Sant Raimon salva l’any
Amb la marxa cap a Barcelona d’en Ramon Sala, la colla va quedar sense un cap visible i gairebé podríem dir que una mica a la deriva. Al mateix temps, l’Oriol Rossell s’havia hagut d’absentar de la Vila per espai d’unes setmanes. I va arribar el Cap d’Any i s’acostava la Festa Major petita. Llavors, els organitzadors de la diada de Sant Raimon, en no trobar cap dels dos capdavanters esmentats, van pensar que la personalitat castellera de casa nostra més adient a qui dirigir-se era en Joan Bolet. I a ell van demanar-li si fóra possible de mobilitzar la colla de cara a la festa. Cal suposar que el bo d’en Garsa deuria fer mans i mànigues per tal que Vilafranca, aquell dia, no es quedés òrfena de castells. I la prova la tenim en l’avís que publicava Panadés (5 gen.):
«Se notifica a todos los componentes de la colla de “Castellers de Vilafranca” que el domingo día 8, de enero, a las nueve y media de la mañana se presenten en el local social para ir a acompañar al M. I. Ayuntamiento al Oficio de la fiesta de San Raimundo de Penyafort.»
Pel que es veu, la festa es va traslladar al diumenge, segurament per no perdre el mercat del dissabte, tot avortant així la possibilitat de fer un pont de tres dies, atès que, com és natural, el divendres 6, diada dels Reis, també era festiu. Tant el setmanari esmentat com Acción Católica, també del 5 de gener, presentaven el programa d’actes, en el qual no hi mancaven anunciats ni l’Ofici, ni la traca, ni els «Castillos, Torres y Pilares» dels Castellers.
Passada la festa, Acción Católica (14 gen.) informava que «Vilafranca celebró su fiesta mayor de invierno el pasado dia 8», amb el comentari que segueix:
«Por la mañana, a continuación de los solemnes cultos religiosos celebrados en la Basílica de Santa Maria, se disparó una potente traca, elevando al frío cielo invernal sus castillos y torres la “colla” de Castellers de Vilafranca, presenciándolo las Autoridades y gran número de público...»
La gasetilla que publicava Panadés, el mateix dia, amb el títol de «La Festividad de San Raimundo de Penyafort», tampoc no informava de cap castell en concret; i sí, en canvi, d’algunes consideracions de caire religiós:
«...De unos años acá, Vilafranca ha querido revivir las antiguas fiestas de San Raimundo, celebrando cada año el día 7 de Enero (por concesión especial del Sumo Pontífice) su fiesta mayor de invierno, ya que el resto del mundo católico la celebra el día 23 del mismo mes.
Esta fiesta que la villa dedica a su preclaro hijo ilustre San Raimundo de Penyafort va tomando cada año más calor y entusiasmo entre los vilafranqueses [...] Los demás actos estuvieron concurridísimos, tanto la exhibición de los “Castellers de Vilafranca”, como el selecto concierto “Coral T.L. Victoria”.»
Durant força temps, hi havia hagut la certesa, dins la colla, que aquesta havia plegat banderes a finals del 1955 i que no hi havia hagut cap actuació durant tot l’any 1956 —qui això subscriu va ingressar-hi el 1970 i ja es va trobar amb aquest convenciment—. I va ser d’una manera un xic casual que, el 1995, ens vam trobar amb la constatació que encara s’havia pogut actuar per Sant Raimon, mitjançant l’escorcoll que havíem dut a terme sobre allò que publicaven els dos setmanaris locals —amb els dos textos suara transcrits— a l’entorn de la nostra Festa Major petita. Dèiem llavors que:
«No us podeu pas imaginar l’íntima satisfacció que em va envair en llegir aquestes ratlles que modificaven substancialment un bocí una mica fosc de la nostra història castellera.»
La pregunta que s’imposava, aleshores, era aquesta: qui va dirigir la colla aquell 8 de gener? I continuàvem dient:
«Vaig decidir, llavors, comunicar la notícia al bon amic —i dirigent de la colla en aquella època— Joan Bolet i Mateu, que tots coneixem com el Garsa, i, aquest, després de rumiar una estona, va recordar finalment que els organitzadors de la festa l’havien anat a trobar a ell, precisament, per tal de dur a terme l’exhibició. Segons m’explicà, la feina fou seva a l’hora de reunir un grup de castellers amb prou garanties; i el cas és que, tot i que en un primer moment no recordava quins castells s’havien fet, més tard va precisar que en fallar un primer intent de tres de set, va fer anar a buscar el Garcelló a la pista del Casal (on jugava a hoquei sobre patins) i finalment es va poder descarregar.»
