Dues actuacions a la Vila

Un nou any, carregat d’esperances, estrenava castells, a Vilafranca, amb la tercera actuació feta en el marc de la Festa Major petita, celebrada el dimecres, 7 de gener, diada del sant compatró vilafranquí Ramon de Penyafort. La «Crónica de la Fiesta» que publicava Acción Católica (10 gen.) era tan exigua com les precedents i només informava que:

«Una Audición de Sardanas frente al Ayuntamiento, previo disparo de una potente Traca, y la actuación de los esforzados Castellers de Vilafranca que levantaron valientemente sus torres y castillos, dieron fin a los actos de la mañana».

Dos mesos més tard, el mateix setmanari (7 març) publicava una gasetilla titulada: «La “Colla de Castellers” en el Museo», en la qual hom deia que:

«En ocasión de la visita al Museo del Vino por parte de los componentes de la excursión organizada por el semanario barcelonés “Destino”, el pasado domingo la “Colla de Castellers” de la villa levantó sus atrevidos castillos, esta vez de una particular belleza, en especial aquel “pilar de cinc”, ya que el histórico patio de nuestro Museo ofrecía artístico marco a la proeza de los “castellers”.»

Dies després, la pròpia revista Destino (14 març), en el seu «Carnet de ruta» i amb el títol de «Un dia en el Panadés», també informava de l’excursió per terres penedesenques —amb un itinerari força complet: Sant Sadurní,Vilafranca,Vilanova i Sitges— anunciada com a «Vuelta al Panadés»; i, pel que fa a la nostra vila, concretava:

«A la llegada a Vilafranca del Panadés, y en el patio del Museo del Vino, los “castellers” de la localidad nos ofrecieron una exhibición memorable en medio de una expectación indecible. Desde estas columnas queremos dejar constancia de nuestra gratitud hacia los “castellers”, autores de la mejor y emotiva sorpresa que podía sernos dedicada desde el corazón del Panadés. Así lo hicimos constar a nuestro buen amigo José Oriol Rossell,“casteller” ilustre.

El excelentísimo señor alcalde de Vilafranca del Panadés y prestigiosos elementos de la localidad, entre ellos don Pedro Regull, fueron nuestros acompañantes infatigables durante la visita a tan singular Museo. Y con un vino de honor se cerró la breve estancia a esta histórica y querida villa, para cuyos pobladores no equivaldrá a un simple cumplido añadir que se produjeron con fina caballerosidad y auténtica simpatía... (signat, M.A.).»

Pactes de cavallers?

Reprenem el fil de les manifestacions fetes per l’Oriol Rossell (exposades cap al final del capítol corresponent a l’any anterior) sobre aquell canvi de rumb que pretenien donar a la colla vilafranquina els seus capdavanters:

«Al Vendrell hi anàrem, doncs, el Sol, el Sala i jo (a darrera hora, el Vicentó Cusiné va excusar la seva presència)

i al Julivert, a qui acompanyava un dels seus homes de màxima confiança, en Pau Figueras (conegut també per Pau “Ganso” o Pau “Gros”), li va semblar correcte el nostre plantejament, almenys així ho va manifestar. Quina no va ésser, però, la nostra sorpresa en veure que a la primera sortida que seguí dels “Nens” —crec que va ser a Terrassa—¹⁰⁴ un dels nostres col·laboradors més significats cometia la fellonia de traslladar de bell nou la nostra canalleta al Vendrell. I no va ser una vegada, no, sinó totes les que va convenir. Amb el beneplàcit dels “mandamassos” del Vendrell, un dels nostres capdavanters (de qui no en cal dir el nom per respecte, perquè ja no és entre nosaltres i, a més, perquè encara és ben present a la consciència de molts) “ens segava l’herba arran”, com molt bé va dir-li en Ramon Sala en una assemblea de la nostra colla...»¹⁰⁵

No cal dir que el personatge al·ludit no és altre que Vicenç Cusiné. Sobre els motius que aquest deuria tenir per actuar de la manera com ho va fer, han circulat diverses versions, segons quina sigui la seva procedència. La que aporta Pere Ferrando és, sens dubte, la que ha estat més treballada,¹⁰⁶ sense que això vulgui dir, però, que, des del punt de vista vilafranquí, es pugui considerar com a més enraonada, sobretot per a tots aquells que opinem diferent; perquè, al cap i a la fi, allò que realment compta és que el Vicentó, amb la seva actitud, va jugar clarament en contra dels interessos de la colla dels Castellers de Vilafranca, atès que, com apunta Rossell:

«...els “Nens” van poder continuar disposant dels nostres efectius quan els convenia —com feien o havien fet també amb els dels Xiquets de Tarragona— i la nostra colla no va poder fer la “remuntada” prevista cap als castells de vuit.»¹⁰⁷

Ramon Sala —l’equanimitat del qual mai ningú no ha gosat posar en entredit— recordant tot aquell afer, assegura, en les memòries ja apuntades, que es van veure amb en Julivert no una, sinó dues vegades:

