Tot i les bones sensacions viscudes a la Festa Major vilafranquina del 1926, els castells, si més no en anys anteriors, tal com hem pogut comprovar, havien tocat fons; i no solament a Vilafranca, sinó a totes les places castelleres de rancior, començant per la de Valls, considerada el bressol casteller per antonomàsia. Durant força anys, s’havia considerat l’any 1932 —quan, a la Festa Major de l’Arboç, la Colla Vella de Valls carrega de nou el quatre de vuit— com el de l’inici de la tan esperada renaixença castellera, però, més modernament, hom considera el 1926 com el punt de partida d’una revifalla que ja no tindria fre i que només la guerra dels anys 1936-39 va poder estroncar momentàniament. La causa primera d’aquell ressorgiment, cal cercar-la en l’aparició d’un parell de colles de nou encuny, a Tarragona i al Vendrell, les quals van esperonar uns Xiquets de Valls que es veurien obligats a superar-se per tal de no perdre l’hegemonia. Els Xiquets de Tarragona van fer la seva primera actuació oficial per Santa Tecla d’aquell any 1926, mentre que tres setmanes després es presentaven, a la vila pròpia, els Nens del Vendrell, per la Fira de Santa Teresa. Començava, així, una nova era per als castells.

Altre cop, el 1927, els Xiquets de Valls no actuen al Sant Joan propi i, en canvi, sí que ho fa la Colla Vella a Vilafranca, al costat d’una altra colla forastera, però no vallenca, anunciada com a Xiquets del Vendrell i amb la pretensió, segons Xavier Güell, d’incentivar la diada de Sant Fèlix: «Era la primera actuació d’una colla vendrellenca a Vilafranca, i a més, la primera ocasió que uns vallencs i uns vendrellencs competien cara a cara».²⁴¹ El vilafranquí Fructidor (30 jul.), arran de l’actuació dels vendrellencs a la seva Festa Major de Santa Anna, no dubtava a afirmar que «Els Nens del Vendrell han rivalitzat amb els Xiquets de Valls fent excel·lents torres i castells». A Vilafranca, els castells gaudiren del privilegi de poder comptar —barrejat entre els espectadors que es van donar cita a la placeta de la Vila— amb la figura del vendrellenc més universal, el mestre Pau Casals; anys a venir, un dels seus compatricis, en Pere Ferrando, va divulgar alguns detalls d’aquesta visita amb la transcripció d’uns evocadors fragments de la biografia que, sobre el músic, va donar a conèixer Elisa Vives de Fàbregas, l’any 1966; vegem-los:

«...Un dia de festa major, a Vilafranca, anà amb el seu amic, el campió mundial de billar de fantasia, Isidre Ribas, a veure el concurs de castellaires. A Pau sempre l’ha entusiasmat aquesta prova de força i de valentia, aquesta herència de raça que passa de pares a fills a les viles de Valls i del Vendrell. Una de les competicions més renyides entre les dues colles té lloc a la festa major de Vilafranca. Per això Casals i Ribas agafaren la tartana i s’hi encaminaren...

A la tarda, quan l’aire acaronava els rostres acalorats, entrava a la parròquia la processó de Sant Fèlix, al compàs de l’orquestra i de les gralles, mentre el drac avançava traient foc i fum enmig l’espetec d’un castell d’artifici i al lluny se sentien els clergues entonant cants gregorians. A Pau Casals li causà una impressió tan profunda que, camí de tornada, mentre “Florian” portava airós la lleugera tartana, quasi no sentia el que li deia Ribas [...] En arribar a casa, agafà paper pautat i començà d’escriure.

El que composava era una sardana de grans dimensions, destinada a ésser interpretada per un conjunt de violoncels».²⁴²

Ferrando ens assabenta encara que Joan Alavedra, amic personal i també biògraf de Casals, apunta que, segons li confessà el mateix mestre, l’obra esmentada «és una glossa de la processó de Sant Fèlix, en la festa major de Vilafranca. S’hi senten les gralles, el Ball de Diables, les “carretilles” —rodes de coets, que giravolten— les campanes, la banda militar, el cant dels capellans, els crits de la gent...»;²⁴³ Enric Casals, germà del compositor, en féu posteriorment una adaptació per a orquestra i la catalogà amb el títol de «La Processó de Sant Fèlix a Vilafranca». També hem de dir que aquesta de la Festa Major del 1927 no va ser, però, la darrera vegada que Pau Casals es féu present a la nostra vila per veure castells, abans de l’esclat de la Guerra del 36; Manuel Benach (a Els Vilafranquins del segle XX) explica que «l'any 1932 Casals vingué altra vegada a Vilafranca per veure els castells de la Festa Major i com sigui que no va poder entrar a la Casade-la-vila per l'aglomeració que hi havia a la plaça s'acontentà veient-los des d'un dels balconets de Cal Farreró»; i encara va tornar, com veurem més endavant, per Sant Fèlix del 1934 —al costat de personalitats senyeres del país, encapçalades pel president de la Generalitat Lluís Companys— i per les Fires de Maig del 1936, quan es va donar el seu nom a l’antic i actual carrer de Sant Bernat.

Ja després de la Festa Major vilafranquina, el vallenc Acció Comarcal (3 set.) apunta que els Xiquets de Valls —segons algunes versions com a colla unificada; segons altres com a Colla Vella, que hauria aplegat les restes de la Nova— es van portar bé: «Els castellers que han actuat en les festes majors de Arbós i Vilafranca, ho han acomplert a gust dels veïns d’aquelles poblacions; car els Xiquets prodigaren castells i pilars de bona execució. Els “tres i quatre de set”, “dos de sis” ordinari i el aixecat per baix, pilars de diverses menes, tots molt nets. En fi, semblava, com si la colla vallenca s’hagués rejovenit...». La Crónica de Valls (3 set.) era una mica més explícita: «En la fiesta mayor de Villafranca celebrada estos días pasados, los Xiquets de Valls han obtenido un gran éxito, levantando, entre otros “castells”, el “tres de set”, el “dos de sis” y el “pilá de cinc”. Han tenido como competidores, una colla de Xiquets del Vendrell. Esta emulación puede estimular a todos para restaurar las proezas de otros tiempos». En canvi, curiosament, El Baix Penedès (3 set.) només parlava dels vallencs: «Han sigut molts els vendrellencs que com cada any, s’han traslladat a les veines viles d’Arbós i Vilafranca [...] Tan a l’una com a l’altre hi lluiren de debò els Xiquets de Valls, quines colles fusionades donaren alguns castells notables fets amb mestria i serenitat denotada d’haver emprés el camí d’una regeneració que celebrem persisteixi».²⁴⁴

El mateix dia de Sant Fèlix, J. Valero i Ribas, a Panadés Republicano (30 ag.), es mostrava exultant pel fet que els vendrellencs haguessin reeixit en l’aventura castellera iniciada l’any anterior: «Els vendrellencs s’han llançat als fets sense bo i passar per les paraules, i aquest procediment és el que obra i resol els miracles més inversemblants. Ells s’han sentit amb prou pit i sobretot amb prou ànima, i han creat una colla de castellers —“Els nens del Vendrell”— amb un nom ben trobat i ben apropiat, encara que hi formin part pares de família forts i lleugers i avis reconsagrats que encara guarden la bilió de la seva jovenesa i el cor sempre jove. I creieu que, per fer només mig any que se han posat a la feina, fa bo veure els esbelts castells i segurs pilans que carreguen ajudats pels seus peus de plata i les seves ales de delit», i. tot seguit, es preguntava: «¿Ens aprofitarem els vilafranquins del generós exemple dels vendrellencs? Déu ho fassi i els nostres cors també, però quan més aviat millor»,²⁴⁵ un comentari que traspua un evident desig vilafranquí d’anar de dret cap a la creació d’una colla pròpia. L’Abella d’Or a Vilafranca, any 1927 (obsequi de l’Acadèmia Mercantil Miró vilafranquina) indicava, no podia ser d’altra manera, que «la processó surt de la casa del prohom Jaume Valero».

Al seu torn, Acció (3 set.), en una minsa crònica de «la festa major», expressava que «L’entrada de l’Ajuntament a la Basílica per assistir a l’Ofici prengué més brillantor que altres anys. Els Xiquets aixecaren tres pilans» i també que «Al migdia, els Xiquets de Valls, per tal de quedar bé davant la colla que vingué del Vendrell, feren bons castells. No precisament els que feien en l’edat d’or dels Xiquets, però Déu n’hi do». El cas és que els vendrellencs —citats a Panadés Republicano (8 set) com «la colla de castellers del Vendrell» — degueren ser ben rebuts a casa nostra, però Vilafranca no podia oblidar la seva natural inclinació envers els vallencs, tal com denoten els comentaris publicats a Acció (en el mateix número indicat) sobre l’acomiadament entusiasta que se’ls dispensà: «Una nota molt agradable i emocionant va ésser el comiat que es dedicà als Xiquets de Valls la nit del 31. Se’ls regalà una cíndria d’honor i des del cafè del Nen a so de gralles i tabal foren acompanyats fins a la plaça Llorenç on els esperava el camió que els havia de conduir a Valls. En el moment d’arrencar l’auto varen engegar-se crits de Visca Valls, Vilafranca, Visquen els Xiquets de Valls, etc. Un públic molt nombrós i entusiasta presencià aquest acte tan simpàtic com espontani».

A La Gaseta de Vilafranca (30 set.) hi trobem un article del convilatà Antoni Guasch que duu per títol: «Els Xiquets de Valls i la rabassa morta», en el qual fa una ocurrent comparació sobre les dificultats amb què es trobava la pagesia (el contracte de la «rabassa morta» ja feia temps que anava de baixa) i el declivi dels castellers; evidentment, no es mostra ni tan falaguer ni tan exultant com el col·lega d’Acció, atès que «Ni els Xiquets de Valls ni la rabassa morta, coses penedesenques a tot ser-ho, que han informat i donat vida pròpia a la nostra Comarca durant el segle XIX, tenen avui —serà atrevit de dir-ho?— vitalitat pròpia.

Els guardem els Xiquets cada any per la Festa Major com una relíquia del passat, com un número per a ensenyar als forasters i que —amb tot i que el sabem anacrònic— encara ens fa espurnejar els ulls als bons vilafranquins...»; és interessant el repàs crític que fa, més endavant, de la premsa vilafranquina de l’època: «...ni Fructidor ni Panadés Republicano que fan olor d’aiguardent, ni Acció que en fa d’aigua del Carme, ni Regeneració on s’olora la cazalla, cap d’ells defensa el pagès. Sols La Terra, mal escrita i pitjor intencionada, és un portaveu dels rabassers...»; i, al final de l’escrit, es mostra decididament concloent: «...mentre no morin les ambicions i no caigui la bena dels ulls dels uns i dels altres, no hi ha res a fer.

I mentrestant els Xiquets de Valls faran pilars de quatre i els rabassers demanaran millores imaginàries».²⁴⁶

El preuat artista vilanoví Enric Cristòfor Ricart — autor de l’estampa i de la portada del programa de la Festa Major de Vilafranca del 1944 — va escriure, en un carnet de notes, les seves vivències sobre la nostra festa del 1927; n’oferim uns fragments que fan referència a l’Entrada de Sant Fèlix a la basílica: «El 30 a Vilafranca per veure la imponent entrada de la processó de Sant Fèlix. Aquest meravellós espectacle és el plat fort de la festa major i la festa major de Vilafranca deu ser la millor de totes les que es fan a Catalunya. La plaça de la basílica molt abans de l’hora d’entrar la processó està plena. Quan entra el Drac a fer-se camí lliure amb la seva paraula de foc l’immensa plaça està atapeïda. Hi deu fer cap mig Penedès. Segueix el monstre l’elegant àguila, orgull merescudíssim dels vilafranquins. Després els gegants, revingudets però simpàtics. Amb tot això, tres torres de xiquets de Valls, de quatre, una enfront del portal de la basílica i les altres a banda i banda [...] N’havem tornat tan engrescats que ja voldríem que es poguessin escursar aquests 365 dies que haurem d’esperar-nos per a tornar a tenir un lloc, per esquifit que fos, a la finestra de la clàssica taverna vilafranquina de cal Noi Noi...»

Ja entrats al 1928, cal consignar l’anècdota d’uns castells incipients aixecats per membres del Centre Excursionista Vilafranquí, el 6 de maig, a l’«Aplec dels excursionistes del Penedès a Olèrdola», que aplegà gent de Vilanova i la Geltrú, Sant Pere de Ribes, Capellades i Gelida, a més dels vilafranquins, a redós d’aquelles muralles mil·lenàries; «En acabat (el dinar) els de Vilafranca alçaren uns castells de xiquets de Valls al so del flabiol, en obsequi de llurs companys...».²⁴⁷

Castells al vilafranquí carrer de Sant Bernat

Un nou plany enregistrem a la premsa vallenca a les envistes del Sant Joan del 1928. Acció Comarcal (23 juny) ho expressa així: «Vilafranca, Arbós, Vilanova... poden infondre optimisme i coratge als nostres “Xiquets”. En canvi, Valls, breçol de la seva quitxalla “enxanetaire”, té de plorar-ne tota l’absència, en la Diada de la seua festa major! Quina decepció!».²⁴⁸ Abans, però, de venir per Sant Fèlix, els Xiquets de Valls foren contractats per actuar a Vilafranca en una festa de carrer, concretament la del carrer de Sant Bernat, el diumenge 8 de juliol. El dia abans, de nou Acció Comarcal donava la notícia, alhora que insistia en la necessitat de prendre model dels vilafranquins: «Demà. la colla de “Xiquets de Valls”, es traslladarà a Vilafranca del Penedès, per tal de pendre part a unes festes que s’hi celebraran. Cal que els vallencs en prenguem exemple».²⁴⁹ Dies després. la Crónica de Valls (14 jul.) es referia a la sortida, tot indicant només que «Reunidos en el Bar Bota, el domingo pasado nuestros “castellers” partieron a primera hora de la mañana para Villafranca, para tomar parte en la popular fiesta de la calle de S. Bernardo».²⁵⁰

S’edità un programa (il·lustrat amb la coneguda fotografia vuitcentista d’un tres de set net, amb el Drac i els Gegants) que informava dels diversos actes, dels qual destaquem: «...A las 9, llegada de los xiquets de valls, pasada por la villa y primeros castells y torres en la calle [...] A las 11 y media: reparto de bonos a veinte pobres (qui deuria fer la tria?, ens preguntem) y castells y torres en la calle [...] A las 12 y media: Los xiquets se dirigirán a la Casa de la Villa, frente la cual levantarán una vez más sus atrevidos castells y torres. Seguidamente, en el Bar “Grop Nou”, de Ramón Prats, se celebrará un espléndido banquete de carácter íntimo en obsequio de los Xiquets de Valls». Aquests van fer jornada intensiva, atès que, a la tarda: «A las 3: castells y torres en la calle. Seguidamente los Xiquets recorrerán la población, ejecutando los mismos números en diferentes sitios [...] A las 8: los bravos Xiquets se despedirán de Vilafranca efectuando de nuevo en la calle de San Bernardo sus últimos y arriesgados castells y torres...» (i de pilars també n’hi deuria haver, no?; no s’entén aquesta insistència a deixar d’anomenar-los al llarg de tot el text); cal que retinguem la referència al bar «Grop Nou», perquè no serà pas aquesta l’única ocasió que en parlarem.

Tot i que no fan esment dels castells realitzats (malgrat que coneixem una fotografia que reporta un quatre de sis al mateix carrer), algunes cròniques locals es feren ressò de la presència dels Xiquets a Vilafranca, aquell segon diumenge de juliol. Per començar, a Quaderns Mensuals d’Acció (31 jul.), hom expressava que «Per la festa del carrer de Sant Bernat, que tant de tro va fer, vàrem veure que els Xiquets de Valls anaven correctament uniformats, amb llurs vestits propis, la qual cosa, a més de ser una bella nota de color, demostrava un desig de rehabilitar els atrevits castells que sovint semblaven un munt de roba d’encants. Aquell dia presentaren una aparença polícrom d’un pantejant campanar de Gaudí. Naturalment aquesta renovació és obra i efecte d’uns quants que volen donar a les coses i tradicions del Penedès tota la llur força i puresa. És obra d’aquests que s’interessen pel folklore penedesenc, ja escrivint llibres sobre aquestes matèries, ja parant castells, ja predicant adesiara per la més fidel conservació de les nostres dances populars. Això que s’ha aconseguit en la indumentària dels Xiquets de Valls, s’hauria d’obtenir en la indumentària, en les tonades i en l’autèntica performança de totes les danses».²⁵¹ Aquesta uniformitat en la indumentària, la vam trobar refrendada, ja fa anys, en unes «Enraonies» que algú —que signava, de manera incògnita, com «Xex»— feia al setmanari Acció (21 jul.), en les quals s’hi diu textualment: «sols i lliures ens semblaven (portaven camisa vermella) com una flama ingent que s’enlairés espai amunt».²⁵² De fet, tot i que aquesta era la primera vegada que els Xiquets es presentaven, a Vilafranca, amb camisa d’un sol color, cal dir que ja havien anat uniformats a la sortida que feren, el 5 de febrer del mateix any, al Masnou.²⁵³

És interessant, per tal de conèixer els intringulis d’aquesta festa, conèixer el testimoni d’una veïna del carrer, aportat per Pere Ferrando: «...El cop d’efecte de les festes del carrer de Sant Bernat d’aquell 1928, doncs, van ser els castells. Segons testimoni d’Anna Palau, de la llibreria que actualment és a l’esmentat carrer, Josep Cusiné es va encarregar de fer venir els castellers vallencs. Segons comenta l’Anna, els components de la colla foren hostatjats per les cases, on els donaven una mica de sopar, ja que molts castellers es van quedar a ballar a la nit, i es van quedar a dormir en alguna casa, per marxar l’endemà, de bon matí, cap a Valls».²⁵⁴ Sobre l’oportunitat de fer venir els castellers vallencs en una data distinta de la de la Festa Major, hi hagué, a la nostra Senyora Vila, disparitat d’opinions. D’una banda, des de La Gaseta de Vilafranca (15 jul.) algú ho celebrava com un encert, perquè «El carrer de Sant Bernat és una cosa viva i palpitant. Hi ha harmonia, disciplina i humor. Sense això, no haurien vingut els castellers abans de la festa major»;²⁵⁵ en canvi, des del reflexiu Acció (15 jul.), es posicionaven en sentit contrari: «Els Xiquets de Valls vénen grans a una festa de carrer, i no perquè siguin un element festiu de massa lluïment —homes en calçotets i mànigues de camisa—, sinó perquè ells i la festa major formen un cos indivisible. Fer servir els Xiquets per altra cosa que no sigui la festa major em sembla l’alteració d’un bon ordre establert pels anys i per l’aquiescència unànime dels vilafranquins. Per la festa major els Xiquets són tol·lerats i fins i tot admirats per la gent menys tradicionalista —no al·ludeixo pas als tradicionalistes en política—. Fora de la festa major, els mateixos que ara els tenen incondicional estima i els ajuden amb llur diner i amb llur espatlles, els arribarien a trobar escadussers. I això passa per la raó que dèiem: cada festa té les seves pròpies característiques»;²⁵⁶ fem remarca, en aquest punt, des d’un punt de vista estrictament localista, de la importància que mereix la prestació d’aquests vilafranquins que ajudaven els Xiquets «amb llur espatlles».

Uns «combinats» Valls-Vilafranca

Fructidor (28 jul., 1928) publica «El pilà de sis», un treball literari del dramaturg vendrellenc Ramon Ramon i Vidales (1858-1916). Unes setmanes després, els Xiquets de Valls tornarien a Vilafranca per a actuar per la Festa Major. L’Abella d’Or a Vilafranca, any 1928 (obsequi de la Casa Pau Miró, agents d’assegurances vilafranquins) donava compte —text i partitura inclosos— de la sardana «vilafranca», de la prolífica Maria Dolors Calvet, amb un contingut simpàtic que comença amb l’enamorament entre el Drac vilafranquí i la Mulassa vilanovina; més endavant, trobem aquest altre fragment:

«Cercolets, panderets, les gitanes, allà va l’aligot pel carrer de la Cort, ball de nans, els xiquets, figuetaires, gegants i drac devant de tot.

