La gestació

Som a primers de setembre. A l’atmosfera quotidiana de la vila s’hi respiren encara sentors inconfusibles de Festa Major: de pólvora i de rostit; unes flaires que no trigaran gaire a deixar pas a unes altres que són més pròpies d’aquesta època de finals de l’estiu i també de començaments de la tardor, aquelles que, un any sí i l’altre també, emanen del raïm collit i trepitjat —i a punt de fermentar— per tal d’anar culminant el procés que portarà generosament fins a les bótes dels cellers d’industrials i pagesos el nèctar per excel·lència de les terres més fèrtils del Penedès: el vi.

Ja és de nit. I tal com acostumen a fer en nombroses ocasions al llarg de l’estiu, un grup de joves s’ha reunit per fer un cafetó, o bé per prendre un refresc, en un conegut establiment de la Rambla petita vilafranquina —la de Nostra Senyora—, a tocar d’un altre local amb força més rancior: el Casal¹ i, també, de l’orxateria dels Mira, aquells Xixoneros de tota la vida. El «Bar Trébol», punt de trobada, el regenta la família Esteve,² i la seva reduïda terrassa esdevé com una mena de mirador de la gent que transita per l’altra banda del passeig i, alhora, dels pocs vehicles que circulen per la carretera general de Barcelona a Tarragona. La majoria dels nois que participen de l’animada tertúlia són membres del V.A.C.,³ però no tots; n’hi ha d’altra procedència. I, tanmateix, es dóna la paradoxa que el «Trébol» és precisament l’estatge social d’una altra penya vilatana, amb elements un pèl més joves: els del T.E.C.,⁴ mentre que la seu social del V.A.C. roman en un altre bar típic de la Vilafranca de mitjan segle XX: el «Bar Juan»⁵ —l’antic «Stadium» i, de més antic, cal Celso—, a frec del Casino, o sigui a l’altra Rambla, la gran, dita de Sant Francesc.

Amb el record encara ben viu d’una Festa Major molt profitosa —castellerament parlant, esclar—⁶ de sobte, un dels contertulians d’aquell grup animós llança una proposta que no desplau l’auditori: la de constituir una colla castellera pròpia, netament vilafranquina, capaç d’emular en el futur les de Valls i el Vendrell, que tallaven el bacallà en aquells anys de la postguerra més primerenca.⁷ L’artífex de la bona pensada és l’Oriol Rossell, propietari de la finca de cal Cassanyes del Pla, a la rodalia de Sant Marçal, però també amb residència ocasional al vilafranquí carrer de la Font, persona molt vinculada al món casteller, a redós de les seves continuades participacions a les pinyes —i també esporàdicament en alguns castells, pilars sobretot— de les colles esmentades. Ell mateix ho explicava, cinquanta anys després:

«Anàvem al “Trébol”, aquell bar de la Rambla [...] perquè en aquells temps després de sopar sempre sortíem, no era com ara, i vam començar a pujar un damunt de l’altre fins que vam dir: a veure si a la primera ocasió que tinguem anem a fer castells. Quan és la primera Festa Major que hi ha a la comarca? El 14 de setembre a Sant Cugat. I dit i fet.»⁸

És fàcil de suposar que tot això deuria passar el dia 3, que era divendres, o, com a molt, el 4, dissabte, un cop esvaïts i velats els clixés d’aquells lluïts balls de societat que tenien lloc els dos darrers dies de la Festa Major i en els quals alguns d’aquells galifardeus hi jugaven un paper d’autèntics protagonistes. És més fàcil d’entendre encara que la notícia deuria córrer com la pólvora durant aquell cap de setmana, fins al punt que durant els dies següents es van intensificar els assaigs a la mateixa Rambla on es reunia la colla, tot sumant cada dia nous adeptes per tal d’engruixir les seves files. Al nucli inicial, amb més presència del V.A.C., és lògic que s’hi sumessin de seguida alguns elements del T.E.C., encuriosits per l’«aventura» que es presentava i també pel fet que aquesta es gestava, com aquell que diu, a casa seva. Cal convenir, així mateix, que les primeres proves d’aquells castells incipients es deurien fer a l’espai que queda enfront del passatge d’Alcover, per mor que les taules i cadires de les terrasses dels cafès esmentats i els arbres d’aquell tram del vial haurien dificultat la seva realització. També és cosa sabuda que durant les primeres setmanes de vida de la novella agrupació, alguns dels assaigs, tal volta a causa de la pluja o, simplement, per tal de donar-los un mínim aixopluc, es van haver de fer al pati de butaques del saló/teatre (i potser, també, al petit pati descobert) de l’atàvic i veí Centre Artístic del Penedès —popularment, L'Agrícol — a l’empara del fet que alguns dels xicots benestants que constituïen la colla —el mateix Rossell, entre ells— eren socis d’aquesta entitat avui més que centenària.

Enmig d’una eufòria més o menys continguda, la idea anava prenent forma i ben aviat hom es trobà amb la necessitat de dur-la a la pràctica. Tanmateix, tard o d’hora s’havia de fer front a un problema inevitable: la manca de canalla. Les escoles de la vila, com era costum aleshores, encara no havien començat a funcionar en aquelles primeres setmanes setembrines i no hi havia hagut prou temps material ni per fer pedagogia castellera ni per buscar nens i adolescents que poguessin sol·lucionar la papereta. Només la contribució d’en Josep Maria Queraltó (Lero), un xicot agosarat, però ja una mica granadet,⁹ havia permès de poder fer algunes aletes preceptives als castells assajats. L’afluència de gent de seguida va fer pensar a l’Oriol Rossell —qui, de bon començament, n’havia agafat les regnes— que el projecte era factible i, aleshores, va proposar la solució per tal de poder conduir la nau a bon port com més aviat millor. Per raó de la seva amistat amb en Joan Julivert,¹⁰ cap de colla dels Nens del Vendrell, va tenir la bona pensada de demanar-li, com a favor personal, de poder disposar d’uns quants brivalls d’aquesta altra colla penedesenca per poder coronar amb garanties els primers castells, a la qual cosa el Jan, un dels més acreditats dirigents castellers d’aquella època, va accedir de bon grat; i no solament això, sinó que va oferir també la col·laboració d’algun altre element més veterà, sense el qual difícilment s’hauria pogut aconseguir algun castell de sis. Només calia buscar dia, hora i plaça per dur a terme la tan desitjada estrena. Com ja s’ha dit, hom va repassar el calendari de les Festes Majors de les nostres contrades i llavors es va decidir que fos la de la veïna població de Sant Cugat Sesgarrigues —que tindria lloc el proper dia 14 — l’escollida. S’esqueia en dimarts, dia feiner i, per tant, amb les lògiques dificultats que aquest fet podia comportar; però això no deuria semblar un impediment de pes als ulls dels més compromesos. Podien més les ganes, sens dubte. I, a més, la localitat escollida era a tocar de la vila...

Es van fer les gestions oportunes prop de l’autoritat competent i no hi va haver cap mena d’inconvenient seriós que pogués impedir de materialitzar els bons desigs d’aquella jovenalla il·lusionada. L’Ajuntament de Sant Cugat accedí —només faltaria!— a la proposta i el batlle de Vilafranca, l’advocat Pau Cerdà,¹¹ tampoc no va posar cap objecció a la constitució formal del nou grup. Només calia trobar la manera de traslladar la colla al punt de destinació sense que això suposés cap dispendi econòmic ni problemes d’altra índole. Fou aleshores quan es féu palesa la bona disposició del vilafranquí Ramon Buisan, company i amic d’alguns dels castellers novençans, qui va oferir el camió del negoci de fruites del seu pare, amb la particularitat, però —vet aquí una de les anècdotes d’aquella avinentesa— que, segons com sembla, encara no disposava del permís de conduir pertinent. També es va haver de fer una gestió prop dels comandaments de la caserna de la Guàrdia Civil a Vilafranca, per tal que mostressin una certa permissivitat a l’hora de no impedir que un contingent prou important de persones es pogués desplaçar dalt d’un camió —la majoria a peu dret i d’altres asseguts en caixes de fusta— ni que fos a uns pocs quilòmetres de la Vila. Ho explicava així l’Artur de Sangenís, un dels protagonistes d’aquella primera peripècia castellera:

«Jo tenia bona relació amb el capità de la Guàrdia Civil de Vilafranca. Vam demanar-li permís per anar a la sortida dalt del camió i aquest senyor ens va posar una multa de cinc duros en data del dia següent perquè poguéssim anar a Sant Cugat amb camió. El capità de la Guàrdia Civil em deia:“usted me está creando cada problema...”, però tenia bona voluntat.»¹²

Restava encara un darrer punt —i molt important— a tenir en compte: el nom de la colla. L’Oriol ho va tenir ben clar des de bon començament i, tot desmarcant-se d’uns altres noms de caire més aviat localista —Xiquets, Nens—, va apostar decididament per una denominació més genèrica: la de Castellers. Naixien així, amb tots els ets i uts, els Castellers de Vilafranca.