«Encetada la meva tasca com a cap, les aigües de moment romanien tranquil·les. Però, ja entrada la primavera del 53, vaig copsar que l’ambient dins la colla s’enraria, a causa, principalment, de l’ús que en Jan Julivert anava fent de la nostra mainada; no vaig tenir més remei, després d’un canvi d’impressions amb en Rossell, d’anar al Vendrell per tal d’aclarir les coses [...] Li férem veure al Jan el malestar que teníem dins de la colla per la forma com actuava. Molts castellers se sentien planyuts i ressentits per tal com anaven les coses. Tenint en compte l’ajuda que ell ens havia aportat en els nostres inicis, pensàvem que no era bo trencar, però sí limitar la nostra col·laboració. Així, quedàrem que podria disposar de dos castellers del pom de dalt per a les sortides i d’aquesta manera hauríem d’anar tirant, en benefici de tots i recuperant el bon ambient. En Julivert, en aquells moments, passava una forta crisi (es referia a la colla, esclar), principalment de mainada; i, per omplir el buit, no tenia massa contemplacions. El cas era fer castells. Aqueixa postura hauria estat molt bona, sempre que no hagués perjudicat una altra colla. Al poc temps de la nostra trobada amb el Jan, en comprovar que la cosa seguia amb un to similar, si fa no fa, quedàrem de veure’ns novament. Ens veiérem en un bar de les rambles de Vilafranca, un dissabte de mercat. Novament, en Rossell i jo ens queixàrem del mal ús que feia de l’acord pres anteriorment. Li remarcàrem, altra volta, el malestar que podíem copsar dins de la colla per tal com anaven les coses. Malauradament, malgrat les bones paraules i les promeses, la cosa no lliscà, ans al contrari, s’hi afegiren nous elements de perturbació que van menar-nos a situacions ben conflictives [...] Pel que fa referència al contenciós sorgit entre nosaltres i en Jan Julivert, no solament continuava, sinó que s’havia agreujat, degut a l’aparició de nous camins que li asseguraven la captació. En Jan, malgrat les dues vegades que vàrem entrevistar-nos amb ell per establir les bases de l’ajut, és a dir, de la nostra donació de canalla, no se sentia satisfet. Feia falta ampliar el cupo per tal de fer bons castells. Comprenent que fóra inútil una nova trobada, va desviar l’assunto per un altre costat. Va cercar l’ajut d’algú de la nostra colla per tal que —d’una manera llastimosa i malgrat el mal que ens feia— li servís de reclutador per a cada sortida que tingués la seva colla...»

La importància d’aquestes declaracions cal cercar-la en el fet que aporten nova llum a l’hora d’aclarir la dissidència. Així, els Castellers de Vilafranca, agraïts pels favors rebuts, no abogaven per un trencament definitiu; ben al contrari, estaven disposats a cedir dos castellers de la seva mainada per pujar amb els vendrellencs (cal suposar que sempre que no hi hagués coincidència d’actuacions, esclar). D’altra banda, el cap de colla vilafranquí denuncia la ingerència en els afers interns del grup, d’un membre que s’alinearia decididament a favor dels Nens en el contenciós sorgit, amb la bona ració de deslleialtat que aquest fet comportava.¹⁰⁸

Tanmateix, la versió que aporta Pere Ferrando sobre el pacte que regia les relacions entre els Nens del Vendrell i els Castellers de Vilafranca no coincideix massa amb la que defensa el cap de colla vilafranquí d’aleshores. Segons l’amic vendrellenc:

«...diversos protagonistes del moment —és a dir, la pròpia canalla de llavors— han coincidit a afirmar que l’acord era que pujarien als castells d’ambdues colles —la vendrellenca i la vilafranquina— sempre que les circumstàncies ho requerissin, una fórmula que, tant la canalla com les seves respectives famílies acceptaven de bon grat, car els suposava un augment dels ingressos sempre necessaris per a aquelles modestes economies [...] Què passava, però, quan coincidien les actuacions d’una i altra colla? Segons les mateixes fonts, l’acord era que, en aquest cas, la canalla havia d’actuar amb els Castellers de Vilafranca. Rossell, en canvi, ens ha manifestat just el contrari: que en cas de coincidir les dates, la canalla pujava amb la colla vendrellenca...»¹⁰⁹ Sobre aquest darrer punt, nosaltres opinem que el que realment volia dir Rossell és que una cosa eren els pactes i, una altra, allò que realment succeïa després. El que sembla clar, nogensmenys, és que no hi ha una unitat de criteris respecte a tot el que va passar en aquelles controvertides relacions. Si més no, una cosa sí que és clara: que tot un bon estol de canalla vilafranquina pujava —i continuaria pujant, encara— amb els Nens del Vendrell. I encara una altra cosa a tenir en compte i que Ferrando apunta de manera inequívoca: que aquella canalla, aleshores, cobrava calerons (com continuaria fent-ho encara un bon grapat d’anys i com passava a la resta de colles), circumstància, aquesta, que ens ha corroborat més d’un dels qui en formava part; i, a banda, tenim el testimoni de l’Oriol Rossell, quan va haver de resoldre el «problema» que s’havia generat abans que fos arriat el tres de vuit de la Santa Teresa del 1951. Davant d’aquestes proves irrefutables, entenem que resta en fals una part del contingut de la carta que van signar, anys a venir, uns quants components d’aquell nodrit i magnífic estol de brivalls vilafranquins que havien estat captats, castellerament parlant, des del Vendrell i en la qual afirmaven que «Per part vendrellenca aquesta llibertat de fer castells mai no havia estat coaccionada sota cap concepte, ni amb oferiments econòmics ni de cap altre tipus»;¹¹⁰ segons els mateixos comunicants, en canvi, «per part vilafranquina sí que es va arribar a coaccionar la nostra llibertat de fer castells allà on volíem; pel fet que ens van arribar a oferir diners per no pujar amb els castellers vendrellencs», afirmació, aquesta darrera, que contrasta amb tot el que hem anat explicant i que fou negada, en el seu dia, pel propi Rossell, qui havia patit, en primera persona, les conseqüències d’unes actituds que, com a mínim, podem considerar com a força conflictives i perjudicials per als interessos vilafranquins.