L’entrada a l’església bo és de mirar, dos pilans aixequen els xiquets, els diables van tirant cohets, tots a l’hora se’ls acut ballar.

La sardana, nostra dança, és un ball de germanor, de les dances de la terra, la sardana és la millor».

Des de Valls, Acció Comarcal (25 ag.) deixava constància que «Tampoc en la típica festa major que la ciutat de Vilafranca del Penedès celebra duran els dies 29, 30 i 31 d’agost, hi manquen els tradicionals Xiquets», tot anunciant, alhora, que «Per part dels castellers hi ha verdader entusiasme en fer el quatre i el tres de set, el dos de sis i el pilà de cinc»;²⁵⁷ aquesta actuació —la millor que podien oferir aleshores— la veiem refrendada a La Crónica de Valls (1 set): «el “tres de set, el pilá de cinc y el tres de sis aixecat per baix”, todos muy esbeltos y robustos»,²⁵⁸ i també a La Gaseta de Vilafranca (15 set.), en l’apartat diorama (Novetats de la Festa Major d’enguany), signat per pere: «Els “tres de set” i els “quatre de set”, sense caure»; en la mateixa gasetilla també es destacava la presència d’elements vilafranquins en els castells vallencs, amb l’expressió: «Els “combinados” Valls-Vilafranca davant Câ la Vila», mentre que Acció (7 set.), després de preguntar-se: «I els Xiquets de Valls? No dèieu que eren en plena davallada els castellers i els aficionats?», incidia en el fet que, després de l’actuació dels vallencs al carrer de Sant Bernat, ja havien començat uns tímids assaigs al pati del bar «Grop Nou», més conegut popularment com a cal Noi-Noi: «Doncs enguany s’ha demostrat el contrari. Hem vist castells ben parats pels de Valls i els de Vilafranca. Llàstima d’aquell pilà de cinc del darrer dia que s’aguantà al balcó de la casa de la Vila! I llàstima també que els nostres castellers amb esqueneta de seixanta quilos, no poguessin lluir l’habilitat que havien aconseguit durant les nits d’assaig a Cal Noi-Noi!».²⁵⁹

De fet, aquesta activitat castellera en el si de l’afició vilafranquina ja havia estat anunciada, des de Barcelona, a les envistes de la nostra Festa Major; així, a El Dia Gráfico (16 ag.) hi veiem reflectida «La Colla de Xiquets Villafranqueses», tot manifestant el redactor de la notícia que «Hay grandísimo interés en que llegue el momento de apreciar la pericia de un gran número de villafranqueses que se proponen en estos días de fiesta (mayor) levantar los célebres “castells” y “pilans” al estilo de los famosos “Xiquets de Valls”. Figuran en el grupo local muchos aficionados y admiradores de este ejercicio, entre los cuales los hay de nuestra aristocracia, lo que aumenta la simpatía para ese espectáculo. Los ensayos que llevan hechos dan la sensación de gran seguridad».²⁶⁰ Tampoc no ens podem estar, perquè ve a tomb, de reproduir uns fragments de la «Crònica» de Festa Major, en vers, que La Gaseta de Vilafranca publicava l’endemà mateix de la diada de Sant Fèlix:

«Vestint sotana negra, la palma en una mà,

Sant Fèlix se’ns apropa com un bon capellà.

Em duu focs d’artifici, focs d’artifici i balls i una morterada amb els Xiquets de Valls.

El dia abans, tronada;

castells a l’endemà i noies forasteres que vénen a ballâ.

[...]

I si els Xiquets fan torres més bones que l’altre any;

i si els Xiquets fan torres castells i espadats, i si els nois de la vila els fan tan ben parats...»

La colla de «Cal Noi-Noi»

Hem pogut comprovar com, en els anys precedents, la delera per constitur una colla pròpia a Vilafranca ja havia aflorat més d’una vegada. De fet, com indica Xavier Güell, «ja s’havia plantejat a la seva premsa feia just una dècada abans de l’anada a Montjuïc —“per ajudar als de Valls i. en el seu dia, anar pel seu compte”—,²⁶¹ en veure que els vallencs només podien completar amb prou feina construccions de sis pisos».²⁶² Ara, ben entrats al 1929 i al cap de gairebé deu anys d’aquella pensada, només faltava l’exemple dels vendrellencs per acabar d’encebar la il·lusió. I així, El Heraldo del Panadés (8 juny) era el primer a donar la notícia: «Varios amantes villafranqueses de las danzas populares del Panadés estan ensayando los “Xiquets de Valls” con sus torres y castillos, presentándose en público en la fiesta de San Juan»,²⁶³ una afirmació, aquesta darrera, certament agosarada, perquè l’anunciat debut encara trigaria uns mesos a concretar-se.

Uns dies després, Panadés Republicano (15 juny), amb el títol —que no ens sembla gaire casteller, per cert, tot i que podia ser habitual aleshores— de «Penya Els Castellers», anunciava que «Un grup d’entusiastes amics han constituït aquesta Penya a Vilafranca, quin principal objecte és fomentar l’afició als atrevits castells i torres que tan de nom han donat i han popularitzat els braus “Xiquets de Valls”.

Hem tingut ocasió de presenciar alguns dels seus castells i hem també apreciat els extraordinaris avenços que en pocs dies ha fet aquesta simpàtica Penya, formada per una cinquantena de castellers entre petits i grans.

Tots els dimarts i dissabtes, a les ordres del conegut Bellera, de la “colla vella” dels “Xiquets de Valls”, i amb l’ajuda dels entusiastes i ferms puntals “Ton Maó”, el Quico Graells, els Cusiners, En Solsona, el Peret Canonga, en Galofrè i molts de altres impossible ara de recordar, aquesta Penya actúa al pati del popular Bar Grop Nou, del carrer de Sant Bernat, essent extraordinària la concurrència que hi acudeix a les nits dels dissabtes, per prendre-hi part també en aquest dia les mateixes típiques gralles que durant els dies de la Festa Major acompanyen pels nostres carrers els autèntics “Xiquets de Valls”.

No cal dir que alentem als amics i els desitgem molts èxits en la seva empresa».²⁶⁴

El susdit Bar Grop Nou —a l’antiga taverna de Cal Noi-Noi (que més tard formaria part del Museu de Vilafranca), ubicada a l’antic palau reial vilafranquí— el regentava Ramon Prats i Mateu i tenia entrada pel carrer de Sant Bernat. Sobre la procedència del segon dels noms esmentats, llegim a Quaderns il·lustrats Penedès (núm 1, octubre 1934) que «Noi-Noi, és el nom del taverner que fa anys va ésser el senyor del Palau», i també que «Avui aquesta casa —palau de reis o convent de frares— és encara un bodegó amb tot l’apassionament romàntic que embolcalla la mort d’un gran rei català, amb els dringaments de copes i les esfilagarsades cançons de taverna...».

L’amic Pere Ferrando, en el seu llibre Cent anys de castells (1876-1976) fa un estudi minuciós del devenir d’aquesta Penya i identifica, no solament gairebé tots els castellers citats, sinó que n’inclou d’altres que estaven —o podrien estar-hi— vinculats directament. Així, sabem que el tal Bellera (o Ballera, segons altres fonts) no era altre que el vallenc Francesc Sanromà i Español; que el motiu de Ton Maó corresponia al vilafranquí Antoni Bolet i Rafecas; i que també eren convilatans nostres en Francesc —Quico — Graells i Ràfols, l’Antoni —Tonet — Solsona i Ferrer, en Joan Galofrè i Tomàs, en Pere Joan Güell i Juliachs —Peret Canonge—²⁶⁵ i els Cusiners, pare i fill, és a dir, Josep Cusiné i Esclassans i Vicenç Cusiné i Martí. A banda d’aquests, cal parlar també, com a pressumptes integrants del grup, de Ramon Avià i Comas; dels Rates, com eren coneguts popularment els germans Salvador i Joan Bové i Cañellas, de cal Rata; d’Enric Cortés i Riera, el Francès; de Josep Durich i Montserrat; de Joan Gibert i Forés, Janet; de Ramon Roig i Llaurador, Arengadetes; de Josep Sol i Ignacio i el seu fill, Joan Sol i Rovira; i de Jaume Valero i Ribas. De tots ells, en una tasca de recerca francament encomiable, se’n pot trobar exhaustiva referència —amb fotografies de la major part, incloses— a la font esmentada. Per completar la relació, podríem afegir-hi un altre element que sabem que era un contertulià assidu a les reunions de cal Noi-Noi: el també vilafranquí Josep Santacana i Casas, forner d’ofici i conegut popularment com el Curtots; ell ens havia fet menció del bon ambient de joventut que es respirava a la taverna de l’antic palau Reial i també del fet que, tal volta, aquella experiència no es va arribar a prendre amb tota la seriositat que l’afer requeria. Per cert, i ja que hem anomenat el Ton Maó, creiem que paga la pena d’inserir aquí els versos que Lluís Solsona li dedicà en ocasió de la seva mort, esdevinguda el 1957; porten per títol: «El mocador del Ton Maó, Cap de la primera colla castellera vilafranquina (any 1926 —sic per 1929 —)»:

«Brises de castells novells, aires de colles novelles, oregen el Penedès, desvetllant les consciències dels castellers i afecció occits per la decadència d’aquells castells que van ser orgull de la nostra terra.

L’any mil nou-cents vint-i-sis, un vespre de primavera, a la taverna del Noi-Noi, el Maó llançà la idea:

“quantes espatlles tenim?, buscarem bons enxanetes, de pinya no en mancarà,

Sant Fèlix estarà alerta!”.

El Ton Maó va al davant,

Tot i que no el vam conèixer, un gran casteller va ser, des dels peus fins a la testa:

“seguiu-me vilafranquins, la nostra plaça és la reina”,

Al Vendrell i Tarragona assagen colles novelles.

Porta mocador vermell de dignitat castellera.

Ni que es mori el deixarà.

Serà mortalla i senyera.

El Maó va ser enterrat amb el seu mocador ensenya.

Com un faraó eximi de l’essència castellera.»²⁶⁶

Reprenem el fil de la crònica dels novells castellers vilafranquins per dir que, segons veiem a Panadés Republicano (2 ag.) «La “Penya Els Castellers” de esta villa ya no efectúa sus ensayos en el patio del “Bar Grop Nou”, de la calle S. Bernardo; habiéndose trasladado a los expléndidos jardines del Tívoli»; hem de creure que aquest trasllat de la colla obeïa al fet de cercar un lloc més ampli i obert on assajar, tot aprofitant la fresca dels capvespres agostencs. Això no obstant, per la Festa Major d’aquell any 1929, sembla com si se n’hagués perdut el rastre, si fem cas del final del comentari que trobem a Fructidor (7 set.), sota el títol de «Barreja»: «Enguany els Xiquets de Valls com ja fa alguns anys, ens han mostrat que estan en plena davallada, fent-nos enyorar els magnífics castells de vuit, ferms, incommovibles, i els esbels pilars de sis, rígits com una antena, Ara en prous esforços no s’ha pogut contemplar els tres de set, el pilar de cinc s’ha fet justet, el de quatre no pot arribar a terme seguint un trajecte curt, i la torre de set (entenem que es refereix a la de sis) tingué d’ésser apuntalada per una crossa interior. Aquesta baixada no ha sigut observada per ningú al objecte d’impedir la seva total desfiguració dels “braus xiquets”.

Es precís fer als caps de colla una amical reconvenció al fi d’unir els elements dispersos que estan entre la colla vella i la nova i constituir-ne una de sola, exercitant-se durant l’any de la feina de casteller i no fer-ho a correcuita i en l’hora peremptoria dels compromisos.

I ara que parlem de xiquets ¿Que s’han fet dels castellers de vila que no s’els ha vist enlloc? ¡Potser un altre any!».

D’explicacions, creiem que només n’hi pot haver una: que potser no es veien encara prou preparats i no volien exposar-se al ridícul davant dels xiquets vallencs de la Colla Vella (de fet, segons opinions contrastades, l’única existent aleshores), que era la contractada. D’altra banda, sembla que l’ambient tampoc no era massa propici si fem cas del comentari de Panadés Republicano (31 ag.): «Minven els balls, calen ja injeccions als xiquets...»; d’aquesta Festa Major també es conserva una filmació que va ser inclosa en el video «Els castells d’una plaça. Una plaça per als castells», realitzat per Vilafranca TV, l’any 1999, a cura de Jaume Grau, en el qual apareixen alguns dels castells esmentats.

Sí que actuarien, però, els nostres convilatans, al cap d’unes poques setmanes, en la celebració del 25 è aniversari de la Societat La Principal, és a dir, el Casal. Fou la presentació, diguem-ne oficial, d’aquells qui, des d’aquelles dates serien coneguts com a Castellers de Vilafranca, obviant, així, aquella denominació poc reeixida de Penya. La festa fou un dimarts, 24 de setembre, diada de la Mercè, i al programa —que transcriu Panadés Republicano (21 set.)— hi llegim: «El matí, les gralles, els Castellers de nostra vila i la Banda del Regiment d’Almansa recorreran els carrers i a les 12 del migdia la Banda donarà un escollit Concert Vermouth [...] A dos quarts de cinc, els Castellers de Vilafranca aixecaran a la terraça els seus ardits castells i torres».

Passada la festa, els comentaris de la premsa local s’entesten a destacar els ajuts foranis que s’havien pogut detectar en la nounada agrupació (a càrrec, segurament, d’elements de la Vella de Valls, com és fàcil de deduir), més que no pas els castells realitzats: Acció (28 set.) expressava que «Els “castellers” anunciats com de Vilafranca resultaren un bon tros mixtificats. Però amb tot, tinguérem castells com si fóssim en plena festa major», mentre que La Gaseta de Vilafranca (1 oct.) confirmava que hi va haver «Castells i torres per una colla quasi-local». Força més interessant resulta el report que fa Panadés Republicano (28 set.), perquè posa l’accent en el nom de la colla i encapçala un dels apartats de la informació de «Les noces d’argent de la Principal» amb el títol «Castellers de Vilafranca», i continua així: «Tractant-se de la Festa Major del Casal, no podia faltar-hi aquesta nova agrupació d’aficionats nostres, que feu la seva primera exhibició el dia 24, aixecant atrevits castells i torres al migdia devant de la societat i recorrent durant el dia els carrers de la vila, essent arreu aplaudits i donant a l’ensems una nota típica de festa major vilafranquina».

Amb aquesta primera i única actuació finiria la singladura d’aquella novella agrupació que ha passat a la història com a «colla de cal Noi-Noi», per recordar que havia fet els seus primers passos, precisament, al pati de l’antiga taverna que duia aquest nom, ben bé al bell mig del rovell de l’ou vilafranquí. Diversos estudiosos del fet casteller coincideixen a assenyalar que la causa principal de la seva desaparició cal cercar-la en les pròpies dissensions internes que s’hi produiren, en coincidir-hi partidaris vilatans de les dues colles vallenques, que mai no es van acabar d’avenir. Xavier Güell opina que «els avatars dels Xiquets de Valls van condicionar el fer i la fi del projecte col·lectiu dels aficionats de la Senyora Vila del mateix període (es refereix al de 1927-29). Recordem que els vilafranquins van anar a una aquells anys. Oblidant si abans del 1927 havien estat partidaris de la Colla Vella o de la Colla Nova. Aconseguint lloc d’assaig i camises pròpies. I arribant a presentar la colla, el setembre del 1929, que durant dues temporades havien somniat plegats. Tota una feinada que se’n va anar en orris tot just va retornar la dualitat de colles a Valls». Per acabar-ho d’adobar, segons reporta la Gaseta de Vilafranca (agost 1930), el divendres, 4 de juliol «Per ordre governativa és tancat el Cafè cantant de Cal Noi-Noi. Desolació a la plaça de Jaume I».²⁶⁷ Desconeixem si aquesta desolació es va encomanar als castellers i/o si la clausura del local va influir en el cessament de les seves activitats. El cas és, certament, que haurien de passar gairebé dos decennis per tal que Vilafranca pogués gaudir d’una colla castellera plenament consolidada.

Castellers uniformats

Ja hem vist com els Xiquets de Valls que es presentaren, l’any 28, a la festa del carrer vilafranquí de Sant Bernat, ho feren correctament uniformats, tot seguint la moda que, segons tots els indicis, ja havien posat en pràctica tant els Nens del Vendrell com els Xiquets de Tarragona, l’any anterior. Entrats ja al 1929, els Xiquets de Valls van ser convidats a participar en una mostra folklòrica que tingué lloc, els dies 4 i 11 d’agost, al Poble Espanyol de Montjuïc, en el marc de l’Exposició Internacional de Barcelona d’aquell any i que fou pensada amb la volença —com diu Xavier Güell— de «mostrar una part del tipisme de les festes majors del país».²⁶⁸ En el comitè de direcció hi figuraven destacats elements vilafranquins, entre els quals el Mestre Bové i Manuel Alvarez, aleshores regidor de l’Ajuntament barceloní, i això explicaria que en la parada hi participessin, a més, el nostre Drac, amb els Gegants, el Ball de les Gitanes i el de Cercolets, tots de Vilafranca; i també s’afegirien uns quants vilafranquins —d’aquells que ja assajaven al Tívoli— als Xiquets vinguts des de l’Alt Camp; ho explicita Acció (17 ag.) en comentar que «Durant els dies d’exhibició al Poble Espanyol de l’Exposició de Barcelona de diversos balls i danses de la nostra Festa Major, han estat molts els vilafranquins que hi han fet acte de presència. Principalment els castellers han anat acompanyats tostemps per molts dels nostres aficionats i per alguns dels elements de la colla vilafranquina que fa dies que es ve entrenant»

Ramon Tondo, el Gravat de Rabassó, era llavors, com ja sabem, el cap de colla dels vallencs i es va trobar amb la dificultat de poder portar un grup de castellers suficient com per plantar el castell de set, que era el màxim al qual podien aspirar. Ho explica l’escriptor vallenc Pere Mialet i Rabadà en un conegut article que titula «Un esport de la Terra. Els Xiquets de Valls», publicat a La Publicitat (8 ag.) i del qual se’n feren ressò altres diversos mitjans de l’època;²⁶⁹ retenim que «La colla era composta de gent de Valls amb acompanyament d’alguns elements de Vilafranca / Aquestes dues poblacions són les úniques que actualment compten amb veritables castellers. Altres pobles del Penedès i del Camp, amb el nom de Xiquets de Valls, escampen per festes majors colles d’aficionats de poca solvència castellera». Ens sobta, però, aquest menysteniment que fa, de manera velada, de les colles de Tarragona i el Vendrell i, en canvi, la lloa cap als neòfits vilafranquins; més si tenim en compte que en un altre dels seus articles: «Del folklore català: els «castells al CAMP I AL penedès», publicat l’any següent al setmanari barceloní Mirador (6 -XI -1930), no s’està de dir —i ens sona a rectificació— que «Actualment, Valls, Vilafranca, Tarragona i Vendrell són els quatre focus principals de l’afició castellera. A la primera i a les dues darreres d’aquestes poblacions existeixen colles de castellers professionals. A Vilafranca només hi ha aficionats a aquest singular esport. No obstant això, Vilafranca i Valls mantenen relacions d’una admirable cordialitat i s’ajuden mútuament, formant així una mena de nucli casteller en pugna amb un altre grup format pels vendrellencs i els tarragonins...».²⁷⁰ Tornant al primer dels dos articles esmentats d’en Mialet, afegirem que també fa constar que «Amb 31 castellers no és possible de fer el “tres” y menys el “quatre” de set»; en bona lògica, doncs, aquell dia, al Poble Espanyol de Barcelona, no van passar de fer castells de sis (dues fotografies documenten els tres i quatre de sis).