Sant Cugat Sesgarrigues, 14 de setembre: el debut

I arribà el gran dia. A mig matí, la rambla de Nostra Senyora va viure l’espectacle inusitat d’un coratjós contingent de convilatans disposats a ser protagonistes d’un esperat bateig casteller. Des del Vendrell, el Jan Julivert comparegué amb uns quants «nanos» i també amb alguns homes de la seva confiança per tal de reforçar l’estol vilafranquí, encara força inexpert, i assegurar mínimament l’èxit de la presentació. És de suposar que deuria portar també algunes camises per tal d’uniformar el personal que havia de pujar als castells i que encara no disposava d’un abillament reglamentari. I amb la major part de la quadrilla dalt del camió de cal Buisan i els altres amb diferents mitjans de locomoció dels quals disposaven..., cap a Sant Cugat s’ha dit!

En arribar al poble, els castellers es van concentrar a la masia de cal Sanyes, propietat de la família Trens, la del Forn de Sant Joan vilafranquí; i és probable que al pati de la casa es fessin algunes proves i, tal volta, algun pilanet. D’allí va partir la comitiva que va menar la colla fins a la plaça de l’Església. Oficialment, els primers pilars —dos de quatre— van ser plantats davant la portalada del temple parroquial —en una mena de terrasseta que resta un xic elevada en relació a l’espai que la circumda— donant escorta a l’entrada de la imatge del Sant Crist, la qual havia estat portada en processó pels carrers de la vila, i encunyant, així, una imatge que ha esdevingut emblemàtica a l’hora de documentar el naixement de la colla.¹³ Poc després, al bell mig de la plaça, sota la direcció d’en Rossell i amb la col·laboració d’en Julivert, foren bastits, l’un darrera l’altre, els tres de sis, quatre de sis, tres de cinc net, torre de cinc i alguns pilars de quatre aixecats per sota, per acabar amb un impecable pilar de cinc —parat a segons pel propi cap de colla, amb la inevitable i necessària contribució vendrellenca per als tres pisos superiors— davant del balcó de la Rectoria, on es trobaven diverses personalitats civils i eclesiàstiques presents a la Festa Major santcugatenca. El setmanari vilafranquí Acción Católica (18 set.) va ser el primer a informar, en portada i amb un parell de fotografies, de l’efemèride. «“Castellers de Vilafranca”. Al habla con su “cap de colla”», deien els titulars de la crònica d’urgència dedicada a la nounada agrupació, un reportatge que, tot i que no duu signatura, sempre s’ha atribuït a un dels castellers debutants en aquella estrena, Josep Maria Santacana (Tiburon).¹⁴ Vet aquí una bona part del seu contingut:

«El martes al mediodía los vilafranqueses que acertaron pasar por la Rambla Nuestra Señora, fueron testigos de un hecho que puede ser histórico: la primera salida de los “Castellers de Vilafranca”. Al toque de llamada de la “gralla”, se reunieron un grupo de jóvenes dispuestos a emular los triunfos de los más renombrados “castellers” de otras latitudes.

Ya de regreso de San Cugat donde efectuaron su primera salida, interrogamos a Oriol Rossell, su “Cap de colla”, que ha estado toda la mañana atareadísimo repartiendo el personal que había de ocupar los distintos pisos de que constan “els castells”: —¿...? —Vistos los grandes éxitos que han obtenido durante la pasada Fiesta Mayor las “colles de castellers”, pensamos canalizar esta afición que se encuentra siempre latente en nuestra Villa formando esta naciente “colla de castellers de Vilafranca”, que dentro de su actual modestia, está dispuesta, no obstante, a una continua superación, contando para ello con la ayuda de todos los vilafranqueses amantes de nuestras tradiciones. —¿...? —En nuestra primera actuación hemos levantado limpiamente “els tres de sis”, “els quatre de sis”, “els tres de cinc nets”, dos “pilars de quatre” simultáneos al entrar la Procesión, el titánico “pilar de cinc”, la “torre de cinc”, y varios “pilars de quatre aixecats per sota”. —¿...? —De momento y mientras no surjan del vivero local, hemos recibido la ayuda de cuatro niños de la “colla”“Nens del Vendrell”, a la que nos une una gran amistad, para coronar los castillos. —¿...? —Muchos valores se han revelado en San Cugat, pero lo más interesante sin duda alguna ha sido el espíritu de disciplina y compenetración entre todos los componentes. El entusiasmo fué algo maravilloso, desbordante...»

Gairebé un any després, una crònica retrospectiva sobre «La Colla de Vilafranca», del vilafranquí Fèlix Sellarès, publicada a Acción Católica (27 ag., 1949), recordava aquella primerenca exhibició:

«Es innegable que los “tres de sis”,“quatre de sis”, “tres de cinc, nets” y los “pilars” para los que además se había requerido la ayuda de cuatro niños cedidos por la “colla” de Vendrell, no podían dejar insatisfecha la ambición de nuestros “castellers”...».

Es fa difícil de poder comptabilitzar la totalitat dels vilafranquins que formaven part d’aquella quarantena de castellers primerencs que van anar a Sant Cugat, perquè han passat massa anys i la majoria ja no hi són. Però sí que han trascendit els noms d’un bon nombre d’ells, encapçalats per l’Oriol Rossell, fundador i primer cap de colla, i amb una menció especial per a Josep Valletbò, qui, com ja hem vist, havia plantat castells amb les colles foranes. Al costat d’ells dos (tot i que cal precisar que podria ser que algun dels que citarem a continuació s’hagués incorporat en alguna de les sortides següents), cal retenir els noms de Joan Soler (Pells) —un dels que de seguida va despuntar com a terç més fiable per al pilar de cinc—¹⁵ Josep Maria Santacana (Tiburon), Eugeni Guilamany, Artur de Sangenís (Llivi), Josep Maria Insenser, Jordi Feliu, Salvador Bardalet, Paco Barbero, Pere Anton Casanellas (Cintet), Artur Huguet (Faixero), els cosins Manel Bolet i Joan Colomer (Tessos), Josep Raventós (Papitu Tranques o Papitu puja a terços), Joan Piñol (Xato del Trigo o de cal Xarranxa), Rossend Ventura (Sendo), Josep Ricarte, Josep Milà (Parent), Francesc Miró, Jaume Sedó (Moniato), Jocund Farré (Cundo), Josep Cobaleda, Pere Surià, Joan Morgades, Miquel Bricollé,¹⁶ Valentí Costa, Llorenç Hilari, Robert Coret (Berto), Joan Domingo (Panxeta), Antoni Mestres (Cisteller), David Mira, Josep Maria Queraltó (Lero), Albert Esteve, Gabriel Ruiz, Josep Maria Saumell, Josep Colomer, Carles Casanellas, Josep Maria Rauet, Josep Soler Lloveras, J. Capdevila (Llongo), Jaume Estefanell, Enric Almira (Paganini), Ramon Buisan (Xato)..., la majoria d’ells dalt del camió que conduïa aquest darrer; altres hi van anar amb bicicleta, com és el cas de l’Esteve Vives,