Endavant, malgrat tot

La cronologia d’aquell any 53 ens porta a prendre en consideració la notícia apareguda a Panadés (9 de maig), perquè demostra que la colla estava disposada a mantenir l’activitat costés el que costés:

«El pasado viernes, dia 1 del cte. tuvo lugar una reunión general de la “Colla de Castellers de Vilafranca” en el café de “El Panadés” (es refereix al Coro). Después de nombrar nuevos secretario y tesorero (cuyos cargos recayeron en los Sres. Luis Solsona y Juan Bolet respectivamente), se acordó comenzar los entrenamientos, que tendrán lugar los viernes de cada semana de 10 a 11 de la noche en el citado local.»

El fet de començar els assaigs (entrenaments), ens porta a pensar que, durant l’hivern, s’havia aturat l’activitat castellera i que les dues sortides que s’havien fet prèviament a la Vila, no haurien precisat de cap preparació especial.

Malgrat els entrebancs que la colla havia d’anar superant, els Castellers de Vilafranca encara haurien pogut dur a terme dues actuacions abans de la Festa Major vilafranquina. La primera l’havien de fer, com ja era habitual, el 29 de juny, a la Festa Major de Sant Pere de Ribes,¹¹¹ però no va poder ser perquè una tromba d’aigua ho impedí; aquesta inclemència meteorològica va generar una disputa entre la família encarregada de fer una paella per als castellers, la de can Tabaco —o can Sanovia — (que ho tenien tot comprat) i l’Ajuntament que no es volia fer càrrec de la despesa. La segona — aquesta sí que es va fer— fou, per primera vegada, a una altra de les festes majors més emblemàtiques de la comarca, la de Sant Quintí de Mediona, el 16 d’agost; n’informava Panadés (22 ag.):

«Los “Castellers de Vilafranca” el pasado domingo actuaron en la Fiesta Mayor de San Quintín de Mediona, levantando atrevidos castillos entre ellos els “quatre de set, desde les crosses fins l’anxeneta” todos de Vilafranca; Castillos que solos no los habían probado nunca.»

No cal afegir gaire més a aquesta crònica, perquè parla per sí sola: per fi s’havia pogut dur a bon terme un castell de set netament vilafranquí, tot ell; i, a més, el trencament amb els Nens del Vendrell era ja definitiu. També cal dir que, segons el testimoni d’en Josep Sala i d’en Cosme Milà, en aquesta actuació, els vilafranquins van comptar amb l’assessorament tènic de Josep Gasque,¹¹² Pep de la Llet, un dels capdavanters de la Colla Vella de Valls; és de suposar que aquesta col·laboració deuria venir com a conseqüència de la ferma amistat que Joan Bolet, Garsa, havia entaulat amb gent de la Vella i molt especialment amb el susdit Pep de la Llet.

Precisament, uns dies abans, també Panadés (14 ag.) feia pública aquesta ruptura definitiva, mitjançant la publicació d’una carta tramesa pels Castellers de Vilafranca (amb un llenguatge més propi, potser, d’uns «Juegos Florales» que d’una colla castellera). Amb el títol: «A la afición “castellera” del Panadés», continuava amb aquesta mena de frase lapidària, de collita cervantina: «“Siempre, Sancho, lo he oído decir, que el hacer bien a villanos es echar agua en la mar”. (Del Ingenioso Hidalgo Don Quijote de la Mancha)». Vet aquí el text complet:

«Nosotros, los “Castellers de Vilafranca”, que hemos renunciado a otra aspiración que no sea el apostolado y la realización de nuestro arte, unánimemente nos dirigimos al Ayuntamiento y al pueblo vilafranqueses en busca del apoyo que en este momento ha de sernos vital y decisivo.

Dolido nuestro espíritu y heridos en nuestra carne, recurrimos a vuestra comprensión, a vuestra conciencia de vilafranqueses y a vuestro amor de hermanos.

El golpe ha venido de quien menos era de esperar. Por esto ha sido más doloroso. Sí, lo hemos recibido de esa “colla”, que a fuer de protección y hasta de patronazgo, nos sangraron y pretenden seguir haciéndolo, pensando quizá en nuestra agonía. Pero el hachazo fue de los que matan o edifican. Y nuestro tronco, joven y fuerte, ha producido como primer retoño este honrado llamamiento.

No en vano, es Vilafranca la plaza más “castellera” del orbe.¹¹³ Ello nos augura su noble y viril reacción al aldabonazo de nuestra dignidad intolerablemente acometida; y por nuestra, vuestra.

¿No será que la importancia “castellera” de nuestra villa habrá acuciado la falacia de nuestros ofensores al objeto de redondear tal oprobio?