Com és natural, una part dels membres de la colla que s’hi desplaçaren disposava de camisa vermella, però calia comprar-ne més per tal d’abillar la resta de castellers i acompanyants. Donem la paraula a Fèlix Cusiné i Martí per tal que ens expliqui com es va solventar aquella situació: «... Ramon de Rabassó, com a cap de colla, va ésser convocat a Barcelona [...] i no trobant el suport necessari a Valls [...] va recorre a Vilafranca. No va mancar-hi la nostra ajuda en tots els aspectes...».²⁷¹ També s’hi referia, amb més detall, l’Emili Miró, uns anys després: «... la Colla Vella dels Xiquets de Valls [...] va ésser contractada per fer tres dies de castells al Poble Espanyol. Ell, per tal de fer bona impressió, va tenir la idea que tots hi anessin amb camisa vermella. La idea era bona però la part econòmica dolenta. Llavors es recordarà dels bons amics que tenia a Vilafranca. Efectivament, fou la família Cusiné que li preguntà què havia de menester i ell va contestar que volia fer cinquanta camises i costaven a raó d’un duro cada una. Foren deixats els 50 duros amb bona voluntat i també restituïts amb molt d’agraïment en tornar de fer els castells a Barcelona».²⁷² El mateix Fèlix Cusiné, suara al·ludit, afegiria en el seu comentari que «era tant l’agraïment d’en Rabassó a Vilafranca, que va voler que’l representant de la seva colla en el Jurat del primer Concurs de Castells a Tarragona l’any 1932, fos el meu pare».

Un cop exposat tot aquest intringulis, l’amic Xavier Güell es fa, amb encert, aquesta pregunta: «Però tota la roba de Josep Cusiné va anar a parar a Valls?» i afegeix: «Recordem que alguns vilafranquins també la van dur a Montjuïc [...] algunes peces van restar en mans vilafranquines per quan s’esqueiés ajudar de nou als Xiquets de Valls. Però sobretot perquè les portessin els membres de la colla que la família Cusiné i d’altres estaven gestant d’ençà del 1928»; alguns testimonis de l’època indiquen que el color de les noves camises era el rosat —o un granat pàlid, segons una de les fonts— i, per això, el mateix Güell assenyala, més endavant, que «La reivindicació del color rosat per dues colles vilafranquines posteriors, refiant-se del testimoni d’alguns que les van dur, confirmen que els “Castellers de Vilafranca” de Cal Noi-Noi van vestir camises rosades».²⁷³ Per la Festa Major vilafranquina del 1929, els Xiquets de Valls són anunciats al programa per actuar-hi tots tres dies.

Didàctica castellera

No podem passar per alt que és precisament el 1929 quan Jaume Valero i Ribas —del qual ja hem parlat— publica als vilafranquins Quaderns Mensuals d’Acció (ag.-set.) un magnífic treball de divulgació castellera, amb la sana intenció, n’estem segurs, d’engrescar el personal a col·laborar amb la colla de Cal Noi-Noi, que s’estava gestant; a la pàgina que l’encapçala es formula, d’inici, aquesta qüestió: «Què cal saber per veure els castells?» i, tot seguit, trobem la corresponent resposta: «Llegiu l’article de Jaume Valero». Es tracta d’una breu explicació didàctica per als «no iniciats» en el coneixement i contemplació dels castells, que els faci entenedora la tècnica de com es munta un castell, quin nom reben els executants dels diversos pisos, quin és el castell, la torre o el pilar que s’està realitzant, quin grau de dificultat comporta el seu enlairament... Vegem-la, doncs: «Quatre nocions per a veure els castells:

Ara que la festa major torna, com cada any, a xopar-nos de sol, coloraina i tocs de gralla i ara que a la bona gent de Vilafranca els reneixen unes ganes irresistibles de parar castells o de pujar-ne, serà bo que donem algunes nocions sobre la tècnica, nomenclatura i definició dels diferents castells i pilans que es fan i es desfan avui dia. Res d’història; potser ja en parlarem una altra vegada. Ara per ara, ens considerarem altament acontentats que, en la propera festa major, tot vilafranquí sàpiga de què va per a poder-nos fer quedar bé, tot explicant-ho als forasters, sense donar-los gat per llebre.

Començarem dient que el nom de «Xiquets de Valls» s’ha d’estalviar tant com es pugui. Ha de venir a ésser, com és, un nom oficial. Em sembla que no us passarà mai pel cap de dir que, entre l’Ordal i Cantallops hi ha el Portazgo, veritat? Sempre direu que hi ha Els Pagos. Doncs, quelcom semblant ací. Per mil raons, en les que avui no ens podem estendre per falta d’espai, direm sempre que els homes que fan castells, són castellers i no xiquets. Així els anomenen i els han anomenat sempre pels pobles, i així direu el nom genèric adaptable a qualsevol colla de castellers sigui de Valls, del Vendrell, de Vilafranca, etc... Doncs quan sortireu d’ofici no anireu a veure els xiquets, sinó que anireu a veure els castells. I no direu: aquest home és un bon xiquet, sinó: és un bon casteller, tal com sona.

Ara, prenent per model un castell quatre de set o sigui que té set pisos i quatre pilans, pujarem de mica en mica fins al cap d’amunt de tot i ens fixarem, si us plau, en el que anem trobant.

Ens trobem tocant de peus a terra, a punt de carregar els quatre de set. Veureu que quatre homes es traven de braços en la posició característica; són els baixos del primer pis, perquè en comptar els pisos d’un castell, els baixos formen el primer pis, encara que no es vegin, cosa molt essencial de saber, sobretot si ho heu d’explicar a un foraster de ciutat, car ací no hi ha entresol ni principal. Quan aquests baixos ja són cenyits, a cada un se’ls posa un altre sota cada aixella que reforcen amb una espatlla, el cap a dintre i el cos a fora: són els crosses. Un cop els quatre baixos apuntalats pels seus respectius dos crosses per barba, entra gent dintre la rodona per a aguantar les cames dels que pujaran dalt i per a estampir els quatre baixos, no fos cas que el pes els empenyés cap a dintre.(*) Tot plegat aquest teixit d’humanitat forma el que se’n diu la cassola;(**) veus ací com el primer pis no és format d’individus, sinó d’una col·lectivitat; bell exemple d’un mutualisme i d’una humilitat, modèstia i fe, que poden fer coses grosses.

Damunt dels quatre baixos, i un peu a cada espatlla, veurem que pugen quatre homes més un cop la cassola es considera prou solvent i inamovible. Aquests són els quatre segons. Drets, col·locats i travats de braços la gent del volt de la cassola i els de dintre que per això hi siguin, els aguanten les cames amb els braços. Quants castells es salvarien si els braços arribessin fins als terços!

Aquests, els terços, pugen tot seguit cada un pel seu cantó i les gralles ja tenen ordre de foradar l’aire amb l’espinguet inicial de la tocada.(***) S’enfilen també els quatre quarts i, un cop dalt, teniu els quatre pilans formats; els que falten vindran a formar el que anomenarem pom de dalt, que és com si diguéssim la cúpula del campanar. Pugen dos quints que són els dosos —no els segons!— Aquests dosos que inicien el pom, veureu que, carreguen una cama a un quart i l’altra cama a un altre quart, ajuntant-se els respectius caps per a rebre, també cama a un quint i cama a un altre quint, l’aixecador que, ell tot sol, constitueix el sisè pis damunt del qual traspassarà amb un gest olímpic, per a baixar per l’altra banda i quan les gralles toquin l’aleta, el celebrat enxaneta que és el setè pis que es passa l’estona pujant i baixant.

Tot el que vingui després que l’enxaneta hagi traspassat és ja descarregar el castell, i les gralles tornen a agafar la tonada de quan el carregaven. Ja comptem que tot això hi ha molts que ja ho saben; la prèdica no va pas per ells; només els demanem que prenguin una mica de paciència o facin, mentrestant, un cigarret.

El pom de dalt hi és en tot castell sense parlar dels pilans. El que passa, que en els de sis pisos, els dos dosos són quarts en comptes de quints, en els de vuit eren —oh tèmpora, oh more s — dos sisès, i dels de cinc no en volem ni parlar.

Anem a la nomenclatura dels castells. Els castells, menys els pilans, s’anomenen per una combinació formada per dues xifres, de les quals, la primera indica el nombre d’homes que conté cada pis des dels dosos en avall, i la segona és el nombre de pisos que té o tindria el castell un cop carregat. Això ja és una nomenclatura genèrica que es pot aplicar a tots. Però n’hi ha una de més castissa encara per a indicar, sobre tot, la classe de castell. Així, quan existeix una sola columna o pilà, ja sabeu que és un pilà. El nom d’espadat és sobrevingut i no s’empra mai en boca de castellers. Els dos pilans és la torre; guardeu-vos d’anomenar torres si no és que siguin dos pilans cara a cara. Si el conjunt es forma de tres pilans és el castell pròpiament dit; si de quatre, els quatre pilan s; si de cinc, els cinc pilans (Un conjunt que es forma de cinc pilans constituït per dos castells que s’ajunten pel pilà del mig que pertany als dos poms però amb un sol enxaneta que els traspassa). A aquesta nomenclatura s’hi aplica també la segona xifra, ço és: el nombre de pisos. Per exemple: els dos de sis és la torre de sis. Els tres de set és el castell de set. El quatre de set és els quatre pilans de set.

Què més a remarcar?

—Que els castells quan es pugen es carreguen, i quan es baixen es descarreguen.

—Que un pilà carregat i descarregat té més mèrit que baixat pel balcó.

—Que quan es carrega a la inversa és pujat per sota. Ací, els baixos arriben de fresc, i és el castell que es pot fer net amb més comoditat, i net vol dir que no hi ha crosses ni gent dintre la cassola, ni braços que aguanten les cames dels segons.

—Que uns bons terços, com uns bons mitjos en un partit de fútbol, fan anar bé la feina.

—Que uns petits que pugin bé i sobretot de pressa i que no toquin roba són una joia que mai s’apreciaran prou.

—Que el millor castell és el que tarda menys.

—Que el més dolent, no és sempre el que belluga més.

—Que els que miren, s’ha de guardar molt de dir: ai! que ja és a terra.

—Que. en el temps que correm, una colla ja reeixida, si no fa el dia de la festa major, els quatre pilans de set, el castell de set, la torre de sis, el castell de sis alçat per sota i net i el pilà de cinc portat al balcó o descarregat, que plegui.»

(*) Aquí detectem una errada —involuntària, per descomptat— atès que els agulles (que són els que es col·loquen cara a cara amb els baixos per tal d’apuntalar els segons) han d’entrar dins la rotllana quan els baixos ja estan lligats, cadascun pel seu cordó (l’home del darrere del baix), i abans que es posin els crosses (altrament els fóra impossible de fer-ho, un cop collocats aquests últims).

(**) Allò que ara en diem la pinya, el peu o bé el rotllo.

(***) El toc de castell, com s’acostuma a dir més sovint.

Sobre aquest text, Sabaté Mill, arran de la mort del doctor Valero, comentava: «...Després de seixanta anys, encara avui no sols és recordat el seu article sobre la manera de veure els castells, sinó que és reproduït com si es tractés d’una novetat. Jaume Valero mereix l’admiració i el respecte de tots els castellers que avui animen les festes majors i solemnitats populars de Catalunya.

Pels anys vint, quan els castellers (els “Xiquets” aleshores) eren per a la majoria de la gent, llevat la plaça de Vilafranca —i encara!— i la de Valls, una antigalla folklòrica de les golfes dels malendreços, Jaume Valero s’erigia en un plausible i intel·ligent panegirista...». Pel que es desprèn del redactat del text del doctor, cal afegir que ja es veu que corrien temps diferents dels actuals. Els castells de vuit havien passat a la història; i els de nou, no cal dir-ho, mentre que els de set —quan podien ferlos— eren el sostre de la castellística del moment; per això no hi ha cap referència ni al folre ni a les manilles, perquè ja se n’havia perdut el rastre. En canvi, sobta que no es faci cap menció dels castells amb l’agulla al mig, per bé que, tot i que se’n feia algun, tampoc no deurien ser massa d’habitud en aquella època, prèvia a la revifalla definitiva, que tindria lloc just al cap de tres anys.

Torna la dualitat castellera vallenca a Vilafranca

El 1930, a Valls, per Sant Joan, ja es tornen a trobar a plaça les dues colles; i aquesta dualitat es repetirà a Vilafranca, per Sant Fèlix: la Colla Vella contractada pels Administradors —dos dels quals eren acèrrims aficionats castellers: en Quico Graells i en Vicenç Cusiné— i la Colla Nova per uns particulars. El setmanari radical Fructidor (2 ag.), en boca d’«Uns aficionats», parla d’aquesta circumstància: «Es una llàstima que no es pugui o no es vulgui donar plena satisfacció als aficionats castellistes, tan als partidaris de la Colla Nova com de la Vella.

Pensàvem que enguany a Vilafranca, fent les coses en temps com se poden fer per haver-hi ja administradors, hauriem pogut veure l’arribada “oficial” de les dugues dites “colles” de Xiquets de Valls a la vigília de la nostra festa major. Segons rumors, sembla que per part dels senyors administradors no hi ha hagut aquest propòsit, i, encara es diu que no en voldrien mes que una, la Vella, la que esta ja contractada i per la qual s’han sentit totes les preferències.

Precisament l’afany dels administradors i dels vilafranquins tots, ha de ser el de voler les dues “colles”, i estimular-les si convé amb premis, per què poguem veure bons castells, alts i forts i no aquests esmirriaments cada dia en decadència que acabarien per aburrir a tothom, tot i recordant amb recança els braus castellers de les dues colles que tan ferm plantaven les torres de vuit i de nou i els pilars de set. No podem permetre que hi hagi qui s’oposi a que vingui a portar més animació a la festa, si com s’ens assegura, així ho farà la colla Nova, demanada per nombrosos vilafranquins que no es conformen a sofrir el cacicat dels partidaris del “Rabassó” de la colla vella! Nosaltres, imparcials i amants del més important número de les festes, demanem el pas lliure a qui vulgui, amb el seu art i les seves evolucions, donar més relleu a l’històrica migdiada enfront de la casa de la Vila, l’hora suprema i més emocionant de la nostra festa major»; d’aquest escrit se’n van fer ressò, al cap d’una setmana, els setmanaris vallencs Joventut i La Crónica de Valls i per força hem de coincidir amb l’amic Pere Ferrando quan afirma que «En aquest estat de coses, queda prou clar que la idea d’una colla castellera vilafranquina que aglutinés els partidaris d’una i altra agrupació vallenca s’havia esvaït per complet. Ara, uns i altres tornaven a la tradicional fórmula de fer venir cadascú la seva colla vallenca, entenent que la rivalitat ajuda a mantenir el llistó casteller.

I així ho van fer: van contractar pel seu compte la Nova pel 30 i 31. Va ser precisament un veí de la família Cusiné, el boter Claudi Miret Puig, que vivia al número 1 del carrer de Sant Bernat qui va demanar amb èxit una subvenció municipal el 18 d’agost “a ruego de varios villafranqueses” per contractar la colla Nova».²⁷⁴

El mateix Fructidor (29 ag.) informa que «Tras laboriosas gestiones de unos aficionados locales se ha conseguido la venida de la “colla nova” dels Xiquets de Valls durante nuestra Fiesta Mayor

Así pues habrá competición entre la mencionada “colla” y la “vella” que es la contratada oficialmente.

Los entusiastas de los Xiquets de Valls están de enhorabuena».

Al mateix número, juntament amb el programa de la festa (també el publica El Heraldo del Panadés del mateix dia), trobem una gasetilla sobre la «Festa Major», de Josep Juvé, que, pel que fa als castells, només diu: «Homes amuntegats amb equilibri de balanceig. Emoció, Exhibició una mica faixendosa de força i de destresa»; resulta més curiosa encara la col·laboració d’un abrandat Lluís Mestre, qui, amb el títol de «Pum, Pum, Pa-ta-plum, Pum, Pum», comença així:

«Son ecos revolucionarios.

No, todavia no.

Son simplemente las primicias de la Fiesta Mayor. Son las salvas vanguardistas que anuncian por medio de “tronada” a los vilafranqueses para que dejen los pesimismos de la vida cotidiana y se preparen a unos dias de regocijo, de alegria, de música, de bullicio, de fuertes comidas y de espantosa calor...».

Més endavant, amb un to més tendre, assegura que «los niños viven exitados ante la presencia dels “gegants” y la fiera figura del “Drac”, los jóvenes renuncian por vicio a las rebeldías mentales de sus años para pensar solamente en los encantos de sus amiguitas [...] y a los que ya vamos siendo viejos se nos aplacan los nervios y se nos cae la baba al ver la felicidad mentirosa o artificial de un pueblo que lo olvida todo, viendo levantar un “castell” o como tiembla el “pilá de sis” por los intrépidos “Chiquets de Valls”...».

El vallenc Joventut (30 ag.) feia aquests comentaris en relació a Vilafranca: «No tothom és optimista en el actual resurgiment de l’afició als castells

Vegi’s sinó el que es diu en uns programes editats pel Foment sardanístic de Vilafranca del Penedès amb motiu de la festa major d’aquellla ciutat.

“Fins els clàssics Xiquets de Valls que tenien tants entusiastes admiradors i seguidors en nostra vila, que els permetia fer davant el balcó de nostra Casa Comunal, aquells magnífics castells i espadats, atrevida manifestació de força i equilibri que els valgué ésser corejats per En Clavé, i cantats per una bona plèiade de poetes i narradors, estant en plena decadència, puix no troben com anys enrera, aquell ambient i ajuda que els feia tan agosarats. Les ànsies del jovent actual per divertir-se són unes altres, i ja no els plauen les diverticions que feren les delícies dels nostres pares i àdhuc encara de la nostra jovenesa, i és inútil que es vulgui ressucitar el que ja ha passat gairebé a la categoria de folklore, puix no es trobaria ja l’element necessari per inocular hi l’esperit que l’hi donà vida, car el seu temps ja ha passat”...»; després d’aquesta plàtica —no massa afortunada, per cert— el mateix periòdic comunicava que «Ha despertat molt d’interès l’actuació dels castellers avui i demà a Vilafranca [...] Com en anys pretèrits avui les dues colles vallenques hauran establert a Vilafranca la seva competició.

La colla vella marxà ahir per actuar ja a l’hora de completes (l’actuació fou al migdia; les «completes» les fan a Valls, no a Vilafranca). La colla nova ha marxat aquest matí. Són alguns els aficionats que s’han traslladat a Vilafranca per a presenciar la competició dels castellers, que havia de tenir sos moments culminants aquest migdia [...] És d’esperar que l’actuació de les nostres colles deixarà satisfets als més exigents».

Castells dispars per les dues colles

Sobre els castells realitzats els tres dies de Festa Major, Panadés Republicano (6 set) diu que «Els xiquets renovaren les seves gestes alçant atrevits castells. Els de la Colla Nova s’entestaren en volguer fer el “quatre de set”, i no ho lograren de cap manera; s’aplaudí llur propòsit», mentre que els comentaris que veiem a Acció (6 set.) són una mica més eloqüents que en d’altres ocasions; pel que fa al dia 29, hi llegim: «Enguany els primers castells ja foren un bon senyal. Muntats i desmuntats amb seguretat. Fets amb ganes de quedar bé davant dels aficionats i al costat de la colla que havia de venir l’endemà. Els quatre de set i el pilà de cinc... Quina poca cosa, però, comparats amb els d’abans!», mentre que per al 30: «A la sortida d’Ofici, els castells altre cop. Dues colles. La del dia abans i una de nova que no pot fer cap castell del tot. De fet, els castells són el número central de la festa major. Sense ells hi hauria gent que no sortiria de casa fins que el sol no piqués, i per veure’ls, centenars de persones aguanten durant una hora la calda del migdia»; i, finalment, per al 31: «La colla d’En Rabassó pujà els quatre de set amb el pilà de cinc al mig. Trenta anys que no s’havia fet a Vilafranca»; i era el primer de la Renaixença, d’ençà el que encara s’havia pogut veure, a Valls, el 1916. La Gaseta de Vilafranca (15 set) no donava gaire més detalls; així, per al dia 30, concreta que hi hagué «...davant de câla Vila [...] els xiquets amb rivalitat entre la “colla nova” i la “colla vella”...», i afegeix: «Aquests els avancen de bon tros: castells més nets i fins i plens de coratge. La “colla nova” es rehabilita després de vàries ensorrades, amb els tres de sis pujats per sota i amb la torra de sis».