AC Alt Penedès - Acció de Josep Miquel Contreras i d’en Fèlix Pujol; i, fins i tot, hi ha el testimoni d’alguns que hi van anar amb el taxi d’en Jaume Palau (pare i avi de castellers): Antoni Martorell, Josep Maria Guardiet i Josep Sellarès; aquest darrer també assegura que entre els expedicionaris hi havia, a més, els companys del T.E.C.: Alfons Chulvi, Fèlix Sabaté, Santiago Alayo i Màrius Nebot.¹⁷ De tots els que van participar d’aquesta primera sortida, una bona fracció va romandre a la colla, mentre que n’hi va haver d’altres que, després de l’experiència novedosa inicial, se’n van anar desvinculant mica en mica, un cop satisfeta la tafaneria inicial; també cal dir que alguns dels que hem mencionat van anar a Sant Cugat com a simples espectadors, atrets per la novetat de la conjuntura (i tampoc no hem de descartar la possibilitat que poguéssim estar mal informats i que, tal volta, alguns dels citats no hi haguessin anat realment). I pel que fa a l’ajut vendrellenc, cal concretar-lo, al costat d’en Julivert, en els castellers Marcel·lí Vidal (Marcelino Ponet) i els tres germans Sabaté Centelles: l’Àngel (Àngel dels Pitus), el Joaquim (Quim) i el Josep (Papitu o Pitu de la faixa verda), que treballaven a Vilafranca;¹⁸ i, també, en els «nens» (alguns, potser ja no tan nens): Josep Risa (un dels enxanetes), Òscar Garcia, Jaume Ros (Pigallet), a qui acompanyava el seu germà Joan, Marcel·lí Güixens, Joan Alari (Hilari), Ramon Marrasé (Ramonet de la Fonda), Àngel Oriol (Àngel de Sant Vicenç), Salvador Gibert (fill del Bessó de Creixell) els germans Josep i Pere Rossell (Benets) i els també germans Agustí i Nicolás Giménez (Maravillos), sense que es pugui precisar, amb exactitud, quants d’aquests van participar ja en la primera sortida o quins es van anar incorporant després; semblantment, segons el testimoni d’alguns membres de la canalla vilafranquina d’aquells primers anys, caldria afegir a aquesta extensa nòmina vendrellenca els noms d’Alfons Egea (Alfonsito o Farinetes) i Ramon Giménez (Gutxu).¹⁹ Un dels castellers vilafranquins més primerencs, l’Artur de Sangenís (Llivi), recorda, pel que fa als més menuts, que «A les primeres sortides era canalla del Vendrell. No sé qui els anava a buscar» i afegeix una anècdota prou aclaridora de com anaven les coses, en l’aspecte econòmic, en aquells anys de penúria:

«...Recordo que n’hi havia un, un individu petit físicament, que quan pujava per darrere l’esquena, et clavava una cosa rara; notaves com unes punxades. Resulta que el noiet duia un plat d’alumini amagat a la faixa i, quan acabava el castell o l’actuació, el passava entre la gent del públic...»²⁰

També vendrellencs, eren els grallers que van tocar a l’actuació a Sant Cugat; millor dit, un sol graller, que era l’Albert Jané (Carbassó), acompanyat del timbaler Jaume Esteve (Casalta), segons que ens comunicà aquest darrer.

De tornada a la vila, la satisfacció es dibuixava en els rostres de tots aquells que havien tingut l’oportunitat de participar en el debut de la colla. Per sort, l’experiència no va ser flor d’un sol dia i, ja l’endemà, lluny de defugir l’envit, hom va començar a barrinar la possibilitat de dotar l’empresa de la necessària continuïtat, la qual no trigaria gens a materialitzar-se; fou just al cap de cinc dies, a la Festa Major de la Granada, quan els Castellers de Vilafranca van fer la seva segona actuació. Hores abans, el dissabte, dia 18, el cap de colla, al final de l’entrevista publicada a Acción Católica i que ja hem reproduït en part, anunciava que:

«Mañana, en la Fiesta Mayor de La Granada, donde haremos nuestra segunda actuación, quizás logremos uno de nuestros inmediatos objetivos: la “torre de sis” y quizá también el “quatre de set”. Allí esperamos a toda la afición de la Comarca» (ja es veu que l'Oriol potser havia anat una mica massa lluny en els seus averanys, però, per falta de ganes, que no quedés).

El mateix dia, l’altre periòdic que hi havia aleshores a la vila, Panadés, ajornava la publicació de la notícia del debut, tot dolent-se de no poder disposar del material gràfic oportú i manifestant, així mateix, que no hi havia hagut temps suficient per poder fer el reportatge que l’ocasió mereixia, alhora que anunciava que «mañana, domingo, los “Castellers de Vilafranca” se trasladarán a La Granada para dar realce, con sus torres y castillos a la Fiesta Mayor “petita” de dicha población».

La Granada, Coma-ruga, Moja, Montserrat: una seqüència per a la consolidació

Així doncs, diumenge, dia 19, els castellers feren cap a la Granada, que celebrava, com ja hem vist, la seva Festa Major petita, coneguda també com a Festa de la Minerva, avui ja desapareguda, en haver potenciat els granadencs, en detriment d’aquesta, la Festa del Most, que té lloc el segon diumenge d’octubre. L’actuació fou semblant a la de Sant Cugat, amb el petit èxit que suposava la repetició del pilar de cinc (parat, a segons, pel Jan Julivert). En aquesta ocasió, el setmanari Panadés (25 set.) fou força més explícit i publicà a la portada un escrit —signat amb el pseudònim d’Ecali — en el qual també s’utilitzava el recurs de l’interviu al cap de colla com a fil conductor. Entre d’altres consideracions, Rossell manifestava la seva confiança a poder rebre un suport pecuniari de part de l’Ajuntament vilafranquí que es materialitzaria «en espècies», és a dir, mitjançant l’adquisició de trenta-cinc camises, atès que només una part dels castellers deurien poder anar uniformats aleshores. Vet aquí el contingut de l’article:

«Vilafranca, de recia raigambre “castellera” no podia permanecer indiferente ante el esplendoroso apogeo de este nuestro tradicional y viril deporte. No podía conformarse con el papel de mera espectadora. De vez en cuando por periódicos y revistas de la capital aparecen fotografías de “castells” siempre teniendo como marco nuestra plaza de la villa — palenque clásico de rivalidades “castelleras”.... sin que ni por una vez pudiera verse unido al nombre de Vilafranca el de su “colla de castellers”...

Pero como dice el refrán “nunca es tarde si la dicha llega” y creemos que esta vez tampoco se habrá llegado tarde. De la Estática se ha pasado a la Dinámica. Solo hay que ver el entusiasmo que reina entre nuestra juventud, para cerciorarse de que pronto tendremos una “colla” digna del nombre que lleva. Desde el cálculo frío y sereno de los ya mayores, conscientes de su responsabilidad, que poco a poco han tratado de vencer dificultades que no habrán de faltar, hasta la más o menos ágil pirueta del chaval que subido en un castillo de dos pisos se cree el mismísimo “enxaneta” del “quatre de vuit”, todo gira alrededor de una misma idea; la “colla de Castellers de Vilafranca”.