I acabàvem, tot postil·lant encara: «Penso que la importància d’aquesta troballa, a banda del que ja he comentat, rau també en el fet que, quan d’aquí a un parell d’anys celebrarem les noces d’or de la colla, no caldrà matisar que la commemoració d’aquest cinquantenari no és correcta del tot —per la raó exposada que fins ara hi havia hagut la certesa de no haver actuat durant tot l’any 1956 —, sinó que podrem dir amb orgull que els Castellers de Vilafranca, ni que sigui pels pèls, no haurem passat cap temporada en blanc en aquests cinquanta anys d’història de la colla i que, per tant, podrem festejar-los ben aviat amb tota la dignitat del món i amb tots els mereixements que la nostra trajectòria ens atorga».136
Beneficència, Concurs, Festa Major... Planys!
Que la colla de les camises rosades/vermelles ja no tornaria a la palestra —si més no amb aquests colors— ho demostra la gasetilla que publicava Panadés (21 jul.): «Se nos ruega la publicación de la siguiente nota:
Beneficencia Villafranquesa ha recibido por mediación de los Srs. J. O. Rossell y J. Bolet en representación de “Castellers de Vilafranca” un donativo de 810 pts.
La junta administradora de la Entidad se complace, al dar las gracias a los generosos donantes, en hacer público este rasgo que tanto les enaltece.»
O sigui que, segons tots els indicis, cal suposar que allò que muníficament havien lliurat els dos dirigents a la Beneficència de la Vila era el romanent que havia quedat a la caixa de la colla, en cessar aquesta llurs activitats. Amb aquest gest simbòlic, doncs, feien palès que no es veien amb pit de continuar tirant del carro i que donaven per acabada la seva singladura.
El 1956 era any de concurs a Tarragona i els Castellers de Vilafranca hi foren convidats, com ja ho havien estat dos anys abans. Naturalment no s’hi va poder anar per tal com es trobava la colla. Panadés (18 ag.) se’n feia ressò:
«El “Concurso de Castellers” celebrado en Tarragona el pasado domingo no se vió tan concurrido de público como en los otros años. La falta de los “Castellers de Vilafranca” al Concurso, contribuyó que sus seguidores y admiradores de la villa y de la comarca no se trasladasen a la capital tarraconense.»
Explicava l’Oriol Rossell que, dies després de celebrat el certamen, es va trobar pel carrer en Vicenç Cusiné i aquest li va mostrar la carta que convidava els vilafranquins a participar en una reunió, que deuria ser la preparatòria que va tenir lloc el dia 15 de juliol i a la qual van participar membres de les cinc colles aleshores vigents; en l’acta d’aquesta sessió es fa constar que «La colla de Vilafranca no asiste por no estar reorganizada». Sempre segons aquesta versió, la misiva hauria estat enviada a l’Ajuntament de Vilafranca i, des de la Casa de la Vila, en no saber realment a qui donar-la, l’haurien fet arribar incomprensiblement al Vicentó, sense temps material ni ganes per a reorganitzar res.
En el mateix número de Panadés, hi trobem una queixa manifesta, continguda en un «Noticiario de la Fiesta Mayor de Vilafranca». Diu així:
«Se lamenta que, después de tantos años en el palenque, los famosos “Castellers de Vilafranca” y por disensiones internas de colla y otras cuestiones igualmente lamentables, no levantarán sus castillos y torres este año. Confiamos que se halle pronto remedio a esta situación y que en breve podamos verles recuperados y unidos en orden de combate. Su total pérdida acarrearía un gran perjuicio a la fiesta, no sólo como gran espectáculo, sino en vigor y competición.»
Més endavant, continúa: «En cuanto a la actuación de “castellers”, podemos anunciar que la “Colla Vella”, de Valls, recientemente vencedora del Concurso de Castellers celebrado el dia 12 en Tarragona, actuará los días 29, 30 y 31, y además la colla de “Nens del Vendrell”, que competirá con la primera el día 30, festividad de San Félix».