Els comentaris sobre la diferent aportació d’una i altra colla deurien anar en doina ja des de l’endemà mateix de l’actuació; i aquest fet va motivar que el susdit Claudi Miret, signant «por varios aficionados» un llarg comunicat —amb el títol de «Los “Xiquets” de la “colla nova”» — s’adrecés a l’opinió pública, altre cop des de les pàgines de Fructidor (6 set), en aquests termes:

«Para salir al paso a comentarios caprichosos que se han hecho sobre la actuación en los días de la fiesta mayor de la “colla nova” de los “Xiquets de Valls” debemos replicar que dicha colla se presentó lo suficientemente nutrida para poder hacer bien los castillos pero tuvieron la mala suerte que los chiquillos, poco acostumbrados a trabajar en otras poblaciones, se asustaron y no hubo manera de infundirles el ánimo necesario para trabajar con la presteza y rapidez que tanto influye en el éxito de los castillos. En cuanto al resto del personal podemos asegurar que estaba preparado para salir airoso de su cometido como se demostró en fuerza y resistencia doblemente probada, precisamente al andar los pequeñuelos remisos y vacilantes en la subida, que prolongaba demasiado la duración del castillo y obligaba al esfuerzo agotador de aquellos valientes hijos de Valls.

Si es cierto que existe una afición verdadera entre los vilafranqueses para el más importante número de nuestra fiesta mayor, ha de ser más grande su interés hacia la “colla nova” que vino a Vilafranca sin asignación oficial»; és a dir, que commina l’afició vilafranquina a donar suport a la Colla Nova, per tal d’augmentar, amb dues colles a plaça, el tipisme de la Festa Major; i també fa constar que «para suprimir gastos, el segundo día quedó la “colla” reducida a veintidós hombres»; així mateix, assegura que la Colla Nova treballarà de valent per millorar i, de passada, que «Cabe observar también [...] sin ánimo de crítica, que la nombrada “colla vella” venía haciendo de muchos años un trabajo defectuoso y deslucido. Y si este año lo ha hecho más regular y vistoso, es, sin duda alguna al verse espoleada por la temida competencia de la “colla nova”...».

De tota manera, la crònica més completa dels castells de la Festa Major vilafranquina del 1930, ens l’ofereix el vallenc Joventut (en realitat, el nom complet de la publicació era Joventut per la Fe i per la Pàtria); el mateix dia 30 d’agost ja publicava un breu sobre «Els Castells, de Vilafranca», una informació que els havia arribat per telèfon i que començava dient que «Ha despertat força entusiasme l’actuació dels castellers vallencs en aquests dies de festa major [...] Avui les dues colles han acompanyat les autoritats a ofici amb el pilar de 4...»;

no donem més detalls perquè és molt més àmplia la que es publicà el 3 de setembre; vegem-la: «...A la vigília hi actuà únicament la colla vella, fent-ho d’una manera ben esplèndida. L’entusiasme es sobreixí per un quatre de set tan ben parat que recordava [...] aquelles torres tan fermes que es feien al final del vuitcents. El pilar de cinc tancà l’actuació»; l’endemà, «la vella aixeca un tres de set [...] La nova l’havia també començat i no pot coronar-lo per l’indecissió de les anxenetes, que constituiran la seva pesadilla de tota la jornada. Prompte la vella [...] aixeca el quatre de set [...] La colla nova lluita amb l’inconvenient de la canalla, i [...] ha de renunciar a fer el castell de set [...] la colla vella aixeca el tres de sis per baix, i un dels quarts abans de baixar hi fa la figuereta dreta. Prompte veurem el dos de sis i el pilar de cinc que és acompanyat arran del balcó de l’Ajuntament, on prenen les autoritats allí congregades l’anxeneta i el quart. El terç que és el cap de colla no vol ésser menys, i d’una forma ben acrobàtica escala el balcó i és felicitat per les Autoritats [...] La colla nova es refà i aixeca amb força encert el quatre de sis (sic) per baix i el dos de sis. El pilar de cinc tot i que es podia donar per fet no s’acaba per l’indecissió de l’enxaneta...»; finalment, el dia 31 «La colla vella entre altres aixeca el quatre de set amb el pilar de cinc al mig que fa vibrar d’entusiasme a l’afició [...] La colla nova topa amb les mateixes dificultats del dia abans i no pot reeixir amb el castell de set. No obstant això, exibeix algun pilar de quatre i alguna torre de sis. Són força aplaudits».

Podem afegir que el paper, més aviat galdós, que va fer la Colla Nova a Vilafranca, sobta encara més si tenim en compte, tal com expressa el mateix periòdic Joventut, que el diumenge abans, 24 d’agost, havia actuat a Torrelles de Foix i que «Entre altres aixecaren el quatre de set, dos de sis i tres de sis aixecat per baix», malgrat que «El pilar de cinc intentat per tercera volta no poguer reixir per la indecissió dels enxanetes». I no deixa de sobtar, tampoc, allò que ens ha fet notar Joan Cuscó sobre una gratificació concedida per l’Alcaldia de Vilafranca i que la Comissió d’Hisenda municipal hagué d’aprovar: «...doscientas pesetas, importe del obsequio que otorgó a la “Colla Nova de Xiquets de Valls” que actuó en esta población...».

De la Festa Major del 1930 també es conserva una pel·lícula, dipositada a l’Arxiu Històric Comarcal de Vilafranca, la que amb el títol de Reinaré va filmar el vilafranquí Antoni Güell i Cortina amb temàtica diversa i imatges anteriors i posteriors a la Guerra Civil; els vendrellencs Salvador Arroyo i Pere Ferrando consideren que «Les mateixes imatges on apareixen els castells acaben per concretar l’any: per les costruccions que es veuen, el fet que apareixen dues colles actuant alhora i que aquestes van uniformades situen la filmació per la festa major vilafranquina del 1930»;²⁷⁵ i com sigui que les imatges mostren l’aixecament sincrònic de castells per les dues colles,Vella i Nova, els mateixos comunicants argumenten que aquesta «És l’única filmació que recull aquest costum perdut d’alçar castells de forma simultània» (un costum, afegim nosaltres, recuperat ocasionalment, a Vilafranca, en les Fires de Maig dels darrers anys i també en les rondes conjuntes dels concursos tarragonins de les edicions més recents).

Ja es parla de renaixença

La revifalla es feia cada cop més palesa, no solament a recer de l’aparició de noves colles, sinó també per la rivalitat que renaixia al bressol casteller. No és estrany, doncs, que l’afició ho sabés copsar amb un canvi d’actitud a l’hora d’acudir a les places i donar suport als castellers. En aquest sentit, l’article «Una renaixença agradable», aparegut a L’Abella d’Or. Penedès 1930, és del tot significatiu quan pregona: «Diem “renaixença”, en referir-nos als “castells”, l’esport magnífic de la nostra terra, que sembla que entren en una nova fase de vitalitat superior. Encara que alguns vulguin considerar-ho només com un “tipisme”, creiem que val la pena que aquestes manifestacions es mantinguin pletòriques, car a la llarga traeixen un esperit de pròpia estimació i afermament de personalitat que cal conrear. Nosaltres no ens podem sentir desinteressats d’aquestes coses “típiques” i populars, per progressats i modernitzats que amem sentir-nos. Per això recollim amb gust aquestes noves de revificació o envigoriment d’aquesta cosa superba que són els “castells”...», uns comentaris que vénen a complementar els del ja esmentat Pere Mialet, quan, aquell mateix any, al susdit setmanari Mirador (6 nov.), afirmava: «Els castells estan avui en plena renaixença. L’una colla estimula l’altra, i les ciutats castelleres també s’estimulen mútuament i s’ajuden. Hom ha dit que els homes d’altres èpoques eren més forts i ardits que els d’avui, i això ha ferit l’amor propi dels castellers, que estan disposats a demostrar que són capaços de fer tot allò que hagin pogut fer els seus pares i els seus avis.

L’afany de superació és una font d’energies. L’entusiasme popular una força».²⁷⁶

Castells «republicans»

Al 1931, la proclamació de la Segona República Espanyola, el 14 d’abril, va significar un canvi en la vida sociopolítica del país; les festes majors —i, amb elles, els castells— prengueren un altre rumb. Per saber el que succeí a Vilafranca en el que pertoca a alguns aspectes de la Festa Major, recorrem de nou a Manuel Güell: «... El caràcter fortament anticlerical de l’Ajuntament i, en certa manera, de l’esperit republicà de l’època, fa que no es mencioni en el programa cap acte religiós i no es duguin a terme les processons ni l’Entrada de Sant Fèlix, naturalment. Tampoc no es menciona que les festes siguin en honor del Sant. Precisament arran de l’Entrada, que va ser “substituïda” amb un acte a la Rambla on hi anaven tots els balls i es tirava una traca valenciana, es va produir un fort i dur enfrontament entre diversos sectors de la Vila, els portaveus públics dels quals eren els setmanaris “Fructidor”, republicà, i “Acció”, catòlic».²⁷⁷ El primer d’aquests dos (1 ag.), quan emfatitza sobre «Nuestra gran fiesta mayor», planteja que «los festejos civiles tienen que desviarse o separarse de los festejos religiosos» i també que «Vilafranca necesita animación y fiestas modernas que acrediten su buen tono...». Dues setmanes més tard (15 ag.), avisa: «Molts clericals es proposen boicotejar la Festa Major [...] Que marxin si estan tristos...» i, ja a les portes de la festa, intentava seduir els visitants amb uns mots —aquesta vegada sí—curulls de moderació: «...aquesta Vilafranca austera i admirable, se sent més patriota que mai i obre els seus braços amistosos a tots els que la visiten, per a portar-los prop del seu cor fortament i fer-los sentir els batecs de la seva ànima absoluta al so de la nostra gralla i l’espatec atronador dels coets i focs que s’enlairen com els nostres Xiquets...». Aleshores, Acció (29 ag.) va publicar a la portada un programa arreglat en el qual s’anunciaven també alguns actes religiosos —Oficis, Completes— al costat dels profans, entre els quals l’actuació dels Xiquets de Valls tots tres dies de la festa; alhora, els seus redactors defensaven el model de l’antiga festa major, enfront les acusacions de sectarisme que altri, tot decantant-se per una festa major nova, els havia etzibat; també criticava la portada del programa oficial: «Si els cartells de la festa major són relativament discrets, en canvi la portada del programa és dolenta a tot ésser-ho: uns Xiquets de Valls mal engiponats amb un fons de panorama de Nova York, amb gratacels i tot, i més al fons una escena de la guerra europea...». Les parts enfrontades anaven tant a la grenya que fins i tot hi va haver discussions sobre si els Gegants havien de portar corona —amb la qual cosa se’ls reconeixia com a monàrquics— o no (cal tenir en compte que només feia uns pocs anys que la duien; abans havien anat vestits, successivament d’alarbs, de senyors del Renaixement, de pierrots...).

Molt més ben endegats, sens dubte, són aquests versos que en data indeterminada, durant els anys de la República, l’acurat poeta vilafranquí Josep Parera i Ràfols (Vilafranca, 1888-1949) va dedicar als castellers vallencs: «Els Xiquets de Valls Arriben els Xiquets cap al migdia, per tothom, xics i grans, tan esperats, la gentada els envolta i els admira, com si fossin, més que homes, uns titans. De l’Alt Camp són tots ells humils pagesos que a la Festa Major vénen com cada any a fer i desfer castells en so de festa, fornits i escardalencs com gent del llamp. Ara aplegats davant de ca la Vila, atapeït el poble al seu voltant, un sobre l’altre una gran torre hissen amb l’esforç tens dels braços enllaçats.

Terços i quarts... ja el pom de dalt s’enfila al so frisós de gralles i timbals. L’alè en suspens, la plaça s’enquimera en veure que un noiet arriba a dalt; cama ací cama allà vol fer l’aleta com un moixó que aixeca el vol en va. La torre, vincladissa, trontolla i s’obre i els de dalt van a baix amb gran esglai, rodolen apilats uns sobre els altres com feix d’estelles de sobte desfermat. Un d’ells, el cos malmès per la caiguda, demà li recarà perdre el jornal». Pel que fa als castells, el mateix setmanari Acció (5 set.) postil·lava: «Tant la colla vella com la colla del Vendrell feren uns castells com cal. El concurs de Xiquets anunciat [...] quedà reduït a la mínima expressió. Si un concurs es pot fer amb un sol concursant —el dia de Sant Fèlix n’hi hagué dos— és cert, hi hagué concurs». La resposta de Fructidor (12 set.) no es féu esperar; i així, en una gasetilla titulada «Gènesi d’una Festa Major», arremetia contra la part contrària (Mossèn Manuel Trens, tal volta, o, si voleu, segons tots els indicis), afirmant que «El periodista “a sueldo de la reacción” ja s’ho tenia manegat. Encara que haguessin vingut deu colles de xiquets, ell hauria dit: “Si un concurs es pot fer amb un sol concursant —el dia de Sant Fèlix n’hi hagué deu— és cert, hi hagué concurs”. Aquest xicot el que fa amb el cap ho desfà amb els peus, tot s’ho arregla a la seva manera (com fa al tractar els programes) i embolica que fa fort».

El caràcter competitiu de la trobada ve refrendat pel comentari que veiem al periòdic vallenc Lluita (15 ag.): «Se’ns assegura que la Colla Nova te el propòsit d’acudir a Vilafranca el dia de la festa major, per a pendre part en el concurs de castells que s’hi ha de celebrar el dia 30»; això no obstant i com ja hem vist, fou la Colla Vella la que hi participà; ho veiem confirmat a La Crónica de Valls (29 ag.): «Avui ha marxat vers Vilafranca del Penedès la colla vella de nostra ciutat.

La festa major de Vilafranca és coneguda per “La més típica de Catalunya”; la nota que li dóna més caràcter són els Xiquets de Valls ja que cap any deixen passar sense que allí hi vagi alguna colla vallenca a aixecar sos castells.

Cada any era la festa més disputada, més enguany ho ha estat l’Arbós, no obstant seran alguns els vallencs que s’hi traslladaran»; la primacia donada a l’Arboç deuria venir pel fet que els arbocencs havien llogat les dues colles vallenques, mentre que a Vilafranca només n’hi anava una; a més, s’hi féu el primer cinc de set de la revifalla. Acció Comarcal (5 set.), també de Valls, també confirmava que: «Amb motiu de la festa major de Vilafranca es trasl·ladaren a aital lloc els castellers de la Colla Vella». D’altra banda, el mateix dia, El Baix Penedès ens aclareix la identitat de la colla vendrellenca que actuà a Vilafranca: «...els Xiquets de Valls amb les seves camises roses i els Nens del Vendrell, amb les seves blaves hi posaren una nota de bell color popular, aixecant-hi totes dues uns tres de set forts i esvelts, uns cinc de set (que caigué als vendrellencs per esser la primera vegada que’l bastien, cosa que també va passar als vallencs en intentar-lo amb iguals circumstàncies en les passades festes de la Candelera), unas torres de sis ben plantades i uns pilars de cinc amb la filigrana del porró, proesa que’ls vendrellencs feren i que feia divuit anys que no havíem vist»;²⁷⁸ la crònica també matisa que el cinc de set dels Nens és fet «sense ajuda de l’afició local d’on actuen, bastant-se a si mateixos» (fem constar que a partir d’ara i fins a l’acabament de la primera part d’aquesta obra, si no diem el contrari, totes les notícies que manllevem del periòdic vendrellenc Baix Penedès, figuren al llibre La Renaixença Castellera al Vendrell 1926-1936, de Pere Ferrando i Romeu i Salvador Arroyo i Julivert, publicat el 1995).

El comentari més complet de la diada, pel que fa als vallencs, ens l’ofereix La Crónica de Valls (5 set.): «Dissabte, diumenge i dilluns actuà la nostra colla vella a la festa major de la simpàtica vila del Penedès.

L’actuació fou complerta i esperançadora, es feren tots els castells de set. A la vigília el quatre de set, seguit del dos de sis, tres de sis per baix i pilar de cinc.

El diumenge hi havia la colla dels Miròs²⁷⁹ del Vendrell, més la vella s’adjudicà una altra victòria plantant ferm, robust i ardit un formidable cinc de set, castell atrevit que ha fet ja dues vegades aquesta colla en vuit dies (l’havia bastit a l’Arboç, el diumenge 23) i que constitueix avui per avui la fita màxima en l’art de fer castells, devant de dues colles diferentes s’ha plantat el cinc de set i s’en ha sortit airosa.

L’endemà el quatre de set amb el pilar de cinc al mig fou aixecat i deixat net el pilar d’una manera mai vista pels que tenim pocs anys, és la vegada que més bé ha sortit aquest castell. El tres de set fins ara el màxim castell es feu amb una robustesa especial tots dos dies i particularment el segon, es feu tots tres dies el dos de sis i el tres de si per baix i es portà tots tres dies el pilar de cinc fins a la barana del balcó havent-hi fet abans una sèrie de filigranes.

Amb les actuacions de l’Arbós i Vilafranca ha renovat aquesta colla el fort prestigi que té al Penedès».

Com es pot comprovar, els vendrellencs ni els esmenta; haurem de recórrer al també vallenc Joventut (2 set.) per saber-ne d’ells: «Comencen els del Vendrell i fan el tres de set, el castell brandà molt però amb esforç es feu i es desfeu [...] amb una valentia digne d’encomi comencen el cinc de set, l’anaven pujant i anava bellugant, ja el castell s’enfilava i es posaven ja els dosos quan en intentar enxancarrar-se s’ensorrà de la part dels tres pilars [...] el dos de sis que feren i desferen malgrat les verdugades que denotaven que el castell anava fluix [...] Es feu llavors el tres de sis per baix bé que els del Vendrell aixecaren molt lentament i per últim tancà el pilar de cinc en el que els del Vendrell es feren passar un porró ple d’un pis a l’altre i bebent llançantlo l’enxaneta [...] Els de Valls superaren en tot els del Vendrell, els quals portaren molta valentia i bona voluntat però no gaire finura, la canalla puja molt poc a poc i baixa massa depressa, el millor ens sembla el terç que anava al pilar que demostrà ésser un excel·lent pilaner»;²⁸⁰ aquest terç que mereixia l’atenció vallenca no era altre que Salvador Pons —conegut pels àlies de Xeroviu i Xerrambec — el qual es faria famós, al poc temps, pels seus repetits intents de pilar de sis, tant amb els del Vendrell com amb els de Valls. I pel que fa a la novetat del pilar amb el porró, qui el parava a segons, Magí Miró, feia aquesta explicació: «...A Vilafranca, després de fer el castell de set, vaig fer per primera vegada el “pilar de cinc amb porró”, cosa que havia vist quan el feia el meu pare, quan jo era molt jove; com també vaig donar dues o tres voltes al “pilar” i això ho vaig deixar córrer perquè hi veia molta fantasia. En fi, el “pilar de cinc” no m’espantava, perquè no recordo que agafat amb les mans me n’hagués caigut mai cap».²⁸¹

I encara en allò que pertoca al 1931, cal fer-nos ressò d’altres notícies relacionades amb els Xiquets: La primera és de La Gaseta de Vilafranca (20 gen.) i correspon a un article del qual ja n’hem parlat anteriorment, aquell de Francesc Huguet i Mainer: «Del nostre segle XIX. Costums que es perden i costums que queden (III)»; en transcrivim uns fragments: «...Seguia l’espetec de l’aixordadora tronada al voltant del campanar; l’arribada de la colla de “Xiquets de Valls” acompanyada d’una multitud de vilafranquins addictes per a saludar a la primera autoritat amb ses arriscades evolucions, que, de remot temps, han constituït el nervi principal de la festa i la delectació de vells, joves i nins»; i amb referència a l’Entrada de Sant Fèlix, afegeix: «...les colles dels Xiquets de Valls amb llurs perilloses evolucions d’espadats al peu de la escala del Sant Temple...»; una altra és la que publicava Acció (27 de juny): «Dimecres de la setmana passada s’impressionaven a Barcelona, a l’estudi de la companyia gramofònica “La Voz de su Amo”, els quatre motius principals de les gralles dels Xiquets de Valls, o siguin: tocada del castell, diana, processó i llevant de taula, executats mestrívolament pels grallers “Antics Romees” de Les Cabanyes.