Nada mas oportuno nos ha parecido al hacer esta información para nuestros lectores que interrogar al “cap de colla” Oriol Rossell para que el mismo nos diga de los propósitos de esta naciente “colla”. —De momento y teniendo en cuenta que estamos a fines de temporada, lo que interesa es crear un estado de opinión propicio a nuestras actividades. Nosotros iremos recogiendo todas las iniciativas que nos llegan de buena fé, puesto que no queremos que la “colla” dependa tan solo del entusiasmo, que puede ser pasajero, de un determinado grupo, sino la obra de toda la afición vilafranquesa. —¿En que aspecto cree encontrar más dificultades? —Hasta ahora la mayor dificultad existe en la aparente uniformidad de posibilidades entre el personal. Dado que la mayoría de los componentes son de semejante edad y parecida constitución física, es cuestión de irlos probando y acoplar sus posibilidades a los distintos pisos “dels castells”. De todos modos creo que lo más difícil será encontrar desde los “quarts” al “pom de dalt” pero desde luego le aseguro que los encontraremos. —También nosotros lo creemos así. ¿Y hablando en otro orden, cuentan con algún apoyo de caracter crematístico? —Ha de pensar que solo estamos en los albores y que hay muchas cosas que organizar. Sin embargo tenemos pensado crear una cuota protectora con la cual todos los vilafranqueses de afición “castellera” pudieran ayudarnos lo mismo que nuestras sociedades culturales y recreativas. Actualmente hemos presentado una petición al Ayuntamiento, para la adquisición de treinta y cinco camisas al objeto de poder uniformar a todos los “castellers”, petición que según informes fidedignos está en via de ser aprobada, lo que habla muy alto del favor que nos dispensa nuestro Municipio. —¿Dentro de la “colla”, podría decirnos porque regimen interno se rigen? —En la actualidad hay una junta provisional, que pronto constituiremos definitiva. Nuestra idea sería constituirnos bajo el patronato del Ayuntamiento, con un delegado de este en la junta, que serviría para inspirar dentro de la “colla” el espíritu de seriedad y disciplina tan necesarios en toda formación multitudinaria. —¿Después de los éxitos de San Cugat y la Granada, no piensan presentarse en esta temporada en Vilafranca? —Desde luego. Una vez superado este período de ensayo y cuando estemos todos uniformados, nos presentaremos a la afición local, saludando a nuestro Ayuntamiento y a todos aquellos señores protectores que con su ayuda han hecho posible la realización de este viejo deseo. —Hasta aquí ha hablado el “cap de colla”. Contaminados de su entusiasmo no podemos menos que huir un poco de la realidad y empezar a soñar..... con el “quatre de vuit” que un día, no importa cuando, levantará cara a todos los vientos la “colla de Castellers de Vilafranca”.»

Un carro gros vilafranquí, afegim nosaltres, que encara hauria de trigar vint-i-un anys a materialitzar-se.

El mateix dia 25 de setembre, l’altra mitjà informatiu, Acción Católica, es limitava a deixar constància de l’actuació, tot posant l’accent, només, en el fet que els castellers s’havien anotat un altre èxit indiscutible. En canvi, una setmana després, el mateix setmanari (2 oct.) era una mica més explícit:

«Nota destacadísima también fué la actuación por primera vez en La Granada de una “Colla de Castellers”, y no fueron precisamente los famosos de Vendrell ni los de Valls, sino unos entusiastas aficionados de Vilafranca los que levantaron sus atrevidos castillos. A la entrada de la Procesión levantaron dos “pilars de quatre” dando con ello una nota de sabor típicamente catalán, como nunca se había visto en La Granada. Fué tal el entusiasmo, que un enorme gentío los acompañó y aplaudió por todo el pueblo durante sus exhibiciones.»

I, encara més, a la crònica esmentada de Fèlix Sellarès, de l’extraordinari de Festa Major del 1949, llegim que «Si no se lograron grandes objetivos en esta primera salida, —es refereix a l’actuació de Sant Cugat— no hay duda de que en ella se cobraron nuevos bríos y que les permitió situar la meta de las aspiraciones en un punto que no se había podido soñar en los días precedentes. Apenas transcurridos cinco días se repetía la brillante hazaña en la Fiesta Mayor de La Granada y se sumaba a los castillos logrados en San Cugat una nueva realización: la “torre de cinc”...» (és més que probable que es tractés d’una torre de cinc neta, com a prova de la de sis, puix que, segons les declaracions de Rossell, la torre de cinc «normal» ja hauria estat feta a Sant Cugat). També cal destacar que, atenent al que el mateix Joan Bolet havia manifestat sempre, cal situar en aquesta diada la incorporació a la colla d’en Garsa qui, al pas del temps, n’esdevindria un dels personatges més destacats. De manera semblant i segons tots els indicis, també deuria debutar a la Granada en Joan Sol, tot acompanyant un noiet eixerit, en Llorenç Barreira, que havia pogut captar d’entre un grup de brivalls de la seva edat, tot esdevenint, així, el primer enxaneta no vendrellenc de tota la patuleia (i que encara va poder actuar també a Moja). A més d’això, cal destacar que dos periòdics barcelonins van informar també de les activitats coetànies dels castellers vilafranquins. Al Diario de Barcelona (25 set.) hi llegim:

«Después de haber debutado en la Fiesta Mayor de San Cugat Sesgarrigues, esta novel agrupación de “Castellers de Vilafranca” actuó en la Fiesta Mayor de La Granada, mereciendo calurosos aplausos y elogios de los aficionados que, atraídos por el eco de su primer triunfo, trasladáronse a dicho pueblo para verles repetir las gestas del dia de su debut. Según una entrevista publicada en el semanario “Acción Católica”, de nuestra villa, con el “cap de colla”, señor Rossell, el entusiasmo y la disciplina, puestos a prueba por todos los componentes de la naciente agrupación, justifican las halagüeñas esperanzas que se tienen puestas en las futuras proezas de los “Castellers de Vilafranca”. (signat: C.).»

Al seu torn, El Correo Catalán (26 set.) s’afegia a la correspondència en aquests termes: «Por primera vez en la historia de Villafranca, podemos anunciar con júbilo la constitución de los “Castellers de Vilafranca”, habiendo actuado ya con un clamoroso y frenético éxito el dia 14 del presente mes en San Cugat Sesgarrigues, y últimamente en La Granada, durante su Fiesta Mayor del dia 19. Villafranca, una de las poblaciones que más ha cooperado con su entusiasmo a la conservación de las tradicionales “colles de castellers” de Valls, Vendrell y Tarragona, tiene también su “colla de castellers”, dirigida por el señor Oriol Rossell».

De la ressenya dels castells realitzats, però, ni rastre; sort en tenim de les diverses fotografies que se n’han conservat.

El diumenge següent, dia 26, un grup reduït de castellers va plantar castells de cinc nets i algun pilanet o altre al barri marítim vendrellenc de Coma-ruga. En una entrevista publicada a El Figarot núm. 2, març 1987, amb l’encapçalament de «L’Oriol i el Garsa recorden les arrels de la colla» hi llegim: «Setembre, 18 — Al matí, a Coma-ruga, llogats pel Pepet Vallès, amb motiu d’una festa familiar. A la tarda actuen a la Granada...».²¹

En honor a la veritat, però, cal dir que en aquesta curta informació hi detectem no menys de tres errades: la primera, que l’actuació a la Granada, com ja hem vist, no va ser el 18 de setembre, sinó el 19; la segona, que tingué lloc al matí, no a la tarda; i la tercera, tal com assegura un dels que hi van anar, que la sortida a Coma-ruga no fou el mateix dia que la de la Granada, sinó set dies després. A ran de mar s’hi van desplaçar només uns quants castellers, els que formaven part de la camarilla de companys més pròxims a l’Oriol Rossell; hi van anar amb tres o quatre cotxes particulars i alguns, pocs, en tren, segurament per tal d’aprofitar un dels últims dies de la temporada de banys. Segons el casteller Sangenís, suara al·ludit, en passar pel Vendrell van recollir, juntament amb algun acompanyant, els marrecs que els calien per coronar aquells incipients castellets que van aixecar.²²

Sense deixar de banda els assaigs i encara en la línia d’entusiasme del primer dia, només haurien de passar un parell de setmanes des de l’actuació a la Granada per tal de poder tornar a veure tota la colla a la palestra. Fou el 3 d’octubre, a Moja, en ocasió de l’arribada d’un nou rector, mossèn Joan Gili, a la parròquia de Sant Jaume de la localitat. El dia abans, Panadés anunciava que «Después del Oficio, en la plaza de la Iglesia els “Castellers de Vilafranca” que tan brillantes éxitos han obtenido, levantarán sus típicos castillos y la orquesta vilafranquesa Savoy ejecutará un exquisito repertorio de Sardanas después de los “Castells”...», mentre que Acción Católica no deia gaire cosa més:

«Después del Oficio, en la plaza de la Iglesia, la colla “Castellers de Vilafranca”, que tan brillantes éxitos han obtenido en sus actuaciones, levantarán sus típicos castillos de “els tres de sis”, “els quatre de sis”, “els tres de cinc, nets”, etc.»

