplazará el próximo miércoles a Barcelona para tomar parte destacada en los festejos que organiza la Parroquia de Nuestra Señora del Pilar con motivo de celebrarse la festividad de su excelsa Patrona.
Les deseamos una nueva exhibición afortunada y un gran éxito.»
Aquesta parròquia es troba a la part alta del carrer de Casanova de la Ciutat Comtal i l’església deuria ser nova de trinca si fem cas de l’anunci dels actes de caire popular que figuren al programa:
«A las 9 de la mañana, Pasacalle por los Gigantes y Cabezudos, la Colla de Castellers de Villafranca, Bastoners y Falcons de Llorens del Panadés, y después del Oficio ejecutarán diversas evoluciones frente al nuevo templo. Por la tarde, abrirán la marcha de la Procesión.»
Segons que sembla, aquesta sortida —que es repetiria l’any següent— deuria venir de la mà d’alguna família d’ascendència vilafranquina i/o penedesenca que residia al barri d’influència de la parròquia.
Castellers vs. Xiquets?
Llegint el text del programa de les Fires santsadurninenques i també alguns dels escrits precedents, hem pogut veure que, malgrat els esforços dels capdavanters dels castellers vilafranquins, a aquests encara se’ls anomena, a voltes, Xiquets de Vilafranca. De fet, molta gent d’aquella època —Sabaté Mill, entre ells—, quan deien que anaven a plaça a veure els Xiquets, en realitat volien expressar que anaven a veure castells. En canvi, a Valls i la seva rodalia no podien dir-ho, perquè el mot «xiquet» és emprat genèricament com a sinònim de nen, noi o xicot, per citar només alguns dels seus sinònims; i, per tant, és lògic que diguin que els que aixequen castells són «castellers» i no pas xiquets. Coneixem, a més, l’anècdota que té com a protagonista el mestre Bové en el sentit que havia advertit a més d’un casteller vendrellenc que «mentre us digueu “Nens”, no em digueu res!».56 Precisament, per aquelles dates, es va revifar una vella polèmica57 en el sentit que, des de la capital de l’Alt Camp, hom preconitzava que calia encapçalar amb l’apel·latiu Xiquets totes i cadascuna de les colles del món casteller (aleshores, a més de les de Valls, n’hi havia a Tarragona, el Vendrell, Vilafranca i Gavà), abonant la tesi que calia patentar el nom «Xiquets» i obviant aquell criteri tan raonable d’un dels escriptors vallencs més significats del segle xx, Francesc Costas i Jové, quan afirma:
«Una de les tradicions més vives i que més abranda el cor del poble vallenc, és aquell joc d’atletes que Clavé va batejar amb el nom de “Xiquets de Valls”. En realitat, però, el poble no el coneix per altre nom que el de “Castells”.»58
Aleshores, el periòdic vallenc Juventud (2-8-1949), d’una manera retrògrada, abanderava un corrent d’opinió totalment encotillat:
«...clamamos porque dejen de usar el nombre de “Xiquets” los que no siendo xiquets hacen castells, y tomen el nombre apropiado a su terruño, aunque se exprese que son castellers. Y eso porque amamos nuestro apellido, porque estamos orgullosos de nuestros “Xiquets” y para evitar que, lo que tan elevado ha sido puesto, puedan “colles” —y no particularizamos— nacidas sin fundamento y esporádicamente, minvar el prestigio de los “Xiquets”.»
Altres «perles» que publicava el mateix periòdic són aquestes:
«…por el prestigio y fama que los “Xiquets” han sabido dar a estos ejercicios es muy conveniente procurar y evitar que “colles” en gestación o en su principio puedan restar o entibiar el buen nombre y la gloria conseguidas [...] desde unas temporadas hemos visto los de Valls como las demás “colles” se aglutinan para vencerlos. Así vemos que unos hoy forman en una “colla” y al día siguiente ayudan a la otra. Ahora mismo, un dia son los de Villafranca que ayudan a los de Vendrell y al día siguiente éstos ayudan a los de Villafranca. Muchas “colles” de nombre, pero pocas de hecho, y sólo con un fin casi. La ilusión de muchos sería una: aplastar a los “Xiquets”. Sin embargo, y como consecuencia de esta ilusión, si alguna vez llegasen a desaparecer los “Xiquets”, los ejercicios que ellos han creado y hecho cantar, habrían recibido un golpe mortal: pronto harían reir.»59
D’altra banda i ben contràriament, al setmanari barceloní Solidaridad Nacional (7 set.), un altre vallenc, Pau Segura i Trenchs, encapçalava el seu escrit —el mateix article el reproduí, dies després, el Diario Español de Tarragona— amb un títol ben significatiu: «El nombre “Xiquets” no debe patentizar-se» (aquí caldria llegir «patentarse»), i carregava contra Juventud:
«No sabemos qué optimismo abrigan los señores de “Juventud” al querer patentar el nombre de “Xiquets” e iniciar pre-polémicas sosteniendo que los “Castellers” no hacen “Xiquets”, o bien que los “Xiquets” no hacen “Castellers”, y que el nombre genuinamente vallense es “Xiquets”, cuando resulta que los vallenses los conocen unicamente por “Castells”», encara que, més endavant, de manera que ens sembla contradictòria, postil·lava:
«...creo deben borrarse los nombres de “Nens del Vendrell”, “Nois de l’Aramprunyà”, “Xicots o Castellers de Vilafranca”,“Castellers de Tarragona” y “Ganxets de Reus” por “Xiquets”, toda vez que para conservar el prestigio y fama que tienen en levantar torres humanas, no deben de confundirse sus ejercicios y no debe monopolizarse únicamente a Valls [...] y de esta manera tendríamos bajo una misma denominación a los “Xiquets de Valls”, “Xiquets de Vendrell”, “Xiquets de Tarragona”, “Xiquets de l’Aramprunyà (Gavá)”, “Xiquets de Reus” y “Xiquets de Villafranca”, lo que no dudamos sería debidamente aceptado por las poblaciones de Tarragona, Vendrell y Villafranca, y así como por el resto de pueblos y ciudades que están dispuestos a constituir “colles” de “xiquets”.»
A la vista de tot això i del que ha succeït després, hom podrà deduir fàcilment que massa visió de futur no en deuria tenir aquest bon senyor.