...Els vilafranquins enamorats de les nostres coses típiques han d’agrair l’honor que “La Voz de su Amo” ha fet a les gralles de la nostra festa major». L’artífex principal d’aquest enregistrament —segons comunicava ell mateix per carta, des de Vilanova, gairebé un any després— fou el vilafranquí Antoni Mas i Jornet, el qual va dirigir els seus precs al president de la Comissió de Festes vilafranquina per tal que aquesta volgués contemplar la possibilitat que «...a la colla que contracteu enguany per la Festa Major, de fer-la acompanyar per doble joc de gralles, i encara afegiré [...] feu algo també en escullir les gralles, ja que les considero tan esencials com els mateixos Xiquets, doncs de res aprofitaria tenir bons castellaires si focin acompanyats de gralles mortes o desafinades, mentre que si el toc de gralla es plé, i es viu i picat, el castell pren un altre caire i creix i s’enfila valent i amb dalid, i es aleshores quan l’espinguet ben ajustat va marcant les modalitats en els moments culminants, quan dona coratge als que a sota aguanten i quan el poble vibra i se li arrenquen exclamacions i aplaudiments».²⁸²

Finalment, ens sembla adient de tancar l’any amb una col·laboració de Lluís Millet, fundador i director de l’Orfeó Català, a L’Abella d’Or al Penedès 1931 (obsequi, aquell any, de Marian Trens —el pastisser— als seus clients i amics): «...aixequen castells de cossos i ànimes catalanes, i els eleven amunt, amunt, amb la força dels seus braços; a baix, les arrels clavades en terra, amb els perns de les cames nervudes; al mig, a mig aire, els braços enllaçats a grapades en estreta germanor; a dalt, el xaneta gloriós, l’ideal, girant en l’aire, el noi lleuger, la flor de la raça cridant victòria. Les gralles trinen glorioses; els timbals redoblen com un tro de l’orgull del nostre ésser potent i triomfant. El cant de la terra tot ho aguanta amb el seu alè vibrant. És el nostre lirisme que ens fa ésser una raça; és l’ànima que ens aguanta, que ens fa ésser un poble».

Retornen les Fires de Maig

I arribem al 1932, un any en el qual, com veurem, el redreçament casteller va guanyar molts enters. A Vilafranca, l’Ajuntament republicà va apostar decididament per la recuperació de les Fires de Maig, dites també dels Enamorats, oblidades des de feia uns quants anys, per tal de reconduir la tradició firaire de la Senyora Vila. En aquest sentit, cal tenir present que a casa nostra, antigament, s’havien arribat a celebrar fins a quatre fires l’any: la del Congre, en començar la Quaresma; la dels Enamorats, el primer de maig; les del Sembrar, el 18 i el 28 d’octubre; i la del Gall, el 21 de desembre. Així, Acció (21 de maig) informava que «El municipi vilafranquí, amb el bon desig de reinstaurar la típica fira de maig o dels enamorats, ha disposat enguany la celebració d’aquella, si bé en una data diferent. En anys successius, es procurarà que la fira tingui lloc en els dies tradicionals, o sigui els primers dies de maig. Enguany, circumstàncies d’organització, ha forçat que se celebrés durant els dies 27, 28 i 29» i afegia que «...hi haurà “xiquets”...».

Ens apartem només una mica del tema casteller per tal de constatar que, en aquella època de trifulgues periodístiques, el catalanista Abril —que portava el subtítol de Setmanari d’esquerra —, el mateix dia de l’aniversari de la proclamació de la República (14 abr.), publicava una mordaç gasetilla, amb el títol de «Fill Natural», en la qual els seus redactors feien palès que, per a segons quines qüestions, s’alineaven clarament amb els de Fructidor per anar en contra dels de la part oposada, no solament els d’Acció, sinó també els de Penedès Republicà; vegem-ho, si no: «Del maridatge carnal —ni civil ni religiós— que la beata peluda i empolvorada “Acció” té amb el branda pelat i polsós “Penedès Republicà”, ha nascut una pelleringa que, malgrat treure-la a passejar cada dia amb carro, se’ls ha mort a la flor de la seva infantesa. Ho sentim, però no podem plorar»; per continuar amb els exemples d’aquesta minicontesa periodística, podem triar una altra pulla, la que oferia, un parell d’anys més tard, Penedès Republicà (22 de maig del 1934): «...si un día cualquiera, un radical, tiene el capricho de ir a comerse una tortilla con la familia a Montserrat y se enteran los frailes de Fructidor o de Abril, ya verán Vds. que escritos más sabrosos y más peludos van a escribir estos iconoclastas»; o aquest altre «Regalim» que apareix en el mateix número: «Els de l’abril s’han tornat peixetaires i fan una crida a les “verges càlides” anunciant que tenen molta “sardina fresca”. Però, que fan les “verges” de la seva Agrupació Femenina? Que és que ja en van tipes o troben la mercaderia estantiça?»; com es pot veure, no s’estaven de res.

El programa oficial de les Fires anunciava per al dissabte 28: «A les dotze — Arribada dels Xiquets assenyalada amb una forta tronada» i que a continuació, «acompanyats dels gegants, nans i banda recorreran la Vila; després aniran a la Casa de la Vila, aixecant uns magnífics castells i torres»; i, per al diumenge, que «Durant el matí i tarda, les danses i xiquets faran exhibicions per la vila». Fructidor (21 de maig) i Abril (28 de maig) feien públic el programa complet amb els mateixos elements del seguici, mentre que, una setmana abans, el primer, sempre en la seva línia habitual, indicava que s’estava gestant com una mena de «liga laica del Panadés» per tal d’oposar-se als sectors més tradicionals i conservadors; Penedès Republicà (27 de maig) —fem notar que havia catalanitzat la seva capçalera— destacava també, per a l’endemà, l’arribada dels Xiquets i per al dia 29, diumenge, «Danses i Xiquets». I quan les fires ja havien començat, Fructidor (28 de maig) s’alineava clarament a favor dels nous gestors municipals: «Vilafranca aquests dies està de festa, vestint de gales de la seva potencialitat i puixança. Ha calgut que un municipi republicà i democràtic, genuí representant del poble, impulsés les energies dormides de les activitats ciutadanes perquè floreixés l’esplet animador de la vida industrial i agrícola en el magne certamen...»,

Passades les Fires, Acció (4 de juny) assegurava que «Podríem dir que ha estat com una festa major en petit: Exposició, tronada, xiquets, sardanes, teatres, i una gentada que, sobretot el diumenge, emplenava els cafès, els teatres i les rambles i carrers com en dia de gran festa...», mentre que Abril (11 de juny) també aplaudia la iniciativa del consistori: «...L’Ajuntament, republicà i d’esquerra, ens ha donat unes fires de maig, rialleres i alades. Que ens en doni d’altres. Que les festes populars han d’ésser festes de progrés i de cultura, de cara a l’esdevenidor, i no un mirall atrotinat d’un passat folklòric i caduc»; en el mateix número, Josep Juvé postil·lava: «Creiem que el comentari global més just per significar la importància de les festes, és el paràgraf que va aparèixer en la “manxeta” d’abril, que deia: “Vilafranca passa a tenir dues festes majors anyals”»; i a la crònica general sobre els actes celebrats també es diu que «...si els xiquets i les gralles i els focs d’artifici fan Festa Major, res fa tanta Fira com els xurros, les barraques de quincalla, els cavallets [...] La sal de les festes són, sens dubte, les gralles, els xiquets i els nans, les tronades de migdia, les traques i totes aquelles coses que tots sabem de memòria i que tots tenim ficades fins a dintre de tot. Ja en podem preparar ja de grans plats i ja n’hi podeu posar ja d’ingredients de totes classes, que si no hi poseu d’aquestes coses sempre us sortirà disgustat. I res fa tanta Festa Major com elles [...] Les fires i festes passades tingueren tanta esplendorositat que en veritat semblàvem en plena Festa Major. Per acabar de semblar-ho més tampoc hi faltà l’estoneta de pluja forta que és tan tradicional a les nostres Festes Majors com els mateixos xiquets i Drac...»; finalment, també hi llegim que que va cloure el certamen el director general de Comerç de la Generalitat de Catalunya, Carles Pi Sunyer.

Recapitulant, cal convenir, tal com explica Joan Solé Bordes, que «La pretensió de l’Ajuntament republicà era deslligar la tradició dels actes religiosos, buidar de contingut la Festa Major, i pel contrari, potenciar les renovades Fires de Maig que el nou consistori havia empentat i reordenat directament amb un èxit notable...».²⁸³ Però, quina colla fou la contractada? Ens ho aclareix Xavier Güell: «...aquests xiquets eren els Mirons del Vendrell. Un breu de la premsa vendrellenca va incidir en què: Per motiu de prendre part als festejos organitzats a la veïna Vilafranca del Penedès amb motiu de la “Fira dels enamorats”, s’ha traslladat allí la colla vendrellenca de castellers “Els Mirons” [...] I els comptes municipals també revelen que el vendrellenc Magí Miró i Forns, per ordre del seu germà Joan, el cap de colla, va rebre el 29 de maig, la quantitat de vuit-centes setanta-cinc pessetes, per fer els castells i torres els dies 28 i 29 del corrent, a càrrec de la colla “Xiquets del Vendrell” segons contracte».²⁸⁴

I torna el quatre de vuit

Des del començament de la dècada, la Colla Vella dels Xiquets de Valls exercia funcions de lideratge en el món casteller d’aquella època. En efecte, com ja hem vist, per Sant Ramon del 1930, a Vilafranca, havia recuperat el quatre de set amb el pilar al mig i el quart diumege d’agost del 1931, a l’Arboç, el cinc de set; i per si això fos poc, a la Festa Major de Vilanova d’aquell 1932, també es ficaria el tres de set aixecat per baix al sarró. Els nous reptes a tenir en compte aleshores eren la torre de set i el quatre de vuit —segurament amb preferència pel carro gros, pel fet que representava guanyar un pis— i per tal d’aconseguir-los no escatimarien esforços; però, després d’assajar-los i polir-los covenientment, al cap de colla, Ramon Tondo, Gravat de Rabassó, se li plantejà el dilema seriós d’on portar-los a plaça. La disjuntiva no podia ser una altra: a l’Arboç o a Vilafranca? (aquell any, les dues festes majors respectives només les separaven dos dies). El prestigi de la plaça vilafranquina era inqüestionable, però a l’Arboç també hi havia un bon pòsit casteller; i tant en una plaça com en l’altra, la Vella hi trobava el caliu necessari i hi tenia bons amics.

Sobre la decisió presa finalment pel Gravat ha transcendit modernament una versió donada per l’amic Guillem Bartolí, també ex-cap de l’esmentada colla, que va transcriure Pere Ferrando: «...quan a l’estiu del 1932 prengué força el rumor que la Vella assajava el quatre de vuit, uns prohoms vilafranquins s’entrevistaren amb el Gravat de Rabassó, cap de colla de l’agrupació rosada, per influenciar-lo que fos a la plaça de Vilafranca on es veiés per primera vegada la recuperació d’aquest castell. El Gravat, pel que sembla, ja tenia compromís amb els castellers de la colla que eren de l’Arboç (especialment amb els germans Toribi i Eduard Vallès) —excel·lents puntals del tronc del quatre de vuit— per fer-lo per la Festa Major del seu poble, el 28 d’agost.

El Gravat, que es trobava entre l’espasa i la paret, va convèncer els de Vilafranca més o menys amb aquestes paraules: “no us preocupeu, a l’Arboç el carregarem i dos dies després el descarregarem a Vilafranca”. Totes les ressenyes de l’època assenyalen que el quatre de vuit estava perfecte, però després de carregar-lo va fer llenya. A Vilafranca ni tan sols el van poder carregar.

Cada any per Sant Fèlix, després dels castells, el Gravat anava a dinar a casa de la família de l’entusiasta Josep Cusiné. Males llengües diuen que tot dinant es va posar a plorar i els digué que el quatre de vuit de l’Arboç l’havia fet caure ell —que anava al terç— pel compromís que havia contret amb els de Vilafranca».²⁸⁵

Per confirmar tota aquesta història, Ferrando aporta aquests testimonis: «Van ser dos els informants de Bartolí, segons ens ha manifestat ell mateix, provinents tots dos de les files de la mateixa colla Vella, els qui explicaven l’episodi». Un era l’Albert Parés Batalla, fill d’un dels terços, l’Esbert de Parés, que anava a la rengla de cara a l’Ajuntament; l’altre era Joan Coll, Collet, que també anava al terç, de cara a la farmàcia Suriol, i ambdós són «...testimonis de primera magnitud. I tots dos coincidien en la versió que el Gravat —era el terç d’esquena a l’Ajuntament— va fer caure el castell...». També cal dir que aquesta explicació dels fets, un bon punt rocambolesca, no ha estat compartida mai pels membres de la família arbocenca dels Vallès, tot i que Pere Ferrando aporta encara un darrer testimoni que pot fer trontollar aquesta opinió: el de l’arbocenc Jaume Albornà Sanahuja; vet aquí el que explica el prolífic investigador vendrellenc:

«...Jaume recorda perfectament l’aspror del dinar de festa major a casa seva, on eren convidats el cap de colla “Ramon de Rabassó”, el casteller de la Vella Lluís Jové Cucurull “Quinto”, que havia pujat a quarts en aquest quatre de vuit i el Josep Cusiné Esclassans, tots ells compartint taula amb el seu pare Frederic Albornà Vidal (1899-1981) i ell mateix, que ja tenia 14 anys, Durant el transcurs d’un dinar que havia de ser plàcid i festiu, el “Quinto” va recriminar al “Gravat” que el castell havia caigut per culpa seva: —“heu tret el peu!, ens heu ben fotut!”—, un retret del qual el “Gravat” es va defensar al·legant que li havia relliscat el peu. Lluny de tranquilitzar-se l’ambient, el “Gravat” encara es va haver de sentir un altre retret: el de Josep Cusiné, tot recordant la promesa que el quatre de vuit l’havia d’haver enlairat per primer cop a Vilafranca. A partir d’aquí es va iniciar una forta discussió que va acabar amb tots els comensals aixecant-se de la taula i marxant sense haver dinat...».²⁸⁶

Afegirem encara que, a diferència del quatre de vuit, el dos de set sí que va oferir un resultat del tot positiu, ja que fou carregat i descarregat per la mateixa Colla Vella —enfront de la Colla Nova, que també actuava aquell dia a l’Arboç— després d’haver coronat el quatre de vuit i de descarregar el tres de set per sota, castell que també aconseguiren els seus rivals. Fructidor (20 ag.) demostra estar al dia d’allò que es coïa en els cercles castellers vilafranquins: «La comissió nomenada [...] es proposa que els Xiquets de Valls, tan populars en nostra vila, facin no solament aquells castells que acostumaven a fer en aquestes festes, sinó que es busca que els superin amb la destresa i gràcia que els és peculiar, i ens presentin aquells castells que tants anys fa no hem vist i son els que els ha fet populars arreu de Catalunya i orgull de la nostra terra».

A l’Arboç sí, però a Vilafranca no

El cas és, doncs, que l’entesa afició vilafranquina es va quedar sense carro gros, malgrat que la Colla Vella —l’única que actuava aquell any a la placeta de la Vila— el va intentar dues vegades. El programa que veiem a Fructidor (27 ag.), després de confirmar la vinguda de la colla vallenca, especifica que, el dia 30: «els Xiquets de Valls aixecaran els seus admirats i atrevits Castells i Torres, entre ells els “quatre de vuit” i la “torre de set”, fa anys no vistos a nostra vila»; i el dia 31 «...els seus ardits Castells i Torres, figurant entre altres el “pilar de sis”»; també informa que les cercaviles del capvespre (substitutives de les processons) farien cap a les Rambles: el dia 30 a la de Pi i Margall i el 31 a la de Francesc Macià. Abril (27 ag.) també s’afegia als bons desigs: «Sembla que es prepara una Festa Major animada [...] S’anuncia que els Xiquets faran el “quatre de vuit” que es va fer per darrera vegada, precisament a la nostra vila, l’any 1902, la “torra de set” que fa 34 anys que no s’ha aixecat, i el “pilar de sis” que porta 37 anys sense fer-se». Hem d’aclarir, no obstant, que cap d’aquestes tres darreres afirmacions no tenia versemblança contrastada.

Des de l’Alt Camp, la Crónica de Valls (27 ag.) deia: «Enguany, com l’any passat, l’Arbós resta importància a Vilafranca, la festa major que abans veia les grans competicions. La colla vella de l’Arbós es dirigirà a Vilafranca i allí diu que es provaran els millors castells; al menys així ho diuen uns prospectes editats per la comissió de festes de Vilafranca i repartits per tota la comarca». També a casa nostra, Acció (20 ag) ja s’havia mostrat expectant pel que podrien fer els Xiquets: «A veure que faran els que vindran per Sant Fèlix a Vilafranca...», mentre que, dies després, el mateix setmanari (3 set.), després de consignar l’actuació castellera del 30 d’agost: «Cau per dues vegades el quatre de vuit, anunciat com a plat fort. És muntat el tres de set aixecat per sota i la torre de set, bella, ferma. Entusiasme dels aficionats...», es mostra força crític quan apunta: «Si hi hagués hagut competició de colles, els dos castells s’haurien fet. Però no hi havia altra cosa que el desig de muntar-los per tal de cobrar la prima oferta massa generosament...».

Pere Ferrando diu que «Els documents trobats a l’Arxiu Històric Comarcal de Vilafranca parlen solament de la presència de la colla Vella que, segons el contracte,“be obligada a fer”, el dia 30, el quatre de vuit, la torre de set i el tres de set per sota com a castells més importants, “cobrant pels tres dies, 2000 pessetes”»;²⁸⁷ a la relació de despeses també hi trobem aquest altre pagament: «Impremta Cuscó — prospectes Xiquets 55,- pts.» (no coneixem el contingut exacte d’aquests fulls, però hem de creure que són els que haurien servit de reclam per tal de promocionar i publicitar la diada castellera de Sant Fèlix). D’altra banda, podem dir que l’anterior al·lusió als «dos castells» ve donada pel fet que el dia 31, hi va haver intent de pilar de sis; ho explica La Crónica de Valls (3 set.): «...Vingué llavors el gran castell que es reservava per l’endemà, el pilar de sis [...] i la impressió general és que l’anxaneta no passarà del quart, més [...] agafa les cames de l’aixecador i la faixa (fort anava el castell) hi posa els peus i coloca les munyeques diminutes damunt les espatlles de l’aixecador, hi posa un genoll (les gralles comencen l’aleta) aixeca el peu per posar-se dret i... cau, naturalment, però ja era a dalt i era al mig del carrer i no al balcó com es feia abans bastant.

El segon i terç treballaren a la perfecció, els de dalt donaven la sensació de pilaners finíssims, però llurs cossos febles estaven agobiats pels sis dies²⁸⁸ de córrer món, per fondes i carreteres i per això caigué per fallar la força dalt i aclucar-se les cames del quart, que estava rendit...». Segons la mateixa font consultada, una part de la colla —la resta es quedà a l’Arboç, on també s’hi va quedar la Colla Nova, per fer castells de set— bastí, el dia 29, el quatre de set, la torre de sis i el pilar de cinc i, l’endemà «en arribar a Vilafranca tot ho trobem canviat, els ànims estaven bastant decaiguts [...] tots estan baldats que no s’aguanten.