La gent deuria anar a dinar molt tard aquell dia si tenim en compte que l’Ofici solemne no va començar fins ben passat el migdia i que hi van haver parlaments a desdir. De l’actuació no ens n’ha quedat referència concreta, però cal pensar que no deuria diferir gaire de les anteriors. Acción Católica (9 oct.) només torna a posar èmfasi en el nou èxit assolit pels castellers. Per completar dades, ens cal manllevar nova informació de la crònica ja esmentada, de Fèlix Sellarès, al mateix setmanari (27 ag., 1949):

«Por estas fechas los “pilars” de los “castellers” vilafranqueses son pilares sin pretensiones, pilares de cuatro que generalmente son completados con los niños del Vendrell. De todas formas,Valletbò y Rossell, atenazan ya firmemente, desde “segons”, a esbeltos “pilars de cinc”, que son promesa de inminentes actuaciones plenamente autarquicas. Llega octubre y se registran afortunadas exhibiciones en Moja y Sabanell. Se dispone de “aixecadors” y de “enxanetes” vilafranqueses...»

És evident que la colla anava creixent en efectius, cada vegada més. No podem precisar, però, el moment exacte de la incorporació d’en Vicenç Cusiné per tal d’aportar els seus coneixements tècnics. Creiem que es deuria produir entrat ja el mes d’octubre, atès que a la sortida de la Granada encara se’l va veure, mudat, com a mer espectador.

I de Moja cap a Montserrat. El tradicional Romiatge vilafranquí al monestir celebrava la seva XXII edició i els castellers no podien defugir l’ocasió de presentar-se, per primera vegada, davant la seva gent. L’actuació tingué lloc el dia 17, tercer diumenge d’octubre, com s’ha fet habitualment; i, en certa forma, va ser com actuar a casa. Així ho reflectia la gasetilla publicada a Panadés (23 oct.):

«A los vilafranqueses siempre les ha gustado el sabor de las cosas típicas y por eso no pudo faltar esa nota de color, los “Castells (sic) de Vilafranca” subieron a Montserrat, levantando castillos y torres en la plaza del Monasterio y asistiendo a la procesión de entrada donde elevaron dos fuertes pilares. Entre el son de las “gralles”, el color de las camisas, los castillos, las caras conocidas y el fuerte sol que hizo el domingo, parecía un dia de nuestra fiesta mayor.»

No caldria dir que, segons que es pot endevinar en el seu contingut, la «nota de color» que apunta el comentari fa pensar que fou en aquella Romeria a Montserrat quan tota la colla pogué anar correctament uniformada, amb camises de color rosat. Per la seva banda, el mateix dia, Acción Católica semblava haver-se posat d’acord amb el seu col·lega, tot destacant:

«...el momento emotivo y solemne de la entrada de la Romería en la Basílica montserratense. Entrada que este año tuvo una reminiscencia de nuestra sin par Entrada de San Félix, gracias a los intrépidos “Castellers de Vilafranca” que montaron dos seguros y limpios pilares [...] A la salida, y en la plaza de la Iglesia, los “Castellers de Vilafranca” dieron prueba de su destreza al montar con toda perfección varios castillos.»

Una tercera i més que sorprenent «crònica» castellera d’aquella jornada montserratina ens l’ofereix el Boletín informativo del C. de F. T.E.C.:

«De dia, cómo no había de ser! ayudamos a los Castellers de Vilafranca a erigir monumentos vivos en loor a la Virgen Moreneta, para que viera y comprobara que sus hijos son fuertes como las mismas rocas donde ella está enclavada.»

Finalment, ens cal retornar a la crònica de Sellarès per trobar consideracions literàries semblants:

«Crece el entusiasmo y la “colla Castellers de Vilafranca” acompaña en octubre a nuestra Romería en su peregrinaje a Montserrat. Entre los pináculos grises de la Montaña Santa se yerguen majestuosas las torres humanas, y jóvenes vilafranqueses elevan sus cuerpos y espíritus al cielo, junto al trono de la Madre de Cataluña, la Virgen Morena de Montserrat.»

A Montserrat ja no hi va poder anar l’enxaneta Llorenç Barreira, suara esmentat, però sí que es va incorporar al grup en Ramon Sala —qui, al cap de quatre anys, substituiria l’Oriol com a cap de colla—, acompanyat dels seus dos fills, Ramon i Josep, amb la qual cosa, comptant amb alguna altra incorporació, com ara la d’un jovenet Enric Pallarès, adquireix plena validesa aquell comentari del cronista quan afirma que aleshores ja es disposava d’alguna canalla —aixecadors i enxanetes— genuïnament vilafranquina. El pare Sala, en unes memòries castelleres (inèdites), que porten el títol, ben eloqüent, per cert, de: «Vilafranca, els castells i jo», i que va transmetre, a finals del 1981, a l’Oriol Rossell, confirmava que «A la sortida de Montserrat ja estàvem plenament integrats; el meu fill Josep pujava ja d’enxaneta, jo feia mans i l’altre fill, de moment, no pujava...». Precisament d’aquestes impressions del qui fou el segon cap de colla vilafranquí, ens valdrem més endavant per continuar desgranant, com un més dels seus fils conductors, la crònica d’aquesta primera etapa dels Castellers de Vilafranca.

A Sabanell i el Pla, de la mà del doctor Valero

El diumenge següent a l’anada a Montserrat, la colla va anar fins a la petita localitat de Sabanell, al terme de Fontrubí, poc més amunt de Puigdàlber i entre Guardiola i el Pla, per tal de complimentar el bon amic i mecenes Jaume Valero i Ribas, el doctor Valero, com el coneixien tots els castellers.²³ I cal afegir que, segons que reporta el programa, també es va actuar al Pla del Penedès; malgrat que es té notícia d’haver-hi actuat Xiquets en temps més pretèrits, la presència castellera dels vilafranquins en aquesta població havia restat sempre a l’ombra, tal volta engolida pel fet que l’actuació central d’aquell diumenge era la que tindria lloc a Sabanell, però en Ramon Giménez (Ramonet) —un nen d’onze anys, llavors— recorda que s’hi va anar, a mig matí, i que tal volta haurà estat, aquesta, l’única vegada que ha trepitjat el Pla en tota la seva vida; també recorda la decepció que va tenir aquell dia, perquè es pensava que el duien... a Sabadell!, ciutat on no havia estat mai; i quan va veure les quatre cases de Sabanell, li va caure l’ànima als peus. Aquest llogaret celebrava la Festa del Most, anunciada mitjançant uns cartells editats íntegrament en català, cosa inusual per prohibida en aquella època. No cal dir que el metge casteller se la deuria jugar a l’hora de saltar-se la censura. L’explicació cal cercar-la, potser, en la circumstància geogràfica que Sabanell resta bastant al marge de qualsevol activitat multitudinària i també en el fet que, com ja hem vist, Valero era el director mèdic de l’Enciclopedia Salvat de Ciencias Médicas i, com a tal, deuria tenir accés a alguna impremta amb algun impressor de la seva confiança. El cas és que aquesta actuació és la primera dels vilafranquins que veiem anunciada amb el típic format de «castells, torres i pilans». Pel que es pot llegir en el cartell, acompanyava els castellers la famosa «colla de grallers “El Ros de Viloví”» —entenem que es refereix a la de Sebastià Sendrós, conegut també com el Ros de les Cabanyes — «que recorreran les cases i masies del contorn i els carrers del Pla del Penedès». A continuació, el mateix text apunta:

«A les 10, arribada dels “Castellers de Vilafranca” els quals, dirigits pel seu entusiasta cap de colla, J. Oriol Rossell, i ajudats pels nombrosos aficionats de la nostra contrada, passaran a saludar Autoritats i particulars dels voltants i del Pla, i aixecaran els seus admirats castells, torres i pilans. A la 1 de la tarda, reunits els braus “Castellers de Vilafranca” a l’era de Sabanell, muntaran els seus més atrevits castells.»