No por otra cosa, os avisamos de nuestra total ruptura con quienes no debimos juntar los codos jamás, y si no pedimos el “talión”, que cristianos lo somos, os rogamos, si es admitida la súplica, vuestra colaboración en la empresa de resurgimiento sobre nosotros mismos.

El más desapercibido vilafranqués puede advertirnos de cualquier maquinación —que de los más réprobos y hasta nocturnos medios se valen tal “colla” en su propósito de llevar a nuestros infantes en sus excursiones, abusando de su ingenuidad y buena fe— y los más influyentes, aconsejarnos y apoyarnos.

Del pueblo vilafranqués lo esperamos todo, como todo nos ha sabido dar hasta ahora.

De nuestro Ayuntamiento, el aliento moral y la justa tutela, que hidalgamente nos viene dispensando.

De nosotros recibid el más hondo agradecimiento. —castellers de vilafranca —.»

Més que no pas el caràcter grandiloqüent d’aquest text, en consonància amb molts escrits que trobem sovint a la premsa d’aquella època, no ens pot passar per alt aquell comentari puntual que fa —posant de manifest allò d’endur-se els infants a les excursions—, pel que explicarem tot seguit. Abans, però, cal precisar que Acción (14 ag.) es dolia de no haver pogut incloure l’escrit de la colla vilafranquina, atès que «Compaginado ya nuestro número, recibimos de la “Colla de Castellers” de nuestra villa, un enérgico llamamiento a la afición vilafranquesa a causa de una injusta actitud de cierta “Colla” que dice muy poco en favor de los componentes de esta última...»; també assegurava que Panadés sí que la publicaria i que també es podria conèixer el seu contingut «...por medio de las antenas de Radio Vilafranca».

De quan els Nens van anar a Andorra

Per a primers d’agost d’aquell any 1953, els Nens del Vendrell van organitzar una sortida al Principat d’Andorra i a la localitat fronterera de la Guingueta d’Ix (Bourg-Madame per als gavatxos), una excursió prou llaminera per als castellers si ens situem en el context social que es vivia llavors. Segons les indagacions fetes per Pere Ferrando, entre els components d’aquell viatge hi figuraven set membres dels Castellers de Vilafranca¹¹⁴ —sense cap dels seus dirigents, esclar— amb la qual cosa el conveni pactat —només feia uns mesos i segons una de les versions que hem apuntat— entre els capdavanters d’ambdues colles esdevenia paper mullat. Si seguim el relat que fa l’amic vendrellenc, percebem en els seus comentaris algunes afirmacions que menen a la polèmica:

«Diverses veus —provinents del Vendrell i de Vilafranca— situen aquesta sortida com un dels punts de fricció més importants —sinó el principal— entre els dirigents de les respectives agrupacions. El motiu d’aquest suposat enfrontament vindria donat pel fet que la colla vendrellenca no va convidar Oriol Rossell a l’excursió. Segons les mateixes fonts —per altra part, negades pel mateix Rossell que assegura que va ser convidat pel mateix Julivert però que ell va refusar d’anar-hi— aquesta desatenció va desencadenar, per decisió pròpia de Rossell, la ruptura total amb la colla vendrellenca. Una decisió que, vist el component personal i tenint en compte el seu punt de vista respecte als ajuts entre colles, Vicenç Cusiné mai no va acceptar, i va mantenir el pacte de col·laboració entre les dues agrupacions establert anys abans...»¹¹⁵

Anem a pams. En primer lloc, cal dir que la major part d’aquelles «veus» que cita Ferrando, provenien, no podia ser d’altra manera, del Vendrell, en una versió que els seus conterranis baixpenedesencs, encapçalats pel propi Jan, es van cuidar bé prou d’esbombar als quatre vents; i si alguna «veu» provenia de Vilafranca, és fàcil d’endevinar que deuria trobar-se, naturalment, dins l’òrbita vendrellenca. Com a segona adducció sobre la manca de veracitat d’aquesta informació —a banda del testimoni del propi Oriol— cal tenir en compte que tots els qui hem compartit amistat amb el fundador dels Castellers de Vilafranca, sabem de la poca fília que ell sentia, no ja pel Principat d’Andorra en si —al qual podia respectar, si més no, per raó de la catalanitat de la seva llengua— sinó pel sol fet de viatjar-hi, amb totes les connotacions, en certa forma negatives, que això comportava: un autocar més o menys atrotinat, el pas duaner, les aglomeracions, la possible incomoditat de l’allotjament... Ell, que era una de les persones de Vilafranca que més viatjava en aquells anys! A més, en el supòsit que hi hagués volgut anar, costa d’entendre que si ja eren vuit els vilafranquins apuntats a l’excursió, als vendrellencs els vingués d’una plaça de més. Tampoc no es pot pas dir que la «ruptura total» amb els Nens del Vendrell fos per decisió pròpia de Rossell, que ja no exercia el paper de cap de colla i, per tant, no li pertocava fer-ho; en qualsevol cas, hi hauria intervingut Ramon Sala, qui, com ja sabem, és el que duia llavors les regnes de l’agrupació vilafranquina i qui, com ja hem vist, havia pactat amb en Julivert —o almenys ho havia intentat— un nou funcionament de les relacions intercolles; un pacte del qual —tal com reflecteix el mateix escrit de Ferrando—V icenç Cusiné n’hauria fet cas omís, essent aquest un fet particularment greu, tant pel que representava de traïdoria envers els companys, com per la raó que ja no li esqueia prendre decisions de cap mena, en haver estat rellevat de les seves funcions d’assessorament tècnic des de finals de l’any anterior.