No obstant es comença pel castell de vuit pujant hi algun lesionat [...] a l’anar a pujar l’aixecador s’enfonzà, els cinc dies que portaven els castellers anant d’un poble a l’altre i la caiguda de l’Arbós els deixà aixafats i no els permeté fer el castell de vuit»; a banda dels dos intents de quatre de vuit, la Colla Vella descarregà, doncs, el tres de set aixecat per sota, la torre de set i el pilar de cinc portat al balcó; el dia 31, abans d’intentar el pilar de sis, completà el tres de set, el cinc de set, el quatre de set amb l’agulla i la torre de sis, per acabar amb un pilar de cinc; i en les dues entrades de Sant Fèlix (la del dia 30, a la Basílica, i la de l’endemà, a la casa de l’Administrador), els xiquets feren sengles pilars de cinc, aguantats mentre duraven els focs; i acaba la crònica dient que «Els castellers retornaren a Valls el dimecres a la nit rendits de cansament però portant-nos com a regal de viatge un quatre de vuit, dos dos de set, dos tres de set aixecat per baix, un quatre de set net fins a terra, un cinc de set, dos tres de set i tres quatre de set i quasi un pilar de sis». Tot i això, Acció (3 set.) encara remugava una mica pel que fa al dia 31: «Al migdia, castells altre cop. No pas els que hom deia que farien, però la voluntat hi és i ja basta», mentre que, el mateix dia, Fructidor es mostrava força més exigent:«Enguany ens havíem fet una il·lusió més, que hem satisfet a mitges, pensant en una possible revifalla dels temps pretèrits que ens parlaven dels braus xiquets, perquè ho eren. Ara sols ens queda el record d’aquella fortitut... I no és pas culpa dels presents que encara mantenen el nom. Es el signe que delata la davallada que han de sofrir agrupaments sense cap mena d’espiritualitat ni estímul educador...».

Un bon bagatge casteller, malgrat tot

Dels castells que es van veure a Vilafranca aquell 1932 en dóna compte El Temps (3 set.): «A Vilafranca no tingué Valls tanta sort (com la que havia tingut a l’Arboç). Malgrat haver-lo intentat diferents vegades (en realitat van ser dues) no pogueren aixecar el quatre de vuit. Unicament es feu el 2 de 7 a part dels corrents», i afegeix: «I com que ve a tomb volem cridar l’atenció de qui sigui per tal que procuri que els xiquets de Valls no els facin devallar al nivell d’un simple reclam amb fins economics.

Varem llegir els programes que Vilafranca repartí. Per atreure la gent s’anunciaven castells ferms. De tots ells, no mes el 2 de 7 es feu. I fou allavors que caigueren sobre la plaça vilafranquina multitud de fulles (ben segur que no deu tractar-se d’aquells prospectes que van ser editats a la impremta Cuscó, ja que, tractant-se d’uns fulls de denúncia, cal pensar que la comissió de festes no s’hauria pas fet càrrec de la despesa que ocasionaren) protestant de la defraudació.

El nom dels “xiquets de Valls” havia estat fet servir de reclam i després, en no reeixir, no respectat del tot. I d’això nosaltres ens sentim com a vallencs.

Es per això que volem esperar que es procurarà que els xiquets de Valls no es converteixin en un sencill espectacle, com són els braus o la comèdia. Les dues colles vallenques ho han d’evitar.

Ho esperem, majorment quan hem pogut sentir a algun bon casteller que lamentava es digués dels xiquets que enganyen».

Hi hagué concurs a Tarragona aquell 1932, amb la participació de les dues colles vallenques i les dues tarragonines (a la vella Tàrraco, des d’aquell mateix any, també hi havia dualitat castellera). Com era d’esperar, fou guanyat per la Colla Vella dels Xiquets de Valls i les tres colles del Vendrell no hi assistiren, malgrat que el president del jurat era un vendrellenc il·lustre, el mestre Pau Casals; la negativa fou per causa de la detenció d’un conegut dirigent rabassaire local. Des del costat vilafranquí, cal fer esment que el representant al Jurat de la colla guanyadora fou el pròcer casteller Josep Cusiné, fervent partidari d’aquesta i un dels personatges vilafranquins que vivia amb més intensitat el fet casteller. Ara sí: Carro gros a Vilafranca! Si l’any anterior el món casteller havia viscut una bona embranzida de la mà, sobretot, de la Colla Vella vallenca, el 1933 esdevindria encara força més positiu, en bona part i com veurem, gràcies a la Colla Nova dels Xiquets de Valls. Abans, però, cal parlar de les Fires de Maig a Vilafranca d’aquell any, les quals, segons consta en el programa, comptaven amb el patronatge de la Generalitat de Catalunya. Acció (8 abr.) ja les anunciava per a mitjans de maig, tot esmentant que hi hauria «xiquets», com també ho feia, al cap d’un mes, Abril (5 de maig), igual que el mateix Acció (6 de maig), sense especificar res més que el nom genèric. En canvi, Baix Penedès (6 de maig) era més explícit quan comunicava que «per als dies 13 i 14 ha sigut contractada la colla castellera local “Els Mirons” per amenitzar les festes que la veina Vilafranca celebra amb motiu de la Fira dita dels enamorats. Tenim entés que un dels castells que es proposen fer per al dia 14 és el tres de set alçat per sota». Res no se sap de si es va intentar o no aquest castell, com tampoc no sabem quins castells van realitzar els vendrellencs; Xavier Güell ha pogut documentar que «Joan Miró i Fons va rebre vuit-centes vint-i-cinc pessetes [...] en concepte de Xiquets del Vendrell».²⁸⁹ Encara Acció (13 de maig) informava que «Per avui al migdia està anunciada l’arribada de la Banda de Música i els Xiquets que junts amb la cobla de sardanes, drac i nans, acabaran de fer més grata la festa», mentre que, una setmana més tard, es postulava contra l’anticlericalisme que defensaven altres mitjans, amb comentaris com aquest: «Una mica desplaçades les traques del cap vespre, que volen fer-nos recordar, malgrat el laïcisme, l’entrada de les processons de Sant Fèlix...». Finalment, Abril (3 de juny) amplia la nòmina d’elements festius presents a les fires quan diu que hi va haver xiquets, gegants, nans, drac i bastoners.

De la Festa Major vilafranquina del 1933 tenim força més notícies. D’entrada, Acció (19 ag) en criticava el cartell: «...Amb aquells Xiquets sense fons —que de lluny semblen una ampolla i de prop un rastre de salsitxes— sense vistositat que és esencial en un cartell de propaganda...». El mateix dia, Baix Penedès avançava que «ha sigut contractada la colla castellera d’aquesta vila “Els Mirons”...» i, des de Valls, El Temps confirmava que «A Vilafranca hi actuaran junt amb la “Colla Nova” els “Mirons” del Vendrell el proper dia 30». El programa d’actes anuncia, per al 29, la «colla de Xiquets del Vendrell» i, per al 30, a plaça, aquesta mateixa amb la Nova de Valls (per a la cercavila de la tarda/vespre, que substituïa la processó tradicional, només es comptava amb els vendrellencs), mentre que, pel 31, només hi veiem «xiquets», a seques. A les envistes de les festes, es va repartir per la vila un full imprès (a la vilafranquina impremta Santacana) que no portava data ni signatura; amb el títol de «Els Xiquets» deia el següent: «De temps, els vilafranquins aficionats a les gestes dels Xiquets de Valls anem peregrinant pels pobles en busca de les proeses que per atraure gent són anunciades i després incomplertes arreu.

Els quatre de vuit, la torre de set i el pilar de sis, anunciats ara fa dos anys, varen portar a Valls un centenar de vilafranquins: es va intentar tan sols els cinc de set que va caure dugues vegades (hem convingut, amb Ferrando, que l’escrit ha de ser del 1933, perquè dos anys abans, per la Candelera, la Colla Vella havia anunciat, efectivament, el quatre de vuit a Valls i va caure dos cops amb el cinc de set). I això en competència les dugues colles rivals!

A Vilafranca, amb una sola colla, sense l’esperonament de la rivalitat, no s’ha vacilat en prometre moltes coses: el que falta és que es compleixin: el compromís d’intentar fer els quatre de vuit, la torre de set i el pilar de sis, és tan poca cosa que no és res: va molta diferència d’intentar-ho a portar-ho a cap.

No som profetes: però — i voldríem equivocarnos— l’afició vilafranquina sortirà defraudada una vegada més.

Sense competència, no cal creure en grans coses».

Com veurem tot seguit, aquelles males previsions no es van arribar a complir del tot; la torre de set només fou carregada (tant pels de Valls com pels del Vendrell) i el pilar de sis ni tan sols fou intentat pels Xiquets vallencs (sí que el provaren, però, els vendrellencs, el dia 31); però la satisfacció de veure carregar i descarregar el quatre de vuit pels de la Colla Nova, compensava, de sobres, les altres mancances.

La notícia arriba a Valls via telefònica i es publica el mateix dia

El primer periòdic a donar informació dels castells fets a Vilafranca fou el vallenc Joventut; i ho féu de manera sorprenent, perquè porta la data del mateix dia de Sant Fèlix, és a dir, 30 d’agost: «Avui ha actuat a Vilafranca la colla nova junt amb una colla del Vendrell. Segons notícies que arriben a l’entrar en premsa el present número, la colla nova ha lograt aixecar i descarregar el quatre de vuit. De confirmar-se la notícia és un èxit que la colla nova podrà apuntar-se en son haver». I tant que se’l va apuntar! La Colla Nova dels Xiquets de Valls, dirigida per Ramon Barrufet, Blanco, que venia de carregar, tres dies abans, a l’Arboç, el seu primer carro gros de la Renaixença —la Vella, també present a plaça, no el va poder coronar— s’anotava l’èxit de ser la primera a descarregar el quatre de vuit, superant així la seva gran rival que veia com, un any abans, a Vilafranca, no havia tingut la mateixa sort. L’alcalde vilafranquí Fèlix Balaguer va adreçar una carta, datada el 31 d’agost, als Ajuntaments de Valls i el Vendrell, agraint la prestació castellera de les respectives colles i en la qual fa el detall complet dels castells bastits els tres dies de Festa Major; se’n féu ressò el vallenc El Temps (2 set), tot i que no reproduïa el fragment dedicat als castells perquè ja ho feia prèviament en una «Memòria de “castells”» que diu: «Vilafranca, dia 30. Colla Nova.- El quatre de vuit, fet i desfet; el dos de set, caigut al baixar; el cinc de set; el tres de set aixecat per sota; dos pilars de cinc, i el pilar de cinc aixecat per sota. Els Mirons, de Vendrell.- El quatre de vuit, caigut al posar els dosos; el dos de set, caigut al entrar l’enxaneta; el tres de set aixecat per sota; el cinc de set, i quatre pilars de cinc»; a la susdita carta, el batlle vilafranquí afirma que «Un cop resumida l’actuació de les esmentades Colles l’Ajuntament de Vilafranca del Penedès, fent-se ressò de les manifestacions del poble com també d’un gran contingent de forasters [...] té la satisfacció d’expressar el seu agraïment a la “Colla Nova” de Valls, que aixecà admirablement el quatre DE VUIT, amb una precisió i netedat que deixà meravellats a tots els assistents, especialment a una gran majoria dels que no l’havien vist mai. Solament alguns dels més vells recorden haver-lo vist amb la mestria que ho efectuaren els de la “Colla Nova” de Valls.

No cal dir que ha deixat un gran record a Vilafranca, i als forasters que han vingut a gaudir de nostra Festa Major, majorment quan cap més colla l’ha pogut fer a Vilafranca.

També és una obligació que sincerament sentim, expressar la nostra reconeixença als “Xiquets de Vendrell” que tan dignament s’han portat [...] Un mot final per a reconèixer amb tota sinceritat i satisfacció la germanor que en tot moment ha existit entre totes dues colles de Xiquets, ajudant-se mútuament i rivalitzant noblement en la confecció dels seus respectius castells...».

Al Vendrell, Baix Penedès (2 set.) també publicava la mateixa carta, en la qual, pel que fa als castells dels vendrellencs, es diu que el dia 29, «d’arribada la Colla “Mirons” de Vendrell va fer els castells tres de set, quatre de set i dos pilars de cinc. Tots fets amb una mestria impecable»; i el dia de Sant Fèlix: «al migdia la Colla del Vendrell, continuant l’èxit del dia anterior va fer el cinc de set, tres de set aixacats per sota, en els quatre de vuit posaren dosos, caient la torre de set al descarregar-la. Es de notar l’entusiasme i coratge que van posar en la confecció dels esmentats castells, lamentant que la sort no els acompanyà en aquests dos últims»; i el dia 31: «... el tres de set, quatre de set amb el pilar de cinc al mig, torre de sis, provant el pilar de sis que caigué així que l’enxaneta anava a adreçar-se damunt de l’aixecador. Cal fer remarcar, però, que fins a la data no ha existit cap colla (parla dels temps moderns, esclar) que hagi arribat tan enlaire provant l’esmentat pilar, ço que no deixa d’ésser un triomf per la simpàtica colla “Els Mirons”. Com a final de festa varen montar un pilar de cinc portant-lo fins al balcó de la Casa de la Vila»; fem notar que la ressenya, a diferència del que deia El Temps, dóna la torre de set dels vendrellencs com a carregada, circumstància, aquesta, que confirma La Crónica de Valls (també del 2 de setembre); en donem només un tast, per no ésser massa reiteratius: «Novament enguany Vilafranca ha estat palenc de grans lluites castelleres [...] Totes dues colles han fornit magnífiques exhibicions però d’una manera especial la colla nova que ha lograt la proesa desitjada: carregar i descarregar el castell de vuit [...] El dia de Sant Fèlix, Els Mirons [...] carregaren el dos de set que caigué en ésser dalt l’enxaneta [...] En conjunt fou una festa magnífica que agradà i entusiasmà als aficionats que la presenciaren, sobretot havent-se pogut veure fet i desfet el quatre de vuit, cosa que de molt temps no s’havia presenciat [...] Totes dues colles són dignes del més fervorós elogi dels aficionats i com a tals els hi tributem, especialment a la vallenca».

Tornant a El Temps (2 set.), cal afegir que publicava en portada una foto d’un quatre de vuit de la Nova, però no era el de Vilafranca, sinó el de l’Arboç, tot i que l’article que l’acompanya duu un títol ben significatiu: «De retorn a les gestes dels nostres avis la colla nova dels nostres xiquets munta i desmunta el quatre de vuit»; heus ací alguns fragments del text: «La setmana ha estat castellera. Als annals dels nostres xiquets s’hi han vist afegides a les gestes de l’any passat amb el castell més ambicionat a l’hora present [...] A les tres de la tarda a nostra ciutat (vet aquí la prova que la notícia hauria arribat via telefònica) s’entera tothom de que (a Vilafranca) la Colla Nova havia fet i desfet el quatre de vuit. Eureka! [...] Ah! si en Clavé tornés a veure els xiquets ben segur que la seva composició fora més entusiasta encara que la magnífica peça que feu [...] Ara ja podem fer ganyetes als nostres avis, aquells vells de cara arrugada i gorra musca que a cada moment ens deien la tradicional cantúria: Oh! els nostres temps! Aquest jovent d’ara no serveix per res.».

A Vilafranca, tot i haver estat l’escenari de la proesa, la premsa estava per altres menesters sociopolítics i, lamentablement, com solia passar sovint, poc cas se’n va fer, dels castells festamajorencs i d’aquell meritori quatre de vuit. Acció (9 set.) encara hi posava un xic d’èmfasi, però només amb una frase tan minsa com aquesta:

«Cal remarcar l’actuació dels Xiquets de Valls amb els quatre de vuit...». Abril (també del dia 9) és l’únic que hi esmerça una mica més d’empeny: «Els Xiquets del Vendrell el primer dia han pujat una pila de castells amb una netedat i una fermesa impecables. El segón dia, la “Colla Nova” de Valls, s’ha superat ella mateixa i els del Vendrell, dintre les seves possibilitats, han quedat del tot bé. Cal subratllar el reeixit intent de la “Colla Nova” amb els “quatre de vuit”, castell fet i desfet amb una precisió i una exactitud mecànica. L’emoció vessà a dolls. Una ovació inacabable, com mai no l’havíem sentit. L’alegria dels castellers es desbordà i els espectadors després d’admirar encara el bell conjunt de cinc pilars de cinc, fets entre les dues colles, desfilaren amb els rostres il·luminats per la contemplació d’una gesta formidable» (signava la crònica: J.J.T.).

A la relació de despeses que ocasionà la Festa Major, que es pot consultar a l’Arxiu Històric Comarcal de Vilafranca, hi trobem aquests càrrecs: «Xiquets de Valls, 850 pts., Xiquets de Vendrell, 1.300 pts.», mentre que en una nota anterior —un «projecte pressupost Festa Major», com diu l’encapçalament— no hi ha coincidència en les xifres, perquè hi diu: «Xiquets de Vendrell i Valls, 2.050 pts.»; les cent pessetes de diferència les trobem consignades en la susdita relació de despeses en forma de «gratificació Xiquets Vendrell, 100,-»; de fet, en el contracte que va signar Joan Miró per compte dels vendrellencs —Pere Ferrando el va poder consultar al Museu de Valls— ja hi consta que «L’esmentada Colla de “Xiquets de Vendrell”, bé obligada a fer en els tres dies esmentats, els següents castells: els cinc de set, tres de set aixecat per sota, quatre de set amb el pilà de cinc al mig, pilà de cinc i provar el dos de set...», per la qual cosa percebrà «la quantitat de mil dues centes pesetes...», mentre que, a peu de pàgina, en un afegit posterior, també hi veiem consignada la gratificació de 100 pts. que premiava l’esforç d’haver intentat el quatre de vuit i d’haver carregat la torre de set; a l’arxiu vilafranquí també vam poder consultar una mena de carta manuscrita, unes «Notes de la Festa», que signa la comissió encarregada d’organitzar-la, amb data d’agost del 1933, i que diu: «...i en quant al bell espectacle dels Xiquets, famosos a nostre Penedès pel seu art i valentia [...] els dies 29, 30 i 31 podrem admirar una vegada més les magnífiques combinacions del “castellers” catalans». Aquest any 1933 també hi hagué concurs a Tarragona, amb la participació dels Mirons del Vendrell, la Nova de Valls —la Vella no hi assistí per discomformitat amb les bases— i les dues colles locals. La victòria, no podia ser d’altra manera, se l’endugué la Colla Nova dels Xiquets de Valls.

L’anomenada Època d’Argent

Som ja al 1934, i el programa de les Fires de Maig fa saber el mateix de sempre: que els Xiquets —sense especificar— aixecarien els seus atrevits castells els dies 12 i 13; Acció (28 abr.) l’erra quan diu que hi haurà «Xiquets de Valls», mentre que més endavant (5 de maig) no es mulla i fa constar simplement «Xiquets». Un cop passades, Fructidor (19 de maig) feia aquest comentari sobre els actes del diumenge: «...i últim dia de la fira, acollí Vilafranca una gernació poques vegades vista. Les músiques, Xiquets, tronades i altres números populars convertiren aquell dia en una verdadera festa major». El mateix dia, Acció feia un comentari molt semblant, mentre que Baix Penedès deia que «...la colla castellera vendrellenca “Els Mirons” es traslladaren allí (a Vilafranca) contractats per la comissió organitzadora de dita Fira. Executaren mestrivolament els següents castells: tres de set, quatre de set, tres de sis aixecat per sota deixant-lo net, dos de sis fent la figuereta l’aixecador, i pilà de cinc carregat i descarregat. L’execució fou pulcra i segura, com així ho reconegué el públic vilafranquí premiant amb forts aplaudiments cada un d’aquests castells, manifestant dos dels senyors components de la Comissió organitzadora amb els qui tinguerem l’honor de parlar, que restaven altament complascuts del comès executat per la colla vendrellenca. Bé comensen la temporada els nostres castellers. Ens plau felicitar-los i desitjar-los nous i merescuts èxits». Penedès Republicà (22 de maig) informa que tot el sarau va tenir les Rambles —aleshores, com ja hem dit, duien els noms de Francesc Macià i de Pi i Margall— com a escenari: «Allí es va concentrar tot per obra i gràcia del seràfic o muy ilustre Ajuntament»; i es fa, entre d’altres, aquestes curioses consideracions: «...Sardanes? a les Rambles. Dances? a les Rambles... tot a les Rambles. —I la resta de la Vila? —preguntaran els nostres llegidors. Ah! aquesta resta que pagui i que calli que por algo l’Ajuntament té consejeros...». Xavier Güell ens informa novament dels comptes municipals d’aquelles Fires, tot recollint el «lliurament de 875 pessetes als “Xiquets”».²⁹⁰

Amb data 17 d’agost del 1934, des de Valls, Ramon Barrufet fa tramesa d’una carta al senyor Jaume Guitart (regidor vilafranquí per Esquerra Republicana, guanyadora de les eleccions d’aquell any), en la qual exposa que «Tinch a la vista la seva del 14 i veig clarament que no seria posible entendres per escrit dons jo de cap de les maneres vull pasart per una cosa que no sigui serta. Per lo tan, Dilluns prop-vinent dia 20 al tren que arriba aquesta Vila a quarts de dotze arribaré i tot seguit me personaré a l’Ajuntament, procuri tenir a la vista lo paper que vareig deixarli escrit amb las condicions de preus i Castells. Desitjaria á esser posible i agués entre nosaltres al Sr. Balaguer —el batlle— i al Sr. Ventura...»; pel que veurem més endavant, el conflicte —que es posa de manifest amb aquesta mena de tibantor que s’havia generat entre les dues parts— va tenir un final feliç. No podia ser d’altra manera, a més, si tenim en compte que, uns dies abans, concretament el dia 11 d’agost, el cap de colla vendrellenc Joan Miró ja havia signat el contracte pel qual la «colla de Xiquets “Els Mirons”, bé obligada a fer en els tres dies esmentats

(els de costum) castells de set»; aquesta era la primera de les tres condicions que contempla el compromís; la segona diu que «La Colla de referencia percebrà pel seu treball, la quantitat de mil duescentes pessetes (1.200.- ptes.) corrent totes les despeses de manutenció i viatges a càrrec de la colla»; i segons llegim a la tercera: «La repetida Colla de Xiquets deurà posar-se a la disposició del Conseller-Regidor de Governació, de qui rebrà totes les ordres oportunes pel seu comès...».