L’era de Sabanell és l’espai situat enfront de l’atàvic casalot de can Fontanals, una casa pairal des de la qual la família d’en Valero podia controlar la finca annexa a la propietat. El carismàtic doctor, tot i la diferència d’edat que els separava, mantingué sempre una excellent amistat amb en Rossell; i aquesta bona relació es fa encara més palesa si ens fixem en aquesta mena de crida inserida també en el susdit cartell anunciador:

«penedesencs dels nostres voltants! Feia temps que l’afició castellera de l’Alt Penedès, o comarca de Vilafranca, requeria la creació d’una colla pròpia de “castellers” tal com a Valls i al Vendrell. Avui aquesta il·lusió s’ha convertit en realitat, gràcies a l’entusiasme i energies de l’amic J. Oriol Rossell i dels que actuen en la colla, als quals no mou altre objecte que l’ideal i l’afició. Contribuïu tots amb el vostre ajut a la consolidació i progrés d’aquesta colla, que en portar el nom de “Vilafranca”, significa que és la de tots els que vivim a la seva comarca».

El seu fill, Jaume Valero i Feliu, recorda que «...els programes de la Festa del Most, impresos en català (any 48) els repartíem el meu germà Josep i jo recorrent amb bicicleta totes aquelles contrades: Puigdàlber, Cal Cartró, Cal Muntanyès, Cal Cintet, Pla de Santa Maria, Guardiola, les Casetes, la Masia, el Pla (del Penedès), el Maset, Ca l’Avi... També recordo haver fet un pilar a l’era de Sabanell; amb el meu pare de baix, el meu germà de segon i jo d’enxaneta» i també que «La Festa del Most acabava amb el Ball del Most i en lloc d’orquestra hi havien sis o set grallers».

Tampoc no disposem d’una informació fefaent sobre els castells que es van fer aquell 24 d’octubre al Pla i a Sabanell. Cal suposar que no diferiren gaire dels que s’havien aixecat a les actuacions precedents. En canvi, podem gaudir del testimoni del vilafranquí Manel Baró,²⁴ un dels que fou present a l’era sabanellenca i que va deixar plasmat el seu record en una de les delicioses nadales amb què obsequiava els seus amics més íntims els darrers anys de la seva vida. La que ens ocupa és del 2009 i en ella, amb el títol de «Hora zero dels rosats/ verds» hi podem llegir aquesta petita història:

«Era un diumenge a primera hora de la tarda, després de dinar, al Bar Joan de la Rambla gran de la vila. Aquest era un lloc de trobada d’una bona part del jovent de la vila, nois que eren del V.A.C. o no; i on podies prendre un cafè o no. Més aviat, no. Les economies d’aleshores eren encara pitjors que les d’ara. De sobte, algú va suggerir: —Per què no anem a Sabanell? Fan la Festa del Most! —Dubtes... —Vols dir?... A aquesta hora tothom estarà dinant. —I què! Ja ens distreurem provant de fer castells. —L’acceptació va ser plena; i cap a Sabanell falta gent! Amb algun cotxe, motos (amb sidecars o no), bicicletes... i un camió! Es respirava un gran ambient casteller. Feia unes setmanes, només, que a la Festa Major de Sant Cugat Sesgarrigues una colla de vilafranquins (amb l’ajut d’alguns vendrellencs, incloent la canalla), dirigits per l’Oriol Rossell, havien muntat castells a la plaça i dos pilars de quatre a la porta de l’església, a l’entrada de la processó. Abillats amb camises de color rosat, llavors, acabaven de néixer els castellers de vilafranca. Dies més tard, a l’era de Sabanell, quan aquesta gairebé ja era buida, els de la vila formaren una bona pinya; i jugant, jugant, van començar a provar castells, torres i pilars. L’Oriol, el Valletbò, el Soler “Pells” —ja veterans pel fet d’haver pujat amb els Nens del Vendrell— i altres elements principals de la nova colla, estaven engrescats i engrescadors, tot combinant èxits i caigudes amb trompades, joc de peus i suors de tota mena. L’animació va ser molt satisfactòria. S’anava engrandint la colla. No sé si això particularment a mi em feia fred o calor... Però m’hi vaig sentir implicat!... Pocs dies després, els seus dirigents em feien l’encàrrec de dibuixar el cartell-emblema dels nounats Castellers de Vilafranca. Les camises verdes encara trigarien uns anys a venir...»

Com es pot comprovar, el relat té un punt de ficció i no casen massa ni els horaris ni els colors (a Sant Cugat encara no hi havia camises rosades, però sí a Sabanell, on l’actuació, com ja hem vist, no fou a la tarda, sinó al migdia, tot i que podria ser que, després de dinar, s’hi haguessin fet proves, a tall d’assaig o de simple diversió, la qual cosa explicaria que Baró hagués pogut veure castells a mitja tarda); cal tenir en compte que va ser escrit quan ja havien passat més de seixanta anys des d’aquella mítica «Hora zero» que l’enyorat i polifacètic artista vilafranquí recordava. Tanmateix, hi ha una circumstància que no ens pot passar per alt: el fet que fou precisament després de la sortida de Sabanell quan la colla va poder disposar del seu primer escut, aquell que, encara avui dia, lluim els castellers a la camisa.²⁵ També cal dir que segons el testimoni del casteller Fèlix Hill —corroborat per Jaume Valero fill i diversos estadants d’aquell indret—²⁶ a Sabanell encara s’hi va tornar a actuar, almenys una altra vegada, ben entrada ja la dècada dels anys cinquanta.

Pocs dies després, d’aquella primera sortida a Sabanell, al setmanari barceloní Destino (6 nov., 1949) aparegué un escrit dedicat a la Moixiganga de Sitges en el qual, tot i que el text no és dedicat a la nostra vila, es posa de manifest que l’existència d’una colla a Vilafranca no havia passat desapercebuda. En un dels seus paràgrags, llegim:

«...Caían, recibían porrazos —La Moixiganga es una danza varonil que en ese sentido puede a veces emparentarse con las exhibiciones de los “castellers” de Valls y Vilafranca—, pero jamás se quejaron.»

També de manera retrospectiva, cal retenir el comentari —ben premonitori, per cert— que Pere Català i Roca va deixar escrit, l’any 1981, en publicar Món Casteller, una obra que ha estat considerada per molts com una mena d’enciclopèdia dels castells i els castellers:

«...el 1948 havien aparegut tres colles que resultarien de signe distint: l’avortada colla reusenca; els “Castellers de Vilafranca”, que anys a venir adquiririen posicions privilegiades en el món casteller; i els “Xiquets d’Aramprunyà”...»²⁷