Picaresca castellera

Com sigui que els pactes convinguts no s’havien respectat i alguns membres de la canalla vilafranquina seguien fent cap al Baix Penedès en les actuacions de compromís dels Nens —la de Santa Anna, al Vendrell. encara era ben recent i és de suposar que res no havia canviat quant a la utilització que es feia d’ells— els patriarques vilafranquins van haver de rumiar noves estratègies per tal de replicar aquelles conductes, que ells consideraven impròpies, i fer front a la crisi. És així com ho explica Ramon Sala:

«Com es pot comprendre, atès que allò que ja en dèiem «la guerra dels enxanetes» no tenia fre, vàrem haver de radicalitzar la nostra postura, essent així que el dia 15 d’agost, Festa Major de la Bisbal, els Nens hi havien d’anar a actuar. Nosaltres sabíem que en aquesta vila, a causa de la gran afició que hi ha pels castells, s’havia de tirar de carro gros; per tant, el Jan no tenia altra solució que mobilitzar-ho tot. Aleshores estudiàrem l’estratègia a seguir i decidírem treure de circulació els dos punts més perillosos i, probablement, aquells que més falta li feien. Així fou que en Sol i jo, la tarda del dia 14, vàrem embarcar dalt d’un cotxe en Gimenall i en Garcelló i els allotjàrem a la masia de cal Cassanyes, amb el consentiment de les respectives famílies. Enmig dels melonars s’ho van passar bomba! L’amic Sol es va quedar de guàrdia, com a cuidador, fins l’endemà a la tarda, quan vaig anar a cercar-los, car el perill ja havia passat.»

Sala ubica, erròniament, aquest episodi dins de la temporada del 1954; però no pot ser així pel fet que, aquell any, els vendrellencs no van actuar a la Bisbal i, en canvi, sí que ho van fer el 1953 (cal disculpar, així mateix, l’errada pel llarg temps que havia passat des d’aquells fets fins que va escriure les seves memòries). També s’ha de dir que l’Oriol recordava sovint com aquells menuts, entremaliats com eren, li empaitaven les gallines i li feien les mil i una; i els marrecs encara tenen ben present a la memòria el record del bon tracte que rebien i les atencions de les quals eren objecte (també quan anaven al Vendrell, que consti). D’anècdotes d’aquest calibre n’hi deu haver un caramull i, segurament, donarien per omplir tot un capítol.

A la Festa Major de Vilafranca, per fi s’actua també el dia 29

D’alguna cosa deurien servir, creiem, les queixes que haurien formulat els Castellers de Vilafranca davant dels Administradors de la Festa Major pel fet que durant quatre anys havien vist limitat el seu concurs al dia 31 d’agost. Així i tot, també cal dir que, segons el casteller vendrellenc Josep Vidal i Riembau (Pep Jai), hi hauria hagut, prèviament, un acord verbal entre Rossell i Julivert que regulava les actuacions de les colles respectives a la Festa Major de Vilafranca i que establia que els Nens del Vendrell actuarien els dies 29 i 30 (i així van fer-ho des del 1949 fins al 1952, ambdós inclosos) i els Castellers de Vilafranca, només el 31; d’aquesta manera, els vilafranquins ajudarien els vendrellencs els dos dies primers i aquests darrers col·laborarien amb els locals el dia tercer (l’ex-diputat i dirigent de la Unió de Pagesos, també recordava haver vist pujar, a terços de castells de set, amb els vilafranquins, els vendrellencs Marcelino Ponet, i els germans Pep i Pere Benet).¹¹⁶ Sense voler qüestionar la versemblança d’aquest pacte —que, fins i tot, hem de reconèixer que tindria la seva lògica— hem de manifestar que no ens ha estat possible compulsar-lo, per raons òbvies, a causa de l’absència dels protagonistes principals, que ja no són entre nosaltres.

Així doncs, per primera vegada, el programa de festes d’aquell 1953 assenyalava per al dia 29 que:

«A las doce, después del toque del Ave María, un repique general de campanas y una fortísima tronada en la Rambla de San Francisco, anunciará el principio de las fiestas.

Seguidamente, los bailes y comparsas populares: “drac, diables, gegants, nanos cotonines, figuetaires, cercolets, panderos, gitanes” y la colla “Castellers de Vilafranca” que conjuntamente con la Banda de trompetas y tambores de la 4 ª Agrupación de Sanidad Militar y la Banda de Música del Regimiento de Infantería de Jaén nº 25, dirigida por el Capitán D. Francisco Sánchez Curto, recorrerán las principales calles de la villa [...] Al llegar las danzas ante la Casa Consistorial, saludarán a las autoridades y acto seguido los “Castellers de Vilafranca” levantarán los primeros Castillos y Torres.

A las tres de la tarde, las típicas danzas, comparsas y “Castellers de Vilafranca” efectuarán el tradicional saludo domiciliario a las Autoridades, Administradores y Prohombres...»

I pel que fa al dia 31, la prestació castellera no variava gaire del que hem vist per al 29; i, a més, cal tenir en compte també, com era de ritual, la participació dels castellers rosats a les processons de tots dos dies.