Ens visita el President Companys

Per la Festa Major, Vilafranca rebé la visita del president de la Generalitat, Lluís Companys i Jover, acompanyat de tot un seguici de personalitats, entre les quals, el batlle de Barcelona Jaume Aiguader, el conseller Ventura Gasol i el mestre Pau Casals. Ja a les envistes, Ressorgiment (26 ag.) s’adreça al Sant Patró vilafranquí en aquests termes: «Ja fa tres anys que el poble i la comarca que us honoren no us han vist passar, brandant la palma, pels nostres carrers i places, voltat d’antorxes, obrint-vos pas pel mig d’una gernació que es premsava en tot el curs de les cèlebres processons, precedit del rítmic moviment continuu de les dances típiques, dels pilars i torres dels xiquets...». Dies abans, el vallenc El Temps (18 ag.) feia saber que el llibre Els Castells dels Xiquets de Valls, de l’escriptor local Francesc Blasi i Vallespinosa, es publicaria juntament amb el periòdic. Al seu torn, Joventut (14 ag.) comunicava que «la Vella va a la Bisbal» i afegia que: «És molt esperada aquesta actuació de la colla vella per veure com està la forma actual d’aquesta colla per les properes actuacions, sobretot la de Vilafranca que diuen que enguany serà màxima»; el mateix setmanari (29 ag.), pel que fa a la Colla Nova, només deia que «demà tornaran a actuar a Vilafranca». Per part vilafranquina, Acció (18 ag) aventurava que «Es molt comentat entre els aficionats als Xiquets, de si vindran o no les tres colles de castellers per la Festa Major.

El que es segur es que la colla del Vendrell (anunciada al programa com a Xiquets del Vendrell), vindrà el 29, 30 i 31 i la colla “Nova” de Valls el 30 i 31 (pel que fa a aquests dos dies, el programa es curava en salut i només parlava de Xiquets de Valls i Vendrell)». Finalment, de les colles de Valls, només la Nova actuaria a la nostra vila; l’altra colla contractada fou la dels «Mirons» vendrellencs. Pere Ferrando constata que «L’esperada actuació de Vilafranca s’acosta. Joan Miró signa el contracte —trobat a l’Arxiu Històric Comarcal d’aquesta població— el dia 19 d’agost, per actuar el 29, 30 i 31, on s’especifica que la “colla de Xiquets «Els Mirons» bé obligada a fer en els tres dies esmentats castells de set”.²⁹¹ Un contracte molt semblant el va signar Ramon Barrufet en nom de la Colla Nova, amb dues diferències sensibles; la primera, especifica els castells que hauran d’aixecar els Xiquets en els dos dies d’actuació: «Dia 30.- Els quatre de vuit: els dos de set: els tres de set alçats per sota: els cinc de set i el pilà de cinc. Dia 31.- Els tres de set: els quatre de set amb el pilà al mig: els tres de sis alçats per sota: els dos de sis i el pilà de cinc», mentre que la segona pacta que «la Colla de referència percebrà pel seu treball, la quantitat de DUES MIL pessetes, corrent totes les despeses de manutenció i viatges a càrrec de dita Colla de Xiquets de Valls». Abril (29 ag.) anuncia els Xiquets del Vendrell per al dia 29; i per al 30, que «les colles de Xiquets del Vendrell i de Valls aixecaran els seus atrevits i admirats castells i torres, entre altres els quatre de set i la torre de vuit (ja es veu que hi ha una errada d’impressió, amb intercanvi de mots)» i també castells i torres, el dia 31, per les colles de Xiquets del Vendrell i Valls. D’altra banda, Penedès Republicà (30 ag.) en el seu editorial «Festes Majors», feia aquesta mena de crida: «Benvingut sigui tothom. I que en veure els esforços humans dels Xiquets de Valls o del Baix Penedès o en apreciar l’espectacularitat d’altres números de les festes populars, ens sentim tots ciutadans i companys de les trifulgues de la vila...».

Dels castells de la Festa Major vilafranquina del 1934 n’informa La Crónica de Valls (1 set.): «Aquesta setmana pot ben bé senyalar-se amb pedra blanca dintre els anals de la història dels castells, la colla nova continuant la seva triomfal carrera ha actuat brillantment als pobles de Arbós i Vilafranca del Penedès [...] Aquests últims dies a Vilafranca la colla nova ha fet, el dia 30: El quatre de vuit, el cinc de set, el dos de set i el pilar de cinc, tots rebuts frenèticament pels vilafranquins.

Ahir últim dia de la festa la colla nova feu: el tres de set, el quatre de set, el tres de set aixecat per baix i per últim la proesa màxima, allò que semblava irrealizable es carregà el pilar de sis. Honor a l’Alfonso, al Xerrambec²⁹² del Vendrell, al Muletes, al Batet i al Llorençó petit, que foren els que realizaren la gesta més preuada de la temporada.

Sols falta ja el tres de vuit i haurem pujats un pis complert». El vilafranquí Acció (8 set.) també hi deia la seva: «El dia de Sant Fèlix varem poder veure entre altres castells els quatre de vuit per la colla Nova de Valls i els cinc pilans de set pels del Vendrell. També feren totes dues colles la torra de set. Els de Valls volien provar els tres de vuit, però no fou possible per ésser massa tart.

El dia 31 feren el tres de set alçat per sota, els cinc pilans de set i els quatre de set amb el pilar al mig totes dues colles i la colla Nova de Valls ens obsequià amb el pilar de sis que quan estava carregat va caure». Sobre aquest pilar de sis hi ha hagut, de sempre, molta controvèrsia: carregat per alguns i només intentat (i quasi coronat) per d’altres (fins i tot, ha aparegut darrerament una altra fotografia que podria contribuir a atiar la polèmica). Ja en l’ocasió, Baix Penedès (5 set.) es postulà clarament en contra, atès que en la relació que fa dels castells aixecats per la Colla Nova detalla: «Quatre de vuit, dos de set i quasi el pilar de sis, amb l’aportació d’un casteller vendrellenc (un bon casteller per cert)

que pujà a tots tres castells i pensem nosaltres que, de segur, sense ell no els haurien pogut fer»; el mateix setmanari ignora la «torra» de set vendrellenca, ja que en el còmput dels tres dies dels castells dels «Mirons» parla de «dos cincs de set, tres de set aixecats per baix, quatre de set amb el pilar de cinc al mig, etc.».

Per les mateixes dates, des de l’Alt Camp, Joventut (5 set.) feia una crònica força completa de la trajectòria dels Xiquets de Valls des del Sant Joan del 1930; pel que fa a l’any que ens ocupa, diu: «Comença l’any 1934, la vella fluixa de canalla igual y la nova potenta però desentrenada [...] a Vilanova tornen a carregar el de vuit i desfer el dos de set, castell que repeteixen tant com volen i a l’Arbós i Vilafranca feu el de vuit a maravella i el dia 31 a Vilafranca carreguen el pilar de sis, el dia 4 (de setembre) a La Torredembarra clouen tota la sèrie carregant admirablement el tres de vuit. La colla nova amb coratge ha repujat un pis a tots els castells amb 5 temporades de lluita i sacrifici. Ara a consolidar l’obra feta, a descarregar el tres de vuit i aprofitant algun dia a Valls on hi ha molta gent pràctica a destapar l’altre pis dels castells, el rovell de l’ou, l’època d’or. Amb la gent que avui té la colla nova i la canalla i nois tan bregats el primer castell acordonat que podria intentar amb probalitats d’èxit és el formidable dos de vuit, que confiem veure a la nostra plaça»; sembla prou clar que l’expressió «acordonat» vol referir-se a folrat i no hi ha dubte que el cronista té visió de futur; tanmateix, haurien de passar encara trenta cinc anys per poder veure intentar, per la Colla Vella, la torre de vuit amb folre a la vallenca plaça del Blat.

Sobre la retribució que van rebre els vallencs en l’ocasió, a l’Arxiu Històric Comarcal de Vilafranca hi hem trobat aquestes anotacions: «A los Xiquets de Valls, 495 pts., A sus acompañantes y encargados, 25 pts., Grallas de los Xiquets, 100 pts.», de les quals es despren que les comissions, tal com hem vist en el que pertoca a l’any 1917, deurien continuar a l’ordre del dia; de tota manera, pensem que es tracta de despeses extraordinàries, atès que ja hem vist que la Colla Nova estava contractada per 2.000 pts i la dels Mirons per 1.200: a més, en un senzill paper manuscrit trobem aquesta previsió: «Colla Vella1 dia1.000 pts.» (a continuació hi diu 3 dies, però no hi consta cap quantitat); sabem que la Vella no va actuar aquell any, però és clar que és tracta d’un preu molt superior al que veiem consignat en aquella darrera partida, per la qual cosa cal considerar que les 495 pts. rebudes ho deurien ser en concepte de gratificació per la bona feina feta. A més, en un altre paper escrit a mà i que deu ser un altre pressupost hi consta el següent: «Castells. Dia 29: 3 de 7, 4 de 7, 2 de 6, 1 de 5; dia 30: 4 de 8, 2 de 7, 3 de 7 per baix, 5 de 7, 1 de 5; dia 31: 3 de 7, 4 de 7 amb pilar, 3 de 6 per baix, 2 de 6, 1 de 5. Pts. 3 dies: 2.500,-; pts. 1 dia: 1.200,-»; per la nomenclatura emprada entenem que es deu referir a castells dels Xiquets de Valls.

Agraïment vilafranquí

Les actuacions de la Colla Nova a Vilafranca motivaren una carta de felicitació que, amb data 31 d’agost, envià a l’esmentada agrupació —que també en rebé una altra de l’alcaldia de l’Arboç—, des de l’Ajuntament de Vilafranca, el Conseller-Regidor de Governació, Jaume Guitart; la publicaven el mateix dia (15 set.) els periòdics vallencs Treball i El Temps i diu així:

«Dia 30: Al migdia amb una animació extraordinària, i amb assistència de l’honorable President de la Generalitat de Catalunya i altres distingides personalitats varen donar començ els castells. Una gran espectació jamai vista a Vilafranca es notava en els rostres de tots els concurrents esperant veure novament la colla “Nova de Xiquets” que tan bon record va deixar l’any anterior.

No van defraudar les esperances posades en ella ja que va millorar totalment l’anterior actuació a la nostra vila.

Entre altres castells, tots dignes d’admiració, varen fer els: quatre de vuit, amb una seguretat i execució admirables, l’entusiasme es va desbordar i les ovacions repetides que es varen tributar diuen prou en pro dels valents Xiquets de la Colla Nova, i no havien acabat aquelles quan comencen a pujar el dos de set que aconseguiren portar-lo a cap amb impecable maestria, novament frenètics aplaudiments apremiaren els seus esforços.

No cal dir que les felicitacions es produiren en abundó, essent el primer en donar-los-hi el nostre digníssim President de Catalunya, també naturalment varen rebre innombrables felicitacions tan de les autoritats com dels concurrents.

Dia 31: La Colla Nova de Xiquets va carregar el pilar de sis no havent-lo arribat a descarregar, no obstant es pot considerar una nova proesa de l’esmentada colla.

Ara un mot final per a reconèixer amb tota sinceritat i satisfacció la germanor que ha existit entre ambdues colles de Xiquets rivalitzant noblement en la confecció dels seus respectius castells, havent fet passar una agradable estona a tots els assistents, estona que es recordarà sempre, ja que no creiem veure més enllà en qüestió de castells que no ens hagin ensenyat aquests coratjosos castellers»; podem argumentar que, a diferència del que hem vist abans, a aquest nostre compatrici la visió de futur li fallava un bon punt.

També cal dir que, en el mateix número, el setmanari El Temps feia igualment un seguiment de la temporada realitzada per les dues colles dels Xiquets de Valls i anunciava, a més, que si els arribava alguna fotografia del pilar de sis la publicarien la setmana vinent; el cas és, però, que la imatge del controvertit espadat no va veure la llum —prèvia la manipulació pertinent per tal que es veiés coronat— fins que fou publicada a la revista Cultura, el maig del 1936. De la presència de «Els Xiquets de Valls a Vilafranca» (aquest és el títol que duu a peu de foto) també se’n féu ressò la revista Esplai (Il·lustració Catalana) del 23 de setembre, amb aquest text: «Els castellers fent una torre durant la festa major de Vilafranca del Penedès, de la qual foren un dels màxims al·licients».

Tota la sèrie de castells protagonitzada per la Colla Nova dels Xiquets de Valls el 1934, amb la torre de set i el quatre de vuit dominats i repetits, el pilar de sis gairebé coronat i, sobretot, el primer tres de vuit carregat de la Renaixença —a Torredembarra, per Santa Rosalia—, sumats al quatre de vuit que la Colla Vella va descarregar a Montblanc, el 9 de setembre, va menar als aficionats d’aleshores, tal volta d’una manera excessiva, a qualificar aquesta era de nova embranzida com a «Època d’Argent» dels castells, la qual tindria plena continuïtat la temporada següent.

La Colla Nova continua dominant

El programa oficial de les Fires de maig de Vilafranca del 1935 anuncia per al dissabte, dia 11, la presència del Drac, els Gegants i altres balls populars, però no especifica si hi haurà o no Xiquets; això no obstant, aquests no van faltar a la seva cita. Acció (4 de maig), a més de reclamar que «Vilafranca ha de procurar que aquestes fires i festes tinguin un èxit esclatant», confirma que hi haurà xiquets, sardanes, banda de música, traques, etc., mentre que a Penedès Republicà (9 de maig) no hi consten explícitament els castells. Ressorgiment (també del 4 de maig), informa de l’Aplec Fejocista de l’Alt Penedès celebrat a l’ermita de Penafel i certifica que «Es fan “piràmides” pels Minyons de muntanya». Acció (18 de maig), en parlar de «Les passades festes i fires de maig», fa constar que «A semblança de la festa major [...] tinguèrem ocasió d’admirar els xiquets, drac i gegants que junt amb la banda recorregueren els carrers de la vila».

Segons Xavier Güell, «Els comptes també tan sols comptabilitzen el lliurament de 500 pessetes a uns Xiquets (AHC Vilafranca del Penedès)» i es fa, a més, aquesta pregunta:«Van ser per als Mirons, com els anys anteriors? o per a la Colla Nova de Valls que, mitjançant Ramon Barrufet i Fàbregas, el seu cap, va oferir-se fent valer el seu bon paper en las actuaciones de los 2 últimos años, por la Fiesta Mayor i el domingo próximo pasado (14 d’abril de 1935) amb el 4 de 8 i la torre de set, lo cual significa que podemos asegurarlo si es que v. y la comisión los desea por estas fiestas» (informació extreta del Museu de Valls). L’estudiós vilanoví s’inclina pels Mirons «perquè van acontentar-se d’altres vegades amb pocs diners, a banda que van ser cridats repetidament a Vilafranca aquells anys, a les festes majors dels anys 1933 i 1934; les fires eren seves des de l’any 1932. A més, la Colla Nova no hauria acceptat només 500 pessetes a Vilafranca, donat que va rebre’n 2.000 l’any anterior per la festa major de mans del govern municipal...».²⁹³

Per significar encara més aquesta bona sintonia comarcal, només cal fixar-nos en allò que succeí la tarda del 15 de juny al Poble Espanyol de Montjuïc: la celebració d’una festa major penedesenca amb concurs de balls de bastons i la participació del ball de les gitanes i el drac de Vilafranca, els gegants de Vilanova, la moixiganga de Sitges, els xiquets del Vendrell i els diables de l’Arboç, entre d’altres balls populars; la festa fou organizada amb motiu de la inauguració del Casal del Penedès a Barcelona.

El primer concurs casteller vilafranquí

Per la Festa Major vilafranquina del 1935, el programa que publica Acció (29 ag.) anuncia per al migdia del dia 30 d’agost un «interessant concurs de xiquets prenent-hi part les colles Vella i Nova de Valls i la del Vendrell, aixecant, entre altres, els quatre de vuit, els tres de vuit, la torre de set i el pilà de sis, disputant-se importants premis en metàl·lic». Uns dies abans (24 ag.) el mateix setmanari feia una glossa de «La nostra festa major» tot dient: «Es la festa vilafranquina, plena de tradició, de sava pròpia; es la festa de la tronada preludiadora, dels xiquets, dels gegants i del drac, dels diables, gitanes i bastons, cercolets i panderos... [...] Dels atrevits castells i ferestecs espadats de quarts d’una de la tarda, davant el Casal de la Vila [...] Vilafranquins, es la nostra festa! L’orgull del Penedès; la més típica de Catalunya...»; en el mateix número també es diu «que vindran tres colles de Xiquets [...] Per primera vegada en la Festa Major d’enguany els vilafranquins veuran actuar tres colles de castellers [...] puix que (a més de les de Valls) també hi concorreran els del Vendrell». Sobre la contractació d’aquests darrers explica Ferrando que «Una sèrie de documents trobats a l’Arxiu Històric Comarcal d’aquesta població (Vilafranca) ens descobreixen el procés de contractació d’aquesta important sortida. Mitjançant una carta tramesa des del Cafè del Club d’Esports de data 21 de juliol als responsables d’organitzar la festa es manifesta que, com “que tenim que actuar en aquesta vila (el Vendrell) el dia 26 d’actual a les 12 del mitx dia, desitjariam de vostè fes acte de presència á dita actuació i allavors parlariam extensament del presupost que vostes demanan”. Un cop feta la trobada, els organitzadors envien una carta, amb data 30 de juliol, en què es fa saber que “aquest Departament en reunió celebrada el dia d’ahir, va acordar contractar la Colla de Xiquets de la seva digna direcció, pel preu de 1700 pessetes”, i s’adjunta el contracte per donar-hi el vist-i-plau. Aquest document, però, no se signà; se’n redactà un altre amb alguns canvis, com ara el nom de la colla, que passa de Nens del Vendrell (de fet, però, al contracte que no es va signar hem pogut constatar que la denominació que hi figura és, realment, «Colla de Xiquets “Nens del Vendrell”») a Xiquets del Vendrell (per evitar confusions); se suprimeix el compromís de provar el quatre de vuit, la torre de set i el pilar de sis; es redueix a 1.500 pessetes la remuneració i s’adjunta una nota en què s’anuncia el caràcter de concurs de l’actuació del dia 30. El document porta la signatura del Joan Julivert».²⁹⁴

De la seva part, La Crónica de Valls (24 ag.) també avisava que «Les colles vallenques de castells estan en plena activitat. Són moltes les poblacions de Catalunya i fins de fora d’ella, que ja consideren com a número imprescindible de la festa major una exhibició de “Xiquets de Valls”, i aquests són sens dubte els que més relleu i animació donen a tals festes, i de pas reculleixen l’admiració dels que presencien els seus famosos exercicis [...] Les dues colles vallenques, i també la dels Mirons del Vendrell, el proper divendres, dia 30, estan contractades a Vilafranca del Penedès, on hi haurà una interessant competició amb motiu de la festa major». També pel que fa a l’anunciat concurs, El Temps (17 ag.) deia que «serà una cosa formosa veure actuar les dues colles de Valls i la dels Mirons del Vendrell», mentre que Joventut (29 ag.) informava en termes semblants, tot posant l’accent, però, en «la màxima jornada castellera, la festa major de Vilafranca».