El Cafè del Nen acull els castellers

Gairebé sense ni adonar-se’n, la colla vilafranquina havia arribat a la fi de la temporada castellera. Noves tongades de castellers s’havien anat incorporant d’ençà de la presentació a Sant Cugat i d’altres ho anirien fent successivament. D’aquesta primera època —i amb el risc de deixar-nos gent en el tinter— coneixem els noms, a més dels que ja hem citat, de: Fèlix Estadella (Feis), Jaume Palau, Joan Boada (Nyanyo), els germans Ramon i Pere Ciuró (coneguts popularment amb l’àlies de Sigró), Fèlix Freixedas (Xedes), Jaume Vinyals (Pastoret), Cosme Milà (igual que al seu germà, se’l coneixia pel renom comú de Parent), Joan Soler Bruna (Astasi), Josep Via (Garrellet), Mallas, Frederic Camí, els germans Pallarès —Ricard (Encantador de serps), Jordi i Manel, més grans d’edat que l’altre germà, l’Enric, del qual ja hem parlat—, Josep Solé Freixa, Joan Domènech, Alejo Fleitas (Canari), Francisco Fernández (Pegaso), Isidro Jiménez, Dimas Garcia, els Fèlix Gil (pare i fill), Manuel Pérez (Pàjaro), Francesc Pérez (Paquico o Cabreta), Emili Cremades (Xurro), Josep Olivella (Peti), Josep Parellada, Albert Soler (Gorristet), Isidor Rubio, Josep Maturana (Tatxes)... Una menció especial per a tot l’estol de canalla i de jovent que va permetre encarar el nou any amb plenes garanties: al costat dels germans Sala i de l’Enric Pallarès, ja mencionats, registrem els noms dels germans Gimenez Ojeda: Antolín, Ramon (Ramonet) i Enrique (Gimenall), als quals també acompanyaren en els inicis, tot i que molt esporàdicament, altres dos germans: Màxim i Manel; també els dels germanastres Miquel Uroz Rubio (Ull de Pop), Leopoldo García Gil (Polo) i Emiliano García Rubio (Garcelló), amb el germà d’aquest darrer: Joan (Juanito); i els dels també germans, Fèlix i Lluís Hill López; alguns d’aquests citats darrerament ja van participar de la sortida a Sabanell. Pel que fa a resultats, no s’havia pogut dur a terme l’actuació a Vilafranca que a l’Oriol li hauria agradat de fer, ni tampoc s’havien pogut complir els objectius —difícils o impensables en les circumstàncies d’aleshores— d’encarar la torre de sis i el quatre de set, que eren la il·lusió de tots. Però s’havien fet mitja dotzena de sortides i això els conferia una certa dosi de confiança de cara a l’avenir. Faltava, també, un lloc on arrecerar-se de cara als mesos d’inactivitat que s’albiraven; però, mica en mica, arribarien solucions, tant per esquivar aquest darrer escull com per solventar les altres mancances esmentades. Ja ho dèiem, anys a venir, a les pàgines del setmanari Tothom (29 ag., 1970):

«A l’hivern, un fet circumstancial ajudà a mantenir el caliu; el popular “Cafè del Nen” obria les portes a la nova colla que allí, en aquell racó tan casteller, trobava l’escalf necessari per a subsistir.»

En el mateix treball també informàvem d’una altra nova prou rellevant:

«Adés es constituí una Junta Directiva integrada per Oriol Rossell, cap de colla; Artur Huguet, secretari; i Valletbò, Sol i Vicenç Cusiné com a assessors tècnics.»²⁸

Força més explícita és la crònica retrospectiva, ja esmentada, de Fèlix Sellarès; vet aquí un nou fragment:

«...con la Romeria llegan los primeros fríos. Hemos vaticinado el fin de la “colla”. Vendrán días inclementes y el frío la disgregará irremisiblemente. Los voluntariosos muchachos, sin la continuidad de los ensayos y el estímulo de las exhibiciones inminentes, orientarán sus ocios por otros derroteros y todo habrá quedado en un conato de “colla”. Cuando llegue el verano tan sólo quedará de ella un simple y fugaz recuerdo.

Llegaron los días de invierno y Vilafranca cerró la vida entre las paredes de sus casas. Habíamos olvidado la “colla” y ya considerábamos cumplidos nuestros presagios, cuando un día nos sorprendió la noticia de que aquella había encontrado un rincón acogedor y sobrevivía felizmente. Descubrir que no había muerto nos produjo inmensa satisfacción y empezamos a confiar en ella. La “colla” había buscado refugio en el Café de “Cal Nen” y el Café de “Cal Nen” no podía negar su hospitalidad a una colla de “castellers” sin dejar de ser el Café de “Cal Nen”.

Metida en el medio ambiente del típico Café, la “colla” tenía que prosperar forzosamente. De todos es sabido que cuantos “castellers” dentro y fuera de Vilafranca han sido, desfilaron siempre por el popular local de la plaza. ¿Quién no recordará por ejemplo con simpatía el éxodo de los viejos “castellers” abandonando en Fiesta Mayor las sobremesas de “cal Quel” para saborear a la sombra de los pórticos, la aromática infusión “made in Nen”?

La colla vivió sin meter ruido en el marco reducido del Café y en el no menos reducido espacio del corredor utilizado para los ensayos. Desafiando al frío y a la meteorología se levantaron en este corredor durante los meses invernales semana tras semana, castillos perfectamente calculados, bajo la dirección del voluntarioso “cap de colla” J. Oriol Rossell y del valioso asesor que constituye el sempiterno aficionado vilafranqués Vicente Cusiné. En este lugar y mientras los elementos más voluntariosos lanzaban aún estentóreos bufidos bajo el peso del castillo en trance de descarga, otro asesor, J. Sol, desbordaba su incontenible entusiasmo en forma de arenga y pronunciaba el consabido “Senyors aquí s’acaba de fer un senyor castell. Aquí s’ha demostrat...”.»

No cal dir que el Cafè del Nen era el mateix que avui dia és encara l’ancestral bar El Coro, dit així perquè l’entresol de l’immoble ha estat, des de l’any 1939, l’estatge social de la més que centenària Societat Coral El Penedès, popularment coneguda com el Coro. I ve a tomb de dir també, en aquest punt, que aquesta entitat va tenir la gentilesa de cedir, gairebé de bon començament, un parell d’estances de la seva seu als castellers, per tal que aquests poguessin reunir-s’hi i guardar les pertinences de la colla, un usdefruit que es va perllongar fins que va arribar el moment del trasllat a cal Figarot, a mitjans dels anys 80, després de l’adquisició d’aquest emblemàtic casalot; també havia aixoplugat el Centre Excursionista Vilafranquí, que fou clausurat, el 1950, per l’«Autoridad competente», per mor del caràcter decididament catalanista dels seus membres. I el «corredor» on s’exercitaven llavors els castellers no és altre que el cèlebre corraló de la part del darrera del Cafè, el que dóna al carrer de la Palma i on s’havien fet molts assaigs durant els primers anys de la colla, molt abans que, per als mesos de més inclemència meteorològica, es pogués disposar de la capella de Sant Joan.²⁹ Finalment, l’al·lusió a cal Quel té un rerafons de remotes remembrances, de quan els Xiquets de Valls o els Nens del Vendrell s’hostatjaven o feien els àpats de Festa Major en aquesta antiga i reputada fonda que era situada a la cantonada del carrer i la plaça del Campanar de la Vila;³⁰ a més, a la posada s’hi respirava afició pels castells i en aquest sentit cal recordar que un dels fills de la casa, en Tonet Solsona, havia estat casteller de la colla de cal Noi-Noi de finals dels anys 20. Una altra anotació sobre els que havien estat alguns dels llocs d’assaig de la colla als seus inicis ens l’aportava el recordat i atlètic casteller Josep Valletbò, en una carta que ens féu arribar, l’octubre del 1987, explicant les seves vivències castelleres:

«...De la meva pròpia actuació dins la Colla et puc dir que, tot i estar treballant a Vilanova des de la tardor de 1947, anant i venint cada dia, no faltava mai —sempre que podia— a les reunions al “Cafè de Cal Nen”, a la plaça de la Verdura, on en un paticorraló interior fèiem les proves, dels pilars i torres; i recordo també que proves semblants les vàrem fer en més d’una ocasió a l’interior de “L’Agrícol”.»³¹

Servar la identitat

Així doncs, els Castellers de Vilafranca tenien el futur ben encarat. Els fruits cobejats no trigarien gaire a arribar i el 1949 esdevindria un any decisiu per a la consolidació de la colla. Per tancar aquest capítol sobre els primers mesos de la novella agrupació ens semblen d’allò més adients les reflexions que ens ofereixen dos vilafranquins de pro. Ambdues foren publicades al programa de la Festa Major de Vilafranca del 1978, quan feia trenta anys de la constitució de la colla, i atorguen al simple fet d’aquesta fundació un valor afegit inqüestionable; i més encara si tenim en compte la complexa situació que es vivia en aquella època grisa de la postguerra gairebé immediata, en la qual l’associacionisme i la llengua pròpia —i ja no diguem el catalanisme— eren tema tabú per al franquisme imperant. És així com les senyes d’identitat, a recer dels castells, van poder mantenir, inviolables, una bona part de la seva vigència.