A la portada de Panadés (5 set), s’hi pot llegir una «Ligera impresión de la pasada Fiesta Mayor», de la qual destaquem aquests breus:

«Salida de las danzas, bailes, “xiquets” (este año actuaron el dia 29 y 31 los “Castellers de Vilafranca” [...] primeros castillos levantados por los de Vilafranca con seguridad y destreza [...] Buen año para los aficionados a los castillos. Se levantaron muchos y de los más difíciles...»

A l’interior del mateix periòdic, unes «Notas de la Fiesta Mayor» insisteixen: «Este año hemos visto buenos castillos y de los difíciles, sin caídas de las que desmoralizan.

El dia 29 actuaron los “Castellers de Vilafranca”; con mucho entusiasmo levantaron los “quatre de set”, “tres de set” y “pilà de cinc” con aplomo y seguridad a pesar de alguna intriga.»

S’endevina, en el comentari, un deix de denúncia, adreçada, amb tota seguretat, a la colla amb la qual s’havien trencat relacions. Només cal veure com segueix la crònica:

«Los castillos del día 30 fueron a cargo de las “colles de xiquets” “La Muxerra de Valls” y “Nens del Vendrell”. Se levantaron los “quatre de vuit”, “torre de set”, “tres de set aixecat per sota” y “pilà de cinc”. Un año que se han hecho los castillos de más responsabilidad dentro la afición castellera.

La “colla” de “La Muxerra de Valls” los levantaron con su peculiar estilo de maestros de los castillos, limpios, esbeltos y fuertes, dando siempre sensación de una seguridad en el arte de levantarlos y hacerlos.

En cambio los otros con sus subidas y bajadas, con refuerzos de otros y mucha suerte, los llegaron a hacer.»

No cal dir que les simpaties del cronista no es decantaven pas a favor dels vendrellencs, precisament. I encara, pel que pertoca als vilafranquins, la crònica acabava la informació castellera en aquests termes:

«El dia 31, volvieron a salir los “Castellers de Vilafranca”; empezaron por los “quatre de set amb el pilà al mig” llegando a coronarlo y cuando bajaban los tercios cayó el “pilà” quizás por falta de práctica. Luego la “torre de set” subida muy bien hasta los quintos, pero los chicos cuando estaban a media torre no subieron durante varios minutos y en vista de la indecisión de los mismos se procedió a bajarla.

Luego se levantó el “pilà de cinc” muy bien.

Es lástima lo ocurrido con la “torre de set”; algunos aseguran que influyó la intervención de elementos vecinos y alguno de la villa que no quieren que la “colla” de los vilafranqueses prospere.»

Siguin o no veritat aquests darrers comentaris, el que sí que és cert és que la conjuntura no podia estar més enverinada. Hem pogut consultar l’arxiu personal de Lluís Solsona i aquest recordat amic –són les seves pròpies paraules– corrobora que «Fins l’any 1953 ambdues colles s’ajudaven mútuament. Però els darrers anys d’aquest període (la primera etapa de la colla) el pom de dalt de Vilafranca es va fer imprescindible per als Nens, produïnt-se tibantors quan els uns i els altres el necessitaven...».

En les mateixes «Notas...» anteriors, en trobem una altra que també mereix la nostra atenció:

«El día 31 al terminar los castillos, nuestro amigo, el vilafranqués Antonio Puig, con un entusiasmo digno de elogio, acopló todas las “gralles”, que tocando la marcha triunfal de los castillos se trasladaron desde el Ayuntamiento a la Rambla, donde fueron obsequiados.»¹¹⁷

També a Panadés (12 set) aparegué un escrit sobre «Los castillos de la Fiesta Mayor» que, en certa forma, replicava la crònica anterior:

«La opinión és unánime en afirmar que hacía muchos años no se veía una sesión de castillos tan completa como la celebrada el paso dia 30 de Agosto, jornada cumbre de nuestra Fiesta Mayor.

Dos “colles”, la “Muxerra de Valls” y los “Nens del Vendrell”, levantaron los “quatre de vuit”, la “torre de set”, los “tres de set alçat per sota” y el “pilar de cinc”; es decir, lo más difícil que hoy por hoy se lleva a cabo en materia de “xiquets”.

Ha sorprendido un poco el comentario que sobre este aspecto ha publicado “Panadés” de la semana pasada [...] Su intención no es demasiado buena ni exacta en cuanto se refiere a la colla “Nens del Vendrell”; aquellas palabras de “...con refuerzos de otros y mucha suerte...” desprenden fobia y probablemente despecho y envidia.

Es recomendable no se agrien las cuestiones y se desorbiten los problemas. Aquello de que Gimenall y Garcelló no se atrevieran a coronar la “torre de set” a causa de influencias vecinas es absurdo y ridículo. ¿No sería por falta de confianza?... a pesar de los refuerzos.

El hecho cierto es que entre los “castellers” de Vilafranca y los de Vendrell existe una situación que no debiera haber sido creada, pues nada van a ganar ni los unos ni los otros.

Los Administradores de la Fiesta Mayor y el mismo Ayuntamiento han tenido oportunidad de conocer algunas interioridades de esta cuestión y han visto que “algo” debe ser corregido en la colla local, si quieren prosperar como es el deseo de todos los vilafranqueses.

En las “colles” de Valls y de Vendrell se encontró amabilidad, facilidades y buena disposición para ofrecer los castillos que el público esperaba; y estos se realizaron esplendorosamente, que es lo importante.