A l’extraordinari de Festa Major, Acción Católica (27 ag.), amb el títol «De l’art de fer castells», reproduïa les ja conegudes «Quatre nocions per a veure els Castells» de Jaume Valero i Ribas, mentre que Panadés (29 ag.) publicava a la portada quatre fotografies de castells encapçalades pel consabut «Vilafranca, palestra de “castellers”» i la gairebé inevitable cita orsiana de
«Estos son nuestros toros»; a més, inseria l’article «Loor a S. Felix», amb frases com aquestes:
«Uno de los misteriosos encantos que encierra la Festa Major de esta tierra de vides y pámpanos, es el significado y símbolo de los Castellers ó Xiquets de Valls según su aceptación más popular, antiguamente denominados Valencians, que erigen sus castillos y torres humanas hacia los azules del cielo, en atrevidas y enconadas disputas de Colles [...] ¿Cuál es el origen y la explicación de ese gran espectáculo —sin trampa ni tramoya—, que no es deporte, ni folklore, ni danza, ni nada que se le asemeje? Los más eruditos en la materia no dan en definir. Cuanto más se elevan los Castellers, así de grande aumenta el interrogante. Se atribuye su origen a los árabes, maestros en artes trágicos y en alquimias sublimes, quienes lo idearon con fines bélicos, para improvisados asaltos a fortalezas, en rápidas escaladas humanas, cosa que bien pudiera ser. De generación se transmiten los nombres y familias castelleras insignes y de que fueron los valencianos quienes lo inventaron a modo de“extraño baile”, cosa que bien pudiera no ser... [...] nuestro excelso Patrón San Félix Mártir, flor recóndita del martirologio romano que en estos días de fiesta, — desde el cielo—, da a estrechar su mano al diminuto enxaneta, ángel que se coloca en esta cumbre de humanos afectos [...] De esta suerte, en honor a un Santo, un pueblo se reúne, sus hombres se abrazan, se elevan materialmente y se aproximan a Dios, mientras un chiquillo, alcanzando la torre que corona difícilmente, mira al cielo [...] ¡Se ha logrado! La fiesta empieza bien... ¡Siga la vuelta! La rueda multicolor gira vertiginosamente y empieza solemne, con toda seriedad, la Festa Major més típica de Cataluña, agua siempre nueva de jóvenes ilusiones que fluye por el cauce eterno de la tradición...»
Aquest text, un bon punt amarat del fervor del «nacional catolicismo» imperant, deu la seva autoria al bon vilafranquí Alfons Chulvi, qui, com veurem al seu moment, al cap de poc més de mig any, jugaria un paper cabdal en la reorganització castellera vilafranquina.
També a Panadés, en el mateix número que ens ocupa, dos dels Administradors de torn eren objecte, igual que els altres dos companys d’organització, d’una entrevista a les envistes de la Festa Major. A Santiago Alayo Girona hom li adreçà aquesta qüestió:
«—¿Qué es lo más caro?». Resposta: «Sin duda alguna lo que más gastos ocasiona es la venida de los “Castellers”, ya que al estar integrados por numerosísimo personal, y tener que desplazarse desde otras poblaciones, abonar jornales y satisfacer su estancia y manutención, hace elevar enormemente el costo de los gastos originados por tan popular actuación.»
I vet aquí, també, dues de les preguntes —amb les corresponents respostes— que li foren formulades, en la mateixa interviu, a Josep Baqués Parellada, un altre dels membres que tenien cura de l’Administració d’aquella Festa Major del 1956:
«—¿Cuántas collas castelleras actuarán en esta Fiesta Mayor? —Dos, la Colla “Vella” de Valls, durante los días 29, 30 y 31 y “Nens del Vendrell”, que actuarán el día 30. —Particularmente, ¿qué cree Vd. podríamos hacer todos para proteger más a la colla “castellers de Vilafranca”? —En primer lugar deberían reagruparse y entonces habría lugar a esta pregunta.»
Aquesta afirmació anterior ens dóna peu a incloure aquí el plany que manifestava Ramon Sala —el segon i últim cap de colla de les camises rosades de casa nostra—, gairebé un quart de segle després, i amb el qual clourem definitivament aquesta primera etapa dels Castellers de Vilafranca:
«Moltes vegades m’he preguntat perquè, a la meva marxa, no sorgí ningú decidit a tirar endavant la reorganització. Calgué que transcorregués tot un any en blanc137 perquè la forta afecció vilafranquina (diguem-ne: la base) empenyés, fent somoure algun estament vilatà... Vilafranca no podia deixar morir la seva Colla...»138