La primera és de l’enyorat Antoni Sabaté Mill —cronista oficial de la Vilafranca de més de mig segle xx— de qui, per bé que no va escriure massa sobre els castells al llarg de la seva vida, podem constatar que, quan s’hi posava, ho feia amb un toc de distinció digne del més gran dels encomis. El text, entre d’altres consideracions que potser no vénen tant a tomb, diu així:

«...Trenta anys de carregar i descarregar castells sense perdre l’alè bé valen aquesta missa.

D’entrada, el pas de trenta anys vol dir, entre altres coses, que l’enxaneta de l’any quaranta-vuit avui deu parar a “terços” o a “segons”, i amb prou feines; que alguns fundadors, aleshores joveníssims, ara ja no poden tensar el muscle i s’han d’acontentar a mirar-s’ho a peu pla, confortats amb la santa resignació que imposa la inexorable irreversibilitat de la vida. Què hi farem!

En intentar furgar en els records propis, allò que de primer se m’acut és preguntar-me: què diantre succeïa l’any quaranta-vuit a Vilafranca? Esforç inútil: no recordo absolutament res. Sense notes, sense papers i sense llibres,³² la memòria és una escorredora voraç. D’altra banda, penso que no estaria gaire bé que ara, per tal de treure’m la feina de sobre, manllevés dades als protagonistes d’aquella feta, sobretot quan la major part d’ells encara no s’han conhortat de treure’s del tot la faixa.

Una altra pregunta: quina mosca va picar als qui van enarborar la bandera del reclutament? Tothom sap que, trenta anys enrera, qualsevol estornut era capaç de despertar les suspicàcies més imprevisibles en determinats medis oficials. Així i tot, el fet de fundar una colla de xiquets —com a denominació genèrica, prefereixo “xiquets” a “castellers”, per més que els entesos, que tant respecto i admiro, em diguin que pixo, segurament amb raó, fora del test—;³³ deia que fundar a Vilafranca una colla de xiquets en aquell temps —precisament en aquell i no en cap altre— ens hauria de semblar, malgrat tot, la cosa més natural del món. I així ho va ser.

Tret de Valls —i, si voleu, de Tarragona—, no hi ha hagut a Catalunya cap altra població en la qual els xiquets hagin estat tan connaturals a les seves festes populars com la nostra [...] Així les coses, quin recel podia desvetllar en els sicofantes d’aquella hora l’acte fundacional que rememorem? Diria, per bé que no em consti, que fins i tot hi van posar una mica el coll. No crec que sigui passar-se de ratlla pensar que la inspiració de fundar una colla, comptant per endavant amb l’acolliment incondicional del sector més estable de la Vila, fos altra cosa que una manifestació del subconscient col·lectiu. Una apreciació semblant no escatima per res el valor de la iniciativa individual, la qual existí, sens dubte. [...] Eren aquells uns anys de penible crisi d’identitat. El cos social de la Vila se sentia encotillat fins a l’ofec. Tot acte genuí i espontani era inevitablement mediatitzat pel paper segellat. Per a alliberar-se’n, s’havia de recórrer a tota mena de martingales. En aquest aspecte, la creació de la colla castellera va ser, al meu entendre, el primer intent col·lectiu reeixit, en tant que de rel popular. Ben aviat, a l’entorn dels castellers es va congriar una peculiaríssima mitologia de la naturalitat totalment refractària a les falòrnies transcendentalistes que ens volien encolomar. La seva filosofia, d’acord amb el seu estil, podrien haver-la formulat així: “A galet, només hi bevem amb porró”.

Als ulls de molts, la colla es convertí en quelcom més que una colla. No hauria de passar molt de temps perquè aquest joc de les connotacions ocultes agafés una gran difusió. Així és com es complia un altre cop la famosa dita:“foragiteu la naturalitat, i ella retornarà a galop”.

Pel que fa als xiquets, som molts els qui no passem de ser uns pobres consumidors que ens acontentem amb allò que hi ha; som els vilafranquins de bona fe que hem anat seguint a peu dret les actuacions de la nostra colla amb l’ai al cor unes vegades; d’altres amb gran engrescament. Com a cosa nostra, sempre. No hi podem fer més...»

L’altre raonament porta la signatura del propi cap de colla, Oriol Rossell, i esdevé també una bona argumentació, en la línia de la del seu coetani i amic:³⁴

«... Quants records, quantes sensacions se m’apiloten dintre meu quan hom em fa aquesta pregunta: Com varen néixer els Castellers de Vilafranca?

“Llargs i inescrutables són els camins de la Providència” diu la Bíblia. Potser, amb tants altres amics i companys que també pensaven com jo, ja intuíem, sense conèixer-los encara, el significat dels versos del nostre poeta, aquells que parlen de“conservar el nom de cada cosa”. D’alguna manera nosaltres també vèiem que calia conservar les coses, perquè aquestes continuessin tenint el seu nom. No oblideu que llavors, vivíem una època en què la nostra identitat catalana es trobava sota una pressió anorreadora inexorable, i la nostra llengua maltractada fins a límits inversemblants. Els primers anuncis de la colla “Castellers de Vilafranca” sortiren —o no haurien sortit— parlant de “Castillos, Torres y Pilares”.

Pensàvem que, d’acord amb el nostre tarannà penedesenc, fer castells era una mica la nostra manera de fer país, la nostra manera d’expressar l’arrel antiga de la nostra terra. En les nostres xerrades castelleres, quan, dia a dia, anàvem incorporant nova gent, alguns d’ells provinents de la immigració més recent, d’una manera natural i espontània, sense cap consigna d’estricta militància, sorgiren paraules i paraules —velles paraules— que restaven soterrades pel domini de la Lengua Imperial que, vulgues o no, volien imposar-nos. Eren els temps en què don Román de Saavedra, un andalús afincat a Vilafranca, excel·lent persona per cert, amb tota la bona fe del món cantava la nostra Festa Major, entre d’altres, amb aquests versos:

“Gigante y Giganta

¡qué majos que van!

Ya suben, ya suben los mozos de Valls.

...

Suena la dulzaina, ronca el atabal”, en els quals, realment, un queda sorprès de veure-hi el mot Valls i no el de Villapidierna, que hauria estat més escaient, posem per exemple...»

L’escrit, en el qual s’endevina una certa influència «tiburoniana», acabava amb una reflexió que, trenta-cinc anys després, manté encara intacta tota la seva vàlua:

«...darrera tota enyorança, sempre hi ha una renaixença: la Colla de Vilafranca fa castells. La Colla de Vilafranca seguirà fent-los...»

En honor a la veritat, cal dir que no era aquesta la primera vegada que el nostre fundador s’endinsava en el camp del raonament a l’entorn d’aquella aventura castellera que ell mateix havia forjat i conduït. Pocs mesos abans de la seva col·laboració festamajorenca, ja havia deixat escrits uns comentaris en la mateixa línia que els que acabem de reflectir. Vegem-ne un tast:

«D’aquelles primeres vivències dels nostres castellers servo una munió de records i anècdotes —que potser algun dia hauran de restar escrites— moltes de les quals entren de ple en el terreny del que podríem dir-ne la “picaresca castellera”. Als qui en aquella època “tiràvem del carro” ens mancava temps i ulls per “vigilar” que tot evolucionés d’una manera digna i correcta i el mateix passava a les altres colles. Què no ens contarien, si no, de tot això en “Jan” Julivert o bé “el Blanco”, per citar només dos caps de colla de llegenda! En aquells anys, els castellers érem una espècie de “rara avis” que subsistia enmig de l’escarransit i devaluat folklore català de la post-guerra, d’una guerra que si bé va trencar l’esclat casteller que es produí d’ençà el 1932 no va poder acabar amb els castells, per més que havíem d’empassar-nos a contracor aquelles ordres vingudes de terres estranyes que ens imposaven allò de “castillos, torres y pilares” en comptes del tradicional i raonable castells, torres i pilars...»³⁵