No regateemos pues los méritos que corresponden a cada uno por el éxito que aportaron a nuestra Fiesta. Signat: m.»

Com es pot comprovar, n’hi havia per a tots els gustos. Tanmateix, el que sí que era de doldre és el fet que ambdós comentaristes s’amaguessin darrera l’anonimat, tot i que, també cal dir que no costa gens d’endevinar cap a on decantaven llurs preferències.

Força més sensata, pel que fa als castells, és la crònica sobre la «Fiesta Mayor de hogaño» que publicava Acción Católica (12 set.) —aquesta, signada amb les inicials P.A.E.—, amb el títol de «Nosotros la vimos así». En l’apartat «Castells i Torres» diu:

«Ha sido año de abundantes y buenos castillos que hicieron las delicias de la afición local i comarcana. En el día 30 vimos dos “quatre de vuit”, dos “torres de set”, varios “pilars de cinc” y dos “tres de set alçats per sota”, todos ellos realizados entre las “colles de Xiquets” “La Muxerra de Valls” y “Nens del Vendrell”, éstos últimos con la colaboración de algunos chicos de los “Castellers” de la localidad. Ambas “colles” lucieron su destreza, almacenada a copia de años, sin que hubiéramos de lamentar caídas desmoralizadoras.

Consideramos merece capítulo aparte, por su interés local, la actuación de los “Castellers de Vilafranca” que intervinieron los días 29 y 31 con notable entusiasmo de superación. Nos depararon, además de otros, el “tres de set”, “quatre de set amb el pilà al mig” y un intento de “torre de set” lastimosamente bajada, ante la sorpresa del público expectante, cuando ya contaba con cinco pisos. Al parecer su descenso obedeció a causas subversivas que sembraron la duda entre los pequeños “aixecador” y “anchaneta” haciendo inútil el evidente esfuerzo realizado por los “castellers” que con ello, de lograr coronarla, habrían alcanzado la cima que les otorgara plenitud castellera. No obstante, este pequeño lapsus, la actuación agradó y nos creemos en el deber de hacer constar que enorgullece nuestra condición de vilafranqueses su gesto heroico, de voluntaria abnegación, que viene dando constancia tradicional y renombre a Vilafranca. Por todo ello nos parece que no debe regateárseles apoyo alguno por quien corresponda y de nuestra parte estamos siempre dispuestos a colaborar, en lo que de noble y caballeresco haya, para la mayor difusión de sus actuaciones.»

Tot i el to molt més conciliador de l’escrit, és evident que alguna cosa deuria passar a l’entorn d’aquell intent de torre de set del dia 31, més si tenim en compte l’estat llastimós en què es trobaven les relacions entre les dues colles enfrontades. I pel que fa al quatre de set amb l’agulla, cal considerar-lo com a carregat si fem cas de les manifestacions del cap de colla, Ramon Sala, en les seves memòries castelleres:

«...Passarem a narrar, esprement un xic la memòria, el que donà de si la temporada del 53. Quant a castells, amb tècnica anàvem avançant. Amb castellers de collita pròpia, poguérem anar omplint els llocs més compromesos. Vam poder fer un quatre de set amb l’agulla al mig, com a més destacat. També, després de l’Entrada de Sant Fèlix del dia 31, enfront de l’Ajuntament, muntàrem un pilar de cinc que durà set minuts, amb en Ciuró, a segons, i el meu fill Ramon, a terços.»

«N’hi ha un que ens sega l’herba arran...»

Per bé que els Castellers de Vilafranca anaven avançant, no tot eren flors ni violes, ni molt menys. Valgui com a exemple el que reporta aquesta gasetilla publicada a Panadés (26 set.):

«Nuestras típicas danzas actuaron en el festival y desfile folklórico celebrado en Barcelona el día de la Merced. Sabemos que estaban también contratados els “Castellers de Vilafranca”. ¿Qué motivos impidieron su actuación? ¿Qué conflicto le impide su movimiento normal? Es làstima que una agrupación de este estilo se deje perder. Como vilafranqueses lo sentimos.»

La mateixa veu d’alarma la trobem a Acción Católica del mateix dia, tot i que es curava en salut titulant la informació com a «Noticia oficiosa». Si no fos per aquesta «oficiositat», la cosa semblava greu:

«Nos han hablado de una posible desaparición de la “Colla de Castellers de Vilafranca”, cuya determinación se había acordado a raíz de una reciente reunión general convocada en la que fueron expuestas ciertas anomalías existentes. No obstante, abrigamos la esperanza de que no sea así por cuanto sabemos que personas con autoridad y competencia reconocidas se ocupan de ello en la actualidad.

Deseamos vivamente que las aguas vuelvan a su cauce y podamos gustar nuevamente, con mayor empuje si cabe, de sus atrevidos “castells i torres”.»

A la mateixa pàgina també hi trobem el detall del folklore vilafranquí divers que es va desplaçar a Barcelona —gegants, drac, gitanes, cercolets i panderos— per actuar al Poble Espanyol, una relació en la qual, pel que ja hem vist, no hi figuren els Castellers.