A Vilafranca, «Uns entusiastes» van fer editar —com ja havia passat dos anys abans— un altre full (a la mateixa impremta Santacana) que torna a arremetre contra la Colla Vella, la qual cosa fa pensar que aquests aficionats deurien ser uns fervents partidaris de la Colla Nova i demostraria que la tradicional rivalitat de les colles del bressol casteller continuava plenament vigent a casa nostra a redós dels partidaris respectius. El text duia el mateix títol genèric de «Els Xiquets» i deia això: «Els aficionats vilafranquins a les proeses dels castellers o Xiquets de Valls no en tenen prou de fruir de llur afició durant les festes vilafranquines. Portats de l’entusiasme van de poble a poble on les colles anuncien la repetició d’aquelles gestes del passat. I gairebé sempre topen amb la decepció més depriment i moltes vegades amb la burla.

Ara de poc, a l’Arboç, la Colla Vella, potser cansada d’anar pel món a arrodonir festes de tota mena (Ferrando ens confirma que va actuar els dies 21, 22 i 23, a Igualada, i el 24 i el 25, a l’Arboç), va prometre els quatre de vuit i només pogué arribar a quints; va prometre, també, la torre de set... i tot plegat, res. Broma pura (en efecte, va intentar el quatre de vuit i dos cops, també sense èxit, la torre de set).

Aquests fets fan perdre l’afició i les ganes de veure castells. Tot això és llenya; res més que llenya!

Qué passarà a Vilafranca durant la Festa Major? També quedaran igual les promeses de la Colla Vella? No ho sabem. El que sabem és que, per la seva part, la Colla Nova ha promès de provar els tres de vuit. A veure que farà la Colla Vella amb l’esperó de la competència.

El que nosaltres volem és que no es jugui amb l’afició i que el qué es prometi es faci tot el possible per complir-ho».

Com veurem tot seguit, tampoc el guió que van seguir les colles no es va adaptar a les previsions que apuntaven aquells «entusiastes» dels castells.

A Fem pinya! (abril 1981) ja vàrem donar compte de la celebració d’aquest concurs. Aleshores, des de Món Casteller hom objectà que no es podia considerar com a tal perquè la competició «sembla ésser que no la regiren ni bases ni puntuacions i no ens consta, ni menys, que hi hagués un jurat». En canvi, Pere Ferrando ens diu tot el contrari; és a dir, que «Realment l’actuació la podem catalogar com a tal, car tenia els elements bàsics de tot concurs: un premi, una puntuació, un jurat i unes bases»; al document manuscrit que, sobre les bases, es conserva a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès s’hi diu textualment: «Para tomar parte en el concurso precisará montar por lo menos uno de los cuatro castillos siguientes: Pilar de 6 con 10 pun (tos). Torre de set... 6. 3 x 8... 10. 4 x 8... 8. Estos puntos se entienden... (no continua la frase, la qual cosa denota una bona dosi d’improvisació). El primer premio en principio será de 500 pts cuya cantidad es fija; las demás cantidades que se recauden con destino a premiar los mejores castillos se repartirán de la siguiente forma: 60% 1 º25% 2 ºy 15% 3 º. Caso de ser solo dos los concursantes que puedan obtar a premio el restante se repartirá en partes iguales a los otros dos. Caso de ser uno solo se quedará con toda la cantidad». En un altre apartat del mateix manuscrit es torna a repetir la taula de puntuacions i aquesta fa una diferenciació inusual entre 3 de 8 i castell de 8 (referint-se al quatre de vuit, naturalment), i, a continuació, es fa constar que «sen tindran aquets punts tot castell passat per la chaneta, tot castell desmontat tindra 2 punts mes»; o sigui que, curiosament i paradoxal, en comptes de penalitzar un castell només carregat, se’n revaloritzava la seva completa execució.

Finalment, les bases foren enviades a les colles degudament mecanografiades i amb una ortografia força millorada; la primera de les clàusules fa referència als quatre castells citats, objecte del concurs: «Pilà de sis, Torre de set, Quatre de vuit i Tres de vuit, entenent-se que de no fer-se cap dels quatre castells abans esmentats, quedarà sense efecte el Concurs»; la segona, contempla els punts que, com ja hem vist també, es donaran a cada castell; la tercera és la que confirma que «Tindrà dret a puntuació tot castell passat per l’enxeneta ademès s’augmentarà aquella puntuació amb dos punts mes, quan el castell sigui completament desmontat (vol dir descarregat, evidentment)»; i la quarta —coincidim amb Ferrando— és la que faltava per tal que es pugui considerar aquella competició com un vertader concurs, amb tots els ets i uts: «Un Jurat nomenat a l’efecte, serà l’encarregat de la resolució d’aquest Concurs, éssent els seus falls inapel·lables». Per confirmar que, certament, hi hagué un Jurat, comptem amb el testimoni d’un dels membres que en formà part; en efecte, amb data 16 d’agost, des de Barcelona, Marián C. Roig —qui, tal com han documentat Joan Cuscó i Pere Ferrando, havia estat president de la Junta del «Centre Catalanista» vilafranquí— envia una carta al Conseller-Regidor de Governació de l’Ajuntament de Vilafranca, en la qual li comunica que «...tractant-se d’una cosa tant catalana, tan típica y tant medular de la nostra Festa Major, com son els Xiquets [...] em veig obligat á acceptar y ab entussiasme l’oferta que’m fa d’un lloc en el Jurat que ha de judicar y fallar la feina que farán els castellers en el Concurs que enguany ha resolt celebrar aqueix Ajuntament, pera aixecar encara mes l’explendor de nostra gran Festa»; el senyor Roig, però, encara anava més lluny i afegia: «Y al acceptar el càrrec, aprofito l’ocasió pera felicitar á eixa Corporació pera la felis idea que ha tingut y si encara hi fos á temps [...] em permeto sugerirli l’idea de que les gralles fossin de les antigues, perque armonisen mes y donen mes vida an els castells y castellers...».

Tanmateix, d’allò que no parlen les susdites bases és del premi —o els premis— que es destinarien a les colles; sabem que aquestes van rebre, per contracte, un preu estipulat d’antuvi, tal com es pot comprovar a l’estat de comptes d’aquella Festa Major (i també hi trobem consignat el premi en qüestió): «Xiquets Vendrell 1.700 pts.; Xiquets Valls Nova 1.000 pts.; Xiquets Valls Vella 1.200 pts.; Premi concurs 500 pts.» (entenem que les distintes i respectives retribucions es feren en funció dels dies de participació de cada colla a la festa); i d’altra banda, també hi figura una llista de donants (segurament incompleta i en la qual hi havia gent vinculada al món casteller) que contribuïren amb les seves pessetones a engruixir la quantia del premi: «Emil Berger 100, Antoni Martorell 50, Josep Cusiné 10, Unió Cinegètica 100, Casino 50, L. Voisin 5, E. Batlle 5, P. Rovira 5». Per tal de recaptar fons, des de l’Ajuntament vilafranquí, el Conseller-Regidor del Departament de Governació s’havia fet una mica el ploricó, tot enviant, amb data 14 d’agost, una carta al Sr. President del Casino Unió Comercial (i també, en bona lògica, a d’altres entitats i particulars) en la qual comunicava que «Aquest Departament organitza pel dia 30 del corrent, Festa Major de la nostra vila, un concurs de Xiquets en el qual hi prendran part les dues Colles de Valls i la de El Vendrell, disputant-se, en principi, un premi de 500 pessetes com a mínim.

Ara bé: considerant que per donar major interès al concurs de referència i premiar l’esforç que en el seu comès posaran els valents Xiquets, fóra convenient establir algun altre premi i tenint en compte que les possibilitats econòmiques d’aquest Departament no permeten distreure cap altra quantitat destinada a aquell fi, ens permetem dirigir-nos, entre altres, a l’entitat de la seva digna presidència, tot i pregant-li vulgui prestar la seva cooperació concedint una quantitat per engroixir la suscripció oberta...» (com ja hem pogut comprovar, el Casino va respondre a la crida).

I guanya la Colla Nova

Passada la festa, Acció (7 set.) comentava: «Tres colles de xiquets, dues de Valls i una del Vendrell, s’ha vist enguany per primera vegada davant la casa de la Vila, parant bé els quatre de vuit, la torre de set, els cinc pilans de set, i els quatre de set i torre de sis nets, encara que també els hem vist caure». El mateix dia, Penedès Republicà informava que «Tres colles se presentaron el dia 30 frente al Ayuntamiento para tomar parte en el concurso organizado.

Se montaron diferentes castillos; los más arriesgados fueron los cuatro de ocho, el tres de siete y la torre de siete.

En primer lugar se clasificó la “Colla Nova” de Valls y en segundo els “Nois del Vendrell” que se mostraron dignos rivales de los primeros.

La “Colla Vella” hizo una exhibición deslucida». La denominació «Nois del Vendrell» podria fer pensar que es referia als «Nens del Vendrell», però no és així; el programa esmenta clarament els «Xiquets del Vendrell» —és a dir, la colla que dirigia el Jan Julivert, després que Joan Miró hagués plegat de cap de colla dels antics «Mirons»—, mentre que el nom de Nens del Vendrell se l’havia fet seu la colla que dirigia en Pau Cayó.²⁹⁵ Així doncs, els vendrellencs actuaren els tres dies de la festa. Segons Ferrando, «aquesta actuació tenia, per als Xiquets del Vendrell, les màximes garanties per assolir fites mai realitzades. I a fe que no les desaprofitarien». En efecte, Baix Penedès (31 ag.), segons comunica en Pere, fa pública la bona nova: «Amb motiu de la competició castellera suscitada entre les dues colles vallenques i la de la nostra vila [...] existia fa dies accentuada animació entre els castellers vendrellencs per aprestar-se a competir valentment amb els vallencs. Ahir, festa de Sant Fèlix, es presentaren front a front les tres colles, logran els vendrellencs bastir un magnífic quatre de vuit, montat ben mestrivolament i amb tota seguretat, que els valgué una ovació clamorosa, tant, que ella fou causa de que en descarregar el castell i anar a baixar els quints caigueren degut a la emoció inevitable. La colla nova de Valls plantà també un admirable quatre de vuit. Felicitem als nostres castellers per l’avenç. Ells fa temps podien fer aquesta proesa, però els mancava decisió i voluntat de voler-la fer. Quan s’han proposat fer-ho de debò ho han assolit». Era la primera vegada al segle XX que una colla no vallenca —els vendrellencs ho havien intentat vuit cops abans— bastia l’anhelat carro gros.

Des de Valls, El Temps (31 ag.) comunicava que «Ahir divendres, la Colla Nova anà a la ciutat de Vilafranca. Elements hostils i la baixa política volien entrebancar l’anada a Vilafranca de la Colla Nova, amb tot no pogueren sortir amb la seva, no obstant la colla només volgué fer a plaça un magnífic i ferm 4 de 8, que feu admirar, i un bonic dos de set, reeixit a la segona volta, i després un bonic pilar de cinc portat al balcó. Abans d’anar a la plaça ja feren un 4 de 7, net i forçut.

A la plaça, els valents castellers de la Nova feren anar una comissió a l’Ajuntament per tal d’assabentar-se si hi havia cap prima per al tres de vuit, que ells el farien, l’avançat de l’hora, però, feu que l’Ajuntament desistís. Estem gairebé segurs que hauríem vist un tres de vuit mai vist, amb tot confiem veure’l encara aqueixa mateixa temporada [...] La vella ens féu ahir el cinc de set, llàstima que l’enxaneta no volgués passar cap als pilars, hauria estat un castell magnífiic. Feren després el tres de set aixecat per baix, el quatre de vuit caigut, el dos de set caigut i el pilar de cinc.

Què direm dels Mirons del Vendrell? La Colla vendrellenca es pot dir ja que és una potència, ahir a Vilafranca quasi plantà el quatre de vuit, el dos de set gairebé també ja estava fet, tingueren l’atreviment de voler fer el pilar de sis, més no reeixiren; el pilar de cinc el fan ja com volen.

Xiquets de Valls, amunt! De cada dia, més i millor!!!».

Sobre el paràgraf dedicat als vendrellencs, cal tenir en compte que per al cronista deuria primar el fet de descarregar un castell per damunt de tot (de més antic, sempre havia estat així; els castells només carregats no tenien més validesa que la simple anècdota); així, doncs, caldria considerar el fet de «plantar» un castell com a sinònim de descarregar-lo.

El mateix dia 31, La Crónica de Valls també donava el detall dels castells realitzats a Vilafranca i considerava la torre de set carregada pels vendrellencs com a intent: «Ahir va ésser una dia de gran actuació castellera [...] L’exhibició del migdia va durar de la una a les tres i en ella es feren els castells següents: Colla vella: va aixecar el cinc de set, tres de set per sota i el pilar de cinc i no va poder completar el quatre de vuit ni el dos de set. Colla nova: Va fer el quatre de vuit, dos de set a la segona vegada d’intentar-lo, i el pilar de cinc. Colla del Vendrell: Va muntar el quatre de vuit, que va caure al començar a desfer-lo. Van intentar el dos de set, sense lograr-lo, com tampoc el pilar de sis. Va fer el pilar de cinc amb filigranes. Aquestes exhibicions castelleres, com és natural, han estat molt comentades a la nostra població, on tothom convé que la colla nova està en bona forma i la vella es veu perseguida per la desgràcia». Contràriament, Francesc Blasi —en la segona edició -1948 - del llibre que havia publicat per primer cop catorze anys abans—²⁹⁶ indica, de manera errònia, que «L’any 1935, per la festa major de Vilafranca, la colla dels Xiquets del Vendrell, aixecà i descarregà amb tota solemnitat per primera vegada el “quatre de vuit”...», a la qual asserció hagué d’objectar l’Emili Miró que «Tant de bo hagués estat així; però, fent honor a la veritat, hem de dir que no s’acabà de descarregar “a poc a poc”. En aquest quatre de vuit, els dosos, l’aixecador i l’anxaneta ja havien baixat i estaven fora del rotllo, i, quan baixaven els quints, el castell caigué. Hauria estat un honor per als “deixebles aprofitats” que aquell dia s’hagués descarregat, perquè amb nou anys de pràctica castellera haurien afegit dos pisos més al quatre de sis i dos a la torre de cinc, en què començaren el dia del seu debut...».²⁹⁷ I pel que fa a la torre de set, diversos testimonis apunten que, efectivament, va ser carregada el dia de Sant Fèlix; Emili Miró la dóna com a descarregada, però, segons com sembla, s’equivoca de dia, perquè fou l’endemà, dia 31, quan els Nens la completaren. Sobre la diferència de prestacions entre l’una i l’altra colla de Valls, cal dir que, en efecte, la Nova estava molt millor que la Vella; amb tot, els vilafranquins, desafortunadament, no es van voler acollir a la possibilitat de poder veure el tres de vuit i al cap de cinc dies van ser els aficionats torrencs els beneficiats: La Colla Nova tornava a coronar, a Torredembarra, el cobejat tres de vuit, tot donant continuïtat, doncs, a l’Època d’Argent encetada un any abans; cal tenir en compte, a més, que en les quatre temporades prèvies a l’esclat de la guerra del 36, aquesta colla arribà a descarregar el quatre de vuit almenys en catorze ocasions, ultra carregar-lo en tres més.

Les últimes Fires de Maig d’abans de la Guerra

Acció (23 de maig) inseria a la primera pàgina el programa de les fires i festes de maig del 1936, en el qual s’anunciava, per a aquell mateix dia, com de costum, tant l’arribada dels Xiquets com els Castells i Torres que aixecarien, més tard, davant la Casa Consistorial, talment com farien l’endemà. Una setmana després, la mateixa publicació parlava de «L’èxit de les Fires de Maig», fent constar la presència de tots aquests elements: «Cobla de Sardanes, tots els dies, Banda de Regiment, Drac, Gegants, Nans i Xiquets, Caballets, barques, pim-pam-pum, barraques de bunyols i xurreries i tómboles, etc. etc.». De castells, però, res de res. Sort en tenim de Baix Penedès (25 abr.) quan constata que serà, una vegada més, la colla dels «Mirons» la que anirà a Vilafranca: «ha sigut contractada per amenitzar els espectacles populars que tindran lloc a la veïna Vilafranca en motiu de les fires que allí es celebraran durant els dies 23 i 24 de maig entrant». El mateix periòdic (30 de maig) destaca que «Amb motiu de les festes i fires de Vilafranca, fou contractada la colla de castellers “Els Mirons”. El començament de temporada d’aquesta colla ha sigut excel·lent. Feren un 3 de 7 magnífic, pilar de cinc i cinc de set. Cada castell fou coronat d’una llarga ovasió. Així que acabaren dits castells foren felicitats per les autoritats i comissió de festes, com també pel nostre compatrici i bon amic Pau Casals qui els encoratjà per a que el triomf assolit a Vilafranca sigui un estímul per a més grans gestes castelleres». La presència del Mestre a la nostra vila no fou casual, ja que que rebé l’homenatge dels nostres convilatans, alhora que el Consistori l’honorava amb la distinció de donar el seu nom a un carrer de la Vila, concretament el de Sant Bernat, de tanta significació castellera en anys precedents. Xavier Güell indica que «Els comptes palesen que els Xiquets van percebre 825 pessetes de la comissió de festes»;²⁹⁸ La Vanguardia (28 de maig) publicava, precisament, la fotografia —obra de Campañà— d’un pilar encarat de front al capdamunt del carrer de Pau Casals, acompanyada d’aquest text: «la “colla dels Mirons”, de Vendrell, quiere hacerle la competencia a las agujas de la iglesia» (vol referir-se als dos campanars petits de Santa Maria).

Aquesta actuació de les darreres Fires de Maig republicanes «tingué quelcom d’especial per a l’Emili Miró, el qual en una carta que ens adreçà (a Salvador Arroyo) el 9 d’agost del 1990, recordava que “per primera vegada a la meva vida castellera, vaig fer a la plaça de Vilafranca un tres de set i seguidament el cinc de set”. Des de l’any anterior, el “Míliu” vivia a Terrassa i anava regularment amb la colla dels seus germans»;²⁹⁹ de fet, l’Emili havia comentat, en més d’una ocasió, que el seu bateig casteller havia tingut lloc, efectivament, a Vilafranca, però ell deia que havia estat per Sant Fèlix del 1935, quan en realitat fou per les Fires de l’any següent. I ja no hi va haver ocasió de poder tornar a veure castells, a Vilafranca, al llarg d’aquell colpidor any 1936. El malastruc d’una guerra incivil que va durar gairebé tres anys, va portar Catalunya al caos i a la desfeta, amb les nefastes conseqüències, de sobres conegudes, que de tot plegat se’n derivaren. Per raons òbvies, Vilafranca no va poder celebrar les tres festes majors corresponents a aquell infaust període i els vilafranquins es van quedar, de moment, sense la possibilitat de poder contemplar un més que previsible tres de vuit. Tres anys en blanc, doncs, castellerament parlant, que no impedirien, tanmateix, l’eclosió, el 1939, de tres colles —unificades i ben uniformitzades, això sí— que prengueren carta de naturalesa als mateixos tres llocs on s’havien fet presents abans de l’inici de les hostilitats: a Valls, a Tarragona i al Vendrell. La de Vilafranca, encara trigaria nou anys més a sortir a la palestra...