De fet, però, és cert que no va arribar l’aigua al riu i que la colla no va haver de plegar banderes, encara. Nogensmenys, l’atmosfera anava carregada i a la reunió esmentada hom va haver de treure el «sant cristo gros» per intentar redreçar la nau. Vegem com ho explica Ramon Sala: «Amb un ambient dens del tot i a punt d’explotar, es clogué la temporada del 53.

A començaments de la tardor, davant d’aquest ambient tan carregat, vaig decidir de convocar una reunió general per a intentar redreçar la cosa. Faria denúncia, amb tota claredat i fermesa, d’actituds poc adients i constructives d’algun membre de la colla que, amb el seu protagonisme inoportú, feia molt de mal a tot el conjunt.

A la reunió varen assistir-hi àdhuc els enxanetes. Va tenir molt de ressò. Es parlà llargament i en veu alta.

Es denuncià, amb molta coincidència, les actituds poc grates i malèvoles d’aquests elements que ans assenyalava. Finalment s’acordà extremar en el possible la vigilància per part nostra, a fi de desbaratar aquest joc brut que ens havien plantejat i recuperar, així, la salut de la colla...»

Segons que ens comentà en Josep Sala, fill d’en Ramon i, com ja hem vist, un dels components dels pisos superiors dels castells, aleshores, «mai no havia sentit cridar el meu pare; tota la canalla i els nois més joves, que més aviat estàvem per la gresca que per altra cosa, vam quedar astorats... i vam continuar la reunió amb un silenci absolut». No cal dir que Vicenç Cusiné encara es va fer present en aquesta assemblea (hi ha diversos testimonis que diuen que la va abandonar abans que finalitzés, després que se sentís «descobert» i, segons ell mateix confessava, «quan alguns castellers em van començar a mirar malament»). I també cal afegir que, per descomptat, va ser en aquesta reunió quan el pare Sala va pronunciar aquella cèlebre frase que recordava l’Oriol Rossell:

«Entre nosaltres, n’hi ha un que ens sega l’herba arran!»

A Barcelona, el desembre

Malgrat que Ramon Sala pensava que ja haurien tancat temporada, encara va arribar, cap a finals d’any, una invitació per actuar a Barcelona, el 8 de desembre, al Camp de les Corts del F. C. Barcelona, en el marc d’un festival benèfic organitzat per Radio Nacional de España, a cura dels populars senyors Dalmau i Viñas. Vegem què en diuen les memòries:

«Cap a mitjan novembre, s’esdevingué un fet nou. Per mitjà d’en Rossell, fou demanada l’actuació de la Colla a l’acte benèfic que cada any tenia lloc al camp del Barça. En Rossell m’assabentà de la qüestió. Tots dos sospesàrem les possibilitats de mobilitzar de bell nou la gent. I no seria gens fàcil. Malgrat tot, convinguérem a acceptar. Acte seguit, vaig començar la tasca de sondeig i, com que el lloc d’actuació era molt escaient, aviat vaig comprendre, per alguns tempteigs, que hi havia bones possibilitats...»

No s’havia pogut anar a la Ciutat Comtal per la Mercè, però, ves per on, no acabaria l’any sense que els Castellers hi poguessin tornar (recordem que ja havien anat a Barcelona els anys 1949, 1950 i 1952). De la presència vilafranquina al vell estadi que en Kubala va fer petit, se’n va fer ressò, l’endemà mateix de la diada de la Immaculada, el Diario de Barcelona:

«...A continuación, los gimnastas “Los Falcones” y los “Castellers de Villafranca”, y para todos, han sonado ovaciones espontáneas por sus magníficas exhibiciones.»

El mateix dia 9, El Correo Catalán aclaria la procedència d’aquells «Falcones» «...actuaron los “Falcons” de San Vicente dels Horts y los “Castellers” de Villafranca del Panadés. Los grupos gimnásticos de los “Falcons” y las emocionantes torres humanas de los “castellers” arrancaron clamorosas ovaciones», i La Vanguardia Española comentava la presència de tres Bandes de Música «alternando con los atletas “Los Falcons” y los audaces “castellers” de Villafranca del Panadés». Tres dies després, Panadés (12 des.) era una mica més explícit:

«El martes, fiesta de la Inmaculada, los “Castellers de Vilafranca” fueron a Barcelona. En el campo de las Corts, donde actuaron en un festival benéfico, montaron los “tres de set”, “torre de sis”, “pilar de cinc” y dos “pilars de quatre”. Consiguieron un extraordinario éxito; fueron muy felicitados por su actuación impecable y por su desinteresado gesto.»

Per cert que una fotografia del tres de set acompanyava la informació publicada per El Correo Catalán i, a peu de foto, hom parlava encara de les «atrevidas construcciones humanas» dels castellers, aixecades davant de cinquanta mil espectadors. I també pel que fa a aquesta actuació barcelonina, cal tenir en compte, així mateix, el testimoni del cap de colla, corroborat per Rossell —«l’amic Pep de la Llet, des de Valls va venir amb dos o tres punts que ens mancaven» — la qual cosa confirma plenament que els Castellers de Vilafranca apostaven clarament per un canvi d’aliança.

I així finia, ara sí, una temporada força convulsa, amb llums i ombres, i uns Castellers de Vilafranca disposats a defensar allò que consideraven ben legítim. Malgrat tot, les intromissions i les traïdories, lluny de restar arraconades, tornarien a aflorar l’any següent, amb totes les connotacions negatives que aquesta conjuntura suposava per als interessos vilafranquins.